Apunts Prehistòria de la primera part de l'assignatura Grup B1 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Prehistoria
Año del apunte 2016
Páginas 27
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 18
Subido por

Descripción

Fins al Paleolític Superior (inclòs).

Vista previa del texto

aenriquezalvaro TEMA 1: Aspectes conceptuals de la Prehistòria 1.1.
Objecte d’estudi i antecedents històrics La prehistòria és una part de la història que estudia als éssers humans abans de l’escriptura.
De forma literal, la paraula Prehistòria, significa fóra de la història. Però el significat que nosaltres li donem no té res a veure amb el sentit literal i es segueix utilitzant aquesta paraula perquè si ens haguéssim d’inventar una nova no acabaríem entenent-nos.
La Prehistòria és la fase de la història més llarga. S’ha d’entendre la prehistòria des de l’aparició de l’home (seguint el paradigma d’estudi de la historia). L’objectiu primordial és conèixer els éssers humans, les seves condicions en un període que comprèn totes les cultures àgrafes (sense escriptura), i s’ocupa de reconstruir la seva vida material i matriu social.
Es busca fer el mateix que qualsevol historiador, s’intenta fer el mateix a partir de la vida material i de l’estudi de la societat i la economia.
Alguns investigadors fan distinció entre: prehistòria i arqueologia de la prehistòria.
La prehistòria és la fase cronològica i l’arqueologia prehistòrica és la part de l’arqueologia que estudia la prehistòria.
La diferència principal amb les altres arqueologies és que a les altres ja hi apareixen fonts escrites, que amb el devanir històric van adquirint més importància per sobre de la cultura material.
L’arqueòleg prehistòric té una metodologia molt estricte per determinar exactament el passat prehistòric.
- Inici de la prehistòria: Primeres evidències d’homínids (aproximadament fa uns 4,5 M d’anys).
Final de la prehistòria: Aparició de l’escriptura (Problema: edat dels metalls amb escriptura a Egipte, Mesopotàmia o Grècia). Hi ha cultures materials plenament prehistòriques on s’interposa l’escriptura.
Hi ha encara pobles àgrafs, hi ha prehistòria encara, ja que hi ha encara pobles sense història. Ex. Catalunya va sortir de la Prehistòria el segle V a.C Creació del terme Protohistòria que inclourà les poblacions indígenes i les primeres colonitzacions.
La Protohistòria, és el terme, inventat pels francesos per descriure un moment molt concret on es barregen poblacions amb escriptures i poblacions àgrafes en el mateix temps. Hi ha impactes externs i aculturació dels pobles àgrafs.
Quan un grup arriba a un nivell d’economia productiva, al sedentarisme i a una organització urbana plena, amb l’aplicació de tècniques metal·lúrgiques desenvolupades i amb un sistema d’escriptura, aquest grup haurà traspassat el llindar de la Història.
- - Al sedentarisme es va arribant de forma gradual des del Neolític. S’ha de tenir en compte un sedentarisme definitiu.
És molt important l’economia productiva que produeixi sobretot excedents.
Organització urbana plena: societats complexes; organitzades molt jeràrquicament; distribució per barris dels oficis; zona central del poblat amb edificis públics. Sobretot per la defensa de la riquesa dels interessos de les societats.
Aplicació de tècniques metal·lúrgiques desenvolupades: la tecnologia permet a la humanitat avançar. Aquestes tècniques ajuden i provoquen excedents.
Aquestes societats necessiten de programes iconogràfics per tenir compte de les coses utilitàries, com l’intercanvi d’excedents, que amb el temps evolucionarà cap a l’escriptura.
Aquests programes i escriptures eren convencions entre societats i grups socials.
Història de les investigacions La historia de la nostra civilització, fins al segle XVIII es nodreix del pensament tradicional bíblic, interpretat de forma literal.
Es pensa que les espècies són invariables i es considera l’edat de la Terra d’entre 4000 i 6000 aC.
James Usher (1581-1656) va fer un càlcul bíblic, arribant a la creació de la Terra el Diumenge 23 d’Octubre de 4004 aC.
Linneus (1707-1778) va aportar el fixisme, plantejant la invariabilitat de les espècies. És el primer individu que es va entretenir a classificar la naturalesa. Va crear el sistema de classificació dels éssers vius (Regne, filum, classe, ordre, família, gènere, espècie). Aquest sistema actualment l’utilitzem, no de forma fixista, però si com a element utilitari. El sistema va ser dissenyat l’any 1776.
James Hutton (1726-1797) va ser el pare de la geologia moderna. Primer científic que gosà dir, a partir de les seves observacions, que la natura no és estàtica, geològicament és el resultat de processos anteriors (“Teoria de la Terra” 1785).
En Comte Buffon (1707-1788) va escriure un llibre d’història natural on es platejava que l’espècie humana és una espècie animal més. Va ser una gran aportació a totes les corrents posteriors.
En Charles Lyell (1797-1875) estudiava processos geològics. La seva gran aportació va ser la valoració dels estudis estratigràfics. Diu que els processos geològics sempre han tingut la mateixa influència sobre el planeta.
En Jean Baptiste Lamarck (1744-1829) va plantejar la primera teoria evolucionista: considerava l’evolució com a resultat de l’adquisició de canvis adaptatius al medi durant la vida dels individus, herència adquirida i transmesa als individus.
Georges Cuvier (1769-1832) va ser un dels fundadors de la paleontologia. Ell va ser el primer en fixar-se en que hi ha animals que no són iguals que els actuals. Per tant, ell va plantejar la idea del “catastrofisme” que havia fet desaparèixer espècies animals.
Charles Darwin (1809-1882). L’any 1859 va publicar “L’origen de les espècies”. Va plantejar la selecció natural com a eix de l’evolució de les espècies. La supervivència dels més aptes. Darwin arriba a la seva teoria per lectures seves i per un viatge mític a la volta al món sobre del “Beagle”.
Va plantejar l’evolució de qualsevol espècie, inclòs l’home, que venien d’espècies antigues. Una evolució d’antecessors comuns.
Boucher de Perthes (1788-1868) va ser el primer investigador que identificà a nivells molt antics d’estrats que lliga espècies animals i éssers humans a partir d’eines molt antigues.
Actualment a EEUU es planteja un creacionisme anomenat “Disseny intel·ligent”, on es fan classes legals on es critica el darwinisme en nom de la llibertat acadèmica. És el dirigisme que orienta l’evolució.
Thompsen planteja a finals del segle XIX les tres seqüències de la prehistòria: pedra, bronze, ferro.
Lublock divideix l’edat de pedra (1865): Paleolític i Neolític.
Amb posterioritat s’afegeix el mesolític i el calcolític.
BLOC 2 2.1 El Pleistocè: Geologia, fauna i flora del quaternari La Terra té 4.600 M d’anys.
Les deses principals s’anomenen eres, formades per períodes, dividits en èpoques i subdividits en edats.
“Grosso modo”, les eres comencen a contar-se fa 570 milions d’anys, els temps anteriors no tenen interès des del punt de vista del estudi de la prehistòria.
L’aparició de la vida de la Terra, fa 3.500 M d’anys, té tres teories, una creacionista, una química (agrupació a l’atzar que formés les cèl·lules) i una vida que vingués de l’espai.
L’era primària (o Paleozoic, 570-350 milions d’anys); apareixen els primers animals amb closca, primeres plantes i peixos amfibis, insectes, primers boscos, primers rèptils, coníferes.
