Fisiologia_Cardio_7 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Aparell CardioRespiratori
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 12/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Es diu que forma part del sistema de defensa ja que és el lloc per on més fàcilment s’escapen   els   productes,   bacteris,   o   inclús   cèl·∙lules   que   han   quedat   desunides   dels   teixits (com cèl·lules tumorals). També es diu que forma part del sistema de defensa perquè, un cop fora del teixit, els vasos limfàtics es reuneixen en ganglis limfàtics, els quals  s’organitzen  formant  cadenes.  En  els  ganglis  limfàtics  hi  ha  cèl·∙lules  immunitàries   (limfòcits,  monòcits,  etc.)  i  són  els  primers  punts  de  l’organisme que reaccionen davant de  la  presència  d’un  antigen.  Per  això  es  produeix  una  infamació  de  ganglis  quan  hi  ha   processos infecciosos (per exemple: les amigdalitis o els càncers de mama).
El líquid que circula (limfa) és en realitat líquid intersticial, i després de passar pels ganglis limfàtics, es produeix una sortida cap a una trobada amb vasos limfàtics grossos que acaben reunint-se en dos grans conductes limfàtics que van a parar a la vena cava: conducte toràcic i conducte limfàtic dret. Allà la limfa es torna a barrejar amb   la   sang,   i   aquesta   recupera   l’hematòcrit   normal   (en   el   sistema   venós   està   lleugerament   concentrada   per   la   falta   d’aquest   10%   que   recupera   i   re-aporta el sistema limfàtic).
El que mou la limfa són els moviments corporals, les pressions que es generen dins del teixit i les contraccions dels músculs.
A nivell de les forces de Starling, aquell líquid que surt del vas i que no torna entrar cap a la part venosa del capil·lar, és recollit pel sistema limfàtic. En condicions normals, la reabsorció de la part venosa del capil·lar és del 90% del líquid que surt (gràcies a les forces osmòtiques que es va generant en la sang venosa), de manera que aproximadament  un  10%  del  líquid  que  surt  queda  en  l’espai  intersticial  i  és  recollit  pel   sistema limfàtic. Així doncs, un augment de la pressió, provoca un augment de la sortida de líquid, i en conseqüència un major flux limfàtic.
Aquest equilibri és important no només en situacions fisiològiques sinó que ho és també en situacions patològiques, ja que la principal reacció patològica de l’organisme  és  la  inflamació.   - Inflamació: El  procés  d’inflamació  consisteix,  des  del  punt  de  vista  clínic en: - Dolor - Rubor - Tumor - Lesió funcional Aquests quatre signes van associats en realitat al  trencament  de  l’equilibri  de  Starling:   - S’alliberen  per  part  de  les  cèl·∙lules  immunitàries  una  sèrie  de  factors  que  són   vasodilatadors (de manera que augmenta molt el cabdal en la zona inflamada).
- Algunes metal·loproteases de la MEC desintegren la LB  de  l’endoteli i aquest es trenca, fet que suposa la pèrdua de proteïnes a nivell local.
Aquests dos mecanismes combinats provoquen que la quantitat de sang total que passa per la zona augmenti i aparegui el rubor; així com una major temperatura. Per altra banda, el trencament de la MB implica la pèrdua de proteïnes dels vasos i això fa desaparèixer la pressió oncòtica dels vasos, fet que provoca la sortida de líquid del vas i  l’aparició  d’una tumoració en el voltant del vas.
- Edemes: Un altre exemple   de   contribució   de   l’equilibri   de   Starling   en   patologia   és   en   les   malalties generals.
- Un fenomen que pot trencar   l’equilibri   és   un   augment   de   la   pressió   en   el   capil·∙lar   venós   per   l’estretament   de   la   llum   d’aquest   (per   exemple   per   trombosi   venosa),   de   manera que la pressió hidrostàtica augmentarà i disminuirà la recaptació de líquid, augmentant la fracció de líquid que sortirà i no re-entrarà. És a dir, aquest augment de la pressió es transmet retrògradament, de manera que augmenta la pressió de sortida dels capil·lars, augmenta també la zona de sortida sobre la de reentrada, i el líquid va sortint.
Situació normal A V PRESSIÓ HIDROSTÀTICA PRESSIÓ ONCÒTICA A V Situació patològica Aquesta situació implica la formació d’edema: augment de la quantitat i pressió del líquid   intersticial   en   l’espai   intersticial. Cal tenir en compte que l’espai   intersticial   té   unes dimensions limitades, ja que les cèl·lules estan unides a través unions intercel·lulars (de manera que va augmentant la pressió).
Signe  de  la  poma:  enfonsar  un  dit  en  la  zona  inflamada  i  després  passar  suaument  per  sobre  d’on  s’ha   pressionat. Si es nota la zona enfonsada, indica edema.
Existeixen també els limfoedemes: edemes per desaparició de la funció limfàtica (per paràsits   o   per   causes   tumorals   per   exemple).   S’acaben   produint   uns   teixits   enormes:   elefantiasis.
- Un   altre   mecanisme   per   variar   l’equilibri   és   la   disminució   de   la   pressió   oncòtica, conseqüència de la baixa pressió de proteïnes ([]normal = 18g/l), la qual depèn de la funció hepàtica i de la pèrdua de proteïnes. Aquest fet que es dóna en dues situacions: - Falta de síntesi de proteïnes hepàtiques (conseqüència de la cirrosi). La cirrosi implica una pèrdua de funció hepàtica, de manera que baixa la producció de proteïnes (poden baixar fins a 4-6g/L). Si desapareix la pressió oncòtica també desapareix la reabsorció, i augmenta la sortida respecte la reentrada de líquid.
Es produeixen edemes força generals, i hi ha cúmuls de líquid intersticial en zones de baixa pressió del cos com és el cas de peritoneu.
- Pèrdua excessiva de proteïnes a nivell glomerular en el síndrome nefròtic A l’igual que en els problemes hepàtics, es produeix edema, en aquest cas d’origen  renal.
Així doncs, en aquests casos, al desaparèixer la pressió oncòtica, es produeix un edema generalitzat.
En canvi, no és freqüent que es produeixin edemes per augment de la pressió hidrostàtica en la part arterial (augment de la perfusió). Això lliga amb la idea de què el sistema arterial és un reservori de pressió; però això no vol dir que la pressió afecti de forma sistemàtica i proporcional als sistemes locals, ja que aquests estan protegits per la presència dels esfínters capil·lars. Així doncs, cada fracció de teixit per on passa la sang, disminueix una mica la pressió; per això la hipertensió rarament va acompanyada d’edema   (tot   i   que seria lògic pensar-ho): cada capilaron manté els seus nivells de pressió   aportats   per   l’esfínter. Per tant, els augments de pressió i la hipertensió són fenòmens de grans vasos. Nota. Ningú ha estat mai capaç de mesurar la pressió hidrostàtica.
Per tant, segons el principi de Starling es poden entendre totes dues situacions, tant la de la inflamació com  la  de  l’edema.
Circulacions especials - Sistemes porta: Dins   de   les   circulacions   especial   de   l’organisme,   cal   destacar   uns   sistemes vasculars molt particulars: els sistemes porta. Un sistema porta és un vas entre dos sistemes capil·lars. Per tant, enlloc de vas-xarxa-vas (arteriola - sistema capil·lar - vènula), en el sistema porta hi ha: vas arterial - sistema capil·lar- vas - sistema capil·lar - vas venós.
És important remarcar que el segon sistema capil·lar es travessa a molt poca pressió, aconseguint així que sigui molt més fàcil que   s’espatlli. Així doncs, el primer és travessat a molta pressió, i segon a poca.
Són exemples de sistema  porta  el  sistema  porta  de  l’adenohipòfisi  i  el  del  fetge.  Tots dos sistemes tenen en comú que cal que el mateix que passa per la primera xarxa capil·lar passi per la segona.
- En el cas de l’adenohipòfisi és necessari el sistema porta perquè si no existís s’haurien   de   secretar moltíssimes   més   hormones   (l’hipotàlem   hauria   d’augmentar   molt   de   mida).   Amb   l’existència   del   sistema   porta, la quantitat que rep la hipòfisi és més que suficient per regular la secreció (i és molt més ràpid), permetent que la secreció hipotalàmica no hagi de ser molt elevada. És, per tant, una raó de concentració.
- En el sistema portal hepàtic, el primer sistema capil·lar correspon als capil·lars intestinals  (d’absorció),  i la segona xarxa capil·lar correspon als capil·lars porta del fetge.
En aquest sistema existeix també   la   raó   d’evitar   que   la   gran   onada   de   substàncies que entren a través de la digestió passin a la circulació i entrin a les cèl·lules de manera brusca. Gràcies al sistema porta, la quantitat de glucosa i lípids  que  s’absorbeixen  és  molt menor (passen abans pel fetge).
Nota. Aquest sistema de pas previ pel fetge cal tenir-lo en compte a nivell de farmacologia: depenent del percentatge de fàrmac absorbit que es quedi en el fetge, la seva activitat farmacològica pot ser útil o no.
Per tant, la missió fonamental dels sistemes porta és aïllar una via de transport.
Aquests sistemes tenen efecte sobre els grans vasos: per exemple, els capil·lars del sistema porta hepàtic influeixen sobre les artèries i les venes mesentèriques. Els esfínters pre-capil·lars són els que bàsicament regulen la circulació en els grans vasos, de manera que és en el moment que s’obren   els   capil·∙lars   intestinals   quan   les   mesentèriques porten   un   cabdal   més   elevat.   I   a   l’augmentar molt el flux, també es produeix un augment de pressió de la vena cava.
La vena porta permet que  hi  hagi  pressió  de  perfusió  suficient  perquè  s’activi  el  cabdal   dels sistemes porta del fetge i augmenti la circulació. Les venes superficials tributàries del sistema porta, a l’augmentar la pressió de la vena porta, també augmenten la seva pressió, i es produeix un increment que pot afectar a les venes superficials abdominals així com també a nivell de les varius esofàgiques (és pot produir una hemorràgia digestiva  per  trencament  d’aquestes).
- Sistemes particulars: - Cor: La irrigació cardíaca té una sèrie de característiques particulars: - Els vasos coronaris i el si coronari provenen dels anomenats vasa vasorum, i això   dona   lloc   a   un   sistema   d’irrigació   que   resulta   ser   1/3   més   petit   del   que   correspondria pel múscul que representa el cor. Si enlloc de ser considerat musculatura vascular, fos considerat un múscul estriat normal, tindria una irrigació 1/3 major a la que té.
Així doncs, són uns vasos insuficients d’entrada;   no   quan   el cor funciona de manera normal (60-80bpm), però sí quan es demana un major esforç a aquest.
Així,  en  situacions  d’exercici,  en  les  que  el  cor  pot  arribar  a  multiplicar  per tres la seva funció (200bpm), el múscul cardíac es queda fàcilment sense oxigen i ha d’activar   mecanismes   no   oxidatius   de   producció   d’energia.   Però   si disposés d’uns  vasos  més  adequats  a  la  seva  mida  com  a  múscul  això  no  succeiria.
- El cor s’irriga  en  diàstole només. Això es deu a dues raons: - Els sins aòrtics (d’on   neixen   les   coronàries), durant la sístole estan tapats per les valves de la vàlvula aòrtica, de manera que la sang no pot passar cap a les coronaries.
- Els vasos estan pràcticament col·lapsats durant la sístole, i no hi ha per tant  possibilitat  d’irrigació.
- Existència dels vasos perforants, que són petites artèries que comencen en el ventricle, i que porten   sang   cap   a   l’interior   del   miocardi   en   el   moment   que   augmenta la pressió. Aquestes artèries es generen durant la joventut i poden créixer   més   o   menys   en   funció   de   l’estrès   coronari   que   es   produeixi   durant   aquesta etapa (no es produeixen més enllà dels 25 anys). Això explica el perquè els individus que han practicat una activitat física important tenen una localització dels infarts més freqüent en la zona externa del miocardi, mentre que a la cara interna li costa més morir-se   (ja   que   rep   sang   d’aquests   vasos).   Això és rellevant perquè una de les principals causes de mort per infart és produeix quan aquest travessa fins les capes més internes del miocardi i en la zona del teixit infartat hi apareix teixit fibrós (el  cor  perd  l’elasticitat  necessària   per  contraure’s  i  relaxar-se).
Per tant, com més activitat física de jove, més   dotació   d’artèries perforants i menys   risc   d’infart   fulminant de gran. Això també explica la quantitat d’individus  que  en  edat  avançada  corren  i  es  moren  d’infart.
- Cervell: El  cervell  s’irriga  a  partir  de  quatre  grans artèries: dues vertebrals i les dues caròtides, les   quals   col·∙laboren   entre   elles   ja   que   s’ajunten   en   una   estructura   que   s’anomena   polígon de Willis, a partir del qual surten les artèries (vasos cerebrals) que irriguen el cervell de manera uniforme en tota la seva superfície, de manera que tot el cervell queda irrigat per igual.
Un altre fet rellevant de la circulació del cervell és que el sistema venós no ha de vèncer cap resistència gravitatòria (com sí ha de fer en les parts inferiors del cos); de fet, no només no l’ha de vèncer, sinó que en determinades circumstàncies, una perforació de vasos del cervell pot suposar l’entrada  d’aire en aquests (ja que la pressió és negativa). Nota. Aquesta és la raó per la qual en operacions de cervell la taula de quiròfan està lleugerament invertida.
- Pell: Per sota de la dermis, i en contacte amb el teixit adipós subdèrmic, hi ha les papil·les dèrmiques. Així doncs, la pell no està vascularitzada però la zona subdèrmica té una vascularització molt similar a la de les papil·les intestinals.
En   el   cas   de   l’epiteli   intestinal,   els   capil·∙lars   que   hi   ha   en   les   papil·∙les   tenen   funció   absortiva, de manera que els esfínters s’obren  quan  hi  ha  substàncies nutricionals en l’intestí.  En  el  cas  de  la  pell,  la  proliferació  de  capil·∙lars  en  les  papil·∙les  dèrmiques té la funció principal de   regular   la   temperatura   corporal.   D’aquesta   manera,   quan   augmenta molt la temperatura corporal, o augmenta la temperatura exterior (disminueix el gradient tèrmic), la termoregulació es fa més complicada. Quan augmenta  la  temperatura  s’activen  simpàticament  dos mecanismes: - Augmenta la vascularització dels sistemes capil·lars, perquè augmenti el gradient   tèrmic   entre   el   cos   i   l’entorn   (i   el   mateix   quan   augmenta   la   temperatura  de  l’entorn).  D’aquesta  manera,  la  pell  s’escalfa  i  irradia.
Notes: - En les parts més internes del cos sempre hi ha molta temperatura (més de 37 graus). A 37 graus està la pell, que és qui irradia la calor.
- Es necessita un augment del gradient tèrmic per expulsar la mateixa calor que hi ha a l’exterior.   - Si  la  sang  no  transportés  la  temperatura  del  cos  cap  a  l’exterior,  la  temperatura  de  l’interior del cos seria inviable perquè es produïssin les activitats internes.
- Quan augmenta el gradient tèrmic (normalment perquè baixa la temperatura exterior): a mesura que baixa la temperatura (per sota de 10 graus), s’obren  els   mecanismes   de   pas   i   així   s’augmenta el cabdal cutani per mantenir la temperatura de les zones més externes del cos (mans, peus, orelles, nas, etc.).
Això  es  una  reacció  d’autoregulació local per evitar la necrosi cutània.
Però   si   augmenta   molt   el   fred   a   l’entorn,   es   produeix   una   reacció general (mediada tant pel simpàtic com pel parasimpàtic) que consisteix en reduir la capilarització i irrigació de la pell per evitar una pèrdua excessiva de calor: es sacrifiquen les parts més externes per mantenir temperatura central.
- Circulació esplènica: La circulació en la melsa és una circulació molt particular, ja que els capil·lars estan en determinades zones oberts: la sang surt del vas (cèl·lules incloses) i es mou al voltant d’un  entramat  de  teixit immunitari que es dedica a passar la revisió de les cèl·lules de la sang que hi passen, retirant de la circulació els hematies, leucòcits i plaquetes que presenten marcadors  d’envelliment.   Els macròfags presents en la melsa fagociten les cèl·∙lules  que  presenten  aquests  signes  d’envelliment, i  d’aquesta  manera  es  regula  la   supervivència  i  la  vida  d’aquestes  cèl·∙lules.
- Circulació placentària: Aquest és un altre exemple de circulació oberta. Per la zona de la placenta que contacta amb la mare, durant la gestació es produeixen substàncies que disminueixen el contacte amb cèl·lules immunitàries. És a dir, es disminueix la sensibilitat del sistema immunitari, ja que hi ha en contacte cèl·lules endotelials de dos individus diferents, i si no hi hagués aquest mecanismes es produiria una reacció immunitària.
La membrana separa en molts punts les llacunes placentàries, que són zones a on els vasos capil·∙lars   s’obren, donant lloc a espais plens de sang que tenen múltiples   punts   d’entrada i sortida. Aquesta circulació és lenta i és on es produeixen els principals fenòmens d’intercanvi   entre la mare i el fill.
Cal esmentar que la circulació fetal prové del sistema circulatori va madurant en aquest, mentre que la circulació materna prové de la proliferació de les arterioles espirals que   es   produeixen   durant   el   creixement   i   maduració   de   l’endometri   (epiteli   uterí).
- Circulació renal: La circulació renal té com a primera característica que el glomèrul té un doble control de la pressió de perfusió: - Esfínter d’entrada. Com mes baix el to, més entrada.
- Esfínter de sortida. Com més obert, més sortida (i per tant més pressió de perfusió).
El   líquid  que   s’ha   quedat   en   el   glomèrul no es queda en la sortida, sinó que penetra cap a la medul·la renal, i per tant van a donar lloc als vasos rectes, els quals acompanyaran al túbul proximal i a la nansa de Henle.
Aquests vasos porten sang molt concentrada, tot i que en la seva circulació pròxima al túbul proximal recuperen una part important del líquid que han perdut en el glomèrul (però tot i així segueixen essent força concentrats). Això fa que quan arriben a les parts més internes del ronyó es generi un intercanvi iònic que provoca l’anomenat  sistema de compensació de contracorrent (elevada osmolaritat, per ser molt més rica en hematies, de la part més baixa de sortida de   l’orina). Per tant són vasos que porten una sang atípica: molt concentrada i amb poc líquid. Tot això es va compensant a mesura que els vasos rectes tornen a pujar.
...

Comprar Previsualizar