Tema 10. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 15
Fecha de subida 07/03/2015
Descargas 9

Vista previa del texto

TEMA 10. L’IMPACTE DE LA POLÍTICA: DESENVOLUPAMENT I CONFLICTE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC: EVOLUCIÓ, TENDÈNCIES I CAUSES PIB PER CÀPITA.
Un indicador que utilitzem per mesurar el desenvolupament econòmic és el PIB per càpita: 𝑃𝐼𝐵 𝑝𝑒𝑟 𝑐à𝑝𝑖𝑡𝑎 = 𝑣𝑎𝑙𝑜𝑟 𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙 𝑑𝑒 𝑏é𝑛𝑠 𝑖 𝑠𝑒𝑟𝑣𝑒𝑖𝑠 𝑝𝑟𝑜𝑑𝑢ï𝑡𝑠 𝑝𝑒𝑟 𝑢𝑛 𝑝𝑎í𝑠 𝑝𝑜𝑏𝑙𝑎𝑐𝑖ó 𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙 Atenent a aquesta classificació els països més rics del món són Qatar i Luxemburg. I els països més pobres són Somàlia, i la república democràtica del Congo, el Níger, Gurundi i la República Centreafricana.
ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀ.
Un altre indicador del nivell de desenvolupament és l’Índex de Desenvolupament humà, que elabora la ONU i inclou no només mesures sobre el nivell de renta d’un país sinó també el nivell educatiu i salut pública d’aquest.
Fins al 2010 l’IDH era la mitjana de mesures sobre l’esperança de vida, taxa d’alfabetització, taxa d’escolarització i el PIB per càpita. Però posteriorment es va fer un canvi POWER POINT Més alt: Norguega, Austràlia, Suïssa.
CONSEQÜÈNCIES DEL DESENVOLUPAMENT. IMATGE POWER POINT RELACIÓ ENTRE FELICITITAT D’UN PAÍS I RENDA PER CÀPITA.
A l’eix vertical podem trobar la satisfacció amb la vida, la felicitat, i en canvi a l’eix horitzontal la renda per càpita. La ratlla mostra la relació entre les dues variables.
La ratlla és còncava, donat que té la corba cap amunt. El fet que sigui còncava significa una cosa: la línia és més vertical a l’inici i a mesura que avança es va tornant més plana. Això significa que arriba un moment en què un petit augment en la renda per càpita ja no implica un gran augment de satisfacció amb la vida. Els països pobres amb un petit augment de la renda augmenten molt la seva felicitat, però això no passa igual als països rics, això és el que ens mostra la ratlla.
1 RELACIÓ ENTRE RENDA PER CÀPITA I ESPERANÇA DE VIDA AL NÉIXER. IMATGES POWER POINT (2) L’esperança de vida al néixer ens mostra el nivell de salut i benestar d’un país, com més esperança de vida hi ha més benestar hi ha per la població. La relació és positiva.
Si en canvi mirem a l’any 1800 veiem que canvia molt la situació. A l’any 1800 es produeix un fenomen de vital importància per el desenvolupament dels països: la revolució industrial. Abans de la Revolució Industrial tots els països són pobres, la diferència entre els més rics i els més pobres són molt reduïdes.
Això fa que tots els punts estiguin molt units.
Si tornem a l’any 2013 veurem que el país més pobre és la República Centralafricana, l’esperança de vida al néixer és de 53 anys i l’esperança de vida dels països rics és de 83 anys (Japó). Si tornem a l’any 1800 veurem que l’esperança de vida del país més ric (Regne Unit) és de 39 anys. La diferència entre rics i pobres era molt petita i no fa tant que ha canviat, fa dos segles.
MORTALITAT INFANTIL.
Una altra dada rellevant per veure la importància del desenvolupament és la mortalitat infantil, el nombre de nadons de menys de 5 anys que moren en un país. Més desenvolupament significa menys mortalitat infantil, per exemple, a Somàlia per cada mil nadons que neixen 146 moren abans d’arribar als 5 anys.
EVOLUCIÓ DEL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC. GRÀFIC POWER POINT El desenvolupament econòmic és una cosa moderna, ho podem veure en aquest gràfic. Podem veure que entre el 1000 i el 2000 eren igual de pobres tots els països, el desenvolupament apareix amb la Revolució Industrial, quan una sèrie de països inicien un creixement de manera sostinguda.
El problema és que alguns països són capaços d’entrar-hi mentre que d’altres es queden enrere, és a partir del segle XIX quan alguns països esdevenen rics mentre que d’altres segueixen sent pobres.
Per tant, la història del desenvolupament humà es pot dividir en dues etapes: 1. POBRESA EXTESA. Tothom és pobre, tots els països ho són.
2. REVOLUCIÓ INDUSTRIAL. Comença la Revolució Industrial i apareix una situació de divergència global, les diferències entre països rics i països pobres no només apareixen sinó que van augmentant, segueixen fent-ho avui dia. Mentre que els països rics s’han anat fent més semblants a nivell global quan comparem tots els països del món el patró de divergència (diferències entre rendes per càpita de diferents països) és enorme.
2 DIVERGÈNCIA DE LES RENDES PER CÀPITA Per explicar les diferències entre països rics i països pobres tenim dos tipus de causes: les primeres i les immediates: 1. CAUSES IMMEDIATES.
1. PRODUCCIÓ DE FACTORS DE PRODUCCIÓ. Per produir qualsevol producte de l’economia es sintetitzen dues coses: capital fix i humà; i mà d’obra, treball. Una manera de generar creixement és acumular factors de producció, si tenim més factors de producció serem capaços de produir més i per tant la renda per càpita del país segurament augmentarà. La capacitat d’augmentar de la mà d’obra està molt limitada al creixement de la població, però el capital sí que el podem fer créixer.
Per fer créixer el capital hem d’invertir, per exemple el temps que invertim estudiant per tal de guanyar diners després. El problema és que no poden generar creixement econòmic a llarg termini degut als rendiments marginals decreixents.
Això significa que quan es té poc capital la inversió genera un rendiment molt alt, en canvi quan ja es té un capital molt gran i s’augmenta el capital en gran mesura el rendiment que s’és capaç de generar de més és molt petit.
Suposem que vivim en un país sols, l’economia està formada per una sola persona, la qual fa pastissos. La renda per càpita depèn dels països que exporta. Els produeix en un forn de llenya.
Suposem que aquest pastisser estalvia una part del que ha produït i ho inverteix comprant-se més capital per la seva economia, és a dir, es compra un forn elèctric. Gràcies a aquest augment de capital ara és capaç de produir 200 pastissos, l’increment marginal ara és de 197 pastissos. Com que ha funcionat tant bé es compra un altre forn, que li permet multiplicar la seva producció. Segueix invertint... Però quan es compra el forn que fa 29 el forn extra que s’ha comprat li genera un creixement marginal molt més petit que al principi, perquè segueix sent una persona i per molts forns que tingui no podrà utilitzar-los igual que els primers.
3 2. TECNOLOGIA. El creixement a llarg termini que es produeix no només s’explica per l’augment de capital, en les economies amb poc capital les inversions amb capital poden generar un desenvolupament molt alt a curt termini, però a llarg termini la inversió s’ha de fer en tecnologia i innovació, la qual és una manera d’augmentar la productivitat. Amb la mateixa quantitat de capital i de treball organitzem millor els recursos amb tecnologia per tal de ser més productius i en definitiva més rendibles. El que fan els països no és invertir en capital tant sinó també en tecnologia, la qual augmentarà les seves productivitats. Les dues coses no són el mateix.
2. CAUSES PRIMERES. L’acumulació de factors de producció i tecnologia no és suficient, què explica que en alguns països es generi més innovació en tecnologies i d’altres en què s’inverteix més en capital? 1. LA TEORIA CULTURAL. Les diferències culturals també produeixen diferències. A l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme Max Webber explica la raó per la qual això passa, és a dir, perquè el protestantisme genera desenvolupament.
L’extensió del protestantisme implica a nivell individual diu que la salvació eterna de l’ànima després de la mort no està garantida. El protestantisme dona incentius per progressar econòmicament, la lògica protestant diu que el nivell de riquesa és un bon indicatiu per tal que l’ànima sigui salvada, per tant, la gent s’assegura de progressar econòmicament.
El segon argument és més important, Weber diu que en l’ètica protestant no es poden gastar diners en béns de luxe, en caritat ja que genera parasitisme i a més prohibeix gastar diners en donacions a l’església. Si la gent està generant perquè realment té incentius per fer-ho i a més la moral protestant li diu que no pot gastar en luxe, en caritat i en l’església, els diners a què els dediquen? En invertir.
Aquesta lògica de Weber és egocèntrica fins a extrems molt elevats. Una sèrie d’economistes van estudiar les diverses religions mundials i van trobar dos fenòmens: - Major assistència a actes religiosos per part de la població amb menys creixement, això és degut a què les organitzacions religioses passen a tenir més poder i absorbeixen recursos.
- On predominen les religions que contenen una dualitat cel/infern hi ha més creixement. Aquesta dualitat incideix en les actituds individuals en oferir premis i càstigs en resposta al treball dur, la honestedat, la cooperació... Si en un país hi ha una religió a on es castiga o es premia, és més probable que es generin incentius que seran potencialment positius.
4 Però deixant la religió a banda, un element molt important és el capital social, els nivells de confiança entre les persones d’una país, el qual pot generar desenvolupament econòmic per dos motius: - Facilita l’acció col·lectiva dels individus, els fa més tendents a buscar l’interès comú, béns públics...
- També té un impacte econòmic, moltes relacions d’intercanvi econòmic es faciliten quan hi ha capital social, donat que fan més eficient i generen més creixement.
Les teories culturals són una cosa molt relativa perquè els trets culturals dels països són molt difícils de regular.
2. LA TEORIA DE LA GEOGRAFIA.
i. MONTESQUIEU. Les diferències entre rics i pobres es deuen a les diferències geo-climàtiques entre països. Montesquieu a l’Esperit de les lleis va dir coses com aquestes: que la calor del clima fa que el desenvolupament econòmic no sigui possible perquè treu les forces a un país.
Montesquieu està dient que el clima provoca que la gent sigui rica o pobra perquè la gent es troba gandula, fossilànime, mentre que la resta és més forta. Aquesta és una explicació molt pèssima i que està dient que els països pobres són menys que els rics. No s’ha d’utilitzar.
ii. KOEPPEN-GEIGER. IMATGE POWER POINT GRÀFICA COLORS Les diferències entre la renda per càpita mostra que les zones temperades (verdes i vermelles del gràfic) són més riques que les zones que no ho són, per tant és sistemàticament més elevada. El món econòmicament parlant està dominat per les zones temperades i costaneres, el 8% de les zones habitades del món generen el 22% de la riquesa del món. (DADES POWER POINT).
Les diferències entre les zones climàtiques s’expliquen principalment per les diferències en la productivitat i les tecnologies de producció de tres elements:  ALIMENTACIÓ. Per qüestions climàtiques les zones temperades tenen més productivitat agrícola, tenen més pluja... I també el fet que no hi hagi tant de sol fa que les plantes creixin més ràpidament en les zones temperades. Això fa que es pugui generar més menjar, la qual cosa és molt important.
 SALUT. En les zones tropicals hi ha més incidència de malalties infeccioses, però per factors geo-climàtics i no culturals. La principal incidència de la malària és a les zones tropicals: Àfrica, Sud-Amèrica, Oceania. Es pot conviure amb la malària però deixa inútil, la gent no és 5 gandula perquè faci calor sinó perquè té la malària, la qual deixa incapacitat mentalment i físicament. Això incideix en la producció econòmica del país. A més, també com ja hem dit hi ha mal nutrició, donat al clima.
 ENERGIA. Aquest tercer element provoca menys productivitat als països tropicals, l’energia que va promoure la Revolució Industrial no era el petroli sinó el carbó. El 90% de les energies de carbó es troben als climes temperats.
 ACCÉS AL TRANSPORT. L’accés al mar és molt important pel comerç. Per això el desenvolupament econòmic és molt més gran en països amb accés al mar, perquè poden disminuir els costos de producció. Costa molt menys comerciar pel mar que per terra o per via aèria.
RELACIÓ ENTRE RAONS GROGRÀFIQUES I RAONS DE PRODUCTIVITAT.
A causa de tot això, els països de les zones temperades són sistemàticament més pobres, però com podem explicar el canvi d’una cosa a través d’una cosa que no canvia? És a dir, com pot ser que una geografia no canviant deixi que l’altre cosa sí canviï? L’amplificació de l’efecte geogràfic a principis del segle XIX es produí per tres raons:  CREACIÓ I DIFUSIÓ DE TECNOLOGIA DINS I ENTRE LES ZONES TEMPERADES.
Quan es porta una cosa a un altre lloc i en el primer lloc ha causat un desenvolupament, en aquest segon lloc amb característiques geo-climàtiques diferents aquestes millores no permeten un augment de la productivitat, donat que no funcionen de la mateixa manera i no es poden aprofitar en els països o les zones no temperades.
 TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA EN PROCÉS EN LES ZONES TROPICALS.
Quan el nivell de desenvolupament d’un país és baix la transició demogràfica no és completa. La transició demogràfica es produeix quan la taxa de natalitat és més baixa i la taxa de mortalitat també és més baixa. Es passa d’una societat industrial a una societat postindustrial, es passa d’unes taxes de natalitat i mortalitat de molt altes a molt baixes.
El creixement poblacional és molt petit, això passa als països desenvolupats. El procés de transició demogràfica implica que la taxa de natalitat encara no s’ha reduït mentre que la taxa de mortalitat i la de natalitat es redueixen. Hi ha un període en què la taxa de natalitat és superior a la de la mortalitat i això provoca un gran creixement de la població. Malgrat això, els països ja no creixen als països rics.
6 Els països en desenvolupament es troben en aquest punt, als països pobres la taxa de natalitat és alta i la de mortalitat està disminuint. Recordem que perquè un país sigui més ric s’ha d’augmentar la renda per càpita (creixement PIB - creixement població). Suposem que un país aconsegueix fer créixer el seu PIB, però si té un augment també igual de la població es queda igual, encara que el PIB creixi es queda en la mateixa situació i no hi ha cap increment de la renda per càpita, el creixement de la població elimina el creixement del PIB que es produeix a aquests països. I si no augmenta la renda per càpita el creixement no es produeix, ni a nivell de país ni a nivell individual de les persones.
 CONTROL POLÍTIC I MILITAR DE LES ZONES RIQUES SOBRE LES MÉS POBRES A TRAVÉS DEL COLONIALISME.
El desenvolupament econòmic d’un país implica un augment del control polític i militar, a les zones riques van aprofitar el creixement per dominar les zones del sud, va aparèixer el colonialisme.
Va dominar una gran part del món, la que avui coneixem com el món sub-desenvolupat. El domini ha aprofundit les diferències enter els països rics i els pobres. Els europeus quan van anar a aquestes països van trobar economies desenvolupades, però les van eliminar i van imposar les seves.
Van acabar amb la diversitat econòmica d’aquestes zones i el mateix va passar a nivell polític. Quan els europeus van marxar es van quedar amb sistemes polítics que no havien creat ells i això va desenvolupar problemes polítics i diferències ètniques entre aquests que han afectat el creixement d’aquests països.
Es calcula que la població d’Àfrica seria el doble de la que és si no s’hagués produït el comerç d’esclaus internacional, tot això crea conseqüències encara inclús avui dia, deguts a motius com per exemple el colonialisme.
TEORIA INSTITUCIONAL. DIFERÈNCIA ENTRE INSTITUCIONS ECONÒMIQUES I POLÍTIQUES.
La teoria geogràfica té elements empírics certs, són l’element més important però avui en dia? No.
L’element més important per explicar les diferències entre països rics i pobres es deu als diferents tipus d’institucions que tenen aquests països, en com estan governats.
En els països hi ha dos tipus d’institucions:  INSTITUCIONS ECONÒMIQUES. Són aquelles les regles econòmiques del joc, és a dir, com es distribueix la renta, com s’efectuen els intercanvis... Les males decisions econòmiques poden ser bones decisions polítiques, les decisions polítiques són les que estableixen les regles del joc, les institucions 7 econòmiques són el resultat de les institucions polítiques. Aquestes regles es poden establir per beneficiar els molts o els pocs. Per tant, el problema de l’economia és que depèn dels incentius.
El rol del Govern en el procés de desenvolupament econòmic es pot resumir en dues activitats bàsiques: o Es produeixen béns finals tot emprant una barreja de capital privat i capital públic. Exemple: carreteres, transport, comunicació...
o Hi ha dos sectors, privat i públic, i el producte del sector públic entra com una externalitat en la producció del bé privat. Una externalitat significa que els béns produïts pel sector públic fan més productiva la producció privada. El bé que genera l’estat suposa un benefici per el sector privat, donat que s’utilitzarà per crear més inversió, més creixement... I perquè tots els governs no fan això com a mínim? Perquè políticament no els interessa, aquí està el problema. Els incentius polítics poden anar en contra dels incentius econòmics.
 INSTITUCIONS POLÍTIQUES. Són aquelles que regulen els límits del poder polític, com s’accedeix a ell i com canvia de mans. I n’hi ha dos tipus, les extractives (govern dels molts) i les inclusives (govern dels pocs).
Exemple → Les diferències entre el Nord i el Sud de Corea no s’expliquen per diferències geogràfiques ni diferències culturals. Per tant, la única diferència que explica la brutal diferència entre un país i l’altre són les institucions polítiques.
Les institucions polítiques estableixen quin és el grau de control possible que es pot exercir sobre aquells que exerceixen el poder. Ho hem vist pels sistemes democràtics... diferents institucions donen possibilitats diferents de controlar el poder polític. El grau de control polític és la principal diferència entre els països, n’hi ha dos tipus: o GRAU DE CONTROL. Determinen el grau de control vertical i horitzontal sobre els representants de les autoritats polítiques. Les institucions són les que estableixen quin és el grau de control que es pot exercir sobre els que tenen el poder. N’hi ha dos tipus:  CONTROL VERTICAL. Capacitat que tenen els ciutadans per limitar i controlar el poder.
 CONTROL HORITZONTAL. L’exerceixen altres institucions de poder dins les institucions polítiques es controlen entre ells. (Ex. Separació de poder, independència judicial...).
o COALICIÓ DE SUPORT. Nombre de gent de la població de poder que necessiten les autoritats públiques per mantenir-se al poder. La mida de la coalició pot importar o no perquè tot 8 governant pren decisions que afavoreixin la seva coalició de poder, es buscaran les coalicions d’aquells que es necessiten per mantenir-se en el poder. És preferent per els ciutadans que la coalició de poder sigui gran, que s’hagi de governar en benefici dels molts. La coalició necessària (percentatge de vots que es necessiten per governar) no és la majoria absoluta, en Rajoy no té un 51% dels vots. Com més vots fa falta per governar, més incentius es té per governar pels molts i no pels pocs. Aquells països en què es necessiten coalicions més grans més beneficis suposa pels ciutadans i per tant més benestar hi ha al país. D’altres països en els quals no es necessiten tants vots no és tant necessari pels polítics que hi hagi benestar.
o LA SELECCIÓ DELS LIDERATGES. Les institucions també importen per determinar els lideratges.
En els països en què els líders polítics només volen ser-ho per ser rics es crea un sistema polític deficient. Si les institucions polítiques estableixen coalicions grans no es crida l’atenció d’aquesta gent a la qual no es vol en política. Moltes llistes les fan els partits, depenent del país, però com més controls s’estableixin menys gent amb males intencions entraran en política. Cap sistema és perfecta, però s’evita que determinada gent vulgui entrar en política donat que sabrà que haurà de governar pels molts perquè els necessita, si vol fer-se ric fàcilment això no li agradarà tant.
LES TRAMPES DE LA POBRESA.
Hi ha una sèrie de factors pels quals els països no aconsegueixen sortir de la pobresa. Aquestes trampes fan referència a elements que eviten que els països puguin sortir d’aquest situació, concretament s’hi troben 58 països. Analitzarem els problemes concrets que afecten a aquests 58 països.
La pobresa extrema és la que tenen les persones que viuen amb menys d’1,25 dòlars al dia, donat a aquesta dada, tenen problemes per subsistir. Els nivells de pobresa del món diuen que al món hi ha mil milions de persones viuen d’aquesta manera, concretament representa un 14,5% de la població mundial.
Aquests pobres es situen principalment al continent africà, en el qual gairebé la meitat de la població viu per sota d’aquest llindar de pobresa absoluta.
Hi ha 4 trampes que mantenen els països pobres en aquesta situació: 9 1. LA TRAMPA DEL CONFLICTE.
Aquests països solen estar vivint guerres civils, les quals són el conflicte bèl·lic més corrent i recurrent que existeix al món. Hi ha altres tipus de conflictes com per exemple les guerres internacionals, és a dir, les guerres entre estats. Aquestes són molt menys comunes que les guerres civils, donat que n’hi ha hagut unes 30 i de les primeres 130. A més, les guerres civils són molt llargues, al voltant de 7 anys de mitjana. En canvi les guerres entre estats se solucionen bastant ràpid, amb una mitjana d’un any.
Una guerra civil genera de mitjana una caiguda d’un 2,2% del creixement econòmic del país cada any, per tant, hem de multiplicar aquesta dada pels anys que dura la guerra.
Les causes de les guerres civils són les següents:  POBRESA.
La pobresa i la desigualtat social que crea aquesta genera moltes guerres civils. A més, ens trobem en un cercle viciós donat que les guerres civils també generen pobresa i la pobresa genera guerres civils. La motivació principal que causen les guerres civils són: el cost d’oportunitat, facilita el reclutament donat que la gent no té res, no té menjar, no té casa, no té res. Per tant, anant a lluitar a l’exèrcit no perd res material.
Els grups rebels necessiten reclutament i aquest és molt més fàcil quan hi ha pobresa, es dona la oportunitat a les persones que s’uneixen a l’exèrcit: matar, violar i fer-se ric saquejant. Només pel simple fet de lluitar estan obtenint molts més beneficis que no pas si et quedes treballant la terra.
La pobresa genera ressentiment i per tant el cost d’oportunitat és baix d’anar a lluitar, fer-ho és més rendible que quedar-te a treballar al poble.
 DIVERSITAT ÈTNICA.
La majoria dels pobles del món presenten diversitat ètnica, però això no és necessàriament dolent.
De grups ètnics n’hi ha a tot arreu, però a vegades pot generar problemes. En genera quan aquesta es solapa amb la desigualtat, quan hi ha dos grups grans i un d’ells té més privilegis que l’altre o els altres. Llavors sorgeix el conflicte. Hi ha situacions particularment exclusives en què un grup ètnic discrimina als altres i els exclou del poder. Llavors és quan aquests grups ètnics que estan sent afectats decideixen començar una guerra civil.
 RECURSOS NATURALS.
És possible que en un país hi hagi abundància de recursos naturals (petroli, metalls...). Aquesta és la segona trampa de la pobresa.
10 2. TRAMPA DELS RECURSOS NATURALS.
Per molts països del món trobar recursos naturals pot acabar sent una maledicció, acaben sumint i generant pobresa enlloc de generar riquesa per una sèrie de motius:  EL MAL HOLANDÈS.
Quan Holanda va descobrir als anys 60 un jaciment de gas es va produir aquest fenomen. La descoberta en un boom de recursos naturals en un país genera a llarg termini crisis econòmiques, això es deu a dos efectes: o MOVIMENT DE RECURSOS.
El primer efecte causat per aquest boom és l’efecte del moviment de recursos. El boom dels recursos naturals causa que es desplacin recursos productius (capital i treball) a aquest nou sector emergent i molt profitós, perjudicant als sectors agrícola i manufacturer (exportable) i al sector domèstic no exportable. Per tant, una part del capital i el treball dels sectors exportadors i els no exportadors van al mercat del recurs natural, quan traiem aquests dos elements d’aquests dos sectors aquests perden pes, perden capacitat productiva.
El sector exportador no pot modificar els preus perquè està competint a nivell internacional.
Però el sector no exportador, en dependre només de la demanda domèstica, els preus del sector no exportable creixen, cosa que motiva que més recursos es desplacin del sector exportador cap al no exportador. A curt termini, degut a l’augment del preu tothom voldrà anar al sector no exportador, perquè sembla que ara és altament productiu ja que han augmentat els preus. Llavors el que passarà és que la gent marxarà del mercat exportador, perquè l’altre també era productiu.
o EFECTE DESPESA.
Imaginem que un país descobreix petroli i el comença a extreure, pateix un moviment dels recursos. Es comença a produir petroli i el ven als mercats internacionals.
Si els altres països volen comprar ho faran amb dòlars, però Catalunya el vendrà en euros. El que hauran de fer els americans és comprar euros, però què passarà amb el tipus de canvi? S’apreciarà (no s’avaluarà, això era si era per iniciativa del govern). S’apreciarà perquè la compra d’euros farà que augmenti la demanda d’euros i com que hi haurà més demanda el preu augmentarà. Què passa quan una moneda es fa més cara? Perdem competitivitat a nivell internacional. Les exportacions es fan més cares. Pel sector de recursos naturals no passa res perquè té tanta demanda que no l’afecta. Però el sector exportador sí es veu afectat. Costa més diners produir una cosa i per tant quan la venem internacionalment oferim preus més cars que els altres, nosaltres som menys competitius i per tant disminueix 11 la demanda del nostre producte donat que la gent comprarà el més barat, que no és el nostre.
L’augment de renta causat pel boom dels recursos fa que pugin els preus del sector no exportador, això junt amb l’augment de la demanda de de moneda domèstica per part dels compradors del recursos natural fa que el tipus de canvi s’apreciï, la qual cosa implica que les exportacions són més cares a l’exterior i deixen de ser competitives.
 L’EFECTES DELS ESTATS RENDISTES.
La majoria de països que són rics en recursos naturals tenen dictadures. Aquests recursos van viables i fan sobreviure en el temps els règims dictatorials. Aquesta relació s’explica per tres elements: o IMPOSTOS.
Quan l’estat rep la gran majoria dels seus recursos públics de l’explotació de recursos naturals no necessita els impostos dels ciutadans. Malgrat això, pagar impostos és la principal relació entre ciutadans i l’estat, és el que ens fa ciutadans. Si jo són un estat rendista, els meus ingressos provenen del sector exportador i no necessito els impostos, el dia que els ciutadans demanin coses es negaran totes, perquè no hi tenen dret, ells no són qui les paguen.
Si no es té impost no es té representació, no es té veu. Fins i tot a països a on es cobren pocs impostos es tenen pocs incentius per demanar les coses a l’estat, perquè igualment no s’està fent res per ell, la gent lluita menys per la democràcia en els països rics en petroli.
o EFECTE DESPESA.
L’estat no només té molts ingressos sinó que a més se’ls pot gastar com vulgui. Si l’estat autoritari vol mantenir-se com a tal bona part d’aquests recursos públics els utilitzarà per comprar el suport, per mantenir la població callada. La manera més fàcil és subsidiar els béns de consum, ell serà qui gestionarà els recursos necessaris, no el mercat privat. Si tens els recursos que ells volen t’hauran de fer cas facis el que facis. D’aquesta manera, la gent calla el seu dissentiment al règim autoritari. I a més, també dediquen els diners a millorar el servei repressiu, tant el servei d’intel·ligència com l’exèrcit, de tal forma que pugui acabar amb qualsevol oposició. Els diners també permeten infiltrar-se en la societat, en tots els àmbits, de tal forma que no sigui independent i depengui de l’estat.
 ELS CONFLICTES VIOLENTS (GUERRA CIVIL 1.3).
Les causes o mecanismes que fan que els recursos naturals (petroli i minerals) estiguin sovint associats a conflictes civils són els següents: 12 o IMMOBILITAT.
Els recursos naturals són un sector econòmic immòbil, no es poden moure els recursos naturals, no pots agafar el jaciment de carbó i portar-lo a un altre país. La immobilitat de la localització de l’actiu implica que l’estat pot expropiar-ho, nacionalitza els recursos naturals.
L’estat al controlar-los es fa ric. Quan els recursos no són movibles es generen incentius perquè sorgeixin grups rebels i armats que busquin o capturar l’estat i situar-s’hi ells o bé dominar una part del territori per controlar-ne un tros i beneficiar-se de l’explotació dels recursos naturals. Controlar l’estat esdevé molt lucratiu quan hi ha recursos naturals i potencia els grups rebels que busquen el control d’aquests recursos.
o FINANÇAMENT.
Permeten que els grups rebels es financin, els permet seguir pagant el reclutament i les armes que utilitzen.
o DEBILITAMENT DE L’ESTAT.
La riquesa en recursos afavoreix el conflicte perquè és una font de debilitament de l’estat (menys impostos, menys administració). El fet que la gent no pagui impostos fa que l’estat sigui més fort, perquè no deu res als seus ciutadans. A més, els estats acostumen a ser més febles perquè l’estat és dèbil, no té una bona administració i això fa que sigui més possible que es produeixin sublevacions.
o CONSEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES.
Són molt propensos a generar crisis econòmiques, si un país està en gran part especialitzat en l’exportació de recursos naturals tot el país depèn del preu dels recursos naturals. Si aquest preu cau tota l’economia del país cau.
 ELS BOTINS FUTURS.
Els recursos naturals també poden fomentar conflictes civils pels botins futurs. Consisteixen en la venta anticipada dels drets d’explotació dels recursos naturals en diners o en espècies que permeten que permeten mantenir una guerra civil.
Això permet a grups petits trobar finançament per iniciar un conflicte a més gran escala, i serveix als grups rebels com al govern per poder allargar els conflictes en cas de trobar-se en situació de debilitat.
No tots els recursos naturals són iguals, no és el mateix el petroli que els diamants, gas natural que oli... Es poden distingir i classificar en funció de tres característiques: 13  Si el recurs és saquejable o no ho és, és a dir, si es pot extreure de manera molt fàcil, amb gent poc preparada o no. Quan un recurs és fàcilment saquejable és més fàcil que els grups rebels poc preparats el controlin, si no és saquejable normalment se’l queda l’estat.
 Si són osbstruïbles o no obstruibles. Són obstruïbles si el transport entre la zona d’extracció amb la zona de venda es pot tallar fàcilment, llavors és possible que entre el transport t’agafin el recurs. Els recursos que pesen poc i són fàcil de transportar com els diamants són menys obstruïbles, donat que es poden posar en un helicòpter i treure’ls ràpidament de la zona. En canvi recursos que han d’anar en camions és fàcil que mentre estan transportant-se siguin obstruïts.
 Si el recurs és legal o il·legal. Els recursos il·legals tenen molt més valor i són per exemple la coca i l’opium. Si l’oferta d’un producte està restringida perquè és il·legal el preu és molt més alt, els costos de producció es divideixen entre molt poca gent i per tant pagues més per aconseguir el recurs. Això també significa que són molt més rendibles, els estats qui controlen els recursos il·legals també se’n beneficiaven.
3. LA TRAMPA DE NO TENIR COSTA I MALS VEÏNS.
El fet de no tenir accés al mar o a un riu navegable fa que els costos de producció siguin molt més alts i això et fa ineficient.
Però a més, tenen mals veïns. Quan els referim a això volem dir que els països veïns no tenen bones infraestructures per tal de transportar els productes, és a dir, bones carreteres, això dificulta l’accés al mar per tal d’acabar de transportar el producte internacionalment.
A més, si els veïns van bé econòmicament també s’afectarà positivament al productor, perquè li compraran el producte. Els mercats pobres no són mercats productius perquè no només tenen males carreteres sinó que són mals mercats a on vendre. No tenir accés al mar és una limitació molt gran a l’hora de comerciar amb un producte.
I tot això és una limitació molt gran per la trampa de la pobresa.
4. LA TRAMPA DEL MAL GOVERN.
Si es tenen totes les altres coses és molt probable que tampoc es tingui un bon govern. Es produeix amb institucions extractives, quan no donen incentius als polítics per tal de donar suport al sector privat. Les coalicions de poder són petites i la selecció dels lideratges és nefasta.
14 Un mal govern no només vol dir corrupció sinó també que els incentius que tenen aquests polítics són tan perversos que prefereixen la pobresa pel seu país perquè això els suposa un benefici polític. Els líders dels països pobres acostumen a ser més rics. Per aquests líders mantenir a la població analfabeta i pobra i tenir poca infraestructura pot ser perfectament racional, ja que el desenvolupament per posar en risc la supervivència d’un líder en el poder. Aquests líders usen les institucions per al seu propi enriquiment i el de la seva coalició de suport.
15 ...