Indústria lítica neandertal (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Prehistoria
Año del apunte 2015
Páginas 73
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

MOSTERIÀ TECNOLOGIA LÍTICA HOME DE NEANDERTAL MODE III PALEOLÍTIC MITJÀ (300.000-40.000/30.000/28.000 anys) TECNOLOGIES LÍTIQUES ANTERIORS (PALEOLÍTIC INFERIOR) MODE I OLDUVAIÀ (2,5Ma-780.000 anys ) Chopper: Còdol que presenta una o vàries extraccions en una sola cara donant lloc a una vora que talla.
Chopping tool: Còdol que presenta tota una sèrie d’extraccions bifacials al llarg de la vora de la peça confeccionant un fil tallant.
Pic trièdric: Còdol allargat que sol presentar tota una sèrie de grans extraccions en tres (o més) cares cosa que li dona una morfologia triangular i apuntada.
Homo habilis Homo antecessor MODE II AXEULIÀ (780.000-300.000 anys ) Bifaç: Còdol treballat bifacialment, de forma ametllada i acabat en punta.
Anomenat també destral de mà.
Fenedor: Anomenat també gran tallador.
Ascla de grans o mitjanes dimensions que presenta una vora tallant en la seva part transversal .
Homo erectus Homo heidelbergensis MOSTERIÀ (PALEOLÍTIC MITJÀ) MODE III MOSTERIÀ (300.000-40.000/30.000/28.000 anys Mode tecnològic utilitzat pels homes de neandertal que consistia en la obtenció d’un gran nombre d’ascles talladores a partir de la preparació dels nuclis d’on les volien extreure. Posteriorment, i si era necessari, aquestes ascles talladores es podien retocar (treballant les seves vores) i reconvertirles en tota mena d’útils diferents (rascadores, denticulats, osques, puntes...).
Jaciment de Le Moustier Peyzac-le-Moustier El nom d’aquesta cultura procedeix del jaciment francès de Le Moustier (Dordonaya) (Dordonya) on fou identificada per primera vegada per Gabriel de Mortillet l’any 1860, el qual la va associar als homes de neandertal.
La indústria lítica es realitzava bàsicament sobre ascles i es caracteritzava per l’ús de la tècnica de la talla Levallois i la Discoïdal que permetia la obtenció d’ascles o ganivets amb una forma predeterminada i cada vegada més especialitzats.
Productes: -Nuclis -Ascles -Puntes -Rascadores -Raspadors o gratadors -Denticulats -Osques Gabriel de Mortillet (1821-1889) (Arqueòleg i antropòleg) Eines mosterianes TECNOLOGIA LÍTICA La tecnologia lítica es centra en l’estudi tipològic de les restes lítiques i sobretot en el seu procés productiu (la cadena operativa).
La cadena operativa fa referència a tot el procés o la “vida útil” que segueix una eina de pedra des que és fabricada fins que finalment és rebutjada o abandonada (aprovisionament de la matèria primera, fabricació, ús de l’eina, manteniment i abandonament).
Les restes d’indústria lítica són testimonis i evidències de les activitats humanes del passat: -Cerca, tria i recollida de la matèria primera (rius, terrasses fluvials, vessants de muntanya, afloraments...).
-No totes les matèries primeres són aptes per la fabricació d’eines de pedra. I cada territori (segons la geologia) té els seus propis materials.
-Per tant cal tenir un gran coneixement i control del territori i dels seus recursos.
-S’han de seleccionar aquelles matèries primeres que presenten unes majors qualitats i que són més aptes per la fabricació de les eines de pedra (sílex, quars, quarsites, cornianes, filonianes....).
-En alguns casos és possible la importació o l’intercanvi de matèries primeres amb altres grups o prodecents de llocs llunyans. Podem dir exactament el mateix sobre la transmissió de coneixements per fer aquestes eines (cultura o tradició cultural per tot Europa).
-Per últim cal un gran control i coneixement dels processos tècnics que s’han de realitzar per tal de fabricar aquests instruments de pedra.
TALLA LÍTICA El sílex és una de les principals matèries primeres que va ser utilitzada en la prehistòria per a fabricar eines de pedra.
A la natura el podem trobar de dues maneres: -Nòdul: Bloc de matèria en brut, tal i com surt de l’aflorament o del lloc de aprovisionament. Sol tenir una aparença irregular i arronyada, i presenta l’existència de còrtex (capa externa que cobreix i protegeix la pedra).
-Còdol: Nòdul que ha patit rodament (normalment degut a l’aigua). Presenta una morfologia més o menys arrodonida. Pot conservar restes de còrtex original, però sovint l’haurà perdut i s’haurà creat una nova superfície amb estigmes i cops (fruit del rodament). Normalment el trobem en posició secundària (rius, terrasses fluvials, vessants de muntanya, platges, etc).
Nòdul Còdol TALLA LÍTICA La Talla lítica són totes aquelles accions que es duen a terme per tal de fabricar una eina de pedra gràcies a l’aplicació d’una força sobre una roca.
Aquest procés sol tenir 3 fases importants: - Façonnage (afaiçonament): Preparació o configuració del bloc, nucli....
-Débitage (talla): Producció dels suports.
-Retoc: Acabat de la peça.
