Tema 2: El Procés d'Avaluació (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Avaluació Psicològica
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 5

Vista previa del texto

EL PROCÉS D’AVALUACIÓ PSICOLÒGICA El procés comença quan una persona o institució (clients) planteja a l’avaluador que respongui a una qüestió o que doni un consell professional referent a un subjecte o cas.
S’han de donar unes condicions prèvies. L’avaluador ha d’examinar si està qualificat per satisfer la demanda i si aquesta s’ajusta als criteris professionals. Ha d’assumir la responsabilitat del procés d’avaluació. L’avaluador ha d’observar també els principis ètics i els requisits legals que s’estableixin al país.
Ha d’haver un coneixement bàsic sobre les condicions del problema i les seves causes. També s’ha de saber com intervenir i les tècniques i estratègies d’avaluació. Finalment s’han de tenir habilitats personals i de judici per poder fer una bona interpretació dels resultats.
Les fases del procés d’Avaluació Psicològica 1. Delimitació i anàlisi del problema Es tracta de recollir informació sobre la demanada inicial del cas i informació rellevant sobre els problemes del subjecte i els factors que poden estar influint en el seu manteniment.
Hem de investigar sobre: el motiu de consulta i que s’especifiqui el problema, determinants i repercussions, història del problema, tractaments previs i actuals (si hi ha), motivacions, objectius i expectatives, recursos i limitacions, àrees bàsiques de la vida del pacient i context en el que viu.
La informació ha de ser descriptiva (objectiva) i rellevant (relacionada amb el problema).
Farem servir tècniques d’ampli espectre i baix cost, ja que estem a la fase inicial. Aquestes seran: la entrevista, la observació asistemàtica i l’autoobservació (autoregistres), qüestionaris generals o de screening i autobiografia.
L’anàlisi que farem d’aquests podrà ser qualitatiu: relació entre variables i establir l’ordre temporal/causal; o quantitatiu: freqüència, duració i intensitat.
En l’àmbit clínic s’utilitza la història clínica i la anamnesis.
2. Contacte inicial i motiu de consulta Clarificar el motiu de consulta és un pas necessari per a la intervenció. Cal saber què és el que li passa al pacient, si hi ha més d’un problema, etc.
Hem d’establir un bon “rapport”: relació amb el pacient, fer que es trobi a gust.
3. Especificació del problema Mirarem a través de la seva conducta quin és el problema. Hem d’observar el component motor, cognitiu (què pensa?), somàtic (què sent biològicament) i emocional (quina emoció té?). També hem de quantificar la conducta problema, la seva freqüència, duració, intensitat, latència, etc. Calcular això serà trobar la línia base.
Es tracta de fer un anàlisi topogràfic, identificar els components del problema i quantificar-los.
4. Determinants i repercussions del problema Els determinants poden ser interns o externs (esdeveniment intern: pensar; extern: veure-ho).
Seran importants els determinants antecedents previs a la conducta problema, els conseqüents i les repercussions. Els determinants conseqüents es refereixen a què passa després de produir-se el problema. Influeixen també en com s’afrontarà aquest. Les repercussions són què passa després de donar-se el problema no relacionat amb la conducta.
Aquestes no solament es centren en el subjecte de consulta, sinó que també es mira com afecten els seus problemes a les persones del seu entorn.
També són importants les variables personals del subjecte.
5. Història del problema -Factors Predisposants: augmenten el risc de patir un trastorn, però no els determinen.
-Factors precipitants: actuen com a detonants, determinen els trastorns. Aquí trobem els esdeveniments estressants o traumàtics.
-Curs del problema: els problemes de conducta són fluctuants en el temps, així que hem de veure què estava influint en els mals i bons moments del pacient.
-Factors de manteniment -Altres variables: tractaments previs i actuals. Hem de saber si ha deixat algun tractament anterior, per veure quina teràpia no funciona, si s’està medicant, si fa ioga o altres tractaments alternatius...
-Variables predictores de canvi: motivació per anar a la consulta, objectius i expectatives realistes i assequibles, recursos i limitacions com el QI, locus de control, capacitat d’imaginació, etc.
Es tractaria d’un anàlisi funcional, ens centrem en les condicions històriques i actuals rellevants.
6. Formulació d’hipòtesi i enunciats verificables Les hipòtesis han de ser contrastables i basades en dades empíriques. Trobem hipòtesis de: quantificació, semblança, associació predictiva i relació funcional o predictiva/ descriptives, classificatòries, explicatives i predictives. Aquesta és la fase del procés inductiu.
Segons l’objectiu de l’avaluació classifiquem les hipòtesi en de: -Diagnòstic: semblança.
-Orientació/ Selecció: quantificació/ associació predictiva.
-Tractament: associació predictiva/ relació funcional.
En el procés deductiu troben els enunciats verificables. Realitzarem una selecció de variables a analitzar i tècniques d’avaluació a utilitzar.
7. Planificació de la recollida d’informació En aquesta fase passem d’utilitzar les tècniques de primer nivell a fer servir les de segon nivell o específiques. Aquestes són les entrevistes específiques, escales, inventaris i qüestionaris i autorregistres.
A l’hora de triar la tècnica que farem servir cal tenir en compte 3 criteris: utilitat, qualitat i economia.
 Utilitat: tipus de problema, subjecte a avaluar, tipus d’informació que facilita la tècnica, coneixement per part de l’avaluador de la tècnica i moment o fase del procés d’avaluació en que es fa servir.
 Qualitat: propietats psicomètriques, es convenient fer servir diferents tècniques d’avaluació i diferents informants.
 Economia: ha de ser econòmic, humà i que requereixi el temps necessari i just.
8. Obtenció de la informació Primer s’analitzaran les dades obtingudes. Es revisaran per comprovar que no hi ha errors de codificació i que els resultats siguin coherents amb les hipòtesis a contrastar.
9. Contrast d’hipòtesis S’ha de comprovar que les conclusions responguin a les hipòtesis plantejades i raonar la seva relació. S’ha d’especificar el nivell de confiança que hi hauria en cada hipòtesis.
10. Classificació/ Diagnòstic 11. Elaboració i entrega de resultats Volem comunicar de forma oral o escrita els resultats obtinguts durant el procés d’avaluació.
Ho fem mitjançant un informe científic que serà el vehicle de comunicació, i aquest serà considerat com un document legal.
Un bon informe hauria de complir un conjunt de requisits. En cas que es faci escrit, ha de ser clar i compressible per al client, sense llenguatge tècnic. S’ha de tenir en compte al client, per tant resoldre les seves demandes i escriure les conclusions més importants. No hem d’oblidar que és un document científic, per tant ha de ser rigorós i s’ha d’explicar tot de tal manera que pugi ser replicable o contrastable per altres avaluadors. S’ha d’especificar el material i procediment realitzat. Les incongruències o problemes també han d’aparèixer.
12. L’enfoc experimental: Anàlisi Funcional. Disseny de la intervenció L’anàlisi funcional es basa en establir relacions entre les diferents variables d’un problema i/o els diferents problemes d’un client. Identificar relacions importants, controlables i causals aplicables a un específic grup de conductes objectiu. Es formulen hipòtesis sobre l’origen i desenvolupament del problema (històriques) i el seu manteniment (manteniment).
L’anàlisi funcional és idiogràfic i té 2 nivells: macroanàlisi i microanàlisi.
Per dissenyar la intervenció, hem d’establir uns objectius. Primerament, ordenar els problemes: valors i preferències del client i terapeuta, gravetat del problema (perill i interferència), malestar que el problema provoca, relació entre problemes, probabilitat d’èxit a llarg/curt termini, cost en temps, esforç i diners. I en segon lloc, hem d’establir objectius generals i específics.
Els avantatges d’establir objectius són que et permeten clarificar expectatives no realistes, establir criteris per avaluar el progrés del client durant la intervenció i facilitar la selecció d’estratègies terapèutiques.
Els objectius han de ser idiogràfics, acordats amb el client, realistes, específics (conductes, situacions, freqüència, duració i/o intensitat), suposar una resolució o millora substancial i han d’emfatitzar el comportament eficaç del client.
Per una altra banda, hem d’establir les línies generals que tindrà la intervenció. Seleccionarem les variables a modificar i les tècniques que farem servir tenint en compte: l’eficàcia, eficiència, efectes secundaris, variables del medi... Decidirem també l’ordre temporal de l’aplicació segons la gravetat, la jerarquia d’habilitats i l’adherència.
13. Valoració de la intervenció Durant la intervenció, farem una avaluació continuada mitjançant tècniques d’avaluació que suposin instruments d’avaluació inicial més importants o més relacionades amb l’objectiu a avaluar i més sensibles al canvi.
Després del tractament seguirem amb els mateixos instruments d’avaluació que en l’avaluació inicial. És important fer-ho així perquè mesurem el nivell de canvi. Segons els criteris quantitatius veurem la significació estadística i mitjançant els quantitatius mirarem la significació clínic-social.
El seguiment es basa en la recollida de noves dades per comprovar el grau de manteniment del canvi. En l’últim farem servir els mateixos instruments d’avaluació que en les avaluacions inicials i final, i compararem amb les dos.
...