TEMA 4 - RESUM MANUAL CONSTI (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Organització Constitucional de l'Estat i Fonts del Dret
Año del apunte 2016
Páginas 16
Fecha de subida 20/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 4 – SISTEMA PARLAMENTARI ARTICLE 1.3 CE – La forma política de l’estat espanyol és la monarquia parlamentaria, és a dir, tenim un Rei o Reina que és el cap de l’estat, que implica la separació del Rei de la funció governamental i la responsabilitat del Govern davant el Parlament. Per tant, hi ha Corona, que és el Rei, però aquest no té el poder, sinó que el poder està administrat per diversos òrgans, com ara el Parlament o l’Administració (en el cas de la monarquia absoluta, el Rei té tot el poder). A més, si hi ha monarquia parlamentaria estarem davant d’una democràcia parlamentaria, i no davant d’una democràcia presidencialista.
o o Democràcia presidencialista (exemple: EEUU): el ciutadà té dos vots: o Eleccions presidencials (que són cada quatre anys): per elegir el president.
o Eleccions parlamentaries (que són cada sis anys): per designar els membres del parlament.
Aquest president elegit no necessita la majoria del Congrés, ja que el seu càrrec deriva de l’elecció popular.
Però si s’ha d’aprovar lleis, es necessita que el Congrés i president es posin d’acord.
Democràcia parlamentaria (exemple: Regne Unit): el ciutadà té un únic vot, les eleccions parlamentaries. Una vegada elegit el nou parlament, aquest elegirà, per majoria parlamentaria, el president del govern i es mantindrà si manté aquesta majoria; si això no es produeix, es posaran en marxa mecanismes per resoldre les discrepàncies.
El poder es divideix en tres nivells:  Nivell estatal: tindrà les Corts Generals amb dues cambres (Congrés i Senat). A més, té un altre bloc institucional, el Govern, que dirigeix l’administració, i l’Administració. Aquest nivell presenta: el Tribunal Constitucional i els tribunals ordinaris, a més d’altres institucions.
 Nivell autonòmic: cada Comunitat Autònoma té el seu parlament unicameral. També hi ha un Govern i l’Adminstració. La democràcia d’aquest nivell és parlamentaria, de manera que el president és elegit pel parlament, per majoria. En relació als tribunals, aquest nivell no en té.
 Nivell local: té una assemblea parlamentaria.
Com a símbol de la unitat d’aquests nivells parlem de la Corona (si fos una República estaria el president d’aquest sistema polític).
CORONA (regulada al Títol II de la CE) La Corona és un òrgan constitucional sotmès a la CE, de la qual deriva la seva existència i poders. El titular d’aquesta és el Rei. Destaquem un seguit d’articles que tracten la figura del Rei: Article 56 CE: defineix la posició constitucional i les funcions del Rei, persona inviolable i sense subjecció de responsabilitat: o El Rei és el Cap d’Estat, és a dir, és un òrgan constitucional, fet que comporta que ha de tenir una funció autònoma. A més, està dotat de facultats i lleis que li atribueix la CE. És jurídicament igual als altres òrgans institucionals, però com a Cap d’Estat li correspon una posició de major dignitat formal, honorífica i protocol·lària.
o El Rei és símbol d’unitat i permanència de l’Estat.
o El Rei arbitra i modera el funcionament de les institucions, que comporta una exigència de neutralitat política, que no s’ha de confondre amb el moderat (el Rei no pot nombrar ni destituir lliurement els ministres; no pot negar la sanció a les llei amb un poder de vet absolut; no pot decidir la guerra i la pau; no pot fer tractats).
o El Rei és la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, tret que es concreta mitjançant els poders: de la legació activa i passiva; el de manifest del consentiment de l’Estat per obligar-se mitjançant tractats; i el de declarar la guerra i fer la pau.
o Es fa referència a la funció del Rei com a garant de la Constitució, reflectit en la fórmula del jurament de guardar i fer guardar la Constitució.
Articles 62 i 63 CE: tot i que el Rei no té el poder, aquest posseeix una sèrie de correspondències, que mostren com aquest està mancat de funcions jurídiques estatals que comportin participació en la direcció política de l’Estat, com ara: sancionar i proclamar lleis, proclamar referèndums i eleccions, declarar la guerra, fer la pau, etc. Però, els actes del Rei sempre seran referendats (excepte els relatius a l’administració del seu patrimoni), és a dir, ha d’haver-hi acceptació d’algun òrgan [aquests són el President del govern, als Ministres (que referenden els Reals Decrets que cadascú hagi proposat al Consell de Ministres) al President del Congrés dels Diputats (el referèndum d’aquest és possible en la proposta de candidat i el nomenament del President del Govern i la dissolució de les Corts Generals si cap candidat hagués estat investit passats dos mesos des de la primera votació d’investidura)], sinó els seus actes seran invàlids. La forma típica del referendo és la contrafirma per part del referendant, però també existeix el referendo tàcit (que consisteix en la presència dels Ministres junt al Cap d’estat en les seves activitats oficials, com: cerimònia, viatges, discursos i entrevistes) i el referendo presumpte (és una presumpció generals de que el Govern cobreix amb la seva responsabilitat l’actuació del Cap d’Estats, a no ser que dimiteixi en discrepància amb ella).
Una de les coses que fa el Rei és proposar el president del govern, aquesta proposta ve referendada pel president del Congrés, però és un tema polèmic. També és assumpte polèmic la sanció de les lleis, que és obligatòria, ja que el Rei no té poder per invalidar (vetar) res: el Rei per mantenir la seva existència en el sistema necessita ser neutral políticament; si perd la neutralitat política perilla la seva existència (el fet de vetar lleis que li semblessin injustes, ens permetria veure cap a quina posició es decanta, llavors perdria la neutralitat).
Article 57.1 CE: aplica les normes de successió. Aquestes es basen en els principis de primogenitura i de representació, que defineixen la preferència del primer nascut dels descendents del Rei i dels descendents del primogènit, si aquest hagués mort. A aquests principis afegim les següents regles:  La prioritat de les línies directes (las que descendeixen del Rei) sobre les colaterals (les que descendeixen dels parents colaterals del Rei, és a dir, d’aquells que no descendeixen del Rei però que procedeixen d’un tronc comú amb aquest), i dins de cadascun d’aquests dos conjunts, la d’aquella línia que procedeixi del parent del Rei més pròxim en l’ordre de successió.
 La prioritat de les generacions anteriors sobre les més joves.
 La preferència, en igualtat de grau i línia, de l’home sobre la dona. Tot i que aquesta regla no impedeix regnar a les dones, aquesta disposició contradiu al dret d’igualtat.
Així doncs, la successió a la Corona es produeix automàticament en virtut de les regles establertes anteriorment. En aquest moment, les Corts Generals tindran un paper important, ja que intervenen en la proclamació del Rei (també hauran de resoldre, mitjançant una llei orgànica, abdicacions, renuncies i dubtes de fet o dret que es generin en l’ordre de successió a la Corona).
Article 57.5 CE: parla de les abdicacions. S’estableix que no es farà referendament del president del Govern, i que les Corts Generals crearan una llei orgànica per produir l’efectivitat de l’abdicació.
La regència: la CE estableix previsions perquè la regència (funció pública) s’estableixi en els supòsits en els què el Rei es trobi inhabilitat per regnar, ja sigui perquè és menor d’edat o perquè està afectat per una capacitat física o mental (que ha de ser reconeguda per les Corts).
Les maneres d’establir la Regència poden ser de dues classes:  Regència per crida de la Constitució: la CE estableix que en el cas de minoria d’edat encomana la Regència al pare o mare del Rei, i, en el seu defecte, al parent major d’edat més pròxim a succeir la Corona; en el cas d’incapacitat reconeguda per les Corts, al Príncipe hereu, si fos major d’edat, i sinó al pare del Rei o a la mare i, en el seu defecte, al parent major d’edat més proper en l’ordre de successió.
 Regència electiva: aquesta ha de ser nombrada per les Corts Generals, pot ser individual o col·lectiva (de 3 o 5 persones), i que té la funció subsidiària en el cas que no hi hagués ninguna persona a exercir la Regència.
És important establir que la Regència només supleix internament al titular de la Corona, no el substitueix, encara que aquest s’exerceixi amb els mateixos poders que el Rei. Per tant, la Regència conclou al cessar la incapacitat del Rei per regnar.
