Nacionalisme Banal Resumen cap.1 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 18/03/2016
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

NACIONALISME BANAL. RESUM INTRODUCCIÓ CAPITOL 1. LLENGUES I NACIONS El capítol comença parlant sobre un article d’un diari i s’explica que el diari dona per fet que els lectors entenen les aspiracions nacionals Els grups idiomàtics que volen un estat propi no són cap misteri avui dia. No cal que ens diguin que es un estat, una llengua,... Es de sentit comú.
Alguns autors parlen d’atracció entre les persones que parlen la mateixa llengua de forma natural en els humans. Altres posen la llengua com a pilar central de la identitat ètnica. No es estrany doncs, que els flamencs vulguin formar el seu país.
Nacionalisme, obvi i fosc alhora. Es preocupant que sigui tant natural? Els historiadors s’han de distanciar dels mites nacionalistes. (com el del volk flamenc). Els científics socials han de posar entre parèntesis el sentit com. Per distanciar-nos hem de distanciar-nos de nosaltres mateixos i del que creiem i prenem com obvi. Hem de veure el nacionalisme com una ideologia que afecta la consciencia contemporània i que fa que arranjaments socials semblin naturals.
L’estudi del nacionalisme com ideologia.
Es més fàcil reconèixer el nacionalisme en altres que en un mateix (Quan parlem de nosaltres preferim patriotisme, lleialtat,etc. Que pasen per al l’estat nació) i identificar-los com extremistes, herois,etc. Aquest permet existir als estats. Pot semblar banal. Dos teoritzacions:  Projectar teories del nacionalisme: fenomen extern/excessiu. Es el nacionalisme projectat sobre els altres.
 Naturalitzar teories del nacionalisme: Es defineix com una endèmia de natura humana, com a “necessitat d’identitat” i deixa de ser un problema per investigar (a més de banal).
La llengua té un paper vital en el funcionament d’una ideologia i en l’estructuració de la consciencia ideològica. Bakhtin “la psicologia objectiva ha d’estar versada en l’estudi de la ideologia” Que es construïen mitjançant la llengua.
“La psicologia social es una atmosfera composta per diversos actes discursius que enfonsen i passen per damunt de tots els tipus persistents de creativitat ideològica.” Algunes opinions sostenen que molts fenòmens psicològics que existeixen en les persones es creaven socialment i discursivament. Les emocions com la por o el furor impliquen judicis socials exteriors (com la lleialtat nacional i la xenofòbia) i s’expressen per complexos models de discurs.
En life of Johnson trobem un esperit patriòtic que no es quelcom estrany i on Johnson mostra tòpics i punts de vista de l’época, exceptuant els americans de la seva estima a la humanitat.
Nacionalisme i estat nació El nacionalisme com ideologia que crea i manté els estats nació es localitza sociohistoricament en un moment concret; pertany a la era dels estats nació, al món modern. “El nacionalisme es fonamentalment un principi polític, que manté que la unitat política i nacional han de ser congruents. I sorgeix quan l’existència de l’estat es dona per descomptada. Els principis polítics del nacionalisme semblen “naturals”.
Alguns historiadors sostenen que va sorgir a Anglaterra i França al S.XVII i altres posen la data més tard (s.XVIII). L’Europa Medieval no va conèixer aquests estats nació.
Giddens el defineix com: Un conjunt de formes institucionals de govern que mantenen un monopoli administratiu sobre un territori amb fronteres establertes, amb el seu domini sancionat per la llei i amb control directe sobre els mitjans d’exercir la violència interna i externa. L’estat nació modern es un contenidor de poder limitat. No existeixen aïllats, sinó dins d’un complex d’uns altres estats nació. El nacionalisme inclou formes de pensar que semblen naturals en nosaltres.
En els mapes medievals i moderns es mostra la novetat de les fronteres. Els mapes medievals mostren un món no obsessionat amb les fronteres, sembla terbol i desorganitzat.
Allà els francesos o anglesos no es consideraven com a tal.
Nosaltres que acceptem la consciencia de fronteres pensem que els estats nació van introduir l’ordre. Els exercits s’apleguen a partir del poble, coaccionats subornats o, contràriament, lluitant de bona gana. Avantatge militar L’estat nació té dret a exercir violència en les seves fronteres i les guerres es fan en nom d’estats contra d’altres amb exercits oficials, ja que els no oficials es miren amb horror. Amb la guerra també incrementa la pau hi apareixen tractats.
L’estat nació modern es producte d’una epoca internacional.
El món internacional de nacions L’estat nació no té precedent a la historia. Va proporcionar solucions com la industrialització i els sistemes d’educació centralitzatAvantatges econòmic.
Anderson connecta l’aparició amb la invenció de la impremta, la substitució del llatí i el capitalisme comercial. Nairn assenyala la difusió desigual del capitalisme. Hroch afirma que les economies capitalistes necessitaven una direcció central proporcionada per l’estat nació.
Al món tota la superfície, llevat de l’Antàrtida, esta dividida en nacions estat.
El nacionalisme resulta la ideologia més exitosa de la historia humana internacional. Hi estats de totes les formes i grandàries. A Nort-America hi ha poques fronteres nacionals, la majoria son rectes i segueixen llacs o rius. En canvi a Europa és densa. En resum, no es pot trobar un principi geogràfic objectiu perquè esta dividit en un poti-poti sense lògica subjacent a cap llengua ni religió.Quan els belgas van formar l’estat les afinitats religioses eren majors que les lingüístiques, ara la situació s’ha capgirat (separatisme flamenc).
El regim d’estats nació no sembla seguir un model, sembla acompanyat d’una anarquia intencionada.
Crear estats i pobles Si les variables objectives no poden preedir les fronteres,podem parlar de “comunitats imaginades” ja que les fronteres segueixen una identitat subjectiva. Les identitats nacionals són formes de vida social, més que no estats psicològics interns, són creacions ideològiques. “Nació” adopta 2 significats: com estat nació i com a poble on viu un estat.
El nacionalisme implica més que la construcció d’una identitat particular (un “Nosaltres”). En la Rev. Francesa es va declarar la victoria dels principis universals que s’aplicaren a tots els homes. La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà declaraven que “el principi de sobirania resideix en la nació”, com si la idea de “nació” no fos problemàtica.Abans de la revolució, era un projecte.
Que va venir abans la nació com a poble o la nació com estat? Debats entre aquells que diuen que els estats nació han creta les identitats nacionals i aquells que tracen la genealogia de les identitats nacionals cap enrere.
La primera visió defensa que a mesura que es formaven, es va inventar la identitat nacional.
Mitjançant la invenció de les tradicions, es van crear identitats nacionals. No totes van ser creades de nou, en algunes etnies es poden trobar en la majoria d’epoques. Les gents a qui els estats nació afirmaven representar sovint han cobejat un sentiment com a poble abans de l’època de nacions.
La creació dels estats nació suposa un procés de conflicte i violència, una batalla per l’hegemonia mitjançant la qual una part reivindica representar la nació sencera com a essència nacional.
La definició d’etnia es: un grup que manté un sentiment dels seus orígens i unicitat històrics.
Moltes nacions han suprimit llengües per imposar la seva com a nacional i quan l’hegemonia estava assegurada, aquesta supressió es relaxava. Potser si en certes batalles històriques la sort hagués caigut cap un altre costat, podria haver aparegut un estat anomenat Mediterrània.
Un estat nació és ell mateix un mitjà de violència. El triomf d’un nacionalisme rarament es dona sense la desfeta de nacionalismes alternatius. Tot això es fa en nom del poble, els líders polítics han d’afirmar que actuen en interès de la nació.
En l’estat modern la sobirania a baixat del cel a la terra.
Nacionalitat i desenvolupament de la llengua.
Exemple de construcció històrica: la noció de les llengües. Les llengües a diferencia de les nacions, sempre han existit. Tanmateix, el concepte que sembla banalment obvi per a “Nosaltres” pot ser una permanència inventada. Si aquest es el cas, la llengua no crea el nacionalisme, com tampoc el nacionalisme crea la llengua. El nacionalisme crea la nostra perspectiva de sentit comú i “natural” el que anomenem diferents “llengües”.
Les llengües vernacle no tenen gramàtica. L’aparició de la gramàtica va ser al s.18 amb el desenvolupament de la medicina i l’economia. Tot viatjant entre pobles, no hi haurà cap punt en el qual un pagès de l’edat mitjana imaginés que havia creuat una frontera lingüística, no es detindria a preguntar-se “parla aquesta gent la mateixa llengua que jo?” Cada aldea o tribu té la seva llengua pròpia i el món de nacions també es un món de llengües constituïdes formalment. El pagès medieval parlava, però la persona moderna no pot parlar sense més ni més, hem de parlar alguna cosa – una llengua.
Llengües i fronteres Distincions categòriques. No tots els parlants de la llengua parlen de la mateixa manera, la noció de dialecte es crucial. Aquesta idea tenia un us escàs abans que els estats nació comencessin a establir formes oficials de parlar i escriure.
Totes les variants (o dialectes) d’una sola llengua són mútuament intel·ligibles i que les llengües diferents són mútuament intel·ligibles, però això no es sempre així. Si es pogués aplicar aquest criteri conduiria a distincions molt diferents de les que hi ha ara acceptades.
Traçant les fronteres d’una llengua hi ha més coses en lloc que la lingüística, un “dialecte” es una llengua que no va tenir èxit polític, i els parlants d’una llengua no estan disposats a cedir-la per que esdevingui el dialecte d’una altra que s’imposi. Les fronteres nacionals reforcen un sentit de separació lingüística. Els moviments nacionalistes que volen crear estats independents voldran convertir el dialecte en llengua.
Els conflictes sobre la llengua al món contemporani no són nomes disputes sobre la llengua, sinó que es condueixen mitjançant la llengua. Sense nocions comunes (llengües i dialectes) els conflictes no es durien a terme amb les seues formes nacionalistes. La noció de llengua i dialecte no es propietat dels “extremistes”, formen part del “nostre” sentit comú.
Les nacions poden ser “comunitats imaginades”, però el model d’imaginar no es pot explicar en termes de diferencies lingüístiques, perquè les llengües mateix, han de ser imaginades.
...