11. El desvetllament demogràfic i comercial a partir de l'any mil - PART I (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 12
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

EL  DESVETLLAMENT  DEMOGRÀFIC  I  COMERCIAL  A  PARTIR    DE  L’ANY  MIL   Poc  després  del  canvi  de  mil·∙lenni,  es  viu  una  recuperació  comercial,  demogràfica  i  econòmica  a   Europa,  que  s’esdevé  de  forma  paral·∙lela,  perquè  una  cosa  implica  l’altra,  al  tema  de  les  ciutats:   Sense  refeta  rural  i  econòmica  no  pot  haver-­‐hi  ciutat,  i  viceversa.     Fins   a   finals   de   curs   ja   només   veurem,   després   d’això,   les   creuades   de   forma   global,   el   tema   de   les   monarquies   feudals   (com   queda   Europa,   els   estats   europeus,   a   partir   del   XII,   fins   guerra   dels   100   anys),   i   finalment,   l’origen   universitat   à   transformació   en   l’ensenyament,  s’escapa  del  control  de  bisbes  i  de  les  catedrals  à  ara  en  mans  dels  poders  públics.  Tema  fonamental.       La  llegenda  de  l’any  Mil     • Llegenda   de   l’any   Mil   à   El   tema   de   l’any   1000,   sobretot   al   XIX   amb   els   romàntics,   ha   sofert   un   abús  que  ha  portat  a  una  llegenda  massa  exagerada.     • Però  en  aquella  èpcoa,  realment,  no  hi  havia  consciència  de  que  s’estava  a  l’any  mil,  al  pas  a  un   nou  mil·∙lenni.  Només  hi  havia  consciència  de  la  manca  d’autoritat,  de  la  violència  i  la  falta  de   justícia,  amb  crisis  religiosa  perquè  els  papes  son  posats  i  deposats  per  l’emperador  o  les  grans   famílies  romanes...  Fins  i  tot  falla  el  lideratge  moral  de  l’Església.  Tot  això  portava  a  una  visió   negativa  a  les  vísperes  de  l’any  Mil.     • La   llegenda   de   l’any   Mil,   ha   estat   inspirada   en   l’Apocalipsi   de   Sant   Joan,   escrita   a   l’illa   de   Patmos   à   dóna   la   visió   de   Sant   Joan,   aquesta   visió   apocalíptica   de   la   que   se’n   fa   lectura   presentista  en  un  moment  de  crisis  social,  política  i  religiosa.     • Després   de   mil   anys   del   naixement   de   Jesús,   Satanàs   s’hauria   desfet   de   les   seves   cadenes   i   hauria  triomfat  al  món.  Després  vindria  una  profonda  renovació…  à  Es  recorda  constantment   la  presència  de  l’Anticrist,  del  triomf  del  mal,  com  mostra  la  inseguretat  i  la  incertesa...  aquesta   lectura  que  molts  eclesiàstics  proposen  fer  aplicar  al  peu  de  la  lletra,  la  idea  de  judici  final,  i  la   presència  de  predicadors  que  ho  estenen...  dona  aquest  ambient  a  finals  del  Mil.     • • • • La  visió  fou  presa  al  peu  de  la  lletra  en  alguns  cercles  eclesiàstics.   • Reforçat  per  la  visió  dels  romàntics,  com  Giosuè  Carducci,  per  exemple  à  Amb  tot  això,  amb   les   lectures   que   se’n   feren   al   llegir-­‐ho   al   segle   XIX,   es   va   donar   un   excés   a   aquesta   visió   apocalíptica  de  l’any  mil,  com  mostra  l’exemple  de  Giosuè  Carducci.     • S’anuncia   la   gran   por,   no   pas   la   gran   esperança.   Marca   profundament   el   preromànic   i   el   romànic.   • Però   la   realitat   és   que,   després   de   l’any   Mil   tot   es   capgira,   s’obre   una   etapa   de   gran   esperança,   reflectida   per   Raoul   Glaber,   monjo   de   Cluny,   que   ens   descriu   al   primer   terç   del   segle  XI  la  seva  visió  d’un  nou  món.   Neix  l’idea  del  mil.lenarisme.   S’espera  el  Judici  final.   Es   recolza   en   predicacions,   com   diu   Abbó,   abat   de   Saint-­‐Benoit   de   Fleury   (Loira)   al   Liber   apologeticus  (998),  que  ha  escoltat  prèdiques  anunciadores  de  l’arribada  de  l’anticrist.   1       El  canvi  de  rumb  del  segon  terç  del  segle  XI     -­‐A   l’entorn   de   l’any   Mil   hi   havia   evidències   de   crisis,   de   que   els   senyors   coaccionaven   cada   cop   més,  però  que  la  seva  l’adquisició  de  béns  es  mes  limitada  per  la  pobresa...       -­‐Però   també   visió   contraria,   de   que   l’Europa,   sobretot   del   1030   (2n   terç   segle   XI),   les   coses   canvien   substancialment.   Un   dels   testimonis   més   colpidors   i   fefaents   que   pot   mostrar   com   les   coses   llavors   canvien,   i   de   que   Europa   es   refà,   ve   des   de   l’abadia   de   Cluny,   sobretot   pel   monjo   Raoul  Glaber,  que  escriu  les  cròniques  de  la  seva  ordre,  però  que  també  mostra  la  història  de  150   anys   d’Europa   (entre   finals   s.   IX   fins   1040).   És   l’Europa   cluniacenca,   que   ha   lluitat   contra   el   feudalisme  i  ha  tractar  de  defensar  la  dignitat  de  l’Església,  de  frenar-­‐ne  la  feudalització.       -­‐En   fa   una   narració   que   ha   estat   molt   llegida,   on   afirma   aquesta   refeta   urbana,   comercial,   econòmica,  que  ve  al  voltant  del  1030.       -­‐L’escriu  al  1040,  sobre  els  esdeveniments  del  1030,  rere  la  part  més  critica  de  finals  de  IX.         RAOUL  GLABER:  Crònica.  [monjo  de  Cluny+1040]     “L’any   mil   de   la   passió   del   Senyor   (1),   després   d’una   fam   desastrosa   (2),   les   pluges   dels   núvols   s’aplacaren,   obeint   la   bondat   i   la   misericòrdia   divines.   El   cel   començà   a   somriure,   a   animar-­‐se,   i   bufaren  vents  favorables.  Amb  la  seva  serenitat  i  pau  es  mostrava  la  magnificència  del  Creador  (3)   Tota   la   superfície   de   la   terra   es   cobrí   d’una   verdor   amable   i   d’una   gran   abundor   de   fruits   que   expulsà   completament     l’escassedat   (4)...   Nombrosos   malalts   recobraren   la   salut   en   aquestes   reunions  on  hi  havia  dut  tantes  relíquies  de  sants..  Braços  i  cames  trencats  o  torçats  recuperaven  la   seva   posició   original   [en   referència   a   aquella   violència   que   s’havia   vist   fins   llavors]   ...   Els   assistents   clamaven  amb  forts  crits  “Pau,  pau,  pau...”  (5)  Tot  anunciant  el  nou  pacte    entre  ells  i  Déu...”     “Quan  s’apropava  el  tercer  any  que  seguí  l’any  Mil,  es  va  veure  arreu  de  la  terra,  però  sobretot  a   Itàlia   i   a   la   Gàl.lia,   renovar-­‐se   les   basíliques   (6)   ;   encara   que   moltes   d’elles   estaven   ben   construïdes   i   no   ho   necessitessin   en   absolut   (7);   però   un   desig   de   competència   impulsava   les   diverses  comunitats  cristianes  a  tenir  esglésies  més  sumptuoses  que  les  dels  veïns...  Era  com  si  el   món  s’hagués  tret  de  sobre  la  misèria  i  la  vellesa,  i  s’hagués  ornat  completament  de  color  blanc   [les  seves  esglésies]  (8)...”       (1) Any   mil   de   la   passió   del   senyor   à   sistema   de   cronologia   que   no   ve   per   l’any   de   l’encarnació  o  de  la  passió  de  Crsit,  sinó  el  de  la  salvació,  el  de  la  mort  de  Crist  i  la  redenció   de  l’home.  El  sistema  de  còmput  per  a  Glaber  comença  l’any  33  d.C,  l’any  de  la  redenció.   Es  l’any  1033,  per  tant,  del  que  es  parla  en  aquest  text,  no  l’any  1000!       (2) Fam  desastrosa  és  pels  abusos  dels  senyors,  però  també  per  la  crisis  climàtica  anterior  al   1000,   de   pluges   i   desbordaments   constants,     rere   la   qual   les   coses   canviaren   favorablement.       (3) Tot  passa  pel  voler  de  Déu  (providència  divina,  visió  providencialista).     2     (4) La  producció  de  les  terres  millora  amb  la  reconversió  del  clima.  El  clima  es  torna  benigne   i  ens  durarà  tot  el  segle  XI,  XII  i  gran  part  del  XIII,  època  més  benigna  de  l’Edat  Mitjana.   Són   dos   segles   i   mig   de   progrés,   d’increment   enorme   de   la   producció   dels   camps,   de   seguretat  i  tranquil·∙litat,  d’un  món  feudal  que  es  normalitzarà,  que  es  cenyirà  a  pautes  i   normes,  com  els  Usatges.  Violència  i  coacció,  però  dintre  de  certs  límits,  com  la  Pau  o  la   Treva  de  Déu.  El  camp  dona  més  per  menjar  i  sobres  per  comerciar.  Segle  XI  es  també  el   gran  segle  també  de  la  peregrinació.  Es  va  a  llocs  sagrats  per  resar,  però  després,  també   per   mercadejar.   Els   llocs   de   miracles   passen   a   ser   també   llocs   de   comerç.   Són   llocs   de   protecció,   llocs   de   la   Sagrera   (Santiago,   Sagunt...)   i   el   seu   entorn,   i   també   atrauen   per   això   al  comerç.   (5)  “Pau   pau   pau”   es   el   clam   de   les   assemblees   de   Treva,   en   referència   a   tota   aquella   violència.  Invocació  a  la  Pau,  a  començar  una  nova  etapa,  de  pau.     (6) Diu   que   cap   al   1036   es   va   veure   a   tota   Europa   Occidental,   sobretot   Itàlia   i   la   Gàl·∙lia,   la   renovació  de  les  basíliques,  de  les  esglésies.  Les  antigues  ja  no  donen  cabuda  a  l’augment   demogràfic  de  l’any  1000.  El  món  carolingi  ja  construí  més  esglésies  i  més  grans.  Podem   fer  a  partir  d’això  una  aproximació  del  creixement  demogràfic  d’Europa.       (7) Les  que  nombra  com  a  ja  ben  construïdes  i  no  ho  necessitaven,  són  les  carolíngies.  Però  el   problema  demogràfic  i,  sobretot  el  de  la  xuleria,  perquè  es  competia  per  tenir  la  millor   església  entre  qui  tenia  el  poder.  Aquest  primer  romànic  es  fruit  d’una  nova  realitat,  de  les   noves  grans  onades  constructives  conegudes  com  a  preromànic  (fins  1r  terç  segle  XI).  Es  el   desig  d’emulació,  de  ser  més  que  el  veí,  juntament  amb  l’increment  demogràfic  i  la  caritat   per  compensar  pecats*.  