Tema 2. La Catalunya Feudal - 2.1. El canvi feudal (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 01/06/2014
Descargas 28
Subido por

Vista previa del texto

BLOC  2:  CATALUNYA,  TERRITORI  FEUDAL       Estudiarem  una  etapa  fonamental  de  la  història  de  Catalunya.  Anirà  desapareixent  l’ordre  antic   de  la  pre-­‐Catalunya  vista,  per  anar  imposant-­‐se  un  model  nou,  un  sistema  nou:  el  feudalisme.   Que  es  produeixi  la  Revolució  feudal  serà  una  de  les  etapes  més  importants  de  la  història  de   Catalunya,   perquè   es   el   moment   en   què   es   configurarà   aquest   territori.   Així,   veurem   com   es   produeix   una   alteració   violenta   de   la   realitat   existent.   Procés   violent   que   comportarà   el   triomf   de  l’àmbit  privat  sobre  el  públic:  el  triomf  del  feudalisme.   Veurem  les  bases  institucionals  i  jurídiques  del  feudalisme,  quin  és  el  nou  poder  feudal  basat   en   la   legitimació   de   la   violència,   i   en   la   degradació   de   l’estatus   de   la   pagesia:   procés   d’asserviment  de  la  població.     Al   final,   al   XII,   veure   com   el   marc   polític   i   social   de   Catalunya   ja   estarà   ben   definit:   és   precisament  en  aquest  moment  quan  el  nom  de  Catalunya  i  els  seus  habitants  serà  reconegut.     El   resultat   de   la   feudalització:   societat   molt   jerarquitzada,   basada   en   el   sistema   tripartit   (belatores,   oratores,   elaboratores)   i   és   ara   quan   Catalunya   es   projecta   cap   a   l’exterior   i   comença   el   procés   de   conquesta   i   eixamplament   del   territori.   Tot   això   li   portarà   aquesta   dimensió  internacional  als  territoris  de  Catalunya.       TEMES     1. El  canvi  feudal  i  les  noves  bases  de  poder   2. La  resistència  senyorial   a. Les  revoltes  feudals   b. Els  usatges   3. Les  altres  resistències:  el  moviment  de  pau  i  treva   a. Les  sagreres   b. L’evolució  de  les  assamblees  de  pau  i  treva   4. La  feudalització  de  la  terra  i  de  la  societat   5. Les  taifes  i  relacions  frontereres  amb  Al-­‐andalus   6. Creixement   interior   i   projecció   exterior:   política   provençal,   conquesta   i   repoblament   de  la  Catalunya  Nova.           1.  EL  CANVI  FEUDAL  I  LES  NOVES  BASES  DE    PODER     El  feudalisme,  segons  P.  Bonnassie:   • “Règim   social   que   es   basava   en   la   confiscació   regular   i   amb   freqüència   brutal,   dels   beneficis  (de  l’excedent)  del  treball  pagès  i  que  garantia,  mitjançant  un  sistema  més  o   menys   complex   de   xarxes   de   dependència   (vassallatge)   i   de   gestificacions   (feus),   la   seva  redistribució  en  el  si  de  la  classe  dominant  (és  a  dir,  l’aristocràcia  feudal)”.   Per  tant,  ens  hem  de  preguntar  d’on  surten  aquests  excedents.       Creixement  econòmic  i  demogràfic   Al   llarg   del   X,   es   produeix   un   creixement   econòmic   i   demogràfic   de   forma   lenta   però   progressiva:  i  per  tant,  permetrà  l’existència  d’excedents  agraris.     Així,  augmenta  la  producció  agrícola.     ¿Cóm  es  produeix  l’augment?   • • • Amb  millores  tècniques   Incrementant  la  superfície  conreable   També  hi  ha  més  mans  per  treballar  (per  l’augment  demogràfic)   Podem  dir  que  sí  hi  ha  excedents,  es  poden  crear  petits  intercanvis  comercials:   • Es  creen  els  1rs  mercats,  on  es  poden  vendre  espècies  d’Al-­‐andalus...  i  la  moneda  que   circula  és  andalusina.     I   es   considera   que   el   segle   XI,   acaba   el   procés   de   rompuda   (de   posar   en   cultiu)   de   les   terres   interiors  de  la  Catalunya  Vella.  Al  XII,  la  pressió  se  situarà  a  les  zones  de  frontera.     Així,  tenim  excedents,  però  tenim  una  classe  dominant  que  ha  d’ocupar  l’espai  públic  que  ara   es  en  mans  dels  comptes.     Debilitat  del  poder  públic   Borrell   II   mor   al   992,   succeït   pel   seu   fill   Ramón   Borrell,   que   es   casa   amb   Ermessenda   de   Carcassona.     A  la  mort  de  Ramon  Borrell  el  1017,    es  van  succeir  dues  minories  d’edat:   • Berenguer  Ramón  I  (comte  de  Barcelona  entre  1017  i  1035).  A  la  seva  mort,  el  seu  fill   també  es  menor:   • I  Ramón  Berenguer  I  (1035-­‐1076)   Les  dues  minories  successives  portaren  a  que  qui  exercí  el  poder  fou  Ermessenda,  la  vídua  de   Ramón  Borrell.     Sembla   que   això   en   part   és   el   que   produeix   el   debilitament   del   poder   públic   (les   minories   d’edat,   que   afebleix   l’autoritat   pública).  Però   també   es   parla   de   crisis   de   lideratge:   no   es   causa   només   d’Ermessenda.   El   mateix   Berenguer   Ramon   I,   en   el   testament,   ja   dona   mostra   de   la   manca  de  lideratge.   Al  1035,  Berenguer  Ramón,  mor:  testament  à  estableix  que:     • • • fill  gran,  Ramón  Berenguer  I  es  quedi  els  comtats  de  BCN  i  Girona,  i  els  petits:   Sanç:  marca  del  Penedès  (frontera  més  enllà  del  Llobregat)   Guillem:  amb  la  seva  mare  Guisla  de  Lluçà,  li  donarà  el  comtat  d’Osona.     Ermessenda,  però,  durant  les  minories,  intenta  frenar  aquest  govern  partit  dels  tres  comtats,   el  fet  de  que  BR  hagués  dividit  el  territori  entre  els  seus  fills.     Així,  pren  la  iniciativa  à  intenta  governar  conjuntament  els  tres,  malgrat  el  testament  del  seu   fill:  ella,  com  a  vídua,  té  drets  sobre  els  comtats.  No  exerceix  com  a  regent,  sinó  que  té  drets   sobre  els  comtats.   Durant  aquests  anys,  s’envolta  d’una  sèrie  de  personatges  afins  del  seu  pensament,  partidaris   de  l’ordre  públic  tradicional  que  desapareixerà  amb  el  feudalisme.  Destaquen:     • • • • • l’abat  Oliva  de  Vic   el  bisbe  Pere  de  Girona  (germà  d’ella)   Gombau  de  Besora  (un  bon  home,  un  prohome,  un  home  de  cort)   El  jutge  Ponç  Bonfill  Marc   El  vescomte  de  Cardona   Així,  la  manca  de  lideratge,  de  poder  comtal,    hi  ha  qui  ho  considera  que  es  segueix  debilitant   amb  Ermessenda,  però  el  mateix  Berenguer  ho  afebleix  amb  el  testament.   Però  hi  ha  altres  agents  públics:  vescomtes...   Precisament,   aquests   vescomtes,   descendents   dels   antics   veguers,   començaran   a   prendre   decisions  unilaterals  sobre  les  situacions  de  frontera,  al  marge  de  l’autoritat  comtal.  Així,  tenim   una   sèrie   de   personatges,   descendents   de   veguers,   que   el   comte   els   hi   delegà   l’autoritat,   prenen  decisions  pròpies.     La  guerra  és  present,  i  aquests  son  militars:  a  vegades  davant  razzies,  han  de  prendre  decisions   pròpies.   Així,   s’entén   que   prenguin   iniciatives,   perquè   estan   molts   en   guerra   permanent.   Els   afavoreix   també   econòmicament:   moltes   vegades   les   accions   bèl·∙liques   es   faran   per   obtenir   botí  dels  musulmans.     Destaquen:   • • • Guillem  de  Mediona  (Osona)   Arnau  Mir  de  Tost  (Pallars-­‐Urgell)   Mir  Geribert  (marca  del  Penedès)   A  l’interior  dels  comtats,  s’aniran  apropiant  de  camins,  fortaleses,  càrregues  (delme),  dels  béns   públics  (fiscals,  drets  públics  que  eren  prerrogatives  del  comte).  Provocarà  que  molts  d’aquests   drets   fiscals   esdevinguin   hereditaris   à   fins   i   tot   els   nobles   amb   més   possibilitats   infeudaran   (atorgaran  les  propietats,  a  altres  a  un  rang  inferior).  Ja  no  decideix  el  comte,  sinó  un  d’aquests   nobles,  qui  col·∙locarà,  p.  ex.  a  un  castell,  persones  de  confiança.   Béns  públics  on  ja  no  intervé  l’autoritat  comtal,  sinó  els  nobles     Això   fa   que   cap   al   1050,   els   comtes   deixaran   de   tenir   el   control,   ja   sigui   directe   o   indirecte,   d’una  part  dels  recursos  tradicionals.  Totes  les  propietats  públiques  ja  han  escapat  de  les  mans   dels  comtes,  han  perdut  el  control.  Així,  l’afebliment  ve  acompanyat  d’una  privatització  de  les   prerrogatives  publiques  i  de  les  seves  propietats  (feus).     Segle  IX-­‐X   Segle  XI     A   partir   del   1030   sobretot,   crisis   de   l’ordre   tradicional.     • S’esmicola  el  espai  polític   • Es   privatitza   el   poder:   usurpació   de   càrrecs  i  béns  públics.     • Vescomtes   prescindeixen   completament   de   l’autoritat   comtal   i   incorporen  les  terres  fiscals  en  la  seva   propietat.   El  poder  del  comte  era:   • Ell  era  l’autoritat   • Cap  militar,  fiscal  i  judicial   • Té   una   sèrie   de   terres   fiscal,   rendes   públiques...   terres   públiques   són   els   castells   (que   cedia   a   col·∙laboradors   per   administrar-­‐los)...   Però   no   deixava   de   perdre   el   poder   sobre   aquests  béns.   • Assessorat   per   la   comtessa,   vescomtes  i  la  cort     Veguers     Els  veguers     • Funcionaris   locals   designats   pel   • es  converteixen  en  càrrec  hereditaris.   comte   als   quals   atorga   un   feu   en   castells   que   han   d’administrar.   Però   el  comte  conserva  el  poder  superior     Feu  =  propietat  fiscal   Feu  =  propietat  privada.     • Es   lliurarà   a   un   altre   a   canvi   de   serveis  militars  i  altres  obligacions.     • Moneda   de   canvi   en   les   relacions   feudo-­‐vassallàtica     Hem   vist   el   fisc,   les   propietats   que   cedia,   que   delegava   el   comte.   Però   aniran   desapareixent   també  els  alous,  les  propietats  d’homes  lliures,  que  les  classes  dominants  s’aniran  fent  seves.   Any  1000   Any  1050     • Petites   propietats   aloueres   en   mans   • Ja  casi  acabat  procés  de  feudalització:   de  pagesos  lliures   recula   la   petita   propietat   camperola,   perquè  ara  també  en  mans  noblesa   • O   bé   pagesos   tinents   que   pagaven   una  renda  fisca,  la  tasca.   • Certa   acumulació   de   terres   en   mans   • Concentració   de   terres   en   mans   de   de   l’Església,   gràcies   a   les   donacions   l’Església  i  la  noblesa   pietoses.     • I   els   senyors   s’apropiaran   dels   excedents.     Mecanismes  utilitzats  per  tot  això:  la  violència,  tant  física  com  psicològica.     Així,  del  1000  al  1050  més  o  menys,  procés  ràpid  i  violent  à  els  senyors  feudals,  a  més,  són   professionals   de   la   guerra   i   donen   culte   a   la   violència,   i   el   mateix   que   fan   a   les   fronteres   ho   poden  fer  amb  els  camperols  i  fins  i  tot,  amb  el  comte,  o  entre  ells  mateixos:  veurem  també   rivalitats  entre  la  mateixa  noblesa,  inclosa  l’eclesiàstica.  És  un  procés  violent.     I  per  por  d’aquest  ambient,  molts  pagesos  busquen  protecció    senyors,  motiu  pel  qual  també   els  hi  donaran  les  terres,  a  canvi  de  protecció:  també  afavoreix  la  concentració.   En   la   concentració   de   terres   es   clau   la   violència,   doncs,   però   també   fou   una   època   de   males   collites.   El   procés   de   feudalització   es   l’empenyorament   de   terra   en   anys   de   males   collites   també.  Són  dos  factors  ha  tenir  en  comte.     Exemples:   • • 1043:   al   Vallès,   per   una   pedregada,   collita   es   va   malmetre   à   deixa   sense   menjar   i   sense  poder  tornar  a  sembrar:  algunes  famílies  venen  les  terres  a  canvi  de  cereal  per   poder  menjar  i  tornar  a  plantar.     Deu  anys  després:  una  vídua  i  els  seus  fills  havien  venut  una  vinya,  molí  a  canvi  de  blat,   ordi  i  vi.     No  abandonen  les  terres,  sinó  que  en  perden  la  propietat.   I  hi  ha  espais  fronterers  repoblats  que  s’han  d’abandonar  també  (La  Tossa  de  Montbui,  Santa   Maria  de  Meià  (a  causa  de  razzies  musulmanes  ambdues)...).  Així,  amb  això,  es  va  a  parar  a  una   tinença  o  a  terres  que  depenen  d’un  altre.  És  l’únic  lloc  on  poden  anar  a  parar  els  que  marxen.     Així,   en   definitiva,   veurem   com   els   senyors   dels   castells   trencaran   amb   l’ordre   jurídic,   social,   polític,   econòmic   i   moral   antic   o   tradicional.   Per   això   alguns   parlen   de   feudalització   com   Revolució  o  mutació:  es  un  canvi  a  tots  els  nivells.   ...

Tags: