Gòtic Jacobo Vidal primera part (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Romànic i gòtic: l'art dels segles XII i XIII
Año del apunte 2015
Páginas 22
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

Romànic i gòtic dels segles XII-XIII EL GÒTIC * INTRODUCCIÓ La gent de la època no diferenciava la seva producció de la anterior, fins que William Gunn, al segle XIX, va aportar la definició d’art dels gots.
La primera persona que fa referència a aquest terme és Isidor de Sevilla, que es refereix a la construcció en more gothico, de carreus ben tallats, i en more gallicum, un aparell irregular i més petit, també de menys qualitat. Per tant, no ho feia amb intencions despectives i molts menys es referia a l’art del segle XIII-XIV (ell va viure entre el VI i VII) La incorporació al vocabulari més o menys com l’entenem avui dia apareix durant el Renaixement, amb personatges com Alberti o Valla, i ja se li atribueixen unes qualitats pejoratives. Això es deu que durant els segle XI, XV, XVI es dona un odi cap a la producció anterior a aquests, usant l’adjectiu gòtic per definir una arquitectura que consideren ruda i tosca, en contraposició dels edificis romans de l’antiguitat. Empren aquest terme perquè deriva del nom del poblat que va envair la esplendorosa Roma de l’antiguitat, els gots. La creació de edat mitjana els permetia vendre amb més facilitat la existència d’un Renaixement, com a retorn de la llum i la prosperitat després d’una etapa fosca i pobre.
Durant l’edat mitjana, el que nosaltres anomenem gòtic es coneixia com opus francigenum, per ser un estil procedent de territori francòfon, però els humanistes italians, i també els francesos, usaven els termes goti o tadesco. Això es deu a que tadesco fa referència a la producció alemanya, i en aquell moment fins i tot els propis francesos renegaven de la seva producció gòtica.
El primer en formular una renovació artística d’arrel clàssica, rebutjant l’art de l’edat mitjana, és Petrarca; és a dir, al segle XIV, quan encara es construeix a l’estil gòtic, ja està sent menyspreat.
Aquest humanista italià planteja una història en dos etapes; la historiae antiquae i la historiae novae, sent l’edat mitjana l’època fosca al mig.
Boccaccio ens diu sobre Giotto que “va treure de nou a la llum l’art que durant molts segles havia restat sepultat, per error d’alguns que pintaven més per delectar els ulls dels ignorants que per complaure la intel·ligència dels entesos” Es manté el menyspreu de l’art medieval. Vasari s’expressa en termes molt semblants, pel que possiblement llegí el text de Boccaccio: “en plena època de domini francès, quan un “gran diluvi de desastres havia submergit i ofegat la infortunada Itàlia”, diluvi que “no només havia arruïnat tots 47 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII els edificis que mereixien aquest nom, sinó també, i això és més greu, exterminat tots els artistes”, Déu va voler “que nasqués, el 1240, a la ciutat de Florència, Giovanni Cimabue, destinat a donar les primeres llums a l’art de la pintura” No obstant, no seran els únics que parlin d’aquesta manera de l’art gòtic, ja que durant el segle XV hi trobarem una gran quantitat: - Antonio Manetti: Brunelleschi havia “restaurat i donat llum novament a aquesta manera de construir que anomenem romana i clàssica, enfront als edificis que s’havien bastit fins a aquell moment, els quals eren tots “alemanys i s’anomenaven moderns” - Filarete: “també a ell acostumaven a agradar-li els edificis moderns (és a dir, gòtics), però que després de saber que a Florència es construïa novament a la manera antiga ja no li semblaven bells” - Carta al papa Lleó X: “l’arc de mig punt és superior a l’art apuntat” - Vasari, Vides dels més excel·lents arquitectes, pintors i escultors italians des de Cimabue fins als nostres temps : “l’edat mitjana pregiottesca representava la vellesa i la mort de l’art”.
Vasari serà el creador del concepte historiogràfic que creu que al llarg de la història de l’art es donen moments de renaixement i de decadència, i els relaciona amb les etapes de la vida humana. Serà en aquesta època quan Giotto i Cimabue siguin elevats a la categoria de Messies artístics, que retornen la llum a l’art, tot i que en realitat són dos artistes plenament gòtics.
La crítica de Vasari a l’art intermedi: Considerava que els artífexs medievals eren “homes toscos i sense educació, sobretot en pintura i escultura”, i que, “incitats per la naturalesa i modelats per l’ambient, es van entregar a treballar, no segons les regles de les mencionades arts, que no coneixien, sinó segons la qualitat dels seus propis enginys. I així van néixer de les seves mans aquells ninots i aquelles rudes coses que encara es veuen avui en els edificis vells. El mateix es va esdevenir amb l’arquitectura, perquè essent necessari fabricar i havent desaparegut completament les formes bones dels artistes morts, i, donada la destrucció i ruïna de les obres, els que es van lliurar a tals exercicis no edificaven res que amb ordre o proporció tingués gràcia, disseny o alguna cosa racional. Així que van sorgir nous arquitectes van portar des de les seves bàrbares nacions els mètodes d’aquell estil d’edificis que avui anomenen alemanys” va impactar radicalment a tota la historiografia posterior.
Era extensiva a tot l’art medieval, no només a la producció artística i intel·lectual gòtica, sinó a tota aquella allunyada dels models clàssics, per tant, els productes fets entre els segle V i XV. Tant romànic com gòtic era considerat bàrbar, i anava al mateix sac.
No serà fins al 1819 que Willian Gunn diferenciï entre art gòtic i romànic, el que coincidirà amb una etapa de revalorització de l’art d’aquestes èpoques. No obstant, fou un procés lent i difícil, perquè les qualitats pejoratives que s’havien atribuït havien arrelat moltíssim; el model clàssic era la perfecció artística, i tot 48 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII el que s’allunyés, era desestimat. N’és un exemple la Sala dei Baroni, del Castel Nuovo de Nàpols, una obra del segle XV, que tot i tractar-se d’un espai romà, clàssic, compta amb una espectacular volta de creueria que fas menysprear el conjunt sencer.
Schlosser ens diu que el primer en tornar a parlar a favor de l’art gòtic és Giambattista Vico, que usa el terme “barbàrie clàssica” Goethe també l’elogiarà. La Il·lustració també posarà interès en l’origen de l’art gòtic, i personatges com Jovellanos es dedicaran a la seva investigació, escrivint les primeres monografies sobre art gòtic a Mallorca. Al segle XIX, durant el Romanticisme, serà una època recuperada i valorada, en part perquè es buscaven els orígens dels pobles europeus.
Cal destacar la concreció de la cronologia per l’art medieval, separant romànic i gòtic al 1140 amb les obres de l’abadia de Saint-Denis. No obstant, aquesta cronologia tan exacta no és verídica, donat que a cada regió es desenvoluparà en un moment diferent. Per tant, no hi ha un sol gòtic, sinó molt gòtics, però sense deixar de ser un estil internacional. Tornem a trobar la idea de diversitat de les arts. Mentre al centre de França, s’inicia pels volts del 1140, al sud i Itàlia no arribarà dins un segle, segle i mig després. És un exemple la Corona d’Aragó, on encara al segle XIV es treballava a la manera gòtica des de feia poc. En general, és al segle XIII quan el gòtic s’expandeix per tota Europa.
El gòtic es definirà com estil per l’ús de la volta de creueria, que tot i que ja s’havia emprat, en aquest moment es consolidarà i desenvoluparà. Per això tindrà tanta importància tècnica i historiogràfica i la trobarem a totes les construccions gòtiques.
* CRONOLOGIA (Segons els estudis francesos) * Primer gòtic (c. 1140 – 1190) Inici en una zona geogràfica molt determinada; l’Ille de France. Es donen experiments constructius, i són hereus de la Borgonya, Normandia i Anglaterra.
La capçalera de Saint-Denis (1144) és la obra paradigmàtica des de el punt de vista historiogràfic. És un espai continu i fluid, sense murs, el que li dona un aspecte molt diferent a les anteriors. Aquests murs seran substituïts per grans finestrals, que cada vegada seran més grans.
* Gòtic clàssic (c. 1190 – 1230) La fase experimental anterior s’acaba amb l’inici de les obres de construcció de la catedral de Chartres al 1194. Culminarà 49 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII amb l’edificació de la de Reims, símbol de serenor i ritme gòtic (1210) * Gòtic radiant (rayonnant) (c. 1230 – 1350) És el període hegemònic i d’expansió per Europa. El terme “radiant” deriva dels radis de les grans rosasses de traceries calades. Notre-Dame, tot i ser una de les primeres obres del primer gòtic, les seves dimensions són tan considerables que la construcció s’allargarà fins el domini del gòtic radiant, pel que acumularà parts de cada etapa. En aquesta fase, l’element primordial d’experimentació no serà l’alçada, sinó la desmaterialització dels murs, que seran més fins, més oberts i amb més decoració, sobretot a partir de vitralls de colors. Aquestes característiques també les trobarem a la nau de Saint-Denis, que es va fer en aquesta època perquè encara es conservava la carolíngia. Però sense cap mena de dubte, el símbol del gòtic radiant serà la Sainte Chapelle (1248), ja que la idea de “caixa de vidre” és fa material.
* Gòtic tardà (c. 1350 – 1500) És un terme controvertit perquè no se sap exactament a que es refereix, però en general, a la supervivència de les formes gòtiques, com el cas de les obres de la Corona d’Aragó, que segueixen els models del gòtic radiant. No significa un estancament de les formes, ja que se segueix innovant, i fent obres com les llotges de Mallorca o València. Per tant, la seva desaparició serà culpa de la mala propaganda del Renaixement italià.
Per això trobarem que entre els segle XII – XIV Itàlia mostrarà gran resistència als models francesos, pel que mai es van fer grans catedrals o portades. Hi havia estil gòtic, però era un gòtic diferent, ja que els paràmetres francesos estaven matisats per la tradició local.
Serà un estil com el de la Capella de Sant Francesc (c. XIII) a Assís o l’Església de la Santa Croce (XIIIXIV) de Florència. És el que podem denominar com gòtic meridional, que també trobarem al sud de França i a la Corona d’Aragó.
50 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII * EL CISTER. LA REACCIÓ RIGORISTA EN L’ART DEL SEGLE XII Cal parlar del Cister tant en temps del romànic com el gòtic, ja que no és un estil de transició entre tots dos, sinó una estètica que es pot expressar a través dels dos llenguatges. L’ordre benedictina havia dut a l’extrem la magnificència i el luxe amb obres com Cluny III, que va tenir un gran protagonisme i expansió per Europa, però aquesta riquesa suposava la desviació de les regles.
Aquesta desviació serà la que provoqui l’aparició del Cister, pel que sorgirà a Cluny mateix, on els monjos en contra d’aquesta vida d’ostentació, marxaran. Robert de Champagne (1028-1111): Sant Robert. Primer fou abat de Sant Micelle de Tonnerre, priorat de Cluny, que frustrat per la impossibilitat de que els seus monjos es dediquessin estrictament a la regla benedictina marxà a un bosc , el de Collan, amb un grup de monjos a viure una vida eremítica, entre dels quals esdevindrà l’abat. Com que el lloc no reunia prou condicions per a mantenir la comunitat, l’any 1075 aconsegueix que uns familiars seus (provenia de casa noble) li donen els terrenys de Molesmes. Pel que serà conegut com a Robert de Molesmes. De seguida arriben donacions i creix de manera desmesurada, un procés excessiu pel gust de Sant Robert i ell torna a abandonar per a tornar a la puresa eremítica, la vida pobra i el seguiment estricte de la regla de l’ora i et labora. El 21 de març de 1098 el grup encapçalat per Sant Robert i 21 monjos més es retiren a un altre desert anomenat el bosc dels Cistells. Es formarà una abadia independent, entre la qual trobarem a Aubri (1099-1109) i Esteve Harding (1109-1133), que seran els successors de Robert. Ente el 1099 i 1111 Robert torna a ser abat de Molesmes per dictat del Papa. Els seus dos successors són els que posen les bases de la nova ordre monàstica, que torna a estar basada en la norma de Sant Benet de Núrsia (s. V- VI).