CORTS GENERALS Les Corts Generals són l’òrgan central, caracteritzador i definitori de la forma de Govern parlamentaria. El Parlament és indispensable en la democràcia, així doncs, la propietat principal d’aquest òrgan és la seva naturalesa representativa que deriva de l’elecció dels seus membres per sufragi universal.
Aquestes es caracteritzen per ser bicamerals, ja que estan formades per dues Cambres:  o o  o o Congrés dels Diputats (Cambra de representació popular): Format per 350 diputats escollits per sufragi universal amb un sistema de representació. Les llistes són tancades i bloquejades, només votes al partit.
Cada província aporta un mínim de dos diputats, excepte Ceuta i Melilla que n’aporta un com a mínim.
Senat (Cambra de representació territorial, però amb algun matisos): format per senadors, que poden ser de dos tipus: o Senadors de representació provincial: són 4 senadors per província escollits el mateix dia per sufragi universal directe, en sistema majoritari corregit. El sistema majoritari corregit consisteix en què els ciutadans trien 3 senadors (poden ser de diferents partits) dels 4 de cada província, i s’escullen els que tenen més vots, que obtenen representació. El quart senador s’assigna al partit que hagi tingut més vots.
o Senadors de designació autonòmica: un senador per comunitat autònoma més un per cada milió d’habitants que tingui aquesta. Els senadors són designats per l’Assemblea Legislativa de la CCAA.
Característiques del Senat i senadors: Llistes obertes, ja que es vota al senador i no al partit.
Es configura com una Cambra de doble reflexió, ja que té la facultat d’introduir esmenes als projectes de llei aprovats pel Congrés i vetar-los.
Podem definir com a trets comuns d’ambdues cambres les següents:  El mandat representatiu del Congrés i del Senat és una legislatura (4 anys màxim), a no ser que la Cambra es dissolgui abans.
 No es pot entrar a les Corts sense un determinat procés de permissió, però tampoc es pot manifestar-se. Per tant, és una institució inviolable: protecció contra atacs a la seva seguretat i independència.
 Gaudeixen d’una autonomia organitzativa i funcional, per tant, tenen:  Autonomia reglamentaria: les Corts Generals tenen llibertat per aprovar les seves normes de funcionament, fet que assegura la autonomia d’aquest òrgan. Aquestes normes són els reglaments, que són aprovats o modificats per majoria absoluta i que disciplinen el funcionament de les cambres.
Són normes amb rang de llei (només es recorren davant del TC).
 Autonomia de govern intern: tenen el seu codi intern, escullen els seus òrgans de Govern (president, que és la màxima autoritat del Congrés; i Mesa).
 Autonomia administrativa: tenen la seva pròpia administració.
 Autonomia pressupostària: les pròpies Corts decideixen els seus pressupostos de funcionament.
 Inviolabilitat: gaudeixen d’una protecció penal.
No obstant, a Espanya, el sistema de les Corts Generals és bicameral imperfecte. És asimètric, ja que les dues Cambres tenen atribuïdes diferents funcions: o Funcions Congrés: o Investeix al President del Govern i li retira la confiança amb la denegació de la qüestió de confiança o l’aprovació d’una moció de censura.
o Convalida els decrets-llei.
o Exerceix funcions relatives als estats d’alarma, excepció i lloc.
o Funcions Senat: o Autoritza les mesures adoptades pel Govern per obligar a una CCAA a complir les seves obligacions constitucionals o legals.
A més, aquest sistema és desigual, perquè les funcions d’ambdues Cambres no són equivalents ni semblants. Però, hem de destacar que, encara que hi hagi funcions que precisen la concurrència de les dues Cambres, trobem competències d’una de les dues Cambres que són alienes a l’altra (només, per exemple, és el Congrés qui intervé per aprovar, amb majoria absoluta, una llei orgànica).
Per últim, destacar que el bicameralisme és desequilibrat en favor del Congrés, és a dir, aquest es troba a una situació de superioritat sobre el Senat.
Pel que fa a les eleccions de les Corts Generals hem de parlar del sistema electoral, que són les normes administratives o processal que condicionen el comportament electoral i el seu resultat, les normes que estructuren l’opció dels elector i la conversió dels vots en escons. Aquest està definit per normes relatives a:  Les paperetes de votació (instrument d’expressió del vot): el legislador té un poder de configuració absolut en aquest camp. Fent ús d’aquet poder, s’ha optat pel vot categòric o de partit, que es duu a terme mitjançant llistes tancades i bloquejades (no hi ha la possibilitat de personalitzar la representació política ni d’exigir responsabilitat política a cadascú del diputats), que es duu a terme en les eleccions del Congrés com en les municipals; en les del Senat la modalitat del vot és individual, a cada candidat.
 La fórmula electoral (mètode d’assignació d’escons entre partits en funció dels resultats electorals): la CE exigeix que l’elecció del Congrés es faci atenent a criteris de representació proporcional, un paràmetre establert per les eleccions del Congrés, tot i que s’ha estès aquest criteri a les eleccions municipals i a les Assemblees legislatives.
La representació proporcional és un principi que pot concretar-se en una gran diversitat de fórmules electorals. A Espanya s’ha elegit la regla d’Hont, que consisteix en atribuir els escons en funció dels quocients majors que s’obtinguin al dividir successivament els vots de cada partit pels nombres enters de la sèrie aritmètica, fins el d’escons corresponents a la circumscripció. A més, la LOREG exclou l’assignació d’escons a aquelles candidatures que no hagin obtingut almenys el 3% dels vots vàlids en la circumscripció, però aquesta barrera, en la pràctica, només ha tingut efectes apreciables en les grans circumscripcions.
 Circumscripcions (unitats geogràfiques pel còmput dels vots i l’assignació d’escons): la CE ha optat per la circumscripció provincial pel Congrés i el Senat. La CE determina, també, la mida de les circumscripcions, és a dir, el nombre d’escons corresponents a cada una d’elles. A més, fixa la mida màxima i mínima de la Cámara i s’estableix que la seva distribució territorial es porti a terme assignant una representació mínima inicials a cada 33 circumscripcions i distribuint els altres en funció de la població. Hi ha un Congrés de 350 diputats i s’ha assignat a cada província un mínim inicial de dos. Aquesta delimitació constitucional de les circumscripcions origina desequilibris representatius que poden resumir-se amb l’afirmació que l’elecció de les Corts Generals té un biaix rural. El “cost” d’un diputat en número de vots sigui bastant més gran en les circumscripcions grans que en les petites causa una sobre-representació de les circumscripcions rurals si una subrepresentació de les urbanes. La majoria de les províncies té menys de 7 diputat, que és el mínim necessari perquè la representació proporcional funcioni de manera equitativa. Els dos gran partits nacionals obtenen una prima de representació en detriment dels partits d’implantació nacional amb menor seguiment electoral.
Quant als aspectes administratius de les eleccions, que són necessaris per assegurar la seva regularitat i credibilitat, parlarem:  El cens electoral: és el principal instrument administratiu del Dret electoral. La inscripció en aquest és necessària per l’exercici del dret de sufragi i es caracteritza per tenir un caràcter permanent, que s’actualitza mensualment i es rectifica amb ocasió de cada convocatòria, a més és únic per tota classe d’eleccions. El cens està format per dos registres: el cens dels electors residents a Espanya i el cens dels residents-absents que viuen a l’estranger.
 El procediment electoral: el conjunt d’actes que han de realitzar els diversos subjectes perquè les eleccions es portin a terme, i per tal de controlar el seu desenvolupament i verificar el seu resultat.
Fases inicials del procediment electoral: 1. La convocatòria de les eleccions a les Corts Generals és una facultat del Cap d’Estat, que distingeix dues classes de convocatòria: o Per dissolució anticipada de les Corts: en aquest cas el Real Decret de dissolució ha de convocar les eleccions.
o Per expiració del mandat de les Cambres: en aquest cas el Real Decret de convocatòria ha d’expedirse 25 dies abans del termini del mandat.
2. El nomenament de representants i administradors dels partits i de les candidatures: abans que el partit presenti les seves candidatures, ha de designar els seus representants.
3. Presentació i la proclamació de candidats: el dret de presentar candidats queda reservat als partits polítics inscrits en el registre corresponent; les coalicions que es formin per cada elecció; i les agrupacions electorals.
És important que els candidats no estiguin sotmesos a cap cas d’inelegibilitat.