Els  senyors  feudals  i  comtes  ho  fan  al  segle  XI,  amb  un  romànic   més   monàstic,   més   rural.   Al   XII,   ja   la   burgesia,   i   per   això,   predomini   de   romànic   urbà,   més  de  ciutat.     (8) Abans,  les  Esglésies  es  banyaven  amb  calç  blanca.  El  prerromànic  te  molta  pedra  pensada   per   ser   tapada   per   una   capa   de   calç   blanca,   sobre   la   qual   s’hi   posaran   les   pintures   romàniques,  tant  a  l’exterior  com  a  l’interior  de  l’edifici.       *Apunt  apart:  els  senyors  que  coaccionen  per  enriquir-­‐se,  per  compensar  els  seus  pecats,  faran   obres  de  caritat  o  almoines.  Les  grans  construccions  de  catedrals  i  monàstiques,  són  gràcies  als   pecats  de  reis  i  de  la  noblesa.       Hi   ha   una   activitat   constructiva   (romànica   i   després   gòtica),   que   no   s’explicaria   sense   els   pecats   d’aquesta  nova  gent  que,  fins  el  XIII,  quan  Tomàs  d’Aquino  diu  que  si  tenen  el  risc  de  perdre  la   riquesa,   es   just   que   també   puguin   guanyar.   L’èxit   d’aquest   home   fou   decisiu   per   fer   entrar   al   burgés   dintre   de   les   pautes   de   la   cristianitat,   en   les   formes   acceptades   del   bon   cristià.   Alguns   arribaran   fins   i   tot   a   Sants,   molts   dels   quals   han   robat   o   han   sigut   cobdiciosos,   però   que   al   final   de   la  vida  han  deixat  diners  per  obres  piadoses,  etc.       El   XIII   és   el   segle   d’acceptació   plena   dels   marginats   dels   canons   i   normes   de   l’Església,   vist   abans   malament  perquè  se  n’aprofiten,  com  mostra  la  visió  negativa  del  prestamista  i  el  comerciant,  tot   i  que  faci  almoines,  etc.       3     Demografia     • • Els  canvis  dels  que  hem  estat  parlant,  comencen  pel  progrés  demogràfic.   • Per  abans,  només  comptem  amb  llistes  de  pagesos-­‐tinents  des  de  finals  del  s.  X  à  No  tenim  a   Europa  fonts  demogràfiques  anteriors  al  XIV.  Però  algunes,  ens  poden  informar  indirectament   de   la   demografia,   com   per   exemple   els   políptics,   que   eren   una   aproximació   a   la   demografia   rural  de  les  zones  de  les  que  es  parla.  Però  falta  molta  informació.     • A  Catalunya,  tenim  l’exemple  de  l’acta  de  consagració  d’Urgell.   Problemàtica  de  les  fonts  demogràfiques.  Els  fogatges  no  comencen  a  ser  regulars  fins  al  segle   XIV,  i  encara  per  motius  fiscals.   -­‐>  És  el  segle  de  les  grans  guerres,  i  per  això,  apareix  una  nova  font,  molt  diferent  à  tenim  les   primeres   relacions   entre   els   súbdits   tallats,   els   fixats   per   a   tributar.   Tampoc   podem   tenir   d’aquestes   fonts   confiança   absoluta,   perquè   els   exempts   a   tributar   no   hi   surten   (noblesa,   clero...).  Al  XIV,  la  fam  es  ja  aclaparant.  Fins  al  XIII,  Europa  somriu.  A  partir  de  1313,  les  coses   estan  fotudes,  és  l’inici  de  les  fams  i  crisis  a  Europa.  I  amb  guerres  continuades,  es  requerirà  un   nou  sistema  d’obtenir  recursos,  comença  la  fiscalitat.  Llavors  coneixerem  millor  quanta  gent  hi   ha  i  pot  pagar.     -­‐>   A   parir   del   XIV,   el   gran   segle   del   triomf   de   la   fiscalitat   d’Estat   (els   reis   deixen   de   ser   els   senyors  més  rics,  i  deixen  de  viure  de  lo  seu  per  començar  a  imposar,  exigir,  subsidis,  ajudes...   fiscalitat   d’Estat.   Es   recapten   impostos   ja   com   a   rei   i   no   com   a   senyor   feudal.   Recapta   impostos   ja  per  fer  la  guerra.         Hipòtesis     • • • • • • 700      à     27  milions  d’hab.  a  Europa   1000    à     42  milions   1050    à   46  milions   1100    à   48  milions   1150    à   50  milions   1200    à   61  milions     Aquestes   dates   són   pures   hipòtesis,   però   mostren   com   la   població   es   duplica   al   1000,   respecte   al   món  carolingi,  increment  que  es  mante  fins  1050.  L’estirada  demogràfica  forta  es  dona  a  partir   dels  canvis  del  1000.  Mostra  que  hi  ha  una  altra  època,  on  la  gent  ja  pot  menjar,  on  hi  ha  progrés   general.       Així,   increment   a   partir   del   1000.   Depèn   també   de   l’àrea   de   la   que   parlem   (Pre-­‐pirineu   molt   poblat   i   les   zones   dels   Alps,   es   despobla,   perquè   es   prefereix   el   pla,   més   segur).   Paper   molt   important  de  les  grans  colonitzacions  cap  a  terres  eslaves  à  al  XII  ja  es  veu  com  la  gent  col·∙lonitza   per  buscar  terres  més  fèrtils.     Aquestes  dades  fan  conscienciar  dels  canvis  demogràfics  que  succeeixen.  En  temps  carolingis  ja  hi   havia   un   creixement   demogràfic.   I   a   l’XI   i   el   XII,   amb   el   creixement   de   l’agricultura,   ara   més   4     racional,   permet   mantenir   més   gent,   cert   alleujament   de   les   condicions   fiscals   amb   certa   normalització  dels  senyors  feudals.  I  més  al  XII  que  a  l’XI,  el  creixent  poder  de  les  monarquies  i  la   presència  de  l’autoritat  reial  arreu.  Aquí  amb  Alfons  el  Cast,  presència  de  representants  del  poder   del   rei   (veguer   (vicari))   arreu.   Això   amortigüa   aquella   arbitrarietat   de   les   ordalies,   etc.,   i   així,   s’afavoreix  el  comerç,  la  seva  seguretat,  també  la  del  pagès,  i  evita  en  certa  manera  l’arbitrarietat   en  l’abús.       En  síntesi,  el  que  importa  sobretot  es  que  l’home  s’alimenta  millor,  i  viu  més  a  partir  del  Mil.       Les   primeres   xifres   fiables   són   les   d’Anglaterra,   gràcies   al   Domesday   Book   (1080),   on   s’hi   fan   276.000   declaracions   de   persones   posseïdores   de   béns,   i   donaria   una   xifra   de   1,3   milions   d’habitants  per  l’Anglaterra  estricta.       La  natalitat  augmenta     El  que  tenim  en  xifres,  com  les  vistes  abans,  són  dades  no  extrapolables  a  tot  Europa.  Tot  el  que   tenim  són  casos  concrets,  no  extrapolables  arreu.  Però  hi  ha  un  clar  increment  de  la  natalitat,  tot  i   tenir-­‐ne   només   notícies   molt   concretes   de   les   persones   que   deixaven   testament,   és   a   dir,   les   persones  riques.  Però  això  no  representa  tota  la  societat.     • • • S’estima  que  al  s.  IX  cada  parella  tindria  2,7/3  nens   Al  s.  X.,  4  nens  i  al  s.  XI  5,3.   No  són  xifres  altes,  ja  que  hi  ha  molta  solteria  (30  %  ?).     Entre  el  IX  (món  de  la  plenitud  feudal)  à  de  com  a  molt  3  nens  es  passa  al  XI    a  més  de  5.  Però   també  hi  ha  molts  solters.       El   camp   és   un   problema,   perquè   obliga   a   molts   a   romandre   a   casa.   Com   que   es   necessita   mà   d’obra  en  un  moment  de  creixement  del  camp,  el  fill  que  es  queda  a  casa  es  mà  d’obra  gratuïta,   que  es  manté  amb  el  mínim.  Així,  no  tothom  es  reprodueix.       I   al   XIII   i   XIV   sobretot,   també   molts   que   entren   a   la   religió.   Molts   que   es   fan   frares   o   monges.   Tot   s’omple  de  convents  à  molta  gent  que  així,  es  queda  soltera.       Gairebé  una  3ra  part  de  la  població  que  no  es  reproduïa,  bé  per  quedar-­‐se  al  camp  solter  o  per   entrar  a  l’estament  religiós.       Però  que  hi  ha  un  creixement,  tot  i  que  alguns  no  es  reprodueixen,  es  indiscutible.               5     Longevitat     • • • Pels  Capets  francesos,  (s.  XI)  à  56  anys.   Pels  Plantagenet  à   53  anys.   Pels  ducs  alemanys  à    52  anys.       Respecte  al  temps  que  viu  la  gent  (longevitat)  à  les  dates  que  tenim  són  de  persones  importants  i   reis.   Els   capets   que   regnen   a   França,   per   exemple,   només   viuen   56   anys.   I   tots   tenen   una   esperança   de   vida   semblant.   Es   viu   més,   però   tot   i   així,   la   vellesa   no   era   un   concepte   que   es   visqués  sovint.       I  com  que  la  dona  té  el  gran  risc  de  morir  de  part,  no  es  poden  donar  les  seves  dades.  Ja  les  reines   tenien   problemes   per   això.   Per   això   hi   havia   tants   homes   solters.   La   dona   era   molt   buscada,   perquè  n’hi  havia  poques.  I  era  necessària,  sobretot  per  assegurar  herències  a  uns  fills.       La  gent  a  partir  del  XIII  va  a  veure  al  notari,  perquè  tot  es  fa  amb  criteri  racional,  el  dret  roma.  Es   va  al  notari  per  fer  testament,  negocis,  etc.  Tot  s’ha  de  posar  per  escrit.  I  una  d’aquestes  coses  es   el  testament.  I  es  veu  com  la  dona,  cada  cop  que  dona  un  nen,  com  que  té  el  risc  de  que  pot  morir   al  part,  fa  un  nou  testament.       A  més,  la  dona,  des  que  es  casa  (pot  des  de  els  12  anys),  es  desgasta  molt,  sobretot  perquè  no   paren   d’amamantar   els   fills.   Una   dona   fèrtil   pot   haver   tingut   uns   12   parts,   i   sobrevivint   uns   5   nens.  El  seu  cos  es  desgasta.       I  com  moltes  mares  moren  al  part,  el  didatge  és  una  feina,  un  negoci,  i  una  obra  de  misericòrdia,   perquè   s’atipa   a   un   nen   que   ha   perdut   la   mare.   I   els   eclesiàstics   l’hi   donen   gran   importància,   busquen  dides  pels  nens  orfes.         Mortalitat  infantil.     La  mortalitat  infantil  és  elevadíssima,  per  manca  d’higiene  i  mala  alimentació.     Els   cementiris   medievals   mostren   tots   els   nens   que   s’arriben   a   enterrar,   tot   i   que   els   óssos   desapareixen.  L’anàlisi  dels  cementiris  ens  diu  que     • a  Hongria,  el  18  %  dels  enterrats  són  nens  de  menys  de  5  anys   • A  Polònia,  el  21,7  %   • A  Àger  (s.  