Tema 11. El turisme litoral (2011)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 4º curso
Asignatura Geografia del Litoral
Año del apunte 2011
Páginas 12
Fecha de subida 31/08/2014
Descargas 1

Vista previa del texto

El turisme litoral Dr. Francesc Romagosa El turisme, entès com una activitat de masses i d’una rellevància socioeconòmica de primer ordre a escala mundial, ha esdevingut des de finals del segle XX i fins a l’actualitat el primer sector econòmic mundial quant a ingressos que genera i també quant a taxes de creixement dels darrers anys. La part principal de l’activitat turística la trobem concentrada al llarg dels litorals (les altres grans destinacions turístiques solen ser les ciutats).
De fet, des de fa més de cent anys i fins avui dia quan parlem de vacances, associem la imatge d’una platja assolellada. No en va, el litoral i el mar han constituït els recursos bàsics del turisme modern. És clar, però, que no tots els litorals, pel simple fet de ser-ho, es converteixen en espais turístics. A escala mundial ens trobem amb turisme litoral a les regions de litorals sorrencs (la platja és el recurs turístic bàsic, gairebé necessari per a l’existència del turisme litoral), amb característiques climàtiques adequades pel desenvolupament d’activitats turístiques, amb temperatures agradables, una insolació significativa, precipitacions poc abundants (entre els 20 i els 40 graus de latitud Nord i Sud, principalment), que a més, són regions amb mars tancats o semitancats (amb un onatge poc intens i de marees moderades), com el Mediterrani, el Carib, el Meridional de la Xina, el Negre... És en aquests mars, doncs, on el turisme litoral ha tingut un major desenvolupament, encara que també el podem trobar en molts altres llocs (Figura 2.1).
Generalitzant, podríem distingir uns litorals altament especialitzats en el turisme (Mediterrani europeu, Florida i Califòrnia a Nord-Amèrica, illes del Carib), uns altres amb un procés de turistització important però no tant com les àrees anteriors (Nord d’Àfrica i Orient Mitjà, Mèxic i Amèrica central, alguns sectors del Sud-est asiàtic i d’Austràlia, litoral atlàntic europeu, illes de l’Índic i del Pacífic) i, finalment, uns litorals on la implantació turística és molt puntual (Àfrica subsahariana, Amèrica del Sud, Àsia del Sud).
Figura 2.1. Principals àrees mundials especialitzades en turisme litoral Font: Artigues (2001).
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 1 Evidentment, no només són els factors físics els que determinen el desenvolupament del turisme litoral. També cal tenir presents els factors humans (per exemple, la voluntat política d’apostar pel sector turístic, de facilitar les arribades de turistes, o de crear infraestructures que garanteixin una bona accessibilitat). Això es fa evident en el cas de Cuba, en què des de principis dels anys 1990 va apostar pel turisme i ha esdevingut una destinació important de turisme litoral dins del Carib.
Evolució històrica del turisme litoral Malgrat representar un fenomen important molt recentment, d’acord amb diverses cròniques històriques, es pot afirmar que la pràctica del turisme litoral ja era un fet habitual durant l’època de les civilitzacions clàssiques (pensem, per exemple, amb les vil·les de vacances pels aristòcrates de l’Imperi romà, situades a la costa).
Els primers usuaris de la platja, en algunes àrees litorals europees durant el segle XIX, responen sobretot a motivacions terapèutiques i de salut (la sanitat d’aquella època, davant d’algunes malalties de les quals se’n desconeixien uns remeis més eficaços, va començar a recomanar les propietats curatives de les aigües termals, primer, i de les platges i banys de mar, després). En conseqüència, van aparèixer els primers centres balnearis litorals, especialment a les costes del canal de la Mànega, mar del Nord, el litoral atlàntic en definitiva. Més endavant -entrant ja al segle XX- serà el torn per a les costes mediterrànies (Costa Blava francesa, Costa Brava catalana...).
Inicialment la moda turística consistia en hivernar, no estiuejar com es faria posteriorment. L'elegància dels barrets i els paraigües de sol aleshores era incompatible amb els banys de mar, deixats amb menyspreu a les classes populars autòctones. En el cas de Catalunya, no és fins a principis de segle XX que s’inicia la pràctica dels banys de mar a l’estiu, com activitat social, de lleure, esportiva i higiènica. Inicialment a les platges de Barcelona i del seu entorn, on es superen els prejudicis morals inicials i més tard aquesta pràctica es va estenent a d’altres indrets. Van apareixent diversos “centres balnearis” costaners de gran prestigi entre la burgesia (Sitges, Caldes d’Estrac, S’Agaró, Lloret de Mar, Tossa de Mar...). A la resta d’Espanya, destaca el litoral cantàbric, destinació escollida per la burgesia madrilenya: Santander, Donostia, Zarautz...
Encara és un turisme d’un escàs impacte social, territorial i econòmic, atès que implicava pocs indrets (és encara una activitat econòmica que ocupa una posició secundària respecte uns altres sectors productius com l’agricultura o la pesca i els indrets mínimament turístics no tenien gairebé cap infraestructura o servei) i eren molt pocs els seus practicants (una minoria social formada inicialment per aristòcrates i més tard també pels burgesos enriquits amb el procés d’industrialització). Aquest primer turisme és, per tant, un fenomen socialment restringit, un conjunt de pràctiques d'ostentació de les classes socials més benestants per demostrar el seu status (les úniques amb capacitat per viatjar i dedicar-se al lleure) envers la resta de la població, que n'era exclosa. De fet, hi havia uns condicionants espacials i socials que feien el litoral inaccessible a la majoria de la població: el sistema de comunicacions era molt deficient i viatjar era car, i a més, en un món laboral que desconeixia els drets que avui considerem habituals només uns quants es podien permetre el luxe de deixar de treballar per passar un període de vacances.
No serà fins els anys cinquanta i seixanta del segle XX quan a Europa els banys de mar es generalitzaran a totes les capes de la població (incloses la classe mitjana i la classe treballadora), apareixen noves destinacions (hi ha, per tant, una expansió territorial del turisme) i s’inicia la massificació de l’accés a les platges i el seu ús recreatiu. Aquest turisme massificat és el que alguns autors han denominat turisme fordista. L’aparició d’aquest turisme es deu a tres grans causes: 1. En primer lloc, els canvis en el sistema de transports (primer l'expansió del ferrocarril, després la creació de la xarxa de carreteres asfaltades i la motorització de la societat i, en un tercer moment, l'aparició de l'avió com a mitjà de transport turístic).
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 2 2. Aliat amb els canvis en la mobilitat arriben transformacions significatives en l'accés social al viatge i el turisme (bàsicament amb les vacances pagades i la millora en el nivell de vida i de renda de les societats occidentals que permet participar del turisme a les classes treballadores: el que s’ha anomenat la democratització del turisme).
3. En tercer lloc, la indústria turística s'organitza de manera que pot respondre a les demandes socials de vacances a gran escala. Les grans cadenes hoteleres i els touroperadors controlen el mercat turístic i contribueixen a crear els grans nuclis turístics de la costa.
Com a resultat de tot això, tenim una concentració del turisme litoral en determinades costes i en determinats sectors d’aquestes costes, però de manera massificada. Malgrat que no és fàcil generalitzar i es corre el risc de simplificar en excés, podem caracteritzar el grup de demanda que inclou el turisme massiu pels elements següents: viatja col·lectivament (principalment amb avions o autobús xàrter) i de manera organitzada (a partir dels paquets turístics); és un turista poc exigent, amb motivacions bàsiques, resumides amb les anomenades 3 S (de l'anglès sun, sea & sand, és a dir, el que aquí diem “sol i platja”); i estar poc preocupats pel coneixement a fons de l'entorn i el contacte amb la cultura o els habitants locals. Per tant, és un model turístic criticat pels seus elevats impactes ambientals i socials negatius que genera sobre l’àrea receptora.
El procés de transformació del litoral pel turisme És, com acabem de veure, durant la segona meitat del segle XX quan, almenys a la Mediterrània, es produeix el gran boom turístic al litoral, un procés d’urbanització turística que no té precedents enlloc i que posteriorment s’ha aplicat a d’altres litorals del planeta.
Convertir el litoral en destinació turística ha suposat una gran transformació del medi: per una banda es dissenya i recrea el litoral com espai de lleure (arranjament de les platges, passeigs marítims, etc.), i per l’altra s’organitza l’espai per a poder acollir i mantenir al turista usuari de la franja costanera (hotels, apartaments, equipaments comercials i de serveis, infraestructures, etc.).
El tret dominant del litoral és la seva linealitat. Aquest fet provoca una contradicció: Per una banda el turisme valora la proximitat a la platja i al mar o la visió d’aquest (el que se sol dir en la propaganda turística o immobiliària “amb vistes al mar” o “a primera línia de mar”). Així, amb el desenvolupament del turisme litoral es van anar ocupant i urbanitzant trams cada vegada més grans de les costes. Però per altra banda, com que l’ocupació de la franja litoral és limitada, un cop va ser ocupada aquesta franja no hi va haver més remei que créixer cap a l’interior. Per tant, el creixement s’ha anat produint en “taca d’oli”.
Aquest creixement cap a l’interior dels nuclis turístics és un procés que consta de successives etapes, des de la concentració lineal de la primera línia fins a la difusió interior, creant-se una zonificació funcional (Figura 2.2). Així, normalment als nuclis turístics de la costa, a partir del contacte terra – mar sorgeixen tres àrees diferenciades quant a la intensitat i l’ús del sòl. Una primera zona frontal de platja on s’hi localitzen les instal·lacions pròpiament turístiques d’allotjament (hotels, apartaments) i de serveis complementaris (restaurants, bars) i comerços de temporada i de souvenirs (recreational business district, RBD). És una zona d’edificació intensiva i en altura (si la normativa urbanística ho permet), de manera que es busca el major nombre de places turístiques i les rendes més elevades possibles.
Darrera aquesta zona frontal es pot distingir una segona àrea residencial i comercial (central business district, CBD), que es correspondria amb una ciutat no turística, amb preus del sòl inferiors als de primera línia, reduint-se la intensitat de l’ocupació.
Finalment, es tanca el centre turístic litoral amb una tercera àrea residencial de baixa densitat, caracteritzada per una densitat decreixent a mesura que augmenta la distància que la separa del mar. Es tracta, en molts casos, del que anomenem urbanitzacions.
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 3 Figura 2.2. Usos del sòl i morfologia de l’espai turístic litoral Font: Artigues (2001).
El procés de creació d’un nucli turístic litoral es correspon en molts casos en el model de Young i Smith, que reflecteix el procés de colonització del territori i expansió de la urbanització turística (Figura 2.3): Inicialment s’instal·la una petita oferta hotelera i residències més o menys luxoses a primera línia de mar. Amb el temps, però, l’oferta hotelera es va diversificar socialment i espacialment, des dels establiments de menor categoria als més luxosos, i dels que ocupaven el tram immediat de la línia litoral a aquells que es situaven en espais vacants a l’interior. Per a maximitzar beneficis no n’hi havia prou creixent en extensió, sinó que a més s’havia de créixer en altura per aprofitar el terreny. Amb l’arribada del turisme de massa es van desenvolupar noves modalitats d’allotjament: les residències secundàries (lligades al turisme intern), els càmpings, els blocs d’apartaments... A part d’aquesta oferta bàsica, va ser necessari el desenvolupament d’una oferta complementària per fixar i satisfer la demanda turística en aquests espais.
Ens referim a la proliferació de restaurants, comerços de tot tipus, àrees esportives, piscines, discoteques, parcs d’atraccions, ports esportius, camps de golf, etc. Es tracta de serveis consumidors de recursos valuosos i escassos (com són el paisatge litoral o l’aigua) i, en tot cas, degradadors i uniformitzadors de l’entorn.
El resultat final de tot aquest procés ha suposat en algunes de les costes més densament utilitzades pel turisme, com és el cas del Mediterrani espanyol, la conversió del litoral en un continu d’urbanització turística.
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 4 Figura 2.3. Procés de creació d’un nucli turístic litoral Font: Artigues (2001).
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 5 Formes urbanes de turisme litoral Com a resultat del procés de transformació turística del litoral, poden distingir-se quatre tipus de formes urbanes del turisme litoral, en funció de les seves característiques morfològiques i funcionals: 1. La ciutat turística. Es tracta d'espais costaners que s'han desenvolupat turísticament a partir de la construcció d'espais específicament destinats al consum de lleure i turístic (Benidorm, Salou, Lloret de Mar, Calvià, Puerto de la Cruz...). S’hi troba de manera molt concentrada una gran quantitat d’oferta d’allotjament turístic (hotels, blocs d’apartaments, càmpings, etc.) i d’altres equipaments i instal·lacions turístiques i de lleure. Per tant, és un model d’ús del territori intensiu i estacional. Poden ser creixements urbans de nuclis preexistents o també, en algun cas, espais urbans de creació ex novo.
2. Els espais residencials. A diferència dels anteriors, en aquests espais, predominants arreu de la costa espanyola, la base turística queda desplaçada per un model de creixement basat en el sector immobiliari. El motor econòmic que impulsa els espais residencials és la producció de sòl, amb la qual cosa forma una urbanització indiferenciada i sense cap interès. Des d’un punt de vista morfològic, el model fa un ús extensiu del territori, tant arran de la mateixa costa com internant-se a segona línia, a partir de l'acumulació de ciutats jardins o residencials, i dibuixant formes que recorden la ciutat difusa. Atesa la seva morfologia dispersa i atomitzada, el model d'espai residencial acostuma a ser econòmicament i ambiental molt menys eficient que els espais d'urbanització turística en la utilització dels recursos (aigua, sòl, mobilitat, equipaments...). Aquests espais es troben en municipis que s'han especialitzat en un turisme de tipus residencial, basat en l'allotjament en cases i apartaments. Al litoral espanyol en molts casos es tracta de segones residències (per exemple, alguns sectors de la Costa Daurada, com ara el Baix Penedès), però en algunes regions s'ha produït el fenomen en què segones residències passen a ser primeres residències, per exemple d'antics turistes del nord d'Europa que en jubilarse es queden a viure amb el sol i la platja (nòrdics a la Costa del Sol, alemanys a Mallorca...).
3. Els complexos turístics de platja. Es tracta d'enclavaments turístics litorals, distribuïts de manera concentrada sobre el territori i on la pràctica del turisme queda restringida al seu espai interior. Es troben sobretot en llocs perifèrics, illes, i en indrets on l'activitat turística ha estat introduïda en un moment relativament recent, com per exemple a Tunis, Cuba, República Dominicana i altres indrets caribenys o africans. En la terminologia anglosaxona també se’ls anomena resorts. El desenvolupament turístic és totalment polaritzat, molts cops es tracta d'equipaments hotelers davant mateix d'una platja, construïts en un indret on prèviament no existia cap assentament. Algunes de les formes que prenen són les de complexos hotelers, marines o clubs residencials, amb una funció destinada sobretot a la pràctica del turisme de sol i platja i l'esportiu. Les inversions acostumen a anar de la mà del capital estranger, i el turisme internacional predomina sobre el domèstic, amb una clientela que adquireix un paquet integrat (vol més estada) i que s'aïlla totalment de l'espai i la societat properes.
4. La platja natural. Es tracta de zones litorals amb un desenvolupament turístic escàs o caracteritzat per la presència de formes elementals o simples que permeten ubicar l'activitat en un entorn natural poc transformat. Acostumen a ser indrets perifèrics que queden al marge dels grans corrents turístics, allunyats o poc accessibles als mercats emissors principals o que disposen d'una capacitat de capitalització molt dèbil. El turisme acostuma a ser una activitat secundària, complementària d’altres com l'agricultura o la pesca. Els escassos turistes que hi acudeixen organitzen el viatge amb majoristes de viatges especialitzats, que els ofereixen activitats alternatives, diferents de les de sol i platja estrictament, basades en el turisme de natura o d'aventura, que inclouen circuits en què la natura és el valor diferencial i en què es combina el litoral amb l'interior. Per les característiques esmentades són àrees Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 6 de gran fragilitat ambiental i que disposen d'un important capital de recursos per explotar. Exemples: platges del delta de l’Ebre, de molts indrets de l’Àfrica occidental, de Centreamèrica, etc.
Els impactes ambientals i territorials del turisme al litoral El turisme, com qualsevol altra activitat humana, causa un cert impacte sobre el medi ambient i el territori, en aquest cas sobre l’espai litoral. Però es dóna la paradoxa que si bé la conservació d’aquest medi és fonamental pel desenvolupament i pel manteniment del turisme, el mateix turisme deteriora el medi sobre el qual basa el seu èxit, perquè no oblidem que és el medi litoral i els seus recursos, ja siguin les platges, els espais naturals, les ciutats i els pobles i els paisatges litorals en general, el principal recurs que atrau als turistes i, de fet, ha contribuït al naixement i progrés del turisme.
En qualsevol cas, abans de distingir els diferents impactes ambientals i territorials del turisme, cal distingir entre dos tipus de turisme, que comporten dos tipus d’impacte: - Turisme extensiu: és un turisme que implica l’ús dels recursos naturals sense modificar-los, provocant un impacte ambiental mínim. Per tant, podem parlar d’un turisme “tou” o “verd”, com pot ser el turisme rural o el turisme de natura.
- Turisme intensiu: és un turisme que implica el consum dels recursos naturals: explota els recursos naturals, transformant-los, degradant-los, artificiallitzant-los, provocant, per tant, un impacte ambiental significatiu. Es tracta d’un turisme “dur”, com el de sol i platja tradicional.
Passejar pel bosc, com es fa en el turisme extensiu, és una cosa. Però urbanitzar-lo, com es fa en el turisme intensiu, n’és una altra de ben diferent. En el darrer cas, l’ecosistema es transforma, deixa de ser un bosc i passa a ser una urbanització. Es passa d’un territori que era utilitzat (com a decorat, com a altres usos) a un territori consumit (es transforma, deixa de ser el que era). Al litoral català i mediterrani trobem, principalment, un turisme intensiu, altament depredador del territori.
Figura 2.4. Procés de transformació d’un sector del litoral del Baix Penedès i el Garraf Font: IGN (1950); ICC (2007).
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 7 Els principals impactes ambientals i territorials provocats pel turisme són els següents: 1. Urbanització de la franja litoral. És, sens dubte, l’impacte més significatiu que pateix el litoral provocat per l’activitat turística. El procés denominat balearització (pel fet que va ser a Mallorca on es va iniciar per primera vegada) comporta la urbanització indiscriminada de tota la línia de costa, privatitzant tot el litoral, desnaturalitzant tot el paisatge de la costa. Hi ha un creixement urbanístic lineal al llarg de la costa, tot seguint les platges i les carreteres, creant un efecte de barrera sobre el territori, un mur de formigó com l’han anomenat alguns autors (Figura 2.4).
El turisme inicialment s’estableix en un lloc singularment bonic, l’explota a fons sense miraments (tot destruint els espais naturals i agraris preexistents: sectors dunars, boscos litorals, zones humides, etc.) fins que esdevé econòmicament improductiu i ha de buscar nous jaciments per sobreviure. Les zones saturades ja no seran paisatgísticament i ecològicament recuperables, només es podran fer operacions de maquillatge (zones verdes urbanes i poca cosa més). Es tracta d’una banalització i pèrdua d’identitat del litoral, un procés que ha estat abastament criticat des d’àmbits molt diversos (Figura 2.5). En molts indrets, a més, aquesta urbanització indiscriminada s’ha dut a terme sense planificació de conjunt: apareixen grans concentracions a primera línia de mar i un fort i progressiu descens cap a l’interior, amb la implantació de blocs aïllats, amb un fort creixement en altura i, per tant, amb un fort impacte visual, sense integració paisatgística amb els nuclis urbans tradicionals (Figura 2.6). Això no obstant, hi ha qui argumenta que és preferible el model d’ocupació intensiva de pocs trams del litoral (Benidorm), amb uns impactes que es poden gestionar de forma relativament fàcil, que el model d’ocupació extensiva de baixa densitat creant extensos continus urbans amb uns consums de recursos i de territori desorbitats (Figura 2.7).
Figura 2.5. Campanya de Greenpeace contra el model d’ocupació urbanoturístic intensiu del litoral espanyol Font: Greenpeace.
2. Pèrdua de qualitat d’espais naturals. La proliferació de turistes en espais naturals del litoral (sistemes dunars, zones humides, boscos litorals, ecosistemes submergits, etc.) provoca una pèrdua de la qualitat de la flora i la fauna, en exercir-se una major pressió sobre els éssers vius, en molts casos creant contaminació i incendis forestals.
Un bon exemple dels efectes de la sobrefreqüentació d’espais naturals al litoral català és el cas de les Illes Medes, en què un submarinisme excessiu i incontrolat va provocar grans destrosses en els fons rocosos i va malmetre zones submarines de gran valor ecològic. Fins que no es va protegir l’espai i se’n va regular l’accés no hi va començar a haver una millora en l’ecosistema. Un altre exemple molt habitual en Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 8 litorals sorrencs és la destrucció dels sistemes dunars i de la seva vegetació i fauna associades per trepig indiscriminat. Quant al medi marí, la presència de residus sòlids i abocaments d’hidrocarburs de les embarcacions turístiques, són exemples d’altres problemàtiques generades per la freqüentació de lleure i turisme al mar.
Figura 2.6. L’impacte paisatgístic de la urbanització del litoral Font: Miralles (1999).
Figura 2.7. Benidorm, sostenible o insostenible? Font: Santamarta, J. (2000). Informe World Watch 2000.
3. Excessiu consum de recursos. Els nuclis turístics litorals no deixen de ser espais urbans que consumeixen tants o més recursos que una ciutat convencional. Els casos més clars són els de l’aigua i l’energia. Quant a l’aigua, que és el cas més evident, es pot mencionar el seu consum exagerat i el malbaratament que se’n fa en zones turístiques, com a la regió Mediterrània, en què per les seves condicions climàtiques Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 9 no hi abunda. Parcs aquàtics, camps de golf, segones residències ajardinades i altres instal·lacions turístiques generen una demanda hídrica molt per sobre de la mitjana d’una ciutat no turística. Això també comporta conflictes pel seu ús entre els diferents sectors implicats. La dessalinització d’aigua del mar, actualment en expansió en molts litorals amb dèficit hídric, pot esdevenir una solució a la problemàtica.
4. Generació de residus i increment de la contaminació. La presència de turistes, amb una estacionalitat intensiva, sobretot en zones de turisme de masses, provoca a banda d’un increment notable de consum d’aigua i d’energia un increment en la generació de residus, i la necessitat de construir equipaments de tractament (abocadors, deixalleries, incineradores…). També augmenta la contaminació de diversos tipus: atmosfèrica, de les aigües i de la costa, acústica als nuclis turístics, amb congestió de tràfic (que s’ha solucionat en algunes ciutats i nuclis turístics impedint el pas de vehicles en determinats carrers cèntrics i comercials), congestió de turistes en punts clau d’interès turístic, tendint en molts casos al col·lapse. En aquest sentit, un dels principals problemes (socials i ambientals) que té el turisme litoral és la seva estacionalitat que es dóna en molts casos, com a la Mediterrània.
Aquest fet provoca una greu paradoxa: hi ha una sobredotació d’infraestructures i una hiperutilització del territori i dels recursos en temporada alta (amb uns increments espectaculars en la generació de residus, contaminació i saturació) i hi ha una infrautilització d’aquestes infraestructures i del territori en temporada baixa.
En definitiva, apareix el que els ecòlegs han anomenat “estrès ambiental”, quan els nivells de la capacitat de càrrega (límits de tolerància) d’un ecosistema es veuen superats degut a una forta pressió antròpica. És quan aleshores es pot parlar d’una relació antagònica entre turisme i medi ambient i cal buscar-hi solucions, ja que es dóna una situació que no pot ser bona ni pel turisme ni pel medi ambient. Cal buscar un equilibri entre manteniment de l’activitat turística i preservació del medi, cal anar cap a un ús sostenible del litoral. És evident que el turisme no hauria de malmetre els recursos litorals, sinó conservar-los.
El cicle de vida de les destinacions turístiques El geògraf estudiós del fenomen turístic Butler va proposar un model sobre l’evolució de les destinacions turístiques en general, a partir de diverses observacions i estudis fets a diferents àrees turístiques. A aquest model li va posar el nom de “cicle de vida de les destinacions turístiques”, inspirant-se en el concepte extret del camp del màrqueting anomenat cicle de vida d’un producte i que fa referència al llançament del producte, la seva difusió i consolidació, per acabar amb el seu declivi. Així doncs, segons Butler, totes les destinacions turístiques segueixen una sèrie d’etapes consecutives (Figura 2.8): 1. En primer terme, el descobriment de la destinació (un poble, una regió...), és el moment en què hi comencen a arribar visitants que descobreixen el lloc.
2. A continuació, la fase d’inici, en què es comença a desenvolupar una petita infraestructura turística inicial.
3. La segueix l’etapa de desenvolupament, en la que hi ha un creixement espectacular del nombre de turistes, acompanyat, òbviament, per un creixement en l’oferta d’allotjament i serveis turístics.
4. La consolidació és la següent etapa, on ja s’arriba al límit de la capacitat de càrrega (territorial, ambiental i social).
5. L’estancament, etapa en què la destinació ja no pot acollir més turistes, està sobrecarregada i comença a degradar-se la situació ambiental i social. També es pot donar el cas que les infraestructures i equipaments siguin insuficients.
6. Aquesta degradació porta al declivi de la destinació turística, ja que els turistes prefereixen anar pel mateix preu a nous llocs per descobrir, menys degradats o amb una oferta més exòtica i atractiva.
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 10 7. Una vegada el declivi s’ha consolidat hi ha dues opcions: que el declivi es consolidi del tot (consolidació del declivi) i la destinació turística desaparegui (per la incapacitat de competir) i es reconverteixi cap un altre sector (és el que va passar, per exemple, a destinacions del litoral atlàntic britànic); o bé que hi hagi un rejoveniment, en el cas que els agents econòmics i l’administració adoptin decisions que recondueixin la situació, com l’obertura a nous mercats, la remodelació del producte, l’ampliació de l’oferta o millores en la gestió.
Figura 2.8. El cicle de vida de les destinacions turístiques Font: Elaboració pròpia.
És un model que se l’ha criticat per reduccionista, ja que hi ha molts altres elements en joc dels que destaca Butler, però tanmateix és un model prou explicatiu i que ens permet comprendre de manera general l’evolució de les destinacions turístiques.
Aquest model el podríem aplicar, per exemple, a la Costa Brava: l’etapa de descobriment seria a finals del segle XIX i principis del segle XX, quan arriben aristòcrates anglesos o la burgesia barcelonina i descobreixen paratges costaners verges i pobles amb encant.
L’inici de la Costa Brava com a destinació turística té lloc entre els anys vint i cinquanta, i el desenvolupament espectacular a partir dels anys seixanta i setanta amb l’arribada de les masses del centre i el nord d’Europa. Als anys vuitanta hi hauria la consolidació, als noranta l’estancament i, posteriorment, el declivi en alguns casos, en d’altres encara no ha arribat, en d’altres ja s’ha iniciat el rejoveniment.
Per fer front al declivi, les destinacions turístiques madures (com la Costa Brava o d’altres de la Mediterrània europea occidental) solen optar per tres grups d’estratègies: 1) la renovació, que passa per obrir-se a nous mercats (cercant nous clients per contrarestar les pèrdues de turistes que ara van a les noves destinacions que ofereixen major exotisme, qualitat ambiental i preus més econòmics) o per renovar el producte turístic, tot oferint major qualitat; 2) la singularització, que passa per oferir un producte més diversificat no basat únicament en el sol i platja sinó també en altres recursos naturals i culturals que fins ara no s’oferien (o molt poc) al turista, creant nous esdeveniments d’atracció turística o fins i tot oferint el rerepaís com un complement al litoral; i 3) la sostenibillitat, en el sentit de la millora de la qualitat ambiental de la destinació, accions de remodelació i esponjament urbà, impuls de certificacions ambientals, etc.
Podem dir, doncs, com a conclusió, que els canvis a la costa són lents, però hi són. Són poc perceptibles, ja que resten emmascarats per la prevalència del model turístic tradicional, basat en la massificació i l'oferta de sol i platja abundant i a uns preus assequibles. En molts casos no es replanteja el model, la necessitat de reestructuració per inviabilitat: es posen en marxa nous projectes, centrats en l’oferta complementària a l’allotjament per diversificar l’oferta i recuperar la demanda. Es constata, en aquest Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 11 sentit, que en molts municipis es potencien actuacions paraturístiques amb l’objectiu d’aconseguir un turisme de major poder adquisitiu (allò que eufemísticament s'anomena "turisme de qualitat"): construcció de ports esportius, camps de golf, urbanitzacions d'alt standing, etc. Però generalment són actuacions que no tenen res a veure amb la sostenibilitat i la qualitat com volen vendre els seus promotors, ans al contrari, en molts casos són insostenibles, ja que destrueixen espais naturals, hi ha pèrdua de qualitat paisatgística, transformen les dinàmiques litorals, etc.
De totes les estratègies mencionades anteriorment, la majoria persegueixen mantenir o millorar la quota de mercat (criteris quantitatius), per sobre de les que pretenen millorar la qualitat de la destinació i del producte (criteris qualitatius). Mentre segueixi primant la quantitat per sobre de la qualitat podrem dir que perdura la dinàmica turística tradicional. Destaca, per tant, la voluntat de canvi, però la inèrcia del model preexistent encara és molt forta. Actualment encara se segueix un model estandarditzat i massificat, que parla molt de la sostenibilitat, però que encara li queda molt camí per assolir-la.
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 2 El turisme litoral 12 ...