Tema 3 Derecho de Sucesiones (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Derecho de Sucesiones
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 13/12/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3. LA INEFICÀCIA DELS NEGOCIS JURÍDICS TESTAMENTARIS 1.- CONCEPTE I CLASSES El Capítol II del Títol II del Llibre IV té com a rúbrica la Nul3litat i ineficàcia dels testaments i de les disposicions testamentàries. En aquest capítol es regulen una pluralitat de causes que poden comportar la ineficàcia (no producció dels efectes jurídics) La nul·litat seria una de les causes d’ineficàcia. D’aquesta manera, la ineficàcia dels negocis jurídics pot venir determinada per dos grups de problemes en el testament:  Defectes estructurals en el testament, codicil o memòria testamentària, que poden afectar a tot el negoci o una part.
o Afecta en part: provocarà la nul·litat de les disposicions afectades (nul·litat o ineficàcia parcial) o Afecta en tot el negoci: provocarà la nul·litat de tot el negoci (nul·litat o ineficàcia total). Ex: supòsits d’incapacitat per testar, vicis de la voluntat, manca de forma, incompliment de solemnitat, d’institució d’hereu, i en el cas de codicil o memòria testamentària el contingut extralimitat.
Aquesta nul·litat i ineficàcia testamentaria té un regim jurídic diferent de la contractual. Tot el què suposadament es sap de la ineficàcia i nul·litat dels contractes, només es pot aplicar a la nul·litat i ineficàcia de les disposicions testamentaries.
 Circumstàncies sobrevingudes que impedeixen que el negoci mortis causa o la disposició testamentaria, tot i haver estat format correctament, desplegui la seva eficàcia típica: revocació, renúncia, ineficàcia per la crisi matrimonial sobrevinguda, inhabilitat i indignitat per succeir, i la caducitat.
2.- NUL·LITAT La nul·litat del negoci mortis causa o de la disposició testamentaria es deu a la concurrència d’un defecte estructural que provoca la seva completa ineficàcia. La nul·litat pot afectar a tot el negoci jurídic o només a alguna o algunes de les seves clàusules. En aquest segon apartat també cal distingir les clàusules de nul·litat del testament, del codicil, i la memòria.
A). Causes de nul·litat • Manca de la capacitat del testador: No tenen capacitat per a testar els menors de 14 anys si el testament és notarial i tampoc la tenen els menors de 18 en el testament hològraf, tret que estiguin emancipats; així com qui no gaudeixi de la capacitat natural • en el moment de l’atorgament per a qualsevol.
Defectes formals: Art. 422.1.1 estableix que el incompliment de les formes testamentaries (testament notarial obert i tancat i testament hològraf) o de qualsevol solemnitat exigides per a cada tipus testamentari, determina la nul·litat del testament.
(Ex: manca de signatura de testimonis quan han d’intervenir, falta d’indicació de l’hora o del lloc o de les formalitats autoimposades per el testador per atorgar vàlidament una • memòria testamentaria.) La manca d’institució d’hereu, llevat dels testadors tortosins i llevat que s’hagi designat un o mes marmessors universals. La manca d’institució d’hereu pot ser originària (el document no la conté) o sobrevinguda (el que he cridat com a hereu s’ha mort o no vol acceptar l’herència o és inhàbil per a succeir, aquí el regim és diferent). La qual cosa pot determinar que tot el testament és nul o bé la conversió en codicil de • determinades clàusules si es compleixen en requisits legals.
Contingut extralimitat: el codicil no pot contenir ni modificar la institució d’hereu, i la memòria testamentària no pot contenir disposicions que superin el 10% del cabdal • relicte. La extralimitació comporta la nul·litat dels negocis mortis causa.
Els vicis de la voluntat: L’anàlisi dels vicis de la voluntat requereix tenir en compte primer l’especial característica de la voluntat testamentaria. El testament no conté una declaració de voluntat receptiva i és un acte unilateral. Per tant, no s’han de tenir en compte els interessos de la contrapart o d’un tercer. Per altra banda, el testador no pot intervenir en la impugnació manifestant que el vici va afectar a la seva voluntat. Per això, en el cas de l’error el vici ha de deduir-se del propi contingut testamentari.
(art.422-2.1).
S’ha de distingir entre: o Vicis que poden afectar tot el negoci mortis causa o Vicis que afecten només alguna clàusula.
En un cas pot ser que el testament es mantingui si només afecta a un llegat i NO a la institució d’hereu. En canvi si afecta a la institució d’hereu el testament és nul, encara que pugui valer com a Codicil en la resta. (Art.422.1).
L’art 422-1 disposa que és nul el testament atorgat “amb engany, violència o intimidació greu”.
-Engany o dol: algú que ha maquinat per a determinar la voluntat del causant d’una manera que altrament hagués estat diferent.
-Violència o intimidació greu: s’està comminant la persona mitjançant la força o amenaça a atorgar testament o incloure unes clàusules que altrament no hagués atorgat.
Caldrà tenir en compte les condicions personals del causant la voluntat del qual va resultar viciada (edat, fortalesa, etc). Les concretes disposicions testamentàries atorgades amb engany o violència i intimidació greu són igualment nul·les, sense que necessariament hagi de suposar la nul·litat de tot el negoci jurídic. Per tant, si el dol afecta al negoci jurídic sencer és nul, si afecta a alguna clàusula es nul·la, en funció de quina clàusula determinarà que el negoci es mantingui o sigui nul.
L’art. 422.2 contempla com a vici testamentari l’error, però només en relacions a les disposicions testamentàries (no al negoci jurídic sencer). Diu que son nul·les les disposicions testamentàries si s’han atorgat per error en els motius. Això és degut a la irrellevància del error en l’acte d’atorgament del negoci, ja que el motiu del testament és el destí dels béns per després de la mort, i la resta de motivacions són accessòries; és per això, que és impossible d’imaginar el supòsit en què el testador cometi un error en atorgar els seus béns i tot i així ho faci d’acord a la seva voluntat. És per això que l’error es centra en les clàusules testamentàries.
Són nul·les les disposicions atorgades amb error en la persona o en l’objecte: Ex. el testador volia testar a favor d’una persona i ho fa en favor d’una altra; o atribueix un objecte diferent del què volia. Si tot i existir l’error, es pot conèixer a la persona que realment volia instituir o afavorir el testador, o bé l’objecte, el testament o la concreta disposició serà vàlids.
És també nul·la la institució successòria fonamentada en un motiu erroni, sempre que la existència del motiu i el seu caràcter determinant puguin ser coneguts a través de la pròpia declaració de voluntat testamentària. (art.423-11; 422-2). Ex: institueixo hereu al Pau perquè crec que em va salvar la vida, sent fals.
A més afegeix que la creença errònia de la mort del hereu instituït que motiva l’atorgament d’un testament posterior rep un tractament similar. (art.422-2.2). D’aquesta manera, si del testament es desprèn l’error en quant a la mort del instituït en un testament anterior i que aquest va determinar l’atorgament del nou, serà hereu aquell que va ser instituït en un testament anterior i que el testador creia erròniament que havia mort, tot i que subsistiran els llegats i les demés disposicions a títol particular del testament posterior..
B). L’acció de nul·litat testamentària Mitjançant l’acció de nul·litat es pot obtenir la declaració judicial de nul·litat del negoci mortis causa, o una de les seves disposicions, si està afectat per alguna de les causes de nul·litat que es nombren anteriorment. L’Art. 422-3.1 adverteix que l’acció només es pot exercir un cop s’ha obert la successió, doncs és lògic tenint en compte que només adquireix eficàcia jurídica amb la mort del causant i mentre el testador és viu el seu testament no desplega efectes jurídics i per tant no es pot impugnar, i SÍ es pot revocar per ell.
Tot i ser una acció de nul·litat no és pública sinó que la legitimació activa només correspon a aquells qui, en virtut d’una expectativa successòria, pot afavorir la declaració de nul·litat.
(Ex: estan legitimats entre d’altres, el que serà hereu abintestat quan el testament és nul; si s’han instituït dos hereus en un testament anterior que ha de ser eficaç per nul·litat del posterior, l’hereu que heretarà tota la herència per creixement si la institució de l’altre hereu fos nul·la, etc).
Per tant, la nul·litat testamentaria -a diferència de la contractual- només es pot declarar a instancia de part, MAI d’ofici. L’acció NO és personalíssima, ja que es transmet als propis hereus; en canvi, NO la poden utilitzar els creditors de la herència, que no gaudeixen de legitimació per exercir-la. (art.422-3.4).
La legitimació passiva correspon als qui han estat instituïts en la clàusula o el testament (bàsicament l’hereu o l’hereu instituït), la nul·litat del qual es pretén i SEMPRE el marmessor universal, perquè la funció pròpia del marmessor és la defensa de la validesa del testament.
Per tant, serà ell el demandat.
L’acció de nul·litat s’extingeix per dos causes:  Caducitat de l’acció: 4 anys des de que la persona legitimada coneix o ha pogut conèixer la causa de nul·litat. (art.422-3.2, en relació al 122-5).
 Per actes propis dels legitimats activament: si els legitimats activament accepten d’alguna manera la validesa del testament i l’executen com si fos vàlid. La renúncia pot ser expressa o tàcita i per tant, no poden exercir l’acció de nul·litat aquelles persones que coneixent la possible causa de nul·litat, admeten la validesa del testament o de la disposició testamentària després de la mort del testador, l’executen voluntàriament o renuncien a l’acció. (art.422-3.3).
Una clàusula habitual en els testaments és: “deshereto qui impugni el testament”. Aquestes clàusules no son eficaces en virtut de l’art. 423.18 perquè el testador no pot privar a ningú de l’exercici de l’acció de nul·litat quan el testament és nul per concórrer alguna de les causes. El testador haurà de procurar no formular la prohibició com a condició resolutòria de la institució d’hereu, doncs en tal cas infringirà el principi “semel heres semper heres.” C). Efectes de la nul·litat.
La nul·litat provoca la ineficàcia o bé del negoci jurídic o bé de la clàusula, i a partir d’aquí cal veure si hi havia un testament anterior o no.
La declaració de la nul·litat del testament té com a conseqüència la seva TOTAL ineficàcia. Si el testador va atorgar anteriorment un altre testament vàlid, serà el eficaç ja que com que el posterior NO és vàlid, manca de força revocatòria del anterior (art.422-9.2), i per tant la successió es regirà per aquest testament anterior. El testament posterior pot esdevenir com a Codicil i complementar el testament anterior. Si el testament anterior és nul anirem a l’anterior i així successivament.
Si el causant no hagués atorgat cap testament anterior que sigui vàlid, aleshores s’hauria d’obrir la successió intestada (art.422-4).
Si la nul·litat afecta només a alguna de les disposicions del testament provoca la nul·litat d’aquesta i no de tot el negoci jurídic, per tant es manté la validesa de les institucions i clàusules testamentaries, sense que esdevingui nul el testament, tret que del context del testament resulti que el testador no hauria ordenat les disposicions vàlides sense la disposició nul·la. (Art.422-5). És, per tant, un supòsit de interpretació de la voluntat del testador sobre la base d’elements intrínsecs. A més, cal dir que la resta del negoci manté la eficàcia llevat que la clàusula nul·la sigui la de manca d’institució d’hereu.
Com a efecte de la nul·litat del testament, esdevenen nuls els Codicils i les memòries testamentàries del testador relacionades amb el testament, tret que siguin compatibles amb un testament anterior que resulti ineficaç per la ineficàcia del posterior afectat per la causa de nul·litat (art.422-4.2).
D). La conversió del testament nul.
Tot i ser nul el testament, el principi favor testamenti permet la conservació, sempre que sigui possible, dels màxims efectes de la declaració de la última voluntat. I per tant, preveu la conversió del testament nul o ineficaç, tant des de la vessant d’una conversió material, com formal. (art.422-6).
La conversió material es produeix en el supòsit de l’anomenada “clàusula codicil·lar”: el testament que, per la manca d’institució d’hereu, és nul ja sigui perquè manca originària o sobrevingudament, val com a codicil i produeix els seus efectes típics com a tal si compleix amb els requisits formals d’aquest. Així, el negoci jurídic nul es transforma en un altre que és capaç de complir, el propòsit perseguit per el causant que és regular la successió segons la seva voluntat. Ara bé, amb la conversió només subsistiran aquelles disposicions pròpies del testament que puguin formar part del contingut del codicil.
La conversió formal (art.422-6.2) és la transformació del negoci nul per defectes de forma en un altre que pertany al mateix tipus els requisits del qual formal SÍ es compleixen. Això és el que succeeix quan el testament tancat que és nul per defecte formal val com a testament hològraf si compleix amb els seus requisits, és a dir, si es manuscrit i indica el lloc i la data d’atorgament. (Art.421-17).
E). La nul·litat del Codicil i la Memòria testamentària.
Les causes de nul·litat són aplicables al Codicil i memòria testamentaria, ja que són causes generals de nul·litat dels negocis d’última voluntat. Però, en especial, es produirà la nul·litat en els supòsits de contingut extralimitat especial, que podrà referir-se a la clàusula en qüestió (Ex. institució d’hereu en el Codicil) o bé a tot el negoci (la memòria testamentaria en la que es destinen els béns per valor superior al 10% del cabdal relicte.
Pel que fa a la memòria, és nul·la quan s’incompleixen els requisits formals autoimposats per el testador en base l’art.421-21.1.
3.- REVOCACIÓ.
A). Concepte i classes Concepte El testament és un negoci essencialment revocable (art.422-8). El terme “revocació” té un doble sentit: com efecte jurídic i com supòsit de fet que provoca aquest efecte jurídic.
Habitualment la revocació es presenta com a efecte jurídic, que consisteix en impedir que un testament anterior al supòsit de fet revocatori aconsegueixi, com a conseqüència de la mort del causant, la seva eficàcia jurídica típica de testament. Per tant, no vol dir altra cosa que el testament deixa de ser eficaç i s’elimina el seu valor com a negoci jurídic. NO que deixa de ser vàlid. Per tant, no vol dir que s’anul·li el testament anterior, doncs no afecta ni a la existència ni a la validesa de la declaració de voluntat testamentaria. La validesa depèn del compliment dels seus requisits formals de capacitat i contingut. Quan es revoca s’està dient el testament anterior no es vol que sigui eficaç però NO l’estic anul·lant. La revocació només afecta la eficàcia jurídica i NO determina que el testament anterior perdi la seva la validesa, doncs pot continuar sent vàlid, pot recobrar eficàcia jurídica si el supòsit de fet revocatori manca d’efectes. L’art.422-9,4 contempla que un testament anterior revocat recuperi la eficàcia.
Només un testament vàlid pot ser eficaç, tot i que hagi estat revocat.
(Ex: El testador ha atorgat 4 testaments en vida. Si l’últim és nul, mancarà d’efecte revocatori, i el que regirà la successió serà el penúltim que s’ha atorgat. Si aquest també fos nul, aleshores l’eficaç seria l’antepenúltim, i així successivament, de manera que únicament en el cas que tots estiguessin afectats de nul·litat s’obriria la successió intestada.) Com a supòsit de fet , pot tenir un origen testamentari (si s’atorga un nou testament), o no (la revocació material). Això determina que es tracti d’un efecte jurídic voluntari “ex voluntate” (art.422-9.1), és a dir la revocació que ordena el testador i que depèn de la seva voluntat o ser un efecte legal “ex lege” (art.422-9.2), el simple fet d’atorgar un testament posterior, qualsevol que fos la intenció del testador al atorgar-lo i del seu contingut, provoca que el testament anterior quedi revocat i, no produeixi efectes. Ara bé, per aconseguir la eficàcia revocatòria, el testament posterior ha de ser vàlid, i per tant ha de complir amb tots els requisits formals i eficaç. Si el testament es coneix però s’ha destruït sense possibilitat de reconstrucció, NO produeix l’efecte revocatori. (art.422-8.1).
Pel que fa l’origen del supòsit de fet pot ser: o Testamentari: revocació expressa o Extratestamentàri (revocació material): Si apareix trencat o esquinçat el testament hològraf, però sempre que hi hagi capacitat natural i testamentari en el moment que s’ha destruït el testament.
El que sí que cap és la existència d’una voluntat destinada a evitar aquest efecte ex lege art. 422.9: si el testador ordena de forma expressa en el testament que l’anterior subsisteixi total o parcialment, aquest manté la eficàcia en tot quan l’atorga’t posteriorment no revoqui, o en les parts a què no s’oposi o a que no contradigui. (Ex. Jo puc dir que el testament es manté totalment o nomes en part. Si no es diu res queda revocat completament i deixa de ser eficaç.
La revocació pot ser en part o total). (Ex: Si jo quan atorgo un nou testament i em vull assegurar que es mantingui una clàusula del anterior, en base l’art.422-9 ho he de dir expressament al testament; Si pel contrari no ho menciono expressament la revocació es produeix ex lege, sigui compatible o incompatible el contingut.) Revocació total i parcial La revocació pot ser total o parcial, és a dir, es pot referir a tot el testament anterior i també el testament anterior pot mantenir algunes de les seves clàusules. (art.422-9 p.3) El que sí que està clar és que en qualsevol dels dos testaments hi ha d’haver la necessitat d’institució d’hereu en la successió, de tal manera que l’art.422-9.4 estableix que quan el causant ordena que recobri eficàcia un testament anterior revocat ha de confirma al menys la institució d’un dels hereus instituïts en el testament anterior.
Pel que fa al tema de la compatibilitat entre els continguts del testament parcialment revocatori i del parcialment subsistent: Si hi ha comptabilitat entre les clàusules, regeixen alhora les del testament posterior parcialment revocatori i les del testament anterior parcialment subsistent, si no queden revocades.
Revocació expressa i tàcita La revocació és expressa quan el testador la ordena en el testament. (art.422-9.1). La voluntat revocatòria ha de fer-se mitjançant alguna de les formes testamentàries admeses, però simplement amb un testament.
La revocació tàcita (art.422-9.2) es troba quan l’atorgament d’un testament vàlid i eficaç revoca de ple dret el testament anterior. El simple fet d’atorgament d’un testament posterior, sigui quin sigui el contingut, produeix l’efecte revocatori. És per això que es tracta d’un efecte ex lege, ja que no deriva d’una voluntat específica destinada a aquesta finalitat, sinó que qualsevol que sigui la intenció del causant produeix la revocació.
Excepció: l’atorgament d’un nou testament per la creença errònia que ha mort l’instituit en el testament anterior. En aquest cas, l’hereu segueix sent l’instituit en el testament anterior, tot i que subsisteixen les disposicions a títol particular que afectin a aquell. (art.422-2.2).
B). El testament merament revocatori. (art.422-9.5) La revocació del testament comporta que la successió NO és regeix per el testament anterior (que perd la eficàcia) sinó per el testament nou que s’atorga amb posterioritat. Per això la importància de l’hora en el testament. Això pressuposa que el testament posterior té un contingut regulador de la successió, és a dir, que conté clàusules en les que s’ordena la successió i es destinen els béns. Tot i així, és possible que el testador es limiti, a revocar el seu testament anterior, sense establir un altre contingut testamentari. És el que s’anomena testament merament revocatori, ja que manca d’un altre contingut que no sigui la voluntat de privar d’efectes al testament anterior, però sense decidir directament sobre la institució d’hereu ni realitzar altres atribucions mortis causa. NO per això és nul, el que passa és que s’entén que el causant renuncia a regular per si mateix la successió remetent-se a les normes de la successió intestada, d’acord al principi de necessitat d’hereu. (art.422-9.5). Això no significa que s’obri una successió intestada. ÉS TESTAMENTARIA, però se li apliquen els ordres de la successió intestada, de tal manera que els hereus es determinen amb els art.442-1 i ss.
C). La revocació material Destrucció del negoci d’última voluntat atorgat en forma hològrafa, entenen per destrucció no només la desaparició completa del testament, sinó també la pèrdua de la seva autenticitat.
L’art.422-10.1 estableix que el testament i el codicil hològrafs i les memòries es presumeixen revocades si apareixen esquinçats o inutilitzats, o si les firmes que els autoritzen apareixen esborrades, raspades o esmenades sense salvar. Com tot supòsit de revocació, suposa la voluntat del causant de privar d’efectes al testament anterior. És per això que el precepte únicament preveu una presumpció de revocació davant d’aquesta destrucció material del testament, que es confirma si la pèrdua de la autenticitat del testament o codicil hològraf o la memòria testamentaria respon a la vertadera voluntat del causant de deixar-lo sense efecte.
En canvi, si això ha ocorregut sense la voluntat del testador, el negoci NO queda revocat.
(art.422-10.1).
Si per atorgar testament és necessari tenir capacitat natural en el moment de l’atorgament, per a revocar un testament SENSE atorgar-ne un de nou, com ara, també. Per tant, no tindrà eficàcia revocatòria la destrucció material del testament si ha succeït estant el testador en estat d’enfermetat mental.
L’art.422-10 ap. 2 ens ve a dir que si hi ha només alguna esmena o modificació en el text del testament o codicil hològrafs, es presumeix una voluntat revocatòria parcial i no de tot el negoci, però sempre que es doni el compliment als requisits de la forma hològrafa.
D). La revocació de codicils i memòries testamentàries.
D’acord a l’art.422-9.2, l’atorgament de testament posterior revoca els codicils i les memòries testamentàries anteriors, amb independència del seu respectiu contingut, tret que el testador declari expressament que subsisteixen en tot o en part del seu contingut. (art.422-12.1).