La talla (débitage) d’un nòdul o d’un còdol produeix dues categories principals i complementàries d’objectes: -Nucli: Es tracta del nòdul o del còdol que servirà de base per tal extreure les eines de pedra.
-Suports o productes: Són aquelles elements que s’extreuen quan es talla o colpeja un nòdul, còdol o nucli amb un percussor o martell. També s’anomenen elements d’extracció (són les ascles).
Tant els nuclis com les ascles tenen unes característiques concretes que els defineixen.
ELS NUCLIS El nucli és l’element a partir del qual s’extreuen les ascles.
Té unes característiques que el defineixen i que alhora serviran per establir-ne el tipus i la producció a la que ha estat destinat.
Parts del nucli: -Pla de percussió/pressió: És la superfície, preparada o no, sobre la qual es percudeix o es pressiona.
-Superfície o superfícies de talla: Es tracta de les cares del nucli i esta formada pels negatius de les extraccions anteriors.
-Negatius: Superficies relativament llises i còncaves que es formen al extreure les ascles.
En elles s’hi observen els negatius de les ones de percussió i dels bulbs (s’anomenen contra-bulbs).
-Cornisa: Línia que separa el pla de percussió de la superfície de talla.
-Arestes: Línies que es generen pel solapament de dues extraccions.
Existeixen diverses morfologies i tipologies de nuclis.
SUPORTS I RESTES DE TALLA Els productes de talla són majoritàriament les ascles, però dins d’aquesta categoria distingirem els suports i les restes de la talla.
- Suport: És l’element que es busca al realitzar la talla. Es tracta de la part que s’extreu del nucli. Aquesta pot ser una ascla, una làmina, un fragment...
-Resta de la talla: És el resultat de la talla o de la producció d’un suport (els residus que en surten). Per tant no és l’objectiu de la talla, però si fa falta també es poden aprofitar com a suport (sobretot algunes ascles més grans) però no els residus més petits.
Suports Restes de talla SUPORTS (ASCLES) És un element d’extracció i té unes parts o característiques universals que permeten reconèixer-la: -Tenen dues cares -Dorsal, superior o revés: Hi poden quedar restes de còrtex i els negatius de les extraccions anteriors. Sol ser una cara força irregular.
-Ventral, inferior o anvers: És la part que anava enganxada al nucli. Si no s’ha modificat o no ha patit cap accident serà una superfície més o menys llisa, sense arestes ni còrtex.
En ella hi documentem: -Bulb: Bony o bombament concoide que parteix del punt d’impacte. Com més força es dona més marcat és el bulb.
-Ones de percussió: Reflex en forma de ones de la força exercida al llarg de la peça -Estries: Petites esquerdes o línies que apareixen als sectors més allunyats del punt d’impacte.
-Taló o pla de percussió: És el punt d’impacte. El lloc per on s’ha picat amb el percussor o percutor per extreure l’ascla. N’hi ha de diverses formes: cortical, llis, díedre....
PARTS DE L’ASCLA Dibuix de les parts més importants d’una ascla Quan s’estudia una ascla, aquesta sempre s’ha d’orientar amb el taló mirant cap a nosaltres.
D’aquesta manera la part inferior de la peça (allà on hi ha el taló o el pla de percussió) serà la part proximal, i per contra la part més allunyada de nosaltres serà la part distal de l’objecte. La part central s’anomena part medial.
TIPUS DE TALONS Dibuix del tipus de talons o plans de percussió que es coneixen en les ascles SUPORTS (ASCLES) Hi ha molts tipus d’ascles: -De corticalitat: Són les primeres ascles que s’extreuen quan s’explota un nucli (per això encara tenen còrtex en la seva cara dorsal). Serveixen per començar a preparar el nucli.
-De preparació de les superfícies de talla: Són aquelles ascles de grans, mitjanes o petites dimensions que s’extreuen per tal de preparar una bona superfície del nucli per tal de poder extreure l’ascla que es necessitava o es buscava.
-Suport per la fabricació d’un instrument: Són aquelles ascles que per les seves característiques morfològiques (formes, dimensions...) ja tallen i que per tant es poden fer servir com un instrument per dur a terme una activitat concreta (ganivets: normalment per a tallar la carn). Si fa falta aquestes es poden retocar i convertir en altres útils o altres instruments.
-Ascles retocades: Són aquelles ascles que gràcies al retoc de les seves vores s’ha reconvertit en altres instruments (puntes, rascadores, denticulats, gratadors, osques...) cadascun dels quals serveix per una activitat concreta (caçar, treballar les pells, treballar la fusta, etc).
Quan aquestes peces han estat retocades reben el nom de útils.
SUPORTS (LÀMINES I LAMINETES) Les làmines són ascles de morfologia particular. Presenten una llargada igual o superior al doble de la seva amplada, i un relatiu paral·lelisme de les seves vores laterals.
Les laminetes són làmines més petites. La seva mida depèn del context arqueològic en que es trobin i del tecnocomplex o mode cultural al qual pertanyin. Per exemple en el magdalenià (Paleolític superior, 15.000-10.000 anys) les laminetes majoritàriament són microlítiques (de molt petites dimensions).
