Bloc 6. Recursos i aspectes emocionals de l'alumne (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Psicologia de l'educació
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 28/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

BLOC 6 RECURSOS I ASPECTES EMOCIONALS DE L’ALUMNE Diversitat intel·lectual: Intel·ligències múltiples Concepte d’intel·ligència La majoria d’autors parlen de la intel·ligència com la capacitat per a afrontar-se a noves situacions, aprendre dels errors del passat i crear nous patrons de pensament (creativitat).
Charles Spearman  Principi del Segle XX. Parla sobre el factor G que considera com la intel·ligència general, és a dir, considerava que la intel·ligència és una variable general i heretada. Fa el primer pas per l’estudi de la intel·ligència.
Thornstone  De 1920 al 1940. Les seves teories ens parlaven de que la intel·ligència ja no era un factor general sinó que estava composada de factors especials, concretament set factors especials: comprensió verbal, fluïdesa de paraula, habilitat matemàtica, visualització espacial, memòria associativa, velocitat de raonament i velocitat de percepció.
Les teories més actuals, que són les de caire més humanístic, estan enfocades en el processament de la informació.
Rober Sternberg  És un representant d’aquestes teories i intenta explicar els processos cognitius que constitueixen la intel·ligència i per a ells ser intel·ligent és tenir la capacitat de comprendre. Aquest autor ens parla de la teoria triàrquica de la intel·ligència i la divideix en tres tipus:  Intel·ligència analítica (capacitat d’analitzar, jutjar, comparar, contrastar, etc.)  Intel·ligència creativa (capacitat d’imaginar, inventar, crear, dissenyar, etc.)  Intel·ligència pràctica (capacitat d’implementar, utilitzar, saber fer, és molt útil per a la resolució dels problemes a la vida quotidiana).
D. Goleman (1995)  Ens parla sobre la intel·ligència emocional, el que ha intentat destacar és el paper dels sentiments i de les emocions enfront de la lògica racional, és a dir, en els aspectes més racionals (sobretot en contextos laborals). Ens diu que les emocions són vàlides, contrastables i que es poden avaluar i quantificar.
Howard Gardner  Ens parla d’una teoria revolucionària de les intel·ligències múltiples. Fa uns 30 anys que està treballant en això i en un canvi de paradigma. Ens diu que les intel·ligències són varies i que tothom té potencialitats, les tenim en un nivell o un altre. Aquestes intel·ligències són:  Intel·ligència lingüística: capacitat de parlar, escriure, etc. (ex: polítics) BLOC 6  Intel·ligència musical: capacitat per a escoltar, cantar, tocar instruments, etc. (ex: músics)  Intel·ligència espacial-visual: capacitat d’orientar-te, percebre detalls, dibuixar, crear imatges, etc. (ex: artistes)  Intel·ligència lògic-matemàtica: capacitat per a calcular, verificar hipòtesis, etc. (ex: científics)  Intel·ligència cinestèsia-corporal: capacitat per a utilitzar el cos, la coordinació, equilibri, etc. (ex: esportistes)  Intel·ligència interpersonal i intrapersonal: capacitat de conèixer i gestionar les teves pròpies emocions i també les dels altres.
Gardner critica els tests d’intel·ligència perquè diu que no mesuren intel·ligència. També ens parla de la intel·ligència naturalista (capacitat de percebre i diferenciar especies, tenir empatia amb l’entorn) i la intel·ligència espiritual (comprendre la realitat profunda dels fenòmens, la base per a superar la ignorància), però no ha triomfat massa en això.
Les diferències entre abans i ara és que abans es considerava que la intel·ligència era una única variable i ara en tenim diferents tipus. Per tant, es passa d’una teoria unifactor, univariable a una perspectiva més dinàmica i no tant rígida que engloba altres variables.
