Psicologia Social Aplicada II 3.1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Psicologia Social Aplicada
Año del apunte 2014
Páginas 18
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

Bloc I. Definició i conceptes en torn a la PSA.
Tema 2. Necessitats i problemes socials.
Es pot parlar de problemes i necessitats socials perquè:  Són compartits per un gran número de persones.
 Tenen una causa social, estructural (etiologia social) externa a lo intrapsíquic, és a dir, no són individuals.
 El concepte de problema social articula la vida personal (individu) i la vida pública (societat), la qual cosa comporta una politització de l’experiència personal.
Una necessitat social és un estat de privació socialment compartit (algú, un col·lectiu determinat, no pot accedit a un bé, servei o condició per pertànyer a aquest col·lectiu). És la carència d’una cosa que es creu amb dret a tenir i que és socialment legitimada o reconeguda com a tal, com ara la vivenda o el menjar. Una necessitat social es pot convertir en un problema social.
Hi ha diverses aproximacions teòriques:  Jerarquia de les necessitats de Maslow: tots tenim les mateixes necessitats universals, de les quals, la necessitat de seguretat, la d’afecte i afiliació (parentesc) i la d’estima (reconeixement) són pròpiament socials. Maslow concep les necessitats com impulsos universals.
 Model de Bradshaw: proposa 4 tipus de necessitats: o Normatives: es defineixen per un estàndard, com ara la pobresa, que s’ho és a partir d’un número determinat d’ingressos a l’any.
o Sentides (experimentades): es defineixen a partir de l’experiència subjectiva dels afectats.
o Expressades (manifestades): s’expressen per mitjà de la manifestació pública.
o Comparatives Pel que fa a un problema social, és una desviació normativa (un considerable número de persones considera que és una desviació de les normes socials habituals). La situació es fa visible a nivell públic (visibilització del malestar) i s’actua per internar posar-hi una solució.
Finalment, hi ha una percepció social estesa, ja que hi ha un considerable número de persones que jutja la situació de desagradable o desfavorable.
1 Hi ha un problema social quan un grup d’influència és conscient d’una condició social que afecta als seus valors i que pot tenir remei per mitjà d’una acció col·lectiva. Les seves característiques són les següents:  Consens entre els membres d’una societat en la determinació de què és un problema (construcció social).
 Grups socials que el defineixen perquè els interessa la seva solució.
 Valors socials en conflicte.
 Dimensió pública, és a dir, no només són problemes personals.
 La solució, a més, requereix d’intervencions col·lectives.
 Hi ha un referent objectiu o, almenys, objectivable.
Els problemes socials busquen un reconeixement social, això com l’aprovació social de la cerca d’una solució. Això és el que s’anomena legitimació al procés social de producció d’aquest reconeixement i aprovació. Aquest primer pas de legitimació és la construcció social del problema, es reconeix socialment la situació com a problema de forma extensa. El procés de legitimació inclou la construcció, és a dir, requereix una reconstrucció, una reorganització. Hi ha tres grans models:  Blumer (interaccionisme simbòlic): exposa les següents fases: o Emergència o definició: es senyala una situació i es diu que és un problema.
o Legitimació: en aquesta fase s’ha de fer quelcom perquè es comença a observar que hi ha un problema i s’obre un diàleg amb les institucions.
o Mobilització per l’acció i construcció d’un pla d’actuació.
 Spector i Kitsuse (constructivisme): o Agitació: assumeixen que l’emergència no és espontània.
o Legitimació o coactuació: s’obre un diàleg amb les institucions.
o Burocratització i reacció i reemergència del moviment: hi ha molts papers institucionals, però consideren que el problema social no està solucionat, no acaba mai, sinó que simplement es forma alguna altra cosa i, per això, reemergeix el moviment.
 Wandersman i Hallman (psicologia comunitària): o Turbulència: les coses es mouen, hi ha perill que ocorri quelcom.
o Afrontament inicial: s’obre un diàleg amb les institucions.
o Frustració i organització comunitària: no es compleixen les expectatives, les institucions no donen una solució, s’han de reorganitzar i trobar una solució.
2 Llavors, fent una integració dels models, el resultat del procés d’integració és el següent: 1. Turbulència/agitació/emergència: algú identifica una situació percebuda i definida socialment com a crítica, perillosa o que crea incertesa (situació de malestar). Així, s’expressa el descontent, hi ha una primera incursió a l’esfera pública (estimulació de la controvèrsia a aquesta esfera) i, llavors, es converteix la queixa privada en un assumpte públic (hi ha una consciència pública del caràcter injust o negatiu de la situació).
