Historia del Dret Romà - Joan Miquel (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Introducció als Estudis i a la Ciència Jurídica
Año del apunte 2016
Páginas 24
Fecha de subida 07/07/2016
Descargas 15
Subido por

Descripción

Resum de la historia del dret romà de Joan Miquel. És un "mix" de diferents apunts i està completat amb el llibre citat anteriorment.

Vista previa del texto

HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ Introducció -Qualsevol document anterior a 1960 es regeix pel Dret Romà.
-Tot i així el dret anglès era molt diferent al de la resta d’Europa.
Roma va ser la primera cultura que va desenvolupar el dret i el seu estudi, per tant, el dret romà ha estat el dret culte i científic arreu del món fins la codificació (XIX-XX) La ciència jurídica es desenvolupa molt fins la crisi del segle III després de crisi, que fa que la cultura romana declini i per tant afecta molt a la jurisprudència i el nivell tècnic dels juristes empitjora molt a partir de llavors.
Però al segle VI dC. a Constantinoble, la capital del imperi oriental romà. La civilització bizantina té un president anomenat Justinià, que vol recuperar el dret romà i fa una enciclopèdia amb les opinions dels juristes de tots els temes. És una font molt important perquè la bibliografia més antiga, que va utilitzar, va desaparèixer.
Cap al s. XII, apareixen uns senyors que ofereixen explicar l'explicació d’enciclopèdia de Justinià. I es comença a estudiar a les universitats els llibres escrits de dret Entre els s. XIX-XX es produeix el fenómeno de la codificació on es deixen d’estudiar llibres escrits de dret i es comencen a estudiar codis, com per exemple, el codi penal. Per tant, es deixa de banda el dret romà però cal saber que les bases del codi provenen del dret romà.
Lany 1960 es quan Catalunya para de citar com a dret vigent el dret justinià. Això fa que el dret català sigui el més semblant i influenciat a romà, pq va estar en vigor més anys.
Períodes en la historia del Dret romà:    Època de la ciutat-estat: El dret romà arcaic (fins al 1r terç del s. III aC).   Època de l’imperi universal: Dret preclàssic i clàssic (fins al 1r terç del s. III dC).   L’estat romà tardà i el Dret post clàssic (fins al 2n terç del segle VI dC).  ÈPOCA DE LA CIUTAT-ESTAT: EL DRET ROMÀ ARCAIC Época Arcaica és el període de la història de l'estat romà que va des del 753 aC . ( Fundació de Roma ) fins al 264 aC ( data d'inici de la Primera Guerra Púnica ).
1. LA MONARQUIA (753-509 aC).
Roma era una ciutat-estat amb règim monàrquic no hereditari. El rei, rex sacrorum, era nombrat pel pontífex maximus, el qual transmetia la voluntat dels déus. Els reis d’aquest període van governar tenint en compte el parer del senat i l’assentiment del poble (Assembles populars). Tot i així, com que Roma aleshores era una petita comunitat agrària, encara no existia una divisió de poders. I per tant, el rei concentrava tot el poder legislatiu, religiós i militar.
Aquesta concentració de poder suprem és l’anomenat: imperium.
Més tard , els Reis Tarquinos ( Etruscs ) van governar de manera més arbitrària ( sense Senadors ni AP ) EL poble es va revoltar i varen ser expulsats , enderrocats , i això va propiciar el pas a la República al 509 Ac.
2. LA REPÚBLICA (509 – 27 aC).
• ORGANITZACIÓ CONSTITUCIONAL DE LA REPÚBLICA: La constitució republicana romana (règim polític i no document escrit) era una constitució mixta: ja que constava d’elements democràtics, aristocràtics i monàrquics (per tal que es pogués dissoldre al màxim el poder). Així doncs, existia una organització tripartida per part dels Magistrats, el Senador i les Assembles Populars.
