Tema 1.1. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana (EL SUPLICI) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Programes d'intervenció
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 04/05/2016
Descargas 56
Subido por

Vista previa del texto

PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.1. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana (EL SUPLICI) Michel Foucault Michel Foucault era un filòsof i psicòleg. Era homosexual, i això és important tenir-ho en compte, perquè d’alguna manera ell vivia fora de la norma. Els seus estudis de psicologia i la seva pràctica el van fer qüestionarse molt les formes d’intervenció d’aquell moment de la psiquiatria, la medicina, la psicologia, i per això ell es preguntava i sobre el que centrava els seus estudis era: Què és allò normal? Què és el que es considera com a normal en la societat? Que una persona estigui “boja” és a causa d’una psicopatia o és per culta de l’educació que ha rebut i del seu entorn? Foucault es preguntava per què les coses són com són, ja que per a ell res és casual.
L’obra que treballem aquí és “Vigilar y castigar”, que es tracta d’una genealogia de com ha sigut el càstig al llarg de la història, i ell es fixa en un moment de canvi que és important. Ell va estudiar com les societats castiguen el delicte i quin sentit té el càstig (què és?), i ell se’n adona que a partir del segle XVIII hi ha un canvi important, i poc a poc, es va anar passant del suplici cap a una forma de càstig diferent, que ell anomena com l’economia del temps, que és el que tenim ara.
Càstig i pena Si pensem en el suplici, el primer que ens ve al cap és la tortura, el patiment físic... el suplici es caracteritzava perquè era un tipus de càstig físic, en el que l’objecte del càstig era el cos. En resum, aquest tipus de càstig tenia l’objectiu d’infringir dolor físic, però un dolor controlat, que es pugui jerarquitzar, perquè aquest patiment havia d’anar amb correspondència amb el tipus de delicte que s’havia comès, amb el tipus de delinqüent que s’estava castigant i la categoria de la víctima. És a dir, a jo fa referència a que no hi havia el mateix càstig per a una persona que roba un tros de pa, que per a una persona que mata a algú (aquest era més sever), ni per a una persona que ataca a un indigent o bé que ataca a un noble (tipus de víctima).
A més, el càstig havia de tenir una part molt important (fins i tot més important que el càstig en si) d’espectacle, ja que aquest tipus de càstig es feia públicament. El fet que fos un espectacle era important per provocar por, perquè la gent aprengués que aquelles conductes eren castigades i que elles rebrien el mateix si realitzaven les mateixes conductes. Era una manera de prevenció (general) del delicte. Però aquest fet que fos un espectacle, a poc a poc, va tenir un efecte contrari del que esperava el poder d’aquell moment, ja que les persones van començar a empatitzar amb les persones que sofrien el patiment, i per tant es posaven de part de la persona castigada i en contra del poder polític o dels alts posicionaments. Això va començar a preocupar al poder polític.
Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.1. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana (EL SUPLICI) Sigui com sigui el suplici, l’objectiu sempre era castigar. En el suplici, qui executa la pena era el botxí, i evidentment no era una feina gaire ben vista ni bona de dur a terme. Cal dir que el suplici no sempre acaba amb la mort. Lo important d’aquest càstig era el dolor, el patiment. El suplici havia de ser igual o superior al mal que la persona havia causat.
Algunes formes de suplici són: morir cremat, desmembrar a les persones, la forca, penjar a les persones...
moltes vegades també s’utilitzaven marques, es marcava a la persona per identificar-la com a culpable d’un delicte, per exemple als lladres els tallaven les mans, o bé es marcava amb foc sobre la pell. A més, com és clar, les persones no es deixaven torturar, es resistien, i mentre es va mantenir el suplici s’incorpora la tecnologia per millorar les formes d’exercir patiment.
Llavors, el que veu Foucault és que es comença a posar en marxa un discurs en contra del suplici. La perspectiva va començar a canviar i es va posar sobre la taula el tema de la humanitat, i que s’havia de canviar l’execució penal i fer-la d’una forma més humanitària. Però a Foucault tot això li fa mala olor i pensa que no és possible que es produeixi un canvi tan gran simplement per la raó de la humanitat.
A partir d’aquí, en la Revolució Francesa, s’inventa la guillotina, per intentar humanitzar una mica més el càstig, s’intenta que la mort sigui més suau, que no faci patir. Aquí comencem a veure aquest canvi del suplici a un càstig més humanitzador. L’origen de la guillotina era que s’utilitzava pels nobles. Si s’enxampava a un noble delinquint, se li perdonava el suplici i simplement passava per la guillotina. Però a partir d’aquí es va començar a reclamar una justícia igual per a tothom. A Anglaterra es va intentar fer una cosa semblant amb l’invent de la forca. Tot i que encara no era del tot just, ja que si es tractava de nobles i podien pagar una mort més “suau”, podien permetre’s morir amb la guillotina, però les persones de classes socials més baixes acabaven a la forca (“la horca”).