En la història dels tests, Francis Galton, va intentar establir una relació entre la teoria de l’evolució de Darwin amb l’intel·lecte humà, i creia que la intel·ligència era el resultat de l’equiparament sensorial del subjecte i que aquest procedia de l’herència. Cap al 1892, amb la idea d’intent de mesura va situar un laboratori a Londres on intentava explorar l’oida, la vista i el temps de reacció d’uns subjectes davant d’uns estímuls mentre observava com actuaven.
Pearson, al 1911, inicia els càlculs de correlació i crea el primer departament d’Estadística.
Alfred Binet i Simon, al Ministeri d’Educació francès, demana fer un estudi sobre si els nens amb discapacitats poden anar a una escola ordinària o no. Així, introdueix un intent de mesura, un test, per identificar aquests infants. Binet va crear una sèrie de proves més cognitives, amb menys tasques sensiomotores, donant lloc al concepte d’edat mental.
L’edat mental és l’edat a la que un nen promig o estàndard respon a una sèrie de números d’ítems, fent una predicció del món acadèmic, tot i que no definia si una persona era més o menys intel·ligent o no. El seu ús era per prediccions escolars.
Lewis Terman al 1961 fa una adaptació del test d’Alfred Binet i introdueix el concepte de QI (EM/EC). La comunitat psicològica ja no pensa que només s’ha d’utilitzar els tests per a diagnosticar, però és l’instrument més comú.
Els subjectes amb altes capacitats Dins dels subjectes amb altes capacitats es distingeixen tres tipus d’alumnes o subjectes: superdotats, talentosos i precoços. Davant aquesta ambigüitat, la comunitat científica posa de manifest varis aspectes.
BLOC 6 El concepte d’excepcionalitat intel·lectual s’utilitza per descriure les característiques dels individus amb alta i baixa capacitat intel·lectual. És a dir, trobarem a persones que estan per sota de la norma i persones que hi estàn per sobre.
Hi ha un 2% de persones amb altes capacitats a la població, i un 18% de la població que presenta dificultats en l’aprenentatge. L’excepcionalitat es diferencia de la normalitat per la quantitat (alta o baixa producció de diferents àrees o tasques) i la qualitat (major o menor qualitat d’aquesta producció).
 Precocitat intel·lectual: La precocitat és un fenomen evolutiu, paral·lel i independent de la superdotació i el talent.
Són les persones que presenten habilitats abans del que s’espera per la seva edat cronològica. El que presenten aquestes persones són una sèrie d’habilitats i destaquen en edats molt primerenques. Per tant, la precocitat és un mal predictor de la superdotació i el talent. Això vol dir que ens podem equivocar fàcilment quan veiem una persona precoç poden dir que és superdotat.
Probablement, amb el temps, aquesta persona que quan va començar a desenvolupar-se estava al sostre d’un gràfic, al cap d’uns anys, quan creix, és igual que els altres (en la majoria de casos). No es pot fer un diagnòstic de forma tant precoç.
Per tant, durant l’etapa de configuració cognitiva que és dels 0 als 14 anys es produeixen molts canvis. Aquesta etapa vol dir que durant aquest procés no podem establir un perfil concret o definitiu sobre el diagnòstic d’altes capacitats perquè fins als 14 anys les diferències de configuració poden venir donades per diferències de ritme de desenvolupament: activació de recursos intel·lectuals abans que el promig considerat normal, i per les diferències de sostre: diferències entre la població normal i el nen/a amb desenvolupament precoç un cop ha finalitzat el desenvolupament cognitiu bàsic. És a dir, l’alumne presenta millor o més aptituds que el promig. Sempre hi ha una mica de diferència, però, entre aquestes persones i la població normal, però no tant com per a dir que és superdotat. Això vol dir que arribarà un moment en que les capacitats d’aquests subjectes precoços o habilitats s’igualaran o s’equiparan amb les “normals” o esperades per la seva edat cronològica.
 Superdotació: La superdotació és un fenomen cognoscitiu-emocional estable i global, derivat d’un procés de maduració neuropsicològic asincrònic. El concepte de asincronia, segons Terrassier (1994) és un desajust de les capacitats cognitives, socials i afectives. Aquest desfasament fa que veiem a aquestes persones com peculiars o estranyes. El que implica són una sèrie de conseqüències i condicionar a la persona i al context.
El superdotat sempre s’ha considerat com una persona amb altes actituds intel·lectuals, i tradicionalment s’avaluava la superdotació a partir del QI 130. Aquesta línia, però, està cada vegada més solemne, el fet de passar un test per a detectar la superdotació mostra BLOC 6 problemes, perquè els tests d’intel·ligència avaluen àrees instrumentals (part lògicamatemàtica, lingüística, etc. dins de l’àmbit acadèmic) deixant parts per avaluar. El que han demostrat els estudis és que amb aquesta tipologia de test estem detectant talents acadèmics, però no tant el superdotat en sí. Per tant, si treus bones puntuacions en aquest test t’està anant bé a l’àmbit escolar.
J. Renzulli és l’autor del model teòric més acceptat avui en dia. Aquest rep el nom de model dels tres anells i ens està dient és que necessitem per un cantó que la persona tingui una capacitat intel·lectual superior a la mitja (x=130), un alt grau de dedicació a la tasca (perseverança) i creativitat. Si la persona no és creativa no es podrà considerar superdotada. Els superdotats produeixen molt i de molt bona qualitat.
Per tant, la persona superdotada s’ha de descriure com un perfil, no com un índex, això és perquè una persona superdotada ha de ser bona en tots els àmbits, amb percentils per sobre de 70 en totes les àrees. Tots els recursos intel·lectuals han de presentar un bon nivell.
Característiques (s’ha de tenir en compte també la personalitat)  Tenen una capacitat d’aprenentatge i rendiment  Comprenen i absorbeixen amb facilitat  Alta capacitat memorística  Recorden els detalls  Vocabulari ampli i ric  Llegeixen molt, però aquesta lectura és d’enciclopèdies, diccionaris, etc.
 Gran capacitat d’abstracció i raonament  Gaudeixen molt resolent problemes: a més dificultat, més motivats estan. A més molta facilitat.
 Gran habilitat per a gestionar i organitzar dades  S’arrisquen intel·lectualment, els agrada pensar.
 Nivell alt de creativitat: fan coses sorprenents i diferents a la resta de la població.
Pensament divergent.
 Són individualistes: tenen tendència a la independència, autonomia, busquen aquesta llibertat. Cal estimular a aquestes persones a treballar en grup i el problema que hi pot haver és que menyspreïn als altres.
 Persones molt curioses  Alt grau de perseverança i concentració BLOC 6  Tendència al perfeccionisme i a l’autocrítica  En funció de com es fan les classes, l’avorriment i la rutina els condiciona moltíssim.
Alguns no tenen hàbits de treball.
 Vulnerables emocionalment, a vegades, perquè no se’ls acaba d’entendre.
 No suporten les imposicions i que els manin. Són els que es revelen a la classe. Al tenir un pensament divergent creuen que hi ha una via alternativa més útil.
 Poden ser líders  Tenen una alta consciència d’ells mateixos, són inusualment madurs.
 Es relacionen amb adults perquè donen resposta a les seves inquietuds, no juguen amb altres nens i nenes.
 Tenen un sentit de l’humor irònic i sarcàstic. Avançat per la seva edat.
 Talents Els talents corresponen a l’especificitat. Això vol dir que una persona talentosa mostra una elevada aptitud en una àrea o vàries de la intel·ligència. Per exemple, una persona pot ser excepcionalment bona en l’àrea lingüística, però les altres poden ser deficitàries o tenir dificultats en aquestes.
