Tema 2 (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Veterinaria - 2º curso
Asignatura Fisiologia
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 01/01/2015
Descargas 9

Vista previa del texto

FACTORS QUE CONDICIONEN L’ ACCIO HORMONAL Analitzem l’equació: Podem determinar quins factors actuaran sobre l’acció hormonal a nivell de l’equació.
1.-QUANTITAT D’HORMONA SINTETITZADA  Si tenim més hormona l’equilibri es desplaça a la dreta i tindrem més resposta. Hi ha factors que influeixen en la quantitat d’hormona. Hi ha estimuladors, inhibidors i preparatoris. Un factor que estimula una hormona és aquell que estimula la seva síntesi. Un preparatori consisteix en la síntesi d’una substancia que actua sobre els enzims que intervenen en la síntesi de la hormona. Ex: l’adrenalina es forma a partir de la noradrenalina gracies a un enzim. Hi ha una hormona que és el cortisol que pot incrementar la quantitat de l’enzim que transforma la noradrenalina en adrenalina. Quan hi ha nivells alts de cortisol no s’allibera adrenalina però si hi hagués l’efecte d’alliberar adrenalina en tindríem més perquè se’n formaria més.
2.-AFINITAT  És molt important, molt més intensa que qualsevol altra força i depèn de l’estructura química de la hormona i el receptor. Si la hormona i el receptor s’uneixen bé donen una bona resposta. Si l’afinitat baixa la resposta no funciona. Hi ha moltes coses que modifiquen l’afinitat perquè els receptors són proteïnes i la presencia de ions, el pH afecten a les proteïnes i canvien l’afinitat. Hi ha dessensibilització a la hormona. El teixit no és sensible a la hormona perquè el receptor ha perdut afinitat. N’hi que tenen més tendència i altres menys. Els tirosina quinasa tenen molta tendència a dessensibilitzar-se.
3.-NOMBRE DE RECEPTORS  Si varia tenim canvis en l’acció hormonal. Si hi ha més receptors la resposta ha de ser més important. Hi ha canvis en l’expressió del gen que codifica pel receptor que pot ser condicionat per altres hormones o per la pròpia hormona. Si hi ha canvis produïts per la mateixa hormona parlem de regulació homòloga.
Si és una altra hormona parlem de regulació heteròloga. A més pot ser ascendent o descendent.
  Descendent: Reducció del nombre de receptors expressats. Els receptors es saturen perquè hi ha massa hormona i s’endociten els receptors per anar acabant la resposta. Regulen descendentment la resposta.
Solen ser transitoris i depenen de la concentració elevada de la hormona. No hi haurà tan d’efecte com esperàvem. Regulació descendent homòloga. La presencia de nivells crònicament alts d’una hormona pot provocar aquests fenòmens.
Ascendent: Als teixits hi ha vesícules amb receptors de reserva que poden sortir a la superfície i ser funcionals. Quan hi ha nivells baixos d’una hormona de forma sostinguda de vegades es poden expressar els receptors de reserva i tenim una regulació ascendent. Malgrat hi ha poca hormona els efectes són més alts del que esperàvem.
En la heteròloga hi ha una altra hormona que actua sobre el receptor i modifica la seva expressió. Ex: les hormones tiroïdals tenen una estructura molt diferent de l’adrenalina però incrementen el receptor β-adrenèrgic que és el receptor de l’adrenalina, per tant si hi ha adrenalina l’efecte serà major de l’esperat. És heteròloga perquè aquesta hormona és molt diferent al receptor i no interactuen.
1 4.-PROTEÏNA DE TRANSPORT  Molt important per a les hormones lipofíliques. La quantitat de la proteïna de transport és molt important perquè està protegint la hormona de la degradació. Si hi ha més proteïna de transport la semivida por ser més llarga. La hormona lliure actua amb el receptor però si hi ha molt proteïna de transport hi haurà poca hormona que pugui interactuar amb el receptor. En el moment que hi ha poca hormona lliure solen existir mecanismes de regulació que activen la seva secreció per això són efectes transitoris.
5.-AFINITAT A LA PROTEÏNA DEL TRANSPORT  Igual que els receptors tenen una afinitat per la hormona que transporten. Hi ha fàrmacs que competeixen per a la mateixa proteïna de transport i poden alterar la seva afinitat. Hi haurà més hormona lliure hi farà més efecte.
