Bloque II (tema 4,5,6) (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Maestro en Educación Primaria - 1º curso
Asignatura SOCIOLOGIA DE L'EDUCACIÓ PRIMÀRIA
Año del apunte 2015
Páginas 12
Fecha de subida 03/03/2015
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

Tema 4: Educació, economia i mercat de treball 1.Característiques de la societat de la informació i procés de globalització En aquest tema s’explica en profunditat tot el que avarca la sociologia. Un d’aquests aspectes és l’entrada en una nova societat que caracteritza el món del segle XXI i que ha provocat un canvi. Hi ha unes dimensions que caracteritzen els canvis cap a aquesta societat: La primera dimensió correspon a un nou paradigma tecnològic, basat en el desplegament de les noves tecnologies de la informació, ja que són un gran abast del canvi social multidimensional.
Encara que les noves tecnologies de la informació no són factors causals d'aquest canvi social, són mitjans imprescindibles per a la materialització real de molts processos actuals del canvi social, com per exemple els mitjans de comunicació.
La segona fa referència a la globalització, entesa com la capacitat tecnològica, organitzativa i institucional dels components de base d'un sistema donat (per exemple, l'economia) per treballar com a unitat en temps real o temps escollit a una escala planetària. A més, en aquest món globalitzat hem de prendre consciència ecològica, és a dir, no podem continuar vivint ni actuant com ho fem davant del nostre món perquè si ho fem la vida canviarà tant que sortirem perjudicats a causa del món tan fràgil al qual vivim.
La tercera és la inclusió de manifestacions culturals dominants en un hipertext interactiu i electrònic.
Per exemple, avui dia existeix un gran desenvolupament d’Internet i de telecomunicació mòbil, ja que això permet que milions de persones puguin estar connectats entre sí a través d’un hipertext multimèdia compartit. En conseqüència, podem dir que és en aquest moment quan la virtualitat passa a ser fonamental en el nostre entorn.
La quarta correspon a la transformació de l’Estat Nació com a conseqüència de les xarxes globals de l'economia, la comunicació, el coneixement i la informació.
Com a cinquena dimensió hi ha una crisi fonamental del patriarcalisme, causada per la insurrecció de les dones, i amplificada pels moviments socials de gays i lesbianes, desafiant l’heterosexualitat com a fundació de la família.
Com a última, el progrés en el coneixement científic, i l'ús de la ciència per corregir el seu desenvolupament unilateral estan redefinint la relació entre la cultura i la naturalesa que van caracteritzar l'era industrial.
Aquesta nova societat es va produir a partir de tres processos independents que van coincidir en el temps: la revolució tecnològica d’informació, la reestructuració socioeconòmica del capitalisme i el comunisme i els moviments socioculturals que van sorgir als Estats Units i l’Europa occidental als anys 60.
2.Les relacions entre l’educació i el sistema econòmic Diferents autors han descrit els canvis socioeconòmics que coneixen les nostres societats i els seus mercats de treball en el marc que estem parlant de la globalització. Es tracta d’un fenomen que comença als anys 80 i es caracteritza per una sèrie de canvis: intercanvi de béns i informació més ràpidament i amb menys cost, una circulació lliure de béns, serveis i capitals(no de mà d’obra), la globalització de la producció aprofitant l’obertura de fronteres, una concentració molt forta del capital a nivell planetari, una generalització de la competència monopolista, una internacionalització del finançament del desenvolupament i el suport dels Estats Units al augment de la productivitat i de la competitivitat de les economies nacionals...
La població activa evoluciona a través d’uns canvis en l’oferta de treball, ja que cada vegada la població està més envellida, es necessita un nivell d’estudis molt més elevat que abans i s’han ampliat els escenaris de formació. Per tant, el fet que la població estigui envellida provoca que la població vella haurà de dependre dels diners de la gent jove però no serà suficient. Les pensions de les persones grans les han de pagar els joves però tota aquesta situació portarà a que no sigui suficient amb aquests diners i s’hagin de jubilar als 68 o 70 anys per poder continuar rebent un salari.
Si aquestes persones continuen treballant, la gent jove no tindrà oportunitats d’aconseguir els treballs que les altres persones haurien d’anar abandonant. Per tant, el nivell de formació s’haurà d’anar ampliant cada any per poder ser més competents. Alhora trobem també, la transformació progressiva de la formació en ‘’mercaderia’’ que té efectes sobre la construcció de l’oferta de formació i la discriminació dels accessos a l’educació i la formació per raons econòmiques. Els sistemes educatius no es poden quedar quiets davant d’una societat on cada cop hi ha més canvis accelerats, on les tecnologies caduquen ràpidament i les persones tenen una formació més llarga.
3. Educació i ocupació La transició de l’escola a la feina no ha estat considerada com a tal durant moments d’expansionisme dels sistemes educatius i productius. La relació entre educació i treball es un ‘’espejismo de crecimiento limitado’’: les demandes o són creixents i limitades o els excedents de mà d’obra es manifesten i persisteixen.
Teòrics i polítics de l’educació van pensar en la transició de l’escola a la feina (TET) com un moment buit del jove, el temps del primer atur entre acabar o abandonar els estudis i obtenir el primer contracte de feina. Si aquest moment era breu, hi havia l’absència del problema inicial, en canvi, si el moment era llarg, la TET s’allargava també i es produïa un problema social. Així doncs, els teòrics i els polítics van identificar un problema i van abonar l’idea de una TET com a temps buit(sense escola i feina) per els estudiants en temps d’estudi i els treballadors en temps de feina.
La TET és una qüestió vinculada al camp de les biografies dels joves, però té un component polític: la política educativa, les accions específicament encaminades a millorar el trànsit de l’escola a la feina, i finalment, la regulació i millora del treball als joves.
El nou sistema de producció actual redefineix el paper del treball com a productor i es diferencia segons les característiques dels treballadors. Per a diferenciar els dos tipus de treballadors que hi ha, es fa servir l’educació i la capacitat d’accedir a nivells superior d’educació, així doncs, podem dir que es la incorporació de coneixement i informació. El treballador genèric és aquell que assignat a una feina determinada, sense capacitat de reprogramació, no té la incorporació d’informació i coneixement més enllà de la capacitat de rebre i executar senyals i per últim destacar també el treballador autoprogramable que és aquell que té una educació, en l’entorn organitzatiu apropiat, pot reprogramar-se cap a les feines en un canvi constant del procés de producció. Tots dos poden ser substituïts per una màquina o per qualsevol persona de la regió, país o món, segons les decisions de les empreses.
L’economia global és capitalista, però el capital està tan transformat con el treball en aquesta nova economia. Per tant, la regla segueix sent: producción en areas de la ganancia y para la apropiación privada de la ganancia, sobre la base de los derechos de propiedad, que són l’essència del capitalisme.
Tema 5: l’estratificació social i educació 1. Estratificació i canvi social Totes les societats són desigualitàries i que la riquesa és el principal factor de desigualtat que patim.
Les diferències entre rics i pobres cada vegada s’estan notant més al nostre dia a dia.
S’entén per estratificació social el procés dinàmic pel qual els individus tenen diferents posicions en relació a les desigualtats que existeixen entre ells quant a nivell de riquesa, poder, prestigi o educació. Segons l’estrat social al qual pertanyi un estudiant, el nivell final que aconsegueix a l’educació obligatòria varia. A més, existeixen quatre sistemes que expliquen l’estratificació social.
L’estratificació és una característica de la societat en el seu conjunt, és a dir, la patim tots i es transmet de generació en generació. També podem afirmar que és universal però varia d’unes societats a altres. Per últim m’agradaria dir que l’estratificació social és una qüestió de desigualtat i cultura social, relacionada amb el sistema de creences de les persones.
En aquest tema també es dóna importància als diferents tipus d’estratificació que existeix al món: L’estratificació per castes. És un sistema molt tancat, la mobilitat d’un individu d’una casta a una altra és gairebé nul·la i es prohibeix el contacte entre persones de castes diferents i així es pot evitar la contaminació de castes superiors per part de les inferiors. Actualment, existeix a l’Índia.
L’estratificació despòtic-oriental. Es tracta d’un sistema social, on el seu cim es basa en un dictador o mandarí omnipotent que regna sobre una trama de dominació militar, administrativa i religiosa.
L’estratificació esclavista. És la divisió bàsica de la població en dos estrats: els homes i dones lliures que gaudeixen dels drets com a ciutadans i els esclaus que eren propietat dels amos lliures.
L’estratificació per estaments. Els estrats bàsics són els nobles i els serfs que treballen en les terres dels nobles als que paguen tributs, cedeixen productes en espècie i prestacions laborals a voluntat dels senyors.
L’estratificació per classes. Es produeix en un règim jurídic d’igualtat de drets per a tots els ciutadans. La formació dels estrats té una base econòmica, encara que la posició de poder i prestigi també és una font d’avantatges.
Pel que fa a les classes socials, Marx i Weber determinen els seus pensaments sobre el tema. Tots dos coincideixen en que l’estratificació social genera conflicte social i que aquesta estratificació es divideix en tres dimensions d’estatus, poder i posició de classe. Concretament, la teoria marxista considera que les diferències entre una classe i una altra no són una qüestió de grau, sinó que cada classe compleix una condició estructural que la distingeix i la oposa a un altre estrat. La teoria funcionalista, considera que la societat és un tot organitzat per a què el funcionament sigui necessari la divisió de la feina i la jerarquització de posicions. La societat distribueix als seus individus segons l’estructura social, i aquests, han de fer bé la seva feina.
La teoria weberiana diu que els sistemes d’estratificació tenen un caràcter imposat, una tendència a reproduir-se mitjançant la dominació i el control per les posicions dominadores. Es consideren importants tres dimensions: l’econòmica, social i política.
Tot i això, no hem tingut en compte les desigualtats socials que es produeixen per l’edat, sexe-gènere o ètnia. Aquestes desigualtats són formes d’estratificació posicional que es creuen amb les anteriors explicades, sumant així, avantatges i inconvenients.
2.Desigualtats i educació Una de les formes més importants de desigualtat en una societat com la nostra són les divisòries marcades per la classe, el gènere i la ètnia.
Pel que fa a l’àmbit del treball, existeix una divisió del treball basada en organitzar la societat segons el nivell de preparació que tingui cada persona. No es pot donar la mateixa recompensa a una persona que ha fet bé el seu treball i una altra que no el fa bé. S’han d’oferir recompenses diferents segons els esforços desiguals de les persones. Per tant, estic d’acord amb la meritocràcia que estableix la idea que només hi ha d’haver desigualtat en funció dels esforços i mèrits desiguals de les persones però no desigualtats en funció de l’estatus o del poder social.
En aquest mateix sentit, si parlem del paper de la dona en l’àmbit del treball, “la influència femenina al mercat de treball ha sigut ascendent en gairebé tots els sectors que abans tenia vetats”. En això han tingut a veure els canvis en la família, la mentalització femenina per establir una igualtat, que cada vegada l’ensenyament obligatori i l’ensenyament mig o superior tingui majoria d’alumnes femenines. Tot i això, està clar que no sempre es dóna aquesta meritocràcia perquè en un altre sentit, la dona té desigualtats respecte els homes. Seria en el cas del sou. Aquest és inferior al dels seus companys homes tot i fer el mateix treball i penso que aquesta desigualtat hauria de corregir-se.
En l’àmbit escolar, es pot reflexar aquesta desigualtat pel que fa a les classes socials, és a dir, la situació socioeconòmica adscrita als estudiants condiciona els seus mèrits acadèmics futurs. Basil Bernstein, va distingir el codi lingüístic restringit del codi elaborat. El llenguatge acadèmic pertany al codi elaborat necessari per tenir èxit i, en canvi, les famílies de classe obrera utilitzen un codi restringit amb un vocabulari escàs i sintaxi simple. Per tant, seguint amb el tema de les classes socials, és una realitat que la classe obrera sense qualificar és la que té una taxa d’escolarització secundària i superior més baixa. Aquesta situació de fracàs escolar de la classe obrera, no es veu en la classe mitjana. Els fills de gent que té un títol universitari té més possibilitats de tenir un futur millor. Per tant, es veuen les principals diferencies entre rics i pobres a l’hora de poder tenir un futur digne. Aquestes desigualtats es poden classificar de tres maneres: la desigualtat d’accés que és la probabilitat d’estar o no escolaritzat, o d’estar en un tipus d’escola o una altre, en funció del grup social d’origen. La desigualtat de procés és la diferenciació en les rutines escolars, el currículum i la metodologia docent en funció del grup social d’origen. I per últim, la desigualtat de resultat que és la diferenciació del rendiment i de l’obtenció de credencials educatives(títols) en funció del grup social d’origen.
TEMA 6: Identitat, sexe, ètnia i educació 1.Identitat i sentit. Gènere, sexe i educació En primer lloc, els col·lectius de les classes treballadores i les dones van ser apartats del sistema educatiu , després es van incorporar a ell però separats dels que els dominaven i finalment, han estat inclosos en una escola única però concebuda i construïda a mida dels respectius grups dominants.
Amb l’objectiu de reduir aquestes desigualtats socials, s’han aplicat dos tipus de mesures, una quantitativa i una altra qualitativa. Ha hagut un augment de l’escolarització que ha permès l’accés de les classes populars a l’educació primària i secundària.