Tipologies:  Talent simple: Persones que despunten en una àrea. Per exemple, una persona que és bona en música, intel·ligència musical. I la resta d’àrees són més baixes o deficitàries. El percentil que ha de donar en l’àrea és de 95.
 Talent múltiple: Persones que despunten en dues àrees. Amb un percentil de 95 i 95. Les àrees poden ser independents, per exemple, creativa i musical, lògic-matemàtica i lingüística, etc.
 Talent complex: Persones que despunten en tres àrees, també poden ser de forma independent. El percentil és de 80 en cada una de les àrees. Hi ha una especificitat: Si les àrees en les que despunta el subjecte són la lògic-matemàtic, lingüística i memòria, ens estem referint a àrees de l’àmbit acadèmic, per tant, parlem de talent acadèmic.
Una altra especificitat són les persones que despunten en gestió perceptiva, espacialvisual i la creativitat; aquestes es refereixen a l’àmbit artístic i estem davant del talent artístic.
 Talent conglomerat: És un perfil idèntic al complex però hi afegim la intel·ligència social.
 A l’examen caldrà indicar el tipus de talent que és. Per exemple, talent simple matemàtic, talent complex acadèmic, etc. !! BLOC 6 Fins a la pre-adolescència no es pot diagnosticar la superdotació o el talent (seria un error diagnosticar a un infant amb precocitat intel·lectual amb 5-6-7 anys).
La part cognitiva interactua amb l’autoestima de les persones talentoses i superdotades.
Personalitat  En el cas dels superdotats, solen tenir una personalitat bastant equilibrada amb nivells òptims d’autoestima i confiança dels propis recursos. A diferència del que es pensava solen ser en certa manera flexibles i solen socialitzar-se amb normalitat.
Pel que fa al talent, un talentós acadèmic té una autoestima elevada derivada del seu historial acadèmic, ja que això és el que més es valora per part dels pares i dels professors. No obstant, mostren certa rigidesa mental, i especialment en casos d’alumnes introvertits i amb poques habilitats socials poden tenir problemes a l’hora de socialitzar-se.
Els talents simples creatius tenen una tendència oposada. L’autoestima és més aviat baixa, degut a la seva experiència del poc èxit acadèmic i la valoració que han anat rebent per part dels adults, la seva confiança és discreta o baixa. A diferència amb la resta, la relació amb els companys sol ser bona perquè són persones que al ser fantasioses i diferents, criden l’atenció. En el tema de personalitat de talents simples, podem trobar tanta diversitat com amb la resta de la població.
Asincronia  Terrassier (1994): Desfasament o desequilibri entre les aptituds cognitives, socials i afectives. És un aspecte relacionat amb la intervenció. Mentre els aspectes cognitius són elevats, els altres dos aspectes (socials i afectius) estan més desfasats. La seva experiència de vida és la de la seva edat, cognitivament potser aparenta 20 anys, però socialment en té 14. Això és important per valorar la intervenció a realitzar.
Interna: Disincronia entre intel·ligència i psicomotricitat: Desfasament entre la capacitat intel·lectual i motriu de l’infant. Per exemple, per l’edat madurativa potser ja llegeix però té dificultat en el traç (escriure).
Disincronia entre llenguatge i raonament: Capacitat de raonament previ al desenvolupament del llenguatge. No poden expressar-se.
Disincronia entre intel·ligència i afectivitat: Pot crear una certa angoixa tenir una capacitat intel·lectual alta però que costi relacionar-se.
Externa: Asincronia nen-escola: Diferència entre l’infant i els seus companys, això fa que treballi per sota de les seves possibilitats i s’avorreixi, per tant, treballarà a un ritme inferior, tindrà pocs hàbits d’estudi i poca motivació.
BLOC 6 Asincronia nen-pares: Les expectatives de la família repercuteixen de forma negativa en l’infant. Hi ha una frustració i dificultats a nivell de desenvolupament personal.
