Invitación a la sociologia (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Sociología - 1º curso
Asignatura Fonaments de sociologia
Profesor J.V.
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 05/11/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Resumen capítulo a capítulo del libro de Berger Invitació a la Sociologia

Vista previa del texto

Invitació a la sóciólógia, Peter L.
Berger Capítol 1 – La sociologia com a distracció personal “La fascinació de la sociologia rau en el fet que la seva perspectiva ens fa veure sota una llum nova el mateix món en el qual hem viscut tota la vida. [...] Sí que la sociologia és una distracció personal, en el sentit que interessa els uns i avorreix els altres. Hi ha qui disfruta observant les persones, i hi ha qui prefereix fer experiments amb ratolins.” Ambigüitat en les imatges del sociòleg. Un sociòleg pot esdevenir sociòleg independentment de les seves implicacions morals i els seus prejudicis ètics.
Cal distingir que el treball social és una pràctica social, mentre que la sociologia és més aviat un intent de comprensió. Aquest intent de comprensió no comporta precisament a la pràctica social (Max Weber). De fet, Max Weber també dirà que la sociologia és una ciència “lliure de valors”. És evident que tota persona té els seus valors, però dins de l’àmbit de la sociologia ha de prevaler un únic valor: el de la integritat científica. La formació intel·lectual ajudarà els sociòlegs a controlar (fins arribar al punt d’excloure totalment) els seus valors de la seva feina; el que el sociòleg pretén és veure “que hi ha” per mitjà d’un acte de percepció pura.
Des del primer dia la sociologia s’ha volgut presentar com una ciència, la qual cosa ha comportat que aquesta branca hagi de sotmetre’s a unes determinades regles del mètode científic. Per aquesta raó, la metodologia s’ha tornat una part amb pes dins de la sociologia, però no la única. Sociòleg com a observador distant i amb sarcasme. Cal mencionar alhora la importància de la terminologia. En el cas de les ciències socials s’utilitzen paraules d’ús quotidià, la qual cosa pot conferir un llenguatge ambigu i poc precís. Cal desfer-se del pes que aquesta terminologia arrossega; s’ha d’eliminar el significat connotatiu dels termes.
En resum, el sociòleg és un individu interessat a comprendre la societat dintre del rigor científic. El sociòleg també procurarà ésser objectiu (tot i que això no abasti la totalitat de l’existència de la persona). També haurà d’ocupar-se de qüestions metodològiques, tot i que la metodologia no és el seu objectiu, sinó una eina que ajudarà a assolir-lo. A més, haurà de preocupar-se per l’ús exacte dels termes emprats.
- Intent de comprensió vs. pràctica social Ciència lliure de valors -> integritat científica Percepció pura Ciència -> metodologia, tot i que no és l’objectiu Terminologia -> significat connotatiu Ciencia: conjunto de conocimientos y teorías metódicamente ordenadas relativas a una materia Metodología: modelo lógico que se sigue en la investigación científica.
Capítol 2 – La sociologia com a forma de consciència La sociologia és una preocupació intel·lectual, i per tant, constitueix una forma de consciència molt peculiar de la modernitat occidental.
El terme societat denota un gran complex de relacions humanes / sistema d’interacció (Sistema organizado de relaciones que se establecen entre este conjunto de personas). Aquest terme s’aplica sempre que un complex de relacions és prou unitari com per a ésser analitzat.
La perspectiva del sociòleg no té límits en la seva matèria, així com un jurista només es limita al marc juridicolegal. Max Weber definirà que una situació social és aquella en la qual les persones orienten recíprocament llurs accions socials. Problema sociològic vs. Problema social.
Fer-se preguntes sociològiques suposa que un hom està interessat a mirar un bon xic més enllà dels objectius habitualment acceptats o oficialment definits; suposa una dosis de sospita davant la interpretació dels esdeveniments humans. És així com és probable que el pensament sociològic es desenvolupi en circumstàncies històriques caracteritzades per crisis de la concepció que una societat s’havia fet d’ella mateix. Segons Albert Salomon, la sociologia no podia aparèixer abans de l’esfondrament de les estructures normatives de la Cristiandat i de l’Antic Règim. Sorgeix en unes circumstàncies de canvi social ràpid i profund; això que anomenem alternació.
