BLOC III - Ecologia, sociabilitat i conducta (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Etologia i Evolució de la Conducta
Año del apunte 2015
Páginas 18
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

BLOC III: ECOLOGIA, SOCIABILITAT I CONDUCTA TEMA 6. ETOECOLOGIA 6.1. Conceptes bàsics     Etoecologia: estudia les relacions entre la conducta i l’entorn natural (ecosistema) on es produeix.
Ecosistema o biòtop: hàbitat natural format per plantes, fongs, micro-organismes i animals que mantenen relacions d’interdependència, juntament amb el medi físic on viuen (selva densa, bosc galeria, sabana, desert, taigà, tundra, esculls de corall, etc.) Nínxol ecològic: És la posició d’una població (o espècie) en un ecosistema. Ve definit per: – Tipus d’hàbitat – Període d’activitat – Règim d’alimentació – Depredadors i estratègies anti-predatòries – Ús de l’espai. Ex: Els colobus viuen en les capçades dels arbres del bosc dens tropical, són diürns, s’alimenten de fulles i són depredades per àligues i lleopards. No defensen territoris.
Període d’activitat: La conducta segueix una regularitat temporal. Segons el nivell d’activitat es poden distingir espècies diürnes o nocturnes. Les pautes bàsiques d’activitat són: descans, desplaçament i alimentació. (El son és una pauta de comportament més. La percepció de l’entorn està molt disminuïda -> risc -> beneficis elevats) 6.2. Conducta tròfica. Estratègies alimentàries. Especialistes i generalistes 6.2.1. Conducta i estratègies tròfiques La conducta tròfica abasta tots els comportaments relacionats amb la recerca, localització, selecció, obtenció i consum dels aliments.
Estratègies alimentàries:    Per localitzar, consumir i digerir l’aliment.
Per competir amb altres espècies pels recursos tròfics.
Per alimentar-se amb la màxima eficàcia (equilibri cost/benefici) Les adaptacions relacionades amb l’alimentació han incidit en la evolució de la conducta, de la intel·ligència i de la sociabilitat.
6.2.2. Optimització conductual Segueix un principi d’economia. Equilibri entre: l’energia que gasta en desplaçar-se per trobar i obtenir l’aliment i l’energia que es guanya quan el troba i el consumeix.
Factors a considerar:     Necessitats energètiques per part de l’espècie: Relacionades amb el control de la temperatura corporal (espècies homeotermes versus espècies poiquilotermes), l’activitat desenvolupada i la grandària corporal.
Cost (temps i energia) de la conducta tròfica: Factors a considerar: abundància, distribució, valor energètic, dificultat d’obtenció, dificultat de preparació i dificultat de digestió.
Distribució, abundància, accessibilitat i contingut nutritiu de l’aliment consumit Risc que implica: El risc de depredació afecta la forma de alimentar-se:  Història prèvia de predació a la zona: desprès de la trobada amb un depredador, les preses extremen les precaucions.
 Grandària dels aliments a consumir: algunes espècies consumeixen els aliments de mida petita en el lloc on els troben i s’enduen els grans per menjar-los en un lloc segur.
6.2.3. Selecció tròfica En funció de la selecció tròfica els animals poden ser classificats segons dos criteris:   Tipus d’aliments: carnívors, folívors, frugívors, insectívors... Ex: criteri tipus zebra - herbívor Amplitud de la gamma d’aliments: especialistes i generalistes. Ex: criteri amplitud lleó – generalista CARACTERÍSTIQUES AVANTATGES INCONVENIENTS GENERALISTES 1.Exploten una àmplia gamma d’aliments (omnívors) 2.Presenten poques especialitzacions tròfiques 3.La seva conducta tròfica es basa en l’experiència i l’aprenentatge -Distribució no limitada per l’aliment -Estratègia favorable en ambients inestables o diferents -Manquen d’adaptacions especials; desavantatge en la competència amb especialistes.
-No hi ha mecanismes de reconeixement innat de l’aliment; depenen de l’aprenentatge i l’experiència.
-Dieta desequilibrada.
-Ingestió de substàncies perilloses.
ESPECIALISTES 1.Exploten un sol tipus d’aliment (o pocs) 2.Presenten adaptacions tròfiques: especialitzacions per localitzar, aconseguir i consumir un determinat aliment 3.El coneixement del que han de menjar és innat -Dieta equilibrada -Explotació òptima del recurs -Estratègia favorable en ambients estables -Distribució limitada per l’aliment Mecanismes i estratègies dels generalistes tròfics Combinen neofilia (apetència per aliments nous) amb neofòbia (desconfiança en front d’aliments desconeguts). El mecanisme de sacietat sensorialment específica ajuda a evitar el desequilibri dietètic.
L’aversió condicionada al gust i l’aprenentatge per observació ajuden a evitar els enverinaments.
6.3. Depredadors i estratègies antipredatòries Predador: Un individu d’una espècie (predador) captura i menja un individu d’un altra espècie (presa), total o parcialment. La predació és la relació interespecífica més estudiada: importància ecològica evolutiva.
Fases: localització de la presa, neutralització de les defenses, consum.
6.3.1. Coevolució predador/presa Les preses, en resposta a predació, desenvolupen estratègies de defensa antipredatòria. Més eficaç és el predador, més gran la pressió selectiva per desenvolupar estratègies defensives. Els predadors, en resposta a les defenses de les preses, desenvolupen estratègies de captura més sofisticades. Més eficaçment es defensa la presa, més gran la pressió selectiva per desenvolupar estratègies de captura.
Principi ‘vida/aliment’: El cost del fracàs és molt més gran per la presa que pel predador. Generalment les preses evolucionen més ràpid que els seus predadors. Els predadors no aconsegueixen extingir les poblacions de preses.
Efecte del fracàs Selecció natural Resultat Predador Es queda sense menjar Lenta Canvis evolutius lents Presa Mort Ràpida Canvis evolutius ràpids 6.3.2. Dinàmica de les poblacions de predadors i preses Les poblacions es mantenen en un equilibri dinàmic:   Població de preses (P): La grandària depèn de la quantitat de predadors (D) (Si D disminueix, P augmenta i si D augmenta, P disminueix).
Població de predadors (D): La grandària depèn de la quantitat de preses (P) (Si P augmenta, D augmenta i si P disminueix, D disminueix).
“Model de VolterraLotka: Si las taxes de natalitat, mortalitat i captura guarden una relació concreta, el sistema es troba en equilibri dinàmic. Dades empíriques de les fluctuacions de població de llebres i linxs canadencs recolzen el model.” 6.3.3. Adaptacions dels predadors    Motivació per a la caça: Les preses no sempre són consumides desprès de la captura. Un predador pot matar més preses de les que necessita o fer-ho encara que hagi menjat.
Aprenentatge: Les cries juguen a caçar i les mares poden participar en l’aprenentatge de les tècniques de caça.
Captura de les preses:  Perseguir: Endoterms (actius durant llargs períodes de temps, adaptats a la perseguir). Es buscar aïllar la presa del grup  Esperar: Ectoderms (actius durant períodes curts, adaptats per esperar quiets a que arribin les preses). El predador s’amaga o es camufla com si fos un objecte inanimat o un animal inofensiu (mimetisme agressiu).
 Ús d’esquers: Utilitzen esquers (aliment, feromones...) per atraure les preses.
 Ús de paranys: Alteren l’entorn o construeixen estructures (teranyines, trampes embut...) per atrapar les preses.
 Ús d’instruments: Utilitzen objectes per capturar les preses- 6.3.4. Adaptacions de les preses Estratègies defensives: El tipus d’estratègia depèn de molts factors. El tipus de predador pot determinar quina és l’estratègia més adequada.
   Amagar-se:  Camuflatge: – Similitud de color i textura – Contra ombrejat – Còpia dels objectes de l’entorn (forma, moviment).
 Immobilitat: – Mort fingida (tanatosi) – Congelació temporal (es queda quiet fins el darrer moment).
 Estructures protectores: – Closques on amagar-se, escates i estructures protectores.
Tortugues, mol·luscs, aranyes, pangolins, armadillos... – Tanatocresi (ús de closques d’altres animals o d’elements del medi per amagar-se).
 Eliminació de pistes: Estratègies per evitar que els predadors puguin seguir el rastre.
Senyals d’advertiment: informació certa – La presa avisa al depredador del perill que implica atacarla (Ex: serp de cascavell).
 Coloració aposemàtica: Colors molt llamatius que indiquen que és verinosa. Els predadors eviten preses amb colors vius (vermell groc, taronja) i/o ratlles o taques.
 Mimetisme (informació falsa): La forma, el color, les postures o el soroll que presenta la presa són similars a les d’una espècie que té mal gust o és perillosa. El predador aprèn a evitar l’espècie i les espècies similars.
Agressió defensiva: Diferent de l’agressió competitiva i l’agressió predatòria. Es dona en resposta a l’atac i és una agressió induïda per la por. Pot implicar instruments o defenses químiques.
   Fugida: Importància de la velocitat i resistència relativa depredador/presa i/o les maniobres de confusió (driblar) o la sincronia de moviments de fugida del grup.
Defenses grupals: Factors: cohesió del grup, nombre de mascles, presència de cries, perillositat del predador… Es pot donar en diverses espècies (primats, aus, insectes…)  Detecció de depredadors: més ulls i conductes de vigilància.
 Efecte de confusió: és difícil seleccionar una presa en un grup gran i més en moviment.
 Efecte de dilució: per una presa la probabilitat de ser caçada disminueix en els grups grans.
 Fustigació: Un grup pot atacar al depredador de forma coordinada.
Associacions poliespecífiques: Espècies diferents i simpàtriques amb depredadors comuns i que exploten recursos diferents (no sempre) poden beneficiar-se de l’associació mútua. Ex: Primats forestals de diferents espècies, primats i lloros... – Requisit: senyals d’alarma comuns o conductes antipredatories que siguin compreses per les dues espècies.
6.4. Conducta espacial. Ús de l’hàbitat.
6.4.1. Espaiament social Espai privat o distància interindividual: és la distància mínima que normalment manté un animal respecte dels coespecífics (compromís entre l’atracció i la repulsió). La distància interindividual depèn de l’espècie i és molt característica (orenetes 15 cm, gavians argentats, 30 cm). Hi ha factors que poden modular les interdistàncies dels subjectes implicats: edat, sexe, relacions de parentesc, relacions d’estatus, context social, cultura (en humans).
Avantatges: Mantenir unes distàncies interindividuals impedeix interferències a l’hora de fugir, impedeix interferències a l’hora de menjar, regula el desplaçament grupal i dificulta l’establiment de paràsits.
La proxèmia estudia l’espaiament social i distingeix diversos tipus d’espais, marcats per interdistàncies més o menys grans (espai íntim, espai privat, espai públic) i unes ‘normes’ de comportament (mirada fixa, ocupació de l’espai....). La invasió de l’espai privat es considera una agressió o un intent de seducció. Si no es poden mantenir les distàncies interindividuals es produeix estrès.
Es poden classificar les espècies per la tolerància a la proximitat física de coespecífics (contínuum):   Espècies gregàries o compatibles, que toleren el contacte físic continuat (ovelles).
Espècies solitàries o incompatibles, amb poca o nul·la tolerància al contacte físic (tigre) Els factors situacionals són rellevants: la por, el fred poden fer disminuir les interdistàncies.
Les interdistàncies són un bon indicador de les relacions entre els individus d’un grup: integració/marginalitat, afiliació, estatus relatiu...
6.4.2. Ús de l’espai: conceptes bàsics.
     Àrea d’activitat o espai vital (Home range): Espai on es concentren tots els recursos vitals i de reproducció. Pot variar en funció dels cicles estacionals (quantitat, qualitat i distribució recursos).
Punts fixes (Fix points): Corresponen als diversos tipus d’activitats (llocs de marcatge, d’alimentació, de beguda, de descans, refugis…).
Àrees nuclears (Core areas): Són els llocs (punts fixes) d’ocupació més freqüent. Solen ser zones centrals i de màxima seguretat.
Territori: Espai delimitat i defensat.
Espai total d’activitat: Tot l’espai ocupat per un individu al llarg de la seva vida.
6.5. Àrees d’activitat i àrees nuclears. Conducta territorial.
6.5.1. Conducta territorial El territori pot ser una part del home range o tot el home range. Per parlar de conducta territorial cal que:    Hi hagi una delimitació en l’espai (marcatge).
Hi hagi una defensa de l’espai: defensa oberta (amenaça, atac) o repulsió per advertència (senyals).
A l’interior del territori, l’ocupant mostri dominància respecte als coespecífics i tingui accés prioritari (o exclusiu) de tots els recursos que conté.
Funció general del territori:    Aprofitar els recursos limitats de l’hàbitat Optimització de la ocupació Regulació de la densitat de població El territori assegura o facilita recursos:    Aliments, preses, aigua.
Companys sexuals, descendència.
Refugis (arbres, llocs elevats, amagatalls).
El benefici ha de ser més grans que el cost.
  Inconvenients:  Cal anunciar la possessió (cants, marques...) -> exposició als predadors  Cal allunyar els intrusos -> cost en temps i energia, risc en la defensa directa (ferides) Avantatges:  Familiaritat amb l’espai (=home range)  Explotació prioritària o exclusiva dels recursos (reproducció assegurada, seguretat i aliment individual i/o cries) La conducta territorial es dona quan els factors ecològics afavoreixen una defensa econòmica dels recursos (vitals i de reproducció): – Recursos concentrats – Recursos previsibles – Recursos relativament poc abundants. L’estructura social de les espècies es relaciona directa o indirectament amb els factors ecològics.
6.5.2. Tipologia Segons la funció:      Multifuncional: gran, s’hi troben tots els recursos necessaris Alimentació: gran, conté recursos tròfics i es manté fora del període reproductor Nidificació: àrea petita, al voltant del niu; típic d’ocells que nien en colònies Aparellament (lek): àrea molt petita, només conté el mascle que el defensa Seguretat: àrea petita, al voltant del refugi Segons la durada:   Territoris fixes (o estables): permanents en el temps Territoris estacionals (o temporals): en determinades condicions (època reproductora, densitat alta d’individus...) Segons el nombre d’ocupants:    Individual: espècies solitàries. Els sexes només es troben en el moment de l’aparellament i els petits són expulsats en quan poden valdre’s sols De parella (grup familiar): Molt comuns en aus i en alguns mamífers. Associats a sistemes d’aparellament monògams.
Grupal: Ocupats per individus dels dos sexes i de diverses edats.
 En moltes espècies, els mascles defensen territoris i les femelles no ho fan (home range) Segons el sistema de defensa:   Territoris amb defensa absoluta: es defensa l’espai de forma continuada (gran despesa energètica).
Territoris amb defensa parcial: només en detectar la presència d’un intrús.
Segons el nivell de tolerància:    Territoris excloents: Es defensen els límits del territori estrictament sense tolerar la intrusió dels veïns Territoris solapats: Els límits no són defensats estrictament. Quan els grups es troben en les zones de solapament poden barallar-se o barrejar-se Fenomen de l’enemic estimat o de l’amistat-rivalitat: Els animals responen més agressivament cap a coespecífics desconeguts que cap a coespecífics coneguts (veïns). Això minimitza la despesa energètic en la defensa territorial, ja que les trobades més freqüents es donen amb els veïns.
6.5.3. Conseqüències S’evita la sobre-explotació d’un lloc: distribució més uniforme dels animals.
Es limita la densitat de població: l’individu que no té territori no es reprodueix:    Nivell I: densitat de població reduïda -> cap individu té problemes per establir-se en bons territoris Nivell II: increment de la densitat de població -> hi ha individus exclosos dels hàbitats òptims.
Ocupació de zones més pobres Nivell III: densitat de població molt elevada -> alguns individus no poden establir territoris.
Ex. Mussols (Argentina) -> poblacions constants al llarg dels anys, amb taxes de reproducció variables 6.5.4. Territorialitat intraespecífica i interespecífica La conducta territorial sol ser intraespecífica, però pot donar-se territorialitat interespecífica si dues espècies son simpàtriques i es dona competència tròfica (espècies properes en la filogènia) o competència per llocs segurs (pressió de predació elevada). Territori: cost alt per un benefici baix, les espècies tendeixen a ocupar nínxols ecològics diferents.
6.5.5. Migracions Característiques:      Desplaçament llarg: s’abandona l’hàbitat quotidià Solen ser lineals Impliquen determinades conductes prèvies i posteriors al desplaçament Exigeixen una despesa energètica extraordinària La consecució de l’objectiu és la finalitat primera en els animals que migren (absència de resposta a estímuls habituals) Les migracions es poden definir com desplaçaments d’anada i tornada entre àrees d’activitat/territoris estacionals. Objectiu: trobar els recursos que no estan disponibles en l’àrea d’origen . Són el resultat d’un procés d’adaptació. Els animals que es desplaçaven als millors ambients naturals són els que van sobreviure.
Les rutes són sempre les mateixes: es transmeten de generació en generació. Els patrons migratoris de les espècies estan relacionats amb canvis meteorològics, de forma directa: variacions estacionals de temperatura, precipitació, hores de llum o indirecta: disponibilitat de recursos tròfics. Component innat: inquietud premigratòria, direcció i durada mínima del vol. Empremtes ecològiques, marques del terreny, brúixoles (solar, estel·lar, camp magnètic). Rellotges biològics.
TEMA 7. COMUNICACIO 7.1. Conceptes bàsics Comunicació: Acció efectuada per un animal que transmet informació i modifica el comportament d’un altre.
Dos animals es comuniquen quan la conducta d’un d’ells (emissor) afecta la conducta de l’altre (receptor) i hi ha algun tipus d’orientació entre les accions de l’emissor i les del receptor. El missatge que es transmet ha de ser significatiu.
Comunicació genuïna: si la comunicació entre l’emissor i el receptor és intencional (per les dos parts).
Valor de la comunicació: En general, tant l’emissor com el receptor han d’obtenir un benefici directe o indirecte de la interacció comunicativa ja que si no fos així el primer no emetria el senyal i el segon l’ignoraria. Ex. El paó mascle indica la seva disposició a aparellar-se, senyal que es compresa per la femella, que pot actuar en conseqüència.
Engany: Hi ha senyals que beneficien l’emissor i exploten el receptor (l’enganyen, el manipulen). Hi trobem engany i engany intencional. L’engany només funciona quan és poc freqüent.
CONTEXT Emissor Missatge (Codi) Canal de transmissió Feedback Conducta Receptor 7.2. Senyals i missatges. El codi 7.2.1. Interacció comunicativa La interpretació contextual s’ha d’entendre en el sí de seqüències d’accions o conductes. L’observador humà atribueix significat als missatges animals mitjançant l’anàlisi de seqüències interactives, atenent als fets claus que indiquen els inicis i finals de les cadenes. Anàlisi del context (ancoratge adaptatiu i ecològic dels missatges).
Temps Fet ambiental passat (significat referencial) estímuls, causes Acció comunicativa Fet ambiental futur (significat funcional) efectes, fites 7.2.2. Senyals Qualsevol conducta que transmeti informació (pot tenir altres funcions). Tipus:   Discrets (dicotòmics). Tot o res. No presenten variacions d’intensitat. Solen transmetre informació pragmàtica (identificació de l’espècie, disposició a actuar…) Graduats (contínuus). La intensitat del senyal varia en funció de la motivació de l’animal que l’emet.
Transmeten informació sobre l’estat de l’emissor i sobre l’entorn.
Característiques Solen ser espècie-específics, clars (no poden ser ambigus) i econòmics. Tipus:    Respostes expressives o autònomes Conductes desplaçades Moviments intencionals Els més importants són els displays (activitats desplaçades i moviments intencionals ritualitzats). Alguns senyals poden ser metacomunicatius (informar sobre el propi codi).
1. Respostes expressives o autònomes: Aporten informació tot i que no hi ha cap intenció per part de l’emissor de comunicar. Son automàtiques, no voluntàries (controlades pel sistema nerviós autònom). Mostren estats interns (canvis de color, piloerecció, elevació de crestes…) que són reaccions a l’entorn (reflexes).
2. Conductes desplaçades: Parcial o totalment voluntàries. Aparentment son irrellevants o fora de context, però adquireixen significat a través de la ritualització. Apareixen en situacions de conflicte o frustració (aproximació-evitació). Són comunicatives perquè aporten informació al receptor present.
3. Moviments intencionals: Comuniquen en sentit estricte. Són accions dirigides a un objectiu i clarament relacionades amb l’efecte que volen aconseguir (amenaça, apaivagament, festeig, defensa territorial, agrupació de les cries…). Són moviments voluntaris. Poden ser ritualitzats (displays).
4. Displays: També s’anomenen exhibicions. Són senyals amb una funció exclusivament comunicativa.
Són moviments exagerats, postures estereotipades que posen en evidència coloracions aposemàtiques o estructures corporals especials (crestes, apèndixs..). Presenten una estructura seqüencial. Han evolucionat a través d’un procés de ritualització (a partir de moviments d’intenció i conductes desplaçades).
Ritualització:  Estereotipia: Estabilització en una intensitat típica, independent del nivell de motivació i amb una duració concreta.
 Conspicuidad: Simplificació dels moviments per potenciar els aspectes més cridaners perceptualment.
 Redundància. Reiteració dels moviments.
Les espècie tenen un nombre limitat de displays (peixos, 10; macacs, 40). Un nombre limitat de senyals NO implica un nombre limitat de missatges! 7.2.3. Incrementant la informació       Context espacial i temporal Característiques de l’emissor Intensitat del senyal (discret/contínuu) Duració del senyal Combinació amb altres senyals Ordre en l’emissió de senyals (sintaxis)      Senyals metacomunicatius: informen sobre el propi codi: conductes d’invitació al joc, senyalització del propi estatus...
Postures, gestos i expressions per transmetre informació.
Principi de la simetria: simetria màxima -> sincronia conductual Postures, gestos i expressions oposades per transmetre significats antitètics Darwin: Principi de l’asimetria o de l’antítesi: Quan un animal inverteix les seves intencions (d’agressió a apaivagament…), inverteix el moviment o la postura. Exemple en gossos: Postura agressiva: llom, cua i orelles aixecats, potes estirades. Postura submisa: llom, cua i orelles abaixats, potes encongides.