Les candidatures han de presentar-se entre 15 i 21 dies després a la convocatòria, si s’incompleix aquest termini es determina la inexistència de la candidatura; a més la presentació ha de complir unes característiques formals. Aquestes han de tenir una composició equilibrada d’homes i dones. La igualtat substancial entre els individus i grups facilita la se participació en la vida política.
4. La campanya electoral: queda reservada als candidats, partits, federacions, coalicions o agrupacions i té com a finalitat la captació de sufragis. Aquesta dura 15 dies i acaba a les cero del dia anterior a la votació, per garantir el dia de reflexió. Podem distingir entre: o Campanya institucional organitzada pels poder polítics: destinada a informar als ciutadans.
o Precampanya: consisteix en activitats de comunicació pública per part dels partits, entre la convocatòria de les eleccions i la iniciació legal de la campanya, sense poder sol·licitar el vot directament per les seves candidatures.
Aquestes activitat de publicitat electoral es regeixen pel principi de llibertat de contractació en la premsa i radio privada. A més, els Ajuntaments han de posar a disposició de les candidatures llocs especials per la col·locació gratuïta de cartells. Aquesta distribució dels espais publicitaris es fa segons el nombre total de vots que va obtenir cada partit, federació o coalició en les eleccions anteriors.
Les fases decisòries i el final del procediment electoral 5. Votació: és la fase decisòria del procediment electoral i la més complexa, ja que els subjectes protagonistes són la totalitats dels titulars del dret de sufragi. La modalitat ordinària de votació és la que exerceix l’elector, a la Taula Electoral. La llei admet també el vot per correspondències: quan els electors previnguin que no estaran a la localitat, on tenen dret, a votar el dia de la votació, o no poden personar-se en la seva Mesa Electoral; al personal embarcat de l’Armada, la Marina Mercant espanyola o de la flota pesquera, els ciutadans inscrits en el cens de residents-absents que visquin a l’estranger, tot i que tenen l’opció de votar personalment en els Consultat. La LOREG ha recollit i actualitzat les garanties de la votació tradicionals en el Dret electoral espanyol i, a més, les ha ampliat i sistematitzat.
6. L’escrutini i la proclamació d’electes: composa la fase final del procediment electoral, existent entre ambdós actes un nexe, ja que la proclamació no és més que una conseqüència de l’escrutini. Aquest últim es desenvolupa en dos moments successius: primer, l’escrutini de les Meses Electorals, que té lloc després de la votació i es realitza per cada Mesa Electoral en sessió pública extraient els sobres de l’urna i llegint el nom dels candidats votats; i després, l’escrutini general a la Junta Electoral de la circumscripció, té lloc a la sessió pública el tercer dia següent al de la votació i consisteix en una recopilació dels resultats registrats a les Actes de les Meses Electorals. Les Juntes han d’actuar com a fedataris del resultat electoral global i estan apoderades per esmenar els mers erros materials, de fet o els aritmètics; a més les Juntes no han de comptabilitzar els resultats d’una Mesa quan hi hagi actes dobles i diferents o quan el nombre de vots que figuri en un acta excedeixi al d’elector que hi hagi en la Mesa (en cas de manipulació o frau evident, les Juntes poden revisar l’activitat de les Taules). La resolució que pronunciï la Junta Electoral Provincial pot ser recorreguda davant la Junta Central.
 Administració electoral: és una administració especial que té com a finalitat garantir la transparència i objectivitat de les eleccions i el principi d’igualtat. Està formada per les Juntes Electorals, Centrals, Provincials, de zona i CCAA, i la seva estructura respon a unes característiques: - Independència respecte dels poders executius i legislatius.
- S’ha incorporat jutges i magistrats a les feines de l’Administració electoral.
- Els òrgans d’aquesta Administració existeixen durant un període de temps limitat, excepte la Junta Electoral Central.
- Els òrgans superiors poden dirigir l’activitat dels inferiors, però els primers tenen limitacions (no poden destituir ni nombra titulars dels òrgans).
Com a garanties del sistema electoral:  Revisió judicials dels actes de l’Administració en relació amb la formació del cens electoral.
 Recurs contenciós-administratiu contra els actes de l’Administració electoral.
 Recurs especial contra la proclamació de candidat (un recurs contenciós administratiu de caràcter especial).
Característiques d’aquest recurs: - La legitimació activa per utilitzar-lo queda reservada a qualsevol candidat exclòs, i als representants de les candidatures proclamades o que la seva proclamació hagués estat denegada.
- Hi ha dos dies per interposar-lo i per presentar les al·legacions, i per dictar sentència.
 Contenciós electoral, que és la via processal principal pel control jurisdiccions de les eleccions.
 Recurs d’empara davant el TC per la tutela dels drets de sufragi actiu i passiu.
Finalment, quant a despeses i subvencions electorals, podem dir que la LOREG configura un sistema de control de les despeses que incorren les formacions polítiques per la seva participació en les eleccions, que consisteix en una sèries de requisits organitzatius i formals i de limitacions quantitatives (per d’evitar l’excessiva pressió sobre els electors que poden derivar de la utilització abusiva dels mitjans publicitaris en les campanyes i per intentar prevenir l’endeutament excessius dels partits). Les subvencions de la LOREG estan destinades a cobrir despeses exclusivament electorals, tot i que han resultat ser insuficients.
Els òrgans directius de les Cambres són:  President: que és qui representa la cambra, exerceix els poders administratius i disciplinaris, dirigeix els   debats i interpreta el reglament. A més, forma part de la Mesa, dirigint i coordinant les seves feines. És triat pels membres de la Cambra en la sessió constitutiva: en la primera votació és necessari per ser elegit obtenir la majoria absoluta de la Cambra; en el seu defecte, es realitza una segona votació en la què és elegit qui tingui un nombre major de vots.
Mesa: està presidida pel President de la Cambra i integrada per 4 secretaris i 4 vicepresidents en el Congrés i 2 en el Senat, elegits en la sessió constitutiva de las Cambres tenint en compte aquells que hagin obtingut més vots. És l’òrgan rector del treball parlamentari: qualifica els documents parlamentaris, organitza els treballs i ordena el procediment parlamentari.
Junta de portaveus: és un òrgan que reflexa el caràcter racionalitzat del parlamentarisme i el protagonisme que ell cobra en els grups parlamentaris. Està presidit pel President i compost d’un representant (el portaveu) per cada un dels grups parlamentaris, i per una representació del Govern. La Junta de Portaveus és política, s’institucionalitza la relació entre Govern i Cambra, i les decisions que es prenguin s’adoptaran per vot ponderat.
La Cambra, a més a més, conta amb uns òrgans de funcionament on es realitza el treball parlamentari:  Ple: està constituït per la totalitat de membres electes, i és on té lloc la discussió i aprovació dels actes parlamentaris. El ple se celebra durant els períodes de sessions, tot i que poden celebrar-se Plens extraordinaris fora d’aquests períodes. Les dates de celebració dels Plens són fixats per la Mesa de la Cambra al principi de cada període de sessions, encara que es poden alterar. A més, existeixen Plens conjunts de les dues Cambres, que es donen en les situacions citades en el Títol II, les sessions dels quals són presidides pel President del Congrés i regides per un reglament específic que serà aprovat per majoria absoluta per part de cada Cambra.
 Grups parlamentaris: és una agrupació de parlamentaris, que projecten els diputats escollits per un partit polític a la Cambra. La seva finalitat és representar en la Cambra una línia política i ideologia determinada i expressar la seva posició, organitzar i articular als membres que l’integren, assistir en les seves labors parlamentaries, coordinar-les i organitzar i simplificar la vida parlamentaria. El normal és que s’agrupin en un mateix grup parlamentaria aquells que concorrin en les eleccions pel mateix partit o coalició electoral (es prohibeix que es formin grups parlamentaris separats aquells que pertanyen a un mateix partit o es van presentar a les eleccions a les mateixes llistes, això és així per evitar grups artificials). Es formarà un grup de parlamentaris si es compleix els següents requisits: o S’ha de tenir un mínim de 15 diputats en el Congrés, o bé es pot formar si 5 diputats han assolit el 15% dels vots en les circumscripcions provincials en les quals s’han presentat, o el 5% dels vots en tot l’Estat.
o Per formar aquest grup en el Senat calen 10 diputats.
o Aquells que no aconsegueixen formar un grup parlamentari, s’integren en el grup mixta.
