Hannah Arendt - Sobre la violència (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 2º curso
Asignatura Filosofia Política II
Profesor N.S.M.B.
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

11/03/2015 1.4 Arendt: la política com a acció concertada Ens trobem al 1970, en una de les últimes obres d’Arendt, que coincideix en una època de bonança econòmica. Això suposa vàries coses: es consolida una classe mitjana que acudeix a la Universitat, fet que és nou en la història. Aquesta generació viu molt millor que els seus avis i pares, que han passat una o dues guerres mundials; hi hauria d’haver, doncs, una mirada optimista sobre el futur, però quan aquestes persones són preguntades per el seu futur, el que responen és que esperen estar vius. Aquesta nova generació té una nova consciència política. D’una banda, aquesta consciència política retreu el capteniment dels pares, retreu a la generació anterior que hagin consentit que les grans catàstrofes bèl·liques hagin succeït i d’altra banda es fa una feina de recuperació del pensament marxista, que ve liderada per alguns intel·lectuals, com Sartre, que es posen al capdavant. A Arendt li preocupen dues coses: un discurs frívol, que banalitza la violència i la frustració d’aquesta generació, que es comença a articular políticament.
Hi ha una amenaça de la violència que afecta a tota la humanitat. Aquí veurem altres nivells de frivolització: d’una banda, les ciències socials que redueixen els comportaments estratègics a teoria de jocs, que pensen que la conducta humana és previsible, que es pot estudiar i que és una balança entre avantatges i desavantatges, es pot descriure amb una teoria de jocs. Els científics naturals, per la seva banda, col·laboren amb el complex militar, laboral, industrial i sembla que han perdut el nord. Finalment, tenim la política, on es dóna la inversió total de la sentència de Clausewich, que diu que la política és la continuació de la guerra per altres mitjans. Ara ens trobem que la política, sobretot amb la guerra freda, és la continuació de la guerra per altres mitjans. Això no només és una inversió perversa de la sentència, sinó sobretot una paradoxa de la guerra freda: només podem evitar la guerra si podem fer ostentació d’un potencial militar més gran. Aquesta és la paradoxa de la cursa armamentística que es dóna fins a finals dels 80. Totes les potències [Schmitt] prenen la decisió de qui és l’enemic polític però no poden portar aquesta decisió a l’extrem; no podem portar l’hostilitat a la seva màxima expressió perquè la guerra ja no consisteix en doblegar l’enemic, sinó que consisteix en l’extinció d’aquest i possiblement, també la pròpia.
Ara veurem una descripció històrica. Hi ha un canvi qualitatiu que s’ha anat produint: en Clausewich hi ha una certa continuïtat entre la guerra i la política, però queda molt clar que ha de seguir les seves pròpies lleis. La guerra s’ha de limitar al desmembrament de les forces armades de l’enemic; aquesta és la gramàtica de la guerra. Persegueix una finalitat política però no pot ultrapassar la doctrina de la guerra civilitzada. La guerra és un acte de violència per forçar la voluntat de l’enemic; per tant, aquesta es guanya quan es destrossa les defenses armades de l’enemic. Si no parem la guerra aquí, la guerra continua fins a l’extinció de l’enemic, i això no fa més que crear una roda. Per això, les convencions de Ginebra estableixen unes determinades guerres: per exemple, el respecte al drets dels presoners, la protecció dels civils en els blancs militars i que la força que s’usi sigui sempre proporcional al greuge. Durant la 1GM totes aquestes convencions queden per terra: les baixes civils són, per primera vegada, més altes que les militars. A la pràctica no es respecten; a la teoria suposen altres desplaçaments. Hosbaum considera que es passa d’una guerra civil a una guerra massiva, ja que s’involucren totes les potències del món. Passem a una guerra total (Erich Ludendorf), fet que fa que el desmembrament de les forces enemigues no sigui suficient, es vol eliminar totalment l’enemic.
A Arendt li sembla perillós que hi hagi molts intel·lectuals que s’uneixen a la 1GM i la justifiquen per motius biològics: una potència o creix o mor (lebensraun). Quan acaba la 2GM la doctrina resultant d’aquesta carrera armamentística canvia també. La doctrina de la guerra freda es coneix per les seves sigles: MAD (destrucció massiva assegurada). Es preocupa per aquesta banalització de la violència. Això mostra, no només a nivell pràctic, que la humanitat ha perdut el seny, ha perdut el nord, sinó que a nivell teòric s’imposa un model realista. Els teòrics de la guerra segueixen sempre aquest argumentari: la política és una aspiració al poder, que és màxim quan es troba a l’estat i aquest té el monopoli màxim de la violència. Arendt vol repensar la relació entre tots aquests termes, especialment per deixar fora l’última equivalència, entre Estat i violència. Quan Arendt diu que poder no és violència sinó acció concertada no renuncia al concepte de sobirania. L’Estat no depèn d’una forma històrica però sí d’una forma de sobirania. El nucli de la seva argumentació serà el poder i no l’Estat. El poder és un concepte molt difícil de pensar en filosofia política: és intangible, què és en realitat? Quan s’exerceix es fa manifest.
Tradicionalment el poder s’ha pensat com una propietat que s’atribueix a una persona o organisme.
Focault i Deleuze diuen (i Arendt hi està d’acord) que el poder no és una propietat, sinó que només es demostra quan s’exerceix, en relació amb allò sobre el què es té poder. Tradicionalment també s’ha pensat que l’Estat és el lloc del poder, seria el cos polític que concentra el poder i actua de forma compacta. Els tres autors consideraran que el poder és l’efecte d’una acció de conjunt; retornen el poder al seu origen, per tant, el poder es troba en la multitud, en el nombre, i si un Estat té poder és només per delegació. Finalment, normalment es pensa que el poder s’exerceix de dues formes: per repressió violenta o per ideologia, quan aconseguim convèncer o manipular les creences dels individus perquè transfereixin el seu poder. Arendt no nega que hi hagi maneres d’arribar al govern per la força ni que hi hagi ideologies que es mantinguin en el govern per manipulació, però originàriament el poder és acció concertada, i això significa que els diferents individus s’uneixin per produir un efecte en el món, per introduir una novetat.
Arendt aquí proposa una recerca fenomenològica per repensar els termes i tornar-los al seu origen.
Per ella, la fenomenologia consisteix en veure quines són les associacions conceptuals de cada terme. Cada terme evoca uns determinats significats i els podem reconduir seguint els camins que el mateix terme marca, cal desfer els malentesos i corregir totes aquestes desviacions. Es fa la següent pregunta: si traiem la violència de la relació entre els estats, desapareix el poder? En realitat nosaltres pensem que el poder està en mans dels estats, però en el fons es troba en el poble.
Quan pensem en el poder, normalment veiem una línia divisòria que divideix la societat en dos: aquells qui manen i aquells qui obeeixen. Sembla ser que està relacionat amb el domini, amb l’autoritat i amb l’obediència. Aquí es planteja també una altra pregunta, que tots els teòrics polítics no han sabut respondre bé: per què volem el poder? Per què obeïm? El poder només pot basar-se en el consentiment; obeïm en virtut d’un acte de reconeixement, un acte de transferència de la llibertat. Si es retira el consentiment, el govern s’acaba. La sobirania és del poble, el poder es troba en el poble, però el deleguen als governants. Poder i domini no són el mateix; el poder és un acte de transferència. Quan la representació es dóna de forma normal, acatem el que dicta el govern; llavors el govern té autoritat com a forma subsidiària d’un acte que és sobirà, que és el reconeixement del poder; aquí Arendt diu que l’autoritat no és mai un acte de submissió que reflecteixi una mena d’instint de submissió a la tirania; l’autoritat requereix un acte de reconeixement. El model d’autoritat que té Arendt no és l’autoritari, sinó el de relació pare-fill i mestre-deixeble. Si aquest és el model, quan reconeixem l’autoritat de l’altre ho fem perquè creiem que l’altre es troba en millor posició per decidir o saber algunes coses, en virtut de la seva experiència o el seu coneixement. Si traslladem aquest model d’autoritat a l’Estat, podem dir que pensarem que un mandat és legítim quan creiem que els governants decideixen en nom i pel bé de tots. L’autoritat no és un acte de submissió sinó un acte de llibertat, sobirania, que dóna legitimitat al poder. El poder necessita legitimitat, la violència, justificacions.
La violència no requereix un número de persones, amb una sola ja n’hi ha prou, mentre que el poder sí que necessita un gran nombre de persones. Una persona pot obligar a fer coses a una altra per mitjà de la força, però això no vol dir que tingui poder. Per ella, el recurs a la força vol dir que el règim o la persona en realitat mostren la seva impotència, la seva falta de poder, ja que no hi ha consentiment ni acció concertada. Només es requereix a la violència quan el poder ha desaparegut.
El poder és una capacitat humana específica que és la d’actuar concertadament i només es manté quan existeix un grup unit; desapareix quan les voluntats no volen doblegar-se o no volen acatar el reconeixement.
El poder pertany al grup; per tant, quan diem que una persona és poderosa estem fent un ús impropi del terme, això és un ús metafòric del terme. Diem que una persona és poderosa perquè creiem que és capaç de generar certs efectes. Arendt recomana aquí utilitzar el terme ‘potència’. La potència no té a veure amb el nombre sinó amb entitats singulars i, per tant, una persona o un objecte és potent. És una propietat inherent a la persona o objecte, independent dels altres. Es pot demostrar en relació a altres però és una propietat del caràcter d’algú. La potència, doncs, no és necessàriament violència sinó que fa referència a diverses capacitat. També tendim a assimilar violència amb força, i això és una altra confusió. La força, de fet, només s’hauria de reservar per la naturalesa o per moviments similars a la naturalesa (també moviments socials); és energia alliberada.
Per tant, tenim diferents definicions:  Poder: capacitat humana d’actuar concertadament, juntament amb d’altres i a través d’un acord que s’ha creat a través de la paraula (instrument més important), les idees compartides i la circulació de la informació. És el contrari de la violència, ja que aquesta fa perdre validesa a la unió del grup. És un fi en si, es legitima mitjançant un acte de reconeixement.
 Potència: és una característica individual que es refereix a la propietat d’un individu i és independent del grup, encara que fàcilment es veu derrotada per ell. És la capacitat individual de fer ús de la violència.
 Força: és l’energia alliberada per moviments físics o socials, no pas un sinònim de violència. No té una direcció necessàriament, és completament arbitrària; la violència, en canvi, pot ser i és sovint, selectiva. La violència admet resistència fins i tot en casos extrems. Tenen en comú que un cop comencen no se sap quan pararan.
 Autoritat: pot estar atribuïda a les persones (autoritat personal) o a les entitats. Es caracteritza per l’indiscutible reconeixement d’aquells que suposadament han d’obeir; és a dir, aquell que governa i els seus governats obeeixen per pròpia voluntat perquè l’autoritat és reconeguda, no perquè és imposada. El menyspreu fa minvar l’autoritat.
 Violència: té un mer caràcter instrumental, es caracteritza per poder augmentar la potència individual fins a desenvolupar-la tant com per poder substituir-la. La violència depèn de l’efectivitat dels instruments que s’utilitzin. No és un fi en si mateix, la volem per aconseguir alguna altra cosa.
Arendt pensa en un cas on la violència destrueix el poder, on arriba al poder; això passa quan la violència instal·la una tirania o un totalitarisme. Aquest sistema de govern derrota el poder. La violència s’instal·la en el poder; quan el govern actua de forma violenta no té un sentit resistir. Això per Arendt sí que és inexcusable: hi ha una manera de revocar-lo, l’acció comuna de tots els ciutadans. No es pot acusar tampoc el poble de covard: un règim totalitarista, el primer que fa és destruir totes les relacions socials; s’arriba al control quan es perd la confiança en les relacions socials, quan es destrueixen les possibilitats d’una acció concertada. El problema del terror, a més a més, té el problema que identifica els enemics dins l’Estat. Quan el règim és de terror i s’instal·la dins l’Estat, acaba devorant els seus propis fills, acaba destruint el propi govern. El terror com a forma de govern basada en la violència no pot subsistir.
La violència en tant que instrument només pot ser molt limitadament racional, l’ús que fem d’ella.
Només quan el fi perseguit és un fi a curt termini es pot racionalitzar la violència. Qualsevol acció humana, un cop s’ha engegat es pot justificar, però mai podem assegurar els resultats que tindrà. En general l’acció humana no té cap mena de garantia. Per tant, la idea és que la violència només es justifica racionalment a curt termini i això s’explica pel que és l’acció humana com a tal. L’acció humana, com a acció concertada és la possibilitat de portar una cosa nova al món.
La condició humana té dues condicions importants: en primer lloc, la pluralitat, ja que sempre es fa en relació amb altres, té efectes en altres persones; i en segon lloc, la natalitat, contraposada a la mortalitat. La mortalitat és antipolítica, segons l’autora, entesa no només com la mort física, que és inexorable, sinó el fet que som conscients d’aquesta mort. És antipolítica perquè justament impedeix continuar en el món fenomènic, en el món de les aparences; significa la fi de tota acció concertada possible. La natalitat, doncs, és la condició política per excel·lència. La natalitat sempre és un nou començament. L’acció humana té, al mateix temps, una càrrega molt important: tota acció humana és irreversible. No es poden desfer les coses que s’han fet, si han estat prou grans, potser queden en la memòria; quan no han portat conseqüències bones, l’única cosa que podem fer és apel·lar al perdó, que mai significa ‘oblit’. Això és interessant perquè perdó, record i memòria són formes humanes de relacionar-se moralment amb la història.
...