Cas a analitzar 2 (2014)

Ejercicio Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Psicología - 4º curso
Asignatura Psicologia dinàmica
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 22/10/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

CAS  A  ANALITZAR  (2)   Noi  de  18  anys  que  ve  a  consulta  amb  els  pares.  Tots  tres  seuen  i  comencen  a  parlar  els  pares   dient  que  tot  anava  bé  fins  fa  tres  anys.  Els  pares  dibuixen  al  seu  fill  com  un  noi  exitós  en  tots   els   aspectes,   amb   bons   amics,   estudiós.   A   més,   expliquen   que   fa   dos   anys,   va   morir   el   seu   millor   amic   en   un   accident   de   cotxe.   Aquest   fet   va   afectar   molt   al   seu   fill,   i   a   la   resta   de   companys,  però  al  final  va  ser  un  tema  que  van  portar  molt  bé  la  classe,  excepte  el  seu  fill.  El   noi  des  de  la  mort  no  parlava  ni  sortia  amb  ningú,  estava  molt  sensible  i  trist,  molt  tancat.  Més   tard,   el   terapeuta   es   va   quedar   sol   amb   el   noi   i   aquest   li   va   explicar   que   eren   dos   molt   bon   amics,  però  que  no  hi  havia  un  relació  de  dependència,  sinó  de  molta  confiança.  Bona  relació.   Ambdós  amics  competien  molt,  sempre  parlaven  de  qui  és  capaç  de...  El  terapeuta  s’interessa   principalment   en   el   moment   en   el   qual   va   morir   el   seu   millor   amic,   però   es   va   preguntar   molt,   fins  a  quin  punt  s’havia  de  tocar  aquesta  situació  traumàtica.  El  noi  li  va  explicar  que  estaven   en   una   festa,   i   que   els   dos   amics   van   discutir   per   una   tonteria,   però   van   discutir.   I   l’amic   va   agafar   la   moto   i   va   marxar,   amb   la   mala   sort   que   va   patir   l’accident.   Amb   esforç,   el   noi   explica   que  la  discussió  va  ser  arrel  d’una  noia,  que  els  dos  volien  estar  amb  ella,  i  que  al  final  la  noia   va   marxar   amb   el   noi,   no   amb   el   amic.   Després   de   l’exploració,   proposo   fer   tractament.   Després   de   9   mesos   de   tractament,   el   noi   millora   molt,   torna   a   recuperar   els   estudis,   les   relacions  amb  els  amics,  la  família,  etc.         Comentari  del  cas  (2)   Aquest  és  el  material  del  cas  per  poder  parlar  del  terme  de  fantasia.   La  hipòtesis  seria  que  hi  ha  un  dol,  i  hi  ha  alguna  cosa  que  impedeix  que  en  el  cas  d’aquest  noi,   el  qual,  té  bons  recursos,  impedeix  que  no  que  faci  un  bon  dol.  Quina  és,  llavors  la  fantasia?   El  noi  pot  ser  té  sentiment  de  culpa  de  la  mort  del  seu  amic,  arrel  de  la  discussió  que  van  tenir.   El   sentiment   de   culpa   associat   al   dol   és   molt   freqüent.   I   també   s’associa   a   allò   que   no   hem   fet,   en  compte  d’associar-­‐lo  a  allò  que  hem  fet.  Tothom  li  deia  al  noi  que  ell  no  era  culpable  de  la   mort  del  seu  amic,  però  ell  s’havia  passat  dos  anys  pensant  que  ell  era  el  culpable  de  tot,  era  la   fantasia  que  ell  tenia.  En  tot  això,  el  dol  seguia  interceptat,  hi  havia  alguna  cosa  que  no  deixava   fer  el  dol.   Hi  ha  dos  tipus  de  fantasies  en  aquesta  cas:  la  fantasia  conscient  és  el  sentiment  de  culpabilitat   que  tenia  el  noi  per  la  mort  del  seu  amic,  i  la  fantasia  inconscient  és  el  fet  de  que  a  ell  sempre  li   sortien  les  coses  bé  i  al  seu  amic  en  canvi,  no.  Destaquem  que  les  fantasies  són  molt  concretes.     Jo  /  Superjò  /  Allò   Factors   socioambientals,   Factors   fisiològics,   Factors   psicològics;   diem   que   la   connexió   d’aquests  tres  factors,  dóna  lloc  a  la  estructuració  de  la  personalitat,  i  per  tant,  a  la  conducta.   Nosaltres   ens   fixem   més   en   l’estudi   dels   factors   psicològics,   però   hem   de   tenir   en   compte   aquesta  dinàmica,  principalment  perquè  el  Jo/Superjò/Allò  es  troben  dintre  de  la  estructuració   de  la  personalitat.   La  psicologia  dinàmica  diu  que  en  els  factors  psicològics  trobem  les  relacions  d’objecte.   És  important  destacar  que  per  els  casos  cal  tenir  molt  present  el  Jo/Superjò/Allò:     el  Jo  i  els  seus  mecanismes  de  defensa,  el  Superjò  i  el  sentiment  de  culpa,  i  l’allò  i  les  pulsions.   Ø Superjò  són  les  normes  socials;  Allò  són  les  pulsions*  i  els  instints;  Jo  és  l’equilibri.   *Pulsions:  ho  vull,  i  ho  vull  ja,  immediatament,  és  l’aspecte  més  infantil.     La  estructuració  de  la  personalitat  es  pot  explicar  per  les  tres  tòpiques  que  hi  ha:     -­‐ La  primera  tòpica  és  inconscient,  preconscient  i  conscient.   -­‐ La  segona  tòpica  és  jo,  superjò  i  allò.   -­‐ La  tercera  tòpica  és  ego,  jo,  i  self.         Segona  tòpica   Jo/super  jo/  allò   Es  tracta  de  veure  de  quina  forma  s’està  defensant  el  pacient,  grup  familiar,  institució  davant   de  les  ansietats  que  experimenta.   Allò:   aspectes   més   funcionals,   tot   allò   més   inconscient,   pulsions   de   vida,   pulsions   de   mort,   pulsions  d’empènyer  la  relació  amb  l’altre,  funcions  més  de  supervivència   Jo:   part   més   conscient,   part   més   realista   de   la   personalitat.   Té   que   posar   una   mica   d’ordre   entre   el   super-­‐jo   i   el   allò,   funció   mediadora,   funció   sintètica,   entre   la   realitat   interna   i   l’externa.   El   jo   ha   d’encaixar   les   exigències   del   allò,   i   les   exigències   del   super-­‐jo   i   els   condicionants   de   la   realitat   externa,   ha   de   negociar   amb   aquests   tres   elements.   Es   la   seva   principal  funció,  la  majoria  del  temps  ens  la  passem  negociant  amb  aquestes  circumstàncies.   Pot  modificar  la  realitat  externa  per  tal  de  que  pugui  complir  pulsions  del  super-­‐jo  o  del  allò.  La   majoria  de  cops  aquesta  funció  fracassa,  no  arriba  a  satisfer  a  tothom.  Que  passa  quan  el  jo   fracassa?   Augmenta   l’ansietat   (   com   un   terme   genèric,   no   com   un   terme   psicopatològic,   parlem   com   a   símptoma   de   que   algun   conflicte   tinc)   noto   un   cert   nivell   d’ansietat   perquè   el   jo   no  ha  pogut  fer  aquesta  funció  de  síntesi.  Què  passa  quan  els  nivells  d’ansietat  augmenten?  De   forma   automàtica   (sense   mediar   la   raó,   la   voluntat)   i   inconscient     el   jo   posa   en   marxa   els   mecanismes  de  defensa,  amb  qual  objectiu  es  eliminar  si  pot  ser  o  disminuir  el  nivell  d’ansietat   CONSCIENT JO PRECONSCIENT INCONSCIENT SUPER   JO ALLÒ   Amb  el  que  hem  dit  aquesta  part  inconscient  del  jo,  aquests  seria  un  dels  motius  inconscients   del  jo,  la  posada  en  marxa  els  mecanismes  de  defensa.  Una  cosa  es  que  sigui  conscient  en  un   principi,   sense   que   el   jo   s’ho   proposi,   però   podem   fer   conscients   aquests   mecanismes   de   defensa  amb  insight,  pràctica,...   En   molts   casos   els   mecanismes   de   defensa   son   adaptatius,   necessitem   els   mecanismes   de   defensa   per   adaptar-­‐nos   a   noves   circumstàncies,   a   noves   situacions,...per   tant   també   poden   ser   adaptatius.   No   hi   ha   mecanismes   de   defensa   que   siguin   patològics   i   mecanismes   d   defensa   que  siguin  sans,...  la  intensitat  dels  mecanismes  de  defensa  es  la  que  juga  el  paper  important.   En   tot   cas,   sí   que   hi   ha   uns   que   tenen   un   funcionament   més   primari   (rígid,   més   radical)   i   altres   que   tenen   un   funcionament   més   desenvolupat   (neuròtics,   flexibles,   més   a   la   vora   de   la   consciència),   aquests   últims   serien   els   que   estan   menys   lluny   de   l’insight   i   que   son   els   més   favorables  per  al  coneixement  de  l’individu.   Pot   predominar   el   super-­‐jo,   jo   o   el   allò   en   alguna   situació,   però   sempre   actuen   les   tres   instancies  en  totes  les  situacions,  sigui  de  la  forma  que  sigui.   Mecanismes  de  defensa   Recordar  que  no  s’ha  d’explicar  el  trastorn  a  partir  del  mecanisme  de  defensa,  sinó  que  hi  ha   més   factors   etiològics   que   expliquen   el   desenvolupament   del   trastorn.   El   mecanisme   de   defensa   ens   ajuda   a   entendre   el   trastorn,   però   no   es   suficient   per   explicar   el   funcionament   i   el   manteniment  d’aquest  trastorn,  ens  ajuda  a  veure  un  element  d’aquesta  patologia.       REPRESSIÓ DESPLAÇAMENT RACIONALITZACIÓ/INTEL.
IDEALITZACIÓ/SUBLIMACIÓ FORMACIÓ  REACTIVA … PROJECCIÓ DISSOCIACIÓ/ NEGACIÓ/DEF ANULACIÓ/CO IDENTIFICACI … SOMATITZACIÓ     EVOLUCIONATS                                                                     Columna  esquerra:  més  secundaris,  més  evolucionats,  més  a  la  vora  de  la  consciencia   Columna  dreta:  més  primaris,  més  radicals   Repressió:   reprimir   l’inconscient   per   tal   de   disminuir   els   nivells   d’ansietat.   Amnèsia   psicògena.   No   treure   a   la   llum   aspectes,   aquest   contingut   mentre’s   es   un   contingut   inconscient   genera   menys  ansietat  .  La  part  inconscient  del  jo  posa  en  marxa  aquest  mecanisme  de  defensa  per  tal   de   disminuir   l’ansietat.   Com   ho   treballem   això   en   un   tractament?   Veure   quina   era   la   seva   situació  infrapsíquica,  i  el  seu  desenvolupament,  quina  era  la  seva  situació  familiar  (etc),  que   serien   recursos   personals   i   si   ha   treballat   en   aquest   retorn   d’aquest   record;   serà   un   procés   d’anar  eliminant  el  mecanisme  de  defensa,  però  d’una  forma  molt  progressiva   Projecció:  veiem  que  te  un  funcionament  semblant  al  de  la  repressió,  però  el  que  es  particular   es   que   allò   que   genera   ansietat   a   dins   nostre,   aquell   sentiment,   aquella   vivència,   aquella   situació   que   generaria   ansietat   a   dins   nostre   el   col·∙loquem   fora,   en   un   altre,   ho   reconeixem   com   si   fos   propi   d’un   altre.   Per   tant   que   jo   em   reconegués   a   mi   mateix   amb   un   sentiment   envejós   de   ressentiment,   d’odi,   potser   generaria   ansietat   a   dins   meu   ,   això   ho   expulso   i   ho   reconec   en   l’altre.   Això   es   una   manera   molt   freqüent   de   disminuir   la   ansietat   en   les   nostres   relacions   dels   dia   a   dia.   Atenció,   en   aquí   es   pot   donar   una   paradoxa,   l’individu   en   la   qual   projectem  aquesta  característica,  la  tingui  aquesta  característica,  per  tant  es  una  diana,  es  mes   fàcil   que   vegi   aquesta   característica   en   una   altre   persona   si   aquesta   posseeix   aquesta   característica,   aquest   projecció   té   més   èxit,   però   no   significa   que   no   estigui   projectant.   Perquè   moltes   vegades   el   pacient,   l’entorn   del   pacient   o   fins   i   tot   el   jutge   pot   utilitzar   aquestes   característiques  de  l’altre  per  dir  que  l’altre  no  esta  projectant.   Identificació   projectiva:   no   neix   com   a   un   mecanisme   de   defensa,   neix   com   una   forma   d’empatizar  amb  l’altre,  per  posar-­‐nos  en  el  lloc  de  l’altre  és  inevitable  projectar  coses  nostres,   per   tal   de   posar-­‐nos   en   el   seu   lloc   i   entendre’l,   aspectes   personalitzadors.   Es   un   mecanisme   que  permet  empatizar,  ens  permet  col·∙locar-­‐se  al  lloc  de  moltes  persones  molt  diferents  a  mi.   Quan   això   es   controlat   es   un   mecanisme   per   empatizar;   en   canvi   si   la   seva   intensitat   se’ns   escapa   de   les   mans,   el   que   passa   es   que   jo   projecto   tantes   coses   de   mi   en   l’altre   que   ens   incapacita  poder  empatizar  amb  l’altre,    com  a  mecanisme  de  confusió,  ens  podem  confondre   amb  l’altre,  perquè  he  projectat  tantes  coses  de  mi  en  ell  que  em  puc  confondre  i  no  entendre   bé   a   la   persona,   hem   confonc   amb   ell   i   sento   com   ell,   quan   en   veritat   no   és   així.   Quan   la   intensitat  és  excessiva  es  quan  és  el  mecanisme  de  defensa,  li  permet  a  l’individu  viure  la  vida   de   l’altre,   la   persona   que   no   està   vivint   la   seva   pròpia   vida,   perquè   la   seva   vida   li   genera   ansietats  i  viu  la  vida  d’un  altre.       Idealització:  projecto  aspectes  a  l’altre  que  m’agradaria  tenir,  però  que  no  tinc   Dissociació/   Escissió:Consistiria   en   separar   dos   continguts,   dos   conflictes   que   si   estiguessin   junts  generarien  ansietat,  mentre’s    estan  separats  sembla  que  la  ansietat  és  menor.  Quan  uns   pares   que   s’acaben   de   separar   venen   a   perquè   el   fill   ha   començat   a   fer   una   baixada   de   rendiment   o   augment   d’absències   començada   en   l’aparició   dels   conflictes   dels   pares,   en   l’exploració  apareixen  aquests  conflictes  i  apareixen  per  separat,  els  hi  està  costant  molt  veure   que  són  dos  conflictes  que  estan  junts,  el  dels  conflictes  dels  pares  i  el  de  com    ho  sent  el  fill,   aquests  conflictes  estan  junts.  Els  pares  acceptem  que  existeixen  aquests  dos  conflictes,  però   no   entenen   la   seva   relació   com   a   conjunt   d’aquests   continguts   i   el   segueixen   mantenint   per   ells   com   a   separat.   Quan   aquesta   intensitat   és   molt   radical,   la   persona   pot   a   arribar   a   sentir-­‐se   escindida  (  molt  freqüent  en  els  esquizo-­‐),  els  conflictes  es  veuen  com  escindits,  les  realitats  es   veuen   com   escindides.   Es   un   mecanismes   que   almenys   al   principi   quan   es   va   ficar   en   marxa   l’objectiu  era  reduir  l’ansietat  i  ficar  ordre  per  tal  de  poder  adaptar-­‐se  a  la  situació,  però  quan   això  es  cronifica  es  converteix  en  conflictes  separats,  en  realitats  separades,  no  li  està  servint   per  reduir  la  ansietat.   Negació:   un   altre   mecanisme   molt   radical,   és   molt   potent,   molt   inflexible.   L’individu   no   és   conscient  (  en  primera  instancia  es  repressió)  d’un  contingut  que  li  genera  c   Conflicte,   però   l’expressa   externament   d’una   forma   contradictòria.   Serien   aquelles   persones   que  ens  diuen  que  no  però  que  ens  estan  dient  que  sí.  Aquí  hi  ha  un  doble  missatge,  una  doble   informació   que   rebo.   Pot   ser   molt   potent,   quan   parlem   del   dol,   veurem   que   es   un   dels   mecanismes  més  freqüents,  aquest  allò  no  ha  pogut  passar,  estem  impactats,  aquest  no  m’he   ne   fet   a   la   idea,   es   un   clar   exemple   de   negació,no   es   que   estigui   reprimint   el   dolor   encara,   solament  s’ho  està  creient,  però  ens  arriba  una  contradicció  de  que  no.  Al  costat  està  defenses   maníaques,   és   més   freqüent   la   negació   maníaca   que   la   normal,   i   és   més   freqüent   la   forma   mixta  que  cap  de  les  dues.  Defenses   maníaques:Escapar-­‐se  d’un  conflicte  a  través  de  l’eufòria,   alegria,  fugida  endavant,  tirar  endavant,  i  a  tota  pastilla  si  pot  ser;  la  negació  maníaca  veiem   tot   un   discurs   que   té   molta   negació   de   que   encara   està   afectant,   però   que   fa   una   fugida   a   través  d’una  hiperforia;  en  personalitats  narcisistes  ho  trobaríem  molt,  en  trastorns  ciclotímics   (sortir  de  la  depressió  amb  la  mania),  psicosis  maniacodepressiva   Anulació/compulsions:   les   idees   obsessives   genera   un   nivell   d’ansietat   molt   elevat   i   les   compulsions   apareixen   com   un   mecanisme   de   disminuir   aquesta   ansietat.   Inicialment   les   compulsions   tenien   aquest   objectiu   de   disminuir   o   eliminar   l’ansietat.   L’anulació   serien   aquestes   actuacions   més   supersticioses.   Té   molt   a   veure   amb   aquest   mecanisme   de   la   Formació   reactiva:   és   menys   freqüent   però   més   espectacular,   és   anar-­‐se’n   als   contraris,   intentar   disminuir   el   nivell   d’ansietat   d’un   conflicte   mitjançant   el   contrari,   l’impuls   de   la   persona   el   compensa   amb   una   acció   contrària,   el   podríem   trobar   en   força   freqüència   en   els   trastorns   de   la   conducta   alimentària;   quan   seria   molt   radical   per   tant,   estaríem   parlant   de   dissociació.     Aquests   mecanismes   no   els   trobarem   d’una   forma   pura,   d’una   forma   aïllada,   serà   més   freqüent   que   trobem   varis   mecanismes   d’aquests   combinats,   i   a   demés   de   detectar-­‐los   serà   important  veure  quins  predominen,  com  funciona  per  dins  aquesta  persona  concreta,  quines   son  les  ansietats,  de  què  s’està  defensant.   Desplaçament:  té  molt  a  veure  amb  el  de  projecció  i  repressió.  Continguts  emocionals  aplicats   a   un   objecte   (   persones,   situacions,...)   genera   un   excés   d’ansietat   és   col·∙locat   en   un   altre   objecte  diferent,  desplacem  aquest  conflicte  com  si  el  tinguéssim  amb  un  altre.  Amb  l’objecte   1  tinc  uns  sentiments  conflictius,  els  reprimeixo  i  els  desplaço  en  l’objecte  2;  jo  visc  com  si  el   conflicte  real  el  tingués  amb  el  2  però  no  és  res  més  que  un  desplaçament.  Té  a  veure  amb  la   projecció  en  el  sentit  que  col·∙loquem  fora,  col·∙loquem  algo  d’una  relació  en  una  altra  relació   algo   que   genera   menys   ansietat   en   l’objecte   2   que   amb   el   1,   per   exemple   desplaçar   un   conflicte   al   fill     quan   tenim   un   conflicte   amb   la   parella.   Amb   les   fòbies   apareix   molt   aquest   mecanisme   de   defensa,   el   subjecte   pensa   que   té   un   conflicte   en   una   situació,   però   en   principi,   pot  ser  que  tingui  un  conflicte  en  una  altre  situació.   Racionalització/   intelectualització:   donar   una   resposta   intel·∙lectual   a   un   conflicte   emocional   per  tal  de  disminuir  l’ansietat.  La  diferència  entre  la  racionalització  i  la  intelectualització  es  que   en   la   intelectualització   hi   ha   dades   constatables   per   estudis,   més   intel·∙lectual.   Molts   cops   l’obsessiu  pot  utilitzar  intelectualitzacions.   Idealització/   sublimació:  forma  d’apartar,  separar  les  qualitats  dels  defectes.  Minimitzem  els   defectes  i  en  el  que  ens  fixem  seran  en  els  bons.  En  el  cas  de  la  sublimació  es  una  forma  de   idealització  particular,  traslladar  a  un  terreny,  objecte  o  situació  socialment  valorada  o  que  per   nosaltres  està  molt  ben  valorada   Somatització:     podria   explicar-­‐se   a   partir   de   que   tinc   un   conflicte   amb   l’objecte   1,   el   reprimeixo  i  el  projecto  al  objecte  2  que  seria  el  meu  cos,  per  tal  de  eliminar  o  reduir  els  nivells   d’ansietat.  També  podria  explicar-­‐se  amb  una  dissociació,  jo  tinc  un  conflicte  amb  els  demés  i   això   em   genera   una   ansietat,   però   al   mateix   temps   tinc   un   conflicte   amb   el   meu   cos,   el   que   passa  es  que  els  efectes  somàtics  que  estic  tenint  amb  el  meu  cos  el  separo  (no  té  relació  per   mi)   amb   el   conflicte   amb   els   demés.     Als   símptomes   no   els   diríem   somatització   si   tenim   insomni  quan  tenim  una  preocupació,  si  provoca  un  punt  de  dolor  o  malestar  amb  el  cos  això   si,   el   cos   ho   entoma   com   una   forma   d’expressar   un   conflicte   que   es   emocional;   si   som   conscients   dels   dos   i   de   la   connexió   que   hi   ha   entre   les   dues   coses   no   estem   fent   un   mecanisme   de   defensa.   Per   això   ho   col·∙loquem   aquí   enmig   perquè   es   clar   si   és   una   somatització   més   pròxima   a   la   dissociació,   al   desplaçament,...   pot   ser   un   mecanisme   de   defensa   molt   greu,   components   psicosomàtics   que   puguin   ficar   en   marxa   psicopatologies   latents.  Per  tant,  podem  trobar  somatitzacions  en  la  línea  dels  mecanismes  de  defenses  més   primaris,   l’hipocondrisme   pot   arribar   a   emmalaltir,   i   en   canvi   podem   trobar   somatitzacions   més  lleugeres  que  no  serien  tan  greus.     ...