TEMA 4 - BIZANCI (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 8
Subido por

Descripción

TEMA 2 - LES INVASIONS. ELS NOUS REGNES ROMANO-GERMÀNICS. UNA NOVA SOCIETAT I UNA NOVA ECONOMIA

Vista previa del texto

TEMA 4. Bizanci. La reconquesta d’Occident. De Justinià a Heracli Continuïtat de Roma a l’Orient - Després de la divisió teodosiana (395) [Arcadi →Orient; Honori →Occident], l’Imperi d’Orient, fou l’única part que servà fidelment l’antiga tradició i continuïtat romanes.
- A Orient l’Imperi s’ha salvat, els emperadors han sabut des viar les invasions. També a causa d’altres diversos factors. Límits ben definits tot i que inestables (però més segurs que els d’Occident). Saberen canalitzar els invasors cap a Occident.
- No hi ha que oblidar mai que no són bizantins, sinó que es defineixen com a romans.
- Orient és un territori més homogeni geogràfica i culturalment que occident. Orient és molt més compacte.
Llarguíssima tradició urbana.
- Compta amb solidesa de les institucions: emperador, dret, fiscalitat, exèrcit. Les institucions romanes continuen encara funcionant, mostra de que Roma encara viu en part, gràcies a que l’emperador és una figura forta important.
- El dret romà continua vigent, a diferència de la introducció del dret germànic (més ‘’primitiu’’) a l’occident.
- Existència d’un exèrcit imperial fort que ajuda a defensar els límits. L’estat té recursos financers importants, que escassegen a occident, que l’ajuden a navegar favorablement.
- Desequilibri poblacional entre les dues parts de l’Imperi. Orient més poblat, més densitat:  50 milions de romans: 26 milions a Orient (1.600.000 Km2).
 24 milions a Occident (2.300.000 Km2).
- Orient comptà amb: 1. Resistència de la pròpia capital.
2. Limitació de les fronteres.
3. Conserven i controlen les àrees de comerç d’Àfrica i Àsia Menor.
4. Conserven prestigi de la moneda d’or.
5. Habilitat dels polítics.
- Enorme prestigi de la ciutat, de la vida urbana, de llarguíssima tradició (Mesopotàmia). La ciutat és el nucli de poder i centre administratiu. Pes extraordinari de la ciutat.
- Sistema heretat de la vella Grècia i Roma. Continua a orient durant tota l’Edat Mitjana i serà aprofitat per l’islam.
- Comptaren amb la gran força de les ciutats, abundoses, riques i importants, a més de ben distribuïdes per tot l’Imperi oriental: Constantinoble (700.000 hab.), Èfes, Edesa, Alexandria (mig milió), Antioquia, Jerusalem,...
- Comerç dirigit i mediatitzat per l’Estat → calia assegurar les ciutats (pa i circ) → revoltes sovintejades a l’hipòdrom, al circ, al teatre (ciutats concebudes també com lloc de divertiment). Faccions urbanes (verds, blaus). Comerç sota la protecció i el control imperial.
- Existència i continuïtat a orient d’una petita burgesia (a occident inexistent). Presència notable d’aquest grup importantíssim com un factor clau. Comerç.
- Àmplia i consolidada massa de petits propietaris rurals, que trigaran a entrar en patronatge o a perdre el seu caràcter alodial → suport imperial. Són la garantia de l’abastiment de les ciutats i una font molt important d’ingressos per a l’Estat.
- És a dir, a diferència d’occident (99%), a orient és un 90% de la població la que viu al camp. A més a més, l’imperi no en traurà tributs molt alts com a occident, sinó que defensarà fermament la supervivència i continuïtat de la petita pagesia lliure i propietària de la terra, o en altres ocasions emfitèutica.
- Cohesió lingüística basada en la llengua grega. Cada vegada major rebuig del llatí. Però existeixen i conviuen altres llengües: el copte a Egipte, l’hebreu arreu de les ciutats, l’arameu, el siríac o l’àrab.
- No intents d’imposició lingüística com a occident. Menyspreu, odi i oblit dels autors llatins, defensen els grecs Plató, Aristòtil i Sòcrates.
- Orient compta amb major conflictivitat religiosa i eclesiàstica. Cristianisme amb molts matisos i causa de molts conflictes = tensions socials.
- Dependència del patriarca de Constantinoble de l’emperador (nomena i deposa patriarques, convoca i presideix concilis ecumènics). A occident no hi ha pràcticament control imperial a l’hora d’escollir els patriarques, a orient si = enfrontaments i tensions entre els patriarcats orientals (Cirili d’Alexandria ↔ Joan Crisòstom). Una de les que paguen les conseqüències fou la filòsof Hipàtia d’Alexandria.
- Abundor de formes herètiques:  Arrianisme: Crist és creat pel Pare, per tant està en un segon nivell, posant en qüestió la figura divina de Jesús.
 Monofisisme (‘’una naturalesa’’: naturalesa divina i no humana), condemnat a Calcedònia (451).
 Nestorianisme (separació total de naturalesa humana i divina → Mare de Déu?), condemnat a Efes (431).
Constitueixen trets diferencials a Síria (nestorianisme) i a Egipte (monofisisme): amaguen dissidències polítiques i socials. Juntament a que paguen un excés de tributs = adhesió fàcil a manifestacions herètiques (ex: islamisme).
- Prestigi imperial, sobretot d’Arcadi (395-408) i de Teodosi II (408-450), amb la promulgació del Còdex Teodosià (438). S’eviten cops d’estat i l’aixecament dels caps germànics, com passa a Occident.
- És la primera gran recollida de la jurisprudència romana, dels textos jurídics romans. Es conserva, en gran part, gràcies a aquest còdex.
- Tot i estar de certa manera protegit l’Imperi geogràficament per les cadenes muntanyoses del nord, els huns saquegen Tràcia, Messia, Macedònia i la Grècia septentrional.
- Perill, idea d’inseguretat a les ciutats = es construeix la segona muralla de Constantinoble (412-447), per por del que ha passat a Roma (410).