Làmina i laminetes MÈTODES I TÈCNIQUES DE TALLA El mètode és l’aplicació d’un esquema conceptual alhora de fabricar una eina de pedra. És a dir la realització de tota una sèrie de gestos o de passos concrets durant la fabricació de la peça (preparació del nucli, utilització d’un percutor concret, realització dels cops des d’un angle o una direcció determinada, realització d’un nombre determinat de cops...). L’objectiu final és aconseguir que surti el suport (l’eina) que havíem predeterminat en un principi.
La tècnica és el gest. És a dir, la realització de tots els passos que s’han de fer per tal de dur a terme la talla lítica. Es coneixen diverses tècniques de talla: 1. Percussió: Acció de colpejar una roca per tallar-la i trossejar-la. N’hi ha quatre tipus: 1.1 Percussió directe: Es colpeja el bloc amb un objecte anomenat percutor o Diversos tipus de tècniques de talla percussor que pot ser dur (pedra) o tou (percussió -pressió) (banya de cérvol, fusta de boix...).
1.2 Percussió indirecte: Entre el bloc i el percutor s’interposa un altre element per assegurar la precisió del impacte (per exemple una banya de cérvol a mode de escarpa).
MÈTODES I TÈCNIQUES DE TALLA 1.3 Percussió llençada: Es llença el bloc contra una altre pedra (molt poc precís).
1.4 Percussió dorment: Es colpeja el bloc contra una pedra que serveix d’enclusa o percusor dorment.
2. Pressió: Aplicació de la força sobre la roca pressionant amb un altre element (anomenat compressor) sense colpejar-lo. Normalment es tracta d’una banya de cérvol o un fragment de fusta de boix. Serveix per aconseguir peces d’extracció molt regulars i allargades, habitualment làmines i laminetes, i sobretot per retocar-les.
Diversos tipus de tècniques de talla (percussió -pressió) MOSTERIÀ MÈTODE DE LA TALLA LEVALLOIS 1. MÈTODE D’ EXTRACCIÓ D’UNA ASCLA PREFERENCIAL 2. MÈTODE D’EXTRACCIÓ REITERATIU O RECURRENT 2.1. MÈTODE RECURRENT UNIPOLAR (PUNTES LEVALLOIS) 2.2. MÈTODE RECURRENT BIPOLAR 2.3. MÈTODE RECURRENT CENTRÍPET MÈTODE DE LA TALLA DISCOÏDAL MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS Tot i que el mètode Levallois és propi de l’home de neandertal, el seu origen s’ha de buscar a finals del paleolític inferior. Però en aquell moment aquest mètode no era gaire important ja que s'utilitzaven altres sistemes de talla, i no va ser fins al paleolític mitjà quan es va generalitzà.
L’objectiu d’aquest mètode de talla és l’obtenció d’un gran nombre ’ascles amb unes formes i dimensions predeterminades (preconcebudes) a partir de la preparació del nucli del qual es volen extreure.
Aquest fet es pot aconseguir de dues maneres: 1. El mètode clàssic: la extracció d’una ascla preferencial : Comença per l’elecció d’un suport, per exemple un còdol allargat I pla. Amb l’ajuda d’un percutor dur es realitzen tota una sèrie d’extraccions centrípetes a tot el voltant de la peça per tal de rebaixar la seva perifèria.
Des d’aquest pla de percussió perifèric el que s’ha de fer és rebaixar o “pelar” una de les cares de la peça amb tota una sèrie d’extraccions centrípetes.
D’aquesta manera el que ens quedarà és un còdol que presentarà una forma bastant convexa. Ara des d’un dels laterals del nucli i aprofitant unes de les plataformes de percussió que s’han creat, el que s’ha de fer és donar un cop ben fort i ben dirigit cap al MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS (ASCLES) centre del nucli per tal d’extreure una gran ascla Levallois en aquesta mateixa cara.
D’aquesta manera l’ascla Levallois tindrà la forma que el tallador hagi volgut o preconcebut en un inici, segons la forma que li hagi donat a la cara principal del nucli.
Aquest sistema només serveix per extreure cada vegada una sola ascla de grans dimensions (ascla Levallois preferencial). Si se’n volen extreure més d’una s’ha de tornar a repetir tot el procés. El problema és que amb aquest sistema només se’n poden extreure una o dues a cada nucli; i es malgasta molta energia i una gran quantitat de matèria primera.
MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS (ASCLES) Les ascles Levallois, normalment són molt més llargues que amples, i presenten sobre la seva cara dorsal els negatius de les extraccions centrípetes que s’han dut a terme prèviament durant la preparació del nucli (en solen tenir moltes).
En canvi la cara ventral serà completament llisa i solament s’hi podrà observar l’existència del bulb.
Pel que fa al taló aquest podrà ser llis o facetat segons la preparació del nucli.
La particularitat d’aquestes ascles és que totes les seves vores són talladores (es podran fer servir com a ganivets); i és per aquest motiu perquè eren tant buscades i apreciades.
Ascla Levallois d’extracció preferencial MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS (ASCLES) Ascles Levallois d’extracció preferencial MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS (NUCLIS) Els nuclis una vegada explotats i abandonats tenen una forma molt característica semblant a la d’una closca de tortuga.
Presenten una secció planoconvexa, amb tota una sèrie d’extraccions centrípetes a tot volt de la peça, i amb el negatiu d’una gran ascla en la seva cara principal.