Foucault pensa que el discurs de la humanitat només és una “tapadera” per a que el poble es tornés a posar de part del poder polític i no de part dels castigats. I per això Foucault comença a estudiar en profunditat el suplici, quins efectes té a nivell social, per què està pensat d’aquesta manera, cap a on va aquest desplaçament cap a la humanitat, què produeix a nivell social, perquè probablement la resposta al canvi la trobarem aquí, i no en el discurs de la humanitat.
Suplici: pena corporal i dolorosa més o menys atroç El suplici, com hem dit, havia de produir un dolor físic (que també va acompanyat de dolor psicològic, però aquí no ens interessa). S’ha de poder apreciar i jerarquitzar, és a dir, que les persones han de saber identificar quin càstig rebran si realitzen aquella acció.
Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.1. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana (EL SUPLICI) Aquí el que passava era que en aquesta època qualsevol persona podria posar una denuncia contra una altra i llavors els jutges podien agafar qualsevol denuncia, fins i tot si era anònima, i la persona no tenia cap relació amb el procés judicial, o sigui que la persona sabia que estava dins un procés d’instrucció, però no sabia de què se l’acusava, qui l’havia denunciat, etc. Això volia dir que tot el poder de la part jurídica estava en el poder del sobirà. La gent del poble no tenia cap mena de poder. La persona estava totalment desprotegida.
Llavors, a partir d’aquí comença a sorgir la necessitat de crear tècniques per descobrir la veritat, ja que en aquest moment qualsevol persona podia denunciar a una altra per qualsevol cosa i fins i tot per coses que podien ser mentida, i per això era necessari que hi hagués algun tipus de procediment per establir la realitat.
Aquest procediment era el de la tortura i el jurament. Era necessari que la persona acusada fes una confessió de la seva culpabilitat de la manera pública, i per això valia qualsevol cosa. La confessió era la prova definitiva.
La tortura s’instaura com una pràctica habitual per intentar aconseguir la confessió. Però, s’ha de veure una diferència entre el suplici i la tortura, ja que no és el mateix. La diferència és el final, ja que un suplici acaba amb la mort, perquè és una sentència, en canvi, la tortura és un procediment que, mitjançant el dolor, intenta treure una confessió, sense arribar a la mort. La finalitat de la tortura és aconseguir la confessió i la finalitat del suplici és alliberar les ànimes (tot el dolor i el patiment que es sofreixi a la terra es restarà del càstig diví, quan la persona “vagi al cel” ja haurà patit suficient i no haurà de patir més). El suplici era més llarg que la tortura, ja que amb la tortura, quan tenim la confessió parem, però amb el suplici hem d’arribar a la mort.
Amb la tortura produïm un ritual de recerca de la veritat i així es legitima l’acusació, i així, es legitima novament el poder que té el sobirà. Com un peix que es mossega la cua.
Suplici i delicte Amb el suplici, moltes vegades el que passava és que es reproduïa el delicte, és a dir, que la persona era castigada de la mateixa manera que el fet que havia comès. Si una persona havia matat a algú, aquesta havia de ser castigada amb la mort, si una persona havia robat quelcom, segurament havia de pagar una multa...
d’aquesta manera es reproduïa el delicte comès.
Suplici com a ritual polític El suplici sempre s’ha d’analitzar com un ritual polític, com una tecnologia del poder. Quan algú comet un delicte no nomes comet un delicte contra la víctima, sinó també cap al sobirà. El càstig és una forma de venjança social i del sobirà (per això es feia en públic). Per això, també, és un càstig exemplar, perquè així diem a la resta de persones que si fan quelcom semblant, el sobirà té el poder de castigar i per això no el poden desobeir.
Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.1. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana (EL SUPLICI) Però a partir d’aquí el sobirà comença a tenir problemes, perquè les coses comencen a canviar en el moment en que comença a canviar la naturalesa del delicte i la gent que va viure el suplici ja no està d’acord amb el sobirà i empatitza amb el supliciat. D’aquí la importància de la confessió.
Desplaçament del cos a l’ànima Com hem dit, Foucault no s’acabava de creure la idea que tot canviés tan ràpid per un tema d’humanitat, i el que diu és que ell veu un desplaçament del cos a l’ànima (es produeix en el canvi del suplici cap a un càstig més resocialitzador), que és més important controlar el que les persones pensen i senten, que no pas utilitzar el cos com a mitjà per controlar a les persones.
Llavors, ell ens diu que, si ens fixem, quan parlem de crims i delictes, realment no només s’està jutjant el comportament delictiu, el fet, sinó que també s’està jutjant qui ho ha fet, i a partir d’aquest “qui” es comença a estudiar tot el que es relaciona amb passions, anomalies, patologies i inadaptacions. D’alguna manera una persona no pot estar boja i ser culpable alhora (com sabem, existeixen eximents). I aquí comença tot el gran discurs de la rehabilitació i de la reinserció. Volen transformar a les persones perquè a partir d’aquí no només es jutja el comportament delictiu, sinó també a la persona. Busquen la rehabilitació d’aquesta, i a partir d’aquí arribem al sistema que tenim ara.
Aquí cobren molta importància els informes forenses i els tècnics. Els tècnics avaluen aquests àmbits en els que podran veure si la persona té alguna patologia, i així, els jutges deixen de ser els protagonistes, ja que aquests només tenen coneixement de lleis, i necessiten els informes forenses que els informaran sobre l’estat de la persona i els permetrà prendre una decisió o una altra.
En el moment en que les persones deixen de recolzar el poder i comencen a empatitzar amb els condemnats, els jutges deixen de voler ser els responsables i passen la feina als tècnics, que s’encarregaran de veure quin és l’estat de la persona.
Aquí la pena també canvia. Ja no és un càstig, sinó que és una intervenció per transformar. Utilitzen el coneixement científic per orientar el càstig.
Externalització Això ens porta a la idea de l’externalització del càstig. Per tant, quan hi ha aquest canvi i hi ha el desplaçament del cos a l’ànima, també hi ha un desplaçament d’actors. El carnisser anava cap al cos, i els científics i tècnics s’encarreguen d’assessorar a la justícia de què és el que està passant i sobre què han de fer. Tots els valors que defineixen a la justícia (la imparcialitat, igualtat, etc.) provenen d’aquest canvi que es va produir.
Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.1. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana (EL SUPLICI) Aquesta externalització es dóna per la necessitat d’evitar que l’operació sigui únicament un càstig legal, ja que intervenen altres elements de valoració de les persones, com els informes forenses i psicològics que hem anomenat. Primer es mira la persona per saber com s’ha d’intervenir sobre aquesta, i després s’estableix la pena. Ens interessa l’ànima, no el cos.
Tot i que ja no hi ha un càstig físic (que en la presó es pot considerar que existeix un càstig físic en certa manera perquè la persona està tancada i no pot sortir), segueix havent-hi un càstig, si més no, psicològic. Una persona a la presó segueix patint, d’una altra manera, però pateix. Quan es va començar a produir el canvi, es va utilitzar la tecnologia per intentar disminuir el càstig físic, però ara amb aquest nou canvi s’intenten buscar elements per disminuir el patiment de l’ànima, i això es fa a través de la farmacologia, més concretament amb la psicofarmacologia. Aquesta està molt vinculada a aquest desplaçament del cos a l’ànima. La presó provoca estrès, ansietat, depressions... i com que no ens interessa el patiment del cos, s’utilitza la farmacologia per a disminuir el dolor físic i que la persona s’adapti a la nova vida dins la presó i es centri en comportar-se correctament per rehabilitar-se.
El càstig generalitzat Cap al segle XVIII es comença a qüestionar si és necessari el suplici i cap al segle XIX va canviant aquesta idea del càstig al cos i es passa a l’ànima, com hem dit abans. La idea és que ara s’ha de mirar al criminal des d’un altre punt de vista i comencem a posar el criminal com un objecte d’intervenció. Amb el suplici el delinqüent era agafat i supliciat, però ara s’intenta pensar quin tipus d’intervenció es pot fer amb aquesta persona, que no sigui el suplici. Aquí comença a prendre importància la reincidència i es comencen a preguntar per què la gent delinqueix, si és a causa d’alguna malaltia, etc.
Quant passa tot això? Hi ha tot un seguit de canvis contextuals importants. Per començar, augmenta la riquesa en general, i quan augmenta la riquesa, uns tenen més que altres i de la mà d’això venen delictes de robatoris i contra la propietat privada, i com veiem, es produeix un canvi en la tipologia delictiva. Els delictes es van fent més suaus. I per això, si cada cop hi ha menys delictes de sang i són cada vegada menys greus, es comença a pensar en la possibilitat de gestionar el càstig d’una altra manera. A més, també es va produir un gran augment demogràfic, cosa que produeix un enfortiment de la comunitat i per això la idea del suplici i que sigui públic comença a decaure. I un altre problema que hi havia era que la justícia era irregular, hi havia moltes instàncies molt jerarquitzades per el poder monàrquic.
Tot aquest context és el que facilita que es pugui produir un canvi. La idea ja no és castigar menys sinó castigar millor. És a dir, intentar que puguem transformar alguna cosa, i això fa que sigui necessària una especialització per delicte i a partir d’aquí es comencen a crear diferents tribunals que es centren en delictes concrets, com Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.1. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana (EL SUPLICI) en el frau. Hi ha una especialització dels jutjats i es canvia la mètrica penal, es pensa en una intervenció transformadora per poder calcular la pena que s’ha d’imposar i sempre es mira al futur. Amb el suplici es mirava al passat, amb lo que la persona havia fet i segons lo que hagués fet s’imposava el càstig, i ara el que es mira és el futur, en evitar la possibilitat de reincidència.
Els criteris que s’imposen per poder calcular o dissenyar les noves penes són:  Regla de la quantitat mínima. Amb aquesta regla, hem d’aconseguir que el dany que s’imposa a la persona sigui major que el benefici que la persona pugui treure delinquint. Ha de ser major el cost que el benefici, tal i com explica la teoria de l’elecció racional.
 Regla de la idealitat suficient. Aquí lo important és la IDEA del dolor, no torturarem el cos, però si que hem de tenir la potència de crear una idea de dolor, és a dir, que la pena et causi un dolor (ideal) que d’alguna manera et faci desistir de cometre un delicte. El fet que la gent tingui por d’entrar a la presó, és culpa d’això, de la idea de dolor que s’ha creat.
 Regla dels efectes laterals. Aquesta regla seria semblant a la prevenció general, la pena s’estén més enllà de la persona que estàs castigant. Aquí el que interessa és que la resta de persones de la comunitat vegin què pot passar si realitzen les conductes que es castiguen i que s’abstinguin de realitzar-les, per això fa referència als efectes laterals.
 Regla de la certesa absoluta. Aquí el que interessa és que per primera vegada sorgeix una legislació escrita, en la que s’especifica què és delicte i què no.
 Regla de la veritat comú. En aquest cas, buscarem proves que siguin objectives i imparcials sobre els fets que s’han denunciat. Aquí s’afegeixen els científics, els tècnics, la investigació científica, els forenses...
 Regla de l’especificació òptima. Això vol dir que, quin és l’objectiu ara del càstig? La no reincidència. El risc de reincidència depèn del tipus de persona, i per això en aquesta regla es demana que s’ha d’especificar el tipus de persona (si té alguna psicopatologia, etc.) i el tipus de delicte, i aquí entren en joc els criminòlegs, psicòlegs...
A partir de tot això, comença a agafar importància la individualització de les persones, la individualització del delinqüent. Les penes s’individualitzen al tipus de persona i al tipus de delicte, a cada persona se li aplica un tractament diferent, d’acord amb les seves necessitats i la seva història, i aquest és un dret que tenen les persones que estan internes en un centre penitenciari.
Seguint la idea de les regles, el que s’intentava era trobar alguna idea que fos desavantatjosa per intentar que les persones no es plantegessin delinquir. Que les desmotives a delinquir. Però així, també havia de tenir una sèrie de criteris, com: Laura Gelabert PROGRAMES D’INTERVENCIÓ Tema 1.1. Disciplina i control. Perspectiva Foucaultiana (EL SUPLICI) - Eliminar l’arbitrarietat.
- Invertir la relació de les intensitats de manera que les desavantatges de cometre el delicte siguin més visibles que els plaers que aquest aporta.
- Hi ha d’haver una modulació temporal. Si apliquem cadena perpetua, anem en contra d’aquesta idea que les persones no reincideixin. No han de ser ni molt llargues, i molt curtes, perquè sinó no ens donarà temps a fer canviar la persona.
- Quin és el blanc del càstig? Hem de castigar a la persona i la resta de persones han de veure que no poden fer allò que es castiga. I això s’ha de fer visible d’alguna manera i es fa a través dels codis.
- Disposició escènica. Abans l’escena l’ambientava el suplici, que d’alguna manera reproduïa el delicte que s’havia comès, ara el que apareixerà serà algú que llegirà les lleis, hi ha una comunicació.
- El discurs com a vehicle de la Llei. Aquí la idea és que, a partir del llenguatge, comuniquem, i això no ho fem només amb els codis penals i amb els mitjans de comunicació, sinó que també ho fan els pares a casa amb els nens, explicant què està bé i que no.
Aquí arribem a un punt en el que la presó és la pena que més es fa servir, però que no compleix els requisits que hem dit abans. És una pena més però que a més moltes vegades serveix com a marc per aplicar altres penes.
Quan la presó apareix, és molt criticada pels reformadors de les lleis perquè diuen que no acaba d’adequar-se als criteris. Per exemple, en el cas d’eliminar l’arbitrarietat (és a dir, que per a cada delicte una pena), la presó es salta aquest criteri, perquè amb la presó es castiguen molts delictes diferents.
Laura Gelabert ...