2. Afrontament inicial: hi ha una interacció entre el col·lectiu afectat i les institucions i es comença a reconèixer i es respecta la queixa. Hi ha dos moments típics: a) Legitimació: agències oficials reconeixen la situació i accepten que hi estan implicades en un procés de cerca de solucions (estudis, intervencions...).
b) Coactuació i cooptació: agències oficials absorbeixen la gestió del problema i el procés de solució, controlant-lo i desactivant-lo (cooptació). D’aquesta manera, hi ha una burocratització de la queixa social, la qual cosa promou una desactivació de la mobilització social. Hi ha una experiència ambivalent, ja que per una banda hi ha satisfacció perquè el problema rep atenció i resposta, però per altra banda, hi ha frustració perquè aquesta atenció no és suficient, no es soluciona el problema.
3. Organització comunitària/reemergència del moviment: moltes vegades, la intervenció institucional és insuficient i, per això, hi ha una reactivació de les queixes i les demandes originals, hi ha un descontent incrementat per la ineficàcia institucional i es produeix una pèrdua de la credibilitat en les agències oficials. Llavors, hi ha quatre direccions típiques: a) Els grups afectats rebutgen la intervenció institucional.
b) Els promotors inicials són substituïts per gent més afectada.
c) La intervenció institucional ha generat nous problemes que impliquen altres grups diferents dels originals.
d) Autogestió de la solució parcel·lant el problema.
Per tal d’analitzar els problemes socials, en primer lloc hi ha el nivell analític: condicions del context, què és allò anormal o que no és ètic, quins agents implicats hi ha, els obstacles que impedeixen la solució i els recursos existents que poden contribuir a la solució. Llavors, és quan hi ha el nivell d’intervenció, és a que, què s’hauria de fer per solucionar el problema.
3 L’exclusió social.
Les principals causes que provoquen la situació precària a nivell econòmic en l'actualitat són: l’atur i la precarietat laboral, la falta de sistemes de protecció social, la falta de recolzament social i el deute de les llars (sobretot les hipoteques).
Hi ha una sèrie de conceptes relacionats amb l'exclusió social: Pobresa: és una de les dimensions possibles de l'exclusió social, és la vulnerabilitat associada a la renda econòmica, és una carència econòmica. Es defineix en funció d'una norma que varia en funció de la norma i el moment.
Precarietat: té a veure amb la dimensió de vulnerabilitat material, ja sigui laboral (no és pobre, però està exclosa del mercat laboral), formativa (baix nivell educatiu, que això afavoreix més a ser pobre), territorial, d’habitatge...
Marginació: és la dimensió social o socio-relacional. Una persona pot ser pobre i tenir una xarxa social molt nodrida. La marginació té a veure amb la no acceptació social (per ètnia, per trastorns mentals, ideologies, gènere, negació al dret a la ciutadania...).
Quan es parla d'exclusió social, no hi ha perfils homogenis i, com a mínim, s'han de tenir en compte aquests tres factors exposats anteriorment.
A nivell teòric, sobre exclusió social, el model més conegut és el model clàssic de R. Castel, que diu què és allò que fa que una persona caigui en risc d'exclusió social:  S'ha de fer una lectura de l'espai social en situacions tradicionals (modernitat sòlida) i en situacions actuals (modernitat líquida). En la primera, una persona amb un treball assalariat amb uns drets i una xarxa de recolzament familiar, està protegida contra l'exclusió social. Això de la modernitat sòlida, però, ja ha caducat (no hi ha uns bons drets laborals, si hi ha treball, i es rompen les xarxes familiars i comunitàries). La fragmentació social i la inestabilitat laboral dóna lloc a tres espais socials diferencials (modernitat líquida): o Zona de confort, on hi ha un treball estable i xarxes socials sòlides (zona d'integració, seguretat o estabilitat).
4 o Zona de vulnerabilitat, precarietat o inestabilitat, la qual cada cop és més àmplia. Es caracteritza per la inestabilitat laboral i econòmica i les xarxes socials fràgils.
o Zona d'exclusió o marginació: manca de treball i aïllament social.
S’han fet algunes crítiques al model de Castel, sobretot perquè és massa estàtic i hi ha uns límits borrosos entre els tres espais socials.
Hi ha el model de la multidimensionalitat, amb tres dimensions, que diu que l'exclusió social va més enllà del treball i les xarxes familiars, ja que també hi ha el perfil de la persona que no pot produir, però ha de consumir. Les dimensions són les següents:  Dimensió econòmica: l’exclusió social en la participació en la producció es mostra en l’exclusió del mercat laboral i pel que fa a la participació en el consum, es mostra en la pobresa econòmica.