7.3. Canals de transmissió Abast en l’espai Velocitat de transmissió Pot superar obstacles? Ús en la foscor? Decaïment en el temps Possibilitat de localitzar l’emissor Cost energètic Químic Ampli Acústic Ampli Visual Mitjà Tàctil Limitat Lent Ràpid Ràpid Ràpid Sí Sí No No Sí Sí No No Lent Ràpid Ràpid Ràpid Difícil Fàcil Fàcil Fàcil Baix Alt Mitjà Baix 7.3.1. Canal visual    Avantatges: informació ràpida i direccional Inconvenients: depèn de la presencia de llum i de l’orientació del receptor. No supera obstacles i no dura en el temps Animals diürns (o nocturns amb adaptacions especials ‘tapetum’, grandària òrbites oculars, bioluminiscència...). Contexts sexuals, agonístics... Postures, gestos, expressions facials, canvis de color, moviments...
7.3.2. Canal acústic (auditiu) Vibració de l’aire (sons)    Avantatges: informació ràpida i en part direccional. Pot recórrer grans distàncies (aigua, aire; so greu, agut). No afectat per obstacles. No cal llum.
Inconvenients: No dura en el temps. Informació espacial poc precisa. Receptor inespecífic (depredador, competidors) Animals diürns i nocturns. Senyals d’alarma, marcatge de territori, avís...
7.3.3. Canal tàctil Contacte de superfícies corporals   Avantatges: transmissió ràpida i direccional. Canal privat.
Inconvenients: No dura en el temps. Requereix proximitat física. No supera obstacles. Estructura poc precisa. Abast del senyal molt limitat.
 Animals socials. No sol informar sobre l’entorn, sinó sobre la relació: salutacions, apaivagament, confort, reconeixement, enfortiment del vincle...
7.3.4. Canal químic Difusió de substàncies (feromones)    Avantatges: dura en el temps, no es veu afectat per obstacles. No cal llum. És econòmic.
Inconvenients: Informació espacial poc precisa. Lent i poc direccional. Estructura poc precisa. És fa difícil un canvi ràpid de missatge Relacionat amb l’olfacte. Molt estès (mamífers, insectes...). Primitiu (el primer canal de transmissió).
Alarma, disposició sexual, rastres, territorialitat...
Feromones: Substàncies químiques segregades a l’exterior i que actuen com senyals, modificant el comportament dels coespecífics. Acetat d’isoamil: Senyal d’alarma en l’abella comú. Les feromones es troben en l’orina, el suor o poden ser secretades per glàndules especialitzades (els antílops en tenen en el front i les potes, els lèmurs en els colzes...). Exemples:     Efecte Bruce: la presència d’un mascle desconegut indueix l’avortament en una femella gestant (ratolins) Efecte Whitten: indueix la sincronització dels cicles sexuals en femelles que viuen juntes (ratolins, humans) Evitació de dispersió de les cries: les rates femelles emeten una feromona que manté les cries juntes fins el deslletament (27 dies) Identificació del sexe, del estat reproductor, reconeixement de l’individu, marcatge del territori… 7.3.5. Canal elèctric Variacions en el potencial del camp   Avantatges i inconvenients: semblant al tàctil però menys direccional Percepció de camps elèctrics en taurons, rajades, barbs, anguiles i peixos elèctrics 7.3.6. Multicanal Combinar senyals de diferents canals augmenta l’efectivitat de la comunicación. Durant la dansa en forma de vuit (visual) les abelles es comuniquen mitjançant les vibracions (tàctil), el zumzeig (acústic) i l’olor (químic) de l’aliment que la impregna. En mamífers i aus és molt usual combinar postures amb vocalitzacions.
7.3.7. Soroll i redundancia Qualsevol interferència en el canal comunicatiu que afecti la transmissió del missatge. Depenent del canal utilitzat, el soroll pot ser acústic, visual, químic... Emetre el senyal de forma reiterada pot assegurar la transmissió del missatge (compensar el soroll).
7.3.8. Sistemes pragmàtics       Identificació de l’espècie, subespècie Identificació del grup de pertinença (rusc, colònia, tropa, població...) Identificació de classe: edat, sexe, jerarquia, casta Identificació individual Identificació de l’estat intern Pollet de gralla: proclama que és una cria i que és una gralla.
 Pit-roig: anuncia que és un mascle adult, que és un pit-roig, i que es troba en disposició de reproduirse 7.3.9. Sistemes semàntics         Sistemes d’alarma o alerta de predadors Sistemes de localització d’aliment Sistemes de cura i recuperació de les cries Sistemes de festeig i reproducció Sistemes de regulació social (manteniment de la jerarquia, agonístics, cooperatius, apaivagament, grooming) Sistemes de reclutament Pollet de gralla: demana menjar Pit-roig: canta per rebutjar rivals territorials i atraure femelles 7.4. Comunicació intraespecífica i interespecífica La comunicació animal -> majoritàriament codis intraespecífics, és a dir, específics d’espècie.
Però la comunicació també té una orientació interespecífica -> relacions interespecífiques.
Els codis interespecífics es formen sobre la part comú (més gran o més petita) de dos o més codis específics.
    Senyals generals: Són menys complexes. Crides d’alarma en front d’un depredador comú.
Senyals específics (estrictament interespecífics): Asseguren l’exclusivitat del senyal i poden ser molt complexes). Tocs que fan els peixos netejadors.
Els senyals interespecífics són imprescindibles en tots els sistemes de relació interespecífica (associacions poliespecífiques, simbiosi...) Codis compartits: proximitat filogenètica (homologia conductual) i convergència evolutiva (factors ecològics) TEMA 8. CONDUCTA SEXUAL I CONDUCTA PARENTAL 8.1. Conceptes bàsics L’objectiu prioritari dels éssers vius és assegurar la supervivència dels propis gens -> reproduir-se. La reproducció NO és igual a tenir sexe. Hi ha 2 tipus de reproducció:   Asexual: només cal un individu Sexual: en calen dos Reproducció sexual: el nou organisme procedeix de la unió de dues cèl·lules sexuals, els òvuls i els espermatozoides. La reproducció sexual és font de variabilitat. Amb dos sexes les possibilitats de variabilitat són gairebé infinites.
Conducta sexual: Inclou tots aquells comportaments vinculats a la reproducció sexual. La conducta sexual es caracteritza per la diversitat. Diversitat interespecífica i diversitat intraespecífica -> dos sexes.
Com definim mascle i femella? Qüestió de cèl·lules Femella: individu que produeix unes cèl·lules sexuals (òvuls) limitades en nombre, grans i immòbils.
Mascle: individu que produeix unes cèl·lules sexuals (espermatozous) en nombre il·limitat, petites i mòbils.
Un sol sexe per a tota la vida? Hermafrodites:   Simultanis: Homogàmia En sèrie: Protoàndria i Protogínia No hermafrodites (gonocorisme) Com es determina el sexe? Determinació ambiental:    En algunes espècies Temperatura d’incubació Disponibilitat d’aliment Determinació cromosòmica:   En la majoria d’espècies En mamífers: XX femella; XY mascle 8.2. Dimorfisme sexual   Primari, referit a diferències en les característiques dels òrgans sexuals: gònades genitals interns genitals externs.
Secundari, referit a diferències en altres característiques morfològiques, fisiològiques o conductuals no relacionades directament amb els òrgans sexuals. És el resultat de la selecció sexual.
8.2.1. Selecció sexual Es la selecció d’aquelles característiques morfoconductuals que afavoreixen l’èxit reproductor. Pot ser:   Selecció intrasexual: selecció dels trets mf útils en la competència entre els individus del mateix sexe per aconseguir una parella.
Selecció intersexual o epigàmics: selecció dels trets mf útils en la competència entre individus del mateix sexe per atraure una parella.
8.2.2. Esforç reproductor És l’esforç i la inversió (en temps, energia i recursos) que realitza cada sexe per reproduir-se. La distribució de l’esforç reproductor i la inversió parental sol ser diferent segons el sexe. En general:   Mascles -> recerca de parella, festeig, aparellament (còpula) Femelles -> cures parentals (pre i post natals) 8.2.3. Estratègies sexuals Estratègies sexuals òptimes: es relacionen en les característiques intrínseques de mascles i femelles (definició). En general:   Mascles -> quantitativa (cercar el nombre màxim de parelles sexuals) Femelles -> qualitativa o selectiva (cercar la millor parella sexual) 8.2.4. Fases de la conducta sexual La conducta sexual comença amb la recerca de parella i conclou amb la fecundació (i les cures parentals): – Atracció – Festeig – Fecundació (Cures parentals). Pot haver sexe sense reproducció (festeig i aparellament, però sense fecundació).
8.2.5. Atracció Les femelles solen ser més selectives -> més sensibles que els mascles els trets que indiquen èxit reproductor Els trets atractius:     Es posen en evidència durant el festeig Són indicadors de la qualitat genètica i la capacitat d’aportar recursos Han de ser fàcils de percebre Poden atraure depredadors Hipòtesi de la selecció “desbocada” (Fisher): La selecció de trets exagerats en els mascles és el resultat de las preferències sexuals de les femelles. Però es crea un conflicte entre la selecció natural i la selecció sexual: el cost supera els beneficis reproductors: equilibri.
8.3.Les funcions del festeig 1.
2.
3.
4.
Trobar una parella potencial i identificar-ne l’espècie, el sexe i la disposició fisiológica.
Reduir la distància individual (tranquil·litzar la parella potencial per evitar la fugida o l’agressió) Avaluar la parella potencial (aspecte físic, conducta, recursos) Facilitar l’estimulació recíproca -> sincronia en l’activitat sexual Trobem 3 tipus de fecundació:    Externa (els peixos) Interna indirecta (calamars): els mascles deixen una espècie de bosa dins de l’aparell reproductor femení i les femelles es fecunden elles mateixes.
Interna directa (Primats) 8.4. Sistemes d’aparellament Patró de relació social que s’estableix entre el mascle i la femella d’una espècie. Tipus segons el nombre de companys sexuals que un individu té durant un període reproductiu:   Monogàmia: una parella sexual.
Poligàmia: més d’una parella sexual  Poligínia: un mascle amb més d’una femella  Poliàndria: una femella amb més d’un mascle  Poliginàndria o promiscuïtat Monogàmia Un mascle o una femella s’aparella amb un únic individu al llarg d’un període reproductiu.
 Monogàmia permanent: quan la monogàmia dura més d’un període reproductor. Sovint la monogàmia es perllonga fins la mort del company sexual, però és poc freqüent (<3% mamífers, 1/10.000 invertebrats) excepte en les aus (90%) .
Factors incidents: inversió parental elevada i factors ecològics. Monogàmia i absència de dimorfisme sexual.
Infidelitat: En un 70% de les espècies d’ estudiades, s’han observat un gran nombre de còpules fora de la parella establerta. → Paternitat fora de la parella (fins a un 76 % de les cries) La monogàmia social existeix, però la monogàmia genètica és rara!! Poligínia Un mascle s’aparella amb dues o més femelles al llarg d’un període reproductiu. És el sistema d’aparellament més estès. Tipus de poligínia:   Amb monopoli de les femelles:  Poligínia amb defensa de les femelles: És la poligínia d’harem. Les femelles ja viuen en grup • Estratègia antipredatòria • Lligam amb un lloc determinat  Poligínia amb defensa de recursos: Les femelles depenen de recursos vitals o de reproducció que els mascles poden defensar. Està associada a la conducta territorial del mascle.
