Preguntes resoltes 6 a 12 (2013)

Otro Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 2º curso
Asignatura Economia Espanyola
Año del apunte 2013
Páginas 16
Fecha de subida 14/04/2016
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

Preguntes per la prova escrita de 8 de gener de 2014 Lliçons 6ª a 12ª del programa definitiu.
1. La crisi del deute sobirà de 2010 i les seves conseqüències.
A finals del 2009, les empreses que compren deute públic perquè busquen seguretat en les seves inversions (considerada una inversió molt segura) comencen a retirar els diners de països com Espanya perquè els anomenats “vigilantes” consideren que Espanya és un país poc segur pels inversors i decideixen retirar el seu capital de manera que arrosseguen a molts més inversionistes i provoquen un augment en les primes de risc de països a l’Eurozona.
D’aquesta manera Europa entra en la primera fase de la crisi del deute sobirà. Grècia demana ajuda a l’abril de 2010 per tenir un deute públic immens i per l’escàndol de comptes falses. Al maig de 2010 la Unió Europea crea un fons provisional de salvament tot i estar prohibit per determinats acords establerts (Non bailout). Així, en el fons es desen un total de 440.000 milions d’euros dels qual es presten 120.000 milions a Grècia (aproximadament el seu PIB). Per Grècia suposa substituir deute en mans privades per deute en mans públiques i per tant, suposa una explosió del deute públic del país o deute sobirà.
Merkel i Sarkozy es reuneixen a Deauville a l’octubre de 2010 i acorden reformar els tractats per tal de permetre que un país es declari en suspensió de pagaments i per tal de legalitzar la salvació d’un país abans de fer fallida. A més, es decideix que el sector privat ha de contribuir en el salvament i que si aquest ha prestat diners irresponsablement, les pèrdues seran per ells mateixos i no es recolzaran sobre el sector públic.
Al novembre de 2010 la banca irlandesa demana un rescat similar al de Grècia fet que condueix que les seves finances públiques es col·lapsin com a conseqüència del cost astronòmic del rescat a la seva banca.
Al juliol de 2011, Europa entra en la segona fase de la crisi quan la gran desconfiança generada per la reestructuració del deute entre els inversors internacionals arriba a Espanya i Itàlia, que veuen augmentar les seves primes de risc fins nivells rècords des de l’inici de l’euro.
Al desembre de 2011 es produeix el “Compact fiscal” i s’obliga a tots els països de la Unió Europea a reformar la constitució per tenir un dèficit estructural igual a 0. Es crea un Fons Permanent de Salvament (ESF) amb un capital de 500.000 Milions d’euros. Amb Gran Bretanya al marge, retiren la tercera condició que van imposar Merkel i Sarkozy de què el sector privat es fes càrrec de les seves irresponsabilitats i es garanteix que estaran cobertes per l’ESF.
Finalment, intervé el BCE, primer a través del seu programa de compra de deute sobirà a l’estiu del 2011 i després a través de la provisió de liquiditat a llarg termini als bancs al desembre de 2011 i al febrer de 2012, que aconsegueixen frenar el fort deteriorament de les primes de risc.
2. La reforma del Fons d’Estabilitat Europeu, el compact fiscal i el inici de la Unió Bancària.
REFORMA DEL FONS D’ESTABILITAT EUROPEU: A l’estiu del 2011, després de nombroses negociacions, s’aprova la reforma. Aquesta reforma comporta que el fons compti amb 440.000 milions d’euros i que els estats de la eurozona hagin d’aportar 780.000 milions, dels quals 211.000 milions (27%) provindran d’Alemanya. L’objectiu és afavorir l’estabilitat de les nacions amb problemes de crèdit com Grècia, Portugal i Irlanda i dels seus respectius sectors financers, així com la del conjunt de l’eurozona i la moneda comú.
COMPACT FISCAL: També anomenat Tractat d’Estabilitat és un acord firmat al març de 2012 per 25 estats membres de la Unió Europea. Conté un conjunt de normes, anomenades “regles d’or” que són vinculants en la UE per el principi d’equilibri pressupostari. Els principals punts del compact són: el compromís de tenir un dèficit estructural que no superi el 0,5% del PIB, la obligació de països que tenen un deute públic superior al 60% del PIB a entrar dins d’aquest límit en 20 anys, el compromís de reformar la constitució de cada país per incloure aquestes normes i la obligació de mantenir el dèficit públic per sota del 3% del PIB.
INICI DE LA UNIÓ BANCÀRIA: Arrel de la crisi s’ha incrementat la fragmentació financera i la constatació del vincle entre els riscos del deute sobirà i bancari nacionals, del que la seva existència a llarg termini seria incompatible amb l’euro. La solució per Europa és la unió bancària, que no té un disseny òptim, però està previst a llarg termini. Poc a poc es van realitzant acords per tal d’encaminar aquesta unió bancària. El més recent acord va produir-se entre el 17 i el 18 de desembre de 2013 i consisteix en què la zona euro ha acordat finançament pel tancament dels seus bancs.
3. Les reformes a l’economia espanyola maig 2010‐setembre 2013.
La base del procés de reforma és la manca de competitivitat exterior. A causa d’això, S0 creix negativament i l’endeutament dels deutes exteriors és elevat. Els CLU han augmentat massa en relació a l’augment de productivitat, que genera problemes al mercat de treball i afecta a les finances públiques en el llarg termini. Així entre el 2010 i el 2013 es pretén una austeritat en els comptes públics i reformes de mercats, per tal d’intentar l’estabilització i que no portin a més creixement negatiu i per tal que augmenti la capacitat de creixement del PIB per pagar aquests deutes.
Al maig de 2010, dintre de l’etapa Zapatero, es fixen mesures immediates per frenar el dèficit públic i s’obliga al president a realitzar mesures de consolidació fiscal per disminuir la despesa (a través de les pensions i el sou dels funcionaris). A més, per augmentar els ingressos s’augmenta l’IVA, l’edat mínima de jubilació i es fan 2 reformes del sector financer, on es promociona la transformació de caixes a bancs.
Amb l’entrada de Rajoy a la presidència al desembre de 2011 es prenen mesures cojunturals d’estabilització: al desembre de 2011 s’augmenta l’IRPF, l’IBI i es disminueix la despesa. Al juliol de 2012 es demana un rescat bancari i es canvia la política fiscal a causa d’haver presentat pressupostos poc realistes. S’augmenta l’IVA i es reclassifiquen alguns béns i es disminueixen els sous dels funcionaris i l’obra pública.
També es prenen altres mesures: una nova política educativa, la regulació d’un nou factor de sostenibilitat, l’avaluació de la reforma exteriorment (política laboral), desindexació de contractes públics (política de preus), fusió d’organismes reguladors i liberalització de serveis (política de competència), reforma energètica i oficina independent de control de pressupost (control de despesa pública).
4. El sistema MPI de la Comissió Europea i els indicadors d’Espanya i Alemanya a 2011.
El MPI és un sistema dissenyat per la Unió Europea a la tardor de 2011 per prevenir i corregir situacions macroeconòmiques de risc com per exemple, l’elevat dèficit per compte corrent, l’endeutament extern insostenible o la bombolla en el mercat de la vivenda.
Si observem els indicadors exteriors d’Espanya en comparació amb Alemanya, veiem que destaquen excessivament tres dels cinc: el saldo per compte corrent, amb un nivell recomanable entorn del -4%/ +6%, on Espanya el sobrepassa lleument amb -4,3% i Alemanya, al contrari quasi es sobrepassa per l’altre banda, amb un 5,9%, fet que comporta que Alemanya sigui un país massa competitiu en relació a la resta de la Unió Europea i per tant, desfavoreixi el seu desenvolupament; el PNII, amb un nivell recomanat de -35,0%, on Espanya se situa amb -91,7% sobre el seu PIB i en canvi Alemanya al 32,6%, és a dir, que cap dels dos es trobaria en una condició òptima però de manera totalment contrària i per últim els CLU, recomanats a un 9,0%, Espanya en negatiu, -2,1% i Alemanya en 5,9%, com succeïa fa temps entre els dos països.
Els indicadors interiors són encara més diferents entre els dos estats. Destaquen el preu de l’habitatge, recomanable al 6,0%, que en Espanya és d’un -10% a causa de la bombolla immobiliària i el decreixement dels preus i per Alemanya és de 1,4%. En relació al flux de crèdit privat, els dos estats es troben molt per sota del recomanable (15%) però amb una diferència de quasi 5 punts percentuals, Espanya amb -4,1% i Alemanya amb 4,8%. El deute privat, que no hauria de superar el 160,0% sobre el PIB, Espanya el supera de llarg amb 218% mentre Alemanya es troba dins del límit amb 128%. Per últim, l’indicador amb més polèmica a l’actualitat, la taxa d’atur, amb un nivell del 10,0% recomanat en temps de crisi, que realment és l’atur natural de l’economia espanyola, al 2011 per Espanya és del 19,9% mentre que Alemanya només té una taxa del 6,9%.
5. Els canvis a l’estructura del ingrés i la despesa públiques a la crisi 2008‐2011.
Principals canvis a algunes figures impositives rellevants: IRPF: Deduccions i política fiscal: habitatge, pensions, situacions familiars; La reforma Aznar de 1996: tributació al 15% de les rendes del capital; Les reformes de la crisi: L’elevació de la tributació a les rendes del capital (Zapatero, del 15% al 21%; Rajoy, del 21% al 28%) i l’elevació de la pressió fiscal: tipus marginal fins el 52%.
Impost de Societats: La política de Montoro de supressió/reducció d’algunes deduccions IVA: La reforma Zapatero: del 16% al 18% en el tipus general; La reforma Rajoy: del 18% al 21% en el tipus general i elevació en el tipus superreduït i en el reduït i canvi de tipologia d’alguns productes essencials.
C1) Trets estilitzats del ingrés a la crisis: els canvis 2007 a 2010: 1. Valors absoluts a 2007: a l’entorn dels 430.000 milions, un 43,2% del PIB 2. Valors absoluts a 2010: davallada fins els 375.000 milions, un 35,7% del PIB 3. Caiguda del 12% dels ingressos entre 2007 i 2010 4. Impostos sobre producció: de l’11,4% del PIB al 9,1% entre 2007 i 2010 5. Sobre la renda: del 13,8% del PIB al 9,5% entre 2007 i 2010 6. Cotitzacions socials: del 13,9% al 13,4% del PIB entre 2007 i 2010 C2) Trets estilitzats de la despesa: 1. Valors absoluts a 2007: a l’entorn dels 430.000 milions, un 41,1% del PIB 2. Valors absoluts a 2010: davallada fins els 375.000 milions, un 45,1% del PIB 3. Augment a l’entorn del 10% de la despesa 4. Interessos: a l’entorn del 2% del PIB 5. Prestacions socials (no espècie): del 12,4% al 15,4% (+3 pp del PIB) o des de 122.000 a 161.000 milions 6. Consum públic: dels 193.000 als 221.000 milions, o del 19,6% al 21,1% del PIB 7. Inversió pública (FBCF): dels 43.000 als 40.000 o del 4,4% al 3,9% del PIB d) Trets estilitzats del saldo del pressupost: a) Dels +20.000 milions a 2007 als ‐100.000 a 2010 b) En termes de PIB, del +2,0% al ‐9,4% 6. El sector públic espanyol en una perspectiva europea 1997‐2011: ingressos, despesa i saldo.
1. Fins la crisi (1997‐2006): Diferències importants en ingrés: Espanya a l’entorn del 39%, davant el 45,5% de l’àrea de l’euro (uns 6 pp de diferència per any).
Diferència més gran en la despesa: Espanya al voltant del 40% front el 47,5% de l’àrea de l’euro (una diferència de 8 pp).
Amb menor dèficit a Espanya: ‐1% del PIB davant el ‐2,2% de l’àrea.
2. La crisi 2008‐2011: S’eixampla la diferència en ingressos, per la major elasticitat dels d’Espanya, de forma que en mitjana 2008‐11 a Espanya es situen en el 36,2% davant el 45% europeu (45,3% a 2011): fins a casi 9 pp.
Es redueix la diferència en despesa, per l’impacte del subsidi d’atur en l’evolució de la despesa: Espanya puja fins el 44,1% en mitjana 2008‐11, davant el 49,7% de l’àrea de l’euro: fins els ‐5,6 pp (2 punts menys que abans de la crisi).
La diferència en dèficit se situa en ‐3,2 pp, per un dèficit mig espanyol del ‐7,9% davant un de l’àrea de l’euro del ‐4,7%.
3. El Pla d’Estabilitat i reformes de l’economia espanyola 2013‐2016 i la suavització de l’ajustament de la retallada del dèficit.
Entre 2009 i 20111: dèficit públic en mitjana del 10% del PIB Esforç important a 2012: reducció fins el 7% (sense considerar els 4 pp del PIB pel rescat bancari).
Acord a la primavera de 2013 amb la Comissió Europea segons el qual s’ajorna l’assoliment del dèficit per sota el 3% a 2015: Pel 2013: 6,8%; Pel 2014: 5,4%; Pel 2015: 4,3%; Pel 2016: 2,8% 7. El deute públic a Espanya: la seva explosió a la crisi.
1. 1985‐1995: del 35% al 75% del PIB 2. 1995‐2007: del 75% al 35%; Causes: • La forta reducció de la despesa financera per la davallada dels tipus d’interès.
• La contenció del dèficit per l’entrada a la UEM.
• La forta expansió del PIB i la reducció de la ràtio deute públic/PIB.
3. 2008‐11: Espanya en el context internacional.
• Països amb deute per sota el 60% a 2008 i augment inferior a la mitjana de l’àrea (18 punts de PIB): Finlàndia: del 34 al 39% (+5 punts de PIB), Holanda: del 59 al 64% (+ 5 punts de PIB) i Àustria: del 64 al 72% (+8 punts de PIB).
• Països amb deute per sota el 60% a 2008 i augment superior a la mitjana de l’àrea (18 punts de PIB): Espanya: del 40 al 70% (+30 punts de PIB) i Irlanda: del 44 al 108% (+64 punts de PIB).
• Països amb deute per sobre el 60% a 2008 i augment inferior a la mitjana de l’àrea (18 punts de PIB): Bèlgica: del 90 al 97% (+7 punts de PIB), França: del 70 al 85% (+15 punts de PIB), Alemanya: del 67% al 82% (+15 punts de PIB) i Itàlia: del 106% al 121% (+15 punts de PIB).
• Països amb deute per sobre el 60% a 2008 i augment superior a la mitjana de l’àrea (18 punts de PIB): Portugal: del 72 al 102% (+30 punts de PIB) i Grècia: del 113 al 163% (+50 punts de PIB).
• ÀREA EURO: del 70 al 88% (+18 punts de PIB).
8. La crisi 2007‐12 i les anteriors recessions del mercat de treball 1973‐85 i 1992‐94.
Tres crisis en els darrers 60 anys d’economia espanyola, amb efectes molt diferents sobre el mercat de treball i amb períodes de reabsorció de la destrucció d’ocupació també molt diferenciats: a) Crisi 1974‐1985: • Pèrdua d’ocupació del ‐14,5% (en 11 anys).
• Des dels 13 als 11 milions de llocs de treball • Fonamentalment a la construcció i la indústria (els serveis continuaren augmentant la seva ocupació) • Amb vora 20 anys per recuperar l’ocupació de 1973: no és fins a 1991 quan es tornen a assolir els 13 milions de llocs de treball b) Crisi 1991‐1994: • Pèrdua d’ocupació del ‐9% (en 3 anys).
• Des dels 13 als 12 milions de llocs de treball • Fonamentalment a la construcció i la indústria • Amb vora 7anys per recuperar l’ocupació de 1991: no és fins a 1998 quan es tornen a assolir els 13 milions de llocs de treball c) Crisi 2007‐2013: • Pèrdua d’ocupació del ‐18,1% (entre els tercers trimestres de 2007 i de 2013) • Des dels 20 als 16 milions de llocs de treball, vora 4 milions de llocs de treball perduts • Fonamentalment a la construcció i la indústria però també als serveis 9. La destrucció d‘ocupació a la crisis 2007‐2013: característiques individuals i del lloc de treball.
Destrucció total del ‐18,1% que té expressions molt diferenciades segons: 2.1. Característiques individuals dels que han perdut la feina • Per origen: nadius ‐17,2%i immigrants ‐22,5% • Per sexe: dones ‐9,3% i homes ‐24,2% • Per edat: menys de 35 anys un ‐42,3% i ‐1,8% pels de 35 a 64 anys • Per nivell educatiu : ‐32,2% amb baix nivell; ‐19,9% amb nivell mig i +2,1% en nivell superior • En definitiva, homes, immigrants, joves de baix nivell educatiu 2.2. Característiques dels llocs de treball destruïts • Per sector: primari (‐12,1%), industria (‐36,9%), construcció (‐62,9%) i serveis (‐3,5%) • Per tipologia ocupacional: contractes temporals ‐38,6%; contractes indefinits ‐9,4%; autònoms ‐15,7% • Per propietat: sector privat ‐21,7% i sector públic ‐3,% • En definitiva, llocs de treball de la construcció i/o la indústria, amb contractes temporals i del sector privat.
10. L’explosió de l’atur 2007‐2012 i les diferencies en els diversos col∙lectius.
• Canvi en la taxa d’atur: Taxa d’atur per sobre el 20% tres cops les darreres dècades, una situació insòlita en el mon occidental:  1985: 22% de taxa d’atur  1995: 23% de taxa d’atur  2013: 26% de taxa d’atur • Canvi en l’atur 2007‐2013: D’1,8 milions als 6,0 milions d’aturats, de 8,3% a 2007 al 26% d’ara, per tant, 8% com a taxa d’atur estructural? • Característiques de l’atur a 2013  2/3 amb baixa qualificació (tesis de desplaçament cap avall dels menys qualificats).
 2/3 gent de 30 i més anys.
 Atur estructural (més d’1 any a l’atur): 50% (amb un 25% amb 2 i més anys aturats).
• Diferències a les taxes d’atur (2013/T3)    Per sexe: no hi ha pràcticament diferències entre homes i dones.
Per origen: grans diferències amb immigrants amb una taxa d’atur del 36% i nadius amb el 24%).
Per nivell educatiu: taxes molt més elevades a mesura que cau el nivell educatiu dels aturats (amb baix nivell un 35%; un 24% amb nivell mig i un 15% amb nivell superior).
11. La transició demogràfica a Espanya: característiques principals.
La transició demogràfica a Espanya: la davallada de la natalitat i els seus efectes sobre l’oferta potencial de ma d’obra 1ª etapa amb davallada taxa de mortalitat i augment moderat de l’esperança de vida: plètora de baby boomers i augment d’ancians dependents. A Espanya la primera etapa té lloc abans dels anys 60 i el resultat és la reducció de la taxa d’estalvi.
2ª etapa amb davallada taxa de natalitat (1955‐1975): plètora de baby boomers en el mercat de treball (deprimint salaris i elevant la taxa d’estalvi) i expansió de la demanda agregada. A Espanya, la reducció de la natalitat: canvi de règim en la mitjana dels entrants potencials (amb 16 anys) al mercat de treball, des de les prop de 670.000 persones que complien els 16 en la segona meitat dels anys vuitanta i primers noranta, fins a les escasses 410.000 de la nova mitjana a principis de la dècada dels dos mil.
3º etapa amb continuïtat de la caiguda de la natalitat i allargament de l’esperança de vida: reducció de les entrades al mercat de treball i necessitats d’immigració i augment de les cohorts pensionistes, amb caiguda de la taxa d’estalvi.
Primer: els canvis agregats en les noves entrades de població jove al mercat de treball  Entre 1993 i 2005, van deixar d'entrar al mercat de treball espanyol aproximadament 2 milions d'efectius (la diferència entre la mitjana del període 1985 - 1993 i els resultats de cadascun dels exercicis fins a 2005), a raó de uns 160.000 anuals.
 A Espanya, partir d'aquest moment, i fins a la seva estabilització deu anys més tard (en 1987), la taxa de natalitat no deixa de minvar de forma continuada, la qual cosa es tradueix posteriorment en aquesta reducció en els efectius que van complint l'edat legal d'entrar al mercat de treball.
 Aquest procés estimula l’entrada de immigració.
Segon: els canvis agregats en l’estructura d’edats de la població potencialment activa. La població entre 16-34 anys es veu reduïda en més de 3 milions de persones en 17 anys i el seu pes dintre del conjunt de la població potencialment activa es redueix en 12,6 punts percentuals. La població entre 33 – 64 anys augmenta aquests 12,6 punts ja que augmenta en tres milions de persones.
12. La immigració internacional, el seu impacte i la seva creixent importància a partir de 2000.
a) La davallada de la ma d’obra juvenil i la resposta de la immigració.
Al 1996 la mà d’obra nascuda a Espanya era de 38,6 milions i suposava el 97,2% del total enfront del 2,8% de mà d’obra estrangera, és a dir, d’1,1 milions d’efectius.
Amb bones perspectives de futur a causa de la bombolla immobiliària, va arribar a Espanya una entrada massiva d’immigrants, de manera que al 2007 suposaven un 11,8% del davant de 40 milions d’espanyols que suposaven ara un 88,2%. Per tant, el canvi relatiu de població immigrant era enorme, de 385,5% enfront un canvi positiu de 3,5% d’espanyols.
Seguint aquesta dinàmica, tot i començar l’actual crisi, la immigració va seguir augmentant però no de manera tan ràpida, fet que provoca que al 2011 hi hagi un 25,0% de persones més que 4 anys enrere.
b) El paper de la immigració en la població potencialment activa.
Mentre des del 1996 al 2013 la població potencialment activa nascuda a Espanya es manté entorn als 25 milions de persones, els nascuts a l’estranger passen de suposar menys d’un milió a suposar al voltant de 5 milions des del 2007 fins a l’actualitat. Això implica un canvi en el seu pes: des de 2,6% sobre el total fins al voltant del 17%. El canvi es produeix essencialment entre el 1996 – 2007 perquè veiem un canvi relatiu del 584,4% mentre que des del 2007 al 2013 només hi ha un canvi relatiu del 8,0%.
C. Els canvis provocats per la crisi a la població potencialment activa immigrant: els guanys dels de 35 i més anys i la davallada dels joves menors de 35 anys.
S’observa una davallada de la població potencialment activa espanyola entre 16 i 34 anys (disminueix en 3,3 milions en el període 1995 – 2012, -28%) mentre que els immigrants d’aquesta franja d’edat augmenten 2 milions un 666,7% en canvi relatiu i en pes sobre el total, els nadius passen de 97,5% a 78,7% enfront dels immigrants que de 2,5% canvien a 21,3%. En la següent franja, de 35 a 64 anys, succeeix al contrari amb la població nativa, que augmenta en 3 milions en 17 anys, igual que la immigrant, amb 2,9 milions més. Així, guanya pes la població més gran de 35 anys, tant nativa com estrangera enfront de la població menor de 35 anys.
13. Les previsions demogràfiques a curt termini (2011‐2021).
Si observem les previsions demogràfiques a curt termini en grans grups d’edat, veiem que:  El primer grup, de 0 a 19 anys, es manté en el període de 10 anys, és a dir, que en principi la natalitat es manté. Si desglossem aquest grup veiem que no es que es mantingui sinó que es compensa ja que disminueixen els infants de 0 a 9 anys en un 8,7% i en canvi de 10 a 19, augmenten un 10,1%.
 En el segon grup, 20 a 39 anys, és on veiem el canvi més notable de la població. Veiem un col·lapse de la generació jove ja que aquesta disminueix un -26,5%, és a dir, que els efectius que mantenen al grup de 65 anys cap endavant, comencen a reduir-se per aquesta edat. Desglossant aquest fenomen veiem que tant de 20 a 29 com de 30 a 39, ambdós grups disminueixen, més el segon que el primer, però no es produeix un efecte compensació entre ells. En pes sobre la població, aquest grup perd un -7,6%.
 En el tercer grup, 40 a 64 anys, es produeix un augment de 1,6 milions de persones, és a dir un 10,7%. A l’any 2021 que es produeixi un augment serà positiu perquè compensarà la manca de persones a l’anterior grup, però a mida que passin els anys, aquestes persones passaran al grup jubilat i seran encara més per a mantenir. En pes és el grup que més augmenta: 4%.
 L’últim grup, la tercera edat, de 65 cap endavant, veiem que augmenta en un 17,8% i passa a suposar un 3,3% de pes en el total. D’aquesta manera veiem que mentre que al 2011 hi havia un volum de persones d’aproximadament 29 milions per a mantenir les pensions de 8 (3,62 efectius per jubilat), aquesta relació va canviat i passa a haverhi aproximadament 3 efectius per cada jubilat.
Com a conclusió, veiem que el nombre d’efectius que mantindran la tercera edat va disminuint mentre aquesta va augmentant, però la població es mante al voltant de 46 milions, és a dir, que el pes de cada grup d’edat va canviat a mesura que passa el temps.
14. Les previsions demogràfiques d’Espanya en el llarg termini (2050).
a) Canvis 2011‐2021    Caiguda excepcional de la cohort de 20 a 39 anys d’un ‐26,5% (uns 3,6 milions menys, dels 13,6 als 10 milions) Augment important encara de la generació de 40 a 64 anys: un +11% (uns 1,7 milions, de 15,4 als 17,1 milions) Fort augment de la cohort de 65 i més anys, amb un +16,5% (1,3 milions, des dels 7,9 als 9,2 milions) b) Canvis 2021‐2049    Estancament de la cohort de 20 a 39 anys (+0,0% en l’entorn dels 10 milions) Caiguda important encara de la generació de 40 a 64 anys: un ‐22,8%% (uns ‐3,9 milions, dels 17,1 als 13,2 milions) Fort augment de la cohort de 65 i més anys, amb un +66,3% (+6,1 milions, des dels 9,2 als 15,3 milions), que passen a representar el 32% de la població (des del 20,3% de 2021) c) Canvis en el llarg termini: 2011‐2049     Caiguda excepcional de la cohort de 20 a 39 anys d’un ‐25,0% (uns 3,4 milions menys, dels 13,6 als 10,2 milions) Caiguda important de la generació de 40 a 64 anys: un ‐14,3% (uns ‐2,2 milions, de 15,4 als 13,2 milions) Així, la generació de 20 a 64 anys passa dels 29 als 23,4 milions, perdent 5.6 milions (el 19,3% de tots els seus efectius de 2012) i passant del 63% de tota la població al 49% Molt fort augment de la cohort de 65 i més anys, amb un +93,7% (+7,4 milions, des dels 7,9 als 15,3 milions) 15. El sistema de pensions i els mecanismes que defineixen el seu import.
Dos sistemes: repartiment i capitalització. Impossibilitat per utilitzar el sistema de capitalització pur i per tant, convergència del sistema de repartiment.
Raons del augment de la despesa en pensions: 1. Factors d’expansió de la despesa en pensions: l’efecte‐qualitat i l’efecte‐preu.
• L’efecte ‘qualitat’ a) Envelliment de la població. La població de més de 65 anys era el 1960 de 8% del total, el 1991 de 14%, i el 2012, 17%.
b) Augment de l’esperança de vida dels 65 anys en endavant: el 1950 eren 10 anys i el 1990 18 anys (errors en els models matemàtics de previsió de l’esperança de vida) i a 2013 vora els 20 anys.
c) Maduració del sistema. En els anys 80 els pensionistes per viudesa han augmentat a una taxa anual del 4%, per modificacions efectuades tant en el marc legal com en el total de població activa en els anys 60.
d) Redistribució renda: pensions no contributives • L’efecte preu: a finals dels noranta les noves pensions eren un 33% superiors a les baixes per: Augment del període de cotització i augment del salari real.
2. Factors de definició de la pensió i de la seva revalorització.
a) Any legal de jubilació (fins ara ha estat de 65 anys) b) Anys de cotització mínims per tenir dret a la pensió màxima de cada categoria (França 42 anys i aquí 35 anys) c) Període de salaris utilitzat pel càlcul de la pensió (cicle vital dels ingressos salarials):  Fins 1984: 5 darrers anys  Reforma 1984: de 5 a 10 anys  Reforma de 1995 dels Pactes de Toledo: de 10 a 15 anys d) Revalorització: fins la reforma de 2013, el creixement de l’IPC.
16. Les reformes del sistema de pensions i els seus efectes.
a) La reforma de 1984: Enduriment condicions accés a una pensió el 1984 i Revisió sistemes accés a atur (1993).
b) Les mesures dels Pactes de Toledo (1995)        1. Les bases de la reforma dels Pactes de Toledo (1995): El procés inevitable d’envelliment de la població a Espanya Els baby boomers i la seva jubilació a partir de 2020 El debat sobre la inviabilitat del sistema de capitalització: el deute pendent de la Seguretat Social (vora el 300% del PIB) Les dificultats de creació d’ocupació dels primers anys noranta Impossibilitat d’augmentar el volum d’ingressos per tipus de cotització ja molt elevats.
Revisió de la base reguladora: des dels 10 als 15 anys, en un període de 5 a 7 anys Constitució del Fons de contingències de la Seguretat Social: una capitalització per les etapes més dures.
2. Mesures posteriors en l’esperit dels Pactes de Toledo  Revisió edat de jubilació: nova regulació 2004 sobre voluntarietat de jubilació als 65 anys.
 Enduriment condicions per jubilacions anticipades     3. L’impacte de la immigració Important entrada de nous cotitzants: un total de vora 2 milions de nous ocupats (del total de 6 de l’economia) Més la forta expansió de l’ocupació 1995‐2005: d’uns 6 milions de nous ocupats Han generat excedents en els saldos financers de la Seguretat Social que, parcialment, s’han adreçat a reduir el dèficit públic i parcialment s’han invertit en el Fons de contingències de la Seguretat Social (vora 60.000 milions d’euros al inici de la crisi) Han retardat la crisis del sistema.
c) Les reformes del sistema de pensions a la crisi a) 2011 (govern Zapatero): afecta a l’edat legal (des dels 65 als 67 anys entre 2013 i 2027 de forma paulatina), també al període de còmput dels salaris (dels 15 als 25 anys en el mateix període) i al nombre mínim d’anys de cotització per tenir dret al 100% de la pensió (dels 35 als 37 anys en el mateix període).
b) 2013 (govern Rajoy): a març de 2013 es reforma el sistema per permetre, en certes circumstàncies encara molt restrictives, la compatibilització (parcial o total) del treball amb la pensió.
c) 2013 (govern Rajoy amb efectes a partir de 2014): nou sistema d’actualització del valor de la pensió (propostes del Comitè d’experts de juny 2013). Les pensions es revalortitzaran d’acord amb dos factors:  Factor d’equitat intergeneracional: adequació de la pensió inicial (en el moment de la jubilació) al allargament de l’esperança de vida (només afectarà als nous pensionistes).
 Factor de revalorització anual (per tots els pensionistes): es substitueix l’IPC per una fórmula en la que entra, a més a més dels canvis en els preus, el creixement econòmic i els desequilibris financers del sistema de pensions.
...