- La dinastia Tràcia és el reflex de la decadència, amb la pèrdua d’Occident, que anirà al seu aire, i les crisis i enfrontaments religiosos.
De Zenó (477-491) a Anastasi (518) - Es fan més grans les diferències amb Occident:  Es reforça el paper de la ciutat, noves muralles.
 Es pacta amb els ostrogots la seva instal·lació a Itàlia.
 Henotikon (482) o decret d’unitat religiosa, entre ortodòxia i monofisisme. Poc després, Gelasi I formularà la teoria del doble poder.
- L’elecció d’Anastasi (491-518) significa la voluntat de tenir un emperador ortodox i romà.
- Perfecciona el sistema monetari fixat per Constantí: estabilitat del “solidus aureus”. Posa en circulació els “follis” de coure.
- Aboleix el chrisorgiron, tribut que gravava de forma abusiva el comerç i la indústria → reactivació de l’economia urbana.
- Al camp, la liquidació del chrisorgiron va ser compensada amb l’exigència de pagar l’annona, en moneda i no en espècies (l’economia rural torna a ser monetària?).
- A la vegada l’Estat exigeix la coemptio o venda forçosa de productes agrícoles a preus baixos per assortir l’exèrcit = revoltes al camp sota Anastasi I. El tresor públic en surt reforçat: 320.000 lliures d’or acumulades a la seva mort.
Justinià (527-565) - Procedeix de la Il·líria llatina. Primera gran figura que hem de citar. Etapa central del segle VI, gran referent del segle. Coneixement prou profund del que representa el món llatí, l’altra banda.
Sensibilitat per la llatinitat, sap llatí i grec.
Personatge absolutament clau tan bé com per mal.
- Procopi en parla molt malament d’ell. El problema és que és l’única font disponible, sense poder contrastar els seus textos.
- Té la gran fortuna de que els seus antecedents li han deixat una fiscalitat enormement sanejada, amb una estabilitat i pacificació del territori envejable.
- Autòcrata, es creu enviat per Déu (fins i tot semi-déu) que li atorga el dret a decidir sobre tot. Autoritat.
Complex cerimonial cortesà superlatiu i excessiu.
- Magnificència i esplendor de les construccions per demostrar el seu poder (Santa Sofia, Sant Vitale de Ràvenna...).
- Regnat complex, desdibuixat per Procopi de Cesarea en la seva “Història secreta”. Programa polític: autòcrata, enviat de Déu, dret a decidir sobre tot, complex cerimonial cortesà, magnificència de construccions → imatge del poder imperial i de unitat de l’Imperi.
- Ajudat per Joan de Capadòcia → cap de l’administració i de les finances. Espècie de primer ministre, que porta les finances de l’imperi. Però Justinià no hagués aconseguit res sense una gran dona al darrere, Teodora.
Compilació legislativa - Corpus Iuris Civilis: és l’obra més important i de major transcendència. Deixa el Dret Romà tal com ens ha arribat. Obra de Tribonià, a qui Justinià li confia la recollida de tot el dret romà.
- Tribonià posa en ordre i cohesió el dret romà recollit, que a vegades era contradictori en si mateix. Recollida amb coherència de tota la jurisprudència de la República i del Baix Imperi.
- Justinià pretén agafar el que és més assenyat dels emperadors de Roma, sobretot els més assenyats són la dinastia d’Adrià, entre altres.
- És objecte d’estudi i d’autèntic culte durant tota l’Edat Mitjana (s’aprenia a llegir amb el còdex = lleis romanes mostra del correcte domini i ús de la llengua).
- Parts:  Còdex (constitucions i edictes imperials des d’Adrià). Voluntat de l’emperador, que té el dret de fer lleis, abans funció del Senat.
 Novelle: (‘’dret nou’’) escrit en grec, ja que s’adona que el llatí està en decadència i ha d’arribar a la gent, que parla grec. Codi de lleis obert tant a occident com orient durant tota la vida de l’imperi.
 Digest o Pandectes → opinions dels jurisconsults (Ulpià, Papinià, Pau, Hermogenià,...). Tradició legislativa del Senat romà. Quan havia un problema els senadors debatien, sobretot en la República. Però no eren juristes = demanaven opinió als juristes  jurisconsults. L’opinió d’aquesta gent, altament qualificada, és sagrada fins gairebé l’època moderna. Sobretot el dret civil.
 Instituta → resums, síntesis, abreujament de tota la tradició jurídica romana amb voluntat didàctica.
Espècie de manual per tenir les bases = aclaridor i entenedor. Queda durant Edat Mitjana i bona part de la Moderna.
- L’obra volia posar al dia i donar coherència a la gran i complexa producció legislativa de l’època republicana i imperial.
- Afavoreix la centralització, exalça el poder imperial, separa els poders civils dels militars, afavoreix la professionalització del funcionariat al servei de l’estat.
- Aspectes negatius: afavoreix hiperinflació del funcionariat i obsessió per la fiscalitat. Implica moltíssims funcionaris = afavoreix hiperinflació.
- El gran estat que vol crear és un monstre en part incontrolable i impossible de mantenir. L’herència que havia rebut dels antics emperadors no és suficient per mantenir aquest Estat enorme = més impostos.
- Descontentament general → Revolta de Niké(532).
Unitat intel·lectual i religiosa - Definida al concili de Calcedònia (451). Tancament de l’Escola d’Atenes, darrer reducte del neoplatonisme i del paganisme.
- Unitat i cohesió religiosa. Esforços ingents per buscar la unitat religiosa mitjançant la força. Persecucions contra heretges: monofisistes (curiós que la seva dona ho era), maniqueus i jueus.
- Molts jueus s’exilien a la perifèria de l’imperi, amb importants colònies a la Península Ibèrica (ex: Tarragona).
Sobretot molt important l’exili a Pèrsia juntament amb altres heretgies.
- Exili a orient (Pèrsia) també d’occidentals perquè són perseguits després del concili de Calcedònia.
- Conseqüència: Pèrsia és un focus d’hel·lenització profund degut a aquest exili massiu, que porta molta gent de cultura. Pèrsia és un poder que pot amenaçar Bizanci. Reuneixen el saber grec i se’l fan seu, traduint-lo a la seva llengua. Als perses els queda poc de vida, però els àrabs guardaran el saber clàssic.
- Imposició de la llengua grega, fins i tot a la litúrgia jueva → col·laboraran amb els perses i amb l’Islam.
- Justinià s’emmiralla en la intel·lectualitat i cultura de l’Imperi d’Adrià, Marc Aureli...
Protecció del monaquisme - Ja les noves monarquies occidentals recolzen l’autoritat dels monjos. El mateix paper el trobem a orient.
- Foren els grans preferits i grans col·laboradors. Justinià converteix aquests llocs monàstics en llocs de cultura i del saber. Ex: San Sabas (Mar Morta), Santa Caterina del Mont Sinaí.
Economia - Es sosté principalment gràcies al paper bàsic de la ciutat, en un imperi ple de ciutats.
- Comerç existent amb la Mediterrània i sobretot, i malgrat en guerra, amb Pèrsia. No obstant, l’enemic potent es va convertint en una trava pel comerç. Basada en el comerç amb l’Orient (Xina, Índia).
- Quan Justinià torna a obrir el conflicte amb els perses es van acabant els negocis, són més dificultosos. Per anar a Xina i Índia s’hauran de buscar solucions:  Tomb pel nord (Càucas).
 Tomb pel sud (Etiòpia): - Dona paper rellevant a la Península d’Aràbia, fins ara sense cap protagonisme.
- Dominadors del desert. Ciutats caravaneres que ajuden al comerç bizantí. Implica que el comerç sigui més car però no hi ha altra alternativa davant el mur pers.
- Provoca que els àrabs, intermediaris, es vagin fent més rics i poderosos. Un poble que havia estat sempre igual, ara uns molt rics i altres molt pobres = Mahoma es queixarà d’això.
 No obstant, les relacions comercials amb Xina-Índia no es tallen i segueixen constants, però més difícil.
 Monjos nestorians duen capullo de seda → indústries sederes a Constantinoble, Beirut, Antioquia, Tir - Art al servei d’una idea política. Grans construccions monumentals per reflectir el poder de l’Estat i emperador.
- Després de la revolta de Niké, s’aixeca Santa Sofia (532). Dirigida per l’arquitecte Isidor de Milet, i l’enginyer (mechanikós) Antemi de Tralles. Pren per model San Sergi i Bacus de Constantinoble.
PROCOPIO, De aedificiis, “El emperador, sin tener en cuenta en absoluto los gastos, decidió iniciar la construcción y mandó llamar artesanos del mundo entero. Fue Anthemios de Tralles, el más experto en la disciplina llamada ingeniería (mechaniké), y no sólo entre sus contemporáneos sino también en comparación con los que habían vivido mucho antes que él, el encargado de controlar el trabajo de los constructores y preparar los planos de lo que se iba a construir. Tenía como compañero a otro ingeniero llamado Isidoro, nacido en Mileto, hombre inteligente en todos los aspectos y deseoso de servir al emperador Justiniano...
De esta manera la iglesia se ha convertido en un espectáculo de gran belleza, magnífico para los que pueden gozar de ella, e increíble para los que de ella oyen hablar...” “Se ha concebido la cabecera de la iglesia -esto es, la zona que se sitúa hacia el sol naciente, y en la cual se celebran los misterios divinos- de la siguiente manera. Una construcción de mampostería se levanta del suelo, no en línea recta, sino en receso gradual hacia atrás desde sus lados y de modo decreciente en el centro, describiendo una forma semicircular, que los especialistas denominan medio-cilindro; y toda la obra se eleva a gran altura”.
“La terminación de esta estructura es en cuarto de esfera [la semicúpula del ábside], y sobre ella, sostenida en lo alto por las partes del edificio que se juntan, hay otra forma, esta vez decreciente [la semicúpula oriental], maravillosa en su belleza, pero también terrorífica por la aparente precariedad de su composición. Parece que no está construida de manera firme, sino para ascender vertiginosamente hacia el peligro de los que están allí; pero en realidad se sostiene con extraordinaria firmeza y seguridad. A cada lado de estos elementos, hay columnas en el suelo, pero tampoco están colocadas en línea recta, sino que se retraen hacia adentro formando un semicírculo, como si se hicieran sitio unas a otras en un baile [las columnatas de las exedras]; sobre ellas se ha suspendido también una forma de tipo creciente”.
“Muchos fueron los medios utilizados por el emperador Justiniano y los ingenieros Anthemios e Isidoro para dar a la iglesia, que parece suspendida en el aire, estabilidad. Muchos de estos medios escapan a mi comprensión y me resulta difícil expresarlo en palabras; sólo describiré un medio, para demostrar la fuerza del conjunto de la obra. Es como sigue. Los pilares que acabo de mencionar no están construidos con mampostería ordinaria, sino de la siguiente manera”.
“Se colocaron hiladas de piedra en forma de cuatro cuadrados; son, por naturaleza, duras, pero han sido pulidas, y las que se pensaban para formar proyecciones laterales de los pilares se han cortado en ángulo, mientras que las pensadas para ocupar una posición intermedia son rectangulares. Estas se ajustaron no con cal ni con asfalto, el orgullo de Semiramis en Babilonia, ni con otra sustancia similar, sino con plomo vertido en los intersticios, el cual ha penetrado en todos los espacios intermedios y, endurecido en las junturas, ha asegurado la unión de las piedras”.
Efervescència de la vida urbana - L’Imperi d’Orient està pensat per tenir la ciutat com a eix i base. Les ciutats estan perfectament connectades amb grans camins molt importants, en una bona xarxa de comunicació. Occident es va perdent.
- Perfectament connectades mitjançant vies i grans rutes caravaneres, que arriben fins a Aràbia, la Xina o Àfrica.
- Acull gran part de la població (10 % enfront de l’1 % a Occident?) - Bizanci mimarà a la ciutat, el principal sistema de l’imperi  pressió fiscal més abusiva al camperol (que també és mimat en un principi), no a la ciutat. Grans obres públiques→ abusos fiscals.
- Però algú ha de pagar les esglésies, camins, guerres... De rebot → Abandó dels camps: grans migracions de població rural a ciutat, gent no qualificada, no pas artesans, sinó captaires i passavolants..
- Es fan sentir als circs d’Alexandria i Antioquia o a l’hipòdrom de Constantinoble → Revolta de Niké (532).
L’Imperi es juga al món urbà.
- Gran auge en la construcció de monestirs a causa de la fam, sobretot. Són una sortida/alternativa per sobreviure.
- Solució davant la pressió fiscal: ciutat o un exèrcit immens, que a vegades ha de saquejar per falta de que l’estat pagui el salari.
Món rural desestructurat - Deixat de la mà de Déu. Fortes pressions fiscals per no remoure problemes urbans.
- Abandó de terres i concentració de propietats en mans dels poderosos (mai com a Occident). El pagès es refugia als monestirs, a l’exèrcit, a la ciutat o fa vida de captaire i bandoler.
- Fractura social al camp, entre petits propietaris, comunitats camperoles i grans senyors i grans propietats eclesiàstiques.
Política mediterrània - Aspiracions a refer l’Imperi romà. Gran objectiu. Gràcies a Belisari i Narsés.
- Belisari, el gran general de Justinià, sense el qual no hagués fet res, ha desestabilitzat la frontera oriental, aplicant aquesta experiència al nord d’Àfrica (vàndals) i contra els gots.
- El regne vàndal es fonamenta en les ciutats de Tunis i la vella Cartago, amb una importància estratègica de la primera enorme (durant història també). Regne vàndal espècie d’antiga Cartago. Destrucció del regne vàndal (534) nord-africà (tot nord d’Àfrica).
- Belisari acaba provocant, degut al seu èxit, el recel del mateix Justinià, i acaba caient en desgràcia. Narsés acaba substituint a Belisari, i remata la conquesta d’Itàlia.
(quadre on es veu Belisari obligat a demanar caritat pels carrers de Constantinoble, i un ex-soldat seu consternat pel que veuen els seus ulls) - “Guerra gòtica” contra els ostrogots d’Itàlia i el seu rei Tòtila (30 anys de durada) → desgast i ruïna.
- Intervenció a la Hispània visigòtica, aprofitant la disputa entre Àkila i Atanagild (c. 565).
- Errors d’aquesta política:  Empipar als perses i obrir-los la porta (ja que es destrueixen estats coixí) = Reactivament de l’amenaça persa.
 Conquesta dels ostrogots finalitza la unitat i ‘’estabilització’’ d’Itàlia.
 Abusiva despesa militar + Pesta.
 L’Imperi s’ha volgut fer massa gran i ha descuidat la zona més propera, la zona nord, difícil de defensar per la geografia duríssima. Frenat en part per Belisari, altra vegada general quan les coses van malament.
Penetracions de búlgars, eslaus i àvars.
 Es pot parlar a partir d’ara d’una eslavitazió dels Balcans, que ocupen els llocs que aquesta pagesia ha abandonat per pressió fiscal. Per tant, no suposen massa problema, perquè ocupen un espai buit.
 Tot és un miratge. Imperi fet sobre arena que s’ha obert ell mateix les vies que seran motiu del seu enfonsament. Justinià morí el 565 en plena crisi.
PROCOPI DE CESAREA: Anécdota, o Historia secreta. I, 2-8.
“Dels molts fets que he referit en els llibres precedents [“De bello gotico”] m’he vist obligat a silenciarne les causes, i el motiu fou que no podia parlar, ja que vivien encara els protagonistes. No em podia amagar del gran nombre d’informadors; si algú m’hagués descobert no hauria escapat d’una mort segura i atroç. Ni tan sols podia tenir confiança en els que semblaven més íntims del meu entorn. Per això vull deixar escrit tot allò que fins ara ha estat amagat, i quines foren les causes dels esdeveniments que he narrat en els llibres precedents. Però el repte que m’he proposat és insòlit i quasi impossible de dur a terme: tractar la vida de Justinià i Teodora”.
“Per això tremolo, dubto, sobretot quan penso que tot el que ara escriuré podrà semblar inverosímil i increïble als futurs que ho llegiran. ... Fins i tot he tingut molts dubtes a l’hora de tirar endavant, perquè he pensat que, amb el temps, aquesta obra podria ser ben inoportuna, perquè si arribés a la vista dels tirans els podria servir d’exemple i de molta utilitat... Però al final vaig decidir que, a l’inrevés, podria servir d’escarment als futurs tirans que veurien com la història pot castigar i condemnar allò que no ho poden fer la gent del seu temps, cosa que passa amb aquests dos personatges [Justinià i Teodora]. Veure com es recorden de les pròpies malvestats i veure com queda fixat el teu retrat pot servir per frenar els malvats i evitar que tinguin tanta tendència a fer el mal..." “[Justiniano] tuvo una esposa de cuyos orígenes y educación hablaré ahora, así como del modo en que, unida en matrimonio a dicho varón, socavó hasta los cimientos del Imperio Romano.
“En cuanto llegó a la pubertad y sus formas estuvieron suficientemente desarrolladas, fue destinada por su madre a la escena y, desde entonces, permaneció entre las cortesanas que los antiguos llamaron "planípedas" o "mímicas". Pues Teodora no era danzarina ni cantante, ni participaba en los juegos del anfiteatro, sino que, como todo el mundo sabe, hizo en él exhibición de su belleza, mostrando su cuerpo desnudo. Luego se erigió en directora de las escenas mímicas del teatro, interviniendo en su preparación y actuando como actriz de ciertas chanzas cómicas”.
LA DIFÍCIL PAZ DE LA FRONTERA ORIENTAL (540) Cuando Cosroes vio que Belisario había comenzado a reducir Italia a la obediencia de Justiniano, no pudo disimular su disgusto y no pensó más que encontrar un pretexto para romper la paz con apariencia justa. Logró que Alomendaro le facilitase uno.
Este rey se lamentaba de que en aquellos momentos Aretas le estaba usurpando sus Estados. Entonces, se enfrentó con él y arremetió contras las tierras del Imperio. Pretendió, sin embargo, no hacer nada contra el tratado de paz, por cuanto no se le había incluido en él.
Es cierto que sólo los romanos y persas estaban mencionados en el acuerdo y que no había ninguna referencia a los sarracenos. El país que servia de objeto de las diferencias se llama Strata y está próximo a la ciudad de Palmira del lado Norte. Está totalmente quemado por el sol y no produce ni trigo ni árboles. Allí sólo se dan pastos.
- Recursos econòmics:  S’aprofiten els cabals de l’època d’Anastasi I.
 Nous recursos fiscals enginyats per Joan de Capadòcia, i després per Pere Barsimé, antic comes sacrarum largitionum, que recuperà la pràctica del suffragium.
 Confiscació de béns senatorials i d’heretges.
 Recurs als tresors de vàndals i ostrogots.
 Recurs al préstec obligatori.
 Les abusives càrregues fiscals al poble, tant urbà como rural, portaren a la revolta de Niké (532).
- El flagell de la Pesta:  L’ampliació i continuació de les conquestes, sobre tot la del regne visigot, s’estroncaren amb l’aparició de la PESTA BUBÒNICA (541), que procedent d’Etiòpia, s’escampà per Egipte i després arreu de l’Imperi, tot seguint les rutes de comerç dels cereals, sobretot del blat.
 A principis del 542 resultaren afectades la major de les ciutats d’Orient, amb una mortalitat entre ¼ i la ½ de la població.
 Fins i tot Justinià en resultà afectat (→intent d’heretar el càrrec per Belisari).
- Contrapartides:  Abandó de la frontera oriental. La pau amb Pèrsia es paga i molt cara.
 Descuit als Balcans, i primeres invasions d’ eslaus i de búlgars, amb l’amenaça dels nous veïns àvars, un poble d’arrels turco-mongòliques.
 Ctesifont acull els dissidents i la dinastia sassànida, com abans l’aquemènida, s’hel·lenitza, amb cort fastuosa i aires de cosmopolitisme, tolerància i magnificència. Fins i tot presència de jueus bizantins perseguits.
 Cosroés es converteix en l’antitesi de Justinià.
 Tanmateix sempre quedarà el record de l’Imperi de Justinià.
La fi del somni romà - Amb la desaparició de Justinià (565) els problemes van emergint de per tot, apareix amb tota la força:  La realitat dels enemics exteriors (àvars, búlgars, eslaus) → Esclavínia.
 Nova realitat greco-eslava.
 Errors estratègics de Justinià: destruir els regnes-tampó (Armènia, Gassànides, etc.), es creà enemics, incorporant-los per força, o deportacions massives → que ajudaren Pèrsia.
- Nou enfrontament amb Pèrsia, que obliga a incrementar exèrcits (mercenaris) i a augmentar la pressió fiscal → descontentament de pagesos tributaris i de mercenaris que no reben les pagues i, a més moren a les fronteres d’Armènia i del Danubi.
- Situació estancada amb Tiberi (578-582), Maurici (582-602) i el seu assassí Focas (602-610).
- A partir de Justinià la militarització de l’imperi és imparable, amb un gran poder dels militars que afavoreix el cop d’estat. Inauguració d’un període de cops d’estat continus. Tornem a repetir la història de Roma del segle III.
- La nova situació de crisis militar i social obliga a reforçar el paper militar de l’administració → creació dels Exarcats. Es renuncia a la separació del poder civil del militar. Unificació del poder en mans dels exarques.
- Maurici fa el pas decisiu d’abolir les províncies administratives civils per repartir l’imperi en governadors militars, exarques, que tenen múltiples funcions. Recorda molt als segles III-IV de l’Imperi romà.
- Es creen xarxes de fortificacions a les fronteres més perilloses. De nou, com en temps de Dioclecià, apareixen soldats-camperols: Stratiotai = com els limitae, els soldats de la frontera, espècie de pagesos lliures, amb obligacions militars a canvi de la propietat de la terra.
- És un factor més per veure la resistència al procés de feudalització d’orient. Figura creada per Maurici i que s’estendrà enormement en temps d’Heracli.
- Tot i això, amb Maurici, els eslaus s’estableixen als Balcans.
- Histèria col·lectiva: veneració d’icones. En un imperi que està en crisi i té molts problemes, la població busca una alternativa = una de les formes de canalització és la fe, amb la devoció d’icones religioses a les que la gent posa la seva esperança en creure que poden fer miracles. Després, fervor a relíquies com la Santa Creu.
 enriquiment i augment del patrimoni dels ordes eclesiàstics (sobretot monestirs) amb un període de temps relativament curt. Afavoreix un procés de latifundització de les terres en mans dels monestirs, que serà un dels motius del conflicte iconoclàstic.
- Terror generalitzat en temps de Focas (602-610), general que ha fet un cop d’estat davant aquesta situació de crisi i inestabilitat.
- És temut i no és gaire popular = tortura física i pública de tota la família imperial. Queda gravat.
- Impopular = va a Roma a demanar el suport del papa. Presència molt ben acollida, sobretot pels papes Bonifaci III i Bonifaci IV. Focas els fa la pilota dient-lis que ells són superiors als patriarques de Constantinoble i dóna el Panteó romà a l’Església, sent l’últim emperador que resideix al Palatí = molts edificis del fòrum es converteixen en lloc de culte cristià.
- Davant de la generositat d’aquest general, vist pels mateixos papes com dèbil, el papa aixeca la columna de Focas, últim monument del fòrum romà.
- Les noves relacions amb Roma, suposen que Focas reconegui la primacia del Patriarca romà sobre la resta dels patriarcats.
- Aquesta nova relació porta molts grecs anti-monofisites, pro-bifisites i anti-monotelistes (una sola voluntat) a Roma (Santa Maria in Cosmedin: basílica en el nou barri grec).
- Els grecs segueixen a l’emperador i s’instal·len a Roma per sempre. Són mercaders, negociants, viatjants, que veuen la oportunitat d’enriquir-se.
- Hi ha un gran nombre d’eclesiàstics que fugen de la conflictivitat teològica d’Orient. A Roma l’ortodòxia no es qüestiona. Autentica onada de clergat oriental, amb una sòlida formació, que acaben transmetent als clergues romans.
- Llarga llista de papes grecs, gent de categoria i d’altíssima i extensa formació teològica. Gran fidelitat a la doctrina ortodòxia cristiana.
- Hi arriben molts textos grecs, cultes grecs (sant Simeó l’Estilita, Sant Jordi, Sergi i Bacus, etc.) i moltes icones gregues (a Santa Francesca Romana, al Foro).
- Tot, provoca una important introducció d’icones al món occidental, ja que les pròpies del lloc són simples i deficients. Autèntica novetat.
- Focas, malgrat ser un mal governant, va servir per tornar a unir la vella i la nova Roma.
- Atacs dels perses sassànides justificats amb la voluntat de venjar Maurici → ocupen Cesarea i Calcedònia (602) per Cosroés II.
- Focas provoca l’ensorrament de l’economia, entre altres coses per tenir mania als perses i dificultar l’importantíssim comerç amb ells. Tot això es pot veure en la deficiència de la moneda, reflex d’un emperador dèbil i un comerç dolent.
Els Heràclides (610-717) - Cop d’estat de l’exarca de Cartago: Heracli, que coneix de prop el desgovern del seu predecessor. Cap militar de tot el nord d’Àfrica.
- Els perses s’han atrevit a arribar pràcticament fins a les portes de la capital amenaçant i penetrant a Anatòlia.
- Problemes molt greus per l’Imperi. Els problemes anteriors produïren: 1) Bancarrota de l’administració i de l’economia.
2) Exhauriment militar.
3) Desgovern provincial, amb territoris ocupats per àvars i perses.
- Heracli es proposa refer l’administració (civil i militar) i adequar-la a les necessitats del moment.
- El nou projecte d’Heracli implica la militarització encara més acusada de l’Imperi.
Imposa una nova organització, profundament militaritzada: els themae.
- Els themae són confiats a uns personatges nous, l’estratega, amb amplis poders civils i militars il·limitats.
- Ja no es mira cap Occident, que ja es veu exòtic i que està pràcticament perdut.
- Les guerres perses (20 anys de durada) comporten la caiguda de nombroses ciutats i territoris: Capadòcia, Armènia, Síria, Palestina i Egipte.
- Presa de Jerusalem i de la Vera Creu → Guerra Santa, recuperació de les Relíquies Sagrades.
- Comencem amb Heracli a parlar de Guerra Santa, de Croades, de lluita contra els enemics de la fe. Canalitzar l’exercici de la milícia en favor de la defensa de la fe.
- Campanyes d’Heracli contra perses (622). Atac directe a Ctesifont = acció atrevida però triomfal. Recupera les Relíquies. Recuperació de la Vera Creu (14 setembre) i triomf contra perses.
- Prestigi d’Heracli extraordinari en la ortodòxia cristiana  Litúrgia ortodoxa: Himne Akàthistos, en honor de la Verge, encara avui es canta, de la verge que ajuda a lluitar contra els perses.
- Error: Pèrsia enormement debilitat  conquesta àrab molt fàcil. També 20 anys de guerra provoquen debilitat de l’Imperi.
- Els gassànides havien fet de tampó entre la Península d’Aràbia i l’Imperi, però com que Bizanci els destrueix, juntament amb després als perses, els àrabs tenen el camí obert.
- Heracli imposa una fèrria hel·lenització de l’Imperi, que arriba al màxim, fins i tot en la terminologia del poder: adopta el títol de Basileus Romaion i Despota (senyor), i abandona per sempre més el de Imperator (per Autokrator), Augustus (per Sebastos = majestat). Utilitza també Kyrios (senyor).
- Amb el temps apareixen derivats com:  Sebastokrator = venerable governant.
 Panhypersebastos = majestat superior en tot.
 Protosebastos = primera de les majestats.
- Intent d’aproximar-se als monofisites: imposa doctrina monotelista (una sola voluntat de Crist).
- Però una nova força aprofita la debilitat de perses i bizantins, i la manca de poder real a la frontera entre els dos imperis: els àrabs. Comencen l’expansió el 632 i el 636 derroten els bizantins a Yarmuk.
- En sis anys Bizanci perdé Síria, Palestina i Egipte, i en dotze més part d’Àfrica del nord i Armènia.
- Per contra: l’Imperi que resta serà bàsicament grec.
- La gent rep als àrabs amb braços oberts, farts de l’enorme pressió fiscal i dels conflictes bèl·lics. A més, el Coran parla d’algunes qüestions cristianes (Verge, Jesús...). Són tantes heretgies que no ve d’una més, no els veuen com una religió diferent perquè porta molts elements comuns. Són benvinguts.
- Continuïtat de la petita pagesia gràcies a la funció militar. Paper rellevant dels stratiotai en l’àmbit rural. Es crea una clara dependència personal respecte dels estrategas.
- La majoria dels stratiote són eslaus, imposats per la força. Sobretot els d’Anatòlia i l’Àsia Menor.
- Afavoreix la consolidació d’un fort camperolat lliure i de la petita propietat. Entre ½ VI i ½ VII segles frenada dels latifundis aristocràtics per por dels àvars i dels eslaus.
- Justinià II (685-695 / 704-711), a finals del s. VII, dugué a l’extrem la seva política de reforçament del camperolat, fins i tot amb trasllats forçosos de masses camperoles lliures, per a repoblar terres de frontera. Li costà un cop d’estat (695), la seva destitució i que li arranquessin el nas, d’aquí el nom de Rhinotmetos.
- Trenca la pau amb els àrabs, per obligar-los a encunyar moneda d’or amb l’efígie de Crist.
Resposta bèl·lica àrab que suposà la pèrdua definitiva d’Armènia.
- S’enfronta al papa Sergi, i per primer cop, un enviat de l’emperador suplica pietat al pontífex. Enfrontaments amb l’església (per la destrucció de la basílica de la Mare de Déu del palau de Blanquerna) i els abusos fiscals fins i tot sobre els magnats, i exigències violentes→ revolta i deposició (tall de nas).
- Teòfanes el Confessor (760-818), Cronografia : “L’emperador va demanar al patriarca Callínic que fes una pregària general per ensorrar l’església dedicada a la Mare de Déu, aixecada prop del palau. Justinià hi volia construir en lloc seu una gran font i una plaça per a distracció de verds i blaus [partits de l’hipòdrom], i per tal de rebre-hi solemnement l’emperador. El patriarca va respondre: “Nosaltres fem pregàries per a la construcció d’esglésies, no pas per a la seva demolició”. Però, com que l’emperador hi insistia, el patriarca finalment va dir “Glòria a Déu... etc” I després d’això ensorraren l’església i varen aixecar la font. L’església nova fou refeta a Petrin, lluny de Constantinoble”.
Nomos georgikós - La Nomos Georgikós (‘’Llei Agrària’’) de Justinià II consagrava l’existència i defensa de comunitats camperoles lliures. Obsessió per la petita pagesia.
- Assegurar que la petita pagesia no es toqui perquè són part fonamental de sosteniment i manteniment de l’imperi. Molt primitiu però voluntat de posar ordre en un camp descontrolat, a base del dret consuetudinari.
- Dividida en 10 capítols: obrers del camp, furts, pastors, danys causats als animals, incendis, esclaus, etc. La segona part és una llista de penes i punicions.
- En resulta l’apogeu del món rural, i de les viles i enfortiment de la petita i mitjana propietat. Ajudarà almenys fins el segle XI a garantir la petita propietat i a enfortir aquesta massa pagesa (90% població)  Bizanci no pateix el procés de feudalització fins ben entrada l’Edat Mitjana.
- La nova estructuració militar disminuí el paper civil de les ciutats i la guerra constant i generalitzada afeblí el seu pes econòmic, polític i demogràfic.
- Amb tot plegat s’observa una paulatina formació d’aristocràcies rurals i marxa cap a la feudalització d’Orient.
- El retorn al poder, violent, acaba amb la decapitació d’ell i del fill. Les seves testes foren exposades per temps a Ràvena. Acaba la dinastia Heràclida.
Capítols de la «Llei agrària» o NOMOS GEORGIKÓS, possiblement de Justinià II (685-695).
1) El camperol que treballa el propi camp ha de ser curós i just i no envair els camps del seu veí. Si algun és reiteratiu en ocupar allò que no és seu, i aixamplales sevespropietats a costa dels altres o del que és comú [camins i béns comunals], si ho fa durant el temps de llaurar, perdrà les seves arades; si ho fa durant la temporada de la sembra, el pagès que hagi urusrpat allò que no és seu, perdrà tot el que ha sembrat, tant terres com collites.
2) Si un pagès, sense coneixença del propietari de la terra, entra i llaura o sembra [els camps d’altri] no tingui cap recompensa per la feina feta, ni pugui recollir res d’allò que hagi produït la sembradura, ni reclami res de la llavor que hagi sembrat....
5) Si dos pagesos es permuten les terres, ja sigui per un temps limitat, o sigui per sempre, i resulta que una és més gran que l’altra, o de més qualitat, i això no estava previst a l’acord fixat, aquell a qui hagi tocat la part més gran o més bona ha de donar l’equivalent a aquell que n’ha sortit perdedor; però si això ho sabien i s’hi van posar d’acord, aleshores no hi ha res a reclamar.
Bizanci, l’època iconoclasta - Època d’autèntica tensió a Bizanci, sobretot problemes religiosos  problemes socials. Segle del gran enemic de Bizanci, l’Islam, que agafa una força extraordinària. Frontera directa, veïna.
- El segle VIII fou per Bizanci el de l’obsessió per la defensa a ultrança: musulmans i búlgars desestabilitzen l’Imperi. Respostes:  Reforçar les fronteres. Utilització dels eslaus com a força de contenció, moltes vegades com a pagesia lliure. Grans moviments de població.
 Reforçament o ampliació de muralles. Fer de la ciutat el lloc d’acollir de tot l’entorn.
 Foc grec (foc que flota damunt l’aigua): muralla protectora d’almenys la ciutat de Constantinoble.
Enginy del segle VIII que l’Islam no pot fer front.
 Militarització de la societat.
Lleó III Isàuric (717-741) - És la personalitat més rellevant del segle VIII a Bizanci. D’origen siri i format en l’àrea oriental de l’Imperi.
- Fou nomenat per l’exèrcit després dels daltabaixos de Teodosi III. És un clar símbol de la desestabilització bizantina després de la sorpresa de l’expansió àrab.
- Triomf davant l’Islam que durant un any assetjà Constantinoble i havia ocupat el Bòsfor. Triomf del foc grec.
- Refeta econòmica en el segle VIII, activitat comercial, obertura a Occident: importància de Venècia, punt de connexió/comunicació amb Europa. Tot malgrat els problemes.
- Frenada la nova amenaça islàmica, Lleó III projectà la consolidació dels nous sistemes d’administració de l’Imperi, qüestionats després d’Heracli i dels consegüents anys d’anarquia.
- Reforçà les fronteres amb la reubicació de colons eslaus, del nord de l’imperi a la frontera anatòlica.
- Restaurà l’eficàcia de l’exèrcit, sobretot arran de dues noves embranzides dels àrabs (726 i 739), que foren derrotats.
- Les seves reformes fiscals tingueren com a resultat la liquidació dels tributs de pre-pagament, que gravaven els grans latifundis nobiliaris.
- Convertí els servents (denominats “indigents”) en una mena d’arrendataris lliures, que podien deixar a l’arrendador fins la meitat de la collita.
- Solidaritat del “chorion” o municipi lliure (segons el “Codi rural”). Drets del municipi.
- Espai conreat: entre el 3,5 i el 4 % del total → preponderància del bosc i de la terra erma.
 Rendiment de les terres → 10/1. Al món carolingi: 2/1.
 Rendiment de les terres major que occident = protecció de la petita pagesia.
 També és que són gent que han estat en permanent contacte amb Mesopotàmia i Egipte = dominen la tècnica agrícola. Racionalitat del cultiu. Sembren el que és més òptim per a la terra que cultiven.
- Reféu el Codi de Justinià en allò tocant al dret de família i el dret marítim (Nomos Nautikós). Regula el dret marítim perquè Bizanci es va convertint en potència comercial marítima. La Nomos Nautikós és una de les grans aportacions de Lleó III Isàuric.
- Una cosa i altra trobaren la forta oposició de la noblesa i de l’alta clerecia. Però l’Ekloge (726) pretenia humanitzar el dret antic justinianenc, acceptant una forta presència del dret canònic, reduint la pàtria potestat, i ampliant els drets de la dona i dels infants, a la vegada que el matrimoni rebé un tractament especial.
- L’Ekloge s’inspira en el dret romà antic, de Justinià, però ajustant-se a la nova realitat, una societat cristiana, molt diferent a l’antiga romana = sobretot dret civil.
- Per contra, s’introdueixen una sèrie de normes penals desconegudes en l’anterior compilació, com el recurs a l’amputació de membres del cos, el cegament, crema de cabells, etc. De fet, significa la incorporació de la “consuetut” dels segles VI-VII al Dret romano-bizantí. Tingué gran influència en el dret dels estats eslaus.
- La reforma legislativa més important fou la de cohesió religiosa. Intolerància religiosa, persecució d’heretgies.
- Obliga jueus i altres grups herètics a batejar-se (722). Per influència jueva i islàmica, decretà la supressió del culte a les imatges (726-729).
- Volia combatre el gran poder de monestirs i esglésies així com l’ascendència del clero amb les seves icones miraculoses, que provocaven donacions en massa  iconoclàstia = pèrdua d’un gran tresor altomedieval.
- Oposició de noblesa i clerecia, regular i secular. Revoltes populars. Enfrontament amb Joan Damascé (722).
- Destitució del patriarca de Constantinoble. Suport iconodúlic de la resta de patriarques, sota domini de l’Islam.
- Ruptura amb Occident, de Roma. Revoltes i separació de Ràvena (727).
TEÒFAN EL CONFESSOR: Chronographia.
La Primera fase de l’Iconoclàstia (723-754).
Any 723. En aquell any, un jueu provinent de Laodicea, a la costa fenícia, un xerraire embaucador, va anar a veure Yazid [II, califa de Damasc], i li va assegurar que, si hagués destruït totes les imatges sagrades venerades a les esglésies cristianes ubicades dins del seu imperi, hauria dominat també sobre tots els àrabs [musulmans?]. El ximple de Yazid, se’l va creure, i va signar un decret universal contra les sagrades imatges de les esglésies cristianes ubicades sota la seva protecció. Però per la gràcia de nostre senyor Jesucrist i per la intercessió de la seva immaculada Mare i de tots els sants, Yazid va morir aquell mateix any, al cap de pocs dies, de manera que no va tenir temps d’aplicar el seu diabòlic edicte, fins al punt que molts ni se’n varen assabentar.
Irene d’Àtica - Esposa de l’emperador Lleó IV (775-780), i mare de Constantí VI. Governà durant la menor edat del fill (780-790); el 792 fou associada al tron, i assumí tot el poder entre el 797 i el 802.
- Primera dona emperadriu a Orient = a occident xoca molt. Coincideix amb la proclamació de Carlemany.
- Intenta aproximació i restaura el culte. El conflicte omple i divideix la societat bizantina tota la primera meitat del segle IX.
- Incidència en l’art. Tendència al naturalisme i al classicisme o a la pintura palatina.
Dedicació a altres activitats: teologia, retòrica, etc.
- Les disputes i debilitat internes afavoriren l’èxit de la campanya islàmica del 782, menada pel príncep abbàssida Harum al-Rashid, que arribà a presentar-se amb l’armada al mateix Bòsfor i hi derrotà els bizantins.
- La regent, Irene, s’hagué de comprometre a pagar tribut al califa al-Mahdí, durant tres anys, (70.000 a 90.000 dinars anuals). Davant la força de l’Islam no té més remei que pactar i comprar la pau a preu d’or.
- Després d’una sèrie continuada de derrotes militars, Constantí VI retornà tots els poders a la seva mare, que d’aquesta manera es convertia en emperadriu indiscutible.
- La facció iconoclasta preparà cop d’estat a favor de Nicèfor, germà de Lleó IV. Descoberta la trama, Nicèfor fou cegat i als seus quatre germans se’ls tallà la llengua.
- La mateixa Irene intuí la rivalitat del seu propi fill, Constantí VI. Conspiració àulica → el juny del 797, l’emperador fou empresonat i cegat per ordre la mare.
- Primera emperadriu de la història bizantina. Aquest fet, així com la imprecisió de les posicions teològiques (iconodulia-iconoclàstia) porten al papa Lleó III a restaurar l’Imperi d’Occident en la persona de Carlemany (Roma, nadal del 800).
- Des de Constantinoble es veu com un acte de traïció i un sacrilegi. Amb tot, Carlemany inicià negociacions per pactar un matrimoni amb Irene, que resultaren fallides.
- Afavorí fiscalment els monestirs → rebuig - Conspiració d’octubre del 802 → deposició d’Irene i proclamació de NICÈFOR I (802-811), logoteta (=canceller) i antic ministre de finances.
- Profundes reformes fiscals, abusives i vexants. Control dels “nous rics” o “polls ressuscitats”.
- L’enfrontament i el menyspreu envers els carolingis beneficià Venècia = a partir d’aquest moment comença la seva via cap a l’autonomia de Bizanci. El dux Obelerio (darrer cap de Venècia elegit pels bizantins) dóna suport als francs. Repressió bizantina contra Dalmàcia, que passà a l’orbita bizantina. Istria queda pels carolingis.
- Malgrat els intents d’obertura a occident d’Irene, la seperació es veia a venir imminent, sempre per qüestions religioses.
- Nicèfor I controlà els eslaus dels Balcans, que amenaçaven Patràs i tot el Peloponès.
Però perdé davant els búlgars: fou derrotat i capturat pel khan Krum. El seu crani serví de copa del khan búlgar.
...