Dinero, financiamiento y sistema monetario (2014)

Examen Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura Introducción a la Economía
Año del apunte 2014
Páginas 14
Fecha de subida 06/10/2014
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

LLIÇÓ 8. DINER, FINANÇAMENT I SISTEMA MONETARI “El procés com la banca crea diner és tant senzill que repel·leix a la ment” John Kenneth Galbraith 8.1 Necessitats i disponibilitats financeres. El diner com actiu financer El diner és un instrument que serveix per a l’intercanvi en qualsevol tipus de mercat, com el de béns i serveis, el mercat laboral o el financer (veure lliçó 1). Així, el diner és qualsevol cosa que sigui acceptada en els intercanvis com a mitjà de pagament. Amb ell s’elimina el bescanvi, possibilitant la multiplicació dels intercanvis, ampliant l’especialització i desenvolupant el comerç. Però el diner no és només un mitjà d’intercanvi. És, a més, una unitat de compte (s’expressen en ell els valors de tots els intercanvis) i és dipòsit de valor (qui té diner, té riquesa). Així, el diner és un bé que actua com a mitjà de pagament, unitat de compte i dipòsit de valor.
El diner ha passat en general d’estar constituït per metalls preciosos (or i plata, especialment) a tenir poc valor com a mercaderia (paper, metalls barats o plàstic). Avui el valor del diner no es correspon amb el seu valor com a mercaderia, però adquireix valor gràcies a que esta sostingut per una institució en la que es diposita la confiança general i a que la seva emissió esta controlada. Així parlem de diner fiduciari, que ho es per la confiança (fidúcia) que es té en qui l’emet.
El diner és, a més, un actiu financer que competeix, en el mercat financer, amb altres actius, ja que el diner té un cost d’oportunitat: qui manté diner en el seu poder renuncia a l’interès (rendiment) que podria obtenir si el destines a adquirir un altre bé més rendible. Els actius financers són diferents expressions del reconeixement d’un determinat deute (entre qui emet l’actiu i qui el compra), que tenen tres característiques: - - Liquiditat: major o menor capacitat per convertir-se en diner. El diner és l’actiu líquid per excel·lència.
Seguretat: donada per la confiança que generi el seu emissor i la solvència que tingui de cara al compliment del deute que expressa. El diner és un actiu molt segur (fins que deixa de ser-ho!).
Rendibilitat: retribució que proporciona la possessió de l’actiu financer. A menor liquiditat i seguretat més rendibilitat. El diner es un actiu de baixa rendibilitat, però de màxima liquiditat i alta seguretat relativa.
1 Els actius financers més importants són les accions (títols de renda/rendiment variable) i les obligacions (de renda fixa), si bé les contínues innovacions financeres que van sorgint al mercat ja no permeten fer distincions tant clares entre renda fixa i variable: fons d’inversió.
8.2. Institucions financeres. Sistema bancari i creació de diner El conjunt d’institucions que poden crear diner, és a dir, emetre diner legal o generar dipòsits a la vista conformen el sistema bancari. Així, aquest consta dels bancs comercials (bancs, caixes d’estalvi i entitats cooperatives de crèdit) i el banc central (europeu, en el nostre cas).
La banca comercial són institucions que accepten diners dels seus clients, generant uns passius (dipòsits) que poden ser reemborsats pels seus titulars en diferents condicions i, amb aquests diners, proporcionen recursos a altres agents que els demandin, en diverses modalitats: crèdits, préstecs, descomptes comercials, etc. Ara bé, els bancs també poden prestar diners a partir de préstecs que demanen a altres bancs (enlloc de a partir de dipòsits dels clients), com ha succeït en bona mesura durant el fort creixement de l’economia espanyola a l’inici dels anys 2000. Aquest sistema incrementa el risc, en especial, si existeix morositat en els préstecs donats (com succeeix actualment en el cas de la banca espanyola, amb una taxa de morositat de quasi el 12%). El seu benefici sorgeix de retribuir els recursos rebuts en menor quantia que els recursos que ofereixen (a més de cobrar comissions pels seus serveis). Com que no tots els clients volen reemborsar els seus dipòsits al mateix temps, els bancs poden mantenir en reserva només una part d’aquests i prestar la resta. El negoci està en prestar el màxim possible però mantenint una reserva suficient per fer front als reembossaments.