 Dimensió política: és important en els contextos migratoris, i té a veure amb la possibilitat a tenir una sèrie de drets. Hi hauria la ciutadania política (accés als drets polítics) i la ciutadania social (accés als sistemes de protecció social).
 Dimensió social: no només es parla de la gent que està aïllada socialment (absència de llaços socials), sinó que n'hi ha que tenen relacions socials perverses, derivades (robar, delinquir).
Es pot ampliar, però, la multidimensionalitat i, així, Subirats (2004), parla de més dimensions i afegeix tres variables transversals, com són l’edat, el sexe i l’ètnia. Els àmbits són:  Econòmic: pobresa econòmica, dificultats financeres, dependència de prestacions socials i sense protecció social.
 Laboral: atur, subocupació, desqualificació laboral, impossibilitat, precarietat laboral i absència de qualificació laboral.
 Formatiu: falta d’escolarització o sense accés a l’educació obligatòria integrada, analfabetisme o baix nivell formatiu, fracàs escolar, abandó prematur del sistema educatiu i barrera lingüística.
5  Sociosanitari: manca d’accés al sistema i als recursos sociosanitaris bàsics, addiccions o malalties relacionades, malalties infeccioses i trastorns mentals, discapacitats o altres malalties cròniques que provoquen dependència.
 Residencial: sense llar pròpia, infrallar, accés precari a la llar, llar en males condicions o espai urbà degradat.
 Relacional: deteriorament de les xarxes familiars, manca de xarxes familiars, manca de xarxes socials i rebuig o estigmatització social.
 Capacitat i participació: no accés a la ciutadania, accés restringit a la ciutadania, privació de drets per procés penal i no participació política i social.
L'exclusió social és, doncs, una espècie de metaproblema.
L'exclusió social es pot dir que és un procés relacional entre una persona exclosa i la que exclou, caracteritzada per la privació total o parcial de circuits normalitzats d'accessos i serveis (són aquells legitimats i que es considera que són els correctes i adequats). Hi ha l'esfera política que té a veure amb els drets humans, legals i de ciutadania i, aquelles persones que no ho tenen, es diu que es troben en una relació de subalternitat (hi ha diferència de poder i l'immigrant té menys drets que l'autòcton, hi ha una relació de subordinació, de jerarquia). La persona subalterna està privada de condicions de tipus ètic-polític. Respecte l'esfera social, hi ha dues dimensions bàsiques: les xarxes de recolzament i la integració social en l'estructura social, més enllà dels cercles familiars i d'amistat. Hi ha, també, el tema de les xarxes paral·leles, dintre de les quals hi ha molta cohesió, però no respecte la resta de la població (delinqüència, màfies) i està privada de l'acceptació social, de les xarxes de recolzament.
L'exclusió social es dóna en diferents dimensions i escales (hi ha dimensions transversals, com el sexe, l'orientació sexual, l'edat, l'ètnia...).
Així, en l’esfera econòmica, es produeix la pobresa, en la material es dóna precarietat, en la política legal hi ha la subalternitat i, finalment, en la social hi ha l’aïllament i la marginació.
Els aspectes psicosocials amb els quals ens hem de fixar són els següents:  Explorar l'impacte psicosocial que provoca l'exclusió en dimensions que, intrínsecament, no són psicosocials, com ara l'atur, que no és pròpiament psicosocial, però provoca alteracions psicològiques. Les dimensions són l’econòmica, la material i la política.
6  Explorar l’impacte psicosocial de l’exclusió en la dimensió social: la marginació i l'aïllament i fenòmens de naturalesa psicosocial que hi estan implicats. Hi ha l'aïllament, per exemple d'un iaio que s'ha quedat sol i hi ha el procés actiu de marginació, com el de Salamanca. Pot ser un rebuig per qüestions identitàries o per altres causes, com el bullyng o el mobbing.
