Arqueologia 1 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Arqueologia
Año del apunte 2012
Páginas 6
Fecha de subida 15/12/2014
Descargas 7

Vista previa del texto

Història de l’arqueologia: Les primeres excavacions daten del segle XVIII, però les primeres excavacions serioses no són fins al S XIX. Primeres deduccions lògiques a partir d’evidències. A meitats del segle XIX, un seguit de descobriments porten a deduir que hi va haver una prehistòria, alhora que apareixien les idees evolucionistes de Darwin. Thomsen crea el sistema de les tres edats. Així doncs, tres descobriments (la antiguitat de l’home, la teoria de l’evolució i el sistema de les tres edats) proporcionaren un marc per a l’estudi del passat.
A finals del S XIX apareix una metodologia d’excavació sòlida i generalitzada, i fins a 1960, apareix un període conegut com a període histórico-classificatori. Basa el seu interès en la cronologia.
L’any 1949 s’anuncia el descobriment de la datació radiocarbònica, que permetia elaborar una cronologia independent de l’Europa antiga i sense necessitat de complicades comparacions i deduccions.
New archology Durant els anys 60, apareixen dues grans causes d’insatisfacció respecte a com es duia a terme la investigació arqueològica. La primera era que la datació ja no era una de les principals conclusions de la investigació degut a que ara es podia fer de forma senzilla. La segona era la sensació que l’arqueologia no explicava res, només parlava de migracions de pobles i les seves suposades influències. Això va portar a l’aparició de la denominada New Archeology. Els promotors d’aquest moviment defensaven que el raonament arqueològic havia de ser explícit, i les conclusions havien de basar-se en un marc explícit d’argumentació lògica i no en l’autoritat de l’”especialista”. Pretenia no nomes descriure, sinó explicar, a partir de generalitzacions vàlides. Estudien la subsistència, el comerç, la demografia, la tecnologia...
Objectius investigació: Descripció (no subjectiva) Classificació i Interpretació de dades.
Conceptes clau de la N.A: Naturalesa explicativa més que descriptiva (procurar explicar els canvis del passat, no nomes reconstruir-lo) Raonament en termes de procés cultural sobre com es produeixen els canvis. Generalitzacions.
Raonament deductiu i no inductiu.
Verificació contrastant i no per autoritat.
Enfocament de la investigació: Disseny de projectes i no simple acumulació de dades.
Punt de vista quantitatiu, que permeti un tractament estadístic i la possibilitat de mostrejos i anàlisis.
Supòsit molt optimista.
La historia de la arqueología es, por tanto, una historia de ideas, métodos y descubrimientos. La arqueología moderna tuvo su origen en el siglo XIX, con la aceptación de tres conceptos clave: la gran antigüedad de la humanidad, el principio evolucionista de Darwin y el sistema de las tres edades para la clasificación de la cultura material. Muchas de las civilizaciones tempranas, sobre todo en el viejo mundo, habían sido descubiertas en la década de 1880 y descifrados algunos de sus textos. Esto fue seguido de una larga fase de consolidación –de mejora de los métodos de trabajo de campo y excavación, y de establecimiento de cronologías regionales.
Tras la WW2, el ritmo del cambio en la disciplina se aceleró. Los nuevos enfoques ecológicos trataron de ayudarnos a comprender la adaptación humana al entorno. Las nuevas técnicas científicas introdujeron, entre otras cosas, medios fiables para fechar el pasado prehistórico. Estimulada por estos progresos, la N.A de los años 60 y 70 comenzó a plantearse preguntas, no sólo relativas a qué cosas ocurrieron y cuándo, sino a por qué ocurrieron, en un intento de explicar los procesos de cambio. Mientras, pioneros del trabajo de campo que investigaban regiones completas crearon una auténtica arqueología mundial en el tiempo y el espacio –en el tiempo, se remontaba desde la actualidad a los primeros fabricantes de útiles, y en el espacio, abarcaba todos los continentes.
Arqueologia postprocessualista: Anys 70. Rebutja que la cultura material sigui estudiada com a un procés adaptatiu i reclama un retorn a la història. Conflictes interns dels grups socials com a factors de canvi.
Arqueòlegs i teories: Thomsen: Sistema de les tres edats Montelius: Agrupa objectes similars per èpoques, cronologia tipològica.
Kossina: Aplica el concepte de cultura arqueològica sistemàticament. Així, les diferències i similituds en la cultura material poden correlacionar-se amb les respectives ètnies.
Clark: La cultura visa com a un sistema adaptatiu. Comprendre aspectes d’una cultura estudiant la forma com s’adaptaren les societats antigues a l’entorn.
Binford: New Archeology. Busca comprendre les causes del passat, ja no el com, on i quan, sinó el perquè.
2-El Jaciment 2.1-Formació, estructura, contingut. Estratigrafia Clarke:Un jaciment és una localització geogràfica que conté un conjunt articulat d’activitats humanes o les seves conseqüències.
Renfrew Bahn: Lloc on es troben conjuntament artefactes, estructures, construccions, restes mediambientals i orgàniques...
Formació: La major part de les restes arqueològiques corresponen a l’activitat quotidiana, però aquestes restes enterrades foren objecte de tota mena de processos naturals que determinaren la seva conservació o destrucció. Es poden formar UE de forma natural o de forma antròpica.
Estructura: El jaciment està format per elements: Fisiogènics: Resultat de processos naturals de transport i sedimentació de materials geològics Antropogènics: Artefactes de la mà humana Biogènics: Restes produïdes per organismes vius Components: Context: Situació i associació amb altres troballes Artefacte: Objecte producte de l’home Ecofacte: Producte de la natura (arrel, branca...) UE: És una acció en el temps. Formada per elements constructius i sediments o estrats acumulats. Les UE es classifiquen segons les seves propietats físiques, forma, posició...i en positives o negatives. Positiva: Estrat o prominència (mur, munt, terraplè...) Negativa: Fossa, rasa, excavació...) Lleis geològiques de l’excavació: 1- Superposició:El més alt és el més recent 2- Horitzontalitat: Qualsevol estat no sòlid tendirà cap a la posició horitzontal 3- Continuïtat original: Si un estrat presenta una cara vertical, caldrà suposar la pèrdua de part de la seva superfície original 4- Successió estratigràfica: Una UE ocupa un lloc exacte en la seqüència estratigràfica d’un jaciment.
Formació d’una estratificació: Períodes alterns d’activitat i pausa. Activitat representada per l’estrat i pausa representada per la superfície d’estrat o la superfície en si.
Interfície: Superfície impalpable que representa el lapse de temps transcorregut entre un estrat format i un que comença a formar-se.
Estratigrafia arqueològica: Defineix la successió de capes que formen el jaciment. Segons Harris, tota activitat humana i tot fenomen natural originen un gran nombre de modificacions que resten visibles en l’estratigrafia del terreny. L’estratigrafia està formada per UE.
2.2 Tipus de jaciments Els jaciments poden ser llocs de producció, d’habitació, llocs rituals o cerimonials, o llocs funeraris. Es poden trobar a l’aire lliure, en coves naturals/estructures subterrànies, o sota l’aigua.
2.3 Prospecció Hi ha una primera prospecció, dedicada a la localització de jaciments.
-Introspecció superficial: Diversos mètodes d’identificació de jaciments: Les fonts documentals (a partir de textos, mapes...localitzar jaciments), Arqueologia de rescat (localitzar i registrar tots els jaciments possibles abans que siguin destruïts per obres) -Prospecció superficial: No només busca restes i jaciments, sinó que també estudia els recursos propis de la zona, la distribució espacial de les activitats humanes... Consisteix en rastrejar la zona en busca de restes. Mostreig aleatori i sistemàtic de quadrats i transsecte, actualment sistemàtic. Diferents tipus de moviments de cobertura de transsectes.
-Prospecció aèria: Sobrevolar la zona en busca d’informació. Hi ha dos tipus de fotografia aèria: obliqua, que revela contorns i proporciona una major perspectiva (també idònia per descobrir nous jaciments), i vertical, idònia per a dibuixar mapes.
2.4 Tècniques de prospecció geofísica i teledetecció sota la superfície -Sondejos: Fer forats al terra i anotar quan trobes alguna cosa sòlida o un forat.
Endoscòpia: Camara petita en un forat. Permet observar objectes enterrats.
Teledetecció sota la superfície: -Radars acústics: Colpejar el terra amb objectes molt pesats. El registre de so permet detectar estructures enterrades.
-Ones de radio i impulsos elèctrics: Medint la resistivitat elèctrica -Detector de metalls -Conductivitat electromagnètica -Georadar 2.4 Excavació Proporciona dos tipus d’informació: les activitats humanes en un període determinat del passat i els canvis que aquestes han experimentat d’una època a l’altra.
Importància d’efectuar un registre a l’hora d’excavar. Delimitar la zona. Sistema de coordenades. Registrar la posició on es troba cada UE.
Procés: Positives-> Acumulació o construcció-> Dipòsit Identificació d’UE < Destrucció, erosió o substracció -> Tall Cal valorar les característiques particulars de cada UE: -Posició estratigràfica: La posició d’una UE representa la datació relativa d’una UE amb la resta -Cronologia: Tota UE és un segment temporal, caracteritzat per un temps de creació Mètodes d’excavació: Mètode de Wheeler: Deixar entre els requadres excavats terra intacta per veure els diferents nivells Tema 3: Cronologia 3.1- Cronologia relativa Ens diu si un material o un estrat és més antic o més modern en relació a un altre. Tres vies: ·Tipologia: Classificació dels estris en funció de la matèria, funció, similitud i petits canvis observats entre ells. Sentit evolutiu del progrés tecnològic.
·Estratigrafia: Els estrats superiors són els més moderns.
·Fluor: El fluor, situat en l’aigua, es va acumulant en els ossos enterrats, transportat per l’aigua.
A més quantitat de fluor, més antic el material. Útil per comparar l’antiguitat de materials trobats en el mateix lloc.
3.2- Cronologia absoluta: Ens permet saber la data precisa en anys d’un material, estrat...
Abans WW2: ·Històrica: Llistes de monarques i governants (pròxim orient, Egipte, Xina...), Esdeveniments històrics, inscripcions...
·Varves: Làmines molt primes o sediments que es depositen anualment en les morrenes i llacs a causa del desgel estacional. Camp d’aplicació molt limitat (Escandinavia i nord Amèrica) ·Dendrocronologia: Tècnica que permet la datació, en anys,de restes carbonitzades de fusta i de mostres d’arbres vius a partir de l’anàlisi de creixements dels anells de l’arbre. L’amplada dels anells varia segons: ·Edat: Com més edat, l’anell és més prim ·Clima: A més humitat, més amplitud dels anells. Permet deduir variacions climàtiques del passat.
·Datació creuada: La comparació dels anells de diverses mostres d’igual espècie i àrea permet realitzar un diagrama seqüencial continu i prolongat a partir del qual es pot anar perfilant l’evolució cronològica de l’espècie.
·Aplicacions dendrocronologia: ·Climatologia: Reconstruccions paleoclimàtiques dels últims 1000 anys.
·Ecologia: Informa de la presència de comunitats arbòries i de la dinàmica viscuda per determinades poblacions. Altres fenòmens (incendis, plagues...) ·Geomorfologia: Datació del retrocés dels glacials, moviment de terra, erupcions volcàniques, terratrèmols...
·Arqueologia: Datació de jaciments arqueològics.
Després WW2: Rellotges radioactius · Radio carboni 14: Tècnica de datació més utilitzada per als últims 50.000 anys que permet datar llavors carbonitzades, fragments de teixits, ossos petits, carbons vegetals...Presenta certes limitacions, tant en el grau de precisió com en el càlcul de l’ interval de temps per al qual resulta útil. S’ha de treballar amb una mostra variada procedent del mateix context arqueològic i realitzar les datacions de les mostres per tal de contrastar diverses datacions. Es fonamenta en l’existència del dipòsit de bescanvi de C14 i en l’existència d’un isòtop radioactiu natural. Període ½. Al respirar s’absorbeix C14, i al morir s’atura aquesta absorció, pel que el C14 es va desintegrant. Permet datar material arqueològic (carbó, fusta, ossos...) Històric (teles, cuir, paper...) geològic( torba, sediments...) ·Termoluminescència: Emissió d’energia que emet un sòlid en esser escalfat. Aquesta energia ha estat prèviament absorbida per molts minerals com a resultat d’un estímul tèrmic. El seu càlcul serveix per datar mostres de ceràmiques i material inorgànic. Poc precisa, però útil per descartar datacions dolentes del C14. Les estructures cristal·lines d’alguns materials contenen petites quantitats d’elements radioactius. Aquests es desintegren, emetent radiació i desplaçant els e-‘s que queden dipositats en la retícula cristal·lina. A més temps, més e-‘s.
Quan aquests materials s’escalfen ràpidament de 0 a 500⁰C , els e-‘s s’alliberen emetent llum.
La intensitat de l’emissió de llum serà directament proporcional al nombre d’ e-‘s retinguts, que depenen de la dosi radioactiva que ha rebut el material. Mesurant la quantitat de TL emesa en escalfar la mostra, es podrà calcular l’edat de l’objecte des de la seva 1era cocció.
Permet datar l’activitat humana Potassi - Argó: Per datar roques volcàniques, K-40. Al entrar el volcà en erupció, s’elimina l’ Ar40, però amb el temps el K-40 és desintegra en Ar-40. La mesura d’Ar-40 a la roca pot proporcionar una data de formació.
Sèries de l’urani: Mètode basat en la desintegració dels isòtops d’urani. S’utilitza per datar roques amb alt contingut de CaCO3 (comú en coves d’estalagmita) Els ossos i objectes queden inserits en les cristal·litzacions o sedimentacions de carbonat. 50.000-500.000 anys.
Arqueomagnetisme: Les partícules de ferro, en ser escalfada la ceràmica o el terra a 500⁰C, s¡orienten cap als pols. Aquests han mutat amb el pas del temps, i aquestes variacions poden ser detectades. Necessita la seqüència temporal del camp de cada regió.
...