La conseqüència més important és que els bancs generen diner. Si un individu presta 100 euros a un altre, la quantitat de diner en l’economia no varia. Però si el posseïdor de 100 euros els diposita en un banc i aquest banc fa un préstec la situació serà diferent. L’individu sempre tindrà els 100 euros. Si el banc guarda 20 en reserva i presta 80 a un altre agent, la quantitat de diner en l’economia és 180. Així, el banc ha creat diner i utilitzarà una part dels seus dipòsits (la que no està en reserva) per generar nous mitjans de pagament sota la forma d’un préstec. Veiem el balanç d’un banc: Actiu Actius de caixa - Efectiu (reserves) - Dipòsits al Banc Central Actius rendibles (préstecs) - Al sector públic - Al sector privat Altres actius Passiu Dipòsits - Vista - A termini - D’estalvi...
Préstecs del Banc Central Préstecs d’altres bancs Altres passius Els actius de caixa són el diner i quasi no donen rendibilitat. El diner es troba en les caixes dels bancs (efectiu) o dipositats al Banc Central. Els actius rendibles (préstecs, etc.) són la 2 base del negoci bancari. La quantitat de diner que la banca pot convertir en rendible (préstecs) ve condicionada per tres elements: - - El límit de reserves mínimes que el Banc Central decideix que han de tenir els bancs: es fixa un percentatge del total de dipòsits que han de quedar en reserves (lliçó 9). Aquest percentatge s’anomena coeficient de caixa= Reserves/Dipòsits.
Les reserves per sobre de les legals que els bancs vulguin mantenir dins de la seva política més o menys arriscada de préstecs. Són les reserves voluntàries.
La retenció de diner dels individus: si els individus no porten els seus diners als bancs no es generen dipòsits i no es podran donar préstecs.
Així, a major coeficient de caixa1, més volum de reserves voluntàries i més retenció de diner per part dels individus MENYS creació de diner bancari.
Exemple: Suposem que un individu “A” diposita al Banc “X” 1.000 euros; si el coeficient de caixa (cc= Reserves/ Dipòsits) és 0,02 (2%): Banc “X” Actiu 20,00 Reserves requerides 980,00 Reserves excedentàries Passiu Dipòsits 1.000,00 Si el banc només manté les reserves requerides i dóna un préstec a “B” per 980 euros: Banc “X” Actiu 20,00 Reserves 980,00 Préstecs Passiu Dipòsits 1.000,00 Si “B” paga un deute a “C” i aquest ingressa els 980 euros al banc “Y”: Banc “Y” Actiu 19,60 Reserves requerides 960,40 Reserves excedentàries Passiu Dipòsits 980,00 Si el banc “Y” només vol mantenir les reserves requerides i dóna un préstec a la persona “D” per 960,40 euros 1 El Banc Central Europeu estableix un coeficient de caixa del 2%, de manera que el 2% dels dipòsits (encara que no tots) s’ha de destinar a reserves. Aquest baix percentatge permet que la banca pugui donar una gran quantitat de préstec.
3 Banc “Y” Actiu 19,60 Reserves requerides 960,40 Préstecs Passiu Dipòsits 980,00 Si “D” ingressa els 960,40 euros al banc “Z”: Banc “Z” Actiu 19,21 Reserves requerides 941,19 Reserves excedentàries Passiu Dipòsits 960,40 Si el banc “Z” només vol mantenir les reserves requerides i dóna un préstec a la persona “E” per 941,19 euros, que seran nous dipòsits.
Banc “Y” Actiu 19,21 Reserves requerides 941,19 Préstecs Passiu Dipòsits 960,40 En el temps: Etapa 0 1 2 3 Reserves requerides 20,00 19,60 19,21 18,82 Reserves excedentàries 980,00 960,40 941,19 922,37 Nous dipòsits 1.000,00 980,00 960,40 941,19 A partir d’un dipòsit inicial de 1.000 euros es van generant nous dipòsits: 980, 960, 941, etc.
Per saber el volum total de dipòsits: Dipòsits totals = Dipòsits inicials * 1 coeficient caixa Al nostre exemple: Dipòsits totals = 1000* (1/0,02)= 50.000 euros.
Ara bé, si volem incloure el coeficient de retenció (diner que el públic es queda en efectiu): Dipòsits totals = Dipòsits inicials * 1 - coeficient retenció coeficient caixa Al nostre exemple, si coeficient retenció= 10%: Dipòsits totals= 1000*(1-0,10)/0,02= 45.000 euros.
4 Finalment, si volem incloure les reserves voluntàries dels bancs: Dipòsits totals = Dipòsits inicials * 1 - coef. retenció - reserves voluntàries coeficient caixa Al nostre exemple, si reserves vol.= 20%: Dipòsits totals= 1000*(1-0,10– 0,20)/0,02= 35.000 euros.
Com hem dit abans: la creació de diner depèn del coeficient de caixa, les reserves per sobre de les legals que els bancs vulguin mantenir i la retenció de diner dels individus (quant més gran siguin aquestes variables menor serà el volum de diner creat). Val a dir que l’absència de moviment real de bona part del diner entre bancs (es compensen anotacions electròniques) la creació de diner bancari pot requerir menys diner del realment dipositat. A més, la banca ha realitzat préstecs a partir de préstecs (que són una promesa de devolució de diner) i no a partir de dipòsits (com s’ha indicat anteriorment).
El risc Aquest procés de creació de diner per part de la banca comercial té un problema de risc associat a la morositat (manca de pagament dels clients). Les entitats financeres han de treballar amb menors nivells de morositat que les empreses comercials perquè els hi costa més recuperar-se econòmicament dels morosos. Exemple, si una empresa ven articles a 100 euros (li costen 66,66) i un banc que té un dipòsit de 100 euros el dóna en préstec: Preu Cost Benefici Empresa comercial 100,00 66,66 33,33 Banc interès cobrat (8%) interès pagat (3%) Benefici 8,0 3,0 5,0 Si l’empresa no cobra ha de vendre 2 unitats més per cobrir pèrdues. Amb 2 unitats guanyarà 66,66 euros que és el cost de la unitat no cobrada. Si un banc no cobra el crèdit ha de prestar 100 euros a 20 clients per recuperar la pèrdua.
8.3. La Borsa de Valors La Borsa és un mercat més del sistema financer, format pel conjunt d'institucions i mercats, amb la finalitat de canalitzar l'estalvi que generen les unitats de despesa amb superàvit (estalviadors) cap a les unitats de despesa amb dèficit (inversors).
Per a cobrir les seves necessitats de finançament les unitats amb dèficit creen actius financers que es denominen títols primaris que es poden col·locar directament entre els estalviadors últims o utilitzant els serveis d'agents especialistes. En la Borsa de Valors es negocien actius financers, prèviament admesos a cotització, mitjançant la intervenció d'intermediaris especialitzats. La Borsa no proporciona directament finançament a les empreses, però pel fet de dotar de liquiditat 5 als títols i de garantir un preu de mercat, neutral i idèntic per a tots els participants, facilita i amplia considerablement el mercat primari de les empreses que cotitzen en Borsa.
L'origen de la borsa com institució es dóna a final del segle XV en les fires medievals de l'Europa Occidental. A Espanya, la primera Borsa reconeguda oficialment va ser la de Madrid en 1831. La de Barcelona va néixer en 1915, la de Bilbao en 1890 i la de València en 1981.
Actualment, les Borses més importants del món són les de Nova York, Tokio, Londres, Frankfurt, París, Hong-Kong, Zuric o Milà. L'entrada d'Espanya a la Unió Europea va fer necessària una reforma dels mercats de valors a Espanya, plasmada en la Llei 24/1988, de 28 de juliol, del Mercat de Valors.
Elements que componen el Mercat Borsari espanyol: - Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV): encarregada d’ordenar, supervisar i inspeccionar els mercats de valors i tota l’activitat relacionada amb ells.
- Agents especialistes: totes les operacions es fan mitjançant els agents especialistes membres de les Borses de Valors. N’hi ha de dos tipus: - - Societats de Valors/agents mediadors (dealers): actuen per compte propi o aliè.
- Agències de Valors/agents comissionistes (brokers): només poden actuar per compte aliè.
Mercats: existeixen quatre Borses de Valors d’àmbit nacional, situades físicament a Madrid, Barcelona, Bilbao i València, i un Servei d’Interconnexió entre elles (mercat continu).
Avantatges de cotitzar en Borsa per a les empreses: - - Obtenció de finançament a un menor cost ja que normalment el finançament mitjançant la Borsa és més barat que la que s'aconsegueix per altres vies (si s’emeten obligacions) i gratuït en el cas de l’emissió d’accions.
La quantitat de finançament a obtenir és molt major que la que es podria aconseguir si l'empresa no cotitzés en Borsa (és més coneguda i forma part del mercat financer).
Millora la imatge pública de l'empresa per la contínua publicitat gratuïta (surt als mitjans de comunicació que informen, normalment de manera positiva, de la marxa de la Borsa).
Desavantatges de cotitzar en Borsa per a les empreses: - L'emissió d'accions que cotitzen en borsa suposa una pèrdua de poder en l'empresa per als accionistes fundadors (els nous accionistes són propietaris també).
Les accions que cotitzen en borsa poden passar a ser propietat de persones desconegudes o no volgudes pels accionistes fundadors (ex: OPA hostil).
Les empreses que cotitzen estan obligades a facilitar informació periòdica als seus accionistes i a la Borsa.
Les empreses que cotitzen en Borsa s’han de sotmetre's a auditoria externa.
La major transparència de les empreses que cotitzen en borsa permet que estiguin més controlades fiscalment.
6 L’índex de la Borsa Els índex reflecteixen el que ha succeït al mercat. A més, permeten efectuar comparacions entre l’evolució de la cartera dels inversors i el funcionament global del mercat. Aquests índexs solen fer-se públics al final de cada sessió per a avaluar la marxa del mercat i predir l'evolució futura.
Existeixen molts tipus d’índex2 que difereixen bàsicament en: (a) Mostra de valors que pren l’índex. Per exemple, l’índex Dow-Jones (a Nova York) es confecciona amb 30 títols (ATT, General Motors, Kòdak, Disney, Coca-Cola, etc.) L’índex espanyol més conegut és l’IBEX-35,3 integrat per 35 valors de les empreses més importants (normalment, bancs, elèctriques, construcció, comunicacions i empreses energètiques).4 (b) Fórmula matemàtica utilitzada per calcular l’índex. Es poden utilitzar diverses mesures (mitjana aritmètica, geomètrica, etc.) (c) Tipus de ponderació que es dona a cada títol dins de l’índex. Els tipus de ponderació més usats són la capitalització borsària (nombre de títols * cotització), que pot ser el capital admès a cotització o el capital total de la societat, i el volum de contractació, que pot ser el nominal (nombre de títols) o l'efectiu (nombre de títols * import).
(d) Data de referència. Les borses espanyoles abans calculaven un índex amb base 100 a principi de cada any, però ja fa temps que s’usa un índex acumulat any rere any.
(e) Ajustament dels índex. Hi ha índex que s'ajusten quan es produeixen pagaments de dividends o quan es realitzen ampliacions de capital. Per exemple, els índexs de les borses espanyoles s'ajusten quan es realitzen ampliacions de capital. A més, la borsa de Madrid també s'ajusta quan es produeixen pagaments de dividends.
Exemple: Si un índex té un valor 1000 l’1 de desembre de 2012. L'índex està composat per quatre empreses que ponderen de la següent manera: A (30%), B (35%), C (15%), D (20%).
Si durant aquest dia les cotitzacions varien: A= + 1,0%; B= + 2,0%; C= + 3,0%; D = + 2,5%.
El valor de l'índex serà: Augment de valor= (0,3*0,01) + (0,35*0,02) + (0,15*0,03) + (0,2*0,025)= 0,0195 = 1,95%.
Valor de l’índex el 2/12/2012= 1000*(1+ 0.0195)= 1000 + 19,5 = 1019,5.
Especulació i crisi 2 Exemples: Dow-Jones (30 empreses) i Nasdaq a Nova York; Nikkei (225) a Tokio; Finantial Times Stock Exchange (100): Londres; DAX: Frankfurt (30); CAC: París (40); IBEX-35: Madrid; BCNMid-50: Barcelona.
3 IBEX35: http://www.bolsamadrid.es/esp/mercados/acciones/accind1_1.htm 4 Ara bé, per la diferent importància de les empreses de l’IBEX-35, el seu comportament queda molt dependent del que succeeix a les majors empreses, com Telefònica, BBVA i Santander, que ponderen quasi la meitat de l‘índex.
