TEMA 9 - CONVIVENCIA ESTABLE EN PARELLA (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de Família
Año del apunte 2017
Páginas 28
Fecha de subida 22/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA 1. La parella estable i el seu context.
En l’àmbit familiar, l’individu es deslliga de les estructures tradicionals i amplia les opcions del seu iter vital, en quant el matrimoni deixa de ser un vincle vitalici indissoluble i condició necessària per a viure en parella i tenir descendència; l’anterior ha comportat, entre altres conseqüències, paral·lelament a una progressiva desinstitucionalització del matrimoni, la normalització de la convivència afectiva more uxorio, com situació purament fàctica no sotmesa ni a les formes ni a les normes del matrimoni.
L’Estat assumeix i buida la família matrimonial de part de les funcions, de caràcter eminentment públic, que tradicionalment li havien estat encomanades, com és la socialització i educació dels nous membres o la protecció econòmica dels necessitats, i es desentén de certs aspectes que esdevenen matèria privada, com és la procreació o el deure de fidelitat; la dona s’allibera de la necessitat d’accedir a una seguretat i estabilitat a través del matrimoni, mitjançant la independència econòmica que li dóna el seu accés al mercat laboral i la desvinculació entre sexe i reproducció a través dels mètodes anticonceptius; i el contingut substantiu del matrimoni es dessacralitza i s’amplia l’àmbit de llibertat que queda sotmès a la voluntat dels cònjuges, derivant progressivament del matrimoni institució en matrimoni contracte, del que n’és mostra l’article 231-2.1 CCCat que el defineix com un vincle jurídic, que es formalitza en termes contractuals i es resol per voluntat unilateral d’un sol dels cònjuges a través d’un divorci totalment descausalitzat.
D’altra banda, la normalització i generalització de les situacions de convivència, que no s’emmotllen al vincle matrimonial i que presenten un infinit nombre de variants en les seves diverses vessants, desemboca en freqüents conflictes que han exigit la intervenció dels òrgans judicials per a resoldre les conseqüències de la ruptura de la convivència; no obstant, l’absència d’una regulació específica d’aquestes situacions de convivència i dels seus efectes, l’especial naturalesa de les relacions que en resulten, personals i patrimonials, i la component ideològica que envolta el tema de les unions de fet, en qualsevol de les seves múltiples denominacions i varietats, fan especialment difícil resoldre els conflictes que en resulten, donant lloc a una pertorbadora disparitat en les respostes jurisprudencials.
Això ha situat el legislador en el dilema entre respectar la voluntat originària dels convivents de mantenir la seva relació exempta d’intervenció del poder públic i al marge del marc legal i institucional que l’Estat havia previst per al nucli bàsic familiar que era el matrimoni, o regular les relacions que es produeixen en el si de les situacions de convivència de fet a fi de garantir certs drets que es consideren fonamentals, encara i que sigui a risc de desnaturalitzar-les, doncs a partir d’aleshores poc o molt deixaran de ser una mera convivència de fet convertint-se en una convivència de dret.
El marc constitucional en què es desenvolupa la solució al dilema, es sintetitza en les sentències del Tribunal Constitucional números 184/1990, de 15 de novembre, i 222/1992 d’11 de desembre.
En la primera d’elles, parteix de la reiteració de jurisprudència anterior del mateix tribunal, segons la qual «el matrimoni i la convivència extramatrimonial no són situacions equivalents, essent possible, per això, que el legislador, dins de la seva amplíssima llibertat de decisió, dedueixi raonablement conseqüències de la diferent situació de partida»; i explica que «en la Constitució Espanyola el matrimoni i la convivència extramatrimonial no són realitats equivalents. El matrimoni és una institució social garantida per la Constitució Espanyola, i el dret de l’home i de la dóna a contraure’l és un dret constitucional (art. 32.1), quin règim jurídic correspon a la llei per mandat constitucional (art. 32.2). Res d’això no passa amb la unió de fet more uxorio, que ni és una institució jurídicament garantida ni hi ha un dret constitucional exprés al seu establiment. El vincle matrimonial genera ope CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA legis en la muller i en el marit una pluralitat de drets i deures que no es produeix de manera jurídicament necessària entre l’home i la dóna que mantenen una unitat de convivència estable no basada en el matrimoni. Aitals diferències constitucionals entre matrimoni i unió de fet poden ser legítimament preses en consideració pel legislador (...). És cert que la possibilitat d’optar entre l’estat civil de casat o el de solter està íntimament vinculada al lliure desenvolupament de la personalitat (art. 10.1 CE), de manera que l’Estat no pot imposar un determinat estat civil. Però el que no reconeix la Constitució és un pretès dret a formar una unió de fet que, per imperatiu de l’art. 14, sigui creditora del mateix tractament que el dispensat pel legislador als qui, exercint el dret constitucional de l’art.
32.1, contreguin matrimoni i formalitzin així la relació que, en quant institució social, la CE garanteix». Admet tot seguit que el legislador, dins del seu ampli marge de llibertat, pot estendre a les unions estables de fet, certs aspectes de la regulació pròpia del matrimoni, però que aquesta extensió sigui constitucionalment admissible no implica que la opció contrària no ho sigui.
La sentència 222/1992, per la seva banda, fent-se ressò de l’obligació que la Constitució imposa als poders públics, d’assegurar la protecció social, econòmica i jurídica de la família (art. 39.1), remet també a la llibertat de configuració del legislador l’articulació dels instruments, normatius o d’altra mena, a través dels que cal fer efectiu aquell mandat constitucional, sense que cap d’ells resulti, però, a priori constitucionalment obligat, doncs el mandat de protecció a la família no comporta, sense més, un deure per als poders públics de dispensar aquella protecció, indiferenciadament i sense matisos, a tota classe d’unitats familiars. En conseqüència, la mesura per apreciar la validesa o invalidesa de les diferenciacions normatives entre les diverses classes d’unitat familiar, no es troba en l’article 39.1 sinó en el 14 de la mateixa Constitució, d’acord amb el qual caldrà apreciar si les diferenciacions resulten o no discriminatòries, essent necessari que aquelles diferenciacions normatives que prenguin com criteri l’existència d’una unió matrimonial, reuneixin el triple requisit de complir un fi discernible i legítim, articular-se en termes no inconsistents amb aital finalitat i, finalment, no incórrer en desproporció manifesta a l’hora d’atribuir als diferents grups i categories drets, obligacions o qualsevol altres situacions jurídiques objectives.
En conseqüència, la regulació de les situacions de convivència estable en parella i la concreta articulació dels mecanismes a través dels quals es regula i se li dóna protecció, queda dins de l’àmplia llibertat de configuració que correspon al legislador que té però com a límits, en primer lloc el principi fonamental de no discriminació ex. art. 14 CE; en segon lloc el dret a la llibertat de contreure matrimoni, en les seves dues vessants, positiva, conforme a la qual el legislador no pot posar obstacles irracionals a l’efectivitat d’aquest dret, i negativa, perquè contreure matrimoni és un dret, no un deure, de forma que la imposició als convivents en parella estable, d’un règim legal equivalent al matrimoni com si es tractés d’un matrimoni de segona, seria contrari a aquella llibertat de no contreure matrimoni i al dret al lliure desenvolupament de la personalitat; i en tercer lloc la necessària protecció i garantia constitucional de la institució matrimonial, que no pot quedar subordinada o vulnerada per la regulació que es faci de la parella estable, tenint en compte no obstant, que com ha declarat reiteradament el Tribunal Constitucional (per totes STC. 117/2006, de 24 d’abril), «resulta aliè al nucli de protecció de l’art. 14 CE, la «discriminació per indiferenciació», en no consagrar el principi d’igualtat un dret a la desigualtat de tracte, ni empara la manca de distinció entre supòsits desiguals, per la qual cosa no existeix cap dret subjectiu al tracte normatiu desigual».
2. La parella estable en el Codi Civil de Catalunya.
El llibre II del Codi Civil de Catalunya, dedica el títol III a la família i, dins d’ell, el seu capítol IV a la «Convivència estable en parella».
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA Ho recull expressament l’exposició de motius segons la qual «avui la família s’entén més aviat com un àmbit en què la comunicació i el respecte als desitjos i les aspiracions individuals dels membres que la componen ocupen un lloc important en la definició del projecte de vida en comú. És per això que es posa èmfasi en el desenvolupament individual, en la llibertat i autonomia de l’individu, però també en la seva responsabilitat»; i afegeix: «avui predomina una més gran tolerància envers formes de vida i de realització personal diferents de les tradicionals. En una societat oberta, la configuració dels projectes de vida de les persones i de les mateixes biografies vitals no pot venir condicionada per la prevalença d’un model de vida sobre un altre, sempre que l’opció lliurement escollida no comporti danys a tercers. Aquest és el principi de què parteix el llibre segon pel que fa al reconeixement de les modalitats de família. Per això, a diferència del Codi de família, aquest llibre acull les relacions familiars basades en formes de convivència diferents de la matrimonial, com les famílies formades per un progenitor sol amb els seus descendents, la convivència en parella estable i les relacions convivencials d’ajuda mútua».
En conseqüència, el llibre segon del Codi Civil de Catalunya opta clarament per regular la convivència estable en parella amb un doble objectiu: 1) Incorporar-la com una més de les diverses formes de família que la llei acull i empara, impedint que es produeixi discriminació per raó de l’opció personal dels convivents, d’acollir-se al vincle institucional del matrimoni o de mantenir la seva relació al marge d’aquest.
2) Establir certes normes i criteris que permetin evitar i/o resoldre els conflictes que generen les relacions de convivència, especialment amb motiu de la seva ruptura.
En efecte, es constitueix en eix fonamental de la llei la no discriminació entre les diferents formes de família, tal i com ho proclama el preàmbul de la llei i ho estableix d’una forma clara i sense matisos l’article 231-1.1: «La família gaudeix de la protecció jurídica que determina la llei, que empara sense discriminació les relacions familiars derivades del matrimoni o de la convivència estable en parella (...).» Ara bé, reconeguda la diversitat de formes d’organització familiar, el principi de no discriminació no comporta un tractament mimètic entre elles, sinó la racionalitat, causalitat i proporcionalitat en les diferències, d’acord amb la doctrina jurisprudencial que abans s’ha sintetitzat.
3. Concepte La situació purament fàctica en què es desenvolupa la parella estable i l’infinit nombre de modalitats en que es pot manifestar la convivència, fa impossible establir un concepte de parella estable, limitantse l’article 234-1 CCCat , a definir l’àmbit de l’aplicació del règim que li dedica el Codi Civil, concretat a la convivència de dues persones en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial; és a dir, dibuixa els contorns de la parella estable per referència a la convivència matrimonial, però sense poder-se servir del caràcter institucional del matrimoni, de la seva formalització solemne i tenint en compte l’esvaïment dels trets que tradicionalment havien definit la convivència matrimonial, com són per exemple el fonament afectiu, la seva orientació a la procreació o el deure de fidelitat, tots ells absents de l’art. 231-2, que al seu torn caracteritza la comunitat de vida matrimonial pels deures de respecte recíproc, actuació en interès de la família, lleialtat –desproveït ara de la connotació d’exclusivitat en l’affectio maritalis que tintava el desaparegut deure de fidelitat–, ajuda i socors mutu.
Als efectes de sistematitzar els trets distintius que defineixen la convivència en parella per a que aquesta sigui jurídicament rellevant, podem prendre com a referència la caracterització que en fa la STS de la Sala Primera del Civil, de 18 de maig de 1992, que exigeix que la convivència more uxorio es desenvolupi «en règim vivencial de coexistència diària, estable, amb permanència temporal CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA consolidada al llarg dels anys, practicada de forma externa i pública amb acreditades actuacions conjuntes dels interessats, creant-se així una comunitat de vida àmplia, interessos i fins, en el nucli d’una mateixa llar»: - Relació monogàmica no matrimonial: la convivència more uxorio, per raó de la seva referència a la matrimonial, s’ha caracteritzat per tractar-se d’una relació exclusiva entre dues persones que no estan lligades entre sí per vincle matrimonial; aquella exclusivitat, acollida per l’art. 234-1 en exigir que es tracti de dues persones, també per l’art. 234-2.c) i d) en privar d’idoneïtat per a constituir una parella estable aquells que no estiguin separats de fet del seu cònjuge i a aquells que convisquin en parella amb una tercera persona, comporta l’exclusió de les relacions poligàmiques estables, si bé aquesta circumstància, a la vista de l’evolució social i legislativa, podria tenir un caràcter contingent, doncs el concepte de família que adopta la llei, basada en els principis de llibertat, pluralisme i lliure desenvolupament de la personalitat, és igualment aplicable a un ampli ventall de relacions més enllà de les que ara empara la llei; i a més, la justificació que dóna l’exposició de motius de la llei per a la seva aplicació a les parelles formades per persones que encara estan unides per vincle matrimonial amb tercer, sempre que n’estiguin separades de fet, centrada aquella justificació en la necessitat de resoldre els problemes derivats del cessament de la convivència, també seria perfectament aplicable a altres relacions convivencials i entre elles la formada per més de dues persones.
També podria entendre’s que la convivència en parella estable no és incompatible amb una relació plural esporàdica coneguda i consentida, sempre que no interrompi la convivència, doncs malgrat les protestes en contra d’un dels ponents de la llei en la seva defensa en el Parlament, no pot tenir altre significat la substitució, en l’art. 231-2.1 relatiu al matrimoni, del tradicional concepte de fidelitat –amb la connotació que duu vinculada d’exclusivitat en la relació afectiva i sexual- pel més objectiu i assèptic de «lleialtat», malgrat la proximitat semàntica.
- Comunitat de vida: Com ja hem apuntat, aquest és l’element substancial i essencial de la convivència en parella estable, però el caràcter íntim de l’àmbit en què es desenvolupa, impedeix basar la seva presència i exigir en conseqüència com a prova, una relació afectiva o la relació sexual entre els convivents. Davant d’aquesta impossibilitat, que imposa el dret a la intimitat personal i familiar garantit per l’article 18 CE, cal acudir a elements objectius que de vegades la conformen, altres la complementen com elements accessoris o senzillament en són indicis segons l’experiència general. Entre els primers, la voluntat conscient i responsable de conviure, continuada i renovada en el temps, és un element essencial i conformador de la comunitat de vida, que alhora justifica l’exigència d’una certa capacitat en els convivents; no obstant ser la convivència en parella una situació fàctica, que no exigeix un consentiment exterioritzat formalment, això no exclou que aquest consentiment hagi d’existir, doncs la convivència en parella estable és objecte de protecció legal en quant és manifestació de la llibertat de la persona i del seu dret al lliure desenvolupament de la personalitat. L’estabilitat és un element natural de la convivència en parella, d’una banda en el sentit que la convivència ha de ser tendencialment estable sense perjudici de que, un cop constituïda o establerta la convivència, la durada d’aquesta no condiciona el reconeixement dels efectes ja assolits; aquesta estabilitat tendencial exclou la convivència a termini o sotmesa a condició o mode, per incompatibilitat amb la caracterització de la convivència matrimonial segons l’art. 45 CCE a la què es remet el Codi civil de Catalunya per tal de definir la convivència en parella. D’alta banda, cal tenir en compte que si bé aquesta CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA estabilitat pot concórrer per referència al passat, vers el futur no és exigible altra cosa que la voluntat de permanència.
- Domicili comú: L’existència d’un domicili comú, que constitueixi el domicili familiar o lloc on es desenvolupa i que alhora simbolitza la comunitat de vida que defineix la convivència more uxorio, la pressuposa com un element integrant de la convivència marital l’art. 231-3 CCCat, en permetre que qualsevol dels cònjuges demani del jutge la seva determinació, i l’ha exigit la jurisprudència per admetre l’existència d’una convivència jurídicament rellevant. No obstant, l’àmplia varietat de formes i circumstàncies que es poden presentar en una relació de convivència fa que entre aquelles situacions en que la convivència amb tots els seus elements característics i indiciaris queda acreditada d’una forma indubtable i aquelles altres en què clarament no existeix, hi hagi un ample marge de situacions entremitges en què es pot dubtar sobre la seva naturalesa i opinar en un sentit o altre segons les particulars sensibilitats o percepcions; estudiant aquestes situacions, una part de la doctrina qüestiona ja que l’existència d’un domicili comú sigui requisit necessari per a que existeixi convivència en parella estable, entenent suficient la voluntat de convivència i la vocació de permanència d’aquesta, encara i que no es vinculi a una seu física o no es tradueixi més que en una efectiva convivència esporàdica. En qualsevol cas, especialment en aquells supòsits en què no hi ha un acte formal de declaració, l’existència d’un domicili comú és un requisit exigit amb caràcter general per la jurisprudència, susceptible de ser acreditat per diversos medis de prova, entre altres els corresponents certificats d’empadronament, i alhora, és un eficaç medi de prova d’aquella convivència com a dada objectiva de la que se’n desprèn la voluntat d’affectio maritalis.
- Notorietat: la manca de tot requisit de forma com element constitutiu de la parella estable i la protecció pel dret a la intimitat, de l’afectivitat que podria definir aquesta convivència, fa necessària l’exteriorització de la relació de parella per a poder-la sotmetre o acollir al règim legal que té destinat; no obstant, si bé aquesta exteriorització generalment tindrà lloc a través d’una presència pública que la fa notòria, aquest tampoc no és un element essencial, i si bé és cert que la sentència més amunt transcrita la contempla com un dels elements definidors, el propi Tribunal Suprem, en sentència de la Sala 3a, Scc. 6a, de 6 de maig de 2000, en relació a un supòsit de reagrupament familiar, declara que «el coneixement per terceres persones del vincle estable constitueix una manifestació de la seva existència, encara i que la publicitat en si mateixa no és un requisit necessari per a que pugui apreciar-se l’existència d’una unió en aitals condicions, fonamentada en vincles afectius i de convivència que es desenvolupen bàsicament en la intimitat».
- Comunitat d’interessos i ajuda mútua: Encara i que aquests son fins als que tendeix la convivència matrimonial i en conseqüència cal pressuposar-los en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial, la forma en què els membres de la parella organitzen aquests aspectes de la seva convivència no sembla que sigui susceptible de valoració mentre dura la convivència, als efectes de deduir de la seva absència o insuficiència, una desqualificació com parella estable. L’extensió i la intensitat de l’aspecte solidari i assistencial d’aquella comunitat de vida, depèn exclusivament de la voluntat dels convivents, únics als que correspon valorar l’aportació de cadascun d’ells a la convivència i de decidir si és suficient o no per justificar la permanència en ella.
a) Requisits de la qualificació legal CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA Aquesta manca òntica de precisió en el concepte de parella estable, exigeix una qualificació addicional de l’únic fet de la convivència, de forma que l’article 234-1 CCCat, exigeix per a que es pugui considerar com parella estable als efectes del propi codi, la convivència de dues persones en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial, que compleixin, a més, una de les següents condicions: - Convivència durant més de dos anys ininterromputs El primer comporta la incorporació del requisit de l’estabilitat en la convivència, que es considera assolida quan aquesta es manté de forma ininterrompuda durant més de dos anys. La interrupció de la convivència abans del termini de dos anys des del seu inici, fa que el temps de convivència fins aleshores transcorregut sigui inhàbil per a ésser computat en una eventual represa de la relació.
- Naixement d’un fill comú durant la convivència La mateixa finalitat rau en el fonament de la segona de les condicions, doncs aquella voluntat d’estabilitat que es projecta cap al futur es pot presumir en una paternitat responsable. La formulació de la condició s’ha d’entendre en termes estrictes, és a dir, amb independència de quina sigui la classe de filiació o de si des de la concepció al naixement s’ha mantingut o no la convivència; l’objectiu és facilitar i fomentar la protecció a la nova família que sorgeix amb el naixement del fill, sempre que aquest sigui comú a tots dos convivents i al temps del naixement els progenitors convisquin en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial - Formalització en escriptura El tercer dels supòsits permet acollir-se al règim legal aquelles situacions convivencials en les que no es donen cap de les dues circumstàncies anteriors; en aquest supòsit no es demana cap antelació en la convivència però sí que cal la convivència al temps de l’atorgament doncs no seria constitutiu d’una parella estable el simple atorgament de l’escriptura notarial manifestant la voluntat de conviure si aquella convivència no existís al moment de l’atorgament; i alhora cal que aquest consentiment per a sotmetre la convivència al règim del Codi Civil, no sigui modalitzat tampoc de cara al futur per condició, termini o mode.
- Altres situacions de convivència La delimitació que fa l’art. 234-1 del concepte legal de parella estable, en deixa fora un gran nombre de relacions convivencials que en conseqüència no quedaran sotmeses ni emparades per les previsions legals aplicables exclusivament a aquelles que compleixin els requisits enumerats. El fet de no poderse subsumir en les condicions que exigeix l’article 234-1, no comporta la seva prohibició ni l’exclusió d’altres formes de convivència que, en conseqüència, es regiran per l’autonomia de la voluntat expressada a través dels pactes que voluntàriament hagin establert els seus membres o, subsidiàriament, d’acord amb les institucions generals del dret, d’aplicació directa o analògica, en base a les quals fins ara es venien resolent els conflictes resultants de les situacions de convivència en parella, institucions i prinicpis generals que ara caldrà contemplar a la llum de la nova regulació legal de la convivència estable en parella.
b) Requisits personals Partint de la llibertat de la persona com valor superior de l’ordenament jurídic (art. 1.1 CE) i del dret constitucional de tota persona al lliure desenvolupament de la personalitat (art. 39 CE), l’article 234-2 CCCat . pressuposa el dret de tota persona a constituir una parella estable i n’enumera tant sols les circumstàncies que l’exclouen: CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA - Els menors d’edat no emancipats.
La doctrina ha basat aquesta exigència en el fet que no obstant el substrat bàsicament fàctic de la relació de parella estable, la comunitat de vida i l’affectio maritalis que conformen la convivència more uxorio pressuposen una consciència sobre la situació de convivència i les conseqüències que se’n deriven i una voluntat d’assumir-los que exigeixen un mínim de capacitat legal, a quin efecte s’ha optat per la que estableix l’art. 46 CCE per a contraure matrimoni. No obstant, llevat del supòsit d’atorgament d’escriptura de formalització de la relació de parella, cap dels altres dos supòsits que qualifiquen la relació de convivència com parella estable, comporten necessàriament aquells consentiment i voluntarietat, doncs la convivència estable en parella pot derivar d’una decisió conscient i voluntària comunament assumida per tots dos convivents, que impliqui un compromís de permanència en la comunitat de vida, però també pot resultar d’una situació momentània i puntual reproduïda i perllongada en el temps, en la que no existeixi un compromís dels convivents sinó una simple acceptació de la situació fàctica actual, que malgrat la seva provisionalitat es manté mentre no hi hagi una voluntat contrària. En aquest darrer cas, la presència d’un consentiment que exigeixi una determinada capacitat, queda tant diluïda que més aviat ens fa pensar que l’exigència d’una edat mínima respon a la necessària autonomia personal per a poder establir una relació convivencial amb un tercer, lliure de la subordinació i control de la persona que resulta de les institucions de protecció dels menors. La subjecció a la potestat parental, tutela o curatela, i el control i autoritat que això atorga als pares, tutor o curador sobre la persona i el patrimoni del menor no emancipat, són incompatibles amb l’autonomia que la constitució d’una parella estable exigeix en els convivents. Així ho confirma el caràcter imperatiu de la regulació legal, que esdevé aplicable fins i tot contra la voluntat dels convivents, per la qual cosa el seu consentiment es considera irrellevant. No hi ha dubte, doncs, que estan habilitats per a constituir una parella estable els emancipats en qualsevol dels casos que estableix l’article 211-8 CCCat , però es pot dubtar i no hi ha unanimitat en la doctrina sobre si ho està el menor de més de setze anys que, d’acord amb l’art. 211-11, es considera emancipat en viure d’una manera econòmicament independent dels progenitors o el tutor, amb el consentiment d’aquests, efectivament entenem que no és hàbil per a constituir una parella estable doncs només se’l considera emancipat però realment no ho està i la convivència estable i els seus efectes no semblen compatibles amb la revocabilitat d’aquell consentiment dels progenitors o del tutor.
D’altra banda, a diferència del que passa amb el matrimoni, que és causa d’emancipació, no produeix el mateix efecte la convivència estable en parella; i tampoc no es preveu la dispensa per raó d’edat.