En conjunció amb la norma de Sant Benet, es va fer a Cîteaux una regla interna que es basava en: - seguiment fidel dels tres principis de la regla benedictina (castedat, pobresa, pacifisme) - evitar excessos amb el menjar - indumentària blanca, per diferenciar-se dels vestits negres dels cluniacencs - Reequilibrar la puresa de la regla benedictina reintroduint el treball manual en l’horari quotidià i reduint el temps dedicat a la litúrgia i a la salmòdia del cor - prohibició de la ornamentació Aubri fou el creador de la primera norma interna, però Esteve Harding afegirà una altra normativa, enfocada a la prohibició de la ornamentació, i durant el seu abadiat fou quan es varen oficialitzar els estatuts de l’ordre cistercenc.
- Carta Charitatis, 1114: redactada per Esteve i ja Sant Bernat on es desenvolupa el model d’organització de l’ordre, funcionament intern.
51 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII - Exordium Cistercii, 1119: El Papa reconeix l’ordre.
- Exordium Parvum, 1120: text de caràcter històric on s’explica tota la fundació de l’ordre.
Al 1112 arribarà a Cîteaux Sant Bernat (fill del senyor de Fontaines-lès-Dijon), i a partir d’aquí, el Cister s’expandirà i es desenvoluparà, ja que abans havien estat a punt de desaparèixer a causa de males collites, pestes, fred... Portà 30 monjos més, que també eren fills de nobles, i contribuïren amb més donacions per part de la noblesa.
Noves creacions: - La Ferté: 17 de maig de 1113 (Filibert de Cîteaux) - Pontigny: 31 maig de 1114 (Hug) - Clairvaux: 25 de juny de 1115 (Sant Bernat) - Marimond: 1115 (Arnaud) Primer dotze monjos van fundar La Ferté, i més tard, una dotzena més es va instal·lar a Pontigny (sempre es feia de dotze en dotze). En total, quatre abadies, amb Cîteaux com a casa mare.
Aquest Sant Bernat (1090-1153) donarà un gran impuls a l’ordre, i serà un personatge destacat per la seva ideologia i actitud radical; aquesta es resumeix en la frase “excessus purae mentia in Deum” , és a dir, que em de renunciar a la nostra vida, al món, per dedicar-nos a Déu. La seva crítica a l’ostentació de l’arquitectura i l’escultura de Cluny quedarà per escrit. Va fundar moltes edificacions, ja que no estava en contra de l’arquitectura, sinó de la seva sobredecoració. Criticava l’ornament dient que els monjos no necessiten les imatges sumptuoses, ja que ells no són illetrats de poble. En general, carregarà contra tota la producció cluniacenca, el desenvolupament de l’arquitectura, l’escultura i la plàstica romànica... Era sensible a l’encant d’aquesta última, però la refusava completament, perquè despistava als monjos de la seva vida interior.
Va escriure Apologia ad Guilhelhum abatem (1123-1125), una discussió amb l’abat de Cluny III per la decoració excessiva de les esglésies. És el text que millor expressa el seu pensament i el seu gran talent literari. Panofsky en la introducció ho destaca. Critica de manera contundent la figuració romànica. Per la seva descripció sabem que la coneix perfectament del que parla i a més a més que gaudeix d’aquesta bellesa, la sap apreciar, però pels seus principis ferms de la negació de l’individu 52 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII va en contra de la figuració romànica, a la que també crítica per l’alt cost i mal gastament. Fa distincions entre allò apropiat pels monjos i allò apropiat pels bisbes, aquests últims s’entén que poden emprar figuració, sempre i quan aquesta tingui una finalitat docent, per tal d’alliçonar el poble en la veritat de déu. En canvi en el context monàstic l’art és innecessari.
Sant Bernat diferenciava entre els temples seculars i els dels monjos; en els primers, l’ornament està justificat, per la seva funció didàctica, però no a les abadies, on els monjos ja coneixien les Sagrades Escriptures. No serà l’únic que ho defensi, Harding ja ho havia fet prohibint l’ornament.
Quan morí l’any 1153, 162 abadies ja havien estat formades per ell, sense contar Claravall.
L’austeritat de la decoració cistercenca es du a terme a través de elements geomètrics i vegetals, tot i que de tant en tant apareix figuració, sobretot a partir de la mort de Sant Bernat. Però tot i el rigorisme i austeritat dels cistercencs, ràpidament es varen enriquir.
No obstant, l’arquitectura cistercenca no serà pobre, ja que seran edificis de gran format i amb materials perdurables, com Poblet o Santes Creus. Per tant, no s’ornamentaran, però seran potents, ben construïts, fets per mà d’obra especialitzada (s’han trobat marques de picapedrers), i no per monjos. Eren edificis rics, però mai sobredecorats ni ostentosos, sense formes artístiques concretes (ja que tant usaven formes romàniques com gòtiques, en funció de la cronologia). No podem parlar d’un estil cistercenc, però si d’una estètica. Així, sorgiran dues vies que trenquen amb Cluny; una rigorista i una gòtica. L’abat Suger, amb la construcció de la capçalera de Saint Denis, crearà un estil històric, que passarem a denominar gòtic. En canvi, els cistercencs no crearan un estil històric, perquè no van voler, ja que no van crear un llenguatge arquitectònic. Si que crearan una nova planta per als monestirs, la planta bernarda. El primer d’aquests grans monestirs serà Clairvaux II, fundat per Sant Bernat al 1135.
Aquest va ser el model a seguir durant uns anys, segons les directrius rigoristes del seu fundador: va aplicar les negacions de la vida material a la construcció, col·locant el claustre al centre. Per tant, la planta quedava definida a partir de les necessitats espirituals i materials dels monjos, col·locant totes les dependències al voltant del claustre. Aquests també eren rigorosos, sense decoració per no despistar als monjos. Són exemples el de Le Thoronet, d’estil romànic, o el de Fontfreda, de llenguatge gòtic. Però també cal dir que el claustre tenia una simbologia: els quatre rius del paradís, els quatre elements, els quatre evangelis i les quatre 53 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII dimensions de déu, això últim ho diu Sant Bernat mateix, qui diu que Déu té llargada, amplada, alçada i profunditat.
A la galeria immediata a l’església, hi ha l’ala del mandatum, on els encarregats de la cuina setmanalment rentaven els peus a la resta de monjos en honor a Crist en la Passió.
Pel que fa a les esglésies, seran d’absis pla, planta de creu llatina i claustre adossat. Seran molt diferents a Cluny, les de pelegrinatge o les gòtiques, ja que no tindran grans portades perquè no havien de sorprendre a ningú. A les esglésies trobarem dos parts diferenciades; una per als monjos i una altra per als conversos (gent illetrada de famílies pobres) Al transsepte trobarem una escala amb destí als dormitoris dels monjos, donat que havien de resar molts cops al llarg del dia.
Altres espais: - aula capitular, on es reunien els monjos, per confessar-se a l’abat, prendre les decisions importants... i sempre tenen la mateixa forma, amb una porta central, un banc corregut i unes finestres laterals molt grans, d’estructura tripartida, ja que els conversos no podien entrar a l’aula, però podien escoltar el que s’hi deia des de fora - sagristia, on es guardaven els estris litúrgics - armarium, on es guardaven els llibres - l’auditorium o locutori, on l’abat donava individualment les ordres a cada monjosala dels monjos (la última de la crugia oriental) que podia tenis moltes funcions diferents; en èpcoa de Sant Bernat servia de dormitori pels que no cabien en el dormitori pròpiament dit, però en molts monestirs s’arribà a convertir en l’scriptorium o la biblioteca.
- el refectori (menjador), que es trobava davant una font per tal de rentar-se, i a l’interior, un púlpit, on algú llegia mentre es menjava - el calefactorium s’encarregava d’escalfar l’espai i estava tot l’any funcionant, tot i que va acabar per se un espai multiusos, on es tallaven els cabells, assecaven la roba, treballaven els copistes...
- cuina, unida al refectori dels conversos, i sota els dormitoris d’aquests, a més de al costa del celler Al segle XII els monestirs cistercencs tenien un únic pis , planta, amb la única excepció dels dormitoris. Per això la planta bernarda canònica tenia aquesta forma ambdues amb accés cap a l’església cap al cor dels monjos i cap al cor dels conversos. Per tant, ens trobem amb monestirs de planta rigorosa amb estructures sense ornament; cal recordar que això no implicava pobresa, ja que eren rics des de el punt de vista arquitectònic, deixant l’austeritat a l’àmbit escultòric. La 54 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII historiografia ha passat a anomenar aquestes construccions, sorgides a la Borgonya i posteriorment dispersades, catedrals del Cister.
* Fontenay No és una de les primeres abadies en ser fundada, però si una de les primeres en ser construïda. Fundada a l’any 1119, com a subordinada de Claravall, gràcies a donacions. Sant Bernat va col·locar al seu cosí Godofred com abat, amb els dotze monjos corresponents, però el terreny que els havien proporcionat va resultar ser mal per al cultiu. El desplaçament els va dur a Fontenay, on si es van quedar. Allà van començar l’edificació al 1139, gràcies a les donacions del Bisbe de Norwich. Va ser una construcció ràpida, consagrada al 1147 per Eugeni III.
Sintetitza de forma mot clara el primer model d’església cistercenca: planta de creu llatina, tres naus de pilars cruciformes i vuit trams, amb coberta de volta de canó apuntada. Aquí es estranya la forma de les naus laterals, disposades de forma transversal. S’ha dit que el motiu fos tècnic, per tal de resoldre adequadament les empentes de la gran nau central. Els arcs formers també són apuntats. Aquesta estranya estructura farà que la llum només arribi a la nau central des de la capçalera i els peus. El transsepte compta amb capelles comunicades per arcs de mig punt, a més de l’escala que prové dels dormitoris dels monjos. El presbiteri es troba sobrealçat, un esglaó respecte la resta de la nau, i la capçalera és la típica plana. La única decoració que trobarem seran unes motllures de tendència jònica.
* Pontigny És una de les primeres fundacions abacials cistercenques, sorgida directament de Cîteaux, al 1114. Es convertirà en una gran casa fundadora arreu del territori europeu. La construcció del monestir definitiu data del 1140, acabat cap al 1160-1170. Al ser encara en vida de Sant Bernat, les normes se 55 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII segueixen de forma bastant estricta. El comte de la Champagne va proporcionar la majoria dels fons per a la seva construcció.
La planta no és la típica cistercenca perquè cap al 1180 van afegir una gran capçalera gòtica; tot i això, conserva la austeritat del Cister. És més moderna que l’anterior, ja que la nau central ja està coberta amb volta de creueria, mentre que les laterals amb aresta. La disposició normal permet una millor resolució de la il·luminació, que impregna els set trams del cos de tres naus.
Alguns autors han comparat les formes de Pontigny amb Fountains Abbey, pel que s’ha arribat a parlar d’un mateix arquitecte. Tot i que això no ho podem saber, el que si està clar és que l’arquitectura del Cister es va estendre des de la Borgonya per tota Europa, arribant també a terres britàniques.
La península ibèrica també compta amb múltiples exemples d’arquitectura cistercenca, entre els quals trobem: * Santes Creus El 26 de gener de 1158 es funda el monestir al seu lloc definitiu, ja que als monjos se’ls havien cedit, per part del comte de Montcada, uns terrenys a Cerdanyola del Vallès, que no van resultar adequats, igual que els d’Ancosa (Penedès), on tenien mancances d’aigua. Així es van establir definitivament a Aiguamúrcia, prop del riu Gaià.
El plànol ideal del Cister es veu reflectit en la seva planta, tant per la distribució general del conjunt com de l’església en concret. El claustre és l’element organitzador de l’espai, trobant-se al nord l’església, a 56 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII l’est l’aula capitular i al sud el refectori. La construcció del Panteó de Jaume II cap al 1300 afectarà l’edificació original.
La gran façana principal de l’església, heterogènia, demostra el pas del temps; finestres laterals romàniques, portic inacabat, gran finestra gòtica central, merlets defensius (dels volts del 1376, per a la Guerra dels 100 anys)... L’interior compta amb una nau central coberta per una primitiva volta de creueria, i amb arcs faixons acabats en mènsules tipus cul de llàntia, moltes belles i perfectament tallades.
El claustre actual no és l’original, sinó que va ser refet durant el segle XIV, molt lluny de l’esperit bernardí, com podem veure en la finor de l’empresa, amb gran quantitat de traceries i de capitells de decoració figurativa. Això es fruit de la interferència del palau de Jaume II.
L’aula capitular és plenament cistercenca, i les quatre columnes que la composen creen un espai de nou trams, coberts per volta de creueria. La forma en que s’obren els nervis ens recorden a unes palmeres.
Els dormitoris van ser construïts a partir de 1191, i tenen els famosos arcs diafragma que sostenen el sostre de fusta, que representen un perfecte treball.
57 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII * Poblet És el monestir cistercenc més gran d’Espanya, a més d’un dels més importants de l’ordre. Va ser construït gràcies a una donació de Ramón Berenguer IV al 1151.
La planta presenta diferències amb Santes Creus i la planta bernarda. De fet, és una inversió del plànol model degut a les irregularitats del terreny.
La capçalera amb deambulatori i absidioles, gens típic del Cister, no és cap remodelació, sinó la obra original. En canvi, el claustre si que és plenament cistercenc, sobretot a l’ala de l’església; les altres tres són més modernes, i segueixen un gòtic més ornamentat.
L’aula capitular és més moderna pel que fa a les voltes i als capitells ornamentats.
La gran església va ser construïda pels volts del 1166. Compta amb volta de canó apuntada a la nau central i de creueria a les laterals. És de grans dimensions, amb 85 metres de llarg.
Els dormitoris, també molt grans (87 metres de llarg i 10 d’amplada) estan coberts per arcs diafragma i sostre de fusta.
* LA IL·LUMINACIÓ DE MANUSCRITS L’arquitectura cistercenca ocupa gairebé el total de la producció del Cister, ja que la idea d’austeritat fa que no es produeixi escultura ni pintura. No obstant, si que realitzaran il·luminació de manuscrits, perquè aquests eren imprescindibles per a la litúrgia. Els llibres més utilitzats, i per tant, els que s’il·luminaran seran: - Bíblia - Llibres litúrgics - Comentaris de Sant Jeroni sobre els profetes - Moralia in Job (escrit pel Papa Gregori el Gran) 58 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII Podem diferenciar tres maneres d’il·luminar, dos lligades a Cîteaux i una altra a Claravall.
- Cîteaux 1 --> és més ric i exuberant, impropi del Cister, pel que està més lligat a Cluny, ja que evidentment, sorgeix d’allà; és la tradició que coneixen i de la qual arrenquen. És un estil sumptuós, humorístic i de fantasia.
El primer exemple acabat (1109) fou la Bíblia d’Esteve Harding, que constava de deu volums i en la que es deia que havia treballat ell mateix. S’aprecien les diverses mans interventores, però entre totes destaca la del segon volum.
Moralia in Job són unes miniatures molt famoses, on apareixen els monjos realitzant les seves feines.
Va ser acabat per finals del 1111.
- Cîteaux 2 --> ric però auster, que apareix cap al 1120. Ja no hi ha humor, ni sumptuositat. Tot és més seriós, hieràtic, amb personatges religiosos, ja no quotidians. Mentre els primers tenien un estil més carolingi, aquests són molt més bizantins. [Comentaris de Sant Jeroni] - Monocrom --> és el vinculat a Claravall i amb una estètica molt més típica del Cister. La seva aparició coincideix amb la mort de Harding al 1134, pel que podríem parlar de la desaparició d’una primera generació d’il·luminadors. Un text del propi Bernat ens diu que les lletres no han de ser pintades, d’aquí la monocromia, com podem veure a la Bíblia de Claravall.
* EL NAIXEMENT DEL GÒTIC. SAINT-DENIS DE PARÍS La historiografia fixa l’inici del gòtic en les reformes dutes a terme per l’abat Suger a la capçalera de l’església de Saint-Denis.
Cal precisar que no totes les catedral són d’estil gòtic, ja que la catedral és l’església d’una diòcesi; Santiago és una catedral i és romànica. El que si és cert és que la construcció de catedrals va molt 59 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII lligada al naixement de les ciutats, ja que entre el 1000 i el 1348 (any de la gran pesta) es produeix un gran creixement demogràfic que implica: - ampliació d’antigues muralles - suburbis - aparició dels ajuntaments, primer a territori italià, de llotges... en general, una transformació de la ciutat, que impulsa l’arquitectura - en aquest context, la catedral es converteix en el centre, el punt focal, “la imatge més forta de la ciutat” - continuació de les fàbriques constructives, que varen estar en funcionament al llarg de moltes generacions Per entendre el marc en que es desenvolupa aquesta arquitectura gòtica, cal parlar del progrés agrícola i el desenvolupament de les manufactures. Això farà que sorgeixin les ciutats amb els seues equipaments específics. Els edificis utilitaris, com molins, seran anomenats a l’època com construccions nobles, perquè tenien tanta importància com els religiosos.
Sovint els fonts per aquesta construcció provenien d’aquí, d’aquest desenvolupament econòmic.
Enlloc com al nord-oest de França, es va desenvolupar l'agricultura, i serà el que permeti el naixement del gòtic en els voltants de París.
El context arquitectònic de l’època era molt divers, ja que comptàvem amb edificis com Cluny III, seguit per alguns altres i amb grans esglésies de pelegrinatge com Santiago o Saint-Sernin. Aquestes construccions s’estan acabant pels volts del 1130, quan també s’està construint sota els paràmetres cistercencs. Se seguirà edificant en estil romànic, a Catalunya, però també a altres territoris com la Provença.
A començaments del 1130 no hi havia res que ens indiqués que a París anés a aparèixer aquest nou estil gòtic. L’ille de France era un dels pocs territoris francòfons que no comptava amb cap element arquitectònic important d’altres èpoques. Es creu que això es devia a que la monarquia regent, la capeta, no tenia gaire poder. Ara cal pensar d’on sorgeixen aquestes noves formes, ja que evidentment, no és del substrat local. Haurem de buscar en altres llocs, especialment la Borgonya i Normandia.
Els arquitectes de París estaven molt influïts per l’arquitectura de Normandia, ja que els cridava l’atenció la magnitud de les seves construccions. Era un territori que havia renovat els seus edificis en els últims anys, pel que podem parlar d’una escola anglonormanda. Aquesta es caracteritzaria per 60 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII unes gran naus i la volta de creueria, trets que se’ns dubte recollirà el gòtic. Cal dir que la volta de creueria era un element més antic, que ja trobàvem abans, a llocs com Durham cap al 1100 o a Spira, sorgida a Anglaterra, d’on la recollí la Normandia i més tard París.
Del món borgonyó, absorbeixen l’ús de l’arc apuntat, que arribarà des de Sicília. Però a més d’aquests elements, calia un altre; la figura de l’abat Suger, que va materialitzar tot això a SaintDenis.
Els reis parisencs varen escollir, ja al segle VII, Saint-Denis com el seu Panteó Reial, on estan enterrats tots els reis des de Clodoveu. Aquesta abadia era el punt de connexió entre la monarquia i la divinitat. L’edifici es trobava en certa decadència, i fou gràcies a Suger que ressorgí.
Suger fou abat de Saint-Denis entre el 1122 i el 1151, i havia estat monjo al lloc des de sempre. Fou un gran gestor, que va saber restaurar els fons econòmics i reformar el cenobi, que portava una vida molt relaxada amb l’anterior abat. Les seves virtuts eren reconegudes fins i tot per Sant Bernat, tot i que no va seguir el model cistercenc. Va preferir el cluniacenc, per enriquir l’edifici i fer-lo sumptuós.
Es possible que en aquesta decisió influís Lluís VI el Gras, amb qui s’havia criat, pel que era un relacionat amb la monarquia, qui li va confiar el poder del país durant un breu temps en que el rei havia d’estar absent (1147-1149). En general, fou un personatge molt destacat per a l’època, que sabia que construint una nova abadia que irradiés riquesa i glòria a Déu, podria augmentar el poder de la monarquia capeta. Es preocupava per la necessitat de demostrar grandesa i noblesa cap a l’exterior. El procés de renovació es va iniciar entre el 1137 i el 1144. Va ser precisament aquesta opció estètica, unida a la voluntat de prestigiar la monarquia i a l’original conjugació de formes ja existents –la volta de creueria i l’arc apuntat– el que va donar lloc a la creació de l’arquitectura gòtica.
L’advocació a Saint-Denis, que és la de la ciutat de París, és un tant confusa. Dyonisius, considerat apòstol, evangelitzador de les Gàl·lies i primer bisbe de la ciutat (c. 250), va ser identificat erròniament amb un deixeble de Sant Pau, Dionís l’Areopagita (segle I) Més tard, el van considerar autor de la Theologia Mystica (c. 500), un dels textos místics més importants de l’edat mitjana, que era anònim, pel que l’atribuïren a Pseudo-Dionís. El fet a que París es conservés una còpia d’aquest text va dur a l’advocació. Dit text també va significar la base teòrica de Suger. Els aspectes més destacats i que influeixen en la creació del gòtic són: - Teoria de les jerarquies celestials (De Cælesti Hierarchia) - Rei com a màxim representant terrenal d’aquestes jerarquies per designi diví - Teologia de la llum: Déu és llum 61 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII Suger volia poder acollir el major número de fidels i pelegrins, però sense acumulacions. Això ens durà a: - fonament intel·lectual provinent de la Theologia Mystica - naus i capçalera de grans dimensions - deixar un espai per mostrar les relíquies de Sant Denís, que es trobaven a la cripta - dotar el temple de luxosos objectes litúrgics, que descriu minuciosament als seus textos.
“Que cadascú tingui la seva opinió. Quant a la meva, declaro que el que m’ha semblat més just és que totes les coses precioses que existeixen han de servir, sobretot, per a celebrar la santa Eucaristia. Si les copes d’or, si els vasos d’or i si els petits morters d’or servien segons la paraula de Déu i l’ordre del profeta per a recollir la sang de mascles bocs, dels vedells i vedelles, ¿quants recipients d’or, pedres precioses i tot allò que hi ha de preciós en la creació seran necessaris per rebre la sang de Crist? Els que ens critiquen objectant que per a la celebració basten una ànima santa, un esperit pur, una intenció fidel, tenen raó, perquè és això el que importa abans que res. Però afirmem també que és necessari recórrer als ornaments externs dels vasos sagrats en el servei del sant sacrifici, amb puresa interior i amb noblesa exterior”. Està dirigit a tots aquells que criticaven la seva forma d’actuar, però sobretot a Sant Bernat, qui defensava tot el contrari.
Com ja sabem, els substrat del gòtic serà l’arquitectura normada i borgonyona; els propis textos de l’abat Suger ho suggereixen, tot i que en cap moment ho afirmi clarament. Va ser una construcció erigida a partir de dues idees, la variatio i l’aemulatio (utilització de diverses seccions d’un edifici; creació d’una cosa nova a partir de coses ja existents). No pretenia fer un edifici de nova planta, sinó modificar el ja existent d’època carolíngia, a partir d’una síntesi de tendències i formes.
L’any 1137 l’abat comença aquesta reconstrucció de l’església abacial pels peus, és a dir, el costat occidental. Afegeix a la nau carolíngia un imponent bloc occidental, que ens recorda als westwerks, rematat per dues torres de dimensions considerables.
Coneixem el seu estat de forma parcial, ja que el pas del temps i les últimes restauracions van enderrocar la torre nord, que no es va refer. Encara no és una obra que puguem definir com a plenament gòtica per la presència d’aquest westwerk; no és només una façana, sinó un cos edilici, que conté el nàrtex. S’hi accedia per tres grans portes, avui dia molt restaurades, pel que era un accés còmode i ampli. Les capelles del sector superior estaven dedicades a la Verge, Sant Miquel i els àngels, consagrant-se la primera al 1140. El valor simbòlic i litúrgic d’aquest espai es relacionarà amb la Jerusalem celestial, pel que tota l’església es vincularà amb el camí cap a la llum, idea provinent del text de Dionís 62 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII l’Areopagita. La façana actuava com a porta celi, és adir, la porta del cel, que ens duria a l’interior del temple, on realitzaríem el camí de l’ascensió anagògica, que s’acabava a la capçalera. Alhora, estava oferint una important imatge militar, sobretot pels merlets, que reforçava la afeblida monarquia capeta, i a més aporta a Saint-Denis una lectura d’espai de poder temporal. El seu aspecte sever s’allunya del refinament de la capçalera, molt més gòtica. La seva forma de fortalesa també ens recorda a un arc triomfal. És molt semblant a la façana de l’església romànica normanda de SaintÉtienne de Caen (finals XI – principis XII), però hi ha un aspecte que els fa diferents; el tractament de la llum. A Saint-Denis trobem moltíssimes obertures per on entra, vinculat amb la idea de l’Areopagita. La de la catedral parisenca serà la primera gran rosassa a la façana occidental d’un edifici. Però tot i que, com hem dit, encara no és consideri un exemple plenament gòtic, tots els elements característics de l’estil ja hi apareixeran: contraforts, portades amb arquivoltes i estàtues-columna, rosassa...
Abans d’acabar les obres de la façana, l’abat va decidir construir una nova capçalera, que substituís l’absis carolingi. Es va concebre com el final del camí de la llum, on culminava l’ascensió anagògica.
Així, el 14 de juliol de 1140 es col·loca la primera pedra de la nova capçalera, que s’alça sobre una antiga cripta, que s’haurà de reforçar amb nous arcs per poder aguantar el pes del nou cos, més gran. S’usarà una arquitectura molt més atrevida, diferent a allò anterior. La original no es conserva integra, ja que al 1231, quan s’inicien les obres de la nau, es considera inestable i es reforça. Això demostra l’atreviment i innovació dels constructors, que encara estaven experimentant amb noves formes, tècniques i materials, pel que encara no sabien com funcionaria l’estructura gòtica. Tot i la restauració de nervis i baquetons, el que si substitueixen són les capelles radials i el deambulatori.
Fins a cert punt, entra dins l’esquema tradicional, però canvia perquè prescindeix de la separació entre capelles i deambulatori, pel que no queda clar si ho són o es tracta d’un segon deambulatori. Així és com 63 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII s’aconsegueix la sensació d’amplitud, tot i que no serà un recurs que s’usi gaire a posteriori, possiblement per motius litúrgics.
La reducció al mínim dels suports dona a l’interior una sensació d’amplitud, i a l’exterior una aerodinàmica i de lleugeresa, també aportada pels grans vitralls, que permeten una gran il·luminació de l’interior. Això era inèdit fins aleshores, i s’anirà desenvolupant per culminar al gòtic radiant. Els elements formals que empra ja existien, però la seva combinació no s’havia donat mai. Era el mateix Saint-Denis que abans però exalçat.
En definitiva, l’arquitectura de Saint-Denis no va sorgir com un simple perfeccionament del romànic anterior, sinó que es va aconseguir una cosa nova a través d’un enfrontament amb el passat.
L’arquitectura de la dècada de 1130 va servir de pressupòsit estilístic, però Saint-Denis va anar més enllà. Amb uns condicionants polítics, tècnics i ideològics determinats, es reuneixen totes les condicions necessàries per donar el pas endavant.
Acabada la capçalera cap al 1144, les obres a Saint-Denis ja van ser poc rellevant. Pels volts del 1149, s’estava treballant en el transsepte, que no avançava, i s’estava fent alguna cosa a les torres.
L’impacte de Saint-Denis va ser immediat i profund. No es seguirà el pla exacte de la seva capçalera, però si l’ús combinat de l’arc apuntat i la volta de creueria. El model de façana també es va repetir, no tant en alçat, sinó en la planta del nàrtex, com veiem a la Catedral de Notre Dame de Senlis (c. 1150).
Una altra construcció rellevant d’aquest primer gòtic és la Catedral de Saint-Étienne de Sens (c. 1140), de construcció contemporània a les obres de Saint-Denis. Estava substituint una construcció anterior del segle X. La seva planta és senzilla, però curiosa per tractar-se d’una obra gòtica. No té transsepte i tot i que si compta amb deambulatori, no amb capelles radials. Només hi ha una, i d’una estranya planta rectangular, possiblement vinculada a l’edifici anterior. Les voltes de creueria són sexpartides, per tant, amb sis nervis, i sense clau de volta, el que surt del cànon típic quatripartit i amb clau. Aquesta forma prové de l’arquitectura del nord. És un recurs que permet donar importància als elements sustentants, que seran grans pilars cilíndrics. L’alçat es divideix en tres pisos; els arcs formers, la tribuna i el claristori. Aquesta forma de fer és estranya, perquè 64 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII el model tripartit ja existia, però amb murs més prims i tribunes més petites, que donen el pas al trifori.
Als segles XI-XII era comú trobar disposicions tripartides com la de Saint-Étienne de Caen. A la segona meitat del segle XII, ens trobarem amb organitzacions quatripartites, com a la Catedral de Laon, mentre que a mitjans del segle XIII tornarem a la tripartida, com a Troyes. Això permet allargar el claristori i que entri més llum. Per tant, Sens, un segle abans, anticipa aquesta solució. És a dir: * 1a meitat s. XII: arcades, tribunes, claristori * 2a meitat s. XII: arcades, tribunes, trifori, claristori * s. XIII: arcades, trifori, claristori En resum, Saint-Denis, Notre Dame de Senlis i Saint-Étienne de Sens es poden considerar les primeres provatures gòtiques, per tant, en un estil que encara no sabien com desenvolupar. Dintre del primer gòtic del que es parla a nivell cronològic, s’acostuma a diferenciar una segona generació, que s’esforçarà per sintetitzar totes les proves i aconseguir més alçada. Això ho resoldran amb la incorporació del quart pis en l’articulació mural. Aquest aspecte, lligat als potents pilars cilíndrics i les voltes sexpartides seran característiques típiques del nord de França que trobarem a: * Catedral de Noyon (c. 1157) --> és poc posterior a les de la primer generació, ja que si les relíquies s’hi van traslladar al 1157, en aquesta data la capçalera ja devia estar pràcticament acabada.
S’hi apliquen les novetats de Saint-Denis, possiblement perquè l’havien vist o perquè hi havia treballat. En aquesta segona generació encara ens trobem en un moment experimental, com demostren les absidioles que recorren el transsepte, solució que no tornarem a trobar.
65 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII * Catedral de Laon (1160) --> és un dels temples més destacats del primer gòtic, que comença les seves obres cap al 1160. Plasma l’alçat típic d’aquesta segona generació. Cada tram de nau està separat per l’alternança de tres o cinc baquetons o columnetes, en funció de si rep un o tres nervis de la volta. Amb aquest recurs, es trencava la monotonia i la sensació d’horitzontalitat, aportant una de verticalitat. Estava prevista una capçalera amb girola que no es va fer, pel que es va tancar d’una forma plana un tant estranya. Tot i que la construcció va continuar al segle XIII, seguien els paràmetres estilístics del primer gòtic.
L’edifici estava col·locat sobre un petit turó, pel que es varen projectar set torres que reforcessin la seva monumentalitat. La façana és un gran assoliment del primer gòtic, ja que tot i que se segueix el model tradicional, ho fa de forma més moderna. Per primera vegada la relació de la façana i la nau és conseqüent; ja no trobem un bloc afegit o nàrtex com a Saint-Denis, sinó un pas natural. A partir d’aquest moment, sempre serà així, passant a relacionar les formes interior amb les exteriors. És una façana molt pesant i feixuga, tot i que no ho sembla perquè s’usen tots els recursos disponibles per evitar-ho, aportant-li un aspecte més lleuger i vertical: subratllant la part central, ja que tot i ser una portada tripartida, la porta del centre és més gran; dissimulant els contraforts, molt sortints, amb pinacles; col·locant una gran rosassa; disposant les torres endarrerides respecte la línia de façana i una mena de porxos avançats.
* Catedral de Notre-Dame de París --> l’edifici es comença al 1163, i és molt significatiu per les seves enormes dimensions, de 130 metres de llarg i 35 metres d’alçada. Aquesta superació de les mides habituals denota ambició, i varen requerir la reorganització del barri. És un edifici de cinc naus (les dobles colaterals són necessàries per reforçar la gegantina estructura), el que és una solució poc habitual en la època, que només estava vinculada als grans centres de la religió catòlica, com Cluny III o Sant Pere del Vaticà. Això també tindrà conseqüències en la organització de la planta, que comptarà amb doble deambulatori; un aspecte que no trobàvem al romànic tot i trobar-se cinc naus.
66 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII Les capelles annexionades a la girola seran de superfície diferent, ja que la corba del perímetre ho requeria; això obligarà a duplicar pilars i usar voltes triangulars.
L’articulació mural és un pel estranya, ja que tot i ser quatripartita, el trifori es substituït per òculs.
Cap al 1230 decideixen canviar aquesta distribució, i col·loquen un gran claristori que es carrega els òculs. No obstant, a l’actualitat podem veure’n alguns, ja que la restauració de Viollet-le-Duc els va recuperar parcialment.
La façana reprèn allò fet a Laon, pel que ja no tenim el bloc afegit, sinó una simple paret de tancament. Aquí les torres si estan alineades amb la línia de façana, i com que són més amples, no caldran uns contraforts tan sortits.
Els contraforts i arcbotants, construïts a partir de 1180, són els primers a l’exterior d’un edifici, ja que abans es tendia a amagar-los. Però serà aquesta presència de l’esquelet a l’exterior el que permetrà guanyar alçada a les construccions.
67 Romànic i gòtic dels segles XII-XIII * EL GÒTIC CLÀSSIC. L’ÈPOCA DE FELIP II AUGUST I LA CATEDRAL DE CHARTRES En els edificis ja vistos, cada nova obra aportava innovacions, sent la més recent la presència exterior d’arcbotants i contraforts, d’una manera molt visible. Per tant, cada nova construcció a partir de 1150 buscarà ser més alta que l’anterior. Fins a la dècada de 1180-1190, l’alçada només depenia de les dimensions de cada pis. Ara, ja dependrà de l’esquelet extern, pel que no caldrà seguir afegint pisos.
Per aquest motiu, es podran dedicar a embellir l’interior, els murs del qual perdran progressivament la seva funció estructural. L’esquelet extern també permetia la desmaterialització dels murs, el que possibilitarà obrir grans finestrals, gairebé tan grans com els propis formers. Una de les primeres catedrals es seguir aquest paràmetre serà el transsepte nord de la catedral de Soissons (c. 1200), ja que el sud (c. 1160) seguia els de la segona generació del primer gòtic. Es guanyarà molta lluminositat i monumentalitat.
Tornarem a un esquema tripartit d’arcs formers, trifori i claristori, desapareixent les tribunes.
* CATEDRAL DE CHARTRES És l’edifici paradigmàtic d’aquest moment, que es va construir ràpidament, en menys de 40 anys, i on van treballar molts obrers especialitzats. Els documents ens diuen que es van reunir mestres fusters, picapedrers, vitrallers, carreters... tots sota la direcció d’un o més mestres d’obra, alhora controlats pel col·legi cardenalici. És una construcció destacada perquè es considera que és la que marca els estàndards de l’arquitectura de l’època; les noves construccions es faran més boniques o més decorades, però sempre sota les mateixes normes. Segons George Henderson “La construcció de la catedral de Chartres és, probablement, l’esdeveniment més important en la història de l’arquitectura gòtica. Va suposar una revolució des del punt de vista del disseny. Els arquitectes de les catedrals de Reims i Amiens, efectivament, van introduir importants novetats en la concepció espacial dels interiors, però el programa bàsic continuava sent el mateix. Chartres es va concebre com un estàndard que els bons arquitectes havien de conèixer.” Per tant, a partir de Chartres les esglésies tindran un pla catedralici basat en ella, tot i que amb variacions, durant el gòtic clàssic i èpoques posteriors.
68 ...