7 La Borsa és un mercat força inestable, amb contínues pujades i caigudes. Això es degut, en bona mesura, perquè és un mercat secundari5 d’intercanvi d’actius de difícil valoració (són actius financers, “no reals”). Els preus pugen per les expectatives existents sobre que els actius financers pujaran de preu i les expectatives es compleixen per les compres resultants.
El mateix succeeix en les davallades. Com indica Galbraith, quan es donen pujades als índex Borsaris, no és d’estranyar que es donin els següents comportaments que no ajuden a frenar l’eufòria sinó tot el contrari: - Fugida de la realitat: no s’escolta als qui alerten del risc Confiança cega als especialistes en Borsa (bancs i institucions financeres), així com creença en el mercat. Per això s’aprèn tant poc de les crisis passades. La ceguesa es produeix per factors psicològics i tècnics.
– Psicològics: augmenta l’enveja als guanys dels qui inverteixen (que fa que vulguem participar al mercat borsari), puja l’ambició (es guanyen diners) i la supèrbia (els inversors en borsa es sobrevaloren a sí mateixos perquè guanyen diners).
– Tècnics: es compra (parcialment) amb diners prestats i es fan operacions amb instruments financers (en bona mesura) no comprensibles o transparents.
Per exemple, la Borsa ha tingut períodes d’altíssima especulació amb actius “peculiars”: - Al segle XVII, a la Borsa d’Amsterdam es pagaven fortunes pels bulbs de les tulipes, fins - - que el mercat va adonar-se que el preu era massa alt i va caure vertiginosament, ja que tothom sabia que es pagava un preu que no es corresponia amb l’article adquirir, sinó només perquè es podien guanyar més diners.
Al segle XVIII hi va haver una forta crisi a la Borsa de París per la inversió en “suposades” riquíssimes mines d’or a Louisiana.
El 1929 es col·lapsa la Borsa de Nova York després de que els actius augmenten de preu vertiginosament per la forta entrada de capital a la Borsa. Part d’aquest capital prové de préstecs dels inversos que es donen amb la garantia del valor futur de les pròpies accions comprades. Quan arriba la baixada del preu de les accions i els individus no poden tornar els préstecs, que es queden sense garantia real (les accions ja no valen “res”).
El 1987, cau la Borsa de Nova York degut a la crisi dels “bons escombraries”, bons emesos per finançar processos de fusió entre grans empreses.
El 2001 cauen diverses borses occidentals per la sobrevaloració de les empreses de comunicació (crisi de les “.com”). Un cop més, el preu de les accions no es corresponia amb la realitat. Les accions de Yahoo van tenir un preu tant alt que l’empresa (un portal d’internet recentment creat) valia més que la General Motors! 5 Secundari és tot intercanvi entre agents després de la primera emissió del títol.
8 - El 2007 cauen les Borses occidentals (primer a Estats Units) per la crisi de les subprime. En un període de tipus d’interès baix, i amb un mercat de la vivenda a l’alça, moltes famílies i promotors de vivendes van demanar hipoteques. Donat que la borsa tenia un excés de capital (derivat dels fons d’inversió, entre d’altres) i es dona una manca de control (normativa i agències de qualificació) es donen molts préstecs que es refinancien en “paquets” al crear títols (actius financers) pel valor de les hipoteques que es venen a altres bancs (normalment els denominats inversors: Lehman Brothers, Meryll Lynch, Goldman Sachs, etc.). Al compartir el risc entre els bancs es poden fer més hipoteques, ja que amb la titulació no només es cedeix risc, sinó que s’obté diner per poder fer més hipoteques.6 El sistema es basa en que tothom pagarà el préstec i que les vivendes seguiran pujant de valor. Aquest procés de titulació empeny tota la banca: qui no ho faci està perdent diners i serà “escombrat” per la competència! A més, les principals asseguradores avalen les emissions d’aquests títols, ja que creuen que sempre es pagarà el rendiment fix associat al títol.
Quan pugen els tipus d’interès alguns prestataris no podran tornar els préstecs i comencen els problemes financers per a tot el sistema financer (bancs, borses i asseguradores). A Espanya, un del tipus d’interès de referència a la majoria d’hipoteques és l’EURIBOR. En la seva evolució, augmenta des del 2005 fins el 2008, generant fortes tensions als tenedors de préstecs: 5,5 5,361 5 4,82 4,5 4,253 4,35 4 3,5 3 3,615 3,44 3,452 3,221 3,126 2,684 2,5 2,622 2,504 2,014 2 2,163 2,135 2,103 1,644 1,412 1,5 1,668 1,225 1 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 L’elevada titulació fa que no se sàpiga quin és el volum real del “forat” econòmic i que els bancs no es prestin diners entre ells (desconfien que puguin cobrar els crèdits i necessiten els diners). Així, a principis de 2008, la manca de liquidesa a curt termini es fa insuportable i cal la intervenció pública (Bancs Centrals i Governs) per injectar diner al sistema financer. Aquesta crisi financera porta a una reducció del crèdit per a l’economia “real” o “productiva” (les empreses), que es trobaran amb problemes de liquidesa. A més, la intervenció pública genera un fort endeutament (per obtenir 6 Veure el procés en detall a Frédéric Lordon (2009): El porqué de las crisis financiera y cómo evitarlas. Madrid: La Catarata. http://fr.wikipedia.org/wiki/Fr%C3%A9d%C3%A9ric_Lordon.
9 recursos que permetin ajudar a la banca privada i a finançar el dèficit públic generat per la crisi econòmica, que caldrà ser pagat més endavant –veure lliçó 4).
8.4. El valor del diner: la inflació La inflació és una pujada continuada del nivell general de preus. Amb inflació el valor de les mercaderies augmenta i, simètricament, el valor de la moneda es redueix (deprecia) ja que són necessàries més unitats monetàries per adquirir una mateixa quantitat d’un bé determinat.
En una economia de mercat els preus constitueixen el mecanisme que guia l’assignació de recursos (veure lliçó 6) i són l’expressió immediata dels valors econòmics: els consumidors per a conèixer el poder de compra del que disposen i els propietaris de capital per estimar la rendibilitat dels seus recursos. Per tant, variacions no previstes dels preus fan que els agents no puguin estimar correctament els seus plans de despesa o producció, i faran que aquests adoptin actituds de defensa per evitar que els recursos dels que disposen perdin valor en termes reals.
Com s’ha indicat, la inflació redueix el valor del diner i, si és important, redueix la voluntat d’estalviar dels individus, ja que han de consumir abans que el seu diner no tingui prou valor.
Fins i tot pot fer que els estalvis de tota una vida “desapareguin”. En conseqüència, la reducció de l’estalvi posa en dificultat la capacitat inversora i, si els salaris no creixen com els preus, es redueix també el consum. Ambdós factors frenen el creixement econòmic. Ex: hiperinflació a Alemanya (1922-3) on els preus van pujar en 1 any de 1 a 10.000.000.000, de manera que el novembre de 1923, el nou marc va equivaldre 1.000.000.000.000 dels antics marcs; Argentina (1989) pujada de preus d’un 3.000%, Zimbabwe (amb una inflació entorn al 250.000% el 2008 i la creació del bitllet de 100 bilions de dòlars de Zimbabwe), etc.
Per mesurar la inflació s’utilitzen els índex de preus (IPC, deflactor del PIB, etc.). A Espanya l’índex de preus de consum (IPC) recull la variació dels preus d’un conjunt de béns i serveis seleccionats estadísticament que representin la despesa mitjana de les llars espanyoles), per a conèixer com varia el “cost de la vida”. Aquest índex, pertany al grup d'índex anomenat Laspeyres7 i té la següent expressió: IPC = ∑ p 1 * q0 ∑ p0 * q0 * 100 ; els subíndex indiquen anys.
L’IPC es calcula mitjançant la recollida periòdica dels preus de venda de béns de consum en una mostra d’establiments a tot Espanya, on cada producte té una importància o ponderació determinada. Els preus de cada any es ponderen segons es defineixi l’any base, obtenint-se un índex que indica la variació dels preus actuals respecte als de l’any de referència. A Espanya, la darrera actualització de la cistella de la compra és de 2011, i es considera una mostra de 7 Índex: http://es.wikipedia.org/wiki/%C3%8Dndice_de_precios#.C3.8Dndice_Laspeyres 10 177 municipis (les 52 capitals de província i 125 municipis més), amb una recollida de 220.000 preus de 491 productes en 29.000 establiments. L’estructura de les ponderacions de la base 2006 s’ha elaborat a partir de la “Enquesta Continua de Pressupostos Familiars”, del Institut Nacional d’Estadística, que proporciona informació trimestral bàsica sobre la despesa de les famílies en béns i serveis de consum. A més, s’utilitza informació provinent de la ”Comptabilitat Nacional” i altres fons sectorials. En aquesta “cistella de la compra” de l’espanyol mig, s’observen canvis significatius a través del temps: Any base = 1936 1958 1976 2001 2006 2011 Alimentació Vestit Vivenda Despeses casa Diversos Medicina Transport Cultura-OciComunicació Ensenyament Hotels-cafès-restaurants 60% 9% 15% 9% 7% 55% 14% 5% 8% 18% 40% 8% 14% 8% 10% 3% 10% 7% 25% 10% 11% 6% 7% 3% 16% 9% 25% 9% 10% 6% 8% 3% 15% 11% 21% 9% 12% 7% 9% 3% 15% 11% 2% 11% 2% 11% 1% 12% En comparació europea, s’acostuma a utilitzar l’IPC-harmonitzat, on es considera la cistella de la compra del ciutadà europeu mitjà (no l’espanyol). A la pràctica, les diferències entre l’IPC i l’IPC-harmonitzat acostumen a diferenciar-se en poc més d’una dècima. També s’ha d’analitzar la inflació subjacent, que treu de l’índex general els elements més volàtils de l’IPC, com els aliments frescos i els preus de l’energia. És l’indicador que s’utilitza per mesurar la inflació estructural, no depenent de canvis estacionals (vinculats als preus dels productes indicats), que determina el comportament dels preus a mig termini. La pujada d’aquesta taxa avança tensions inflacionistes per als propers mesos.
En una anàlisi quantitativa constatem que la inflació a Espanya és major que a la zona Euro de la Unió Europea.8 En general, el problema de la inflació s’ha anat reduint, de manera que recentment hem baixat a xifres entre el 3-4%, i inclús a taxes negatives el 2009, que ha tancat amb un 0,8%, lluny del 19% de 1975 o el 24% de 1978.9 Ara bé, la preocupació ha de 8 Amb la introducció de l’euro s’ha donat una percepció de que els preus creixen més del que diu l’IPC. Val a dir que es pot deure al fort increment de productes de poc valor però de consum diari, com els relacionats amb la restauració, cafeteries, hotels, viatges, combustible, tabac i begudes alcohòliques, i el boom immobiliari, així com a l’estancament dels salaris reals i el propi pas del temps (recordem el valor de la cistella de la compra en pessetes abans de gener de 2002, quan entra l’euro, però no quina seria en l’actualitat). A més, cada llar té una inflació pròpia, diferent de la mitjana estatal, en funció del seu patró de consum.
9 Amb ànim alarmista s’ha parlat del problema de la deflació (baixada de preus). Aquest és un problema econòmic molt important perquè una baixada generalitzada de preus indica que l’economia té una forta crisi (es baixen els preus perquè no es ven). En aquest context els empresaris no volen invertir (pel nul rendiment), i les famílies redueixen el consum (acostumen a baixar els salaris al baixar preus). S’estalvia molt i per molt que baixin els tipus 11 recaure en el diferencial espanyol amb la Unió Europea. Així mateix, s’observa que “històricament”, la inflació catalana és superior a l’espanyola, que fa que els nostres productes incrementin de preu en termes relatius respecte als dels nostres competidors.
Variació IPC Espanya/Europa: 1999-2012 (dades anuals) 4,5 4,0 3,5 3,0 2,9 2,5 2,2 2,0 1,5 1,0 0,5 IPC España 2012 2011 2010 2009 2008 2007 2006 2005 2004 2003 2002 2001 2000 1999 0,0 IPCA Eurozona Variació anual IPC Catalunya/Espanya: 1980-2012 (dades anuals) 5,0 4,5 4,0 3,5 3,6 3,0 2,9 2,5 2,0 1,5 1,0 0,5 0,0 IPC Catalunya IPC España d’interès no s’inverteix (“trampa de la liquidesa” definida per John Maynard Keynes). Així, l’economia s’estanca.
