Tema 1. Característiques de la vegetació (2010)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 3º curso
Asignatura Geobotànica
Año del apunte 2010
Páginas 6
Fecha de subida 31/08/2014
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Alejandro Batlle GEOBOTÀNICA TEMA 1: Les característiques de la vegetació Els nivells d’estudi són molècula  cèl·lula  teixit  òrgan  [espècie  població  comunitat ecosistema  paisatge bioma] El que està dins del claudàtors és la geobotànica que es pot definir com la branca de la botànica que estudia la distribució dels vegetals a la superfície de la Terra, les seves causes i les relacions que s’estableixen entre els vegetals i el medi. Té termes molt relacionats com és la ecologia, ecologia de la vegetació i del paisatge, la biogeografia o la fitosociologia.
Espècie Unitat taxonòmica (tàxon) fonamental en l’estudi de la diversitat dels éssers vius (sistemàtica) i base de llur classificació (taxonomia). Està integrada per un conjunt d’individus semblants i fèrtils entre si. L’espècie és una unitat de reproducció, unitat genètica (aïllament genètic sobretot per animals però molt més difús per a les plantes) i unitat ecològica per un comportament.
El fet que les plantes existeixin híbrids que siguin fèrtils i es puguin reproduir amb altres plantes que no siguin híbrides fa que les plantes de la mateixa espècie no tinguin totes les característiques. Això comporta una dificultat per saber l’espècie i la procedència de cada híbrid. També cal aclarir que per mantenir al màxim aquesta variabilitat genètica pròpia d’una zona cal revegetar amb espècies de la mateixa àrea i no importar d’altres països. Dintre d’un temps podrem identificar exactament les espècies amb la genètica però ara per ara només morfològicament. Per això es diu que les espècies en si no existeixen.
La variació geogràfica de l’espècie pot ser per dos factors: 1climàtics  gradient regular CLINA 2hàbitat del vegetal ECOTIPUS. Les grans entrades d’espècies que van provocar els romans (cereals), àrabs (fruites) i el descobriment d’Amèrica (solanàcies) fa que des de sempre hi ha un flux d’entrades d’espècies.
- Concepte d’espècie - Localitat, hàbitat, àrea de distribució - Biogeografia (distribució de la vegetació i fauna en la superfície de la Terra) Població  conjunt d’individus d’una mateixa espècie que habiten en una àrea determinada.
- Característiques de les poblacions vegetals Comunitat conjunt de població vegetals que viuen en una àrea determinada. Està definida per les espècies que la componen i les característiques ecològiques de l’àrea on es fa.
- Característiques de les comunitats vegetals - Estructures de les comunitats vegetals EcosistemaUnitat funcional constituïda per un biòtop i els organismes que hi habiten (és molt difícil de definir ja que inclou conceptes que per si sols ja són ambigus).
- Dinàmica de la vegetació Alejandro Batlle - Les pertorbacions i les successions Paisatgeconjunt de comunitats vegetals ordenats en l’espai - Distribució de la vegetació en el territori - Estatges i dominis de vegetació Biomesconjunt de comunitats que constitueixen una biocenosi de tipus zonal, d'una gran amplitud, i representen etapes en evolució cap a una biocenosi terminal (clímax), de fisiognomia peculiar, directament relacionada amb el clima. L'amplitud del bioma és suficient per a incloure no solament el poblament vegetal, sinó també les activitats dels animals, fins i tot els més grossos i influents. Els biomes ocupen àrees extenses, entorn dels centenars de quilòmetres quadrats, i s'estenen, de manera zonal, entre límits bastant amplis de latitud, corresponent al domini dels grans tipus de clima (la tundra, la praderia, els deserts, etc).
- Les grans formacions del món Tàxon  nom que hom dóna a cadascuna de les entitats taxonòmiques reconegudes pels Codis Internacionals de Nomenclatura.