A l’era secundària o Mesozoic (250-65 milions d’anys) tres períodes: triàsic (rèptils i mamífers), Juràssic (primers ocells) i Cretaci (desaparició dels dinosaures i de les plantes amb flors). En aquesta era els rèptils van dominar el planeta, un planeta molt càlid, com en l’era anterior (van sobreviure els mamífers que estaven adaptats al nou món del cataclisme).
Al Cenozoic (65-1,5 milions d’anys) trobem l’era terciària, apareixen els primers primats, prosimis. A continuació els primers antropids, els catirrins i platirrins, més posteriorment els primers homínids i simis i al Pliocè els primers del gènere homo. Cada cop més fa menys calor, segueix sent càlid però si comparem amb l’actualitat (només al Pliocè comença a haver-hi períodes de refredament).
Període del Quaternari, fins l’actualitat, amb dos períodes o èpoques, el Plistocè i l’Holocè.
NOU ESQUEMA Es parla del Precàmbric des de l’inici de la vida fins a l’aparició dels animals.
Paleozoic, primers vertebrats (300 Ma), plantes (430 Ma), primers boscos (395 Ma) i rèptils (300 Ma).
Mesozoic, era dels dinosaures i aparició dels primers mamífers (190 Ma) Cenozoic (65 Ma fins l’actualitat), dos períodes, Terciari i Quaternari.
El Quaternari és el període que ens interessa. La revisió d’aquest període actual va ser el 2009.
Avui en dia el límit el posem fa uns 2,9 Ma. Es caracteritza per l’aparició de l’ésser humà i importants fluctuacions climàtiques (que és l’inici del Quaternari, les primers glaciacions).
El Quaternari divideix es divideix en dues èpoques, el Plistocè (Pleistoceno), des de l’inici fins fa uns 10.000 anys i l’Holocè, que és la fase actual i on hi ha una estabilitat climàtica.
Entre les glaciacions sempre hi ha hagut fases interglacials, que és possible que la nostra fase en sigui una. 4 grans períodes freds: Gunz (1,3 Ma-700.000), Mindel (650.000-350.000), Rin (300.000-120.000) i Würm (100.000-10.000). Trobem períodes interglacials, dues de 50.000 anys i una de 20.000 anys, fent-se més curtes. Les glaciacions també es van anar fent més curts però convertint el fred en és intens.
Pot passar que, quan els éssers humans apareguérem, podem i tenim la capacitat d’alterar el “període natural”. Tot i això, l’ésser humà és un accident totalment natural i les seves accions i impactes als cicles naturals es podrien considerar naturals.
Formes glacials LOESS: un dels més importants a causa de les conservacions arqueològiques. Són sediments eòlics, dipositats pel vent de gra molt fi. Surt a les àrees no protegides per la vegetació i els grans vent dipositen en altres llocs. Clima molt fred i sec. Comporta que el relleu quedi amagat sota la sorra i en superfície es vegi una gran plana.
2 episodies de Loess. Antic: Rin. Recent: Würm.
Es diposita molt lentament i sedimenta i conserva els jaciments arqueològics sense destrucció.
CRIOTURBACIÓ: Sòl es congela, els ossos i pedres tendeixen a ocupar el menor volum possible i de forma vertical.
SOLIFLUXIÓ: esllavissament de les capes de sòl que es descongelen al estiu.
GELIFICACIÓ: produeix la fractura de les pedres a causa de la congelació de l’aigua interna. Dins d’una cova, l’aparició de gelifractes ens informa moments climatològics molt concrets d’aquella estratigrafia.
Els fenòmens de gelifracció poden afectar al material arqueològics (sílex per exemple, o ossos, apareixen en forma de craquelè (esquerdats)).
SÒLS POLIGONALS: terres gelificades, apareix una reunió i coordinació dels sediments per fenòmens naturals i no antròpics.
El glaciarisme del Quaternari és un fenomen que afecta a totes les comunitas humanes i per tant ens interessa estudiar-lo.
Cada fenomen glacial comporta un canvi en el nivell del mar.
Com més acumulació de gel i aparicions de zones periglacials molt grans, menys nivell del mar.
En els moments de regressió marina, hi va haver moments que el mar estava 100 metres per sota del nivell del mar actual. Apareix la plataforma continental a la Terra.
A les fases interglacials, la temperatura puja i el nivell del mar també. Hi ha una transgressió marina.
A nivell de tot el planeta afecten a l’ésser humà.
Terrasses marines: platges fòssils, lloc on en un moment donat el mar tocava la Terra. Hi podem trobar restes de vida humana. En teoria s’haurien de trobar sota el nivell del mar. Per entendre perquè en trobem per damunt hem de tenir en compte també les plaques tectòniques i dels continents, que pugen i baixen, i trobem platges fòssils per sobre del nivell del mar.
Una de les causes del moviment de plaques s’anomena isostàsia i es dóna quan hi ha una gran acumulació de gel i l’enfonsa. Quan el gel desapareix, la zona s’aixeca.
Terrasses fluvials: Són les vores del riu de l’antiguitat, que van quedant penjades a mesura que el riu va excavant el seu llit de pas.
Els rius són les vies de comunicació des de l’antiguitat, on trobem restes humanes, de caçeres, campaments, etc. També, a part de la circulació de territori, és molt important les restes de vida i d’acció. Això es forma a causa de les baixades del nivell del mar, que el riu anirà reexcavant la terra per desembocar-hi.
Quan es parla del paleolític, és molt important la presència de geòlegs, a poder ser quaternaristes.
Un geoarqueòleg actua com un arqueòleg amb plantejament des de la geologia.
FAUNA I FLORA Els éssers vius, en genera, s’adapten a unes condicions mediambientals i per tant, totes les poblacions (animals i plantes) es distribueixen arreu en funció del medi.
Qualsevol espècie, quan es troba en una situació d’estrès ambiental, canvi climàtic, té tres possibilitats: extingir-se, emigrar a una altra zona propicia i, per últim, adaptar-se.
FAUNA Hem de veure les informacions de la fauna que ens ajudin sempre a ampliar el coneixement sobre comunitats humanes.
El primer és l’entorn, d’informació, també de cronologia, així com d’aspectes culturals sobre la relació dels homes prehistòrics amb els animals (estacionament de les ocupacions).
Els arqueozoòlegs acostumen a parlar de macrofauna i de microfauna. La ratlla entre ambdós, aproximadament, és la mida d’un conill. La mida del conill, mitjà, marca el pas entre una i una altre.
Maneres de conèixer la fauna: conèixer les restes òssies; també les puntures rupestres; el gel ens preserva cosses, igual que el quitrà o zones anaeròbiques.
La macrofauna ens dóna una informació sobre els grans animals i una informació molt genèrica.
A partir dels estudis dels anys 60, comencen els estudis de la microfaunaLa microfauna són animals molt reproductius i són molt més sensibles als canvis climàtics a causa de la gran quantitat de variabilitat.
Reflecteixen l’entorn immediat dels jaciments amb molta precisió i donen informació paleoclimàtica i paleoambiental.
1. Proboscidis: Elefants. Apareixen en el terciari. Hi ha dues varietats: càlida (Elephas antiquus), elefant que arribava a tenir més de 5 metres d’alçada, molt semblant als actuals.
Freda: “Elephas primigenius”. El mamut. S’extingeixen a partir del moment del gran canvi climàtic. Els mamuts congelats els coneixem de fa menys d’un segle.
2. Rinoceronts: Rinoceront de Merck (semblant a l’actual de la sabana, però extint), Rinoceront llanut (amb pèl).
3. Cèrvids: “Megaceros”. Gran cèrvid, gegantí. També està el cérvol actual.
4. Bovins: Ur (desaparegut el any 1627), el bisó i el bou mesquer.
5. Caprins: Isard, Ibice, Cabra Salvatge 6. Èquids: Cavall de Przewalski 7. Carnívors: ós de les cavernes, ós bru, lleó de les cavernes (extingit), pantera, hiena.
8. Suids: Porc senglar.
9. Hipopòtam Principals biòtops quaternaris 1. La Tundra: caracteritzada per l’absència d’arbres, vegetació raquítica de molses i líquens.
El sòl humit es caracteritza pel “permafrost”. La fauna esta formada normalment per: Guineu polar, Llebre polar, Rinoceront llanut, Ren, Bou, Mamut.
2. El bosc subaquàtic: Bosc fonamentalment de coníferes, similar al que existeix avui en dia al Nord de Canadà. La fauna esta formada normalment per: Ós Bru, Cérvol, Ant, Ur 3. El bosc temperat: Format per arbres de fulla caduca i perenne, juntament amb espècies com l’ós bru, el cérvol, l’ant i l’ur trobem altres espècies com: Elefant de Bosc, Rinoceront de Merck, Bisó.
4. L’estepa continental: Està constituïda per grans extensions d’herbàcies, amb alguns matolls, els estiu són relativament càlids i els hiverns molt freds. Entre els animals amb un interès econòmic principal per a les poblacions prehistòriques cal destacar: El cavall de Przewalski, l’onagre (ase salvatge asiàtic) i l’Antílop saiga.
5. L’estepa loèssica: Es caracteritza per una coberta vegetal d’herbàcies, sense matolls i boscos, amb un clima fred i sec, fins i tot durant l’estiu. Aquest biòtop no existeix en l’actualitat. Juntament amb la fauna del biòtop 4, cal afegir: Rinoceront Llanut, Ren, Bisó, Bou mesquer, Mamut. Hi ha animals que presenten un caràcter més ubiqüista, és a dir, que poden adaptar-se bé a diversos climes i biòtops, com els caprins, adaptats fonamentalment a la muntanya, i els suids (Isard, Cabra Montesa, Ibex, Porc senglar).
FLORA La flora ens ajuda a reconstruir les diferents zones climàtiques. El seu estudi es realitza mitjançant: pol·len, antracologia, paleocarpologia, fitòlits.
Més o menys, la flora ens ajuda a reconstruir un entorn climàtic.
Pol·len Té un recobriment molt dur; es diposita en un terreny i queda incorporat a la sedimentació i es fossilitza. La ciència que estudia el pol·len rep el nom de palinologia.
Els paleopalinòlegs mostregen el jaciment, busquen sèries estratigràfiques i conèixer l’evolució de la vegetació en un temps molt extens. Dinàmiques canviants (molt exigents en les condicions de conservació i de disposició). Sempre hi ha pol·len en suspensió que acaba caient. Si cau en aigües tranquil·les, acaba sedimentant perfectament en el fons aquàtic. Els estanys, secs o plans d’aigua, són els terrenys més representatius i naturals, com els maresmes.
Les sèries poden alterar-se pel vent i la diferent intensitat (quantitat) de pol·len depèn de cada espècie.
Palinogrames : donen una idea de la vegetació del Plistocè. A partir del Neolític, podem veure com l’ésser humà afecta directament a la desaparició d’espècies, i no per factors climàtics. Hi ha causes antròpiques.
Antracologia Estudi de les restes de carbons que queden en els jaciments.
Cada espècie d’arbre té una estructura anatòmica interior diferent. Fusta cremada. Els carbons són producte de la combustió que ha fet l’ésser humà. Aportacions de tipus econòmic, social i l’explotació de la naturalesa. No totes les fustes cremen igual, totes ho fan diferent.
Paleocarpologia Estudi de les llavors i restes de plantes que trobem al jaciment i que han arribat fins ara. Estudia les macrorestes vegetals, restes macrocarpològiques.
Aquestes macrorestes indiquen un consum. Només el podem datar molt bé a partir del epipaleolític-mesolític. Al paleolític trobem molt poques restes de carpologia.
Actualment trobem espècies genèticament seleccionades amb inici d’aquesta selecció a partir del mesolític o neolític. Aportació de tipus econòmic i social.
Fitòlits Cristal·lització dels minerals continguts a la saba dels vegetals.
Fulles es cremen amb aquests elements minerals, que es forma cendra i es cristal·litzen.
Cada fulla d’arbre cristal·litza diferentment de les altres, es recuperen de les cendres.
Els vegetals tenen una sèrie de condicionants molt importants de clima, fent que sigui molt recomanable l’estudi local, o regional. La vegetació canvia molt segons l’alçada del nivell del mar.
La vegetació pot ser, en una mateixa vall, totalment diferent segons la zona. Els vegetals són molt sensibles al sòl també.
Colonització d’un terreny de la flora Pioneres (primeres en arrelar a un territori): - Vegetació molt més mòbil que els animals (pol·len).
- Reproducció molt ràpida - S’adapten de seguida al terreny - Necessiten molta llum - Vida molt curta CLÍMAX (vegetació equilibri, ideal): - Reproducció lenta - Donen molta ombra - Vida llarga ELS PRIMATS Característiques generals Són mamífers placentaris, claviculats, ungulats, presenten varies denticions i un polze oposable als altres quatre dits.
Els dits polze i gros són oposables i prènsils. Només els primats superiors això, que aporten la aprehensió de precisió.
Presència d’ungles planes, com a mínim al dit gros. Hi ha una protecció de les extremitats. Dits de mans i peus amb carnositats tàctils i amb empremtes dactilars. Empremta única individual.
Encefalització El cervell es fa cada vegada més gran. Reducció del volum de la cara (esplacnocrani) en relació a la resta del crani (neurocrani). Hi ha una evolució en la fisonomia cranial, reduint-se la mida de la cara i augmentant la mida de la capacitat cranial.
Prognatisme: tret característic dels primats. Morro/mandíbula abrupte, ampliat i destacat.
Al “Homo sapiens” trobem la desaparició del prognatisme, cara plana, hi trobem front i una gran capacitat cranial.
És un procés progressiu: primers primats cara molt grossa, cervell petit, fins als últims a la inversa.
Sentit de la vista altament desenvolupat: visió estereoscòpica i a colors (en relleu) Els dos provenen de la frontalització de les orbites, tenim els focus oculars frontalitzats. Els primats tenim visió en relleu i en color.
Dins l’estructura dels primats és important la presència de clavícula a la cintura escapular.
Sistemes de locomoció dels primats Arborícoles: Extremitats prènsils i una cua com a cinquena extremitat.
Braquiadors: Extremitats superiors molt desenvolupades, a vegades amb la cua i tot, per desplaçar-se.
Quadrúpede: Per terra, de forma en 4 extremitats. No té perquè ser tant dependents dels quadrúpedes. El recolzament a terra per les extremitats superiors es fa amb les falanges de les mans.
Bípedes: Connexió columna vertebral amb el crani per sota, verticalització.
Característiques etològiques Els primats som gregaris. Anem en grup i en gran sociabilitat. El seu comportament està lligat en viure en grup.
Les societats dels primats; s’observen jerarquies socials. Tenen societats on acostuma haver-hi un mascle alfa i per passar d’una jerarquia a una altre de superior hi ha una mena de ritus de pas. No en el sentit de família però.
Hi ha una dieta omnívora en els primats. El millor és adaptar-se als ambients. El més favorable és adoptar la carn a la dieta.
