TEMA 2 (II). EL NOU CINEMA JAPONES I ALTRES CINEMES (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Comunicación Audiovisual - 1º curso
Asignatura Història del Cinema II
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 26/07/2014
Descargas 13
Subido por

Descripción

Prof: Xavier Pérez / Alan Salvadó

Vista previa del texto

EL NOU CINE JAPONÈS L’esclat de la joventut cinematogràfica francesa va propiciar el rescat de les cinematografies anteriors i estrangeres, sobretot la japonesa. Principalment fan tots melodrames. Entre Ozu/Mizoguchi i Kurosawa hi ha diverses diferencies, igual que entre els diferents cineastes clàssics de Hollywood.
AKIRA KUROSAWA (1910-1998) Una generació posterior als altres tres. Comença a fer pelis durant la 2aGM. Presenta Rashomon a Venècia, que guanyarà l’Oscar a millor peli estrangera.
És un artista amb la necessitat de parlar en primera persona, de forma oberta i ben artística.
Treballa molt al món de la pintura i literària (assumirà les grans tendències filosòfiques/literàries del ser, del suïcidi), i mira molt a occident sense renunciar el caràcter propi oriental de la seva cultura, és a dir, hi ha una hibridació entre ambdues cultures.
Les pel·lícules que estudiem són les que van tenir més impacte a Occident. De fet, Renoi, Rosselini, Bresson i Kurosawa van ser les grans influencies posteriors al cinema. Kurosawa no és el pare de cap nou cinema, és només un gran director que va desenvolupar la seva carrera paral·lelament als nous cineastes (per exemple, a Japó també hi va haver Nouvelle Vague).
Ell mateix va acceptar tenir dues tendències, una realista (on inclou la seva realitat subjectiva) i una més estètica. En realitat, hi ha tendència de pel·lícules contemporànies i una altra de pel·lícules d’època.
- RASHOMON (1950) Pel·lícula basada en un parell de relats molt curts que Kurosawa va unir sota el nom d’una de les portes que donen a la ciutat de Kioto. El que fa, de fet, és donar veu a diferents testimonis de la historia (llenyataria que va veure els fets, noia violada, noi que la va violar i un mort). És un relat caleidoscopic on les versions no coincideixen. Amb això, Kurosawa planteja el poder de la subjectivitat i la dificultat de presentar una veritat.
Modernitat. Narració oberta. No busca un final, hi ha una gran proximitat a la naturalesa (s’allunya del cinema d’estudis propis d’anteriors directors japonesos). La inquietut i la confusió es mostren en els diferents punts de vista i en el muntatge (?) (not sure about this) La manera en com està filmada la violació és molt diferent als seus antecessors. Ozu hagués estat un fora de camp, Mizoguchi un pla estàtic i amb sobrietat, mentre que en Kurosawa és un gran joc de plans.
Comença a haver la possibilitat d’un enquadrament diferent, barroc, per tal de trobar una riquesa en la composició. De fet, hi ha un eixamplament en les formes de composició, en com explicar una història, similar a l’eixamplament del cinema clàssic que va proposar Orson Welles. Per exemple, tenim tocs Shakesperians, un desbordament de la passió vinculats als estats de la natura (la passió que no té límits).
Tot això parteix d’una determinada visió del món, una visió que assumeix que la vida no és un camí de roses, que la vida té contradiccions i que aquestes contradiccions estan dins el propi ser humà. Aquesta filosofia sol aparèixer en els seus diàlegs. Aquesta oposició entre la vida com a infern i la creença en el ser humà és l’essència del seu cinema. Havia viscut tota mena de contradiccions (guerres) però a la vegada era tot un humanista.
Els temes de la iniciació i l’aprenentatge estan presents. Motles de les pel·lícules de Kurosawa presenten les relacions entre diferents generacions i com una persona més gran ensenya a una més jove. A la vegada, SEMPRE apareixerà la violència com un estat natural de l’èsser humà.
Amb això, està actualitzant el missatge de Shakespeare. Un altre tema és la obsessió, normalment per aconseguir una cosa (el poder) o una opció més benefactora.
- IKIRU (VIURE) (1952) Muntatge ràpid i dinàmic que trenca la serenitat ritual de la generació anterior. Les cortinetes que fan el·lipsis d’espai o temps són també molt típiques en el seu repertori.
- SHICHININ NO SAMURAI (LOS SIETE SAMURÁIS) (1954) (Los 7 magníficos de John Sturges, és un remake però amb western.) Dinamisme en la recerca dels samurais a la ciutat, expressada en les cares dels camperols i en la gent. Aquest dinamisme trenca amb el ritual, per això se’l considera el més occidental dels orientals, però de fet és un híbrid. Per exemple, el temps és molt més oriental però està sacsejat per la mobilitat occidental.
La pluja és el centre gravitatori de tot el seu cinema, apareixerà en moltes pel·lícules. El vent, un altre element dinàmic, o la pols ens mostren la relació amb la natura.
Normalment, roda amb tres càmeres.
- KAKUSHI-TORIDE NO SAN-AKUNIN (LA FORTALEZA ESCONDIDA) (1958) Història d’un samurai en busca d’una princesa. En el seu cinema hi ha d’haver totes les classes socials, tothom hi té cabuda.
Hi ha una picaresca amb els pobres barruers caminant i parlant.
George Lucas plagia l’escena a Star Wars, una adaptació no confessa i tampoc pagada. A part d’aquesta influencia, moltes de les seves pel·lícules van esser adaptada, com els 7 samulars (el 7 fantantastics o Yojimbo -> por un puñado de dolares). En definitiva, Kurosawa revitalitza el cinema americà, dóna pas a un spaguetthi western.
- RAN (1985) Adaptació de Shakespeare en color (el va començar a 1970). Aquesta introducció el va permetre incorporar un nou element dinàmic a la magnificència de l’espectacle.
Aquestes adaptacions mai no reciten el text literal, només traslladen l’argument cap el Japó. La part més tràgica de l’adaptació l’acompanya d’un punt més còmic SATYAJIT RAY (1921-1992) És de la Índia. Contemporani de Kurosawa. Va influenciar molt als de Hollywood, la visió humanista i d’artistes que plana sobre ells els fa no renunciar ni a l’espectacle ni a la narrativa, destrueixen la noció d’un film controlat per l’estudi. Van a favor del públic i de l’espectacle, però traslladen aquest a un més adult perquè els històries són més complexes.
La trilogia d’Apu (1954) Pather Panchali (La cançó del camí) (1955) Aparajito (L’invencible) (1956) El món d’apu (1959 Història quotidiana de classe baixa india.
Profunditat de camp. Plans dinàmics: moviments de càmera, jocs visuals (reflexa dels nens a l’aigua (naturalesa)) en línia Kurosawana *Escenes de gran tensió, es trenca la frontalitat oriental. Mare pegant a la filla i fent-la fora de casa.
*Explica la condició humana amb un ventall absolut de registres.
...