Apunts (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 4º curso
Asignatura Hª Moderna Catalunya
Año del apunte 2014
Páginas 56
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 30

Vista previa del texto

HISTORIA MODERNA DE CATALUNYA 1. EL CONTEXT PRECEDENT Hi ha una crisi demogràfica a la Baixa Edat Mitjana, a mitjans del S. XIV i tot el S.XV hi ha pèrdua de potencial demogràfic: és per molts autors l´eix vertebrador a partir del qual gira i pivota tota la crisi general que pateix Catalunya als segles XIV i XV.
La teoria acceptada diu que als segles XII i XIII va haver-hi un increment de la població que es va veure correspòs per un augment paral.lel de la producció (esencialment agrària cereals panificables). Els primers problemes van apareixer quan algunes zones de conreu van ser dedicades a l´obtenció de productes comerciables (vinya, safrà) en detriment de la producció per a alimentar a la població (cereals). Això va fer que la quota de cereals que es deixava de produïr, s´havia d´importar. Això va portar a un equilibri molt fràgil entre població i recursos alimentaris. Així, a inicis del XIV comencem a veure que la població ha augmentat massa respecte als recursos disponibles  hi ha massa població en relació a la producció: desequilibri Malthusià.
El sistema feudal és incapaç d´arreglar aquest problema perquè la base on es manté el patriciat urbà és la “rapinya” o la captura de l´excedent pagès i menestral, excedent que es gasta en despeses sumptuàries o luxoses i no es reinverteix o no torna a la circulació monetària. Tampoc poden haverhi millores intensives (només hi ha un adob  fems). L´utillatge és el mateix de l´època romana amb poca presència del ferro (més de fusta).
Si no es pot créixer intensivament s´ha de créixer extensivament (secament d´estanys, roturacions, tala de boscos,…), però aquestes mesures són limitades en l´espai i el temps; a més, les millors terres ja estan ocupades: “llei de rendiments marginals decreixents”: per les millores extensives es posen en conreu terrenys “marginals” o perifèrics, que s´esgoten amb molta rapidesa (5 o 10 anys)  molta inversió de feina per pocs rendiments.
Collites irregulars  rendiments decreixents.
Apareix la fam. La població està molt dèbil i hi hauràn epidèmies (no se sap en quin ordre).
1315: any de gran mortalitat per males collites provocades per la climatologia adversa.
A Catalunya va ser el 1333 “lo mal any primer” (sembla que no va ser el primer en realitat). Al 1333 hi havía guerra entre la Corona d´Aragó i Gènova, que talla les vies de subministrament el que impedeix que vingui el blat de Sardenya i Sicilia (graners de la Corona d´Aragó). Hi haurà episodis de fam i fins i tot de canibalisme.
La manca de blat encareix el preu i àmplies capes de la població no el poden comprar: fam i mort per desnutrició o enfermetats. Això va deixar (el 1347, any de la gran fam) a la població indefensa contra la pesta de 1348.
La pesta negra arriba des d´Occitània (nord) i des d´orient. A Barcelona, el contagi (a l´estiu de 1348) va durar unes 9 setmanes i va morir una cinquena part de la població. A la Seu, entre juny i agot de 1348 hi van morir 300 d´un total de 1000 habitants. A la plana de Vic hi havía uns 16500 habitants, i en van quedar 5500 (2/3 de la població es va perdre, tant per mort com per emigració).
La Cerdanya, el Conflent i el Capcir es ven quedar pràcticament buits també per la gran emigració.
La població total quedarà en uns 400.000 o 500.000 habitants (a finals del S.XV seran 300.000). Es la pesta bubònica o pesta negra (black death). La pesta bubònica mata entre el 30-40%. La pulmonar o la septicèmica mata el 90%.
No se sabía com es transmetia. Es deia que era un “assot divi” que penalitzava els “pecats del poble”. No sabien que era transmesa per les puces (les de l´home i les de les rates), que infectades amb el bacil, transmetien l´enfermetat amb la picada.
A partir del 1457 (a Barcelona) hi ha els “llibres de cerca” (registres dels encarregats de recollir els cadàvers pels carrers).
Al 1357 va haver-hi una altra plaga, de llagosta procedent del nord d´Africa que va eliminar tota la collita de cereals i que va atacar arbres fruiters i vinya. L´any següent va seguir.
Al 1362-63 va haver-hi mortaldat de nens.
Al 1371 va haver-hi “mortaldat dels mitjans” (els de mitjana edat) Al 1374 va haver-hi un episodi de fam brutal.
FAM – LLAGOSTA – PESTA i a més GUERRA.
Durant els anys 1356 i 1369 hi ha la “Guerra dels dos Peres” entre Pere el cruel de Castella i Pere el Cerimoniós d´Aragó.
Durant els anys 1462 i 1472 hi ha la Guerra Civil catalana entre Joan II i la Generalitat.
Durant els anys 1484 i 1486 hi ha la Guerra Remença. El remences fan costat al bàndol joanista però aquest oblida les seves reivindicacions, i l´ala radical (Pere Joan Sala) començarà una segona guerra que perderan.
L´últim factor van ser terratrèmols (1373 i 1448). També entre 1427 i 1428 hi ha la “sèrie olotina o de La Garrotxa” que destrueix parcialment Olot, Camprodón, Sant Joan de les Abadesses, Puigcerdà i Castellfollit.
El 2 de febrer de 1428 a Barcelona a Santa Maria del mar cau el rossetó sobre 22 persones.
ELS FOGATGES Als segles XIV i XV i part del XVI no hi ha registres parroquials. Al 1871 hi ha el Registre Civil.
Els fogatges són documents que s´el.laboren arran d´una convocatòria de Corts. El rei convoca Corts i exposa que necessita diners i homes per mantenir la guerra defensiva o d´expansió. Les Corts presenten al rei una sèrie de problemes que el rei ha de resoldre per aconseguir el que demana.
P.e. si les Corts li dónen els diners que demana, el que li dónen ho han de recaptar (han de pagar i han de repartir-se el pagament) i procedeixen per saber quants focs hi ha al territori per demanar diners.
D´aquests focs hi havía ocultació, coeficient multiplicador i casa taxada.
El primer fogatge és de 1358. Després de la gran epidèmia de pesta es fa l´últim fogatge.
CASA TAXADA  és un territori d´un únic senyor.
VEGUERIES  divisió laica.
FOGATGES DEL S. XIV – XV - 1358: Documents amb moltes contradiccions - 1365-70: 104.000 focs: uns 400/500.000 habitants - 1378: 83.000 focs: uns 100.000 habitants o 21.000 focs perduts en 8 anys - 1496-97: 120 anys després hi ha 59.600 focs, uns 300.000 habitants, després de la Guerra de Successió.
Això explica perquè també Catalunya perd la seva hegemonia cap la valenciana i el Compromís de Casp (no només cal tenir 3 vots aragonesos i dos valencians  això passa al S.XV per la demografía.) La Guerra Civil catalana va ser de tots contra tots.
El 1409 mor Martí l´Humà i desapareix el Casal de Barcelona.
DENSITAT PER COMARQUES - Barcelonès: 47 focs per Km2 - Conjunt de comarques: 4-6 focs per Km2 (Gironès, Roselló, Empordà i Camp de Tarragona, Baix Camp, Urgell i la Segarra) - Resta de comarques: 4-6 i 1-2 focs per Km2 (totes les comarques de l´Ebre, Priorat, Garrigues i Alt Urgell) Un 70% dels focs són al camp i la resta a les ciutats.
Hi ha un conjunt de nuclis amb més de 400 focs.
Barcelona tenía 40.000 habitants (25.000 als anys 1447-48). Perpinyà 13.000 hab., Lleida 12.000, Tortosa 7.000.
Entre 6.000 i 6.500: Puigcerdà, Girona, Tarrega, Cervera. Vilafranca 4.000.
Entre 2.500 i 3.000: Manresa, Vic, Berga, Valls.
El rei tenia la facultat d´implantar justicia.
JURISDICCIÓ: La població rural pertanyia a la jurisdicció de la noblesa laica i eclesiàstica. A les ciutats, la jurisdicció reial domina 170.000 habitants (100.000 a les ciutats i 70.000 al món rural) ESTAMENTS PRIVILEGIATS El sector dels privilegiats presenta acords en dos braços (n´hi ha tres). És el braç nobiliari (també dit militar) i el braç eclesiàstic. A més a més a les Corts hi ha el braç popular.
La noblesa laica al seu torn es pot dividir en tres categoríes: 1.- Superior: Vescomptes, Comptes, Barons (Ducs, Marquesos) 2.- Mitjana: Cavallers 3.- Inferior: Donzells (donzella per casar i fadrí un que aspira a ser nomenat cavaller) Aquesta noblesa té poder, prestigi i riquesa. Està exclosa d´activitats manuals i té privilegis: - Judicials: Només està subjecte a la jurisdicció del rei, no poden ser empresonats en presons comuns, no poden ser torturats durant el procés judicial, no estan obligats a seguir l´exèrcit fora del territori. Poden portar armes.
- Fiscals: No paguen impostos reials. No paguen impostos municipals.
- La majoría obtenen la majoría d´edat als 20 anys. La resta de la gent als 25.
La diferència entre capitalisme i feudalisme: - Ets poderós doncs ets ric - Ets ric doncs ets poderós L´ARISTOCRACIA LAICA Al llarg del S.XIV la noblesa s´anirà homogeneitzant (les dos capes superiors: barons, comptes, vescomptes), s´aniran unint. Així, l´estrat més alt de la noblesa quedarà constituït per unes 35 families representades a les Corts per uns 50 membres. Els grups intermedis (cavallers, donzells) eren un miler de persones representades per uns 40 homes a les Corts.
Els donzells eren fills de cases nobles que encara no havíen rebut el grau de cavalleria. Mentre els “homes de paratge” eren pagesos ennoblits amb el privilegi militar (constitueixen l´estrat inferior de la noblesa). La riquesa els hi provenía de la terra. La noblesa vivia de les rendes de la terra i vivien al món rural. Començarà una incipient tendència a viure a la ciutat.
Al fogatge de 1365-1370 la noblesa representa l´1,5% del total de la població. Aquest 1,5% controlava el 39% del territori. Un 26% era dominat per l´Església com a institució. El rei controlava el 31% de Catalunya. El 4% restant eren terres en poder del patriciat urbà. Així, un 65% del territori no era controlat pel rei sino per la noblesa. Hi ha molt pes de l´estament nobiliari. Hi ha vull títols que ténen jurisdicció sobre la meitat dels focs militars, són els amos del 20% dels focs de Catalunya.
Quatre comptes (Ampuries, Osona, Prades i Pallars), tres Vescomptes (Cardona, Rocabertí i Castellbò) i el Marquès de Tortosa.
Els cavallers i donzells ténen una capacitat econòmica inferior. Ténen rendes de territoris reduïts.
Una casa forta amb alguns masos p.e. .. pocs territoris.
Aquesta classe té sis manres d´ascendir: - Entrar al servei dels magnats (posar-se a disposició de la gran noblesa) - Entrar a l´Adimistració reial, ocupar càrrecs a la Cort o com a funcionari reial (Veguer, SotsVeguer, Governador,…) - Emigrar cap als territoris que controla la Corona d´Aragó a la Mediterrània occidental (Còrsega, Sicilia, Sardenya) - Presionar els (seus) pagesos - Ocupar les dignitats mitjanes de l´Església (Prior o Abat d´un monestir, o canonge d´alguna catedral) - Ingressar als ordres religiosos/militars (com els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem) Les dones anaven als convents (entre ½ i 1/3 , havien de portar una “dot” per entrar als convents.
Aquesta classe social (noblesa mitjana) va “patir” l´entrada del pre-capitalisme i això els portarà a exercir una gran violència. Hi haurà lluites de bàndols, i a l´època moderna s´imbricarà amb el fenòmen del bandolerisme.
Aquesta classe es va eixamplant per l´entrada de gent que havía comprat una “senyoria” i el títol (p.e. un “ciutadà honrat” de Barcelona (un burgès enriquit p.e.)) que té diners però no pot entrar al Consell de Cent. Si vol prestigi (tenir sang blava) pot comprar un títol de cavaller p.e. (o casar-se amb una noble). Això provocarà resistències entre els altres nobles (és un grup “culte”, enfront dels pagesos o burgesos enriquits).
La noblesa controla pobles sencers i viuen de les “rendes senyorials”. N´hi ha de dos tipus: territorials i jurisdiccionals.
Rendes senyorials territorials: Les que el noble obté pel fet de ser l´amo de la terra. Rep rendes agràries i part de les collites. Té monopolis (el molí p.e., o el forn o la ferreria). Així el senyor té el dret de MÒLTA (un % del blat), PUJA (1 pa de cada 24) o LLÒÇOL (una quantitat econòmica)  Lloçar: reparar una eina.
També tot el que cobra el senyor per activitats comercials i artesanals (fusters, sastres, ferrers, traginers, espardenyers,…) També el que rep del trànsit de mercaderies (PONTATGE p.e.  passar per un pont o trànsit de barques p.e.).
Rendes senyorials jurisdiccionals: Jurisdicció és l´autoritat o capacitat d´exercir (o administrar) la justicia. La justicia és del rei, que se la ven (també la pot delegar).
La justicia es divideix en : MER IMPERI  Criminal (Alta justicia) MIXT(E) IMPERI  Civil CIVILET  Jurisdicció simple (ordre públic p.e.) Per exemple: el Compte d´Empúries té el Mer Imperi i el Mixt Imperi sobre “X” pobles (té la jurisdicció criminal i civil  pot condemnar a mort o a mutilació i el reu no té dret d´apel.lació).
Qui té la jurisdicció no ha de ser obligatoriament l´amo del territori (un pot tenir el MER i l´altre el MIXT p.e.  als Segles XIV-XV.
Els homes del rei no poden perseguir ningú a llocs on no tingui jurisdicció (on se l´hagi venut). Així, els bandolers només havíen de canviar de jurisdicció (d´una d´un noble a la del rei p.e.) perquè no els hi féssin res.
Tot això va a companyat d´altres ingressos, p.e. a Cardona o al Pallars  sal, o corall el Compte d´Empuries (aquest armarà vaixells pirates).
L´any 1510 (¿)els militars i els nobles podran entrar al Consell de Cent. Arribaran a qüestionar l´autoritat del rei.
El 1370 comença una lluita al si de la noblesa perquè l´alta noblesa vol tenir jurisdicció sobre els cavallers, però aquests no ho volen. El rei ajudarà els cavallers (1) en front dels nobles, però aquests es revolten contra el rei.
(1) Aquesta “tàctica” serà seguida també pels TRASTAMARA, aliant-se amb els remences contra els nobles.
L´any 1386 (o 1387) Pere el Ceromoniós mor sense arreglar la situació.
L´ESTAMENT ECLESIÀSTIC Va passar un periode de dificultats des de mitjans del S.XIV fins a finals del XV.
Estaven vinculats a la noblesa i dominaven una quarta part del territori català, segons els fogatge de 1365-70. Històricament van tenir discrepàncies amb la noblesa laica, que s´expresaven en les convocatories a Corts perquè el braç eclesiàstic s´acostumava a posar al costat del rei en lloc de l´estament militar.
També estava relacionat amb els delmes (que eren un tribut de naturalesa eclesiàstica) però que la noblesa laica també aplicava. També molta noblesa mitjana (cavallers) eren feudataris dels religiosos.
El braç eclesiàstic estava presidit per l´Arquebisbe de Tarragona, i Bisbes de Tarragona, Girona, Tortosa, Urgell, Vic, Barcelona, Elna (Rosselló) i els abats de 28 monestirs (cistercencs, benedictins,…) i els Capítols de les Seus (els canonges).
L´estament eclesiàstic es pot dividir en tres grups: - ESTAMENTS SUPERIORS: Cardenals, Arquebisbes i Bisbes. Els bisbes procedien de l´alta noblesa (i alguns de la familia de la Casa Reial) - ESTAT INTERMEDI: Canonges, Abats, Priors de monestirs. Vénen de la petita noblesa i del patriciat urbà (les classes més poderoses de la ciutat) - BAIX CLERGAT: L´estrat més baix i més nombrós: Capellans i monjos. Fills de pagesos i menestrals  grups populars.
LA PAGESIA Segons el fogatge de 1365-70, de 470.000 habitants, 327.000 vivien al món rural.
Només uns 5.000 eren ALOERS (pagesos propietaris de la terra que treballen), la resta estan sotmesos a un senyor.
Hi ha dos maneres de DOMINI: DIRECTE o EMINENT (el té el senyor) i l´UTIL (es el que té el pagès o l´explotador de la terra). La propietat és del senyor, però els pagesos en ténen l´us (que se´l poden vendre (l´ús), però no la propietat).
Els pagesos paguen part de la collita o el delme, o la primicia (una part de la collita, el 10% del delme).
La PRIMICIA es paga al Rector, és el primer que es recull. El pagès ha d´utilitzar els monopolis del senyor (molí,…) i pagar els drets corresponents, són els DESTRETS.
La RESERVA (o DOMINICATURA/DOMENGE) la treballen els pagesos a través de tres tipus de servituds (o corvees a França): - JOVES: Fer totes les feines per poder plantar, sembrar,… - BATUDES: Un cop feta la collita, separar el gra de la pallla.
- TRAGINS: Transportar-ho a la casa de senyor.
Això és vàlid per tota Catalunya.
A la Catalunya Vella hi ha la REMENÇA, que és un dels MALS USOS característics de la Catalunya vella.
Els MALS USOS són un conjunt d´exaccions banals (arbitràries) dels senyors sobre els pagesos, sobre els anomenats PROPIS, SÒLIDS o AFOCATS (apareixen al S. XII i són termes juridics) - PROPIS: Són pagesos del Compte - SOLIDS : Són pagesos només d´un Compte - AFOCATS: No poden abandonar la terra del Compte, estan adscrits a la terra (“serfs de la gleba”) Quan s´acabin les lluites remences aquests termes segueixen apareixent a la documentació.
MALS USOS: són exaccions arbitràries però legals, ténen força de llei i els senyors presionen a la monarquia perquè les accepti.
Hi ha 6 mals usos: 1.- La REMENÇA (té diversos significats): és l´adscripció del pagès a la terra (no la pot abandonar).
Haurà de pagar una quantitat al senyor (també anomenada la REMENÇA) si vol abandonar la terra o moure´s. És un mecanisme de control (el senyor la pot posar baixa si vol que marxin o alta si no ho vol). Això en senyories tant laiques com eclesiàstiques.
Els pagesos de remença estan sotmesos als 6 mals usos.
2.- CUGUCIA: Vé de CUCUT (cornut): penalitza el matrimoni pagès si la dona és trobada culpable d´adulteri.
Si el marit consenteix l´adulteri, tots els béns mobles de l´adúltera passen al senyor.
Si el marit ha induït o coaccionat a la muller, conserva els béns (i els del marit tampoc es toquen): és com una prostitució induïda pel marit.
Si el marit no ho consenteix, els béns són repartits entre el senyor i el pagès.
3.- EIXORQUIA: a partir del S.XIII es converteix en un dels mals usos més característics. Molts pagesos van morir sense descendència (pesta, …): l´EIXORQUIA castiga els pagesos que moren sense descendència. El senyor es queda amb un terç del bens mobles i el bestiar.
4.- INTESTIA: Penalitza els pagesos que moren sense fer testament (intestats). Es confisca una part dels béns mobles i el bestiar. Junt amb l´EIXORQUIA, és un dels més aplicats. Si es feia testament, s´evitava la dispersió del patrimoni, el patrimoni seguia en poques (o unes mans  més fàcil de controlar un que molts) 5.- ARSIA/ARSINA: És un mal ús en virtut del qual el senyor pot exigir un terç delss béns mobles al pagès al que se li ha cremat el mas (és una penalització per negligència).
6.- FERMA D´ESPOLI: El pagès garanteix el dot d´una filla o el d´una muller o el que sigui, amb el MAS (és com una hipoteca), però al no ser propietat el pagès, haurà de pagar un percntatge (habitualment un 10%) al senyor.
1 LLIURA = 20 SOUS 1 SOU= 12 DINERS 1 LLIURA = 240 DINERS La LLIURA és una moneda de comptes, no existeix físicament. SOUS i DINERS sí que són físics.
Els CONSUETUDS INIQÜES són altres usos, com el DRET DE CUIXA (o DRET DE LA PRIMERA NIT), però no són legals.
- DRET DE CUIXA - DRET DE DIDA: Les dides dónen el pit als nadons. Si el senyor (o la senyora noble) vol que una pagesa alleti els seus fills, aquesta ho ha de fer amb preferència sobre els seus propis fills  no si poden negar.
- IUS MALE TRACTANDI: Dret al maltracte: els senyors ténen el dret de maltractar els seus vassalls. Posant-los a la presó (amb la manutenció a càrrec del propi pres o la seva familia) o torturant-los.
Es va anar gestant una revolta remença que comença a mitjans del XIV i s´acaba a inicis del XVI (la crisi de l´Edat Mitjana), La monarquia juga una politica filo-remença. El rei es posa al costat dels pagesos per frenar els senyors. Els pagesos ténen el dret de reunir-se en assemblea, sobretot a les SAGRERES (territoris de PAU I TREVA): discuteixen, nombren càrrecs menors,… La pagesía de Vic assaltarà el 1353 la PABORDIA de palau (centre administratiu del monestir de Ripoll), on guardaven els títols de propietat de les terres, i cremaran tots els documents.
Cap a 1380 hi ha la primera generació revolucionària. El moviment de pagesos s´estructura i la lluita agafa un caràcter simbòlic. Els pagesos caven foses, planten creus,… per als nobles (per atemorir els nobles, de manera simbòlica).
Cap al 1445-46-47 es trenquen els equilibris i el rei intenta lluïr (recuperar) les jurisdiccions que havía venut a la noblesa. La reina Maria (dona d´Alfons el magnànim, que ha conquerit Nàpols i s´hi ha quedat per fer més conquestes), quedarà com a administradora del regne. La reina veu que el que cal (en un moment de descomposició) es fer servir l´antiga carta, els remences. El 1448 la reina incentiva la creació del Gran Sindicat Remença: la unió de tots els pagesos de remença (radicals o moderats) per aconseguir que el rei els alliberi dels mals usos.
La monarquia donava suport a les reivindicacions pageses per parar els peus a l´aristocràcia militar.
Galzeran de Recasens va capitalitzar la lluita contra la noblesa. La monarquia els va ajudar amb: 1.- Permetre l´organització dels pagesos gràcies a assemblees i reunions presidides per l´oficial reial (que vigilava que no hi haguéssin intromisions de la noblesa i a la vegada controlava els pagesos).
2.- L´Audiència reial va acceptar la querella dels pagesos contra els nobles.
3.- Derogació de l´obligació dels pagesos de reconèixer les seves servituds si el senyor ho volia (CAP BREU  Document on es reconeixen els drets dels senyors sobre els vassalls, “confessió per part dels vassalls de les rendes degudes al senyor” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Capbreu).
4.- El rei exercirà l´arbitratge a canvi de 100.000 florins.
Això serà respost amb contundència per part de la noblesa. Impedeixen qiue els pagesos es reunexin.
Els militars centren la resistència des de la Diputació General (la Generalitat).
Això, l´any 1455, fa que Alfons el Magnànim dicti una Sentència Interlocutoria que aboleix la servitud rural i allibera els pagesos, però Alfons no la pot mantenir a causa de l´oposició frontal i brutal de l´aristocràcia. Això portarà a tota una sèrie de fets que desemboquen en les dues Guerres Remences i la Guerra Civil catalana.
El febrer de 1462 es produeix l´aixecament dels remences gironins sota el comandament de FRANCESC DE VERNTALLAT (un remença ben situat). Al maig de 1462, la Generalitat ofereix als remences un projecte de concòrdia (fa de mitjancera entre la noblesa i remences), però els remences no l´accepten i això porta a la Guerra Civil. La reialesa i els remences estan a un costat i la noblesa i la Generalitat a l´altre.
La Guerra Civil dura 10 anys. El problema remença serà utilitzat com a instrument polític i els remences seràn de gran ajuda a l´exèrcit del rei (que guanyaran algunes batalles gràcies als remences).
La guerra s´acaba el 1472 amb la victòria del rei i els remences. Aquests esperen obtenir alguna cosa del rei (octubre 1472, Capitulació de Pedralbes). Però el rei Joan II està exhaust de tantes guerres (inoperància, cansament i exhauriment total) i les reivindicacions pageses seran desateses. Només es concreta en la nominació de Francesc de Verntallat com a Vescompte d´Hostoles: el lider de la lluita contra la noblesa es nomenat noble.
Després d´aquesta guerra, Catalunya no tornarà a ser el mateix. Joan II acabarà el regnat sense fer res a favor dels pagesos. El 1479 mor el rei i entra Ferran II el Catòlic.
A les Corts de Barcelona de 1481, el rei Ferran II rep un toc d´atenció: el braç miliar l´obliga a acceptar una Constitució, el “COM PER LO SENYOR”, que fara retrocedir 30 anys la situació dels pagesos (es deroga la Interlocutòria de 1455).
La pagesia ho troba inacceptable i s´aixeca en armes (Segona Guerra Remença 1484-1485, en la que ja no hi participen els “pagesos grassos”). Són dirigits per PERE JOAN SALA. Els remences aconsegueixen victòries importants. El rei veu que l´aristocràcia no pot derrotar-los i els hi deixa l´exèrcit. El 1485 l´exèrcit derrota els remences a Llerona i Pere Joan Sala serà esquarterat.
El rei veu que la noblesa s´ha “crescut” i tem que es revoltin contra ell. Així, agafa la Constitució “Com per lo senyor” i els hi diu que no és un text definitiu (1486). El que queda del Sindicat remença i el representant dels nobles van a Medina del Campo (Valladolid) per entrevistar-se amb els rei i que digui el “què” (que digui que vol fer).
El 21 d´abril de 1486 el rei emet sentència obligatòria i permanent, la “Sentencia Arbitral de Guadalupe”. Aquesta sentència ha estat considerada per alguns historiadors com una victòria pagesa. Altres creuen que aquesta sentència recomposa el sistema feudal i reforça la part moderada del Sindicat Remença (els “pagesos grassos”).
La “Sentencia Arbitral de Guadalupe” no aboleix els mals usos. El que permet és la redempció dels mals usos (que els pagesos paguin per alliberar-se dels mals usos). El Gran Sindicat Remença estarà anys recaptant diners per poder redimir els mals usos.
Guadalupe en realitat: - Confirma les jurisdiccions baronials.
- També estipula que continuen les obligacions d´homenatge (de mans i de boca): - Perseveren tots els drets derivats de la senyoria medieval.
-També restituïr als nobles tot el que estava en mans dels remences (des de la Guerra).
- Obliga els pagesos a pagar 6.000 lliures als nobles.
- 60 condemnes a mort per esquarterament.
- Confiscació de béns.
- Assolament de terres i llançament de sal per fer-les estèrils (de remences radicals) - Es sobreseeixen les penes de presó de la I i II Guerra remença.
- Els senyors no reben cap càstig.
Guadalupe, però, pacifica (en teoria) la Catalunya Vella. Però a la llarga seguiràn havent-hi moltes revoltes (Guerra del Segadors, Guerres Carlines,…). En realitat, no ha quedat pacificada.
Hi haurà molt bandolerisme. Els remences passen a ser titllats de “bandolers”. Fins el S.XVIII, els pagesos no poden entrar a molts pobles de Catalunya.
El desembre de 1492 els reis Catòlics són a Barcelona. Ferran el catòlic era a Barcelona perquè el seu pare Joan II havía hipotecat els Comptats del Nord de Catalunya als francesos i ara els francesos els havien de tornar. El rei sofrirà un atemptat quan un pagès l´ataca amb l´espasa (Joan de Canyamars, un remença que havia hagut de fugir per no poder pagar els deutes).
Guadalupe només toca aspectes jurídics, però no econòmics. A la Catalunya Nova en teoria hi havía més llibertat, més pagesos aloers i el feudalisme no era tan dur (s´havia de repoblar i el rei havia de donar més llibertat  franqueses: Vilafranca); sense mals usos per incentivar a la gent a anar cap allà.
Diferència entre estatus jurídic i situació econòmica: - Pot ser lliure però morir-se de gana.
- Pot estar sotmès als mals usos però ser benestant.
CONFLICTES URBANS Els dèficits de cereals o collites es patíen més a les ciutats. Els assalariats i petits menestrals depenien de l´abastiment de blat i de les pujades de preus.
La primera revolta urbana és de 1333 a Barcelona, “lo mal any primer”. Un 85-90% de la població no pot comprar pa i hi ha un descontentament atiat pels frares (el carmelita BERNAT DESPUIG, que fa unes prèdiques en que acusa els dirigents – i els mercaders – d´acaparar el blat. El maig de 1334 esclata una revolta popular a la Plaça de la palla.
Els habitants de la Ribera cremen la casa del Conseller Primer (el Conseller en cap, Bernat), però el rei envia l´exèrcit i penjaran els capitostos de la revolta.
El 1343: revolta contra el Govern Municipal El 1344: assassinat de Jaume de Santcliment, Cabíscol de Barcelona Cap al 1348: coincidint amb la pesta negra hi ha molts aldarulls a tot arreu. També contra els calls jueus per cremar documentació acreditativa dels deutes contrets amb els jueus.
Al 1391 hi ha una gran revolta: els PROGROMS als calls (o aljames  on vivien els jueus) L´època més esplendorosa de les comunitats jueves es el segle XIII. Cap el 1333 comencen les dificultats. El 1348 hi ha la pesta i les comunitats jueves no estan al marge d´aquests fets. Els jueus seran acusats d´haver provocat intencionadament l´epidèmia. El 1356 el Papa expedeix una butlla que els exculpava de qualsevol implicació en la propagació i expansió de la pesta. Però els jueus ja havien abandonat els calls. Alguns calls es van refer però d´altres ja no van tornar a ser el que havien estat. Tots havien quedat tocats. Els progroms de 1391 van començar a Andalusia arran d´uns sermons incendiaris d´un antisemitisme brutal, fets per un Ardiaca d´Écija (Sevilla). Els jueus van ser el “bóc expiatori”: atacs a tots els calls d´Andalusia, després a la Meseta i cap al nord; després a València. A l´agost de 1391 arriba a Catalunya. A Barcelona, l´episodi cental serà el 5 d´agost: es produeix un moviment amb un caràcter social derivat de la crisi (amb un fons de rencor, ratllant l´odi, contra els jueus, després d´anys de guerres, fams,…). A Barcelona es congrega una multitud; els estrats més baixos –però no marginals- : pescadors, mariners, treballadors, pagesos dels voltants,… el “poble menut”). A aquests s´hi afegeix el lumpen, els esclaus i tot d´individus, sino al marge de la Llei, gairebé (estaven a Barcelona per enrolar-se a l´Armada que anava cap a Sicilia).
Inicialment s´adressen contra els rics (el patriciat urbà).
La “ciutadania honrada” esquiva el cop i canalitza l´odi contra els jueus. Arrassaran el call de Barcelona. Els jueus es refugien al Castell Nou, però la massa torna a atacar. Hi hauran baptismes forçosos; els que no es volen batejar són assassinats. Uns 3000 jueus rebran baptisme forçós i uns 300 no ho accepten i són morts.
Però la situació s´expandeix. Es crea el SACRAMENTAL (una força armada, antecedent del somatent) on s´hi afegeixen pagesos dels voltants de Barcelona i del Vallès.
Es dirigeixen a la Cúria del Batlle i incendien tots els procesos que s´han iniciat (els arxius), també documents sobre deutes amb els jueus.
Hi ha grups que s´han barrejat amb el focus inicial i intenten dirigir-los per aconseguir els seus propòsits (participar en la política urbana; obtenir a través de la seva entrada al Consell de Cent algunes aspiracions  p.e. obligar els eclesiàstics a pagar impostos; aconseguir una política més igualitària al Consell de Cent; revisar els comptes de l´administrador del blat des de 1333 (que mirin si hi ha hagut corrupció); i s´ha de controlar els impostos i sanejar les matèries impositives per si es poden rebaixar).
Els del Consell de Cent acceptaren augmentar el nombre de Conseller (representats d´aquest sector que fa les demandes). El Consell de Cent arribarà a uns 300 membres. Aconseguiran rebaixar els impostos dels aliments i els preus del lloguer de les cases i destitueixen el Clavari (tresorer), que és trobat culpable de malversació de fons públics.
A alguns funcionaris municipals els hi rebaixen el sou. Serà un intent de petita revolució al govern municipal fins que Joan II “el caçador” (¿) restableix l´ordre, esclafant la revolta i penjant a la forca 11 dirigents de la revolta. Es tornen a obrir procesos criminals i el rei aprofita per fer una acció de rapinya (s´incauta de sinagogues, biblioteques particulars, cases,…: les sinagogues les converteix en esglésies i la resta ho subhasta). Intentarà que els procesos quedin oberts (això li permet controlar els estrats mitjans).
Recaudarà 5.000 florins. Després també hi haurà incidents a Girona (10 d´agost), a Tortosa (18 d´agost), Lleida (23 d´agost), Perpinyà,… A Perpinyà però, els jueus es refugien al castell i obténen protecció.
Les aljames de Cervera i Balaguer són assaltades també. En total van ser destruïdes o arruinades les principals aljames de Catalunya, per l´acció dels saquejadors i també de la monarquia. A Girona també s´aboleixen impostos.
Després de 1391 només aixequen el cap els calls de Girona, Cervera i la Franja. A molts llocs, els calls ja no tornaran a ser el que havien estat.
Els jueus estaven sota protecció reial, i hi quedaran també els conversos. Es va intentar que seguíssin visquent al mateix lloc. Així i tot, al S.XV els jueus tindran molts problemes: - La Disputa de Tortosa (1413-1414): Teòlegs cristians i hebreus van estar debatent quina era la única religió veritable. Dsprés d´això hi haurà un augment de les conversions (serà un grup marginal i marginat cap el qual els cristians vells senten el mateix odi que tenien contra els jueus).
- Implantació de la Inquisició castellana (1487): Ferran el Catòlic introdueix la Inquisició a la Corona d´Aragó. Això tindrà moltes implicacions a les ciutats on vivien els conversos (principals destinataris de la Inquisició). La sola noticia de l´arribada del tribunal va provocar la fugida de molts conversos i molts jueus (i amb ells, de molts capitals). Els membres del Consell de Cent avisen el rei que jueus i conversos tenien gran part del capital i molts oficis bàsics (professions lliberals, metges,…) i que per tant, l´arribada de la Inquisició era contraproduent. El rei no farà cas i el Tribunal comença a actuar.
En el primer any d´actuació es cremen vives unes 12 persones (i 229 en “efigie”, un ninot que representava l´acusat).
El 1492 es conquereix Granada, es publica la grmática de Nebrija, es decobreix amèrica i hi ha l´expulsió dels jueus. Els jueus tenien 4 mesos per marxar (els qiue no s´haguéssin convertit). No es podien emportar or ni plata (els que ho van fer fóren saquejats pel camí). Unes 3.000 families seran expulsades (unes 15.000 persones).
Són un col.lectiu molt important (financers, metges, professions liberals,…). Deixaran el pais descapitalitzat.
La inquisició seguirà atacant els conversos, Alguns nobles es queixen, però el rei Joan II les desatén.
La Inquisició és un “Cavall de Troia” de la monarquia (pot arribar allà on ell sol no arribaria).
A la dècada dels 60 del S.XVI, Consellers de la Generalitat seran acusats d´heretges (ús de la Inquisició per part del rei per reprimir la Generalitat), Després de 1391 moltes ciutats queden arruinades i plenes de por. Fins a mitjans del S.XV no començaran a sorgir moviments populars, lligats a intents de reforma del municipi (intents d´entrar al Govern municipal). A mitjans del S.XV hi a una gran crisi en l´àmbit econòmic. A Lleida hi havia gran rivalitat entre els bàndols oligàrquics per controlar el govern municipal (la PAERIA).
A Tarragona la lluita es va acabar en el moment en que va caldre afrontar la ruina total de l´erari municipal. Quan s´acaba el “pastís”, s´acaba la lluita.
El bandolerisme arranca de la lluita de bàndols que podien ser faccions familiars.
A Girona hi ha una liança entre el desig de reformar la política municipal i els revoltats (moviment socials).
(Els ajutaments i regidors són creació borbònica de 1618 (¿), abans eren comuns, consells,…) A Barcelona hi ha la BIGA i la BUSCA que es disputen el govern municipal.
La BIGA (s´autoanomenaven així  els que aguanten l´”edifici” de la societat, la “universitat” entès com a “comú”). Eren el grup oligàrquic que sempre havia governat el Consell de Cent. Són els membres de les grans families: patricis, ciutadans honrats, rendistes, grans importadors de productes cars (espècies, velluts, sedes,…), grans importadors de blat,… i la situació ja els hi està bé. Són conservadors i immobilistes.
Davant la Biga hi ha la BUSCA (i els BUSCAIRES, també anomenats així per la Biga). Es un partit més divers i més heterogeni. Hi ha un sector moderat (mercaders exportadors, productors artesanals) i un sector radical (elements més populars i més reivindicatius).
La Busca s´orgnitza gràcies a l´actuació de Galzeran de Recasens (el 1448 és el creador del Gran Sindicat Remença). El 1452 crea el Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona que aplega mercaders, artistes i menestrals, que és contemporani del Gran Sindicat Remença.
Així, el rei para els peus a l´oligarquia amb la Busca, i als nobles rurals amb el Gran Sindicat Remença.
El 1453 la Busca aconsegueix el control del Comú de Barcelona. Intentaran fer una reforma encara que la Biga ha dit que els eliminarà, si fa falta, fisicament.
La reforma consisteix en: - Ambit governatiu: a. Intent d´igualitarisme al Consell de Cent, perquè tots siguin igual en nombre: 32 Ciutadans honrats 32 mercaders 32 artistes 32 menestrals b. La “Dotzena”; repartir també aquests dotze càrrecs c. Consellería (poder executiu del Consell de Cent): Té cinc membres: faran que dos siguin ciutadans honrats, 1 mercader, 1 artista i 1 menestral. Tot per aconseguir el control polític del Consell de Cent sota la cobertura d´un pretès igualitarisme.
El 1455 és la primera vegada que hi entren els menestrals.
- Mesures econòmiques: a. Devaluació monetària (que afavoreix els endeutats  el rei, el Consell de Cent, els exportadors (nucli dur de la Busca), Perjudica els grans importadors (els Bigaires).
b. Proteccionisme: Protegir perquè no entri res de fora (aranzels,…). Els mestres d´ofici de la branca del tèxtil van tractar d´impulsar-ho) Era una declaració de guerra contra la Biga (durarà fins a 1460). Pero la cosa no va funcionar com la BUSCA pretenía. A mitjans del S.XV (quan la Busca arriba al Consell de Cent), la crisi havia paralitzat el comerç; fallida de les finances públiques; inflació; alteracions monetàries,… El millor era devaluar la moneda, però la Biga s´hi va oposar, no només per oposar-se a la Busca sino que si la devaluació anava endavant, el valor de les seves rendes i dipòsits bancaris hagués disminuït (s´haguéssin empobrit, i no estaven disposats a acceptar-ho).
Així, van seguir marcant la pauta en el món de diner. La Biga es farà forta a la Generalitat i des d´allà no dubtaran en lluitar en guerra oberta contra la Monarquia (Guerra Civil 1462-72).
La Busca va anar més enllà de la devaluació i el proteccionisme, i al anar “més enllà”, va perdre aliances bàsiques (p.e  la “Pragmàtica de la Navegació”: una Pragmàtica és una normativa amb rang de llei que surt directament del rei (sense passar per les Corts, és una concessió directa).
La Pragmàtica fa una reserva en favor dels vaixells catalans (només catalans: València era la potència en aquell moment a la Corona d´Aragó, s´hi oposarà de totes totes i ho fara fracassar) P.e. la “Constitució de les drapades”: Constitució és una disposició acordada entre Corts i el rei. Era una llei ultra-proteccionista a favor del tèxtil. L´intentaran tirar endavant com si hagués estat proclamada.
1453-1460 : La Busca estarà al poder, però abans de ser treta del Consell de Cent perd el favor del poble “menut”. El poble li retirarà la confiança perquè veu que les mesures que prenen o no arriben o no obténen el resultat que volien.
La Biga no només vol venjar-se de la Busca sino també del Governador Galzeran d Recasens i del propi rei.
S´aniran configurant els dos bàndols que lluitaran a la guerra civil. Joan II ordena l´empresonament del Princep Carles (fill del propi rei Joan i de la Reina Maria de Navarra): lluiten per veure qui és l´hereu del tron de Navarra).
Quan la noticia de l´empresonament de Carles arriba al poble menut de Catalunya hi haurà una revolta perquè el rei alliberi el seu fill. La Biga aprofitarà la situació i dirà que vol col.laborar amb la Generalitat per alliberar el princep Carles de Viana. La Biga torna al Consell de Cent gràcies a la Diputació del General. Joan II veu com se li està organitzant un front contrari, el bàndol anti-realista quan arribi la Guerra Civil.
Aleshores hi ha el “Complot de St. Maties” (a finals de febrer 24-2-1462: és una acció a la desesperada de la Busca, amb conseqüències gravíssimes. La Busca entra en contacte amb la reina Joana Enriquez i fan una manifestació contra l´oligarquia, contra la Biga. Aquests monataran un cos armat que esclafa militarment la manifestació.
Membres de la Busca són expulsats de Catlunya i dos Consellers de la Busca són executats.
La guerra la guanyarà Joan, però no tornarà a posar a la Busca al Consell de Cent.
MON URBÀ Com a resultat de l´engrandiment de les ciutats (Ss.XI-XII) a la Baixa Edat Mitjana es van consituïr grup socials identificables. Els ciutadans poderosos havien participat en les conquestes (Mallorca,…) i havien aconseguit privilegis, terres, honors,… També l´expansió a Sicilia, Còrsega i especialment Sardenya.
Aquests grups (que deien que s´havia d´anar cap el sud i cap a l´est) es van anar configurant en “mans” que s´esctructuren en funció de la riquesa però també dels privilegis (no és només econòmic sino que també depèn de la situació jurídica).
La MÀ MAJOR: CIUTADANS HONRATS (aquesta denominació apareix al S.XV). Es un grup selecte i minoritari, l´aristocràcia del diner. El patriciat que es vol equiparar amb la petita noblesa (ells NO són nobles).
Ténen dos vies de poder polític: - Controlen el Govern municipal de les principals ciutats de Catalunya - També controlen el BRAÇ REIAL a les corts (han ocupat el lloc). Així el rei només pot escoltar a Corts la veu de la Mà Major.
Són rics perquè: Es dediquen al comerç internacional; controlen la producció manufacturera, són creditors (fan préstecs al rei també: i de tothom que necessiti diners) S´integren al funcionariat reial de Catalunya. Una vegada ténen la riquesa i el poder, diversifiquen els ingressos (comprant terres, p.e.) o finques urbanes; també controlen ravals sencers de ciutats; inverteixen en comerç marítim; practiquen el préstec; deixen diners a organismes que ells mateixos controlen; inverteixen en finques,… Invertiren en el comerç de gra però ho deixaren estar.
La Mà Major estava composada per un centenar de persones. Era una classe cultivada. Els grans juristes, advocats,… sortiren d´aquí. És una trama força compacta.
La MÀ MITJANA: Mercaders, artistes, lletrats.
Són un grup reduït (encara que més nombrós que la Mà Major). Son grans empresaris, armadors, comerciants especialitzats en comerç marítim,… Accedeixen al Govern Municipal (pels diners).
Arribaran a tenir tantes riqueses com els ciutadans honrats, però els costa fer el “salt” de classe social.
Inverteixen en comandes, societats, fleten vaixells, rendes, participen en empreses marítimes,..
Desenvolupen assegurances marítimes. S´adapten a les circumstàncies. “Inventen” les assegurances, els xecs, les lletres de canvi,… desenvolupen el sistema de canvi. Creen una legislació adaptada a les necessitats del comerç marítim (“llibre del Consolat del mar”, que serà el model per tot el mediterrani). Després de les dificultats del XIV i la crisi del XV hi ha mercadesrs que decideixen “abdicar” del risc (decideixen no estar sotmesos als ”atzars” de la vida mercantil  grans ingressos però a vegades grans fracassos) i s´obriren cap al préstec, cap al “viure de rendes”. Compren censals i préstecs hipotecaris. Busquen la renda i abandonen el risc. Miren de “tirar amunt” socialment.
Els “artistes” són els artesans dels oficis més importants, els que formen els quadres dirigents dels gremis i que a vegades representen les petites viles a les Corts (alguns arriben a Síndics de Corts).
Els “lletrats” són els que han nascut a l´escalf del comerç (lleis, juristes que dominin les lleis, escribans, notaris,…).
Són benestants i ténen un gran esperit corporativista. Participen en la creació i desenvolupament de Confraries i Gremis.
Dirigeixen les reivindicacions polítiques (des del “darrera”).
La MÀ MENOR (o “POBLE MENUT”): Són els que estan per sota la “Mà Mitjana”, entre el 85 al 90% de la població: menestrals, obrers no especialitzats, pobres, rodamons,… Els menestrals són els “més rics” a la Mà Menor. Destaquen per la destresa en habilitats manuals. Hi ha una gran diversificació d´oficis. Són treballadors manuals. Produeixen i venen en un mateix marc (l´obrador, també és on es viu). Són artesans i petits comerciants que venen directament els productes que fabriquen, A vegades, la dona i fills treballen amb ells, A vegades també algun parent fent aprenentatge; o si és un “mestre”, aprenents, oficials,… Al S. XIV moltes families pageses van veure una sortida a la seva situació d´explotació feudal fentse artesans. Tenien un gran sentiment corporatiu de grup molt marcat. Com a resultat d´això es van organitzar en gremis i confraries i tractaran d´entrar als Governs Municipals. Als Ss. XIV i XV es desenvolupa el “gremi”  és el que organitza tot el món de la producció, les relacions laborals,… atenent aspectes socio-econòmics. La “Confraria” és una mena de solidaritat/pietat religiosa.
Gremi: Economía Confraria: Religió (encara que a vegades s´encavalquen) Al S.XV es van consolidant i hi ha una evolució en tres sentits: - Es generalitzen i es regulen les categoríes de components dels diferents gremis: Mestre, oficial i aprenent.
MESTRE: Propietari del taller i les eines (són els més corporativistes), formen un cos compacte i unit que defensa a ultrança els seus interessos tant en vertical (respecte dels seus oficials del mateix gremi) o en horitzontal (respecte els mestres d´altres gremis).
Es compara el seu paper amb el d´un senyor feudal amb els seus treballadors (depenen d´ell econòmicament i moralment a un nivell gairebé vassallàtic).
OFICIALS: Menestrals que treballen pel mestre. És una categoria en teoria “provisional”, en teoria ascendeixen a “mestre”, però aquests fan tot el possible per evitar-ho i posen traves. Això crea descontentament.
APRENENTS: No cobren cap sou. Normalment paguen per aprendre l´ofici. El mestre i els pares (o tutors) signen una contracte d´aprenentatge on es regula la durada (entre 3 i 5 anys); el que s´ha de pagar al mestre perquè ensenyi l´ofici. El mestre ha d´alimentar, vestir i allotjar l´aprenent. Les condicions eren duríssimes, Moltes vegedes els aprenents fugien per la pressió a la que eren sotmesos.
El món de la pobresa Les ciutats eren poques i petites però van bastir tota una xarxa a tot el territori articulada a través de ciutats i viles. Les ciutats importants eren les que polaritzaven la immigració rural (atreien per les seves industries els pagesos).
A mitjans del S.XIV hi haurà una distribució de la població dins de Catalunya. Hi havía dos motius que empenyien a la immigració: - Crisis agràries (a partir de 1310), carestía de blat (1333), la pesta negra (1348), epidèmies, guerres, inclemències, terratrèmols, llagosta,… - Estructurals: Hi ha un procés de fragmentació del domini útil (de la propietat; cada vegada cultiven terrenys més petits perquè alguns acumulen patrimoni). Hi haurà molta diferenciació entre pagesos (sobretot al XIV i XV): benestants i els que no ho són. Creixen les diferències internes dins la pagesía.
També la “llei de rendiments marginals decreixents”. Hi haurà una part de la pagesia que es proletaritza.
També la disgregació de les estructures familiars tradicionals.
Corrent migratori que canalitza els excedents de població rural (el camp està superpoblat) cap a la ciutat. Pels pagesos la ciutat era molt atractiva (més llibertat,…) Però a la ciutat veien com arribava tota una massa de població forastera que s´haurà de refugiar als ravals (fora muralles) en unes condicions d´insalubritat extremes.
Mentre els pagesos no es poden integrar, constitueixen una ma d´obra abundant, sempre mal pagada, sovint sense feina. Estan exclosos de les corporacions i no ténen pes polític en les institucions, així, no pot fer sentir la seva veu. A més, sempre són considerats forasters.
Es va intentar ocupar-los en grans obres públiques ( a les drassanes p.e. o infrastructures), però la municipalitat no tenia diners, i el rei tampoc. Així, queden “fora” de tots els àmbits, el que donarà lloc a un embrió de classe obrera, que patia les precarietats materials sense el benefici de l´assistència (era una nova forma de pobresa, de grans proporcions i que a ulls de la resta de la població era menyspreable), Com que no ténen representació al Consell de Cent ni han pogut entrar als gremis, s´expressen a través del tumult, de la revolta, per tal de fer sentir la seva veu. Això és un atemptat contra l´autoritat el que és vist també com una amenaça contra la propietat, Són també víctimes propiciatòries de la repressió.
Són pobres, forasters i perillosos (i capaços de totes les iniquitats “morals”). Les autoritats locals els consideren “paràsits”, el que els exclou dels beneficis de la caritat cristiana. Seran controlats institucionalment per, a partir del control, execrcir la repressió de dues maneres: O se´ls expulsa, o se´ls estabilitza.
El “pobre vergonyant” era el “pobre oficial” i havia de ser identificat i no confós amb els altres pobres “lumpen”. Era l´objectiu de l´assistència (caritat) social/religiosa. Així, es faran llistes de “pobres vergonyants”, els que havien de ser ajudats. Es comença a barrejar la caritat amb la perseució del captaire/rodamón. Mentre el “pobre vergonyant” era mantingut per misericòrdia mitjançant almoines,… el “rodamón” o “picaport” eren privats de tota ajuda assistencial, enfontsantlos encara més.
La tasca assistencial requeia bàsicament en mans de l´Església, que va crear institucions a parròquies, esglésies i monestirs per ajudar els pobres. A la Catedral hi ha les ALMOINES (institucions que recullen la tradició de donar caritat – almoina – que origina a partir del S.XI unes rendes que s´han de feer servir per alimentar perpètuement els pobres (la PIA ALMOINA a Barcelona, dirigida per l´Almoiner amb tots d´ajudants).
A la parròquia l´equivalent de l´almoiner és el BACÍ (plat on es dipositen les monedes). Es una institució parriquial de caràcter benèfic que es nodria e tres fonts d´ingressos; - Almoines o caritats que recollien els BACINERS per tota la ciutat.
- Llegats testamentaris - Rendes de censals (algune col.lectes van fer tants diners que els podien deixar en préstec, contradint les normes escolàstiques) Els monestirs( a partir de mitjans del s:XIII): ( convent a la ciutat, monetir  rural) Els ordres mendicants van ser els que van tenir més èxit. A Catalunya els més “famosos” eren els DOMINICS (inicis S.XIII), després els FRANCISCANS (mitjans S.XIII). També hi havia els MERCEDARIS i els TRINITARIS.
Els ordres femenins: Les CLARISSES (branca femenina dels FRANCISCANS  Sta. Clara d´Assís).
Per sobre de tot això hi ha la figura del testament.
ELS HOSPITALS No eren centres assistencials/sanitaris (a l´Edat Mitja i Moderna). L´hospital dóna cabuda a pobres malalts, els atén, els dóna un sostre,… impedeix que morin al carrer. No els cura (no hi ha possibilitats mèdiques). Els cedeix un jaç de palla, reparteix menjar, a vegades mel, brou de gallina,… Molts cops eren fundats sota el patrocini de l´Església, alguns del Municipi,… també podien rebre donacions testamentàries de particulars. A partir del S.XIII hi ha una tasca molt important dels hospitals: serà la d´acollir nens i nenes abandonats (com l´Hospital de la Santa Creu de Barcelona).
Hi ha molts abandonaments d criatures. Si no es fa en un hospital, és gairebé un infanticidi. Els abandonaments són abundants per: ser fills il.legitims; ser resultat de la marginació (abandonament per pobresa de la familia p.e.).
El fet d´existir un lloc per abandonar els nadons va fer que s´oblidéssin altres pràctiques no permeses per l´Església (p.e. ofegament, infanticidi,..). Hi havia molta mortalitat infantil.
Els hospitals havien de contractar dides, però les millors les tenien els rics. Els nens eren cuidats fins que podien treballar.
A aquests s´hi ha d´afegir els disminuïts (cecs, muts, gent que havia estat mutilada,…). Havien de fer de captaires i eren inclosos (sino de dret, de fet) en el grup dels delinqüents potencials.
També els que paien malalties com la lepra.
A les dones a més, se´ls afegia la marginació per raó de sexe. Alguns d´aquests col.lectius van arribar a ser tant nombrosos que van constituïr confraries per controlar les almoines o a on s´havia de demanar per aconseguir-ne més.
Marginats per qüestions morals o de sexe: tafurs (els que practiquen el joc il.licit); alcavots o alcavotes i prostitutes. Eren víctimes de la repressió. Si eren capturats rebien càstigs públics a títol d´escarment. Si reincidien els podien condemnar a l´expulsió (l´exili, 5 a 10 anys o perpetu). Si hi tornaven podien ser assotats despullats i si reincidien podien acabar penjats.
Les prostitutes eren un grup doblement marginat, les de carrer encara més (la prostitució en bordell estava legalitzada i el govern municipal ho regulava). Les prostitutes vestien uns vestits diferents de les altres dones (roba luxosa: vellut, seda,...). També portaven moltes joies i no podien portar capa ni mantellina.
Les de carrer, de tant en tant hi havía neteja als carrers de prostitutes, i per Setmana santa eren tancades.