Però perquè hagi baixat l’IPC alguns mesos no implica l’existència d’un període de deflació seriosament.
12 Variació anual IPC/IPC-Subjacent, Espanya: 1999-2012 (dades anuals) 2,9 IPC España 2012 2011 2010 2009 2008 2007 2006 2005 2004 2003 2002 2001 2000 2,3 1999 5,0 4,5 4,0 3,5 3,0 2,5 2,0 1,5 1,0 0,5 0,0 Subjacent 8.4.1. Fonts de la inflació Vinculades amb els costos de l’empresa: – Els salaris: si augmenten, s’incrementa el cost de producció i, si les empreses augmenten els preus per mantenir els beneficis hi haurà inflació. Alguns autors assenyalen que en entorns cada cop més de serveis, els augments salarials de sectors industrials (més productius) passen als serveis (menys productius) generant inflació.
Tradicionalment, la inflació ha generat l’anomenada “espiral salaris-preus”, de manera que un augment de preus genera que els treballadors demanin augments salarials per protegir-se però que, alhora, generen augments de preus (perquè ara les empreses es protegeixen de l'augment salarial), i així successivament. A Espanya, després dels “Pactes de la Moncloa”, a finals dels anys 1970, els increments salarials s’aniran vinculant amb els salaris esperats i no els passats, per reduir tant els augments salarials com la inflació.
Ara bé, recentment, degut a la distància observada entre inflació real i esperada els convenis col·lectius han anat incloent clàusules de revisió salarial, de manera que els salaris pugen amb la inflació esperada però després es corregeix l’augment si la inflació real ha estat major a l’esperada. La recent està fent que els salaris pugin menys que la inflació i, inclús, que es redueixin nominalment. A més, amb la Reforma laboral de 2012 la cobertura dels convenis està sent desmantellada.
– Financers (comissions, interessos, etc.) que incrementen els costos de les empreses i aquestes augmentaran els preus per mantenir els beneficis.
13 – Increments de preus de productes d’altres països que s’importen (petroli, tecnologia, matèries primeres, aliments, etc.) Així, la inflació no és ocasionada en l’àmbit empresarial només per l’augment salarial. A més, la resposta de les empreses a l’augment de costos no ha de perquè ser només mitjançant increment de preus, ja que també poden augmentar la productivitat del treball (millor organització, control horari, control de tasques) o del capital (incorporació de nova tecnologia), de manera que l’augment dels costos es compensi amb una major i millor producció (i més vendes) que no precisi augments de preus per mantenir beneficis.
Vinculades amb la situació dels mercats: – Restricció expressa de l’oferta perquè sigui menor a la demanda i la pressió d’aquesta darrera permeti augmentar els preus (ex: monopolis/oligopolis).
– Augment de la demanda privada (seguint l’indicat anteriorment).
– Intervenció de l’Estat incrementant la demanda agregada mitjançant un increment de la despesa pública (seguint l’indicat anteriorment).
Altres: - Creixement anormalment ràpid de l’oferta monetària (quantitat de diner), si no augmenta la quantitat de productes o nivell de producció.
8.4.2. Efectes de la inflació Sobre els mercats: 1. Els preus deixen de ser un indicador estable del valor de les mercaderies ni de la rendibilitat de les inversions.
2. Efecte sobre el consum (augmenta) i l'estalvi (disminueix) Sobre la distribució de la renda: 1. Beneficia als deutors i perjudica als creditors. (ex: préstec per una casa, la casa augmenta de valor envers el préstec).
2. Afecta el tipus d’interès a l’alça (els creditors es volen protegir d’ella) desincentivant la inversió i el consum. A més, els recursos aniran cap a activitats especulatives on es puguin obtenir guanys ràpids en detriment de l’activitat industrial i comercial.
3. Perjudica als que tenen rendes fixes, que tenen una menor capacitat per defensar-se dels augments de preus.
4. Perjudica la competitivitat d’una economia respecte d’altres a l’encarir els preus dels seus productes (redistribució de renda envers l'exterior).
5. Altera la relació de preus entre productes ja que els increments de preus no solen ser homogenis en tots els sectors econòmics, dificultant el funcionament del mercat i la realització dels intercanvis (redistribució de renda entre sectors productius).
14 ...