Estratègia de poques cries i molta cura en elles. Estratègia de la K: Ventrada reduïda, gestació cada vegada més llarga i, més important, dependència de la cria molt més llarga.
Classificació dels primats actuals PROSIMIS Bàsicament arborícoles i mida molt petita, els més grans podrien ser els lèmurs de Madagascar.
Musell molt allargat i cervell molt petit. Gran majoria estan passant a ser omnívors amb els insectes.
Els únics prosimis no africans són els tàrsids (Indonèsia i Filipines). Més primitiu, l’evolució no s’ha barrejat massa en aquests llocs aïllats com ara aquestes illes. Amb els prosimis arrenca el procés evolutiu dels primats.
ANTROPOIDES O SIMIS Els platirrins (selva de Mèxic fins Brasil) Narius separades, cua prènsil (en el cas dels americans), 36 dents. El nom ve del gran nas separat i aixafat.
Els catarrins Narius juntes, cua no prènsil, 32 dents. Localització asiàtica i africana i europeus, només a Gibraltar.
Hi ha els cercopitècids i els hominoidea.
Cercopitècids Tota la varietat de macacos, primers en els que detectem certa complexitat social. Veiem l’aprenentatge en el sentit de les descobrir coses beneficioses per el grup, generalment fet per les femelles. El grup va adoptant en les generacions el nou aprenentatge. Només al del seu grup però, exemple clar el de Japó.
Macacos tenen un comportament molt simbiòtic amb l’ésser humà a causa de la facilitat d’alimentació, fent-los més agosarats i facilitant-les la feina Dins d’alguns tipus de macacos trobem grans diferenciacions de mascles i femelles. És un dimorfisme sexual. El mascle acostuma a ser amb més pelatge i grossos i les femelles acostumen a ser molt petites.
Hominoidea Simi arborícola. Colobus: ens permeten veure comportaments molt avançats, fisonomies facials que són percebuts per altres colobus en forma informativa i no només en forma de sons.
Gibons: braquiadors.
Els més propers a nosaltres: - Orangutan: perill d’extinció, donen, el seu estudi, molta informació de comportaments socials d’avantpassats comuns. Animals arborícoles però que viuen a terra. Dimorfisme sexual marcat.
- Goril·la. Centre del continent africà, primat més gran conegut. Has de conèixer els seus codis de comunicació, complexitat social. També en perill d’extinció.
- Ximpanzé. També en perill d’extinció. El Bonobo és el que té la cara blanca. Són els més propers a nosaltres quan a comportament social, no familiar però. Ens interessa l’ús d’eines i instruments. Doctor Jordi Sabaté Pi, de la UB, va ser la primera persona en observar que els ximpanzés tenien eines: fulles per protegir-se de la pluja, esponges per beure aigua...
Els va anomenar com a ximpanzés de les fulles, només caracteritzat per un grup d’aquests animals.
Un altre grup es valia de bastons per aconseguir menjar. Podem intuir que els primers Homo utilitzaven elements vegetals per les seves finalitats. També, en Sabaté Pi, va descobrir un altre grup que utilitzava pedres per obrir les nous d’aquella zona africana.
Evolució dels primats al llarg del temps El primer prosimi fòssil que coneixem és el “Purgatorius”, una mena de rata arborícola, datada del Cretaci (70-65 MA).
Trobem en el Paleocè (65-55 MA) alguns lemuris, antecedents més antics els prosimis.
En l’Eocè (55-34 MA) trobem els simis formats. Al Oligocè (34-25 MA) trobem antecedents dels catarrins, sempre dins del bosc (Oliopithecus).
En el Miocè (25-5 MA) micos amb característiques dels catarrins més avançats, totalment simiescs. En aquest temps apareixen els “Dryophitecus” (10-12 MA). Engloben moltes espècies.
Alguns d’aquests sembla que, en algun territori on hi havia sequeres, etc., havien, potser, intentat tenir una vida terrestre. Per exemple: Pierolapithecus catalinicus” (13 MA). Es va identificar grans elements de l’esquelet. Es va poder deduir que podia ser un individu que va començar a buscar dels arbres. El coneixem amb el nom de “Pau”.
Avantpassats comuns van desaparèixer: - Orangutans, fa 16 MA - Goril·les, fa 9 MA - Ximpanzés fa 6-7 MA HOMINITZACIÓ Què caracteritza als homínids? - Reducció del prognatisme cranial al llarg del temps.
Augment de l’encefalització. Generalment comés volum més connexions neuronals, circumvolucions cerebrals: com més hi ha més capacitat neuronal (motllos endocranials).
Desaparició del sistema simiesc.
Un exemple de mides cranials: Goril·les-ximpanzés uns 300-350 cm^3. Australopithecus 400-600 cm^3. Homo habilis 700-800 cm^3. Homo erectus 1000-1200 cm^3. Homo neanderthalensis 1500 cm^3. Homo sapiens (Home de Cromanyó) 1500 cm^3, cervells més complexos que els neandertals a causa de les circumvolucions.
Trobem una triplicació de la capacitat cranial des del primer homínid. Molt lent al principi i accelerat als últims mil·lennis.
Fórmula dentaria La fórmula dentaria dels catarrins és de 2,1,2,3 (2 incisives, 1 ullal, 2 premolars i 3 molars/queixals) per quart de boca.
Les proporcions en mida de les dents humanes han anat canviant. La desaparició del sistema simiesc. Un diastema és el lloc d’encaix en les mandíbules dels principals ullals.
Aquest canvi és a causa de l’especialització alimentaria. Els primers, que eren vegetarians, premolars i molars molt grossos i ullals i incisives molt petites. Per triturar bé les herbes.
Ara no tenim tan grossos els molars i premolars, guanyant en mida a les de davant a causa de les dents per alimentació omnívora.
El M3, queixal del seny, està desapareixent.
Crani Del Crani, inicialment, podem parlar de la presència del torus supraorbital (única visera). Amb el gènere homo ja trobem una dualitat, però amb l’homo sapiens casi no en tenim.
Absència de front en elements menys evolucionats i a mesura que anem entrant en el homo trobem un cert bombament, fins que nosaltres trobem un front verticalitat.
Només nosaltres tenim una barbeta sobresortint i un dels pocs cranis braquicèfals.
Cos i extremitats Forat màgnum verticalitzat i columna en forma de S. Procés de bipedisme és un procés inicial que fa que hi hagi un desplaçament del forat màgnum. La columna es torna vertical.
Tren inferior adaptat al bipedisme: mans, espatlles, però una de les zones més importants és la zona de la pelvis. L’angle d’inserció del fèmur a la pelvis és molt important. En els goril·les és horitzontal, des de els australophitecus de forma inclinada (angular), afavorint el bipedisme. Les variacions en els peus també són bones per entendre l’evolució cap al bipedisme.
L’origen dels homínids: “L’East Side Story” (Yves Coppens, descobridor de la Lucy) Fa uns 8.000.000 d’anys, en aquesta zona d’Àfrica hi havia un bosc tancat, on hi vivien, entre molts d’altres animals, uns micos arborícoles. Tota Àfrica era un bosc tancat ple d’arbres de punta a punta del continent.
Fa entre 8-7 milions d’anys apareix una falla que fa aparèixer una cadena muntanyosa i aparicions de grans llacs. Es més, es produeix una gran col·lisió entre Àfrica i la placa Índica (apareix l’Himàlaia). Apareixen grans monsons a Índia i s’aturen a les cadenes muntanyoses d’Oest i d’Índia. Comença un procés lent de l’aparició d’un bosc molt més obert i amb molts menys arbres (sabana).