Pel que fa als majors d’edat que hagin estat incapacitats, cal entendre que tampoc no podran constituir una parella estable si la incapacitació els hi concedeix un àmbit d’actuació i autonomia jurídica personal inferior a la pròpia del menor emancipat, mentre que si la limitació de capacitat és equivalent a la d’aquests o menor, s’haurà d’aplicar per analogia l’habilitació per a constituir parella estable que la llei concedeix als menors emancipats.
- Les persones relacionades per parentiu en línia recta, o en línia col·lateral dins del segon grau.
Adopta novament la norma els requisits mínims inderogables per a contreure matrimoni, tenint en compte que si bé l’art. 47.2 CCE n’exclou el tercer grau entre col·laterals, aquest és dispensable d’acord amb l’art. 48 CCE.
- Les persones casades i no separades de fet.
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA La llei 10/1998, reguladora de les unions estables de parella, derogada per la llei que aprova el llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, exigia per a considerar l’existència d’una unió estable de parella, que els convivents no tinguessin impediment per a contreure matrimoni entre sí, la qual cosa excloïa d’aquella relació convivencial les persones casades, fins i tot si estaven separades judicialment, en considerar que era incompatible el vincle matrimonial, que només s’extingeix pel divorci, amb la creació d’un nou vincle, igualment monògam i productor d’efectes jurídics, mentre aquell subsistís. Ara, l’art. 234-2, en la seva lletra c) admet la possibilitat de que constitueixin parella estable, amb els efectes que legalment comporta, no sols els que encara estan lligats per vincle matrimonial però que n’han obtingut la suspensió de certs efectes en virtut de la separació judicial, sinó també els que sense separació judicial es troben simplement en una situació de separació de fet. Constitueix, al nostre parer, un dels aspectes més criticables de la llei, doncs és incompatible fins i tot amb la definició de mínims que l’art. 231-2.1 CCCat estableix del matrimoni, com a originador d’un vincle jurídic; poc vinculant i poc jurídic sembla ser si es pot deixar sense efecte per simple abstenció o per l’actuació unilateral d’un sol dels subjectes suposadament vinculats, en termes incompatibles amb els compromisos assumits, i tot això sense que existeixi una declaració formal del mateix poder públic que va sancionar el vincle, o ni tant sols constància de que l’altre subjecte del vincle hagi tingut coneixement de que aquest ha cessat. El matrimoni només es dissol pel divorci i la separació judicial només produeix la suspensió d’alguns dels seus efectes, com és el deure de convivència (art. 83 CCE), però no la cessació del vincle, raó per la qual aquells efectes que havien quedat suspesos per la sentència de separació, es reactiven pel sols fet de la reconciliació sense necessitat d’un nou consentiment matrimonial; per tant, mentre no recaigui sentència ferma de separació judicial o de divorci, el matrimoni subsisteix i es manté el deure de convivència inherent a la comunitat de vida que el caracteritza, incompatible per la seva pròpia naturalesa amb la convivència en parella estable amb una altra persona i amb l’empara legal plena que la llei ara li atorga.
Cal tenir en compte, a més, que no existeix un concepte jurídic ni tant sols una aproximació legal al concepte de separació de fet o cessació de convivència; aquest constitueix un concepte indeterminat que és, per tant, susceptible de visions i interpretacions diferents; no és impossible ni infreqüent que el canvi de domicili per part d’un dels cònjuges sigui interpretat per un dels dos com una separació de fet i per l’altre com un simple període de reflexió; sembla improbable –que no impossible– que si aquesta situació es perllonga més de dos anys durant els quals un dels dos ha conviscut en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial amb una altra persona, pugui l’altre cònjuge ignorar la situació de separació de fet; però res no impedeix que l’endemà d’abandonar l’habitatge conjugal, el cònjuge secessionari atorgui escriptura que formalitzi la seva convivència estable en parella amb una tercera persona, amb les conseqüències de tot ordre que això té pel primer sense que aquest ni tant sols en tingui coneixement.
El preàmbul de la llei justifica aquesta modificació dient que «S’estima que, tractantse d’una regulació fonamentalment adreçada a resoldre els problemes derivats del cessament de la convivència, un tractament desigual no té justificació. Es vol evitar, així mateix, que un nombre molt important de parelles quedin fora de la regulació –segons algunes estimacions, entorn d’un 30% de les parelles heterosexuals existents a Catalunya i un nombre indeterminat de parelles homosexuals– i que les conseqüències de la ruptura s’hagin de determinar acudint a una doctrina jurisprudencial de perfils massa imprecisos». No obstant, si del que es tracta és de resoldre problemes derivats del cessament de la convivència, aquests problemes es donen de forma exactament igual en altres unions estables que tampoc no han estat regulades per la llei o que són protagonitzades per persones que n’han estat excloses, però és que el fet de regular-les no és asèptic, sinó que comporta una aprovació de la situació CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA que es tradueix en l’empara legal que s’atorga als membres que s’hi acullen. És per això que s’exclou de la qualificació de parella estable, certes relacions a les que es vol negar la institucionalització legal encara i que en elles també es puguin produir aquells problemes de liquidació. Essent doncs obvi, que no són els problemes que provoca la cessació de la convivència els que poden per si sols justificar la regulació de la llei, cal concloure que és una qüestió estadística: és la xifra esmentada del trenta per cent la que determina la seva inclusió en la qualificació de parella estable, i així ho confirma el debat parlamentari que va precedir l’aprovació del projecte de llei, fent dubtar de si la decisió del legislador ha estat una opció conscient i fonamentada, orientada a la consecució de l’interès general i la vertebració social i familiar, o si havent-se deixat portar pel deler postmodern i no discriminador, decidit a trencar límits, superar tabús i atendre demandes socials, ha oblidat que els efectes de qualificar una determinada relació com parella estable, va molt més enllà del règim liquidatori establert en el capítol IV del títol tercer del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, únic aspecte que contempla l’exposició de motius en justificar la qualificació d’aquestes relacions com parella estable, doncs en aquest moment s’estenen al règim de disposició de l’habitatge familiar, règim successori, arrendatici, fiscal, de seguretat social, funció pública, etc, i en tots ells, l’avenç de la posició de la parella comporta una postergació d’altres drets i interessos, i no sols els del cònjuge, i és que la qualificació de la parella no és una qüestió inter partes que queda limitada a les relacions liquidatòries entre els interessats, sinó que afecta a tercers quins drets desapareixen o esdevenen claudicants sense cap garantia ni seguretat jurídica sobre la seva condició, provocant com a resultat que la solució dels problemes de la dissolució d’aquestes parelles es fa a costa, entre d’altres efectes indesitjables, d’agreujar els problemes de liquidació de les relacions patrimonials del matrimoni anterior en cavalcar-se d’una banda un matrimoni amb un règim econòmic possiblement vigent i d’altra una relació de parella estable amb els seus efectes, no sols econòmics, sinó també successoris, i a costa de devaluar, un cop més, el vincle matrimonial.
En conseqüència, creiem que el legislador no ha tingut en compte l’abast de la inclusió de les persones casades i no separades ni divorciades entre les que són hàbils per a constituir una parella estable. Si el que es volia és evitar la imprecisió dels perfils i la disparitat de criteris de la doctrina jurisprudencial sobre liquidació de relacions de convivència, es podia establir un marc general específicament destinat a l’efecte apli-cable a un espectre de relacions convivencials tant ampli com es cregués convenient, i si més concretament, el que es volia és estendre els efectes de la secció tercera també a aquestes relacions convivencials, es tenia que haver dit així, sense, però, donarles-hi la qualificació de parella estable amb tot el marc normatiu que comporta i les dificultats, fins i tot d’ordre constitucional, que genera, doncs és obvi el conflicte que això provoca entre el vincle matrimonial i la situació convivencial, que el legislador català resol a favor d’aquesta darrera i a costa d’aquell, amb clara vulneració del reconeixement i protecció constitucionals del matrimoni, segons la interpretació de la doctrina constitucional recollida en les sentències més amunt transcrites. No es tracta de reclamar contra una «discriminació per indiferenciació», ni garantir al matrimoni cap dret subjectiu al tracte normatiu desigual, sinó d’evitar que la protecció d’una situació purament fàctica no institucionalitzada ni específicament protegida per la constitució, es faci a costa d’una institució constitucionalment garantida, sancionant així el que en el propi debat parlamentari es va qualificar d’una «falsa bigàmia».
- Les persones que convisquin en parella amb una tercera persona.
La llei només és aplicable a una sola relació de parella; no es tracta de que prohibeixi una relació de tres o més persones, o la d’una persona que conviu simultània però independentment amb altres dues o més, doncs la llibertat de fer-ho també està emparada pels drets constitucionals de llibertat i lliure CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA desenvolupament de la personalitat, sinó que aquestes darreres situacions de convivència no es poden acollir a la regulació legal de la convivència estable en parella i hauran de buscar la solució als problemes que sorgeixin en funció de les circumstàncies de cada cas, a quin efecte caldrà seguir acudint als criteris jurisprudencials que havien estat emprats fins ara per a la unió estable de parella Caràcter imperatiu de la qualificació Finalment, si bé, com hem vist, la voluntat formalment manifestada pels convivents en escriptura pública, permet qualificar de parella estable una convivència amb independència de la seva durada, no és en canvi possible excloure aquella qualificació ni per tant la submissió a les prescripcions legals, si concorre la convivència more uxorio i algun dels requisits o condicions que estableix l’article 234-1.
El règim que estableix el Codi civil de Catalunya per a la parella estable, per respecte a l’absència de voluntat de les parts d’acollir-se i alhora sotmetre’s al règim institucional del matrimoni, ja ha estat reduït pel legislador a un mínim indisposable, però de caràcter imperatiu, que afecta de forma quasi exclusiva al règim i efectes de l’extinció de la convivència i que en allò que considera que admet el pacte entre parts, així ho estableix expressament. Per tant, pot succeir que els atorgants deixin constància en escriptura pública de la manca de convivència, de la manca d’affectio maritalis o, en general, de l’absència de qualsevol dels altres requisits que conformen la comunitat de vida anàloga a la matrimonial, quina declaració tindrà els efectes adequats a l’hora de provar l’absència de qualsevol de les condicions que conformen una unió estable de parella; però qualsevol que sigui el contingut de l’escriptura destinada a excloure l’aplicació del règim i, en particular, malgrat la manifestació expressa de la seva voluntat d’excloure l’aplicació del règim legal, esdevé ineficaç si queda acreditada la concurrència de les condicions que qualifiquen legalment la convivència com parella estable.
4. Règim durant la convivència.
a) Llibertat de pacte Conseqüentment amb l’opció dels convivents, de no formalitzar ni donar un marc institucional a la seva convivència, l’art. 234-3.1 CCCat estableix que «Les relacions de la parella estable es regulen exclusivament pels pactes dels convivents, mentre dura la convivència»; s’absté d’immiscir-se en les decisions dels interessats, confiant a la voluntat i pactes, expressos o tàcits, dels convivents, la regulació del desenvolupament de la seva convivència mentre aquesta duri, i això tant en els àmbits personal com patrimonial.
Atesa la naturalesa de la convivència estable en parella, que es manté mentre es renova la voluntat dels convivents i cessa per la sola voluntat de qualsevol d’ells, s’ha considerat innecessari establir els concrets drets i deures recíprocs dels convivents, doncs és als propis interessats a qui correspon establir les bases sobre les que s’assenta la seva relació determinant, per exemple, si aquesta comprèn i en quins termes, els deures de fidelitat o lleialtat, de socors mutu, de tracte carnal o de contribució a les despeses familiars i a les tasques domèstiques, quin compliment d’altra banda seria en qualsevol cas inexigible i sense que un eventual incompliment pugui constituir-se en condició necessària per a disposar el cessament de la convivència. En particular, en no existir l’obligació legal que l’art. 231-6 CCCat imposa als cònjuges, de contribució a les despeses familiars, tampoc no s’ha recollit la responsabilitat solidària dels convivents per aquestes despeses que pels cònjuges, en canvi, imposa l’art. 231.8 CCCat , la qual cosa deixarà els tercers que contracten amb un d’ells en aquest àmbit, en la incertesa de l’abast de la responsabilitat patrimonial o els obligarà a preguntar per l’estat civil del CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA deutor, doncs diferirà segons sigui casat o no. En qualsevol cas, aquesta facultat de regular la relació té com a límits la llibertat i la dignitat dels membres de la parella; en canvi res no imposa que el règim de la convivència s’estableixi en termes d’igualtat entre els convivents, mentre aquest tracte desigual no atenti contra la llibertat o la dignitat de qualsevol d’ells.
