Tema 1. Què és la ciència? (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Recerca científica en criminologia
Profesor J.M.
Año del apunte 2015
Páginas 7
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 95
Subido por

Vista previa del texto

RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA  Tema 1: Què és la ciència? Què és la ciència? o Ciència i coneixement comú o Filosofia de la ciència o  Inductivisme  Falsacionisme  Relativisme Característiques del coneixement científic Context social i ciència Coneixement comú i ciència Què ens preocupa com a humans/científics/criminòlegs? El que ens preocupa és el coneixement. El coneixement té sentit pel fet que ens permet conèixer l’estat de les coses per transformar-les, i és mitjançant la ciència que aquestes coses es transformen. La ciència és una forma de coneixement diferent al sentit comú. El coneixement comú és una forma de coneixement derivada de la nostra experiència quotidiana. És tracta del coneixement que hem obtingut a través de la socialització, la família, els mitjans de comunicació... que conforma les nostres creences, les nostres concepcions de com és el món. Aleshores, cal entendre la ciència com a una forma de coneixement El que veiem diferent al sentit comú (coneixement comú), i que permet fer front a alguns dels problemes que planteja el sentit comú.
El que és Un primer problema que planteja el coneixement comú és que les percepcions enganyen. Una cosa és el que veiem i una altra cosa és el que és realment. En canvi, el coneixement científic intenta tenir en compte aquestes coses, i intenta veure les coses més enllà d’una determinada manera.
El coneixement comú també està construït per prejudicis i estereotips, basats en uns determinats discursos i unes determinades ideologies, que estan relacionats amb mecanismes psicològics, com per exemple el de categorització social. Tajfel és el pare de la categorització social, i el que ens diu és que el nostre cervell necessita ordenar tota la informació que rebem en categories. Això afavoreix a la construcció d’estereotips i d’etiquetatge. El coneixement científic, per la seva banda, el que intenta és trencar amb aquests estereotips, perquè no són neutrals.
El coneixement comú també està basat en raonaments moltes vegades il·lògics. Enfront d’aquestes debilitats del coneixement comú, el coneixement científic intenta construir un coneixement més rigorós amb la realitat que l’envolta, trencant aquests estereotips i raonaments. I des de les ciències socials, el que es pot fer per ajudar a resoldre això és qüestionar aquests “donats per descomptat” que moltes vegades tenim construïts pel sentit comú.
RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 1: Què és la ciència? Filosofia de la ciència (característiques del coneixement científic) És un coneixement que es basa en l’objectivitat, en les dades que s’han d’analitzar (dades quantitatives/dades qualitatives).
Quan parlem del mètode científic, el primer que cal dir és que no sempre s’ha entès de la mateixa manera, i dintre de les ciències socials hi ha concepcions diverses que conviuen, però si que hi ha elements comuns en els que tothom està d’acord. Un d’ells és l’evidència fàctica (les dades), ja que sense dades no hi ha coneixement, un altre és l’argumentació, que fa referència en poder explicar racionalment perquè una cosa és d’una determinada manera. A partir del coneixement existent es crea la teoria (argumentació), que es contrasta amb les dades (evidència fàctica).
Com funciona el procés del mètode científic? El procés d’inducció fa referència a que, per dur a terme una investigació, primer s’observen els casos particulars, per després treure un enunciat general, una teoria. Es passa d’enunciats observacionals a enunciats generals, i per fer-ho, s’han de donar tres situacions: quan el nombre d’enunciats observacionals sigui suficientment gran, quan les observacions es repeteixen en una diversitat de situacions i quan cap enunciat observacional contradigui la llei general.
Hi ha una sèrie de crítiques a aquest raonament. La primera és que per observar les coses necessitem tenir un marc teòric per interpretar-les, per això es diu generalment, que primer hi ha coneixement i després hi ha observacions interpretades, per tant, el que la crítica diu és que l’observació està condicionada pel coneixement previ, per la cultura i per la teoria, i no a la inversa. I la segona crítica fa referència a la justificació lògica de l’enunciat inductiu.
Karl Popper (1902-1994), proposa una altra característiques, que s’anomena falsacionsime, que serveix per refutar o acceptar teories. El que diu el falsacionisme és que el coneixement comença per la teoria i no per l’observació, que la teoria ha de poder ser posada a prova i falsable, que tot coneixement és provisional, perquè segons Popper la certesa en ciència no existeix, i que una teoria és més sòlida si ha estat àmpliament contrastada i no falsada.
El falsacionisme també ha estat criticat. La primera crítica es basa en que les coses són més complicades del que inicialment poden semblar, i per això es pot falsar erròniament per culpa de no tenir els mètodes adequats. I la segona crítica fa referència a que per a que una teoria pugui ser falsable, s’ha de partir d’uns pressupòsits previs, que no tenen per què posar-se a prova.
La última característica és la que proposa Thomas Khun (1922-1996), que es coneix com Els Paradigmes de Khun, i és la noció més relativista del mètode científic. Khun observa com els científics defineixen què és el mètode científic, perquè al cap davall qui decideix què és el mètode científic són els científics. D’aquesta RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 1: Què és la ciència? manera, al llarg de la història, aquesta definició ha anat canviant, i aquí és quan Khun introdueix el concepte de paradigme. Un paradigme és l’estructura conceptual per la qual els científics miren el món, i ho podem entendre com un conjunt de supòsits bàsics sobre què és i com funciona la realitat i sobre què hem d’investigar en una determinada disciplina que guia la investigació. I arriba un moment en el que aquests supòsits comencen a ser qüestionats per altres investigador si aleshores es produeix el que ell anomena com una “revolució científica”, que és un canvi en aquests supòsits. En aquest context, Khun parla que en el desenvolupament de tota disciplina es poden distingir una sèrie de fases: la primera seria la de la presciència, que és la fase en la que els científics no es posen d’acord en els principis bàsics, és a dir, que no hi ha un paradigme compartit. Al següent fase és la de la ciència normal en la que els científics ja s’han posat d’acord. La tercera fase és la fase de crisi. La següent fase és la de revolució, en la que tot es posa a prova, on hi ha canvis socials i en la que sorgeixen nous paradigmes. I per últim, el resultat de tot això és una nova ciència normal.
Context social i ciència El que passa dins l’esfera científica no és només el que fan els científics, sinó que està relacionat amb l’entorn social. La ciència és una pràctica socialment situada. El científic forma part d’una societat, que alhora és estudiada. La ciència no està aïllada del que passa allí fora, però si que té un cinturó de protecció que intenta que, tot i que els inputs que li arriben venen de fóra, a partir d’aquí el mètode i el procés de coneixement es vegin afectats únicament per les regles del mètode científic. La ciència té els seus propis mecanismes per garantir que a partir d’aquí es pugui produir un coneixement objectiu (reflexió des de fóra cap a dins) L’elecció de l’objecte d’estudi no és neutra, sinó que està condicionada per l’entorn. Ara bé, un cop escollit l’objecte d’estudi, si que s’ha de seguir amb un mètode “neutre”, si no fos així, estaríem parlant de frau científic.
Reflexió des de dins cap a fóra: En un primer nivell, tenim la recerca bàsica és un tipus de recerca que no té una implicació pràctica immediata. La finalitat és construir teories. Es sol dur a terme en les universitats.
En un segon nivell, la recerca aplicada es sol fer fora de la universitat, en centres te recerca, etc. Aquesta està pensada per aplicar directament el coneixement.
Finalment, tindríem l’aplicació del coneixement, l’aplicació concreta del programa, que seria el disseny de la política pública concreta, etc.
RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 1: Què és la ciència? Conforme anem avançant de nivell, l’esfera científica cada vegada queda més cap a fóra. La ciència té una incidència social, que no depèn només de la ciència.
SOCIETAT TECNOLOGIA Sociologia externa de la CIÈNCIA Sociologia interna de la CIÈNCIA En resum - No hi ha ciència sense diàleg teoria-empíria. Les observacions són interpretades des dels referents teòrics.
- No hi ha ciència sense mètode (sistemàtic, transparent, objectivat i sotmès a revisió, rèplica i crítica).
- La ciència ni és “la veritat”, sinó un coneixement racional i contrastat empíricament, provisionalment acceptat.
- La ciència és una pràctica socialment situada.
Tradicions de recerca en ciències socials Una de les coses per les que s’han barallat durant anys els científics socials, és sobre quines són les dimensions de la realitat que ha d’estudiar la ciència social, ja que, és important estudiar totes les percepcions que tenim de la realitat. És a dir, sobre quin és l’objecte d’estudi.
Dues maneres d’enfocar l’objecte d’estudi/dues maneres d’entendre la investigació: *E. Durkheim (1858-1917). Émile Durkheim agafa les idees d’un dels grans fundadors de la sociologia, August Comte (1789-1857). Un dels seus objectius era definir què era la sociologia i dotar-la d’un estatus científic. Comte deia que les ciències socials, si volen ser ciència han d’agafar el model de les ciències naturals. El que diu Durkheim és que si la sociologia vol ser una ciència, ha d’estudiar coses objectives, coses que no estan dins la ment de les persones, perquè si s’estudiessin coses subjectives, es perdria aquest RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 1: Què és la ciència? estatus de ciència. Ens diu que el fet físic existeix objectivament i és extern a les persones (una taula, una paret), i que el fet social (el que cobrem cada més, normes socials...) és tan objectiu com la taula o la paret, i, segons Durkheim, és això el que han d’estudiar els científics socials.
Per demostrar que això es pot fer, Durkheim agafa el fenomen del suïcidi (fet subjectiu, de forma totalment externa). És una manera d’entendre la investigació de una forma externa a les persones.
*M. Weber (1864-1920). Max Weber, també agafa les idees de un filòsof anterior que és Dilthey, que el que deia era que, no podem estudiar de la mateixa manera dues coses diferents, és a dir, que les ciències socials no poden seguir el mateix mètode que les ciències naturals, perquè no són el mateix. L’objecte de les ciències socials és diferent del de les ciències naturals, i per això, necessàriament el mètode ha de ser diferent. A diferència de les ciències naturals en les que s’intenta construir lleis al marge del context, les ciències socials diuen que les teories només serveixen per uns contexts concrets.
Per tant, la distinció entre les ciències socials i les ciències naturals, segons Weber, és l’acció social. Mentre que Durkheim estudiava fets socials exteriors a les persones, Weber estudia accions socials, que fan referència a com les persones perceben la realitat, el sentit que les persones donen a les seves accions, per quin motiu les persones fan el que fan.
*Sampson i Laub (1993). Sampson i Laub són dos criminòlegs molt citats, que varen dur terme una investigació i que el que volien fer era trobar una teoria general que expliqués aquell comportament desviat.
Aquests dos criminòlegs varen utilitzar l’exemple de Durkheim.
Tradicions clàssiques d’investigació social Hi ha dues grans tradicions clàssiques de la investigació social. La que es deriva de Durkheim serien el positivisme i el postpositivisme, i la que es deriva de Weber seria l’interpretativisme (=construccionisme/=hermenèutica, també s’utilitzen com a alternatives a l’interpretativisme). Encara que sembli que són tres tradicions, el pospositivisme es tracta d’una revisió històrica del positivisme, per això es diu que són dues.
El positivisme parteix d’una concepció ontològica (onto=ser) realista. Això vol dir que la realitat és externa a l’individu, i que la podem conèixer plenament. La visió realista és aquella segons la qual la realitat externa existeix independentment de les nostres percepcions de l’individu, així també com deia Durkheim.
Popper va criticar això en el sentit que diu que la realitat està allà, però que no es pot entendre sense una teoria prèvia. És a dir, que per més que la realitat sigui externa i estigui allà, l’entenem a partir d’un teoria. El que Popper planteja és la NO CERTESA del coneixement. La ciència al que pot aspirar és a acostar-se a la RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 1: Què és la ciència? certesa, però no hi arribarà. En això es diferència el positivisme del postpositivisme. La diferència és que pel positivisme la realitat és externa i es pot conèixer plenament, és transparent i ateòrica, i pel postpositivime la realitat és externa però el coneixement no és ple, només és probable.
L’interpretativisme té diverses versions en relació amb el que planteja. Hi ha la versió més compartida, segons la qual, més enllà de que la realitat existeixi eternament, el que realment és rellevant per la investigació social és estudiar les realitats subjectives, la forma en la que els individus perceben la realitat, perquè és en base d’aquestes percepcions que es construiran determinades intencions que faran unes coses o unes altres. Per tant, lo important des d’aquesta perspectiva ja no és estudiar aquesta realitat externa, sinó aquestes realitats subjectives que són múltiples perquè cadascú veu la realitat des del seu punt de vista.
En la seva versió més radical (versió postmoderna), es nega l’existència d’aquesta realitat objectiva. La realitat no existeix més enllà de les mostres paraules i de les nostres percepcions. Hi ha autors que diuen que la nostra realitat està formada únicament pel llenguatge.
De la forma ontològica, que fa referència a les formes de realitat, es deriva la forma epistemològica, que fa referència a les formes de coneixement (espistemé=coneixement). I d’aquestes dues es deriva una determinada metodologia. Els mètode són les tècniques i els procediments específics que utilitzem per abordar una investigació.
Positivisme Realisme: la realitat és externa a l’individu i plenament cognoscible.
Èmfasi en mètodes quantitatius.
Postpositivisme Realisme crític: la realitat és externa. Coneixement probable.
Mètodes quantitatius i obertura a mètodes qualitatius.
Interpretativisme El món cognoscible és del significat atribuït pels individus. realitat múltiples.
Èmfasi en mètodes qualitatius.
Mètodes quantitatius i mètodes qualitatius La distinció entre mètodes qualitatius i mètodes quantitatius és la naturalesa de les dades amb les que treballem. Quan parlem de dades quantitatives, estem parlant de transformar la realitat a un llenguatge numèric, els mètodes quantitatius treballen amb números. I quan parlem de mètodes qualitatius, ens referim a que no traduïm la realitat a números, sinó que treballem amb un llenguatge narratiu o natural (és el que utilitzem habitualment per comunicar-nos).
Són incompatibles els mètodes quantitatius amb els mètodes qualitatius? No. No són incompatibles, però si que hi ha arguments a favor que si ho són, ja que sinó no hi hauria la discussió que hi va haver al segle XX sobre aquest tema. Els mètodes qualitatius i quantitatius es complementen, per exemple, en el cas de la violència de gènere, factors quantitatius podrien ser la situació familiar, la dependència econòmica, la RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 1: Què és la ciència? incorporació de la dona al mercat laboral, l’ambient familiar... i factors qualitatius podrien ser la gelosia, la percepció d’inferioritat, la identitat patriarcal, la percepció de dependència emocional... per tant aquí veiem com es complementen, i s’ha de tenir en compte alhora de dur a terme una investigació.
...