Les dones que renegaven o tenien males relacions amb els veins, podien ser acusades de bruixes i penjades.
Els esclaus Era un altre grup marginat tant a la ciutat com als pobles. És un col.lectiu nombrós perquè hi ha moltes maneres de caure en l´esclavitud: per haver caigut presoner de guerra (en lluites de frontera, ràzzies, Sardenya, nord d´Africa,…). Els divideixen entre captius (CATIUS) i esclaus.
Esclau de tràfic: homes i dones comprats o segrestats en costes llunyanes, sobre tot al S.XIII i també al XIV.
Fills de mare esclava (no estava permès el matrimoni amb esclaus). Així els fills eren esclaus i bords (bastards).
La majoría eren sarraïns, búlgars i grecs. Sarraïns i búlgars havien estat declarats heretges i podien fer el que volguéssin amb ells. Els grecs es podien manumitir.
Alguns treballaven al camp en feines dures. A ciutat acostumaven a ser servidors domèstics (en tenia l´aristocràcia, el patriciat i els gremis). Els gremis en van arribar a tenir tants, que les autoritats (i els mateixos gremis) van haver de reglamentar-ho perquè els esclaus no acabéssin monopolitzant els llocs de treball reservats als lliures.
A partir del S.XIII hi ha lloguer d´esclaus.
Vivien a casa de l´amo (al pitjor lloc, amb les bèsties). L´amo té l´obligació d´alimentar-los.
Acostumen a aprendre l´ofici de l´amo. A molts lllocs els obliguen a vestir de groc. És considerat un “objecte” personal. Als inventaris (post-mortem) són citats com “PARLANTS”, “un objecte que parla”. En principi es diferencien poc de la resta de servei domèstic o dels aprenents (inclús d´alguns oficials), però davant la llei si que són diferents (l´esclau té totes les de perdre).
Hi ha dos maneres d´aconsseguir la llibertat: - ENFRANQUIMENT: (“franc”  lliure): Ho decideix l´amo. Ho acostuma a decidir quan fa testament (a vegades es disposa que serveixi la vídua de per vida) - MANUMISSIÓ: L´esclau compra la seva llibertat. Paga una quantitat de diners , de cop o a llarg termini (sistema majoritari  manumissió per la TALLA) Alguns esclaus van aprendre l´ofici de l´amoi inclús seran més coneguts que el propi amo.
Jordi Safont (esclau de l´escultor Marc Safont) dirigeix les obrres de la Seu de Lleida (¿).
Lluc Borrassa (pintor, esclau e Lluis Borrassa). Jordi de Déu (autor de retaules, també és esclau, de Jordi cascalls (¿).
ECONOMIA CRONOLOGIA A la segona meitat del S.XIV hi ha una caiguda de la producció agrària que va acompanyada d´una minva demogràfica (pèrdua de població) notable. Mentre el món rural pateix aquests dos fets, el món urbà triga més a sentir el problema i encara manifesta símptomes de benestar (construcció de muralles,…) quan el camp ja està enfonsat. Fins el S.XV es manté la situació gràcies a la perduració del comerç exterior, però això no pot amagar problemes com alteracions de la moneda, deute públic i la fallida de la banca (s´havia creat el 1401, al 1450 està molt malament). Arrel de la Guerra Civil catalana (1462-72) hi ha una davallada en tots els ordres que Ferran II (al 1479 comença a regnar) intenta redreçar.
Hi ha dos vies d´anàlisi d´això: - Historiografía nacionalista: Ferran Soldevila, Antoni Rubió i Virgili interpreten la crisi general basant-se en elements polítics. Per ells, l´origen de la desfeta s´ha de buscar en l´entronització d´una dinastia estrangera (els Trastàmara) - Interpretació entre “annals” i materialista: Vicens Vives, Pierre Vilar, C.Carrere, M. del Treppo (els antecedents són POSTAN i LÓPEZ: postan va parlar de la crisi al Mar del Nord, López a la mediterrània i en aquests es van basar els altres.
Per ells, la crisi era econòmica, social i demogràfica. La situen entre 1333 fins als inicis del regnat de Ferran II (finals S.XV) en base a unes hipòtesis: - 1350-1380: Periode inflacionista: hi ha aparences de prosperitat econòmica/augment de preus i sous en relació amb la caiguda demogràfica i davallada de la producció agrària.
- 1380-1420: Fallida de la banca que evidència la depressió i coincideix amb grans problemes polítics a la Mediterrània.
- 1420 - 1440:S´han superat les dificultats de l´interregne (1410-1412 (¿)). Un cop superades les dificultats de l´entrada d´una nova dinastia (els Trastàmara, absolutistes), tot això es pot dominar per l´auge del comerç i la cojuntura internacional favorable.
M. del Treppo (a mitjans de 1970´s) diu que amb la conquesta de Nàpols es va instaurar un mercat favorable als catalans (segons ell, Nàpols era una colònia i com a tal era tractada).
-1440 – 1455: Aquí Vicens Vives situa la crisi, “marca la fase aguda de la decadència”. Per del Treppo gràcies a la conquesta de Nàpols, els catalano-aragonesos es manténen (gràcies a això).
Tots ells (Vives, Vilar, Carrere) posen l´accent en factors econòmics i socials. Del treppo posa l´accent en els factors polítics. Hi ha però tres punts d´acord: - Existència de canvis profunds en les finances (1380  comencen a anar malament finances i comerç) - Els anys centrals del S.XV han de ser definits com a crítics (hi ha recessió en la producció tèxtil, agitacions socials, moment baix del comerç,…). Fins i tot la monarquia és qüestionada per l´oligarquia.
- Durant la Guerra Civil catalana s´enfonsa el comerç marítim exterior. Els mercaders catalans es veuen obligats a llogar naus estrangeres si volen comercair a Llevant. Desapareix la “bona moneda”.
Emigren els homes de negocis.
Tot això deixarà Catalunya en una situació desastrosa. Les conseqüències d´això abastaran tots els àmbits. El país (i el rei) quedaran esgotats.
Estancament de la producció agrària 1333 és el punt d´inflexió entre la fase alcista i la depresiva. Tot això té lloc en un mode de producció feudal (l´oligarquia i l´aristocràcia viu de les rendes agràries que depreda).
A la segona meitat del XIV cau la producció agrària. Al món rural interior, els senyors es posen la “pell de xai”, la política del “colom” (ser més benevolent). Porten més colons a roturar però amb més bones condicions (PINÓS  dónen arrendaments a mitges, després passen a un terç: millor no ingressar tant però ingressar alguna cosa). Quan se superin els anys dificils, tornarà la “política del llop”, s´ha de tornar a “apretar” i ho faran per mitjans legals o no  reduïr o eliminar els avantatges que havien donat abans.
A les comarques properes a les ciutats on molts senyors són burgesos o patricis hi ha plantacions de vinya mitjançant el contracte de RABASSA MORTA (és un contracte EMFITEUTIC, és una emfiseusi rebaixada; l´emfiteusi era una contracte il.limitat). A la “rabassa morta” el contracte es fins que es morin les vinyes (o 2/3).
CAPBREUS  possibilitat de portar a “declarar” als pagesos/vassalls quines terres tenien, quins censos havien de pagar (i quan els havien de pagar),… Són mecanismes (CAPBREAR  pagar) per saber (el senyor) què és el que li han de pagar i quines propietats té. És un instrument de control senyorial sobre la pagesía.
La ramaderia i el bosc Són aprofitats per mantenir els ramats (els boscos) o regenerar la terra (adobs) Ramaderia: A la Catalunya Baix Medieval i Moderna, el bestiar del que disposen els particulars no és gaire nombrós i no entra en contradicció amb el règim agrari (no hi ha res semblant a la MESTA castellana); a vegades són complementaris agricultura i ramadería.
Els monestirs si que ténen ramats importants (cuixà, Ripoll, Santes Creus,…): ovelles, vaques, equins,… Hi havia una manca de pastures i farratge. L´EMPRIU és un dret que es va desenvolupar per aquesta manca. Es un usdefruit comunitari de boscos i pastures. És un dret intercomunitari (de més d´una comunitat) FARRAGINAL (de farratge): Dedicar una part del terreny a plantar herbes que serveixin per alimentar el bestiar. Si hi ha prou farratge, es pot estabular, sino, han de pasturar.
ASSOCIACIÓ: s´uneixen dos pagesos. Un porta els animals, l´altre els guarda i els engreixa i del diner obtingut se´n reparteixen els beneficis segons les clàusules del contracte.
EL BOSC És tant important com els camps. Per una part de la pagesía pot ser més important que el camp: proporciona aliment pel bestiar (ovelles, cabres, porcs,…). També proporciona fusta (és l´”Edat de la fusta” eines, bigues, portes, finestres, combustible,…). També s´aprofita l´escorça. També hi ha fruits comestibles, bolets, caça,… El bosc serà protegit per l´autoritat reial i per senyors tant laics com eclesiàstics. A conseqüència de la pesta i de la crisi, el bosc es va expandir (no hi havia ramats,…). Com a resultat d´això, van començar a ser denunciats alguns problemes com: - Proliferació d´animals salvatges (óssos, llops, guineus,… senglars). Eren acusats de devorar la producció agrícola; també d´atacs a ramats i persones.
- El 1380 Pere el Cerimoniós va autoritzar la tala d´arbres per treure´n ús (però amb un profit limitat al mas o al poble, mai un ús que pogués portar a la comercialització.
BOSQUER: El que vigila el bosc ASSOCAR: Tallar per la soca Es regula el dret d´ús i també el de trànsit (poder passar pels boscos). Els beneficis que es poguéssin treure del bosc també tenien limitacions com les eines (tradicionals  arada romana, el càvec, destral,...). Eren eines amb molt poc metall. Hi hauran poques innovacions: - Difusió el RASCLE (per rascar la terra amb ajut dels bous) - Generalització de l´AIXADA El sistema de conreu era alternat, amb predomini de la rotació BIENAL (un cop cada dos anys). La terra es deixava un any en repòs. A alguns llocs es va introduïr la ROTACIÓ TRIENAL  cereal, farratge, llegum; això va permetre la supressió del guaret (així estava tot plantat en tres parts).
La comercialització Cereal poc, perquè s´utilitzava tot (per tornar a sembrar o per fer pa).
Avellanes, nous, oli, mel, lli, cànem, safrà (era apreciat com a condiment, com a tint i també en cosmètica i medicina) També porcs, aviram,… També hi havia demanda de peix (normalment sec o salat) El sistema era feudal, i la pròpia rapinya dels senyors no deixava que els mercats es poguéssin abastir.
La manufactura Donava feina aun gran nombre de persones sobretot a les ciutats i també al món rural. La prosperitat i el creixement econòmic no procedien del món rural perquè el pais era deficitari en elements bàsics i en matèries primeres industrials  els productes del sector primari no cobrien les necessitats de la producció manufacturera pròpia. A Catalunya havien de comprar matèries primeres (llana, corall,…) als veïns del Regne d´Aragó, França o el nord d´Africa.
A la ciutat, les manufactures també depenien de la situació internacional.
Tèxtil i draperia Mereix el nom d´indústria (les altres són manufactures). És la més activa i la més organitzada, la més pròspera i la més descentralitzada. Bàsicament és l´el.laboració de teixits de llana. La llana es comprava a l´Aragó, Maestrat i a vegades anglesa. La draperia va mobilitzar molt capital, va alimentar el comerç exterior i va donar feina a molts treballadors. Això va alentar i auspiciar el creixement urbà. Normalment es concentraven a les ciutats. Els teixidors de llana eren el grup més nombrós. Els més pobres eren els teixidors de llí. També hi havia seders (de la seda, que treballaven per encàrrec). El sector tenia molt pes i estava molt reglamentat. Hi havia moltes normes: - Com havia de ser l´examen de “maestria” (per passar d´oficial a mestre) - Què passava amb el treball dels esclaus o de les vidues dels mestres - Limitació de treballadors per obrador - Afavorir els mestres Socialment, l´esperit d´iniciativa dels mercaders va ser el motor de l´activitat tèxtil del pais. Van canalitzar la producció drapera cap a Barcelona i de Barcelona sortia cap a la Mediterrània en rutes comercials. Però necessitaven la producció de tota Catalunya (també l´interior).
A partir de 1430 hi ha dificultats al sector tèxtil perquè perd qualitat. Es vol fer un producte més barat per col.locar-lo a una clientela més nombrosa. S´impulsen mesures proteccionistes que queden sense efecte per les pressions dels grans importadors. A Barcelona hi ha un intent de reconversió de la manufactura tèxtil amb la importació directa de llana anglesa i l´ensenyament de noves tècniques per mestres estrangers. Es vol millorar la poducció. Al llarg dels anys 40 (1440), i més controlat per la Biga, s´intenta aquesta reconversió però fracassa i això esperona a la Busca que quan arribi al poder, desenvoluparan (o ho intenten) un protecionisme a ultrança.
Hi ha el sector del cuir, que és un ram important. Els sabaters van ser els primers agremiats i fóren molt pròspers.
A Barcelona mereixen especial atenció els coralers i els treballadors del ferro.
Els coralers eren sovint conversos. Al començament feien servir corall de Begur, però va resultar insuficient i es va utilitzar corall sard. Quan el corall sard va escassejar, es va utilitzar el de Tunis.
Els treballadors del ferro (espasers, daguers,…) estaven concentrats al barri de la ribera (Sta. Maria el mar). Els de més anomenada eren els de Vic i Ripoll.
Des de la pesta fins a 1380 amb preus i sous hi ha una inflació de preus que concorda amb una alça dels sous (es multipliquen per cinc respecte als d´abans de la pesta). Pere el Cerimoniós tracta de regular la inflació, i el 1349 dicta les primeres mesures en aquesta direcció.
La inflació s´explica per la crisi demogràfica i l´escassetat de ma d´obra, i per la concentració de diners en poques mans. El rei vol baixar els sous i per intentar aconserguir-ho prohibeix pagar les feines agrícoles a “preu fet” o a “ullada”. També amenaça els que es reuneixen per parlar de sous.
El 1355-1365 es disparen els preus arran de les guerres,… També pugen els impostos (1380-1420 a Barcelona els impostos sobre les transaccions (compravendes) van pujar un 50% respecte als anys anteriors a la pesta negra.
Això va provocar un endeutament general i un enfonsament del mercat. El poble no ho va poder resistir. Van pujar els aliments bàsics mentre baixaven els productes industrials (manufactures) i baixaven els sous.
COMERÇ Hi ha alts i baixos que acaben en una forta crisi. El comerç va ser el mòbil de la prosperitat del pais.
Després de la Guerra Civil catalana les infraestructures del comerç exterior eren molt modestes. El primer port del pais era Barcelona, que no tenia unes condicions naturals òptimes i no tenia moll artificial (projectat al 1434 i no executat, al 1488 ho deixen córrer). Ho complementaran ports com el de Cotlliure o Portfangós (Tortosa).
ELS CAPITALS Hi havia armadors però sense gaires sumes. A vegades havien de llogar vaixells a la Generalitat. Les flotes dels armadors catalans no podien competir amb les italianes.
Hi havíen els LLENYS, NAUS, COQUES, GALERES, GALIASSES, algun BALENER,… Infraestructures poques, però un ampli repertori jurídic: - Consolat del Mar: Situat a la Llotja; des de Barcelona es va extendre a altres localitats: 1363 oficines a Tortosa (on arribava el blat aragonés); 1385 a Girona; 1388 a Perpinyà; 1443 a Sant Feliu de Guixols (primer port de la costa nord de Catalunya).
- Hi havíen els CÒNSOLS i els DEFENEDORS (el que ha de defensar els interessos col.lectius i també l´administració i la recaptació dels drets). Es regien per les normes d´una col.lecció titulada “Llibre del Consolat del Mar” que recollia les tradicions disperses vigents als ports de la Mediterrània en materia marítima i mercantil. Tot aquest corpus legal va quedar redactat a mitjans del S.XIV i durant tota l´Edat Mitjana i tota l´Edat Moderna va ser el codi per tota la Mediterrrània.
Al 1394 una fita molt important: amb permís del rei (Joan el Caçador) s´institueix el “Consell dels 20”, “Consell de la Mercadería” o “Consell de la Llotja”: és l´assamblea dels mercaders.
Aquí els mercaders organitzen les assemblees, fan les nòmines, elegeixen els caps dels òrgans de governació,… Hi ha dos cònsols, dos defenedors i 16 (¿) membres de matrícula. Tot es manté gràcies al Dret de PARIATGE, un impost especial sobre les mercaderies que entren o surten per mar, sobre els vaixells i sobre el seu personal. El pariatge s´emporta entre l´1 i el 2%. També manténen 1 o 2 galeres que defensen les costes infestades de pirates i que ocasionalment també serveixen per fer la guerra a altres potències, con Gènova.
PARIATGE és polisèmic: designa no només el dret, sinó el sistema defensiu que es paga amb això.
Els Cònsols i Defnedors exerceixen la seva juridicció sobre el territori catalano-aragonès i ténen representants a l´estranger, els Cònsols del Mar, que notifiquen esdeveniments importants, són diplomàtics, i faran missions “especials” (espies i també contraespionatge).
Les rutes comercials N´hi ha set. Les menors són: - Barcelona - València – Mallorca: S´hi mouen espècies, tints, teixits de llana (sobretot), blat,… els intercanvis van a favor de València.
- Ports d´Andalusia: A mitjans del S.XV els mercaders catalans s´obren pas a Sevilla (que en realitat ja està ocupada pels genovesos i els costa fer-se un lloc).
- Corona de Castella: La balança comercial és desfavorable a Catalunya. Així, els Consellers dicten disposicions per obligar els mercaders castellans a reinvertir a Catalunya la meitat dels guanys obtinguts a Catalunya. Venen blat, draps,… - Regne de Granada: Les naus catalanes feien escales a Màlaga i Almeria (on hi havia Cònsols) per comerciar amb Granada i els ports del nord d´Africa.
Les rutes majors (intercavis més nombrosos i que també mouen més capital)són: Atlantic Nord, Mediterrani i ultramar o Llevant.
- Atlàntic Nord: Era una ruta recent. Havia estat posada en perill per la Guerra dels Cents anys. Al S.XV els catalans intenten reobrir les rutes en l´estela dels genovesos i venecians. No es pot consolidar, i després seran castellans i genovesos els que ho dominaran. Els catalans s´hauran de conformar amb comerciar amb Londres i Bruixes. És també un comerç desfavorable als catalans.
- Mediterrània: Es un ambit conegut, tant respecte als països de la Corona d´Aragó (que serveixen d´escales als vaixells) com als altres. Tindran rutes pròpies. Comercien amb productes manufacturats (draps de llana). Importen productes bàsics (blats i matèries primeres). La ruta va a sardenya (és una illa pobra i els catalans hi venen de tot, però en petites quantitats  té un interès estratègic més que comercial). Després Sicilia , més rica, amb ciutats importants i que es converteix en residència i mercat permanent dels catalans  aquí tenien la balança comercial favorable). A Nàpols hi ha molta clientela pel tèxtil i pels productes reexportats (espècies, sedes,… comprats al llevant). Hi ha les fires de Gaeta i Salern. El 1315 s´hi estableix a Nàpols el Consolat del Mar. La balança és positiva pels catalans.
- Ultramar o Llevant: Era l´objectiu final de tots els negociants. Es una extensa zona de la costa de la Mediterrània Oriental que es vertebra a través de tres illes (d´oest a est) Creta-Rodes- Xipre.
Arriben a Creta i des de Creta s´endinsen als Balcans i Constantinoble. De Rodes fins a Beirut passant per Xipre o cap al sud, cap a Alexandria. De Xipre cap a Siria (Jaffa/Beirut) o Armènia, per intentar arribar a Armènia o Damasc (on el 1379 obren oficines del Consolat del Mar), llocs on arriben tots els productes orientals.
Rodes està defensada per l´ordre religioso-militar dels Hospitalers. Està permanentment amenaçada pels turcs. Anaven a buscar espècies, teles luxoses,… (que havien de pagar en “moneda bona”) i ho reexportaven per terra a l´interior de la Peninsula Ibèrica i també a la resta del món (amb guanys elevats però amb grans riscos). 1390-1433 van ser els anys de màxim esplendor d´aquesta ruta. El 1433 es quan es trenca el tractat entre la Corona d´Aragó i el Sultà d´Egipte  hi hauran atacs de pirates i corsaris. Després de 1440 els catalans es concentren en el comerç amb Nàpols. Amb l´arribada de la Busca (devaluació i proteccionisme) revifarà el comerç, que caura definitivament amb la Guerra Civil catalana. Així, Catalunya decau quan Castella comença l´expansió americana.
LES INSTITUCIONS I LA POLITICA Corts, Generalitat i Reial Audiència LES CORTS: Són una reunió assambleària presidida pel rei en la qual hi concórren els tres braços (eclesiàstic – militar – reial o popular). El rei és l´únic que pot convocar Corts. Ho fa perquè necessita diners o homes per les campanyes militars. Per obtenir l´aportació económica en forma de subsidi, el rei ha de presentar un discurs programàtic que convenci els braços de la necessitat de la campanya militar i ha de satisfer tots els greuges, desavinences,… que els braços li presenten. Si ho resol bé, obtindrà els diners, si no no. Aquest sistema va acabar derrotat per l´absolutisme (no només a Catalunya).
Les Corts “contrapesen” el poder de la monarquia. Es pot dir que les Corts són un poder “legislatiu”.
A Castella les Corts primer satisfeien les demandes del rei i aquest després escoltava els greuges (i els podia resoldre o no).
A Barcelona el 1358 hi ha unes 60 persones a la Cort. Es reuneixen a Montsó.
LA DUPUTACIÓ DEL GENERAL A partir del S.XIII apareix una delegació de les Corts amb la feina de recaptar el subsidi que s´ha atorgat al rei. Es una junta, una “gestora” de naturalesa econòmica-finencera amb un mandat limitat (fins que recapta el subsidi). La Generalitat com a tal s´instaura el 1359, a les Corts de Cervera. Hi ha 4 DEPUTATS (4 militars i 4 eclesiàstics) i 4 ADMINISTRADORS (braç reial). Han de recaptar, nomenar els recaptadors, demanar préstecs,… El 1362-63 a les Corts Generals de Montsó, sorgeixen les Diputacions Generals d´Aragó i València; a les de Catalunya s´estableix un nombre fix de DEPUTATS (3 per estament); la Generalitat s´estableix a Barcelona; es decreta que només hi haurà una caixa (abans n´hi havíen 3) i que els Deputats ténen poder decissori.
Durant el 1364-65 les Cort van passant per Catalunya per culpa de la pesta. Decideixen emetre deute públic. Decreten els impostos anomenats “de la Generalitat” (impostos sobre comerç, sobre importació d´oli, safrà, cànem,…; la BOLLA  impost a la llana) Així, el que era una gestora de temps limitat, es transforma en permanent.
El 1369, als tres Deputats s´hi uneixen tres oïdors de comptes (interventors  han d´examinar i aprovar els comptes dels Deputats). Els Deputats aconseguiràn poder i protagonisme polític (fins ara era només financer)  a la mort al 1396 de Joan I, l´hereu és el rei Martí (que està a sardenya) així que la reina Maria de Luna confia a la Generalitat la tasca de l´organització del Govern per evitar unes imminents invasions.
A finals del S.XIV la Generalitat ja té forces prerrogatives polítiques.
A les Corts de Barcelona de 1413 s´estableix: - Els Deputats seríen escollits pel seu braç corresponent.
- La Presidència serà per Pau Claris (el diputat eclesiàstic).
- Els càrrecs ténen una durada trienal.
Al 1431 les Corts decideixen que no pot haver-hi reelecció fins 12 anys després d´acabar el mandat.
La reina maria concedeix a diputats i oïdors una llei bàsica segons la qual diputats i oïdors (la Generalitat) serà l´encarregada de tenir cura i defensar les lleis del pais contra qui calgui (rei inclòs).
El 1453 puja la Busca al poder del Consell de Cent (devaluació monetèria, proteccionisme,… el que va contra la Generalitat  ténen molta deuta i hi ha simptomes de corrupció: van a fer negocis particulars).
El 1455 hi haurà un canvi en el sistema d´elecció. Abans (1413-1455) hi havía el sistema d´elecció per COOPTACIÓ. De 1455 al 1493: coptació/sort. De 1493 a 1716: INSACULACIÓ.
Insacular: primer es fa una llista (una “matricula”) amb el nom i cognom de les persones considerades aptes pel càrrec. Els noms s´escriuen sobre pergamí i s´emboliquen a una bola de cera (“rodolí”) i es posen dins d´un sac (“insacular”). Un nen treu tantes boles com càrrecs s´han de triar.
Cooptació: El que té el càrrec nomena el successor.
El 1488, Ferran II suspèn les eleccions per poder reformar la Institució i arribar a la insaculació. El 8 de desembre de 1460 hi haurà un moment en que hi ha dues Diputacions: surt el “Consell del Principat”, amb 27 membres. Al febrer de 1461 té 54 membres, g tres diputats i tres oídors. S´està fraguant la revolta contra Joan II.
El Consell del principat serà el consell rector de la revolta que oferirà la Corona a diferents reis europeus. Veten a Joan II entrar a Catalunya. A Tarragona, Joan II organitza una Diputació paral.lela. També hi haurà molta guerra, sang i misèria.
L´octubre de 1472 amb la Capitulació de Pedralbes, la Diputació del General perd.
LA REIAL AUDIÈNCIA Des de 1365 es va configurar una Audiència o Tribunal General per tota la Corona d´Aragó, sota la presidència del Canceller, amb un Vicecanceller per cada regne, 4 vocals de cada regne més dos de Mallorca. És el nucli de la Reial Audiència (1413: primeres Corts de la dinastía Trastàmara).
L´objectiu era establir una (relativa) separació entre Administrració de Justícia i poder reial.
El 1413 s´hi va afegir la figura del “regent” que era designat pel rei a proposta del canceller. Es mantindrà fins el 1493 en que Ferran II introdueix reformes que afecten tant les competències del Tribunal com del seu organigrama. A partir de 1493, respecte a les competències: - La Reial Audiència passa a ser el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya i a la vegada és garant de les lleis del pais (Tribunal de Garanties Constitucionals). Va afegint atribucions.
- També Consell assessor del Virrei en matèria de Justicia i Governació.
- També es decreta que quedarà formada per 8 JURISTES SOLEMNES (per afers civils): Doctors o llicenciats en Dret civil o Dret canònic, que hauràn de ser naturals o residents a Catalunya.
- També dos Jutges de Cort (s´encarreguen dels afers criminals).
A les Corts de 1503 es legisla sobre la forma de jurament dels juristes.
A les Corts de 1510, com mantenir el secret de les votacions.
A les Corts de 1512 es va deixar ja l´Audiència configurada del tot: 12 jutges: 6 “civil”  Canceller 6 “criminal”  Regent de la Cancelleria També es decreta que els jutges havien de passar un examen.
L´Audiència Reial es veia com a procliu a defensar (braç executor) els interessos del rei. Els tres estaments (Generalitat, Corts i Audiència Reial) tots provenien del mateix grup (noblesa/burgesia catalana).
EL PACTISME És una doctrina política limitadora de l´autoritat reial per o a través de l´acció de les Corts i de la Generalitat A començaments del S.XIII comença amb els pactes establerts entre princeps (o reis) i estaments representatius del pais. El 1283 Pere el Gran en Corts a Barcelona estableix que ni ell ni els seus successors faran cap Llei general sense el consentiment de les Corts (de l´Assemblea). Les lleis passen a ser “contractes pactats”, amb la condició d´irrevocables, entre el rei i el representants del tres braços. Aquests contractes pactats ténen preeminència sobre les pragmàtiques (lleis que surten directament de la voluntat del rei). La pragmàtica val menys que el pacte. També prevalència sobre els costums i el Dret Comú (dret consetudinari); té prevalença sobre qualsevol llei que no hagi passat per les Corts.
Catalunya es configura com un territori en mans de l´aristocràcia i de l´oligarquia ciutadana. El rei sempre acaba cedint per arribar a un acord.
El 1412 (arran del Compromis de Casp), entra la dinastia dels Trastàmara i s´argumenta que aquest canvi és definitiu pel pactisme, perquè entra un monarca “estranger”, Ferran I, castellà. És un rei feble per resistir-se a pactes amb els estaments superiors.
Al haver de consolidar la dinastía, ha d´acceptar les peticions dels braços a les Corts. L´assemblea pot exigir que siguin anulats els actes de govern fets sense el consentiment de les Corts (limita la potestat del rei).
Des de 1413 es pot dir que hi ha un cert “constitucionalisme” basat en tres pilars: El pactisme, la Generalitat reorganitzada, i l´acció de la Reial Audiència. Tot plegat s´embolcalla en un sistema jurídic que té com a base el “Dret Comú” (completat per les constitucions i les disposicions reials).
CAPITOL DE CORT: Constitució (és el mateix fins el 1363).
A partir de 1363 es diferencien: a la Constitució s´incorporen les esmenes del rei.
La doctrina pactista queda fixada pels juristes, que aprofiten els “usatges” (recopilació de normes jurídiques del S.XII que recull el dret consetudinari feudal i Dret Romà de l´època de Justinià). Els usatges dónen cobertura al pactisme. És una ofensiva oligàrquica la que fa fracassar les primeres Corts d´Alfons el Magnànim. Els braços es neguen a donar diners si no es compleixen les condicions següents: - Oblidar-se de rescatar el patrimoni reial que s´han venut els seus pedecessors.
- Segons els braços, els consells del rei són obra de consellers estrangers (castellans). El rei els ha de deixar i agafar consellers catalans.
El rei trigarà 4 anys en tornar a covocar Corts i al no tenir èxit, marxarà a Sardenya, després a Italia i deixa el govern a la seva dona.
La persona que evita que la Guerra Civil esclati és Maria de Castella. Acontentarà els braços mentre els “séga l´herba sota els peus”: activarà el Sindicat Remença i el Sindicat de Mercaders (¿), Menestrals i Artistes (origen de la Busca). “Alimenta” tots els grups socials que poden parar els peus a l´oligarquia.
Això passarà durant la regència de Joan II el Descregut (o el “sense fè”). El 1454 arrriba a la Lloctinència (ja portava temps tractant d´arreglar el problema a Navarra  pare i fill, a la “grenya” pel tron.
L´oligarquia ha d´acceptar la Busca i el Gran Sindicat Remença i acceptar les mesures que la Busca proposa pel Consell de Cent. L´oligarquia reacciona demanat la redacció d´una Constitució que els permeti fer servir els “mals usos”.
Al 1454-1458, les Corts de quatre anys fracassen.
El 1461 es signa la Concòrdia (o Capitulació) de Vilafranca del Penedès; el rei ho ha d´acceptar. És una reducció del poder de Joan II en benefici de Carles. També s´expulsa als funcionaris fidels al rei (subsituïts per fidels a la Generalitat). El rei Joan II no pot entrar al seu propi regne sense permís de les Corts. Estan a punt de declarar-lo “enemic públic nº1”.
Carles mor tuberculós però es diu que hi ha intervingut la seva mare Joana Enríquez (madrastra del Príncep).
El febrer de 1462 hi ha l´aixecament remença (3 mesos abans de l´esclat de la Guerra Civil catalana). La Diputació del General (controlada per l´oligarquia) fa costat als companys de classe social. Però si els remences s´han aixecat és perquè el rei ho ha permès. Així, aixecar-se contra el rei és un “dret”.
Durant la Guerra Civil catalana hi ha dos reis, dos Generalitats i acaba amb el triomf de la monarquia.
El rei Joan II no podrà, però, eliminar la Generalitat. El rei estava desfet. Va intentar recuperar els territoris hipotecats als francesos. També va tractar de que no “s´enfonsés tot”. No es venja, quan ho podia haver fet.
Quan arriba Ferran II convoca Corts (1480-81) i dóna per bona una Constitució (“De l´observança..”) que serà clau. També anomenada del “Poc valdria”. És una manera de recuperar el pactisme. És un “pactisme renovat” que durarà fins el 1716. A la Generalitat li és encarregat vigilar pel compliment de les lleis del pais (amb l´Audiència Reial). La Generalitat sap que si la defensa s´ha de fer no és des de l´Audiència Reial, que sempe estarà al costat del rei (sempre es decantarà cap el rei). S´estableix que els càrrecs públics han de ser nascuts i residents a Catalunya, i que els assumptes judicials s´han de decidir des de Catalunya.
LES DELEGACIONS DE PODER Com el rei irradia les seves atribucions pel seu territori (un 25-30% de tota Catalunya)? Com es vertebra l´Administració Central i Territorial? El “Procurador General” (el 1214 Jaume I es menor d´edat) és una figura que es crea per un Consell Assessor (que és el que mana en realitat, degut a la minoría d´edat del rei). Aquesta comissió (el Consell Assessor) a partir de 1323 és escolida per l´alta noblesa catalana i administra justicia,… El 1363, Pere el Cerimoniós subsitueix el càrrec de Procurador General pel de Governador General i la institució queda vinculada al primogènit ( quan no pot desenvolupar el càrrec ho ha de fer el Governador, noble i home de confiança de la Casa Reial). Ha d´anar a tot arreu on el demanin i el seu objectiu ha de ser garantir la posició del primogènit (centralització administrativa també).
El 1410-12, Guerau Alemany de Cervelló (Governador General) és contrari a Jaume d´Urgell i condicionarà el vot dels compromisaris del Compromís de Casp.
Poc a poc, les atribucions del Governador General les agafarà el LLOCTINENT, càrrec que recau sobre el primogènit i s´institucionalitza: esdevé permanent a mesura que els reis de la dinastía Trastràmara practiquen l´”absentisme” (p.e. Ferran II regna 37 anys i en passa només uns 3 a Catalunya, sumant totes les estades).
Aquest càrrec entra a l´època Moderna (no confondre amb el càrrec de Virrei).
El càrrec de VIRREI es va crear el 1415 per a Nàpols. A Catalunya el nom de Virrei no es troba fins a mitjans del S.XVI. Una mateixa figura agafara els dos noms: - A la primera meitat del XVI, Lloctinent.
- A la segona meitat del XVI, el “Virrei”.
L´àmbit competencial és el mateix. Té jurisdicció completa i de caràcter permanent que s´acaba al mateix moment que el rei torna a posar els peus al territori. Des de 1512 el càrrec de Lloctinent i Virrei porta aparellat el de Capità General (cap militar de Catalunya, o del territori de la Corona d´Aragó que sigui). És la primera Magistratura de l´Estat (és l´alter ego del monarca). Depèn del que el rei faci (si vol que el càrrec sigui hereditari p.e.). Quan el rei mor, el Virrei cesa en les seves funcions. A partir de 1716 el Capità General no té frens en les seves atribucions.
Atribucions: - El Virrei administra justicia (en teoria amb la Reial Audiència) - També té cura del manteniment de l´ordre públic (és el màxim perseguidor de bandolers).
- S´encarrega de la defensa militar del pais en cas d´atac exterior.
Limitacions: - No pot convocar ni presidir Corts - No pot decretar movilitzacions generals - No pot legislar a través de pragmàtiques (reservat al rei) - L´acció del Virrei està supervisada/marcada per les Corts i sobre tot per la Generalitat.
Tenien una mentalitat marcadament militar (eren fills de cases nobles castellanes).
CONSELL SUPREM D´ARAGÓ (1444) Els antecedents s´han de buscar al Consell Reial. Durant l´existència del Casal de Barcelona, el centre de govern del pais radica al lloc de residència del monarca (Palau Reial  n´hi ha a diferents llocs: Barcelona, Vilafranca del Penedès ,…). Allà es reuneix amb col.laboradors i consellers.
L´organisme es deriva de la Cúria Ordinaria. El 1286 rep una primera configuració i el 1344 queda definitivament delimitat amb el rei Pere el Cerimoniós.
Des de 1286 i a partir de 1344, el Consell Reial és un cos consultiu al servei del monarca. Es creen dos tipus de Consellers: - TITULARS: - Canceller - Vicecanceller - Majordoms (4, 1 per cada regne) - Camarlenc - Mestre Racional - Tresorer - Promovedors - Auditors - ELEGITS: Persones de confiança del monarca. Els posa com li sembla oportú.
En temps de Joan I (1387-1396) el Caçador (que és un home de poc caràcter, sobretot respecte al seu antecessor Pere el Cerimoniós), els Consellers intervenen “més del que caldría”, així ho consideren les Corts i les ciutats (li retreuen al rei que és un titella en mans del Consell Reial). El Consell de Cent comença a acusar els Consellers de corrupció, abús de poder,... L´any 1391 hi ha l´assalt als Calls jueus i el rei manté els expedients oberts (es queda amb les sinagogues, els béns, cases,....). Els jueus en teoria estaven sota la seva protecció (del rei). Hi haurà un enfrontament obert entre les ciutats i alguns Consellers reials.
CONSELLERS: Altes dignitats eclesiàstiques, mitjana noblesa i patriciat urbà.
Durant el regnat d´Alfons el Magnànim, els “braços” diuen que han de participar en la designació dels Consellers. El Consell Rerial agafa un caràcter permanent i agafa atribucions de la justicia.
Ferran II patirà la última ofensiva anti-Consell: li diuen que està rodejat de Consellers castellans (“enemics”), circulen pasquins per Barcelona “Fora castellans i genovesos”.
Ferran maniobrarà “al seu estil” i crea el 1494 el Consell Suprem d´Aragó que queda per damunt de les Cancelleries de Catalunya, València, Sardenya,... és un macro-organisme.
En una primera etapa és presidit per Vicecanceller i hi ha 4 regents (“Doctors” --> lletrats, juristes de prestigi). Ténen moltes atribucions.
1552: el Consell Suprem d´Aragó passa a tenir 7 membres. A la segona meitat del XVI (Felip II de Cstella) quedarà: 2 regents per cada regne (Catalunya, València i Aragfó).
Al 1626 s´hi afegeix un regent sard. 1 Tresorer, 1 advocat fiscal; 4 secretaris (1 per regne i un altern Mallorca/Sardenya. El Secretari del Regne d´Aragó rep el nom de PROTONOTARI.
El Consell Suprem d´Aragó resideix a la Cort i no manté un contacte directe amb el pais, i tot i que ha de ser l´enllaç entre poble i monarquia, sempre està a l´òrbita del rei. A l´entrar el S.XVII el Consell Suprem d´Aragó serà des d´on sorgeixen les directrius polítiques de la monarquia cap als regnes de la Corona d´Aragó. El 1707 Felip V l´aboleix i les seves funcions passen al Consell de Castella.
El Consell Suprem d´Aragó és un “altaveu” del rei. On no arriba ni el rei ni l´Audiència ni el Consell Suprem d´Aragó, arriba la Inquisició (que serà utilitzada com a “cavall de Troia” per la monarquia).
L´ADMINISTRACIÓ CENTRAL La Monarquia té tota una sèrie d´organismes. Uns funcionen des de la Cort (Administració central) i altres pel territori (Administració territorial).
De 1344 fins a finals del S.XV l´organització de la Casa Reial i de la Cancelleria (secretaría dl rei) va ser estructurada a partir d´un cos de funcionaris que es poden subdividir en els de caràcter PRIVAT (majordom i camarlenc) i els de caràcter públic (Canceller i Mestre racional). Els Privats estaven al costat del rei.
El MAJORDOM (abans SENESCAL) administra i dirigeix els serveis de la Casa Reial.
El CAMARLENC acostuma a ser un cavaller. Té tres tasques: - Vetlla per la seguretat del rei - Guarda el segell secret del rei - Proveeix i té cura del vestuari i l´armeria del rei A vegades està supeditat al Majordom.
La CANCELLERIA, dirigida pel Canceller és l´òrgan administratiu per excelència. Es el lloc on es mou i es genera tota la documentació relativa al rei o que genera el rei. Acostuma a ser un doctor en lleis (sovint bisbe o arquebisbe). Presideix el Consell Reial, examina i nomena tots els Notaris reials.
També vigila i jutja tots els seus subordinats amb completa llibertat perquè per sobre només té el rei.
Sota el Vicecanceller hi ha el PROTONOTARI (creat el 1349, res a veure amb el Secretari del Consell Suprem d´Aragó). Registra el document reials; també custodia tots els segells reials (excepte el secret). Necessita una burocràcia que manté gràcies al cobrament per registrar els documents. Té un Lloctinent, l´Arxiver General, 12 escribans (per redactar els documents), 8 escribans de Registre, 1 escalfador de cera (pels segells de cera), 1 segellador, 1 correu (a peu o a cavall), i també agutzils i porters.
MESTRE RACIONAL: Té per funció controlar les finances i també controlar l´aparell administratiu. Ha de fiscalitzar les entrades i despeses dels oficials reials (tota despesa ha de ser controlada). El Mestre assessora el rei en les despeses.. Fa un control dels ingressos, rendes, impostos directes i indirectes, ordena el pagament dels deutes,... es un càrrec de màxima confiança; normalment patricis o burgesia urbana. Es un càrrec vitalici.
Dels 14 que va hacer-hi al S.XIV, 6 van morir en el càrrec, els altres o van ser fets fora o van passar el càrrec a un familiar.
Al Mestre Racional el controlen. Li fan “auditories”, “inquisicions”, que s´encarreguen a savis/experts en Dret. No està sotmès a la “purga de taula” (qualsevol càrrec públic, excepte el Mestre, havia de donar comptes de les seves actuacions). Si els trobaven errors per mala fe, ho havien de pagar o anar a la presó.
Tothom a la Cort havia de passar comptes al Mestre Racional: els recaptadors d´impostos, els mestres de moneda (la Seca reial),...
ADMINISTRACIÓ TERRITORIAL - VEGUER - BATLLE Ténen jurisdicció sobre el territori del rei, vegueries (el que serien les comarques),...
Justicia: regalia absoluta Veguer: Magistrat amb àmplies competències: - Judicials: Jurisdicció criminal (penes corporals), a excepció de Perpinyà (no corporals).
- Administració econòmica: Vigilava la recaptació d´impostos.
- Manteniment de l´ordre públic Sots-Veguer i Batlle: No són representants dels anteriors, sino ofici propi. Ténen atribuciuons semblants (veguer i batlle) Batlle: Funcions circumscrites a una sola localitat (el Veguer és territorial), amb funcions de tipus més econòmic.
- Justicia: a. Causes criminals menors b. Causes civils c. Infraccions penals poc greus “Juí de prohoms” a Barcelona i Lleida, amb competències civils i criminals.
Jurisdicció: Reial – Senyorial – Mercantil - ... : diferents estructures.
Veguer: Jutge ordinari d´estament militar aristòcrata. Difereixen en el territori (local/terrotorial) però els dos (batlle i veguer) són oficials reials.
EVOLUCIÓ DEL MUNICIPI DE BARCELONA Barcelona és el lloc més poblat de Catalunya i seu del Consell de Cent.
1249: Privilegi de Jaume I: Hi haurà un organisme de regiment de Barcelona.
1274: Completat el privilegi 1284: Pere el Gran la va consolidar. Creació del Consell de Cent.
La primera assemblea (1258) creada, estava composada per 200 jurats o prohoms: - 89 Ciutadans (embrió dels “ciutadans honrats”) - 89 menestrals - 22 mercaders Dominat no només pel patriciat urbà. Assemblea acompanyada d´una Conselleria (executiu del Consell de Cent, abans, aquesta assemblea).
Els acords els eleven a una cupula administrativa/executiva (ha de complir els acords).
Organismes intermedis: Consellería: 8 membres: - 2 cavallers (noblesa mitjana) - 3 (?) ciutadans - 1 mercader - 2 menestrals Es renova per cooptació.
1265: L´assemblea queda reduida de 200 a la meitat, 100; la Conselleria de 8 a 4.
1274: Conselleria composta per 5 membres: - 2 ciutadans - 1 mercader - 1 artista - 1 menestral 1338: Consell de Cent: - 63 ciutadans honrats -12 menestrals - 9 juristes I - 8 mercaders I Al nivell dels artistes (16) - 5 notaris I - 2 apotecaris I Mesura de 1386: Ultim any de Pere el Cerimoniós (mor el 1387 al dia de reis i la mesura no s´aplica). L´oligarquia queda apartada. La Conselleria ha de tenir: - 2 ciutadans (queda en minoria) - 2 mercaders - 2 menestrals 1391: Assalt als calls jueus. S´aprofita la revolta per eclamar el Consell de Cent. Reformistes (el rei intervé, exèrcit reial, represió i càstig (exili). El Consell de Cent queda com està.
De finals del S.XIV al 1440 és època d´estabilitat.
1437: Regnat d´Alfons el magnànim. Problemes que afecten a Barcelona, Girona, Tarragona. A Perpinyà, la ma mitjana (els de més amunt que la mà menor): - Demanen participar en els regiments dels afers públics - Introduit un sistema d´elecció a sorts (insaculació) per acabar amb les lluites de bàndols (gèrmen de l´episodi buscaire  igualitarisme). La insaculació el 1429 va a Menorca i el 1450 a Vic, 1453: Suport Galzeran de Recasens i monarquia (dominen el Consel de Cent).
Busca: mateix nombre de ciutadans (128): - 32 ciutadans - 32 mercaders - 32 menestrals - 32 artistes Conselleria: 3 membres: - 3 a compartir/repartir entre: - ciutadà (2 o 3 )  per molt la ciutadania honrada - Mercader (1 mínim) - 1 artista - 1 menestral Són 3 contra 2 sobre 5 vots. L´assemblea té 32 membres.
La història de la Buscva va acabar amb la Guerra Civil catalana. La Biga, amb la Generalitat, anirà contra el rei. Joan II no toca res. Ferran II es preocupa molt del Consell de Cent.
1472: Segueixen havent-hi lluites pel poder (s´hagués pogut aplicar la insaculació) 1479: Demana una matricula de ciutadans i mercaders (una llista per evitar oficis municipals a algú que té pares o avis que van participar en afers públics al Consell de Cent, per reduir la lluita pels càrrecs i evitar l´acaparació de càrrecs per part de families). Va durar poc.
1481: Primera tentativa de reforma (3 noms, i escollir a sorts, indici d´insaculació).
Fins a 1490: el rei suspèn les eleccions i passa a nomenar per reial ordre els Consellers.
1493: Reforma. Nou privilegi de Ferran II: - 48 ciutadans horats - 38 mercaders - 38 menestrals - 38 artistes TRENTENARI: intermediari entre el Consell de Cent i la cúpula executiva, formada per: - 12 ciutadans - 8 mercaders - 8 menestrals - 8 artistes Conselleria: Dels 5 (3 ciutadans honrats; 1 mercader fix; 1 alternat per anys: artista, menestral).
Dura fins el 1498, en que es concedeix el Privilegi de la insaculació.
Ara el conflicte és: - Configuració de la matricula - Ara hi ha atzar.
- Pot ser que el rei es miri la llista, o la pot fer ell,...
- També s´extén als gremis - L´estament militar torna a entrar al Govern de Barcelona. Cavallers: Un d´ells pot ser ciutadà honrat (patriciat urbà). De 48, 16 poden ser cavallers (noblesa mitjana).
Es dificil que els cavallers es posin al costat de mercaders, menestrals i artistes. A finals del S. XV, cavallers i ciutadans ténen interessos comuns, estan units per matrimonis, ...
1510: Els cavallers ténen una bossa (el sac de la insaculació) apart, i ja no van amb els ciutadans.
Són l´estament aristocràtic/nobiliari al Consell de cent (Ss.XVI-XVII-...). Amb el Borbons, encara hi haurà més nobles. (La insaculació no és un fet de Ferran II).
A Perpinyà, hi ha insaculació de 1449. A Vic, 1450; Girona 1457; Lleida i Figueres 1499; Barcelona 1498; Manresa i Balaguer 1500; Cervera 1501, Totosa 1506).
EL COMPROMIS DE CASP (http://ca.wikipedia.org/wiki/Compromís_de_Casp) El maig de 14 .... mor Martí l´Humà sense descendència legitima i sense nomenar succesor. No va deixar testament. Martí el jove, el seu fill, mor un any abans.
Hi ha guerres a Sardenya i la Corona d´Aragó no té rei.
El 1410-1412 és un periode d´interregne: Incertesa política. Es postul.len 7 candidats a la Corona, dels quals dos ténen possibilitats: JAUME D´URGELL: Besnét d´Alfons el Benigne (abans de Pere el Cerimoniós). Ha estat Lloctinent del rei Martí (General del Regne --> reservat als hereus de la Corona). Els d´Aragó i València el veuen massa català (del Principat).
FERRAN D´ANTEQUERA: Nét de Pere el Cerimoniós (per part de mare). Fill segón de Joan de Castella i Elionor d´Alburquerque (familia molt poderosa). Ha estat regent de Castella des de 1476, any de la mort del seu germà Enric.
- Té el suport de França (aliada de Castella) i de Benet XIII, que des de 1408 està a Penyíscola, on espera que Castella el reconeixi com a únic Papa de la Cristiandat.
- Aprofitarà l´anti-urgellisme de València i Aragó - Benet XIII diu que s´ha d´escollir rei. Es crea una comissió de 3 catalans, 3 valencians i 3 aragonesos, que reunits a Casp han de valorar els candidats. El candidat ha d´obtenir la majoria absoluta de vots (5) --> 1 vot de cada regne com a mínim.
El juny de 1412 Ferran obté: 3 vots d´Aragó, 2 de Valèmcia, 1 de Catalunya.
1.- Compromisaris aragonesos: - Domènec Ram: Bisbe d´Osca - Francesc Aranda: Cartoixà de Portacoeli - Berenguer de Bardagí: Jurista “comprat” per Ferran Els tres voten a favor de Ferran 2.- Compromisaris valencians: - Germans Ferrer: -Vicenç: Dominic, Confessor de Benet XIII i més tard canonitzat -Bonifaci: Cartoixà de Portacoeli - Giner Rabassa: S´absté i marxa. Envien de substitut a Pere Beltran, jurista col.laborador de Benet XIII, que s´absté.
Els germans Ferrer voten a favor de Ferran 3.- Compromisaris catalans: - Bernat de Gualbes: Ciutadà honrat, burgesia catalana. Mogut per Guerau Alemany de Cervelló.
(Vota a Ferran) - Guillem de Vallseca: Vota a Jaume - Pere Sagarriga: Arquebisbe: Mig vot a Jaume i mig vot a Alfons de Gandia.
El Compte Jaume d´Urgell fa una revolta armada; li pendran els béns i serà empresonat i mort.
Benet XIII (el “Papa Luna”) va jugar un paper important. Es va imposar la solució aragonesa: vol relaci0nar-se amb l´economia de l´interior (menys comercial i artesana que a Catalunya). Miraven cap a Castella, que passa a tenir un primer paper a la Corona d´Aragó per la decadència de Catalunya.
A València, els germans Ferrer ho fan per les armes valencianes. L´exèrcit d´Antequera està a la frontera. Busquen mercats a Castella.
A Catalunya, la manca de decisió perjudica a Jaume. Deixen passar el Compromís de Casp. A Catalunya hi ha comptes que defenen Ferran per aspectes mercantils. També una possible venjança (d´Aragó i València) pel que havia fet Pere el Cerimoniós.
LA GUERRA CIVIL CATALANA A la mort el 1458 d´Alfons el Magnànim sense descendència legítima, el seu tron passa a ser ocupat pel seu germà Joan (el 1454, Lloctinent de Catalunya; també rei de Navarra el 1425 fins a la seva mort, per estar casat (1420) amb Blanca de Navarra). Joan és un governant experimentat. Però l´oligarquia i l´aristocràcia sap que té una política filo-buscaire i filo-remença (i li faran pagar).
També hi ha enfrontaments entre Joan i el primogènit (el seu fill) Carles de Viana (hereu del Regne de Navarra, pel testament (1441) de Blanca de Navarra). Però Carles (segons el testament) no pot ser nomenat rei sense el consentiment del seu pare. Quan el 1441 mori Blanca, els dos lluitaran pel tron i això repercutirà a Catalunya.
El gener de 1460 pare i fill signen la “Concòrdia de Barcelona”, però no tindrà efecte per una qüestió d´aliances matrimonials. Joan projecta que el seu fill Carles es casi amb una princesa portuguesa, però Carles vol casar-se amb l´Infanta Isabel de Castella (germanastra d´Enric IV), que pertany a una nissaga enemiga declarada dels Enriquez (cognom de la segona dona de Joan, i madrastra de Carles, que ho veu molt malament). Això afecta les relacions familiars. Sembla que Joana Enriquez falsifica uns document per acusar Carles de traició.
El desembre de 1460, a les Corts de Lleida, Joan ordena la detenció i l´empresonament del seu fill Carles: és una mesura “extrema”. La Generalitat diu que és anti-constitucional i hi ha un gran moviment de protesta (consideren Carles l´hereu). Finalment alliberen Carles, però “el mal ja està fet”: a Navarra es revolten els BEAMONTESOS (partidaris de Carles com a rei). La Generalitat, amb el suport popular i de sectors anti-realistes, fan que Joan hagi d´acceptar (el 21 de juny de 1461) la Capitulació de Vilafranca: redueix a la mínima expresió el poder de Joan en benefici de Carles a la vegada que recull moltes de les reclamacions de l´oligarquia: - El rei no pot entrar a Catalunya sense permís.
- Carles, Lloctinent de Catalunya. Ha de ser reconegut com a successor.
- Joan II perd la sobiranía de Catalunya (“rei sense regne”).
Tres mesos després, el 23 de setembre de 1461, Carles mor per tuberculosi. Així, el que s´ha firmat a Vilafranca no es pot aplicar perquè el rei (o pretendent) Carles, ha mort.
El febrer de 1462 hi ha l´alçament armat dels remences de les comarques gironines i la muntanya contra els senyors i la Generalitat, liderats per Francesc de Verntallat (perquè els senyors amb el suport de la Generalitat, volen reintroduïr els mals usos).
Joan II, que s´ha hagut d´”empassar” la Capitulació de Vilafranca i que veu com la Generalitat monta un exèrcit per reprimir els pagesos, pensa que ha de buscar ajut exterior i ho fa en la figura de Lluis XI de França. Joan II hipoteca els comptats de la Catalunya nord a canvi de l´ajut francès (Tractat de Baiona). Així que té el suport francès, es desentén de la Capitulació de VILAFRANCA, entra a Catalunya i pren Balaguer el 9 de juny de 1462. Les institucions el declaren enemic públic i el desposeeixen de la Corona.
Al maig i juny de 1462 es pot dir que comença la Guerra Civil Catalana: han confluït tot de punts de discòrdia que porten a la guerra.
Causes de la Guerra Civil: - Oposició entre l´ideari absolutista del rei i l´esperit pactista de la Generalitat (visió historiogràfica tradicional: “la terra es revolta contra un tirà” - Lluita secular entre remences i senyors - Lluita entre la Biga i la Busca pel control del Govern de Barcelona.
- Diferències entre Joan II i Carles de Viana.
- Rivalitat entre les grans families nobiliàries i oligàrquiques de Catalunya - Greu crisi (anterior a la guerra) que colpeja Catalunya (això per sobre o “embolicant-ho tot”) Vicens Vives va parlar de la “Revolució Catalana”. Es configuraran dos bàndols, molt heterogenis al seu interior: REALISTES: sostingut per Lluis XI de França. Amb l´exèrcit del compte Gastó de Foix (gendre de Joan): és un noble pirinenc al que Joan II fa hereu de la Corona de Navarra a canvi d´ajuda.
També Verntallat i els Remences. També un ampli sector de la Busca; Barons de la Cort i alguns altres nobles (tant per fidelitat al rei com per enemistat amb altres nobles) GENERALITAT: La burgesia de la Biga. Tot el Consell (la Superdiputació del General).
La major part de la noblesa i estament eclesiàstic i un nombrós sector popular que es mou en record a la figura de Carles.
Joan II, després de prendre Balaguer, fa el setge de Barcelona a mitjans de setembre de 1462, però a principis d´octubre ha d´aixecar el setge. Hi ha un canvi quan la Diputació del General no només no dóna la Corona a Joan sino que li dóna a altres pretendents. Li dónen a Enric IV de Castella: és un atac directe a Joan II i a Joana Enriquez per part de la Diputació del General.
Hi haurà dos setges sense èxit a Girona (fidel a Joan). El juliol de 1462 hi ha la Batalla de Rubinat (al peu del castell de Rocafort (?) a la Segarra. Joan II guanya i afebleix el front oest de la Generalitat. L´octubre de 1462 Joan II rendeix i passa a controlar la ciutat de Tarragona. El 1463 guanya Perpinyà i Cotlliure. Fracàs de les armes (de la Diputació del General) al Consell de Girona.
Pèrdua de Tarragona, Perpinyà i Cotlliure. Joan II armarà una altra Diputació amb Bernat Saportella al Cap. Així, hi haurà dos Diputacions i dos reis.
El juny de 1463, Enric IV renuncia al tron i abandona Catalunya. Ho fa perquè des de 2 mesos abans estableix negociacions secretes amb Joan II que es materialitzen en la Sentència Arbitral de Baiona: s´intercanvien territoris a canvi que Enric IV abandoni la Generalitat i Catalunya. Joan II retorna la comarca d´Estella a Enric, renuncia a les rendes castellanes i es compromet a concedir un perdó general als catalans si en tres mesos tornen a l´obediència.
Enric IV fa una cessió d´unes places que havia pres a Joan II a Navarra, Aragó i València i es compromet a renunciar als càrrecs.
La Generalitat ofereix la Corona a Pere de Portugal, nét de Jaume d´Urgell (el derrotat a Casp). Pere de Portugal arriba a Catalunya i la Generalitat creu que el podrà manipular, però la guerra es va inclinant a favor de Joan II (que pren Lleida i Vilafranca del Penedès l´any 146---(?)).
El febrer de 1465 hi ha una gran derrota de les tropes de la Generalitat a Calaf. Moren molts nobles i molts són fets presoners. Després ocupa Cervera i Tortosa. El 29 de juny de 1466, Pere de Portugal mor al llit de malaltía.
La Generalitat (només li queda Barcelona i trossos de l´Empordà) ofereix la Corona al Duc de Provença, Renat d´Anjou (fill d´un llinatge d´enemics de Catalunya). Joan II jura les Constitucions, però la Generalitat vol arribar fins al final. Renat envia el seu fill Joan II de Lorena a Catalunya.
Mentre el fill capitaneja l´exèrcit, el 21 de setembre de 1467 a Viladamat hi ha una victòria de la Generalitat. A primers de 1469 aconsegueixen rendir Girona.
L´octubre de 1469 hi ha el matrimoni entre l´Infant Ferran i Isabel de Castella (encara eren prínceps, els futurs Reis Catòlics).
El 1470 Joan II convoca Corts a Montsó amb caràcter general per tota la Corona d´Aragó. Aragó i València ofereixen suport econòmic a Joan II. A finals del 70, mor Joan de Lorena.
Renat d´Anjou llavors envia a Joan de Calàbria (el seu nét), que no podrà fer gaire cosa. A finals de 1471, Joan II recupera Girona i viles de l´Empordà, Maresme,... El novembre de 1471 hi ha el setge de Barcelona, que durarà gairebé un any, fins a l´octubre de 1472, en que Joan II rendeix la capital.
El 24 d´octubre es signa la Capitulació de Pedralbes, que deroga la Capitulació de Vilafranca. Joan II tractarà de no obrir més les ferides: - Arxiva causes judicials - Llibera els presoners - Anul.la la sentència judicial del temps de la Guerra - Retorna els béns confiscats - Intenta normalitzar les relacions amb l´aristocàcia i l´oligarquia.
Però deixarà alguns flancs desatesos: Els remences que l´han ajudat no reben res (només fa noble a Verntallat), al igual que la Busca.
La misèria s´apodera de Catalunya. Fins a 1479 són anys d´inoperància: el pais està enfonsat; la població empobrida; el comerç exterior trinxat; la moneda devaluada: deu anys de guerra han deixat un estat lamentable. Així entra Catalunya als “temps moderns”CATALUNYA A L´ÈPOCA MODERNA Al S.XVI Catalunya és un món buit: pesta, guerres, fams, terratrèmols, llagosta,.... Nàpols, Sicilia, Sardenya, Còrsega,...
Hi ha el fogatge de 1496-97, el de 1515, el de 1553  després d´aquest, no hi ha cap cens general fins al S.XVIII.
Fogatge de 1497: dóna per Catalunya 60.000 focs (uns 300.000 habitants) Fogatge de 1515: 61.000 focs (uns 305.000 habitants) Fogatge de 1653: 75.000 focs (uns 375.000 habitants) Entre 300.000 i 375.000 habitants. La Catalunya de 1496/97 és erma, esta despoblada. Barcelona, amb 30.000 habitants és insignificant. Hi ha 18 ciutats que ténen entre 1000 i 4000 habitants. Uns 2200/2300 llocs no arriben als 1000 habitants. Hi ha molts pobles abandonats i “masos rònecs”.
A mitjans del S.XV i primera meitat del XVI hi ha una recuperació deguda a: - Creixement vegetatiu: és positiu, hi ha més naixements que defuncions.
- La pesta també ha afluixat.
- Hi ha menys mortandat d´adults al no haver-hi guerra.
- Immigració francesa occitana. Té un paper clau però tampoc ho explica tot. Aquesta immigració (i el fet que vinguin a Catalunya) es deguda a : a. Motius de repulsió: Els occitans abandonen els seus països perquè hi ha superpoblació, hi ha massa gent respecte als recursos disponibles.
b. Guerres de religió (segona meitat del S.XVI): lluites devastadores de religió a França (entre catòlics i hugonots (calvinistes). Emigraran els catòlics.
Vénen a Catalunya perquè és un pais buit. Necessita gent i paga sous alts. També qüestions d´idioma (occità – català), afinitat lingüística i religiosa.
Hi ha una forta atracció (tot el S.XVI i primera meitat del XVII). Arriben molts francesos, se sap perquè comencen a entrar en alguns gremis i per exemple a Girona (finals S.XVI) els jurats denuncien que a gremis importants, dos terceres parts del components són francesos (se´ls comença a vetar en segons quins càrrecs). Els francesos creen confraries integrades únicament per francesos (a Barcelona n´hi han unes 50). També se sap pels registres matrimonials (un 25-30% de francesos segons a quins llocs).
El procés d´arribada va ser progressiu (inicis del S.XVI fins a finals del XVII). Fins a 1486 (Sentència Arbitral de Guadalupe) era dificil que s´establís gent a la Catalunya Vella per la duresa del feudalisme. A partir de 1486 és més factible que el moviment migratori tingui possibilitats.
La primera fase aniria de 1500 a 1540 (periode ascendent). De 1540 a 1620 (plenitud de l´emigració francesa a Catalunya). Els registres matrimonials assenyalen la màxima presència de francesos a finals del S.XVI inicis del XVII. De 1620 a 1660 hi ha una etapa de caiguda, de retrocés a causa de l´empitjorament de la situació a Catalunya. De 1660 fins a finals del S.XVII el moviment es reprèn, de manera més qualitativa que quantitativa (no vénen en massa, però els que vénen ocupen llocs importants, són més qualificats).
L´encaix dels immigrants a la societat evoluciona segons la necessitat de ma d´obra. Mentre en general al S.XVI els occitans són ben rebuts, a mesura que ens endinsem al S.XVII, amb l´accentuació de les crisis econòmiques, van ser vistos com a competidors i apareixen mostres de rebuig i de clara francofòbia. Al S.XVI es parla de “gascons”, a finals del XVI inicis del XVII apareix “gavatx” o “gavatxo”, amb connotacions despectives.
Es un moviment dificil de quantificar, es pot fer a través dels llibres de matrimoni (font principal per l´estudi de l´immigració de francesos a Catalunya). No només permeten saber el nombre de nuvis sobre el total (eren majoritàriament homes), també ens diu quins oficis feien, de quina zona de França venien, nom i cognom d´ells i els pares,...
Queden al marge els temporers, els que quedaven solters,... Entre 1575 i 1625 a partir dels registres de les parròquies de Sant Just i Pastor de Barcelona, Palamós, Cassà de la Selva, Llavaneres, Vilafranca del Penedès i de Creixell, la mitjana de marits francesos és del 13,4% (a Sant Just i Pastor a Barcelona és del 23,1%).
Zona litoral i pre-litoral: Sant Boi de Llobregat: 42% Sant Sadurní d´Anoia: 20% Sant Andreu de la Barca i Mataró: 19% Sant Celoni: 13,5% Zona interior: Vallès Oriental: un 9% de mitjana Conca de Barberà: 7,5% Solsona: 7% Aquestes xifres s´han de matitzar: a.als pobles petits i rurals, la presència francesa va ser reduïda b. Els percentatges més elevats d´immigrants es troben al litoral (és on hi ha una activitat econòmica més diversificada).
c. Atracció per les ciutats i viles grans (més dinamisme, més oportunitats,...) Oficis dels gascons Bracers, jornalers, mossos, pastors, rabadà, bover,... Diversitat d´oficis dins la menestralia. També Mestres de cases (“paletes” aproximadament), fusters, teixidors,...
L´emigració francesa va ser una aportació important a la Catalunya relativament buida, però al ser els nuclis molt reduits, amb preponderància del món rural,... es pot veure que van ser un ajut al creixement demogràfic, però no la causa principal.
DEMOGRAFIA AL SEGLE XVII Si el segle XVI es considera que Catalunya era un món per omplir, el S.XVII Catalunya és un món plè (un mig milió d´habitants, el volum total era més o menys com el de després de la pesta negra.) Hi haurà una tendència alcista. Jordi Nadal va estudiar 11 parròquies: - 1a fase (finals S.XVI fins 1626): Moviment alcista de la població catalana amb un moment de davallada a començaments del S.XVII - 2a fase: (de 1626 a 1654): Baixada progressiva que s´accentúa al 1640 amb la Guerra dels Segadors.
- 3a fase (1655 a 1700): Fase de recuperació després de la Guerra amb dos acceleracions notòries a la segona meitat (anys 80-90) - 4a etapa (a partir de 1701 fins 1720/25): un nou periode de retrocés coincident amb la Guerra de Successió (manca de queviures, repressió, collites deficitàries,...).
Des de 1553 fins a inicis del XVIII no hi cap cens general de població. El 1626 hi ha un cens parcial a Vic (475.000 habitants). El 1685 hi ha un cens parcial a Urgell. Ambrosio Borsano també va fer una estadistica que dóna 61.000 focs per Catalunya, no és gaire de fiar.
Al 1629-1632 hi ha la pesta milanesa; també hi ha qui creu que va ser una època de males collites (crisi de subsistència) a la que s´hi van afegir les malalties. Té un caràcter general a tot Catalunya.
A mitjans del S.XVII hi ha una pesta comparable a la de 1348. Es veu precedida i acompanyada de guerra i fam (1640: Corpus de sang; 1641-1644). El 1647 arriba la pesta a Andalusia, d´allà a València. Al 1659 s´extingeix al Regne de Nàpols. Al Pais Valencià hi haurà uns 50.000 morts (una cinquena part de la població).
El 1650 entra la pesta a Catalunya pel sud (Ulldecona, Tortosa). A mesura que avança, puja per les terres de l´Ebre i Tarragona, d´allà passa a Girona i l´Empordà (1651-54): arrasa tot el territori: A Girona hi ha 1550 morts (sobre un total de 6.000). Tortosa entre febrer i juliol de 1650: 1150 persones sobre un total de 4.000 . A Manresa 1000 morts (un 17-18%) de la població. A Calaf 413 morts entre gener i octubre de 1642. Entre un 15-20% de morts a tota Catalunya.
ECONOMIA Era una societat agrària i rural. La producció reclamava una gran quantitat de treball i esforç fins el punt que absorbia molta de l´activitat de gran part de la població.
A inicis del S.XVI les bases de la producció agrària eren els cereals i la pràctica BIENAL (guaret).
Agricultura de subsistència; monocultiu de cereal; poques zones de regadiu; pocs adobs; producció extensiva. Hi ha però una forta pagesia (arrel de la Sentència Arbitral de Guadalupe), lliure i emfitèutica, amb iniciativa econòmica pròpia i que és capaç d´introduïr novetats, ampliar rendiments,.. i ho aconsegueix fer dins d´una estructura feudal sòlida, on hi ha sectors privilegiats disposats a mantenir-ho (ja que d´això viuen). El feudalisme ha estat refrendat per Guadalupe.
En alguns casos seran els estaments privilegiats els que dinamitzaran l´agricultura.
Hi haurà collites deficitàries i caldrà importar blat (el que donava llicència per importar blat era la monarquia i a vegades aquesta facultat la utilitzaran a manera d´extorsió, de manera política).
LA MANUFACTURA La manufactura (el treball artesanal) es pròpia de la ciutat i la vila (de les entitats de poblament grans i mitjanes). Entre un i dos terços de la població activa s´hi dedica. També dones, criatures,...
Pere Gil (1600): “Geografia de Catalunya” els sectors manufacturers eren: - Tèxtil: Dintre del tèxtil: Drapería, teixits de llana, burells i cordellats (Garrotxa i el Vallès); contrais (a Barcelona, Girona, Perpinyà), cadissos, estamenyes (Valls, Reus, Alcover,...). També cànem, seda, vellut,...
- Paper: Molins al Vallès, a Girona,...
- Naus i galeres: Drassanes a Barcelona i Mataró.
- Pòlvora i sabó industrial - Ferro: als Pirineus (també al Conflent) - Claus: a Ripoll - Armes: a Ripoll - Fusta del Montseny, del Pirineu, per construir, per vaixells, per caixes de nuvia,...
A Barcelona hi haurà torta una sèrie d´especialistes: vidre de llum; navalla de barber; tisores de sastre; flassades de llit; estotjos.
Fibres tèxils, cuiro i metalls són les primeres fonts d´ocupació de viles i ciutats a la primera meitat del S.XVII. Entre la meitat i un terç de la població maculina censada treballava en aquests oficis.
El 80% de la població treballa en aquests sectors.
EL TÈXTIL A Barcelona el 1516 la drapería ocupa el 20% de la població activa. Reuneix el 50% de la població activa. A Girona el 33% de la població activa i el 66% de l´artesanat.
PARAIRE: És el que s´en cuida de la preparació de la fibra i de l´adob final del drap. Acaba designant negociants/mercaders que trafiquen amb partides de llana i que poden organitzar i coordinar la producció de draps.
El Gremi marca com s´ha de fer, com s´ha de vendre,... però els PARAIRES es mouen al marge del gremi. El paraire porta la llana als pagesos perquè la teixexin i després la porta cap a la ciutat (putting out system, manufactura rural). Els gremis es queixaran.
Els problemes vénen de dos bandes: - Quan es queixen els teixidors (no poden fer el salt a paraires per falta de diners). Molts teixidors acaben com a assalariats de paraires i grans comerciants. Al 1626 hi ha una gran lluita entre paraires i teixidors. El Consell de Cent ha de mediar i es posa al costat dels paraires. No tothom pot ser paraire.
- El 1659 (amb el Tractat dels Pirineus) hi ha via lliure per l´entrada de tèxtil francès a Catalunya. Fi de les mesures proteccionistes. Entraran nous gèneres de tèxtils (més fins i lleugers --> xamallots, amascots,.... i el drap francès.
Per competir amb això, hi haurà una ruralització (s´abandona la ciutat i la vila). Acabarà generant trres sectors: - Nucli barceloní: Barcelona, Caldes de Montbui, Tarrassa, Sabadell, Esparreguera, Olesa,.... Draps de numero i qualitat superior. On es produeix més i més bé.
- Nucli pirinenc: Ramificacions al lluçanès i a la Plana de Vic. Centelles, Vic, Torelló,... Cordellats, baietes, sargits,...
- Nucli tarragoní: Valls, Reus, Alcover,... estamenyes.
Altres sectors també es ruralitzen. El cuir (Manresa, Vic, Solsona). Armes i claus (Olot i Ripoll).
Espart i cànem (Cervera, Tàrrega, Agramunt i Balaguer).
A Barcelona va disminuïr el nombre de paraires i teixidors perquè van ser expulsats a altres zones del territori. Els oficis industrials van ser expulsats i van créixer els que es dedicaven a productes semi-elaborats.
COMERÇ CATALÀ ALS SEGLES XVI-XVII Comerç exterior: El PARIATGE: cobrament a tots els vaixells que entraven i sortien del port per la defensa de la costa.
Fins el 1425: 1ª etapa: estancament causat pel retràs dels mercats mediterranis. Presència en fires de la costa.
De 1628 a 1670: Periode d´alça, paral.lel a la revolució dels preus.
De 1670 a 1685: expansió per la decadència de les fires de Castella i retorna el comerç mediterrani.
La ruta de la plata (de Castella i Flandes) ara es dirigeix a Gènova passant per Catalunya.
A partir de 1620 el comerç exterior català entra en crisi com a conseqüència de la pèrdua dels mercats del sud d´Itàlia. Es demanen mesures proteccionistes, però els mercaders s´hi oposen.
L´any 1624 Olivares projecta la creació d´una Companyia de Comerç privilegiada, inspirada en les holandeses, amb seu a Barcelona. El seu objectiu era la integració econòmica dels diversos regnes de la Peninsula, la companyia mai va arribar a la realitat.
De 1664 a 1674: estancament, crisi.
Al 1680 alternança de periodes de creixement amb altres de decreixement. Al 1699 les xifres de 1664 es multipliquen per dos (balanç positiu). S´ha produit un canvi en l´oriantació del comerç català: l´Atlàntic pel Mediterrani (recordar que només els castellans estaven autoritzats al comerç amb Amèrica). Es va demanar a l´Emperador poder comercair amb Amèrica el 1622 però la demanda es va desatendre.
Catalunya nva intentar obrir mercats cap a l´interior (Castella) amb sabó, ferro i teixits a canvi de blat.
El Consell de Cent decreta el desterrament dels genovesos que monopolitzen el comerç de blat i llana aragonesa.
EL MÓN DEL CAMP No estava equilibrat. La propietat era detentada per uns pocs. Els pagesos depenien dels senyors feudals. L´època moderna a Catalunya és d´un feudalisme ple, amb algunes pràctiques de capitalisme comercial.
La noblesa és el gran terratinent (2/3 parts). Pressiona i coacciona els pagesos. La principal novetat als Ss.XVI-XVII es que es comencen a obrir abismes entre la noblesa. La gran noblesa ha patit una dràstica redicció dels seus efectius per la Guerra Civil catalana. Els que queden es veuen abocats a un procés de castellanització i alguns aniran fora de Catalunya (els Cardona- Medinaceli, Recasens).
La petita i mitjana noblesa es veu marginada dels centres de poder de la monarquia (la Cort). Es veuen immersos en un procés d´endeutament (préstecs) ja que les rendes són insuficients. Això es completa amb el bandolerisme, als que recolzaran com a protecció. Formalment es troben més a prop dels rics (mercaders, notaris, ciutadans honrats) que de l´alta noblesa. Protagonitzaran els episodis més importants. En relació amb la pagesia, la sentència Arbitral de Guadalupe ha pacificat el camp (no oblidar que per lliurar-se dels mals usos s´ha de pagar una quantitat), es generalitza el contracte emfitèutic (“quasi” propietat  “domini útil”). La terra (“domini eminent”) és d´un altre (el senyor). Podrà passar la terra en herència. A partir d´aqui neixen els “pagesos grassos” (masies  defensa davant l´atac dels bandolers: espitlleres). Es un símbol de la diferència de classes. La masia no és “unidireccional” (no només símbol de riquesa, també simbol pels desposseïts).
Els pagesos pobres són emfiteutes de petites parcel.les de mala qualitat, insuficients per subsistir. Es veuen obligats a llogar-se com a bracers, a treballar com a arrendataris, aparcers,...
Tant els pobres com els benestants han de resistir davant les ofensives dels senyors. Es manifesta per tres camins: - El frau, la picaresca (dir que s´ha recollit menys del que s´ha fet en realitat per pagar menys) o no reconec el deute: matar al recaudador (inici de la insurgència) - El plet. Els pagesos es donen compte de que és massa costós el mantenir-lo (procurador, tribunal,...
tots cobren). Lentitud atàvica de la justícia.
La via més practicada, de llarg, fóu el frau.
Al món rural també hi havia margintas degut a les crisis i a una agricultura poc especialitzada. Això comportava fam, atur, pobresa,... al ,marge del sistema: jornalers sense feina, parcers, immigtrants occitana, arrendataris en precari,... es veien empesos a viure de caritat i de l´almoina. Quan no, havien de dedicar-se a la vida delictiva. Alguns acabaven a les quadrilles de bandolers.
L´Església (junt amb la noblesa i ciiutdans honrats) són etament privilegiat i són part de la classe dirigent. Actuannormalment com la noblesa (procedeixen familiarment dels nobles --> altes dignitats: bisbes, abats, canonges, arquebisbes). Són propietaris de grans parts de terres on apliquen el poder jurisdiccional.
A l´època de Felip II (segona meitat del s.XVI) es van trencar les relacions que tenien els monestirs amb monestirs estrangers i els van orientar cap a Castella. Això fins i tot acabarà amb violència (monjos de Valladolid cap a Montserrat p.e.). HI ha un procés de castellanització/espanyolització de l´església catalana. Els monjos catalans experimentaran un gran recel contra els altres. També hi ha canvis en la duració de la dirigència dls Abats (passa a quatre anys).
LES CIUTATS ALS SEGLES XVI I XVII Eren poques i petites. Barcelona: 6.500 focs, uns 30/35.000 hab; Perpinyà 2.000 focs, uns 10.000 habitants. Hi ha dos grans grups: 1.- Ciutadans honrats i artistes i mercaders 2.- Menestrals 1.- A dalt de tot hi ha els ciutadans honrats: conjunt d´individus dedicats al comerç i les finances.
Emparentats amb petita i mitjana noblesa. Tendeixen a actuar com a nobles però no ho són (encara que ho volen ser). Poden acabar sent senyors amb poder territorial/jurisdiccional. És un “patriciat” que tracta de marcar distàncies respecte a mercaders i artistes.
Artistes: Professions liberals. Homes de lleis, notaris, advocats, procuradors,...
Mercaders: Comerciants a l´engròs. Són els protagonistes del comerç exterior de Catalunya (des de Barcelona i Perpinyà). El comerç català es troba en decadència pel desplaçament de l´activitat mercantil cap a l´Atlàntic, cap a Amèrica. El Mediterrani deixa de ser el centre comercial; a més, hi ha competència genovesa i molts pirates.
Aquesy estament (els mercaders) tractarà de no perdre posicions. Si abans arribaven al Llevant, ara s´han de conformar en arribar a Gènova o València en cabotatge.
Exporten draps de llana, cànem, ferro, sabó, fruita seca, olis, comença a “treure el cap” l´aiguardent (que serà molt important a la segona meitat del XVII) Importen blat, cal proveïr-se de blat sard i sicilià. S´arribarà a importar blat del Mar Negre i del Bàltic.
Menestrals: Els que realitzen treballs artesanals. Organitzats en gremis, que es manifestaven en tot els seu poder --> organitzava el treball i la producció; també serveix per enquadrar els afiliats en Confraries i també perquè donin forma a les Milicies Urbanes (la “Coronela” de Baqrcelona, gent dels gremis, armats). És producció-religió-milicia i a més poden aspirar a un càrrec públic. No només és treball, té “tentacles” per tot arreu.
Al segles XVI i XVII els gremis patiren la descentralització, la “deslocalització” (“putting out system”. Segueixen les tres categories: oficial, mestre i aprenent.
Mestres: Tancant i posant traves als oficils Oficials: Tractant de pujar a mestres i a la vegada no caure.
Aprenents: quasi vassalls Pobres: Taberners, desocupats, prostitutes, immigrants, tafurs, rodamons,... Reben les repercusions de les grans fams (quan no hi ha blat són els primers que es revolten, i quan ho fan són esclafats).
Per sobre de tot això hi ha el bandolerisme.
EL BANDOLERISME Hi ha senyors i bandolers, dos elements indestriables.
Els senyors jurisdiccionals (Ss. XVI-XVII) gaudeixen/ténen un dret múltiple i reconegut a l´ús de la força/violència. Reconegut a les lleis, legal. Qualsevol senyor territorial o jurisdiccional (o les dues) es pot convertir en un guerrejant capaç d´atacar persones, llocs o drets, sempre que hagi passat un tràmit, el DESEIXIMENT. Ha de publicar que trenca la treva o que comença la guerra amb un altre senyor. És una guerra privada. DESEIXIR: “Desafiar”.
BANDOLER: Sinònim de senyor guerrejant. A més, poden movilitzar els seus vassalls i poden utilitzar vassalls d´altres senyors (a través de lacais, de “sicaris”), tots els senyors ténen i mantenen les seves forces armades. Poden obligar els vassalls a seguir-los; també serveix per atacar els propis vassalls si es revolten L´origen dels autèntics bandolers aleshores, són les forces d´un senyor feudal.
Hi ha diferents conflictes: - Expedient de classe o d´estament: quan el senyor vol desarticular violentament una revolta dels vassalls. P.e. els vassalls de l´Abat de Ripoll es revolten i aquest avisa al bandoler Rocaguinarda perquè reprimeixi els vassalls. Rocaguinarda era “nyerro” (si els vassalls haguéssin avisat els “cadells”, s´hagués acabat amb un enfrontament de bandes) - Baró que esdevé saltejador ( o “fautor”, el “padrí” de la quadrila de bandolers, el lider).