Els animals en aquesta zona oriental es troben en una situació d’estrès ambiental: emigracions, morts i evolucions.
La característica bàsica per evolucionar i adaptar-se en aquest ambient és el bipedisme i l’alliberament de les extremitats superiors que, amb elles, podran produir l’inici de la cultura.
A la zona oriental de l’Àfrica hem trobat el 99% dels prehomínids i homínids. A Txad, però, trobem un possible prehomínid fa uns 7 milions d’anys.
En la zona oriental trobem 3 grans blocs: zona septentrional (Etiòpia), Central i Sud-africana. En l’àrea de Moçambic no és fàcil estudiar a causa dels grans boscos. En la resta és molt més fàcil per ser terrenys molt àrids. Un altre element que hem de tenir en compte per les restes, però, és la situació actual, tant política com geogràfica.
Arbres filètics Australophitecus-habilis-erectus-neanderthalensis-sapiens Amb una branca dels australopitecs que no avança.
Idea d’arbust filètic més que un arbre: no ens trobem en una evolució en arbre sinó en forma d’arbust, amb múltiples branques i petites diferències i variacions.
Els primers homínids Trobem inicialment (7-5 MA) els “Sahelanthropus”, els “Orrorin” i l’”Ardipithecus” com a prehomínids, que comencen a fer els primers intents de descens dels arbres.
El més antic que coneixem, de fa 7 MA, és el “Sahelanthropus tohadensis”, trobat a la regió de Txad. És l’única resta trobada fóra de l’Àfrica Oriental. Es segueix acceptant que potser va començar a baixar dels arbres i té una dentició amb certes formes omnívores. Tenen certes característiques que el situen en la línia prehomínida.
Entre 5-6 MA trobem l’”Orrorin” i l’”Ardipithecus”.
De l’Orrorin podem saber que van començar realment els assaigs del bipedisme a causa del cap del fèmur i la pelvis trobades. Estratègies que acaben concretant-se amb l’Ardipithecus. Primer se’l va batejar com “Australopithecus ramidus” però en l’any 92-93 es va descobrir una resta força completa d’”Ardipithecus” i donava una visió molt més primitiva, s’admet una postura gairebé erecta, té unes extremitats molt indicadores més semblants a animals arborícoles que terrestres.
Aquest lliga directament amb els australopitecs.
Els gènere “Australopithecus” Primera resta trobada l’any 1924 d’una antiguitat de 3,2-2 MA a Taungs (Sud-Àfrica). Era un crani complet d’un nen.
A principis de 1925 un grup de paleontropòlegs el van descobrir, van descobrir una espècie anterior al gènere “Homo”. Fins al moment només es coneixia l’”Homo erectus” de Java (1895). Van inventar-se el mot d’”australopithecus”, “mico del sud”.
“Australopithecus anamnesis” El més antic que coneixem: 4,2-3,9 MA. Trobats entre Etiòpia-Kenya-Tanzània. Primers indicis d’omnivorisme . Procés de desaparició del diastema simiesc (té encara certs encaixos d’ullals); se sap que tenia una posició erecte. Capacitat cranial de 400-450 cm^3.
“Australopithecus afarensis” Descoberta a la regió d’Hadar (Etiòpia) al 1976. Expedició franco-americana. Van descobrir i reunir restes d’una única individua d’aquesta nova espècie. Representa que va morir vora un riu, ofegada. El fet de trobar tot tipus d’óssos, na Lucy demostra ser totalment bípede. En totes les altres restes trobem un reequilibri de dentició. Prognatisme molt marcat i cap presència de front.
3,8-3 MA. Una font important són les petjades de “Laetoli” a Tanzània.
“Austrlopithecus africanus/gracilis” 3,2-2 MA. Restes a Taung i altres llocs. Capacitat cranial màxima de 600 cm^3. Normalment però de 430-500 cm^3. Uns 40 kg de mitjana i 1,4 metres d’alçada.
Els australopitecs robusts o “Paranthropus” Branca que movem cap a la dreta, que acaben extingint-se. Hi ha una multiplicació d’espècies.
Important dins d’aquesta varietat, la cresta sagital, que són els únics que la conserven. La resta sagital és una inserció muscular d’una mandíbula potent, que es necessària per moure-la.
La conservació d’aquesta cresta ens demostra que no són omnívors, només s’especialitza en restes vegetals: dentició externa molt i molt grans.
Generalment pòmuls molt amples i grans (arcs).
Els robusts pròpiament dits els trobem a Sud-Àfrica. Crani molt allargat i primitiu. La mandíbula del robusts és molt abrupta, en forma de V. En canvi els “gracilis” més equitativa i en forma arrodonida (U).
“Keyanthropus platyops” (3,5 MA) Fa uns 15 anys es van atrevir a proposar un nou gènere d’homínid (ésser humà de Kenya amb els ulls plans). És un exemple perfecte per entendre l’evolució en forma d’arbust. La zona del front i la cara, aparentment, és molt més evolucionada que el que li corresponia al cos. Va ser un assaig d’evolució en mosaic. Ens fa reflexionar de la falsedat de la línia directa, hi ha molts més camins.
Sempre juguem amb restes molt parcials i no ens hem d’exaltar al descobrir aquestes espècies.
Des de fa 8-10 anys, s’està optant pel tema de la paleogenètica. Per superar únicament la morfologia, aquest nou mètode és molt més científica.
Fa poc es va produir la seqüenciació genètica del neandertal i els primers erectus. Els europeus portem una petita part genètica neandertal (4%), demostrant que podríem ser la mateixa espècie.
També, no és menys cert, que aquest mètode aporta moltíssimes dades que ens poden confondrem masses dades no significatives (en comptes d’aclarir-ho potser no sortiríem d’un gran entramat).
El gènere Homo Els primers fòssils del gènere Homo van ser descoberts l’any 1856, sent així un neandertal. Al 1868 s’identifiquen els Cromanyons. Al 1896 al sud-est asiàtic es descobreixen els “Homo erectus” a Java.
“El bressol de la humanitat tenia rodes: descobriments a Europa, portat a Àsia fina a Àfrica”.
“Homo habilis” Certs científics parlem d’”Australopithecus habilis”. Tenen 700 cm^3 de capacitat cranial. Es troben en la frontera entre els “gracilis” i plenament els “Homo”. Això sorgeix de l’atribució del gènere Homo a individus amb qualitats no basades purament científiques. A Oldubaies van trobar restes molt antigues i restes de pedra molt tallades per mans humanes. El gènere Homo associat a eines. Suficientment hàbil per fer eines .
Si el Homo habilis s’associa a les eines, veient un torus supraorbital únic, comença a haver-hi un bombejament frontal. És un pas en l’evolució. Lligar-ho a l’aparició purament de les eines és un error, em de mirar també totes les seves característiques.
Començà a utilitzar el còdol.
“Homo rudolfensis” Suposa un pont amb els següents, els “Homo erectus”. Comença a no tenir un sol torus supraorbital. El situen entre el habilis i els erectus. Té una cara més ample i una diferent forma de cervell.
Els Erectus Identificats per primera vegada al 1891 a Java. El van anomenar “Pitecanthropus erectus” “el mico-humà que caminava dret”. A la Xina el van anomenar “Sinanthropus”, sent exactament el mateix.
El problema de l’Homo erectus es que es va trobar a arreu i cada científic el va anomenar de diferents maneres. Tanmateix, es poden englobar en diferents grups.
“Homo ergaster” (erectus antics africans) Són els primers que van sortir de l’Àfrica i es van estendre pel continent euroasiàtic.
“Homo erectus” (2-0,2MA) Sobretot els asiàtics. Una gran zona entre tot Europa i Àsia. Encara hi ha un progantisme molt marcat. Capacitat cranial de 1000-1100-1200 cm^3.
“Homo florensiensis” Espècie molt estranya. Va aparèixer a l’illa de Flores. Una illa de feia més d’un milió d’anys, demostrant que els éssers humans deurien haver arribat travessant el mar (segurament en una mena de balsa). Fa uns 350.000-400.000 anys, es va produir una degeneració genètica per aïllament, provocant una reducció de la mida dels individus. L’aïllament produeix degeneracions genètiques, fent que aquesta espècie no casi amb cal altre.
“Homo heidelbergensis” (erectus recents europeus) 500.000-200.000 anys. Poblament d’Europa. Es va trobar la primera mandíbula a Mauer, prop de Heidelberg.
Homo erectus: el primer poblament d’Europa Dades prèvies: Homínids a Àfrica 5MA, Homo a Àfrica 2,5 MA, Erectus a Àfrica 2MA.
Del rudolfensis al antecessor i al heidelbergensis.
Capacitat cranial de 1000 cc, Alçada de 1,6metres, torus supraorbital i prognatisme força marcat.
Forats oculars molt circulars.
Principals avenços de l’Homo erectus Eines cada vegada més especialitzades, sistemes de talla més efectius, aparició de les destrals o bifacials, còdols treballats per les dues cares amb formes diferents segons la finalitat de l’objecte.
Millor tecnologia porta més possibilitats de dominar nous entorns ecològics: MIGRACIONS CAP AL CONTINTENT EUROASIÀTIC. Per primera vegada les eines permeten enfrontar-se de forma positiva a nous entorns. La talla lítica requereix un pensament sobre la forma i les tècniques que es desitgen. Hi ha grans dispersions dels erectus en tota Àfrica, Europa i Àsia.
Jaciment d’Ubeidiya, possiblement zona on es varen dispersar els erectus fa uns 2 MA.
Tres camins van emprendre: un cap a Àsia seguint l’Himàlaia. Un pel Caucas i desprès a Europa.
I un per l’estret del Mar Negre, però aquest últim per demostrar si es que van entrar per la península d’Anatòlia.
I una hipotètica cap al nord d’Àfrica i posteriorment per l’estret de Gibraltar.
Homo ergaster (són els erectus antics): “Turkan Boy”. Trobat a Kenya, és una resta molt sencera. Tots els elements indiquen els primers erectus.
- Homo erectus asiàtics: A la Xina s’està treballant amb molta intensitat amb els erectus.
Restes de Dmanisi (Geòrgia) de 1,8MA, és un crani d’”Homo gergicus”. Normalment es bategen d’una manera o una altra. El problema de batejar tant és que només trobes aquelles restes en un jaciment concret, inventar-se una espècie diferent pot ser una mica agosarat.
- Trobem molt pocs erectus antics africans a Europa: unes restes a Itàlia a Ceprano de fa 800.000 anys.
Els casos més antics de la Península Ibèrica Atapuerca i Orce, als anys 80 i 90 es van donar a conèixer.
No hi va haver bona relació: Atapuerca creu que els erectus van entrar per Europa i Orce propugnà la idea de que van venir per Gibraltar.
ATAPUERCA Molt important i molt antic. Trobem cronologies molt diferents, des de erectus antics a recents europeus.
Antics apareixen a la zona de la trinxera del tren: va tallar com un pastís el jaciment de la dolina.
Trobem antic europeus.
En el sistema de coves d’Atapuerca trobem recents europeus (antecessor). Hi ha un avenç molt dificultós de baixar on es va trobar les restes humanes. Es va trobar una acumulació de més d’una trentena d’individus perfectament ben conservats. Milers i milers de restes, un 80% de tot el món.
Hi ha zones molt diferents en cronologia.
ORCE Majoritàriament han trobat restes lítiques. L’erosió ha fet que trobem estratigrafies antigues.
Neandertals Procedeixen dels erectus recents europeus, sent així una evolució lenta. D’aquests últims, fa uns 300.000 anys comença un procés de neandertalització, a més a més de forma física (300.000100.000), evolució relativament ràpida.
L’Home de Neandertal Els trobem entre la península ibèrica i el sud de Sibèria (Pròxim Orient, Europa Occidental). Són éssers molt adaptats a la climatologia freda. Es van descobrir el 1828, per primer cop, però no es van poder descobrir com a nova espècie.
Al 1848 datem restes de neandertals a Gibraltar.
A la vall del neandertal al 1856 es van estudiar certes extremitats. Primer cop que s’identifica una nova espècie d’Homo diferent a la nostra. A la península ibèrica trobem molts jaciments. A Catalunya trobem 3 restes (una dent a Mollet, la mandíbula de Banyoles i la mandíbula de Sitges.
Característiques cranials Volum cranial més gran que l’erectus. De 1000-1200 passen a 1400-1500 cc (tant pels sapiens com pels neandertals).
Els erectus i neandertals tenen cranis dolicocèfals (allargats). Nosaltres tenim cranis braquicèfals (rodons).
Tots els homínids menys l’Home de Cromanyó no tenen barbeta.
Els “sapiens sapiens” no tenen espai retro molar, última dent no arriba a la branca, els demès homínids si.
Progressiva desaparició de la cresta posterior del crani.
Industria mosteriana Els neandertals avancen tecnològicament i elaboren la industria de mosterià.
Els últims neandertals sembla ser que podien produir el foc (els primers sapiens ja se sap segur).
Cultura dels neandertals Ós amb perforacions, fets d’algun peix. Indicis de cabanes. On si tenim certesa la humanitat del neandertal és en unes poques dotzenes d’enterraments. Això hi té una tendència a humanitzar-los molt.
Podien fer armes millor que avanç, però encara només podien practicar la cacera de proximitat.
Homo sapiens sapiens (Home de Cromanyó o Humans Anatòmicament Moderns, els HAM) Apareixen a la zona centre-oriental africana fa uns 160-180 mil anys. Primera migració cap al sud fa uns 80.000 anys. Sortida dels Sapiens Sapiens d’Àfrica, ocupant tots els continents, inclòs Amèrica i Oceania. Descobriment al 1868 a l’abric de Cro-Magnon. Es fa una troballa amb elements molt antics.
Origen de l’Home Modern Arca de Noé als anys 80: W. Howells. Diu que des de l’erectus recents africans apareixen els humans moderns i, tant a Europa, Àfrica i Àsia, destruïm la resta d’erectus.
Aquesta idea ha estat contrastada pels estudis d’ADN mitocondrial. Això ha provocat l’eliminació de la teoria multiregional de Wopoff, que dels erectus europeus venim els humans moderns i a cada continent passa igual.
Resum característiques 1400-1500 cc, crani arrodonir, front alt i vertical, cara petita, nas estret i prominent, dents petites, barbeta prominent. Esquelet post-cranial com el dels humans actuals.
L’Homo sapiens colonitza els continents AUSTRÀLIA: Poblament 50-40 mil BP.
Etapa Freda amb el nivell del mar més baix.
El poblament d’Amèrica: 3 vies possibles.
- Arribar des de micronèsia fins a Amèrica.
- Pèl casquet polar d’Europa (però hi ha 8000-10000 anys de diferència en les cultures materials per poder afirmar-la).
- Pel mar de Bering, resseguint la línia de costa o per un corredor que s’obre. Dues passades, la primera fa 35-30 mil anys i la segona fa 20.000 anys. Zona totalment transitable a peu, tant pel gel com pel terra.
Via costanera o via continental La via costanera és difícil de demostra. Segurament una primera arribada de 30.000-35.000 anys i una molt més important fa 20.000 anys.
Causes de l’èxit dels HAM 1. Superioritat tecnològica. Tecnologia permet superar àmpliament les habilitat dels neandertals.
2. Més complexitat social: enterraments múltiples i amb ofrenes (cargolins marins). Grups més travats, que tenen una cohesió social molt més forta, que permet resistir i avançar.
Fa 12.000-15.000 anys hi ha evidències d’arc i de fletxes i de propulsors que permeten llaner projectils a molta distància.
Són els primers que fan instruments d’ós i de banya. Construccions de cabanes d’óssos, campaments complexos... Evidentment l’art, que representen les accions.
PALEOLÍTIC, SOCIETAT I MÓN SIMBÒLIC - Paleolític Inferior: 2,5 MA-100 KA: habilis i tots els erectus fins al període de neandertalhització. No hi ha especificitat climàtica.
Paleolític Mitjà: 100KA-40KA: neandertals clàssics europeus. Última glaciació del Würm.
Paleolític Superior: 40KA-10KA, Homo sapiens sapiens.
Veurem l’evolució culturals, no la tecnològica.
La veurem a partir de les restes materials (indústries lítiques, òssies, registre arqueològic...). Hem creat una bombolla de cultura com a adaptació de l’entorn, més aviat com una evasió.
Estem parlant d’economies basades en la cacera, la pesca i la recol·lecció: economia de subsistència: de CCRR (caçadors-recol·lectors (pescadors)).
Són societats que veiem com són més complexes, que adopten rituals i simbolisme i un llenguatge progressivament articulat, amb domini (primer control, fa un 500.000 anys, i desprès producció del foc, finals dels neandertals-principis dels Cromanyons).
Cada vegada millora les condicions de l’aparell fonador, a la llarga es produirà el llenguatge.
El foc és un element molt i molt important, de forma de cohesió social, d’alimentació, de calefacció, etc.
La tecnologia Conjunt de mecanismes mitjançant els quals una societat intervé sobre el medi natural que l’envolta. La capacitat d’explotar l’entorn depèn de la tecnologia. Els elements extra somàtics que usem per intervenir sobre l’entorn els anomenem útils (o eines o instruments).
En el moment que apareixen les eines: d’un còdol tenim 1 útil.
En fases més avançades del paleolític inferior: més eines.
En el Mosterià: s’explota un còdol o s’obté moltes eines (10-12).
En el paleolític superior: talla laminar: centenars a partir d’un còdol.
Eines cada vegada més petites i més especialitzades: procés de microlitització i un procés d’especialització progressiva.
Definir un útil és difícil: objecte, modificat o no, de qualsevol material, que ajuda o permet a un ésser viu aconseguir una finalitat desitjada.
Per a la Prehistòria és difícil identificar objectes no modificats (manuports).
Definició per a la Prehistòria: instruments modificats conscientment per l’ésser humà per utilitzarlos i aconseguir una finalitat desitjada (ens manquen totes les existències d’origen vegetal i de matèries toves d’animals, com ara pell i tendons).
Estudi de les indústries lítiques i òssies 1. TIPOLOGIA Sistemes classificatoris de conjunts materials que ens ajuden a classificar eines.
Classificació aleatòria de la realitat. Ens ajuda a marcar estratigrafies. Dues formes: Escola de Bordeus (classificar tal com s’havien utilitzat, empíricament) i Escola de G.Laplace (analític: dissentia de classificacions subjectives de Bordeus: anàlisi de la peça analitzant les característiques que permeten classificar aquell element.
2. CADENES OPERATIVES Hauríem de dir cadenes operatives perquè ve del francès. Concepte més complex i global, intenta estendre tot el procés que ha produït l’eina, des de la captació de la matèria primera dins a les marques finals d’utilització, passant per tots els estadis de tècniques de talla.
Es parla de dos tipus de tall: pedra tallada i pedra polida.
Litologies aptes per ser tallades - Roques sedimentàries: sílex.
Roques magmàtiques: obsidiana, òpal, quars, etc.
Roques metamòrfiques: jaspi i quarsita.
Elements de la talla lítica: Talla de còdols (gran destral) i talla d’ascles (tallar d’un nucli un ascle per desprès modificar-la).
Tipus de retocs Directament, percussor al nucli.
Indirectament: percussor, element entremig al nucli.
Per pressió o per ancusa.
El més normal és que el Sílex aparegui a terrasses, acumulat en forma de ronyó de Sílex (còrtex, part exterior). Per obtenir un ascle cal buscar una superfície adient: dins del nucli. També és molt importat l’angle d’incisió.
MODE 1 o 1r FASE: Olduvalià (2,5 MA-500KA). Grans pedres i poc especialitzades.
MODE 2: Axalià (500KA-100KA): Grans destrals complexes. Apareix el bifacial.
MODE 3: Mosterià (100KA-40KA): Ascles, per primer cop, per fer útils, puntes denticulades.
Tallar un nucli un ascle per desprès modificar-lo.
MODE 4, Talla laminar: 40-10KA. Útils sobre làmina, eines molt complexes. Un ascle té una plataforma de percussió i un bulb de percussió. Pot ser per percussió directa o indirecta. Indústria típica del Paleolític Superior.
Cultures del Paleolític Superior - - Xatelperronià (40-35 KA). Transició entre el mitjà al superior. Moment en el qual els sapiens sapiens van arribar al continent europeu. Barreja d’instruments entre el mosterià i els nous laminars. Convivència amb els neandertals.
Aurinyacià (35-26 KA): Apareix per primera vegada el treball de l’ós. Juntament amb els raspadors apareixen eines de retoc abrupte (per inserir en els projectils).
Gravetià: Les primeres 3 fases a tot el continent europeu. “Fòssil director: Punta de Gravette”.
Solutrià (20-16KA): Pas tecnològic més important. Apareix i desapareix el top per pressió.
Només s’identifica a França i al sud d’Europa.
Magdalenià (16-10KA): més gran creativitat, treball de l’os molt sofisticat, gran manipulació d’eines molt petites i especialitzades. Només a França i a la península ibèrica i no a la resta d’Europa, que es van estendre posteriorment.
L’hàbitat del paleolític Paleolític Inferior: Si que es vivia en coves però també en campaments i a l’exterior.
Els australopitecs i els habilis recorren paral·lelismes amb els simis actuals. Segurament dormen també sobre els arbres.
Primeres estructures: 1,7 MA, arranjament de l’espècie.
Terra Amata: cabana de l’homo heidelbergensis: 300-400KA.
Cova de Lazaret: també a Niça, van trobar forats de cabana. Ja hi havia organització de l’espai.
L’Abric Romaní: nivells d’habitació: s’han pogut identificar tres pals en forma de triangle per fumar/cuinar al foc.
Cabana de Moldova: molt complexa, estrany. Més habitual l’estil de paravent.
Al paleolític superior, a Europa Central i Occidental, desprès del Loess, mot més habitual les cabanes.
A Europa Occidental no trobem cabanes de Mamut, però si prou ben organitzades; campament de Pincevent: dóna idea de la complexitat.
Podria no ser una distribució aleatòria.
Cabana típica: la de Koteienki o Mezin.
Cabanes de Pukari: cabanes gairebé com cases comunals, semblen que es trobin rodejades de cabanes més petites, ser llocs comunals de campament: idea solidificada de grup.
A mesura que anem avançant en el temps trobem grans avenços: estructures molt complexes i sofisticades.
El món funerari Paleolític Inferior: La Sima de los Huesos: els primers enterraments? Primer cementeri intencional? Això no s’ho creu tothom. Una explicació molt plausible és un accident que hagués engolit a tota la població de totes les edats diferents, més que un enterrament.
Paleolític Mitjà: primers enterraments, molt pocs però, però enterrats de forma intencionada, inclòs amb ofrenes.
Idea per rebatre la humanització dels neandertals, són anècdotes els seus enterraments.
Paleolític superior: Dolni Vestanice i Layor Velho: estabilitat en el costum d’enterrament i de ritus funerari. Trobem ofrenes de forma estable i realment molt estès (animals, eines, béns, elements que indiquen que l’individu era algú de prestigi...).
A partir de les cabanes i els enterraments, durant el paleolític superior, amb els sapiens sapiens, començava una jerarquització intensa. No acostumen a aparèixer grans individus molt forts, els individus singulars fan pensar que eren els més intel·ligents. Cuidaven la salut mental del grup? Economia De CCRR: no hi ha ni agricultura ni ramaderia, és de supervivència.
Cacera: nucli bàsic de supervivència, experiència acumulada en l’hominització. S’adquireix coneixement de la vida dels animals.
Primer dilema: eren caçadors o carronyaires? La adquisició d’eines de pedra permet intervenir en la piràmide tròfica dels carronyaires. Avui en dia es creu que el carronyerisme va ser la base de la cacera, que va augmentant la seva taxa en el temps. La proteïna diària havia de venir de la recol·lecció de plantes i d’animals molt petits i no grans bèsties.
En el paleolític inferior han aparegut excepcionalment algunes llances de fusta: apuntades i endurides al foc. Els erectus europeus es veu que caçaven rutinàriament.
Tipus de cacera: espantar a la manada i capturar els més febles o la cacera ininterrompuda, perseguint l’animal ferit durant un temps. Atac col·lectiu per sorpresa emboscant a barrancs o gorges o aiguamolls.
Durant el Mosterià, activitat humana vegetal i animal: consum càrnic demostrat per la presència d’ossos de mamífers juntament amb l’instrument lític.
Fractures i marques de tall ho demostren, de forma continuada. Cacen tot tipus d’animals. Els mataven apunyalant les preses, clavant llances curtes amb una punta ampla, que provocava la mort per hemorràgia massiva.
Comencem a veure la cacera especialitzada d’alguns animals: cavalls, bisons... També caçaven complementàriament algunes aus (com els coloms, les perdius, els falcons...), insectes, amfibis, rèptils...
Pesca: no va ser una activitat freqüent. No tenim evidències arqueològiques. Començaven a explotar recursos marins de proximitat.
Al Paleolític Superior, en el tema de la cacera trobem caceres molt especialitzades segons la posició geogràfica i centrada a una única espècie. És un consum monotemàtic.
A Europa Occidental s’especialitzen en cavalls i rens, excloent les penínsules.
A Centra i Oriental, bisons i mamuts.
A la meridional (penínsules), cérvols i cabres salvatges, també els conills i els cargols.
No hi ha acord unitari de com obtenien els recursos. Es podien caçar de diverses maneres (posant trampes...). Altres estratègies per animals de mida menor, com s’observa al jaciment de Solutré, llançant-los pel barranc.
Es milloren molt les temàtiques i la llana es modifica, la punta és estreta, es coneix l’arc i les fletxes, es podia caçar a llarga distància.
Pesca i recol·lecció són elements molt importants, com la pesca amb arpó.
Societat En els grups caçadors, familiars nuclears format per una bada: xarxes socials per a l’intercanvi de materials i per a fer pactes matrimonials. Hi havia coves principals i campaments secundaris per fer feines situacionals. Estructura de base i campaments estacionals per explotar al màxim el territori. Detactem xarxes de mitja i llarga distància: es troben cada “x” temps per intercanviar productes: LLOCS D’AGREGACIÓ.
També es troben elements de zones geogràfiques que no corresponen: intercanvi i mercaderies, tant de forma directa com indirecta.
Hi ha un repartiment d’activitats, no hi ha divisió sexual de la feina.
L’art paleolític Hem de comentar el concepte d’art: qualsevol art està lligada a la societat que el crea, amb una finalitat en concret. També hi ha una finalitat estètica.
- Art per l’art: a una paret (pintura, gravat, relleus).
-Art moble: Movible.
Zones més importants de l’art paleolític (del prehistòric n’hi ha a tot el món). Regió de la Dordenya al sud de França, als voltants del Roine (sud de Lyon), àrea pirinenca nord, zona cantàbrica (des del país basc i al oest d’Astúries, concentració molt rica).
L’art parietal Es representa majoritàriament signes (un 60%). Animals (30%) alguns determinables i alguns indeterminats. Figures humanes (1,2%).
Els grups d’animals més representats són els èquids (30%), els bovins (30%): 60%.
Els cèrids (cérvols) (16,3%), mamuts (9,6%), cabres (8,7%): 30% Queden coses minoritàries: úrsids (ós: 1,5%), felins (1,3%), rinoceronts (0,7%) i altres (1,9%) (ocells, peixos...).
Els signes: Desconeixem la utilitat directa.
- Tectiformes: semblen tendes de campanya - Vulves i claviformes: elements sexuals: dualitat de gènere.
- Mans, tant en positiu com en negatiu.
- Geomètrics.
- Alineament de punts.
Antropomorfs: homes i dones. Alguns naturalistes, altres diferències en espècie (com menes de xamans). Molt poques, escenes pràcticament mai.
Característiques de la pintura Colorants naturals: mineral + aglutinant.
Ús del traç únic, del tamponat o del “bufat”.
Ús de tintes planes amb monocroma (vermell o negre) i bicromat.
Aprofitament del relleu natural de la roca.
Característiques del gravat - Traçat lineal, piquejat o incisions fetes amb els dits a l’argila.
- Només contorn o ratllat interior.
Jaciment excepcional: Foz Coa (Vall del Duero) i Siega Verde (prop de Salamanca), on trobem gravats al aire lliure.
Característiques dels relleus - Aprofitant el relleu natural de la roca.
- Modelats d’argila.
Significats de l’art - Art per l’art (decoració, per gust estètic).
- Henri Breuil: màgia simàtica.
- Laming Emperaire i Leroi-Gourthan: estudiar les coves des del estructuralisme. Veure les figures amb que s’agrupaven i a on de la cova: agrupacions característiques de zones d’entrada, de pas i de santuaris. Basant-se en l’abundància de cavalls i bisons, parlant de la identificació de gènere.
- J.Clottes i D.Lewis-Williams: Xamanisme, part d’aquesta art, d’anar al altre cantó.
Podem dir, a més a més ben documentat, a gent prehistòrica actual: pinten històries de grup. Una bona part de l’art es pot explicar com histories de cohesió de grup: mites de creació i mites de territori.
Cronologia Estils: - 1. Molt senzill - 2. Gravetià, solutrià: perfils senzills.
- 3. Dinamisme: solutrià avançat.
- 4. Magdalenià: perfeccionisme i gran dinamisme.
Fa 20 anys s’ha descobert una pintura a Chauvet que ho contradiu.
Art moble Acostuma a ser gravat o tallat, també pintat.
Trobem venus, animals, plaquetes, propulsors, barons. Sobretot en el magdalenià. Però les venus són molt antigues, o talles d’animals.
Plaquetes gravades i pintades: Parpalló: estil d’art.
...