Els espectacles públics a Roma. Les carreres de carros en l'apogeu de l'imperi: d'August a Adrià [TREBALL] (2017)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Història Antiga
Año del apunte 2017
Páginas 15
Fecha de subida 10/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

ELS ESPECTACLES PÚBLICS A ROMA LES CARRERES DE CARROS EN L’APOGEU DE L’IMPERI: D’AUGUST (27 aC- 14 dC) A ADRIÀ 117 dC- 138 dC) Nom i cognoms: Oriol Guinart i Parra NIUB: 18034240 Assignatura: Historia Antiga Grup: B1 Data d’entrega del treball: 6-6-2017 ÍNDEX 1. Introducció...............................................................................pàgina 1 2. Estat de la qüestió historiogràfica........................................pàgina 2-3 3. Desenvolupament del tema 3.1 Definició............................................................................pàgina 3 3.2 Circus Maximus............................................................pàgina 3-4 3.3 Evolució de les circenses .................................................pàgina 5 3.4 La desfilada inaugural....................................................pàgina 5-6 3.5 Carrera............................................................................pàgina 6-9 3.6 Preparació dels cavalls.................................................pàgina 9-10 3.7 Quatre colors i una passió...............................................pàgina 10 4. Conclusions.....................................................................pàgina 11-12 5. Bibliografia 1. INTRODUCCIÓ El treball que presento té l’objectiu de conèixer, d’una manera breu i sintètica, el món de les circenses romanes. El context d’anàlisi és a l’entorn de l’apogeu de l’Imperi, concretament des d’August (27 aC-14 dC) fins a Adrià (117 dC-138 dC).L’època de l’Imperi va ser el tercer període de la civilització romana en l’antiguitat, posterior a la República romana, i es caracteritza per una forma de govern autocràtica (sistema de govern on el poder recau sobre una sola persona), i pel seu expansionisme territorial.
El motiu d’aquesta elecció té un caire una mica personal, ja què des de ben petit que el món Romà m’ha fascinat. Sempre m’ha cridat molt l’atenció la manera de vestir dels emperadors, les legions romanes, els seus amfiteatres i circs, els gladiadors, etc. Però quan vaig veure la pel·lícula de Ben-Hur, vaig quedar meravellat per les carreres de carros: la velocitat dels cavalls, l’eufòria del públic, la decoració del circ, la passió dels genets, etc. Tenir la possibilitat de fer un treball sobre els espectacles públics de Roma, ha estat per a mi una oportunitat per aprofundir en aquest tema que sempre m’ha generat tant interès.
El marc metodològic del treball s’ha basat en la recopilació bibliogràfica d’informació extreta bàsicament de llibres.
L’estructura del treball està dividida en tres grans apartats: En el primer explicaré quina percepció han tingut els diferents historiadors (fent una comparació entre clàssics i contemporanis) al llarg de la història vers les carreres de carros. Tindré en compte els pensaments i les interpretacions que m’han semblat més importants: l’origen de les carreres i, tenint en compte el context històric en el qual situo el meu treball, el canvi que van patir durant l’Imperi.
En el segon apartat del treball em centraré en explicar, no només les carreres en sí mateixes, sinó també diferents aspectes relacionats amb aquestes. Per començar parlaré del Circus Maximus, el qual em servirà per explicar el lloc on es desenvolupaven les carreres i la importància que va tenir el propi circ en el món romà. També parlaré de l’evolució que van patir les circenses degut a la demanda del públic i com els emperadors es van veure obligats a innovar si volien seguir mantenint distreta a la plebe. A continuació esmentaré la desfilada inaugural a la carrera, per mostrar com la religió romana jugava un paper important, no només en la política i les guerres, sinó també en els espectacles. Seguidament faré referència al desenvolupament del propi espectacle donant importància als protagonistes: els aurigues i als cavalls. I finalment les factiones, organitzacions que van néixer al voltant d’aquestes carreres.
En el tercer i últim apartat del treball, després d’haver recopilat tota la informació i d’haver conegut el món de les carreres, exposaré les conclusions més importants a les quals he arribat.
2. ESTAT DE LA QÜESTIÓ HISTORIOGRÀFICA Segons l’origen La tradició mitològica esmenta que va ser Ròmul el primer romà en celebrar una carrera de cavalls, per tal de distreure als sabins just després de fundar Roma, a l’any 753 aC.
D’aquesta manera, mentre els sabins estaven emocionats amb l’espectacle, Ròmul i els seus homes van raptar les dones sabines amb l’objectiu de garantir la successió. Aquest fet es conegut com el “rapte de les sabines”. 1 La tradició clàssica atribueix l’establiment dels espectacles a Tarquini Prisc, un rei romà que va dur a terme grans construccions com la Cloaca Màxima i el Circus Maximus, on es pensa que hi va instaurar les primeres carreres de carros. Segons Titus Livi, els primers espectacles inaugurals van consistir en carreres de cavalls i en combats de boxejadors procedents d’Etrúria, tots en honor a Júpiter. A partir d’aquest moment, aquestes exhibicions van ser anuals i van rebre el nom de ludi Romani.2 El motiu pel qual es van instaurar els primers ludi va ser per commemorar la conquesta de l’Apiolae llatina (una ciutadella llatina que es trobava al Monte Savello), tot i que no ens diu una data concreta.3 Tot i així no tots els historiadors estan d’acord amb Titus Livi, Dionis d’Halicarnàs i Ciceró esmenten en les seves obres que el motiu de l’establiment dels jocs romans no va ser per la conquesta de l’Apiolae llatina, sinó per la victòria dels romans sobre els Llatins al llac Regilllus al 499 aC, sota el dictador Postumi Albí. 4 En l’actualitat, aquestes tres teories (Ròmul, Titus Livi i Dionis d’Halicarnàs/Ciceró) no són acceptades per la comunitat historiogràfica, ja que cal recordar que el primer període de la civilització romana (monarquia) és molt pobre en relació a fonts fiables que ens puguin determinar el que va passar realment. Es pensa que les batalles podrien ser completament llegendàries a causa de l’escassetat de fonts fiables en aquesta època.
És difícil establir una teoria concreta sobre l’origen de les carreres de carros, tot i així Don Juan Bautista Carrasco, un historiador contemporani, en la seva obra escrita al 1864 anomenada Mitologia Universal, determina que els romans van copiar el model de carreres que ja s’havien celebrat en diferents indrets del mediterrani, com per exemple a Etrúria i Grècia. Aquesta es la teoria més acceptada perquè a Grècia ja s’havien celebrat carreres de carros anteriorment en els Jocs Olímpics al 776 aC i també a Etrúria es coneix que ja es practicaven carreres, com a part del ritual funerari dels alts dirigents, com ho proven les pintures de la Tomba de les Olimpíades, datades entre el 525-520 aC, trobades a la Necròpolis de Monterozzi.
1 Golden, Mark Sport in the Ancient World from A to Z, p. 35.
J. A. Jiménez, Los juegos paganos en la Roma cristiana, p. 20. Aquesta tradició també va ser recollida per Eutropi al s. IV dC.
3 Titus Livi, Ab Urbe Condita I,35, 9 4 Dionís d'Halicarnàs, Rhōmaikē archaiologia, VII, p 71 / Ciceró. De Divinatione I, 26, 55 2 Segons el valor de les carreres en l’Imperi La majoria de les teories dels historiadors contemporanis no divergeixen gaire en aquest aspecte, creuen que els Cèsars van utilitzar i potenciar progressivament les carreres per tenir el poble content i distret. La finalització de la República significava una reducció considerable dels drets del poble, com per exemple la seva participació en la política, i els emperadors necessitaven compensar aquest descontent amb distraccions que fessin oblidar aquest fet. 5 S’ha arribat a aquesta conclusió analitzant el regnat d’August, on es celebraven 12 carreres diàries, amb el de Domicià, on ascendien a 100. L’estratègia que van utilitzar els emperadors per tal de guanyar-se el poder polític va ser el “Panem et circenses” (pa i jocs al circ), un lema creat pel poeta satíric Juvenal (60 dC- 128 dC).
Amb aquest lema, Juvenal va criticar als seus emperadors els quals oferien costoses representacions de circenses i altres formes d’entreteniment, a més de proveir de blat a la població. La crítica als seus emperadors va suposar que fos expulsat d’Itàlia i es va haver d’exiliar a Egipte. També va crear: Sed quis custodiet ipsos custodes?, que volia dir: Qui vigilarà als propis vigilants? 6 3. DESENVOLUPAMENT DEL TEMA Definició Les carreres de carros o ludi circenses consistien en curses que protagonitzaven els cavalls i els aurigues al circ, amb l’objectiu de ser els primers en creuar la línia de meta.
Dins dels jocs públics romans els més famosos, juntament amb les carreres de carros, van ser els ludi gymnicus (competicions entre atletes), els ludi gladiatorius (lluites entre gladiadors) i els ludi scaenicus (representacions teatrals).
Circus Maximus Els jocs romans per excel·lència van ser les carreres de carros. Aquestes activitats no es concebien fora dels edificis en els quals es celebraven: el circ. Al llarg de la història de Roma, es van construir molts circs per celebrar els jocs propis de la societat romana: Circ Flamini, el Circ de Neró, etc,. però el circ més antic i de majors proporcions va ser el Circus Maximus, a la ciutat de Roma.
El Gran Circ va ser tant important que el seu plànol arquitectònic va servir de base per a la construcció dels circs mencionats anteriorment. La seva excel·lent disposició geogràfica (situada a la depressió de la vall de Murtia), limitat pel Palatí al nord i per l'Aventí al sud, va servir per convertir la vall de 650m de llarg i 100m d'ample en un gran camp pla on es van desenvolupar les carreres més importants i més famoses en el període de l'Imperi Romà.
5 6 CARCOPINO, Jérôme. La vida cotidiana en Roma en el apogeo del Imperio, p. 258.
CASTRO, Leon. Juvenal. Wikipedia, la enciclopedia libre.
Des dels seus orígens, el Gran Circ va patir veritables reformes que van provocar la construcció de graderies, recintes, caveas, etc, però no va ser fins a l'últim segle aC i el primer dC quan el Circus Maximus va aconseguir l'esplendor monumental que va meravellar als antics romans.
Plànol del Circus Maximus Des de llavors, el Gran Circ va tenir les colossals dimensions i l'estil ornamental que el van caracteritzar fins a la seva destrucció. Es creu que podia acollir a 225.000 persones.
En el Circ Màxim la multitud romana gaudia i embogia amb les activitats que es celebraven. Els emperadors estaven disposats a tot per atreure la seva atenció i fer que vibressin amb aquests jocs: la decoració que envoltava el circ, l'olor dels perfums dels rics, l'atracció de les velles cerimònies religioses, la presència de l'emperador, els obstacles que havien de superar els participants, les proeses que alguns dels genets van haver de fer, la bellesa dels cavalls, etc. És a dir, els organitzadors dels jocs tenien cura fins a l'últim detall perquè el poble gaudís amb l'espectacle. 7 Els seients del circ eren gratuïts per a la gent pobre, ja que durant l'Imperi el poble va quedar apartat dels assumptes polítics, a diferència de l’època de la República, on les seves veus eren escoltades. Encara que fossin gratuïts, eren els rics els que es podien pagar els millors seients, els quals estaven més a prop de l’emperador, podien veure millor la carrera i no passaven calor. 8 En el circ, com podem veure al plànol, les carceres eren les portes de sortida dels cavalls i estaven disposades en sentit oblic per tal d’equiparar en possibilitats als corredors en l'inici de la competició. Hi havia dotze portes de 3,50 metres d'ample i on podem veure, hi havia una altre porta més gran que les altres anomenada porta pompae, de 4,6 metres d’ample, des d’on entraven les processons d’emperadors, aurigues, sacerdots i musics que venien del carrer per inaugurar l’espectacle. En relació a la graderia, destacaria el pulvinar que era la llotja on seien tots els emperadors i els alts dirigents. 9 7 CARCOPINO, Jérôme, op.cit., p. 268-272 LANÇON, Bertrand . Rome in Late Antiquity, p. 144.
9 MEDINA, Herminia. Las carreras de cuadrigas en Roma. Los ojos de Hipatia.
8 Evolució de les circenses A mesura que el circ va anar augmentant en superfície (ja que cada vegada la demanda per veure els jocs era més gran), es van anar enriquint les diferents proves. Els governants, quan van veure que el poble estava descontent per la monotonia de les activitats, van haver de renovar-se. A més de l’interès que tenia el públic per les simples carreres de cavalls, se li van sumar també les acrobàcies dels genets. Existien els desultors10, altres genets que feien exhibicions amb armes o simulacres de combat, altres que es posaven agenollats i estirats sobre el cavall mentre corria, els que havien de recollir un mocador de la pista situat a terra sense desmuntar, etc. 11 En relació al tipus de carreres que existien, es diferenciaven segons el nombre de cavalls que portava un genet: dos cavalls (bigae), quatre cavalls (quadrigae). Aquestes dues curses eren les més habituals però si el conductor volia demostrar la seva habilitat, es podien utilitzar sis, vuit o fins a deu cavalls (decemiuges). 12 La desfilada inaugural Les carreres anaven precedides obligatòriament d'una desfilada solemne anomenada "pompa circensis", en la qual es manifestaven els costums més antics de la civilització romana (la religió). La desfilada sortia del Capitoli, travessava el Fòrum i després passava pel Vicus Tuscus i el Velabrum, fins arribar al Circ. Un cop dins feien una volta completa enmig dels aplaudiments de la multitud. La “pompa” va patir un canvi significatiu durant la dictadura de Juli Cèsar quan la seva imatge i el carro es van afegir a la processó. Posteriorment, els altres emperadors de l’Imperi el van imitar.
L’emperador anava vestit amb una toga porpra i una túnica amb palmes brodades i portava a la mà un ceptre d'ivori coronat per una àguila. A més, un esclau es col·locava darrere de l’emperador mantenint una corona d'or sobre el seu cap (ja que pesava molt).
Al costat del carro es trobaven joves romans que anaven a peu perquè la gent pogués observar i admirar als que en un futur defensarien els murs de Roma.13 Darrera el carro principal de l’emperador anaven els aurigues amb els seus respectius carros, i al final hi havia una processó d'estàtues acompanyades de sacerdots que tancaven la desfilada. Les estàtues representaven els atributs dels déus (un paó blau, un raig ...) que es portaven sobre carros adornats amb or i plata. També hi havia estàtues dels déus, els semidéus i dels emperadors i generals que s'havien divinitzat, encara que aquestes anaven col·locades sobre baiards. 14 10 Terme utilitzat per designar els que practicaven salts d'un cavall en moviment a un altre, fent acrobàcies, com en els ludi circenses.
11 CARCOPINO, Jérôme, op.cit., p. 273 12 CARCOPINO, Jérôme, op.cit., p. 273 13 AUGUET, Roland. Crueldad y civilización: los juegos romanos, p 110.
14 Utensili per transportar pesos entre dues persones, format per dues barres entre les que es sosté una plataforma.
A banda de tot el que he descrit, hi havia la tropa de músics i dansaires que anaven vestits amb túniques vermelles i amb uns cinturons molt cenyits i vistosos. La seva funció era executar, al so de la música, un pas ritmat per quatre síl·labes breus. Pel romà de l'Imperi, la "pompa" no representava més que una cerimònia pesada que retardava el començament de les carreres. En molts casos, els emperadors es van veure obligats a renovar aquestes cerimònies decorant els carros d'un material més lluent o introduint personatges heroics per evitar el descontentament. 15 L’emperador que organitza la circensis lidera la processó mentre que darrere seu el segueixen els genets. Opus sectile del segle quart de la basílica de Junius Bassus.
Carrera En els orígens de les curses, els carros havien de fer obligatòriament set voltes al voltant de la pista, però el nombre de carreres diàries va anar augmentant a mesura que van succeir-se els emperadors. Per posar un exemple, amb August no s'arribava a les 12 carreres diàries, amb Calígula es van elevar a 34 i amb Domicià a 100. Va arribar un punt en què Domicià no podia finalitzar les carreres abans del vespre i es va veure obligat a canviar l'esquema del recorregut: les carreres serien de cinc voltes i no de set.
Una volta constava de 568 metres, per tant, una carrera completa eren 2840m.
D'aquesta manera, al celebrar 100 carreres diàries, suposava un recorregut de 2840 km per als cavalls.16 15 16 AUGUET, Roland. Op.cit., p 111.
CARCOPINO, Jérôme, op.cit., p. 273 La cursa començava per sorteig. Cada missus (sortida) era normalment de quatre genets els quals representaven cadascun d’ells una facció d’un color diferent: blancs, blaus, vermells i verds (cada cavall i genet exhibia el color de la seva facció). Es posaven 4 boles, una de cada color, dins d'una urna, i es donava la volta a l'urna de manera que les boles quedaven dipositades en unes ranures especials que determinaven la posició que ocuparien els diferents genets. La millor posició estava situada al costat de la corda a prop de la Spina o mur baix, ja que el recorregut era més curt. La pitjor posició era a prop de la tribuna i tenia un recorregut més llarg. 17 La spina estava decorada amb estàtues sobre columnes, fonts amb aigües perfumades, altars als déus i fins i tot un petit temple dedicat a la deessa Venus del Mar, la patrona dels aurigues. Al centre hi havia un obelisc egipci coronat amb una bola d'or que lluïa al sol. En l’actualitat, aquest obelisc encara es pot admirar a la coneguda plaça de Sant Pere, davant del Vaticà. També s’hi alçaven dues columnes i cadascuna d’elles tenia un travesser de marbre. En un d’aquests travessers hi havia una filera d'ous, símbols de Càstor i Pól·lux (els patrons de Roma), mentre que en l'altre hi havia una filera de dofins, símbols de Neptú (patró dels cavalls). A mesura que les quadrigues donaven una volta completa al voltant de la spina, els organitzadors treien un ou i un dofí per indicar als aurigues i al públic les voltes que quedaven per finalitzar la carrera. En ambdós extrems de la spina, s’hi posaven 3 cons d'uns 6 metres d'alçada, els anomenats metae, que servien perquè els aurigues veiessin on s’acabava la spina i estiguessin atents en realitzar el gir i, també, actuaven com a para-xocs i així s’intentava evitar que els carros es danyessin quan giraven a tota velocitat. 18 L’inici de la carrera la donava el president dels jocs des de la llotja quan llançava a la pista una tela blanca anomenada mappa. Immediatament, uns servidors corrien cap a on es trobaven els carros i amb un sol moviment deixaven anar la corda que mantenia tancades les carceres (portes de contenció).
A la primera part de la prova, per no esgotar als cavalls, els cotxers conduïen amb el cos lleugerament tirat cap a enrere i amb les regnes suficientment llargues per tal de que els cavalls no sentissin pressió i, a més a més, no feien servir el fuet. D’aquesta manera es reservaven energies per poder donar l'esprint final a la cinquena volta. El cotxer que tenia més avantatge era el de la spina, però si el rival que corria per l'exterior guanyava alguns metres d'avantatge, podia canviar de via i situar-se davant d’aquest barrant-li el pas. Per tant, l'auriga perfecte era el que controlava la seva velocitat però també la dels adversaris. El cotxer que prenia un angle massa obert perdia alguns segons i podia córrer el perill de ser arrossegat contra les tribunes. Però existia un altre perill encara més greu que el de impactar contra la graderia, que era quan es passava molt a prop de la spina o mur baix i amb un petit contacte a aquella velocitat el carro perdia el control i podia bolcar. El recorregut perfecte era el que es feia sense cap angle de més.
17 18 AUGUET, Roland. op.cit., p 112 MEDINA, Herminia. op.cit. Los ojos de Hipatia.
El sparcio era un personatge que es dedicava a llençar aigua als cavalls durant la cursa, per tal de que aquests no tinguessin molta calor i s’esgotessin.
La veritable emoció sorgia en els últims minuts quan els genets explotaven la força dels seus cavalls que anteriorment havien reservat. Es donaven fets que feien embogir el públic quan, per exemple, el segon concursant aconseguia avançar al primer o quan l’últim remuntava tots els llocs. Aquesta emoció no acabava aquí perquè els genets anaven roda amb roda i, atès que la violència era legal, estava permès utilitzar els mitjans que fossin necessaris per assolir la victòria.
Instants abans en que comença la cursa. Ben-Hur (1959).
Un dels episodis més espectaculars de la cursa era el de "naufragar" o fer bolcar a un altre carro. Era tan aclamat pel públic que fins i tot els genets se les enginyaven per dur a terme la maniobra davant de la llotja imperial i fer impressionar als dirigents. Els “naufragis” podien ser catastròfics fins al punt de perdre la vida, no només la del genet que feia la maniobra, sinó també la de l'altre genet afectat i la dels propis cavalls. Per evitar morts innecessàries els genets, a més d'un casc i una armadura per protegir el cos, portaven un punyal per poder desfer-se de les regnes que portaven lligades a la cintura.
Si aconseguia tallar les regnes, el genet acabava simplement ferit, però si no ho aconseguia podia ser arrossegat pels cavalls al voltant del circ espantats per l'impacte i morir. El fet de que els cotxers portessin les regnes lligades a la cintura era per tenir més estabilitat ja que els carros pesaven molt poc i era fàcil que bolquessin..
Una línia blanca traçada a través de la pista davant de la tribuna dels jutges assenyalava el final del recorregut. Quan el genet guanyador aconseguia travessar-la, adoptava una postura solemne i orgullosa subjectant amb la mà esquerra les regnes i amb la dreta saludava al públic. Seguidament un herald 19tenia a les mans quatre tires de pell amb els respectius colors de les factiones i, al saber el genet guanyador, alçava la mà dreta amb la tela del color respectiu i l’agitava perquè es veies a tota la graderia.
19 Oficial o cavaller que actuava com a missatger o encarregat d'anunciar les notícies importants.
El vencedor es dirigia a la llotja per saludar a l’emperador, i rebia el premi que consistia en una recompensa econòmica. La majoria dels aurigues eren esclaus i, d'aquesta manera, si guanyaven suficients carreres, podien comprar la seva llibertat en el futur.
Tot i així, en època imperial, també hi va haver joves de famílies nobles que es van dedicar a les curses. 20 Les inscripcions on es commemoraven aquestes victòries eren absolutament descriptives: genet que va mantenir el primer lloc des del primer moment i va guanyar (occupavit et vicit), genet que va passar de la segona a la primera posició i va guanyar (succesit et vicit), genet que no era el favorit i quan ningú ho esperava va guanyar en l'últim segon (erupit et vicit).21 Els aurigues podien convertir-se en autèntiques figures de l'Imperi perquè la seva esperança de vida era baixa i el fet de sobreviure provocava que es guanyessin el respecte dels ciutadans romans. Els seus noms estaven en boca de tothom i quan algun d'aquells campions moria, els poetes de la cort li dedicaven memòries22: "Oh, crim del destí! Per què la meta, que el teu carro tot just fregava, t'ha estat col·locada tan al començament de la teva vida?”23 A la fi del s. I dC i la primera meitat del s. II dC, Roma estava tan orgullosa dels seus corredors que van denominar miliarii a aquells que havien vençut almenys 1.000 vegades. Per posar un exemple, l'auriga més famós de tot l'Imperi Romà va ser Diocles que va vèncer 3.000 vegades en les carreres de bigae i 1.462 en les carreres de quatre, sis, vuit o deu cavalls. Finalment, es va retirar amb 35 milions de sestercis. 24 Preparació dels cavalls Juntament amb els genets, els altres protagonistes eren els cavalls. Es feien servir de totes les races conegudes, però els que eren més desitjats per a la competició eren els cavalls d’Hispània. Posteriorment també va haver-hi molt interès en els cavalls de Sicília, Àfrica, Tessàlia i Capadòcia. 25 A partir de les races seleccionades, es duien a terme encreuaments. La descendència rebia un entrenament especial que no acabava fins que havien complert tres anys i no els feien córrer abans d'aquesta edat. 26 Els cavalls que se situaven en els extrems de la quadriga es deien funales (pura sang) perquè eren els que tenien més força per agafar les corbes a major velocitat, mentre que els que es situaven en el centre de la quadriga es deien iugales.
20 AUGUET, Roland. op.cit., p 112-115 CARCOPINO, Jérôme, op.cit., p. 276 22 CARCOPINO, Jérôme, op.cit., p. 277 23 VITRUVIO, V, 11,1. H.A., Adr., 22.
24 El sesterci (del llatí sestertius, semistertius) és una antiga moneda romana de plata, el valor de la qual equivalia a un quart de denari, a la centèsima part d'un auri, i a dos asos i mig 25 MEDINA, Herminia. op.cit. Los ojos de Hipatia.
26 AUGUET, Roland. op.cit., p 127 21 Els noms dels cavalls més famosos han quedat gravats en la història de Roma. Per exemple, el cavall Tascus que va guanyar en 386 ocasions o el cavall Victor que va guanyar 429 carreres. 27 Quatre colors i una passió El tarannà dels espectacles romans estava molt orientat a obtenir beneficis econòmics perquè la gent apostava a les carreres. Mica en mica, aquest interès per les apostes va conduir a la creació de les factiones: organitzacions que s’encarregaven de totes les despeses que suposava tenir una quadra, amb l’objectiu d’obtenir uns guanys mitjançant les victòries dels aurigues.
En aquesta fotografia podem veure dos genets que corren amb quatre cavalls i que llueixen el color de la facció a la qual representen. Ben-Hur (1959).
Cada genet representava a una quadra o factio i eren premiats pel seu propi equip quan guanyaven una cursa, i fins i tot aquests premis podien ser superiors als rebuts pels emperadors.
En un origen les factiones més antigues van ser les blanques i les vermelles.
Posteriorment, al s. I, es van afegir les factiones verdes i blaves. A partir del s. II aC, en temps de Trajà i Adrià, les factiones s'associaven de dos en dos. D'una banda hi havia la factio albata (blanca) i la factio prasina (verd) i per altra banda trobavem a la factio veta (blau) i la factio russata (la vermella).
Les organitzacions eren liderades pels domini factionum (directors que van esdevindré personatges molt importants). Segons fonts de l’època, la factio podia arribar a tenir un personal de fins a 100 persones, tot i que en l’actualitat es creu que eren menys.
Cadascuna de les organitzacions mantenien, a més dels aurigues pagats a preu d'or, un nombrós equip composat per: mossos de quadra, adiestradors de cavalls (doctors et magistri), veterinaris (medici), reparadors (sarcinatores), guarnicioners (sellarii), guardes de quadra (conditores), palafraners (succonditores), abeuradors (spartores) i els iubilators, que tenien la funció d'estimular amb crits al genet. Les curses més habituals eren de quatre cotxers els quals representaven, cadascun d’ells, una color. Si la carrera era de més carros, cada equip podia tenir-ne fins a 3. Els aurigues podien canviar de factio lliurement i regulant el seu contracte, igual que avui dia en qualsevol esport. 28 27 28 CARCOPINO, Jérôme, op.cit., p. 276 CARCOPINO, Jérôme, op.cit., p. 274 4. CONCLUSIONS L'estudi de Roma sempre ha estat fascinant no només pel fet de que va convertir-se en un dels imperis més grans i poderosos de la història, sinó també per tot el que va comportar el seu auge: l’art, les costums, la religió, la vida quotidiana, la societat, etc.
Totes les imatges que s’han generat a l’entorn de Roma i que tots hem tingut l’oportunitat de veure al llarg de la nostra vida, ja sigui a les televisions, al cinema o l’art, han creat una percepció col·lectiva de l’Imperi molt vistosa i espectacular. Es a dir, Roma fascina veient els grans teatres, circs, muralles, emperadors, legions, art, etc.
A més, gairebé tot el cinema fa referència a l’espectacularitat en sí, es a dir, a les victòries de les legions, les guerres amb altres Imperis, els espectacles públics, etc. Però alhora, aquestes imatges ens han deixat també l’evidència de que la vida d'una persona podia tenir simplement el valor d’entretenir a la gent sense importar si moria o vivia.
Tant les carreres de carros com la resta de jocs, en el període de l’Imperi, es van utilitzar per aconseguir dos grans objectius: distraure al poble dels problemes reals que hi havia i de les importants retallades de drets que havien imposat els emperadors i mostrar la seva grandesa davant el poble per tal de guanyar-se el seu favor.
El poble romà estava preocupat fonamentalment per dues coses: la seva alimentació i els espectacles. I, efectivament, els Cèsars s'encarregaven tant d'alimentar al seu poble com de distreure’l. Les diversions eren organitzades pels alts governants en els recintes religiosos o laics, al fòrum, en els teatres, en el circ, a l'amfiteatre, etc., i d’'aquesta manera, els ciutadans romans es mantenien eternament atents a uns actes que s'anaven renovant al llarg del calendari oficial de la ciutat.
En una ciutat on la majoria dels habitants no tenien cap activitat a desenvolupar després de la jornada laboral i al haver-se reduït notablement la seva influencia en la vida política (continuaven havent-hi els comicis però l’únic que feien era ratificar les propostes de l’emperador), els espectacles van ser la manera idònia d'ocupar el seu temps i acaparar totes les seves passions. Podríem afirmar, doncs, que els espectacles van ser la gran diversió dels súbdits i, per tant, l'instrument que van usar els emperadors per reafirmar el seu poder i imposar l’absolutisme.
Els jocs i les representacions públiques establien un contacte entre el governant i el poble i per això hi havia tant interès a assistir-hi. En els espectacles no només era important el nombre de jocs que oferia l’emperador, sinó també la seva actitud davant el desenvolupament dels mateixos. El poble s’emmirallava amb la imatge del seu emperador. Si era generós i oferia molts jocs mostrant una actitud agradable i propera mentre es desenvolupaven, era un bon emperador. Però si per el contrari era egoista i oferia pocs jocs i la seva actitud era desinteressada, era un mal emperador.
En conclusió, es podria fer un paral·lelisme amb el món actual on avui en dia els problemes que hi ha són igual o més importants que els que hi havia en l’antiguitat. Des del meu punt de vista, crec que els mitjans d’informació estan manipulats pels governs i les altes institucions i ens intenten amagar els problemes reals que viu la societat del segle XXI. Realment creiem que vivim en un clima de pau i tranquil·litat però es per culpa de que vivim en una bombolla de televisió, mòbil, ordinador, consoles, anuncis, etc, que el que fan es distreure’ns del que realment passa. Avui en dia, la pràctica (Panem et circenses) que feien servir els emperadors romans la podem veure reflectida en el món de l’esport i en el món de la tecnologia. La gent desvia la seva atenció en els partits de futbol i en els nous mòbils que surten el mercat i no se n’adona de la gran crisis no només econòmica, sinó social, demogràfica, climàtica, etc.
Si bé es cert que el nostre Panem et circenses no és tant violent com els dels romans, les polítiques emprades pels governs si que es poden igualar a les que duien a terme els emperadors. Es creen conflictes pel control dels recursos, hi ha esclavitud per part de les grans empreses als països subdesenvolupats, cada vegada s’inverteix més en l’exèrcit per por a un conflicte mundial, etc. Tot i que ens creiem que hem evolucionat molt amb la tecnologia, la medicina, les estructures econòmiques i polítiques, etc., la societat segueix demanant el circ i el pa i el poder, que n’és molt conscient, ho segueix utilitzant com a estratègia de control per tal de garantir que el sistema no canviï.
5. BIBLIOGRAFIA A) LLIBRES  AUGUET, Roland. Crueldad y civilización: los juegos romanos. Editorial: Aymá S.A. Barcelona. 1970. ISBN: 84-7634-425-2  GOLDEN, Mark. Sport in the Ancient World from A to Z. Editorial: Routledge.
Nova York. 2004. ISBN: 0-415-24881-7  LANÇON, Bertrand. Rome in Late Antiquity: Everyday Life and Urban Change.
A Festivals and Entertainments. Editorial: Routledge. London. ISBN: 0-41592976-8  CARCOPINO, Jérôme. La vida cotidiana en Roma en el apogeo del Imperio. A Los Espectáculos (capítulo VIII). Editorial: Planeta de Libros. Traducción: Mercedes Fernández Cuesta. Madrid. 2001. ISBN: 84-8460-132-3. Páginas: 257-312  JIMÉNEZ, Juan Antonio. Los juegos paganos en la Roma cristiana. A Introducción. Editorial: Fondazione Benetton Studi Ricerche-Viella. TrevisoRoma, 2010. ISBN: 978-88-8334-494-7 B) WEBS    CASTRO, Leon. Juvenal. [en línea]. Wikipedia, la enciclopedia libre. 12 de maig del 2017 [consulta el 25 de maig del 2017]. Disponible a: <https://es.wikipedia.org/wiki/Juvenal> CASTRO, Leon. Carreras de carros. [en línea]. Wikipedia, la enciclopedia libre. 11 de maig del 2017 [consulta el 18 de maig del 2017]. Disponible a: < https://es.wikipedia.org/wiki/Carreras_de_carros> MEDINA, Herminia. Las carreras de cuadrigas en Roma. [en línea]. Los ojos de Hipatia. 11 de setembre del 2014 [consulta el 18 de maig del 2017].
Disponible a: <http://losojosdehipatia.com.es/cultura/historia/las-carreras-decuadrigas-en-roma/ ...

Comprar Previsualizar