La Contestació i les seves conseqüències (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

La Contestació És la revolució dels joves, són el punt clau de l’enorme transformació social, política i econòmica que va haver-hi. Són molts joves, i molt educats, els quals fan una revolució. No han viscut la guerra ni la postguerra i es troben amb un món que canvia.
En aquell món del benestar i el consum neixen nous subjectes internacionals i hi apareix un constant perill de guerra. El món, però, no canvia políticament i es veuen frustrades les esperances de 1945. Els joves, per tant, decideixen ser els protagonistes d’aquesta revolució.
Himnes de revolució: Bob Dylan – The times they are a-changin’ i ‘Blowing in the wind’ Auge de l’esquerra al món occidental Els anys 60 es caracteritzen per un auge generalitzat de l’esquerra. A nivell polític institucional es nota en diversos països occidentals canvis en el governs. Als EUA, Kennedy i Johnson porten endavant programes reformistes.
Els joves de la Contestació busquen models polítics diferents als vistos fins al moment, es pot parlar del naixement d’una nova esquerra. El capitalisme és tan nefast com el comunisme soviètic, igual d’oposats a la veritable revolució que volien fer.
Els models llavors són Mao i la Revolució Cultural, el Che Guevara i la seva guerrilla i Ho Chi Minh i la lluita antiimperialista a Vietnam. Altres referents són els intel·lectuals, filòsofs com Marcuse o Sastre i historiadors com E.P. Thomson, entre d’altres.
La ruptura amb el sistema És una voluntat de canvi que es manifesta en formes i àmbits molt diversos: més que canvi caldria parlar d’una ruptura. És una dura crítica a les generacions anteriors i a les seves convencions, mai hi havia hagut tantes crítiques.
La ruptura es manifesta en la contestació a tots els símbols de poder, com la policia. La consigna és escandalitzar. Són joves però, que no són nihilistes, sinó que tenen molta ideologia i gran compromís polític.
Aquests joves protagonitzen una llarga temporada de lluites socials i polítiques a tot el món.
Entre les més importants estan: - Les protestes contra la guerra del Vietnam (i no només als EUA).
- La lluita pels drets civils dels negres, als EUA.
- Els primers moviments ambientalistes.
- Els moviments per les reformes en àmbit universitari.
Les formes de la lluita són moltes i diferents, sobretot assemblees, assegudes pacífiques (sitin), espontaneïtat i manca de veritables organitzacions de llarga duració.
El canvi comença sobretot a Londres.
“Swingin’ London” Moda, música, art i cinema troben en la ciutat un territori extraordinàriament propici, carregat d’optimismes i voluntat de canvi. La creativitat va ser la norma suprema, així com la voluntat de modificar els costums tradicionals i de superar les convencions.
Els Beatles Indiscutibles reis de l’escena musical, i fenomen musical més important del segle XX. A partir de 1963, els 4 de Liverpool conquisten Gran Bretanya i el món. La Beatlemania va ser un dels fenòmens socials més importants de l’època, el mateix Lennon va afirmar que eren més coneguts que Jesús. Van ser anticipants de tendències, creadors extraordinaris, carismàtics, els Beatles can canviar la música i la societat de tot un món.
Tot i les primeres resistències, els Beatles van ser més acceptats pel sistema, ja que no tenien lletres gaire contundents. En canvi, altres grups com The Rolling Stones o The Who eren el veritable terror pels pares més conservadors ja que expressaven la seva insatisfacció explícitament.
La Cançó Protesta També preocupants, en l’òptica de les classes dirigents, van ser aquells cantants que durant la Contestació van donar gran popularitat a la Cançó Protesta. En aquest gendre musical, que ja tenia una llarga tradició especialment als EUA, la reivindicació política i social és part integrant de la mateixa música. Alguns autors molt importants apart dels anteriors són Joan Baez, Pete Seeger o sobretot Bob Dylan.
Aquests moviments transgressors no són sols a la música, també al cinema, a la moda, etc. La moda dels 60 es caracteritza pel canvi radical respecte a models anteriors, amb l’objectiu de provocar i escandalitzar, amb la fonamental introducció de la minifaldilla.
L’art, d’altra banda, també expressa aquesta ruptura. Lichtenstein i Warhol són importants exponents d’aquest canvi.
Les drogues La difusió de les drogues va ser un component important de la cultura juvenil. El LSD, per les seves característiques al·lucinògenes i psicodèliques, va ser la droga més popular. Es va popularitzar gràcies a artistes famosos com Tim Leary.
Els joves experimenten també amb peiot i marihuana.
Revolució sexual i feminisme La Revolució Sexual va ser la més exitosa i influent de totes les revolucions dels 60 i va canviar radicalment el món. Va ser ajudada per la difusió de la píndola anticonceptiva: el sexe passa a ser un entreteniment i s’allibera dels tabús anteriors. Això també porta a una difusió de la pornografia.
També va tenir un important component de reivindicació: - Els homosexuals comencen a manifestar-se en defensa dels seus drets.
- Neix un nou feminisme que demana divorci i avortament legals, assumint un nou protagonisme a la societat.
San Francisco i la ‘Summer of Love’ L’estiu de 1967 va ser un moment clau per a la difusió mundial de la contracultura. San Francisco ja era una de les ciutats més actives i alternatives del món amb una gran importància de les avantguardes.
En aquest estiu, uns 100000 joves de tots els EUA es van reunir a la ciutat en una manifestació molt original caracteritzada per assemblees, sexe i amor lliure, drogues i música.
El 1968 Any que representa l’explosió de la Contestació. Els protagonistes van ser els joves radicals, que ocupen les universitats. Als EUA ja havia començat el fenomen l’any 1965 a Berkeley, ajuntant-se després a les protestes contra Vietnam. El primer país a mobilitzar-se va ser Itàlia: a principis de 1968 gairebé totes les universitats estaven ocupades. Altres moviments importants es van donar a Alemanya, Polònia, Iugoslàvia, Japó i Mèxic.
Els dos moments més tràgics van ser el maig francès i la primavera de Praga.
Woodstock (1969) Un dels moments més emblemàtics dels 60 va ser el festival musical de Woodstock. El primer gran festival musical va ser el de Monterrey de l’any 1967 però no va ser tan important com el de Woodstock. Durant tres dies, 500000 joves van participar a una marató de sexe, drogues i rock’n’roll sense precedents. L’actuació que més es recorda del festival és la de Jimi Hendrix.
Nous escenaris a Europa Occidental El malestar dels joves respecte a una situació política poc satisfactòria i “congelada” (per la Guerra Freda) va ser entès també per alguns dirigents europeus. A Europa Occidental es comencen llavors a donar alguns intents per a trobar respostes alternatives al rígid maniqueisme de la Guerra Freda.
No és casual que això passi a Europa, ja que és el continent que viu la divisió de la Guerra Freda de forma més traumàtica i, consegüentment, seria el principal escenari de combats en cas de guerra. El primer intent va ser el centre-esquerra a Itàlia, amb el PSI de Nenni i la DC de Moro.
La grandeur de De Gaulle De Gaulle va ser un dels grans referents d’aquest camí. Després del seu paper a la guerra d‘Algèria, De Gaulle va governar (1958-65) amb un estil molt personalista i amb un objectiu fonamental: restituir a França a la seva antiga grandesa. És per això que es parla de les polítiques de la grandeur. Sota De Gaulle va continuar l’expansió econòmica, amb un PIB que va superar el de la Gran Bretanya.
El progrés tecnològic va ser important i, amb De Gaulle, França va aconseguir la bomba atòmica.
La seva política exterior va ser important, l’objectiu es fer de França una potència reconeguda i un referent mundial. Gairebé totes les seves accions van causar polèmica: - Va vetar l’ingrés de la Gran Bretanya a la CEE.
- Va boicotejar sessions a la CEE.
- Retira França de l’estructura militar de la OTAN.
- Reconeix la Xina de Mao.
- Trenca amb el suport tradicional a Israel.
- A Montreal, diu ‘Vive le Québec libre!’.
- Parla explícitament d’una Europa que va ‘de l’Atlàntic als Urals’, trencant així amb la tradició atlàntica del país i incloent la URSS dins el progrés europeu.
Els inicis del Maig francès El Maig francès va ser el moment més important de la Contestació, i un moment fonamental per la història contemporània. Les causes van ser moltes: - La decadència del sistema polític de De Gaulle després de 10 anys.
- Insatisfacció dels joves i primeres senyals de malestar social.
- Massificació universitària amb els seus consegüents problemes.
L’inici és el 2-5-68, quan la policia, després de mesos de protestes, tanca la universitat de Nanterre. El 3-5 els estudiants de la Sorbonne es mobilitzen en solidaritat. El 6-5 estudiants i docents marxen a Sorbonne i comencen enfrontaments amb barricades.
A partir d’aquest dia, els estudiants de les superiors s’afegeixen a les protestes dels universitaris. El 10-5 hi ha violents enfrontaments entre policia i estudiants, amb l’acció d’agents infiltrats i la resposta dels joves amb molotovs. El 13-5 ja són un milió de persones que es manifesten. La policia torna a obrir Sorbonne i els estudiants la tornen a ocupar.
A partir d’aquest moment, la situació es va fer dramàtica per les autoritats, ja que els obrers s’uneixen als estudiants i ocupen les fàbriques. Demanen un canvi social i polític radical. A la darrera setmana de maig, França està paralitzada amb dos terços dels treballadors fent vaga.
Els partits d’esquerra esperen poder aprofitar la situació.
Les reaccions de la societat van ser molt diferents, però la revolta va sorprendre a tothom. De Gaulle al principi no sembla preocupar-se però després és partidari de la ‘línia dura’. El primer ministre Pompidou, en canvi, és més prudent i es nega a utilitzar la força, esperant que es calmi la revolta amb el temps. Els més sorpresos van ser sindicats i partits d’esquerra.
La societat al principi simpatitza amb els estudiants però poc a poc es van allunyant de les protestes. El 29-5, De Gaulle desapareix durant unes hores tement un cop d’estat, es reuneix amb Massu a Alemanya demanant l’eventual suport de l’exèrcit.
Quan tothom pensa que De Gaulle ja ha caigut, el 30-5 el president convoca noves eleccions i els seus partidaris es manifesten massivament pels carrers. La decisió acaba immediatament amb la revolta: els obrers tornen a la feina, els estudiants deixen d’ocupar les universitats i la policia ocupa la Sorbonne.
De Gaulle convoca eleccions el 23-6 i guanya clamorosament, ja que la majoria era silenciosa.
Tot i així, el Maig francès no surt derrotat totalment, en el fons va canviar el país. A més, es milloren les condicions laborals i es posa fi a la manifestació a les universitats.
La política de Willy Brandt a la RFA Brandt també va protagonitzar molts canvis. Va ser el primer canceller d’esquerres del país. La seva arribada marca un canvi d’imatge. Era molt popular, va comprendre les exigències dels joves i va aportar una extensió de la democràcia.
En política interior, va posar en marxa un gran programa de reformes socials, convertint la RFA en un país més igualitari i amb una protecció social avançada.
Brandt és recordat sobretot per la Ostpolitik, la qual té una visió que aposta per millorar les relacions amb els veïns i millorar les condicions econòmiques de l’Europa de l’Est. Les seves accions més destacades són: - Reconèixer les fronteres de Polònia.
- Reconèixer la RDA i normalitzar les relacions.
- Intercanvis amb molts països de l’Est.
- Demanar perdó públicament pels crims del nazisme.
La Ostpolitik va representar un canvi fonamental, i no només a Alemanya.
L’eurocomunisme dels anys 70 És una altra opció que intenta superar la bipolaritat de la Guerra Freda. Els seus exponents són: Carrillo amb el PCE espanyol, Marchais del PCF francès i Berlinguer amb el PCI italià.
Els eurocomunistes volen portar els seus partits a la democràcia pura, ampliant la base del seu consum. S’allunyen de la URSS i de la seva experiència, accepten les regles democràtiques i separen la construcció del socialisme del model soviètic. Aquests partits patirien un declivi als 80, PCI i PCE es tornen social-demòcrates i el PCF torna dins l’òrbita de Moscou.
L’etapa de Brezhnev El 1964, Khrusxov és allunyat del poder per errors, decisions erràtiques i estil de govern massa personal. Arriben tres homes: Brezhnev, Kosygin i Podgorny. Tots tres porten endavant una direcció col·legial del partit, en la qual s’havien de solucionar els problemes del passat.
Poc a poc, Brezhnev va allunyar Podgorny i va marginar al massa liberal Kosygin, dominant així la vida política soviètica fins la seva mort, l’any 1982. Va re-instaurar un culte de la personalitat que recordava alguns aspectes de l’estalinisme.
El retorn de la repressió La deposició de Khrusxov va portar el retorn de les polítiques repressives i el tancament dels petits espais de llibertat que s’havien obert. No és un retorn a l’estalinisme, no es van dur a terme matances massives, es tracta d’una repressió asfixiant però no homicida que fa aïllar els pocs dissidents.
Entre aquests es poden mencionar l’escriptor (premi Nobel) Solzhenitsyn o el físic Sakharov, que denuncien el sistema soviètic i són favorables als Drets Humans. Un cas peculiar va ser el dels jueus de la URSS, autoritzats a emigrar a Israel (no constituïen un perill ja que no criticaven el sistema).
Les reformes econòmiques L’economia va ser una de les principals preocupacions dels nous líders soviètics. Aquests coneixien els defectes del sistema i confiaven reduir-los. En aquest sentit, va ser important el pla de reforma de Kosygin de 1965 que aposta per una major racionalització industrial i un augment de la producció dels béns de consum. També es fan esforços a l’agricultura, la qual, però, ha d’importar blat.
Entre 1965 i 1973, el creixement soviètic continua sent molt elevat, amb ritmes més alts que a Occident. Tot i això, estructuralment els problemes es van mantenir, ja que molts conservadors no estaven a favor d’aquest Pla Kosygin.
A partir de 1973, comença a fer-se evident un estancament de l’economia soviètica. Els factors d’aquest estancament són la constant dificultat de l’agricultura, el pes creixent de la burocràcia i la manca d’innovació tecnològica.
Lentament, la productivitat va baixant més i més: el creixement del PIB es redueix cada cop més, la diferència amb Occident augmenta, els plans quinquennals fracassen i les economies d’altres països socialistes superen la URSS.
El sistema, a més, acostuma a enganyar sobre les xifres reals, determinant una manca d’informacions sobre les condicions reals del país.
El pes de l’exèrcit Durant l’etapa de Brezhnev, les despeses militars augmenten. La destacada importància dels militars va ser una causa de la continuada carrera armamentista, tot i algunes resistències del mateix Brezhnev. A això, s’han d’afegir factors diplomàtics de la URSS als anys 70, finançant molts moviments comunistes.
Aquesta despesa va suposar un pes enorme dins de la declinant economia soviètica, i va constituir un factor fonamental per a entendre la successiva caiguda del sistema.
L’estancament de la societat Durant l’etapa Brezhnev, la població va gaudir d’una certa estabilitat, amb un estat que continua garantint els serveis bàsics i un lent progrés de les condicions de vida.
Tot i així, la manca de discussió política, el pes creixent per la gerontocràcia del partit i la manca d’estímuls per a millorar determinen un estancament també a la societat. Els soviètics perden confiança respecte el seu govern, ironitzant sobre els líders; busquen petits espais de dissidència, en general es viu una vida segura però gris i monòtona. Això porta a un augment dels suïcidis i alcoholisme. A la mort de Brezhnev, la URSS és un país que s’està descomponent.
Problemes a Europa Oriental Els països d’Europa Oriental segueixen una gran mesura el mateix camí que la URSS: lenta millora en les condicions de vida, estancament polític i social i fort pes de la burocràcia i gerontocràcia.
Els pocs intents de reforma es topen amb les resistències dels conservadors o, si massa radicals, entren en conflicte amb les exigències estratègiques de Moscou.
Tres casos peculiars es donen a Polònia, Hongria i Romania.
A Polònia, grans protestes per l’augment del cost de la vida amb molts morts acaben amb Gomulka. El seu successor, Gierek recorre als préstecs occidentals per a millorar la situació.
A Hongria, Kádár introdueix petites reformes econòmiques seguint l’exemple de Kosygin.
A Romania, Ceausescu governa amb una dictadura personalista que sovint no segueix els dictàmens soviètics, especialment a la política exterior.
Primavera de Praga Va ser l’experiment més original per a trencar amb la bipolaritat de la Guerra Freda. El nou secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia, Dubcek, estimula els ciutadans perquè participin a debats i discussions polítiques.
A principis de 1968, Dubcek llança el Programa d’Acció, dirigit pel partit, que havia de portar a una major llibertat de premsa i d’expressió i un possible futur sistema multipartidista. És la Primavera de Praga.
L’objectiu de Dubcek és construir una nova societat i un nou socialisme: el ‘Socialisme de rostre humà’. Dubcek no posava en discussió el paper del partit comunista, ni l’aliança amb la URSS ni el posicionament de Txecoslovàquia dins el bloc oriental.
La intervenció soviètica a Txecoslovàquia Les declaracions de Dubcek no convencen els líders comunistes: els canvis són una amenaça als interessos de la URSS i es poden estendre. Les discussions no dissipen els dubtes: es decideix llavors la intervenció del Pacte de Varsòvia. El 20-8-1968, les tropes del Pacte entren a Txecoslovàquia sense trobar una resistència organitzada.
Immediatament després, es passa a una ‘normalització’ del país: - S’allunyen els líders reformistes.
- S’anul·len les reformes.
- Es reimplanta el control policial, i el control estatal sobre la indústria.
- S’afavoreix el consum per a limitar el descontent.
L’acció soviètica, d’altra banda, no va eliminar Dubcek, també per les grans protestes mundials (incloent-hi Romania i tots els grans partits comunistes d’Occident).
La doctrina Brezhnev Per justificar retrospectivament la invasió de Praga, les autoritats de la URSS recorren a una nova teoria política, la ‘Doctrina Brezhnev’. Segons aquesta, si un país del bloc comunista abandona el socialisme i es decanta pel capitalisme, aquest és un problema per a tots els països del bloc.
En la pràctica, i seguint la ‘Doctrina Zdánov’, reafirma el dret de la URSS a la intervenció en els assumptes interns dels països del bloc oriental, ja que la URSS és la única que pot decidir què són el socialisme i el capitalisme mencionats.
La Doctrina Brezhnev guiarà la política exterior de la URSS respecte els països d’Europa oriental fins a mitjans dels 80.
...