Els mecanismes psicosocials implicats en el rebuig social per raons identitàries o de pertinença grupal (estigmatització i/o criminalització) són: o Representacionals: construcció d'Alteritat (el no-jo, l'ells). Són totes aquelles idees, creences o opinions a partir de les quals construïm una representació de l'altre (subjecte exclòs), algú que és diferent a jo i sobre el qual hi tenim diferents concepcions.
o Afectius: tot rebuig social està tenyit d'algun tipus d'emoció, com la tristesa, la ràbia, impotència, aversió, goig, por, culpa... Això està vinculat a determinades formes de representar l'altre.
o Interaccionals: és la situació de copresència amb l'altre i com es maneja aquesta situació, ja sigui física o imaginària. Es parla de mecanismes vinculats a la gestió de la copresència de l'altre (discriminació, indiferència, evitació, ajuda, vigilància...).
o Territorials: totes aquelles coses que fem fent ús de l'espai per regular la interacció amb l'altre (murs, canviar de vorera, reclusió, expulsió...).
Pel que fa als mecanismes representacionals, són els processos pels quals construïm la figura d'exclusió que discriminem o rebutgem. S'assumeix que tota construcció de l'altre com objecte de rebuig està sustentada en el sistema de categorització-comparació-diferenciació social (Tajfel i Turner). Plantegen que hi ha molts estímuls i no es pot prestar a tots, sinó que es van agrupant objectes en funció de similituds i diferències i, amb les persones, es fa el mateix, que és el procés de categorització social (procés psicològic pel qual dividim i agrupem el món social en conjunts de persones en base a similituds i diferències). Les categories poden ser físiques (alts i baixos) o simbòliques (ideologia, religió...). Una forma de categoritzar és autòctonimmigrant. Aquests processos es donen en el conjunt de relacions de poder entre minories i majories, de forma que aquelles característiques en torn a les quals es crea l'exogrup, són rellevants en un endogrup dominant que té la capacitat de definir a l'altre com a diferent (dimensió de comparació). Si en aquella característica diferent, l'endogrup guanya, serveix per 7 crear una major identitat positiva i es protegeix l'estima del grup. La dimensió de valor que vertebra el procés de categorització i diferenciació excloent té una dimensió moral i ideològica molt important, no són neutrals. Per exemple, hi ha un tipus de rebuig classista i l’indigent és una figura d'exclusió social que provoca un rebuig paradòxic, subtil, ja que sentim pena, però no rebuig de la persona (això s'anomena paternalisme, que es pot fer algun pal·liatiu, però segueix essent una relació de desigualtat). Aquests sistemes assistencialistes, de caritat poden provocar dependència, ja que les ajudes que es donen no permeten l'autonomia de la persona.
En aquesta situació de dependència, nosaltres seguim estant per sobre i, per això, és una mostra d'exclusió social. Un altre exemple de rebuig més normal és el que té a veure amb la censura moral, en el cas de drogoaddictes, alcohòlics, prostitutes, transsexuals, presidiaris... A aquests últims se'ls segrega, censura, reprimeix, discrimina...
Estigma i procés d'estigmatització.
Les categories que defineixen la categoria social exclosa estan estereotipades, és a dir, estan generalitzades, simplificades i esbiaixades, tenen un contingut culturalment fixat (així, les estereotípies són les creences i idees sobre com són els membres de la categoria exclosa). Són percebudes com característiques immutables, invariables, és a dir, són essències (l'estranger serà estranger sempre, el delinqüent ho serà sempre...). L'altre és diferent i no es pot canviar, és irreversible, pensem que som essencialment diferents (essencialització). Aquesta característica essencial és el que Goffman denomina un estigma. És una característica que té dues propietats: una és que té la capacitat d'absorbir tota la identitat de la persona a aquella característica i l'altre és que l'estigma deteriora la identitat i fa que la persona no sigui vàlida per a la plena acceptació social (els estigmes són negatius). El procés d'estigmatització és psicosocial i és molt recurrent en les lògiques de rebuig. És el procés pel qual un conjunt de persones veuen disminuïdes les seves capacitats socials pel fet de presentar un estigma (és una característica que talla tota possibilitat d'identificació per part de l'altre). Segons el tipus d'estigma, es produeixen diferents tipus de rebuig:  Pot ser que la persona sigui socialment menys desitjada, fins i tot des del punt de vista estètic.
 El rebuig pot provocar menyspreu, o repulsió, un menyspreu visceral.
 Que la persona no sigui acceptada dintre d'un grup.
 Que sigui desacreditada.
 Desavantatjada a nivell físic o psíquic.
8 El rebuig té moltes versions diferents. La persona estigmatitzada ho és en un marc de construcció identitària i algú diferent em construeix a mi dintre de la normalitat. La normalitat no existeix si no hi ha una desviació i el desviat és l'altre. La lògica interaccionista diu que la normalitat provoca desviació i la desviació dóna les bases per la normalitat. Goffman proposa tres tipus d'estigmes:  Deformitats físiques, com ara amputacions, malformacions, ceguesa, paràlisi...