6.- EXPRESSIÓ I ACTIVACIÓ D’ENZIMS METABOLITZADORS ORGANITZACIÓ DEL SISTEMA ENDOCRÍ: Tenim l’hipotàlem que regula molt. La hipòfisi fa moltes coses però no totes. A la imatge falten òrgans endocrins. Hi ha moltes funcions que depenen de l’hipotàlem i la hipòfisi.
La hipòfisis està enganxada a l’hipotàlem però el seu origen embriològic ens mostra que és un òrgan mixt format per dos tipus de teixits. La part anterior que és de color rosa es forma de la faringe i xoca amb la part nerviosa. Tenim una part de la hipòfisi que deriva del teixit nerviós i l‘altre de la faringe. En llibres anglesos parlen de la hipòfisi anterior com a glàndula pituïtària i la posterior es la hipòfisis.
HIPOTÀLEM: És un centre de control que rep inputs molt fiables. Provenen del sistema reticular activant que es l’estructura del sistema nerviós que regula l’estat de son i de vigília. Els reptes que enes esperen dormint són diferents als d’activitat. N’hi ha molts més d’inputs. Per exemple de sistema òptic que a part d’informació visual aporta informació lluminosa i és molt important per animals i plantes. Regula com produir calor, administrar energia i reserves... Al final la informació la vehicula a la hipòfisis que informa altres òrgans perifèrics.
  Hipòfisis anterior: Es regulen aspectes relacionats amb la taxa metabòlica, la resposta d’estrès, creixement, reproducció... que tenen a veure amb la disponibilitat de l’energia. La regulació de l’energia ve regulada per la hipòfisi anterior Neurohipòfisis: Hi ha més relació amb la regulació hidrosalina i de quantitat d’aigua de l’organisme. Part i ejecció làctica.
2 Tenen una relació especial la hipòfisi i l’hipotàlem perquè l’arribada de les hormones de l’hipotàlem que són neurohormones que van a parar a uns vasos que fan un sistema porta. Son vasos que s’unifiquen i després es ramifiquen. L’hipotàlem produeix neurohormones que van a unes vasos que fan això i després arriben a la hipòfisis anterior. Arriba a concentracions importants a la hipòfisis. Les hormones arriben per via sanguínia, per un fluid (humoral).
L’esquema conté molta informació. A cada requadre tenim el nom de les hormones. En negre l’hipotàlem i en rosa l’adenohipòfisi.
1. La GHIH i PIH són de color vermell perquè són inhibidores. La H vol dir hormona, R vol dir Releasing que significa alliberació. Hormones que provoquen l’alliberació d’altres. La I vol dir inhibidora. Per tant la GHIH és la hormona inhibidora de la GH i la GHRH és la hormona alliberadora de la GH. GH vol dir hormona de creixement. (G = growth). En funció de quina hi hagi més hi ha cèl·lules que tenen receptors per aquestes hormones i en funció del que s’alliberi fan una cosa o un altra, són les hormones somatotropes. Tenen una acció general perquè actuen a molts llocs. Eixos funcionals vols dir que tenim una regulació hipotalàmica que involucra altres òrgans perifèrics. Hi ha dues hormones principals que regulen la secreció d’hormona del creixement que són la GHIH i la GHRH.
3 2. PRH hormona alliberadora de prolactina. PIH hormona inhibidora de prolactina. Segons quina predomini s’allibera prolactina o no. Actuen sobre la glàndula mamaria i les gònades.
3. CRH és la hormona alliberadora de corticotropina que actua sobre les cèl·lules corticotropes que fabriquen corticotropina. Tropina vol dir estimuladora i cortico còrtex, per tant és la hormona estimuladora del còrtex adrenal. Regulen el metabolisme glucídic en situacions d’estrès.
4. TRH és la hormona alliberadora de tirotropina que produeixen les cèl·lules tirotropes. La tirotropina és la hormona estimulant del tiroides, i per tant actua sobre la glàndula tiroides.
5. GnRH és la hormona alliberadora de gonadotropines que es produeixen a les cèl·lules gonadotropes. Actuen sobre les gònades estimulant-les. Són dues la primera és la estimuladora dels fol·licle (FSH) si l’altra la luteïnitzant (LH). Tenen efectes sobre les gònades d’ambdós sexes.
CARACTERISTIQUES DE LES HORMONES HIPOTALÀMIQUES.
1. Tenen un patró de secreció pulsàtil. Totes són neurohormones. Per a que una neurona alliberi alguna cosa s’ha de despolaritzar, per això tenen secreció pulsàtil. Si seguim els pulsos hi ha moments on n’hi ha molts i moments en que n’hi ha pocs. A nivell de concentració de sang de vegades n’hi ha molt o poc.
2. Estimulen la secreció d’hormones de la adenohipòfisi que es troben ja emmagatzemades. Les cèl·lules de l’adenohipòfisi tenen la seva secreció emmagatzemada en vesícules. El primer que fan es produir l’alliberació i després promouen la síntesi. Es fa així perquè es tarda en produir aquestes hormones. El segon efecte és de reposició.
3. Efecte hiperplasic i hipertròfic en les cèl·lules dianes. Fan que les cèl·lules deixin anar les hormones que tenien preparades i que processin el transcrit i fabriquin més hormona. Si l’estímul és persistent les cèl·lules augmenten en nombre i en mida. S’hiperplasien i s’hipertrofien.
4. Regulen el seu propi receptor de forma homòloga.
*Són molt variades quan a estructura. Poden ser pèptids com la GHRH o amines com la PIH.
4 Les hormones de la hipòfisi anterior són similars perquè la seva estructura varia en pocs aminoàcids.
Tenen un origen comú des del punt de vista evolutiu.
La ACTH prové d’un precursor multihormonal que es troba a les cèl·lules corticotropes que és el ProOpiomelanocortin (POMC). Pro vol dir precursor. Opio vol opioide. És un precursor que conte pèptids opioides i un precursor de substancies que són estimulants dels melanòcits (melano) i actua sobre l’escorça adrenal (cortico). Les cèl·lules corticotropes l’expressen i després el processament postraduccional fa que hi hagi ACTH i a més es formen altres pèptids com les MSH que són estimulants dels melanòcits. La quantitat de ACTH depèn de la modificació postraduccional que es produeixi, i això és regulable en funció de la zona o del que necessitem.
*La part intermèdia de la hipòfisis té molt poc desenvolupament i està formada per cèl·lules corticotropes que tenen una interacció directa amb les neurones de l’hipotàlem. Estan subjectes a estímuls nerviosos directes de l’hipotàlem.
Mentre que les altres cèl·lules corticotropes depenen que els hi arribin les hormones estimuladores per via sanguínia. Les de la zona intermèdia només necessiten estimulació nerviosa.
TSH, FSH i LH tenen una part de la seva estructura idèntica. Són glicoproteïnes molt complexes amb dues subunitats α i dues β. Les α sempre són iguals. Però la β és diferent en cada cas.
La neurohipòfisis és nerviosa. Les neurones tenen el soma a l’hipotàlem i a la neurohipòfisis tenen les terminacions.
Tenen un soma molt gros i les terminacions al lòbul posterior de la hipòfisis. Les hormones que es produeixen al lòbul posterior de la hipòfisis són neurohormones amb un patró de secreció pulsàtil. S’encarreguen de l’equilibri hidrosalí, la pressió arterial, el part i l’ejecció de llet. Fonamentalment són la vasopressina i la oxitocina. Són molt similars estructuralment i tenen 9 aminoàcids.
1. La vasopressina o ADH (Hormona antidiürètica)  Té funció en el múscul llis vascular. Però el més important es que regulen la reabsorció d’aigua al ronyo. Regulen l’expansió del líquid extracel·lular en funció de l’aigua que es reté. Regula la volèmia, la pressió arterial, la osmolaritat.
2. Oxitocina  Els seus òrgans diana són la glàndula mamaria i l’úter.
Controla l’ejecció làctia i la contracció del múscul llis uterí durant el part.
5 S’alliberen de forma pulsàtil però obeeixen a inputs nerviosos de l’hipotàlem. No li ha d’arribar res per via sanguínia.
També es pot activar per la percepció directa d’estímul químic. Les de la ADH són osmoreceptores i en funció d’això s’activen.
A l’adenohipòfisi la regulació és humoral, perquè les hormones que les activen arriben per la sang. Al lòbul intermig és mixt.
A l’organisme és molt important la regulació del calci al plasma. Hi ha funcions que venen regulades per òrgans endocrins que tenen la capacitat de monitoritzar una substancia del líquid extracel·lular de forma directa. No intervé ni hipotàlem ni hipòfisis. La insulina per exemple es segrega al fetge quan es detecta la concentració de glucosa del plasma adient. Si no ho hem fet encara és perquè els inputs els hi arriben directament o perquè tenen mecanismes de detecció de nivells al plasma i així s’activen.
6 ...