Tema 5: El colonialismo (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Introducció a la història
Año del apunte 2014
Páginas 27
Fecha de subida 31/10/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 5.1: COLONIALISME. DE LA CONQUESTA AMERICANA A LA IMPLANTACIÓ D’ESTRUCTURES POLÍTIQUES DE CONTROL SOCIAL (SEGLE XVI) En realitat els europeus no descobriren res sinó que (des-cobrirem), és a dir, veiem una cosa que ja hi era però estava oculta.
Amèrica o l’expansió transatlàntica europea El segle XVI va ser 1 època de canvis i transformacions q van marcar la vida política i econòmica del Vell Món. Per a Pierre Chaunu (historiador), el període va significar “la mayor mutación jamás habida del espacio humano”. Però, el q va moure la ment europea van ser les activitats de conquesta i explotació, liderades x capes socials, afavorides durant la Reconquesta que van embarcar cap al Nou Món (pressionats x els canvis econòmic-socials) com a solució x tornar a començar en 1 territori obert i possibilista.
En un 1r moment, la “conquesta espiritual” la van protagonitzar les ordes mendicants. No hi havia prou sacerdots “seculars” i els “regulars” es van fer càrrec de l’evangelització: franciscans; dominics; mercedaris; agustins (clergat diocesà que depenia dels bisbes i arquebisbes (diòcesis, parròquies, etc). Posteriorment al Concili de Trent (154363), els jesuïtes van arribar al Nou Món (no eren seculars ni orde mendicant strictu sensu pq no feien vida conventual): era 1 “força de xoc” de la reforma catòlica. La seva màxima autoritat era el Papa. Prioritzaven l’educació de les elits i les missions.
Des de 1 punt de vista polític, l’Imperi espanyol va establir diverses institucions polítiques i religioses dirigides a controlar políticament i econòmica el territori (= Patronato Regio):     • • Cabildos municipals, o ajuntaments, controlats pels encomenderos o veïns dels municipis.
Encomiendas, o institució sòcio-econòmica mitjançant la qual els indis tributaven als encomenderos (diners, treball, productes) a canvi de protecció, manteniment i evangelització. Son territoris que podien ser tan grans com Espanya, 1 premi que se’ls donava als conqueridors indis. Els encomenderos es sentien amos del territori pq tot i que hi hagués 1 rei, mai apareixia (pretenien en els aristòcrates del nou món). Les encomiendas acabaràn en crisi perquè la corona veu el perill que tenen i això provoca reaccions i en alguns llocs guerres importants.
Virreis, o representants dels reis al Nou Món; Corregiments, amb jurisdicció civil i criminal en primera instància dels pobles d’indis o reduccions. A finals del segle XVI s’encarregaven del cobrament dels tributs reals.
Audiències, on diversos jutges, u oïdores, i un president, s’encarregaven d’administrar justícia.
Tribunal del Sant Ofici, o Inquisició, on diversos fiscals i/o comissaris s’encarregaven de vetllar per la puresa moral dels que pertanyien a la “República de Españoles” (= heretgies, bigàmia, etc.). La inquisició era 1 institució de la corona i no+ s’ocupava dels casos dels espanyols.
La conquesta del Carib: les Antilles (1492-1519) Cristóbal Colón va arribar al Carib (1492, 1493, 1498, 1502) pensant que era a terres del Gran Khan. Molt aviat va adonar-se que s’havia equivocat. Quines van ser les motivacions del seu viatge? Si el comerç dels darrers temps de la Res publica christiana medieval havia estat essencialment mediterrani, les transaccions econòmiques es van anar desplaçant cap a l’Atlàntic amb l’objectiu de trobar un nou camí cap a les Índies orientals, els països de l’or, el marfil i les espècies (A. Domínguez Ortiz, Historia Universal. Edad Moderna, Vol. III, 1986).
Altres tesis (Tzevetan Todorov, La conquête de l’Amérique, la question de l’autre, 1982) consideren que les motivacions van ser religioses i/o mesiàniques (= rescat de les ànimes dels bàrbars del Nou Món).
Al des-cubrir l’existència del Nou Món, els primers cronistes i historiadors descobreixen els límits del seu propi coneixement: 1. Històric Ruptura epistemològica dels principis antropològics, temporals i geogràfics del Vell Món (Una nova natura, nous “Bàrbars”, noves fronteres) 2. Geogràfic Al 1493, Colón escriu una carta a Lluís de Santángel descrivint la natura de “Cipango” com 1 mític Jardí de l'Edèn (“verd”, “colorit”, etc.). Al 1495, l’humanista Pedro Mártir de Anglería descriu la natura americana com “exuberantment feliç” i als seus habitants com a representants d’un estat de puresa original. Al 1500, el cartògraf i navegant Amerigo Vespucci descriu en termes poètics les incomptables belleses d’un paisatge tan divers i diferent del castellà.
El cronista real d'Índies, Gonzalo Fernández de Oviedo, autor de la Historia General y Natural de las Indias (Sevilla, 1535), va percebre la natura americana en termes de “meravella”, tot representant la radical incommensurabilitat de l’obra divina. El “paradís caribeny” es representat com a part de la creació divina. Les meravelles del Nou Món desafien l’enteniment humà, però també la seva capacitat per percebre la realitat. Les pinyes, o ananás, yayamas, yayaguas o boniamas (Llibre VII, Cap. XIV) i les figues de tuna provoquen una mena d’erotisme estètic” al descriure les qualitats d’aquestes fruites.
Aquesta imatge positiva desapareixerà ben aviat, quedant en un segon pla. L’indi apareix ben aviat com un ésser ferotge que atacava i feia la guerra a altres homes (espanyols). I encara pitjor: a partir de 1495, el Dr. Diego Álvarez Chanca confirma l’existència de pràctiques caníbals entre els habitants de les illes del Carib a partir de “proves irrefutables”: el descobriment d’ossos humans.
Amb la des-coberta del “altre”americà es generà una reflexió sobre el “bon salvatge”.
   Bartolomé de Las Casas. Brevísima Historia de la destrucción de las Indias (1552) Michel de Montaige. Des cannibales.
Jean de Léry. Histoire d’un voyage faict en la terre de Bresil (1578) .
Manifestació de la teoria rousseauniana del “Bon salvatge” avant la lettrre. L’existència de “caníbals” va afavorir l’esclavització de tots els “indis de guerra”, rentabilitzant així les despeses de les campanyes de conquesta i/o descobriment. La natura va ser representada en termes edènics, però els seus habitants, els “indis”, com a bàrbars caníbals i sodomites que provocaven el desordre social (discurs naturalista). Alguns conqueridors, com Pánfilo de Narvaez (1478- 1528), es van considerar legitimats per utilitzar la violència física i ideològica contra els indis (= treballen a les mines d’or i perles de Cuba i l’Espanyola).
La Conquesta del Carib i Tierra Firme • La història de les Índies entre 1492 i 1520 demostra que el saqueig va acabar amb el pla de Colón d'utilitzar de manera racional els recursos del Nou Món. En pocs anys, els recursos naturals i humans foren exhaurits.
• Entre 1492 i 1514 la població de la Espanyola es reduí de 500.000 a 32.000 habitants (= col·lapse demogràfic).
Les primeres expedicions a les petites Antilles, les Bahames, y després Puerto Rico (Juan Ponce de León, Diego Colón) i Cuba (Diego Velázquez) s’han de situar dins el context de l’acabament de les reserves d’or i plata i el descens de la mà d’obra.
• A partir de 1509, diverses expedicions es van dirigir al continent o Tierra Firme (governacions de Nova Andalusia y Castilla del Oro) des de Santo Domingo (La Espanyola), Cuba i Jamaica  Esclaus, Or Va haver tres expedicions importants: – 1509-1510. Els capitans Diego de Nicuesa i Alonso de Hojeda van obtenir del monarca llicencies i governacions per establir-se a Veragua i Urabà (respectivament, Colòmbia i Panamà) i comerciar.
– 8 de Febrer de 1517. El capità Francisco Hernández de Córdoba surt de Cuba amb direcció oest. El seu objectiu era l’adquisició de botí.
• El seu pilot era Antón de Alaminos, el mateix pilot de Colón en el seu quart viatge (1502-1504) i de Ponce de León al seu descobriment de la Florida (1513).
1 de maig de 1518. El capità Juan de Grijalva va sortir de Cuba amb direcció cap a Mèxic. Havia indicis que una cultura sofisticada i de grans riqueses es trobava en el continent americà. Grijalva va comandar una expedició que li va reportar no poques crítiques dels seus homes. El van acusar de manca d’iniciativa i dels mediocres resultats de l’expedició. Amèrica apareix com una nova entitat geogràfica diferent del model imaginari que Colón havia tan persistentment tractat de confirmar.
Les expedicions que havien tingut lloc entre 1503 i 1518 van proporcionar una gran quantitat d’informació sobre noves terres i els seus habitants, obrint altres possibilitats que anaven més enllà de la conversió dels indis, la rapinya del territori i l’explotació de la mà d’obra.
• Diego Velázquez, governador de Cuba, va reaccionar ràpidament davant la evidència de civilitzacions (maies, asteques), enviant una expedició darrera una altra per recollir informació de primera mà.
Un dels seus capitans, Hernán Cortés, va ser enviat per: – – – – Recollir informació sobre aquestes civilitzacions; Comunicar els seus descobriments amb rapidesa i celeritat al seu superior, Diego Velázquez; Supervisar els objectes (presumiblement valuosos) obtinguts; Predicar la fe cristiana, sempre que fos possible, entre els indis.
Com veurem, la idea de Cortés no era precisament la de recollir informació per a Diego Velázquez.
Bernal Díaz del Castillo, soldat i cronista de Cortés, diu que ja a Cuba va reclutar als seus homes amb la promesa de conquerir i colonitzar el territori. La seva proposta no coincidia precisament amb el que va ordenar Velázquez… La legitimació de la conquesta Un dels canvis més significatius va ser la necessitat de la Corona espanyola de redactar lleis que legitimessin la conquesta i colonització dels nous territoris.
1) La legitimitat jurídica de la conquesta: les butlles papals de donació. Alexandre VI, Inter Caetera I y II (1493) y Tractat de Tordesillas (7/6/1494).
2) Les retòriques de la conquesta: la “toma de posesión”, “el acta de fundación”, i el “requerimento”. Colón pren possessió del territori americà (12/10/1492) en nom dels Reis Catòlics. A partir de 1512, els espanyols ho van fer seguint una cerimònia ritualitzada plena d’actes simbòlics i disposicions protocol·làries que havien de fer-se en “forma pública” L’objectiu del Requerimiento era sotmetre’ls a la sobirania dels Reis Catòlics, els quals havien rebut del Papa aquelles terres, demanant-los que els acceptessin en el seu nom. A més, tenien el deure de predicar la fe cristiana.
a) Si acceptaven, podien romandre a les seves terres; b) Si rebutjaven, els espanyols podien fer-los la “guerra justa”, arravatar-los les terres i propietats.
L’amenaça de guerra continguda al Requerimiento fou un dels aspectes distintius del colonialisme espanyol. Cap altre govern europeu promulgà un protocol – castellà, llatí- per sotmetre als subjectes colonials com el que va redactar la Corona espanyola. Però, si els indis no podien entendre’ls quan era llegit, quin sentit tenia un procediment tan extravagant. ¿A qui anava dirigit realment aquell document ? La crítica a la conquesta Montesinos o l’inici de la conciència crítica. Els conqueridors volien obtenir or i plata en grans quantitats. També volien esdevenir “encomenderos” i utilitzar la mà d’obra nativa en benefici propi. El gobernador Nicolás de Ovando va ser el primer qui va atorgar els primers repartiments d’indis - o “encomiendas” – a l’illa de l’Espanyola (1502).
Els espanyols es van convertir en senyors de vassalls d’indis. El sistema d’encomienda, però, es basava en un principi de falsa reciprocitat: els encomenderos havien de garantir una educació religiosa als natius, els quals, a la seva vegada, es veien forçats a proporcionar-los una sèrie de serveis. El problema va ser quan els colons van mostrarse escassament interessats en tasques pedagògiques i evangelitzadores.
Davant aquesta situació d’explotació, que delmava la població nativa, els frares dominics (Antonio de Montesinos, 1511; Bartolomé de las Casas, 1516-1566) van condemnar la violència dels espanyols, van criticar el Requerimiento i van demanar l’abolició del sistema de encomienda. ¿Era lícit apropiar-se de les terres dels indis –dominium rerum? Per recabar informació, la Corona envia a tres jerònims – el famós interrogatori jeromià – per conèixer de primera mà els fets (1516).
La conquesta de Mèxic La conquesta de Mèxic ens planteja una pregunta ineludible: ¿Com va ser possible que uns quants aventurers, no més de 400 homes, fossin capaços de derrotar a un poder militar com l’imperi asteca en menys de dos anys? Hi ha diverses lectures. William H. Prescott (History of the Conquest of Mexico, 1840) considerava que el triomf dels espanyols tenia molt a veure amb la superioritat dels primers, visible sobretot a la seva maquinaria bèl·lica i en la seva superioritat moral i mental. ¡¡Eurocentrisme!! Seguint la faula de Prescott, Tzvetan Todorov (La conquête de l’Amérique, la question de l’autre, 1982) parla de com els nàhues eren una cultura dominada pel seu enteniment cíclic del temps. Davant la invasió espanyola van ser incapaços d’improvisar una resistència efectiva. Moctezuma els envia or convençut que acabaran abandonant les seves terres.
Para Todorov, els espanyols posseïen una “tecnologia superior de simbolització” que els permetia mentir i enganyar.
Una mica que, suposadament, els asteques no eren capaços de fer (= no és això un xic “etnocèntric”?). Des del principi, Cortés (1485-1547) descobreix la confusió – ell és l'enviat Quetzalcoatl – i ho explota en el seu benefici.
