Història tema 9 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 9: LA SETMANA TRÀGICA I LES SEVES REPERCUSSIONS POLÍTICA: La dinàmica política que s’instal·la a Catalunya l’any 1901 quan sorgeix un bipartidisme autèntic, amb dos electors de veritat, amb una competència real, etc. aquesta nova dinàmica política és percebuda des de Madrid com a doblement amenaçadora, inquietant i subversiva. La lliga és un partit burgès, de catòlics i de centredreta, però també és veritat que la Lliga se’n fot de l’exèrcit espanyol i qüestiona la “sagrada unidad de la patra” perquè reivindica alguna autonomia política.
És un partit que critica l’organització política de l’estat espanyol. Els de Lerroux no posen en perill la unidad de la patria, de fet simpatitzen amb l’exèrcit, però són anticlericals i van en contra de la monarquia perquè són republicans. Sempre parlen de fer “la revolució”, però no se sap quina.
SOCIAL: la ciutat s’acosta als 600.000 habitants perquè té una gran massa treballadora que pateix unes condicions de vida molt dures dins dels límits de la unitat de Barcelona, hi ha desigualtats molt grans i no només en la renda per càpita, sinó també amb la incidència de les malalties infeccioses, etc. Hi ha barris populars i obrers on els percentatges de morbiditat sembla més pròpia d’una ciutat asiàtica que d’una ciutat europea. Aquella mateixa Barcelona que està començant a aixecar els grans edificis modernistes, de la mà de Gaudir, Muntaner i Puig i Cadafalch, darrere de tot això s’hi amaguen una gran quantitat de desigualtats socials. Les condicions objectives de les ciutats la fan escenari possible d’una explosió social per poc que es donin unes circumstàncies o uns fets que provoquin l’espurna. Barcelona és un polvorí ple de material explosiu i només cal que algú hi llenci un misto encès i ho encengui tot.
L’any 1898, concretament l’1/1/99 espanya es queda sense colònies. El país que havia descobert i després dominat Amèrica durant 300 anys, es queda sense Cuba, sense les Filipines, etc. Els arxipèlags que teníem al mig del mar Madrid els va vendre a Alemanya. El problema és que en aquell moment històric, per Europa tenir colònies era considerat un impuls imprescindible per a ser una potència, fos gran o petita. Espanya s’havia quedat amb una mà al davant i una al darrere, i això era molt i molt humiliant pels governants espanyols. 1871 Alemanya s’unifica i té un imperi colonial.
Bèlgica, posseïa l’any 1900 una colònia africana, el Congo, que era 55 vegades més gran que la metròpoli (Bèlgica). Holanda, posseïa un immens domini colonial, les índies orientals, formades per moltes illes i milions de persones. El veí d’Espanya, Portugal, conservava fins el 1975 un enorme imperi africà, Angola, Moçambic, Guinea, etc. La situació d’Espanya, que es va quedar sense res, resultava molt humiliant per les seves classes dirigents. El desastre de la pèrdua de les colònies havia estat un escarment, però durant la primera dècada del segle XX va tornar aquest desig colonial. No podríem trobar la manera de refer una miqueta l’imperi colonial que ens permetés treure pit i ser un país normal a Europa, és a dir, un país amb colònies? Tanmateix, la realitat era la que era, en la guerra del 98 s’havia quedat sense colònies i sense marina de guerra; els americans l’havien enfonsada tota. Per tant, no es podia pensar en conquerir territoris gaire lluny de casa. Es focalitzen cap a un país, el Marroc (perquè està al costat i perquè Espanya tenia des de l’edat mitjana dues ciutats, Ceuta i Melilla, que podien servir de base per a la conquesta). En el 1904,5,6,7, tota Àfrica ja estava repartida entre tots els països europeus. El Marroc era un dels únics que no tenia amo europeu. Aquestes 3 circumstàncies, la proximitat, Ceuta i Melilla i el fet que el Marroc fos colonitzable, doncs això fa que ràpidament aquests somnis i ambicions de refer una mica d’imperi se senten.
El mètode, el sistema d’aquest colonialisme espanyol post 1898: crear en el país que volies fer teu, interessos econòmics, enviar-hi empresaris que fessin factories allà etc., o bé crear-hi interessos espirituals, és a dir, enviar-hi missioners a convertir a la fe catòlica. Afortunadament a ningú se li va ocórrer enviar missioners, per tant es va seguir més aviat el model de crear el interessos econòmics.
La franja nord del Marroc era més aviat pobre. L’any 1907 o una mica abans, es van identificar unes mines de mineral de ferro a 20/25 km de Melilla però en territori marroquí, que va semblar que era explotable. Per tant, es va constituir l’any 1908 una empresa privada espanyola que es va anomenar: Compañía Española de Minas del Rif. A la companyia hia havia des del conde de Romanones fins a la família burgesa catalana, els Güell. El Rif és la regió del Marroc situada al sud de Melilla. Els seus habitants són els rifenys. Són musulmans però no són àrabs, són berebers. Van ser islamitzats per la conquesta àrab però van seguir sent berebers, no àrabs. Es tracta d’una operació d’una empresa privada però beneïda pel poder, que compta amb el suport del poder. Una companyia privada es crea per explotar aquestes mines en territori marroquí, això ens donarà excusa per enviar el nostre exèrcit i apropiar-nos de la zona. La companyia es posa en marxa, envia enginyers i tècnics allà i decideixen construir-hi un ferrocarril per moure el mineral fins a Melilla i, des del port de Melilla, fins a Espanya per enviar a Europa. Quan els treballs per construir el ferrocarril miner estan en marxa, el 9 de juliol, un grup de “moros” ataca els treballadors de la companyia i causa 4 morts.
Naturalment, la companyia reacciona apel·lant el govern. Escolti, si ens hem embrancat en aquesta aventura al Marroc, és perquè vostès ens hi han animat, facin alguna cosa per protegir-nos. El govern, que en aquell moment és del partit conservador i d’Antoni Maura (un mallorquí que feia molts anys que estava a Madrid) i la resposta del govern és enviar reforços militars a Melilla. Hi ha una decisió que mai no s’ha sabut qui la va prendre exactament, que va ser, en comptes d’agafar els que estaven fent la mili, agafen als reservistes, els que ja havien acabat els 3 anys de servei militar i que es consideren lliures de qualsevol obligació, tenen famílies, etc.
Quina era la problemàtica del funcionament del servei militar a l’Espanya d’aquesta època: les lleis deien que el servei militar de 3 anys era una obligació universal de tots els homes als 21 anys. El que passa que després, s’havia desenvolupat una legislació que feia que aquesta obligatorietat universal no fos de veritat. És a dir, el règim s’havia inventat, legalment, una fórmula per la qual els fills de les classes altes es poguessin estalviar el servei militar obligatori. Aquesta fórmula tenia el curiós nom de Redención a Metálico. Volia dir que si el jove que havia d’anar a la mili pagava a l’estat 1500 pessetes, quedava eximit d’anar a la mili. Això només ho podia pagar una molt petita franja de la població, al voltant del 5%. Era una quantitat molt primitiva. A la mili hi anaven els pobres i els de la classe mitjana baixa. El jornal d’aquella època, el salari diari d’un jorner podia ser d’unes 8-10 pessetes. El problema és que fins feia poc, una dècada, la mili no era només perdre miserablement 3 anys de la teva vida, sinó que fins el 1898, la mili comportava una gran possibilitat de ser enviat a la guerra a Filipines o Cuba. Des de 1870 fins a 1898 amb alguna pausa, desenes de milers de soldats de la mili havien estat enviats a Cuba i havien mort com a mosques degut a les malalties tropicals.
La malària, la febre groga, el vómito negro, etc. Feia 400 anys que els espanyols eren allà, però els metges no havien aconseguit trobar-hi solucions. S’havia instal·lat en la ment del conjunt de la població la idea que si tenies un fill i l’enviaven a la guerra colonial ja l’havies vist prou. Hijo quinto y sorteado, hijo muerto y no enterrado. Amb la pèrdua de les colònies havia semblat que aquest malson s’acabava. Els nostres fills màxims perdran el temps 3 anys, però això no mata a ningú.
L’estiu de 1909 reapareix la idea d’una campanya colonial i de nou desenes de milers de joves són cridats per anar-hi a lluitar. La gent, els treballadors, les classes populars de l’època, no tenien ni idea de si Melilla estava més a prop o més lluny que La Havana. S’enviava els joves a lluitar contra els “moros”, ja que durant segles havien sigut l’enemic, durant els 8 segles de la reconquista, i no havien deixat de ser-ho. A mitjans del segle XIX hi havia hagut una Guerra de África, en moments d’Isabel II, etc. De manera inesperada hi tornàvem a ser. Desenes de milers d’homes joves tornaven a ser en una guerra colonial. Mentre el govern organitzava i començava a enviar els reforços i els reservistes cridats a files a Melilla, el 23 de juliol, l’exèrcit espanyol sofria una altra ensopegada i aquesta vegada més greu. S’havia enviat una columna espanyola a castigar als moros per l’atac anterior, el de les 4 persones, i pateixen una emboscada: 300 baixes. Això és el Desastre del Barranco del Lobo (1909). Hi va haver uns desastres d’aquests. Enviar gent allà, marejats del vaixell, a lluitar, quan feia anys que havien acabat la mili, que no sabien com lluitaven els moros, etc. = desastre.
A ple estiu, el govern s’ha tret una guerra de la màniga. No s’està lluitant contra el govern del Marroc, és una guerra no declarada, en la qual l’exèrcit espanyol va lluitar a favor d’uns interessos d’uns accionistes, i no és una guerra on els posin en perill els interessos dels espanyols, ja que som nosaltres els que anem allà a Marroc. La legitimitat del conflicte és 0, tal com ho veu la majoria de la gent. Podríem dir que és una guerra privada, que defensa uns interessos privats. És una guerra il·legítima en defensa dels interessos dels rics que es fa amb la sang dels pobres. Els fills del Romanones i del Güell no hi van, és clar. A Barcelona, com una caldera en ebullició i com una bomba de rellotgeria, les primeres mobilitzacions de reservistes van desencadenar la protesta. Des de mitjans de juliol, quan les diverses unitats militars surten de les casernes cap al port on hi ha els vaixells que els han de portar a Melilla, les mares, germanes i amics dels soldats, van a acompanyarlos, però passen d’acompanyaments a protesta. El dramatisme augmenta i els crits són molt subversius. La guàrdia civil comença a carregar contra aquest grup de dones i la temperatura de la ciutat va pujant, la tensió va in crescendo. Els republicans, els seguidors de Lerroux (que estava exiliat a Amèrica), s’apunten a aquesta protesta i s’organitzen desenes de mítings contra Maura i contra el clero. El clero era l’enemic per excel·lència, sempre es trobava un argumentari contra el clero, els capellans i els frares no hi van mai a la mili. Per tant, era fàcil passar al crit següent: “que hi vagin els frares a la guerra”. Finalment, es decideix convocar una vaga general de 24 hores que paralitzi la ciutat i que faci veure al govern de Maura que no són 4 agitadors, sinó la gran majoria dels barcelonins que hi estan en contra. La vaga pacífica de 24 hores es convoca el dia 26 de juliol.
La vaga la convoca una organització que ha nascut dos anys abans, el 1907, i és la única estructura sindical que existeix a la ciutat amb una mica de cara i ulls: Solidaritat Obrera.
Per tant, la matinada del dilluns 26 de juliol, piquets, homes i dones amb un llaç blanc, els expliquen que no, que aquell dia hi ha vaga per la guerra i tal, i la indústria no engega aquell dilluns. Un cop que està clar que la vaga ha triomfat al a perifèria industrial de la ciutat, el pas següent dels vaguistes és paralitzar el transport i fer tancar el comerç del centre de la ciutat. Convergeixen a peu cap al centre de la ciutat i forcen als botiguers a baixar la persiana. El gran objectiu és paralitzar el transport. El transport públic era el tramvia. Els tramvies eren els que determinaven l’èxit o el fracàs de la vaga. La gent que abans de decidir si va a treballar o no, si dubten de fer vaga o no, miren si hi ha tramvies passant o no, i si veuen que va en sèrio la vaga, que no passen tramvies, no van a treballar. El governador civil havia posat guàrdies civils als tramvies per frenar tot això. és al voltant dels tramvies on la vaga, pacífica fins a llavors, passa de ser a pacífica a no ser-ho. Comencen a apedregar els tramvies i els guàrdies civils els obren foc. Tombant un tramvia n’hi havia prou per interrompre tot el circuit. Tot i així, la vaga ja no té el caire pacífic de les primeres hores. Comencen a aparèixer també armes de foc entre els vaguistes i, a primera hora de la tarda, es produeix el primer fenomen que marcarà la Setmana Tràgica per sempre més. Un grup de dones i criatures sortides del Raval, es dirigeixen cap al gran i nou edifici dels escolapis de la Ronda de Sant Antoni.
Comencen a saquejar-lo, a llençar tot el material, etc., i calen foc a l’edifici. Aquest fenomen s’extendrà per tota la ciutat, la crema de col·legis religiosos, convents, parròquies, etc. És a dir, edificis relacionats amb el clero. Les tardes de dilluns, dimarts i dimecres estan determinades per aquest incendiarisme anticlerical (en cremen més d’un centenar).
Per què aquesta explosió de fúria anticlerical? L’anticlericalisme era una peça fonamental de la subcultura popular urbana, no només a Barcelona, però no només a Barcelona, des de feia gairebé 100 anys. El juliol de 1835 hi havia hagut una matança de frares. Des de principis del segle XIX, els progressistes, avançats de la societat catalana i espanyola, havien senyalat a l’Església com el seu pitjor enemic. Per què? No hi ha una resposta clara, però aviam. Per un costat podríem dir que els espanyols que durant tants segles havien seguit i obeït submisament el clero, en un moment determinat van passar a tot el contrari. Els espanyols sempre van a darrere dels catalans, amb un ciri o amb un garrot. Val a dir que l’Església catòlica havia fet els seus mèrits per a ser destinatària d’aquesta fòbia. L’Església catòlica sempre s’havia identificat amb aquesta fòbia. A Espanya, l’aliança de l’Església amb els poderosos havia sigut sempre total i absoluta. A més a més, el primer edifici religiós que crema són els escolapis de la Ronda de Sant Antoni, era un edifici nou i que tenia la finalitat d’escolaritzar els nens i nenes del Raval, fills dels obrers. Per què la lectura que els obrers feien era que volien atraure les criatures dels obrers i rentar-los el cervell, que en aquest món s’hi ha vingut a patir, a ser submís i disciplinat i a no contestar als superiors, que la diversió vindrà a la glòria eterna. Pares obrers, republicans i anticlericals no podien permetre que els seus fills arribessin a casa resant.
Per tant, per entendre o per explicar aquests tres dies de crema de convents i esglésies calen unes quantes coses més. Les autoritats no van fer cap esforç per protegir els convents etc. A partit de què la vaga passa a ser revolta, el governador civil dimiteix, Barcelona es declara com a ciutat de Guerra i passa a ser mans de l’exèrcit (no del governador civil). El capità general de l’exèrcit diu que facin el que vulguin i que ell protegirà les principals institucions: Banco de España, palau del governador, etc.
De tots els ordes religiosos, els més impopulars, els més detestats eren els jesuïtes, ja que eren considerada l’orde més estructurada, més ben preparada, es pensava que els jesuïtes podien influir molt el poder. Havien instal·lat una nova institució al carrer Casp. Un grup de gent va dir que no fos cas que no creméssim el col·legi dels jesuïtes, però es van trobar que quan van anar a calar-hi foc, des de les primeres finestres del col·legi van començar a disparar per a defensar-se. Van fugir i els jesuïtes no es van cremar. Els altres estaven indefensos i per això els van cremar.
Allò no era una revolució, encara que a posteriori algú intentés fer veure que sí. Una revolució és un aixecament armat que té una direcció, un pla, uns objectius. Va ser una explosió estrictament espontània. A ningú se li va acudir anar a cremar cap fàbrica o a atacar als burgesos. L’únic objectiu va ser el clero, i tot i així, era un objectiu espontani. Cap al dimecres a la tarda, la pràctica totalitat dels convents principals havien estat cremats. Cremats els convents, passem a la fase 2? No. No hi havia objectiu següent. De manera que aquesta gent, espontàniament van dir me’n vaig a casa. Sola, la revolta es va començar a apagar com un foc quan se li acaba la llenya. La revolta havia quedat molt aïllada a Barcelona, també a Sabadell, Granollers i Girona, també havien tallat alguna línia telegràfica, telefònica o ferroviària, però hi ha una anècdota que cal explicar. Els reservistes havien estat cridats a tot arreu, no només a Catalunya. Perquè allà no va passar res? Perquè allà, Juan de Lacierva , el dilluns o dimarts al dematí de la setmana tràgica, decideix convocar la premsa de Madrid i els va dir que a Barcelona s’hi havia iniciat una revolta separatista. I així va aconseguir que els altres no es revoltessin. Això ho explica ell a les seves memòries.
Quan dijous o divendres comencen a arribar per mar, perquè les línies ferroviàries estan tallades, ja no hi ha cap conquesta a fer perquè la tropa no troba cap resistència. Això provocarà desenes de morts, ja que quan molts Barcelonins mouen la persiana per veure què passa tant xivarri de soldats, els disparen. Al final el capità general va dir a al gent que no s’acostessin als balcons. Quan Barcelona recupera la normalitat, el diumenge els sectors de classe mitjana i burgesa ja surten al carrer. Allò no va ser una revolució de veritat, ja que això ho reflecteixen les xifres. Hi va haver 9 morts entre les forces de l’ordre. En canvi hi va haver més de 100 civils morts, sobretot a causa de bales perdudes o tafaneria. Tot i que allò no havia estat una revolució des de cap punt de vista, Maura va voler fer una massiva i discriminada repressió, va clausurar els republicans, uns 2000, els va processar en consells de guerra, va dictar moltes penes de mort, però al final només se’n van fer 5, de penes de mort. Un d’ells, va ser Francesc Ferrer i Guàrdia. Ell era un personatge d’origen modest, republicà en la seva joventut, empleat de ferrocarril, que sent republicà s’havia fet membre de la maçoneria, i s’havia acabat convertint en anarquista. A França, on va viure uns anys, s’havia fet una certa cultura, havia aconseguit una mica d’herència, que li havia assegurat la vida sense haver de treballar, i s’havia convertit en el mecenes de qualsevol projecte educatiu o cultural que pogués contribuir a formar a la gent per a la revolució. El seu projecte personal més important va ser 1904/1905 va crear l’Escuela Moderna. Aquesta volia ser l’antítesi de les escoles de frares i capellans. Ferrer pretenia inculcar als alumnes les idees més subversives possibles. L’ordre vigent és injust per naturalesa i ha de ser destruït, etc. Era molt anarquista. També havia creat una editorial, les Ediciones de la Escuela Moderna, i moltes escoles republicanes s’alimentaven del material pedagògic d’aquesta editorial.
1906: intent d’assessinar Alfons XIII el dia del seu casament: la Bomba de la Calle Mayor. Van tirar una bomba dins d’un ram de flors, però no van matar al rei. L’autor, abans de ser assassinat, va preferir suïcidar-se, Mateu Morral. L’important és que l’autor de l’atemptat ja era mort, de manera que van buscar l’ideòleg de l’atemptat era Ferrer, ja que Morral era treballador de l’Escuela Moderna. El van jutjar, però no van poder provar la seva culpabilitat, el van absoldre però va quedar marcat.
Ferrer, va intentar convèncer a la gent (durant la Setmana Tràgica) de fer una revolució, però no se’n va sortir, i va tornar a casa a Alella, a peu. Tot i no aconseguir res, el van condemnar a mort.
...

Tags: