Estructura Política [apunts] (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura Política
Año del apunte 2014
Páginas 29
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 60
Subido por

Descripción

Apunts del 2013 d'estructura política amb la professora Joana Díaz.

Vista previa del texto

Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   1   Tema  1.  Societat  i  política.  Poder,  legimitat  i  legalitat.  Dimensions  de  la   política.     Què  és  la  política?   Per   a   qualsevol   ciutadà   comú   el   terme   “política”   li   és   familiar.   La   política   forma   part   del   nostre   llenguatge   habitual,   però   la   familiaritat   de   la   paraula   no   implica   que   els   qui   la   utilitzen   l’entenguin  de  la  mateixa  forma.  Política  és  un  terme  dotat  de  molts  sentits  diferents  segons   l’àmbit   i   el   moment   en   què   s’utilitza.   La   política   en   to   despectiu   o   recelós   sol   associar-­‐se   a   confusió,   divisió,   engany,   favoritisme,   manipulació,   imposició   o   corrupció.   Per   aquest   motiu,   estar   “al   marge”   o   “per   damunt”   de   la   política   es   considera   un   valor.   “Polititzar”   una   qüestió   o   prendre  una  decisió  per  “raons  polítiques”  comporta  generalment  un  judici  condemnatori,  fins   i  tot  en  boca  de  polítics  o  actors  públics.  La  política,  doncs,  no  està  lliure  de  sospita,  sinó  que   carrega  d’entrada  amb  una  denotació  negativa.     Normalment   es   defineix   la   política   com   una   pràctica   o   activitat   col·∙lectiva   que   els   membres   d’una   comunitat   duen   a   terme.   La   finalitat   d’aquesta   activitat   és   regular   conflictes   entre   grups   i  el  seu  resultat  és  l’adopció  de  decisions  que  obliguen  –  per  força,  si  és  precís  –  als  membres   d’una  comunitat.       La  política  com  a  mecanisme  de  gestió  del  conflicte  social   El  punt  de  partida  d’aquest  concepte  de  política  és  l’existència  de  conflictes  socials  i  d’intents   per   sufocar-­‐los   o   regular-­‐los.   L’espècie   humana   es   presenta   com   una   de   les   més   físicament   desvalgudes  entre  els  animals.  En  totes  les  etapes  de  la  seva  vida  necessita  de  la  comunitat  per   subsistir  i  desenvolupar-­‐se.  Les  discrepàncies  poden  afectar  al  control  dels  recursos  materials,   al  gaudi  dels  beneficis  i  drets  o  a  la  defensa  d’idees  i  valors.     L’origen   dels   conflictes   socials   es   situa   en   l’existència   de   diferències   socials,   que   es   converteixen   sovint   en   desigualtats.   La   distribució   de   recursos   i   oportunitats   col·∙loca   a   individus  i  grups  en  situacions  asimètriques.       Tals   desequilibris   entre   individus   i   grups   generen   una   diversitat   de   reaccions:   combinacions   de   resistències,   expectatives,   reivindicacions   i   projectes   que   generen   sentiments   d’incertesa,   d’incomoditat  o  de  perill.  D’aquí  ve  la  tensió  que  està  present  en  les  nostres  societats:  afecta  a   moltes  àrees  de  relació  social  i  s’expressa  en  versions  de  diferent  intensitat.   En   aquest   marc   d’incertesa,   la   política   apareix   com   una   resposta   col·∙lectiva   al   desacord.   Es   confia  a  la  política  la  regulació  de  la  tensió  social,  perquè  no  pareixen  suficientment  eficaces   altres  possibilitats  de  tractar-­‐la  com  la  fidelitat  familiar,  la  cooperació  amistosa  i  la  transacció   mercantil.               2   Però   què   distingeix   a   la   política   respecte   altres   vies   de   regulació   del   conflicte   social?   El   que   caracteritza   a   la   política   és   l’intent   per   resoldre   les   diferències   mitjançant   una   decisió   que   obligarà   a   tots   els   membres   d’una   comunitat.   És   aquest   caràcter   vinculant   o   forçós   de   la   decisió  adoptada  el  que  distingeix  a  la  política  d’altres  acords  que  s’adopten  en  funció  d’una   relació  de  família,  amistat  o  d’un  intercanvi  econòmic.   Aquesta   decisió   vinculant   s’ajusta   a   un   conjunt   de   regles   o   pautes   que   aproxima   la   pràctica   de   la  política  a  determinades  formes  de  joc  o  de  competició.  És  cert  que  es  poden  donar  –  i  de  fet   es   donen   –   disputes   sobre   la   mateixa   elaboració   del   reglament   del   joc,   sobre   la   seva   interpretació   i   sobre   els   propis   resultats   de   la   competició.   Però   ningú   negarà   que   sense   decisions  d’obligat  acompliment  nascudes  d’unes  regles  i  sense  algun  tipus  d’àrbitre  que  pugui   resoldre   les   disputes,   no   hi   ha   ni   tan   sols   possibilitat   d’iniciar   la   partida   o   de   dur-­‐la   a   bon   terme.   Hem   al·∙ludit   al   compliment   obligat   de   les   decisions   polítiques.   Aquest   compliment   obligat   pressuposa  que  la  capacitat  d’obligar  inclou  l’ús  de  la  força.  Aquesta  possibilitat  d’usar  la  força   física  –  o  de  l’amenaça  de  recórrer  a  ella  –  és  característica  de  la  política  front  a  altres  formes   de  control  social.     En  quant  a  la  “regulació”  o  “gestió”  del  conflicte  s’ha  intentat  eludir  el  de  “solució”.  El  terme   “solució”   evoca   la   idea   d’una   sortida   satisfactòria   per   a   tots   els   implicats   en   la   competició.   I   pareix  clar  que  és  molt  difícil  aconseguir  aquesta  satisfacció  universal.  Per  tant,  la  política  no   aconsegueix   sempre   “solucionar”   els   conflictes,   el   que   es   procura   és   preservar   una   relativa   cohesió   social.   La   política   com   acció   col·∙lectiva   cerca   reduir   el   risc   de   desintegració   social.   Aquesta   desintegració   social   es   produeix   quan,   front   l’existència   de   conflictes   socials,   cada   grup  decideix  “prendre’s  la  justícia  per  la  seva  mà”  acudint  per  sistema  a  la  venjança  privada.   La   política   pot   contemplar-­‐se,   doncs,   com   una   assegurança   col·∙lectiva   que   les   comunitats   assumeixen   contra   l’amenaça   d’un   ensorrament   de   l’edifici   social.   O   també,   la   política   es   converteix   en   la   garantia   de   que   la   cohesió   d’aquest   edifici   persistirà,   perquè   les   tensions   provocades  per  desequilibris  i  desigualtats  internes  seran  regulades  d’un  mode  suficientment   acceptat  per  el  major  nombre  dels  membres  del  col·∙lectiu.  Per  aquest  motiu,  la  política  és  per   davant  de  tot  constructora  de  societat,  constitueix  l’argamassa  que  cohesiona  als  grups,  més   enllà   de   les   seves   relacions   i   diferències   familiars,   afectives,   econòmiques,   simbòliques,   veïnals...       Què  és  el  poder  polític?     La   ciència   política   ha   estat   considerada   per   molts   com   “cratologia”   (del   grec   kratos,   poder):   una  ciència  del  poder  encarregada  d’estudiar  la  seva  naturalesa,  la  seva  distribució  i  les  seves   manifestacions.   Hem  descrit  la  política  com  a  gestió  del  conflicte  social  per  mitjà  de  decisions  vinculants.  Hi  ha,   per  tant,  un  component  d’obligació  o  de  imposició  en  l’acció  política  que  ens  porta  de  forma   natural  a  la  idea  de  “poder”.   En   la   varietat   de   definicions   de   “poder   polític”   podem   trobar   la   correcta   en   dues   grans   perspectives:     1) la  que  entén  el  poder  com  a  un  recurs  disponible:  Des  d’aquest  punt  de  vista  el  poder   és  un  recurs  controlat  per  individus,  grups,  classes  o  elits.  O  depositat  en  mans  de  les   institucions.   Qui   n’és   propietari,   el   maneja   com   a   instrument  i   l’aplica   sobre   els   demés   per  obtenir  d’ells  determinats  resultats.   2) la   que   concep   el   poder   com   a   resultat   d’una   relació:   En   aquest   cas,   el   poder   no   es   posseeix,   sinó   que   acompanya   a   la   situació   de   que   es   gaudeix   en   relació   a   altra   persona   o   grup.   Qui   desitja   poder   no   ha   d’apoderar-­‐se   de   res:   s’ha   de   situar.   Es   presenta   més   com   a   una   oportunitat   que   no   com   a   un   recurs.   Quan   s’adopta   aquest   punt   de   vista,   la   pregunta   principal   no   és   tant   saber   qui   té   el   poder,   sinó   quines   posicions  faciliten  el  domini  d’uns  actors  i  l’acatament  d’altres.           Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   3   Recursos  i  posició  estan  relacionats,  perquè  és  el  control   de   determinats   recursos   o   capacitats   el  que  situa  a  alguns  actors  en  situacions  estratègicament  més  avantatjoses  que  a  altres  i  els   confereix   més   poders.   O,   en   sentit   contrari,   d’una   situació   avantatjosa   es   dedueix   un   accés   més  fàcil  als  recursos  necessaris  per  reforçar  la  pròpia  posició.   Una  definició  útil  del  poder  polític  és  la  que  l’equipara  a  la  capacitat  d’intervenir  en  la  regulació   coactiva   del   conflicte   social.     Segons   la   perspectiva   que   adoptem   (1   o   2)   aquesta   capacitat   d’intervenció  de  cada  actor  es  fundarà  en  el  control  de  determinats  recursos  o  en  la  situació   relativa  que  s’ocupa  front  els  altres  individus.   Si   el   poder   polític   equival   a   aquesta   aptitud   per   incidir   en   la   regulació   del   conflicte   podem   atribuir  poder  polític  al  govern  que  pren  decisions,  o  al  partit  que  controla  el  govern,  o  a  una   diputada   que   participa   en   un   debat   parlamentari   i   atorga   el   seu   vot   favorable   a   un   projecte   de   llei.   Però   també   a   un   mitjà   de   comunicació   que   és   capaç   de   provocar   la   dimissió   d’un   ministre,   o  un  grup  ecologista  que  obliga  a  canviar  el  traçat  de  la  carretera  per  evitar  la  destrucció  del   medi.   Des   d’aquest   punt   de   vista   el   poder   no   s’exerceix   solament   des   de   les   institucions   públiques   ni   es  pot  dir  que  resideixi  en  l’Estat.     L’exercici  del  poder:  força,  influència  i  autoritat   El  poder  està  fet  de  tres  components:  la  força,  la  influència  i  l’autoritat.       Exerceix   Recorre  a  la   Vol  produir  actituds  de   Vol  obtenir   Força   Amenaça   Temor   Acció  o  inacció   d’altres  actors   Influència   Persuasió   Convicció   Autoritat   Reputació   Confiança     ⇒ Força:  es  parla  de  força  quan  existeix  capacitat  per  a  negar  o  limitar  a  altres  l’accés  a   determinats   béns   o   oportunitats.   Això   ocorre   amb   les   institucions   polítiques   quan   tanquen  a  la  presó,  embarguen  o  multen  a  algun  ciutadà  o  amenacen  amb  fer-­‐ho.  Ex:   tall  d’una  carretera,  ocupació  d’un  local,  paralització  d’un  servei  públic...  També  hi  ha   possibilitats  d’exercitar  aquesta  força  de  forma  més  subtil,  com  per  exemple  quan  es   controlen  informacions,  o  quan  actors  es  serveixen  de  la  seva  capacitat  financera  per   condicionar  la  llibertat  d’acció  d’altres.   ⇒ Influència:   es   parla   d’influència   quan   el   poder   polític   es   basa   en   la   capacitat   de   persuasió   per   convèncer   de   que   convé   adoptar   o   abandonar   determinades   conductes.   Depèn   del   maneig   de   la   difusió   de   dades   i   arguments   amb   els   que   es   persegueix   modificar  o  reforçar  les  actituds  dels  altres.  Hi  ha  dos  instruments  que  serveixen  a  la   influència:   la   propaganda   i   la   organització.   Amb   elles   es   difonen   les   idees   i   les   propostes  d’un  grup  per  captar  recolzaments  basats  en  la  convicció  i  l’emoció.   ⇒ Autoritat:   es   manifesta   l’autoritat   quan   les   indicacions   d’un   subjecte   individual   o   col·∙lectiu   són   ateses   per   els   altres,   perquè   conta   amb   un   crèdit   o   una   solvència   que   se   li  reconeix  per  endavant  per  tal  d’obtenir  confiança.     La   pràctica     efectiva   del   poder   ha   de   recórrer   amb   freqüència   a   combinacions   que   integren   els   tres  elements,  per  a  que  la  intervenció  sigui  el  més  eficaç  possible.  Qui  aspira  a  intervenir  en  la   gestió  del  conflicte  pretendrà  manejar  els  tres  components  en  la  mesura  en  què  estiguin  al  seu   abast.     Legitimitat  i  legalitat   La  legitimitat  s’entén  com  la  capacitat  per  aconseguir  que  els  límits  que  imposa  el  poder  siguin   acceptats.  S’admet  que  les  decisions  preses  pel  poder  seran  legítimes  en  tant  que  s’ajustin  als   valors  i  les  creences  que  dominen  en  una  societat.           4   La   noció   de   legitimitat,   doncs,   vincula   el   poder   amb   el   món   de   les   idees   i   valors.   A   mesura   que   aquest  sistema  de  valors  evolucioni  les  lleis  entraran  en  conflicte  amb  aquest,  cosa  que  donarà   lloc  a  la  deslegitimació  d’aquestes  lleis.   Weber   distingeix   tres   fonts   de   legitimitat   política   (tradició,   racionalitat   i   carisma),   i   Vallès   incorpora  un  quarta  (rendiment):   ! La   tradició:   El   que   justifica   les   propostes   del   poder   és   la   seva   adaptació   las   usos   i   als   costums   del   passat.   La   interpretació   d’aquesta   legitimitat   tradicional   (que   està   en   l’arrel  de  les  polítiques  conservadores)  correspon  als  ancians,  als  nobles  i  a  les  castes   dominants.   ! Per   racionalitat-­‐legalitat:   el   fonament   d’una   ordre   o   demanda   és   aquí   l’adequació   entre  els  fins  que  pretén  i  els  mitjans  que  proposa  (“s’ha  d’adoptar  X  decisió  perquè  és   la   que   condueix   raonablement   a   l’objectiu   elegit”).   Aquesta   congruència   entre  mitjans   i  finalitat  sol  establir-­‐se  en  una  regla  estable.  Quan  aquesta  regla  pren  forma  de  una   norma  escrita  –  la  llei  o  la  constitució  com  a  llei  suprema  –  dita  norma  es  converteix  en   el  fonament  exclusiu  del  poder.  