 Defectes del caràcter: tenen a veure amb la persona, amb allò que fa la persona (pertorbacions mentals, drogoaddicció, orientació sexual no normativa, atur perllongat, intents de suïcidi, tendències polítiques extremes...
 Estigmes tribals (de tribus): races o ètnies, nacions, religions, sectes...
Goffman diu que quan hi ha una persona diferent, tota l'atenció està centrada en l'estigma que presenta i hi ha una certa tendència a tractar a aquesta persona com si tingués mes defectes dels que realment té, o bé se li atribueixen moltes virtuts per rebaixar l'estigma.
Proposa la metàfora dramatúrgica, que diu que en la vida real som com persones en un escenari i interpretem rols en funció de les expectatives dels altres. Goffman diu que l'estigma és com una espècie de tercera persona que està en escena i no es sap com treure'l, sinó fer-li cas... En tota conversa hi ha el nivell explícit, que es veu i el nivell implícit, que no s'escenifica.
Les persones normals fem molt per tal que no es noti que estem prestant atenció a l'estigma (l'estigma és allò implícit i tot allò que fem per tal que no es noti que hi estem pensant i el tenim en compte és l'escenificació).
Allò que fa que estigmatitzen poden ser diverses coses: o Increment de l'autoestima personal o grupal, ja que ens comparem amb un grup devaluat.
o És millor excloure l'estigmatitzat perquè provoca inquietud o ansietat en el no estigmatitzat. Pot provocar ruptura moral, incertesa o disgust.
o Possibilitat que la persona que rebutja estigui desactivant l'autopercepció de vulnerabilitat i mortalitat que desperta l'altra persona que no és normal. Aquella persona desperta la meva pròpia vulnerabilitat i el rebuig seria una resistència a la possibilitat de ser-ho.
9 o Argument de la justificació del sistema. L'exclusió de l'altre fa que pugui estar per sobre de l'altre.
o Enfocament psicoanalític: l'altre és rebutjat perquè representa aspectes o desitjos inconscients que rebutgem de nosaltres mateixos. Aquests aspectes ens converteixen en uns altres dintre de nosaltres mateixos, que són portadors d'aquestes pulsions i rebutgem en nosaltres, però ho veiem en l'altre i, per això, també el rebutgem..
I què passa amb la persona que pateix l'estigma? En general, es sent insegur sobre com és avaluat, no sap com el rebran els altres, de forma que hi ha una situació d'incertesa. Mai està segur de si l'estan acceptant o rebutjant, ni saps si el tracte de l'altre depèn de la captació de l'estigma o no. L'estigma sempre hi és i s'ha de fer quelcom amb ell, no és una percepció normal i ens obliga a posicionar-nos d'alguna manera. Hi ha un major autocontrol i autoconsciència per tal de gestionar la presència de l'estigma i, en general, el que es fa és intentar inhibir-lo, fer que no es noti. Moltes vegades, la persona estigmatitzada pot reaccionar no amb humor, sinó amb agressivitat o retracció a la defensiva.
No es pot concloure que la persona estigmatitzada tingui necessàriament una ferida emocional, sinó que hi ha variabilitat i depèn de tres factors: mesura en què la persona estigmatitzada pot regular l'exposició de l’estigma, el valor que un li dóna a l'estigma i, finalment, les estratègies que la persona desplega per poder front a les interaccions amb persones no estigmatitzades. Llavors, hi ha 4 tipus de resposta de la persona estigmatitzada, front a l’amenaça de ser exclosa:  Millorar la desitjabilitat social, és a dir, semblar normal i guanyar-me la mirada de l'altre. Llavors, s’elimina l’estigma (per exemple, els obesos es poden aprimar) o hi ha estigmes que no es poden eliminar i, llavors, aquestes persones s’allunyen del grup estigmatitzat i van amb el grup dominant intentant dissimular l’estigma.
 Buscar altres bases alternatives per la inclusió: incrementar les similituds amb el grup estigmatitzat o es situen a cavall entre el grup estigmatitzat i el que no hi està).
 Evitar les situacions en què l'estigma es posa sobre la taula: evitació física o psicològica, separar el jo de la visió negativa de l'altre.
 Considerar que l’estigma no és culpa meva, sinó que és un prejudici a la discriminació de l’altre.
10 L’estigma té una sèrie de conseqüències psicològiques i reaccions a l’exclusió per estigma. A continuació, es fan algunes consideracions sobre aquestes reaccions a l’amenaça d’exclusió:  Només es poden eliminar aquells estigmes que estan sota control, com l’obesitat o l’alcoholisme.
