Història tema 13 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Culla història tema 13

Vista previa del texto

TEMA 13: CATALUNYA SOTA LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA A partir de 1922 el sistema polític mostra senyals inequívoques de descomposició i de crisi. Allà on aquesta crisi és més evident és a Barcelona. És a Barcelona els enfrontaments a trets són més evidents, és Catalunya la zona més industrialitzada de l’estat i on la crisi de la postguerra es fa sentir més, etc. Aquest cop d’estat militar, aquests poders, sectors militars consideren la única sortida, consideren que aquest cop militar i la instauració d’aquesta dictadura tingui per escenari aquesta dictadura. S’intenta apoderar-se d’aquests centres de poder.
L’artífex del cop d’estat va ser el general Primo de Rivera, de Jerez de la Frontera. La seva família ja havien sigut generals, etc. Ara és interessant subratllar que aquest cop d’estat del 13 de setembre de 1923 compta amb el suport d’institucions catalanes i de catalanistes, en el torn de la Lliga.
Sobretot el que era en aquell moment el president de la Mancomunitat de la Catalunya, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Això que el cop es produís a Madrid i no aquí, aquella nit el capità general treu l’exèrcit. El cap d’estat encara estava estiuejant a San Sebastián. El govern de Madrid intenta destituir Primo de Rivera i avortar el cop. La feblesa dels governs d’aquesta època és tal que el govern de Madrid és incapaç d’immobilitzar a ningú en contra del cop barceloní. El govern queda absolutament fora de joc. El rei és el que acabarà decidint si s’hi posa a favor o en contra. En definitiva, al llarg dels 13-15 de setembre també hi ha hagut un cop militar a Barcelona que no se sap si ha fracassat. Puig i Cadafalch manifesta un suport rotund al cop. El dia 14, ell visita el Palau de Capitania General, s’entrevista amb el general Primo de Rivera i al sortir declara a la premsa que tot va molt bé, que els catalans no han de tenir cap por del general Primo de Rivera perquè aquest té les millors intencions per a Catalunya. El dia 15 a la nit, el general Primo de Rivera surt en tren cap a Madrid. A l’hora de sortir del tren, a Passeig de Gràcia, la elit de la Barcelona burgesa van a acomiadar a Primo de Rivera. Mentre el tren travessa la meseta cap a Madrid, el diari de la lliga publica un titular que diu: estan a punt d’acabar-se les províncies. Vol suprimir la divisió provincial i organitzar Espanya en regiones. Pel catalanisme, des del segle XIX, la divisió provincial era quelcom imposat des de fora que havia de desaparèixer. Per això, la gent pensa que amb aquest canvi de règim “anem bé”. El rei li dóna permís a Primo de Rivera. L’endemà es constitueix el Directorio Militar, que farà de govern. Són 8 o 9 generals militars que governen. Una de les primeres decisions polítiques apareix publicada el 18 al matí al diari oficial, la Gaceta de Madrid. Publiquen: Real Decreto Ley para la Represión del Catalanismo. Naturalment, per a ells, separatismo és tot. Queda l’exhibició pública de la bandera catalana. Per a aquells catalanistes burgesos que durant els dies anteriors s’havien cregut que el Primo de Rivera seria un aliat, ara tenen sensació d’engany i de presa de pèl.
El fet que la primera decisió d’aquell nou règim fos aquest real decreto rey fos el que fos, va suposar una clara targeta de presentació d’aquell nou règim. Al llarg de les setmanes i mesos posteriors, van anar dictant una sèrie de mesures. Van dictar repressió lingüística contra el català. Era una repressió peculiar, en aquell moment el català no era ni oficial ni cooficial, ni era res. Era una repressió xocant i curiosa. Durant tota la dictadura es van seguir publicant diaris, setmanaris i mensuals, i llibres en català. Per tant, la premsa en català va seguir funcionant amb tota normalitat. Fins i tot es va permetre l’aparició de noves capçaleres. Les escoles eren en castellà també. En un moment determinat, el Governador de Barcelona va decidir que la carta dels restaurants no podia ser en català. Es va prohibir que a les capses de mistos hi hagués publicitat en català. Eren ridícules però tenien la virtut d’encabronar a la gent. Per tant, la repressió va ser molt poc sistemàtica, molt capritxosa, molt absurda i arbitrària. Aquestes van ser l’aperitiu de decisions de més gruix contra el catalanisme. Primo de Rivera va destituir a Puig i Cadafalch, i va col·locar a Alfons Sala Argemí, que l’any 29 el rei va ennoblir amb el títol del Conde de Egara. Havia sigut sempre un anticatalanista espectacular. La Mancomunitat era l’única cosa sòlida que el catalanisme havia aconseguit en 25 anys. Ell era la guineu protegint a les gallines. Va destruir tot el que s’havia aconseguit. Es van destituir centenars de professors, es va espanyolitzar la mancomunitat. Després d’un any i mig, Primo de Rivera va considerar que amb això no n’hi havia prou. El problema, creia ell, era que la mateixa etiqueta de la Mancomunitat de Catalunya ja era problema. Per tant, la va liquidar. Això va obrir un sisme profund, no hi havia conciliació possible entre el dictador i aquest suport inicial.
