Història tema 22 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 15/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

culla uab història

Vista previa del texto

TEMA 22: LA PRIMERA OPOSICIÓ AL RÈGIM. L’EXILI, LA RESISTÈNCIA INTERNA I ELS MAQUIS Com va afectar la implantació del nou règim a la premsa i als mitjans de comunicació? A la Catalunya dels anys de la república es publicaven una pila de diaris. En el curs de la guerra els diaris havien anat disminuint per escassetat de paper i penúries econòmiques. Aquest panorama va quedar radicalment alterat a partir del 39. La majoria dels diaris van quedar suprimits i, per tant després d’haver fet net, el franquisme va construir un nou sistema de premsa que duraria dècades. Per crear un diari nou, el franquisme no va donar pràcticament autoritzacions durant 25 anys. Els diaris de dretes, en van sobreviure un grapat. El correo catalán, que era el diari històric del carlisme català. Com que ara el carlisme formava part del grup governant, es va permetre que tornés a aparèixer tot i no haver funcionat durant la guerra. El diario de Barcelona, que era dels monàrquics d’Alfons XIII, que també havia desaparegut durant la guerra civil. La Vanguardia, que havia continuat publicant però en mans de la República, La Vanguardia necessitava expressar clarament que no era la mateixa Vanguardia, com, afegint a la seva capçalera La Vanguardia Española. Aquest canvi es va mantenir des de l’any 39 fins al 78. I un diari de dretes de tarda que no havia tingut mai ideologia política però sempre havia sigut conservador: el noticiero universal. Aquests eren els quatre diaris històrics que van ressuscitar i que es van convertir en els diaris privats de la Barcelona franquista. Tots els diaris estaven sotmesos a la censura prèvia. No arribava res als quioscos que prèviament no hagués passat per censura. Aquests forats que la censura havia creat s’havien d’omplir de manera discreta. Per tant, el control del règim sobre dels continguts de la premsa era del 100%. El franquisme va considerar que havia de crear dos diaris propis: un al matí i un del vespre: Solidaridad Nacional (es va agafar el nom històric del nom del diari de la CNT) el de matí, i a la tarda La Prensa. Aquests sis diaris van ser els únics diaris que es van poder publicar a Barcelona entrats els anys 60. Durant aquest període de temps hi va haver diaris que van intentar aconseguir permís. Es van liquidar els diaris que hi havia anteriorment i es va permetre només un diari a cada ciutat, tots tres del partit únic. El de Tarragona es va dir Diario Español. A Lleida es va dir El Segre. A Girona es va crear primer el diari únic a l’any 39 i li van dir el Pirineo, però al cap d’un parell d’any li van posar el nom de Los Sitios. Els Setges, els setges napoleònics de Girona. Es va considerar que aquell capítol de la història gironina era aquell en el qual l’espanyolitat de girona havia quedat més de relleu. Estaven vigilats per la censura, cada dia el director de cada diari rebia un sobre en el qual se li transmetien les consignes del día, sobretot per exemple en relació a la segona guerra mundial, etc. En el cas de la ràdio va ser encara més fàcil. Es va crear la Radio Nacional Española, la SER va aconseguir sobreviure i la ràdio catalana va ser suprimida i liquidada.
Sota el franquisme no només es van prohibir les vagues i es va decretar que la lucha de clases s’havia acabat. Es van acabar els obreros. Ara era productor. Obrero rimava amb vaga, conflicte.
Productor no rimava amb res. L’església catòlica, en un moment determinat, als anys 40 i això va intentar cristianitzar la data del primer de maig. El Papa va decidir que l’1 de maig era San José obrero. Aquí havíem quedat que aquí no hi ha obreros, per tant, aquí la festa catòlica del primer de maig es va convertir en San José artesano. El llenguatge és important en política i història.
ORGANITZACIÓ DEL PODER A LA CATALUNYA FRANQUISTA: any 39-48 tots els càrrecs van ser nomenats a dit. Els de les ciutats grans eren nomenats des de Madrid i els de pobles petits eren nomenats pels governadors civils amb ordres de Madrid, o no.
L’any 48 el Franquisme comença a fer el seu primer canvi de pell. El saludo nazi i tal, van voler maquillar-lo. Es va vendre la moto de què hi hauria unes eleccions municipals. Els alcaldes seguiran sent, fins l’últim dia, fins l’any 79 quan es van celebrar les primeres eleccions. Els regidors, sí que la llei estableix alguns canvis: el nombre de regidors que té cada municipi, divideix aquest número entre 3. Organitza els regidors en 3 tercios. Que són el tercio sindical, el tercio de asociaciones o corporativo y el tercio familiar. Això què vol dir? Enlloc de, com fins aleshores, ser el governador civil el que triava regidors sense cap filtre, a partir d’aquell moment, es reuneix, els capitostos del sindicat vertical, d’aquell municipi. De la reunió en surt una llista de 6/7/8/9/10... noms de possibles candidats a ocupar les seves places en aquell poble. Llavors el governador tria. En el cas del tercio de asociaciones (de caràcter cultural, esportiu...) es reuneix un dia per escollir una llista de noms i el governador escull i tal.
L’únic tercio on hi pot haver alguna elecció és el tercio familiar. A los cabezas de família y mujeres casadas. Això era el tercio familiar. Les dones solteres, etc. aquestes no pintaven res. En una ciutat com Barcelona podien ser centenars de milers de persones. En aquest cas es podien presentar candidats que si arribava una candidatura d’algú que fes la més mínima olor de dissident de crític, se li rebutjava la candidatura. Només s’hi podia presentar gent que no representés cap perill pel sistema. Si hi havia 5/6 places, si es presentaven més de 5 candidats, llavors es feien eleccions. Sinó, no. Els candidats eren proclamats regidors i prou. En la immensa majoria dels casos, a la major part dels ajuntaments catalans curiosament sempre s’hi presentaven tants candidats com regidors a escollir. Això es feia cada 3 anys. Els partits polítics estaven prohibits.
Pel que fa a la relació entre el franquisme i Catalunya, el règim de Franco que no era un règim feixista genuí, ni Hitler ni Mussolini havien donat cops d’estat per apoderar-se amb el govern.
Els règims feixistes són règims de masses. Tenen amb les masses una relació, que són seductors de masses. Per què això funcioni, cal que el líder sedueixi a les masses sovint. Mussolini sortia al seu balcó i davant de mils de persones feia un discurs que era retransmès a tot Itàlia per ràdio.
Hitler, també era un seductor de multituds. La seva retòrica i tal van ser capaços durant 12 anys d’electritzar a milions d’alemanys.
Franco era l’antiseductor. Ell no podia fer, com els altres dos, un discurs multitudinari. Els grans discursos de Franco van ser 4 durant tot el Franquisme. Són els discursos de la Plaza de Oriente.
Franco no tenia cap actitud per a ser un líder seductor. Franco mai no va voler tenir a les masses mobilitzades. Franco era tradicional. La gent mobilitzada al carrer li feia por. Tenia por de si en un moment donat en comptes d’aplaudir-lo el comencen a xiular, llavors què? La gent on estaven millor era cadascú a casa seva. Va ser un règim de desmobilització de masses.
El franquisme no pretenia que tots els espanyols estiguessin molt mobilitzats i pendents. Ell volia que la gent callés, obeís i no creés problemes. La Falange va anar llanguint, perdent militants, i es va convertir en una estructura de gent que tenien un sou i tal. En un dels primers 18 de julio del franquisme, hi ha una desfilada militar per la Castellana per commemorar l’alzamiento i tal i la CNS decideix organitzar una desfilada d’obrers vestits amb roba de treball que també desfilen marcialment darrere els militars. Franco i tots s’enfaden tant que el responsable d’aquella desfilada va ser desterrat de Madrid a Catalunya. Pablo Salvador Medina. Va casar-se amb una catalana que va tenir un fill que va ser catedràtic d’universitat que es diu Pablo Salvador Coder.
La societat catalana com encaixa, com entoma l’arribada del franquisme? Distinció entre 3 grans grups socials: - Burgesia: està agraïda a Franco i al franquisme, que han esclafat la revolución roja que va perseguir als burgesos. Franco ha permès a aquests burgesos recuperar les seves fàbriques, xalets, etc. Si Franco arriba a perdre la guerra ells s’haurien hagut de quedar exiliats. Es beneficien del nou ordre franquista en molts sentits: no hi ha por de la vaga general, ni de la CNT ni de la FAI ni de res de tot això. L’autoritat de les empreses i dels amos és màxima. Hi ha agraïment i una acomodació a la situació del franquisme. Si acomoda per conveniència. Aquesta burgesia no es fa falangista. En privat, quan estan entre ells i saben que ningú no els escolta, els burgesos se n’enfoten de Franco. Se’n riuen de com de burro arriba a ser, fan tota mena de sarcasmes, etc. Quan Franco de tant en tant ve a passar una setmana aquí ells l’idolatren. Per ells, és burro en matèria econòmica. L’autarquia és impossible. Espanya no és Alemanya. En aquest sentit la burgesia catalana dels anys 40 torna a fer una cosa que havien fet al segle XIX: desvincular-se del poder polític.
Franco va tenir 63 ministres fins al 62 (24 anys, comptar-ho). Del 63 només n’hi va haver 2 que fossin catalans. Un, un tipus de Lleida que ja havia sigut ministre amb Primo de Rivera, Eduardo Adurós o algo així, i Pedro Gual Villalbí, que va ser ministro sin cartera, ministre florer. Ministre sense ministeri. Que no digan que no hay un catalán en el consejo de ministros. El grau d’implicació de compromís de la burgesia catalana amb el govern franquista...
- Classes mitjanes: a Catalunya havien estat la base fonamental de l’experiència de la segona república. Són les que han patit amb més duresa. Una gran part de la gent coneguda de les classes mitjanes més d’esquerres havien anat a parar a l’exili. Les classes mitjanes de cultura catòlica, hi havia hagut una persecució religiosa del 36/37, aquestes classes mitjanes en tant que catòliques veuen l’exèrcit de Franco com un alliberament. Els capellans surten dels amagatalls, es reconstrueixen les esglésies...
aquestes classes catòliques, el que han guanyat com a catòliques les han perdut com a catalanistes i catalanes. Des d’una actitud inicial d’alleujament, a partir de principis dels anys 40 aquest sector anirà prenent distància respecte del règim, intentarà mantenir el caliu catalanista i intentarà el rebuig passiu. En bona part d’aquest distanciament, serà paral·lel al distanciament de sectors de la pròpia església. Amb el pas del temps, no els bisbes, nomenats tots sota el control del règim, però sí els capellans, ordes religiosos, etc., a partir d’un moment determinat es produirà una certa confluència entre aquesta actitud cada vegada més crítica i l’actitud més distanciada del règim de tal manera que convents, parròquies i demés es convertiran en aixopluc, en paraigua protector d’una sèrie d’activitats catalanistes que aniran prenent un caire antifranquista.
- Classes populars i treballadores: Pel que fa a les classes populars, les classes perdedores de la guerra. Dirigents sindicals de la CNT... saben que qualsevol activitat de resistència a la oposició els pot portar conseqüències fatals, per tant es concentren a sobreviure, que no és fàcil amb els salaris baixos i tot. La perspectiva de fer alguna cosa contra el règim és gairebé zero. És gairebé impossible que aquestes classes treballadores tinguin esma per enfrontar-s’hi.
...

Tags:
Comprar Previsualizar