Nuclis Levallois d’extracció d’ascla preferencial MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS (NUCLIS) Nuclis Levallois d’extracció d’ascla preferencial MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS 2. El mètode alternatiu: la extracció reiterativa o la tècnica recurrent: Es tracta d’un mètode de talla que el que pretén és l’obtenció d’un gran nombre d’ascles Levallois d’un mateix nucli.
Cada extracció es troba en relació amb l’anterior i condiciona la següent.
Les ascles tindran morfologies diverses segons l’emplaçament, l’orientació de l’extracció i la importància del pla de percussió (aquí no hi ha planificació).
Existeixen tres formes d’obtenir varies ascles Levallois d’un sol nucli -2.1.Mètode recurrent unipolar (Punta Levallois) -2.2.Mètode recurrent bipolar -2.3. Mètode recurrent centrípet MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS 2.1 Mètode de talla recurrent unipolar (Puntes Levallois): A partir d’un nucli Levallois en el qual ja hi ha extraccions prèvies, el que s’ha de fer és colpejar allà on hi ha una aresta que separa dues antigues extraccions, picant cap al centre del nucli.
D’aquesta manera al trencar-se l’ascla, les ones de percussió seguiran la direcció d’aquesta aresta (l’aresta farà de guia) donant lloc a una primera ascla apuntada (s’anomena punta de primer ordre o triangle base).
Si es torna a colpejar en el mateix lloc ara es produirà una segona punta (punta de segon ordre) que és la punta Levallois pròpiament dita.
Es tracta per tant de puntes triangulars, allargades i regulars; que presenten en la seva cara dorsal la presència d’una aresta o d’un nervi.
Aquest sistema s’anomena extraccions d’aquestes puntes sol punt o pla de percussió; i sol bloc o nucli se’n poden (dues o tres).
unipolar perquè les es produeixen des d’un recurrents perquè d’un extreure unes quantes MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS Com en el cas de les ascles Levallois, l’origen d’aquest tipus de puntes s’ha de situar a finals de l’Axeulià (paleolític inferior). Tot i això el moment de la seva màxima expansió va ser durant el paleolític mitjà (el mosterià) i van perdurar fins el paleolític superior.
És possible que aquest tipus d’eines anessin emmanegades. La seva funcionalitat podia ser molt diversa: Podien servir com a punxó, perforador, raspador, ganivet de dors... Però sempre per realitzar treballs que no fes falta gaire precisió.
MÈTODE DE TALLA LEVALLOIS Puntes Levallois MÈTODE TALLA LEVALLOIS 2.2 Mètode de talla recurrent bipolar: En alguns llocs també s’anomena talla Quina. Rep aquest nom perquè va ser identificat per primera vegada en el jaciment francés de la Quina (regió de Poitou-Charantes).
El trobem representat bàsicament en el Paleolític mitjà de l’Europa Occidental (sobretot a França i la Península Ibèrica).
Aquest sistema es basa en la concepció del nucli com un volum a explotar, a partir de la unió o intersecció de dos plans.
El sistema es basa en la realització d’unes poques extraccions per cara i en la alternança dels plans de percussió.
Després de cada sèrie d’extraccions es “gira” el nucli uns 90º, i s’utilitza com a pla de percussió la zona pròxima als negatius de les extraccions que acabem de fer per realitzar noves extraccions.
La idea és alternar el pla de percussió i la cara on es fan saltar les ascles, i d’aquesta manera explotar el nucli de forma reiterativa.
Amb aquest sistema normalment es produeixen làmines.
MÈTODE TALLA LEVALLOIS 2.3 Mètode de talla recurrent centrípet: Es tracta d’un mètode de talla que el que busca és l’obtenció d’un gran nombre d’ascles Levallois d’un mateix nucli.
Es parteix d’un còdol. Com si volguéssim extreure una ascla Levallois preferencial, ara el que farem és realitzar tota una sèrie d’extraccions a la vora de la peça per tal de rebaixar-la.
D’aquesta manera ens quedarà un nucli Levallois amb la seva típica secció planoconvexa o de closca de tortuga i amb una cara planera a sota.
Ara dividirem el nucli en dues parts. Una cara serà la cara de preparació i l’altre serà la cara d’explotació.
Des de la cara de preparació el que farem és colpejar sobre els plans de percussió perifèrics (del voltant de la peça) i el que farem és extreure varies ascles Levallois de la cara d’explotació (la cara plana).
MÈTODE TALLA LEVALLOIS Així només s’explota una cara.
D’aquesta manera cada cara té una funció diferent: una actua com a plataforma de percussió perifèrica (cara de preparació) i l’altra, com a cara d’explotació centrípeta (cara d’explotació).
Gràcies a aquest sistema de talla la rendibilitat energètica i de matèria primera és molt més alta, ja que s’utilitza tota la superfície de la cara, i s’obtenen una gran quantitat d’ascles.
Aquestes presenten un tamany i una forma estandarditzada; tot i que és perd una mica de control alhora de fabricar-les.
Les ascles són invasores, tot i que no massa, i tenen la particularitat que el seu negatiu serveix de preparació de l’extracció de l’ascla següent.
En la seva cara dorsal presenten els negatius de les ascles anteriors (si se’n han tret abans), i la seva cara ventral és completament plana.
MÈTODE TALLA LEVALLOIS Ascles Levallois d’extracció recurrent centrípet MÈTODE TALLA LEVALLOIS Nuclis Levallois d’extracció recurrent centrípet MÈTODE TALLA DISCOÏDAL Mètode Discoïdal: El principal objectiu d’aquest mètode de talla és l’obtenció d’un gran nombre d’ascles (però en aquest cas no estan predeterminades). Aquest fet s'aconsegueix a partir de l’explotació centrípeta de totes les cares o superfícies del nucli (d’un còdol).
Per aquest motiu es pot considerar que és un sistema de talla reiteratiu o recurrent centrípeta, però en cap cas és un sistema Levallois.
En aquest sistema les extraccions es duen a terme indistintament i de forma equivalent en totes les cares d'un nucli, ocupant tota la seva superfície (talla centrípeta).
Aquestes es realitzen a partir de superfícies de talla corbades, des de tots els angles o punts de vista i des de totes les direccions.
En molts casos s’aprofita les antigues extraccions com a noves plataformes per dur a terme les noves extraccions.
MÈTODE DE TALLA DISCOÏDAL D’aquesta manera les ascles no presenten una forma predeterminada sinó que depenen de la seva situació, emplaçament o orientació en el nucli; i per tant totes són diferents. Ara bé la majoria d’elles són ascles espesses (gruixudes) i amb una secció normalment triangular.
Moltes d’elles són corticals.
Si fa falta posteriorment, moltes d’elles es podien retocar.
Els nuclis un com acabada la seva explotació solen presentar una morfologia biconvexa, bipiramidal i apuntada degut a l’explotació de totes les seves cares.
Aquesta tecnologia és molt antiga. És pròpia del Paleolític inferior quan es van començar a utilitzar les primeres ascles com a ganivets; i va perdurar al llarg de la prehistòria, gairebé fins al neolític.
MÈTODE DE TALLA DISCOÏDAL RETOCS Retocs o retocar: Consisteix en realitzar tota una sèrie de cops o petites extraccions (ja sigui per percussió o per pressió) a la vora d’una peça, amb l’objectiu de transformar el seu fil tallant (i si és necessari també la forma de la peça), per tal de reconvertir-lo en un altre útil o instrument, que ens serveixi per dur a terme una activitat concreta.
El que es pretén és donar una forma determinada al objecte segons l’activitat que s’hagi de realitzar (caçar, tallar la carn, treballar la pell, treballar la fusta....) Això és possible gràcies a la utilització d’un percutor tou (normalment una banya de cérvol o fusta), ja que si féssim servir un percutor dur (una pedra) no podríem controlar la força que hem d’aplicar ni la direcció dels retocs (no tindríem prou precisió); i acabaríem per trencar la peça.
Dues vistes del procés de retoc d’una peça lítica amb la utilització d’un percutor tou (banya de cérvol) RETOCS Els retocs es poden classificar segons la seva morfologia, angle, localització, distribució, orientació, extensió i delineació.
1. Morfologia: Fa referència a la forma que presenten els retocs.
-Escamós: Els retocs conformen una mena d’escama de peix. És a dir són retocs més amples que llargs, amb forma de ferradura, i amb un petit escaló al final. És un retoc molt habitual en l’Aurinyacià.
-Escaleriforme: És un tipus de retoc semblant a l’anterior però amb les seves característiques més accentuades. Presenta una forma molt més ample i acaba amb un escaló molt més abrupte (com el d’una escala).
Generalment el trobem aplicat en suports gruixuts. En algunes circumstancies aquest tipus de retoc rep el nom de “Tipus Quina” ja que caracteritza una de les fàcies del mosterià europeu.
- Subparal·lel: És un retoc normalment molt ben fet, amb els seus negatius allargats però no exactament paral·lels. Es sol associar a la utilització del percutor tou o a la talla per pressió.
-Paral·lel: És un retoc molt ben fet, amb els seus negatius pràcticament paral·lels, i que s’aconsegueix gràcies a la talla per pressió.
RETOCS 2. Angle: Fa referència al angle que presenta el retoc respecte la base de la peça (si la mirem en secció): -Pla: L’angle que forma el retoc és inferior a 45º. Afecta tant la vora com la cara de la peça (sol ser bastant invasor), conservant el fil tallant de la peça.
-Simple: L’angle que forma el retoc és igual o una mica inferior a 45º. que forma -Abrupte: L’angle que forma el retoc és superior als 45º, arribant en alguns casos fins als 90º. Al contrari que el retoc simple que no modifica el fil original de la peça, el retoc abrupte si que el destrueix, donant lloc al que s’anomena com una vora abatuda.
Retoc pla Retoc simple Retoc Abrupte RETOCS 3. Localització: Es refereix a la posició que ocupa el retoc en la peça.
-Proximal: El retoc es situa en el punt d’impacte, allà on hi ha el taló.
-Distal: El retoc es situa en l’extrem oposat d’allà on hi ha el taló.
-Medial: El retoc es situa en la part central de la vora de la peça però sense arribar als extrems (pot ser a cada costat).
-Lateral dret: El retoc es troba en el costat dret de la peça (sempre amb el taló cap a nosaltres).
-Lateral esquerra: El retoc es troba en el costat esquerra de la peça (sempre amb el taló cap a nosaltres).
Retoc proximal Retoc distal Retoc medial Retoc lat. dret Retoc lat. esquerra RETOCS 4. Distribució: Es refereix a com es distribueix el retoc al llarg de la vora de la peça. Aquests poden tenir diversos tipus de delineacions, ja que poden existir diversos tipus de retocs en una mateixa peça.
-Continu: Pràcticament tot un costat de la vora de la peça esta retocat.
-Discontinu: La vora de la peça esta retocada intermitentment.
- Parcial: Solament una petita part de la vora està retocada.
Retoc continu Retoc discontinu Retoc parcial RETOCS 5. Orientació: Es refereix a la posició que ocupa el retoc segons la seva realització.
-Directes: Els retocs es duen a terme des de la cara ventral i són visibles en la cara dorsal.
-Indirectes: Els retocs es duen a terme des de la cara dorsal i són visibles en la cara ventral.
-Alterns: Una de les vores de la peça presenta retocs directes, i l’altre vora de la peça presenta retocs indirectes.
Retoc directe Retoc indirecte Retoc altern RETOCS 6. Extensió: Fa referència a les dimensions del retoc sobre la cara de la peça.
-Marginal: El retoc afecta una mínima part de la vora i de la cara de la peça.
-Profund: El retoc penetra bastant sobre la superfície de la peça.
-Invasor: El retoc penetra molt sobre la superfície de la peça, i pràcticament arriba al eix central.
-Cobrent: El retoc cobreix tota la superfície de la peça impedint veure la seva superfície original.
Retoc marginal Retoc profund Retoc invasor Retoc cobrent RETOCS 7. Delineació: Fa referència a la forma de descriure el contorn de la vora retocada.
-Rectilini: Vora retocada més o menys recta.
-Còncau: Vora retocada còncava.
-Convexa: Vora retocada convexa.
-Regular: Vora retocada amb un retoc homogeni.
-Irregular: Vora retocada amb un retoc heterogeni.
-Denticulat: Vora retocada amb tota una sèrie de petites escotadures que donen lloc a una espècie de dents de serra.
-Osca: Vora retocada amb una zona clarament còncava.
Rectilini Còncau Convex Regular Irregular Denticulat Osca ÚTILS RETOCATS Dins el mosterià existeix una gran varietat de útils retocats. Els més abundants són els següents.
PUNTES O PUNTES MOSTERIANES: -Són pròpies del paleolític mitjà.
-Feta sobre una ascla.
-Presenten retocs marginals o profunds en les seves dues vores i que acaben convergint en la seva part distal en forma de punta, donant-li una morfologia triangular, subtriangular o losànigica a tota la peça.
-Funcionalitat: Eren les puntes de pedra de les llances que feien servir els homes de neandertal per caçar (anaven lligades o emmanegades a un pal de fusta).
No eren puntes de projectil (no es podien llençar).
ÚTILS RETOCATS Puntes mosterianes ÚTILS RETOCATS RASCADORES: -Es tracta d’un dels útils lítics més característics i abundants del mosterià.
-Estan fetes sobre una ascla (Levallois o no).
-Presenten una o vàries de les seves vores retocades formant un fil tallant o semitallant. Aquests retocs poden ser de molts tipus, tot i que els més usuals són els simples, marginals, continus i regulars; i ocupen tota la superfície de la vora (laterals o transversals).
-Aquests retocs serveixen per recuperar les vores tallants de la peça (que solen ser molt fràgils, es desgasten...) i tornar-les a reforçar.
Es pretén aconseguir un front tallant regular i resistent.
-Funcionalitat: Es creu que servia per rascar, raspar (amb moviments transversals) o per tallar (amb moviments longitudinals).
ÚTILS RETOCATS Rascadores ÚTILS RETOCATS Rascadores ÚTILS RETOCATS DENTICULATS: -Es tracta d’una de les eines de pedra més característiques del mosterià i del paleolític mitjà.
-Esta fet sobre ascla (Levallois o no).
-N’hi pot haver de moltes formes i tamanys.
-Presenta les seves vores retocades amb unes petites osques o escotadures (unes al costat de les altres) que li acaben de conformar un aspecte de dents de serra.
-Aquests retocs estan fets per pressió sobre la peça amb l’ajuda d’un percutor tou (banya de cérvol).
-Funcionalitat: Es creu que servia per tallar la carn (com un ganivet de serra) o per treballar la fusta.
-Quan aquests retocs denticulats (ja siguin directes o inversos) ocupen les dues vores de la peça i convergeixen en un punt, conformen una punta de Tayac.
ÚTILS RETOCATS Denticulats Punta de Tayac ÚTILS RETOCATS Denticulats ÚTILS RETOCATS RASPADOR O GRATADOR: -Estan fets sobre una ascla o una làmina.
-En la seva part distal presenten un front treballat o retocat. Aquest retoc sol ser simple (no abrupte) i regular. I presenta una forma arrodonida o convexa. El que es busca és crear una superfície que no talli sinó que raspi.
-Existeix una gran varietat de raspadors pel que fa a les seves formes i dimensions.
-N’hi ha que són dobles (presenten els dos extrems retocats). O fins i tot hi ha útils que són compostos: Per un costat són un raspador i per l’altre són un ganivet o una rascadora.
-En el passat segurament aniria emmanegat.
-Funcionalitat: Es creu que servia per treballar i curtir les pells. També es podien utilitzar per raspar els ossos i acabar d’aconseguir carn -El moment de la seva màxima expansió serà durant el paleolític superior.
ÚTILS RETOCATS Raspadors o gratadors ÚTILS RETOCATS Raspadors o gratadors ÚTILS RETOCATS OSQUES: -Estan fets sobre una ascla.
-En una de les seves vores (laterals o transversals) presenta una escotadura o un rebaix en forma de semicercle.
-Aquesta escotadura està retocada amb un retoc simple, marginal, còncau i regular; que crea tot un front tallant.
-Funcionalitat: Es feia servir per treballar la fusta.
- Es tracta d’un útil molt semblant als “ribots” dels fusters que fan servir en l’actualitat.
-Es tracta d’un útil prehistòric que apareix en aquest moment, però que perviurà en el paleolític superior.
ÚTILS RETOCATS Osques ÚTILS RETOCATS Osques ÚTILS RETOCATS PERFORADOR: -Esta fet sobre una ascla o làmina.
-Presenten una punta recta, desviada o corbada, fetes per un retoc bilateral, a vegades alterns, i que creen dues petites escotadures a cada banda que la individualitzen.
-Funcionalitat: Es creu que servia per perforar. Segurament servia per fer els forats a les pells que després s’havien de cosir Es tracta d’un útil que és farà molt més abundant i important durant el Paleolític Superior.
ÚTILS RETOCATS Perforadors ÚTILS RETOCATS Perforadors MOSTERIÀ DE TRADICIÓ AXEULIANA Amb aquest nom es designen aquells jaciments mosterians que presenten una indústria lítica que encara recorda a la de tradició del període anterior (Axeulià).
És caracteritza per la presència de bifaços en gran quantitat.
Se’n coneixen dos tipus: -Mosterià de tradició Axeuliana tipus A: Predominen els bifaços, de formes característiques, com els triangulars. També hi ha la presència de bastants rascadores. Pocs denticulats; i pocs dels altres útils retocats.
-Mosterià de tradició Axeuliana tipus B: Presenta la presència de pocs bifaços.
Hi ha bastants denticulats, raspadors i molts ganivets de dors. Pel contrari, apareixen poques rascadores i d’altres tipus d’útils retocats.
MOSTERIÀ TÍPIC -Es tracta d’aquells jaciments prehistòrics que presenten una indústria lítica amb totes les eines típiques de mosterià.
-En ell les rascadores són els útils retocats més ben representats.
-Aquestes i les puntes (que també son abundants) estan fetes majoritàriament sobre ascles Levallois.
-Hi ha una menor presència de ganivets de dors i de denticulats.
-En alguns jaciments hi pot haver encara la presència d’alguns bifaços (però molt pocs).
MOSTERIÀ QUINA-FERRASSIE Presenta una escassetat de bifaços.
Aquesta fase cultural –més coneguda com a Charentià – es divideix en dos tipus: Tipus Quina: Quasibé sense peces amb retoc Levallois.
Tipus Ferrassie: Peces retocades amb la tècnica Levallois. Predominen les rascadores. Moltes d’elles incorporen un retoc escaleriforme, i s’anomenen tipus Quina.
MOSTERIÀ DE DENTICULATS Es tracta d’aquells jaciments del paleolític mitjà que tenen una indústria lítica on la majoria de les seves peces presenten retocs denticulats en les seves vores.
Aquestes osques o dents s’apliquen a tot tipus de útils retocats (rascadores, denticulats, perforadors, ganivets de dors natural, etc).
Absència de bifaços.
CHATELPERRONIÀ -Es tracta d’una cultura material que es va desenvolupar a finals del Paleolític Mitjà i inicis del Paleolític Superior (45.000-40.000-38.000 anys) bàsicament a l’Europa Occidental (oest de França i nord de la Península Ibèrica).
-En un primer moment va ser interpretada com una cultura pròpia del Paleolític Superior i realitzada pels Homo sapiens o homes anatòmicament moderns.
Mapa i taula amb els principals jaciments Chatelperronians -Posteriorment la troballa de fòssils neandertals associats amb aquesta cultura en diversos jaciments francesos (Arcy-surcure i Saint Césaire), van demostrar que eren obra dels neandertals.
-Això va generar un intens debat sobre la seva naturalesa, la seva importància en el procés de transició cap al Paleolític Superior i sobretot en la problemàtica de l’extinció dels neandertals.
JACIMENTS CHATELPERRONIANS Grotte du Renne La Ferrassie Grotte de Fées o Chatelperron Le Moustier La Quina JACIMENTS CHATELPERRONIANS Font de Gaume (Dordonya) Roc de Combe-Capelle (Dordonya) Grotte de Gargas (Alts Pirineus) Brassempouy (Les Landes) Cueva Morín (Cantàbria) Cueva de Ekain (País Basc) Indústria lítica CHATELPERRONIÀ -Canvi radical en la indústria lítica.
-Aparició de la tècnica laminar.
-El ganivet o punta de Chatelperron -És el fòssil director d’aquesta fase cultural.
-Correspon a una làmina allargada (tot i que també pot ser més curta i ample) amb una punta aguda i desviada. Un dels seus costats presenta un dors corbat i retocat amb un retoc abrupte. L’altre costat no està retocat.
-Segurament aniria emmanegat i la seva utilització seria com a ganivet o com a punta de llança.
-Degut a la seva importància el seu ús es va estendre fins i tot en aquells jaciments mosterians que no tenien tecnologia lítica o talla laminar (la Vinya, el Castillo, l’Arbreda, el Reclau Viver, Ermitons...).
-El Chatelperronià es caracteritza a més a més per una indústria lítica molt avançada, en la que destaquen l’aparició dels nuclis laminars dels quals s’extreuen làmines i laminetes; i la utilització d'útils retocats com ara els raspadors (abunden els terminals per sobre dels laterals), els burins i les truncadures.
JACIMENTS CHATELPERRONIANS Cova del Reclau Viver (Serinyà) Cova de l’Arbreda (Serinyà) Cova dels Ermitons (Alta Garrotxa) CHATELPERRONIÀ Indústria òssia -Una altre novetat important és l’aparició de la indústria òssia. Aquesta però és escassa, i quan apareix és senzilla però ben tallada i acabada. Està feta sobre ossos llargs d’animals o banyes de cérvols; i està formada per atzagaies, punxons, retocadors i allisadors.
CHATELPERRONIÀ Ornaments personals i ús de pigments -També és el moment en que apareixen per primera vegada els primers ornaments personals. Aquests també són molt escassos. Solament han estat trobats en 6 jaciments francesos (Cauna de Belvis, Châtelperron, Grotte du Renne, Roc de Combe, Roche-au-Loup y Roche de Quinçay).
Estan fets sobre dents d’animals carnívors (llop, hiena, guineu i os) i de herbívors (bòvids, cavalls, rens y cérvols). Presenten perforacions en la seva part central i la finalitat de servir com a collarets. També hi ha petxines, mol·luscos i discs de marfil perforats.
-Es documenta també ’ús de pigments naturals, especialment l’ocre vermell, com a pintura corporal, element decoratiu o per tasques domestiques com ara curtir les pells.
CHATELPERRONIÀ Aculturació o cultura pròpia dels homes de neandertal? L’origen i la naturalesa d’aquesta cultura material encara genera avui dia un intens debat entre els investigadors.
- Per alguns investigadors el seu origen és exclusivament sapiens. La seva atribució als homes de neandertals es deu a males interpretacions dutes a terme durant les excavacions i en els posteriors estudis que s’han fet; i al fet que les peces provenen suposadament de nivells arqueològics barrejats -L’aparició d’aquesta cultura s’ha d’entendre com el resultat d’un procés d’aculturació, còpia o imitació per part dels homes de neandertal de les indústries lítiques aurinyacianes que tenien els primers Homo sapiens o homes anatòmicament moderns que van arribar a Europa fa 50.000-40.000 anys.
- La cultura Chatelperroniana és anterior a l’arribada dels homes anatòmicament moderns a Europa, i s’ha d’entendre com una cultura pròpia dels homes de neandertals que posteriorment donarà lloc a l’aparició de l’Aurinyacià (la primera cultura del Paleolític Superior) gracies al contacte amb l’Homo Sapiens.
PALEOLÍTIC MITJÀ-PALEOLÍTIC SUPERIOR PALEOLÍTIC MITJÀ -Indústria lítica feta sobre roques locals.
-Ús de la talla Levallois i discoïdal (mode III).
-No hi ha indústria òssia (excepte Chatelperronià).
-No hi ha ornamentació personal (excepte Chatelperronià).
-No hi ha ús de pigments naturals (excepte Chatelperronià).
-No hi ha pintures rupestres ni art moble.
-Existència d’algun enterrament (la resta són molt discutibles).
PALEOLÍTIC SUPERIOR -Indústria lítica feta majoritàriament sobre sílex.
-Ús de la talla laminar (mode IV).
-Existència d’indústria òssia (atzagaies, arpons, punxons, espàtules, agulles de cosir...).
- Ornamentació personal (petxines, mol·lusc, dents perforades...).
-Ús de pigments naturals (ocre) -Pintures rupestres i art moble.
-Enterraments.
DESAPARICIÓ O EXTINCIÓ DELS HOMES DE NEANDERTAL -POCA DENSITAT DE POBLACIÓ NEANDERTAL -GRUPS PETITS, SEPARATS O AÏLLATS ENTRE SI -COEXISTÈNCIA DE LES DUES ESPÈCIES EN UN MATEIX LLOC? TEORIES: - CANVI CLIMÀTIC -ELS HOMO SAPIENS VAN FER DESAPARÈIXER ELS HOMES DE NEANDERTAL (CONFLICTES) -L’ARRIBADA DELS HOMO SAPIENS COMPORTA L’APARICIÓ DE NOVES MALALTIES -SUPERIORITAT TECNOLÒGICA DELS HOMO SAPIENS RESPECTE ALS HOMES DE NEANDERTAL -HIBRIDACIÓ ENTRE LES DUES ESPÈCIES ...

Tags: