TEMA 3 - ESGLÉSIA I CULTURA EN EL PERÍODE GERMÀNIC. EL PAPAT: GREGORI EL GRAN. EL MONAQUISME: SANT BENET. (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 12
Subido por

Descripción

TEMA 2 - LES INVASIONS. ELS NOUS REGNES ROMANO-GERMÀNICS. UNA NOVA SOCIETAT I UNA NOVA ECONOMIA

Vista previa del texto

TEMA 3. Església i cultura en el període germànic. El papat: Gregori el Gran. El monaquisme: Sant Benet Tradició cultural romana - Roma continua dominant mitjançant unes elits. No es preocupa de l’educació i formació dels pobles sotmesos.
- Roma no és morta culturalment. Les Escoles Municipals funcionen fins ben tard. Les paga la comunitat o moltes vegades el bisbe (Roma, Pàdua, Milà, Florència, Ràvenna...). L’Escola Municipal és molt viva en terres italianes.
- Escoles del gramàtic. (ús de manuals amb nocions de geografia, història, filosofia, dret,…).
- Les Epístoles, entre Ausoni i Pauli de Nola ens parlen d'una Ilerda estancada en el passat davant les Tarraco o Barcino. Tot i que ens parlem d’un professor de retòrica, de nom Flaviani, especialitzat en oratòria tècnica i artística, típics de ciutats amb moviments i inquietuds arquitectòniques.
- Altres documents, en aquest cas, l'Epístola de Consensí a Agustí de Tasgasa, Bisbe de Hípona el 418/419, ens parla d’una Ilerda dins dels circuits comercials de l’època. Amb compres de rics marbres grecs d’Eube i de l’Àssia Menor, monedes de la llunyana Cizico, d’Antioquia i de Nicomèdia.
D’una Ilerda envoltada de riques “villaes” i “castellum” (“villaes” amb defenses militars) amb mostres que han arribat als nostres dies: Torre Andreu a la Bordeta; Santa Tereseta a Lleida; Vilars d'Aitona, Mas d’Estadella a Vilagrassa; el Requer d’Agramunt; Bobany a Balaguer; Villa Romeral a Albesa; Villa Fortunatus a Fraga i el Bovalar a Seros.
- Escola del retòric (per dominar l’oratòria: dispositio, elocutio, articulatio). Demóstenes, Ciceró (De oratore), Retòrica a Herenni,* Quintilià (Institutio oratoria), Lactanci (és considerat el Ciceró cristià, v. 313).
- Dialèctica. Declamationes: contraversiae, suasoriae.
*Fixa els passos: Inventio, dispositio, elocutio i pronunciatio.
La cultura eclesiàstica - Sant Jeroni (347-420) → traducció de la Bíblia al llatí sobre text hebreu → rivalitat amb la versió grega. La versió llatina s’imposa a Occident (Vulgata), fou revisada per Alcuí de York en el marc de l’Escola Palatina d’Aquisgrà (c. 800) i, després, per la Universitat de París (segle XIII). Fou la NORMA del llatí vulgar medieval.
- Agustí d’Hipona (354-430), autor de: Contra academicos; Soliloquia; De beata vita; De ordine; De libero arbitrio; De vera religione; De catechizandis rudibus; Confessioni o Confessiones; De Trinitate; De Civitate Dei.
- Nova concepció de l’Estat, pessimista: L’Estat és tan sols un mal necessari, no és el lloc on l’home es pot i deu realitzar-se en plenitud, com havia dit Aristòtil. Per Agustí i l’agustinisme l’Estat és una cosa provisional, destinada a desaparèixer quan arribi el regne de Déu.
- Actituds:  Rebuig: Sidoni Apol·linar, bisbe de Clermont (471), profundament antigot i antigermànic. Home de profunda cultura retòrica i erudita (vist fragments).
 Col·laboració: Salvià de Lerins (ja n’hem vist fragments), Boeci: sap grec → accès a la filosofia grega. Tradueix Aristòtil (és el que queda a l’Alta E.M.), Plató, i la Isagoge (lògica) de Porfiri. Autor de la Consolació de la Filosofia.
- A principis del segle V, Marciano Capella, deixeble de S. Agustí, al De nupciis Philologiae et Mercurii, fixa les Set Arts Liberals: Trivium (Gramàtica, Retòrica, Dialèctica) i Quadrivium (Aritmètica, Geometria, Astronomia i Música o Harmonia) - Isidor de Sevilla (570-636) escriu les Etimologies.
ESTUDIS DE WILFRID A ROMA (653).
“Des de l’edat de 14 anys, Wilfrid preferí la vida monàstica a la mundana... Per això va anar cap a l’illa de Lindisfarne i es posà al servei dels monjos, aprenent i practicant amb diligència els preceptes de la castedat i pietat monàstica. I com que era un xicot d’esperit viu i espavilat, aprengué molt aviat els Salms i altres llibres. Encara no havia rebut la tonsura i ja es caracteritzava per l’obediència i una humilitat poc habituals, virtuts que són més lloables que no pas la tonsura. Per aquest motiu la gent que convivia amb ell li tenien un gran afecte.
Després d’haver servit Déu durant alguns anys en aquell monestir, s’adonà de mica en mica que la vida espiritual que li ensenyaven aquells monjos irlandesos distava molt de la perfecció i per això es posà al cap d’anar a Roma, per tal de veure i comprovar quins costums i quines pràctiques eclesiàstiques i monàstiques feien els romans.
Arribat a Roma, Wilfrid es lliurà, tal com s’havia proposat, a l’aplicació en els deures, a la pregària i a l’estudi de les ciències eclesiàstiques, i per això es guanyà l’afecció d’un home de gran doctrina i de gran saber: l’ardiaca Bonifaci, que era conseller del papa. Sota la guia d’aquest mestre aprengué els Evangelis, la manera correcta de calcular la data de la Pàsqua [Astronomia] i moltes altres disciplines que eren desconegudes a la seva pàtria. Tot això ho aprengué a Roma...” BEDA EL VENERABLE, Història ecclesiàstica gentis anglorum, V, 19.
El Papat - A l’Occident altomedieval, la desintegració de l’Imperi i la formació dels regnes germànics, deixà com a una via de cohesió la fe imposada per Teodosi, així com la llengua llatina, a la que s’adaptaren la majoria de pobles germànics.
- En el moment del desordre, de la manca d’una autoritat “moral”, de decadència generalitzada, sobretot en l’àmbit cultural, l’Església comptava amb:  institucions fortes, hereves de l’Imperi.
 personatges d’alta formació clàssico-humanística.
- Aquesta organització, basada en les velles províncies romanes foren conegudes com a seus metropolitanes, i després arquebisbats: Èfes, Corint, Cartago, Arles, Milà, Aquileia, Ràvena, Tàrragona, Toledo.
- Però les més importants foren les seus patriarcals: A Occident, Roma. A l’Orient, Alexandria, Antioquia, Jerusalem i Constantinoble.
- Els bisbes de Roma (Papa, en grec, vol dir pare), a partir del segle V, fan prevaldre la qualitat de ser doble seu apostòlica (de Pere i Pau), i dels poders de les claus o “traditio legis” (entrega de les claus).
- Lleó I (440-461) pactà amb Àtila (a Màntua) que no saquejaria Roma → prestigi del papat enfront de Valentinià III que fugí de Ràvenna i es refugià a Roma. El fet situà el papat com a principal força política a l’Europa romana.
- Constitució de Valentinià III (445): obliga l’obediència dels bisbes al Papa. Assumeixen paulatinament funcions civils (provisió d’aliments, manteniment d’aqüeductes i vies de comunicació).
- Gelasi I (494): Carta a l’emperador Anastasi I: "Hay dos poderes con los cuales mayormente es gobernado éste mundo: la Sagrada autoridad del Sacerdocio y la autoridad de los Reyes. Y de éstas, la de los sacerdotes es la de mayor peso, siendo que deben rendir cuentas ante Dios, aun de los reyes de los hombres." - Reclama l’excel·lència del poder papal per sobre de l’imperial. Diferencia la “sacra auctoritas” del papa, enfront de la “potestas” de l’emperador.
- Liber pontificalis: segueix la tradició d’arxiu i memòria dels emperadors. Recorda virtuts i obres de cada papa.
Gregori el Magne (590-604) - Gran educació clàssica, fill de família patrícia romana. Arribà a ser nomenat præfectus urbis.
- Monjo al Monte Celio, ambaixador del papa a Constantinoble, amic de sant Leandre de Sevilla.
- S’adonà que era arribat el moment de ser el cap dels cristians, sotmès a l’emperador d’Orient, o de prendre la iniciativa total a l’Europa bàrbara.
- Escull l’opció de ser el cap de l’Europa occidental, mancada d’unitat i de lideratge. Ho fa amb l’ajut dels monjos benedictins i de la monarquia franca.
Substitueix l’Imperi per Cristiandat.
- A diferència del patriarca de Constantinoble, s’intitula Servus Servorum Dei.
Qualifica de “fills” tots els reis germànics. Monjos i eclesiàstics fan de consellers reials i estenen la influència papal arreu d’Europa.
- Després de les tensions amb Bizanci, renuncià a ser el cap de tota la Cristiandat, i optà per ser el cap de les esglésies europees.
- Com a papa → enfrontament amb el llombard Agilulf → aliança amb francs.
- Esmerça recursos propis per proveir la ciutat, en moments de fam i pesta. Defensa la ciutat dels atacs dels llombards. Pren mesures contra la pesta i els desbordaments del Tíber:  Defensor civitatis.
 Consul Dei.
- Organitza el “Patrimonium Petri”, gràcies a donacions.
- El patrimoni dels sants és inviolable, indivisible i no identificable amb cap persona física. Utilitza la paraula “patrimonium”, enlloc de “fiscus”, profundament erosionada.
- Bisbes procedents de l’alta o de classes senatorials → experts en gestió de “fundia”. Apliquen criteris similars al “patrimonium” diocesà.
- Les seves obres cabdals són: Moralia, sive Expositio in Job; Diàlegs; Regula pastoralis.
- A Europa fixa la idea que l’orde de la terra ha de reflectir d’orde celestial (Agustí d’Hipona: De civitate Dei).
- Tasca missionera (benedictins: Agustí de Canterbury, Bonifaci). Assimilació de ritus i llocs pagans al Cristianisme (recordem carta llegida) → s’expandeixen on no hi ha xarxa urbana.
- Gregori I influència enorme durant tota l’Edat Mitjana.
- Escriví més de 20.000 epístoles (se’n conserven unes 800): CULTURA CRISTIANA-CULTURA PAGANA.
“Gregori, servent dels servents de Déu, a Dídac, bisbe de les Gàl•lies.
Ens arribaren nombrosos elogis sobre els vostres estudis i els vostres sabers. I el nostre cor s’alegrà de conèixer tan bones referències. Però, poc després, en veure allò que realment practiqueu, no podem fer altrament que avergonyir-nos de com ensenyeu la gramàtica a certes persones. Ho considerem una cosa greu i la rebutgem amb vehemència, fins al punt que ens desdiem d’allò que pensàvem de vos i plorem i ens entristim dins del nostre cor, perquè, com pot ser que una mateixa boca llenci a la vegada lloances a Jesucrist i lloances a Júpiter? Penseu que això és greu, i és una gran impietat per part d’un bisbe cantar versos. Això és una cosa que no l’ha de fer ni tan sols un laic convertit al cristianisme. Sapigueu que, tot i que el prevere Càndid després de ser interrogat us hagi excusat i hagi tret importància a la vostra actuació, encara n’estem fortament preocupats... Així, doncs, si fos cert que tot allò que ens han contat de vos és fals, i si és veritat que vos no us dediqueu a les futileses de la literatura profana, en donaríem gràcies a Déu que no hagi permès que del vostre cor i de la vostra boca hagin sortit aquestes blasfèmies i llenguatges criminals, i així nos romandrem amb l’ànima en pau si ens traieu d’aquest dubte...
GREGORI EL GRAN, Epistolarum, XI (MGH, “Epist.” II, p. 303).
CARTES DEL PAPA GREGORI I EL MAGNE.
El Papa al front del govern de la ciutat de Roma “A Pere, sotsdiaca [.....] Compra més blats, de les collites recents, per cinquanta lliures d’or, i du-lo a Sicília, deixa’l en un lloc on no es podreixi ni es faci malbé, de manera que el proper mes de febrer enviarem allí tantes naus com sigui possible per dur-lo cap a Roma. Però si nosaltres no poguéssim enviar-hi les naus, fes per manera d’aconseguir-les tu i enviar-nos el blat necessari, amb l’ajut de Déu, pel mes de febrer, llevat d’aquella quantitat de blat que necessitem ara mateix [mesos de setembre i octubre] de manera urgent, i que ens hauries de fer arribar de la manera acostumada. La teva experiència, per tant, ha de vigilar per tal que el blat sigui arreplegat sense fer cap violència ni cap coacció als colons eclesiàstics. Aquí hem tingut una collita molt pobra, de manera que, si no es recull gra de la Sicília, ens amenaça greument el perill de la fam”.
Epistulae, 1.70 (agost del 591).
“Gregori, a la patrícia Rusticana. Recordo que ja fa temps escriure a la Vostra Excel•lència, i fins i tot, sovint, l’he angoixada, per tal que s’apressi a tornar a venir a visitar la seu de Pere, príncep dels apòstols. I no aconsegueixo d’entendre l’atracció tan gran que us provoca la ciutat de Constantinoble, o més ben dit, no entenc el vostre oblit per la ciutat de Roma. Fins ara no he estat digne de rebre cap resposta vostra a les meves cartes [...] Però si pregunteu al meu fill, Pere, vostre marit [...] descobrireu com és de gran l’afecte de tots els habitants de Roma per la Vostra Excel·lència, i com és de gran el desig que hi ha per reveure-us. I si, per voluntat divina, estem exhortats a estimar fins i tot els enemics, cal que reflexioneu com ha de ser de gran el no estimar aquells que us estimen. I si es contestés que sí que s’estima, us puc ben assegurar que no hi ha estimació envers aquells als quals no es vol visitar o veure”. ....
... “I si teniu por de les espases i de les violències d’Itàlia, heu de considerar de forma atenta que estaríeu sota la protecció de sant Pere, príncep dels apòstols, protecció eficaç en aquesta ciutat, en la qual, sense una població gaire nombrosa i sense ajut dels soldats, gràcies a l’ajut de Déu hem romàs il•lesos durant tants anys, enmig del brandar de les espases dels enemics i dels violents. Tot això us ho diem perquè us estimem [...] He rebut les 10 lliures d’or que la Vostra Excel•lència em va enviar per al rescabalament de presoners i hostatges, gràcies al ja anomenat fill meu que ens les farà arribar a la nostra mà”. Espistulae, VIII, 22 (maig del 598).
“Gregori, a Agilulf, rei dels longobards. Dono gràcies a la Vostra Excel•lència perquè, en haver escoltat la nostra súplica, que us vam adreçar amb l’absoluta confiança de ser escoltats, heu ordenat de fer la pau, cosa que serà de gran satisfacció i benefici per a totes les parts [longobards i bizantins]. Per això hem lloat de gran manera la vostra prudència i la vostra bondat, perquè estimant la pau demostreu que estimeu Déu, que n’és l’autor. I de fet -cosa que Déu vulgui que no passi mai¡- si no s’hagués establert la pau, s’hauria vessat la sang d’ambdues parts, i sobretot la sang dels camperols, gràcies al dur esforç dels quals vivim, i us n’aprofiteu totes les parts combatents. I ja que estimeu tant la pau, us preguem que ordeneu als vostres ducs, establerts en aquestes parts, que mantinguin i conservin amb sinceritat i sense engany aquesta pau, i no busquin cap ocasió, ressentiment o excusa per les quals pugui trencar-se, de manera que nosaltres puguem continuar agraint-vos la vostra bona voluntat”. Epistulae, IX, 66 (novembre-desembre del 598).
El monaquisme - Monachós, en grec, solitari. De llarga tradició a Orient. Fugida al desert, pel que representa la ciutat A Orient: anacoretisme (anachoréo, em retiro)→ Simeó l’Estilita.
- Eremitisme (predominant a Orient) → sant Antoni d’Egipte.
- Cenobitisme. Figura clau: sant Basili (330-379) → Mont Athos (Calcídia).
- Sant Basili, escriu l’epístola: Als joves, sobre la utilitat de la literatura grega.
- Va ser traduïda al llatí a principis del s. XV per Leonardo Bruni, canceller de la república de Florència, deixeble de Coluccio Salutati i Manuel Chrysoloras. Tingué enorme influència en els cercles humanístics florentins. Obrí debat entre defensors del llatí contra els del vulgar.
- Entre les obres de Bruni cal recordar la Laudatio Florentine urbis: defensa de Florència i del seu ordenament polític (1402). Florència es presentada com a baluard de la llibertat enfront de Milà (en mans dels Visconti). La compara amb Atenes.
- Leonardo Bruni: “…non è alcun luogo in terra dove maggiore giustizia si trovi, né in alcun luogo appare tanta libertà, né tra i maggiori e minori sì eguale e pari condizioni”.
- A Occident preval la vida cenobítica. Precedents:  A la Gàl·lia, Martí de Tours i Cesari d’Arles.
 A Hispània, Isidor de Sevilla (600-636) i Fructuós de Tarragona.
 Al nord d’Àfrica, Agustí d’Hipona.
 A Itàlia, Cassiodor (490-583), a Vivarium.
 A Irlanda, monaquisme celta, de sant Patrici (s. V), i de sant Columbà (540-615) → autonomia litúrgica, i dels bisbes. Penetren al continent (Luxeuil, Bobbio) → Recels de Roma.
- Cassiodor a Vivarium:  Descendent de siríacs. El seu pare fou Prefecte del Pretori de Teodoric.
 Fou senador, prefecte del pretori, questor del sacre palau, etc.
 Viu la conquesta de Roma i Ràvena per Belisari (537).
  El 535 funda una escola de Teologia a Roma, amb el suport d’Agapet I.
Autor del De institutione divinarum litterarum (aritmètica, astronomia, geometria, música).
Laudes (panegírics reials): compostos per Cassiodor des del 506.
- Cassiodor: Inst. 1,29 (introducció a les S. Escriptures i a les arts liberals, per als seus monjos). El monasterio de Vivarum constituye una especie de ciudad en la cual las ciues religiosi no tendrán que preocuparse de su subsistencia material, debiéndose consagrar a los oficios litúrgicos, al ejercicio de las artes y, sobre todo, a la copia y corrección de libros: Vivarium tiene que ser un centro de primordial importancia para la transmisión de numerosos textos, tanto bíblicos, como litúrgicos o paganos.
Benet de Núrsia (480-549) - Primera experiència a Subiaco, consolidada a Montecassino. Gregori Magne (593-594) n’explica la seva vida.
- Mitiga l’exagerada disciplina oriental i evita la solitud anacorètica.
- Valora el treball manual i intel·lectual (ora et labora). Escriu la Regla (540) → autonomia absoluta, econòmica, política i espiritual. El monestir és un món tancat (clausura, claustre), herència de la vil·la romana.
- La presència i generalització dels scriptoria és tardana. S’imposa i generalitza amb els carolingis (800), i la reforma de Benet d’Aniana.
- Tenen biblioteques amb múltiples obres de cant coral, litúrgiques i textos bíblics i patrístics.
- Hores canòniques:  Maitines: mitjanit, les 24:00  Laudes: les 3:00  Prima: Primera hora després de sortir el sol, Aproximadament les 6:00 del matí  Tercia: Tercera hora després de sortir el sol les 9:00  Sexta: les 12:00  Nona: les 15:00  Vespres: les 18:00  Completes: les 21:00 Capítulo 39 LA MEDIDA DE LA COMIDA Nos parece suficiente que en la comida diaria, ya se sirva ésta a la hora sexta o a la hora nona, se sirvan en todas las mesas dos platos cocidos a causa de las flaquezas de algunos, para que el que no pueda comer de uno, coma del otro. Sean, pues, suficientes dos platos cocidos para todos los hermanos, y si se pueden conseguir frutas o legumbres, añádase un tercero.
Baste una libra bien pesada de pan al día, ya sea que haya una sola comida, o bien almuerzo y cena. Si han de cenar, reserve el mayordomo una tercera parte de esa misma libra para darla en la cena.
Pero si el trabajo ha sido mayor del habitual, el abad tiene plena autoridad para agregar algo, si cree que conviene, evitando empero, ante todo, los excesos, para que nunca el monje sufra una indigestión, ya que nada es tan contrario a todo cristiano como la glotonería, como dice el Señor: "Miren que no se graven sus corazones con la voracidad". A los niños de tierna edad no se les dé la misma cantidad que a los mayores, sino menos, guardando en todo la templanza.
Y todos absténganse absolutamente de comer carne de cuadrúpedos, excepto los enfermos muy débiles.
Capítulo 40 LA MEDIDA DE LA BEBIDA "Cada cual ha recibido de Dios su propio don, uno de una manera, otro de otra", por eso establecemos con algún escrúpulo la medida del sustento de los demás. Teniendo, pues, en cuenta la flaqueza de los débiles, creemos que es suficiente para cada uno una hémina de vino al día. Pero aquellos a quienes Dios les da la virtud de abstenerse, sepan que han de tener un premio particular.
Juzgue el superior si la necesidad del lugar, el trabajo o el calor del verano exigen más, cuidando en todo caso de que no se llegue a la saciedad o a la embriaguez. Aunque leemos que el vino en modo alguno es propio de los monjes, como en nuestros tiempos no se los puede persuadir de ello, convengamos al menos en no beber hasta la saciedad sino moderadamente, porque "el vino hace apostatar hasta a los sabios".
Pero donde las condiciones del lugar no permiten conseguir la cantidad que dijimos, sino mucho menos, o nada absolutamente, bendigan a Dios los que allí viven, y no murmuren. Ante todo les advertimos ésto, que no murmuren.
Evolució - Reformes de Benet d’Aniana (c. 800). Refeta cultural.
- Reforma de Cluny (Ot de Cluny, s. X) = excel·leixen en la litúrgia. Centralització en abadia mare.
- Reforma del Císter (Robert de Molesmes i Esteve Harding, Alberic, i més tard Bernat de Claraval, 1098) = retorn a l’ideal primitiu.
- Tots pertanyen al mateix tronc comú benedictí.
(mirar fulls de Poblet) ...