Hibridació  trencament dels mecanismes d’aïllament genètic. Produeix una introgressió. És un fenomen molt freqüent en els vegetals.
Flora  conjunt de les espècies que viuen en un determinant territori geogràfic. A Catalunya trobem 3000 espècies quan als països catalans hi ha 4000 i a la península 5500. El nombre d’espècies que composen la flora d’un país depèn. Lògicament, de l’extensió del seu territori, però també de la seva variabilitat geològica, topogràfica, climàtica, biogeogràfica i també de l’acció antròpica.
Vegetació  conjunt de comunitats vegetals que composen el paisatge vegetal d’un territori. A l’igual que les espècies, la riquesa en comunitats vegetals d’un territori depèn dels mateixos factors que la distribució de les espècies.
Factors que determinen la distribució dels vegetals - Factors abiòtics com el climàtic (llum, T, precipitacions) edàfics (pH, estructura, ions) - Factors biòtics com la competència, dispersió, capacitat de germinació, producció de sub químiques, resistència de les plàntules, etc.
- Factors històrics com els esdeveniments geològics (cataclismes) climàtics (glaciacions) - Factors antropogènics com el transport, Alejandro Batlle cultiu, recol·lecció, eliminació, etc.
El creixement de l’espècie es dóna en tot el rang però en el creixement òptim es quan l’espècie passa de sobreviure a viure donant pas a la reproducció sexual. Quan una planta està sotmesa a una pressió es reprodueix asexualment ja que les llavors no són fèrtils fent que a la llarga hi hagi una successió per una espècie més capacitada per aquell medi.
Quan el rang de creixement òptim és molt ampli tenim una potencialitat ecològica gran i és d’espècies eurioiques (plantes amb estratègia de la r i espècies cultivables ja que aguanta un gran rang dels factors ambientals). Quan el potencial ecològic és petit són les espècies estenoiques i això vol dir que algun dels paràmetres ambientals ja sigui humitat i/o temperatura entre d’altres afecta a l’espècie fent que aquesta només sigui present en zones determinades (estrategs de la k). Per exemple si el factor limitant és l’aigua seria una espècie estenohídrica. Com diu el profe “Una cadena es trencarà per la vàlua més dèbil” Àrea de distribució  Àrees continues o disjuntes a causa de barreres biogeogràfiques Espècies segons l’extensió de l’àrea de distribució Espècie cosmopolita : es troben per tot el globus terraqui, encara que en trobem poques (homo sapiens sapiens).
Espècie subcosmopolita: tenen una àrea molt extensa, trobant-se en bona part de les regions del món. Són espècies que es troben en sorres (deltes) o a l’aigua ja que són medis molt similars a tot arreu. No té gaire valor a no ser que tingui associat una fauna molt apreciada o delicada.
Espècie regional: la seva àrea coincideix, de manera aproximada, amb alguna de les grans regions biogeogràfiques.
Espècie pluriregional: viuen en dos o més regions biogeogràfiques.
Espècie endèmica: espècies d’àrea més o menys reduïda Espècie relicta: testimonis actuals d’una anterior vegetació, que es va desenvolupar en condicions climàtiques . Per exemple en Sierra Nevada on queda la vegetació del nord d’Europa en un “mar” de vegetació mediterrània. Per exemple Ramondia miconia que és endèmica i relicta ja que prové del centre d’Àfrica on ara viu a les parets encarades al sol. Aquestes espècies relictes són la conseqüència de glaciacions durant la història. En el cas d’Europa hi ha menys varietat d’espècies ja que les serralades impedeixen la circulació de vegetals en les glaciacions; a diferència d’EUA que té unes serralades verticals en què sí que permet la circulació fins a Mèxic (gran biodiveritat) Localitat  indret on es troba una espècie vegetal Hàbitat  condicions ambientals on es desenvolupa ’espècie Analitzant les localitats sabrem l’hàbitat en el qual es troba l’espècie, i tenint present que el creixement és en forma de campana de gauss, on només al centre hi ha bones condicions per a la reproducció sexual.
Alejandro Batlle Àrea de distribució  conjunt de localitats on viu una espècie i poden ser àrees contínues o disjuntes per barreres biogeogràfiques.
Barreres biogeogràfiques  barreres físiques, ecològiques o climàtiques que propicien les espècies endèmiques (especiació). Pensem que 2 de 10 espècies són introduïdes i ens pot portar a un error d’interpretació. Per exemple totes les Rosàcies (fuita de pinyol) són del gènere prunus en que van venir d’Orient. El pas d’aquesta zona fins a Espanya (final del corredor mediterrani) van trigar entre 1000-2000 anys. Com no són endèmiques moltes vegades observem que quan ja han tret les flors es gelen per una baixada de temperatures. Si abans de florir treies les fulles potser aquestes les podria servir de bioindicador de que encara fa fred. Però com venen d’Orient i allà al febrer ja fa una calor molt elevada, doncs no li fa falta cap bioindicador. Explicació de la floració de l’ametller: Quan hi ha una baixada de temperatura per sota dels 5ºC hi ha una aturada del vegetal. Quan les temperatures són per sobre de 5ºC l’Ametller i altres espècies van fent : sumatori (T-5) i quan arriba a 1500ºC floreix.
Espècies Espècies autòctones o indígenes: de la pròpia zona (el contrari són les introduïdes). Poden ser autòctones d’una zona però estar situada en unes condicions que no són les seves. Per tant, cal que a part de ser autòctona estar a la seva zona per tal que pugui aguantar perfectament totes les condicions ambientals de la mediterrània.
Espècies naturalitzades: properes a les autòctones i són introduïdes però s’adapten molt fàcilment i poden fins i tot tenir fertilitat els seus fruits (castanyer).
Espècies subespontànies: més allunyades de les autòctones i són espècies que es reprodueixen únicament a partir d’individus ja cultivats.
Espècies cultivables: vigilades i plantades per l’home (agricultura i jardineria) Dinàmica de la població Tota població tendeix a una màxima estructuració d’aquesta per tal de tenir millors condicions. La successió comença d’una etapa inicial herbàcia i d’aquí a arbustiu i finalment forestal. Encara que creiem que la població final són uns matollars, no és així ja que quan es recuperi el sòl degradat acabarà arribant els arbres. Des de l’època dels romans no hi havia tants boscos.
Prats secs  garrigues i brolles  alzinar Una precipitació de 400 mm/cm2/any o l/m2/any o inferior no permet la formació d’un bosc per la manca hídrica.
A més en aquest gràfic es pot observar que als estadis herbacis existeix un estrateg de la r on la maduració sexual s’arriba al cap de poc temps. En canvi, cap a l’estadi final trobem estrategs de la K Alejandro Batlle on la maduració sexual és molt més tard i molts mesures més. La successió no sempre és igual el que si tindrem sempre (si és superior als 400mm/cm/any) és un estadi forestal. Totes les estructures volen arribar a formar un bosc ja que implica menors oscil·lacions en els paràmetres ambientals i nutritius. La temperatura, humitat, etc. serà menor a dins del bosc; a més tenen la capacitat de regular els nutrients emmagatzemant-la a la fusta. Les fulles també formen part del cicle de nutrients que cauen al terra i gràcies als descomponedors s’obtenen nutrients. Suposem que en un moment donat hi ha una maca de nutrients algun arbre o arbustos es moriran i proporcionaran al bosc nutrients. Per tant viure en un bosc és una estabilitat de l’homeòstasi.
Les fulles cauen a part d’aportar nutrients al sòl o perquè fa molt fred; ho fan perquè és una forma d’excretar les toxines. Cal dir que els descomponedors, igual que els vegetals, no són actius per sota dels 5ºC.
Patrons de comportament de les successions vegetals 1. Augment de la biodiversitat total, especialment de les parts actives.
2. Augment de la productivitat primària 3. Disminució de la relació producció primària/ biomassa total, o sigui, un retard en la taxa de renovació del conjunt del sistema 4. En els productors primaris, disminució de la concentració total de pigments assimiladors, especialment en relació a d’altres pigments (clorofil·la b > clorofil·la a) 5. Reducció del temps de permanència dels elements biogenètics fora dels vegetals (és un dels sistemes per tenir controlats els nutrients) 6. Estructura més complexa de les comunitats i una més gran segregació entre les espècies més pròximes (augment dels nivells tròfics, de xarxes alimentàries, del nombre de tipus biològics ) 7. Aparició de tota mena de mecanismes d’homeòstasi (control de les condicions ambientals a l’interior de la comunitat), Augmenta l’estabilitat ambiental de la comunitat, però presenta un major determinisme.
Conceptes relacionats amb la dinàmica de la vegetació i dels paisatge Successió : substitució al llarg del temps i en un mateix territori, d’unes comunitats per unes altres Sèrie: conjunt de comunitats que integren una successió Sèrie progressiva o de recuperació: successió que evoluciona en el sentit de produir o recuperar una vegetació cada cop més madura i estructurada Sèrie regressiva o de degradació: successió que evoluciona, a conseqüència d’una pertorbació, en el sentit de produir una vegetació cada cop menys estructurada i madura.
Vegetació primitiva: és la que presentava un territori, abans de l’ocupació per l’home i en el supòsit d’una absència de pertorbacions importants.
Vegetació actual: és la que presenta realment aquest mateix territori. Segons la importància de les pertorbacions que històricament hagi sofert aquest territori, la vegetació actual serà més o menys propera a la vegetació primitiva.
Alejandro Batlle Vegetació potencial : vegetació òptima d’un territori en equilibri dinàmic amb les condicions climàtiques d’aquell. Es considera que la vegetació d’un paisatge alterat, en el supòsit d’una absència de pertorbacions extremes, evolucionaria cap aquest tipus de vegetació. Sovint s’utilitza com a sinònims de vegetació primitiva.
Dinàmica de la vegetació La vegetació primitiva és molt més homogeni ja que des de fora es veuen gras extensions de boscos sense poder diferenciar espècies. En una vegetació actual on hi ha una acció humana el paisatge és heterogeni on trobem camps de cultiu, boscos, urbanitzacions, etc. sempre quedant restes dels paisatges anteriors. Com ja sabem a partir dels 400mm tenim boscos perenifolis i a partir dels 750 – 800 trobem els caducifolis amb unes dimensions molt mes grans.
Els boscos esclerofil·les s’han modificat per pinedes que conserven restes dels boscos primitius. Els que han conservat millors condicions són els boscos de ribera ja que des de sempre s’han intentat conservar perquè s’ha observat que retenen el sòl en cas de crescudes.
El grau d’artificialització d’un territori  es mesura com la diferència entre la vegetació potencial i l’actual. Es considera que l’artificialització és més gran, quan més important són aquestes diferències.
Comunitat de substitució  comunitats vegetals que, a conseqüència d’una pertorbació, reemplaça la vegetació primitiva d’un territori.
Vegetació clímax concepte ideal que defineix la vegetació que existia en un determinat territori com a “normal” si l’home no hi hagués intervingut. Sovint coincideix amb la vegetació potencial o s’utilitza com a sinònim d’aquesta.
Domini climàcic  territori ocupat per una determinada vegetació clímax.
Quan s’arriba a la maduresa el sòl perd rellevància ja que els arbres poden viure bé per la transformació del sòl per a les seves necessitats i les que si depenen són les herbes. Quan tenim estadis herbacis (a causa d’una alteració) és quan pren més importància la litologia.
Una garriga si té arboç donarà pas a un alzinar; en canvi si té margalló hi haurà una màquia.
...