 Només es poden ocultar aquells estigmes invisibles, com ara un passat presidiari.
 La por al rebuig o a la desaprovació social estan en la base de l’ocultació, més que la pròpia acceptació de l’estigma.
 Ocultar l’estigma fa vulnerable la persona doblement, ja que la persona té l’estigma i, a més, l’ha d’ocultar.
 Retirar-se de la situació o relació excloent es pot fer físicament (per exemple, no anar a uns determinats llocs) o psicològicament (dissociant l’autovaloració dels contextos i persones excloents).
 Retirar-se de la situació o de la relació també vulnerabilitza la persona, ja que pot ser una forma d’autoexclusió.
De cara a la intervenció i al canvi social, en quant a la psicologia social de l’estigma, hi ha diverses coses que es fan:  La promoció d’identitats col·lectives és una garantia de major benestar personal a les persones amenaçades de ser excloses (o que ja hi estan) per ser estigmatitzades. És a dir, hi ha beneficis de la identificació i el recolzament.
 La percepció que el col·lectiu té de la seva exclusió com injusta i il·legítima, és més probable per ser compartida i això el protegeix de la mateixa, ja que fa el col·lectiu més mòbil i obre vies de canvi social.
 Es critica l’enfocament psicosocial individualista dominant.
 Això permet superar l’enfocament de les motivacions individuals, els resultats psicològics de l’estigma i l’adaptació psicològica al rebuig, per tal de centrar-se en les relacions de poder que produeixen i regulen la percepció social de l’estigma i els seus models de relació normatius, així com articular opcions de contestació de l’estigma.
11 Mecanismes interaccionals.
Fan referència a la discriminació manifesta. La discriminació és un comportament manifest de rebuig, de no acceptació, d’hostilitat cap a l’altre. L’exclusió social és un com portament discriminatori visible, que tant hi és a nivell institucional com a nivell quotidià.
Mecanismes territorials.
Hi ha espais resguardats de la mirada de l’altre (regulació de la privacitat, tot i que estan al mig del carrer) i també hi ha espai-moviment, per exemple el cas dels top-manta, que fugen per evitar l’expulsió de l’espai públic (subjecte-frontera). També hi ha espais de contenció, i altres de separació, de frontera. Els psiquiàtrics o les presons serien espais de confinament. Hi ha els espais controlats, en què hi ha certes persones que no són desitjades i no poden accedir a l’espai (per exemple, un agent a l’entrada d’un centre comercial), així com espais dissuasoris (per exemple, en lloc de fer els bancs llargs, es fan com cadires i així la gent no hi pot dormir).
Finalment, hi ha els espais expropiats, que seria el cas dels desnonaments.
Exclusió social severa.
El cas del sensellarisme és una mostra d'exclusió social severa. Hi ha una sèrie d’aspectes dels relats de les persones sense llar que poden ser objecte d'intervenció psicosocial: hi ha una desmotivació radical produïda per l'exclusió; hi ha la psicologització, que és el procés pel qual es considera que la causa és seva, el focus explicatiu no és de l'ambient i el context sinó de l'individu, i això es deriva de l'estereotípia habitual del que és el sense llar; autoestima danyada; xarxa de recolzament danyat; falta de privacitat i d’un lloc on poder guardar les possessions; indiferència i deshumanització per part de la població; necessitat de sentir-se realitzat amb quelcom i de tenir el temps ocupat en quelcom i, això, són les necessitats que cobreix el treball.
410.000 persones dormen al carrer, una nit qualsevol, a la Unió Europea. Més de 4 milions de ciutadans de la Unió Europea estan exposats a una situació d'estar en risc en un moment o altre de l'any. Més de 3 milions senten que estan en risc de quedar sense llar. A més, la crisi ha incrementat aquest fenomen a Portugal, Grècia, Espanya i sud d'Itàlia.
La major part d'aquestes quedaren sense llar per la pèrdua del treball i una part important per separació de la parella (més de la meitat tenen fills, de forma que el problema es transmet a la segona generació).
12 Hi ha una proporció bastant igualada entre persones espanyoles i estrangeres que viuen al carrer. A nivell local, sobretot són persones majors i, pel que fa als estrangers, acostumen a ser joves, molts dels quals són joves que han sortit de centres de menors. A Catalunya és on hi ha més persones sense llar d’Espanya i la major part porten al carrer més de tres anys. Els motius són sobretot per pèrdua de treball, per raons econòmiques, separació de la parella, desnonament...