 Comissions: són òrgans dins del Congrés dels Diputats formats per un número reduït de membres de la Cambra en proporció a la representació de cada grup en el Ple, és a dir, que mantenen la proporció de representació que hi ha en el Ple. En elles es discuteix els projectes i proposicions de llei (fins i tot a vegades és la Comissió qui els aprova sense passar pel Ple), i en elles té lloc el debat tècnic. La seva funció és important en el procediment legislatiu, el text elaborat per ella (dictamen) serveix de base de treball al Ple.
Aquestes funcionen com un Ple reduït i existeixen diversos tipus de comissions: o Permanents legislatives: s’ocupen de la tramitació de les lleis.
o Permanents no legislatives: comissió no vinculades a l’estatut del diputat. Aquestes controlen que el diputat mantingui la seva comptabilitat.
o Comissions de legislatura: es creen específicament per a cada legislatura amb unes atribucions específiques.
o Comissions de caràcter gestor o administratiu.
o Comissions de control.
o Comissions parlamentaries no permanents o especials: són constituïdes per acord del Ple de la Cambra per un objecte concret i limiten la seva competència a l’assumpte pel qual han estat constituïdes. Queden dissoltes una vegada es finalitza aquest examen.
o Comissions d’investigació: recapten informació sobre algun fet que hagi produït alarma social, per tal de controlar aquest esdeveniment de més a prop. Però, si en les conclusions es detecten algunes irregularitats (indicis / aspectes de criminalitat) que portin a pensar que s’han donat delictes, aquesta comissió ho ha de comunicar al Ministeri Fiscal amb un informe. Per tant, aquesta comissió no té caràcter jurisdiccional (no jutja), però ha de transmetre els indicis de criminalitat que portin a pensar que s’han comès delictes a la jurisdicció penal.
 Diputació permanent: és una Comissió de membres de cada Cambra que actua quan aquestes no estan en sessions o es troben dissoltes, per tal de resoldre alguna qüestió pendent, i, per tant, assumeix les funcions de les Cambres durant aquest temps. Algunes de les característiques d’aquestes són les següents: o Vetlla pel manteniment dels poders de la cambra.
o Representen els grups parlamentaris en funció de la proporció que mantenen en el ple.
o Està composta per 21 membres que representaran als grups parlamentaris, i està presidida pel President de la Cambra.
o Les sessions extraordinàries són convocades pel president del Congrés o per petició de grups parlamentaris.
Pel que fa a l’estructuració del treball parlamentari parlem:  Legislatura: són com a màxim 4 anys de període representatiu, és a dir, les Corts poden estar reunides 4 anys com a màxim des de l’elecció, tot i que el President de Govern pot decidir dissoldre les cambres anticipadament. La finalització d’aquesta comporta la caducitat dels treballs en curs, tot i que en ocasions s’arbitrin procediments de repesca dels treballs en curs en la legislatura anterior.
 Període de sessions: és el període en el qual actua la Cambra: les sessions se celebren de dimarts a divendres al Congrés, i de dimarts a dijous al Senat. La CE estableix que les cambres es reunint anualment en dos períodes de sessions ordinàries de setembre a desembre i de febrer a juny, ja que els mesos de juliol i agost són inhàbils. La sessió pot ser convocada pel President, per la Diputació Permanent o per la majoria absoluta dels membres de la cambra. La sol·licitud de convocatòria ha d’incorporar l’orde del dia que proposa (això té límits: s’exigeix que es reservi dos hores setmanal com a mínim per avaluar les interpel·lacions i preguntes que els diputats i senadors presenten al Govern) o la relació de matèries a tractar en la sessió (cap punt no inclòs en ell, no pot ser tractat). Una vegada iniciada la sessió, l’orde del dia només pot ser modificat per acord del Ple de la Cambra. Dir que les sessions generalment són públiques (a no ser que s’hagi decidit per majoria absoluta de la Cambra o quan la sessió sigui relativa a la immunitat dels parlamentaris), ja que la publicitat, que es realitzar mitjançant el BOE o diaris oficials, és un element necessari perquè els electors sàpiguen quina decisió prendre a l’hora d’elegir les futures Cambres.
***En un debat es fixen torns que s’assignen als portaveus de cada grup parlamentari. Els Reglaments disciplinen l’ordre del debat i la duració de les intervencions (que es realitzen en un torn a favor i un en contra, cadascun tenen una durada de 10 minuts; però si el debat és de totalitat, aquests torns són de 15 minuts i, després d’ells, els grups parlamentaris fixen les seves posicions en 10 minuts), tot i que el Govern pot intervenir en qualsevol moment. A més, la Presidència, d’acord amb la Mesa, sempre pot posar fi a una discussió. Totes aquestes disposicions tenen l’objectiu d’ordenar el debat i evitar el obstruccionisme o filibusterisme, que són pràctiques que intenten evitar que una iniciativa sigui aprovada.
 Quòrum: formada per la majoria dels membres de la cambra, per tal que la sessió estigui formalment ben constituïda. Aquest és un dels requisits de validesa necessari, a més d’allò establert en el reglament, perquè les reunions de les Cambres sigui vàlides.
 Votació: el vot del diputat o senador és individual i indelegable, no es pot substituir, l’única delegació del vot és el supòsit de baixa per maternitat d’una diputada. Els vots necessaris perquè les Cambres adoptin els seus acords varia segons el cas, la regla general, però, és que les resolucions es prenguin per majoria simple, sempre que s’aconsegueixi el quòrum requerit; tot i que també es pot exigir majories qualificades. La votació es duu a terme, generalment, mitjançant el procediment ordinari, que es pot realitzar electrònicament o aixecant-se successivament uns i altres parlamentaris segons el sentit del vot, però també es pot tenir lloc per: o Assentiment: si tots els membres del Ple estan d’acord en una determinada resolució, per tant, no hi ha discussió. Tots els assentiments són per unanimitat.
o Vot secret: a vegades alguns partits polítics els interessa que hi hagi vot secret, però això s’ha de demanar prèviament als parlamentaris.
o Públic per crida: els diputats, a mesura que són cridats pel president, s’aixequen i voten un per un.
No obstant, la forma de la votació és irrellevant, però cobra importància en els supòsits en els què resulta d’interès públic conèixer la posició del parlament (com passa en la investidura del President del Govern; mocions de censura; etc.), per tant, la votació ha de ser pública per crida.
Ara, ens centrarem en l’estatut dels parlamentaris [els drets i prerrogatives (que tenen com a objectiu garantir la independència i llibertat del Parlament assegurant una protecció per als seus membres) que tenen els diputats i els senadors encaminats a fer possible que tinguin tots els mitjans necessaris per la seva funció], tot i que sobre aquest hi ha polèmica:  Els parlamentaris han de jurar acatar la Constitució, així s’adquirirà la condició de diputat o senador; sinó es fa el diputat o senador electe no adquirirà la condició plena de parlamentari ni tampoc ostenta als drets i prerrogatives d’aquest.
 El parlamentari no pot trobar-se en causa d’incomptabilitat, és a dir, per formar part de les Corts s’ha de tenir una dedicació única i completa per tal de garantir que el treball del parlamentari electe pugui realitzarse sense influències ni pressions i per evitar la confusió entre els altres poders de l’Estat. Tot i que podem dir que unes de les poques coses que són compatibles són la docència o escriure llibres, i es pot compatibilitzar el ser diputat o senador amb el càrrec del partit polític.
***El fet de comprometre’s a les regles del joc constitucional i optar per un escó parlamentari front a l’elecció del càrrec que ostenta un individu, esdevenen dos trets fonamentals per a l’adquisició de la condició de parlamentari.
 Inviolabilitat: té com objectiu garantir la llibertat del parlamentari en el curs de la seva activitat com a tal: assegura que les seves intervencions parlamentaries i els seus vots no poden comportar-li conseqüències negatives o sancions jurídiques, no poden tenir cap tipus de responsabilitat jurídica, ja que aquesta opinió està molt blindada. De manera que el Tribunal Constitucional diu que aquestes opinions amb aquesta protecció tan forta juga per les opinions manifestades en seu parlamentaria.
 Immunitat: aquest té com a objectiu protegir al parlamentari davant de qualsevol forma de privació de llibertat i de la iniciació de procediments penals contra ell, amb la finalitat de garantir que els procediments penals no tindran com a objectiu la persecució política. Però aquesta no és absoluta, ja que els parlamentaris podran ser detinguts en cas de delicte flagrant, és a dir, d’un delicte que es percep pels sentits la seva comissió. La inculpació exigeix l’autorització parlamentaria (que és el suplicatori), es necessita una autorització per inculpar a un parlamentari d’un delicte, un acte no jurisdiccional. El TC, però, podrà anul·lar el suplicatori si veu que els arguments que s’utilitzen per no autoritzar la inculpació no són convincents. Dir que l’àmbit temporal de la immunitat es limita a la duració del mandat parlamentari, i els seus efectes són retroactius.
 Fur especial: aquesta institució consisteix en què l’òrgan competent per a conèixer les causes penals dels diputats i senadors és el TS, ja que s’assegura que aquest tribunal gaudirà de més independència, imparcialitat i qualificació jurídica a l’hora de dictar sentència, amb la finalitat d’establir una especial protecció. Si el TS condemna a un diputat o senador, es pot interposar un recurs davant del TC (segons el cas), però aquest recurs és bastant insuficient, de manera que tenen menys possibilitats d’imposar recursos a diferència dels ciutadans.
***El fur especial, la inviolabilitat i la immunitat són les tres prerrogatives parlamentaries que recull el nostre ordenament.
 Prohibició de mandat imperatiu: els diputats no poden ser cessats durant l’exercici del seu mandat, ja que aquests representen el conjunt de ciutadans. Quan un diputat marxa o és expulsat d’un partit, pot continuar sent diputat fins al final de la legislatura.
 Mitjans materials: són aquells encaminats a facilitat el desenvolupament de la funció del parlamentari, així se’ls atorga una assignació econòmica (que va acompanyada de la cotització a la Seguretat Social), per tal d’evitar que les raons econòmiques impedeixin a uns a ser elegits i als electors a elegir a qui desitgen.
Es perd la condició de parlamentari per alguna de les causes que estableix la CE:  Finalització del mandat, que té lloc 4 anys després de l’elecció o el dia de la dissolució de la Cambra.
 Per supòsits sancionadors, ja siguin temporals (degut a raons disciplinaries o perquè el parlamentari ha sigut objecte d’un Auto de processament i es trobi en situació de presó preventiva o condemnat a la pena d’inhabilitació per a exercir el càrrec públic) o definitius (degut a motius personals o per decisió general).
 Perquè ho preveu el reglament.
El Parlament en una Monarquia parlamentaria té un paper capital en l’estructuració del sistema, de manera que les funcions de les Corts Generals són: o Representar el poble espanyol.
o Produir un Govern: és el parlament qui decideix el president a partir de la investidura (procediment per designar la presidència del govern). Per la investidura importa el Congrés, que és l’única cambra que hi intervé. Però també hem de destacar un control que s’estableix per fer arribar el govern: o Moció de censura.
o Qüestió de confiança.
o Altres: que les fan el Congrés i el Senat.
La gran arma que té el president del govern és la dissolució anticipada, que farà servir quan no tingui el suficient recolzament sòlid de la cambra o perquè un partit està en crisi. Això implica unes eleccions anticipades.
o Controlen el Govern.
o Funció legislativa: és a dir, produeixen normes jurídiques centrals de l’ordenament.
o Funció pressupostaria: autoritza les despeses de l’Estat.
o Altres competències: com el nomenament de 8 magistrats del TC; la declaració dels estats d’alarma o excepció; proposen el defensor del Poble, als vocals del Consell General del Poder Judicials, etc.
o Actuen com a fòrum polític per excel·lència: en les Corts Generals es debaten públicament els projectes de llei; es troba l’exposició de la posició dels grups parlamentaris i dels criteris que el fonamenten; allà el Govern explica la seva actuació i les raons que el guien; etc.
No obstant, es limita l’actuació del Parlament, ja que la sobirania popular a Espanya resideix en el poble, no en les Corts Generals, de manera que aquestes han de precisar del referèndum popular, no poden actuar lliurement. A més a més, aquest òrgan està subjecte a la CE, per tant, l’exercici que aquestes facin amb la seva potestat legislativa serà verificat pel TC. La consolidació dels partits polítics com a instrument fonamental per la participació política ha modificat, també, la funció real de les Corts en el sistema. Per finalitzar, l’Estat socials i democràtic de Dret condiciona l’activitat de les Corts, degut a la complexitat de societat, a la rapidesa amb què han de ser adoptades les decisions i els factors tècnics.
SEPARACIÓ DEL PODER Un estat constitucional es divideix els poders en tres: o Poder legislatiu: té la potestat d’aprovar normes amb rang de llei, és a dir, dirigeix la comunitat política (forma part del parlament i el govern). Aquesta funció pertany al Parlament.
o Poder judicial: és l’encarregat d’aplicar normes del poder legislatiu i de l’executiu per tal de resoldre problemes entre particulars. A més a més, controla els altres poders.
o Poder executiu: és el braç executor del poder legislatiu, a partir del desenvolupament i l’aplicació de les normes amb rang de llei aprovades pel legislatiu. Aquest neix pròpiament del parlament, per tant, està controlat per aquest mateix òrgan. Aquest poder el té el Govern.
ESTRUCTURA, ESTATUS I COMPOSICIÓ DEL GOVERN El Govern és un òrgan format per un president i per ministres (que són membres del Govern i titulars del seu departament), normalment, també per vicepresident (pot haver-hi més d’un) i per altres membres que estableixi la llei. Els procediments de formació i cessament d’aquest gira en torn a la figura del President.
El Govern és un òrgan pluripersonal (col·legiat) que ha d’adoptar les seves decisions per acord dels seus membres i no per resolució o voluntat d’un d’ell. No obstant, els membres del Govern es troben en posicions desiguals, és a dir, tenen diferent pes i influència a l’hora d’adoptar decisions, sent el President qui ocupa la posició predominant. Però la relació president-ministre no és purament jeràrquica, ja que la CE reserva a aquests una àrea pròpia de gestió on no hi cap ingerència externa. A més, la possibilitat d’existència de governs de coalició implica que la funció directiva del President s’hagi d’acomodar a l’acord o pacte de coalició i a la presència de ministres derivada del pacte.
Com a principis d’actuació del Govern:  Preeminència del President del Govern: El Congrés del Diputats investeix el President de Govern, i, un cop investit, és el President qui escull el seu Govern i controla la seva acció, a més, nomena i cessa els seus Ministres. L’única manera de fer caure aquest Govern és plantejant una moció de censura al President, aquest té la obligació de dimitir només quan el perd la confiança de la Cambra.
 Òrgan col·legiat: deliberació conjunta amb vot per majoria però amb preeminència del President. El Govern actua col·legiadament. Si el Govern és d’un sols partit polític, gairebé mai hi ha discrepàncies entre ministres, aquestes, normalment, es donen en els governs de coalició.
 Responsabilitat política solidària: cada membre del Govern respon per totes les actuacions d’aquest òrgan davant del Congrés dels Diputats.
 Responsabilitat individual: la responsabilitat individual dels ministres front el president és individual.
Com a funcions d’aquest òrgan establim:  Dirigeix la política interior i exterior: en l’àmbit de la política interior, el Govern disposa d’una capacitat d’iniciativa davant als altres poders, orientant i condicionant la seva actuació: o    En relació amb el poder legislatiu, és competència del Govern decidir la dissolució de les Cambres i la convocatòria de les eleccions, també se li atribueix la iniciativa legislativa (elaboració de projectes llei i la seva presentació a les Cambres). A més, té el monopoli de la iniciativa del procediment parlamentari, el referent als Pressupostos de l’Estat.
o En relació amb altres poder i òrgans:  el Govern pot dirigir-se directament a l’electorat mitjançant la proposta de convocatòria de referèndum consultiu (procediment que compren la iniciativa del President del Govern i l’autorització del Congrés mitjançant majoria absoluta; després, el Rei fa la convocatòria mitjançant Real Decret acordat en el Consell de Ministres), és a dir, cap la possibilitat que el President del Govern demani un pronunciament dels ciutadans sobre una decisió política, així els ciutadans es pronuncien sobre una decisió que correspon adoptar a un òrgan constitucional.
 Respecte als òrgans jurisdiccionals: el Govern és competent per proposar dos membres del TC; té la legitimació per iniciar processos constitucionals; i proposa pel nomenament del Fiscal General de l’Estat.
 En relació a les CCAA: té la potestat d’adoptar les mesures necessàries per obligar a una CCAA al compliment de les seves obligacions (actuació que necessita la conformitat del Senat).
 Té la iniciativa per la declaració de situacions excepcionals.
o La direcció de la política interior es durà a terme mitjançant l’actuació de les diverses instàncies del poder executiu. Aquesta política, però, no és d’índole exclusiva, és possible que altres òrgans incideixin en l’orientació política.
Quant a la direcció de la política exterior, aquesta està relacionada amb: o Dimensions polítiques:  Reconeixement d’altres països.
 Participació en operacions multinacionals.
 Realització de contractes intergovernamentals, etc.
o Dimensions administratives:  Direcció d’administració exterior.
 Representació diplomàtica.
 Tutela dels espanyols a l’estranger.
o Dimensions normatives:  Conclusions de tractats amb força normativa interna. Aquest procediment de conclusió de tractats reflexa la potestat directiva del Govern a partir de dues perspectives:  Reserva d’iniciativa governamental: l’actuació parlamentaria es produeix en l’aprovació del text o contingut de l’acord, però aquest no pot impedir l’acció del Govern (que és la iniciativa, direcció i orientació del procediment) ni imposar-li que negoci un tractat o que inclogui unes clàusules.
 Restriccions a la intervenció parlamentaria: l’autorització de les Corts no és exigible en tots els tipus de tractats, hi ha casos que només han de ser informades.
Dirigeix l’administració civil i militar: és un supòsit inicial i necessari perquè el Govern pugui duu a terme les seves activitats, ja que proporciona informació necessària per dissenyar objectius i prevenir mitjans, suport tècnic per elaborar projectes i l’instrumental material i humà per realitzar-los.
El Govern i l’Administració són dos òrgans diferents: el primer dirigeix, i el segon administra (fixa objectius, estableix prioritats entre les activitat administratives, estableix mesures necessàries per duu a terme aquestes activitat i distribueix recursos per la seva consecució; però en cap cas podrà lesionar el principi de l’objectivitat i imparcialitat funcionarial), i el Ministre és el llaç d’unió entre els dos.
Dirigeix la defensa de l’Estat: aquesta atribució està vinculada a la direcció de la política exterior i la direcció de l’Administració militar, però: o Respecte ala política exterior la defensa de l’Estat té una extensió menor: hi ha aspectes de la política exterior no relacionats amb la defensa (com la emigració, col·laboració sanitària, etc.). D’altra banda, la defesa de l’Estat presenta dimensions alienes de l’activitat exterior. Però hi ha aspectes comuns a ambdues funcions.
o Respecte a l’Administració militar, aquesta constitueix l’instrument de la política de defensa.
Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària: dictar normes amb rang reglamentari (una norma subordinada jeràrquicament amb la norma amb rang de llei). Si aquestes normes contradiuen a les superiors, el jutge ordinari pot inaplicar-les en el cas concret del que es tracti. Posteriorment, aquesta serà presentada   al TS o TSJ, que decidiran si aquesta norma s’anul·la o no. El ciutadà està més protegit amb aquesta norma, ja que la norma amb rang de llei és molt més difícil d’atacar.
Dicten normes generals, no de rang de llei, anomenades decrets reials.
A més presenta altres funcions establertes, com ara: negociar tractats internacionals, proposar membres a altres institucions, declarar estat d’alarma i excepció, etc.
Una de les funcions de les Corts Generals i un dels instruments de relació entre aquestes i el Govern és la funció de control dels membres del Govern, per tal de garantir l’estabilitat governamental. La forma de control sobre el Govern es realitza de manera permanent i per part de les dues Cambres, a partir d’uns instruments específics. Però, l’exigència de responsabilitat política, a partir de la moció de censura i la qüestió de confiança, es controla de forma esporàdica, i la seva activació només està en mans del Congrés, que té la finalitat de remoure el Govern i substituir-lo per un altre. Així doncs, podem establir que els mecanismes de control del Govern poden ser:  Control ordinari: Aquest no pot arribar a comportar el cessament del govern. En essència són: o Informació i control: els parlamentaris poden demanar a l’Administració la informació i documentació que necessitin. A més, aquests també poden reclamar la presència d’algun dels membres del Govern perquè compareguin davant les Cambres i facin una exposició de la matèria que es tracti per tal que els parlamentaris formulin les preguntes que desitgin.
o Preguntes: que consisteixen en demandes d’informació concretes dirigides per un diputat o senador a membres del govern i es poden tramitar en el Ple ordinari (on es dedica la tarda sencera del dimarts en el Senat i la del dimecres en el Congrés) o en Comissions. Les preguntes es caracteritzen per tenir un objecte concret i determinat, i poden ser de tres tipus:  Preguntes per les què se sol·licita resposta per escrit, és a dir, el Govern les ha de contestar en un termini de 20 dies, encara que aquest es pot ampliar. Si no ho fa, la pregunta es transforma en pregunta oral en Comissió.
 Preguntes orals en Comissió: són contestades a la Comissió i impliquen debat.
 Preguntes amb resposta oral en el Ple: aquestes es realitzen davant del Ple de la Cambra durant les sessions corresponents al control parlamentari, i suposen un debat entre parlamentari que formula la pregunta i membre del Govern que la respon.
***Cada intervinent pot intervenir durant un màxim de dos minuts i mig.
o Interpel·lacions o compareixences: que són una demanda d’explicació de motius o propòsits de l’executiu en qüestions de política general o d’un departament. Aquestes són plantejades per un diputat o senador, en canvi, les compareixences són demanades pels ministres. Es resolen en el Ple i poden generar un debat més ampli entre tots els grups parlamentaris. Generalment acaben amb una moció, que determina la presa de posició de la Cambra en aquest afer determinat.
***El temps disponible per les intervencions és de 10 minuts.
o Les comissions d’investigació: per constituir aquesta Comissió, s’ha de concorre una proposta del Govern, de la Mesa de les Cambres, dels grups parlamentaris o de la quina part dels diputats i la posterior aprovació per majoria del Ple de la Cambra. Aquestes poden requerir que compareguin davant d’elles qualsevol ciutadà i càrrec públic o funcionari, sent obligatori fer-ho; a més poden sol·licitar i obtenir documents. Les comissions d’investigació conclouen la seva feina amb l’elaboració i aprovació d’unes conclusions que es plasmen en un dictamen que se sotmet a votació en el Ple de les Cambres; si s’aprova es publica al BOE.
 Control extraordinari: És el control que exigeix responsabilitat política davant del Congrés, perquè és qui investeix el president, i que sí que pot comportat el cessament del Govern (ja que la responsabilitat és col·lectiva, per això respon en conjunt el Govern), substituint-lo per un altre a través d’uns mecanismes i un procediment. Per tant, la responsabilitat política del Govern es regeix pel principi d’oportunitat i la conseqüència sancionadora. De manera que el control extraordinari es pot plantejar a través de: o La moció de censura: és una iniciativa parlamentaria i autònoma que consisteix en que el Congrés, a iniciativa pròpia, retira la confiança atorgada al President del Govern, fet que implica l’atorgament d’aquesta a un altre.
Aquesta ha de ser plantejada almenys per 1/10 part dels diputats de l’oposició. El Senat no intervé per res, ja que el president rep la confiança del Congrés, per tant, és aquesta cambra que li pot retirar. En aquesta proposició, a més a més, s’ha d’incloure un candidat alternatiu a la presidència del Govern, que es presenta amb una exposició d’un programa de govern i una censura (han de transcórrer 5 dies des de la presentació de la moció de censura i del programa per fer la votació).
La moció de censura ha de ser admesa a tràmit per la Mesa del Congrés, per tant, el President del Govern no pot proposar al Rei la dissolució de les Cambres. Posteriorment, s’obra un període de reflexió de mínim 5 dies o perquè es ponderi la situació (el primers dos dies es poden presentar mocions alternatives). Abans de la decisió parlamentaria, es fa un debat que es concentra en la investidura de qui aspira a substituir-lo al lloc.
Després, es procedeix a la votació, que té lloc passats, com a mínim, 5 dies des de la presentació de la moció (si concorren varies mocions es votaran separadament; si una és aprovada, les altres no se sotmetran a aprovació). La votació és pública per crida, el candidat ha de ser aprovat per majoria absoluta del Congrés, d’aquesta manera el candidat és investit President del govern i comporta el cessament de l’anterior, que haurà de dimitir, igual que farà tot el Govern en conjunt. Però, sinó s’aprova per majoria absoluta, els diputats no podran fer una altra moció en el mateix període, sinó que s’hauran d’esperar al següent; i a més, el Govern recuperà la facultat de dissolució de les Cambres.