En l’àmbit patrimonial, l’art. 234-3.1 recull la doctrina jurisprudencial que ha admès amb gran amplitud la llibertat de pacte, que comprèn fins i tot la possibilitat de pactar un règim econòmic matrimonial de comunitat. En aquest sentit, la STS de 4 d’abril de 1997, referida al dret comú, després de negar que la normativa reguladora del règim econòmic matrimonial es pugui considerar automàticament aplicable a tota unió lliure pel sols fet del seu sorgiment, admet que, ateses les circumstàncies de cada cas concret, pugui predicar-se l’aplicabilitat, no per analogia legis, que no es dóna, sinó per analogia iuris, d’algun determinat règim econòmic dels diversos que es regulen pel matrimoni, sempre que quedi patentitzada, per pacte exprés o tàcit, deduït aquest dels seus fets concloents i inequívocs, que la voluntat dels convivents fou sotmetre’s al mateix. Amb més raó, doncs, es podrà pactar un règim econòmic amb l’abast que els convivents determinin sota l’empara de la declaració expressa de l’art. 234-3.1, amb algunes limitacions, però: en primer lloc la no oposabilitat a tercers, doncs els efectes no deriven d’un marc institucional rebutjat pels convivents, sinó d’un pacte entre parts (art. 1257 CCE) que no disposa d’un mecanisme de publicitat com és el Registre Civil; en segon lloc, no creiem possible establir per pacte un règim general, ja sigui imperatiu o supletori, a falta d’altre pacte, de comunitat germànica, a la manera de la societat de guanys, sinó que encara i que els cònjuges puguin establir el caràcter comú de certs bens o adquisicions, aquesta comunitat paccionada serà de caràcter romà i en indivisió sobre cadascun dels béns afectats; i en tercer lloc i per les mateixes raons, no és traslladable a aquest conveni el tractament fiscal propi de les transferències patrimonials que es produeixen en el si d’un règim econòmic matrimonial de comunitat, mentre no hi hagi una norma que així ho reconegui expressament.
Mes enllà del principi general de llibertat de pacte que constitueix el nucli de la regulació que dóna el Codi de la convivència en parella estable, mentre aquesta subsisteix, s’ocupa de dos aspectes concrets que es traslladen a aquest àmbit procedents de la regulació del matrimoni, en considerar que existeix una identitat de raó.
b) Disposició sobre l’habitatge No obstant l’esmentat principi general de llibertat de pacte, s’ha considerat que aquest tenia que tenir com a límit la protecció de l’habitatge on es desenvolupa la convivència familiar i l’article 234-3.2 estableix l’aplicació a les parelles estables de l’art. 231-9, en virtut del qual el convivent titular no pot, sense el consentiment de l’altre, fer cap acte d’alienació, de gravamen o, en general, de disposició del seu dret sobre l’habitatge familiar o sobre els mobles d’ús ordinari que en comprometi l’ús, encara que es refereixi a quotes indivises; i això amb el caràcter imperatiu i conseqüències del seu incompliment, que estableix el propi article, a quina exposició, que es fa en altre lloc d’aquesta obra, ens remetem.
c) Compres amb pacte de superivència L’art. 234-3.3 trasllada també a les parelles estables, l’admissibilitat i el règim de les compres amb pacte de supervivència que els articles 231-15 a 231-18 CCCat estableixen per al matrimoni, a quin efecte ens remetem també a l’estudi que se’n fa en altra part d’aquesta obra, si bé amb les adaptacions òbvies i a més amb les següents precisions que imposa la transposició del règim previst pel matrimoni a les parelles estables: CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA 1) Cal entendre possible el pacte de supervivència entre dues persones en previsió de la seva futura convivència o entre dues persones que ja conviuen sense, però, complir les condicions ax art.
234-1; però cal que en el termini d’un any establert en l’art. 231-15.4, es donin les circunstàncies que, d’acord amb l’art. 234-1, qualifiquen la seva convivència com parella estable; en cas contrari, caduca el pacte i l’adquisició queda sotmesa al règim de la comunitat romana ordinària.
2) Cal recordar que la incompatibilitat amb l’assistència d’un heretament universal anterior, és també aplicable a la parella estable en haver desbordat l’heretament l’àmbit exclusivament matrimonial en l’art. 431-2 CCCat .
5. Causes d’extinció de la parella estable.
L’art. 234-4.1 CCCat enumera les causes que provoquen l’extinció de la parella estable, que són les següents: - Cessament de la convivència amb trencament de la comunitat de vida.
Fa referència a una doble condició, el cessament de la convivència i el trencament de la comunitat de vida com si fossin condicions cumulativament necessàries per a extinguir la parella estable, però de la mateixa forma que per a que existeixi parella es-table han de concórrer totes dues condicions, convivència i comunitat de vida (art. 234-1), l’absència sobrevinguda de qualsevol de les dues comportarà també l’extinció d’aquella; no obstant, cal tenir en compte que la parella estable pot subsistir si malgrat continuar la comunitat de vida, hi ha cessament de convivència per causes diferents de la voluntat dels convivents o d’un d’ells, ja sigui per motius laborals, de malaltia, o altres condicionants que, sense perjudici de la subsistència de l’affectio maritalis i de la voluntat de mantenir la comunitat de vida, poden imposar una separació física que en aquest cas no es considerarà com causa extintiva de la parella estable. En canvi, no pot subsistir la parella estable si cessa la voluntat de mantenir una comunitat de vida, encara i que es mantingui la convivència, doncs en aquest cas, aquesta ja no ho serà en concepte de parella estable, sinó de relació convivencial d’ajuda mútua, d’amistat, de comoditat, d’obligats per les circumstàncies econòmiques o qualsevol altra que sigui la causa que motiva que malgrat l’extinció de l’affectio maritalis, continuïn vivint en el mateix domicili.
- Mort o declaració de mort d’un dels convivents.
- Matrimoni de qualsevol dels convivents.
Cal posar-ho en relació amb l’article 231-2.1 en virtut del qual el matrimoni crea entre els contraents un vincle jurídic que origina una comunitat de vida i atès el caràcter monogàmic del vincle matrimonial, aquest ha de ser incompatible amb la subsistència d’una convivència en parella estable amb una tercera persona de forma que, de donar-se aquesta situació, caldria qüestionar la validesa del matrimoni per manca de causa o de consentiment matrimonial.
L’enumeració d’una relació de causes d’extinció de la parella estable, en lloc de l’expressió dels criteris o principis que la determinen, indueix a una interpretació excloent de les causes legalment taxades que deixaria fora d’elles, per exemple, la incorporació d’una tercera persona a la convivència en una relació CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA afectiva; l’exigència d’aquests apartat c) de la celebració formal de matrimoni d’un dels membres de la parella amb un tercer, com a causa diferent de la recollida en l’apartat a), podria induir a pensar que aquella incorporació d’un tercer, mantenint la convivència de la parella inicial, ara ampliada, mentre aital tercer no contregui matrimoni amb cap dels membres originals de la parella, si bé no permetria considerar com a membre de cap parella a aquest tercer sobrevingut, no comportaria en canvi l’extinció de la parella inicial, doncs no hi ha hagut nou matrimoni ni aquella incorporació d’una tercera persona és incompatible amb la subsistència de la convivència i de la comunitat de vida de la parella estable prèviament constituïda. No obstant, aquesta interpretació és incompatible amb el caràcter monògam de la relació de parella estable que resulta de l’Art. 234-1, que exigeix per a la seva constitució que la comunitat de vida sigui anàloga a la matrimonial, i per tant exclusiva de dues persones, i és en aquest sentit que cal interpretar la referència al trencament de la comunitat de vida que es fa en l’apartat a) de l’article que ens ocupa, de forma que encara i que no ho digui de forma expressa, caldrà entendre que s’entingeix la parella estable no sols quan hi ha un trencament de la comunitat de vida, sinó també quan aquesta, encara i que subsistint, deixa de presentar analogia amb la matrimonial, com seria el cas de cessament de la condició monògama de la relació.
- Comú acord dels convivents formalitzat en una escriptura pública.
Podria induir a confusió i fer entendre que l’atorgament d’aquella escriptura produirà, per si sol, l’extinció de la qualificació legal de parella estable i per tant la inaplicació del règim legal que aquella té previst; no obstant, atès el caràcter tuïtiu i imperatiu del règim que estableix la llei sobre les parelles estables, cal considerar, com ja s’ha exposat més amunt, que no poden els convivents excloure’n l’aplicació mantenint la convivència en comunitat de vida anàloga a la matrimonial. Per tant, aquest apartat d), és innecessari i pertorbador, sense perjudici del valor probatori que indubtablement té l’escriptura en la que els atorgants facin constar haver ja cessat en la seva convivència, als efectes de donar data autèntica i fefaença a la voluntat de les parts de cessar en la comunitat de vida i a la constatació del fet de la interrupció de la convivència.
- Voluntat d’un dels convivents notificada fefaentment a l’altre.
Crida l’atenció que en aquest cas de voluntat uni-lateral d’extinció de la parella estable sigui necessari per a que se’n produeixin els efectes que li són propis, la notificació fefaent a l’altre convivent, i que en canvi no s’hagi exigit, com a mínim i ni tant sols, una notificació anàloga al cònjuge que estableix una convivència en parella estable amb una altra persona, privant a partir d’aleshores al seu cònjuge, sense que potser aquest ho sàpiga, dels corresponents drets successoris i extingint, per exemple, el pacte de supervivència; i no es pot argumentar que el paral·lelisme es dóna amb el supòsit de la lletra c), de celebració de matrimoni, i no amb aquest de la lletra e), és a dir, que la sola celebració d’un nou matrimoni també produeix l’extinció de la parella estable, sense necessitat de notificació, doncs a més de la diferent naturalesa i protecció constitucional d’un i altre, que ha fet palesa la doctrina constitucional ja ressenyada sobre la protecció institucional del matrimoni, cal tenir en compte que el matrimoni té una publicitat a través del Registre Civil, que no té en canvi, la constitució d’una parella estable.
(*) En realitat, la convivència en parella estable s’extingeix pel cessament de la convivència en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial, essent les altres causes simple desenvolupament o concreció d’aquesta.
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA 6. Efectes de l’extinció.
El Codi estableix, pel cas de cessament de la convivència en parella estable, una norma específica de revocació dels poders i autoritzacions conferits entre els convivents, un principi general d’autonomia de la voluntat dels membres de la parella, per a regular els efectes que haurà de produir l’extinció de la convivència mitjançant els pactes que tinguin per convenient, i un règim supletori dels efectes que la cessació de la convivència ha de produir, a manca de pacte eficaç o en allò que aquest no hagi estat aprovat judicialment.
a) Revocació de consentiments i poders L’art. 234-4.2 disposa, com efecte de l’extinció de la parella, la revocació dels consentiments i poders que qualsevol dels convivents hagi atorgat a favor de l’altre; és un efecte paral·lel a la revocació dels poders atorgats entre cònjuges com a conseqüència de la sol·licitud de mesures provisionals relacionada amb la demanda de separació, divorci o nul·litat del matrimoni (art. 233-1.5), i té com a fonament la voluntat presumpta del poderdant de cessar en la relació de confiança que subjeu en l’atorgament d’un poder. És un efecte automàtic i no n’exceptua els poders atorgats abans de la constitució de la parella de fet, però atès el seu fonament, basat en la voluntat presumpta del poderdant, cal considerar que es pot excloure aquest efecte revocatori per disposició expressa en aquest sentit en l’atorgament del poder. En canvi, sembla l’opció més segura considerar també revocats aquells poders que s’hagin concedit amb el caràcter d’irrevocable, en haver estat atorgats com instrument de compliment d’una obligació del poderdant, doncs encara i que l’atorgament del poder vingui imposat per l’obligació a quin compliment tendeix, la definició i concreció de les facultats atorgades pot excedir de les estrictament necessàries o donar un marge de llibertat en quant als elements accessoris del compliment de l’obligació, que justifiqui l’aplicació també a aquests supòsits, de l’efecte revocatori de la cessació de la convivència.
b) Pactes en previsió del cessament de la convivència Els pactes reguladors dels efectes que hagi de produir el cessament de la convivència, es poden atorgar abans d’iniciar la convivència o mentre dura aquesta, de forma preventiva, o bé un cop produïda l’extinció de la parella estable.
Un cop més, l’art. 234-5 CCCat encomana als membres de la parella l’autocomposició dels seus interessos, mitjançant els pactes que tinguin per convenient per a regular els efectes que haurà de produir l’eventual extinció de la parella estable; exigeix, però, que aquests pactes previs al cessament de la convivència, s’atorguin en escriptura pública i els sotmet al que en relació al matrimoni, disposa l’article 231-20 CCCat , quina remissió ha de quedar matisada per les necessàries adaptacions a la naturalesa de la relació convivencial de parella.
Efectivament, no serà aplicable la previsió d’atorgar-los en capítols matrimonials doncs aquests van necessàriament vinculats a un matrimoni, com tampoc sembla que li hagi de resultar aplicable el termini de prohibició o exclusió de trenta dies anteriors a la data de celebració del matrimoni, ni tant sols en aquells supòsits en què sorgeixi la parella estable de l’atorgament d’escriptura de constitució, doncs la necessitat de garantir la llibertat i manca de pressions en els contraents, amb la que sembla voler-se justificar la norma en el matrimoni, no concorre en la constitució d’una parella estable.
En canvi, li resulten plenament aplicables sense especialitats significatives, els números segon a cinquè del mateix article 231-20, en els quals es regula i garanteix, probablement amb un zel excessiu, l’adequada informació de cada convivent sobre el contingut i transcendència dels pactes atorgats i CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA s’incorpora una reserva «rebus sic stantibus», en relació a tot el qual ens remetem a l’estudi que se’n fa en el capítol 13 d’aquesta obra.
Tant sols creiem convenient puntualitzar que cal relacionar aquesta especial exigència de forma i la garantia que amb ella es pretén que envolti tot l’acte de l’atorgament, per a valorar l’exigència de forma pública que estableixen els articles 234-5 i 231-20.2, en base al qual es pot concloure que va més enllà d’un simple valor ad probationem i li atorga una eficàcia pròxima a la constitutiva, doncs no sols exigeix un assessorament del notari a cadascun dels atorgants sobre el règim legal supletori que s’està modificant, amb advertiment del seu deure recíproc d’informació, sinó que a més aquest assessorament s’ha de proporcionar separadament a cadascun dels atorgants. Si l’assessorament notarial ha de ser, per la seva pròpia naturalesa, imparcial i equilibrador, però el legislador no considera que això sigui suficient sinó que exigeix a més que es presti de forma separada a un i altre convivent, cal concloure que la garantia que es considera imprescindible, de la presència d’un consentiment plenament lliure i informat, més enllà dels estàndards generals, només s’obté mercès a la intervenció notarial en els termes que estableix l’article examinat, essent per tant claudicant qualsevol altre consentiment en què no concorrin aquelles condicions.
D’altra banda, el règim legal supletori que esmenta l’article 231-20.2, no es refereix necessàriament o únicament a un règim econòmic matrimonial, sinó que s’entén referit al conjunt del règim legal aplicable a manca de pacte en previsió de cessament de convivència i en tots aquells aspectes que resultin afectats per aquests pactes; en conseqüència, entenem que també és aplicable aquest àmbit d’informació que haurà de proporcionar el notari, a la previsió de cessament de parella estable.
c) Acords assolits després del cessament de la convivència El codi hi dedica l’article 234-6 en quin número primer s’estableix altre cop el principi general de llibertat de pacte: «Després del cessament de la convivència, els convivents poden acordar els efectes de l’extinció de la parella estable» Aquests acords posteriors al cessament de la convivència poden, a més, sotmetre’s per part de tots dos convivents o per part d’un amb el consentiment de l’altre, a l’aprovació de l’autoritat judicial sota la forma de proposta de conveni regulador, que haurà de preveure tots els efectes que l’extinció hagi de produir respecte als fills comuns i entre els convivents, en els termes en què ho regula l’article 233-2, en els números 2, 3 i 4. El primer d’ells té caràcter imperatiu si hi ha fills comuns sota la seva potestat, i exigeix que el conveni regulador comprengui un pla de parentalitat, la previsió dels aliments que s’hagin de prestar als fills i, si escau, el règim de relacions personals amb els avis i germans que no conviuen en el mateix domicili. Els números tres i quatre tenen caràcter contingent: «si escau» diu el número tercer en referir-se a la previsió en el conveni regulador dels efectes econòmics que ha de produir entre els convivents, comprenent prestació compensatòria, ús de l’habitatge, compensació econòmica per raó de treball i liquidació del règim econòmic o patrimoni comú, o «també poden acordar», segons el número quart, referit a la previsió d’aliments pels fills majors d’edat o emancipats que no tinguin recursos econòmics propis.
El número tercer de l’article 234-6 remet, pels acords assolits fora de conveni, a l’article 233-5, i pels inclosos en una proposta de conveni al que disposa l’article 233-4; no obstant, creiem que aquesta darrera remissió és un error i cal entendre-la feta a l’article 233-3, doncs aquell es refereix a les mesures que haurà d’adoptar l’autoritat judicial precisament quan no hi ha acord sobre el conveni regulador, mentre que l’article 233-3 regula l’aprovació judicial del conveni regulador presentat per ambdós cònjuges o per un d’ells amb el consentiment de l’altre.
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA En quant als pactes adoptats pels convivents abans de la cessació de la convivència –d’acord amb l’art.
231-20–, o bé després d’aquesta però sense que s’hagin incorporat a una proposta de conveni regulador, l’art. 233-5.1 n’estableix la seva eficàcia vinculant, de forma que els convivents queden sotmesos al seu compliment i qualsevol d’ells podrà exigir-lo de l’altre; ara bé, el seu caràcter d’acords privats entre parts i la manca de submissió a l’aprovació judicial en forma de conveni regulador, els fa revisables per l’autoritat judicial en certs aspectes i circumstàncies: - Així ho disposa el número segon del mateix article pels adoptats després de la cessació de la convivència sense assistència lletrada independent per a cada convivent, que poden deixar-se sense efecte a instància de qualsevol d’ells, durant el termini dels tres mesos següents a la data en què són adoptats –i com a màxim fins la contestació de la demanda o la reconvenció en el procés en què es pretengui fer-los valdre–, deixant els convivents en la de vegades difícil tessitura de tenir que escollir entre tolerar la denúncia unilateral d’allò pactat o contractar –i pagar– dos lletrats independents i procurar-se els medis de demostrar cadascun d’ells que ho han fet, tot amb independència de si la seva informació ha estat o no completa, de si hi ha o no un dany real en allò acordat, o de si l’acord s’ha atorgat en escriptura pública davant notari i han gaudit de l’assessorament independent i equilibrador que la llei li encomana prestar. y També, d’acord amb el número tercer, els pactes en matèria de guarda i de relacions personals amb els fills menors, i també els d’aliments a favor d’aquests, només són eficaços si són conformes a llur interès en el moment en què se’n pretengui el compliment.
- De la mateixa forma, el número segon de l’art. 234-10, estableix que el pacte de renúncia a la prestació alimentària que pogués correspondre a un dels convivents, si no s’ha incorporat a un conveni regulador, no és eficaç en allò que comprometi la possibilitat d’atendre les necessitats bàsiques del convivent que té dret a demanar-la. y O finalment, l’art. 233-21.3 –al que remet l’art.
234-8.4–, que estableix la ineficàcia dels pactes sobre atribució o distribució de l’ús de l’habitatge, si comprometen les possibilitats d’atendre les necessitats bàsiques del cònjuge beneficiari de l’ús.
En canvi, la incorporació dels pactes a una proposta de conveni regulador i la seva aprovació judicial, els eximeix d’aqueixes causes limitatives o excloents de la seva eficàcia, tenint en compte però, que la valoració que el jutge pot fer dels pactes adoptats en conveni regulador, es limita a la seva conformitat amb l’interès dels fills menors, doncs en tot l’altre, el número primer de l’art. 233-3 estableix que el jutge els ha d’aprovar, és a dir, no pot denegar-ne l’aprovació per cap altra causa que no sigui l’esmentat interès dels fills menors d’edat i fins i tot, en relació a aquest interés dels fills, la intervenció judicial no pot preveure ni garantir l’adaptació del pacte a les circunstàncies dels fills al temps en que en el futur se’n pretengui el seu compliment. S’observa, doncs, una desconnexió entre les garanties formals que resulten de la inclussió dels pactes en un conveni regulador sotmès a l’aprovació judicial i els efectes substancials que se’n deriven.
7. Règim supletori a anca d’acord eficaç A manca de conveni o en allò que, en els termes que acabem de dir, aquell no fos aprovat o fos revisable, el codi estableix una regulació supletòria que es limita a aquells aspectes que s’han considerat bàsics i a través dels quals es busca donar solució o, si més no, criteris unificadors, a aquells problemes que l’experiència demostra que són els més freqüents en la cessació de la relació de convivència i que comprenen la guarda dels fills i la relació d’aquests amb els restants membres de la CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA família, l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar, la compensació econòmica al convivent que ha treballat per la casa substancialment més que l’altre o que ha treballat per aquest sense una retribució suficient, i la prestació alimentària que pugui necessitar un dels convivents per a atendre adequadament la seva sustentació. Atesa la proximitat entre els problemes i necessitats que resulten del cessament de la convivència i els que provoca la ruptura matrimonial, també les solucions són en gran part assemblades, amb freqüent remissió al règim corresponent a la crisi matrimonial.
a) Exercici de la guarda dels fills i relacions personals En aquest capítol, la identitat és total, de forma que per la remissió que hi fa l’article 234-7 CCCat , es trasllada al cessament de la convivència de parella estable el règim íntegre previst en la secció segona del capítol tercer, que en seu dels «efectes de la nul·litat del matrimoni, del divorci i de la separació judicial» i sota l’epígraf de «Cura dels fills», comprèn els articles 233-8 a 233-13, ambdós inclosos.
Aquesta remissió íntegra és obligada per imperatiu del principi de no discriminació per raó de naixement, establert per l’art. 14 CE. En conseqüència, és plenament aplicable aquí el que ja ha estat exposat en el capítol anterior corresponent a les conseqüències de la crisi matrimonial, sense que la manca de matrimoni dels progenitors pugui introduir especialitat ni matís de cap mena; tant és així que ens sembla desencertat el criteri sistemàtic del codi civil, doncs el règim legal que s’agrupa sota l’epígraf «Cura dels fills», no és sols aplicable al cessament de convivència dels cònjuges o dels membres de la parella estable, sinó que és un efecte de la paternitat, qualsevol que sigui la condició o relació dels progenitors.
b) Atribució o distribució de l’ús de l’habitatge El codi hi dedica l’article 234-8 que obre el seu número primer amb la proclamació del principi de llibertat de pacte: «Els convivents en parella estable poden acordar l’atribució a un d’ells de l’ús de l’habitatge familiar, amb el seu parament, per a satisfer en la part que sigui pertinent els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o l’eventual prestació alimentària d’aquest.» Reprodueix substancialment el contingut de l’art. 233-20.1, si bé s’observa la omissió en aquell, de l’incís final que en aquest darrer preveu que els cònjuges puguin també pactar la distribució de l’ús de l’habitatge per períodes determinats. No obstant aquesta omissió i els dubtes que això pot suscitar, creiem que no hi ha raó per a excloure en els convivents la possibilitat d’aquest tipus de pacte, i així ho confirmaria l’epígraf de l’article que sí que fa referència a aquella distribució, i la menció que en fa també l’incís inicial del número tercer d’aquest mateix article.
La diferència entre el règim propi dels convivents i el dels cònjuges es produeix a manca de pacte o si aquest no és aprovat, doncs això provoca la intervenció judicial, necessària en qualsevol cas de ruptura matrimonial, tant si hi ha fills com si no, mentre que en la situació de cessament de la convivència, el número segon del mateix article 234-8, preveu que només si hi ha fills comuns dels convivents, l’autoritat judicial «pot» atribuir l’ús de l’habitatge familiar; és a dir, a manca de fills només els convivents poden pactar però el jutge no pot imposar, l’atribució de l’ús de l’habitatge al que no n’és titular. Es produeix una postergació de la posició del convivent, quina situació de necessitat no és per si sola motiu que justifiqui l’atribució de l’ús de l’habitatge, doncs en cas d’absència de fills comuns, ni tant sols hi ha la possibilitat d’adjudicació de l’habitatge per resolució judicial, i en presència d’aquells fills, aquesta adjudicació és potestativa, atenent a les circumstàncies i aplicant els següents criteris: Preferentment, al membre de la parella a qui correspongui la guarda dels fills mentre duri aquesta.