Les persones sense llar, en general estan en allotjaments col·lectius, però un 15% estan en l'espai públic i és en aquest en el qual ens basarem. Un allotjament de fortuna són llars que no estan preparats per viure, com ara un cotxe o un passadís i també hi ha gent que viu en pisos o pensions pagades per ONG o en pisos ocupats.
Les persones que viuen al carrer poden tenir diners per la Renta Mínima d'Inserció, treball, família i amics (això, però, no és suficient per sortir de la situació). Hi ha una part que són de prestacions de l'Estat, però aquestes es retallen i, per tant, la gent que viu al carrer i sobreviu gràcies a això, ho perd tot. La major part dels diners, els gasten en menjar, allotjament, roba i, també, transport.
Hi ha molta gent que no té targeta sanitària i, en general, el consum d'alcohol és lleuger, no és més del que les persones normals tenen, tot i que el tema de drogues sí que és més elevat.
Quan la persona vol ajuda i va a les institucions, demana menjador, informació, orientació i acollida, allotjament i, també, serveis d'higiene. Les dones al carrer son més intimidades i insultades, tot i que els homes també han patit aquests assetjaments.
Com més gent hi ha en una zona, menys en grup està, és a dir, més solitària va.
Hi ha 13 perfils possibles de privació de llar, els quals es donen en funció de tres dimensions:  Física: espai adequat que pertany exclusivament a la persona i a la seva família.
 Social: espai de privacitat per tal de gaudir de les relacions socials.
 Jurídic: disposar de títol de propietat o de contracte de lloguer.
13 Així, la classificació ETHOS és la següent:  Sense llar: o Sense sostre: falta de la dimensió física:  Persones que viuen al ras, en un espai públic o exterior.
 Persones que passen la nit en albergs per persones sense sostre, és a dir, en refugis nocturns.
o Sense habitatge: ni dimensió social ni jurídica:  Persones que viuen en equipaments per a persones sense llar, com albergs.
 Persones que viuen en refugis per a dones.
 Persones que viuen en equipaments de residència per a immigrants.
 Persones en procés de sortida d’institucions, com ara centres penitenciaris o institucions de tractament mèdic.
 Persones que reben suport de llarga durada per haver estat sense llar i que viuen en residències per a persones grans que han estat sense llar o en centres residenciaris de suport.
 Exclusió de l’habitatge: o Habitatge insegur: absència de dimensió jurídica:  Persones que viuen en un allotjament insegur, és a dir, amb amics o familiars, relloguer o ocupació il·legal d’immobles.
 Persones que viuen sota amenaça de desnonament per impagament de lloguer o per procés d’execució hipotecària.
 Persones que viuen sota amenaça de violència (llars amb antecedents de violència domèstica).
14 o Habitatge inadequat: deteriorament de la dimensió física.
 Persones que viuen en estructures no convencionals i temporals, com ara caravanes o edificacions no convencionals o estructures temporals.
 Persones que viuen en habitatges insalubres, que no són adequats per la vida quotidiana.
 Persones que viuen en situació d’hacinament, amb molta gent en el mateix habitatge.
L’estereotip estigmatitzador de la persona sense llar diu que porta una mala vida, addiccions, no vol treballar, és antisocial, un delinqüent o un malalt mental... És a dir, situa les causes del fenomen en l’individu (individualització) i en les seves característiques personals i psicològiques (psicologització). Anem, però, a deconstruir l’estereotip estigmatitzador; en general, la trajectòria cap a la situació de sensellar resulta de:  Empobriment econòmic (heretat o progressiu).
 Exclusió sostinguda del mercat laboral.
 Deteriorament de les xarxes de recolzament social.
 Ruptura dels vincles familiars.
 Pot ser, presència de trastorns o addiccions, que no es sap si són causa o conseqüència.
Tot això es produeix en un context estructural en què el mercat de la llar i les polítiques públiques juguen un paper fonamental.
No té un espai privat on poder estar i ha d'estar en un espai públic, però tampoc pot estar allà i, per tant constantment s'ha d'estar desplaçant. Hi ha una sèrie de factors que empenyen a la mobilitat forçada: Definicions classistes de l'espai públic, que s'ha de respectar.
Normatives administratives que sancionen diferents pràctiques o actituds, que poden ser intrusives, com dormir al carrer, vendre, demanar...
15 Hi ha accions policials, que poden molestar, confiscar, agredir, sancionar...
Ubicació geogràfica dels recursos destinats a aquest col·lectiu provoca més reclusió.
Polítiques de regeneració urbanística.
Moviments veïnals de rebuig.
Hi ha la sanitització de l'espai públic, que consisteix en què el sensellar es considera brutesa i, per això, es fa net Barcelona i se'ls sanciona perquè marxin.
Orientacions per a la intervenció psicosocial en aquest àmbit:  Diagnòstic de situacions d’exclusió sensellar: o Indicadors de l’esfera material, simbòlica i psicosocial. S’han de detectar les vulnerabilitats i necessitats específiques a nivell multidimensional.
 Intervenció: principis: o Rompre la desconfiança cap a l’agent de recolzament.
o Resposta personalitzada.
o Perspectiva integral.
o Respecte a la llibertat.
Els passos per a la intervenció psicosocial són els següents: 1. Passos previs a la intervenció: s'ha de conèixer el territori i s'han d'explorar els recursos que hi ha i els agents implicats que poden tenir quelcom a veure en el nostre objectiu d'estudi. S'ha d'anar personalment al territori, identificar dinàmiques quotidianes, identificar els tipus de col·lectius, els perfils existents... Això requereix un temps. L'advocacia social es basa en donar veu a aquells que no tenen veu i és important en aquest aspecte. Els recursos i serveis del territori poden ser diverses i ens poden donar informació sobre persones excloses: a) Centres d'ocupació laboral.
b) Veïns (associacions de veïns).
16 c) Ajuntament.
d) Menjadors socials i albergs.
e) Voluntaris de Creu Roja o altres entitats que fan el mateix treball.
f) Policia: ens pot donar detalls sobre llocs, les consignes que reben per tractar als sensellar.
Així, el rastreig del territori és per detectar recursos (centres, serveis, establiments, persones), contactar-los i que ens serveixin per aproximar-nos al camp.
S'han de conèixer les necessitats específiques a partir dels possibles perfils. Hi pot haver persones amb trastorns associats, parats, divorciats, sobretot homes de més o menys 50 anys, estrangers joves, desnonats, sensellar de llarga o curta duració, si hi ha fills, nivell de formació.
Llavors, el sensellar no és una categoria homogènia, sinó que hi ha heterogeneïtat.
2. Llavors, ja ve pròpiament l'estratègia d'interacció, és a dir, l'apropament a l'altre i s'ha de teixir l’estratègia d'apropament. S'hi atraca, en general, en parella (no és ni una sola persona ni un grup, que podria intimidar), que poden ser dos voluntaris, per exemple (s'usen molt perquè són persones sense interessos ocults perquè no guanyen res a canvi) o bé un voluntari i un professional. Pel que fa a qui s'atraca, en termes d'eficiència, és millor anar a un grup i les persones es poden sentir més relaxades.
Ens presentem, per exemple, com a voluntaris (en cas que l'apropament el faixin voluntaris) i es diu que es parla amb institucions i que estem fent una intervenció i que necessitem la seva implicació (els fem sentir útils), però es diu que sense ells això no es pot fer.
L'estratègia clau, però, és l'apropament progressiu. El primer és la presentació i nosaltres som per allà, pel seu territori (són unitats mòbils, i nosaltres estem allà cada dia durant un temps, i els informem que tindrem aigua o fruita i que si es volen atracar que vinguin). S'intenta introduir una conversa especial, que és atípica, ja que en general, la gent els tracta de forma diferent, però en realitat són persones normals i, per exemple, ens seiem amb ells. Si el propi grup està bé i es genera confiança, hi haurà un feedback i aquest grup ho transmetrà a la resta.
Així es va tenint confiança i coneixent les seves necessitats i recursos propis i s’aprofita per explicar els que hi ha disponibles en el territori.
17 3. En tercer lloc, s'ha d’intentar reconnectar amb els recursos existents (de la unitat mòbil al centre).
4. Finalment, hi ha les dinàmiques a mig i a llarg termini en espais fixes. És a dir, es fomenten espais de treball autònom per a la reconnexió amb xarxes socials, familiars, laborals i institucionals.
S’ha de tenir en compte, però, que els equipaments públics per donar sostres només són el primer pas d’una trajectòria cap a la recuperació del propi projecte vital. És important la prevenció (mesures per evitar la pèrdua de la vivenda), Implicar institucions d’ordre superior, preveure processos de desinstitucionalització, model d’allotjament en habitacions individuals i les housing-led strategies (es basen en la confiança i el respecte i és donar vivendes a famílies per tal que refaixin allà la seva vida).
18 ...