Todorov creïa que els asteques estaven atenallats per una concepció cíclica del temps, que implicava una repetició de la cosmogonia.
Per contra, Todorov considera que Cortès era un tipus intel·ligent, que dominava l'art de la improvisació i adaptació, però al mateix temps sent conscient d'això, el que es va convertir en l'autèntic principi de la seva conducta. És un especialista en la comunicació humana que domina l'imperi mexica a través del seu domini dels signes (Inga Clendinnen, Aztecs, Cambridge University Press, 1991).
No es tracta tant del seu idiosincràtic talent individual, sinó de la seva capacitat cultural (europea) basada en la seva capacitat de llegir i escriure. L'escriptura és, doncs, no simplement una eina, sinó un índex de l'evolució de les estructures mentals. Hi ha un enfrontament, o xoc, entre dues formes de pensar i entendre la conquesta: a) La tradició escriturística-literària de Cortés; b) El predomini del ritual i del temps cíclic (en front del temps linial europeu) dels asteques.
¿Quina és la funció política de les Cartes de Cortés? La conquesta de Tenochtitlán va tenir lloc en dues fases: – Abril de 1519-Maig de 1521. Cortés marxa de Cuba sense permís de Diego Velázquez amb direcció a la Nova Espanya. Després del desembarcament dels espanyols, marxen juntament amb els habitants de Cempoala, primer, i després juntament amb els nadius de la província independent de Tlaxcala. L'enlluernadora Tenochtitlan-Tlatelolco, una ciutat flotant de 200.000 habitants, va ser comparada amb “la Venècia del Nou Món” ALIANCES NATIVES.
Es van apoderar de l'emperador Moctezuma i van romandre allà per espai de sis mesos. Després, van tornar a la costa al tenir notícia de l'arribada d'una expedició al comandament de Pánfilo de Narváez (maig de 1520).
Narváez va ser empresonat en Veracruz (allà Cortés va crear un ajuntament o cabildo per no haver de dependre de les ordres de Velázquez) una per espai de dos anys. Mentrestant s'havia produït una revolta en Tenochtitlan, motivada per l'absència de Cortés i la violència del seu lloctinent, Pedro de Alvarado, durant una celebració festiva.
Va ser derrotat i les seves forces es van incorporar a les de Cortés. Allà va tenir lloc la famosa crema de les naus, impedint així que ningú tingués la temptació de tornar a Cuba. L'expulsió dels espanyols, amb grans pèrdues, al juny de 1520, es va cridar la “Nit Trista”, que va coincidir amb la mort de Moctezuma, probablement a mans espanyoles, el que va provocar la seva fugida precipitada.
Maig de 1521-Agost, 1521. El replegament va ser difícil, amb els asteques trepitjant-los els talons. A Otumba, els espanyols, delmats, fugien amb grans dificultats de Tenochtitlán, perseguits per “un mar de guerrers”. Dites guerreres van desaparèixer quan Cortés i els seus homes es van apoderar del portador de la bandera. Aquesta acció va accelerar la desmoralització dels seus perseguidors i va donar lloc que s'organitzessin i recuperessin la moral.
Igualment, els asteques perseguien sempre a l'espanyol que portava la bandera. No és d'estranyar que ningú volgués dur-la… Recluten aliats, no tots ells voluntaris, i inicien el lloc a Tenochtitlán al maig de 1521. La ciutat va acabar sucumbint a les forces combinades de Cortés i els tlaxcaltecas a l'agost de 1521. Així, famolencs, assedegats i esgotats pel cansament, els asteques van ser derrotats. Però no ho van anar tant per la seva superioritat tàctica, sinó per una espècie de col·lapse “moral”. Els espanyols no tenien cap respecte pels “signes”.
Clendinnen ens convida a qüestionar la creença en la invencibilitat dels espanyols simplement per llegir – i no qüestionar – els textos canònics de Cortés. La qüestió no és simplement la manipulació de les Cartes que va enviar a Carles V, sinó la voluntat d'establir una evidència legal de les seves actuacions.
Les Cartes de Cortés són ficcions, marcades per elisions, omissions, invencions i un desig clar d'impressionar a Carles V amb el seu pròpia indispensabilitat (= una espècie d'Horaci, un soldat exemplar, lleial i servicial a la Corona). La construcció de Cortés com a líder.
A la Segunda Carta de Relación (octubre, 1520), Cortés informa al rei de l'esplendor de Tenochtitlán, de l'or i les riqueses, així com de la retirada després dels fets de la “Nit Trista”. Però en aquesta Carta elabora una espècie de “self-fashioning”: Un líder flexible, sempre lleial, amb recursos, tot i que incòmode amb “nimietats legals”.
Al Códice Florentino, el franciscà Bernardino de Sahagún confirma les tesi que apunten a un Moctezuma paralitzat pel terror. Cortés era el Déu Quetzalcoatl, la Serp Emplumada, que tornava després de 50 anys. D'on va obtenir Sahagún aquesta informació? Com van tenir els seus informants nadius accés a Moctezuma, considerat un Déu? Cortés fou capaç de llegir la conducta no verbal de Moctezuma a través dels seus emisaris.
¿Quin significat tenien aquells regals? Per a Cortés, es tractava d’un intent de soborn. Però potser era una forma d’humiliar a l’adversari… En qualsevol cas, l'espanyol volia mirar a Moctezuma “a la cara”. Venint d'un estranger, semblant atreviment resultava inquietant. Preferia l'estil “personal”: sabia a qui havia d'afalagar i a qui pagar amb or.
A més, utilitzava la força de manera brutal, amplificant els seus efectes per a atemorir al rival, tallant les mans de 50 emissaris admesos lliurement en el campament espanyol, mutilant-los com “espies”; una massacre a Cholula... La causa de la derrota dels asteques fou, segons Clendinnen, el “fracàs comunicatiu” entre Cortés i Moctezuma.
Cortés era un mestre en les tàctiques psicològiques i militars, guanyant adeptes i legitimant la seva conducta. Com van aconseguir, doncs, vèncer davant forces molt més superiors en nombre? Clendinnen considera que la raó no va ser tant militar (espases, mosquets, ballestes, cavalls i canons) com tàctica. Els asteques no entenien la “guerra d'escamots” (emboscades), on els espanyols seleccionaven el seu objectiu. Preferien la lluita cos a cos a camp obert .
El setge era la quintaessència de l'estratègia militar europea. Cortés havia mantingut el seu control de la ciutat imperial, intimidant als seus habitants mitjançant calculades mostres de crueltat.
Segons Beatriz Pastor (Discursos narrativos de la conquista de América, 1988), les Cartas de Cortés es troben marcades per un procés de ficcionalització basat en dues idees: La representació de la rebelió com un servei al rei. La transformació del rebel en un model de conqueridor.
Cortés està preocupat per obtenir del rei la legitimitat de les seves accions. Sempre parla de fer relació “veritable”, basada en un observació directa dels fets que li proporciona credibilitat (“jo vaig estar allí”).
• Cortés actua d'acord als “interessos del rei”. Les seves cartes barregen realitat i ficció amb la finalitat de produir una sèrie de documents persuasius i racionals, però que se situen entre les novel·les de cavalleries i les relacionsperiodístiques (o cròniques).
En les seves tres primeres cartes (fins que el rei accepta la seva rebel·lió i li nomena governador i capità general de la Nova Espanya), Cortés modela la seva transgressió fins al punt de convertir-la en un servei a la Corona. Es basa en el codi de vassallatge. Ell és el bon vassall, mentre que Velázquez apareix com traïdor, els seus homes, com delinqüents que tracten d'impedir que Cortés porti a terme el seu propòsit de conquistar la Nova Espanya (no oblidem, sempre al servei de la Corona…!).
A la Segona Carta de Relació, Cortés contínua dibuixant una imatge de lleialtat cap al seu rei. Evita fer cap valoració de dos fets absolutament fonamentals:   La matança perpetrada en el temple per Alvarado i els seus homes. Aquesta matança va ser la desencadenant de la rebel·lió.
L'alliberament del germà de Moctezuma, Cuhitlaua, va afavorir l'organització de la resistència dels asteques contra els espanyols al comandament d'un nou líder religiós i militar.
En lloc de donar detalls sobre aquests fets, Cortés ens diu que van succeir a conseqüència de la seva partida de la ciutat. Recordem que va anar a reprimir l'arribada de Pánfilo de Narváez. També culpa als mateixos asteques d'això:   La mort de Moctezuma quan es dirigiria al seu poble per a pacificar-lo. Els asteques el maten. Per què? Velázquez i els seus seguidors són retratats com traïdors. És incapaç de sacrificar els seus propis interessos en benefici de la Corona (= com fa Cortés, és clar…!).
¿Qui és responsable de la revolta dels mexicas? Diego Velázquez, per haver enviat les seves tropes sota el comandament de Narváez per detenir-lo. Cortés, pel contrari, és el fidel vassall que lluita pel seu rei (= codi de vassallatge).
TEMA 5.2: EL COLONIALISME: EL DOMINI EUROPEU DEL MÓN (SEGLE XVIII-XX) Les reformes borbòniques (segle XVIII) La guerra d Successió(1700-1713) va produir 1 aliança d’Espanya amb Francia. Després d la Pau d’Utrecht (1712- 13), Felipe V va ocupar el tro espanyol i renuncia als drets successoris a França. Anglaterra, igual q França, obté accés legal als mercats americans amb l’asiento de negros (monopoli x vendre esclaus negres a les colònies espanyoles).
Les raons de la decadència de la monarquia espanyolaLes disposicions q dirigien la política comercial, les tarifes (alcabalas) qe havien destruït l’indústria interior (Espanya depenia d les manufactures exteriors). El nou imperialisme de Carles III pretenia acabar amb la “1a emancipació” d’Hispanoamèrica. Carles III va dissenyar 1 programa de reformes en el que la 1º preocupació era el progrés econòmic de l’imperi espanyol. L’ objectiu era recuperar l’antic poder i prestigi colonial. X acabar amb la decadència de l’Imperi heretat dels Habsburg era necessari fer coses com reformar l’administració de les possessions, ampliar l’economia extra-minera i enfortir el comerç intercolonial. X aconseguir-ho calia acabar amb els negocis il·legals/fraudulents dels corregidors i subdelegats a Índies. X últim reorganitzar la defensa militar x fer front a l’incursió d'altres potències colonials europees (Holanda, França, Anglat).
Decadències, estabilitzacions, renovacions Entre 1792 i 1870, Portugal i Espanya perden gran part del seu imperi colonial, que es va convertir en l’actual Amèrica Llatina. Conserven punts de recolzament, arxipèlags o territoris pobres. Espanya, però, conserva Cuba, Puerto Rico i Filipines. Resten 3 grans potencies colonials: França, força dèbil, Anglaterra i Holanda.
Al segle XIX es va mantenir 1 tipus d’explotació colonial informal: s’establien relacions comercials desiguals; s’ocupaven les zones costaneres i els ports. Van tenir lloc 3 fets importants: es van ocupar algunes regions molt valuoses a l’Àsia i al Pacífic Sud; es van establir les bases de la gran expansió imperialista de finals del segle: coneixement + profunds de mars i continents i difusió dels valors occidents (missioners, agents comercials). Es van fixar línies mestres de l’expansió posterior i es va produir l’expansió de fronteres interiors de l’imperi rus i els EEUU.
A partir de 1880 les 1es potències colonials occidentals van establir 1 domini formal d’immensos territoris: Van organitzar una administració específica; i van afrontar costoses guerres i altres despeses que permetien assegurar les seves possessions. IMPERIALISME (1880-1950)  Repartiment de continents sencers entre les potències occidentals.
Imperialisme(s) L’imperialisme era un concepte encunyat ja a finals del segle XIX per definir el procés de conquestes colonials per part de les potències occidentals: Interpretació econòmica (John Hobson, 1902; Hilferding, 1910; Lenin, 1916).
L’imperialisme seria una conseqüència del desenvolupament del capitalisme financer o monopolista. Necessitat de buscar nous espais (= mercats colonials) per exportar les seves mercaderies (= superproducció i excedents de capital, 1870s).
Els grups financers metropolitans veieren en les colònies possibilitats d’inversió (Lenin, El imperialisme, estadis superior del capitalisme, 1916). Per tal d’assegurar-les calia controlar políticament aquests territoris i defensar-los d’altres competidors (Charles Andrés Julien, Jules Ferry). La construcció d’infraestructures – carreteres, ferrocarrils, ports, explotacions mineres, etc. – permeté l’obtenció d’elevats beneficis. Petroli a l’Orient Mitjà, Coure a Amèrica del Sud (Xile), Cautxú al Congo i a l’Amazònia i Or a Sud-àfrica.
Entre 1850 i 1914 quaranta milions d’europeus marxen cap a altres continents (Amèrica, principalment, però també Àsia i Àfrica). Les companyies transatlàntiques fan grans negocis amb l’afluència de viatgers; Els estats europeus alleugereixen la pressió demogràfica. Als anys 80 s’arriba a la xifra de 500.000 immigrants anuals. Al 1887, la xifra augmenta fins als 800.000! Interpretació política i ideològica. Emfasitza la carrera per la conquesta de territoris en relació a la rivalitat entre les potències principals: El nacionalisme exacerbat exigia una política de prestigi que l’expansió colonial podia proporcionar (= els governs dels Estats imperialistes reben un fort recolzament popular). Aquest és el cas de França després de la derrota amb Alemanya (Batalla del Sedán, 1 de setembre de 1870); Reafirmació de França com a gran potència amb l’ampliació de les seves colònies. Gran Bretanya parla de la seva missió civilitzadora; els italians recorden nostàlgicament l’imperi romà.
La política imperialista s’interpreta com un mecanisme de poder i una mesura preventiva per evitar el creixement dels països rivals (Julen Ferry).
• A partir de 1890, amb l’arribada al poder de l’emperador Guillem II a Alemanya, la integració de l’expansió colonial en la política de poder va ser un fet.
Interpretacions estratègiques (George Bennet). Des d’un punt de vista estratègic, els estats occidentals, com Gran Bretanya, busca protegir la ruta de les Índies (= geopolítica). Una gran potència ha de ser present a tots els punts del món. Els britànics controlen les rutes comercials marítimes; Aquesta preocupació és anterior a la revolució industrial i al gran capitalisme.
Des d’un punt de vista estratègic, la submissió oficial d’amplis espais al domini de les potències occidentals va ser una resposta a problemes que no havien estat creats directament per les metròpolis. ¿Com mantenir la seva posició hegemònica davant les poblacions i Estats nadius? Per solucionar-ho, les metròpolis van haver de protegir als colons, convertint les colònies “informals” en colònies “formals” u oficials. La pressió dels colons europeus per ampliar els seus territoris dominats va estrènyer les relacions amb la metròpoli, així garantint millor la seguretat de les fronteres.
El repartiment d’Àfrica Al segle XIX Amèrica s’emancipa i Àsia presenta zones de colonització ben delimitades (els anglesos al sud i els francesos al sud-est). A l’Àfrica les ambicions de totes les potències colonitzadores van coincidir (anglesos i francesos, però també belgues, alemanys, italians, portuguesos, espanyols). Al 1880 era un continent desconegut on els europeus ocupaven una sèrie de poblacions costaneres; Al 1914 estava totalment repartit, excepte Libèria i Etiòpia.
¿Quines són les línies mestres del repartiment africà? Ocupació inicial de la costa. Des de posicions costaneres es penetra cap a l’interior amb l’objectiu d’arribar a la costa oposada i formar un imperi continu. Aspecte legal. ¿És el descobriment o l’ocupació efectiva d’un territori el que dona dret a explotar-lo? La Conferència de Berlín (1884-85) és va inclinar per l’ocupació (= el ritme de la colonització s’accelera).
Penetració per les valls dels rius. Amb l’ocupació d’una vall es considerava que es tenia dret a ocupar la conca sencera i a la formació d’una colònia sobre ella (= és el cas dels rius Nil, del Níger i del Congo). L’ocupació és lenta. Al principi ningú pensa en colònies, sinó en factories, en bases costaneres d’aprofitament comercial (= la doctrina imperialista és més tardana!). La clau de l’ocupació africana era Egipte i la vall del Nil. Els anglesos i francesos volen controlar aquest lloc estratègic.
La costa mediterrània sembla una zona reservada per França: Algèria (1830) sota el govern de Carles X. Era una colònia de poblament europeu on vivien vora 250.000 francesos (= al 1914 vivien 800.000). Tunis era ambicionat per francesos, anglesos – després de la construcció del Canal de Suez (1875) – i alemanys. Són els francesos qui aconsegueixen d’establir una mena de protectorat Al 1878 Egipte no pot pagar els interessos de les accions angleses i franceses del Canal i els cedeix la gestió de les seves finances. Un moviment nacionalista provoca una matança d’europeus a Alexandria i els anglesos ocupen el país (Wolseley, 1878-79).
A la costa oriental no existien estats a terra ferma, ni tampoc un comerç intens, exceptuant el marfil, transportat per esclaus. Els anglesos no desitjaven establir a Zanzíbar un protectorat britànic. La presència alemanya, representada per la Companyia Alemanya de l’Àfrica Oriental, va obligar-los a defensar els seus interessos. Al 1886 Lord Salisbury i Otto Von Bismarck es divideixen la terra ferma: al nord, els anglesos; al sud, els alemanys.
Els italians, comandats per Francesco Crispi (1819-1901), van aprofitar l’onada expansiva i des del port de Massava, al mar Roig, s’expansionen cap a Eritrea i posteriorment cap a Etiòpia. Els anglesos desconfien de les intencions dels italians a la Vall del Nil. S’obliga als italians a aturar la seva campanya colonitzadora. Es reconeix, però, la possessió de part del territori somali com a compensació.
El control de les costes occidentals ve marcada per tres rius que assenyalen la penetració de tres fases: El Congo belga, que hereten els drets de la societat internacional – presidida pel rei Leopold II, que ha explorat la zona; El Senegal, explorat per l’enginyer i militar francès Louis Léon César Faidherbe (1818-89); El Níger, dirigits per Sir George Dashwood Taubman Goldie (1846-1925). Les conques del Senegal i el Níger no plantegen problemes. A la part dreta del Congo, però, les forces del francès Brazza s’han establert.
La complexitat de la colonització del Congo provoca la celebració de la Conferència de Berlín (1885) on es determina l’existència de l’Estat lliure del Congo – en realitat, controlat pels belgues – on es delimita la zona d’influència francesa (part dreta) i una altra zona sota control internacional. A la costa oest els francesos penetren cap a l’interior, somiant amb una Àfrica Occidental francesa.
Els mitjans d’expansió Diversos mitjans personals i tècnics van possibilitar l’expansió europea cap altres continents: 1. Mitjans personals. Les exploracions geogràfiques van millorar el coneixement del planeta i en molts casos, van representar el primer pas per a la conquesta posterior. Van ser portades a terme per particulars, per grups econòmics o per societats geogràfiques. David Livingstone va recorre el riu Zambezi i va arribar a les cascades del llac Victòria; Henry Morton Stanley va descobrir les fonts del riu Congo. El rei Leopold II de Bèlgica va impulsar la colonització del marge esquerre del riu Congo, per la qual cosa va contractar al periodista galés Stanley.
El coneixement dels cercles polars es va culminar amb l’arribada de Robert E. Peary al pol nord (1909) i de Roald Amudsen al pol sud (1911): Es difonen documentals com el del cartògraf Robert J. Flaherty, Nanook of the North (1922), que narra les dures condicions de vida d’una família que viu a l’Àrtic. La seva celebritat es va basar sobretot en la seva força dramàtica, en la contundència i claredat en l’exposició de la vida quotidiana – amb uns tons gairebé èpics – de Nanook.
El poder de seducció d’aquesta història d’un caçador “primitiu” en una lluita permanent contra un medi hostil – badia de Hudson, Canadà – va captivar una audiència de costa a costa dels Estats Units, estenent-se més enllà de l’oceà, fins arribar a Europa, poc després de la seva estrena comercial. La difusió dels valors de l’home blanc a les societats considerades “primitives” va ser una tasca de les missions religioses, tant protestants com catòliques: Societat Missionera Metodista (1818), depenent de l’església protestant; Els Pares Blancs (1868), una nova congregació catòlica de gran repercussió a l’Àfrica. L’acció dels missioners i la seva difusió dels valors culturals va acabar per servir de suport per a la colonització.
L’esperit científic: el naixement de l’antropologia acadèmica (segle XIX). Fundació de museus i societats etnològiques a Europa i els EUA. ¿Objectius? Preservar les cultures natives i evitar la seva extinció a causa de l’expansió europea.
Escriptors i periodistes van difondre la creença en la superioritat dels valors de l’home blanc: Herman Melville (1819-91), Jules Verne i Rudyard Kipling (1865-1936) van aconseguir familiaritzar els seus lectors amb les aventures de viatgers i pirates. Kipling desenvolupa la idea de la “responsabilitat de l’home blanc” 2. Mitjans tècnics. L’ús d’una tecnologia superior va donar un arma decisiva per a la penetració europea a continents com Àfrica i Àsia: Progrés de la navegació, mitjançant l’aplicació del vapor i l’obertura del Canal de Suez (= major rapidesa dels viatges marítims).Utilització de llanxes canoneres per a l’exploració dels rius i sobretot, per aconseguir, per la força, l’obertura de ports al comerç occidental. El Nèmesi va ser el primer vaixell occidental que va demostrar la seva superioritat a Cantón, destruint les embarcacions xineses (= joncs).
La utilització del cable submarí en els telègrafs va permetre transmetre informació amb rapidesa. L’ús de la quinina com a medicament preventiu contra les febres tifoides i la malària, malalties que obstaculitzaven la penetració a l’Àfrica. Les primeres expedicions a aquest continent van quedar delmades, però la quinina va permetre abordar la conquesta de l’interior (A. W. Crosby, Imperialisme ecològic. La expansión biológica de Europa, 900-1900, 1988).
El govern i les colònies El control i ocupació dels territoris va obligar les potències colonials a organitzar un sistema d’administració i de govern de les colònies: Protectorat. Les autoritats polítiques locals acceptaven de mantenir un govern sota la tutela d’una potència estrangera. La doctrina del protectorat triga a elaborar-se. L’annexió o assimilació de la colònia i la seva integració en l’administració metropolitana com a part seva. S’atorgava als colons blancs drets polítics anàlegs als dels ciutadans de l’Estat imperialista.
L’associació de la colònia a la metròpoli. Aquest sistema permetia establir un govern indirecte. Hi havia Parlaments o consells locals davant dels quals responia el titular del govern de la colònia (= principi anglosaxó de l’autogovern).
L’imperi anglès El país en què la motivació estratègica pel colonialisme (= geopolítica) va ser més intensa va ser Gran Bretanya.
Defensà les seves antigues colònies, perfectament situades per controles les principals rutes comercials. Dominà les dues rutes que unien Europa amb les Índies orientals: Per una banda, controlà el Canal de Suez (1875) i Egipte (1882); Per l’altra, a més dels enclavaments a la costa africana, amplià els seus territoris a Nigèria, Sudan,Uganda i el Cap. El règim administratiu de l’imperi britànic es va basar en l’establiment de dominis: era una fórmula adequada per a les colònies de poblament ocupades per immigrants de procedència europea (= especialment d'origen britànic). Al Canadà, Austràlia, Nova Zelanda o la colònia del Cap es van constituir sistemes de govern local, amb el suport de cambres de representants (= àmplies facultats en tot el que feia referència al seu règim interior). Només dos àmbits els estaven vedats: Relacions exteriors i política de defensa.
El titular del govern colonial era un governador, el nomenament del qual corresponia a la corona britànica. Durant la Revolució i l’Imperi, Anglaterra no només va mantenir el seu imperi colonial, sinó que el va augmentar lleugerament.
Serveix per esborrar el gran fracàs de la independència americana (EEUU); Cap al 1815 l’opinió pública anglesa estava poc interessada per les colònies. L’administració anglesa era força mediocre. Entre els administrats d’Àfrica del Sud havia holandesos, i entre els de Canadà, francesos. Les colònies angleses representen una petita part del mercat d’exportació anglès.
Els polítics “radicals” anglesos eren seguidors de Jeremy Bentham (segle XVIII), qui, com Adam Smith, declarava que les colònies no presentaven cap utilitat econòmica. A més, els tories consideraven que els colons eren perillosos republicans. Les missions religioses, molt preocupades per la sort dels indígenes, augmentaven encara més la desconfiança envers els colons. Els territoris colonials més importants, Àfrica i les Índies occidentals, basaven la seva prosperitat en l’esclavitud. S’obre una campanya filantròpica que havia aconseguit la supressió de la “trata” negrera.
A l’Atlàntic, William Wilberforce (1759-1833) i els filantrops anglesos lluiten per aconseguir l’abolició de l’esclavitud.
Els colons s’oposen a les mesures a favor dels esclaus negres; Al 1833 el govern anglès va ser a punt d’abolir-la la trata, però va fracassar. Entre 1817 i 1820 Espanya i Gran Bretanya van signar l’abolició legal de la trata.
Austràlia i Nova Zelanda van ser colonitzades pels britànics segons els esquemes de la colònia de poblament. Cap al 1815, Austràlia no es deia així. Al 1822 la població de Nova Gales del Sud no tenia més de 24.000 habitants. Els convictes donaven mala reputació al país. Entre 1820-50 la riquesa del país es basava en l’explotació de la carn de be.
A partir de 1850, l’explotació minera (or) atrau milers de colons cap a l’interior. Al 1860, Nova Gales del Sud tenia 350.000 ha. Al 1860, Victòria tenia 538.000 ha.
La presència europea a l’Àfrica abans de 1880 estava constituïda per algunes possessions costaneres de vells imperis colonials: Factories portugueses (Cabo Verde, Sao Tomé, etc.); Els holandesos bòers a l’Àfrica austral. S’obren dos eixos de penetració al nord d’Àfrica i al Senegal, i es va produir l’entrada de la Gran Bretanya en el sud del continent.
Al nord d’Àfrica hi havia un lloc estratègic de pas cap a l’Índia a través del canal de Suez. El control dual francobritànic es va establir al 1876 (= es manté la ficció que Egipte continuava sent un territori independent, governat per un senyor o jedive). Les costes del Senegal, a l’Àfrica occidental, eren un lloc freqüentat per comerciants anglesos i francesos, els quals exercien un comerç triangular: traslladaven esclaus africans a les Antilles i des d’allà portaven sucre a Europa.
A l’Àfrica del Sud hi havia una regió anomenada el Cap on vivien un a petita colònia d’holandesos calvinistes, els bòers. Es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia i eren defensors de l’esclavisme. El territori va caure sota el domini britànic el 1806 i el 1833 el govern britànic va abolir l’esclavitud. Al 1841, un grup de 130 emigrants van marxar cap a la regió del Cap. Molts s'instal·len al Natal, però els britànics no desitgen la proclamació d’un Estat bóer i ocupen Natal (1843). Els holandesos es retiren i els anglesos ocupen els territoris compresos entre l’Orange i el Vaal, però deixaren que els bóers s’organitzessin lliurement més enllà del Vaal. Entre 1849 i 1853, les dues colònies del Cab i del Natal se separen, constituint-se cadascuna amb governs representatius independents. La primera guerra bòer (188081) va acabar amb el reconeixement de la independència del Trasvaal, sota la (teòrica) supervisió britànica.
L’Índia anglesa, molt poblada, estava molt fragmentada políticament. A partir de 1763 va passar a ser una colònia britànica. El govern (indirecte) estava sota el control de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. La base principal d’operacions era la regió de Bengala, amb la seva capital, Calcuta.
Els seus privilegis es renovaren al 1813; L’Indian Act de 1833 va desposseir-la de totes les seves atribucions comercials; Els seus beneficis havien disminuït a la meitat en 15 anys; El cotó substitueix al té. Els teixits anglesos de cotó s’estenien cada cop més a l’Índia i a tota Àsia. La revolució industrial anglesa competia amb l’artesanat tradicional, arruïnant-lo i posant la producció agrícola en mans de negociants anglesos. L’origen del colonialisme econòmic a la península hindú es troba a la revolució industrial anglesa.
Governadors com el primer marqués de Dalhousie (1848-56) van desenvolupar la cultura i esperit anglesos (= escoles superiors). Gran diferència entre el nivell de vida dels autòctons i els funcionaris de la Companyia.
Campanyes militars contra els prínceps vassalls i els enemics exteriors: Guerra contra els máratas; Ocupació de Ceilán; Compra de Singapur; Guerra de Birmània; Primera guerra contra els sijs; Annexió del Punjab.
Quines van ser les causes de la rebel·lió a l’Índia? Els sipais acumulaven animadversions contra la Companyia, principalment per les diferències ètniques entre els oficials britànics i les tropes índies; Reacció contra els privilegis jurídics dels britànics (Llibre Blau, 1856-57); Reacció contra els costums religiosos (cristians) i occidentalització britànics.
Després de la revolta dels sipais (1857), el govern britànic va assumir directament l’administració de l’Índia mitjançant: Un governador general; Un cos de funcionaris civils, l’Indian Civil Service (fundat al 1833). Aquest cos va conduir el procés de transformació de l’Índia: Construcció de vies de comunicació; Establiment de centres educatius a l’estil occidental; Especialització en l’economia, perquè fos complementària a la britànica. Desindustrialització de l’Índia (segle XIX).
La presència britànica ocasionà l’aparició d’un moviment nacionalista: El Partit del Congrés (1885). Es tractava d’un grup d'intel·lectuals originaris del país formats a les universitats anglosaxones. Defensaven un reformisme d’estil anglès. Lord Curzon (1899-1905) va desatendre les seves peticions, fet que provocà: L’adopció d’un programa força autonomista per part del Congrés Nacional Indi (1906). Atemptats terroristes per part dels nacionalistes més radicals.
Per la part oriental d’Àsia, la recerca del mercat xinès i la necessitat d’assegurar Bengala van obligar la Gran Bretanya a ocupar Birmània. L’imperi anglès obria així una via terrestre cap a la Xina i evitava una expansió més gran de França al sud de la península d’Indoxina. La presència britànica a Àsia es completava amb les seves possessions a Malàisia.
Singapur era el centre dels interessos britànics a la regió.
L’imperi francès Els esforços expansionistes de l’Estat francès se centraren en l’Àfrica i el sud-est asiàtic. Al nord d’Àfrica pretengué establir una franja contínua de colònies des de l’oest cap a l’est: Algèria (1830), Tunis (1881); Marroc (1905) La crisi de Fachoda (1898) frenà l’expansió francesa cap a Egipte. El sistema de govern de l’imperi francès va consistir, en general, en la conversió de les colònies en departaments a l’estil de l’administració de la metròpoli. Senegal; Algèria; Cotxinxina; Antilles Aquesta integració va comportar la participació de la població de la colònia, limitada als colons d’origen europeu, en el sistema polític francès a través de l’elecció de Representants al Parlament.
França amplià les seves possessions al golf de Guinea, Madagascar i el Sudan occidental. A Madagascar va predominar l’administració directa, i al nord d’Àfrica, el règim de protectorat. El cas d’Algèria és especial. Al 1830 s’incorporà al domini de França. Lluita constant amb tribus berbers (= estat gairebé permanent de guerres). Fins a 30 anys després no es van ocupar els territoris de l’interior.
A partir de 1871 es va retornar a la política d’assimilació: Es va dividir en 3 departaments, i els assumptes algerians van passar a dependre directament de París. Només els colons europeus, i els jueus, gaudien de drets polítics. La majoria de la població indígena musulmana en quedava exclosa. Nombrosos conflictes amb els musulmans durant tot el segle XX. A partir de 1880 la presència francesa es va estendre cap a Tunísia i el Marroc. Algèria és l’exemple clàssic de colònia de poblament. Al 1914 els colons europeus eren 800.000.
La presència de França a Àsia és l’aspecte més innovador de l’expansió colonial al segle XIX. El procés va començar en la Cotxinxina: Es tractava de protegir les missions catòliques allà establertes; Establir una base des de la qual participar en el comerç amb la Xina, especialment de la seda. Cap al 1885 i 1887 es va completar la formació de la Indoxina oriental francesa amb l’ocupació de Cambodja (1862-1907), Vietnam (1883-85) i Laos (1893).
Indoxina també era atractiva pels britànics, ja que facilitava el seu accés a l’Índia i resultava una bona zona d’expansió cap al Pacífic. Els britànics ocuparen Birmània (1825-85) i els sultanats de Malàisia (1870-1909). Per a evitar enfrontaments, francesos i britànics arribaren a un acord el 1896: Siam quedà com a regne independent i com a Estat tap que marcava el límit d’expansió d’ambdós.
ORGANITZACIÓ: A nivell polític  domini per part de la metròpoli i a nivell econòmic inversions públiques i privades per part de la metròpoli.
TEMA 6: LA RELIGIÓ SISTEMES DE CREENCES, RELIGIÓ I VISIÓ DEL MÓN La religió és 1 “creença i ritual relacionats amb éssers, poders i forces sobrenaturals”. Existeix a totes les cultures i interessa als historiadors i antropòlegs; explorar el món sobrenatural, no científicament explicable a partir de causes impersonals, com les relacions amb el món observable a través de oracions, mites, deus, sacerdots, contes...
Utilitza instruments de la vida quotidiana x fer-se creïble “la creença religiosa és, x tant, 1 creença “ordinària” en un món o en uns éssers extraordinaris”. Allò sagrat es manifesta com 1 realitat d’un ordre diferent al de les realitats “naturals”. Allò sagrat s’oposa a allò profà i l’home entra en coneixement amb allò sagrat a partir de hierofanies, o sea, manifestacions d’allò sagrat. La història de les religions es composa d’una acumulació de hierofanies: Hierofanies simples (w’akas dels Inques) i Hierofanies complexes = l’encarnació de Déu en Jesucrist.
L’experiència religiosa transforma la natura en 1 sacralitat còsmica. El Cosmos en la seva totalitat es pot convertir en una hierofania. La hierofania sagrada revela 1 punt fixe, 1 “centre” del món equivalent a una fundació o creació fundacional on apareixen els “llocs sagrats” que marquen les diferències entre: els espais sagrats, que manifesten una voluntat d’ordenació del món (p. ex. una església) i els espais profans, que manifesten un univers neutre, homogeni, caòtic.
Els rituals  tècniques d’orientació i construcció (ritualitzada) d’aquest espai sagrat. Així doncs, pels “fidels” el món es divideix en 1 Cosmos sagrat, “el nostre Món” i un Caos, o espai estrany, deshabitat, o ple de dimonis i fantasmes.
Els espanyols pronunciaven discursos (requerimientos) al Nou Mon; els francesos plantaven creus en llocs elevats; els anglesos, cercaven un espai amb valles. Existeixen diferents nivells còsmics com la terra, el cel i l’infern – els kwakiutl creuen en un món dels vius, o món de dalt, oposat al món dels morts, o món de abaix – amb punts de contacte, com les muntanyes sagrades on viuen els déus, o apus (inques). Són Axis Mundi, que uneixen diferents nivells com la terra i el cel.
Els zigurats babilònics eren muntanyes còsmiques que representaven els 7 cels planetaris: al ascendir, els sacerdots ascendien al cim de l’univers. L’autèntic món es troba sempre en el “centre”, al mig de dues zones còsmiques. Els fidels volen viure sempre el més a la vora possible d’aquest centre (p. ex. les catedrals on els fidels van a trobar-se i pregar). Assimilació de la pròpia ciutat amb el Cosmos. Qualsevol atemptat representa un atac del Dimoni (= forces del mal). Tota destrucció del “centre” representa una regressió al caos. Les ciutats s’emmurallen x protegir-se de la ira de Déu que es pot expressar a través de desastres naturals (terratrèmols, tsunamis) x castigar als homes i les dones i transformar el “cosmos” en “caos”. Cal tornar-lo a transformar en un “cosmos” amb rituals (= confraries, oracions, misses, etc.). I de la victòria del faraó (= assimilat a Ra) sobre el drac Apofis representa la victòria de les forces benignes contra les forces del mal.
El temps és sagrat, mític i es fa present. El comportament respecte al temps distingeix l’home religiós del no-religiós.
Tota festa religiosa consisteix en la re-actualització de 1 esdeveniment sagrat q va tenir lloc en 1 passat mític. Es 1 temps infinitament recuperable i repetible. No “transcorre”, no constitueix una “duració” irreversible i és circular.
L’home no-religiós experimenta 1 discontinuïtat en el temps. Fora del temps “normal”, existeix 1 temps festiu q apareix en ritmes temporals diversos i amb 1 intensitat variable (pex quan escolta la seva musica preferida o quan s’avorreix). Però, l’home religiós coneix intervals sagrats que no participen de la durada temporal que el precedeix.
La seva estructura es diferent; té un altre “origen”. L’home/dona religiós re-actualitza la cosmovisió q va tenir lloc ab origine per: - preservar la collita; - asegurar un regnat venturós a un sobirà; - tenir èxit en una guerra; - per fecundar una dona estèril; - per curar tot tipus de malalties (= repetició de signes/gestos divins). Reintegrar el temps sagrat de l’origen representa fer-se contemporani dels déus (= nostàlgia dels déus o del Paradís).
ORÍGENS, FUNCIONS I EXPRESSIONS DE LA RELIGIÓ Animisme Un dels fundadors de l’antropologia de la religió creia que els pobles “primitius” se sentien especialment atrets x la mort, els somnis i el trànsit. El cos està habitat per 2 ens: un actiu, durant el dia i l’altre, un doble o ànima, actiu durant els somnis i els estats de trànsit. Quan el doble abandona el cos de forma permanent, la persona mor. La mor és la marxa de l’ànima. Aquesta creença va ser batejada per Tylor com animisme.
Tylor pensa que la creença religiosa + primitiva era l’animisme (1a etapa evolutiva de les religions). Spencer considerava la religió d’aquests humans primitius com a conseqüència de la seva ignorància. El politeisme, i després, el monoteisme, eren posteriors. Eren creences “pre-lògiques” que antecedien el pensament lògic, científic.
Animatisme. Allò sobrenatural que determinades persones podien controlar sota certes condicions. Aquesta força sagrada impersonal o “manà” (és la nostra noció de “sort” i es pot trobar a les persones, animals, plantes o objectes.
Els objectes amb “manà” (amulets) poden canviar la sort de les persones) era rellevant a Melanèsia i es podia adquirir x casualitat o treballant dur x obtenir-lo. A Polinèsia, el “manà” no estava a l’abast de tothom, sinó que era monopolitzat x càrrecs polítics.
Màgia i religió  es refereix a les tècniques sobrenaturals orientades a aconseguir propòsits específics. Aquestes tècniques inclouen: a) conjurs; b) fórmules; c) encanteris utilitzats amb deïtats o forces impersonals.
• • Màgia homeopàtica o imitativa. Clavar agulles sobre els ninotets “vudú” sobre una imatge de la víctima.
Màgia contagiosa o contaminant. Qualsevol cosa que es fa a un objecte es creu que afecta a la persona que alguna vegada va estar en contacte amb aquest objecte.
Ansietat, control, consolLa religió no només té funcions explicatives, sinó també emocionals. x ex les creences i pràctiques sobrenaturals poden ajudar a reduir l’ansietat. Ajuden a les persones a enfrontar-se a la mort i superar les crisis vitals. Quan les persones s’enfronten a allò desconegut, recorren a la màgia. La màgia i la religió, coexistien amb la ciència pq les 2 satisfeien necessitats individuals diferents. La màgia s’utilitza per establir control i la religió, en canvi, “neix de les tragèdies reals de la vida humana”. La religió (tribal) ofereix, consol emocional, en moments de crisi (naixement, pubertat, matrimoni, sort, etc.).
Les relacions de producció de la fàbrica es basaven en 1 jerarquia, 1 escala de salaris i 1 divisió del treball basat en el sexe i en l’etnicitat. Predomina el paternalisme x part dels directors japonesos envers les dones semi-qualificades.
Les escoles del poble socialitzen les noies en els valors de: disciplina, diligència i obediència. El muntatge de components electrònics requereix un treball precís i concentrat. El treball industrial té conseqüències com l’esgotament físic, explotació i salaris de misèria, precarietat i possessió de les dones per part dels esperits. La possessió és 1 protesta inconscient contra la disciplina laboral i el control masculí de l’entorn industrial que evita una confrontació directa amb la font dels seus mals. Els símptomes son moviments sincopats, compulsius. Les dones criden insults (= els homes-tigre posseeixen les dones). Quina es la solució per foragitar els esperits? Recorre als xamans locals qui fan sacrificis de pollastres i cabres.
Les funcions socials dels actes rituals. La màgia i la religió poden reduir l’ansietat, però també els rituals i les creences proporcionen una sensació d’inseguretat i de perill. Els ritus de transició (o de pas) d’una edat a un altre, d’un estatus a un altre. Segons Van Gennep (1909), hi ha tres fases: a) Separació; b) Marginalitat; c) Agregació. La fase “marginal” és la més interessant perquè els individus es troben en un estat “liminar” (= viuen en un espai indefinit) on ocupen posicions socials ambigües, ambivalents. Exemple de cas. El rituals ndembu (al·lotes que lis llevaven el clítoris).
Tòtems. Pels aborígens australians, els objectes sagrats, o totems, esdevenen símbols perquè representen els déus totèmics. Els membres de cada grup totèmic es consideraven descendents del seu tòtem. Podien ser: a) plantes; b) animals; c)elements geogràfics. Tenien per costum no matar-lo ni menjar-lo. Aquest tabú s’aixecava una vegada l’any, quan la gent es reunia per les cerimònies dedicades al tòtem. Totemisme = religió que utilitza la naturalesa com a model per a la societat. Els éssers humans es relacionen amb la natura a través dels tòtems.
La diversitat en l’ordre natural es converteix en un model per la separació de l’ordre social. Aquest ordre, segons els antropòlegs funcionalistes i estructural-funcionalistes (Durkheim, Radcliffe-Brown, Evans-Pritchard), manté la seva unitat a partir de la imitació de l’ordre natural. Els símbols totèmics reforcen aquesta unitat social (familiar, clànica, etc.) Exemple de cas. Las maras del Salvador i els seus símbols (“tatuatges”) de pertinença a la tribu.
La naturalesa simbòlica del fet religiós es veu reforçada per les pràctiques rituals que permeten als individus adquirir consciència de llur pertinença social. Els rituals poden ser; Formals; Estilitzats; Repetitius; Estereotipats. Es practiquen en espais especials (espais sagrats) i en moments assenyalats (temps sagrat). Són actes socials. Els rituals es vinculen amb representacions teatrals. La diferència, però, es que els rituals compten amb participants (= els actors, amb audiències). Els actors representen, actuen; els fidels van “en sèrio”.
RELIGIONS I TIPUS DE CULTURA Religions no estatals. Els caçadors-recol.lectors tenen déus zoomòrfics – plantes, animals, com el totemisme – o adoren els fenòmens naturals, com el sol, la lluna o els estels i les constel·lacions. En realitat, els forratgers no els adoren, sinó que s’hi identifiquen amb els déus zoomòrfics.
Religions estatals (Egipte; Mesopotàmia). Objectiu? Mantenir l’odre i l’estratificació social. La desgràcia, la conquesta i l’esclavatge es compensa amb la creença d’una vida millor després de la mort. Apareixen càrrecs religiosos especialitzats en: La tradició i els textos sagrats; La producció agrícola, intercanvis i altres transaccions econòmiques.
Déus antropomòrfics, amb forma humana. A mida que els éssers humans obtenen un major control sobre l’entorn mitjançant la producció d’aliments, els seus deus controlen els fenòmens naturals, com el tro, els terratrèmols (= la ira de Déu), la fertilitat, etc.ç MÀGIA, RELIGIÓ I TIPUS DE CULTURA Tipus d’especialistes religiosos. Religions xamàniques. Al contrari que els sacerdots, els xamans són figures religioses “a temps parcial” que fan de mediadors entre els caçadors-recol·lectors i els éssers i forces sobrenaturals. Aquests especialistes màgicoreligiosos tenen capacitats per sanar.
Diferències entre bruixeria i xamanisme. Sovint es confonen, però no signifiquen el mateix. Per què? Els europeus busquen les bruixes del vell continent al Nou Món (= cacera de bruixes i extirpació d’idolatries). Actuen com a “fetillers”, mediums, espiritistes, astròlegs, quiromàntics i endevinadors. Sovint viuen apart de les persones ordinàries, assumint un rol diferent de sexe o de gènere (p. ex. les monges, els sacerdots, les vestals fan quelcom similar amb els vots de castedat).
Diferències entre witchcraft (bruixeria) i sorcery (fetilleria) (E. E. Evans-Pritchard, 1937). El primer terme designa els poders pràcticament involuntaris, heretats o innats, de certes persones per provocar el mal, i que sovint es localitza al ventre. El segon fa referència a una activitat conscient associada amb la competència en la manipulació de certes substàncies (= màgia negra). Trets personals faculten al bruixot per poder actuar. La bruixeria no existeix, sinó que s’inventa. A Europa, la bruixeria s’ha interpretat com una amenaça antireligiosa (= definida en termes d’oposició a la religió oficial des de l’Edat Mitjana). Es una pràctica de “dones”.
Pel contrari, a l’Àfrica la bruixeria forma part d’una lògica del pensament, d’un sistema de creences plenament integrat (= en algunes societats africanes també es van donar alguns moviments de cacera de bruixots). La bruixeria europea atorga a les seves bruixes una importància simbòlica al mal que no posseeixen les bruixes africanes.
Historiadors i antropòlegs han estudiat les bruixes com a invenció per part del poder. En el cas americà, els xamans perden les seves facultats per controlar el món terrenal (= S. Gruzinski i la “colonització de l’imaginari”). La Inquisició situa les seves funcions en la clandestinitat.
Els xamans amazònics tenen uns trets característics: Es comuniquen amb els esperits (= viatge xamànic). Ingestió d'al·lucinògens, etc. Relacions entre persones humanes i no humanes (plantes, animals, esperits). Les persones tenen diferents graus de perfecció, no de naturalesa. Les formes – animals, humanes – no determinen les substàncies (Ph. Descolà). A la mitologia, el pas d’animal a humà i viceversa és constant (= perspectivisme de Viveiros de Castro, 1996).
Gestionen allò que es aleatori en la cacera: la incertesa. Mitjançant elements simbòlics actuen sobre aquesta aleatorietat; Són individus amb una especialització basada – en contades ocasions, almenys a l'Amazònia – en la possessió i sobretot en les seves capacitat terapèutiques com a sanadors; Ostenten un lideratge polític i religiós (= crítica a Pierre Clastres). El cas dels Tsachila de Santo Domingo de los Colorados (Quito, a les Terres Baixes, Ecuador).
Religions comunals. Les religions comunals són practicades per tribus productores d’aliments. Practiquen rituals comunitaris, com les cerimònies de la collita i ritus de transició. Són politeistes i els seus “sacerdots” tenen un cert control sobre la natura (= “a temps parcial”). Religions olímpiques. Apareixen amb l’organització estatal. Sacerdots “a temps complet”. Com el propi estat, el sacerdoci està organitzat jeràrquicament i burocràtica. Són politeistes i inclouen a déus poderosos amb funcions especialitzades, com els déus de la guerra, l’amor, el mar, la mort (= Olimps grecs).
Religions monoteistes. Societats amb sacerdots “a temps complet” i nocions de poder diví. Tots els fenòmens sobrenaturals són manifestacions de, o es troben sota el control d'un únic ésser suprem i etern. Un ésser que és omnipotent, omnipresent i omniscient. Aquestes religions es donen a imperis o estats i sobreviuen en forma de religions modernes organitzades: Cristianisme; Judaisme; Islam. El bé i el mal són externs als éssers humans. Només els especialistes poden interpretar-los.
LA REFORMA CATÓLICA I PROTESTANT El 1521 es produïa la ruptura de Luter amb Roma. Alguns dels seus principis doctrinaris eren: La màxima autoritat en matèria de fe era la Bíblia; La gràcia de Déu era la única font de salvació, sense que tinguessin cap mena de validesa penitències, processons, indulgències. Calví va negar que l’home pogués guanyar la salvació amb les seves obres.
Sostenia que Déu ja havia triat prèviament els que volia salvar: predestinació. La fe era una qüestió personal que no podia estar sotmesa al control ni d’una església ni de l’estat (=rebuig a l’autoritat papal). El Concili de Trent (15451563) va endegar la Reforma Católica, amb l’objectiu d’”assegurar la integritat de la religió cristiana, la reforma dels costums, la concòrdia entre els prínceps i els pobles cristians, i per lluitar contra els infidels”. Els jesuïtes van liderar el Concili de Trent; L’església catòlica es compromet amb la conquesta religiosa d’Amèrica (= conversió forçada dels pobles indígenes). Els jesuïtes van renovar les estratègies d’evangelització al Perú (1568) a través de: Nous mètodes educatius (col·legis i universitats per espanyols; col·legis per senyors ètnics. No hi ha col·legis per mestissos, tot i que alguns dels que van entrar al Col·legi de San Martín ho eren).Nous mètodes evangelitzadors (música, festes, processons, el Corpus Christi, la oratòria sagrada i la teatralització d’allò sagrat, la confessió, reduccions d’indis, etc.).
EL CATOLICISME I LA RELIGIOSITAT POPULAR (S.XX) Sincretisme i creences populars El text de D. Durán mostra 1 mescla dels elements religiosos i els esforços adaptatius de las poblacions ameríndies.
Amèrica Llatina constitueix un mosaic cultural particularment extens on les religions i els seus sistemes adquireixen formes sensibles, particularment diferenciades i heterogènies.
Els pobles andins han acceptat al Déu cristià perquè els espanyols van predicar una equivalència entre el Déu cristià i els “déus andins”: No obstant això, el Déu cristià ha adoptat formes culturals andines, com mostren els mites d'algunes comunitats quítxues més tradicionals. En aquests mites es barregen vàries tradicions culturals: la dualitat andina, el cristianisme i els mites tupí-guaranís. A Qoñamuro, a Urcos, es parla que déu va crear el món en tres etapes o moments diferents: L’era del Pare (Déu creà el món en sis dies, descansant en diumenge); L’era del Fill (que és l’actual i que algun dia arribarà a la seva fi) on es parla de tres categories: Els qollas (= pecadors), que habiten el llac; Els Inkas, que tenien gran poder, vivien al Cuzco. Amb l’arribada dels mistis, marxen al Tayta Paititi i a les muntanyes (= cerros); Els mistis, són els darrers fills de Déu, fan el que volen i Déu tolera els seus pecats. A més, saben llegir. L’era de l’Esperit Sant, on altres éssers habitaran la terra (M. Marzal, 1971: 62-69).
Tradició o superstició popular: el “sacamantecas” • ¿Qui era el “sacamantecas”? S’assembla a l’”home del sac” o a l’indeterminat “coco”. Rep també els noms de “tío mantequero”, “tío del sebo”, “probe del untu” (com se’l coneix a Astúries). El “sacamantecas” és un exemple d’ineptitut: “no siguis sacamantecas”, sinònim de “bolo”, a la comarca de les muntanyes de Toledo. El “sacamantecas” persegueix tant el greix com la sang dels nens i nenes, particularment dels “gorditos” i d'aquells que escapen de la protecció i el zel familiar amb les seves entramaliadures. El greix i la sang que el “sacamantecas” recull de les seves víctimes s'empra per guarir una malaltia aparentment contradictòria, com és la tisi o la tuberculosi: Malaltia pròpia de les classes baixes a principis del segle XX i que, no obstant això, pateix el monarca. El rey es converteix en el suprem “sacamantecas”, perquè els plebeus treballen recol·lectant el greix i la sang dels nens per a ell. Llegendes del costumbrisme popular espanyol Llegendes del costumbrisme popular espanyol. Als Andes, la presència ritual del greix a les ofrenes cerimonials es relaciona amb el concepte de “persona” (jaqui, en aymará, runa en quítxua) i per tant amb el sentit que atorguen a les entitats anímiques que posseeixen els pobladors de l’altiplà (ch’iwi). Les ànimes dels amerindis constituïxen l'objectiu principal de bona part de les estratègies rituals practicades per les poblacions aborígens d'Amèrica. L’etnografia andina no aporta grans coses en relació amb la tipologia de les “ànimes”: “Perdre” una de les entitats anímiques o “ànimes” que posseïxen els éssers humans en l'altiplà aymarà constitueix un seriós problema de salut (= malaltia). La pachamama, els achachilas, les antigues chullpas i els malignes saxras de l’altiplà anhelen les ànimes humanes. Tots ells poden “agarrarlas”, katxata, amb la intenció de devorar-les. El que succeeix a les ànimes repercuteix directament en l’estat de salut dels seus propietaris. La pèrdua de qualsevol de les entitats anímiques suposa un problema mèdica que cal resoldre ràpidament. (La gravetat del cas depèn de la naturalesa de l’ànima que s’ha extraviat o que ha estat “agarrada”). Per a resoldre el problema cal acudir a un yatiri o ch’amakani, especialistes rituals del sector, perquè alliberin l'ànima del capturat (= restitució de l'ànima a la persona malalta). Els metges convencionals no entenen d'aquestes dolències ni saben com tractarles. Les “malalties” poden tractar-se a partir de teràpies bio-médiques o tradicionals. Perdre el greix, per altra banda, constitueix un altre problema considerable. Es probablement, juntament amb la pèrdua o captura de les “ànimes”, el cas de malaltia més traumàtic existent a l’altiplà andí. El greix dels humans és objecte de desig del kharisiri, un peculiar “sacamantecas” que ataca a les seves víctimes fent servir diferents procediments per fer-los dormir. En aquest moment aprofita per treure’ls el greix. El greix dels humans és esencial per viure. A través del greix es pot accedir al seu propietari amb la intenció de fer-li mal o fer-lo emmalaltir. El greix posseïx la possibilitat de representació del ser humà, podent matar a les persones amb una petita mostra del seu greix. Les poblacions andines han utilitzat el greix animal – llamp’u o greix de llama – en les seves pràctiques ceremonials y ofrenes rituals.
Però aquest greix no els agrada als sajras. Enfront dels “sacamantecas” d'origen hispà, als Andes existien els “devoradors d'homes” (kharisiri) que atacaven als homes solitaris que transitaven els camins, tocant una campaneta o deixant anar les cendres de difunts i pólvores elaborades amb les restes de la borsa amniòtica dels nounats. Qui eren sospitosos de ser kharisiri? Quines técniques utilizaven per extreure la sang y el greix de les seves víctimes? Quan actuaven els kharasiri? Els kharisiri actuen durant tot l’any, però especialment a primers d’agost: “el mes que té boca”. Es realitzen les ofrenes rituals perquè la terra es recuperi de la letargia hivernal. La terra, la pachamama, s'obre; igualment, el cos dels éssers humans és violentat i obert pels enganys del kharisiri extraient el que ha de romandre ocult, el greix i la sang dels humans. Tots els estrangers, o sacerdots, són sospitosos de ser kharisiri. Però no només ells: La sospita s'ha estès a l'interior de les comunitats aymaràs, especialment sobre aquells camperols que rebutgen els compromisos i obligacions comunitàries. Aquells camperols “urbans” que es comporten com els de ciutat i fan pública ostentació de diners. A l’ús tradicional del ganivet propi del degollador o ñakaq que apareixen als relats quítxues d’Ayacucho, li acompanya una modernització tecnològica: El kharisiri fa servir ara unes “maquinetes”, com càmares fotogràfiques, grabadores o xeringues amb les que extreu el greix (o sebo) de les seves víctimes. Es l’amenaça externa de l’“altre” cultural, ètnic i tecnològicament aliè. Si al principi els pobles aymaràs temien als cures pel seu poder, ara són els metges, amb la seva tendència a les anàlisis sanguínies i a les operacions quirúrgiques, l'obertura excessiva dels cossos, qui resulten pròxims als kharisiri. Els hospitals són considerats llocs perillosos… Els malalts moren i l’atenció personal deixa molt que desitjar; L’amenaça que els cosos seran violentats, els seus òrgans interns, traficats, i la seva sang aprofitada per elaborar diferents tipus sanguínis, existeix. Quantes “ànimes” u “ombres” tenien les “persones”, o jaqi, ayamarás? La diferent jerarquització respect a les “ànimes” troba el seu fonament i semblança del déu catòlic: les “ànimes” humanes, com. L’“ajayu” és l’“ombra de totes les coses”. Es l’ombra principal, la seva pèrdua implica la mort irreparable del malalt.
• L’“ánimo”, o animu, és de caràcter secundari davant la primera. La seva pèrdua pot ser corregida (= existeix un termini pertinent on l’“ánimo” pot ser restituït al malalt per la seva cura satisfactòria). El “coratge”, o “kuraji”, és també de caràcter secundari. En cas de pèrdua es pot recuperar sense majors problemes En cas de pèrdua es pot recuperar sense ma Déu, que és “pura ànima”, són tres persones diferents, tres “ombres” que constitueixen una sola unitat personal (1) “Ajayu”, vinculada amb el Pare; 2) “Ánimo”, relacionada amb el Fill; 3) “Coraje”, lligada al Esperit Sant). Tanmateix, totes les ànimes (u “ombres”) són necessàries per subsistir. No es pot producir cap tensió entre les “ombres”; La seva presència denota l’estat òptim de salut física i articulació social que cal per la vida en les comunitats aymaràs de l’altiplà. Pel contrari, la seva pèrdua implica la ineficàcia de la vida social de l’individu.
La enfermedad se prodiga por el ejercicio inapropiado de la tutela sobre las “sombras”. Los seres altiplánicos (los achachilas, o dueños del ganado, el agua de la lluvia y los animales silvestres; la pachamama, dueña de la fertilidad y fecundidad de los terrenos) o la Trinidad catòlica ejercen su derecho a “tutelar” las sombras. Ese “combate” por las sombras provoca la enfermedad cuando se alejan de los patrones de conducta tradicionales. El poder del “tata cura” puede ayudar a rescatar las “sombras”, tocando la campana, troceando y tomando en infusión un trozo galleta (pan de San Nicolás, con forma de hostia). El poder del “tata cura” puede ayudar a rescatar las “sombras”, tocando la campana, troceando y tomando en infusión un trozo galleta (pan de San Nicolás, con forma de hostia). ¿Cuál es el objeto tradicional del deseo del kharisiri? Sacar la grasa a la gente, pero no cualquier tipo de grasa? Le interesa el tejido conjuntivo denominado mesenterio, omento o redaño - en aymara se denomina llikawara o iqara – de los seres humanos. El redaño se asocia con el coraje y el valor, es decir, con las “sombras” de los jaqi aymaras. Uno de los rasgos del doliente afectado por el mal del kharisiri es la pérdida de bríos y de redaños para enfrentarse a la vida.
El afectado carece de valor (= representado en la gordura, la grasa y la sangre). La dolencia originada por el kharisiri puede tratarse con una medicina específica (= “tradicional”): Consiste en un producto de aspecto viscoso cuya elaboración permanece en secreto; Su precio es muy elevado para la cantidad (ridícula!) que se ofrece al enfermo (= la sangre o grasa que se pierde es muy pequeña). Existen otros tratamientos, como el caldo de oveja negra y cuidados como evitar el consumo de productos “frescos” que pueden provocar la recaída del enfermo. La evitación de productos alimenticios “frescos” contrasta con el carácter cálido de la enfermedad (= “calor tiene”!). A pesar de esta variable térmica, el carácter del afectado por la dolencia del kharisiri no es cálido, sino frío, como lo demuestra su abulia generalidad, flojera y dejadez. El consumo de alimentos cálidos pretende restituir tanto el fluido como la vitalidad perdida tras el ataque perpetrado por el kharisiri.
Definició de catolicisme popular Desde la década de los años 60, la jerarquia católica comenzó a “redescubrir” el “catolicismo popular”: Concilio Vaticano II (1962). La II Conferencia del Episcopado Latinoamericano de Medellín (1968). ¿Era la expresión de la verdadera fe? ¿Un catolicismo teñido de sincretismos, hibridismos y de modernos credos religiosos? La III Conferencia del Episcopado Latinoamericano en Medellín (1979) y la IV en Santo Domingo (1992) no valorizaron igualmente la religión popular: Puebla define el “catolicismo popular” como substrato de la cultura mestiza y de las culturas indígenas y negras más o menos sincréticas. Santo Domingo retoma el tema del catolicisme popular como parte d el mestizaje racial y cultural (= elementos ajenos a la auténtica fe cristiana que no siempre conllevan una adhesión personal a Cristo muerto y resucitado!) Mayor conservadurismo. Se entiende por catolicismo popular la forma en que se expresan religiosamente la mayoría del pueblo de América Latina, que se definen así mismos como católicos, a pesar de su escaso cultivo religioso. Escasez de misioneros (= escasa presencia de la Iglesia institucional); Secularización de la vida pública.
Existen cuatro puntos esenciales para entender el catolicismo popular: 1. El catolicismo popular está formado por un conjunto peculiar y complejo de crencias, de ritos, de formas de organización, de sentimientos y normes éticas. Los católicos populares creen en Dios, en los “santos” y en el demonio. Acuden a la Iglesia para recibir el bautismo, la primera comunión, los ritos fúnebres y el sacramento del matrimonio (=ideal cultural). Los “santos” católicos y andinos (Pachamama y los Apus) tienen distintas esferas de influencia. ¡Y no se mezclan!. Los católicos populares participan en la celebración de las fiestas patronales y peregrinan masivamente a los santuarios de Cristo, de la Virgen María o de los santos. Tienen conciencia de su pertenencia a la Iglesia; participan en las cofradías y otras formes tradicionales de organización religiosa; no existe el anticlericalismo de otros paises. Muestran un sincero sentimiento religioso, aunque tengan una instrucción religiosa deficiente. Aceptan los valores cristianos, a pesar de su irregular asistencia al templo. Los católicos populares creen en Dios, en los “santos” y en el demonio, mientras que los evangélicos sólo creen en Dios y en el demonio. Los evangélicos no creen en los “santos”. La creencia en el demonio sigue estando presente en América Latina. Es una categoria explicativa de las desgracias o de los sucesosextraños. Los católicos populares dicen creer en Dios. El porcentaje de ateos y de agnósticos en América Latina es bastante bajo. Es parte de la tradición familiar. Es un referente cultural que explica los éxitos y desgracias de cada día. Se le invoca en actos de la vida pública (p. ej. celebración de fiestas patrias; bendición de un centro educativo o un mercado). Actúa en la vida del creyente, porque responde a sus súplicas y le hace “milagros” (La fe en lo sobrenatural se basa basa en este carácter “intencional”).
¿En qué se basa esta imagen “popular” de Dios? Se trata de un Dios cercano. Esta cerca de las ideas, estados de ánimo y actitudes de los seres humanos. Participa del culto público en algunas fiestas litúrgicas más solemnes (Semana Santa) y otras de un carácter más popular (santuarios = peregrinaciones masivas). Se trata de un Dios sancionador de la vida presente. Muchos católicos americanos creen que Dios premia y castiga ya en esta vida: “En esta vida todo se paga”; “Dios tarda, pero no olvida”. No se cree tanto en un premio y un castigo eternos. ¿Qué es un “santo”? Es quien recibe culto para que interceda ante Dios, como la imagen o representación simbólica de quien recibe culto. Según el primer significado, son santos los cristianos canonizados por la Iglesia (p. ej. Martín de Porres).
En varios países latinoamericanos se rinde culto a persones aún no canonizadas, como al doctor José Gregorio Hernández (Venezuela) o a la beatita de Humay (Perú). También a personas que no lo serán nunca, como Sarita Colonia (Perú), María Lionza (Venezuela), la Difunta Correa o al ex futbolista Diego Armando Maradona (Argentina).
Según el segundo significado, las imágenes de Jesús como hijo de Dios y de María como madre de Jesús también son santa. (Las imágenes son el centro del catolicisme popular). El culto a los “santos” es fruto en la América española de una serie de hechos que produjeron cierta omnipresencia en la vida cotidiana. Al reducirse la población indígena en “pueblos”, se les daba el nombre de un santo que se convertía en patrón del pueblo (= delimitación y marcaje simbólico); Al recibir el bautismo, se elegía el nombre – al menos el segundo – del santo del día; La proliferación de cofradías en ciudades y pueblos de indios favoreció la multiplicación de los Santos como objeto de devoción. La reiteración de episodios aparicionistas de vírgenes y santos constituyen un fenómeno simbólico de identidad y etnoterritorialidad (post)colonial: Los mitos aparicionistas son explicacions sacralizadas de la identidad de un grupo étnico a un lugar; Son también recursos mnemotécnicos para fijar en el recuerdo las fundaciones de los pueblos durante la colonia y sacralizar nuevos territorios culturales. Los santos adquieren las cualidades protectoras de los antiguos dioses étnicos tutelares.
¿Qué se pide a un “santo”? La solución deproblemas. Cada uno de ellos està “especializado” en determinados ámbitos de actuación. A partir de la Independencia y por influjo de otros misioneros (capuchinos, salesianos, redentoristas, paúles y pasionistas) nuevos santos atraen a los devotos latinoamericanos. A partir de 1950s el culto a los santos se devalúa debido al influjo de las nuevas corrientes teológicopastorales (evangelistas; nuevas religiones autóctonas, etc.). ¿Es cierto que el catolicisme latinoamericano es poco cristocéntrico? No. 1. A diferencia de otros países de América Latina, en el Perú tiene gran importancia la devoción a los santos Cristos. Los cultos populares se dirigen precisamente a Cristo. No sólo son las más concurridas (Navidad, Semana Santa) sino que muchos pueblos tienen como “patrón” alguna advocación de Cristo.
El culto a Cristo cumple una función aglutinadora de los distintos grupos sociales y étnicos (indios, negros, blancos).
Un ejemplo es el Señor de Huanca, en la provincia de Calca, donde peregrinan sobre todo los mestizos. 1) Cristo se aparece a un indio mitayo fugitivo y lo salva. 2) Un criollo minero de un siglo después enferma, pero Cristo lo salva.
1) Cristo se aparece a un indio mitayo fugitivo y lo salva. 2) Un criollo minero de un siglo después enferma, però Cristo lo salva.
El Señor de Huanca supera la gran contradicción colonial de la mita minera minera  Huanca no justifica un sistema de desigualdad, sino que afirma la igualdad a pesar del sistema. El señor de los milagros un Cristo negro pintado por un esclavo negro en una ciudad mayormente negra es cada vez más el Cristo de todos los peruanos.
El Señor de los Milagros recorre los barrios de Lima y muchos otros pueblos y ciudades de la provincia. Incluso en el Cuzco, donde ya había otra procesión de Cristo, como la del Señor de los Temblores. Los emigrantes peruanos han trasladado su culto hasta Chicago y Nueva York. Maria Rostworowski (1992) compara la función social del Cristo Moreno en la sociedad multiétnica del Perú con la que ocupa la Virgen de Guadalupe (México) o la de Copacabana (Bolivia).
El culto a Cristo es “deformado” por el pueblo. Al representar a Cristo por una imagen, como se representa a todos los santos, se introduce cierta ambigüedad en la percepción de Cristo en algunos católicos populares. Aunque entre Cristo y los santos hay mucha diferencia ontológica (Dios y simples criaturas), no hay diferencia simbólica (ambas se representan por una imagen) ni cultural (a ambos se le piden milagros y se le hacen promesas). Cristo, ¿es Dios o es Santo? Es cierto que la teología distingue entre la adoración exclusiva a Dios (latría), y la veneración propia de los santos (dulía) y de la mayor veneración de la Virgen María (hiperdulía), però estas diferencias escapan a veces a los católicos populares por su escasa formación religiosa. Otra deformación viene dada por la creencia de que todas las imágenes de Cristo son la misma persona: el Hijo de Dios hecho hombre en el seno de la Virgen María. ¿Es el catolicismo popular predominantemente “mariano”? No hay duda de que el culto a la Virgen y la abundancia de santuarios lo justificarían (R. Vargas Ugarte, Historia del culto de María en Iberoamerica y de sus imágenes y santuarios más celebrados, 1956). Los cultos marianos se refieren a una historia mítica basada en un milagro (= manifestación de lo sagrado o hierofanía).Las apariciones son hierofanías, o por lo común, teofanías, ya que tienen voluntad y figura (Eliade, 1967).
Sus protagonistas son sobre todo indios, però también hay negros, colonos ibéricos, y dirigentes del poder político (Virreyes, encomenderos, obispos). Suelen tomar como elegidos a grupos humanos en crisis, a quienes hacen destinatarios de su cuidado y mensajes, a cambio de veneración y ofrendas. A menudo están en la base de movimientos milenaristas y mesiánicos, pero no deben ser confundidos con éstos. Son símbolos emblemáticos de la identidad étnicolocal.
El catolicismo popular es una cultura en el sentido antropológico del término. Es un modo de ver la vida y de construir el mundo. Se transmite de generación en generación a través de las devociones populares que no mediante el proceso de socialización ordinaria (= catequesis formal). 3. El catolicismo popular forma diferentes subcultures religiosas, según el marco socioeconómico del sector social. El mundo índígena, el mundo africano, el mundo sub-urbano y las clases burguesas. ¿Es el catolicismo popular el catolicismo de los pobres? No. Es el catolicismo de las mayorías poco cultivadas religiosamente, aunque sean pobres la mayor parte de sus adeptos. 4. El catolicismo popular es denominado también religiosidad popular, religión popular, religión del pueblo y piedad popular (= Pablo VI, Evangelii nuntiandi). Es un modo propio de vivir su fe y expressar su solidaridad social. Es un modo propio de vivir su fe y expressar su solidaridad social.
Interpretació del catolicisme popular La mayoría de los católicos populares acuden al templo para celebrar distintas clases de ritos: Las fiestas importantes del “ciclo festivo” de la liturgia, como la navidad y la semana santa; Los ritos de transición (bautismo, pubertad, matrimonio y ritos en torno a la muerte); Las fiestas del “ciclo santoral” de la liturgia, sobre todo las fiestas en honor de los santos patronos y las peregrinaciones a los grandes santuarios, donde los católicos populares desempeñan un papel activo. Los ritos eclesiásticos han sido sometidos a formas de selección y reinterpretación. Los ritos eclesiásticos han sido sometidos a formas de selección y reinterpretación. Los católicos populares pertenecen jurídicamente a una parroquia (= unidad bàsica en que están divididos los fieles de la Iglesia). A ella deben acudir con ocasión de los ritos de paso, como el bautismo, la primera comunión, el matrimonio, los ritos fúnebres, etc. El dinamismo de los fieles se expresa a través de cofradías y hermandades, pues en ellas es donde los católicos populares funcionan como comunidad religiosa. Las cofradías tuvieron en Iberoamérica un éxito notable. Los sínodos y concilios provinciales se alarmaron por su excesivo crecimiento. Sirvieron para restaurar, en la sociedad naciada con la conquista, solidaridades rotas, creando Nuevos vínculos en el campo étnico, laboral o geográfico; Al estar contraladas por laicos, fueron un contrapeso en una Iglesia dominada por el clero, que en la colonia era muy abundante. Formaron comunidades, pues sus miembros compartían valores y normas e interactuaban en la celebración de los ritos. El sacerdote es visto no tanto como el dirigente de la pròpia comunidad, sino como el hombre del rito, cuya actuación es necesaria para la celebración de distintos ritus donde participa el católico popular. Se le aprecia porque desempeña un papel ritual decisivo en una Sociedad donde la religión sigue siendo importante. Cumple un papel de beneficencia con los pobres y aun de defensa de los explotados. Una clave del catolicismo popular es la experiencia religiosa que lo funda y que ordena las creencias, ritos y ética que forman su espiritualidad. Es el “santo”, o la representación visible de Jesucristo, la Virgen María o de los santos del calendario católico, su principal hierofanía fundante. Los “santos” que se veneran en el templo, en la propia casa o en sitios estratégicos del campo o ciudad, están de alguna manera vivos, escuchan las oraciones que les son dirigidas, se alegran con las fiestas y las promesas, otorgan bendiciones, hacen milagros, y envían castigos. Peregrinación = veneración de un santo o Cristo de la región Peregrinación. La experiencia religiosa popular, según Manuel M.
Marzal (2002), se basa en: La devoción al santo es una forma de fe, no tanto intel·lectual cuanto fiducial, por la que se establece una relación profunda entre el santo y su devoto (= siempre se puede contar con él; ¡nunca nos defraudará!); 2. Para la teología católica, los santos son los cristianos ya fallecidos que, por sus virtudes heroicas, han sido canonizados por la iglesia tras un largo proceso (= culto público). Los Santos populares, en cambio, son las representaciones visibles (imágenes o cuadros) no sólo de los santos canonizados (y a veces de los que todavía no lo están o que probablemente nunca lo estarán), sino también de la Virgen María y de Jesucristo en sus distintas advocaciones. 3. La gran mayoría de los católicos Populares viven el mundo maravilloso del milagro: Se hace visible en los exvotos de los templos y grandes santuarios; No es tomado en un sentido teológico estricto (= hechos que superan las leyes de la naturaleza), sino como una intervención providencial y extraordinaria de Dios. El milagro supera las posibilidades reales del devoto (= bajo nivel educativo, males condiciones médicas y sanitarias, falta de ahorros). En estas condiciones, el devoto acude al santo y éste le hace un milagro. Los santos no siempre hacen milagros, sinó que a veces otorgan simples bendiciones: Son fuentes de seguridad y paz para el devoto; Para la teología católica, las bendiciones son sacramentales (= signo sagrado). Para el católico popular, el agua bendita, por ejemplo, tiene componentes casi mágicos a los cuales se recurre periódicamente para librarse de los peligros de la vida. Interpretació del catolicisme popular La bendición se usa para expresar la fe-confianza del devoto en la providència de Dios y en la intercesión de los Santos. 5) La devoción popular se alimenta no sólo por las bendiciones y milagros de los santos, sino también por los castigos. El santo deja de ser un simple bienehechor del devoto y se convierte en amigo exigente y celoso, que no tolera el olvido. Tales castigos son la otra cara del milagro. Fortalecen la relación entre el devoto y el santo más que el “silencio” de Dios del mundo secularizado. Interpretació del catolicisme popular. El castigo, como el milagro y el sueño revelador, prueban que el santo Vigila a sus devotos. 6. La contraparte de las bendiciones, milagros y aun castigos del santo son las promeses que hace el devoto. Tienen un componente “interesado” por estar siempre asociadas a la obtención de favores que se solicitan. Llevar el hábito de un santo; Tomar parte en la peregrinación a un santuario; Privarse, por un determinado período de tiempo, de ciertas comidas. Pero sobre todo expresan el carácter “sagrado” del compromiso del devoto. 7. La fiesta es la forma de expresión más frecuente de la devoción al santo (tiempo sagrado). Integra a los habitantes del pueblo entre sí (= función integradora de pueblos campesinos dispersos); Proporciona prestigio social, que se otorga a los que se encargan de las diversas tareas de la fiesta (= “sistema de cargos”, que se articula alrededor de funciones de redistribución del poder y la riqueza). Los cargos tienden a empobrecer a los ricos, creando una sociedad más igualitaria (= redistribución social) Los cargos tienden a empobrecer a los ricos, creando una Sociedad.
8. La peregrenación es otra forma de expresión de la devoción a los Santos (espacio sagrado). Para el hombre religioso, el tiempo y el espacio no son homogéneos (M. Eliade, 1967). En América Latina hay lugares “hierofánicos” donde los “santos”, o sea Jesucristo, la Virgen María y los santos, se han manifestado de algun modo (= mitos, leyendas de apariciones, etc.). El santuario cumple la función de sanar el cuerpo y purificar el alma.
TEMA 7: VIOLÈNCIA I PODER L’antropòleg Claude Levi-Strauss (Bruselas, 1908) va dir que la guerra era el fracàs accidental de l’intercanvi o la reciprocitat. Per al contrari, l’antropòleg francès Pierre Clastres considerava que la guerra i la venjança eren inseparables de la regla del do. Hi ha un intercanvi que opera entre els vius i els morts; Per algunes societats holistes (ex. caça-recolecció), es fa necessari compensar el dèficit de la mort amb un excés de dolor, de carn i de sang (= sacrificis). L’objectiu no és un altre que restablir l’equilibri, la pau i l’aliança amb els morts. De la mateixa manera que qualsevol bé obtingut ha de ser restituït, la mort exigeix, també, una contrapartida (= guerra i intercanvi). La guerra opera com una peça indispensable per a la reproducció de l’ordre holista.
Lucien Febvre va definir l’estat com una “màquina” de govern que no és aliena a l’ús i abús de la força (política, militar, judicial, etc.): El monopoli de la violència per part de l’estat modern (societats individualistes) s’orienta: Cap a dins (els grups dominants de la societat es “protegeixen” dels delinqüents i “subversius”, que aspiren a transformar el poder hegemònic Cossos i forces de seguretat (policia). Cap en fora (defensa de l’estat en front dels enemics exteriors mitjançant les guerres)Exèrcits Origen de la violència i de la guerra Hi ha dos discursos al voltant de la violència i la guerra: El discurs naturalista emfasitza el comportament agressiu com una de les característiques innates de la realitat humana. Els éssers humans son genèticament i instintiva agressius. Els nostres ancestres eren caníbals, carnívors i depredadors. Aquests pensadors reivindiquen un tipus de “darwinisme social” basat en dues idees completament falses: El món animal es caracteritza per una lluita ferotge per l’existència; La societat humana, descendent directe d’aquell mon animal, manté constantment una conducta agressiva, hostil i competitiva. L’antropòleg Lawrence H. Keeley (War before civilization, 1996) ha qüestionat el mite del salvatge pacífic i feliç. Pel contrari, sosté la visió hobbessiana de l’home/dona en guerra permanent. En un món violent, la pau comportava més riscos que la guerra, que assegurava els recursos propis i permetia l’accés als del veí.
¿No es aquesta una visió massa euro-cèntrica? Els Estats occidentals s’han considerat com la forma més especial d’organització sociopolítica anomenada civilització (segles XVII-XIX). Ashley Montagu ha criticat aquests posicionaments, ja que els homes són capaços d’actuar violentament i també d’altres formes (bondat, sensibilitat, egoisme, noblesa...) Cal diferenciar entre la violència intra-grup i la violència cap als grups de fora. Hi ha societats on l’agressiu inter-grupal és força alta, però en canvi, són força pacífics entre ells. Podem trobar societats on ambdós tipus d’agressivitat són força baixos (ex. Toda, !Kung) i també elevades (ex. Yanomamo).
El discurs materialista es va cohesionar a partir del segle XIX, quan a Europa es va pensar separadament la idea de salvatgisme de la idea de felicitat. La vida “primitiva” ja no es pensa com una vida feliç (Rousseau), sinó que es consolida com el món de la misèria i la desgràcia. L’economia primitiva és categoritzada com una economia de subsistència. ¿Causes? Subdesenvolupament tecnològic i la seva impotència davant un medi natural que no aconsegueix dominar. L’economia primitiva es consolidà com una economia de la misèria. La guerra seria, doncs, conseqüència d’una llista pels recursos de grups diferents que volen obtenir-los (= conflictes armats, etc.). La recerca etnogràfica ha demostrat que això no és cert. Davant de la pretesa escassetat de proteïnes dels yanomamo (M.
Harris, D. R. Gross), altres antropòlegs parlen d’una lògica del sacrifici (honor, venjança) com a lògica de la violència en determinades cultures de caça-recol.lecció.
La lògica de les classificacions tipo-lògiques Quins són els tipus de sistemes polítics preindustrials? Sistemes no centralitzats. Són sistemes tradicionals on gairebé no existeixen formes de govern formal. El poder polític es fragmentari i temporal, repartit entre bandes, llinatges, clans, famílies i associacions. Són grups socials units per períodes curts o llargs, formant unitats “tribals” més extenses, disgregant-se posteriorment. Com s’expressa allò polític (pressa de decisions públiques, defensa del territori)? Hi ha dos tipus de sistemes no centralitzats de caire igualitari: a) Bandes.
Formades per grups familiars emparen tats de 25-300 membres, integrats mitjançant lligams familiars de parentiu i matrimoni, que mantenen una residència comuna i d’una gran mobilitat segons les estacions. La unitat social primària està constituïda per la família (= vincles de parentiu que es reprodueixen de pares a fills). Les diferents famílies s’uneixen per formar bandes independents. No tenen estructures polítiques centralitzades; l’única política formal és el costum.
c) Tribus. El concepte de tribu és similar al concepte de raça: ho diu tot i no diu res. Sovint es confon amb el terme de “jefatura”. Les tribus són grups socials de grau mitjà, grups de famílies igualitàries relacionades entre sí mitjançant lligams de parentiu (ex. Kpelle, Yanomamo, Nuer, Konkomba, etc.). Es, però, un terme confús perquè: No inclou un grup diferenciat de societats que comparteixen determinats trets comuns entre sí; No es diferencia significativament d’altres grups socials, com per exemple les bandes i jefatures; Suggereix un cert grau d’integració social o vinculació inexistent.
Les tribus no tenen cap autoritat centralitzada. Això no vol dir que siguin societats caòtiques. El clan és una unitat econòmica. La propietat descansa en els grups corporatius (llinatges, clans). El clan és una unitat política i moral.
L’ancià actua com a mediador de les disputes. Actua sense recorre a la violència. Hi ha tot un seguit de normes consuetudinàries i sancions morals que castiguen al culpable. Fora del clan no existeix mediació. Ningú reconeix la seva autoritat. Els clans soterren les disputes i conflictes mitjançant les aliances matrimonials: no es poden tenir guerres ni lluites inter-clàniques amb els parents (ex. Konkomba). Sistemes centralitzats. En aquests tipus de societats, el poder i l’autoritat política pertany a una persona o un grup de persones. L’accés al poder polític ja no és igualitari, sinó que es basa en la pertinença a una certa classe social (oligarquia de poder) o llinatge. Són societats més densament poblades que les tribus o bandes. Estan estratificades en rangs o classes amb rols socials més especialitzats. La seva tecnologia és més productiva i amb una economia basada en la redistribució centralitzada. La seva estabilitat sociopolítica és més gran.
Hi ha dos tipus de sistemes polítics centralitzats: a) Jefatures (Hutus i Tutsis a Ruanda; Tikopia; Hawai colonial). Tenen una densitat demogràfica més elevada, un major grau d’especialització artesanal i una autoritat política centralitzada on els òrgans de govern són més o menys permanents, basats en la redistribució i/o acumulació d’excedents econòmics. El càrrec té accés a un cert grau de poder coercitiu: pot cobrar impostos, redistribuir i acumular aliments o bens. El seu poder existeix amb independència del individu: el rang social. b) Estats (Shilluk, del Sudàn; Zulú, de Natal; els Inques del Cuzco). Es diferencia de les jefatures en el control de la coerció per part d’un aparell polític legitimat per poder-la fer servir.
Monopoli de la força física (policia, exèrcits); Presència de la llei; El càstig s’imposa mitjançant un sistema judicial (procediments codificats), en lloc de recaure sobre la part ofesa o dels seus parents (procediments individuals).
Els Estats són societats estratificades, i l’estratificació social es caracteritza per un accés diferencial als recursos (Morton Fried). Els Estats no s’escindeixen en grups ni tenen fisures aparents: continuïtat política (Ronald Cohen). Els Estats són societats complexes amb una diversitat interna de classes socials, associacions i grups professionals. Els càrrecs polítics existeixen per sí mateixos, i no per les relacions de consanguinitat. Els Estats poden emprendre guerres, reclutar soldats, imposar impostos i exigir tributs. Tenen una gran estructura econòmica (mercats) controlada per una elite (generalment hereditària) amb un accés preferencial als recursos/bens i serveis. Els Estats tenen una elevada densitat demogràfica, però pocs participen directament de la proporció dels seus propis aliments.
Els Estats tenen artesans, científics, artistes, a dedicació plena.
La guerra medieval La superioritat en el combat dels genets respecte als infants que anaven a peu va ser decisiva a l’edat mitjana: Els cavallers rebien un tracte de privilegi; Els proporcionaven terres per tal que es mantingués ell i els seus cavalls.
Augmenta el seu poder social a mida que augmenta la seva capacitat militar: Tècniques d’armamen i tècniques de combat. Els cavallers – i els seus cavalls – havien de suportar càrregues feixugues. Al segle XIII es va passar de la cota de malla a l’armadura. A més, les cavalcadures portaven també proteccions metàl·liques (30 kg.). Un altre element fonamental de la guerra van ser els castells, que van cobrir Europa entre els segles X i XIII. Guerres defensives (= successió de “setges” amb unes poques batalles solemnes). Al segle XII a Anglaterra hi havia 500 castells; Crisi del cavallers i de la cavalleria (“càrrega”) com arma de guerra. La decadència dels cavallers coincideix amb la difusió del seu mite. El cicle artúric (mites que s’estenen per tot Europa fins avui) parla d’aventures amb ambientacions realistes i elements meravellosos i inversemblants (dracs, gegants, fets màgics) on tenenlloc no només accions militars en èpoques remotes i geografies fantàstiques, sinó també relacions amoroses (rei Artús, reina Ginebra, Morganami els cavallers de la taula redona).
Entre 1500 i 1789 va tenir lloc la “revolució militar”, que es relaciona amb el reforçament i la crisi de l’estat absolutista. Perfeccionament de l’artilleria. Els canons (de bronze, primer, i de ferro colat, després) podien decidir la sort d’una batalla. El reforçament de les fortificacions. Augment dels efectius dels exèrcits (i de les baixes!). Els costos bèl·lics augmenten exponencialment. Al “Segle de Ferro” (H. Kamen, 1971) es produí la professionalització dels exèrcits (els mercenaris suissos eren molts valorats). Vivien sobre el terreny, rampinyant i destruint; Eren odiats pels camperols (fam, pesta). Els anglesos van reprimir el poble irlandès (1641- 1652), causant mig milió de morts. Els quatre genets de l’Apocalipsi (mort, fam, guerra i pesta).
La guerra agafa una dimensió universal: Carles V mobilitzà un exèrcit de 150.000 homes (segle XVI) Napoleó tenia un exèrcit de 600.000 homes (segle XIX) per envair la Rússia dels tsars 1) Europa desenvolupa una tecnologia militar superior a la resta de països; 2) Té lloc a diversos continents (ex. Guerra dels Set Anys, 1756-63); 3) Colonialisme i domini dels mars (Anglaterra i el seu imperi colonial).
Les guerres nacionals i mundials La Revolució francesa (1789) va fer néixer un dels primers estats-nació, però també un dels primers exèrcits nacionals. Ara no lluiten pel rei, sinó per la pàtria; No eren professionals, sinó “voluntaris” (reclutament per quinta).
La “nació en armes”, integrada pels “fills de la pàtria” (La Marsellesa). Napoleó va absorbir els coneixements militars essencials de la seva època i va saber aplicarlos exitosament: Era conegut per un nou i més agressiu sentit de la mobilitat del seu exèrcit; Va innovar en les tàctiques de mobilització de l'artilleria (= força mòbil per recolzar els atacs de la infanteria); Era un comandant agressiu que comptava amb la lleialtat de soldats altament motivats; Va ser un mestre en matèria d’espionatge i d’engany. Va guanyar batalles després de conèixer els moviments dels seus enemics.
¿Com s’alimentaven grans contingents militars? Cinc-cents mil soldats no podien ja proveir-se “sobre el terreny”, fet que explica el desastre de la Grande Armée en la campanya de Rússia (1812), on Napoleó va voler envair el país en ple hivern. Només 58.000 soldats francesos van sobreviure a la campanya russa. Els ferrocarrils van significar un instrument valuós en l’art de la guerra de moviments: – Ràpid desplaçament de tropes abans que l’enemic. – Concentració de les tropes en un sol focus. • Al segle XIX els prussians van vèncer als austríacs i francesos mitjançant el que s’anomenà la “guerra llampec” (Blitzkrieg). Guerra contra Àustria i guerra franco-prussiana (Sedán, 1870). A partir de 1870, els prussians prepararen la victòria en un futur enfrontament contra França i contra Rússia. – Pla Schlieffen. El cap de l’Estat Major del II Reich alemany, Alfred Graf von Schlieffen, va idear un pla consistent en un atac sobtat contra França, a través de Bèlgica, i desprésde derrotar-la, llançar-se sobre Rússia, la mobilització de la qual, es preveia, seria més lenta. El ferrocarril jugà un paper fonamental en el transport de tropes i aprovisionament.
La guerra que preveien els militars alemanys, previsiblement curta, es va convertir en la Primera Guerra Mundial:– Guerra de posicions (o lluita de trinxeres, 1914-16). Una guerra de desgast on milers de soldats van immolar-se sense poder avançar durant mesos. • Els homes eren usats amb tàctiques del passat contra armes del present (gasos lacrimògens, màscares anti gas, tanques de filferro, metralladores, zèppelins, etc.); • Era l’antítesi del “Blitzkrieg” (1934). La guerra va mobilitzar 65.8 milions de soldats. 1 de cada 8 va morir en un percentatge de 6.046 morts per dia. – En un primer moment es van emprar les velles pautes militars de la guerra demoviments (pla Schlieffen), però després (segona fase, 1914-16) els fronts es vanestabilitzar (“guerra de talps”): A la batalla de Verdún (febrer-juny, 1916), els francesos detenen als alemanys. Van morir mig milió de soldats per cada bàndol, però els fronts nosofriren cap alteració important. A la batalla del Somme (juliol, 1916), els alemanys aturaren als franco-britànics. Fracàs de la guerra de moviments (= guerra de trinxeres). La Segona Guerra Mundial s’inicià com un blitzkrieg sobre països com França i Polònia. Els dos trets més importants van ser: Tecnologia militar. Aviació a gran escala, armes nuclears, tancs, radars i bombes volants (V-1 i V-2). Patiment de la població civil. Bombardeigs a les reraguardes que atemorien la población civil (= guerra psicològica). El bombardeig de Dresde al 1945 va causar més de 200.000 morts.
Segons Jörg Friedrich, va ser una guerra total, amb una causa justa i uns mitjans injustos, que contradeien els objectius que s’intentaven assolir (El incendio. Alemania bajo los bombardeos, 1940-45, Madrid: Taurus, 203). • “Un millón de muertos sólo se parece a un montón de muertos”.– 30 milions d’innocents – majorment ancians, dones i nens – van suportar quasi un milió de tones de bombes incendiàries i explosives. Van morir 600.000 persones, i molts més ferits, gana i saqueigs. Alemanya va perdre bona part del seu patrimoni moral i cultural. La població civil va ser sentenciada a mort per una guerra total.
Camps d’extermini. Els alemanys van assassinar milions de jueus, gitanos, comunistes. També els aliats (russos, especialment) van fer desaparèixer alemanys als seus propis camps de concentració. Bombardeigs indiscriminats.
Cap al final de la guerra, els nord-americans van bombardejar les poblacions civils japoneses d’Hiroshima (90.000 morts) i Nagasaki (6 i 9 d’agost de 1945). Quines van ser les raons amb una guerra que ja estava pràcticament acabada? Genocidi i “cultura de guerra” La Primera Guerra Mundial va desencadenar una “violència extrema”, basada en la destrucció absoluta de l’enemic.
No només s’ataca als militars, sinó també a les poblacions civils per aniquilar la seva voluntat de resistència. La guerra dels anys 1914-1918 va convertir la desaparició de milions de persones en un problema “banal” (= desacralització de la vida humana). Al primer dia de la batalla del Somme (1916) van morir 20.000 britànics i 40.000 van resultar ferits (B. Bruneteau, p. 47).
Deu milions de persones van morir. El 12% eren homes entre 15 i 50 anys_ Alemanya = 1.800.000 persones; França = 1.400.000 persones; Regne Unit = 750.000 persones; Rússia = 3.000.000 persones. ¿Conseqüències? Superpoblació femenina (ex. incorporació de la dona al món laboral); Augment desestructuració familiar; Desarrelament social (ex.
persones incapaces de reincorporar-se a la vida civil); Destruccions materials (ex. xarxa ferroviària, ports, carreteres, etc.).
El camp de batalla es converteix en un escenari d’una violència interpersonal directa, cruel: – Fa temps que la guerra ha deixat de tenir un caràcter èpic, cavalleresc. – Els soldats experimenten noves formes de “salvatge” on l’honor en combat no té cabuda. Ernst Jünger: “La guerra es presenta com una experiència interior on l’home es despulla de tot el seu bagatge de civilització”. El camp de batalla es converteix en un escenari d’una violència interpersonal directa, cruel: Fa temps que la guerra ha deixat de tenir un caràcter èpic, cavalleresc. Els soldats experimenten noves formes de violència “salvatge” on l’honor en combat no té cabuda. Ernst Jünger: “La guerra es presenta com una experiència interior on l’home es despulla de tot el seu bagatge de civilització”. Des d’una perspectiva antropològica, la guerra es converteix en un mitjà per destruir l’enemic, ja sigui interior (jueus, gitanos) o exterior (alemanys, francesos, russos, anglesos..). L’enemic es deshumanitzat a partir de criteris racials (estereotips, prejudicis) i culturals inferiors. La “civilització superior” inventa les categories inferiors que cal expulsar, convertint l’enemic en un degenerat que cal exterminarGenocidi.
La gran mortalitat de les guerres mundials no va ser només resultat de les innovacions tècniques, de la durada i del excés del material bèl·lic, sinó de la formació d’una cultura de guerra centrada en l’odi a l’enemic (B. Bruneteau): La guerra provoca una indiferència envers la mort (= deshumanització de l’adversari)L’assassinat polític (324 casos als primers anys de la Republica de Weimar) no era sinó una “matança de paràsits” (pp. 52-53).
La societat sota vigilància • A partir dels segles XVI i XVIII augmenten els mecanismes de repressió social: – Enduriment de les penes; – Augmenta la persecució dels delinqüents; – Execucions públiques (= reforça el paper del rei com a figura “benefactora”). El càstig dels delictes passa a ser una qüestió dels estats (= desapareixen les venjances privades) Control del poble comú (= ordre social).
• La criminalització de la societat s’orienta al reforçament dels drets de propietat: La propietat comunal es debilita (= privatització dels boscos i prats); El camperol passa a ser un individu sota sospita que amenaça la propietat; Les classes propietàries legislen contra la caça furtiva i recollida de llenya als boscos. Els camperols, però, lluiten per preservar els seus drets tradicionals. Revoltes a França per preservar els drets tradicionals (1789-1851).
Vigilància i repressió a l’Antic Règim L’Antic Règim castigava als infractors de la llei públicament i amb crueltat: Les execucions es converteixen en quelcom festiu, però sobretot, en una lliçó moral; No hi havia regles fixes pels delictes, sinó que els càstigs depenien de la qualitat de l’infractor, dels jutges i/o del moment: A l’Anglaterra dels segles XVIII i XIX els robatoris insignificants podien rebre des de càstigs corporals (picota, pena de mort), condemna a galeres o deportació. A Espanya, el Sant Ofici castigava als infractors de delictes morals – bigàmia, heretgia – a diverses penes que anaven des de l’abjuració (amb fuetades i escarni públic, sortint a dalt d’un burro, amb insígnies de bígam o heretge) fins al desterro per un període màxim de vuit anys, i la pena de mort (si era un heretge reincident). El sistema penal anglès va enviar al 70% dels condemnats a les colònies americanes. De 1788 a 1867 Austràlia va rebre unes 150.000 persones deportades. Les presons eren autèntiques “escoles del crim” on s’anava per pocs delictes, com deutes de joc, robatoris... Hi havia tavernes, bordells, clubs de beguda, etc. Els carcellers tenien el comandament absolut i no se’n sortia si no se’ls pagava.
...