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA Si la guarda dels fills és compartida o distribuïda entre ambdós membres de la pare-lla, al que en tingui més necessitat.
Per tant, només en cas de guarda dels fills sigui compartida o distribuïda entre tots dos, tindrà rellevància la necessitat del convivent.
Tots dos criteris els recull també l’art. 233-20, respectivament en els seus números 2 i 3.a) per als cònjuges, però en canvi, no s’han traslladat a la parella estable els altres dos criteris d’acord amb els quals l’art. 233-20.3 preveu l’atribució de l’habitatge al cònjuge per raó de la seva necessitat.
En qualsevol cas i també sense possibilitat d’excepció –a diferència del què passa en relació als cònjuges–, l’atribució de l’ús de l’habitatge és temporal i limitat al temps que duri la guarda dels fills comuns.
La imprecisió del codi, l’oblit que ha patit en el número primer sobre la possibilitat de pactar la distribució de l’ús de l’habitatge, fa dubtar si el fet de no esmentar tampoc aquesta distribució entre les facultats de l’autoritat judicial, s’ha d’entendre com una exclusió o, malgrat tot, cal considerar que pot el jutge, d’acord amb les circumstàncies, resoldre la distribució de l’ús de l’habitatge per temps determinat entre tots dos membres de la parella, alternativa aquesta per la que ens inclinem, com una solució adequada per aquelles situacions en que es consideri que la guarda compartida o distribuïda no ha de traslladar sobre els fills el problema del constant canvi de domicili, donant a aquests estabilitat en l’habitatge familiar i imposant als progenitors l’alternança en l’ús de l’habitatge, coincidint amb els períodes en què respectivament els hi correspongui la guarda dels fills.
A més, aquesta atribució o distribució, ja sigui pactada o, quan escaigui, ordenada per l’autoritat judicial, de l’ús de l’habitatge habitual si aquest pertany en tot o en part al membre de la parella que no n’és beneficiari, s’ha de computar per imperatiu de l’art. 234-8.3 per a la fixació dels aliments als fills i la prestació alimentària que eventualment meriti l’altre membre de la parella, paral·lelament al que en el mateix sentit preveu l’art. 233-20.1 i 7 pels cònjuges.
En el demés, el número quart de l’article 234-8, remet al règim d’atribució i distribució de l’ús de l’habitatge familiar que per a la situació de crisi matrimonial estableixen els articles 233-20.6 (substitució en la decisió judicial, de l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar per la d’altres residències si són idònies per a satisfer la necessitat d’habitatge de l’altre membre de la parella i els fills), i 23321 a 233-25 (respectivament dedicats a l’exclusió i límits de l’atribució de l’ús de l’habitatge, publicitat del dret d’ús de l’habitatge, obligacions per raó de l’habitatge, extinció del dret d’ús i actes dispositius sobre l’habitatge subjecte a dret d’ús), essent tant sols un error la remissió al número setè de l’art. 23320, quin contingut és coincident amb el què ja estableix expressament l’art. 234-8.3. Novament ens remetem al què sobre aquesta matèria s’exposa en el capítol 18 d’aquesta obra en relació als efectes de la cessació de convivència per raó de la separació, divorci o nul·litat del matrimoni.
c) Compensació econòmica per raó de treball Un dels problemes que amb més freqüència es planteja en la ruptura de la convivència more uxorio, és la participació que ha de tenir el convivent menys afavorit per la marxa econòmica de la parella, en els increments patrimonials obtinguts per l’altre i especialment, el tractament que cal donar al treball que un dels convivents ha dedicat a la llar familiar, si la dedicació de tots dos ha estat desigual, o a l’activitat econòmica o professional de l’altre sense rebre’n retribució o si aquesta ha estat inferior a la que haguessin determinat les regles del mercat; aquesta dedicació no retribuïda o retribuïda de forma insuficient, d’un dels convivents, té com a fonament la comunitat de vida que resulta de la convivència CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA more uxorio, però queda sense causa quan aquesta entra en crisi o s’extingeix per mort d’un dels convivents, moment en el qual es pot suscitar la necessitat de liquidació econòmica de la relació i en particular del profit o benefici que ha pogut produir aquella dedicació.
La jurisprudència, encara i que sense que es pugui parlar d’un criteri homogeni, no obstant negar l’aplicabilitat directa o inclús per analogia legis dels instruments de protecció previstos pels cònjuges en cas de crisi matrimonial, ha vingut aplicant altres fórmules que atenent a les circumstàncies del cas concret, permetien compensar aquelles contribucions. Podem esmentar en aquesta línia la STS de 12 de setembre de 2005 , que considera aplicable la doctrina de l’enriquiment injust en aquells supòsits en que dels pactes, promeses o fets concloents, es pugui deduir l’existència d’una vida en comú, i alhora puntualitzant en relació a la concurrència dels requisits que configuren l’enriquiment injust, que aquest es produeix no sols quan hi ha un augment del patrimoni, o la recepció d’un desplaçament patrimonial, sinó també per una no disminució del patrimoni («damnum cessans»), i que l’empobriment no té per què consistir sempre en el despreniment de valors patrimonials, doncs també el pot constituir la pèrdua d’expectatives i l’abandonament de l’activitat en benefici propi per la dedicació en benefici de l’altre.
És aquesta mateixa línia la que adopta el Codi Civil, i partint de la base de que el problema es planteja en els mateixos termes qualsevol que sigui el context de la convivència, tant si es produeix en l’àmbit del matrimoni com fora d’ell, dóna a totes dues el mateix tractament legal consistent en el reconeixement a favor del cònjuge o convivent que ha patit aquella «pèrdua d’oportunitat», del dret a una compensació consistent en una part del major increment patrimonial obtingut per l’altre.
Efectivament, l’article 234-9.1 CCCat , estableix que «Si un convivent ha treballat per a la casa substancialment més que l’altre o ha treballat per a l’altre sense retribució o amb una retribució insuficient, té dret a una compensació econòmica per aquesta dedicació sempre que en el moment del cessament de la convivència l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior, d’acord amb les regles de l’article 232-6.» Reprodueix aquest article els dos primers números de l’article 232-5, en seu de règim econòmic matrimonial de separació de béns, mentre que el número segon del mateix art. 2349 fa aplicable a la parella estable els articles 232-5 a 232-10, que constitueixen el complet contingut normatiu que en relació al matrimoni i novament pel cas de separació de béns, conté el Codi civil de Catalunya . Sobre compensació econòmica per raó de treball és objecte del capítol 15 d’aquesta obra a l’estudi de quina matèria ens remetem en quant que és íntegrament apli-cable a la parella estable, encara i que amb dues precisions: - En primer lloc, que l’article 234-13 estableix un termini especial de prescripció d’aquest dret de compensació per raó de treball, que és el d’un any des de l’extinció de la parella estable.
- En segon lloc, que si bé el dret a la compensació econòmica per raó de treball és, en l’àmbit de la parella estable, un efecte de la seva extinció, en canvi en relació al matrimoni no és un efecte general de l’extinció d’aquest, sinó del concret règim econòmic matrimonial de separació de béns, de forma que no és aplicable a altres règims en els quals es considera que la comunitat o les compensacions que resulten del propi règim matrimonial cobreixen suficientment la necessitat que en seu de separació de béns atén aquesta compensació; aquesta diferent ubicació sistemàtica obeeix a la consideració de que, no havent-hi règim econòmic matrimonial en la parella estable –doncs aquell s’ha de pactar en capítols i aquests van necessàriament vinculats a un matrimoni–, el règim resultant és assimilable al de separació de béns.
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA Ara bé, encara i que efectivament no es pugui parlar en l’àmbit de la parella estable d’un règim econòmic matrimonial de participació o de comunitat més o menys àmplia, res no impedeix que entre els pactes permesos per l’art. 234-3.1 s’adopti un «règim econòmic convivencial» que de forma anàloga compensi aquella desigualtat i faci participar tots dos convivents dels profits obtinguts durant la convivència, en el qual cas, no tindria justificació que l’exigibilitat d’aquesta compensació econòmica per raó de treball, que no s’ha considerat adequat en seu de matrimoni, fos en canvi admissible en la parella estable quan en aquesta es pacta un règim econòmic paral·lel al de participació o de comunitat.
Des d’una òptica inversa, la ubicació de la compensació per raó de treball en seu d’extinció de règim econòmic matrimonial de separació de béns sembla basar-se en el fet que en els règims de participació o de comunitat, la participació en els increments patrimonials obtinguts durant el matrimoni resulta inherent al règim econòmic matrimonial i per tant no cal imposar-lo com a mesura ad hoc, a l’inrevés del que passa en el règim de separació de béns; però aquest argument resulta erroni si, per exemple, es pacta un règim de participació en els guanys en què aquesta participació es redueixi per sota de la quarta part –segons admet l’article 232-15-, doncs en aquest cas, pel fet de tractar-se del règim de participació en els guanys, quedaria exclòs el dret de compensació per raó del treball, però al mateix temps aquesta compensació tampoc s’obtindria de la liquidació del règim matrimonial. És cert que el pacte pel que s’estableix el règim de participació en els guanys amb una participació diferent de la igualitària es pot considerar com una modificació implícita de la compensació per raó del treball, reduint-la o ampliant-la, tal i com admet l’art. 232-7, però aleshores hem d’admetre que el mateix pacte implícit hi pot haver en establir el règim de separació de béns, especialment si tenim en compte que aquest no sols és el règim legal supletori sinó que també pot ser adoptat com règim convencional. Si traslladem aquesta reflexió a la parella estable, haurem de concloure que l’existència d’un pacte de règim econòmic entre els convivents, a l’empara de l’art. 234-3.1, que faci participar tots dos en els increments patrimonials obtinguts durant la convivència, hauria d’excloure aquell crèdit de compensació, o com a mínim reduir-lo en l’import obtingut pel convivent creditor, en virtut de la participació pactada en els increments patrimonials; així resulta de l’article 232-10 –aplicable a la cessació de la parella estable–, en relació a l’incís final del 234-13, que vincula i obliga a una ponderació conjunta dels diversos crèdits que resulten de la cessació de la convivència estable en parella: l’adjudicació per raó de la liquidació del règim econòmic pactat –igual que les atribucions mortis causa–, exclou o limita la compensació econòmica per raó del treball i totes dues condicionen la prestació alimentària.
d) Prestació alimentària La diferent denominació d’aquesta prestació, respecte de la que en seria l’equivalent en el matrimoni, anomenada allí «prestació compensatòria», respon a la diferent naturalesa i règim d’una i altra. La prestació compensatòria, pròpia de l’extinció de la convivència matrimonial, està destinada a compensar l’empitjorament que aquella cessació de convivència ha provocat en la situació econòmica d’un dels dos cònjuges, amb l’objectiu tendencial de mantenir el nivell de vida del que havia gaudit durant el matrimoni, mentre que la finalitat de la prestació alimentària, tal i com ja anuncia la seva denominació, és d’abast molt més limitat i té per objecte atendre adequadament a la sustentació del convivent que hi té dret si aquest no té medis propis suficients per a fer-ho i la convivència o la guarda dels fills que n’han nascut, ha minvat la seva capacitat per a obtenir ingressos. Aquesta diferent naturalesa i règim implica que la regulació que en fa el codi en la secció tercera del capítol quart, és CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA quasi completa i autònoma, amb molt limitades remissions al règim de la pensió compensatòria del matrimoni.
D’acord amb l’article 234-10.1, cal que concorrin les següents condicions per a que neixi el dret a la prestació compensatòria: - Extinció de la parella estable en vida dels convivents. És lògic que així sigui, doncs d’acord amb l’art. 237-13, la defunció de l’alimentat és una de les causes d’extinció de l’obligació de prestar aliments en cessar la necessitat que la motiva, fins i tot si exis-tint aquesta necessitat en vida del convivent, aquest no els hagués reclamat (cfr. Art. 237-5.1); mentre que l’atenció de les necessitats d’un dels convivents a la defunció de l’altre, es confia a altres institucions, com els drets viduals familiars als que remet l’art. 234-14 o la quarta vidual.