Pel que fa a la revocació del codicil per un altre codicil, s’ha de tenir en compte que la revocació expressa funciona igual que el testament, però NO la tàcita. D’acord a l’art.42212.3, la revocació expressa d’un codicil pot realitzar-se en un altre codicil: serà suficient que el causant manifesti la seva voluntat revocatòria del codicil anterior.
Pel que fa a la revocació tàcita, NO existeix la revocació total tàcita del codicil. L’art.422-12.2 estableix que el codicil posterior només revoca el anterior en aquell que resulti modificat o incompatible, pel que haurà que atendre al respectiu contingut per comprovar si existeix modificació o incompatibilitat. Per tant, d’acord a aquest precepte, cap la coexistència de diversos codicils atorgats per el mateix causant, que regulin tots ells la successió conjuntament. El sol fet d’atorgar un codicil posterior no revoca l’anterior, nomes es revoca en allò que en contingut sigui incompatible La modificació i incompatibilitat venen determinades per el temps del seu atorgament: les clàusules del codicil més recents prevalen sobre el més antic en tot allò modificat o incompatible.
En relació a la memòria testamentària, la seva revocació expressa pot tenir lloc tant en codicil com en memòria testamentària posterior. Pel que fa a la revocació tàcita, regeix el mateix principi que en relació amb el codicil (art.421-21.1), de tal manera que poden conviure diverses memòries testamentàries, si bé les posteriors revocaran parcialment les anteriors en allò que es presenti com a modificat o incompatible.
E.) La revocació de testament per pacte successori.
L’art.432-23 disposa que l’heretament posterior vàlid revoca el testament, el codicil i la memòria testamentària anteriors, amb independència del seu contingut, tot i que puguin resultar compatibles 4.- LA INEFICÀCIA DE LES DISPOSICIONS A FAVOR DEL CÒNJUGE O CONVIVENT EN CASOS DE CRISI DE LA PARELLA.
Un supòsit d’ineficàcia de les disposicions testamentàries ho constitueix el divorci, la nul·litat o la separació del matrimoni i la extinció de la unió estable de parella, quan es tracta de disposicions a favor del cònjuge o del convivent. (art.422.13).
El legislador català, presumeix que si algú ordena disposicions testamentaries a favor del cònjuge és perquè és el cònjuge i per tant si ho deixa de fer no les hauria fet. Per això l’art.
422.13 preveu ineficàcia a favor del cònjuge en cas de separació, divorci o nul·litat del testament.
Es indiferent la manera com s’atorgui la institució i s’hagi dit institueixo o llego. Igualment és indiferent el temps que hagi transcorregut entre la mort del causant i el divorci, la separació o nul·litat.
Es reafirma que la ineficàcia és automàtica independentment del temps que transcorri. A no ser que del testament es desprengui que el causant, malgrat la crisi matrimonial, hagués afavorit igualment al seu cònjuge. Per tant, si la crisi és anterior al testament, no es produirà la ineficàcia.
En la transitòria segona de la LLei 10/2008 del llibre 4rt, igual que el codi de successions estableixen que com que en definitiva és una norma de integració de la voluntat del causant, s’aplica als testaments independentment de la data que es van atorgar, per tant, tot i que el testament s’atorgui abans de l’entrada en vigor del CS.
5.- LA CADUCITAT La caducitat és aquella modalitat d’ineficàcia dels testaments a causa del transcurs del temps quan no es compleixen aquelles formalitats que l’ordenament exigeix després de l a mort del causant. Aquesta ineficàcia només afecta als testaments i codicils atorgats de forma hològrafa.
L’art.421-19 disposa que els testaments hològrafs caduquen si no es presenten per que siguin adverats en el termini de 4 anys contats de la mort del testador i no es protocol·litzin en el termini de 6 mesos contats des de la resolució del expedient. Si es compleix qualsevol dels dos terminis, el testament hològraf esdevé ineficaç, tot i complir amb els requisits de validesa. El termini de 4 anys no provoca la ineficàcia del testament hològraf si durant el seu transcurs s’interposa una demanda sobre la seva validesa; una vegada ferma la resolució judicial que posa fi al procés judicial, comença a córrer el termini de caducitat de 6 mesos en el què ha de protocol·litzar- se el testament hològraf declarat judicialment vàlid.
La caducitat: només afecta a les formes hològrafes de testaments. Hi ha un termini de caducitat de 4 anys i 6 mesos d’ençà que s’ha adverat el testament, si passen els terminis el testament caduca i esdevé definitivament ineficaç encara que fos vàlid i que cumplis els requisits de forma.
...