2.2 LES FONTS DEL DRET SOTA LA REPUBLICA 1. Les magistratures (element monàrquic):  En l’època de la República existia una organització tripartida per part dels Magistrats, el Senador i les AP. Durant la República el poder residia en els Magistrats els quals estaven assessorats per el Senat i les AP. Els senadors tenien 2 tipus de poder segons el seu càrrec.
• Imperium , que era el poder mandat reservat només als magistrats Majors ( que eren els cònsols , Pretors i Dictadors ) i que comprenia el coercitio, el dret a recollir auspicios (hacer presagios adivinando la voluntad de los dios mediante el vuelo de las aves) el ius agendi ( dret a reunir el poble i al Senat ) , la iurisdictio ( facultat de crear dret ) i el ius edicendi ( facultat d'atorgar edictes ) .
• Potestas , que era el poder que tenien tots els altres magistrats , que era un poder limitat a les competències assignades .
*(Hi havia un altre poder, Autoritas; poder basat en el presitig personal (liders carismatics) i no per la força Els magistrats són el braç executor de les decisions del senat, que és l’autèntic cervell.
Aquest tenia una certa importància i determinats càrrecs importants: tenia el control sobre l’exèrcit i els estats en estat de guerra. En temps de pau, les competències de l’element monàrquic estaven limitades, determinades sentències havien de ser modificades per l’Assemblea popular.
Les magistratures es basen en: elegibilitat, anualitat, col gratuïtat. Les magistratures tenen una relació competencial i no jeràrquica i es poden dividir en: a) El consolat: a la caiguda de la monarquia, la figura de rex va pasar a dos magistrats: els consols. Tenien concentració de poder suprem.
b) El pretor: que era la més important. Al capdavant d'aquesta trobem el Pretor, que era també l'encarregat d'administrar justícia. El Pretor serà l'únic magistrat dotat d'Imperium (és un magistrat Major) i Potestas (en l'administració de justícia). Els conflictes entre els ciutadans romans eren resolts per aquest (més tard anomenat Pretor Urbà) mitjançant el ius civile, però quan es produeix l'expansió de Roma, els conflictes entre estrangers i civils (o estrangers i estrangers) seran resolts mitjançant el ius gentium i una nova figura que serà cridada Pretor Pelegrí (al 242 aC).
Destaca la competència de iurisdictio (jurisdicció): Controlar els procediments civils, és a dir l’aplicació del dret, a mode subjectiu donat que el pretor no està subjecte a ninguna llei suprema. La seva funció és similar a la d’un jutge excepte per les disputes penals, que no són competència del pretor, sinó del senat i altres òrgans. Les funcions del pretor eren bàsicament de dret privat-mercantil.
Té el poder de decidir qui pot accedir al dret civil i qui no, amb aequitas, amb el sentit de justícia que imperava en aquell moment.
- Quan comença el seu any de mandat, publica uns panels on s’indica el seu edicte: reclamacions s’acceptaran i quines no, per tal que sigui previsible el seu comportament (tot i que amb raons de molt pes també pot sortir-se’n del guió) En el dret romà la perspectiva del pretor és molt important. El pretor innova la llei en qüestions que ell considera necessàries pel correcte desenvolupament del dret d’acord amb el desenvolupament de la societat. Això es important perquè la República té una economia de lliure mercat i si no hagués sigut pel dret romà, aquesta no hauria sobreviscut.I per tant, la imposició de l’economia de mercat utilitza com a element fonamental el dret romà.
c) Els tresorers: Són els ajudants dels cònsols.
d) Els regidors: Tindran la missió de cuidar els oficis religiosos de la plebs.
e) El tribú de la plebs: Sorgeix a causa de les lluites entre plebeus i patricis. Aquest tribú podia vetar les actuacions dels més alts magistrats, tenia el dret de convocar a la plebs i al senat i la seva principal funció consistia en protegir al ciutadà desvalgut. (Aquestes lluites estamentals s’acabaran amb l’admissió dels plebeus a totes les magistratures i al senat al IVaC: 1 cònsol serà patrici, i l’altre serà plebeu –el pretor seguirà sent un patrici-).
f) La Edilidad. Els Edils eren la policia de la ciutat.
g) Els censors: Tenien la funció de dividir als ciutadans en classes tenint en compte la seva riquesa. Era un magistrat no permanent ja que el seu càrrec era de 18 mesos i només es triava cada cinc anys (és a dir, durant tres anys i mig no hi havia censor).
h) La dictadura: que era una magistratura extraordinària i no permanent quan l’Estat travessava per una situació de perill, qualsevol cònsol podia sol·licitar el nomenament d’un dictador per a que aquest exercís les seves funcions durant 6 mesos. Durant aquest període, el dictador concentrava en la seva persona tots els poders.
2. El senat (element aristocràtic):  -En ells residia el centre del poder -El Senat al principi era un conjunt de gent gran que ocupaven el seu càrrec de forma vitalícia. Amb el temps, aquest es va anar convertint en una assemblea d’ ex-magistrats, de tal manera que l'itinerari polític començava accedint a una Magistratura durant un any i després acabar al Senat.
-D’aquesta manera, el senat es va anar convertint en una assemblea de ex magistrats.
-Els senadors, tot i que votaven, tenien un prestigi que provenia de la magistratura que haguessin ocupat prèviament.
Aquests tenen càrrecs unipersonals d’1 any.
-Originalment, aquest estava constituït exclusivament per patricis, però les lluites estamentals van portar a la admissió dels plebeus al senat.
-El Senat és un factor d'estabilitat davant de la Magistratura i enfront de les AP, que es reunien de manera esporàdica. Les Senatus Consultes eren les respostes que es donaven a les consultes dels magistrats sobre assumptes d'importància i sobre els quals hi havia un buit legal. Aquestes no eren vinculants, però es tendia a acceptar-les a causa del auctoritas (influencia).
- El Senat no era només un òrgan consultiu, ja que dirigia la política exterior, administrava les finances de l'estat i designava els càrrecs militars de les províncies.
Fins i tot tenia: Senat consult últim, amb la qual es declarava en un estat d’emergència. Assumia el control total de la ciutat.
3. Les assemblees populars (element democràtic):  El poble romà (qualsevol home adult i lliure) no tenia dret a reunir-se per pròpia iniciativa, només podien fer-ho els magistrats titulars de l’imperium (els magistrats majors i més tard el tribú de la plebs) i per tant, aquestes associacions no eren permanents. En aquestes assembles, només es pot votar SI o NO (és limita molt la seva actuació) i per tant, des del punt de vista funcional, les assembles romanes s’apropen més als actuals referèndums que als actuals parlaments. Les seves funcions són: escollir els magistrats majors i aprovar lleis (leges – lex) que ha de complir tothom.
Segons la forma d’agrupar-se del poble, podem trobar: Comitia curiata: En l’època monàrquica quan l’assemblea es reunia per la inauguració d’un rei.
Comitia Centuriata: Al cens, s’agrupen els ciutadans romans, els quals seran repartits en 5 classes segons la seva fortuna (1-3 els més rics / 4-5 els més pobres). Cada classe tenia l’obligació d’aportar un número determinat de centúries (unitats de combat de 100 homes cada una: els més rics constitueixen la infanteria pesada i els més pobres la infanteria lleugera). A més d’una funció militar, les centúries també tenen una funció política, ja que també són unitats votants. Tot i així, el predomini de la primera classe i els equites (la cavalleria), normalment ja suposava la majoria absoluta i com a conseqüència, les altres classes no arribaven ni a votar, ja que quan s’arribava a la majoria absoluta s’aturava la votació.
1.2 El ius civile en la Época Arcaica A l'Època Arcaica, jurídicament trobem la redacció de la Llei de les XII Taules –lex data- (mitjans del segle V aC/ 451-449 a.C.), que és la principal font del ius civile (dret propi dels ciutadans).
-És el punt de partida de la ciència jurídica.
-És un text arcaic, extens i que tracta diversos temes.
-Origen: en aquella època Roma es dividia en Patricis (primers habitants de Roma, rics amb estatus privilegiat) i Plebeus (pobres la gran majoria que s’aprofitaven de les amenaces de guerra dels enemics de Roma per millorar les seves condicions). Els sacerdots o pontífex, s’encarregaven de resoldre els litigis entre els plebeus i patricis i el Dret estava en llibres secrets que només ells tenien. Com que majoritàriament eren patricis, alhora de resoldre’n un miraven i afavorien als patricis. Per aquest motiu els Plebeus demanen que les regles s’escriguin en unes taules de bronze i fossin publiques i escrites per a què tothom les pugui consultar i aconseguir així, la seguretat d’una norma jurídica i acabar amb la arbitrarietat patricia.
Aquesta llei és un recull de les normes que es referien al ciudadà particular de manera exhaustiva amb els usos i costums vigents fins aquell moment L’any 451 aC. Se suspenen les magistratures i es cedeix tot el poder suprem a una comissió de 10 persones (decenvirs), les quals s’encarregaran de redactar aquestes lleis, i governar Roma durant un any, administrant justícia amb imparcialitat. El primer any es redactaran només 10 lleis, i per tant a aquesta comissió se li concedirà 1 any més de govern, en el qual es redactaran 2 lleis més, les quals resultaran injustes.
2.3.1 CONTINGUT DE LA LLEI DE LES XII TAULES (la qual està redactada en 12 panels públics de bronze i amb estil arcaic): o Dret Processal: Basat en el sistema de les legis actiones, té caràcter arcaic: de manera que es defensa la autodefensa i caràcter formalista: donat que qui s’equivoqui en el formalisme més mínim perd el plet.
o Dret Penal: És de caràcter principalment privat, ja que l’Estat només hi intervindrà quan el delicte atempti directament contra ell. En aquest apartat es parla sobre l’homicidi, el furt i les arts màgiques, entre d’altres. A més, s’avança en front la venjança privada incontrolada.
o Dret de Família i Herència: Allò decisiu en la família no és la relació sanguínia entre individus, sinó el fet de estar sotmès a la patria potestas d’un paterfamilias, no pare, sinó cap de família. També es fa referència a l’herència i a les tuteles.
o Dret de Coses: Se separa la propietat de la possessió així com les res mancipi (coses amb significat primordial per l’economia agrària) i res nec mancipi (tot lo altre).
o Dret d’Obligacions: Dèbit i obligacions es troben separats, de manera que el nexum (acte formal generador de responsabilitat) es fa imprescindible: el creditor adquireix dret d’execució sobre el cos del deutor si aquest no compleix amb les seves obligacions, i pot ser venut trans Tiberum. També trobem la sponsio: promesa de caràcter formal que fa sorgir una obligació o Dret funerari: Es limita el luxe i la ostentació als enterraments, així com es prohibeix la inhumació o incineració de cadàvers dins el recinte de la ciutat, 4 L’EVOLUCIÓ DEL DRET DESPRÉS DE LES XII TAULES: -La llei de les XII taules (escrita de manera clara, concisa i elegant) es considerada pels romans com “la font de tot el Dret públic i privat”.
Un cop es deixen per escrit les lleis (la societat evoluciona i les lleis, el text, no), l'evolució posterior a la Llei de les XII Taules es va arbitrar a través de: - - La interpretació dels pontífexs, que eren una corporació de tipus religiós presidida pel pontifex maximus, que jugaven un paper molt important en la roma arcaica degut a que la vinculació entre dret i religió era molt estricta. Els pontífexs actualitzaven la L12T adaptant-la a la nova societat-realitat. El col·legi de pontífex s’encarregava de la custodia dels formularis processals i de negocis, que eren secrets. Com que els pontífexs eren els únics que coneixien les fórmules pels processos i negocis, els particulars van haver de recorrer necessàriament a aquests. Però el monopoli dels pontífex va anar decaient a poc a poc i van desaparèixer sobre el 304aC quan Flavi publica les formules secretes Les Assemblees Populars. Aquestes cobren protagonisme quan desapareixen els pontífexs, i seran les encarregades d'aprovar les lleis proposades pels magistrats amb imperium.
La L12T amb la interpretacin de los Pontífexs i les lleis votades en les AP formen el ius civile.
-La Llei a Roma (lleis posteriors a la de XII taules), són sotmeses a votació en l’assemblea popular a petició del magistrat amb imperium (leges rogatae), i té un paper secundari en la creació del Dret, ja que té una motivació molt contreta i freqüentment tracta de resoldre un conflicte social determinat. Per tant hi haurà una monòtona repetició de lleis.
-Les lleis es voten en els comicis centuriats (a proposta d’un magistrat que té el dret a convocar la assemblea per sotmetre propostes de llei) -Realitzada la votació es publica el text legal en unes taules blanquejades pel general coneixement. La llei consta de praescriptio, rogatio y sanctio o o o Praescriptio: conté dades com el nom del magistrat proposador, dia de la votació… Rogatio: el text de la llei Sanctio: clausula en la que es garanteix la impunitat al qui violi una llei antiga per seguir la nova.
La Jurisprudència Llei XII taules --> origen de la ciencia juridica.
a. Jurisprundènca pontificada: Al principi els pontífexs mantenen una posició de monopoli en la jurisprudencia, basada en el seu saber secret.
El monopoli dels pontífex va anar decaient a poc a poc i van desaparèixer sobre el 304aC quan Gneo Flavi publica les formules secretes. I a partir de les XII taules, la seva decisió no està basada en la seva lliure elecció, sinó a partir de l'interpretació les lleis de les XXI taules.
Tiberio Coruncario que ocupa el cargo de jefe del colegio de pontífices, permite a particulares que no son sacerdotes, presenciar las consultas jurídicas que se planteaban en el colegio de pontífices, esto permitió que personas ajenas a esta clase sacerdotal, tuvieran acceso al método de elaboración del Derecho y a partir de este momento, cabe hablar tanto de juristas laicos como juristas sacerdotes.????????????? Funcions: respondere (emitir dictámenes), cavere (fer formularis per negocis concrets), y agere (instruir a les partes en un proceso con determinada fórmulas orales). Aquestes funcions van pasar dels pontífexs als juristes, que eren bàsicament de la noblesa senatorial.
b.
Jurisprundència laica / republicana: a partir de les s.II neix la jurisprundència laica perquè hi ha moltes persones amb grans coneixement del dret.
El valor d’una opinió jurídica no dependent del càrrec que es tingui, sinó de la argumentació i el prestigi.
Aquesta època és molt important donat que coincideix amb el període més actiu dels pretors. Aquests últims es deixaran aconsellar per canviar un edicte o redactar-lo, per tant el pretor obté un gran profit dels juristes.
En aquesta època també neixen les principals doctrines. Com els contractes (no vinculats a les XII taules, sinó al treball dels juristes laics), explicats en el següent punt.
c. Jurisprudència del Principat o J.Clásica?? Va diferent qla laica? (27 aC – 235 dC): És l’època en que el Dret dels Juristes aconsegueix el seu major resplandor. Per tant, la jurisprudència del principat rep el nom de j. clàssica, ja que s’adopta com a base de la jurisprudència.
En el principat no es liquida la jurisprudencia dels juriste, sinó els controlen a través de dos mecanismes: -Per a controlar als juristes, el príncep crea el Ius publice respondedi: distinció que el príncep atorgava als millors juristes, de manera que la persona que disposava d’aquesta distinció podia emetre opinions jurídiques públicament, opinions que les posava al mateix nivel que la del príncep mateix, (així doncs, els juristes es trobaven sotmesos a l’opinió del príncep. Aquesta distinció evita l'oposició a la jurisprundència del Principat, ja que aquells qui no tenen aquest privilegi, están anhels d’aconseguir-lo).
-El Consilium principis (el consell del príncep), era un grup de juristes que actuen com a consellers privats del príncep. Així doncs el jurisques que formaven part del consell, tenien una gran projecció i un gran reconeixement. Per tant tots els juristes estaven a favor del règim, ja que aspiraven a ser membres d’aquest consell del príncep.
-La capacitat tècnica dels juristes del principat és extraordinària, tot i que la seva capacitat creativa era molt limitada en comparació als juristes de la república. Aquesta capacitat tècnica es basa en el magistral tractament dels casos més concrets i en la seguretat amb la que es resolien els casos jurídics més complicats.
La tècnica interpretativa i lanalisi del principat és lorigen de la jurisprundencia moderna -Etapes de la jurisprudència clàssica:  Primera etapa clàssica (130– 30 aC.)* : La jurisprudència romana es topa amb la ciència grega. En aquesta etapa cal destacar que la majoria de juristes d’aquest període formen part de la noblesa senyorial.
 Etapa clàssica alta (30 aC – 130 dC): És el període en el qual s’arriba a la perfecció de la jurisprudència.
Les característiques d’aquesta etapa deriven de la introducció del principat, de manera que el príncep concedeix el monopoli del dictamen públic als juristes escollits per ell mateix. Finalment, cal distingir les obres dels Juristes romans en gèneres literaris:   o Libri ad Sabinum (es tracta el ius civile).  o Libri ad edictum (comentaris als edictes dels pretors).    o Literatura de problemes: coleccions de casos pràctics entre els que trobem els responsa, els quaestiones i els digesta.   Etapa de decadència: en la qual comença de decaure la potència creadora de la jurisprudència romana.
Cal dir que en aquest període els juristes, quasi sense excepció, están al servei d l’emperador.  A partir de la anarquia militar es produeix una decadència de la jurisprundència.
Apareixen Constitucions imperials (lleis que dicten els prínceps).
També epitome: versio resuimda i simplicada de obres del principat (complexes i poc accessibles dels juristes emperials): 2.5.2 ELS CONTRACTES: -El contracte o conventio és un acord de voluntat que genera obligacions.
-És una relació jurídica entre dues persones (creditor i deutor), en la qual el creditor pot exigir-li al deutor una prestació (una conducta, un comportament o una activitat). Si el deutor no realitza aquesta prestació, el creditor el pot forçar mitjançant la jurisdicció. -Normalment, s’arriba al contracte després d’unes negociacions precontractuals. En el moment que passem d’aquestes negociacions a la realització d’un contracte formal i es generen unes obligacions, neix la perfecció contractual. A partir d’aquesta perfecció, es crea una classificació: -Contractes reals: Es fan a través d’un acord de voluntat i el lliurament d’una cosa. Fins que no s’hagi lliurat aquesta cosa, no es genera el contracte. Destaquen els préstecs, els dipòsits, la penyora...
-Contractes formals: Requereixen un acord de voluntat i una formalitat determinada. Si no es compleix la forma, no hi ha contracte.
Contractes consensuals: Es perfeccionen amb un simple acord de voluntat, de manera que s’accepta un preu o una venta. Dins d’aquests trobem: la societat, el mandat i l’arrendament.
ÉPOCA DE L’IMPERI UNIVERSAL: DRET PRECLÀSSIC I CLÀSSIC: Entre el 509 aC i el 27 aC, Roma es converteix en una potència mundial que controla gairebé tot el Mediterrani (ja no pot funcionar amb el mateix sistema de poder, i l’economia de la zona es basarà ara en el mercat. D’aquesta manera, sorgeix una nova classe privilegiada, la cavalleria). Roma ascendeix definitivament a potència universal amb l’inici de la II guerra púnica (220 aC.).
Al segle I aC. El general Juli Cèsar utilitza el seu exèrcit en benefici propi, s’oposa al senat i es proclama dictador vitalici. Quan l’assassinen, la població es posa a favor del partit de Juli Cèsar (es produeix una guerra civil).
D’aquesta manera, Marc Antoni i Octavi August es presenten com a candidats per liderar el partit. Marc Antoni era el protector del fill de Cèsar amb Cleòpatra i obtenia paral·lelament riqueses d’Egipte. August el qual amb la seva gran oratòria a fet que la población identifíques a Marc Antoni com un faraó per la relació intíma que tenia amb cleopatra.
