tema 3 memòria i representació (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Memòria i Representació
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 19/10/2016
Descargas 2
Subido por

Descripción

Apunts de memòria completats amb les lectures obligatòries

Vista previa del texto

TEMA 3 La memoria de trabajo: la agenda viso-espacial ( Cap. 5) 3.1 El debate sobre representaciones analógicas o proposicionales (84-87) 3.1.1 estudios sobre rotación mental (84) 3.1.2 Estudios de decisiones sobre imágenes mentales 3.2 Imágenes y memoria operativa (87) 3.2.1 Componente visual y componente espacial (89-90) 3.2.2 Para qué sirve la agenda visoespacial (96-99) L’agenda viso-especial s’encarrega de crear i manipular imatges viso-especials.
3.1 El debat sobre representacions analògiques o proposicionals Si les representacions de imatges visuals són analògiques o proposicionals.
S’encarrega d’emmagatzemar i potser de processar. Des del punt de vista tècnic és molt antic, sabem molt poc, però la idea de que podem produir imatges mentals és des de fa molt temps. Hi ha una tradició que es diu l’art de la memòria, són una sèrie de tècniques per millorar el rendiment de memòria en diverses tareas. Aquestes tècniques surten en societats orals, on la memòria era molt important per passar les coses d’una generació en una altre. Hi ha evidencia i constància escrita en manuals llatins de retòrica, que ensenyaven la gent a parlar en públic, parlava de la memòria i de quines tècniques per recordar tot el que havien de dir en un discurs extens. Són sofisticades. Hi ha un llibre sobre l’art de Yates 1960. Fins al segle XIX s’escriuen llibres sobre això. Les tècniques es basaven amb les imatges mentals que som capaços de crear a la nostra ment i manipular.
Aquest tema va morir abans que comencessin les investigacions científiques, el que primer ho fa és Galton en els principis de la psico com a ciència. Fa una experiència, agafa un col·lega de la uni i li diu que li descrigui una la taula d’esmorzat, les conclusions que extreu és que la gent difereix molt de les seves imatges mentals. HI ha gent més verbal que no veu cap imatge i gent més creativa que veu tots els detalls. La capacitat de formar imatges mentals és pitjor quan es fa de testimoni perquè pot afegir detalls que no ha passat, és produeix una contaminació dels fets. La que no té aquesta capacitat veu el que ha entrat pels ulls i ho diferencia del que ha imaginat després, que és poc perquè no té la capacitat.
Quan el conductisme s’imposa, com que no tinc evidencia observable externa de que això passa, es va deixa d’investigar. Per tant, fins que la psicologia cognitiva no canvia les coses no es tornen a investigar sobre les habilitats mentals. Un dels primers treballs dins del paradigma de processament de la informació és el treball de Paivio que posa de manifest que la facilitat o dificultat de recordar les paraules ve associada amb la facilitat que susciten una imatge.
Aquelles que creen una imatge es recorden millor que les que no la creen. Donar significat a algu és enllacar algu que entra a la memòria sensorial amb algu que ja esta a la memòria a llarg termini. Com més insignificat és més difícil d’associar. Per aprendre a associar ens imaginem la imatge d’una, de l’altre i les dues interactuant.* Anys 60 discussió científica sobre si aquestes imatges mentals tenen una representació analògica o proposicional. Era irresoluble i falsa.
La diferencia és que l’analògica és una cosa continua no distingim passos, un rellotge és mouen en un continuo però un digital són passos, els números representa el temps però no és continuo.
Un CD és un sistema de representació proposicional perquè la música està representada amb 0 i 1, en canvi els binils el moviment és continuo i per tant és analògic. Pel que fa les imatges mentals, hi havia teòrics com Kosslyn i Shepard que sostenien que quan tanquem els ulls la imatge mental em puc moure de manera continua, té afecte d’escala (si m’apropo és fa gran).
Per altre banda, hi havien els teòrics proposicionals que deien que això és una sensació subjectiva i que el que manipulem són descripcions que imaginem, una sèrie de processos subjacents que operen sobre les informació espaial que s’emmagatzema a la MLP en forma de proposicions independents.
Era una polèmica falsa perquè el SN es podria entendre com a analògic però en el fons seria proposicional (la neurona passa el impuls o no el passa). El rellotge són passos discrets per dins encara que per fora no. Qüestió falsa, hi ha fenòmens que si els anem a explicar a les seves ultimes causes hauríem de dir que és proposicional perquè són les neurones les que estan darrere de tot. Però explicarem millor si ho expliquem de forma analògica. No tenia molt sentit i no es va acabar solucionant. Però molta gent es va dedicar a fer experiments per intentar recolzar a una postura i una altre. Els analògics van guanyar, hi ha evidencia empírica en les dos direccions només que els que defensaven aquesta postura vam obtenir més. Ara mirarem algunes línees d’investigació analògica. (fins aquí completat amb el llibre) Dades favorables Van haver dos línees d’investigació paral·lela:  Estudis sobre rotació mental: (exàmen) El que es feia era presentar dos figures composades per cubs tridimensionals i la tarea era decidir si la figura era la mateixa o no. Si comparem la figura a i b podem dir que són les mateixes, però en la C i la D no són iguals. En altres estudis manipulaven si era en dos dimensions i després en tres, la complexitat de les figures i la VD era el temps que trigava el subjecte en dir que eren la mateixa figura. Els resultats indiquen que hi ha una relació lineal entre el temps que triguen els subjectes i l’angle en que s’havien presentat les figures, la relació angular entre les dues. Sembla ser que el subjecte gira mentalment la figura fins a situar-la al mateix angle que l’altre i llavors pren una decisió. NI la complexitat, ni el 2D o 3D afecten. Amb una posició analògica  com si la tinguessin a la ma la roten per saber si és la mateixa, implica una manipulació gradual de la imatge enlloc de reflexar una sèrie de salts quantitatius independents.
Tanmateix, Pylyshyn va descobrir que la complexitat si que afecta quan el subjecte ha de jutjar si la figura girada incloïa part del estímul inicial complex  recolzament a proposicional.
 Decisions sobre imatges mentals Experiment 1  formar una imatge mental de l’edifici i llavors se’ls feia una pregunta sobre la part superior de la pregunta i després de la part baixa, es media el temps que trigaven a respondre a la primera pregunta i de la segona, també preguntaven l’alçada aproximada de l’edifici que s’imaginaven. El temps era proporcional a l’alçada de l’edifici que s’havien imaginat. Aquests resultats encaixaven millor en una visió analògica.
Com més lluny es troben dos llocs d’un mateix objecte que estem analitzant mentalment després de veure la seva fotografia més temps porta l’estimació i si hi ha una barrera entre els dos o hi ha molts llocs intermedios la distancia estimada també superior. Efecte escala quan camines cap un objecte.
Experiment 2  primera condició era imaginar un conill i un esquirol i en la segona imaginar elefant i conill; llavors se’ls preguntava sobre l’ull del conill i en la segona condició l’ull del conill el veure pitjor, ja que està al costat de l’elefant i és triguen més temps a enfocar l’ull del conill que proporcionalment és més petit i l’enfoc és pitjor. En canvi al costat del ratolí l’ull és un rasgo més destacat i gran. Això recolza la perspectiva analògic, ja que és produeix l’efecte d’escala.
Experiment de teoria dual  brooks els seus subjectes el primer que els hi presentava era una matriu de quatre per quatre, amb un 1 en una de les caselles. Després de que veiessin això hi havia dos grups que havia de recordar una seqüència d’ordres que havia de fer amb la matriu, una condició era de “material espaial” i l’altre condició “verbal o no-espaial” on les instruccions eren amb termes de ràpid, bona... A més hi havia una altre condició, el subjecte podia escoltar les instruccions o llegir-les. Com més codis utilitzem més fàcil es de recordar, per tant serà més fàcil recordar la condició espaial. En aquesta espaial recorden un promig de 8 i el verbal 6. En la verbal si la presentació era visual el promig era 7 i si era auditiva 9 i en la condició verbal presentació visual 7 i auditiva 5. Estem barrejant la tarea que ha de fer, el que afecta és la presentació.
Tarea espaial competia pels recursos amb la informació que entrava de manera visual  per això el valor és inferior, les frases espacials es recorden millor mitjançant imatges visuals. En el cas de la verbal el seu recolzament de presentació és verbal, no té interferències amb la presentació visual (ho llegeixes, però al ser verbal el que llegeixes no fas servir la part espaial i no competeixen pels recursos), però amb l’auditiu verbal si que competeix per recursos, ja que, tant la codificació verbal com la percepció auditiva, els dos utilitzen els mateixos sistemes.
Baddeley posteriorment a l’experiència a la carretera juga amb la condició verbal i espaial de brooks. Els subjectes han de mantenir la punta de la varilla amb contacte amb el puntin, marca la coordinació oculomanual. Llavors mentres fan aquesta tarea del rotor de persecució escolten les frases del experiment de Brooks. Els resultats taula 5.5: sin sentido espaial (verbal) i la espaial. En la condició verbal no hi ha interferència entre fer la tarea sola o amb la rotor de persecució, però a la espacial si hi ha molta interferència. Altres estudis demostren que altres tares espacials concurrents tenen afectes similars a la supressió de les imatges visuals.
Podria haver un sistema espacial encarregat de la localització, independentment de que la informació sobre la posició estigui basada en la visió o en alguna altre modalitat. HI ha tareas que combinen el espaial i el visual. Experiment es compara la tarea de brooks amb una tarea espaial però no visual (té un pèndul en el qual ha de il·luminar amb una llanterna, llavors sona i el que ha de fer és mantenir la llum seguint la trajectòria del pèndol amb els ulls tancats) i una altre que és visual i no espaial (el subjecte s’imagina una pantalla amb un fons blanc i ha de puntuar la lluminositat) Mentres fan tot això fa la condició espaial de brooks .
La tarea de brooks es interferida per la condició espaial, hi ha condicions en que es pot separar lo espaial de lo visual. La matriu espaial era afectada per el pèndol i la matriu verbal es veia afectada per la condició visual no espacial. Les imatges no depenen necessariament de la codificació visual perifèrica  cecs. Imatges visuals no són necessariament només espacials o només visuals, sinó que poden ser dels dos tipus.
Perquè serveix l’agenda viso-especial: Planificació i manipulació viso-especial important per enginyeries i arquitectura.
 Planificación espacial  Orientación geográfica Àbaco Japones  utilitzen una representació mental per fer càlculs. Poden retenir els numeros de tres maneres mentres realitzen la tarea: agenda, procediment d’empaquetat o que siguin registrats a la memòria a llarg termini. Amplituds de memòria molt grans tant endavant com enrere (16 i 14)  imatge visual que es pot explorar en qualsevol direcció.
Fan una prova de doble tarea  utilitzen un sistema viso-especial com l’agenda viso-especial de la memòria de treball per recordar els dígits. Aquest rendiment, però, no depèn de la MLP ...

Tags: