Las objeciones de consciencia (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Derecho Eclesiástico del Estado
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 10/02/2015
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 6 Les objeccions de consciència 1. Noció d’objecció de consciència.
L’objecció de consciència és una de les més destacades manifestacions pràctiques de discordança entre el dret i la moral. Així, l’objecció de consciència és la decisió contrària a una obligació establerta pel legislador, de manera que a la obligació d’observar un determinat comportament d’acord a una determinada normativa, el subjecte o la persona respon que en consciència no pot.
Les característiques de la objecció de consciència, les quals la diferencien de la desobediència civil, són: - És una conducta pacifica i no violenta. És més, es pot qualificar de conducta passiva, ja que consisteix en no fer un determinat deure imposat per l’ordenament jurídic.
- No és un acte polític, és a dir, no té com a objectiu primari exercir una pressió sobre el poder a fi de que aquest procedeixi a la modificació de la norma, sinó que la seva finalitat és salvaguardar la seva consciència.
- Es caracteritza per la seva vocació de legalitat ja que, l’objector, el que pretén, és el reconeixement legal de la seva conducta. Així, l’objector pretén que, del compliment del seu imperatiu moral, no es derivin sancions jurídiques.
El que la objecció de consciència ha comportat és un gran debat sobre la seva aplicació, ja que hi ha moltes opinions sobre si es pot plantejar davant de qualsevol situació: - Una part considera que aquesta és únicament un valor informador de l’ordenament constitucional.
- Per uns altres, són els nous drets de llibertat deduïts de l’evolució de la consciència social.
- Un altre sector de la doctrina considera que és un verdader dret constitucional.
- Altres parlen d’un dret fonamental - Altres el qualifiquen d’un simple dret subjectiu no fonamental.
En l’àmbit espanyol, l’objecció de consciència es troba en l‘article 30 de la CE, article on es fa referència a l’objecció de consciència en l’àmbit militar.
En l’àmbit de la jurisprudència també podem trobar diferents sentencies del TC que fan referència a l’objecció de consciència: - La sentència 15/82 de 23 d’abril determinava que l’objecció de consciència era un dret reconegut explícita e implícitament en l’ordenament jurídic espanyol.
- La sentència 53/85 d’11 d’abril determinava que aquesta formava part intrínsecament de la llibertat religiosa reconeguda en l’article 16 de la CE.
- La sentència 160/87 de 27 d’octubre determinava que aquesta no formava part de la llibertat religiosa ni ideològica ja que no estava reconeguda com un dret.
- La sentència 161/87 de 27 d’octubre determinava que aquesta no estava reconeguda com un dret, ja que fer-ho significaria la negació de la idea d’estat.
El TC, en aquestes sentències, determinava que la objecció de consciència no es podia acceptar en totes les situacions. A més, la qualificava com un dret autònom i no fonamental.
A més, s’ha de tenir en compte que sobretot es tracta d’un problema de sensibilitat jurídica i que del que es tracta, en cada cas, és d’un equilibri d’interessos de manera que, en cada cas, s’ha de decidir quin interès jurídic preval davant d’un altre.
2. Principals manifestacions d’objecció de consciència.
a. L’objecció de consciència fiscal.
L’objecció de consciència fiscal és la pretensió de l’impagament d’aquella part de les tasses o tributs debuts a l’estat o a les administracions públiques que, segons càlculs financers, corresponen al finançament d’activitats contràries a la consciència de determinats contribuents.
L’objector fiscal no és un evasor fiscal. L’objector determina que no vol pagar una tassa per una determinada finalitat, tot proposant una altra finalitat per als seus impostos. Els que plantegen les objeccions fiscals són els quàquers, els menonistes i els baptistes alemanys.
Dret comparat En dret comparat, on més s’han donat aquests casos és als Estats Units, a Itàlia i a Alemanya.
En aquests tres països, s’han presentat diferents projectes de llei amb l’objecte de crear uns fons que recullin aquests pagaments substitutoris i que, a més, plantegin alternatives per aquells impostos que puguin ser objectables. Ara bé, ningun d’aquests projectes de llei ha prosperat.
Als EEUU, es va donar el cas dels quàquers: un grup d’estudiants universitaris que pertanyien a aquest grup religiós es van negar a pagar la quantitat dels tributs destinada a l’assistència sanitària, al·legant que d’aquesta podria sortir el finançament de les despeses que ocasionava la pràctica abortiva de les seves companyes universitàries. Aquesta demanda, però, no va prosperar.
L’única objecció de consciència fiscal que s’ha acceptat és la que van plantejar els Adventistes del Sèptim dia, els quals es van negar a pagar les quotes de sindicat (als Estats Units és obligatori pertànyer a algun sindicat). Aquesta organització va plantejar una alternativa: que aquesta quantitat que hauria de ser la quota sindical es destinés a fins benèfics.
Dret estatal En la legislació espanyola no existeix ninguna referència a l’objecció de consciència fiscal.
Així, la majoria d’arguments que es donen quan es presenta aquest tipus d’objecció es basen en l’article 30 i en l’article 16 de la CE.
La jurisprudència sempre ha negat i no ha acceptat aquesta objecció de consciència per tres motius: - Perquè considera que és una qüestió política i que, per tant, qui ho ha de decidir són les Corts Generals.
- Perquè al no estar regulada en cap llei, no es pot admetre ni tan sols emparant-se en la llibertat religiosa e ideològica de l’article 16 CE.
- Perquè si s’acceptés, es menyscabaria el principi de no afectació.
b. L’objecció de consciència a l’avortament.
L’objecció de consciència a les pràctiques abortives és la negativa a executar o cooperar directa o indirectament en la realització de l’avortament. La negativa la plantegen, normalment, el personal mèdic o paramèdic i ha d’estar motivada per la convicció de que les pràctiques abortives constitueixen una greu infracció de la llei moral, dels usos deontològics, i en el cas dels creients, de la norma religiosa.
Dret comparat En el dret comparat, aquesta objecció està reconeguda en gairebé totes les legislacions, de manera que l’avortament està despenalitzat.
Als Estats Units, tots els estats de la unió que han despenalitzat l’avortament han establert clàusules de consciència per als metges e infermeres i, en elles, es castiga amb sancions civils e inclús penals a l’hospital que discrimini a qualsevol facultatiu que es negui per motius de consciència a participar en les pràctiques abortives. A la vegada, també reconeixen que els hospitals privats poden establir clàusules institucionals prohibint la realització d’avortaments dins de les seves instal·lacions, prohibició que també poden establir els hospitals públics.
A Europa, a tots els països on s’ha despenalitzat l’avortament existeix l’objecció de consciència dels facultatius, excepte a Suècia, país que deixa en mans dels directors dels hospitals aquesta decisió. De la casuística europea, convé destacar dos supòsits d’objecció de consciència per pràctiques abortives: - El cas de la llei de despenalització de l’avortament a Bèlgica: a Bèlgica, durant els anys 90, es van iniciar els tràmits corresponents per a l’aprovació de la Llei per a la despenalització de l’avortament. A l’hora de ser sancionada pel Rei per entrar en vigor, aquest es va negar a fer-ho, ja que era profundament catòlic i aquesta anava en contra dels seus imperatius de consciència. Per tal de poder aprovar la llei i, alhora, salvar la consciència del Monarca, el Parlament belga va adoptar la següent solució: d’acord amb la seva Constitució, van declarar incapaç al rei durant 24 hores, temps necessari per enllestir els tràmits legislatius i aprovar i publicar la Llei sense la sanció d’aquest.
- El cas de la píndola del dia després a França: a França, el conflicte es plantejà entre dos articles del Code de la Santé Publique. L’art. 645 legitimava als farmacèutics a través de la prescripció mèdica facultativa per subministrar substàncies abortives (com la píndola del dia després), mentre que l’art. 62 només permetia realitzar la objecció de consciència a les pràctiques abortives al personal sanitari. A partir d’aquest fet, els farmacèutics demanaren la seva inclusió en l’art. 62, per tal de poder realitzar objecció de consciència a l’hora de subministrar substàncies abortives, ja que col·laboraven indirectament en aquestes. No obstant, la petició va ser rebutjada per la jurisprudència, que va considerar que els farmacèutics no podien eludir la autoritat del metge manifestada en la prescripció mèdica.
Dret estatal La primera llei aprovada a Espanya en relació a la interrupció de l’embaràs es va produir a Catalunya l’any 1936, però no feia referència alguna a la objecció de consciència. La segona llei relativa a aquest àmbit es va aprovar l’any 1985 i tampoc regulava la objecció de consciència dels metges. En canvi, la llei actual, la 2/2010, si regula la objecció de l’avortament i ho fa en l’article 19 de la mateixa.
Fins l’any 2010, encara que la objecció de consciència a les pràctiques abortives no estava regulada, existia i es podia exercir per part dels metges sempre que es basessin en allò establert en la sentència del Tribunal Constitucional 53/1985 d’11 d’abril. En aquesta es determinava que la objecció de consciència formava part del contingut del dret fonamental de llibertat ideològica i religiosa reconeguda en l’article 16 de la Constitució Espanyola.
A més, com ha indicat aquest tribunal en multitud d’ocasions, la Constitució és directament aplicable, especialment en matèria de drets fonamentals.
En aquesta llei de 2010 es determina que la objecció de consciència dels metges s’ha de formalitzar de forma individual, per escrit i justificant-la a la direcció de l’hospital. A més, també es determina que en les facultats de medicina i les escoles d’infermeria s’ensenyaran les pràctiques abortives.
Per una altra part, s’ha de tenir en compte que també existeixen els Codis Deontològics dels metges. Així, els col·legis professionals van determinar, en els seus propis codis, que els metges podien abstenir-se de practicar un avortament sempre que es justifiqués objecció de consciència. En el codi de les infermeres, a més, també es parla de discriminació.
De la casuística espanyola, convé destacar dos supòsits similars d’objecció de consciència a les pràctiques abortives, on la línia jurisprudencial varia substancialment: - La STS 2/1987, de 20 de gener: en aquest supòsit, vuit infermeres de la planta de ginecologia d’un determinat Hospital plantejaren objecció de consciència davant la realització de pràctiques abortives. La direcció mèdica ho acceptà, però les distribuí en plantes diferents, mantenint el mateix sou i les mateixes condicions de treball. El Tribunal Suprem va sostenir que tal actitud impossibilitava el desenvolupament de la seva activitat professional en la planta on es trobaven adscrites i, per tant, declarà que no es va produir vulneració del dret a la llibertat ideològica i religiosa amb el trasllat de les infermeres.
- STSJ Aragó de 18 de desembre 1991: en aquest supòsit, el metge anestesista d’un determinat Hospital plantejà objecció de consciència davant les pràctiques abortives. La direcció mèdica ho va acceptar, però el va traslladar a una altra planta, mantenint el mateix sou i les mateixes condicions de treball. El Tribunal Superior de Justícia d’Aragó va qualificar el trasllat del anestesista com una represàlia encoberta i declarà que la direcció mèdica va vulnerar el seu dret a la llibertat ideològica i religiosa.
c. L’objecció de consciència als tractaments mèdics.
L’objecció de consciència als tractaments mèdics es planteja als mateixos facultatius de l’apartat anterior, però en aquells supòsits en que determinats pacients es neguen a rebre un determinat tractament mèdic que pot ser necessari per salvar la seva vida.
En aquesta objecció es produeix el xoc de dos consciències: la deontològica, que obliga al metge a intervenir per salvar la vida del pacient, i la religiosa, que duu al pacient a rebutjar el tractament. En aquest tipus d’objecció intervenen molts altres drets. Així, ens trobem: - Amb el dret al propi cos - Amb el dret a la intimitat personal i familiar - Amb el dret a l’assistència dels pares d’educar als seus fills d’acord a les seves conviccions.
Al plantejar-se aquesta objecció de consciència entren en col·lisió dos interessos públics de primer ordre: per una banda hi ha l’interès de l’estat, que ha de vetllar per la vida i la salut dels seus ciutadans i, per una altra part, hi ha l’interès del metge, el qual ha de procurar la salut dels seus pacients.
El dret comparat Hi ha dos confessions religioses que plantegen aquesta objecció de consciència: els Testimonis de Jehovà i The Christian Science.
Els Testimonis de Jehovà van sorgir a Nord Amèrica a finals del segle XIX i es troben, avui en dia, en molts països d’Europa d’origen anglosaxó. Els membres d’aquest grup religiós arriben a la conclusió de que no se’ls pot practicar una transfusió de sang perquè fan una interpretació molt peculiar d’un paràgraf de la Bíblia.
The Christian Science va ser fundada a Boston i té molts adeptes per Amèrica i Europa. El més característic d’aquest grup és que no accepten cap tipus de tractament mèdic, ja que consideren que tot es pot curar amb la oració.
En l’àmbit del dret comparat, hem de diferenciar dos supòsits totalment diferents: - Si es tracta d’una persona adulta i capaç, hem de tenir en compte si també hi ha una sèrie de circumstàncies que legitimen la imposició del tractament. Aquestes circumstàncies són, sobretot, l’existència de fills menors d’edat o, inclús, no nascuts, que depenen afectiva i econòmicament de la supervivència de l’adult.
Aquesta jurisprudència admesa per gairebé tot el món va sorgir a arrel del cas Melideo.
- Si es tracta d’una persona menor d’edat, hem de tenir en compte si ella mateixa o els seus pares s’han oposat a un determinat tractament per motius de consciència. En aquest cas, si el tractament resulta imprescindible per a la supervivència del menor, el metge necessitarà una autorització judicial per aplicar-li. Aquesta jurisprudència va sorgir a arrel del cas Patterson.
El dret estatal En l’àmbit del dret espanyol, totes les objeccions s’han fet des d’una perspectiva limitada: - La primera fa referència a les persones que s’han negat a una transfusió de sang o a un tractament hemotransfussional.
- La segona fa referència al punt de vista penal.
Dos són els autos del Tribunal Suprem en relació a aquest tema: el de 26 de setembre de 1978 i el de 22 de desembre de 1983.
Els Testimonis de Jehovà, durant un temps, recorrien als centres mèdics privats per tal de rebre tractaments alternatius, els quals eren molt costosos a nivell econòmic. Va haver una sentència, la del 3 de maig de 1994, en que els Testimonis de Jehovà exigien el pagament d’aquests tractaments ja que la Seguretat Social no els cobria. El veredicte va determinar que l’Estat no tenia el deure de finançar tot allò que derivés del precepte religiós, encara que si tingués el deure de respectar-lo.
d. L’objecció de consciència en l’àmbit de les relacions laborals.
Els supòsits que es presenten en aquest tipus d’objecció de consciència són aquells que determinades confessions plantegen quan no volen anar a treballar determinats dies de la setmana que són declarats festius per la seva religió. Els motius que argumenten, evidentment, són religiosos i, qui ho plantegen són els Adventistes del Setè Dia, els Testimonis de Jehovà, els jueus ortodoxos i totes aquelles confessions que tenen com a dia festiu el dissabte.
Dret comparat La jurisprudència americana, davant d’aquest conflicte, a obligat als subjectes de la relació laboral, és a dir, els empresaris, els treballadors i els sindicats, a buscar un acord, el qual denominen “raonable acomodació”. Aquest concepte exigeix una conducta activa del treballador, una oferta de l’empresari i, en cas de no arribar a un acord, una contraoferta de l’empresari que en cap cas podrà produir un perjudici excessiu en el desenvolupament habitual de la feina ni tampoc en les relacions amb els altres treballadors.
El cas Sherbert del Tribunal Suprem Americà canvià la jurisprudència americana en relació a aquest tema. Ara bé, en el cas de les oposicions, ens trobem amb dos casos: el cas Minkus i el cas de Vivien Prais.
- Cas Sherbert: una treballadora del sector tèxtil pertanyent a l’associació dels Adventistes del Sèptim Dia va plantejar objecció de consciència davant la pròrroga de dies laborals establerta per l’empresa, ja que li era impossible treballar els divendres i els dissabtes degut a les seves creences religioses. L’empresari no li admeté i l’acomiadà per l’incompliment de la seva jornada laboral.
La problemàtica sorgí a arrel d’aquest conflicte perquè no li donaven treball enlloc. En vista de la situació, la dona optà per demanar el subsidi de l’atur. No obstant, els organismes públics li deneguaren la petició argumentant que la condició religiosa no era un motiu suficient per a deixar de treballar. El Tribunal Suprem, atès a que la dona havia estat obligada a escollir injustament entre el seu treball i les seves creences religioses, obligà als organismes públics a concedir-li el subsidi de l’atur.
- Cas Minkus: cal partir de la dada de que la jurisprudència nord-americana ha insistit en la obligació de que els organismes públics s’adaptin raonablement a les necessitats religioses dels hipotètics futurs treballadors públics pel que fa a les oposicions i els concursos públics. En aquest supòsit, un Jueu Ortodox es volia presentar a les oposicions d’un centre hospitalari de Chicago. El conflicte sorgí quan els organismes públics van marcar el dia de la oposició. Ell, degut a la seves creences religioses, no podia assistir i així ho va transmetre al centre hospitalari. Aquest centre li respongué que no li podia admetre la objecció de consciència perquè les lleis de Chicago ordenaven que els exàmens fossin públics i competitius.
Aquest fet exigia que els exàmens fossin simultanis per tal d’oferir les mateixes condicions a tots els opositors. Minkus recorregué als Tribunals i aquests argumentaren el següent: els organismes públics, pel fet de que s’han d’adaptar raonablement a les necessitats religioses dels hipotètics futurs treballadors públics pel que fa a les oposicions i concursos públics, s’haurien d’haver informat de quins són els dies festius de les confessions religioses majoritàries de l’Estat i, com a conseqüència, no haver convocat la oposició aquell dia per evitar possibles conflictes de consciència.
- Cas Vivien Prais: en aquest supòsit, es convoca per la Unió Europea una oposició per al càrrec de traductor de llengua anglesa pels llicenciats en Dret. Quan es convoca el dia, la Sra. Prais, que pretenia presentar-se a la oposició, planteja objecció de consciència degut a que pertany a l’associació dels Jueus Ortodoxos i justament aquell dia és declaradament festiu per la seva confessió religiosa i està obligada a no fer res. En aquest cas, la Unió Europea li denega la petició de canvi de dia degut a que els exàmens han de ser simultanis per tal d’oferir les mateixes condicions a tots els opositors. La Sra.
Prais recorre als Tribunals al·legant una violació, principalment, del seu dret a la llibertat religiosa. El Tribunal Europeu de Drets Humans rebutja la pretensió de la demandant afegint que, tot i que seria desitjable que l’òrgan que va convocar la oposició s’hagués informat de quins són els dies festius de les diferents confessions religioses per tal de convocar la oposició aquells dies compatibles amb la consciència dels opositors. Tot i així, no és una obligació imposada per la Llei i, aleshores, esdevé obligació de l’opositor d’informar a l’òrgan encarregat de la organització de la oposició, en el moment de presentar la seva sol·licitud, dels dies festius de la seva confessió religiosa.
A Itàlia, en aquells àmbits laborals en que es necessària la experimentació amb animals és necessari que aquella persona en que la seva religió no li permet experimentar amb aquests, informi a l’empresari abans de contractar d’aquest fet. A Anglaterra s’ha arribat a contemplar la objecció de consciència en matèries biogenètiques i ecològiques, on es protegeix la consciència del personal investigador.
A Àustria també es va dictar una llei universitària on es recollia la objecció de consciència dels investigadors i dels estudiants en el cas d’experiments amb animals.
Dret estatal A Espanya, ens trobem que segons l’article 37 de l’Estatut dels Treballadors, tot treballador té dret a un dia i mig de descans ininterromput durant la setmana. Tanmateix, aquesta norma pertany a l’àmbit d’allò merament dispositiu i, per tant, es pot modificar per conveni o per contracte entre les parts.
També hem de tenir present que l’article 17 d’aquest estatut considera nuls i sense preceptes aquelles decisions unilaterals de l’empresari que comportin una discriminació per motius religiosos respecte els seus treballadors.
També s’ha de tenir en compte l’article 2.1 de la Llei orgànica de Llibertat Religiosa, en el qual es regula que totes les persones tenen dret a practicar el culte i commemorar les festivitats que d’aquest es derivin.
La única sentència del Tribunal Constitucional en aquest àmbit és la 19/1985 de 13 de febrer.
Després també hi ha una altra sentència, en aquest cas del Tribunal Suprem, del 20 d’abril de l’any 1988.
Cada cop més, la objecció de consciència en l’àmbit laboral s’amplia a més camps i ja no només afecta a empreses ordinàries, sinó que també es preveu per empreses químiques, empreses d’armament...
e. L'objecció de consciència a formar part d'un jurat.
El dret estatal La llei 5/1995 de 22 de maig estableix, en l’article 6, la obligació de formar part d’un jurat sempre que no existeixi una causa d’incompatibilitat o prohibició i les persones no es puguin excusar.
El fet de no voler formar part d’un jurat, d’acord amb els articles 39, 41 i 58 de la llei, comporta determinades penes. Ara bé, si anem examinat aquesta llei veiem que en l’article 12 s’estableixen una sèrie de persones que poden al·legar determinades causes per excusarse: - Els majors de 65 anys - Els que hagin desenvolupat funcions de jurat en els 4 anys anteriors - Els que sofreixin un greu trastorn a causa de les càrregues familiars - Els que tinguin una feina dins de la qual no puguin ser substituïts - Els que tinguin la seva residència en l’estranger - Els militars en actiu que es trobin exercint les seves funcions - Els que al·leguin i acreditin suficientment qualsevol altra causa que dificulti l’exercici de ser jurat.
Dins d’aquest apartat sèptim hi ha diferents posicions sobre si es pot incloure la objecció de consciencia: hi ha una part de la doctrina que determina que els interessos col·lectius han de prevaldre davant dels interessos individuals. En canvi, hi ha un altre sector de la doctrina que determina que és possible admetre aquesta objecció de consciència emparant-se en l’apartat 7 d’aquest article per dos motius: perquè el reconeixement d’aquesta objecció existeix en altres sistemes jurídics i perquè hi ha la necessitat de protegir la llibertat de consciència contra l’exigència de compliment d’un deure contrari a la mateixa.
El dret comparat Quan es planteja aquesta objecció, els arguments que s’aporten són en relació a paràgrafs bíblics.
A Bèlgica, Itàlia i Portugal, per exemple, els ministres de culte i els demés religiosos no poden formar part d’un jurat a l’igual que totes aquelles persones que siguin de religió catòlica perquè les seves opinions tenen una important influència en les demés persones i podrien influir en la decisió que s’hagués de prendre.
A Alemanya, la llista de possibles causes per excusar-se és totalment tancada i no admet la objecció de consciència perquè considera que no es pot demostrar i perquè donaria lloc a un frau de llei.
A Itàlia es permet aquest tipus d’objecció de consciència emparant-se en la llibertat religiosa, tal i com estableix la sentència de 16 de gener de 1981.
A Àustria no existeix una llista de causes i, per tant, existeix un marge de discrecionalitat per poder acceptar o no aquest tipus d’objecció de consciència.
Als EEUU, la institució del jurat és una de les més series i rigoroses que existeix i, en el cas de que la causa que s’al·legui no sigui acceptable, es pot inclús acabar amb l’ingrés a la presó per desacatament al tribunal. Va ser l’any 1993 quan els EEUU van acceptar la objecció de consciència per motius religiosos com a causa legítima per no formar part d’un jurat. Això va ocórrer a arrel del cas Jenison.
En aquest cas, el Tribunal va partir de la necessitat de tenir que donar una solució al conflicte que es plantejava entre dos realitats de diferent nivell jurídic: per una banda, existia el deure cívic de formar part d’un jurat, el qual tenia un nivell merament legal i, per l’altra banda, existia el dret a la llibertat religiosa, el qual era de nivell constitucional. Així, no podia admetre’s que una llei que afectava a un dret constitucional passés per damunt seu, de manera que si algú al·legava objecció de consciència per motius religiosos se li havia d’acceptar.
Als EEUU també s’admet la objecció de consciencia a ser jutjat per un jurat. Aquest supòsit es va donar en el cas Lewis de 1986. Les persones que plantegen aquesta objecció de consciència argumenten que per ells els jutges han de ser elegits entre els homes més savis i, per tant, han de ser jutjats per persones que s’hi dediquin professionalment perquè han rebut la educació pertinent.
f.
L'objecció de consciència a formar part d'una mesa electoral.
La llei 5/1985 de 19 de juny sobre règim electoral general, en els articles 26 i 27, estableix la obligació d’exercir el càrrec de president o vocal d’una mesa electoral. Tanmateix, es permet l’al·legació d’alguna causa justificada i documentada que impedeixi l’acceptació del càrrec.
El dret comparat Només han plantejat aquesta objecció els Testimonis de Jehovà. Els casos que han arribat al Tribunal Suprem poden resultar contradictoris ja que hi ha una sèrie de sentències que accepten, en un principi, aquesta objecció de consciència però que consideren que no n’hi ha suficient en manifestar o al·legar que la confessió religiosa prohibeix formar part d’una mesa electoral. Així ho diu la sentència de 8 de juny de 1994 i la sentència de 18 d’octubre de 1994. En aquestes sentències veiem que el TS, per acceptar la objecció de consciència, considera que s’han de complir tres requisits: - Es té que demostrar l’adscripció a la confessió que no ho permet - Es té que demostrar que els membres d’aquesta confessió tenen prohibit per les seves creences formar part d’un procés electoral.
- Es té que demostrar que aquesta religió prohibeix als seus membres la participació com a presidents o vocals d’una mesa electoral.
Hi ha altres sentències que o bé consideren difícil que una confessió pugui donar lloc a aquest tipus d’objecció de consciència o bé exclouen la objecció de consciència per diferents motius o qüestions: - Per dir que no a aquesta objecció de consciència, les sentències del TS al·leguen que el no formar part de les meses electorals pot afectar a l’ordre públic establert per la llei que, com sabem, és un límit a la llibertat religiosa i ideològica. Aquesta és la resolució de la sentència de 15 d’octubre del 1993.
- Hi ha altres sentències que neguen aquesta objecció de consciencia al·legant que la participació en una mesa electoral no és una activitat política per la seva imparcialitat, ja que el president i els vocals mantenen una posició imparcial i, per tant, això no pot entrar en col·lisió amb cap creença religiosa. Aquest és el cas de les sentències de 27 de març de 1995 i de 17 d’abril de 1995.
El dret estatal Aquí a Espanya, tots els casos que s’han plantejar al TS no han estat acceptats, de manera que aquest tipus d’objecció de consciència no es pot exercir en el nostre país.
3. Altres manifestacions d’objecció de consciència.
En l’àmbit administratiu s’ha plantejat també la objecció de consciència a practicar l’assignatura d’educació per a la ciutadania. També es pot plantejar a les normes administratives, als codis identificatius de la Seguretat Social per entendre que aquest codi són una forma de control del ser humà incompatible amb la llibertat inherent a aquest com a tal.
Altres països també han plantejat la objecció de consciència a les assignatures d’orientació sexual, tot i que el tribunal d’Strasburg va considerar que no hi havia raó per objectar-se en aquest àmbit.
També hi ha persones que es neguen a contribuir amb la Seguretat Social perquè consideren immoral deixar en mans de l’estat qüestions com la invalidesa o la vellesa per raons religioses. Aquest és el cas del amis.
...