Sense monopoli de les femelles: poligínia en els lek (Un lek és un espai gran on cada mascle ocupa un territori molt petit dins del qual s’exhibeix per tal d’atraure l’atenció de les femelles): Es troba en espècies amb un període reproductor breu, on les femelles estan disperses i els recursos poc concentrats.
Els mascles de les espècies poligíniques tenen un èxit reproductor molt variable.
Competició molt elevada -> selecció sexual -> dimorfisme elevat Relació entre la poligínia amb o sense monopoli i el tipus de selecció sexual més implicada (intrasexual o intersexual).
Poliàndria És el sistema d’aparellament més rar de tots. Es relaciona amb factors ecològics i fisiològics insòlits. Pot comportar una inversió dels rols sexuals.
Poliginàndria Tant els mascles com les femelles tenen més d’un company sexual al llarg d’un període reproductiu. És poc freqüent. Poliginàndria i dimorfisme sexual. Poliginàndria i competència espermàtica El sexe és diversitat, els sistemes d’aparellament poden presentar variació intraespecífica on i intervenen els factors demogràfics i ambientals que són els que poden incidir en el tipus d’aparellament en un determinat període reproductor. Els sistemes poden combinar-se, però hi ha moltes excepcions! 8.4.1. El sexe més enllà de la reproducció 1. Comportaments homosexuals: S’han observat comportaments homosexuals (còpules, manipulació mútua de genitals, contactes buco genitals i ano genitals, etc.) en 20 espècies de primats, en l’hàbitat natural (cap strepsirrhini). La freqüència d’aquests comportaments homosexuals varia molt segons l’espècie. En cap cas s’ha observat homosexualitat exclusiva.
2. Sexe recreatiu: Els humans i els bonobos fan ús social del sexe. Aquest tipus de sexe està desvinculat de la reproducció:  Sexe fora de l’ovulació: durant la gestació, la lactància (en humans també després de la menopausa)...
 Sexe homosexual  Jocs sexuals amb individus inmadurs Dins d’aquest sexe hi ha varietat de postures sexuals, senyals comunicatius (orgasme).
3. Pluralitat de sistemes d’aparellament:  Australopithecus: espècies molt dimòrfiques -> sistemes d’aparellament poligínics  Homo: poc dimorfisme (a favor de la monogàmia), poca competència espermàtica (en contra de la poliginàndria).
La mida dels testicles respecte del cos és un indicador indirecte de la competència espermàtica entre els mascles de l’espècie.
Pèrdues evolutives Les espines. Funcions:   Extraure el semen dels aparellaments anteriors (competència post-copulatoria) Augmentar el plaer del mascle (són espines sensitives) -> accelerar l’orgasme Pèrdua, es relaciona amb: Una competència intrasexual reduïda Una durada més gran del coit (vincle de parella) Baculum (ós del penis que es troba en els mamífers). Funcions:  Mantenir l’erecció (coit perllongat) Pèrdua, es relaciona amb: Selecció del millor mascle, el més sà (malalties, edat i situacions emocionals afecten el manteniment de l’erecció) -> coits freqüents, de curta durada.
Trets relacionats amb la monogàmia Poc dimorfisme: – Mida corporal – Ollals petits en els mascles Poca competència espermàtica: – Testicles petits – Espermatozous poc mòbils – Absència d’espines en el penis – Absència de baculum Atracció continuada dels mascles: – Ovulació oculta – Grandària permanent de les glàndules mamàries Formació de parelles i més implicació del mascle en la cura de les cries.
8.5. Estratègies reproductores (No confondre amb estratègies sexuals) D’estratègies reproductores n’hi ha de dos tipus: Tipus Taxa Hàbitat d’estratègia reproductora r Inestable Alta K Estable Baixa Estratègies de la K → Conducta parental Creixement Cicle vital Encefalització Ràpid Lent Curt Llarg Baixa Alta 8.6. Conducta parental i aloparental Inversió parental Moltes espècies (com la majoria de mamífers) són estrategues de la K però hi ha grans diferències en la inversió parental realitzada. Existeix la Teoria de la inversió parental (Trivers). S’ha de sospesar el cost d’invertir en les cries amb el cost associat al fet d’aplaçar o renunciar a tenir altres cries.
Factors rellevants Edat dels fills Conflicte més acusat Fills grans Edat de la mare Mare jove Grau de parentiu entre germans futurs Germans que comparteixen només un progenitor Cicle vital dels pares Cicle vital curt Motius Retarda la reproducció Perd més, té major potencial reproductor Els fills guanyen menys en la reproducció futura dels pares Si perd els fills, perd potencial reproductor Importància dels factors ecològics La teoria de la inversió parental NO ho explica tot. Factors ecològics relacionats amb la inversió parental (i l’eficàcia biològica): – Estabilitat/inestabilitat de l’entorn – Risc de depredació més o menys elevat – Condicions ambientals adverses: temperatures extremes, manca d’oxigen, aliments escassos...
Tipus de cures parentals: Protecció, Incubació, Proporcionar escalfor i oxigen, Neteja, Alimentació, Transport, Transmissió d’informació...
Quin sexe assumeix les cures parentals? 1. Hipòtesi de l’associació: la femella és la que té la cria al ventre (associació i impremta de la mare-cria des del naixement).
2. Hipòtesi de la certesa parental: la femella és la que està 100% segura de que la cria es seva.
3. Hipòtesi del cost relatiu de la inversió parental segons el sexe: a la femella li costa molt treball i li interesa que sobrevisqui la cria.
4. Hipòtesi dels condicionants fisiològics: les cries necessiten mamar i la única que ho pot fer es la mare (cura parental).
Cures aloparentals Es donen quan un individu que no és la mare (ni el pare) contribueix a tenir cura de les cries (NO solen incloure l’alletament). Espècies molt socials: insectes socials, carnívors socials, cetacis, primats… Avantatges:    Per a les cries: possibilitat de sobreviure en absència de la mare Per a la mare: disposar de temps per altres activitats Per a les alomares: guanyen eficàcia biològica indirecta, aprenen de l’experiència de ser mares abans de tenir cap cria pròpia, creen vincles i poden millorar l’estatus.
Les cures aloparentals són més egoistes que altruistes. [En algunes especies els mascles tenen cura de cries que no són seves].
8.7. Conducta lúdica El període infantil (i juvenil) pot ser molt perllongat en algunes espècies. Els petits que creixen en un grup estable on estableixen lligams i aprenen de models. El joc és una conducta lligada en aquesta etapa del desenvolupament.
Les conductes lúdiques són conductes: - per promoure el joc (convidar) o mantenir-lo - per indicar la naturalesa lúdica de l’acció. El joc es dona quan les necessitats ambientals estan satisfetes i no hi ha tensió en el grup. Es dona principalment en cries i joves i va decreixent en apropar-se a l’edat adulta.
Què és el joc? Joc és tota aquella activitat motriu mancada de propòsit immediat, en la que es fan servir pautes pròpies de diversos contexts però amb una forma i una seqüència alterada (Bekoff i Byers, 1981). No té una finalitat immediata. Té un cost elevat: despesa energètica, inversió temporal... i comporta riscos: el nivell d’atenció cap a l’entorn disminueix.
Perquè el joc és diferent de les altres conductes? Perquè no té una finalitat immediata i no és universal.
Per què serveix el joc? Per ‘practicar’ i aprendre conductes que l’individu realitzarà quan sigui adult -> caçar, aparellar-se, tenir cura d’una cria, lluitar, fugir...
Per què és tant exagerat? Per ‘practicar’ no cal gastar tanta energia. El subjecte pot aprendre sense necessitat d’amplificar i exagerar el comportament.
Qui juga? Tots El joc segons les edats     Infantil: amb la mare, amb els germans grans Juvenil: amb els coetànis Subadult (adolescència): amb altres subadults - > mascles: del joc a l’agressió Adult: amb les cries (especialment les pròpies) Característiques            Es copien les conductes pròpies de l’espècie: Les cries dels carnívors cacen i aguaiten, les cries dels ungulats fugen.
El joc és lliure i espontani (no depèn de reforços externs). La meta del joc és el joc en si mateix. En canvi, les altres conductes són un medi per aconseguir un objectiu concret.
És exagerat Implica modificacions en la seqüència espacial i temporal d’un comportament Les activitats apareixen de forma inesperada sense provocació aparent Les seqüències poden interrompre’s bruscament Es donen moltes repeticions S’enllacen activitats pròpies de contexts diferents Quasi mai es donen conductes de por i submissió Hi ha unes regles de contenció Hi ha inversió de rols: es donen canvis en les relacions de dominància (persecució/fugida, possessió d’un objecte, cessió de l’espai…) Funcions       Permet practicar i aprendre noves habilitats físiques i socials Accelera el desenvolupament físic, social i cognitiu Afavoreix el reconeixement dels parents i de les relacions d’estatus Possibilita la integració en el grup, ajudant a crear vincles i reforçar-los Fomenta l’aparició de conductes noves Produeix benestar (és divertit) Tipus     Locomotor (acrobàtic). Individual Social Amb objectes (exploratori, manipulatiu). Majoritàriament individual, pot ser social De fantasia (simulació). Majoritàriament social, pot ser individual Locomotor i social són molt comuns en totes les espècies que mostren conducta lúdica. El joc amb objectes és força menys freqüent i el de fantasia és gairebé exclusiu dels humans.
Joc locomotor És el més comú de tots. Implica la realització d’accions vigoroses: saltar, fer tombarelles, rodar sobre un mateix, fer piruetes, perseguir-se la cua, donar guitzes a l’aire… i totes les combinacions possibles.
Joc social Interaccions lúdiques mare/cria Interaccions lúdiques entre juvenils: o o o o joc de empaitar, fer-se empaitar i lluitar (més freqüents en mascles) joc d’aguaitar i caçar (en carnívors és igual de freqüent en mascles i femelles) joc de ‘mames’ (més freqüent en femelles; importància cures aloparentals i cas titís) joc sexual (bonobos, macacs) Interaccions lúdiques entre adults Joc amb objectes Qualsevol objecte pot ser l’objectiu del joc: pals, pedres, fulles, plomes.... Les accions: manipular, empènyer, trencar, estirar, llençar… Hi ha dues fases: o o Què fa l’objecte, quines propietats té? De l’exploració visual i olfactiva a l’exploració tàctil Subjecte concentrat (el joc seriós, Köhler) Què puc fer amb aquest objecte Solen aparèixer indicadors de joc (cara de joc…) Joc de simulació Jocs de fantasia (simulació) poden ser socials o solitaris, encara que en els nens més petits acostumen a ser socials. S’han observat en primats no humans i són més simples que els observats en els típics dels nens de tres anys.
Joc interespecífic Requisits: o o o Els senyals (indicadors de joc) han de ser reconeguts per les dues espècies Proximitat filogenètica Relacions estretes entre espècies diferents: – Associacions poliespecífiques – Depredadors i preses El joc és un indicador de salut mental: quan els individus pateixen estrès (per manca d’aliment, temperatures extremes, manca de refugis segurs...) el joc cau en picat. El joc és un element d’enriquiment ambiental (teràpia d’entrenament/joc).
...

Comprar Previsualizar