- Necessitar-la el convivent que la reclama per a atendre adequadament la seva sustentació.
No existirà aquesta necessitat si el reclamant té medis propis suficients, comptant entre aquests els que hagi pogut obtenir de la liquidació del règim econòmic convivencial pactat o en concepte de compensació econòmica per raó de treball.
- Que la convivència o la guarda de fills comuns que tingui encomanada, hagi minvat la capacitat del sol·licitant d’obtenir ingressos. És un requisit autònom no causal, necessari alhora que suficient, i per tant no s’exigeix acreditar que la incapacitat per atendre les necessitats sigui conseqüència d’aquestes circumstàncies i també serà procedent la concessió de la prestació alimentària si, de no haver-se produït cap d’aquestes dues darreres circumstàncies, el reclamant hagués estat igualment incapaç d’atendre les seves necessitats.
Establerta la naturalesa «alimentària» d’aquesta prestació, el seu contingut vindrà determinat per la regulació que dels aliments fa el codi en els articles 237-1 i 237-9, d’acord amb els quals, i atès que el propi art. 234-10 els limita als que necessiti per a atendre adequadament la seva sustentació, aquesta obligació d’aliments comprendrà tot allò que sigui indispensable per al manteniment, l’habitatge, el vestit i l’assistència mèdica de la persona alimentada, quedant-ne en canvi exclosos els altres conceptes que s’integren en la definició general d’aliments, com són la formació i les despeses funeràries. El seu import vindrà determinat, d’una banda, per les necessitats de l’alimentat i d’altra pels mitjans econòmics i les possibilitats de la persona obligada a prestar-los; a més, tenint en compte el límit legal de tres anys de durada per la prestació que es pagui en forma de pensió, la que es satisfaci en forma de capital haurà de fixar-se en funció de la capitalització de la pensió que hagués correspost, és a dir, de la quantificació de les necessitats del creditor durant el termini que s’estimi procedent, també amb el màxim de tres anys.
Un cop establerta la prestació, d’acord amb el número primer de l’art. 233-18 al que remet l’art. 23411.4, si s’ha fixat en forma de pensió només podrà modificar-se per disminuir-ne l’import si millora la situació econòmica de qui la percep o empitjora la de qui la paga, del qual en resulta que l’import de la prestació alimentària, un cop fixada, no es pot augmentar en cap cas, i que la fixada en forma de capital, encara i que aquest quedi ajornat o fraccionat no es pot augmentar però tampoc no es pot reduir; a més, per a determinar la capacitat econòmica del deutor, s’han de tenir en compte les seves noves despeses familiars i cal donar prioritat al dret d’aliments de tots els seus fills, circumstàncies aquestes que, encara i que tant l’art. 233-18.2 com el 234-11.4 només contemplen als efectes de la modificació de la pensió, cal considerar que també hauran de ser tingudes en compte en la seva fixació inicial.
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA Forma de pagament La regula l’art. 234-11 que preveu que aquesta prestació alimentària es pot atribuir en forma de capital, sia en béns o en diners, o en forma de pensió; a manca d’acord entre parts, serà l’autoritat judicial la que resoldrà, d’acord amb els criteris establerts en l’art. 233-17, que fa referència a les circumstàncies del cas i especialment a la composició del patrimoni i als recursos del deutor.
Preveu a més l’art. 233-17, que si s’atribueix en forma de capital –i sembla referir-se a la modalitat en diners, l’autoritat judicial, a petició del deutor, pot ajornar el pagament o ordenar que es faci a terminis, amb un venciment màxim de tres anys i amb meritació de l’interès legal a comptar del reconeixement; mentre que si s’atribueix en forma de pensió, aquesta s’ha de pagar en diners i per mensualitats avançades. Només per aquest darrer supòsit de pagament en forma de pensió, preveu l’art. 233-17.3, que a petició de part, es poden establir garanties i fixar criteris objectius i automàtics d’actualització de la quantia; si bé és lògic limitar l’establiment d’aquests criteris d’actualització de la quantia al pagament en forma de pensió, doncs l’ajornament o fraccionament de la modalitat de capital ja merita l’interès legal, no té en canvi justificació limitar al pagament en forma de pensió la fixació de garanties, doncs aquestes també poden ser necessàries si s’atribueix la prestació compensatòria en forma de capital però fraccionat o ajornat en el temps.
Durada i extinció De la remissió a l’article 233-17, en queda exclòs el seu número quart per la necessària limitació temporal de la pensió que estableix l’art. 234-11.3, en virtut del qual la prestació alimentària en forma de pensió té caràcter temporal, amb un màxim de tres anualitats, llevat que la prestació es fonamenti en la minva de la capacitat del creditor d’obtenir ingressos derivada de la guarda de fills comuns, en quin cas es pot atribuir mentre duri la guarda. L’existència només en el matrimoni i no en la parella estable, d’un vincle jurídic que origina una comunitat de vida i l’obligació legal d’ajudar-se i prestarse socors mutu (cfr. Art. 231-2.1), justifica aquesta necessària limitació temporal de la prestació alimentària que en cap cas es podrà establir amb caràcter indefinit, a diferència del què per la prestació compensatòria matrimonial preveu l’art. 233-17.4. No obstant, per a aconseguir l’objectiu pretès de concedir al convivent un període transitori de reinserció en el mercat laboral, professional o empresarial, compensant així la pèrdua d’expectatives i els costos d’oportunitat que li ha provocat la convivència o la guarda dels fills, hagués estat necessari concedir-la fins tres anys després de que pugui iniciar aquesta reinserció, és a dir, des de la cessació de la convivència o des de la cessació de la guarda si la prestació ha tingut com a fonament la disminució de la capacitat d’obtenir ingressos derivada de la guarda de fills comuns; l’atribució que fa el codi en aquest darrer cas, només fins que cessi la guarda dels fills, priva el convivent creditor d’aquell termini de reinserció, doncs la pensió fineix en el mateix moment en que queda en condicions d’iniciar-la.
La prestació alimentària en forma de capital, un cop fixada esdevé un crèdit ordinari que s’extingeix per les causes generals d’extinció de les obligacions. En canvi, per a la fixada en forma de pensió, l’art.
234-12 remet, en quant a les causes d’extinció, a l’enumeració que en fa l’art. 233-19 relatiu a la prestació compensatòria matrimonial, d’acord amb el qual s’extingirà: - Per millora de la situació econòmica del creditor, si aquesta millora deixa de justificar la prestació, o per empitjorament de la situació econòmica de l’obligat al pagament, si aquest empitjorament justifica l’extinció del dret.
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA Això és conseqüència i desenvolupament de la previsió de modificació de la prestació, només per a reduir-la, que preveu l’art. 234-11.4 en relació al 233-18, del caràcter alimentari de la prestació, destinada a atendre una necessitat i que cessa per tant amb aquesta, i de la presa en consideració de les possibilitats del deutor per a la fixació del seu import.
- Per matrimoni del creditor o per convivència marital amb una altra persona.
Observi’s que és la sola convivència marital la que extingeix la prestació, sense necessitat de que assoleixi una durada determinada ni que es qualifiqui com parella estable en els termes de l’art. 2341. En aquests casos, cessa l’obligació del convivent deutor, perquè l’atenció de les necessitats del creditor haurà quedat assumida pel nou cònjuge, en cas de matrimoni, en virtut de l’obligació d’ajuda i socors mutu que resulta del matrimoni, o pel nou convivent per efecte de la comunitat de vida more uxorio iniciada amb ell.
- Per la mort del creditor.
Com ja hem dit més amunt, la mort de l’alimentat és una de les causes generals d’extinció de les obligacions d’aliments (cfr. 237-13.1.a), però a diferència del que passa en el règim general dels aliments d’origen familiar, la mort del deutor no extingeix la prestació alimentària, sinó que d’acord amb l’art. 234-10.3 «Si un dels convivents mor abans que passi un any des de l’extinció de la parella estable, l’altre, en els tres mesos següents a la mort, pot reclamar als hereus el seu dret a la prestació alimentària. La mateixa regla s’ha d’aplicar si el procediment adreçat a reclamar la prestació alimentària s’extingeix per la mort del convivent que l’hauria de pagar.» I a més, segons l’art. 23319.2 (aplicable a la prestació alimentària per la remissió que hi fa l’art. 234-12) «El dret a la prestació compensatòria fixada en forma de pensió no s’extingeix per la mort de l’obligat al pagament, encara que el creditor o els hereus del deutor en poden demanar la substitució pel pagament d’un capital, tenint en compte l’import i, si escau, la durada de la pensió, i també l’actiu hereditari líquid en el moment de la mort del deutor.» La raó de la subsistència del crèdit alimentari en la cessació de convivència, la trobem en que hi ha el que podríem anomenar una «responsabilitat compartida» de tots dos convivents en la situació de necessitat del creditor, en la seva pèrdua d’expectatives o d’oportunitat, doncs aquestes deriven de la forma en que tots dos han ordenat la seva convivència o de la dedicació als fills comuns que han quedat sota la guarda de l’alimentat.
- Pel venciment del termini pel qual es va establir.
És una causa necessària en el doble sentit de que, com ja hem dit, la prestació ha de ser necessàriament temporalment limitada –encara i que el termini pot ser indeterminat, que no indefinit, si s’estableix fins l’extinció de la guarda dels fills comuns–, i que al venciment del termini és irrellevant la subsistència de la situació de necessitat del perceptor.
D’altra banda, l’art. 234-13 estableix un termini de prescripció d’un any des de l’extinció de la parella estable (termini que queda ampliat però, en cas de mort del que l’ha de pagar, en els termes que resulten del ja esmentat art. 234-10.3) i exigeix que la reclamació d’aquesta prestació alimentària i la de la compensació per raó de treball es facin en el mateix procediment en que es determinen els altres efectes de extinció de la parella estable, atesa la seva recíproca vinculació, en els termes que exposàvem en tractar de la compensació per raó del treball; si no s’ha inclòs la reclamació d’alguna de les dues prestacions en aquell procediment, no serà ja possible reclamar-la amb posterioritat.
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA Renúncia Els pactes de renúncia a la prestació alimentària no són eficaços en allò que comprometin la possibilitat d’atendre les necessitats bàsiques del convivent que té dret a demanar-la, llevat que hagin estat incorporats a una proposta de conveni presentada d’acord amb l’article 234-6 (art. 234-10.2 CCCat ); atès que la prestació alimentària comprèn exclusivament l’atenció de les necessitats bàsiques del convivent, podem concloure que aquells pactes de renúncia només seran eficaços quan hagin estat incorporats a una proposta de conveni regulador, doncs en altre cas, només seria renunciable quan no es donessin les circumstàncies necessàries per a concedir-la. En conseqüència, no seran eficaços els pactes de renúncia atorgats amb caràcter preventiu, en previsió del cessament de la convivència, o els atorgats un cop produït el cessament si no s’incorporen a un conveni regulador; lògicament això priva també d’eficàcia la renúncia unilateral que hagi pogut formular un dels cònjuges fora d’un conveni regulador, fins i tot després del cessament de la convivència, però no afecta a la plena validesa i eficàcia de la renúncia de les pensions ja meritades i no cobrades, en els mateixos termes en que pels aliments d’origen familiar ho autoritza l’art. 237.12.2 CCCat .
e) Compatibilitat amb altres crèdits alimentaris i altres causes de reclamació - Mentre no ha existit una regulació legal dels drets dels convivents en cas de cessació de convivència i en aquells territoris en què aquesta legislació encara no existeix o no s’ocupa de les conseqüències patrimonials de la ruptura de la convivència, la jurisprudència ha articulat diversos mecanismes de compensació i protecció del convivent més desafavorit o necessitat, acudint uns cops als principis generals i altres a l’analogia; els enumera entre altres la STS de 12 de setembre de 2005 que, reconeixent la disparitat de la jurisprudència, esmenta com instruments més emprats per a resoldre aquelles qüestions, la comunitat de béns o la societat irregular, el principi de la bona fe i sanció de l’abús del dret, la doctrina de l’enriquiment injust, la indemnització de danys i perjudicis, aplicació analògica dels articles 96 i 97 CCE, o el principi de protecció del convivent més feble.
Hem d’entendre que totes aquestes solucions queden excloses per l’entrada en vigor del llibre segon del codi civil, en quant tinguessin per objecte atendre les mateixes necessitats a les que responen els drets reconeguts pel codi, però són en canvi compatibles en allò que responguin a la protecció d’interessos o béns jurídics diferents dels que rauen en la base dels instruments de protecció o rescabalament que fins ara hem examinat, com podria ser l’existència d’un pacte de comunitat de béns, o que s’hagi produït un enriquiment injust per causa diversa de la contemplada en l’art. 234-9, o que s’hagi produït entre els convivents un dany actual indemnitzable.
- L’art. 234-10 estableix una prestació alimentària entre els ex-convivents, diferent de l’obligació d’aliments que regula el capítol setè del títol tercer del mateix llibre segon; totes dues obligacions alimentàries tenen en comú l’atenció de les necessitats bàsiques de l’alimentat que no té medis suficients per a cobrir-les, però no hi ha una coordinació entre les obligacions de satisfer uns i altres aliments, doncs l’art. 237-2 no esmenta el convivent en parella estable entre els obligats a prestarlos ni, en conseqüència, l’article 237-6 el situa en l’ordre de reclamació.
Creiem que l’obligació del convivent, amb el contingut i abast de l’art. 234-10 i següents, és preferent a l’obligació legal d’aliments d’origen familiar ex. Art. 237 CCCat ., doncs l’obligació del convivent resulta de la seva corresponsabilitat en la disminució de la capacitat per obtenir CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA ingressos patida per l’altre, de forma que només seran exigibles els aliments d’origen familiar en quant no quedin coberts per la prestació alimentària o a partir de l’extinció d’aquesta.
8. Drets per mort del convivent.
a) Drets viduals familiars Disposa l’article 234-14, sota l’epígraf «Efectes de l’extinció per mort» que en cas d’extinció de la parella estable per mort d’un dels convivents, el supervivent té, a més de la compensació per raó de treball que eventualment li correspongui d’acord amb l’article 232-5.5, els drets viduals familiars que per al cònjuge sobrevivent reconeixen els articles 231-30 i 231-31.
El primer d’ells atribueix al membre sobrevivent de la parella estable, si ha conviscut amb el difunt fins la mort d’aquest, la propietat de la roba, del mobiliari i dels estris que formen el parament de l’habitatge familiar i els exclou del còmput en el seu haver hereditari. No són, en canvi, objecte del dret de predetracció les joies, els objectes artístics o històrics, ni els altres béns del premort que tinguin un valor extraordinari amb relació al nivell de vida de la parella i al patrimoni relicte. Tampoc no ho són els mobles de procedència familiar si el convivent premort n’ha disposat per actes d’última voluntat a favor d’altres persones.
El segon es refereix a l’any de viduïtat i per la remissió que hi fa l’art. 234-14, permet al convivent supervivent que hagués conviscut amb el premort fins la defunció d’aquest, durant l’any següent a aquesta data continuar usant l’habitatge familiar i a ésser alimentat a càrrec d’aquest patrimoni, d’acord amb el nivell de vida que havien mantingut els convivents i amb la importància del patrimoni del premort. Aquest dret és independent dels altres que li corresponguin en virtut de la defunció del premort, però queda absorbit per l’atribució de l’usdefruit hereditari universal si aquest correspon al sobrevivent. Aquests drets s’extingeixen si, durant l’any següent a la mort de l’altre convivent, el sobrevivent es torna a casar o passa a viure maritalment amb una altra persona, i també si abandona o negligeix greument els fills comuns en potestat parental. En cap cas no està obligat a tornar l’import dels aliments percebuts.
Tots dos drets s’estudien en tractar de l’extinció del matrimoni per mort d’un dels cònjuges i és íntegrament aplicable el que allí s’exposa, al què ens remetem.
b) Drets succesoris Es regula aquesta matèria en el llibre cinquè del Codi Civil de Catalunya i el seu estudi correspon al dret de successions; no obstant, creiem convenient fer-hi una breu referència especialment des del punt de vista de la repercussió que pot tenir i la nova perspectiva que dóna, l’entrada en vigor del llibre segon, atès que si bé és el llibre cinquè el que determina els drets que es reconeixen a la parella estable, és en canvi el llibre segon el que estableix el concepte d’aital parella i per tant els supòsits en què s’atribuiran aquells drets.
- Crida poderosament l’atenció la gran disparitat de criteris que empra el Codi a l’hora d’establir els drets que corresponen a la parella estable, doncs tant aviat es mostra prudent i mesurat, com correspon a la regulació d’una situació purament fàctica i tant diversa com és la parella estable, com es deixa arrabassar per l’afany no discriminador i li atorga una equiparació plena al matrimoni sense matís ni excepció.
CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA Al primer entenem que correspon el règim que hem examinat sobre els efectes supletoris de la cessació de la convivència, on el legislador ha valorat curosament l’adequació de les respostes legals de protecció, a les necessitats plantejades, tenint sempre present que està regulant una situació purament fàctica, en què els convivents han rebutjat la institucionalització de la seva relació i que acull des de situacions de convivència plenament equiparables a la matrimonial, en quant a estabilitat, compromís, comunitat de vida, publicitat, etc, fins a situacions que es desenvolupen exclusivament sobre la provisionalitat del dia a dia i sense més compromís o comunitat que la del moment; així ho reconeix expressament el preàmbul de la llei quan diu: «la incidència de la convivència no matrimonial és relativament baixa i estudis recents constaten que en parelles joves es presenta com un fenomen força diferent del matrimoni, a partir d’indicadors com la durada, l’estabilitat, la fecunditat o el grau de compromís recíproc palesat en actes com la posada en comú de béns o coses similars. Predomina la modalitat que la concep com un matrimoni a prova, bé perquè la parella es trenca o bé perquè es transforma en matrimoni. Aquest fet justifica prescindir d’un estatut jurídic de la convivència estable en parella, que és molt difícil d’harmonitzar amb la gran varietat de situacions que presenta aquesta realitat.».
Al segon correspon en canvi els drets reconeguts a la parella estable en la successió intestada, definits per la plena equiparació al cònjuge sobrevivent; aquella varietat de situacions, la provisionalitat d’aquest estat de parella estable, la marcada diferència que presenta davant el matrimoni, que perfilen decisivament la regulació de la parella estable en el llibre segon, no existeix o, com a mínim, no es considera important en el llibre quart del mateix codi, i el legislador considera que tota parella estable, qualsevol que siguin les circumstàncies, dins de l’infinit ventall de possibilitats que poden presentar, és mereixedora de l’usdefruit universal en presència de fills del causant, tant si són comuns com no, que afecta fins i tot la llegítima d’aquests i es pot commutar en els termes en què ho autoritza l’art. 442-5 CCCat ; i encara més, a manca de fills ha de ser l’hereu universal del convivent difunt.
Quan el legislador afronta, en l’àmbit del dret civil i especialment en l’àmbit del dret de successions, l’establiment d’un règim legal supletori, a manca de pacte o disposició dels propis interessats, s’ha de regir per allò que majoritàriament és assumit o seria volgut pels destinataris de la norma, i en cas de dubte atendre a criteris com la menor ingerència en l’autonomia privada i el menor perjudici o ofensa als drets i interessos dels afectats. En definitiva, el legislador ha d’anar darrera de la societat, estant atenta, això si, al que aquesta demanda, però amb la prudència que imposa l’existència d’interessos enfrontats i el fet que està regulant en un àmbit del dret privat en que els interessats podent ordenar els seus interessos i disposar segons la seva voluntat, no ho han fet. Creiem que res d’això no s’ha tingut en compte en establir la posició del convivent sobrevivent en la successió intestada del difunt i que en aquella equiparació en el legislador han primat aquest cop prejudicis ideològics constructivistes, confonent les opcions de protecció pròpies del dret públic, amb les que la societat admet i demana en l`àmbit del dret privat. A la vista de l’amplitud mostrada pel legislador a l’hora de definir el concepte legal de parella estable, i de que de les tres modalitats de configuració tant sols una es basa en l’atorgament d’un document notarial, que alhora que comporta una manifestació conscient i voluntària del compromís de conviure com parella estable, garanteix la recepció d’assessorament i informació suficient sobre els efectes jurídics que té la constitució com parella estable, sembla evident que el legislador ha optat per una equiparació de màxims i no CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA de mínims com correspondria, amb el resultat de traslladar sobre els membres de la parella la necessitat de neutralitzar els excessos del legislador.
L’experiència de les notaries porta clarament a la conclusió de que la mateixa diversitat existent en l’origen, formació i organització interna dels interessos de les parelles estables, es reprodueix en la seva forma de testar, no existint, de cap manera, entre els convivents en parella estable, la general o majoritària acceptació i homogeneïtat, l’opinió comuna de justícia, necessàries per a justificar l’atribució legal de l’usdefruit universal amb l’opció de commutació, quan hi ha fills del premort, sovint no comuns sinó nascuts d’unions anteriors, i molt menys l’atribució de la condició d’hereu universal a manca de descendents, especialment si es tracta de parelles que inicien la seva vida independent, amb una limitada previsió de perdurabilitat de la seva convivència, que acostumen a mantenir comptes bancaris independents pels respectius ingressos i estan més interessats en limitar els danys que puguin patir en cas d’una previsible cessació de la convivència, que en atribuir a l’altre convivent la totalitat del seu patrimoni que, amb freqüència, incorpora a més béns d’origen familiar.
- També concedeix l’art. 452-1 CCCat . al membre sobrevivent d’una parella estable, la quarta vidual, que manté la denominació malgrat ampliar-se més enllà de l’estricte àmbit de la viduïtat; és aquesta una institució que té per finalitat proporcionar al cònjuge o membre d’una parella estable, a la mort de l’altre, els recursos econòmics suficients per a atendre les seves necessitats, mantenint el nivell de vida de que havien gaudit en vida de tots dos i amb el límit de la quarta part de l’actiu hereditari líquid. Novament crida l’atenció el contrast entre, d’una banda la identitat de tractament entre matrimoni i parella estable, i d’altra la diversitat dels pressupòsits que segons el mateix legislador, justifiquen l’atribució dels drets, i diem això sense prejutjar valorativament la correcció de la solució legal més enllà del que ja s’ha exposat, sinó tant sols com a motiu de reflexió. En efecte, després de palesar l’analogia entre els criteris de fixació de la quarta vidual amb els que serveixen per a fixar la pensió compensatòria en una crisi matrimonial, el preàmbul del llibre quart, justifica la subsistència i nou règim legal de la quarta vidual en la pretensió d’assegurar, precisament, que en cas de viduïtat el cònjuge no quedi paradoxalment en una condició pitjor de la que podria haver gaudit si el matrimoni s’hagués dissolt per divorci; és a dir, adapta la quarta vidual del cònjuge sobrevivent als drets que li correspondrien si el matrimoni s’hagués dissolt per divorci, però no fa una adaptació paral·lela dels drets del convivent sobrevivent als que li haguessin correspost si la convivència hagués cessat en vida de tots dos, que en el llibre segon es tradueixen en la prestació alimentària de l’art. 234-10.
9. Procediments relatius a la ruptura de la parella estable El codi hi dedica la disposició addicional cinquena, que en remetre la tramitació d’aquests procediments judicials al què disposa la Llei d’Enjudiciament Civil 1/2000, sobre processos matrimonials, incorpora la que ja era pràctica processal constant; n’exceptua d’aquesta remissió allò que expressament es regula d’altra forma en el Codi civil.
En l’incís final del número primer, la mateixa disposició addicional fa aplicable també a la ruptura de la parella estable el què disposa l’art. 233-6 CCCat sobre mediació familiar, en seu de crisi matrimonial.
Finalment, el número segon de la disposició addicional cinquena exigeix l’acumulació en un únic procés, de totes les reclamacions fonamentades en els articles 234-7 a 234-14, acumulació que resulta CONVIVÈNCIA ESTABLE EN PARELLA lògica atesa la interrelació existent entre totes elles, a la que ja s’ha fet referència en relació al que disposa l’art. 234-13; a més, admet que s’acumuli al mateix procediment, a instància de qualsevol dels membres de la parella, l’acció de divisió dels béns que els convivents tinguessin en comunitat ordinària indivisa, considerant-los si són diversos i així es demana, com una massa comuna als efectes de la formació de lots i de la seva adjudicació, la qual cosa facilitarà la divisió sol·licitada si els béns compartits, individualment considerats, no són còmodament divisibles o si han de perdre valor en cas de divisió.
...

Comprar Previsualizar