X-­‐XI),  el  40  %     I  a  més,  cal  tenir  en  comte  que  molts  nens  no  s’enterren  al  cementiri,  sinó  a  la  mateixa  casa  on   vivia  (al  llindar  de  la  casa),  etc.       I   altres   nenes   són   enterrats   dins   de   l’Església,   fins   i   tot   al   presbiteri,   perquè   són   vistos   com   a   cossos  sants,  sense  pecat  original,  i  es  veuen  com  genis  protectors.  Són  pràctiques  que  depenen   del  lloc.  El  percentatge  que  trobem  al  cementiri  varia,  i  depèn  molt  d’això.     6     A  partir  del  s.  XI  les  dides  permeten  un  lleuger  augment  de  l’esperança  de  sobreviure.       Alimentació:     Algunes  dades  suposades,  però  que  no  cal  prendré  molt  al  peu  de  la  lletra  (són  relatives):   • • • • Abús  de  glúcids  (pa  i  llegums)   Molta  cervesa  o  vi   Molta  carn  (51  %  de  vaca,  31  %  de  porc,  16  %  de  xai).   Menjar  de  les  restes  dels  senyors:  la  figura  del  pobre  Llàtzer  del  romànic.     El  que  poden  mengen  molt.  S’estima  que  degluteixen  uns  4  Kgrm.  cada  àpat.   è Els  rics  quan  volen,  els  clergues  quan  toca  i  els  pobres  quan  poden.     La  demografia  ha  augmentat,  però  no  hi  ha  un  règim  alimentari  tampoc.  Els  rics  mengen  molt  i  els   pobres   poc.   No   hi   ha   virtut   per   la   contenció   alimentaria.   Per   això   l’Església   promulga   els   dejunis,   com   a   compensació,   com   a   pràctica   penitencial   à   mana   menjar   poc   o   no   menjar   certs   dies   de   l’any   (Quaresma,   vigílies   de   les   grans   festes   de   Crist...).   Aquestes   pràctiques   penitencials   poden   violar-­‐se,  com  tot,  però  hi  són,  testimoni  de  que  la  contenció  en  el  menjar  no  és  una  virtut  estesa.       Però   només   mengen   molt   els   qui   poden,   el   pobre   menja   quan   pot   i   el   que   pot.   I   l’eclesiàstic,   sotmès  a  una  regla.  En  principi  un  monjo  menja  el  que  toca  i  quan  toca.  Molts  reis  morien  aviat   no  només  per  la  guerra,  sinó  també  perquè  menjaven  massa.  En  canvi,  molts  eclesiàstics  poden   arribar   als   80   anys,   perquè   mengen   lo   imprescindible   per   sobreviure,   i   fan   els   dejunis   i   abstinències  que  es  promulguen.  Un  abat,  per  exemple,  viu  més  que  un  rei,  pel  règim  alimentari.     I   al   XI   à   Canvi   alimentari   importantíssim,   que   es   generalitza   al   XII   i   al   XIII   à   empobriment   de   la   dieta.  Sembla  una  contradicció  amb  l’avenç  de  l’agricultura.  L’home  alto-­‐medieval  era  molt  auster,   s’havia   de   limitar,   buscava   menjar   on   podia.   I   a   l’XI,   amb   els   canvis   agrícoles   i   una   major   producció,  la  dieta,  fins  i  tot  la  dels  pobres,  s’empobreix  à  perd  qualitat  à  la  immensa  producció   de  cereals   que   hi   ha   a   tota   Europa   fa   que   sigui   més   còmode   atipar   a   la   gent   d’això,   de   cereal,   i   no   buscar  una  altra  cosa.  El  pa  és  posa  de  moda,  el  cereal  es  accessible.  Cada  cop  es  caçarà  menys,   perquè  es  més  còmode  viure  de  llegums  o  del  pa.  És  aquesta  la  dieta  bàsica.       L’abundor   de   cereals   té   repercussions,   com   en   el   cas   del   sègol,   que   porta   a   l’   herpes   (molt   dolorós,  a  vegades  mortal),  molt  comú  al  XII,  per  l’abús  del  pa  de  sègol  (centeno).  Aquesta  malaltia   es  torna  comuna  a  Europa,  i  sorgeixen  hospitals  per  curar-­‐los  i  un  ordre  religiós,  els  antonians,  que   es   dediquen   a   cuidar   d’aquests.   Molts   situats   a   les   entrades   de   les   ciutats   per   guarir   aquestes   malalties.  Aquesta  malaltia  es  fruit  del  canvi  alimentari.  No  tot  són  flors  i  violes  al  segle  XI.     L’empobriment  de  la  dieta  és  molt  important       El   progrés   del   camp   també   s’explica   per   l’auge   de   la   ciutat,   que   es   relaciona   amb   el   camp   perquè   d’ell   n’obté   els   aliments.   Relació   estretíssima.   La   ciutat   reclama   un   aliment   fàcil,   d’aquí   aquesta   transformació   del   camp,   que   acaba   sent  monocultiu   de   cereals.   Es   marginen   les   altes   plantacions   com  les  lleguminoses,  que  se’n  fan  molt  menys.  Perquè  panificar  és  més  fàcil  i  interessa  a  molts.   7     Interès   general   per   la   monoproducció   pel   pa   i   el   cereal.   Les   llegums   segueixen,   però   poc.   I   respecte  a  la  carn,  es  consumeix,  però  no  massa.       Les  dades  que  tenim  aquí  són  qüestionables.  Carn  de  porc  hi  ha  arreu,  perquè  tothom  en  té,  es   fàcil  de  criar,  i  d’ell  s’aprofita  tot.  El  xai  també,  però  es  més  car  i  exquisit.  Si  s’explota  es   sobretot   per   la   llana.   I   les   gallines   ponedores,   que   es   mengen   al   final   del   seu   cicle   vital.   Mentre   pot   fer  ous   es   busca   per   això.   La   gallina   no   es   menja   tant.   El   consum   d’aus   es   veu   poc   delicat.   Només   en   mengen  les  dones  i  els  eclesiàstics,  pels  homes  queda  lleig.  Consum  limitat.  Per  això  importància   del  porc.  I  la  vaca  i  el  bou  es  volen  bàsicament  per  tirar,  com  animal  de  tir,  no  és  un  animal  pensat   per  consumir.  El  percentatge  que  tenim  aquí,  de  Forcier,  no  es  fiable.       Hi  ha  gent  que  passa  gana,  perquè  són  malalts,  o  peregrins  eterns...,  alguns  que  viuen  de  les  restes   del   senyor.   Hi   ha   famolents,   i   això   es   per   molestar   als   rics   à   es   mostra   com   els   rics   viuen   bé   i   paguen  esglésies,  però  es  recorda  que  al  costat,  hi  ha  pobres,  com  es  fa  en  la  descripció  de  Glàber.   Raoul  Glàber  ens  descriu  homes  secs  i  famolencs,  amb  la  tripa  plena  de  palla  o  d’herbes  i  terra,   sense  veu,  errants  enmig  de  cossos  morts  i  llops  famolencs.     Fam:  antropofàgia.       CANVIS  A  L’AGRICULTURA     • • • • Esforços  per  l’ocupació  del  sòl,  sense  comparació  des  del  Neolític.   Formació  de  pastures  artificals,  clarianes,  control  de  rius  i  del  mar.   Cercats  de  cases.   Cal  relacionar-­‐ho  amb  la  fixació  del  senyoriu  i  dels  dominis  territorials.       Els   canvis   agrícoles   expliquen   el   progrés   demogràfic,   l’increment   poblacional   d’una   Europa   que   s’ha   duplicat   respecte   els   temps   carolingis.   Els   canvis   en   l’agricultura,   des   del   neolític,   mai   havien   estat  tan  positius.  El  que  passa  al  mil  es  extraordinari.       Es  carreguen  el  bosc,  obren  clarianes...  El  bosc,  fins  el  Mil,  fa  por,  i  des  de  llavors,  es  un  lloc  que   tallar,   enemic   de   la   civilització   à   l’home   creix   a   costa   de   la   pèrdua   del   bosc.   Un   bosc   que   serveix   per  fer  llenya  i  estar  calent,  per  construir,  limitar  propietats  amb  empallissades,  per  defensar-­‐se  i   construir  cases...  preu  =  trenca  l’equilibri  ecològic,  sobretot  a  partir  del  1100.  I  el  clima  ho  acusa.   Ciutats   que   han   deixat   testimoni,   com   Pisa   i   Florència   amb   l’Arno,   París   amb   el   Sena,   Orleans   amb   el   Loira,   Roma   amb   el   Tiber,   Lió   amb   el   Roine...   à   grans   inundacions,   de   problemes   amb   rius   desgavellats,   que   es   constaten   cap   al   1100,   amb   grans   repercussions.   Grans   inundacions.   Així  à   progrés  agricultura,  però  desordre  climatològic  com  a  preu.       I  no  afecta  només  al  bosc.  També  voluntat  de  desviar  rius  menors,  per  canalitzar  aigües  i  utilitzar-­‐ les   per   una   novetat   que   a   partir   del   mil   s’estendrà   à   per   construir   peixeres,   o   per   construir   molins  hidràulics.         8     El   XI   i   XII   sobretot,   segles   de   la   construcció   dels   molins   hidràulics.   Així,   hi   ha   una   revolució   tecnològica   també!     Des   del   neolític,   no   canvi   tan   extraordinari.   El   molí   hidràulic,   que   ja   existia,   es   generalitza.       I   el   molí   de   vent   (l’eòlic)   també   acaba   triomfant,   al   XII,   (Normandia,   Bretanya,   la   Mancha,   Holanda...),   el   molí   de   vent   s’estén   de   forma   inusitada.   Ara   es   moldrà   per   molta   gent!   Ja   ve   la   farina  preparada  i  es  fa  amb  facilitat.   El  moliner  acaba  sent  una  persona  molt  important,  com  era   el  porquer  o  pastor  de  l’Alta  Edat  Mitjana.         Transformació   amb   tot   això   de   la   societat   rural.   El   moliner   ara   representa   fins   i   tot   una   certa   autoritat,  és  una  persona  important,  prestigiosa,  amb  diners,  amb  el  “dret  del  destre  mugar”  (el   mestre  moliner).  I  molts  reis  fan  fer  els  seus  molins,  que  els  permet  obtenir  molts  diners.  I  d’altra   banda,  el  món  rural,  amb  cert  benestar,  fa  que  s’hi  instal·∙li  també  gent  del  món  artesanal  (celler   (guarnicionero)...).       Gran   transformació   en   el   món   rural,   no   només   a   nivell   tècnic,   sinó   en   referència   a   la   gent   que   hi   viu   i   va.   També   teixidors   que   van   i   venen,   etc.   à   el   mercat   rural   també   creix   de   forma   exponencial!  El  mercat  ara  s’estén  al  món  rural,  a  les  vil·∙les  amb  certa  preestància.       A  partir  del  1000-­‐1100,  creació  de  moltes  vil·∙les  franques  i  noves.  Europa  s’omple  d’això,  totes  del   1100,  que  es  fan  per  pressió  dels  poderosos  (reis  i  comtes),  per  col·∙locar  la  gent  nova  i  assegurar   unes   franqueses,   unes   rendes,   i   que   queden   protegit   de   la   violència   dels   senyors   feudals.   Quan   es   funden   aquestes   vil·∙les,   moltes   vegades,   el   comte,   rei,   duc,   etc.,   dona   permís   perquè   cert   dia   reuneixin  mercat.  Es  generalitza  que  les  noves  creacions  rurals  vingui  acompanyats  de  l’activitat   del  mercat.         Dues  Europes       EUROPA  SALVATGE.     • És   l’Europa   del   bosc,   del   nemus,   silva,   saltus.   I   que   ells   denominaven   comunament   foresta   o   forêt,  paraula  nascuda  al  s.  VII  i  que  ve  de  forum  o  foris,  zona  pública.   • • • L’home  depén  del  bosc  i  fa  ús  del  bosc.   • • • No  fou  tan  important  com  sovint  s’ha  dit.   El  bosc  posa  límits,  és  la  frontera  dels  pagi.   Protegeix  i  alimenta.       LA  CAÇA     No  són  estimades  les  gallines  procedents  del  bosc.   Es  caça  per  menjar,  però  també  per  protegir  els  cultius.   9     • • El  llop  fa  por:  enemic  de  l’home,  símbol  del  maligne,  més  llest  que  l’home.   • • Bosc  ofereix:  fusta  per  als  artesans  i  llenya  per  a  les  cases.   • • Complement  del  saltus.   • • Europa  es  colonitza  a  sí  mateixa,  gràcies  a  l’increment  dels  seus  habitants.   • • A  Flandes  apareixen  els  primers  “polders”.   És  un  baròmetre:  anuncia  períodes  de  fam.     Se’n  treu:  pinyons,  arrels,  mel,  castanyes,  aglans,  …       L’AGER  (terra  de  conreu)     Dels   canvis   al   camp,   importants   a   partir   del   1000,   cal   ressaltar   la   gran   febre   roturadora   que   ja   venia   d’època   carolíngia.   Però   a   partir   de   l’XI,   es   molt   més   evident.   El   creixement   demogràfic   requereix  un  cultiu  major,  l’aparició  de  la  ciutat  i  la  seva  demanda  de  cereals,  ramaderia,  etc.  à   moltes  més  boques  que  alimentar  à  tasca  de  roturació.     D’ençà  del  mil  s’amplia  molt  l’espai  conreat.       Es  passa  a  conrear  terres  boscoses  o  pantanoses,  fet  que  acaba  sent  un  dels  grans  objectius  del   segle.   La   colonització   de   zones   com   les   dels   eslaus,   però   també   dins   l’imperi   es   conreen   terres   abans  inversemblants:     Els   cistercencs   roturen   terres   noves   (1098)à   es   replantegen   el   labora,   venen   de   Borgonya,   zona  fertilíssima,  i  escampen  arreu  aquestes  tradicions  agrícoles.     Noves  roturacions  en  perifèria  d’Europa  (p.  ex.  Vall  del  Tajo,  Catalunya  Nova,  etc.)  à  grans   roturacions  a  les  zones  de  nova  conquesta.       Aparició   de   noves   zones   de   poblament,   creades   per   l’autoritat   pública   que,   a   partir   de   l’XI,   comença  a  ser  respectada,  com  el  nostre  Ramon  Berenguer  I:     • Expansió   de   la   població   camperola   amb   franqueses,   com   vil·∙les   franques   o   viles   noves,   així   com  en  l’interior,  territoris  de  nova  roturació,  com  escaules,  escaldes,  amb  grans  llibertats.     • Generalització   del   sistema   de   rotació   de   cultius   biennal   (amb   un   any   de   guaret)   o   triennal   (amb   cereals,   llegums   i   guaret   per   a   cada   part),   que   progressa   molt   lentament,   sobretot   a   Italia,  la  França  mediterrània.  En  alguns  llocs,  es  important  que  es  passi  de  la  roturació  biennal   es  passa  a  la  triennal  a  partir  de  l’XI.  Es  divideix  ara  en  tres  blocs.  L’home  del   centre  d’Europa   introduiria   aquest   sistema   tripartit,   un   dedicat   a   cereal,   un   a   llegum   (que   no   esgota   gaire   la   finca)   i   un   a   guaret.   Però   tampoc   es   una   cosa   enormement   estesa.   En   principi   ho   fan   els   monestirs.     10     • Error  greu  creure  que  l’Edat  Mitjana  fou  època  de  fam  à  L’home  rural  té  molts  recursos  per   no  morir  de  fam.  L’home  serà  afamat  en  certes  èpoques,  com  les  pestes  del  VI  i  el  VII,  o  l’època   de  la  crisis  medieval  i  la  Peste  Negra.       El  problema  de  la  fam  no  és  tant  de  que  la  terra  no  produeixi,  si  no  de  que  s’ha  mal  usat.  El   segle   XIII   és   de   certa   industrialització,   en   els   cultius   també.   Però   la   terra   hi   ha   la   que   hi   ha,   comença  a  ser  un  bé  controlat.  Com  que  la  indústria  reclama  més  lli  i  cotó,  se’n  fa  més,  però  el   cotó  gasta  molt  la  terra!  Deixa  el  camp  perjudicat,  i  si  hi  ha  pluges,  com  passava,  per  la  finca  on   s’ha  fet  cotó,  passes  gana.  Però  al  camp  la  gent  no  s’hi  mor  de  gana,  més  bé  passa  a  la  ciutat.     • A  l’Alta  Edat  Mitjana  hi  ha  una  dieta  més  rica  i  variada  i  equilibrada   • El   creixement   agrícola   dels   segles   XI   i   XIII,   i   la   seva   estreta   vinculació   a   la   demanda   de   les   ciutats  forçaran  els  monocultius.  L’home  i  la  seva  dieta  seran  cada  vegada  més  abundosa  però   menys  variada.  Depèn  en  excés  del  blat.   • Disminueixen  els  prats  per  conrear-­‐hi  blats   • Per  pasturar  s’haurà  d’anar  lluny.       • Colonització  de  Alemanya  de  l’est  (Saxònia)  à  exemple  de  desforestació  i  repoblació     •  El   obispo   de   Halberstadt,   Thierry,   define   los   derechos   de   los   roturadores   de   los   pantanos   que   se   encuentran  entre  el  Oker  y  el  Bode.       •  Thierry,  obispo  de  la  iglesia  de  Halberstadt,  por  el  favor  de  la  clemencia  divina.  Corresponde  a  la   dignidad   pontificia   trasmitir   por   escrito   para   conocimiento   de   la   posteridad   todo   lo   que   es   útil   y   necesario  a  la  diócesis  y  a  la  provincia,  para  que  no  caiga  en  el  olvido  en  el  curso  del  tiempo  y  para   que  cada  uno  conserve  su  derecho  de  manera  inviolable  y  sea  protegido  en  el  futuro  contra  toda   violencia   y   contra   toda   injusticia.   Que   se   notifique,   pues,   tanto   para   los   tiempos   presentes   como   para  los  futuros:        1.-­‐  Que  las  gentes  que  habitan  el  pantano  situado  entre  el  Oker  y  el  Bode  poseerán  de  cada  manso   catorce  arpendes  holandeses.  Cada  uno  pagará,  al  comienzo  de  su  establecimiento,  un  cuarto  de   marco  de  plata  todos  los  años  como  testimonio  y  el  diezmo  de  su  cosecha.  Después  del  cuarto  año,   cada   manso   pagará   anualmente   4   sueldos   de   censo   en   el   día   de   la   fiesta   del   bienaventurado   Martín   y   el   diezmo   como   se   indica   arriba.   A   cada   aldea   corresponderán   cincuenta   mansos   que   pagarán  el  censo  y  el  diezmo  al  obispo.  Además  la  iglesia  tendrá  un  manso  y  el  “[burgo]maestro  de   la  aldea"  un  manso  también.      2.-­‐   Todo   el   que   quiera   establecerse   en   el   pantano   tendrá   libertad   de   venir   y   de   irse.   tendrá   paz   para   los   bienes   y   para   las   personas.   Tendrá   parte   en   los   bienes   comunales   de   los   bosques   y   los   pastos,  como  los  otros  hombres  del  obispo.        3.-­‐  Del  mismo  modo,  sea  cual  fuere  el  señor  al  que  estén  sometidos,  los  habitantes  del  pantano   gozarán   de   la   paz   del   obispo   y   después   de   haber   cumplido   sus   deberes   para   con   su   señor,   quedarán  exentos  de  toda  obligación  y  bajo  la  protección  del  obispo.        4.-­‐  Tendrán  tres  asambleas  al  año,  a  las  cuales  asistirá  el  representante  del  obispo.  Los  dos  tercios   de  los  productos  de  la  justicia  serán  entregados  al  obispo  y  un  tercio  al  maestro  de  la  aldea.  Este   los  administrará,  según  el  consejo  del  representante  del  obispo,  y  no  aceptará  ni  entregará  nada   sin  su  consentimiento.        5.-­‐  En  lo  que  concierne  al  robo  y  a  las  otras  fechorías,  el  maestro  de  la  aldea  los  juzgará  según  su   justicia,  con  la  aquiescencia  del  representante  del  obispo.        6.-­‐  Si  alguien  muere  sin  heredero,  su  herencia  será  reservada  durante  un  año  y  un  día;  y  si  no  se   presenta  ningún  heredero,  los  dos  tercios  serán  para  el  obispo  y  el  tercio  para  la  iglesia.         • • • • • •     11       -­‐Canvis   en   els   conreus   no   són   grans   respecte   al   món   carolingi,   són   semblants,   només   que   incrementen,  d’un  4/1  a  un  6/1,  que  permet  un  abastiment  complet.       S’hi  conreen:     • • Bladum  o  cereals  panificables.  Hi  ha  hagut  un  canvi  de  gust.   • El  blat  s’incrementa  pels  requeriments  dels  Srs.  Feudals  als  censos.   • Hi   ha   blats   blancs   antics,   sense   pelussa,   de   gra   gruixut   i   càpsula   dura   (triticum,   speltam,   etc   d’època  romana).   • Però  des  del  1000  se  substitueix  pel  blat  candeal,  que  té  un  gra  desvestit  i  d’envoltura  lleugera,   que  pot  triturar-­‐se  amb  més  facilitat  als  molins.   L’augment   del   nombre   d’homes   permet   agricultura   més   treballada.   Hi   ha   major   exigència   alimentícia.         SÈGOL  (centeno):     • • • • • • És  el  cereal  dels  pobres   • • • Consum  en  forma  de  sopes   • • • Fins  al  s.  XI  se’n  fa  poc  cas.   • És  menys  exigent  que  els  blats.   Farina  grisa  i  amarga,  no  és  agradable  al  paladar   Però  creix  arreu,  sense  gaires  exigències   Permet  barrejar-­‐se  (mixturam).   Se  n’aprofita  la  palla  dura   Cobreix  entre  l’11  i  el  30  %  dels  camps  de  conreu  a  finals  del  XII.       ORDI  (Cebada)     Pocs  resultats  per  a  panificar.  Cultiu  marginal   Es  dedica  als  ramats  i  a  la  fabricació  de  cervesa.     CIVADA  (Avena)     Es  menja  en  potatges  i  servia  per  a  fer  cervesa.   A  partir  del  s.  XI  fou  un  dels  grans  cereals  de  primavera  =  rotació  de  cultius  +   alimentació  de   cavalls.   12     ...

Tags: