Tema 9 i 10: Sector Bancari - Sistema financer (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 3º curso
Asignatura Economia Sectorial
Año del apunte 2017
Páginas 9
Fecha de subida 05/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 9 I TEMA 10. SECTOR BANCARI – SISTEMA FINANCER Sistema Financer: El sistema financer esta format per el conjunt d’institucions intermediaris i mercats que canalitzen l’estalvi des de les unitats econòmiques que depenen d’un excés de fons, cap a aquelles que desitgen prendre aquests fons a préstec.
L’EVOLUCIÓ DEL SECTOR BANCARI A ESPANYA Hi ha hagut dues grans etapes: Des dels 70 fins la crisi bancària de 2008 – 2009; Reestructuració del sector.
En els anys 70 el dos grans grups que formaven el sector bancari espanyol (ja que el sector de cooperatives sempre ha esta molt petit) són: Banca privada i les Caixes d’Estalvi.
Aquestes dues conformaven el sector bancari, un sector on hi havia molt poca competència entre entitats. A partir dels anys 70 successius governs adopten mesures per augmentar la competència i busquen un sector bancari més eficient, en forma de preus millors i més favorables per als usuaris, diferents gammes de serveis, etc. Aquests bancs el que fan és agafen els diners estalviadors (dipòsits) als quals els hi paguen un 3% i amb aquests diners donen préstecs i els hi cobren un 5%, amb aquesta diferència el banc o la caixa atén les seves despeses generals. Alhora d’introduir la competència el que fan és pujar del 3% al 3.5% als estalviadors i baixar el preu dels crèdits, i ara el que li queda als bancs és un 1% que és que se’n diu marge d’intermediació i amb les comissions se’n diu marge ordinari. Per tant la competència és una reducció d’aquests dos marges, però això la banca ho tradueix com una millora d’eficiència, ja que surten guanyant tant estalviadors, com els deutors. Les operacions de passius són aquelles per les quals els bancs capten recursos, i les operacions en les que inverteixen aquests recursos en forma de crèdits o altres són les operacions de passius.
A partir de mitjans dels 70, es creu que la liberalització és el pas previ per introduir més competència a les entitats i que això millorarà la eficiència. En aquells anys no hi havia competència en preus, ja que els tipus d’interès els fixava el Banc d’Espanya. Això es comença a liberalitzar a partir dels 70’s i finalitza a l’any 87. Un altre camp molt limitat era l’obertura d’oficines, ja que aquesta obertura estava sotmesa a autorització i pràcticament no es donava. Aquesta obertura se li va concedir abans als bancs (any 74) que a les caixes (any 89). També estava restringit la creació de nous bancs i caixes, això es liberalitza a partir de la segona meitat dels 70. En el 78, s’autoritza que entri la banca estrangera, però amb moltes restriccions, fins al mercat únic any 93.
També hi havia limitació i això no acaba fins als 90 del coeficient d’inversió obligatòria, que consistia en que un % bastant elevat de les inversions i operacions d’actius (més per als bancs que per les caixes) s’havia de dedicar a la compra de fons públics i deute públic. I això no desapareix fins un cop entrats en el mercat únic. D’alta banda, mentre que la banca podia fer tot tipus d’operacions, les caixes només podien fomentar l’estalvi popular i oferir serveis financers a les famílies, però això finalitza a l’any 77. I a partir de llavors, poden fer una modalitat de crèdit anomenat descompte comercial o lletres de canvi. Això portarà a que les caixes es ‘’bancaritzin’’ (podran fer totes les activitats que fa la banca) i això incrementarà molt la competència, però a base d’assumir un major risc, a més els bancs també comencen a fer crèdits hipotecaris, etc. Això porta a una obertura de bancs i caixes, fins la crisi dels 80 que frena l’obertura de bancs, i després la crisi de 2008 i 2009 que acabarà amb les caixes.
L’augment de competència també es produirà perquè als anys 80 es trenquen moltes i limitacions i les entitats tenen l’oportunitat d’oferir nous productes, oferir noves formes de captacions de recursos i de finançament. L’entrada de la banca estrangera és un dels canals pels quals entra una innovació en el camp creditici que són: els crèdits a tipus d’interès variable. Però a partir dels 80 i 90 es produeixen moltes més innovacions, per exemple una innovació molt important és produeix a partir de la practica de la desintermediació: l’auge i l’expansió que tindrà la desintermediació.
Això vol dir que l’Estat i les empreses poden buscar finançament a través del mercat i ja no a través dels bancs. Però al produir-se això els bancs varen fer un tipus d’operació que va ser intermediar la desintermediació. També entre aquestes innovacions que comencen als 80, veiem noves operacions de col·locació d’estalvi: Operacions d’assegurança de vida. Una altre cosa que passa a finals dels 90, es que l’estalvi tradicional que tot anava a dipòsits es diversifica cada cop més i això provoca una competència entre entitats tant als estalviadors com als demandants de crèdits per oferirli noves formes de finançament.
1 CANVIS QUE ES PRODUEIXEN EN LA COMPETÈNCIA ENTRE ENTITATS I LA MODIFICACIÓ DEL SECTOR BANCARI I EL PAPER DE LES CAIXES D’ESTALVI Aquest procés de liberalització que començava en els primers 70 va coincidir amb uns anys que varen ser de forta crisi i per tant amb molta morositat que va derivar a una crisi bancaria molt important que no va afectar a les caixes.
En aquells anys hi havia una mica més de 100 bancs, d’aquests hi havia 7 que controlaven el 80% de la quota de mercat: Banco Español de Crédito (Banesto), Banc Central, Banc de Bilbao, Banc de Vizcaya, Banc Santander, Banc Urquijo, Banc Santander (que amb la crisi dels 2000 va quedar molt tocat).
Entre el 78 i 83, 58 d’aquests bancs comencen a tenir molts problemes de solvència, i es que per a cobrir aquest coeficient de solvència o de recursos propis han d’ampliar capital i si no en troben i no compleixen amb el nivell mínim de recursos propis, l’ha de comprar un altre banc o anar a liquidació. Aquesta crisi bancaria va afectar sobretot a bancs petits (excepte Urquijo que el va comprar un altre banc). Aquestes bancs petits i mitjans que varen entrar en crisi, tenien un grup de bancs una 20ena que varen entrar en crisi l’any 83 que formaven part d’un holding famós anomenat RUMASA, el Banc d’Espanya al final va intervenir i va nacionalitzar tot el holding.
PRIMERA ETAPA DE CONCENTRACIÓ BANCÀRIA Amb aquesta crisi, uns pocs bancs es varen liquidar i els altres varen ser comprats per els grans bancs.  Primer procés de concentració bancaria que durarà fins als anys 2000.
Al any 86, Espanya entra a la Comunitat Europea i a partir del 93 entra en vigor el mercat únic, moment en el qual els bancs europeus poden venir a operar aquí sense llicencies i amb igualtat de condicions i al revés. Això fa que la banca espanyola guanyi dimensions, aprofitant les economies d’escalar per captar nous mercats i és just en aquest moment a l’any 87 quan s’anuncia en els diaris que el banc de Bilbao llençava una OPA (oferta publica d’adquisició) sobre el Banesto. Les OPA poden ser de dues classes: - Amistoses: En la qual l’entitat que llença l’OPA ha negociat amb l’altre el preu que pagaria per les accions i negocien entre ells les condicions del nou Consell, etc.
Hostil: Es llença sense que els altres ho coneguin o estiguin d’acord. I si, els seus accionistes venen les accions, el president general d’aquella empresa que ha sofert l’OPA es veuen sense recolzament d’accionistes.
PRIMERA OPA Per tant el Banc de Bilbao va llençar aquesta OPA sobre el Banesto. El banc de Bilbao llavors era el 4 banc del país i el Banesto el 1, encara que aquest era molt més gran, estava mal gestionat i tenia uns costos molt elevats i els serveis no eren tan bons. Però aquesta OPA va fracassar, ja que, l’entrada d’un nou accionista (anomenat Mario Conde) i un discurs en que va afirmar que tenien prou recursos per superar aquesta OPA i que el que s’havia de fer era modernitzar el banc. Tot això el va fer arribar a la presidència de Banesto, i va fer moure molt l’entitat, la va llençar cap a nous negocis, etc. Això va acabar l’any 93 amb la integració de Banesto al Banc d’Espanya, un cop sanejada ja que es varen trobar molts problemes de solvència, la va posar a subhasta i va ser adquirida pel Banc de Santander fins fa relativament poc.
SEGONA OPA A finals dels 80, el Banc de Bilbao llença una altre OPA, en aquest cas, amistosa, al banc de Vizcaya, un banc de característiques semblants i que aparentment havia d’anar bé. Havien dissenyat un govern compartit els dos presidents, però no va anar bé ja que el president del Banc de Bilbao va morir i a partir d’aquí es va desencadena una lluita fins a tal punt en que el Banc d’Espanya va haver d’imposar els accionistes. Aquesta OPA va estar a punt de fracassar també per aquesta lluita de poders.
Com es transforma el BBV en BBVA? Això passarà als anys 90 quan l’estat es desprengui del que quedava de banca publica. La A era Argentaria que era el nom comercial d’un grup d’entitats que havien estat controlades per l’estat, un altre banc es deia Banco Hipotecario, que finançava el crèdit a l’habitatge de protecció, una altre entitat agrícola, etc.
Per tant, no era un grup insignificant, per això als anys 90 es decideix la seva privatització i la privatització finalment 2 va ser adjudicada al Banc de Bilbao Vizcaya, que d’aquesta manera es va convertir en el BBVA. El Banc de Santander alhora es va fusionar amb el Banc Central i el Banc Hispano Americà, ara segueix existint però es diu només Santander.
SEGONA ETAPA DE CONCENTRACIÓ BANCÀRIA Per tant, tenim explicats el que és la segona etapa la concentració bancària, la primera és quan els bancs grans compren els petits que havien sofert la crisi entre el 76 i el 83, la segona etapa de concentració va lligada amb aquesta necessitat de crear bancs més grans per poder competir en el mercat únic europeu o a escala global. I el procés de concentració bancària no s’acaba aquí perquè a partir del 2008 i 2009, augmentarà encara molt més. Però ara ja haurem d’introduir les caixes d’estalvi.
CAIXES D’ESTALVI Les caixes d’estalvi eren entitats de crèdit com els bancs, eren intermediaris financers bancaris, però tenien una configuració jurídica diferent i es que no tenien naturalesa mercantil sinó que tenien naturalesa fundacional, a més tenien caràcter social i es manifestava en vairs aspectes, un d’ells es que les caixes des del seu origen promovien l’estalvi popular.
En la pràctica però la major part dels recursos de les caixes servien per finançar a tipus d’interès baixos el deute públic.
I l’Estat es beneficiava d’això a través del coeficient d’inversió obligatòria, o coeficient de recursos propis. Per tant, aquesta també era una característica de les caixes.
Però quan diem caràcter social, també ens referim a que les caixes eren especialment atractives per la gent, perquè part dels seus beneficis els dedicaven a finançar l’obra social. A part aquest caràcter social venia també de que les caixes no tenien accionistes, les caixes tenien una propietat social, eren dels seus clients, dels seus depositaris, dels seus empleats, etc.
EVOLUCIÓ DE LES CAIXES D’ESTALVI FINS ARRIBA A LA CRISI FINANCERA Naturalesa fundacional: Els acords de Basilea, regulen com les entitats bancàries han de tenir un nivell de recursos propis que cobrís una proporció de les inversions que realitzen, però la legislació de la UE i el Banc d’Espanya eren més estrictes, però el principi general es que tant un banc com una caixa havia de tenir un cert % de recursos propis. Això es regula amb el coeficient de solvència o de recursos propis: (Recursos propis/Inversions ponderades pel seu risc).
La naturalesa fundacional de les caixes és important perquè les caixes no tenien accionistes i es creaven amb una aportació molt petita, en canvi la constitució d’un banc requereix de bastant capital i amb el temps es fan ampliacions d’aquest, cosa que la caixa no podia fer perquè no tenien accionistes. Per tant les caixes enlloc de recursos propis, tenien reserves, que eren aquells beneficis no aplicats a l’obra social. Les caixes estaven obligades a tenir aquests beneficis, però sempre anaven curtes de recursos propis, per això la legislació espanyola va permetre a les entitats bancàries, però en particular a les caixes a que poguessin captar recursos a través d’emissions de títols.
- Obligacions subordinades.
Quotes participatives: No van emetre gaires perquè no tenien drets polítics i només durant la crisi financera alguna entitat va emetre.
Participacions preferents: Aquests títols es varen emetre però van donar molts problemes.
Les caixes van utilitzar molt les participacions preferents, però les van col·locar entre els petits estalviadors, i quan va venir la crisi financera el valor d’aquests títols va baixar molt, tots aquests petits estalviadors van perdre molts de diners. Després els tribunals han reconegut el dret de tornar una part de la inversió ja que no s’advertia suficient del risc associat a aquestes participacions. Imaginem que una entitat vol augmentar els recursos propis i decideix fer una emissió de participacions preferents: 1. Crear una societat filial (emetia els títols amb l’aval de la caixa).
2. Rendibilitat al comprador predeterminada (fixe), amb la condició que la caixa matriu tingues beneficis.
3 3. La durada era indefinida. El compradors d’aquests títols es preguntaven que si s’ho volien vendre qui els hi compraria i les caixes i bancs els hi responien que sempre hi havia demanda per aquests títols. Això va funcionar bé mentre els bancs i les caixes no varen tenir problemes.
Però hi havia un risc i era que si l’entitat entrava en pèrdues, els tipus d’interès no es podien pagar i a sobre el títols perdien valor i si ho volia vendre ho havia de fer perdent un valor de fins al 70%. Això és el va passar als anys 2010, 2011 i 2012.
Per tant, quan parlàvem de que les caixes tenien naturalesa fundacional, significa que tenien unes majors dificultats per mantenir el nivell de recursos propis. Durant els primers 70,80, 90 i primers anys 2000 el negoci bancari de les caixes va funcionar molt bé, ja que podien fer les mateixes operacions que la banca gràcies a la liberalització. Això va significar que durant uns anys, mentre la banca tendia a estabilitzar la seva xarxa d’oficines i la seva plantilla, les caixes no paraven d’augmentar i això els hi permetia anar guanyant quota de mercat, ja que es consideraven entitats solides i molt pròximes als clients. Això respecte els recursos propis, ara veurem des del punt de vista dels òrgans de govern.
PARTICULARITATS DEL GOVERN CORPORATIU DE L’ESTAT Com tota empresa, les caixes havien de tenir uns òrgans de govern que exercien els drets de propietat, però qui tenia aquest dret de propietat a les caixes? Les caixes tenien un caràcter social, per tant no tenien accionistes, per tant, la legislació espanyola va establir un sistema per accedir als òrgans de govern a traves de diversos grups o col·lectius, així es reconeixia a l’entitat fundadora el dret a anomenar a una part dels membres de l’Assemblea General i també del Consell d’Administració. Les entitats fundadores podien ser entitats diverses. . En Espanya 3 de les 10 caixes que hi havia, les havien fundat diputacions, la diputació de Barcelona a la Caixa de Catalunya, la diputació de Girona la Caixa de Girona, etc. I en el cas de les altres caixes que eren privades, les entitats que les havien fundat.
Una altre part dels consellers de l’assemblea general, la legislació establia que els podien anomenar els ajuntaments dels llocs on la caixa tingues presència. Un altre % els podien anomenar clients de les caixes a traves d’un sistema se sorteig. Alguna comunitat autònoma també va decidir que el seu Parlament porgues nomenar també representants.
En unes comunitats autònomes, per exemple, Catalunya el president no era executiu, els poders executius estaven en mans dels professionals, del director general i el seu equip de direcció. En canvi, altres comunitats autònomes van ordenar que les presidències fossin executives. Exemple: Rodrigo Rato amb Bankia.
Aquest sistema de fusionament, era un sistema que podia avantatges, però també tenia inconvenients, per exemple que la seva actuació pogués perjudicar a la solvència de l’empresa o que hi hagués en aquest sistema de govern defectes de control intern pel que feia a la qualitat de gestió. Defectes que quan va venir la crisi es varen produir.
ASPECTE DE LA LIBERALITZACIÓ Aspecte de la liberalització que es considera que a la llarga va acabar afectant a les caixes i que és el que se’n diu l’abandonament del principi de territorialitat de les caixes. Les caixes actuaven amb el principi de territorialitat, és a dir que eren unes entitats per promoure l’estalvi dins un àmbit territorial delimitat, i nomes excepcionalment alguna província o entitat tenia des de l’origen vocació regional, però en general no. Però això va durar fins l’any 89 en que es va permetre la seva expansió per tota Espanya. No estaven d’acord amb aquesta liberalització les caixes d’estalvi petites i mitjanes ja que fins llavors, només havien de competir amb els bancs, ara també amb les diferents caixes. Per tant, a l’any 93, el govern d’aquella època i amb el mercat únic ja vigent, decideix que no té sentit delimitar àmbits territorials per les caixes, ja que si a la caixa per competir li interessa sortir del seu lloc d’origen, no li hem d’impedir.
Tot això es produeix en un moment en que es comença a parlar d’una bombolla immobiliària. I aquest fet afectarà a les caixes per dos motius: 1. Les caixes sempre havien tingut més crèdit hipotecari que no pas la banca, per tant, estaven més exposades al risc immobiliari.
2. Moltes caixes grans i mitjanes amb aquell boom immobiliari, es varen convertir en promotores immobiliàries.
Per tant, el risc no només estava en els crèdits hipotecaris, sinó també en les pèrdues que tindrien aquestes 4 empreses immobiliàries. Algunes entitats varen saber reduir el risc abans que la bombolla explotes, però d’altres no: Bankia, Caixa Catalunya i altres.
ESTUDI SETOR BANCARI ESPANYOL (LA CRISI FINANCERA I LA GRAN RECESSIÓ) La crisi financera i la gran recessió internacional dona lloc a un moment que serà molt desfavorable pel sector bancari espanyol i en particular per les caixes d’estalvi.
La crisi financera com sabem, comença amb la caiguda del gran banc d’inversió d’EEUU a 2008, Lehman Brothers, amb això, comença una situació de gran desconfiança en el sector bancari a la majoria d’economies avançades, una desconfiança que va arribar al pànic. Per tant comences els rescats de diferents entitats bancaries a tots llocs, excepte a Espanya fins a març i abril de 2009. Tot això esta relacionat amb el mecanisme de les hipoteques suprime que havien comprat molts bancs, els quals han de ser rescatats, perquè comencen a suportar pèrdues molt grans.
A Espanya això no passa ja que la banca espanyola i les caixes no varen participar, encara que la banca espanyola tenia els seus propis problemes. En primer lloc, l’economia espanyola s’havia desenvolupat amb una enorme bombolla immobiliària i molt excés de crèdit (molta construcció, moltes concessions de crèdit, etc.). El gran problema va ser que van intentar eludir aquest gran desequilibri i quan es reconeixia el problema, es deia que l’economia espanyola era suficientment forta per a que tot tornes al seu lloc. A l’any 2012 el conjunt del sector bancari espanyol, presenta pèrdues. Per tant, estem parlant d’una crisi general amb causes múltiples.
CAUSES MÚLTIPLES Des de l’any 1999, amb el naixement de l’euro, qui determina els tdi, la liquiditat que hi haurà en l’economia, és ara, el BCE. I els tdi tant baixos i la liquiditat abundant que hi ha fins l’any 2005 són causes importants de la generació d’aquest excés immobiliari. De manera, que, si les polítiques monetàries haguessin estat en mans del Banc d’Espanya, aquest procés immobiliari no hagués anat tant lluny, ja que el Banc d’Espanya els hagués pujat molt més abans.
Aquests és un dels xocs asimètrics provocats per unió econòmica i monetària. Igualment, tota la culpa tampoc la tenia el BCE, ja que el Banc d’Espanya era el supervisor de les entitats i podria haver detectat aquests errors.
Hi ha clarament un error de supervisió, ja que estaven donant crèdits hipotecaris al 100% o més del valor del immoble (cosa que no havia succeït anteriorment), a més d’un allargament del període de venciment de les hipoteques, per tal de que la quota anual o trimestral no augmentés tant.
A l’entorn de la primera dècada dels 2000 entraven en vigor uns acord de Basilea renovats Basilea 2, que havien de servir per mesurar millor el risc bancari,per ajustar millor les necessitats de capital, la solvència de la banca que varen ser un fracàs i van ser substituïts per els acords de Basilea 3 a 2013 i que es la regulació bancària actualment vigent.
L’any 2000 quan hi havia l’eufòria de la bombolla immobiliària, la morositat bancaria estava a mínims, estava per sota de l’1% i el Banc d’Espanya aprova una norma d’aplicació en aquell any i en els exercicis immediatament següents que obliga a la banca a fer el que se’n diu: les provisions anticícliques. És a dir, més endavant, quan els tipus d’interès pugin, es probable que la morositat també augmenti, llavors per prevenir-nos davant d’aquest fet, farem que les caixes i els bancs destinin a preveure aquesta morositat futura. Però la pressió dels bancs i les caixes va fer que aquestes exigències quedessin curtes quan va esclatar la crisi bancaria al 2009.
L’any 2009, les caixes d’estalvi comencen a tenir problemes, la primera és Caja de Castilla y la Mancha, seguidament de Caja sur i així successivament. Això és un altre element causant de la crisi, i es que quan comença la crisi l’any 2009 les caixes son molt vulnerables en un moment en que creix molt la morositat. Per tant, aquestes caixes per tal d’obtenir recursos comencen a emetre participacions preferents, les quals d’aquí poc el seu valor es veurà molt reduït, a més no podran pagar els interessos perquè les caixes entraran en pèrdues. Quan hi ha la recessió, la demanda de crèdit cau en picat i les caixes comencen a tenir un problema molt gran d’excés de capacitat, de plantilles, oficines.
Quines actuacions publiques hi ha per acompanyar a les banques i caixes espanyoles en aquesta crisi que estan suportant? Quan es parlava de crisi financera a tot el món durant el 2008 i el 2009, l’argument de les autoritats espanyoles era: no, la banca espanyola és molt sòlida, només que tenim problemes de liquiditat, però no tenim problemes de solvència, que es van veure un mesos després. I es que el crèdit creixia més del 20% i això va durar forces 5 anys i amb aquest creixement tant fort no tenien prou dipòsits i ho finançaven anant als mercats internacionals, però abans de Lehman Brothers aquesta font de liquiditat es trenca i s’inicia un procés que dura bastants anys de contracció del crèdit. Per tant, els bancs i les caixes ja no podien atendre aquesta demanda de crèdit.
Per això hi ha uns primers mecanismes per afrontar aquesta ‘’crisi de liquiditat’’. Un primer mecanisme és un fons per l’adquisició d’actius, amb la finalitat de poder donar nou crèdit. Una altre mesura era avalar les emissions de deute de les entitats de crèdit. I així va funcionar també en el 2008.
L’altre mesura que es va adoptar en un moment de pànic bancari, en que els clients tenien por de no poder recuperar els seus dipòsits. Per tant, des de finals de 2008 els estats de la unió tenen l’obligació d’augmentar la dotació dels seus fons de garantia de dipòsits fins a 100.000 euros per cada entitat. Fins llavors en el cas Espanyol la garantia cobria només fins a 20.000. Es puja a 100.000 per tranquil·litzar a la clientela.
A 2009, quan les primeres caixes comencen a tenir problemes, es crea un sistema anomenat FROB (juny de 2009) per evitar que això sigui un problema sistemàtic. Aquest fons es constituït amb fons de l’estat i té l’objectiu de recapitalitzar i reestructurar el sector bancari, és a dir, disminuir capacitat, plantilles, personal, i tornar-lo més eficient.
Com actuava el FROB? Quan una entitat tenia dificultat per cobrir el coeficient de recursos propis, quan una entitat reconeixia això el FROB el que deia era: t’ajudarem a recapitalitzar-se però hauràs de fusionar-te amb altres entitats bancàries, per tant, és un procés que força les fusions bancaries i sobretot les fusions de les caixes d’estalvi. La prova es que hi havia al 2009 45 caixes d’estalvi i que reduït a 13. Un cop fusionades, els hi havia de presentar un pla d’integració i si era aprovat, podien emetre participacions preferents que eren comprades per el FROB. Bruseles va donar llum verda a aquest pla sempre i quan les caixes paguessin de l’ordre del 8%, per tant, captar aquests recursos per recapitalitzar-se no els hi resultava gratis, per tant un cop les participacions eren comprades pel FOB, les entitats les havien de recomprar al cap de 5 anys, si no podien fer això llavors el FROB ho convertia en quotes participatives i en aquest cas concret, passava a manar en aquella entitat, entraven en el Consell d’Administració.
El conjunt d’Europa continua la desconfiança (2009 i 2010), per tant, la Comissió Europea el que fa és ordenar que tots els països es facin proves de resistència per veure fins a quin punt la banca dels països esta en condicions de tirar endavant o per contra té problemes de falta de recursos propis. Aquestes proves de resistència que se’n fan varies al 2010, després al 2011, en el cas Espanyol deien: no, hi ha poques d’entitats poc vulnerables, això es va fer tranquil·litzar els mercats financers, però no va funcionar ja que seguia havent molta desconfiança. Són anys en els quals la prima de risc del deute públic espanyol està augmentant molt, respecte del bo alemany. I son els anys, la primavera de 2010 on la UE ha de fer varis rescats: A Grècia, a Irlanda, etc. Per tant la UE dona un avís a Espanya i els hi diu que no poden seguir combatent la crisi amb augment de despesa pública ja que el nivell de dèficit al que ha arribat és molt elevat i si segueixen així, passarà com Grècia. En aquest context tant complicat al juliol de 2010 el govern aprova un reial decret que és l’inici de la fi de les caixes d’estalvi com a entitats de crèdit. És a dir a partir d’aquell moment, s’autoritza a que les caixes traspassin el seu negoci bancari a un banc, aquests processos de fusió per a entrar en les ajudes, ajudes entre cometes perquè ja hem dit que les ajudes costaven un 8%. Aquestes integracions podien tenir dues modalitats: - Modalitat de fusió Modalitat en la qual cada entitat conservava la personalitat jurídica, però que tenien en comú el balanç i els recursos propis, d’això en deien: Sistema Institucional de Protecció (SIP). O també en deien fusions fredes.
Exemple: Bankia.
2011 va ser un any molt dolent on els mercats financers desconfiaven molt. Aquell any s’aprova una llei per puja el capital. La part del capital principal que era del 6% es puja al 8% (això en plena recessió), per tant era difícil trobar inversors que acceptessin això. Era una imposició de crear bancs, ja que si les caixes seguien estan operatives llavors ja no seria un 8% sinó seria un 10% (exigia passar del 6% al 10%). En aquest punt es quan es crea Caixa Banc, Bankia, etc. I ens preguntem: Tenia sentit fer aquesta discriminació per les caixes i pujar-lo al 10%? Si, però no en aquell moment, sinó 20 anys abans. Per tant, això va ser un error. En la primera part del 2011 hi surt Caixa Banc que és el banc de la Caixa de Pensions. Quan surt a borsa ha d’acceptar que les seves accions cotitzin un 20% per sota del seu valor teòric comptable. Quan surt Bankia (fusió de 7 caixes d’estalvi) al juliol de 2011, surt amb un descompte del 50%.
6 Hi ha hagut moltes demandes a Bankia perquè després d’uns mesos de comprar aquestes accions, van veure que aquestes accions valien un 10% o menys del que deien.
Entretant en el 2011 havia hagut canvi de govern fins llavors hi havia hagut el govern de Zapatero, a partir de 2011 Rajoy i a 2012 el que fa Guindos és exigir a tota la banca moltes dotacions suplementaries, que vol dir, dedicar molts de recursos a proveir possibles quebrants en les valoracions dels immobles. L’any 2012 és l’únic any en l’historia del sector bancari recent que presenta pèrdues.
Al Maig de 2012 esclata la bomba: La crisi de Bankia. Els auditors diuen que aquests comptes no reflecteixen la realitat, llavors es quan es fa evident que Bankia necessita 19.000 milions d’euros. Just en aquell moment el govern, el tresor Espanyol estaven en una situació molt complicada, ja que els mercats financers els hi estaven exigint primes de risc molt elevades per col·locar nou deute als mercats. Per tant, és quan es planteja el Rescat Bancari d’Espanya, però a diferencia de Grècia el que havia de ser rescatat no era el sector públic, sinó el sistema bancari espanyol. Per a que tot això no torni a passar s’idea un mecanisme que per primera vegada s’aplica que serà transferir ajuda financera des de la UE a través del que se’n diu mecanisme europeu d’estabilitat cap al FROB. El FROB rebrà aquets diners a un tipus d’interès molt favorable (1%). Això serà un préstec que s’haurà de retornar amb 15 anys. I això computa com dèficit públic espanyol. Però aquesta ajuda financera vindrà acompanya de certes condicions que s’establiran en el Memorandum de Entendimiento (MOU) de l’any 2012.
En un primer moment, quan va esclatar la crisi de Bankia, al juny de 2012 es parlava de que la UE destinaria tots els diners que fessin falta fins a 100.000 milions d’€, però que abans es faria una auditoria. Aquesta auditoria va parlar de que les necessitats serien substancialment menors de l’ordre de 60.000 milions d’€, després en la pràctica han estat d’uns 41.000 milions d’€ . És un préstec a retornar a 15 anys i que avui està costant un 1%.
A concessió d’aquesta ajuda estava condicionada a que es complissin les condicions del Memoràndum d’Entesa.
També el Memoràndum obligava a que les entitats traspassessin els seus actius dolents i els crèdits que no es podien cobrar, els crèdits fallits, els traspassessin a un banc que es crearia expressament i que es coneix com el banc dolent (SA de reestructuració bancaria)  SAREP: Aquest banc es va dotar amb fons públics de l’Estat i amb la possibilitat d’endeutar-se, més endavant va donar entrada en el seu capital a entitats de tipus privat perquè la SAREP el que feia era comprar, adjudicar-se actius dolents que li passava un banc.
Aquest actiu dolent si en el balanç del banc estava valorat a 100, tot sovint la SAREP el comprava amb un descompte del 30%, 40% 60% i 80%. Aquest és el sistema del banc dolent amb la SAREP que fins ara acumula moltes pèrdues, però clar, han passat tot just quasi 5 anys, per tant, l’horitzó pel qual la SAREP han de buscar la seva rendibilitat és l’horitzó de 15 anys. I així és com es va actuar en aquesta etapa final de la crisi bancària espanyola.
BALANÇ QUE HA COSTAT EN QUAN A DINERS PÚBLICS Parlem de diners públics, bé de l’estat espanyol, bé de la UE que s’han posat al servei de reestructuració bancària. Això ha significat aproximadament uns 67.000 milions d’euros, dels quals 56.000 milions han estat aportats pel FROB (14.000) o pel MEDE (41.000), la major part pel MEDE. Aquests són els diners públics, aproximadament 56.000. També hi ha hagut una aportació de diners de la pròpia banca a través del fons de garantia de dipòsits, són diners privats que sumen aproximadament uns 11.600 milions. D’aquests 67.000 s’estima que aproximadament 40.000 són irrecuperables. Aquest haurà estat el cost al final quan s’hagi liquidat tot i s’hagin privatitzat els bancs que encara tenen presencia del FROB en el seu accionariat, per exemple, el cas més important és Bankia, que encara és un banc nacionalitzat propietat del FROB UNIÓ BANCÀRIA EUROPEA La UE va fer diversos rescats a 2012 li va tocar a Espanya. Hi havia un problema i es que quan hi havia risc d’insolvència de bancs, això es transformava en risc pel deute públic, llavors els estats per ajudar a que la banca no faci fallida posen més recursos i això fa augmentar el dèficit públic i això fa que els mercats cada cop els hi exigeixin tdi i primes més elevades. Per tant apliquen les normes de Basilea 3 per controlar aquests riscos bancaris i també s’apliquen normes més exigents en quant a recursos propis, però a més s’ha d’establir un sistema dins la UE que faci que aquestes crisis 7 bancaries no contagiïn les finances publiques i per fer-ho es dissenya la Unió Bancaria Europea, que comporta els següents elements: 1. Aprovació d’un codi únic bancari: Les normes de funcionament dels bancs seran idèntiques per tots.
2. Mecanisme únic de supervisió Aquest mecanisme esta format pel BCE i els bancs centrals de cada estat, en el cas espanyol, el Banc d’Espanya. Però la peça clau d’aquest mecanisme de supervisió és el BCE. S’ha discutit força si era convenient que el BCE fos el responsable també d’aquesta supervisió, ja que com sabem el BCE té també moltes altres funcions, per exemple: és el responsable de la política monetària, de fixar els tipus d¡interès, de regular la liquiditat, a més d’això és el banc dels bancs, és a dir, és l’últim prestamista que hi ha en el sistema financer. De manera que, el major conflicte d’interès que hi havia era si el BCE estava capacitat per decidir si deixa que aquell banc faci fallida o al contrari li injecta diners.
Finalment va guanyar la opció de que si i és el supervisor de vigilància i d’inspecció, però que ho fa servint-se de les estructures d’inspecció que tenen els diversos bancs centrals.
3. Creació de l’anomenat mecanisme únic de resolució (mecanisme únic de liquidació).
Aquest mecanisme únic de resolució quan un banc té problemes ha d’intervenir-lo. Una vegada intervingut, decideix si aquest banc, amb una certa ajuda, és viable i pot superar aquesta crisi de solvència, si decideix això, decideix que els que han de suportar pèrdues les suportin, i a més a més pot decidir injectar-hi diners d’un fons, que és un fons per estabilitzar entitats amb problemes. Aquest mecanisme d’estabilització esta previst que tingui de l’ordre d’uns 55.000 milions d’euros de recursos. Aquests recursos els posen els bancs. Si per contra, no és viable, doncs decidirà quins son els passos que portaran a la liquidació d’aquesta entitat. Tant en un cas com en l’altre si observem no hi ha diners públics compromesos i per tant, s’ha aconseguit l’objectiu de la creació de la unió bancaria.
QUINA ÉS LA REALITAT ACTUAL, L’EVOLUCIÓ QUE HA TINGUT EN ELS ULTIMS ANYS I L’EVOLUCIÓ DEL SECTOR BANCARI A ESPANYA - Primera concentració bancària: (1978 – 1983) El resultat de la crisi va ser la compra de bancs petits i mitjans.
Segona concentració bancària: Es desencadena quan el Bilbao llença l’OPA sobre Banesto i provoca l’inici de un procés de concentració en la perspectiva del mercat únic europeu. (Dura fins els primers anys 2000).
Tercera concentració bancària: Lligada als anys de gran recessió.
Quan parlem de concentració bancària ens referim a vaires coses: Primer el nombre d’entitats bancàries s’ha reduït substancialment, així, l’any 85, hi havia a Espanya entre bancs i caixes aproximadament 180 entitats operant. L’any 2005, eren unes 120. L’any 2014 eren unes 70. Per tant, disminució molt important en el nombre d’entitats. També parlem de que d’aquests 70, els 5 més grans tenen aproximadament el 60% dels actius del sector bancari. Quan l’any 90 tenien aproximadament una tercera part 33%. Un altre aspecte és que la capacitat del sector bancari s’ha reduït de forma dràstica, entre el 2008 i 2014 es varen tancar 13.000 sucursals i es varen amortitza 60.000 llocs de treball. Hem tornat a les dimensions dels anys 80. D’aquests 5 grans, els 3 més grans són: Santander, Caixa Banc i BBVA, tots estan en el exterior excepte Caixa Banc, ja que com venia de la caixa de pensions i de les altres caixes, no havien fet expansió internacional o molt poca. També és una excepció pel que fa al seu capital, ja que la majoria no està en fons d’inversió, perquè els bancs que venen de caixes, aquestes es varen transforma en fundacions (si tenen menys del 10% del banc, són una fundació normal, però per sobre del 10%, han de constituir-se en forma de fundació bancària). Actualment la Caixa té al voltant del 50% del seu capital, la resta està en fons d’inversions, etc.
CONDICIONS EN LES QUALS TREBALLEN ELS BANCS 1. Context dels baixos tipus d’interès El BCE té a l’entorn del 0% els tipus d’interès, per tant, això es un factor perjudicial per al negoci bancari, ja que el diferencial entre els tipus d’interès d’actius i passius fa molt difícil per les entitats poder pagar tots els costos d’estructura i a sobre fer beneficis, per la qual s’han reduït molt les entitats bancàries. I això que sembla que continuarà a ll/t és un punt molt desfavorable en el desenvolupament de l’activitat bancaria. Per tant intenten aconseguir aquests ingressos venent tot tipus de productes i així generar comissions. També els hi resulta desfavorable a nivell tecnològic.
8 2. Competència de les FINTECH Aquest altre element desfavorable, que són les plataformes tecnològiques de pagament com Paypal, ja que s’han convertit en competidores de la banca i son les anomenades: FINTECH. Tot depèn fins a quin punt la regulació financera de la UE ho permeti o no.
3. Majors exigències de recursos propis que els hi exigeix Basilea 3 i la UE Una de les respostes de la banca per guanyar eficiència i ser més competitives ha sigut la reduït la plantilla, a més d’això prejubila empleats que els hi surten més cars de 50 i pocs anys, incorporant en el seu lloc persones joves amb sous inferiors. Això torna a proporcionar nous llocs de treball.
9 ...

Tags:
Comprar Previsualizar