Hi ha una profunda intenció desemmascaradora que és inherent a la consciència sociològica; la lògica de la sociologia indueix a desemmascarar i desmuntar els sistemes socials que està estudiant que sovint romanen obscurs i opacs. Aquesta perspectiva es pot explicar bé amb els conceptes “funcions manifestes” i “funcions latents”. Les funcions manifestes són les funcions conscients i deliberades dels processos socials, mentre que les funcions latents són inconscients i involuntàries.
La ideologia amb les quals els homes expliquen llurs accions pròpies són desemmascarades com a autoengany, xerrameca. Serveixen per alleugerir angoixes personals de culpabilitat o de prestigi i constitueixen la interpretació oficial de grups sencers.
Distinció entre sectors “respectables” i sectors “poc respectables”. El sector oficial estaria simbòlicament representat per esglésies, escoles, cambres de comerç i institucions cíviques.
Enfront d’aquest món es troba un sector de la societat que té altres símbols i parla en un altre llenguatge; es tracta d’aquells sectors de la classe obrera que encara no han progressat gaire pel camí de l’aburgesament (suburbis, barris de barraques, i zones de transició). La consciencia sociològica predisposa a l’individu a una obertura cap a d’altres mons. Tendència irrespectuosa; la manca de respecte ha de romandre sempre una possibilitat constant en l’esperit del sociòleg, si això es perd, significaria la mort de la sociologia (com per exemple, a l’Alemanya nazi).
Cal esmentar també el fenomen de la relativització. La sociologia sintonitza amb la modernitat perquè reflecteix la consciència d’un món el qual els valors han quedat radicalment relativitzats. S’han d’entendre les situacions segons el seu fet social. Cosmovisions d’altres cultures. Sociologia cosmopolita: modernitat com a nova forma de consciència. Per a la mentalitat tradicional, un hom és el que és, allí on es troba, i no es pot ni imaginar la possibilitat d’ésser quelcom diferent. La mentalitat moderna és, en canvi, mòbil (alternació).
Les societats tradicionals assignen als seus membres unes identitats ben definides, definitives i permanents; mentre que a la societat moderna fins i tot la identitat és indefinida, insegura i canviant. Això és possible a la mobilitat geogràfica i social: la mobilitat geogràfica (les possibilitats de viatjar indirectament o directa) suposen la consciència que la pròpia cultura és relativa en espai i temps. La mobilitat social (el moviment d’un estrat social a un altre) no fa sinó que augmentar aquest efecte relativitzador.
Capítol 3 –Alternació i biografia: com adquirir un passat prefabricat Aquest capítol Berger analitza el fenomen de l’alternació en quant a l’individu que vol arribar a entendre la seva pròpia biografia, per un individu que mira d’ordenar els esdeveniments de la seva història d’una forma significativa (necessitat humana d’ordre i de intel·ligibilitat). Ens demostra que l’experiència de la relativitat i de l’alternació no és tan sols un fenomen històric, sinó també un problema existencial a la vida de tot individu.
El sentit comú tendiria a dir-nos que una seqüencia d’esdeveniments ordenats cronològicament constitueix la nostra biografia. Però, quins són exactament els esdeveniments que cal incloure-hi? Aquest conflicte es reflecteix molt bé amb el terme “periodització”.
Decantar-se per un o per altre esdeveniment dependrà finalment del marc de referència de cadascú. Un mateix passat pot estar sotmès a interpretacions alternatives; és a dir, tenim tantes vides com punts de vista.
Fins i tot la memòria és un acte d’interpretació. En recordar el passat, el reconstruïm d’acord amb les nostres idees presents sobre el que ens interessa. És el que els psicòlegs anomenen “percepció selectiva” (percebre d’entre tot un entorn aquelles coses que ens interessen de manera immediata). El passat no és fix, ni immutable ni invariable; dintre de la nostra consciència el passat canvia constantment.
La mobilitat geogràfica influeix en la reinterpretació de la pròpia biografia (Eixample - pijo. La Floresta - hippie). La mobilitat social té conseqüències molt similars. La manera com canvia la imatge que una persona té de si mateixa i de les relacions a mesura que es belluga en l’escala social és un clar exemple (la noia guapíssima del poble ara és una cutre). L’individu rectifica el passat i deixa intacte tot allò que pot incorporar a la seva imatge actual. Som nosaltres els qui ens creem a nosaltres mateixos, però sense massa consciència.
La conversió a una nova cosmovisió influeix en la reinterpretació de la biografia. Al mateix temps, però, és espaordidor adonar-se de que cap conversió no és necessàriament definitiva.
Aquest és el mareig de l’alternació. El sociòleg no pot donar cap resposta a aquesta diversitat de problemes, però pot aportar-nos la consciència que totes aquestes cosmovisions són construccions socials.
Capítol 4 – La perspectiva sociològica: l’home dins la societat Berger exposa com és l’home dins de la societat i com l’afecta.
Els individus identifiquen la seva existència amb la seva localització dintre el mapa social (són un nen de sis anys català, ús d’etiquetes). Estar localitzat en una societat significa trobar-se en el punt d’intersecció d’unes forces socials especifiques que constitueixen la definició d’una sèrie de normes que cal obeir. L’individu “normal” és aquell que creu en aquestes normes.
Aquest aspecte es pot definir més clarament per mitjà del control social i l’estratificació social.
El control social fa referència als diversos mitjans dels quals disposa una societat per tal de posar a ratlla els seus membres recalcitrants. El control social compren els mètodes d’intimidació, els controls polítics i legals i les pressions econòmiques. Per altra banda, els mecanismes de la persuasió, la ridiculització, la murmuració i l’oprobi demostren la pressió cap al consens fonamentada en la necessitat d’acceptació. Cal destacar que moltes vegades el control social es basa en afirmacions fraudulentes (nen petit que s’inventa que té un germà gran a cole i per tant el respecten). La moral, els costums i el control social també són mecanismes de control social. Existeixen també sistemes coercitius més propers i personals, com l’ocupació, la família i els amics (subordina l’individu a tota una multiplicitat de controls i codis de conducta no escrits molt determinats).
L’estratificació social, per altra banda, fa referència als nivells diferents de poder, de privilegis o de prestigi, que es relacionen en termes de subordinació i superordinació dintre una societat. La suma de tots els nivells constitueix el sistema d’estratificació d’una societat.
Existeix la possibilitat de bellugar-s’hi pels diferents estrats; les posicions socials no estan fixades de manera immutable (excepte en l’estratificació racial). A la societat occidental es tracta del sistema de classes. La classe l’hem d’entendre com un tipus d’estratificació en el qual la posició ve determinada pels criteris econòmics. Les diferents classes comporten estils de vida totalment diferents; el medi de cada classe configura la personalitat dels membres a través d’influències incomptables que s’exerceixen al llarg de tota la vida dels individus. En aquest punt es relacionen l’estratificació i el control social: quan les influències educatives donades per l’estrat fracassen, entren en acció els mecanismes de control social. Cal esmentar que les nostres construccions i situacions socials venen donades pels nostres antecessors; tots els individus actuen dins un marc definit prèviament i són coaccionats per mecanismes de control que vetllen pel manteniment d’aitals definicions.
Per tal de consolidar més aquesta qüestió, és útil el concepte d’institució. Una institució és un òrgan regulador que canalitza les accions humanes oferint mecanismes i maneres de fer mitjançant les quals la conducta esdevé modelada i pautada, d’acord allò que desitja la societat. Les institucions protegeixen del dilema de l’elecció als individus; tanca la porta de les altres opcions per deixar oberta únicament la que la societat ha fixat prèviament. Els individus s’enganyen a ells mateixos a l’hora d’acceptar les opcions que l’imperatiu institucional estableixen com a úniques.
La concepció de Durkheim és la que més s’acosta a aquesta manera d’enfocar la sociologia com a presó. D’acord amb Durkheim, la societat és una realitat fàctica i objectiva, exterior a nosaltres, que ens encercla, ens envolta per tots costats. Nosaltres som dins, situats en àrees especifiques del sistema. Aquesta localització predetermina tot el que fem.
Capítol 5 – La perspectiva sociològica: la societat dins l’home Fins ara sembla que societat i individu apareixen com dues entitats enfrontades l’una amb l’altra. Tanmateix, a la majoria de la gent la càrrega de la societat li sembla suau i lleugera; es deu a que nosaltres mateixos desitgem exactament allò que la societat espera de nosaltres.
Per tal d’explicar aquesta dimensió ens fixarem en la teoria del rol, la sociologia del coneixement i la teoria del grup de referència.
La teoria del rol entén el rol com una resposta tipificada a una expectativa igualment tipificada.
Cadascuna de les situacions en les quals intervé l’individu li planteja unes expectatives específiques i exigeix d’ell unes respostes específiques. El rol proporciona la pauta d’acord amb la qual l’individu ha d’actuar en el context d’una situació determinada i alhora les emocions i actituds corresponents; l’únic que han de fer els actors és introduir-se en el papers.
Un procés com aquest no és deliberat ni fruit d’una reflexió, i tota la força del procés ve donada justament per aquest caràcter inconscient; en aquest món és difícil dissimular, per la qual cosa acabem creient allò que representem. Es pot concloure doncs que la identitat es confereix, es manté i es transforma socialment. El propi jo, la identitat és un procés constantment creat en cadascuna de les situacions socials. També existeixen pressions internes per tal d’assolir una coherència entre els rols, basada en una necessitat psicològica d’unitat personal: l’individu tendeix a fixar l’atenció exclusivament en la identitat concreta que s’escau en aquell moment, oblidant-se de totes les altres.
La sociologia del coneixement, que s’ocupa de la localització social de les idees, encaixa dins la nostra argumentació. El pensament serveix per legitimar una situació social determinada quan l’explica, la justifica i la consagra. Parlem d’ideologia quan una idea determinada està al servei d’uns interessos creats. Molt sovint les ideologies deformen sistemàticament la realitat social a fi de poder intervenir allí on més els convé. La ideologia compleix una doble qüestió; per una banda, justifica l’actuació del grup i per l’altra, interpreta la realitat social de manera que la justificació anterior sigui plausible. Les persones que fan aquestes interpretacions poden ésser perfectament sinceres; l’esforç moral que suposa mentir deliberadament és superior que enganyar-se a un mateix. Per definició, el mentider sap que està mentint, l’ideòleg no.
Podem establir una relació senzilla entre les ambdues perspectives anteriors per mitjà del grup de referència. Un grup de referència és una col·lectivitat que presenta unes opinions, unes conviccions i maneres de fer. Ens proporciona un patró o model amb el qual ens podem comparar constantment. La tria d’un grup de referència comporta l’adopció de tota una sèrie de símbols intel·lectuals (rols). La teoria ens ve a dir que els processos de afiliació o desafiliació social comporten habitualment llurs corresponents compromisos cognoscitius, atès que en aquests grups es creen els seus models de l’univers (sociologia del coneixement).
Capítol 6 – La perspectiva sociològica: la societat com a teatre La llibertat no és empíricament accessible, atès que les bases dels mètodes científics contemplen la causalitat universal. La llibertat no té causa. Des de la perspectiva metodològica de les ciències socials ens trobem davant d’una manera de raonar que pressuposa que el món humà és un sistema causal tancat. La llibertat queda exclosa a priori del sistema. No hi ha manera de percebre la llibertat com no sigui a través d’una certesa subjectiva interior que s’esfuma de l’anàlisi científica.
En primer lloc i dins el model de la perspectiva sociològica mirarem de demostrar que els controls potser no són tan infal·libles com semblen. I en segon lloc, ens escaparem una mica del marc científic i postularem la realitat de la llibertat. Per dur-nos a la captivitat social fa falta la nostra col·laboració. I en que consisteix aquesta col·laboració? En que siguem co-definidors de les situacions socials. Des d’aquest punt tota situació social es sosté gracies al conjunt de significacions que hi introdueixen els diversos participants. La mera possibilitat de dur una existència marginal, o fins i tot de que un individu obtingui seguidors de les seves teories alternatives (individu carismàtic), és ja un primer indici del fet que el poder coactiu no és absolut. Com dirà Weber, el carisma és un de les principals forces motrius de la història. No hi ha cap estructura social, per més solida que pugui semblar, que hagi mantingut idèntica solidesa des de sempre. Si tots els sistemes socials han estat definits per l’home, vol dir que l’home pot canviar-los. Els sistemes de control han d’ésser confirmats per aquells a qui van adreçats.
Considerarem aquí tres possibilitats: la de transformació, la del distanciament i la de la manipulació. Qualsevol procés de transformació va necessàriament lligat a una refinició de la realitat; si es tracta d’un incident aïllat hom tendirà a parlar de “desviació”, mentre que si es tracta d’un fenomen col·lectiu es tracta de “desorganització social”. Ambdues demostren la possibilitat d’oposar resistència als controls externs. Podem trobar casos molts més rutinaris, en els quals unes situacions socials poden ésser transformades o sabotejades mitjançant el refús d’acceptar-les. Si hom no te manera de transformar la societat, sempre té la opció de distanciar-se interiorment. Aquesta mena de contra-societats construïdes sobre la base d’unes definicions divergents i distanciades del model s’anomenen subcultures. La tercera gran manera de defugir la societat és la manipulació. L’individu no mira de distanciar-se’n ni de transformar la societat, sinó que pretén aprofitar-se descaradament de les situacions en benefici dels interessos personals. El concepte d’èxtasi també pot ser d’utilitat; tan bon punt un individu es posa a representar un rol sense compromís s’hi situa extàticament davant el seu món donat per descomptat. Un cert tipus d’intel·lectualitat és susceptible de conduir més fàcilment a l’èxtasi. L’èxtasi es produeix sobretot en cultures urbanes, en grups marginals i en grups que no tenen una posició social segura.
Començarem idò, postulant que els homes són lliures. Dins un marc de referència antropològic que veu en l’home a l’ésser lliure podríem aplicar el problema de la mala fe sartrià. La mala fe consisteix a pretendre que és necessari quelcom que, de fet, és voluntari. La mala fe és un defugir de la llibertat per evadir-se de l’agonia de l’elecció. La possibilitat de la mala fe ens demostra la llibertat de l’home; hi ha mala fe perquè és lliure. La societat proporciona a l’inividu un mecanisme gegantí en el qual es pot amagar a si mateix la seva llibertat. També es pot fer referència al concepte de Heidegger de l’autenticitat i l’inautenticitat.
Capítol 7 – Digressió: Maquiavel·lisme sociològic i ètica La perspectiva sociològica no desemboca en una visió massa optimista de les coses, sinó que condueix a un grau de desencantament i desil·lusió. El sociòleg manté una postura freda enfront dels problemes morals i considera que la seva relació amb la matèria es redueix a l’acte de la comprensió; condueix, doncs, a l’adopció d’una postura existencial difícilment compatible amb els prejudicis. Aquesta actitud xoca de ple amb la tendència a creure que la sociologia pot ajudar l’individu a una certa humanització. Sens dubte que per ella sola la sociologia no condueix a l’humanisme; però la comprensió sociològica pot constituir un cert sentit de la vida ben característic de la modernitat, compassiu a la seva manera.
Malgrat la postura del sociòleg, no se l’ha de situar en una posició cínica com aquell que “passa de tot”. El cinisme no és la única opció possible, sinó que existeix una opció capaç de combinar el compromís parcial, la compassió i un sentit de comicitat sobre la realitat social; el que Berger defineix com maquiavel·lisme sociològic. Aquesta postura és en si una postura neutra; es carrega de connotacions negatives quan és emprada per individus sense escrúpols. A l’igual que Maquiavel, el sociòleg ha de desemmascarar i comprendre els mecanismes que belluguen la societat, i un cop compresos, s’adonarà de la simplicitat i precarietat d’aquests, fet que li permetrà veure la societat com una comèdia. Així, no li sabrà greu fer trampa de tant en tant i defugir dels controls i dels rols. Es tracta de no prendre’s les regles del joc massa seriosament; només així es pot arribar a la realització de la llibertat en les nostres accions.
Capítol 8 – La sociologia com a disciplina humanística La sociologia presenta característiques del tarannà científic que l’apropen a les disciplines humanístiques, com ara la humilitat enfront la riquesa del món estudiat, la honradesa i rigor metodològics, la paciència, i la disposició a reconèixer errors. En resum, per a un sociòleg és molt important observar amb atenció fins i tot aquelles qüestions que poden semblar més trivials, allunyant-se del seu objecte d’estudi. Per a fer-ho, haurà de deixar de banda prejudicis, gustos i pors.
Tanmateix, la característica que més la situa dintre de les disciplines humanístiques és que es preocupa essencialment d’allò que, en definitiva, és el tema i el contingut fonamental de totes les humanitats: la condició humana. La sociologia per tant, demostra una sensibilitat per a la significació humana. A més a més, cal entendre la sociologia no com un sistema tancat, atès que està oberta a la immensa riquesa de la vida humana. Això causa que la coherència rígida del sociologisme sigui impossible de defensar, atès el caràcter paradoxal i polifacètic de la vida mateixa. En conseqüència, la sociologia no podrà allunyar-se d’altres disciplines humanístiques, com són la història i la filosofia.
Val a dir, però, que no totes les activitats a les quals un sociòleg es pot dedicar es poden considerar humanístiques, com l’exercici de practiques socials, les investigacions relacionades a les grans empreses, etc.
...

Tags:
Comprar Previsualizar