També era una manera d´aconseguir ingressos “extres”. A Catalunya (Epoca Moderna) no hi ha Cort i no poden “ascendir” socialment. Així, part de la noblesa ha de trobar algun lloc on “depredar” o aconseguir més riquesa. Ho fa aprofitant el privilegi que té de recórrer a la força.
El Baró de Ciutadilla p.e. donava cobertura al “Minyó de Montellà” i “Barbafina”. El Baró tenia poc territori, però per allà passava el cami Ral.
FAUTORS: Noblesa empobrida normalment.
S´hi sumaven molts conflictes. P.e. en una vetlla mortuòria hi han la Duquesa de Cardona i la Marquesa de santa Coloma, La Duquesa creu que la marquesa ha ocupat un lloc que era seu (un tema de protocol) i mana afuetejar-la. Podien haver-hi guerres privades per problemes de protocol.
Aquestes guerres acabaven afectant tothom (alguns ciutadans honrats o pagesos grassos s´hi acabaven “enfangant”). Acabara sent una guerra de tots contra tots. Això sera l´origen de la denominació clàssica (finals S.XVI) “nyerros i cadells” (Cadells: D´Arsèguel). Són termes baixmedievals que deprés reapareixen.
S ´ha buscat la ideologia dels grups. Però sembla que no n´hi ha cap, només la “pertinença” a la facció. Desaspareixeran els bandolers “autònoms”, s´hauran de decantar per un o altre bàndol.
Les bandositats van en vertical, no ténen ideología i hi formen part gent de totes les classes socials.
El 1640 els bandolers es reconverteixen en guerrillers contra les tropes espanyoles.
Els bandolers es dediquen a l´assaltament de caravanes (especialment la plata del rei); assalten caminants (“assalta marges”); segrest de persones per demanar rescat (se´ls tallen parts als segrestats per demostrar que els ténen captius); falsificació de monedes (ténen obssessió per l´aram (coure) per fer monedes falses (moneda “boscatera”): això era fortament castigat (“despunyament”: tallar els punys); assalt de masies (amb violació de les dones, cremant els peus a l´amo de la masia perquè digui on té la plata amagada,.... tot això a cara descoberta); assalt de viles i castells (poden arribar a ser tan nombrosos com per assaltar una vila o castell: tallen els tendons de les bèsties, cremen les collites que ja han estat collides,...
Composició i formació de les quadrilles Dos terços eren pagesos i ¾ provenien del món rural.
Perot Rocaguinarda és una “cabaler” (fill no hereu) d´un mas benestant d´inicis del S.XVII.
Joan Sala Ferrer (“Serrallonga”): Membre d´una masia vinguda a menys que es casa amb la pubilla d´un altre mas (Mas Serrallonga, la dona li dóna l´àlies).
Fills de masovers pobres (Rocafort p.e.), Mossos de mas, carboners, llenyataires, rabadans,... gent d´ofici, inclús mestres de gremi, no només aprenents: s´han vist afectats per la crisi provocada pels paraires al traslladar la producció. Els paraires també acabaran fent de bandolers.La densitat més alta de bandolers es dona a la muntanya. Però les comarques del pla (Vallès, Osona,...) dónen més bandolers que la muntanya pirinenca i pre-pirinenca.
Dimensió de la quadrilla Es variable. També depèn de l´èxit i de l´empenta de la repressió. Al Cami Ral, de 6 a 50 bandolers.
En lluita de bàndols uns 200/300, petits exèrcits.
La jerarquització La quadrilla té un cap, un o dos lloctinents i ja està. No hi ha més divisions a l´interior dela quadrilla. El botí es reparteix equitativament, no només la moneda sino els objectes: es fa una subhasta i amb la moneda que han repartit compren els objectes.
Igualitarisme per evitar la delació, la traició. No hi ha però, redistribució social. No ho dónen als pobres, i roben als rics, però de la facció contraria.
La longevitat de les quadrilles (algunes fins a 30 o 40 anys) s´explica per dos motius: - Pels fautors: Darrera les quadrilles hi havien molts senyors jurisdiccionals, fins i tot jutges de la Reial Audiència, batlles, veguers, algun lloctinent,... que estaven arrenglerats en alguna facció.
El Lloctinent Joan Terés (o Tarés) era arquebisbe i membre d´una de les faccions.
- La feblesa i vacil.lacions de l´aparell policiac de l´època. Són els somatents. No només no es prou eficaç sino que tampoc estan al marge de la luita de bàndols (poden tenir parents a les quadrilles p.e.). També hi ha unions de somatents però no poden actuar en terres dels senyors rivals o del rei.
Es decidirà de portar a Catalunya (perquè el somatent no ho pot fer sol ni amb la unió de somatents) l´exèrcit reial (inicis del XVII). En realitat l´exèrcit ja estava a la frontera francesa. Hi haurà repressió indiscriminada, crema de boscos, aterrament de pobles sencers, premi a la delació,...
Anirà guanyant pes la idea que en la lluita contra el bandolerisme, l´exèrcit anava contra les lleis del pais. Aquesta idea va coincidir amb la que tenien els que també lluitaven contra el bandolerisme (bandolerisme com a oposició política, com a lluita política).
CARLES I Segons Francesc de Bofarull (historiador del XIX), va dir que Carles I tenia “predilecció per Catalunya”.
Carles I (Gant 1500 – Yuste 1558) era un flamenc, nét dels Reis Catòlics, fill de Joana la Boja, hereva de Castella i Aragó. Fill de Joana I de Castella i Felip “el Formós”. Tenía l´herència de la casa de Borgonya de tots els territoris del Sacre Imperi germànic.
Arrel de la mort de Felip el Formós, Carles entra a regnar després de la regència de Cisneros.
Convocarà moltes Corts, fara de Barcelona una capital i no hi haurà Guerra de Germanies a Catalunya segons Bofarull. Es veritat que no hi haguéren Germanies a Catalunya i Mallorca però se sap que van haver-hi moltes tensions arrel de l´estada del rei a Barcelona a inicis del seu regnat. El 1520 els Consellers de Barcelona atribueixen a una epidèmia de pesta la no-alineació de Catalunya a les revoltes de Germanies. Van haver-hi alguns aixecaments inconnexes (Cambrils contra el Duc de Cardona, tentatives de revolta a Barcelona, Girona, Lleida,... la repressió va ser més forta que la sedició. El virrei actuarà amb contundència.
“Juí de prohoms” : Tribunal de Barcelona.
Així, no va haver-hi Germanies perquè les van esclafar abans de sortir.
1519: Carles convoca Corts a Barcelona (fins a inicis de 1520) , les úniques que se celebren a Barcelona. Carles està neguitós i angoixat pel que ha passat a València. Encara no sap si sera Emperador. Té ganes d´acabar les Corts, que no acaba d´entendre.
Obtindrà un servei de 250.000 ducats per part de les Corts. El 1520 és nomenat Emperador.
Però aviat subordinarà els interessos dels grups dominants del Principat als de la seva política mediterrània. El 1528 pacta amb els Dòria (la “flor i nata” dels genovesos: Carles depèn de la banca genovesa). Això causarà una gran davallada comercial.
Les despeses són infinitament superior als ingressos (tot i l´espoli de la plata i l´or americà).
El 1541 l´Armada Imperial és desfeta a Argel. El comerç català amb Alexandria s´ensorra.
El 1555, Carles I crea el Consell d´Itàlia (“segell” de l´aliança castellano-genovesa), es centralitza tot el comerç català a la Mediterrània i es segrega del Consell d´Aragó. Això vol dir que tot el que havien conquerit a Italia els catalans (Sardenya, Sicilia,...) passarà als castellans.
El 1522 Barcelona demana per escrit i formalment de comerciar amb Amèrica. L´Emperador denega el permís (per presions de la banca genovesa també).
El 1542 hi ha Corts a Montsó. L´Emperador promet igualtat entre tots els súbdits dels regnes hispànics en el comerç amb Amèrica. Mai es portarà a la pràctica i Felip II la revoca (només hi ha el monopoli de Sevilla i la “Casa de contratación”).
Miquel Rifós organitza una expedició al Rio de la Plata, i el va remuntar.
Joan d´Espés signa capitulacions per la conquesta de “Nueva Andalucia” (actual Venezuela).
El 1542-43 els francesos envaeixen el Rosselló, cremen Ceret i assetgen Perpinyà.
Les propostes conservadores (gairebé “pacifistes” de l´Emperador) xocaven amb les idees del secretari GATTINARA que volia una monarquia universal, per sobre de francesos, luterans,... Les idees “xocaven” amb la realitat.
S´institucionalitzarà l´”absentisme” del rei. Joan reglà diu que es va parar en sec la renovació de les institucions catalanes (al no haver-hi Corts), es fossilitza el cos legal, no s´adequa a la realitat del pais.
El rei cada vegada es menys “Emperador” i més presoner de l´alta noblesa castellana.
De 1517- a 1521 no hi ha Lloctinent. Després n´hi haurà sis, tres d´ells de Catalunya però només 1 de català.
A la Inquisició tampoc hi hauran càrrecs catalans i sera feta servir com un “cavall de Troia” de la monarquia: on no pot arribar el rei, arriba la Inquisició.
També al clergat (1545-1563 Concili de Trento): tots els Bisbats de Catalunya, excepte Barcelona, estaven en mans de bisbes i arquebisbes no catalans. Hi ha una castellanització en molts àmbits.
“Desnaturalització” més que castellanització. Les Corts han d´ajudar a “equilibrar”.
A les Corts de 1533 hi ha el primer enfrontament greu del rei i els Síndics per culpa de la Inquisició.
Els Síndics diuen que hi ha d´haver més catalans.
A les Corts de 1537 es ratifica la jurisdicció privativa dels diputats (en matèria de defraudadors a la Generalitat: si algú defrauda a la Generalitat, que pugui ser la mateixa Generalitat la que ho pugui perseguir.) LA PIRATERIA “És al mar el que el bandolerisme a terra” També hi ha CORSARIS (ténen permís per piratejar).
La Generalitat l diu al rei que ha d´assegurar les costes. El 1535 envia una expedició a Tunis i el 1541 una a Alger contra els pirates que acaba malament. Les torres guaita de la costa eren sufragades i mantingudes pels comuns (universitats) de pagesos. Però ni les torres ni els vaixells del rei podran acabar amb la pirateria. S´acabara “duplicant” les poblacions: Arenys de mar – Arenys de Munt,... per millor la defensa.
BALANÇ DEL REGNAT DE CARLES V Catalunya es va començar a “ fossilitzar” politicament.
De 1556 a 1598, Felip II “el Prudente” rep tots els territoris del seu pare excepte el Sacre Imperi Germànic que anirà a mans del seu germà Carles. Començarà una involució hispanista.
Joan Reglà: El “viratge” de 1568 és degut a 4 causes: - Inici de les Guerres de Religió a França (Felip II creu que la immigració occitana seran una “5a Columna”, que els protestants entrin a l´Espanya catòlica.
- Aixecament el 1566 dels Països Baixos. Felip II enviarà el Duc d´Alba.
- Rebelió dels moriscos granadins el 1568. S´envia l´exèrcit.
- Problemes familiars.
- Impermeabilització ideològica. Felip II vol fer de la Peninsula Ibèrica un territori “impermeable”.
El 1559 prohibeix estudiar a les Universitats estrangeres.
- Control de la Inquisició: La Inquisició li diu al rei que ha de vigilar qualsevol “desviacionisme”, no només les heretgies: qualsevol heterodòxia. També vigilar moriscos i occitans.
El 1573, introducció de la censura en la publicació de llibres.
El 1568, revolta als Països Baixos, moriscos, guerra amb França i empresonament del Princep Carles, hereu de la Corona (per intentar apunyalar el Duc d´Alba).
Felip II vol assegurar la impermeabilització ideològica de la monarquia A Catalunya: el 1570 setgen Perpinyà en el marc de les guerres de religió. Rep els embats dels hugonots; mentres, la pirateria segueix.
Segons Ferran Soldevila, el regnat de Felip II és una aceleració de la desnacionalització pacifica. Per ell, el comportament de la monarquia arriba a moments de gran histèria, la por a l´heretgia acaba sent una obsessió.
Felip II es tancarà a l´Escorial i la seva visió del món és la que li ofereixen els seus consellers.
Continuaran a Catalunya les friccions entre Inquisició i la Diputació del General. El 1568 el Procurador Fiscal de la Inquisició acusa els Diputats de la Generalitat d´heretges i ordena el seu empresonament. Això causara gran commoció entre la societat (que no es creu l´acusació): utilització de la Inquisició com a “cavall de Troia”.
El 1567, Pius V ha concedit a la monarquia espanyola el “excusado”, un impost pel qual la monarquia pot cobrar el delme més nombrós, en teoria per lluitar contra els turcs. Els advocats de la Generalitat diuen que és un impost laic i que el Papa no hi pot fer res. A rel d´això vindrà l´acusació d´heretges als Diputats, al no permetre al rei cobrar l´”excusado”.
Durant el regnat de Felip II hi han 10 virreis/lloctinents , grans nobles castellans excepte tres: el marquès d´Aitona, 1 napolità i un valencià. Són experts en política mediterrània. Tots (els castellans) han tingut càrrecs a Italia. A poc a poc el virregnat anirà quedant per no-naturals de Catalunya. La colonització castellana es va donar a l´ambit cultural també, i de l´església. Hi ha 3 fets: - 1571: Lepant - 1588: La Gran Armada (la “Armada Invencible”) - 1591: Antonio Pérez (Secretari del rei) - El 1571 l´esquadra espanyola derrota al turc. El Lloctinent és Lluis de Recasens. Els catalans ajudaran a la victòria. El 1585 se li retreu a Felip II que torni a deixar de banda el Mediterrani.
- El 1588 hi ha la derrota de la Gran Armada (la “Armada Invencible”). A Catalunya aquesta derrota pasaa desapercebuda.
- El 1591 Antonio Pérez (secretari del rei) és acusat de vendre secrets d´estat. La justicia el buscarà a Aragó, on és refugiat, i el “Justicia de Aragón” sera ajusticiat. A Catalunya també passarà desapercebut.
El 1463-64 hi ha Corts Generals a Montsó. Felip obté un donatiu de 300.000 lliures. Es trtacta sobre el dret Penal i qüestions jurídiques. La Generalitat surt enfortida econòmicament però amb menys poder. S´aconseguiran mesures proteccionistes pel tèxtil català. Ambigüitat.
A les Corts de 1585 ja hi ha hagut Lepant i l´empresonament dels diputats de la Generalitat. Hi ha una donació de 500.000 lliures, però hi ha problemes: - Inquisició: Els braços acusen els membres de la Inquisició d´entrometre´s en àmbits juridics que no li són propis. També diuen que hi ha massa familiars de la Inquisició (formaven una xarxa de delators per tot el territori; no pagaven impostos municipals; no allotjaven soldats; si cometien delictes, eren jutjats per la Inquisició i no per cap altre jurisdicció.
- La Inquisició atenta contra el Dret Comú (el Dret de Catalunya) - Protestes pel fet que la Inquisició (20 anys abans) hagi empresonat Diputats de la Generalitat (encara ho recorden).
- També es queixen de que el virrei agafa atribucions de la Generalitat - Com s´ha de pagar el delme? En gra o en garva?. Es diu que es fara en garba, però, al tros o a l´era? --> tot això, pel frau.
- L´”excusado”.
El 1585, Felip II intenta una maniobra: intentar redreçar la Generalitat. S´han de reorientar les seves funcions i per això s´han de crear les DIVUITENES (comissió assessora de la Diputació del General de 18 persones), s´han d´encarrgar d´auditar-fiscalitzar els comptes de la Generalitat. S´ha d´inspeccionar perquè tot funcioni correctament. Interpreten els capítols si hi ha dubtes (CAPITOLS: acords, decisions, articles). La Generalitat absorbirà les “divuitenes” (que són les “families de sempre”) i el rei al final veura que no li serveixen pels seus propòsits (controlar-ho tot).
Cap al S.XVII la monarquia començara a ser vista com un “cos estrany”. A partir de 1585 en teoria la Generalitat esta “controlada”. Quan els acords es porten a la impremta (per distribuïr-los després), el PROTONOTARI es “deixa” uns articles: els que limiten el poder de la capitania General, també els que fan referència a l´exportació de cavalls). Aixó, gran part dels capítols importants no són publicats. Es una situació d´absoluta desconfiança mútua.
El 1588 s´encenten i continuen conflictes de jurisdicció entre la Generlitat per una banda i el Virrei/ Consell Reial per una altra. El Consell de Cent va passant d´un costat a l´altre (a vegades recolza uns i a vegades els altres).
El 1588 hi ha guerra a la Ribagorça (del 79 al 89 guerra de baixa intensitat: s´hi barregen interessos francesos i espanyols). El 1586 també hi ha una mala collita; el que dóna llicència per la importació i exportació de blat és el Lloctinent: li diran que s´ha d´importar blat i aquest s´ho pensa mentre la gent mor; la Generalitat li diu si no esta utilitzant el poder de donar llicències políticament per afeblir el pais. El 1587 hi ha pesta; els ciutadans honrats fugen, les autoritats reials fugen; diputats i oïdors es queden; són l´unic poder que es queda, i aniran “agafant” totes les parcel.les de poder que poden (inclús l´alta justicia: pena de mort, armes,..), pretén sotmetre els oficials reials a la seva obediència.
El 1591, Joan de Granollacs (diputat nobiliari) és detingut per oficials reials.
El 1593, Felip II suprimeix totes les decisions del 85 (les divuitenes, etc.; tots els capítols del “redreç”). Això porta a una crisi institucional; Felip II creu que ha rebaixat el poder de la Generalitat, ,també el poder de les Corts.
A finals del XVI Pere Blai projecta reformes a la façana del Palau de la Generalitat. Algú diu al rei que la Generalitat s´esta fortificant. I Pere Blai haurà d´anar a l´Escorial amb els plànols per ensenyar-li al rei.
FELIP III Si l´època de Felip II és el desencant, Felip III és el divorci: incomprensions, recels,... entre la monarquia i els seus agents, i les institucions catalanes.
L´expulsió dels moriscos és la conclusió d´un procés d´exaltació de l´ortodòxia cristiana amb voluntat d´aconseguir una unitat racial i religiosa. Els moriscos són acusats de ser una “5a Columna” dels turcs. A Catalunya la incidència va ser limitada, van sortir unes 3.500 persones (unes 750 cases) que vivien en 15 entitats de població (10 de senyors i 5 del rei): 12 de les Terres de l´Ebnre i 3 dels volts de Lleida. La zona de l´ebre va quedar força despoblada.
El 1610 hi ha el decret d´expulsió; en 5 mesos han d´enllestir les feines. Embarcaran als Alfacs. Pel camí i al port els hi faran de tot (violacions, robatoris,...). Una part dels moriscos de Tortosa es queden i el bisbe de Tortosa Pedro Manrique de Lara convenç a Felip III: li diu que són “conversos”, convertits per Vicenç Ferrer 200 anys abans: ho fa per conservar el nombre de vassalls (el bisbe tenia molts vassalls moriscos).
El teixit social es recompòn.
Amb Felip III (1598-1621) hi ha 7 Lloctinents, tots castellans excepte dos, un d´ells Joan Tarés (o terés), Arquebisbe de Tarragona i implicat en les faccions bandoleres; el faran fora del càrrec i Felip III posarà un napolità, el Duc de Monteleone.
Marqués de Almazán, Virrei de Catalunya de 1611 a 1615: Havía d´eliminar els bandolers. No ho aconsegueix i demana ajuda a l´oligarquia.
Duc d´Alburquerque, Virrei de Catalunya de 1615 a 1618: “Si es menester pondré en galeras al Principado”, “Respetaré las constituciones que me pareciere”,... Enderrocarà castells, pobles, boscos,...
Duc d´Alcalá de los Gazules (Virrei de 1618 a 1622): Dura un any més que el rei, que mor el 1621.
En teoria ha de plegar quan el rei mori. Diu que “espera ordres” ( de qui??). Vol controlar els ingressos de la Diputació, però no se´n surt, això no ha fet mai ningú. Vol demanar els impostos endarrerits de les ciutats (una cinquena part dels ingressos municipals ha d´anar a l´estat). Les ciutats (que no “deien” res) també se li posaran en contra.
- Noblesa indisposda - Ciutats en contra - El rei és absnent - ...
S´entrarà a la dècada dels 20 (1600). Ho haurà de resoldre el Conde-Duque de Olivares (era un politic de talla, incorruptible). El Conde-Duque de Olivares (Gaspar de Guzman y Pimentel) vol mantindre la preeminença d´Espanya en front dels francesos. Intentarà posar totes les parts de la monarquia al servei per mantenir la hegemonia. Però tindra dificultats amb els territoris “perifèrics”.
A les Corts de Barcelona de 1599 (úniques sota Felip III), marca moments de relació entre monarquia i regne, Només duren 1 mes. Li atorguen un donatiu d´1,7 milions de lliures al rei.
Mesures: - Reorganització de la Generalitat i el Consell de Cent.
- El Rector de le Univeristat de Lleida passa a tenir retribucions ugual que el de Salamanca.
- Les ciutats catalanes queden exentes dels delmes pendents.
- Les Corts obténen el si del rei per eforçar la defensa. Múltiples exigències sobre les Inquisicions. - La Corona accepta als càrrecs del Sant Ofici a catalans naturals.
- La Reial Audiència tindrà tres sales.
- Acceptat el tema “Man garne” (?) Felip III fa una concessió apoteòsioca d´honors i títols per acontentar a la noblesa.
FELIP IV Felip IV regna de 1621 fins a 1665. La meitat el seu regnat és tutelat per un “valido”, Gaspar de Guzmán, Conde Duque de Olivares. Olivares arribà a “valido” el 1623. Amb la hisenda Reial pràcticament en fallida el que impedia empreses militars al rei i per mantenir la preeminència dels Habsburg. Tampoc podia “collar” al limit als pagesos. Va buscar vies alternatives, (tenia gran capacitat de treball, era honrat i una excepció a la mediocritat dels seus antecessors), per mitjà de la via d´evitar l´esgotament econòmic produïda per la baixada dels impostos i el valor dels metalls d´Amèrica.
Reformes: Saneja l´administració destituïnt funcionaris deshonestos i processant als seus predecessors (Ducs de Lerma i Uceda). Crea nombroses juntes per solucionar mals tradicionals de Castella (mala agricultura i indústria; excesives despeses reials i luxe de la noblesa).
Per mantenir l´Imperi Hispànic calia centralitzar l´Aministració i repartir les càrregues militrs i fiscls entre tots els territoris d´Espanya. Tot això dins del “Gran memorial” entregat el 1624 al rei: - Reduïr la totalitat dels regnes de la monarquia a les lleis de Castella perquè aquestes oferien menys resistència a la discreció reial.
- Per assolir la castellnització del Regne hi ha tres vies: a. Atreure noblesa perifèrica per enllaços matrimonials (càrrecs, títols,...). Noblesa col.laboracionista (no bel.ligerant) per eliminar les Constitucions.
b. Força militar per negociar amb avantatge c. Provocar revoltes per fer servir la força militar reial i imposar lleis de Castella per dret de conquesta.
Projecte a llarg termini del “Gran Memorial”: crear la Unió d´Armes i millorar les condicions econòmiques i militars perquè Espanya dominés (davant la força de França) i repartir el pes de la politica imperial entre tots els regnes d´Espanya. 140.000 homes a l´exèrcit, pagats per tots els regnes (segons riquesa i recursos). Uns càlculs (de viatgers) diuen que Catalunya tenia 1 milió d´habitants (en rrealitat mig milió). Tenien que cedir 16.000 homes (com Napols o Portugal).
Castella 44.000; Aragó 10.000. Cataluny tenia que ser implicada en la politica imperial, però es topa amb la llei “PRINCEPS NAMQUE”.
Perquè les tropes catalanes es fiquéssin hi han tres requisits: 1.- Guerra de defensa davant un atac exterior 2.- Les tropes no podien passar fora del territori 3,. El rei tenia que convocar al centre de Catalunya (Barcelona) Si volia tirar endavant la Unió d´Armes, calia convocar Corts. Al 1625 ho fa i jura la Constitució de Catalunya i es va fer el programa del Duc: a Catalunya demana un delme a les majors parròquies, els “cinquens” i els 16.000 homes. Els braços diuen de revisar i fer noves lleis; reduïr les jurisdiccions de l´Església ; aprovar normes proteccionistes de comerç i que no seguirien el tres punts del programa.
El monarca, inspirat pel Duc, no tracta els “cinquens” i les Inquisicions, i les Corts li néguen el subsidi. No es presenta a les Corts perquè la nit abans, el rei marxa de Barcelona sense resoldre qüestions vitals. Això dificulta l´entesa. Les relacions empitjoren per nous contenciosos polítics.
Entra primer l´Exèrcit Reial a Catalunya, ussurpa drets de la Generalitat. Monarquia i institucions ctaalnes convergeixen en acabar les Corts: - Uns per millorar les condicions econòmiques i militars de l´exèrcit - Els altres per actualitzar les lleis Corts de 1632: Caiguda de la flota a Amèrica, sense metalls ni béns d´allà. Inauguren Corts, tornen a Madrid i el Cardenal Infant Ferran d´Austria presideix Corts. Continus dissentiments dels braços al rei (es volia perllongar les Corts ja que el rei té pressa). Es complica tot pel tema protocolari: es demana al rei que els deixi dur el barret davant d´ell. Els membres del Consell de Cent volen tenir les mateixes prerogatives que els “Grandes de España”.
Resultat: cap dels dos bàndols obté el que vol a les Corts, situació reflectida en el nombrament d´una nova Generalitat entre 1638-1641. Porta a la Generalitat a les tres persones més temudes per Olivares: el Cardenal Diputat Pau Claris, diputat militar Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana, diputat reial.
Pau Claris (http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Claris_i_Casademunt) és d´una familia de juristes de Berga. Es doctorà al 1612 en Dret Civil i Canònic i Canonge del Capitol de la Seu d´Urgell. A les Corts de 1626, Claris destaca per l´oposició a la “Unión de Armas” i el 1632 agafa com a base el tema del “excusado”, posició de defensa de les institucions i drets de Catalunya.
La guerra mb França ho complica més tot. El 1634, Olivares intenta novament cobrar els cinquens.
Empresona 4 Consellers, però veu que no conseguirà res així. La guerra amb França usada com a mètode per involucrar Catalunya a la política imperial (pels Comptats catalans és per on entren els francesos). Sera una excusa pèr introduïr el Tercios (infanteria) a territori català. Hi haurà un enfrontament quasi permanent entre soldats i pagesos, degut a que l exèrci s´allotjava a cases de particulars. La constitució de nous “rectigals” (?) deia que els pagesos estaven obligats a deixar allotjar als soldats segons repartiment municipal, donar sal, vinagre, foc, llit, vi,... serveis d´entre d´altres peticions.
Enfrontament directe entre pagesos (alguns bandolers) i militars (Tercios) castellans. Campanyes militars el 1632 contra França i el rei proclama el PRINCEPS NAMQUE (que no s´accepta).
(http://ca.wikipedia.org/wiki/Princeps_namque) Setge a la plaça de Laucata (?) al Rosselló, fracás hispànic i acusacions greus reciproques entre el Duc i les Institucions catalanes pel fracàs (“la van cagar”).
Canvi de Lloctinent: Dalmau IV de Queralt, noble que intentarà llimar les discrepàncies però no ho feu. Dalmau obté 380.500 lliures de Barcelona a canvi que el rei renuncii als cinquens. A Olivares no li interesa això, ell vol la participació militar catalana a la guerra.
El contraband El comerç entre França i Catalunya queda suspès, s´il-legalitza per la guerra (si hi ha comerç, són contrabandistes). Es resentí la zona dels Pirineus. La Generalitat també es veié afectada ja que estava malament econòmicament per males administracions, massa funcionaris i despeses reials i potser corrupció. La Generalitat comença a practicar el conraband. El Virrei, pressionat per les institucions reials, envia a Montrodon als magatzems de Mataró per confiscar mercaderies (justificant la pràctica il.legal (?).
La ciutat de Barcelona en principi era neutral en el contraband, finalment es manifestà contra l´opció monàrquica. Canvi degut a l´ordre reial de 1629 que obliga els francesos de Barcelona a comprar permis de residència (“trompada” del comenrç de França i Ctalunya).
Olivares segueix a la seva i el juliol de 1639, Salses (principal linea defensiva) cau a les mans de l´Exèrcit de Lluis XIV (MiRAR!!). Olivares usa tota mena de reursos perquè la Generalitat participés en la recuperació de Salses i amenaça la Generalitat de confiscar els seus bénes si no s´activava, i no permetrà el control dels gremis de l´accés cap a ciutadà honrat.
Barcelona envia el seu Conseller en Cap, Calders, amb una companyia per recuperar Salses. El 6 de gener de 1640 es recupera Salses, Continua l´intercanvi de males impressions. Olivares escampa 9.000 homes per Catalunya (esforç econòmic del Primncipat). Gran lluita pagesos contra soldats.
A Sant Esteve de Plautordera, els Tercios de Napols maten un cavaller (Antoni de ?). Aquest fet és denunciat al Consell de Cent i a la Generalitat.
Santacoloma dóna carta blanca als Tercios- Les Corts en primer lloc rebutgen les ordres i desrp´res les (? MRAR!!!). Al final acaben empresonant Vergans, Serra i Tamarit.
El maig de 1640, Felipe de Guevara, Leonardo de Moles i Juan de Arce (diputats) distribuits per Girona (? MIRAR). Aquests neguen l´allotjament i l´enviat MontRodon obliga a Sntacoloma al dret d´allojament i la població va acabar amb part dels enviats. Els Tercios, sabedors d´allò, arrassen poblacions i incendien Riudarenes i ataquen Juan de Arco.
El Bisbe de Girona “excoulga” el Tercio, Això tindra molta importancia: El 22 de maig de 1640 un contingent de 2/3.000 pagesos entra a Barcelona i allibera el Diputat Tamarit i “trenquen “ les presons (moltes persones i alguns delinqüents surten). El Consell de Cent es comença a preocupar pel manteniment de l´ordre públic. Aconseguiran que el pagesos abandonin la ciuntat comtal. Es concentren a Sant Celomi i des d´allà aniran atacant els Tercios, volen expulsar els Tercios de Catalunya. A Vic, el 26 de maig de 1640 els pagesos enten a Vic cridant “Visca el rei i mori els traïdors”, “Visca la Santa Mare Església i lo Rei Nostre Senyor”., “Visca el rei i mori el mal govern”, “Visca la terra”.
Ara sabem qui era el que havia provocat els problemes (el rei), però en aquell moment era “exculpat” per les proclames. A Vic, els pagesos maten Antoni Illa (Conseller en Cap de Vic) i van cap a les cases dels ciutadans benestants que són assaltades i saquejades.. Això es por explicar per la creença dels pagesos de que tots els rics eren suspectes de traició a la pàtria. Això també passarà a altres llocs de Catalunya.
¿Perquè hi ha aquestes revoltes a la primera meitat del S.XVII? - En primer terme es trata d´una reacció contra la fam, misèria, explotació,... Contra tots aquells problemes propis d´una cojuntura adversa, que s´han vist molt agreujats pels “allotjaments” (obligació d´hostatjar els soldats a les cases) - A més hi ha els factors estructurals: sistema feudal; l´explotació senyorial indestriable del sistema feudal.
Els pagesos evidencien el descontentament contra els rics i els poderosos (que no han d´allotjat soldats).
Així, aquests fets es poden catalogar de “revolució social” (més enllà d´una revolució camperola).
Una revolució social que s´avança a la revolució política (el trencament dels grups dirigents catalans amb la monarquia espanyola). Les autoritats xcatalanes potser han de trencar amb la monarquia per por a que la revolució els hi acabi demanan comptes a ells (no nomé als representants de la monarquia espanyola). S´ho plantejaran (trencar amb la monarquia espanyola per “salvar-se” ells ).
CORPUS DE SANG (7 de maig de 1640) Diada de Corpus Christi, era una diada molt assenyalada. A Barcelona hi havia una gran processó de tots els gremis, tots els membres del Consell deCent,..
Aquell dia van entrar molts segadors a Barcelona, però aquesta vegada vénen molt irats. Només faltava una petita guspira per esclatar-ho tot. Un petit incident s´anirà eixamplant i al final es declara un amotinament. S´hi unirà gent de la Ribera. Aniran al Palau del Virrei per incendiar-lo. El bisbe de Barcelona (i el de Vic i Urgell que eren a Barcelona) intentaran mediar per parar a la massa. Els segadors atacaran les cases dels partidaris del rei i agents de la monarquia. Les autoritats catalanes aconsellen al virrei , el comte de Santa Coloma que fugi, però quan es decideix a fer-ho, l´identifiquen, el persegueixen i el maten (no se sap si cau i es trenca el cap o l´apunyalen). El Virrei Santa Coloma havia encarregat un “carta astral” que deia que moriria embarcat, i va perder molt de temps perquè no sabia si embarcar en la galera que l´esperava o no).
Tretze persones més foren executades (algun jutge de l´Audiència, funcionaris reials,...).
El 8 i 9 de juny seguien els aldarulls. Les autoritats voldran imposar l´ordre. L´11 de juny aconsegueixen de difundir un fals rumor segond el qual els Tercios sitiaven Girona. Els pagesos aniran cap a Girona i deixen Barcelona.
En l´aspecte polític: La mort del Virrei, el comte de Santa Coloma causa gran indignació a la Cort, encara que Olivares en realitat ja el volia deposar abans que el matéssin.
El nou virrei és el Duc de Cardona. Es crea un Consell de Pacificació, La Cort intentava guanyar temps per poder ajuntar un exèrcit i enviar-lo a Catalunya; sabien que no es podien fiar dels Tercios (que anaven fugint d´un lloc a un altre), El juliol de 1640 mor el nou virrei, el Duc de Cardona. L´administarció del Principat queda en mans catalanes, en la Diputacio del General.
Claris, Tamarit i Quintana (?) creuen que s´ha de reconduïr la revolta popular per un costat i per l´altre fer front a l´exèrcit que segurament enviaria la monarquia espanyola.
Felip IV convoca Corts a Aragó i València a l´agost. També signa, el 12 d´agost una ordre reial segons la qual un exèrcit de 20.000 homes és enviat cap a Catalunya. Claria aprofita les connexions de la Generalitat per entar en contacte amb França. Dos compromisaris, Aleix de Sentmenat i Francesc de Vilaplana aniran a França a buscar suport militar. El 24 de setembre, a Ceret (Vallespir) es signa un conveni pel qual França es compromet a ajudar Catlunya amb 600 infants i 2000 cavalls per combatre l´exèrcit espanyol comandat per Los Vélez.
El setembre, Pau Claris ha convocat Junta General o Junta de Braços (són Corts sense rei). Serà el nou poder que haurà d´organitzar la resistència.
Los Vélez entra pel sud. Hi ha la teoria que Tortosa no ofereix resistència a Felip IV. El que ha passat és que hi ha una revolta contra les oligarquies locals, que ha estat sufocada per les oligarquies abans que arribi los Vélez i que, buscant proteció, es declaren fidels a Felip IV.
Los Vélez utilitza Tortosa com a “cap de pont”. Trobarà resistència a Hospitalet de l´Infant.
Després, a mitjans de desembre, Cambrils, defensat per uns 600 homes de la terra. Seran desarmats, i després d´un incident, 700 catalans són degollats. Pau Claris, veu que la cosa va “forta”.
França envia el Mariscal ESPENAN. Els espanyols arriben a Tarragona. Espenen no defensa Tarragona i recula fins a Martorell. El 16 de gener de 1641, Pau Claris proclama la República Catalana, i els francesos es “sorprenen”. Richelieu mou peça i diu que l´ajuda militar és a canvi de que Lluis XIII sigui nomenat comte de Catalunya. La República Catalana va durar una setmana.
El 23 de gener de 1641, Lluis XIII jura les constitucions i les institucion el reconeixen. El rei Lluis XIII es compromet a ajudar Catlunya militarment, i es compromet a que els comtats mai seran separats de Catalunya.
El 26 de gener té lloc la Batalla de Montjuic. Es una batalla clau. Les tropes franco-catalanes guanyen la batalla, però després vindran 20 anys de guerra i l´amputació de Catalunya.
Claris mor el 27 de febrer del 41, probablement enverinat per agents de la monarquia espanyola.
Richelieu mor el desembre del 42, sent substituït per MAZZARINO.
Olivares mor el maig del 43 “politicament”, cau en desgràcia.
Les relacions entre França i les institucions ctalanes estaran plenes de conflictes, sobre tot pels aspectes militars.
Aspectes socials: - La pagesia i la menestralia veuen immediatament que “només s´ha canviat d´amo”: els francesos es comporten igual que els Tercios. El problema són els “allotjaments”, hi ha parts del territori que es veuen sotmeses a una expoliació cintinuada (tot el camp de Tarragona, de Tarragona al Penedès, les Terres de Ponent, l´Empordà i el Rosselló que són les zones en conflicte).
Aspectes politics: - Les autoritats catalanes mostren el “desencís” per la precarietat dels mitjans militars francesos (poques tropes, material, diners,...). Aquesta precarietat de mitjans no deixa els francesos desenvolupar accions militars de relleu (p.e. mai van recuperar Tarragona o Lleida), en canvi, si que ocupen tot el Rosselló (amb la intenció d´annexionar-lo quan sigui possible). Aquesta situació de desavantatge en l´aspecte militar porta a una desmoralització de la societat catalana. Això fa que en el mateix bàndol francès, surtin “opositors” a França. Les sedicions vindran de part de l´alta noblesa, càrrecs aclesiàstics, funcionaris de l´administració,... que creien que s´havia de tornar a l´òrbita de la Casa d´Austria. Els francesos faran una gran repressió. Pèire de Marca, visitador general nomenat el 1644, és un càrrec de l´Administració borbònica. Els virreis eren canviats sovint, així que el que organitzava tot a Catalunya i no era canviat era el visitador general.
El 1645 és nomenat President de la Generalitat Gispert d´Amat (abat del monestir de Galligants). Hi ha un complot català que els francesos descobreixen. Gispert és exiliat a Salses i dos diputats són executats.
L´altre sector era el dels que “ja els estava bé” estar sota domini francès: bàsicament individus la posició social dels quals depenia de càrrecs atorgats pels francesos (p.e. Josep de Margarit i Biure, Governador de Catalunya que havia estat exclòs del perdó de Felip IV i s´haurà d´exiliar a França).
Un altre sector de partidaris de França però que no es podien veure amb els altres eren Josep d´Ardena Fontanella.
Pèire de Marca els intentarà unir però no ho aconseguirà. Ells es disputaven per prebendes, diners,...
i sabien que si tornava Felip IV serien repatriats a França.
A Barcelona ja es veia que hi havia una rendició. L´abril de 1652 des de Saragossa, Felip IV ofereix el perdó a tots els que el reconeguéssin com a rei i s´oferia a reparar/resoldre una part els greuges polítics que havien impulsat una part dels dirigents catalans.
Relació entre la Guerra dels 30 anys i la Guerra dels Segadors El 1643 hi ha converses a Münster per la pau.
El 1646 hi ha un intent francès de canvi de Flandes per Catalunya a Espanya.
Tractats de Westfalia: la qüestió catalana queda irresolta.
El 1648 els francesos ténen dificultats per mantenir-se al territori. El 1648 s´inicia la “Fronda” (MIRAR), que durara fins el 53. Problemes interns de la monarquia francesa impedeixen afrontar els problemes de Catalunya.
El 1649-50 i 51 hi ha pesta negra a Catalunya. L´exèrcit de la monarquia hispànica decidirà atacar, comandat pel fill bord del rei. L´agost de 1651, setge sobre Barcelona, que resisteix 14 mesos.
L´11 d´octubre de 1652 es rendeix Barcelona. Totes les capitulacions pactades s´han de fer efectives. El 1652 es planteja eliminar les institucions catalanes, també es projectarà la “ciutadella”, construcció militar per vigilar Barcelona i evitar revoltes, que es fara el 1700.
El rei atorga un perdó general (que exclou Josep de Margarit i altre gent pro-francesa). Deixa marxar els catalans i francesos que vulgin. Es compromet a mantenir la Genearlitat i el Consell de Cent, però estaran “domesticades”: el rei es reserva el dret de les insaculacions; li han de passar una lista que el rei depura.
El 1652 al 59 (Tractat dels Pirineus): No és un periode de pau. Els francesos (anys 53 i 57) fan campanyes militars a Catalunya. El 1657 estan a punt de reconquerir Barcelona. Del 52 al 59 ocparan llocs comRoses, Olot, Camprodon, Puigcerdà, Ripoll, Bellver de Cerdanya,... Els francesos volen negociar des d´una posició de força. La monarquia espanyola segueix nomenant lloctinents com si encara controlés. Hi ha una Generalitat pro-francesa.
Tractat dels Pirineus (17 de novembre de 1659) Es signat a la Illa dels Faisans (desembocadura del Bidasoa). Al Tractat queda establert que la frontera etre Espanya i França és la serralada pirinenca, això implica un desplaçament al sud de la linia tardicional (Les Alberes, Salses).
Catalunya perd el comtat del Rosselló (Conflent,Vallespir i Capcir) i 33 pobles de la Vall de Querol.
També perd la meitat nord del comtat de Cerdanya (excepte Llivia). Es una amputació econòmica, humana,... Aquesta amputació no serà comunicada a les institucions catalanes fins més tard.
També s´estipula un indult general. Es restituiran els drets a tots els que havien estat perseguits durant la guerra (no tohom, hi hauran exempts). La part espanyola reclama Lluis XIV amnistia pel Princep CONDÉ (empresonat per Mazzarino). També es pacta el matrimoni entre Lluis XIV i la filla de Felip IV. Les institucions catalanes protesten vivament. Han vist que hi haurà una pèrdua de recursos econòmics. També han vist que Catalunya ha estat amputada.
Començara una politica de francesització al nord. Es crea el Consell el Rosselló, que passa de comtat a “provincia”. A inicis del XVIII, el Rosselló ja té l´aspecte d´una provincia francesa.
Resum: Un periode de conflictes entre Espanya i Catalunya per com s´havia d´integrar Catalunya en el Imperi Espanyol. Les institucions utilitzen les lleis i els privilegis (tots els elements que vinculaven Catalunya i la monarquia espanyola) contra els projectes basats en la unformització i el centralisme (els plans d´Olivares).
A partir de 1635 això canvia amb l´entrada dels Tercios a Catalunya (i tota la problemàtica dels allotjaments). Hi haurà una revolta pagesa contra els francesos i la fiscalitat de guerra. S´uneix la revolta politica i la social. Dicotomia “lleis de la terra” vs. “lleis de la guerra”.
El 1640 hi ha el “Corpus de sang”. Del 40 en endavant dos conflictes paral.lels que a vegades convergeixen: - Institucions catalanes contra la monarquia espanyola, que aboca Catalunya a les mans de França.
- Revolta dels pagesos contra els Tercios, lleves, allotjaments i fiscalitat de guerra però també pagesos contra senyors o benestants vistos com a “traidors a la pàtria”.
LA CATALUNYA D´”ENTRE GUERRES” (Guerra dels Segadors-Guerra de Succesió) Teoria del NEOFORALISME (exposada per J.Reglà i ampliada per Elliott): Diu que al periode d´entreguerres hi ha una renovada vigència del sistema foral, dels FURS; de la legislació específica de cada un dels regnes de la monarquia hispànica. Els governants suprems de la monarquia haurien decidit de “no forçar la màquina” perquè no “tornés a petar”. Aquests dirigents haurien vist que la fortalesa de la monarquia reia en la lleialtat de les classes dirigents de cada regne envers el rei i que era això el que calia assegurar.
Hi ha la regència de Marianne d´Austria i pugnes entre Felip IV i el fill natural del rei. Junta de govern imposada pel rei. Ansies de Joan d´Austria de ser Primer Ministre.
Segons la teoria clàssica: la Catalunya de després del Tractat dels Pirineus es va anar integrant progressivament en els afers comuns de la monarquia hispànica per tal d´incidir cada cop més en els afers generals. Soldevila diu que es passa del “separatisme” a l´”intervencionisme” (“canviar Espanya des de Catalunya”). Els signes d´aquesta política s´han buscat a: - La composició de la Junta de Govern (designada per Felip IV) per aconsellar la seva vidua durant la minoria d´edat de Carles II. Dels 5 membres de la Junta, 3 eren catalano-aragonesos (membres de l´alta noblesa castellanitzada) - El cas de Joan Josep d´Austria: Carles II (que regna de 1665 a 1700) és un govern passiu però tindra molt “bona premsa” a Catalunya. Del 65 al 79 la politica esta dominada per les rivalitats entre Marianna i Joan Josep d´Austria . Joan Josep és el fill bord el rei, que ha rendit Barcelona el 1652 i ha estat virrei de Catalunya del 53 al 56 (ha anat teixint relacions clientelars amb l´alta societat austriacista catalana). Abandona Catalunya i reapareixerà el 1668 en disputa amb la seva madrastra.
Diu que es considera amenaçat per la reina i el primer ministre NITHARD i demana refugi a Catalunya. Organitza una campanya d´opinió per presentar-lo com a “salvador de la pàtria”. A Catalunya tindra llibertat de moviments. Joan Josep utilitza Catalunya (en sectors clientelars i minoritaris; utilitza la cautela “dictada per la por”) per presentar-se com a “salvador” de la pàtria.
Amb una escorta de 300 homes va de Barcelona a Madrid. Aconsegueix que el Regne d´Aragó li faci costat. Es presenta a Torrejón de Ardoz i es d´allà exigeix la destitució de Nithard, però un membre de la Junta de Govern (el Marquès d´Aitona) aconsegueix aguantar la pressió i Joan Josep haurà de tornar cap a Aragó sense haver aconseguit els seus objectius.
El 1677 aconsegueix el titol de Primer Ministre en fer fora el “valido” ... de Valenzuela.
Del 77 al 79 (en que mor) sera Primer Ministre. Es una època de desastres, i no fa res per recuperar res del que s´havia perdut al Tractat dels Pirineus. Tampoc fara que el rei convoqui Corts.
Avui en dia es creu que el NEOFORALISME només pot ser entès i acceptat com un periode d´existència formal d´un sistema politic pactat que es veure vulnerat per unes institucions esclaves/captives, controlades per la monarquia (per les insaculacions). No tindran ni força ni voluntat per canviar la situació. També a la segona meitat del XVII hi ha moltes lluites entre França i la monarquia hispànica. És un conjunt d´agressions de Lluis XIV contra Carles II. Lluis XIV vol la hegemonia i vol ensorrar la monarquia hispànica.
Guerra de la Devolució (1667-68): Poques conseqüències al Pirineu Guerra d´Holanda (1672-79): Resistència dels rossellonesos a la dominació francesa, a través d´una revolta pagesa (“Revolta dels Angelets”). La nova administració francesa imposa una taxa sobre consum i distribució de sal (“gavela de la sal”). Això provoca un aixecament que comença a Prats de Molló. Els “angelets” estan dirigits per Josep de la Trinxeria. L´exèrcit pagès té el suport de la monarquia hispànica i alliberen algunes localitats (Prats de Molló, Ceret, El Voló (le Boulou), Bellaguarda, Arlés,...).
Lluis XIV envia un cos expedicionari que es derrotat en una guerra de guerrilles. Lluis XIV encarrega la repressió al Consell Sobirà del Rosselló (centre del poder absolutista francès, amb gent exclosa del perdó de Felip IV, que volen seguir detentant el poder). Hi ha una revolta a Messina (Sicilia); Carles II ha d´enviar homes i desatén el Rosselló. Els homes de Lluis XIV derroten els pagesos i creuen la frontera. Capturen Puigcerdà. El 1679 es signa la Pau de NIMEGA. Joan d´Austria perd el poc prestigi que li quedava. França ofereix retornar el Rosselló a canvi dels Països Baixos, però el Consell d´Estat (per raons dinàstiques) no hi accedeix.
Hi ha més atacs francesos que acaben amb la Treva de Ratisbona (1684). L´adminstració reial a Catalunya viu pendent tots aquests anys del que fan els francesos, que arriben a assetjar Girona.
Desp´res de les paus, tot això porta a Catalunya un estat de guerra que obliga una altra vegada a tenir a l´exèrcit allotjat i alimentat pels `pagesos. Sera una situació preocupant: males collites per sequera; plaga de llagostes del 86 al 88; l´exèrcit dins del pais,...
Començarà la “Revolta dels Gorretes (o barretines)” La Revolta dels Gorretes L´amenaça francesa obligava a tenir l´exèrcit permanentment a Catalunya. El cicle agrari dolent fa que hi hagi un esclat d´una revolta pagesa que comença a Centelles, a la Plana de Vic (1687) al crit de “Via fora!!”. En aquesta primera fase, els membres de la Generalitat s´oposen a la politica reial.
Els diputats Antoni i Daniel SAIOL i l´oïdor Josep SITGES són empresonats per ordre de la monarquia.
La revolta es va estenent per Osona, Vallès Oriental, Maresme,... Els pagesos en armes ocupen (sense fporça) Mataró. Arribaran a Barcelona, i es situen de Sant Andreu a l´Hospitalet. El Consell Reial i l´Audiència accepten les peticions dels pagesos (hi ha uns 10.000 homes armats).
Peticions: - Solicitut d´alliberament dels diputats i l´oïdor - Reducció de les contribucions militars. Reduïr la fiscalitat de guerra.
- Concedir un perdó als revoltats.
Tot queda latent i el 1688 es reprèn la revolta. L´estiu del 88 hi ha avalots a Martorell i Berga contra els soldats. També a Sabadell, Manresa (“L´avalot de les faves”, revolta anti-fiscal). Problemes a Puigcerdà,... també focus menors. Enfrontaments soldats-pagesos, també anti-senyorials, lluites pel poder municipal,...
Quan tot està encès, hi ha una bona collita de cereals i els ànims s´apaivaguen. La possibilitat d´entrar en guerra amb França fa que el virrei necessiti diners i pacti un donatiu voluntari amb la noblesa (aquests ho repercuteixen a la pagesia, que s´hi néga). Tornarà a esclatar la revolta. Els liders de la revolta són Enric Torras (de sant Quirze Safaja) i Antoni Soler (de Sant Boi de Llobregat) --> tardor de 1688. La Corona canvia el virrei (Conde de Melgar) per Villahermosa.
Entraran les tropes franceses a Catalunya (el que es temien).
Els problemes de Carles II: - Revolta pagesa a Catalunya - Invasió militar francesa La monarquia decideix usar la repressió amb els militars de l´aixecament pagès. Villahermosa reuneix les tropes i amb el suport de la noblesa catalana i de gran part de la burgesia de Barcelona, i derroten els pagesos a Sarrià i a la Roca del Vallès. A finals del 89, Soler és assassinat per uns sicaris del virrei. Torres es passa a l´exèrcit francès (així com bastants pagesos); altres es faran guerrillers (“miquelets”), uns amb Françai uns amb Espanya.
El maig de 1690 la Corona declara un perdó general (amb excepcions).
Valoració: La revolta “gorreta” representà pels pagesos un triomf o una derrota? - Malgrat que militarment perden, acaben aconseguint l´alliberament dels dos diputats i de l´oïdor.
- Rebaixa de les contribucions miloitars Triomfs limitats i esporàdics. A diferència de 1640 els grups dirigents de Catalunya no fan costat als pagesos, es posen al costat de la monarquia per esclafar l´aixecament. Es pensa que la classe dirigent catalana té por de que la revolta els superi.
1689-97: “Guerra dels nou anys”: la pressió francesa sobre Catalunya continua. El 1689, el general francès Comte de Noailles ocupa tot el Ripollès, grans parts de la Garrotxa i ocupa Vic (durant una setmana).
El 1691 una esquadra francesa bombardeja Barcelona i Alacant. El 1691 un cos expedicionari francès ataca la Seu, però no pot rendir-la. L´Empordà és escenari de conflictes permanents.
El 1693 rendeixen Roses. El 1694 cau Hostalric, Castellfollit i Girona.
El 1697 els francesos rendeixen Barcelona. A l´agost, el general Duc de Vendôme jura les constitucions a la catedral de Barcelona i intenta repetir la “jugada” del gener de 1641 (posar Catalunya sota la sobirania de Lluis XIV). Però la Pau de RISWICK (setembre de 1697) diu que els francesos han d´abandonar tot el que han ocupat (a canvi de compensacions) i tornar a la situació anterior.
Des de 1635 hi ha una guerra amb França continuada que té com a escenari Catalunya. Hi ha una gran francofòbia.
LA SOCIETAT (Segona meitat del S.XVII) CORTS: Carles II no va celebrar Corts a Catalunya: no va ser jurat com a rei ni ell va jurar les constitucions de la terra. Al 1632 hi ha les darreres corts del S.XVII amb Felip IV.
LLOCTINENTS: Princep Jordi de Hessen (virrei de 1698 a 1701), és un virrei popular (sembla que el poble l´apreciava). Els altres virreis eren membres de les oligarquies més importants castellanes.
NOBLES CATALANS: Castellanització i eixamplament de la base.
* Castellanització: Les classe nobiliàries emparenten amb nobles de la Corona de Castella. Els Cardona (nissaga nobiliària més important de Catalunya i “Grandes de España”): la filla de sisè Duc de Cardona es casa amb el Duc de Medinaceli (aristocràcia andalusa; futur primer Ministre de la monarquia). Això va fer que les immenses propietats dels Cardona a Catalunya fóssin co-regides per una casa nobiliària castellana.
* Eixamplament de la base nobiliària: S´aconsegueix gràcies a la compra de senyories o l´obtenció de titols de “ciutadà honrat”. També tots els que s´han posat al costat de la monarquia contra els francesos (o deien que ho havien fet).
OLIGARQUIES URBANES: El patriciat (ciutadans honrats) segueix controlant els governs municipals, ells i els grans mercaders; però a la segona meitat del XVII, la noblesa “s´infiltra” en aquest terreny. Hi ha moltes persones que demostren que la noblesa es vol “encastellar” en els governs municipals. A Mataró, la Ma Major esta controlada per l´estament militar. A Lleida hi ha molta noblesa mitjana a l´Ajuntament, com a Girona. Això vol dir que no és cert que el municipi català s´aristocratitzi amb l´arribada dels Borbons: en realitat és anterior.
BURGESIA MERCANTIL/MERCADERS: Tendeixen a formes de vida rentistes i participen al govern municipal. Disposen de fortunes importants. En aquest periode busquen diversificar les fonts d´ingressos. Entren per sistema en l´arrendament de drets senyorials i impostos estatals: els senyors treuen a subhasta en arrendament les rendes del territori “X” (per fer de “recaptadors”); també impostos estatals són confiats a companyies de mercaders per part de la monarquia: això es generalitza. Fins i tot els mercaders presten diners als virreis.
Es un grup que es va renovant. P.e. la familia de Feliu de la Peña (o de la Penya): eren una rica familia pagesa de Mataró. L´hereu aconsegueix (compra) la dignitat de ciutadà honrat i els seus fills aniran viure a Barcelona (els cabalers, no els hereus). Alla es dediquen al comerç i la segona generació ja dóna personatges molt importants com Narcis Feliu de la Peña i Farell (advocat, historiador, partidari de l´Arxiduc Carles,...); el seu germà Carles és mercader, després ciutadà honrat i també es compromet amb la causa austriacista (anti-borbònics) PETITA BURGESIA: Col.legis d´artistes, professions lliberals (notaris, advocats, farmacèutics, cirurgians, comerç minorista,..). També botiguers de teles i draps i adroguers.
MENESTRALIA: Oficis manuals, treballs mecànics,... Seueixen agrupats en gremis. Gran varietat i mpoltes diferències socio-econòmiques. A la segona meitat del XVII el gremi, en lloc d´obrir-se, es tanca (més exclusiu i més exclusivista).
El concepte de “cascada de menyspreu” de Pere Moles Ribalta: cada grup social menysprea el que té a sota i mira de totes maneres d´evitar de caure-hi. Si sap que pujar la piràmide social és molt dificil, hi ha molts exemples del sentit contrari --> caure cap a baix).
ECONOMIA A LA SEGONA MEITAT DEL S.XVII A partir de 1680 s´inicia un moviment de creixement econòmic que duu, que lliga amb l´expansió del XVIII una vegada superada l´aturada que va implicar la guerra de Successió (1700-1714).
L´expansió no es produeix gràcies als Borbons. Al darrer deceni del XVII hi ha encara frens/limitacions a la represa econòmica: - Poca població i gran mortalitat. Crisi demogràfica. La demografia encara depèn de les collites, segueix sent feble. A finals del S.XVII, Catalunya té uns 600.000 habitants.
- Fallida del Banc de Barcelona el 1699.
Però hi ha motors per tirar endavnt: - Autonomia monetària: així Catalunya es pot escapar de la inestabilitat de la moneda castellana quan cau l´arribada de plata i or d´Amèrica (inflació, deflació, moneda de coure,...). A partir de 1674, Catalunya encunya moneda de plata (PECETA), lleugerament sobrevaluada per evitar la importació (?).
- Moviment de millora ampli de base rural, és el camp on comença el redreçament econòmic.
Renovació de la indústria, desenvolupament agrari,...
Desenvolupament agrari: Canvi i millora de l´estructura productiva. Començar a produïr per vendre (canvi de mentalitat). Una part de la terra es palnta de vinya p.e. i no sols de cereal (vinya per vi i aiguardent --> exportació --> diners --> possibilitat d´importar cereals p.e.). P.e. al maresme, penedès, Camp de Tarragona (vinya i fruita seca). El vi i aiguardent s´exporten per via marítima, el que impulsa la fabricació de vaixells, de bótes,... Tota aquesta renovació es fa sobre la base de la petita empresa familiar. L´aiguardent és un producte que té gran mercat a Anglaterra i Holanda. Del Penedès va irradiant i contribueix la riquesa de porta com el de Salou (creat pels de Reus per no passar per Tarragona). A les terres de Ponent (molt buides) hi ha un procés de repoblació i extensió del conreu. Normalització de l´agricultura.
Renovació de la manufactura i la indústria: està escampada per tot el territori. La mà d´obra és rural.
La drapería segueix sent el sector punta, sobre tot on hi ha matèria primera i aigua: entre el Ter i el Llobregat, fora d´aqui, al camp de Tarragona (Reus, Alcover). La sed està concentrada a pocs llocs: Barcelona, Manresa , Reus i Tortosa. Depèn de la importació de matèria primera de València (la seda). Lli i cànem a tot arreu. Adoberies i centres blanquers a Vic, Lleida i Igualada. Claus i armes a Ripoll (primers productors d´Europa occidental).
A Barcelona, els menestrals s´organitzaven en gremis. Nous teixits. Fabricació de mitges de seda.
Feliu de la Penya escriu un tractat per aconseguir millores en el tint (“donar color al món”). També per parar els peus als francesos (la producció francesa s´ha vist afavorida pel Tractat dels Pirineus -> això se suma a la francofòbia).
EL COMERÇ Es desenvoluparan ports com el de Salou, Mataró,... També Reus, centre del moviment comercial basat en l´aiguardent, oli, fruita seca,.... Lleida es recupera demogràficament. A Verdú i Prades hi haurà recuperació per les fires. A Verdú: Fira de Sant Marc (agricultura, ramaderia, ceràmica,...). A Prades: Vi, aiguardent, oli, fruita seca, seda, llana i ferro.
Importaven teixits i “colonials” o “ultramarins”: cacau, tabac, primeres matèries necessaries per la tintura dels teixits, productes exòtics de Guatemala, Venezuela, Brasil,...
Es va abandonar la tradicional via mediterrània i centren l´atenció en el comerç amb Amèrica.
També mantenir bones relacions amb Holanda i Anglaterra; mentre l´aliança amb França era mal vista. Els referents passen a ser Càdis, Lisboa (més o menys protectorat anglès), Itàlia (continuava sent present però havia perdut la importància dels anys anteriors). Aquest “renaixement” es veu “adornat” per la presència de llibres, memorials, obres,... que proclamaven el redreçament de l´economia de Catalunya, que parlaven d´una expansió que s´havia d´orientar cap al futur, i que Holanda era el model. Hi ha dos obres importants: - 1681: “Político discurso ....” de Narcís Feliu de la Penya: Fa un “cant” a favor del proteccionisme; exaltació del comerç i exhorta al renaixement de Catalunya a partir de la firmació d´una companyia estatal de comerç (com les angleses i holandeses).
1683: “El Fénix de Catalunya”, atribuït també a Narcis Feliu de la Penya però en realitat escrit per un botiguer, Martí Piles. Planteja com a principal problema la descapitalització (manca de capitals).
Per ell, s´havia de fundar una gran companyia sota la protecció de Barcelona; també fires de canvis; també que hi hagués un “port franc”; també una unificació dels impostos; que tothom es posés a treballar (si feia falta, s´havia d´obligar a orfes i rodamons).
Tot això es veurà trencat per la Guerra de Successió.
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ Arranca del regnat de Carles II (nascut el 1661). Es casa dues vegades: la primera amb Mª Lluisa d´Orleans i la segona mb Marianna de Neuburg. El rei no tindrà descendència. La Cort se n´adona (als anys 1685-1690) que el rei no tindra descendència i es comencen a pendre posicions en els dos grans bàndols que es presenten: - L´austriacista (pretendent Carles, nebot de Carles II). L´”arxiduc Carles” és com l´anomennen els seus enemics els borbònics. Aquests representen la continuïtat dels Austries.
- Els Borbons (una altra dinastia): El candidat és Felip (nét de Lluis XIV rei de França).
1690-1695: Els bàndols veuen que es pot acabar en una guerra i ho intenten parar. Busquen un candidat de compromís: Ferran de Baviera (nét de Margarita Teresa, filla de Felip IV). Es posen d´acord, i Carles II el nomena hereu, però el 1699 Ferran de Baviera mor, abans que Carles II. L´any 1700, abans de morir, Carles II designa hereu a Felip. La situació es complica perquè la seva àvia (la dona de Carles) havia hagut de renunciar als seus drets al tro hispànic.
Les potencies estrangeres témen que aquesta renuncia sigui paper mullat i els borbons sumin tots els territoris que ténen a França, tots els de la monarquia hispànica (inclòs Amèrica, Filipines,...). Això vol dir que l´equilibri de poders (de Westfalia) s´hauria trencat.
El 1701 lkes grans potències europees signen l´aliança de La Haya (Anglaterra, Sacre Imperi Romano Germànic, Provincies Unides (Holanda), Portugal i Savoia). Felip V serà proclamat rei, però els catalans es passaran al bàndol de Carles.
1701-1714: A mitjans octubre de 1701 comencen les Corts convocades per Felip (fins al gener de 1702).
Els braços, síndics, ... com encaren les Corts? En tots aquests anys anteriors: - no s´han convocat Corts - no s´ha recuperat el control de les insaculacions - no s´ha recuperat la Catalunya Nord El 1701, Catalunya aspira a aconseguir tres objectius: - Deixar de ser un territori militar de la monarquia hispànica (allunyar la guerra del pais) - Recuperar el terreny polític perdut el 1652 (ams el control de les insaculacions per part de la monarquia) - Consolidar el creixement econòmic (i que sigui sancionat per les Corts) Resultat de les Corts: a. Capítols polítics: 1.- Important discussió al voltant del “donatiu”. Els braços accepten donar 1,5 milions de lliures a Felip a canvi de pagar-los a termini durant set anys i a canvi de condonar impostos diversos (els cinquens,..) 2.- Els allotjaments: Les Corts volen que s´aturin les injustícies i els abusos de les tropes. Diuen que tant els oficials com els soldats cometen continuament abusos. La situació és insuportable.
Consegueixen que els soldats i oficilas siguin jutjats per la justicia ordinària i no militar. L´exèrcit haurà de pagar les vitualles a preu de mercat. Sempre que sigui possible, l´exèrcit ha d´anar als quartells (no a les cases particulars).
3.- Endeutament dels Comuns, universitats, Diputació del General,... S´han de prendre mesures per reduïr l´endeutament.
4.- Qüestions de jurisdicció; els problemes entre les institucions de la terra i els oficials reials; el problema de les jurisdiccions. Sortirà el Tribunal de Contrafaccions: és un tribunal de garanties constitucinals. Un tribinal de màxim rang que ha de mirar de resoldre totes aquestes qüestions que entorpeixen les Corts.
5.- Les insaculacions: La monarquia es nega a perdre el dret de les insaculacions.
b. Capítols econòmics: 1.- Barcelona aconsegueix un port franc.
2.- Felip crea una Companyia Nàutica Catalana.
3.- Felip dóna permís per enviar dos vaixells a l´any carregats de mercaderies cap a Amèrica.
4.- Llibertat de comerç per el vi i l´aiguardent català als ports de la Península Ibèrica (els obre el mercat espanyol) 5.- Felip prohibeix els teixits estarngers (proteccionisme).
6.- Habilita mà d´obra (els treu de l´Hospital de la Misericòrdia) i els posa a treballar.
El rei obté el donatiu, però comença la guerra.
La Guerra de Succesió (1702-1714) L´agost de 1704, les tropes de l´Aliança (els anglesos), ocupen Gibraltar. El aliats desembarquen al Besòs i intenten ocupar Barcelona (la ciutat es manté fidel a Felip).
El juny de 1705 és signat el Pacte de Gènova. Un representant de la noblesa rural catalana (Domènec Perera) i un patrici de Barcelona (Antoni de Paguera), els dos representants del partit austriacista, signen amb plenipotenciaris anglesos (representants del rei) un pacte en virtut del qual a canvi del suport català a Carles, Anglaterra es compromet a defensar els privilegis de Catalunya fins i tot en cas de perdre la guerra.
El partit austriacista creu que dóna cobertura al canvi de pretendent. L´any 1705, els aliats desembarquen a Dènia. El general Joan baptista Basset amb el recolçament dels maulets, ocupa València en nom de l´arxiduc Carles. L´osctubre (?) de 1705, Carles desembarca a Barcelona i entra a la ciutat després de derrotar el virrei Velasco.
Dos mesos després de l´entrada, Carles convoca Corts (inicis de desembre de 1705 fins a març de 1706). Les Corts reconeixen Carles com a rei. Fan una proclama que diu que els Borbons queden totalment inhabilitats per governar a Catalunya. Comença el debat parlamentari que se centra en aspectes polítics i econòmics.
Les Corts es fan al Palau de la Diputació del General. Els síndics filipistes no hi assisteixen (no reconeixen Carles com a rei). El grup comercial de Barcelona té molta força.
Aspectes econòmics: - S´aproven mesures de tipus lliure-canvistes (no proteccionistes); - Barcelona tindrà port franc; - Es crea una junta que vetlli per la creació d´una companyia nàutica.
- Carles concedeix 4 vaixells a l´any per comerciar amb Amèrica, i diu que fomentarà les activitats comercials.
- Es crearan noves fibres tèxtils (si fa falta portaran tècnics – no francesos - per fer aquests nous teixits.
- Promesa vaga de reformes fiscals per aconseguir un comerç lliure.
Aspectes polítics: - Es millora el Tribunal de Contrafaccions, que consta de 3 representants del rei i tres dels estaments.
- Es regula la situació de l´exèrcit a Catlunya. Els braços diuen que l´exèrcit ha de perjudicar el mínim possible al poble.
- El rei torna la facultat d´insacular a la Diputació del General.
- El Consell de Cent no queda clar.
Carles aconsegueix 1,2 milions de lliures, més 100.000 lliures per pagar la reparació dels greuges de guerra (i en matèries de contrafacció --> dietes,...).
Com s´explica el canvi de Felip (1701-02) a Carles (1705-06)? Abans s´explicava per lleialtat dinàstica (Soldevila). Altres diuen que els Aubsburg (els Austries) apoiaven les Corts del pais menrtre que els altres ren absolutistes.
Avui es ceereu que és diferent. Hi ha 5 elements: - La qüestió del Virreis: De 1698a 1701 és Virrei Jordi de Hessen, que és opular entre els dirigents i tmbé el poble. No té res a veure amb Velasco (1703-05), que és el que lliura Barcelona als francesos. Velasco no és prou hàbil de ser virrei amb Felip. Fa una politica repressiva impresionant: empresonaments. Condemnes a mort, esxpulasió del bisbe de Barcelona,... Tot contra els que ell creia que erten anti-borbònics (anti-filipistes).
- El partit austriacista a Catalunya, molt articulat: Des que Carles mor, molt articulat. Són els “constitucionalistes”, els “vigatans” (el partit va néixer a Vic); també “aligots”: aguila bicèfala a l´escut dels Austries. Aquest partit va movent les peces per aconseguir el canvi d´opció. Quan obté el pacte de Gènova (1705: pacte amb els anglesos: aquests es comprometen a ajudar militarment si els catalans reoneixen l´arxiduc com a rei).
- Accentuat sentiment anti-francès: Francofòbia a Catalunya per les constants ocupacions militars des de 1635.
- Problema de l´allotjament de les tropes. Felip no ha reparat aquest problema a les Corts de 170102). Felip aplica la repressió en lloc de la negociació.
- Ascens d´una burgesia mercantil quer es vol emmirallar amb Holanda, partidaria del lliure comerç i que es fixa en el comerç atlàntic. Per ells, és millor Carles que Felip.
La guerra continua. Carles no troba cap adhesió a Castella. Hi ha exaltació nacionalista castellana en torn a Felip.
El 25 de març de 1707, a Almansa l´exèrcit aliat és derrotat pel borbònic. Ocupació borbònica del Pais Valencià (incendi i destrucció de Xàtiva, rebatejada “san Felipe”); és abolit el Dret Privat i els furs del Regne de València. Passarà el mateix Aragó quan caigui.
El 7 de novembre de 1707, Felip V pren Lleida. El juliol de 1708 cau Tortosa. El 1710 hi ha un aofensiva aliada i per segón cop (el primer va ser el 1706), Carles entra a Madrid acompanyat per “miquelets” catalans. Pel camí, ha recuperat Saragossa. Els borbons contrataquen amb força i els aliats reben dos derrotes a Brihuega i Villaviciosa, Les possibilitats de l´Aliança a la Peninsula Ibèrica són molt limitades. El 17 d´abril de 1711 mor l´Emperador Josep I. la proclmació imperial recau en carles, que passa a ser l´Emperador Carles VI. Això és un capgirament dels plans de les monarquies europees. La Gran Aliança es desfà ( a més, hi ha un canvi de governa a Anglaterra --> més pacifistes).
El 1711 cau Girona en mans de Felip V i el 1713 se signa la Pau d´Utrecht: - Felip V és reconegut rei d´Espanya però ha de renunciar a les possessions europees (Italia).
- Anglaterra consrva Gibraltar i Menorca i aconsegueix avantatges comercials (p.e. el “asiento de negros” (esclavisme) i el “navio de permiso”).
- Els catalans són oblidats de les negociacions.
- El Tractat preveu la sortida de les tropes aliades de Catalunya.
El juliol de 1713 comença el setge de Batrcelona. Els homes de Felip V “fan neteja” (“terrorisme de guerra”) i no reconèixen els “patriotes” com a exèrcit regular (1 de cada 10 és penjat i els altres 9 a galeres). Entre 5 i 6.000 execucions a Catalunya. Bac de Roda és penjat a Vic el 1713. El 1715 el general Moragues és executat i el seu cap exposat durant 12 anys. 25 o 30.000 exiliats.
La defensa de Barcelona és en mans de voluntaris, valencians, aragonesos, castellans antiborbònics,... El setge dura 14 mesos i a Europa se sorprenen de la capacitat de resistència dels barcelonins. El comandament principal cau en mans d´Antoni Villarroel (aragonès), partidari a la part final de la capitulació (és el que rendirà Barcelona). L´altre és Rafael Casanova (Conseller en cap, màxima magistrartura del Consell de Cent). La ciutat té uns 4/5.000 defensors, l´exèrcit atacant uns 25.000.
El juliol de 1713 hi ha Junta de braços (Corts sense rei). S´ha hjagut de votar què es fa (lluita, rendició o lluita a mort). Els braç eclesiàtic s´inhibeix (les altes jerarquies estan vinculades als borbons). El braç militar després d´un gran debat, opta per la submissió. Els braç popular és el que argumenta que veient el que ha passat a València i Aragó, s´ha de lluitar a mort. “Morir lliures abans que viure esclaus”. El braç popular arrossega el braç militar que es mostra favorable. La Junta de Braços pren la decisició d´aguantar tant com es pugui per veure si algun tomb de la política exterior gira la situació, però no passa.
L´11 de setembre els borbònics prenen Barcelona i després el castell de Cardona.
EL DECRET DE NOVA PLANTA “Nueva planta de la Real Audiencia”. http://www.llibrevell.cat/nueva-planta Decretat per Castella, gairebé tot feia referència a la Reial Audiència. Francesc Ametller hi va participar. Segons les disposicions dels Borbons, queda així: - CAPITA GENERAL: Reuneix totes les atribucions (i les amplia) de virreis/lloctinents, i no té cap dels frens que paraven els peus abans als virreis (no hi ha Corts, no hi ha Generalitat). El recolza un exèrcit d´ocupació de 25/30.000 homes. Atributs: representant del rei; comendant de l´exèrcit; Governador del Principat; President de la Reial Audiència.
- REIAL AUDIENCIA: Tribunal Superior de Justícia; atribucions governatives; es montarà el “Real Acuerdo” (equilibri entre el poder militar del capità General i el poder civil de la Reial Audiència: moltes vegades estan en desacord, costa de posar-los d´acord).
- MUNICIPI: A partir de 1716-17-18 hi ha “ayuntamientos”, ja no hi ha ni “comuns”, ni “consells” ni “universitats”. També “regidors”; ja no hi ha “cònsols” ni “consellers” ni “paers “ (“homes justos”) ni “jurats”.
A les grans ciutats hi ha 24 regidors, els “caps de corregiment” en ténen 8, i entre 2 i 4 la resta d´indrets. Controlant-ho tot hi ha el Coregidor que passa a ser la peça clau del Govern municipal.
És un càrrec de nomenament reial i esta als llocs que són “caps de corregiment”. Generalment és d´origen militar i castellà. Als 12 “caps de coregiment” són nomenats els regidors pel Consell de Castella i amb caràcter vitalici.
Als llocs que no són “caps de co-regiment” el nomenament dels regidors el fa la Reial Audiència.
No són vitalicis (normalment es renoven cada 1 o 2 anys). Es busca que siguin “botiflers” (partidaris acèrrims del nou règim).
El municipi borbònic elimina qualsevol tipus de participació ciutadana (les assemblees, l´assemblea del Consell de Cent,...). Ara hi ha uns quants individus que decideixen per tothom. S´anula la possibilitat de participar amb veu i vot al regiment de la “cosa pública”. Ja no hi ha insaculació. Els nomenaments són a dit. El municipi queda totalment depenent de qui l´ha escollit (la Reial Audiència). Aquest municipi s´”aristocratitza” (no és un fet propi dels Borbons, ja hi havien precedents 200 anys abans (els nobles tenien bossa per insacular). Comtes, marquesos,... passen a ocupar la majoria de càrrecs dels ajuntaments. A Barcelona el 1718, de 24 regidors, 19 són nobles o ténen privilegi militar.
Funcionaris no catalans. Es reforça la figura del “cap”, el “degà” (el “Decano”): havía de pertànyer als grups privilegiats normalment.
Les oligarquies que hi havien amb els Austries (entre un 40 i un 55%), permaneixen amb els Borbons.
Als anys 60 del S.XVIII s´impulsen canvis per ser poc operatius els ajuntaments. Es crea el càrrec de Sindic Procurador General (aquest càrrec també l´agafen els oligarques, el “neutralitzen”.).
- DIPUTAT DEL COMÚ: També acabarà sent “domesticat”.
La divisió territorial canvia amb la Nova Planta. Fins el 1716, Catalunya estava organitzada en 15 Vegueries i 8 Sots-vegueries. L´admi nistració borbònica anula aquest marc, i instaura una divisió de Catalunya en 12 Co-regiments (de “co-regidor”): les actuals 4 capitals de provincia més Mataró (2ª ciutat de Catalunya), Cervera, Vilafranca del Penedès, Manresa, Vic, Puigcerdà, Tortosa i Talarn (per castigar Tremp que havia estat austriacista; Talarn era borbònic) La repressió també es va abattre sobre elements simbòlics: - Van fer fondre la campana que tocava al Somatent i del metall en van fer canons per la Ciutadella (la campana “Honorata”, campana major de la Seu de Barcelona).
- Derruida la piràmide (situada a la plaça del Born) commemorativa de l´entrada de l´arxiduc a Barcelona el 1705.
- Dissolució de “la Coronela” (els gremis armats); els somatents fora; tropes regulars catalanes fora.
- Construcció de la ciutadella (on hi havioa cases del barri de la Ribera: els que havien aportat més combatents). Els hi faran enderrocar als propis habitants.
- Demolició de les defenses dels castells no reials (i les muralles).
- Desarmament general de Catalunya. Fins i tot es requisen els ganivets de cuina.
- Es prohibeix de fer volar estels (no se sap perquè).
Tota aquesta repressió (encara hi havien més coses previstes que no es van fer --> concentrar la població, el que hauria implicat derruir cases i masies). La Rambla també està concebuda per a control militar.
A tot això se sumava la prepressió en el terreny econòmic: Superintendencia General del Ejército y Principado de Cataluña. José Patiño: Primer Intendent: és un càrrec (1713) d´origen francès amb funcions econòmiques i financeres. Ha d´obtenir els recursos econòmics que necessita l´exèrcit borbònic per sobreviure. Si cal, ha de crear nous impostos o incautar-se de les rendes de la Generalitat i el Consell de Cent. Es crea un nou impost, el CADASTRE.
Sobre el cadastre (es crea de desembre de 1715 fins el 1716) es diu que no es paguin més impostos que aquest. Malgrat que es digui que el cadastre sera per tothom, en realitat s´afegirà als altres impostos, i s´”abat” sobre un pais arruinat. A més, la meitat sud està revoltada i és molt dificil pagar el cadastre. Té tres tipus: Reial, personal i de guanys (“ganancial”).
- Cadastre reial: Han de tributar les persones en funció dels béns immobles que ténen (cases, terres, molins,...). Totes les propietats estan sotmeses al pagament del 10% de la seva taxació. Les terres es divideixen en 32 categoríes. Cada categoría paga segons jornals. És l´antecedent de l´Impost de Béns Immobles.
- Cadastre personal: Grava els ingressos del treball individual. Els que treballen, han de pagar un 8,5% dels sou anual dels dies feiners (antecedent de l´IRPF). Afecta jornalers, pagesos, artesans,...
els que treballen. Noblesa i clero no paguen.
- Cadastre de guanys: Grava en un 10% els beneficis obtinguts del comerç i la indústria. Paguen mercaders, comerciants, notaris i agremiats amb botiga (gent dels gremis que té botiga).
El primer any de cadastre es va enviar a l´exèrcit a cobrar i s´amenaçava el que no pagués amb acollir l´exèrcit. Es volia recaptar 1,5 milions de pesos.
Al 1731 es recapten 1,1 milions de pesos. A la segona meitat del XVIII es recapta sobre el milió de pesos. El que vol dir això és que el que es vol recaptar/aconseguir els primers anys del cadastre, és una utèntica depredació. Entre el 1716-25 hi hacentenars de compra-venmdes de cases i terres al document dels quals diu que la venda es fa per poder pagar el cadastre.
El 1735 el Superintendent SARTINE en fa una reforma. Clarifica com s´han de fer els repartiments.
La reforma és vigent fins al 1845.
El darrer àmbit de repressió és el de la cultura. El 9 d´octubre de (?) hi ha l´ordre de tancament de les Universitats d´Estudis Generals: a. S´argumenta que els nuclis universitaris han estat focus de resistència anti-borbònica (han mort centenars d´estudiants) b. Hi ha un excessiu nombre d´estudiants i això fa que molts plebeus cursin estudis.
c. Se suposa un baix nivell acadèmic.
d. la Universitat no se li poden dedicar els recursos pertinents.
e. Excessiva dispersió de les universitats.
Es centralitza tot a Cervera, amb la voluntat de recompensar un lloc de provada fidelitat a la causa felipista a la guerra. Va patir molt durant la guerra. Tamnbé el desig d´allunyar els centres itel.lectuals de Barcelona. Cervera va portar una vida dificil, mediocre. S´ha remarcat l´aillament de Barcelona; que els estudiants estaven descontents; que l´administració va abandonar Cervera després de crear-la. Es diu que les grans figures del pensament no havien estudiat a Cervera. Malgrat tota la induficiència de mitjans, sortiren homes de prestigi: els Germans Finestres (Història); Dret. Llàtzer de Dou,...
A partir de mitjans del S.XVIII van començar a florir molrtes acadèmies a Barcelona (Acadèmia de Nàutica, de Medicina, de Belles Arts,...) El tema lingüistic: Judicis, ensenyament i educació en castellà.
En matèria d´ensenyament era més complicat perquè la gent no entenia el castellà.
Castella diu als co-regidors: “Conseguir el efecto sin que se note el cuidado” (anar-ho introduïnt sense que es noti). Fins al S.XIX no s´introduirà a les actes notarials; als llibres sagramentals a la primera meitat del XIX. Ensenyament en català fins al 1768. Carles III diu que l´ensenyament és obligatori fer-lo en castellà.
...