Factors de risc  Existeixen certs factors de risc que poden concretar-se en alguns problemes, però que, controlats, propicien una adaptació correcta de l’alumne: Tendència a l’avorriment a classe: La resposta al avorriment acostuma a portar desmotivació i conductes alternatives – a vegades disruptives – en el detriment del rendiment acadèmic i les relacions amb el professorat.
Dificultats de socialització: Sobretot en els casos en que hi ha poca flexibilitat, introversió i disincronia. Això és compensable si s’optimitzen les habilitats socials i/o comunicatives. En aquests casos s’han d’evitar els comentaris i actituds dels pares que accentuïn la diferència.
Conflictes personals i falta de seguretat: directament relacionats amb el grau de disincronia i intensificats en els casos que els factors 1 i 2 siguin conflictius.
Poden derivar en quadres depressius i han de ser tractats per especialistes.
Estratègies d’intervenció educativa Raons per a considerar a aquests alumnes mereixedors d’una atenció educativa especial: 1.
Comparteixen amb altres grups excepcionals els criteris de baixa freqüència d’aparició i diferenciació del grup normal, majoritari. Un de cada 2.500 alumnes és superdotat, i entre un 1% i un 5%, talentosos.
2.
Les necessitats especials no es basen en la falta de recursos, sinó en la inadequació de la resposta educativa, prevista per al grup normal, quan s’aplica a un grup d’alumnes que, en algun aspecte, difereixen de la normalitat. No és el criteri de dèficit, sinó el de diferencialitat, el que justifica aquestes necessitats.
3.
L’atenció a la diversitat inclou tot tipus de diferències i preveu cert grau d’individualització, en consonància amb la diferencialitat dels alumnes.
Acceleració És l’estratègia més tradicional i consisteix en avançar a l’alumne un o més cursos escolars.
 Economia de mitjans, no requereix materials, espais o professors especials, ja que utilitza els del curs superiors.
 Efectes positius en la motivació acadèmica de l’alumne.
x Perjudica la socialització i el desenvolupament emocional del nen, perquè s’ha d’adaptar a un grup de companys més madurs i amb major rodatge vital. A més a més, quan s’accelera de forma intensiva, les diferències de desenvolupament físic poden fer augmentar aquestes dificultats de socialització.
x Accentua la disincronia.
BLOC 6 ¡Recomanable en els casos amb una elevada maduresa emocional i molt bones habilitats socials! Agrupament Consisteix en l’acció educativa a partir de centres o aules especials amb nens de característiques similars. En el primer cas (escola especial) s’anomena agrupament total, i en casos en que l’agrupament es duu a terme durant una part del temps escolar, agrupament parcial.
 Efectes molt positius en la motivació dels alumnes, perquè permet que el nivell de dificultat i el ritme d’aprenentatge siguin elevats.
 Costos més elevats que en l’acceleració: fa falta ajustar el currículum ordinari i preparar els materials i activitats adequades.
x Socialització. Una escola especial és un plantejament oposat als integratius (escola ordinal). A més dificulta o impedeix l’adquisició de recursos de comunicació flexibles perquè els alumnes s’habituen a comunicar-se utilitzant alts nivells d’abstracció, cert tipus de vocabulari i formes d’argumentació diferent a la resta.
x Empitjora el risc de conflictes social o els aplaça (en el millor dels casos).
¡El millor són les agrupacions flexibles, donat que amb aquest sistema es compaginen la majoria dels efectes positius i es minimitzen els negatius! Enriquiment Consisteix en realitzar ajustos curriculars individualitzats. És l’estratègia que ha demostrat major efectivitat global. Els alumnes comparteixen espais, activitats grupals i lúdiques amb companys de la seva edat però treballen objectius adequats als seus recursos intel·lectuals.
 Motivació acadèmica  Socialització normalitzada x És el tipus que més alts costos comporta: Treball en equip de professionals i preparació de materials específics.
...

Comprar Previsualizar