Qüestió de confiança: és presentada pel President del Govern, amb absoluta llibertat, amb prèvia deliberació del Consell de Ministres, ja que al Govern a vegades li resulta convenient renovar la confiança que el Parlament li ha atorgat i ratificar el seu suport parlamentari. La qüestió de confiança es presenta per escrit davant la Mesa del Congrés i de manera motivada, acompanyada d’una certificació del Congrés de Ministres que acredita que s’ha produït la deliberació constitucionalment requerida. El debat de la qüestió es regeix per les normes reglamentàries, i tindrà lloc entre la Cambra i el President.
Per tant, la confiança es manté si el President s’obté la majoria simple del Congrés (les abstencions, absències o vots nuls o en blan afavoreixen al Govern), a través de la votació pública per crida (després d’un període de reflexió de com a mínim 24 hores), així que el Govern continuarà exercint les seves funcions, tot i que pot passar que aquest quedi debilitat; sinó el President del Govern ha de presentar la seva dimissió al Rei, el Govern perd la facultat de dissolució de les Cambres, i s’obre, una altra vegada, el procés d’investidura per designar el President del Govern (que pot ser el mateix al què se li ha retirat la confiança) i es produeix el cessament de tot el Govern.
El president del govern s’escull mitjançant eleccions parlamentaries (a diferència del sistema presidencialista, perquè el president és escollit per la ciutadania). Es preveu dues formes de tria del President: o Ordinària: El Rei inicia una ronda per tal de conèixer els candidats del partit, per proposar un candidat en el procés d’investidura. En aquest procés, el candidat proposat pel Rei exposa el seu programa polític davant el Congrés dels Diputats, que és l’anomenat discurs d’investidura, i demana la confiança de la cambra. Un cop aquest ha estat escoltat, la Cambra li atorga confiança mitjançant la majoria absoluta, per tant, és investit/nomenat president; sinó s’aconsegueix abans que passin 48 hores des del discurs, es pot fer una segona votació a partir de la majoria simple, però el candidat queda debilitat. Sinó s’obté aquesta majoria simple es torna a obrir el procés amb una nova consulta del Rei, qui tornarà a proposar un altre candidat per la presidència del Govern. Si en dos mesos, a partir de la primera votació d’investidura, cap candidat ha aconseguit la confiança del Congrés es convoquen eleccions. Cal saber, que fins que no s’investeix el nou president del Govern, l’anterior és qui queda en funcions. En resum, a partir de la investidura es crea un vincle entre Govern i el Parlament, i aquesta configura una posició del President diferenciada respecte als altres membres del Govern.
o Extraordinària: es realitza després de la presentació i aprovació d’una moció de censura.
Dir que el President no té perquè ser membre de la Cambra del Congrés, tot i que normalment és així. En canvi, el president de la Generalitat de Catalunya sempre ha de ser diputat del parlament de Catalunya, per tant, el president d’una CCAA sí que ha de ser-ho.
El president pot cessar de diverses maneres:  Voluntàriament, de manera que es produeix noves eleccions i la dissolució de les cambres.
 Amb la moció de censura: per tant, el president cau i automàticament s’investeix un nou president (sense necessitat de vot ni investidura).
 Qüestió de confiança: si el president la perd, llavors hi haurà una nova investidura, però no eleccions.
El president té una sèries de funcions que cal destacar:  Proposar la dissolució del Parlament i convocar eleccions, amb la prèvia deliberació del Consell de Ministres.
No obstant, no pot proposar la dissolució si es donen les següents excepcions: o Quan se li hagi plantejat una moció de censura al president.
o Si no ha transcorregut un any des de la dissolució anterior (excepte el cas del 99.5 CE).
o Quan s’hagi declarat un esta excepcional  Encarregat de la direcció de l’acció del Govern i la coordinació de les funcions dels seus membres.
 Interposar recurs d’inconstitucionalitat.
   Plantejar la qüestió de confiança.
Mitjançant Real Decret: determinar el nombre, denominació i àmbit de competències dels ministeris i secretaries de l’Estat.
La proposta i cessament dels ministres.
Dir, a més a més, que existeixen diversos tipus d’òrgans de suport capaços de duu a terme les tasques de preparació de decisions i seguiments de l’execució del President del Govern. Parlem de:  Òrgans de suport del Consell de Ministres, com ara: el secretariats del Govern (que està integrat en el Ministeri de la Presidència.
 Òrgans de suport sense caràcter de departament ministerial que s’integren dins de l’estructura orgànica de la presidència del Govern, com ara: la secretaria general de la presidència.
Però, com a òrgan de suport previst en la CE, parlem del vicepresident o dels vicepresidents, que, a més de tenir una funció de substitució del President per absència en l’estranger o malaltia, les seves funcions se centren en la coordinació governamental i en la programació de les tasques del Govern, presidint les sessions de la Comissió General de Secretaris d’Estat i Subsecretaris.
Pel que fa als ministres, aquests són caps o directors d’un departament o secció de l’Administració, però:  Hi ha ministres sense carrera, és a dir, no són caps d’un departament ministerial, però serveixen per aconseguir l’adequat equilibri numèric en cas de Govern de coalició o per realitzar tasques conjunturals.
 Es designen formalment departament ministerial, però és freqüent que es creïn ministeris amb característiques peculiars que els diferencia de les àrees de l’Administració.
 Els ministres ostenten la posició administrativa (fa referència a la seva condició de cap de departament ministerial) i política; posicions que impliquen funcions diferents i complementaries: la direcció d’una divisió administrativa i la col·laboració en la direcció de la política del país.
Aquests són elegits pel President del Govern, a l’igual que el/s vicepresident/s, però el nomenament correspon al Rei a partir de Real Decret referendat pel President. El seu cessament també es produeix a proposta exclusiva del President, tot i que existeixen els supòsits de cessament lligats al de tot el Govern o per dimissió voluntària.
El ministres es reuneixen en el Consell de Ministres, que és un òrgan col·legiat del Govern i que aplega a tots els membres d’aquest, i també es poden reunir en les Comissions delegades del Govern, que són reunions d’un grup reduït de ministres que es dediquen a problemes concrets. Hem d’entendre que les funcions i llei que se li atribueixen al Govern també són atribuïdes al Consell de Ministres.
Els membres del Govern disposen d’un estatut personal, que inclou els drets i obligacions. Podem dir d’aquest el següent:  Els membres del Govern tenen un estricte règim d’incompatibilitats, que afectaran fins i tot als anys posteriors del seu cessament, i aquestes corresponen en: o Només poden exercir les funcions representatives del mandat parlamentari.
o No poden exercir cap altra funció pública tret de les derivades del seu càrrec.
o No poden exercir cap activitat professional o mercantil.
 Aquests gaudeixen d’una especial protecció que s’estén als ministres de manera individual al tipificar com delicte l’atemptar contra un ministre en el seu exercici, també la coerció o obstacle de la llibertat dels ministeris reunits en el consell, i les injuries i amenaces al Govern (tenen les mateixes prerrogatives que els parlamentaris).
 La responsabilitat criminal dels membres del Govern ha d’exigir-se davant de la Sala de lo Penal del TS .
Qualsevol delicte contra la seguretat de l’Estat necessita un acord parlamentari.
 Aquests tenen el dret i obligació de guardar el secret sobre la matèria la qual la seva divulgació pugui resultar greu perjudici de la seguretat interna o externa de l’Estat o béns públics.
Pel que fa al cessament dels membres del Govern, es preveu diversos supòsits de cessament col·lectiu del Govern que afecta a tots els seus membres. Podem destacar, per exemple:  Situacions externes al Govern: o Celebració d’eleccions generals.
o Pèrdua de la confiança parlamentaria.
 Supòsits vinculats a la posició del President: o Dimissió.
o Mort.
A més el cessament del Govern no suposa un buit constitucional, ja que el Govern cessant continua amb les funcions fins la pressa de possessió del nou Govern. Però, els supòsits vinculats a la posició del President o la derrota d’aquest en el plantejament d’una qüestió de confiança suposa que es trenqui el vincle de Confiança Govern-Congrés, i que s’hagi d’iniciar un procediment de nomenament del President, de manera que el Govern no podrà dissoldre les Cambres ni interrompre aquest procediment. A més a més, s’han presentat mocions de reprovació, és a dir,, s’ha exigit responsabilitat individual per part de les Cambres a un ministre o a diversos, però això no suposa, estrictament, el cessament del ministre afectat a no ser que el President ho decideixi així per raons de conveniència política.
DMINISTRACIÓ PÚBLICA L’Administració pública té la funció de gestionar l’acció de l’Estat sotmetent-se a un règim jurídic particular.
Existeixen tres tipus d’administració pública:  Organització territorial i Administració pública: que es fomenten en un doble ordre: o Els poders Centrals compten amb una Administració Pública pròpia (Administració General de l’Estat).
o Les CCAA compten amb la seva pròpia Administració Pública (Administracions Autonòmiques).
o També els interessos provincials, municipals i insulars (Administracions Locals).
L’organització de l’Administració General de l’Estat en les unitats provincials i autonòmiques dóna lloc a l’Administració Perifèrica del Govern en les Províncies que desenvolupen la seva actuació en àmbits territorials infraestatals.
 Administracions no territorials: que porten a terme la gestió de determinats interessos generals, posseeixen personalitat jurídica pròpia i es troben fora de les organitzacions administratives territorials encara que estiguin vinculats amb aquestes. Tipus d’aquestes administracions: o Corporacions públiques (ens de base corporativa): tenen una estructura bassada en l’element personal.
o Organismes públics (ens de base institucional): creats pel compliment d’un objectiu públic de tipus administratiu (organismes autònoms) o empresarial (ens públic empresarials) (exemple: administració sanitària).
Existeixen ens corporatius i institucionals d’àmbit estatal, autonòmic i local, que compleixen feines segons l’autonomia que tinguin aquestes administracions (exemple: Banc d’Espanya / RTVE).
 Altres administracions públiques: existeixen ens administratius aliens a l’organització territorial de l’Estat: o Els òrgans constitucionals: que posseeixen independència i autonomia respecte als altres i compten amb un aparell propi per la gestió dels assumptes.
o Els òrgans que encarnen els poders de l’Estat: les CG, el TC i el CGPJ posseeixen els seus propis aparells administratius independents de l’Administració de l’Estat.
o Poder Judicial compta amb la seva pròpia administració de justícia.
o Defensor del Poble, Tribunal de Comptes o l’Administració electoral també són independents als òrgans que estableix la CE degut a la funció que compleixen.
Pel que fa als principi constitucionals de l’Administració podem dir que:  L’administració sempre ha d’estar sotmesa a l’ordenament jurídic.
 La CE estableix les regles generals jurídiques de les diferents administracions des del punt de vista de l’organització territorial de l’Estat.
 Està sotmesa Principis relatius a l’organització i estructura: o Principi de Jerarquia: l’Administració té diverses branques, Ministeris que tenen subdivisions i òrgans administratius connectats, entre sí, per una relació jeràrquica.
o Principi de descentralització: al seu un Estat d’Autonomies existeix la descentralització funcional, que consisteix en crear Administracions especials per prestar serveis a tot el territori. Per tant, predica el respecte de les diferents administracions públiques.
o Principi de coordinació: el compliment de les funcions que correspon a les administracions públiques exigeix que més enllà del principi jeràrquic existeixin instruments que fomentin l’acció conjunta, racionalitzada i eficaç de cada element. Una organització coordinada i que actua responent a un mateix principi.
o Principi de legalitat orgànica: el legislador ha de donar cobertura a l’organització administrativa fentla legitima democràticament. Els criteris de l’organització administrativa han de ser fixats per les    Corts, tot i que les seves previsions poden ser contemplades i desenvolupades per normes dictades pel Govern.
Principis relatius a l’acció administrativa: o Principi d’objectivitat: l’objectivitat de l’Administració Pública en l’Estat democràtic suposa que ha d’actuar sota les directiu del Govern, però també ha de sotmetre’s a l’ordenament jurídic. Això representa una garantia pel ciutadà davant a l’arbitrarietat.
o Principi d’eficàcia: l’acció de l’Administració Pública ha de ser eficaç.
o Principi de participació del ciutadà: aquest principi fa referència a l’audiència dels ciutadans en l’elaboració de normes de caràcter general que els afecti, a l’accés als arxius i registres o el d’audiència a l’interessat en el procediment administratiu, per tant, l’Administració ha d’informar als ciutadans.
o Principi de responsabilitat de l’Administració: és la conseqüència del sotmetiment de l’Administració a l’ordenament jurídic. La seva actuació pot generar danys en els béns i drets dels ciutadans, fet que obliga a aquest òrgan a pagar una indemnització.
Els funcionaris es troben sotmesos a un règim jurídic, que estableix, fonamentalment, tres regles: 1. Les condicions d’accés a la funció pública han de ser sotmeses als principis de mèrit i capacitat.
2. Suposa la possibilitat d’establir certes regles especials sobre l’exercici del dret de sindicació pels funcionaris.
3. Ordena al legislador regular el sistema d’incompatibilitats dels funcionaris, per assegurar la seva imparcialitat.
Existeix previsions sobre determinades Administracions Públiques, com una Administració de Justícia que actua com a complement necessari per l’exercici de la funció jurisdiccional.
L’Administració està sotmesa a controls polítics i jurídics. El control polític correspon a les Corts Generals, ja que són les que controlen l’acció del Govern. Pel que fa el segon tipus de control podem distingir-ne de diversos tipus segons la seva naturalesa:  Controls jurisdiccionals: l’òrgan de control és el Tribunal Contenciós-Administratius.
 Controls no jurisdiccionals: aquest està vinculat amb la protecció de drets fonamentals i té com objectiu buscar més eficàcia assegurant el sotmetiment les Administracions Públiques a la CE i a l’ordenament (exemple: el Defensor del Poble).
 Consell de l’Estat: és el suprem òrgan consultiu del Govern. La seva funció és la consultiva, que consisteix en l’emissió de dictàmens de caràcter jurídic, de manera que el Consell d’Estat només es pronuncia sobre l’ordenament d’aquells actes que se sotmetin a la seva consideració. Està compost per tres tipus de Conselleres (nombrats pel Consell de Ministres, per un període de 4 anys, i han d’haver ocupat llocs de responsabilitat): els permanents, els nats i els electius, i està presidit per un President inamovible.
 Tribunal de Comptes: és el suprem òrgan de control comptable de l’Estat i de tot el sector públic. Aquests es designat per les Corts, per tant, depèn d’aquest òrgan, però aquest tribunal posseeix jurisdicció pròpia.
Aquest es composa d’un President (que és nomenat pel Rei per un període de 3 anys a proposta del propi Tribunal en el Ple) i per 12 Consellers (designats per les Corts General, 6 per Cambra, per majoria de 3/5; i el mandat és de 9 anys). Aquests tenen independència i inamobilitat i tenen les mateix incompatibilitat que els membres de la carrera judicial.
- El Tribunal de Comptes ha de controla el sotmetiment de l’activitat financera del sector pública als principis de legalitat, eficiència i economia, i també té la funció l’examen i comprovació del Compte General de l’Estat. El control s’haurà d’exercir en el termini de 6 mesos des de que aquest compte s’hagi rendit. Aquest tribunal ha de presentar anualment a les Corts un informe o memòria de tota la seva feina de fiscalització comptable de l’Estat i del sector públic.
- Té jurisdicció pròpia de caràcter comptable que s’exerceix respecte als comptes que ha de rendir tot aquell que tingui alguna participació en el maneig de béns, caudals o efectes públics. Pot exigir-se responsabilitat comptable.
Existeixen dues institucions que posseeixen un règim jurídic especial:  Forces armades: aquestes han de garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional, projectant la seva actuació cap a l’exterior. Tenen una estructura jerarquitzada però se sotmeten a l’ordenament jurídic i al constitucional, sempre responen al principi d’unitat. Els seus membres estan sotmesos a l’exercici de les seves funcions a un règim penal especialitat; també estan sotmesos a limitacions i prohibicions. Existeixen tres exercits: l’Armada, l’Exercit de Terra i  l’Exercit d’Aire.
Forces i cos de seguretat de l’Estat: que ha de protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana. No obstant, l’ús de la força i de mesures de coacció suposa un perill de la llibertat i seguretat de les persones. Aquests estan sotmesos a un règim jurídic particular, tot i que es menys estricte que el dels membres de les Forces Armades.
o Àmbit estatal (dependents el Govern de la Nació): el Cos Nacional de Policia i la Guardia Civil.
o Àmbit autonòmic: policies propis.
o Àmbit local: policies locals dins de l’àmbit municipal.
...

Comprar Previsualizar