2.Etnicitat, raça i educació Entre els humans podem dir que només existeixen diferències individuals cadascuna de les quals hereta un conjunt únic de gens, per tant una única raça, la humana i no podem dir que som races diferents encara que tinguem diferents colors de pell i de cultura.
Les diferències culturals, com a conseqüència del procés de globalització, són cada vegada més properes en l’espai i més llunyanes en la comprensió i en la cerca dels aspectes comuns, cada vegada existeix més diversitat .En l'actualitat s’utilitzen tres conceptes per descriure i avaluar la dinàmica de les relacions racials i ètniques, així com els models d’acostament i d’integració cultural: la comparació en el mirall, el mosaic i el gresol. La primera correspon a l’assimilació que parteix de la idea que existeix superioritat cultural per part dels grups dominants, i per tant s’abandonen les formes culturals de les minories que s’integren a la cultura hegemònica.
L’aculturació dels grups socialment dominats seria el resultat del procés d’assimilació. La segona correspon al multiculturalisme o pluriculturalisme que són cultures que conviuen en un mateix territori però de forma separada. Per una banda és una forma de defensar les cultures minoritàries però per altra és una forma de crear guetos. Finalment, el tercer model és el d’interculturalisme que implica una relació i aportació mútua entre cultures. No es considera a priori cap cultura superior a l’altra. Els problemes que aquest model pot comportar és que cada grup cultural utilitza diferents categories d’expressió, anàlisis i interpretació, fet que dificulta el procés de comunicació i l’establiment de realitats i significacions compartides. A partir d’aquí, podem establir uns models escolars que es corresponen amb aquests altres models: el model escolar d’assimilació, que per poder participar plenament de la cultura, l’alumnat de minories ètniques ha d’alliberar-se de la seva identitat ètnica per poder participar de la vida escolar.
Després tenim el model escolar de segregació , en el nostre país hi ha hagut aules segregades de nens i nenes gitanos. La mateixa realitat escolat i les polítiques de matriculació fa que les famílies triïn l’escola més adient pel seus fills. Per últim, trobem el model escolar intercultural que se situa en el paradigma de l’educació pluricultural, caracteritzada per l’existència d’una diversitat cultural que exigeix uns plantejaments i models nous.
Els immigrants amb cultures diferenciades no tenen, freqüentment, les mateixes estratègies en relació a l'escolarització dels seus fills.
3. Nació, llengua i educació El domini de la llengua amb què els escolars vehiculen els continguts acadèmics es un factor decisiu respecte de l’èxit o el fracàs escolar. Per comprendre les relacions entre la llengua i la nació és necessari parlar de Herder que considerava que el llenguatge és la tresoreria del pensament perquè en ell es reuneixen l’experiència i la sabiduria de les generacions anteriors i aquelles que es transmeten a través del seu ús i del sistema educatiu. També és important la teoria de Humboldt que radicalitza el pensament de Herder introduïnt el concepte de Esperit Nacional, amb el qual el llenguatge no configura una determinada visió del món sinó que la conté en sí mateix i s’incorpora als individus quan aprenen a parlar. A més, Trier i Weisberger afirmen que el poble és una cosa uniforme, unificat per l’esperit nacional. Aleshores, el llenguatge segons aquesta concepció determina la forma de ser dels individus. Per altra banda, Sapir entén el llenguatge com un producte que acumula l’experiència històrica d’una comunitat determinada.
Finalment, segons Whorf, les llengües són intraduïbles, perquè cadascuna és un catàleg diferent de la realitat que l’individu s’apropia al aprendre-la.
Les societats actuals són plurilingües, és a dir, hi ha una relació entre les llengües presents en un mateix territori. El bilingüisme el fem servir per descriure les relacions entre llengües. Existeixen el bilingüisme individual que és la capacitat d’algunes persones per a servir-se de més d’una llengua en les relacions socials, el bilingüisme social que és el que es dóna en una comunitat en la que per raons diverses, els individus, originàriament monolingües, es converteixen massivament en bilingües i el bilingüisme territorial que és l’existència en un mateix marc geogràfic més d’una llengua que tenen cadascuna d’elles fronteres delimitades.
Existeixen altres conceptes per explicar el conflicte lingüístic entre llengües com ho és la diglòssia, existeix una llengua A de prestigi i una llengua B baixa, per exemple a l’estat espanyol el castellà seria la llengua de prestigi i el català, el gallec...la llengua baixa. El camí de la normalització lingüística consisteix a donar prestigi a aquestes llengües baixes per fer-les llengües de l’ensenyament. Des de finals dels anys 70 el terme diglòssia ha estat substituït per conflicte lingüístic que tracta de caracteritzar els factors que a cada situació concreta de bilingüisme social en determinen la modificació fins a la substitució lingüística o fins a la normalització.
Tradicionalment els nens i les nenes de classes mitjanes tenien mes èxit escolar perquè el llenguatge era mes bo i era el necessari per seguir l’escolarització. Per tant, es proposava un tipus d’escolarització per als alumnes de nivell socio-cultural baix conegut amb el nom d’ensenyament compensatori: consistia a introduir l’escolar, tan aviat com fos possible, en situacions lingüístiques que li permetessin compensar el dèficit i poder emprendre l’escolarització amb èxit. Però després es va veure que això era incorrecte, que els escolars de nivell baix no presentaven cap dèficit lingüístic sinó que el seu codi lingüístic responia a necessitats culturals diferents de les de les classes mitjanes.
ANNEXOS: PREGUNTES DELS TEMES TEMA 4 Lectura 6 -És la sociologia totalment necessària per atribuir canvis en la societat? O es pot viure sense la figura d’un sociòleg? -Quin sentit té dir que hem entrat en una societat nova? Com podem saber quan entrem a una nova societat? -Es podria considerar que les noves xarxes d’informació poden arribar a ser negatives per a la societat? Lectura 7 -De qui és culpa principalment el fracàs escolar que tant abunda actualment en el sistema educatiu? Aquest fracàs afecta a l’hora de trobar feina? -Per què la gent que està molt qualificada per algun càrrec, acaba fent un treball molt inferior del que podria fer encara que sigui en el mateix àmbit laboral? Si està qualificat per fer un càrrec superior perquè ha de fer la feina d’un secretari, per exemple? -Per altra banda, per què a les feines a les quals abans no era un requisit imprescindible tenir una titulació, ara no es contracta a gent que no en tingui com a mínim una? Lectura 8 -Per què és negatiu que la TET sigui tan accelerada com lenta? -Una persona que no té tants estudis com una altra, no pot arribar treballar a un lloc de treball on es cobri un bon sou? Està determinat a treballar del que li surti i no en un àmbit concret? -Com es pot millorar la transició de l’escola al treball? Com podem fer que no sigui tan difícil començar a treballar just després d’estudiar? TEMA 5 Lectura 9 -Per què és tan important pertànyer a una mateixa casta per poder tenir contacte? Què té de negatiu pertànyer a una altra casta? -Què podríem fer per tal que la dona tingués els mateixos sous que un home? Per què encara existeix aquesta desigualtat? -Com pot ser que diguem que la nostra societat avança si sembla que estem tornant a èpoques anteriors amb les grans diferències entre pobres i rics que hi ha al nostre país? Lectura 10 -Per què els gitanos no podien anar a l’escola amb la resta de nens i nenes paios? Per què havien d’anar a escoles exclusives per a ells? -En què es diferencia l’exclusió per dret de l’exclusió per fet? Què vol dir? -Per quin motiu s’havia de separar als nens i les nenes a les classes? No provocava això una discriminació per a les nenes per no poder estar amb nens de l’altre sexe? Realment es creia que podia ser beneficiós pels alumnes? TEMA 6 Lectura 11 -Les noies a l’escola eren ensenyades per dones que a vegades no eren realment mestres.
Aleshores, com podien aprendre aquestes nenes si rebien un ensenyament d’algú que no sabia ni llegir? -Quin fet va ser essencial per què es creessin les escoles mixtes? -Si cada vegada es més car realitzar una carrera universitària, com es pot assegurar que la majoria de la població arribi a tenir una per al menys treballar del que realment vol? Lectura 12 -Què comportaria el fet que s'establissin totes les formes culturals que hi han a les escoles? -Quin és el punt concret que diferencia l'interculturalisme del pluriculturalisme si en tots dos hi conviuen les diverses cultures? -Quin percentatge d'immigrants acostumen a abandonar l'escola abans de temps? És molt més superior al de nens que no ho són? Lectura 13 -És possible que els nens que tenen problemes de comprensió i expressió de la llengua que estan aprenent, facin la classe més lenta i perjudiquin a la resta de companys? -No seria millor que aquests nens rebessin classes de repàs abans d'iniciar les classes normals per evitar el fracàs escolar? -Un nen immigrant que té família que coneix una mica la llengua té més possibilitats de tenir èxit que no pas un altre que no l’entén res? O això depèn només del nivell d’intel·lectualitat del nen? ...