El  que  pot  exhibir  una  raó  legal  del  seu  poder  és  qui   compta  amb  la  legitimitat.   ! El  carisma:  També  pot  conferir  legitimitat  a  una  proposta  o  a  una  decisió  una  qualitat   extraordinària   o   excepcional   de   qui   la   formula   o   la   adopta.   El   carisma   (gràcia,   do   personal)   que   acompanya   a   un   personatge   pot   produir   tal   admiració   i   confiança   que   les  seves  opinions  i  mandats  són  acatats  sense  necessitat  de  recórrer  a  un  precedent   tradicional  o  legal.     ! Rendiment:  El  poder  pot  fundar  la  seva  legitimitat  en  el  resultat  de  les  seves  pròpies   actuacions.   Si   aquest   resultat   és   percebut   com   a   satisfactori   i   s’ajusta   a   les   expectatives  generals,  la  seva  legitimitat  queda  reforçada  i  els  missatges  i  ordres  que   emet   són   ben   rebuts.   En   canvi,   la   seva   ineficiència   i   baix   rendiment   li   fan   perdre   credibilitat.     El  concepte  de  legitimitat  és  més  ampli  que  el  de  legalitat.  Mentre  que  la  legalitat  comporta   l’adequació   d’una   decisió   o   d’una   proposta   a   la   llei   vigent,   la   legitimitat   ens   assenyala   l’ajustament  d’aquesta  mateixa  decisió  a  un  sistema  de  valors  socials,  que  van  més  enllà  de  la   pròpia  llei  escrita,  inclosa  la  constitució.   Quan  la  llei  reflexa  adequadament  el  predomini  del  sistema  dominant  de  valors  socials  tendeix   a   donar-­‐se   una   coincidència   entre   legalitat   i   legitimitat.   Però   si   la   llei   no   s’acomoda   a   la   evolució  d’aquests  valors  socials,  una  decisió  o  una  proposta  legal  poden  ser  percebudes  com   a  no  legítimes  o  manifestament  injustes.       Les  tres  dimensions  de  la  política   La   política   se’ns   presenta   com   un   treball   col·∙lectiu   encaminat   a   gestionar   els   conflictes   provocats   per   situacions   de   desigualtat   en   la   comunitat.   Aquesta   tasca   col·∙lectiva   adquireix   un   aspecte   diferent   segons   el   punt   de   vista   que   s’adopti   quan   es   contempla:   es   pot   percebre   com   una  estructura  (Polity)  ,  com  un  procés  (Politics)  o  com  un  resultat  (Policy).   • POLITY:   Quan   s’observa   la   política   com   a   estructura,   fixam   la   nostra   atenció   en   el   mode   estable   en   que   una   comunitat   determinada   organitza   les   seves   actuacions   polítiques.  Intentam  identificar  a  quines  estructures  permanents  s’ajusten  –  o  tracten   d’ajustar-­‐se   –   aquelles   actuacions.   En   aquesta   estructura   es   revela   l’arquitectura   fixa   (formada  per  institucions  i  regles)  per  les  que  transiten  els  comportaments  polítics.  Es   la  part  fixa  i  estàtica  de  la  política.  Ex:  factors  que  expliquen  l’aparició  de  parlaments  o   quines   funcions   tenen   assignades   i   com   les   exerceixen.   Ex:   si   es   tractés   d’un   edifici,   seria  l’estructura  d’aquest.   • POLITICS:   Quan   s’examina   la   política   com   a   procés,   s’observa   per   davant   de   tot   una   seqüència  de  conductes  individuals  i  col·∙lectives  que  s’encadenen  dinàmicament.  Des         Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   • 5   d’aquesta   perspectiva,   atenem   de   manera   particular   als   comportaments   de   diferents   subjectes,   examinant   les   seves   motivacions   i   les   seves   formes   d’intervenció.   Per   exemple,  ens  interessen  els  factors  que  influeixen  en  una  negociació  entre  partits  per   formar   una   coalició   del   govern   o   per   què   determinats   grups   s’organitzen   en   partits   i   associacions  i  d’altres,  en  canvi,  prefereixen  l’acció  individual.  Si  l’estructura  ofereix  la   cara  estable  de  la  política,  el  procés  ens  presenta  la  seva  cara  dinàmica:  la  política  en   acció.  Ex:  seria  la  gent  que  negocia  en  les  habitacions  de  l’edifici.   POLICY:  és  la  política  vista  com  a  resultat.  El  punt  d’atenció  principal  el  constitueixen   les   respostes   que   la   combinació   de   procés   i   estructura   donen   a   cada   conflicte.   Aquestes  respostes,  en  forma  de  decisions,  són  el  resultat  final  de  la  política,  destinat   a   regular   les   tensions   existents   en   diferents   àmbits   de   la   vida   col·∙lectiva.   En   aquesta   dimensió   de   la   política   es   posa   en   relleu   el   que   la   política   és   capaç   d’aportar   a   la   necessària  cohesió  d’una  comunitat.     La  distinció  entre  aquestes  tres  dimensions  de  la  política  no  sempre  és  fàcil.  Entre  altres  raons,   perquè  les  llengües  llatines  utilitzen  un  mateix  terme  –  política  –  per  referir-­‐se  a  les  tres.     Polity  (estructura):   Sistema,  ordre,   Insitució,  regla   Policy  (resultat):   Políica  pública,   intervenció  en  les   relacions  socials   PoliLcs  (procés):   Seqüència  d'actes  i   conductes       Durant   la   història   cada   formació   social   (societat)   ha   generat   el   seu   propi   mode   d’estructurar   l’activitat  política:   ⇒ Per   a   alguns,   l’estructura   política   és   percebuda   d’un   mode   semblant   a   una   màquina,   en  la  que  s’acoplen  ressorts,  engranatges  i  palanques.  Amb  l’activitat  dels  engranatges   i   les   palanques   es   desenvoluparien   una   sèrie   d’efectes   o   resultats,   produïts   amb   la   determinació   inevitable   d’una   relació   causal.   Per   tant,   el   que   donaria   moviment   a   l’estructura  seria  l’acció  causal  d’uns  subjectes  sobre  altres.   ⇒ Per  a  altres,  la  imatge  adoptada  és  el  de  organisme  vivent.  Per  subsistir  va  dotant-­‐se   d’òrgans  que  exerceixen  diferents  funcions.  Ha  d’adaptar-­‐se  al  medi  en  què  habita,  del   qual   obté   els   mitjans   de   subsistència   i   al   qual   hi   aporta   alguna   cosa   que   justifiqui   la   seva  supervivència.  La  inspiració  per  tant  no  és  la  mecànica,  sinó  la  biologia,  que  ens   revela   de   quina   forma   les   diferents   espècies   vives   es   configuren,   se   transformen   i   desapareixen.     El   que   activa   aquí   l’estructura   és   la   seva   necessitat   funcional   d’adaptació  al  medi.           6   ⇒ Una  tercera  aproximació  és  la  que  s’inspira  en  la  metàfora  del  mercat.  Un  mercat  és   un  àmbit  de  trobada,  basat  en  un  conjunt  d’hàbits  i  regles.  Els  que  acudeixen  a  ell  es   guien  per  la  cerca  d’interès  o  benefici.  Intercanvien  béns  i  serveis  i  aquest  intercanvi   mogut  per  l’interès  serveix  de  model  per  entendre  les  relacions  entre  els  actors  polítics   i,  en  última  instància,  per  a  explicar  l’activitat  de  l’estructura  política  que  naixeria  del   ajustament  permanent  entre  els  interessos  dels  seus  actors.     El  sistema  polític   El  politòleg  canadenc  David  Easton  volia  convertir  la  política  en  una  ciència  elaborant  models   abstractes   que   descrivissin   les   regularitats   dels   patrons   i   processos   en   la   vida   política   en   general  a  través  de  la  teoria  de  sistemes,  creant  un  enfoc  de  l’estudi  de  la  política  com  a  ens   biopolític.   El   resultat   del   seu   treball   es   converteix   en   la   primera   definició   del   concepte   efectivament  independent  de  l’anàlisi  jurídic  i  constitucional  dominant  abans  dels  anys  50  en   concordança  amb  la  teoria  organicista:     “Un   sistema   polític   és   un   conjunt   d’interaccions   polítiques.   El   que   distingeix   les   interaccions   polítiques  de  la  resta  d’interaccions  socials  és  que  s’orienten  cap  a  l’assignació  autoritària  de   valors  a  una  societat”.     Easton  pensa  que  el  que  defineix  a  un  sistema  polític  és  la  seva  funció  de  distribuir  valors  que   la  societat  considera  útils  (diners,  educació,  poder...).  Aquestes  interaccions  operen  mitjançant   fluxos   d’entrades   i   sortides   (inputs   i   outputs)   a   través   d’un   canvi   dinàmic   que   es   retroalimenta   (feedback).  Les  entrades  són  les  demandes  i  recolzaments  que  el  sistema  rep  dels  interessos   de   la   societat.   Aquestes   entrades   es   traslladen   de   l’ambient   social   al   sistema   polític,   responsable  de  l’agregació  i  articulació  d’aquestes  demandes,  funcions  que  compleix  la  caixa   negra,  formada  per  aquells  que  ocupen  determinats  rols,  siguin  individus  o  grups,  els  quals  són   capaços   d’orientar   els   continguts   del   procés   polític,   que   actuen   com   a   filtre   del   sistema   a   través   de   mecanismes   de   reducció   i   selecció   de   demandes.   Els   outputs   són   la   resposta   del   sistema  a  aquelles  demandes,  les  decisions  i  recolzaments  que  es  prenen  després  del  procés   de  decisió,  que  quan  interactuen  amb  l’entorn,  generen  noves  demandes  i  recolzaments  fent   que  el  procés  torni  a  començar.   OUTPUTS INPUTS CAIXA NEGRA   Ex:  si  un  col·∙lectiu  de  cineastes  pressiona  (input)  el  sistema  perquè  hi  hagi  més  pel·∙lícules  de   ciència  ficció  i  la  decisió  política  (output)  és  augmentar  el  número  de  pel·∙lícules  d’aquest  tipus,   un   altre   col·∙lectiu,   els   fans   de   musicals,   podrien   demanar   també   un   augment   de   número   de   films  que  respongui  als  seus  gusts  (feedback).     2.  Estat  i  Nació     La  política  abans  de  l’Estat   Hi   ha   varietat   de   formes   d’organització   de   la   política   que   es   succeeixen   durant   la   història,   amb   les  seves  etapes  de  constitució,  transformació  i  crisi.     S’atribueix   a   la   nostra   espècie   –Homo   sapiens   sapiens   –   una   antiguitat   d’uns   150.000   anys.   Durant   milers   d’anys   el   nostre   parent   directe   subsisteix   en   bandes   nòmades   integrades   per         Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   7   unes  quantes  dotzenes  d’individus.  Sobreviu  gràcies  al  consum  de  carronya,  a  la  recol·∙lecció  de   fruits   i   a   la   caça.   Un   canvi   radical   en   aquest   mode   de   vida   es   va   produir   fa   10.000   anys   en   algunes  zones  del  planeta,  quan  es  va  posar  en  marxa  l’anomenada  revolució  agrícola:  el  cultiu   d’algunes   espècies   vegetals   i   la   domesticació   d’alguns   animals,   que   va   consolidar   l’assentament   de   petites   comunitats,   que   van   començar   a   dotar-­‐se   d’una   embrionària   organització   política,   diferenciada   i   permanent.   D’aquests   assentaments,   d’aquests   primers   poblats  i  petites  ciutats,  naixeran  gradualment  les  variades  formes  polítiques  que  la  història  ha   conegut,  algunes  de  les  quals  han  arribat  fins  avui  en  dia.   Ens   és   possible   construir   un   espai   on   ubicar   les   diferents   formes   històriques   d’organització   política,   encara   que   són   formes   ideals,   però   reconstruïdes   a   partir   d’interpretacions   de   la   informació  històrica  disponible.     • Les  societats  tribals  o  prepolítiques:  la  política  no  presenta  autonomia  institucional  ni   la   coacció   està   reservada   a   cap   agent   particular.   Són   societats   igualitàries   en   què   la   conflictivitat   interna   és   escassa,   perquè   consideren   que   sense   cohesió   no   hi   haurà   supervivència  per  al  grup.  A  vegades  es  percep  la  presència  d’un  “cap”  o  “líder”  però  la   seva   posició   no   és   de   superioritat   jeràrquica   permanent,   sinó   que   és   un   portaveu   intermitent  que  recorda  als  altres  les  necessitats  i  obligacions  col·∙lectives.   • La  ciutat  o  polis  grega  és  la  forma  política  que  acompanya  a  l’expansió  de  l’agricultura  i   a   la   sedentarització   de   les   poblacions.   En   aquestes   societats   productores   d’un   excedent  econòmic,  es  posen  en  marxa  mecanismes  d’acumulació  i  redistribució  que   exigeixen   també   activitats   i   regles   que   avui   denominem   polítiques.   Les   funcions   econòmiques   religioses   i   polítiques   es   solapen   sovint   perquè   qui   ocupa   una   posició   eminent   en   una   relació   econòmica   la   ocupen   també   en   la   posició   política.   També   es   cert  que  se  perfila  una  tendència  a  la  diferenciació:  la  jerarquia  religiosa  es  distingeix   de  la  política  o  de  la  estrictament  econòmica.  La  lleialtat  política  ja  no  està  lligada  al   parentesc  (com  passava  en  les  tribus)  sinó  a  la  ciutat.  Els  drets  de  participació  política   s’estenen   a   tots   els   ciutadans,   que   intervenen   en   la   assemblea   i   ocupen   funcions   temporals  de  caràcter  polític,  administratiu,  judicial  o  financer.     • Baix  la  denominació  d’Imperi  la  història  registra  organitzacions  polítiques  molt  diverses   que   s’han   donat   en   latituds   molt   variades:   Egipte,   Babilònia,   Xina,   Pèrsia,   Roma...   El   que   caracteritza   a   aquets   model   és   l’existència   d’una   organització   política   integrada   que  actua  en  un  àmbit  territorial  superior  a  la  ciutat.  Hi  ha  dos  subtipus:   o Clientelar-­‐patrimonial:   és   propi   dels   imperis   de   conquesta,   amb   una   cultura   essencialment   militar   i   l’objectiu   del   qual   és   oferir   protecció   a   les   ciutats   a   canvi   de   submissió   i   tributs,   establint   una   relació   de   clientela   amb   les   autoritats   dels   pobles   dominats.   Són   organitzacions   territorialment   poc   definides,   amb   fronteres   mòbils   i   amb   un   centre   itinerant:   el   centre   està   on   està  el  líder.  Hi  ha  poca  diferenciació  de  la  política  (excepte  per  les  relacions   socials).     o Burocràtico-­‐territorial:  el  projecte  imperial  va  més  enllà  de  l’establiment  d’una   relació   de   protecció-­‐tribut.   El   centre   polític   es   proposa   una   tasca   d’abast   universal,   d’integració   de   territoris   i   poblacions   mitjançant   la   subjecció   a   pautes  comunes:  administració,  lleis,  idioma,  hàbits  rituals,  etc.     • Les   poliarquies   feudals   constitueixen   també   una   experiència   històrica   d’organització   política.   Es   tracta   d’un   sistema   amb   varis   centres   de   poder   de   caràcter   fonamentalment  militar,  lligats  entre  sí  per  pactes  d’auxili  recíproc.  Cada  un  d’aquests   centres  (reines,  principats,  comtats,  baronies)  conta  amb  els  seus  propis  instruments   de  coacció:  força  armada,  administració  de  justícia,  imposició  de  tributs  i  de  tot  tipus   de  càrregues  i  peatges.  Aquest  tipus  va  unit  al  domini  de  la  terra  com  a  principal  recurs   productiu   d’aquelles   economies:   qui   la   posseeix   és   qui   exerceix   autoritat.   La   diferenciació  entre  àmbit  econòmic  i  polític  es  dilueix  i  qui  exerceix  dominació  forma           8   • part  d’una  minoria  (noblesa  hereditària)  definida  pel  seu  naixement  i  reforçada  per  les   seves   relacions   de   parentiu.   A   Occident   europeu   la   pluralitat   de   centre   polítics   coexisteix  amb  una  referència  simbòlica  comú  al  cristianisme,  que  actua  com  a  factor   integrador.   Les   monarquies   estamentals   es   configuren   com   un   pas   entremig   entre   l’estructura   feudal   i   l’estat   absolut   que   es   formarà   més   endavant.     Es   caracteritzen   per   el   paper   polític   atorgat   als   estaments   o   col·∙lectius   que   compten   amb   un   reconeixement   jurídico-­‐social:   noblesa   hereditària,   representants   dels   interessos   comercials   de   les   ciutats,  alguns  propietaris  agraris  lliures,  jerarquies  de  la  Esglèsia...  Aquest  sistema  es   dóna   degut   a   la   consolidació   de   les   ciutats   i   es   reforça   molt   més   en   una   economia   complexa.  Les  ciutats  entren  en  un  joc  fins  ara  reservat  als  senyors  feudals:  a  vegades   lluiten   contra   ells,   a   vegades   s’alien   amb   un   dels   més   forts   (el   rei)...   Aquesta   participació   pública   de   les   ciutats   i   de   la   oligarquia   que   les   governa   (burgesos)   altera   l’estructura  política  anterior.  Ja  no  es  basa  en  l’existència  d’una  associació  de  magnats,   vinculats  entres  sí  per  llaços  feudals  personals.  La  posició  del  monarca  es  transforma   en  una  autoritat  especial  amb  una  capacitat  d’arbitratge  quan  es  produeixen  conflictes   entre  estaments.         Per  què  canvien  les  estructures  polítiques?   Hi  ha  diferents  perspectives:   • El  factor  de  canvi  resideix  en  el  perfeccionament  de  la  divisió  social  del  treball  que  es   produeix   en   una   comunitat   d’actors   interdependents.   La   especialització   de   tasques   afecta  també  a  les  funcions  de  control  dels  conflictes  col·∙lectius  i  comporta  l’aparició   de  nous  òrgans  i  a  la  seva  combinació  en  estructures  diferents.  Quant  més  s’avança  en   l’especialització   de   la   funció   política,   més   es   progressa   en   la   definició   d’un   àmbit   en   què  el  subjecte  individual  és  actor  polític  i  se  emancipa  i  s’allibera  d’una  situació  en  la   que   persisteix   la   confusió   entre   dependències   econòmiques,   culturals   i   polítiques   (Durkheim).   • El   motor   de   la   evolució   de   formes   polítiques   és   la   modificació   de   la   forma   d’organització  econòmica  o  mode  de  producció.  Cada  tipus  d’organització  econòmica   exigeix  instruments  coactius  suficients  per  assegurar  una  determinada  distribució  dels   recursos   produïts   i   para   legitimar   dita   distribució   desigual   entre   els   membres   de   la   comunitat.   Quan   es   dóna   un   desajust   entre   les   exigències   del   mode   de   producció   econòmica   i   el   funcionament   del   mode   de   dominació   política   es   provoca   una   crisi   o   ruptura  revolucionària  de  la  que  neix  una  nova  forma  política  d’organització  (Marx).   • Pot   relacionar-­‐se   amb   la   evolució   dels   propis   mitjans   de   dominació   (armament,   tècniques   d’organització   militar,   administració   legal   i   tributària)   que   canvien   en   paral·∙lel   als   mitjans   de   producció   econòmica.   Així,   la   racionalització   del   capitalisme   s’inspiraria   en   la   racionalització   política:   llei   escrita,   burocràcia   especialitzada,   etc.   (Weber   o   Parsons).   La   dinàmica   del   canvi   seria   més   adaptativa   que   rupturista   o   revolucionària.   • Una  quarta  perspectiva  entén  que  és  la  competició  entre  comunitats  pel  control  dels   recursos   naturals   i,   més   endavant   dels   fluxos   i   rutes   comercials   el   que   obliga   a   la   posada   en   marxa   d’un   aparell   militar.   Per   constituir-­‐se   i   mantenir-­‐se   requereix   d’una   estructura  política  de  lideratge,  fiscal,  legal,  adaptada  a  les  condicions  variables  de  la   competició.  La  guerra  i  els  modes  de  fer-­‐la  condicionen  en  bona  mesura  els  canvis  en   les  estructures  polítiques  (Gumplowicz  o  Spencer).     L’Estat  com  a  organització  política   Entre  els  segles  XV  i  XVI  es  situen  algunes  condicions  que  van  generar  la  formació  dels  Estats.         Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   9   La    consolidació  en  l’ordre  econòmic  d’un  comerç  a  llarga  distància  centrat  en  les  ciutats,  que   amplia   el   marc   territorial   de   les   transaccions   mercantils.   Es   fa   cada   vegada   més   necessari   garantir  la  seguretat  d’aquest  tràfic  i  disposar  d’una  instància  eficaç  per  regular  els  conflictes   que  planteja.   Es   va   imposant   una   visió   monopolista:   solament   a   l’estat   (i   al   monarca   que   el   personifica)   correspon   la   producció   de   la   llei   i   la   seva   aplicació   (si   és   necessari   usant   la   violència).   Això   facilita  l’aparició  d’una  burocràcia  professional  entregada  al  servei  de  l’Estat  i  que  no  es  recluta   ja  exclusivament  entre  la  noblesa  i  el  clero.   La  construcció  del  estat  equival  a  un  procés  gradual  d’expropiació  dels  mitjans  de  dominació   política,   però   que   troba   moltes   resistències   i   genera   conflictes.   Però   la   tendència   dominant   conduirà  a  la  consolidació  del  model  estatal  que  acabarà  imposant  la  seva  hegemonia.     L’evolució  de  l’Estat   Entre   els   aspectes   en   els   quals   l’estat   ha   anat   experimentant   diferències   i   modificacions   podem  trobar:   ⇒ El  vincle  entre  poder  polític  i  individu   ⇒ L’estatut  reconegut  a  aquest  individu   ⇒ La  creació  del  dret   ⇒ L’organització  de  les  funcions  polítiques  estatals   ⇒ La  relació  amb  l’entorn  econòmic  i  social   ⇒ Les  bases  de  la  seva  legitimació  ideològica   Entre  els  segles  XVI  i  XIX  es  poden  identificar  dos  grans  models,  l’estat  absolut  i  l’estat  liberal;   mentre   que   a   partir   del   segle   XX   trobem   l’estat   socialista-­‐soviètic,   l’estat   nazi   i   l’estat   democràtico-­‐liberal.     • Estat   absolut   i   sobirà   sense   límits:   Totes   les   funcions   polítiques   són   assumides   per   la   monarquia,  que  té  la  concentració  del  poder.  L’estat  absolut  s’ocupa  de  l’economia  i   del   tràfic   mercantil.   Atorga   monopolis,   patents   i   privilegis   per   produir   determinats   béns   i   comerciar   amb   ells.   El   sobirà   polític   ha   d’assegurar   la   riquesa   col·∙lectiva   i   intervenir   en   les   relacions   econòmiques   internes   i   externes.   No   correspon   a   l’estat   velar  pel  benestar  material  de  la  població,  sinó  que  és  funció  de  l’Església  i  les  seves   organitzacions.  El  rei  pot  atendre  les  necessitats  dels  seus  súbdits  però  com  a  mostra   de  caritat  i  generositat  personal,  no  com  a  obligació  política.  El  fonament  ideològic  de   l’Estat  es  troba  en  l’atribució  monàrquica  divina,  en  la  que  el  sobirà  és  la  “imatge  de   Déu  a  la  terra”.  Tots  els  monarques  absoluts  van  fer  de  la  religió  d’Estat  un  dels  seus   més   importants   instruments   legitimadors   o   van   intervenir   en   els   assumptes   de   l’Església  catòlica  en  dura  competència  amb  el  Papat.   • L’Estat  liberal,  la  aparició  del  ciutadà:  es  basava  en  el  respecte  a  la  propietat  privada,   fonament   de   la   independència   dels   individus.   L’estat   no   havia   d’immiscuir-­‐se   ni   promoure   l’alteració   en   l’ordre   econòmic   i   social.   Però   aquesta   visió   no   es   corresponia   amb   la   realitat   de   les   societats   més   desenvolupades   i   va   entrar   en   crisi   per   diversos   motius:   o L’èxit   del   capitalisme   comporta   la   concentració   de   la   propietat   i   de   la   influència  econòmica.   o Les   crisis   cícliques   del   capitalisme   comportaven   l’atur   massiu,   salaris   baixos   i   marginació  social.   o La   reivindicació   del   dret   al   sufragi   i   a   l’associació   política   i   sindical   formen   part   de   la   dinàmica   democràtica   que   no   contemplava   una   activitat   política   reservada  a  les  minories.   o La   monarquia   va   cedir   gradualment   el   control   al   govern   i   va   quedar   relegada   a   qüestions  simbòliques.           10   o El   parlament   era   vist   com   el   vedat   tancat   de   les   elits   socioeconòmiques   i   perdia  capacitat  per  obtenir  un  consens  social  suficient.     Elements  constitutius  de  l’estat   1. El  territori  i  els  seus  límits:  Un  territori  delimitat  per  fronteres,  incloent  la  superfície,  el   subsòl  i  l’espai  aeri.  Les  fronteres  es  modifiquen  mitjançant  guerres,  tractats  de  pau  o   acords  entre  Estats.   2. La   identificació   de   la   població:   és   necessària   en   tota   organització   política,   però   en   l’Estat  modern  ve  donada  per  vincles  amb  el  territori.  Se’n  deriven  alguns  conceptes:   a. Nacionalitat:  és  el  fet  de  pertànyer  a  un  estat.   b. Nacionalisme:   és   una   ideologia,   uns   sistema   de   creences   i   valors.   És   la   ideologia  de  la  nació.   c. Nació:   És   el   conjunt   de   persones   que   comparteixen   una   llengua,   una   cultura,   una  evolució  històrica,  uns  trets  d’identitat,  etc.   3. Les  limitacions  de  la  sobirania:  s’entén  com  el  poder  legítim.  És  a  dir,  que  la  població   en   un   territori   reconeix   un   poder   i   el   considera   legítim.   Necessita   unes   lleis   que   el   consolidin  i  delimitin,  sovint  una  Constitució  o  un  conjunt  de  lleis  semblants.  El  poder   és   reconegut   internament   per   la   població   i   externament   pels   estats   veïns   i   per   les   institucions  internacionals  (ONU,  UE,  etc.)     Les  característiques  generals  de  l’estat     • • • Unificació  del  poder:  centralització  política  única  en  una  persona  o  institució.   Especialització:  la  política  “s’independitza”  d’altres  activitats  com  la  guerra  o  la  religió.   Territorialització  del  poder:  el  territori  delimita  l’àmbit  del  poder.   Les  regles  del  joc:  institucions  i  constitucions   Quan   parlem   d’institucions   ens   referim   a   una   sèrie   de   conductes   que   s’ajusten   a   pautes   o   regles   permanents.   Aquestes   pautes,   o   conjunt   de   regles,   defineixen   quines   posicions   ocupa   cadascun  dels  actors  en  les  seves  relacions  recíproques,  com  s’accedeix  a  aquestes  posicions,   quins  recursos  i  activitats  estan  disponibles  i  quins  no,  etc.   La   institució   es   distingeix   d’una   activitat   circumstancial   o   episòdica.   Per   exemple,   quan   l’activitat   esportiva   esporàdica   entre   un   grup   de   joves   que   han   coincidit   casualment   va   convertint-­‐se   en   una   pràctica   freqüent   i   programada,   està   naixent   la   institució   “equip   de   futbol”,   perquè   es   van   definint   les   posicions   que   ocupen   els   membres   del   grup,   amb   quins   instruments  compten,  etc.   En  l’àmbit  polític  també  es  donen  les  seqüències  de  conductes  repetides.  Amb  elles  es  duen  a   terme   determinades   funcions   de   regulació   social.   Les   institucions   van   cristal·∙litzant   quan   es   defineixen  pautes  establertes  conforme  a  les  quals  es  desenvolupen  diferents  tasques  com  per   exemple  la  formació  d’una  burocràcia  o  d’un  tribunal  mitjançant  una  assemblea,  etc.   La  institució,  per  tant,  equival  a  un  conjunt  de  regles  formals  i  informals  a  les  quals  es  tracten   d’acomodar   els   diferents   actors,   tant   individuals   com   col·∙lectius.   Però   quines   avantatges   ofereix  la  institucionalització  de  la  pràctica  política  estatal?   • S’estalvia   esforç   social   perquè   no   s’han   de   “reinventar”   en   cada   ocasió   els   procediments  necessaris  per  arribar  a  un  mateix  resultat.   • Disminueix  els  riscs  de  la  imprevisibilitat  i  de  la  incertesa.   • Es   distingeix   així   entre   la   persona   i   la   funció   política   que   desenvolupa   i   amb   això   s’assegura  la  continuïtat  en  l’exercici  d’aquella  funció,  més  enllà  de  les  contingències   personals.           Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   11   En   l’estat   s’articulen,   doncs,   un   conjunt   d’institucions   que   respon   a   un   principi   d’especialització:  cada  institució  s’ocupa  d’una  o  vàries  tasques  necessàries  per  fer  efectiva  la   regulació  de  conflictes  propis  de  la  política:   • L’àmbit  territorial  d’intervenció  política  constitueix  un  primer  criteri  d’especialització.   Hi   ha   activitat   política   que   es   situa   i   influeix   en   el   quadre   general   d’un   estat,   però   també   hi   ha   política   en   l’àmbit   reduït   d’una   comunitat   d’un   centenar   d’habitants   en   el   mateix   estat.   Cada   vegada   és   més   freqüent   que   una   qüestió   a   regular   en   un   àmbit   territorial   determinat   sigui   a   la   vegada   objecte   d’intervenció   municipal,   regional,   estatal  i  en  el  nostre  cas,  europeu.   • Juntament   amb   l’especialització   territorial   es   dona   també   la   diferenciació   funcional   quan   s’atribueix   a   institucions   diverses   l’exercici   principal   d’una   o   més   funcions   especialitzades.   Des   de   l’aparició   de   l’estat   absolut   fins   avui   s’ha   produït   una   progressiva   segregació   de   funcions   que,   en   un   primer   moment,   eren   atribuïdes   a   la   Corona   i   que   avui   es   reparteixen   entre   parlaments,   governs,   tribunals,   administracions...     Existeixen  unes  definicions  contingudes  dins  un  text  legal,  les  constitucions,  on  apareixen  les   regles   que   assenyalen   el   camp   de   joc   de   les   institucions   i   l’estat   i   les   seves   relacions   recíproques.   Aquestes   regles   bàsiques   afecten   a   tres   dimensions   de   la   estructura   política   estatal:   • La  configuració  de  cadascuna  de  les  institucions:  de  quins  elements  es  composen,  com   actuen,  amb  quins  recursos  compten,  qui  les  gestiona...   • La  relació  recíproca  entre  aquestes  mateixes  institucions:  com  es  reparteixen  diferents   funcions   polítiques,   en   quins   aspectes   col·∙laboren,   com   es   resolen   les   seves   discrepàncies...   • La   posició   del   ciutadà   front   a   les   institucions:   com   participa   en   el   seu   funcionament   efectiu,   quines   expectatives   pot   albergar   respecte   del   seu   funcionament   i   com   es   protegeix  dels  seus  eventuals  abusos;  és  a  dir,  quins  són  els  seus  drets  i  deures  front   les  institucions  estatals.     A   partir   de   l’Estat   liberal   s’entén   que   aquestes   regles   han   de   ser   el   resultat   d’un   acord   col·∙lectiu   i   explícit   entre   tots   els   membres   d’una   comunitat.   Aquest   acord   es   plasma   generalment   en   una   constitució,   com   a   text   legal   fonamental.   D’aquest   text   fonamental   deriven  les  demés  normes  estatals.     La  elaboració  d’aquest  acord  sobre  normes  fonamentals  sol  produir-­‐se  en  una  situació  de  canvi   radical   d’escenari   polític:   accés   a   la   independència,   derrocament   d’una   dictadura,   revolució,   derrota  militar,  crisi  institucional  greu,  etc.  Un  canvi  d’aquest  tipus  equival  a  una  redistribució   de   recursos   entre   els   diferents   actors.   En   aquest   context   es   posa   en   marxa   un   procés   constituent   –   o   de   elaboració   d’una   constitució   –   que   es   confia   a   una   assemblea   representativa,  que  és  l’encarregada  de  discutir  un  projecte,  emmenar-­‐lo  i,  finalment,  aprovar-­‐ lo.  Normalment,  la  aprovació  està  sotmesa  en  últim  terme  a  una  intervenció  popular  directa   per  mitjà  d’un  referèndum.   El   procés   constituent   és   en   realitat   un   moment   de   negociació   política   sobre   temes   fonamentals   de   la   convivència   social.   Mitjançant   aquesta   negociació   s’intenta   integrar   en   un   “mínim  comú  denominador”  el  que  són  posicions  i  aspiracions  dels  actors  socials  rellevants.       -­‐  Procés  constituent  i  reforma  constitucional:  Si  l’Estat  és  la  forma  política  d’organització  en  un   territori   a   través   d’una   sobirania   reconeguda,   la   nació   és   la   comunitat   de   persones   que   constitueixen   l’Estat   i   que   el   reconeixen   com   a   tal.   La   nació   no   és   un   concepte   polític,   sinó   que   és   un   conjunt   de   població   que   comparteix   entre   altres   factors   (origen,   història,   religió...)   la   llengua...   L’Estat   està   legitimat   per   una   determinada   població   que   pot   compartir   o   no   els           12   mateixos   valors,   sentiments,   ideals...   Els   Estats-­‐nació   són   aquells   en   els   quals   la   població   comparteix  uns  valors  comuns.  Si  en  un  Estat  conviuen  diferents  tradicions,  costums...  per  tant   aquí  parlem  d’Estats  Plurinacionals.  La  majoria  d’Estats  són  d’aquest  caire.  En  qualsevol  cas  la   idea   de   nació   com   a   grup   de   ciutadans   que   comparteix   uns   sentiments,   no   es   pot   deslligar   mai   de  la  idea  d’Estat,  sinó  que  l’Estat  es  construeix  a  través  del  que  la  nació  considera  legítim,  ha   d’estar  alineat  amb  els  valors  d’identitat  de  la  nació.   La   constitució   és   vàlida   mentre   que   recull   els   ideals/sentiments/identitats   de   la   nació   a   que   representa.   Quan   la   constitució   deixa   de   ser   un   reflex   d’aquella   nació,   pot   passar   que   es   promogui   una   reforma   constitucional   (adaptació   de   la   constitució   per   anar-­‐la   ajustant   a   aquests  canvis  de  la  nació  en  el  seu  sistema  de  valors)  i  es  produeix  en  l’àmbit  polític  (Govern  i   Estat)  en  canvi  un  procés  constituent  es  produeix  en  la  nació  i  no  en  el  Govern  i  l’Estat.  Quan   es   reclama   un   procés   constituent?   Hi   ha   diferents   situacions.   S’inicien   en   situacions   de   conflicte   i   crisi   importants.   Ex:   Després   de   la   guerra   dels   Balcans,   a   Iugoslàvia;   descolonitzacions...   també   es   donen   per   una   falta   d’ajust   entre   ajusts   d’identitat   i   ajusts   constitucionals:  Canadà  (Quebec),  Regne  Unit  (Escòcia),  Espanya  (País  Basc  i  Catalunya).     Tema  3.  Estat  i  federació.  Superació  de  l’estat     Estats  unitaris   Característiques  dels  estats  unitaris:   • En  l’estat  unitari,  el  poder  polític  resideix  en  un  únic  centre  que  es  projecta  sobre  tot  el   territori.   Pot   delegar   competències   i   distribuir   recursos   entre   institucions   fins   a   un   punt   bastant   considerable.   Però   la   dada   important   és   que   aquestes   competències   poden  ser  revocades  pel  centre  mitjançant  una  decisió  unilateral.  En  aquest  model  es   pot   apreciar   una   clara   jerarquia   vertical   que   caracteritza   la   relació   entre   institucions   centrals  i  institucions  territorials.   • Els   estats   liberals   van   tendir   inicialment   a   adoptar   aquest   model   amb   la   finalitat   d’assegurar   la   igualtat   entre   els   ciutadans   i   evitar   la   discriminació   pel   seu   lloc   de   residència.     • Els  estats  unitaris  han  albergat  des  de  sempre  entitats  polítiques  locals  a  les  quals  se   les   denomina   “govern   local”   o   “administració   local”.   En   aquestes   entitats   polítiques   existeix   un   òrgan   elegit   (ajuntament,   consell   comarcal,   diputació   provincial,   etc.)   encarregat  de  desenvolupar  les  funcions  polítiques  que  la  llei  estatal  els  té  atribuïdes,   però   això   si,   tutelades   per   les   autoritats   de   l’estat   i   finançades   amb   recursos   que   provenen  d’una  dotació  o  subvenció  estatal.   • L’aparició  de  necessitats  socials  més  complexes  i  la  dificultat  de  satisfer-­‐les  seguint  un   patró   uniforme   per   a   tot   el   territori   ha   comportat   a   molts   estats   unitaris   contemporanis   a   buscar   formes   de   cooperació   interterritorial   i   de   descentralització.   Amb  això  es  persegueix  una  millor  satisfacció  de  les  demandes  dels  ciutadans.     Estats  composts:  federació,  autonomia  (i  confederacions)   El  que  distingeix  als  estats  composts  és  que  el  poder  polític  es  reparteix  originàriament  entre   institucions  que  controlen  àmbits  territorials  diferents.     -­‐   Federacions   o   estats   federals:   constitueixen   el   cas   més   freqüent   d’estat   compost,   agrupant   entitats   polítiques   que   reben   noms   diferents:   estats   (EEUU,   Índia   o   Brasil)   tänder   (Alemanya   Federal),  cantons  (Suïssa),  comunitats  i  regions  (Bèlgica)  o  províncies  (Canadà).  No  existeix  un   únic   model   federal,   però   si   prenem   com   a   referència   el   d’Estats   Units   o   Suïssa,   les   principals   característiques  dels  estats  federals  seran  aquestes:   • Distribució   constitucional   de   competències   que   especifica   de   mode   estricte   les   que   corresponen  a  la  federació  (defensa,  moneda,  política  exterior)  i  deixa  per  als  estats  o   cantons  federats  tota  la  resta.           Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   • • • 13   Existència  d’institucions  federals  (càmera  legislativa,  govern  federal,  tribunal  superior,   banc  públic  federal,  etc.)  en  la  composició  i  activitat  de  les  quals  intervenen  d’alguna   manera  els  estats  o  entitats  federades.   Existència  d’una  constitució  pròpia  en  cadascun  dels  estats  o  entitats  federades,  en  la   que  es  precisen  les  institucions  de  govern  de  cadascuna  d’elles.   Establiment   d’un   tribunal   central   o   federal   amb   atribucions   per   decidir   sobre   els   conflictes  que  enfronten  a  la  federació  amb  els  estats  o  als  estats  entre  sí.     -­‐   Autonomies:   les   autonomies   doten   a   les   entitats   subestatals   d’un   títol   propi   per   a   legislar   i   intervenir   en   la   matèria   corresponent,   sense   que   aquesta   facultat   els   pugui   ser   retirada   per   una  decisió  unilateral  del  poder  central.  El  reconeixement  d’una  autonomia  equival  al  procés   de   devolution   en   el   món   polític   anglosaxó.   En   aquest   cas,   si   la   competència   estatal   sobre   construcció   i   manteniment   de   les   obres   públiques   es   confia   a   les   entitats   subestatals   reconegudes  com  autònomes,  aquesta  decisió  no  pot  ser  revisada  unilateralment  per  l’estat,   sinó  que  només  es  podrà  rectificar  amb  un  acord  entre  les  parts.     -­‐   Confederacions:   No   poden   ser   considerades   un   tipus   d’estat,   ja   que   constitueixen   una   agrupació  d’estats  prèviament  existents  que,  sense  desaparèixer,  decideixen  actuar  de  manera   mancomunada   en   matèries   polítiques   determinades.   Qualsevol   decisió   confederal   ha   de   comptar  sempre  amb  la  conformitat  unànime  de  tots  els  membres.     L’esgotament  de  l’estat:  política  després  de  l’estat?   La  descolonització  de  les  possessions  europees  a  Àfrica,  Àsia  i  Oceania  va  fer  que  tot  el  planeta   quedés  organitzat  en  un  sistema  d’estats.  Quan  s’inicia  el  segle  XXI,  aquesta  visió  entra  en  crisi   fins   al   punt   de   que   és   possible   parlar   d’una   “revolució   copernicana”:   la   política   ja   no   gira   entorn  a  l’estat  i  es  desenvolupa  en  un  àmbit  més  ampli  en  el  qual  l’estat  és  una  peça  més.   • Vessant   interna:   l’estat   pareix   haver-­‐se   fet   massa   gran   i   complex.   Quan   creix   la   diversitat  i  singularitat  de  les  demandes  socials  expressades  per  col·∙lectius  i  grups,  la   pretensió   estatal   d’atendre   a   totes   elles   acaba   delimitant   la   seva   capacitat   per   advertir-­‐les   a   temps,   reaccionar   front   a   elles   d’una   forma   diligent   i   facilitar   sortides   raonablement  acceptables  per  qui  les  formulen.   Com  a  resultat,  el  seu  paper  regulador  de  conflictes  és  suplantat  per  altres  instàncies   en  les  que  els  actors  pacten  o  negocien  els  seus  desacords  al  marge  de  l’estat.  A  més,   el   propi   estat   ha   crescut   tant   en   complexitat,   que   cada   vegada   es   fa   més   difícil   la   coordinació   entre   tots   els   seus   components.   Amb   això,   es   veu   reduïda   la   seva   unitat   d’acció   i   es   converteix   en   un   conglomerat   heterogeni,   dispers   i   en   ocasions   contradictori  en  les  seves  mateixes  intervencions.  La  visió  de  l’estat  com  a  estructura   piramidal  dirigida  des  d’un  vèrtex  dominant  es  difumina  progressivament.   Finalment,  també  debilita  a  l’estat  la  creixent  aspiració  de  molts  ciutadans  a  gestionar   per   sí   mateixos   serveis   abans   confiats   a   les   administracions   estatals.   Per   tant,   la   democràcia  participativa  comporta  la  implicació  immediata  del  ciutadà,  que  desdibuixa   també  una  de  les  notes  característiques  de  l’estat:  la  diferenciació  institucional.   • Vessant  externa:  l’estat  pareix  ara  massa  petit  en  aquest  punt  de  vista.  Les  tecnologies   del   transport   i   la   comunicació   han   fet   que   les   distàncies   s’hagin   encongit   de   manera   accelerada.   La   tecnologia   militar   contemporània   ha   disminuït   o   anul·∙lat   la   capacitat   que  un  estat  té  avui  per  imposar-­‐se  per  si  sol  en  un  conflicte  bèl·∙lic  amb  un  altre  estat,   si   no   compta   amb   el   recolzament   o   la   cobertura   d’una   aliança   interestatal.   Com   a   conseqüència  d’aquesta  evolució  accelerada,  les  desigualtats  entre  grups  i  persones  i   els   conflictes   generats   per   aquestes   desigualtats   es   plantegen   avui   obertament   a   escala   planetària.   Únicament   valen   les   estratègies   financeres,   militars   o   culturals   d’abast  global  i  solament  compten  efectivament  qui  pot  incidir  sobre  elles.  L’estat  es           14   converteix   en   un   més   dels   actors   polítics   planetaris   i   perd   protagonisme.   Ara   competeix  o  col·∙labora  amb  una  nova  constel·∙lació  d’actors  polítics  a  escala  global  com   per  exemple:   o Les   organitzacions   interestatals   a   les   quals   els   estats   cedeixen   competències:   Unió  Europea,  la  ONU,  el  Fons  Monetari  Internacional,  la  OTAN...   o Les   grans   empreses   transnacionals,   la   gran   concentració   de   les   quals   els   permet  tractar  “de  tu  a  tu”  als  governs  estatals  i  organismes  internacionals.   o Les   xarxes   transnacionals   d’organitzacions   no   governamentals   (ONG’s)   entre   les  que  destaquen  Amnistia  Internacional,  Survival  International,  Greenpeace,   Metges  sense  Fronteres...   o Les   anomenades   “xarxes   invisibles”   que   mesclen   negoci   i   crim   organitzat   a   escala  mundial:  tràfic  d’armes,  narcotràfic,  paradisos  fiscals...   o Determinats   actors   privats   que   assumeixen   papers   fins   fa   poc   reservats   a   autoritats   públiques:   bufets   jurídics   que   arbitren   en   conflictes   legals   entre   particulars,  etc.     Alguns   observadors   contemporanis   s’esforcen   per   perfilar   la   forma   política   que   pot   succeir   a   l’estat  en  el  seu  paper  hegemònic:   • Escala   planetària:   els   organismes   internacionals   constituirien   l’embrió   d’un   “estat   mundial”  dotat  amb  els  seus  instruments  de  coacció  (un  exèrcit  mundial),  d’arbitratge   legal  (uns  tribunals  internacionals),  de  regulació  econòmica  i  financera  (FMI,  Banc  de   Pagaments   Internacionals)   o   de   foment   del   benestar   social   (UNESCO,   FAO,   OMS).   D’aquesta  forma  seria  possible  elaborar  polítiques  d’abast  general  i  aplicar-­‐les  després   amb  l’auxili  d’instruments  de  coacció  si  fos  necessari.   • En   contra   dels   “estats   mundials”:   sostenen   que   la   complexitat   de   les   relacions   humanes   actuals   i   l’amplitud   de   l’àmbit   en   què   es   desenvolupen   fan,   no   solament   impossible   sinó   inconvenient   una   regulació   política   a   escala   planetària.   Entenen   que   el   lliure   lloc   de   les   interaccions   socials   produeix   equilibris   suficientment   acceptables   i   facilita  un  progrés  general.  Com  a  resultat  del  exercici  d’aquesta  llibertat  de  transacció   es   produiran   els   ajustaments   suficients   per   anar   equilibrant   les   posicions   de   partida   entre  tots  els  col·∙lectius.   • Constitució  d’una  “societat-­‐xarxa”:  hi  ha  qui  entrevé  la  constitució  d’una  societat-­‐xarxa   formada   per   una   constel·∙lació   de   nòduls   o   nuclis   que   exerceixen   alguna   activitat   reguladora  en  conflictes  singulars,  però  no  s’ocupen  de  donar  resposta  a  la  totalitat  de   tots  ells.  Formen  part  d’aquesta  xarxa:   o Els  “antics”  estats   o Les   entitats   polítiques   subestatals,   regionals   i   locals,   tant   actuant   en   solitari   com  en  associació.   o Els   organismes   interestatals   de   caràcter   regional   i   les   seves   corresponents   institucions  (UE,  ASEAN,  Mercosur...)   o Els  organismes  interestatals  de  caràcter  planetari  (Nacions  Unides,  FMI,  Banc   Mundial...)   També   s’han   de   tenir   en   compte   altres   actors,   nascuts   al   marge   dels   estats,   i   que   exerceixen  la  seva  activitat  en  l’àmbit  planetari.   o Les  Esglésies  i  organitzacions  religioses.   o Les   organitzacions   no   governamentals   de   caràcter   humanitari,   ecologista,   pacifista,  etc.   o Els  mitjans  de  comunicació  de  difusió  internacional.   o Les  grans  empreses  transnacionals.   o Les   xarxes   d’universitats   que   col·∙laboren   internacionalment   en   programes   d’investigació  i  docència,  etc.         Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   15   Els   diferents   actors   s’insereixen   en   aquesta   xarxa,   establint   entre   si   connexions   de   caràcter   multidireccional.   No   prima   la   jerarquia   vertical   atribuïda   a   l’estat   sinó   la   interdependència.   Cap   d’ells   és   pròpiament   autosuficient   i   cadascun   requereix   l’assistència  dels  altres  per  operar  eficientment  sobre  els  conflictes.     Hi  ha  lloc  per  la  democràcia  més  enllà  de  l’estat?   Aquesta   desintegració   del   sistema   estatal   conté   riscos   i   incerteses.   Els   pronòstics   per   la   situació  que  ara  comença  a  perfilar-­‐se  no  són  concloents.   Per  una  banda,  és  cert  que  l’estat  pot  avui  utilitzar  la  tecnologia  de  la  informació  per  reforçar   la   vigilància   i   el   control   burocràtic   sobre   els   seus   ciutadans.   Però   els   ciutadans   tenen   en   les   seves   mans   instruments   del   mateix   tipus   per   reaccionar   front   l’estat   i   sotmetre-­‐ho   a   major   control  que  en  altres  temps.   Tot   això   obliga   a   plantejar-­‐se   la   pregunta   sobre   la   compatibilitat   entre   sistema   polític   posestatal   i   la   democràcia,   ja   que   un   esforç   polític   i   un   aprenentatge   social   laboriós   han   permès   inserir   en   la   forma   estatal   pràctiques   de   participació   i   control   democràtics,   que   han   transformat   la   tancada   estructura   de   l’estat   absolut   en   una   arena   on   intervenen   en   major   o   menor  mesura  grups  i  subjectes  molt  diversos.   S’han  d’explorar  a  partir  d’ara  les  possibilitats  de  que  un  nou  esforç  polític  vagi  incorporant  a  la   política   postestatal   els   instruments   necessaris   per   a   que   la   gestió   dels   conflictes   no   sigui   monopolitzada   pels   actors   poderosos   en   aquest   escenari   més   ampli.   Fins   a   quin   punt   pot   plantejar-­‐se  ara  la  democratització  d’un  sistema  polític  globalitzat?   • Tot  intent  de  democratització  postestatal  xocarà  de  nou  amb  obstacles  semblants  als   que  es  van  resistir  a  la  democratització  de  l’estat:  per  una  banda,  les  oposicions  de  qui   veu   aquest   nou   intent   com   una   amenaça   a   les   seves   posicions   i   dominis   i   per   altra,   dificultat   d’adaptació   democràtica   a   àmbits   de   decisió   política   cada   vegada   més   amplis  i  més  allunyats  de  la  ciutadania.   • També   comptarà   amb   oportunitats   que   l’actual   situació   ofereix.   Per   exemple   les   possibilitats  oferides  per  els  nous  instruments  tècnics  de  la  informació  i  comunicació,   que   afavoreixen   la   formació   d’una   ciutadania   més   instruïda,   millor   informada   i   interrelacionada  de  forma  més  àgil  i  que  faciliten  l’accés  al  ciutadà  a  dades  d’interès   públic.     • Tot   això   no   evita   la   necessitat   de   sanejar   el   dèficit   democràtic   que   pateixen   tots   els   actors   col·∙lectius   de   la   constel·∙lació   política   postestatal,   des   dels   governs   locals   als   organismes   internacionals.   En   cadascun   d’ells   falta   molt   encara   per   fer   del   tot   transparents  les  decisions  que  repercuteixen  sobre  el  conjunt  de  ciutadans  i  per  exigir   un  clar  rendiment  de  comptes  a  qui  pren  tals  decisions  en  nom  d’altres.   Amb   aquesta   acció   democratitzadora   es   pot   aspirar   a   la   constitució   progressiva   d’una   comunitat   democràtica   cosmopolita   (Held)   a   la   que   correspondria   l’equitativa   distribució   a   escala   planetària   de   recursos   de   tot   tipus   i   la   regulació   de   conflictes   que   aquesta   distribució   forçosament  ha  de  plantejar.  Solament  treballant  en  aquest  doble   plànol  –   en  cadascun  dels   nòduls  de  la  xarxa  i  en  el  conjunt  de  la  mateixa   –  podrà  evitar-­‐se  que  l’odre  polític  postestatal   signifiqui  en  la  pràctica  un  retrocés  democràtic  i  serà  factible  avançar  cap  a  una  “democràcia   més  enllà  de  l’estat”.     Temes  4,  5  i  6.  Dictadures  i  democràcies     L’aparició   de   l’estat   i   la   extensió   de   l’accés   a   la   política   (política   de   masses)   va   obligar   a   revisar   els  termes  de  la  tipologia  clàssica.  Els  sis  tipus  (veure  quadre  d’abaix)  van  anar  condensant-­‐se   en  dos:  democràcia  i  dictadura.                 16   Taula  d’Aristòtil     Qui  exerceix  el   poder?       Amb  quina  finalitat  s’exerceix  el  poder?   Interès  comú   Interès   propi   (formes   corruptes)   Un  sol   Uns  pocs   Molts   Monarquia   Aristocràcia   Politeia  (República)   Tirania   Oligarquia   Democràcia     Si   fer   política   equival   a   gestionar   els   conflictes   que   es   donen   en   la   comunitat,   democràcia   i   dictadura  han  de  ser  enteses  com  diferents  modes  de  fer-­‐ho.  Les  diferències  resideixen  en  les   respostes  a  aquestes  preguntes:   1. En  quina  mesura  es  distribueix  la  capacitat  de  fer  política?   2. Com  s’accedeix  als  recursos  i  instruments  per  fer  política?   3. Quin  grau  de  concordança  existeix  entre  decisions  polítiques  i  preferències  ciutadanes?     Monocràcia  o  dictadura:   1. La   concentració   de   la   capacitat   política   decisiva   en   poques   mans:   una   sola   persona,   un   petit  grup,  una  sola  organització,  un  sol  partit...   2. Un  accés  difícil,  arbitrari  i  selectiu  als  mitjans  i  recursos  –  informació,  lliure  expressió,   vot   participació   en   les   institucions   –   que   permeten   influir   en   les   diverses   etapes   del   procés  polític.   3. Unes   decisions   polítiques   que   s’adopten   sistemàticament,   a   favor   del   mateix   grup,   i   s’aparten  de  les  preferències  generals  dels  ciutadans  que  han  d’acomplir-­‐les.     Democràcia:   1. L’atribució   de   la   capacitat   de   fer   política   a   tots   els   membres   de   la   comunitat,   sense   reservar-­‐la   a   categories   de   ciutadans   seleccionats   pel   seu   naixement,   classe   o   professió,  la  seva  religió,  ètnia,  etc.   2. L’accés   lliure   i   igual   als   mitjans   d’intervenció   política   per   part   de   tots   els   membres   interessats  de  la  comunitat,  sense  obstacles  ni  privilegis  per  cap  d’ells.   3. La  presa  de  decisions  que  responguin  a  les  preferències  de  la  majoria  dels  ciutadans,   sense  efectes  discriminatoris  permanents  per  nuclis  o  sectors  determinats.     Aquests  dos  tipus  ideals  poden  contemplar-­‐se  com  els  dos  extrems  o  els  dos  pols  d’una  escala.   Entre  aquests  dos  pols  se  situen  els  estats  actuals:  els  que  s’acosten  més  a  la  democràcia  són   les  democràcies  liberals  i  les  democràcies  pluralistes  o  poliarquies,  mentre  les  que  s’aproximen   a  la  dictadura  n’existeixen  de  diversos  tipus.     Les  dictadures   Més   de   dues   terceres   parts   dels   estats   contemporanis   s’aproximen   en   el   seu   mode   de   fer   política  al  tipus  monocràtic.  Aquests  estats  alberguen  al  70%  de  la  població  mundial.   Es   poden   establir   quatre   característiques   pròpies   de   tots   els   sistemes   monocràtics   o   dictatorials:   • Concentració  exclusiva  del  poder  en  nuclis  molt  reduïts  o  en  una  sola  persona,  negant   el   dreta   de   la   ciutadania   a   la   crítica   i   a   la   oposició   i   marginant   a   la   majoria   de   la   intervenció  en  les  decisions  polítiques.   • Personalització   –   tant   efectiva,   com   simbòlica   –   de   la   autoritat,   atribuint   unes   condicions   singulars   i   extraordinàries   al   titular   del   poder,   a   qui   s’ha   de   rendir   submissió.   • Paper   decisiu   i   central   dels   mecanismes   de   control   de   la   ciutadania,   per   reprimir   resistències   o   manipular   adhesions   al   poder:   censura   i   control   dels   mitjans   de   comunicació,  policia,  tribunals,  i  afiliació  obligatòria  a  determinades  organitzacions.         Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   • 17   Inestabilitat  de  les  normes  legals  i  arbitrarietat  en  la  seva  interpretació,  provocant  la   inseguretat   dels   ciutadans   front   un   poder   imprevisible   que   no   es   subjecta   a   regles   o   que  les  interpreta  de  forma  variable.     Les  variants  de  les  dictadures   Existeixen   variacions   de   certa   importància   entre   les   dictadures.   Dos   criteris   principals   permeten  classificar  aquests  sistemes:   • Primer  criteri:  quin  és  l’actor  que  aclapara  el  poder  polític.  Això  permet  classificar  a  les   dictadures  contemporànies  segons  dit  paper  pertoqui  a:   o Algunes   famílies,   clans   o   propietaris   tradicionals,   que   concentren   poder   econòmic  i  polític.   o L’exèrcit,  actuant  directament  o  exercint  la  seva  tutela  sobre  el  poder  polític.   o Una  coalició  de  militars  i  buròcrates.   o Una  burocràcia  civil,  organitzada  com  partit  o  front  únic.   o Una  organització  o  jerarquia  religiosa.   • Segon   criteri:   la   ideologia   dels   grups   de   poder.   Poden   distingir-­‐se   dictadures   que   es   proposin   com   a   objectiu   la   conservació   de   la   situació   econòmica   i   les   dictadures   que   afirmen  tenir  un  projecte  de  transformació  de  dita  situació.       Les  dictadures  contemporànies:  una  tipologia  i  alguns  exemples     Ideologia  declarada     Conservadora  del   Transformadora  del   status  quo   status  quo   socioeconòmic   socioeconòmic     Clans   familiars,   grans   Monarquies     Qui  exerceix  el   propietaris   patrimonials   (Aràbia   poder?   tradicionals   Saudí,   EAU,   Kuwait,   Jordània)   Oligarquies   centreamericanes   (El   Salvador,   Guatemala,   ondures   fins   a   finals   dels  anys  90)   Organització  militar   Argentina  (fins  1983)   Turquia  (fins  el  1960)   (directament  o   Myanmar   Corea   del   Sur   (fins   el   mitjançant  tutela)     Indonèsia(fins  1988)   1990)   Pakistan   Líbia   Xile  (fins  el  1988)   Argèlia   Coalició  burocràtico-­‐ Espanya  (1939-­‐1976)   Xina   militar   Portugal  (fins  1974)   Cuba   Taiwan  (fins  1990)   Vietnam   Iraq  (fins  2003)   Síria   Organització  civil-­‐ Azerbaidjan   Mèxic  (fins  2000)   burocràtica   Belarus   URSS   (mitjançant  partit   Kazakhstan   Corea  del  Nord   únic  dominant)   Guinea  Equatorial   Singapur   Zimbabwe   Malàsia   Organització  religiosa   Tibet  (fins  1950)   Iran   Afganistan  (fins   2001)           18   Sistemes  totalitaris  i  sistemes  autoritaris   Les   característiques   essencials   dels   règims   monocràtics   poden   presentar   graus   variables   d’intensitat   que   han   permès   desenvolupar   una   distinció   entre   sistemes   totalitaris   i   sistemes   autoritaris:   • Sistemes  totalitaris:     o La   concentració   del   poder   en   una   sola   persona   o   en   un   grup   molt   reduït,   compacte   i   monolític   que   s’atribueix   la   interpretació   exclusiva   de   la   voluntat   de   raça,   la   nació   o   la   classe.   Es   converteix   en   un   “culte   a   la   personalitat”   del   dirigent  màxim,  que  adopta  formes  quasi  religioses.   o La   justificació   de   la   seva   actuació   política   mitjançant   el   recurs   a   una   doctrina   global,  que  pretén  influir  sobre  totes  les  expressions  de  la  existència  humana:   econòmica,   familiar,   cultural,   religiosa,   etc.   La   doctrina   es   presenta   com   un   coneixement  científic  que  no  admet  refutació  i  la  discrepància  es  castiga  com   un  delicte  ideològic.   o Utilització  del  terror  per  eliminar  qualsevol  dissidència  o  oposició.  El  recurs  a   camps  d’internament  i  extermini  pot  ser  dut  a  extrems  que  van  més  enllà  de  la   racionalitat.   o Es   converteix   la   política   estatal   en   el   mecanisme   controlador   de   totes   les   demés  esferes  de  relació  humana  i  la  ocupació  de  tots  els  espais  socials.   • Sistemes  autoritaris:   o Concentració  del  poder  en  una  coalició  reduïda  d’actors  (militars,  empresaris,   religiosos,   burocràtics)   que   mantenen   entre   si   una   certa   competència   per   la   repartició  de  dit  poder.   o Legitimació   del   sistema   dictatorial   mitjançant   la   invocació   de   grans   principis:   pàtria,   ordre,   família,   progrés,   justícia,   etc.   Sense   proclamar   una   ideologia   estructurada   de   caràcter   global   i   sense   pretensions   d’atendre   a   tots   els   aspectes  de  la  vida  col·∙lectiva.   o El   recurs   a   la   acció   repressiva   –   policial,   judicial   i   mediàtica   –   amb   elements   d’arbitrarietat   i   discontinuïtat   i   sense   portar-­‐la   a   la   pràctica   extermini   sistemàtic  de  l’opositor  o  dissident.     La  democràcia   Per   als   clàssics,   la   democràcia   era   el   “poder   del   poble”   o   el   “poder   de   la   majoria”   no   era   un   règim  polític  aconsellable.  Però  aquesta  apreciació  negativa  es  va  modificar  durant  el  segle  XIX.   Es   va   estendre   doncs,   la   exigència   de   dur   a   la   pràctica   l’idea   d’igualtat   humana   i   del   dret   de   tots  a  intervenir  en  política.  Hi  ha  autors  que  sintetitzen  les  diferents  versions  de  la  democràcia   en  dos  grans  categories.  Una  més  interessada  en  els  mitjans  de  la  política  i  l’altra  més  atenta   als  seus  objectius  finals:   ⇒ La   primera   versió,   coneguda   com   a   democràcia   instrumental   o   procedimental,   atén   sobretot   a   les   regles   del   procés   polític   que   han   de   ser   clares   i   iguals   per   a   tots   els   participants   en   el   mateix.   Aquesta   perspectiva   s’orienta   a   la   fase   del   input   i   la   seva   preocupació   és   assegurar   el   “joc   net”   entre   tots   els   actors,   garantint   que   tenguin   la   seva  oportunitat  d’intervenció.     ⇒ La  segona  versió,  qualificada  com  a  substantiva  o  material,  pren  com  a  referència  els   objectius   polítics.   Aquesta   versió   atén   més   al   output   polític:   no   es   conforma   amb   la   fidelitat   a   regles   de   procediment,   sinó   que   reclama   determinats   resultats   en   l’àmbit   econòmic  i  social.     El  mínim  comú  denominador  de  les  democràcies  –  aquelles  condicions  indispensables  per  què   un  sistema  polític  es  pugui  anomenar  democràcia  –  estaria  constituït  per:         Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   19   1. Lliure  accés  a  la  activitat  política  de  tots  els  membres  de  la  comunitat,  sense  excloure   dels  drets  de  la  ciutadania  per  raons  de  gènere,  classe,  raça,  llengua,  religió,  etc.   2. Designació  electoral  de  les  autoritats  en  competició  lliure,  equilibrada  i  periòdica.   3. Existència   d’un   control   permanent   sobre   la   actuació   de   dites   autoritats,   per   fer-­‐les   responsables  de  la  seva  actuació.   4. Garantia   efectiva   de   la   llibertat   d’expressió,   que   permeti   la   crítica   i   la   oposició   a   les   autoritats  i  a  les  seves  decisions.   5. Pluralitat  de  fonts  d’informació  assequibles  a  la  ciutadania.     De  l’estat  liberal  a  l’estat  liberal-­‐democràtic   L’absolutisme   cau   i   dóna   lloc   als   estats   liberals   degut   a   algunes   revolucions   liberals   com   la   Revolució  Francesa.  Neix  com  una  forma  de  la  burgesia  que  s’enforteix  davant  els  monarques   absoluts.   Amb   la   Revolució   Industrial   neix   una   altre   classe   anomenada   la   classe   obrera,   que   pateixen  les  conseqüències  de  “l’Estat  fordista”,  comença  una  revolució  social  que  fa  trontollar   el  liberalisme,  que  reclama  uns  drets  més  enllà  del  que  ha  aconseguit  la  burgesia.  La  política   havia  d’anar  més  enllà  d’unes  classes  privilegiades  que  reclamen  al  monarca  les  condicions  de   l’economia.  Es  van  definir  dos  línies  de  pensament  que  conformaran  l’Estat  liberal-­‐democràtic:   • Visió   negativa   de   la   llibertat:   entronca   amb   la   visió   més   clàssica   de   la   llibertat.   L’individu  neix  amb  una  sèrie  de  drets.  Deixa  l’home  mal  parat.  Les  persones  actuem  i   prenem   decisions   segons   el   seu   benefici   i   egoisme.   Les   llibertats   individuals   es   sumaran   i   obligaran   a   un   model   polític   en   el   qual   una   classe   il·∙lustrada   i   culta   que   amortiguarà   aquest   afecte   perfecte   d’egoismes.   Aquesta   línia   serà   un   liberalisme   democràtic  en  que  el  mercat  es  considera  el  millor  sistema  per  buscar  l’eficiència  de  la   societat.   Ciutadà   =   passiu   en   la   política.   Defensa   del   lliure   mercat   front   planificació   econòmica.     • Visió   positiva   de   la   llibertat:   Té   en   compte   que   l’individu   tindrà   en   compte   les   conseqüències   que   tindran   les   seves   decisions.   Es   reclamen   nous   drets   com   el   de   la   participació  política.  La  societat  reclama  a  més  dels  drets  individuals  una  participació   més  activa  en  la  vida  política.  Ciutadà  =  més  actiu  en  la  política.  El  mercat  és  eficient   per  generar  riquesa  però  no  per  a  redistribuir-­‐la,  ja  que  és  l’estat  el  que  ha  d’intervenir   en  aquesta  repartició,  és  intervencionista.     Allà   on   hi   ha   revolucions   industrials   i   lluites   de   la   classe   obrera,   s’instaurarà   la   liberal-­‐ democràcia.   En   les   zones   on   les   revolucions   obreres   siguin   tan   radicals   que   formin   grans   conflictes,  influenciats  per  Marx  i  Engels,  s’instaurarà  l’anarquisme  i  el  comunisme.  En  regions   on   no   s’han   instaurat   ni   els   principis   liberals   ni   els   democràtics,   s’instauraran   altres   models   com  el  feixisme,  nazisme...       Aquest   model   és   el   resultat   d’experiències   històriques   que   corregeixen   les   insuficiències   demostrades  per  l’estat  liberal  front  la  irrupció  de  la  política  de  masses.  A  partir  de  la  segona   meitat   del   segle   vint   produeix   un   tipus   estatal   que   apareix   com   a   hegemònic   en   una   àrea   reduïda  del  planeta,  però  que  comprèn  a  les  societats  més  desenvolupades  i  influents.   Característiques:   • Relació  política  fonamental  es  defineix  com  a  una  relació  entre  poder  i  membres  d’un   grup.   S’admet   que   l’acció   política   correspon   en   la   pràctica   als   col·∙lectius   i   no   a   un   individu   aïllat   dels   seus   iguals,   tal   com   pretenia   l’estat   liberal.   El   poder,   per   tant,   dialoga  i  negocia  amb  actors  col·∙lectius,  que  tenen  els  seus  representants  en  diferents   òrgans  i  escenaris.   • S’amplia  el  contingut  dels  drets  civils  i  polítics  propis  del  model  liberal.           20   • • • • L’elaboració  de  lleis  no  és  resultat  d’un  debat  entre  individus  aïllats  o  de  la  inspiració   d’un  dirigent  genial.  És  el  resultat  de  pactes  negociats  entre  els  interessos  dels  grups,   que  els  partits  traslladen  al  parlament.   El  poder  es  comparteix  i  distribueix  entre  els  partits  de  la  majoria  i  de  la  oposició,  entre   els  diversos  grups  actius  en  l’escenari  polític.   L’estat   assumeix   ara   responsabilitats   econòmiques   d’importància:   regula   les   crisis   cícliques   del   capitalisme   amb   mesures   de   foment   de   l’activitat   econòmica,   redistribueix  recursos  mitjançant  el  sistema  impositiu,  etc.   L’estat  es  compromet  a  cobrir  alguns  riscos  que  amenacen  als  grups  més  vulnerables   de  la  comunitat.  Posa  en  marxa  un  sistema  de  previsió  social  que  el  converteixen  en   prestador  de  béns  i  serveis.     El  desgast  de  l’estat  liberal-­‐democràtic  i  de  l’Estat  del  benestar   El   model   liberal-­‐democràtic   va   començar   a   donar   senyals   d’esgotament   cap   els   anys   70   del   segle  XX.     -­‐ En   la   part   econòmica   es   va   registrar   una   creixen   inestabilitat   monetària,   un   estancament   econòmic   combinat   amb   una   alta   taxa   d’inflació,   l’enfonsament   massiu   de  sectors  industrials  tradicionals  i  com  a  conseqüència  el  creixement  de  l’atur  crònic.   -­‐ En   l’àmbit   social   va   augmentar   el   sentiment   de   malestar   i   de   protesta   en   situacions   com  la  discriminació  laboral  de  la  dona,  explotació  incontrolada  dels  recursos  naturals   i  degradació  del  medi  ambient...   -­‐ Es   va   fer   patent   la   creixent   dificultat   de   l’estat   per   processar   i   gestionar   vells   i   nous   conflictes.   A   l’estat   li   costava   obtenir   recursos   suficients   per   atendre   adequadament  el   seu   paper   redistributiu:   el   rendiment   fiscal   de   la   societat   pareixia   haver   arribat   al   límit   (crisi  fiscal  de  l’estat)  i  això  el  conduïa  a  una  creixent  deute  exterior.     S’ha  fet  aquesta  classificació  dels  diferents  models  d’estat  que  existeixen  avui  en  dia:   Exemples   Grau  desmercantilització   Conseqüències   sobre     estructuració  social   Liberal   Corporativista   Social-­‐demòcrata   Catòlic     EUA,   Austràlia,   Canadà,  RU   França,   Alemanya,   Àustria   Dinamarca,  Finlàndia,   Noruega,  Suècia     Espanya,  Portugal   Baix   Individu   Mig   Alt   Família   com   unitat   bàsica   Ciutadà,  igualtat   Mig   Família,  societat  civil   Temes  7,  8  i  9.  La  distribució  del  poder  en  les  democràcies  actuals     Distribució  funcional  del  poder   Queda   definida   en   l’estat   a   través   d’una   sèrie   de   regles   i   institucions   que   recullen   tots   els   valors  d’una  societat  que  les  ha  acceptat.  Quan  un  estat  queda  definit  com  a  tal  ho  fa  aprovant   una  sèrie  de  lleis  o  constitució  en  el  qual  s’estableixen  totes  les  normes  del  poder  polític.  Les   constitucions  han  de  deixar  clar  com  s’utilitza  el  poder  sobirà  en  el  sistema  polític.     Ara  tractem  la  distribució  no  des  de  la  distribució  territorial  del  poder  dins  els  estats(federal,   central,  autonòmic...)  sinó  des  de  les  funcions  d’aquest  independentment  de  la  forma  en  què   es  distribueix.   No   són   funcions   arbitràries   sinó   que   parteixen   de   la   mateixa   història   de   l’estat   liberal:   Es   comença  a  parlar  de  la  repartició  de  tasques  o  poders  a  partir  del  segle  XIX.  La  separació  de   drets   que   demanava   el   liberalisme   era   per   tal   que   el   poder   no   l’ostentés   només   una   sola   persona.         Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   21   Les  funcions  legislativa,  executiva  i  judicial  històricament  tenien  una  separació  molt  clara  entre   elles,  però  avui  dia  aquestes  funcions  estan  molt  connectades  entre  sí.     Legislatiu   (Parlament):  origen  designat  per  elecció  popular,  subjecte  a  un  sistema  electoral  que   representa   i   expressa   les   demandes   socials,   legitima   les   grans   decisions,   controla   l’executiu   i   designa  càrrecs  institucionals.  El  parlament  aprova,  esmena  o  rebutja  propostes  de  legislació.   El  Parlament  és  el  poder  en  el  que  es  pot  veure  de  una  forma  més  clara  quin  tipus  de  nació  o   nacions  hi  ha  darrera  d’aquella  societat.  Un  Parlament  és  l’òrgan  col·∙legiat  que  pren  decisions   representant   la   voluntat   ciutadana,   per   tant   és   un   òrgan   elegit   per   la   via   electoral.   Aquesta   institució  queda  formada  per  representants  de  diferents  ideologies,  valors,  propostes,  etc.  que   generalment   es   canalitzen   a   través   dels   partits   polítics,   per   tant   no   pot   participar   un   ciutadà   qualsevol  sinó  que  ha  de  formar  part  d’un  partit  polític.   El  sistema  electoral  de  cada  Estat  defineix  el  mínim  que  ha  de  tenir  un  partit  polític  per  poder   estar  en  el  Parlament.  Hi  ha  una  sèrie  de  requeriments  per  constituir-­‐se  com  a  Partit  Polític.     Això   només   es   dóna   en   la   política,   ja   que   per   exemple   les   ONG’s   no   tenen   mecanismes   de   control  representatiu  i,  molt  menys,  les  ING  (Individus  No  Governamentals).   Hi   ha   dos   sistemes   electorals:   els   majoritaris   (èmfasi   en   la   estabilitat)   i   els   proporcionals   (èmfasi   en   el   consens).   Com   a   Europa   la   majoria   d’Estats   són   Plurinacionals,   el   principal   sistema   és   el   proporcional,   ja   que   es   necessita   que   l’Estat   representi   totes   les   identitats   Nacionals  que  hi  ha  en  l’Estat.   La   llei   d’Hondt   s’encarrega   de   transformar   les   lleis   en   escons,   assegurant   la   màxima   proporcionalitat   dels   vots   en   el   Parlament.   Per   superar   la   barrera   electoral   i   optar   a   un   escó   s’ha  d’obtenir  un  tant  per  cent  de  vots  (a  Espanya  un  3%).  Amb  aquest  sistema  el  que  passa  és   que   amb   la   pràctica   afavoreix   els   partits   grans   i   perjudica   els   partits   petits.   El   vot   en   blanc   també  afavoreix  els  partits  grans  perquè  també  es  sumen  en  el  quocient.  No  votar  NO  castiga   el   sistema,   però   deslegitima   la   votació   en   certa   mesura.   El   vot   estratègic   és   un   vot   NO   ideològic    sinó  que  es  vota  com  a  estratègia  d’estabilitat  política.     En  alguns  estats  el  poder  legislatiu  està  format  per  una  cambra  (unicameralisme)  o  per  dues   cambres  (bicameralisme).     Quan  es  parla  de  bicameralisme,  en  realitat  és  un  poder  dividit  en  dues  dimensions  diferents   que   s’anomenen   primera  cambra  o  cambra  baixa,   que   sempre   és   la   cambra   que   representa   a   la  ciutadania,  i  segona   cambra   o   cambra   alta,  que  pot  tenir  dos  orígens:  un  és  la  representació   de  l’aristocràcia  (com  la  Cambra  dels  Lords  Britànica,  que  té  capacitat  de  revisar  lleis  i  frenar-­‐ les   durant   un   any   però   no   d’eliminar-­‐les)   i   l’altre   la   representació   del   territori   (en   el   cas   d’Espanya   s’anomena   Cortes   Generales   i   consta   amb   el   congrés   dels   diputats   i   el   senat   en   què   cada   comunitat   autònoma   pot   designar   dos   senadors   i   la   resta   s’escullen   a   les   urnes).   Quan   aquestes  dues  cambres  són  molt  diferents,  depenent  del  poder  de  la  cambra  baixa  i  l’alta,  es   diu   bicameralisme   asimètric.   Per   contra,   si   el   poder   de   la   cambra   baixa   i   l’alta   són   iguals,   s’anomena  bicameralisme  simètric  (Estats  Units).     Executiu:  La  seva  funció  establerta  històricament  com  la  de  impulsar  i  dirigir  les  intervencions   polítiques  dins  l’estat  ha  anat  canviant.  Una  de  les  noves  funcions  que  ha  assumit  amb  el  pas   del   temps   és   la   de   sovint   les   demandes   de   la   societat,   treballar   les   propostes   i   dur-­‐les   al   Parlament.  Per  poder  executiu  s’han  d’entendre  dos  grans  blocs  d’institucions  que  s’ocupen  de   fer  que  es  compleixin  les  lleis  que  aprova  el  Parlament:   ⇒ El   Govern:   part   variable   de   la   arquitectura   executiva.   El   Govern   és   renovat   amb   el   Parlament  cada  quatre  anys.     ⇒ Les   Administracions   Públiques:   part   més   estable   del   poder   executiu.   Procés   d’oposicions  per  a  assolir  càrrecs  públics  permanentment.     Existeixen  dos  tipus  de  poder  executiu  segons  el  tipus  de  Govern:           22   1. Monistes:  Quan  la  figura  institucional  i  la  figura  política  són  una  mateixa  persona,  es   parla  d’executiu  monista.   2. Duals:   per   motius   històrics   s’han   desenvolupat   dues   figures   que   representen   l’Estat.   Una   d’aquestes   figures   per   motius   constitucionals   sempre   queda   vinculada   a   l’acció   política,  seria  el  cap  de  govern  (primer  ministre,  canceller,  president...).  De  la  mateixa   manera,   en   aquests   estats   d’executiu   dual   es   distingiria   una   altra   figura   no   necessàriament   connectada   amb   l’acció   política   però   sí   connectada   molt   més   genèrica   i   lligada   a   l’Estat   en   el   seu   conjunt,   el   cap   d’Estat   (monarca   o   una   altra   persona   designada  per  voluntat  popular  en  cas  de  les  repúbliques).     Es   pot   parlar   de   quatre   models   segons   el   tipus   d’Estat   que   determinen   la   relació   entre   Ciutadania,  Parlament  i  Poder  executiu  (Govern  i  ministres)   ⇒ Assembleari:   Ja   quasi   no   queden   països   amb   aquest   sistema.   La   ciutadania,   quan   exerceix  el  seu  dret  a  vot,  tria  els  representants  del  parlament.  En  aquest  sistema  no   caldria  un  esquema  de  majories  absolutes,  relatives,  coalicions,  etc.  ja  que  l’assemblea   que  trien  els  ciutadans  és  la  que  governa,  tot  funciona  amb  democràcia  directa  i  amb   referèndums.  Ex:  Suïssa.     ⇒ Parlamentari:  La  ciutadania,  per  la  via  electoral,  tria  un  Parlament  però  després  aquest   Parlament   s’ocupa   d’investir   el   Cap   de   Govern,   Primer   Ministre   o   Canceller   que   després   nomenarà   els   seus   ministres.   El   President   pot   dissoldre   el   Parlament   i   convocar  noves  eleccions.  Ex:  Espanya     ⇒ Semi-­‐Presidencial:  Model  poc  particular.  La  ciutadania  tria  el  Parlament  i  el  President   (Cap   d’Estat).   El   President   comparteix   amb   el   Parlament   la   capacitat   de   dissoldre’l   i   convocar  noves  eleccions.  També  hi  ha  la  figura  del  Primer  Ministre.  Ex:  França,  Rússia       ⇒ Presidencial:  El  Parlament  no  exerceix  cap  intervenció  en  la  designació  de  l’Executiu,   funciona   de   forma   independent   de   la   figura   presidencial.   Òrgans   independents.   El         Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   23   president   té   un   pes   molt   important.   Es   pot   donar   la   situació   de   presidents   que   són   representants  d’un  Govern  que  no  té  majoria  parlamentària.  Ex:  EEUU       Administracions  públiques:     El   poder   executiu   no   és   solament   el   Govern   (lògica   anglosaxona   liberal   "   el   poder   executiu   només   s’ha   d’ocupar   de   garantir   les   llibertats   individuals,   per   tant   en   un   estat   liberal   no   hi   cabria   el   paper   d’una   administració   pública   ja   que   seria   el   mercat   qui   s’ocupés   dels   bens   i   serveis),  sinó  que  també  inclou  les  administracions.     Altra  diferència  en  els  sistemes  liberals  és  que  la  hisenda  pública  no  ha  de  vetllar  per  l’evasió   fiscal   d’una   forma   tan   evident   com   en   una   socialdemocràcia.   Quan   algú   evadeix   els   imposts   utilitza  el  sistema  sense  alimentar-­‐lo  i  per  tant,  quan  més  gran  és  l’administració  pública,  més   gran  ha  de  ser  per  autocontrolar-­‐se.   L’Administració   Pública   vista   com   a   principis   del   segle   XX   com   a   burocràtica   tradicional   basada   en  una  lògica  de  racionalitat  jurídica  (Weber).  La  burocràcia  de  l’Administració  es  fonamentava   en  que  s’havia  de  aconseguir  la  màxima  eficiència  amb  el  mínim  de  recursos  o  imposts  i  segons   una   norma.   Cal   per   tant   que   els   treballadors   tenguin   unes   característiques   molt   concretes   i   delimitades  (Weber  és  el  primer  que  proposa  que  els  tècnics  han  de  ser  competents  amb  una   acreditació   a   través   d’un   sistema   de   mèrits   i   capacitats   fixats   per   un   protocol   anomenat   oposicions).  De  la  mateixa  manera,  tot  allò  que  es  fa  es  fa  mitjançant  unes  normes  establertes.   Quan  aquesta  persona  aprova  el  càrrec,  la  tasca  del  funcionari  és  vitalícia  i  no  hereditària,  ja   que   si   no   fos   vitalícia   cada   quatre   anys   s’haurien   de   canviar.   Sempre   hi   hauria   una   compravenda   de   càrrecs   públics   si   no   fos   d’aquesta   manera.   Tots   els   materials   són   de   titularitat   pública.   La   racionalitat   jurídica   de   Weber   s’ha   anat   convertint   en   una   racionalitat   tècnica.   Actualment   hi   ha   llocs   que   són   temporals   i   s’han   incorporat   grans   canvis,   com   la   titularitat  pública  dels  materials  degut  al  procés  de  privatització.  Actualment  s’han  incorporat   sistemes  de  gestió  propis  del  sector  privat  per  millorar  aquesta  eficiència.  A  més,  moltes  de  les   tasques  de  prestació  de  bens  i  serveis  s’han  anat  cedint  al  sector  privat  provocant  el  progressiu   afebliment   de   l’Estat   del   Benestar.   Han   cedit   les   tasques   mitjançant   la   subcontractació   i   la   privatització.  El  problema  d’aquest  sistema  és  que  el  Govern  perd  el  control  d’aquests  béns  i   serveis   i   de   la   informació   i   el   coneixement,   dades   i   competències   tècniques   per   donar   a   la   societat   allò   que   necessita.   Qui   acaba   sabent   què   necessita   la   societat   és   el   mercat   i   no   l’Estat,   fent  que  el  mercat  pugui  manipular  aquestes  dades  i  utilitzar-­‐les.  (C.  Crouch)   -­‐  Qui  controla  l’Administració  Pública?   Controls  sobre  les  administracions  públiques   Formals  exercits  per:   Informals  exercits  per:   • Autoritat   política   responsable   • Mitjans  de  comunicació  de  masses.   (ministre,  alcalde,  etc.)   • Organitzacions   socials   (sindicats,   • Gabinet   d’assessors   de   l’autoritat   grups   empresarials,   col·∙legis   de   política.   professionals,   associacions   de   veïns,   usuaris  i  consumidors,  etc.).   • Parlament.   • Associacions  professionals  dels  propis   • Tribunals  de  justícia   funcionaris  i  empresaris  públics.   • Ombudsman  (Defensor  del  poble)           24   • Intervenció   directa   dels   ciutadans   en   consells   assessors,   comissions   d’usuaris,  etc.       Judicial:   És   qui   actua   d’àrbitre   quan   no   es   pot   resoldre   el   conflicte   entre   l’Executiu   i   el   Legislatiu.   Cal   assegurar   la   seva   independència.   Només   es   pot   garantir   la   independència   prohibint   que   hi   intervinguin   tercers   actors.   Per   tant   les   carreres   judicials   estan   molt   tancades,   ja  que  si  no  existís  aquest  blindatge  hi  hauria  molt  de  risc  de  què  el  poder  que  està  més  a  prop   de   la   coacció   de   la   persona   estigués   manipulat   per   tercers   actors.   Els   magistrats   s’autogovernen,  s’autocontrolen  i  s’autogestionen.       Democràcies  majoritàries  i  democràcies  de  consens   Els  nous  equilibris  entre  institucions  han  donat  lloc  a  altres  propostes  de  classificació.  Així,  els   sistemes   liberals-­‐democràtics   contemporanis   han   estat   classificats   en   dues   grans   categories:   democràcies   majoritàries   i   democràcies   de   consens   (Lijphardt).   D’aquest   mode   es   pretén   recollir  la  major  complexitat  de  les  relacions  entre  les  institucions  del  sistema  polític  en  el  seu   conjunt  i  alguns  trets  de  la  seva  realitat  social.  En  la  democràcia  majoritària  –  inspirada  en  el   sistema  britànic  –  la  democràcia  equival  a  la  presa  de  decisions  per  majoria.  En  la  democràcia   de   consens   –   inspirada   en   el   sistemes   suís   o   belga   –   equival   a   la   presa   de   decisions   amb   la   participació   del   major   nombre   possible   d’actors.   Es   tracta   de   dos   models   ideals   que   recullen   trets  de  les  poliarquies  contemporànies:   Democràcia  majoritària   Democràcia  de  consens   1.  Governs  majoritaris  i  monocolors.   1.  Governs  de  coalició  variable   2.  Predomini  del  govern  per  sobre  del   2.  Control  del  parlament  sobre  el  govern.   parlament.   3.  Bicameralisme  asimètric.   3.  Bicameralisme  simètric.   4.  Bipartidisme.   4.  Pluripartidisme.   5.  Divisòria  política  principal:   5.  Divisòries  polítiques  diverses:  social,   socioeconòmica.   cultural,  ètnica,  religiosa,  etc.   6.  Sistema  electoral  majoritari.   6.  Sistema  electoral  distributiu  o   proporcional.   7.  Estat  unitari  i  centralitzat.   7.  Estat  descentralitzat  o  federal.   8.  Sobirania  parlamentària  en  matèria   8.  Control  judicial  de  la  constitucionalitat.   constitucional.   9.  Absència  de  referèndum.   9.  Referèndum  com  a  mètode  de  decisió   popular.     Tema   10.   Actituds,   comportament   i   cultura   política.   La   desobediència   civil  en  democràcia.     POLÍTICA  ÉS  ESTRUCTURA,  PROCÉS  I  RESULTAT     La  política  com  a  procés  (dinàmica)   Després  de  considerar  la  política-­‐estructura  i  els  seus  aspectes  organitzatius  i  institucionals,  la   política  se’ns  apareix  ara  com  una  cadena  d’esdeveniments,  decisions  i  conductes  en  les  que   intervenen  actors  individuals  i  col·∙lectius.           Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   25       Una  de  les  tasques  de  la  ciència  política  és  la  identificació  d’actituds  polítiques  i  la  mesura  de  la   seva  intensitat.  Les  actituds  posseeixen  unes  característiques  determinades:   • Són   propensions   adquirides,   no   innates.   El   subjecte   les   incorpora   al   llarg   de   la   seva   existència  mitjançant  un  procés  de  socialització.   • Es   manifesten   com   a   predisposicions   estables,   persistents,   no   circumstancials   ni   episòdiques.   Poden   canviar,   i   de   fet,   ho   fan,   però   d’un   mode   gradual   i   relativament   lent.   • No   són   perceptibles   directament,   solament   registrables   a   partir   de   la   conducta   de   l’individu.     • Presenten  diferents  graus  d’intensitat  en  cada  individu.     Entre  les  actituds  polítiques  solen  distingir-­‐se  quatre  categories:   1. Orientacions  cognitives:  inclouen  lo  que  el  ciutadà  coneix  de  primera  mà  i  el  que  creu   respecte  d’un  objecte  polític.   2. Orientacions  afectives:  estan  en  l’arrel  de  les  reaccions  emocionals  que  ens  fan  sentir   afecte,  rebuig  o  indiferència  front  determinada  idea,  emblema  o  persona.   3. Orientacions   valoratives:   predisposen   per   emetre   un   judici   de   valor   sobre   l’objecte,   convé  o  no  convé,  es  positiu  o  negatiu...   4. Orientacions  internacionals:  neix  la  tendència  a  actuar  en  un  sentit  o  un  altre,  ja  sigui   participant  o  inhibint-­‐se  de  qualsevol  situació.     Formació  de  les  actituds  polítiques   Les  actituds  o  predisposicions  no  són  congènites:  fins  avui  no  s’ha  provat  l’existència  de  gens   que   les   condicionin.   Són   adquirides   i   es   formen   en   cadascun   de   nosaltres   durant   la   nostra   pròpia  bibliografia  personal.   Però  com  es  desenvolupa  el  procés  de  formació  d’actituds?     • Es   poden   atribuir   sobretot   a   experiències   de   caràcter   personal   que   un   individu   acumula  durant  la  seva  existència  i    sobretot  en  algunes  etapes  de  la  mateixa  (infància,   joventut).  Ex:  família,  guerra  civil,  dictadura,  etc.   • També  es  pot  vincular  a  la  pertinença  d’un  subjecte  a  un  determinat  col·∙lectiu.  Quan   en  un  col·∙lectiu  predomina  un  model  cultural  (construït  sobre  la  base  de  sistemes  de   creences,   valors   i   ideologies),   els   individus   d’aquest   grup   acudeixen   a   dit   model   per   respondre  als  estímuls  polítics.  Ex:  miners,  agricultors,  musulmans,  catòlics...   • S’entén   també   que   determinades   actituds   poden   ser   resultat   de   la   influència   del   propi   context   institucional.   El   funcionament   continuat   i   regular   de   les   institucions   democràtiques   tendria   un   efecte   sobre   les   predisposicions   d’alguns   subjectes,   disposats  a  reaccionar  de  mode  diferent  a  qui  ha  crescut  i  s’ha  educat  en  un  context   on  no  existeixen  tals  institucions.                 26   La  cultura  política   En   cada   individu   pot   arribar   a   identificar-­‐se   un   determinat   sistema   d’actituds   o   predisposicions,  però  és  fàcil  comprovar  que  aquest  sistema  sol  ser  compartit  per  multitud  de   subjectes.   La   cultura   política   és,   per   tant,   l’atribut   d’un   conjunt   de   ciutadans   que   segueixen   una  mateixa  pauta  d’orientacions  front  la  política.     Cal   dir   que   cal   evitar   dues   confusions   freqüents   amb   el   concepte   de  cultura   política.   En   primer   lloc   s’ha   de   tenir   clar   que   el   concepte   de   cultura   política   no   equival   a   tenir   una   major   o   menor   acumulació   de   coneixements   sobre   política,   també   els   col·∙lectius   amb   escassa   informació   política  posseeixen  la  seva  pròpia  cultura  política,  basada  en  una  sèrie  d’actituds  comunes  i  no   en  la  acumulació  d’erudició.  Per  tant  no  hi  ha  col·∙lectius  amb  “més”  o  “menys”  cultura  política,   ja  que  cada  col·∙lectiu  posseeix  la  seva.  En  segon  lloc,  la  cultura  política  és  sempre  un  atribut   col·∙lectiu  que  correspon  a  un  grup,  no  a  un  individu.  L’individu  participa  de  la  cultura  política   de  dit  grup  en  quant  que  pertany  al  mateix.  En  certa  manera,  l’individu  no  posseeix  una  cultura   política,  sinó  que  és  posseït  per  la  cultura  política  del  grup  del  que  forma  part.     Valors  i  sistema  de  valors   S’entén   per   valor   la   qualitat   atractiva   o   apreciable   que   assignam   a   determinades   situacions,   accions   o   persones.   O,   en   sentit   contrari,   parlam   d’un   “desvalor”   per   a   referir-­‐nos   a   una   qualitat   repulsiva   o   rebutjable   que   veiem   en   elles.   Atribuïm,   doncs,   valor   o   “desvalor”   a   un   objecte   o   a   una   situació   quan   declaram   que   ens   pareix   bé   o,   pel   contrari,   malament.   Per   exemple,  hi  haurà  qui  atribueixi  valor  a  la  igualtat  entre  races  o  entre  gèneres  i  hi  haurà  qui   jutgi   negativament   aquesta   igualtat   i   sostingui   la   conveniència   de   mantenir   tractaments   desiguals  amb  col·∙lectius  de  distinta  raça.                 Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   27     El  sistema  de  valors  que  utilitzem  orienta  la  conducta:   • Societats   agràries:   basades   en   economies   de   subsistència,   predomina   un   quadre   de   valors   constituït   pel   respecte   a   la   tradició,   l’ordre,   la   jerarquia,   la   deferència   front   l’autoritat,   la   visió   religiosa   del   món   i   de   les   seves   estructures   socials,   la   solidaritat   familiar  o  la  renúncia  resignada  al  benestar  immediat  en  espera  d’una  recompensa  en   un   “més   enllà”   intemporal.   És   una   resposta   fatalista   i   conservadora   d’una   humanitat   insegura  front  els  límits  del  seu  coneixement  sobre  el  món  i  la  societat.   • Societats   industrials:   L’avenç   de   la   industrialització   va   comportar   la   hegemonia   de   valors   de   progrés   i   de   canvi,   competitivitat   socioeconòmica,   productivisme,   racionalitat   i   secularitat,   solidaritats   de   classe   social,   afany   de   benestar   material   immediat,  llibertat  política,  etc.  Aquest  quadre  es  correspon  amb  l’optimisme  que  neix   amb  la  Il·∙lustració:  l’home  es  sent  capaç  de  construir  el  futur  de  la  societat,  de  fer-­‐la   avançar  cap  a  un  progrés  il·∙limitat  basat  en  l’aplicació  de  la  ciència  i  la  tecnologia.   • Societats   postindustrials   i   del   coneixement:   en   condicions   de   relativa   seguretat   econòmica   per   una   gran   part   de   la   població,   ha   posat   en   primer   pla   valors   de   realització   personal,   diferenciació   individual   front   al   grup,   autonomia   en   el   treball,   llibertat  en  les  formes  de  relació  social  i  sexual,  major  preocupació  per  la  qualitat  de   vida  i  la  preservació  del  medi,  etc.  Tot  això  pot  comportar  a  un  major  relativisme  en  els   valors,   provocat   per   un   nou   tipus   d’inseguretat.   Ja   no   es   tracta   d’inseguretats   per   riscs   ignorats   o   incontrolats,   sinó   riscs   de   futur   que   el   mateix   ésser   humà   genera   amb   la   seva  acció.  La  humanitat  sap  del  que  és  capaç,  però  dubta  raonablement  de  que  siguin   sempre   positius   o   controlables   els   resultats   que   la   seva   capacitat   transformadora   pugui  comportar  per  a  la  pròpia  humanitat.     Les  ideologies   S’entén   per   ideologia   política   un   conjunt   compartit   de   conceptes   i   valors   que   pretenen   descriure   l’univers   polític,   assenyalar   objectius   per   intervenir   en   el   mateix   i   definir   les   estratègies  necessàries  per  assolir-­‐los.     Les  grans  ideologies  contemporànies     • Els   liberalismes.   Neixen   de   la   primera   ideologia   que   es   proposa   expressament   la   fundació   d’un   ordre   polític   diferent   al   que   representaven   les   monarquies   absolutes   tradicionals.   S’originen   en   la   Il·∙lustració   europea   i   inspiren   les   revolucions   americanes   i   francesa  de  finals  de  segle  XVIII.  Assenyalen  el  paper  protagonista  de  l’individu,  la  seva   llibertat   és   el   valor   suprem.   L’actuació   de   l’estat   és   mínima.   Només   ha   d’actuar   per   garantir  les  regles  bàsiques  de  la  seva  competència.     • Els   conservadorismes.   Apareixen   com   a   reacció   al   liberalisme   per   part   de   qui   es   sent   amenaçat   en   la   seva   condició   social   privilegiada   (noblesa   terratinent   i   jerarquies   eclesiàstiques).  El  seu  punt  de  partida  és  la  primacia  de  la  comunitat  social  entesa  com   un  organisme  viu  l’existència  del  qual  és  “natural”  i  no  fruit  d’un  acord  lliure  entre  els   seus   membres.   Els   elements   constitutius   no   són   els   individus,   sinó   els   col·∙lectius   (famílies,  llogarets,  ciutats,  comunitats  religioses,  estaments,  gremis...).  L’ordre  social   es   basa   en   el   respecte   a   les   tradicions   per   part   de   tots   els   actors   i   l’autoritat   política   que   es   fonamenta   en   un   principi   de   jerarquia   ha   de   garantitzar   el   respecte   a   les   tradicions.  Per  aquest  motiu  el  conservadorisme  manifesta  poca  o  nul·∙la  confiança  en   el  progrés  i  per  tant  la  preocupació  principal  de  l’autoritat  ha  de  consistir  en  evitar  els   mals  que  acompanyen  a  tota  innovació  política  o  social.   • Els   socialismes:   Reaccionen   també   contra   els   resultats   del   liberalisme   (explotació,   desigualtat  i  marginació).  Però  entenen  que  s’ha  d’actuar  deliberadament  per  conduir   les   societats   a   nous   estadis   de   desenvolupament   que   assegurin   el   seu   benestar           28   • • • • col·∙lectiu.  L’ésser  humà  es  concep  com  a  eminentment  social,  solament  es  defineix  en   relació   als   altres,   amb   qui   ha   de   mantenir   relacions   d’igualtat   i   no   de   subordinació.   L’ordre   social   no   es   basa   ni   en   la   competència   lliure   ni   en   la   tradició,   sinó   en   la   solidaritat   humana   i   en   una   comunitat   igualitària   de   béns   i   recursos.   Comunisme   i   socialdemocràcia   han   encarnat   dues   versions   de   la   ideologia   socialista   que   té   confiança  en  la  capacitat  humana  per  a  construir-­‐se  un  futur  en  la  mesura  de  les  seves   aspiracions.   Els   anarquismes.   Entenen   que   una   societat   lliure   i   harmònica   ha   de   ser   resultat   de   l’acord  voluntari  entre  subjectes.  Qualsevol  forma  d’autoritat  o  coacció  pertorba  l’odre   social  ja  que  introdueix  formes  de  coacció  d’uns  individus  o  d’uns  grups  sobre  altres.   La  cohesió  social  només  pot  derivar-­‐se  del  pacte  voluntari  i  de  la  lliure  associació  entre   individus,   municipis   cooperatives   productives,   comunes   agràries,   etc.   negant   vincles   legals   o   obligacions   d’altre   tipus.   Cadascuna   de   les   entitats   ha   d’autogestionar-­‐se   mitjançant  la  participació  directa  dels  seus  components  en  la  presa  de  decisions,  sense   sotmetre’s   a   instruccions   o   consignes   alienes.   La   igualtat   entre   els   membres   de   cada   col·∙lectiu  ha  de  reflectir-­‐se  en  l’eliminació  de  tot  principi  de  jerarquia  i  de  tot  lideratge.   Els   feixismes.   Es   presenten   com   la   solució   que   supera   l’enfrontament   entre   liberals   i   socialistes.   Construeixen   una   visió   del   món   polític   en   la   qual   l’individu   es   deu   a   la   comunitat  nacional  i  al  líder  indiscutible  que  l’encarna.  L’ordre  polític  i  social  es  basa   en  certes  jerarquies  “naturals”  (entre  elit  i  massa,  entre  raça  superior  i  raça  inferior...)  i   té   la   peça   essencial   en   la   obediència   infrangible   a   la   voluntat   del   dirigent   suprem,   capaç  d’interpretar  el  destí  històric  que  correspon  a  la  comunitat  nacional.   Els   nacionalismes.   La   nació,   com   a   comunitat   amb   passat   històric   i   propi   i   com   a   projecte   col·∙lectiu   comú,   es   converteix   en   l’expressió   simbòlica   central   i   en   protagonista  de  l’acció  política.  Els  individus  es  situen  políticament  en  relació  a  la  nació   a  la  que  pertanyen.  La  unitat  nacional  es  converteix  en  el  fonament  de  l’ordre  social.   Amb  conseqüència,  tot  el  que  es  percep  com  amenaça  a  la  unitat  nacional  ha  de  ser   combatut   per   tot   els   mitjans.   La   millor   garantia   de   consolidació   nacional   és   comptar   amb  un  estat  propi:  la  nació  sense  estat  és  un  projecte  inacabat  que  pretén  completar-­‐ se  a  tota  costa.   Els   fonamentalismes   religiosos.   S’anomenen   així   les   ideologies   en   les   que   el   subjecte   polític   principal   està   constituït   per   la   comunitat   homogènia   dels   creients   d’una   determinada   confessió   religiosa.   Les   creences   que   uneixen   els   membres   d’aquesta   comunitat   determinen   les   seves   formes   d’organització   familiar,   econòmica   i   política.   Les  lleis  i  institucions  deriven  de  forma  directa  de  les  seves  idees  i  normes  religioses,   contingudes   en   els   textos   sagrats   (Bíblia,   Torah   i   Coran)   i   en   les   interpretacions   que   d’ells  en  fan  les  corresponents  jerarquies  religioses.       Tema  11.  Els  actors  polítics  col·∙lectius.  Les  polítiques  públiques     Acció  política   L’acció   política   és   l’acció   individual   o   d’un   col·∙lectiu   que   incideix   en   el   procés   de   gestió   dels   conflictes  socials.     L’acte   polític   d’un   subjecte   individual   tendeix   a   integrar-­‐se   en   un   conjunt   d’actes   realitzats   per   altres   amb   la   finalitat   d’augmentar   la   seva   incidència   sobre   la   presa   de   decisions   i   assegurar   la   seva  acceptació.  Les  formes  d’acció  política  individual  són  múltiples:   • Inacció-­‐inhibició   • Vot  (només  eleccions)   • Comunicadors  (informació-­‐debat)   • Activistes  socials   • Voluntaris  socials  (ecologia,  solidaritat,  etc.).         Apunts  Estructura  Política  +  Manual:  Ciència  política  (Josep  M.  Vallès)   29   L’acció  política  col·∙lectiva  es  caracteritza  per  diferents  característiques:   • Associació  voluntària  degut  a  que  els  seus  membres  formen  part  dels  mateixos  sense   que  allò  se’ls  sigui  imposat  obligatòriament  per  l’autoritat  política.   • Estabilitat   relativa   de   la   seva   activitat,   ja   que   no   es   tracta   de   fenòmens   estrictament   circumstancials,  com  podria  ser  la  coincidència  d’un  grup  de  persones  en  una  discussió   de  carrer  o  en  l’assistència  a  un  míting  polític.   • Comunitat  d’interessos  i  objectius,  ja  siguin  latents  o  explícits,  que  produeix  una  certa   homogeneïtat  entre  els  individus  dels  que  es  composa.   • Una   línia   d’acció   coordinada   i   organitzada   mitjançant   l’ús   de   mitjans   i   instruments   diversos.     Una  tipologia  ideal  d’actors  col·∙lectius:                       Criteris:   Grau   d’estructuració   Discurs   Escenari   preferent   d’actuació   Orientació   cap   el   poder  institucional   Estratègia   Recursos   Moviments   socials   Variable   Transversal   Social,  no   convencional   Canvi  /   Enfrontament   Conflicte   Mobilització   popular,  ONG’s,   accions   mediàtiques   Tipus   Grups  d’interès   Partits  polítics   Fort,  estable   Fort,  estable   Sectorial   Institucional,   social   Pressió   Global   Institucional   Accés  a  autoritats   i  als  mitjans   Coneixement   expert,  recursos   econòmics   Competència   Exercici   Recolzament   electoral,  càrrecs   en  les  institucions             ...