La dèria de Primo de descobrir separatistes sota de les pedres, va donar lloc a conflictes que no tenien cap sentit. Per exemple, en el cas de l’església catòlica catalana. Primo era dels que creien que això del separatismo, un dels principals caus del separatismo era el món eclesiàstic. Òrgans propagadors de les idees separatistes. Primo de Rivera va fer detenir algun capellà. Com que la reacció estructural va ser defensiva, de parar els peus al dictador, aquest va creure que tot el sistema eclesiàstic era separatista. En aquell moment, el cardenal tarragoní era Vidal i Barraquer. Per explicar-ho al Vaticà van dir que l’església estava plena de separatistes i que Roma hi havia de fer alguna cosa. L’església va pensar que això era impensable i totes aquestes maniobres van fer posar a una gran part dels catòlics catalans en contra, tot i que el lema de la dictadura era “Religión, Patria y Monarquía”.
El segon cas va ser el Barça. Eren uns separatistes en calçotets. L’any 25, en un partit amistós entre el Barça i el Júpiter, quan va sonar l’himne espanyol, la gent va xiular. Això va suposar: multa al Barça, tancada del camp durant 3 o 4 mesos, i indignació.
Orfeó Català: eren uns separatistes cantarines. També van destituir la seva direcció, etc. El Col·legi d’Advocats de Catalunya. Havien decidit que publicarien la guia dels col·legiats, els noms i telèfons i tal, publicar-los en català. Van voler imposar la guia en català. Els advocats van afrontar-s’hi perquè deien que no hi tenien dret a voler fer això, etc. Van destituir-los i desterrar-los a 200 km. Van muntar una nova junta a dit.
La Dictadura de Primo de Rivera va sortir d’un cop d’estat que no havia fet cap mal a ningú. Ni una tirita.
Personalitats de Franco i Primo de Rivera: són la nit al dia. Primo de Rivera, un señorito de Jerez que tota la vida havia viscut com un aristòcrata, era extravertit i a vegades tenia una ingenuïtat suïcida.
Franco, era un tipus tancat, recelós, desconfiat, introvertit, sempre a l’aguait de rivals i enemics.
Primo de Rivera havia arribat amb les mans a les butxaques. No tenia cap idea del que voldria fer un cop al capdavant de l’estat. Quan va prendre el govern, va dir que “yo he venido a cobrar una letra a noventa días”. És a dir, que volia anar allà a fer neteja. En aquell moment no tenia ni idea de quant temps s’hi estaria. Quan va ser al poder, li va trobar el gust. Passats els 3 mesos, 4 o 5 va decidir que al poder s’hi estaria uns quants mesos. Tot va ser un exercici d’improvisació contínua. Quan ja portava uns mesos al govern algú li va dir que hauria de tenir algun partit que li donés suport. Des dels governs civils van organitzar la Unión Patriótica Española. S’hi va apuntar tota aquella gent que va pensar que si s’hi apuntaven aconseguirien alguna cosa.
El dia que Primo de Rivera va deixar el poder, la Unión Patriótica es va esfumar. Ja l’any 26, algú li va dir, potser estaria bé crear una mena de parlament, no elegit. I es va crear l’Assemblea Nacional Constructiva. Es va treure el cartell de Congreso de los Diputados i es va crear l’Assemblea. Tot els membres van ser escollits a dit. En certa manera, era pitjor que les corts franquistes. L’assemblea no va servir per a res. No va enfortir el règim en absolut. Si s’hagués creat els primers tres mesos encara, però el règim ja estava passant l’equador de la seva vida.
En definitiva, Primo de Rivera tenia, en la seva imprudència, de redactar ell tot sol, unes notes de premsa, les notas codiciosas, que eren enviades a tots els diaris d’Espanya amb intenció de publicarles. Algunes vegades era vidu. A Madrid van començar a circular rumors de la seva vida privada. Va redactar una nota en la qual va dir que: Yo soy Don Miguel por la mañana por los asuntos de Estado, Miguel por la tarde para los amigos, y Miguelito para las señoras por la noche. Era la riota d’Espanya, però ell estava la mar de convençut. Potser justament, perquè aquell règim sempre va donar la sensació que era una cosa precària, que cauria qualsevol dia amb un cop de vent. Potser per això no va provocar una gran mobilització interna. Primer perquè era una dictadura una mica en minúscules.
Però la repressió era mínima. Per tant, els grans partits no s’hi van enfrontar. Només alguns grups nacionalistes catalans van intentar plantar-li cara. En el si del nacionalisme català van començar a aparèixer algunes tendències nacionalistes.
El 1922, uns quants centenars de joves van organitzar un grup polític que van anomenar Estat Català, perquè el seu objectiu era crear-lo. Al seu capdavant s’hi va col·locar una persona veterana de la política catalana: Francesc Macià. Fill de comerciants pròspers de Vilanova i la Geltrú, de jove diu que vol ser militar. Se’n va a l’acadèmia d’enginyers de Guadalajara i intenta ser enviat a Cuba i a Filipines perquè seria una manera d’ascendir de pressa. Va estar molts anys intentant pujar de grau aquí a Espanya. Quan va arribar a comandant, a Lleida va fer un braguetasso. La primera pubilla de Catalunya. La hereva d’una finca del tamany de les andaluses però a Lleida. Durant la desamortització del segle XIX el seu pare havia ajuntat finques de convents, etc., anant comprant.
Macià tenia la vida resolta. Arriba a tinent. Durant els fets del Cu-Cut, Macià troba que allò és una salvatjada i que els seus col·legues de Barcelona són uns bèsties. Llavors li comencen a dir-li que l’expulsaran i tal. Com que no necessita el salari de militar per a res, abandona l’exèrcit quan era tinent coronel. Llavors passa a ser coronel retirat. Es crea Solidaritat Catalana, el van a veure i li diuen si voldria ser diputat a Madrid. Pam, diputat durant 6 o 7 legislatures seguides, sense partit.
Es converteix en el representant polític del districte de les Borges Blanques, les Garrigues, on els electors el voten perquè és lo senyor Macià. S’ocupa dels interessos del districte. El 1922, ell s’ha anat radicalitzant, ell que era un home d’ordre, monàrquic, “amic del rei”, s’ha anat radicalitzant i optant posicions catalanistes cada cop més avançades. L’any 1922 s’ajunten Macià i dos o tres catalanistes joves i creen Estat Català.
El model teòric d’estat català és el nacionalisme irlandès dels sis anys anteriors. Neix sobre el paper com un grup insurreccional que vol accedir al govern amb les armes. Amb la dictadura, Macià toca el dos i a Barcelona hi queden centenars de simpatitzants seus. Entre ells es crea el Complot de Garraf, 1925. La idea és col·locar una bomba en un dels túnels ferroviaris de la línia Vilanova – Barcelona, quan hi passi el tren reial que portarà el rei i el dictador. El problema d’aquest pla és que aquests joves separatistes en l’òrbita de Macià, de fer bombes i atemptats no en tenen ni idea. Això era cosa dels anarquistes. No tenien ni idea de les mínimes precaucions de la clandestinitat. La policia va descobrir-ho, va detenir els presumptes terroristes abans que ho poguessin ser i la cosa va acabar amb les intencions. Macià, als afores de París, pensa que ell ha de fer alguna cosa. Ha d’intentar per salvar l’honor, alguna cosa contundent contra la dictadura espanyola. Intenta trobar aliats. Viatja a Moscú buscant mecenes d’una revolució separatista catalana. A Moscú no li donen res. Al final, imitant sempre els irlandesos, decideix recaptar diners entre els catalans d’Amèrica, entre les comunitats catalanes d’Amèrica del Sud.
PAU CLARIS: va ser el president de la generalitat i de la república catalana el 1640. Fa uns títols i els envia a Amèrica volent que ells paguin i aquests, això de donar calers per una causa, va recaptar pocs diners, però en va recaptar.
Macià organitza un exèrcit clandestí: el Complot de Prats de Molló: és el poble de la banda francesa on Macià s’instal·la com a punt de partida per a aquesta invasió. Recluta 300 o 400 joves catalans que han fugit d’anar al Marroc, els dóna una mínima instrucció militar i recluta gent amb experiència bèl·lica real perquè puguin enquadrar una mica els seus nois catalans. Allà recluta amb un grup d’exaliats de Mussolini i contacta amb un individu que és nét del gran Garibaldi.
La policia francesa detecta alguna cosa i acaba descobrint i desarticulant el complot hores abans d’iniciar la operació travessant la frontera. La premsa de París queda fascinada amb aquesta història.
Es descobreix que la policia vigilava al nét de Garibaldi i que era un traïdor de la seva família i era un espia de Mussolini.
Al Palau de Justícia de París es jutgen a Macià, al nét de Garibaldi i a unes 25-30 persones més. Macià mostra les seves dots mediàtiques. La premsa francesa ràpidament es fa la seva composició d’això.
aquí hi ha el dolent – Garibaldi i l’heroi – El Coronel Macià. Aquest Macià és ben bé el Quixot. Alt, prim i una mica il·luminat. Macià se n’adona i decideix alimentar aquesta bona imatge que la premsa li està donant. Els diu als francesos que una Catalunya independent us protegiria de l’Espanya germanòfila. Catalunya independent seria una Bèlgica del sud. Faria d’amortigüitat de l’hostilitat espanyola. La condemna es simbòlica, el deixen alliberar, només el fan fora de França. Aquí neix el mite de Macià. Macià es converteix en una mena d’encarnació de la pàtria del judici de París del 27.
Macià torna a Catalunya l’any 31 i obtindrà vots.
La dictadura, que havia nascut per acabar amb el separatismo, va expandir i radicalitzar el separatisme. El partit catalanista de referència era la Lliga. Alguns dels seus homes més importants dóna suport al cop d’Estat. Les malifetes de Primo de Rivera contra Catalunya tenen un doble efecte: els que desconfiaven del catalanisme, que deien que era conservador, aquests veuen que no ha de ser tant de dretes el catalanisme si un règim com el de Primo el persegueix amb tanta mala llet. Per tant, aquests sectors comencen a fer seu el catalanisme. Això provoca un desplaçament del centre de gravetat política des de la dreta cap a l’esquerra. Com que no hi ha premsa lliure, no hi ha eleccions, es produeix un canvi profund del pensament polític però no es fa visible per aquests dos motius. La dictadura té efectes absolutament contraris al que la dictadura volia.
El mapa polític català d’abans del 23 estava dominat per la Lliga. Després de la dictadura, ho estarà per Esquerra Republicana. Tot això, gràcies a Primo de Rivera.
Després de 6 anys llargs al poder, Primo de Rivera no havia aconseguit construir un nou règim. Havia aconseguit unes mesures desordenades i poc planificades. De manera que a finals de l’any 29 Primo de Rivera es troba que no té una base personal del seu poder. No és un Mussolini que pugui concentrar centenars de milers de persones. Segueix depenent dels mateixos suports del 23: rei, exèrcit i oligarquia. Al cap de 6 anys continua depenent d’ells. Aquests que l’han col·locat al poder comencen a pensar que ja fa masses anys que dura això i que valdria més canviar-lo. Qui té la capacitat per dir-li a la cara això? El rei.
Primo de Rivera diu que ell va arribar al poder gràcies al suport dels meus companys dels militars, i si ells diuen que plegui, plegarà. El ejercito està a las ordenes de su majestad el rey. De manera que s’adona que l’han deixat sol. Per tant, plega, el 30 de gener de 1930, Primo de Rivera presenta una dimissió forçada i ell personalment i el seu règim s’esfumen. Primo de Rivera se’n va a París i mor allà.
Un periodista madrileny té una idea – truca als bombers i els diu que treguin al rètol de l’Assemblea Nacional Constructiva.
...

Tags:
Comprar Previsualizar