Per tant, el senat recolza de forma masiva a Octavi, ja que no volen un “faraó” com a Egipte i es funda el Principat amb aquest com a príncep, governant amb el recolzament popular gràcies al seu carimsa i auctoritas.
Tanmateix August, davant l’exaltament del gloriós passat de Roma que hi havia, va legitimar el nou règim i es va presentar a si mateix com el digne continuador de la gloriosa tradició nacional..
3. EL PRINCIPAT (27aC – 235dC).
Amb el principat, l’imperi romà segueix funcionant igual que amb la república.
Durant el principat, contrasten les institucions republicanes, que seguien subsistint –magistratures, senat i assemblees populars-) i el prínceps (qui reunia unls principals poders de la república en la seva persona). De manera que es creà un gran dualisme en l’administració estatal.
August mor sense descendència i adopta al fill de la seva dona (d’un matrimoni anterior), de manera que no deixa clar el sistema de successió del principat, fet que portarà a diverses guerres civils. El 235 dC ningú aconsegueix imposar-se i es proclama una anarquia militar. La successió serà el problema més difícil de resoldre durant el principat: el sobirà no confiava en els més pròxims a ell (com el seu successor o el seu representant), i com a conseqüència s’elimina l’ordenament successori; de manera que, a diferència de la república i la monarquia, el principat es basa en la idea de discontinuïtat jurídica de la magistratura suprema. Així doncs, casi cada canvi de governant es convertia en una crisi política interna: després d’Octavi governaren la dinastia Juli-Clàudia, la Flàvia, la d’antonins i la dels severs, que acaba el 235 dC i es posa fi al principat.
3.1 LES FONTS DEL DRET SOTA EL PRINCIPAT  Les assemblees populars (element democràtic):  Segueixen sense poder ser auto convocades, de manera que es restringeix la seva actuació. La decadència d’aquestes és inevitable, així que l’última activitat es donà el s. I dC. (fet que comporta que el senat experimenti una ampliació de les seves competències). D'aquesta manera no trobem més lleis votades pel poble a partir de i dC Així el  princep evita l'element democràtic i per tant que s’aprobin lleis en contra del seu favor El senat (element aristocràtic):  El príncep omple el senat amb els membres de la seva cort, (ja que molts dels que havien d’estar al senat moren durant les diverses guerres civils). Així doncs, el senat, l’element més difícil de controlar, no consistirà un element d’oposició total.
El Senat deixa d'operar per tant amb independència del princep amb persones afins a aquesta figura.
 Les magistratures (element monàrquic):  El Pretor té un gran poder perquè pot no aplicar una llei exposada del Príncep. És dificil de controlar, El principal problema del príncep és controlar el pretor, donat que aquest pot no aplicar una llei exposada pel Príncep.
Al principi el controlen amb "el nomentament del pretor". També fa que les parts del dret que més interessin al príncep siguin regulades per uns tribunals especials que dependran jeràrquicament del propi príncep, (s’evita que el pretor es fiqui on al príncep no li interessa, rebaixant així el poder del pretor). Al segle II, l’any 130 dC, el príncep encarrega a Salvi Julià, persona molt propera aquest emperador/príncep la redacció d’un edicte perpetu. (edicte que no canviarà mai més i que queda congelat). A partir d’aquell moment, el pretor s’haurà de limitar a cenyir-se a aquest edicte perpetu. I d’aquesta manera es tanca la força creadora del dret del pretor.
El príncep utilitzarà el seu poder per dictar un gran nombre de lleis (el príncep com un poder normatiu: ius novus / constitucions imperials: les lleis que creï el propi príncep).
Ius novum: és l'unica manera en la que es pot innovar el dret.
La voluntat del rei té el mateix valor que una llei aplicada del poble.
CONSTITUCIONS IMPERIALS Els princeps legislaven a través d'una sèrie d'instruments.
Els edictes, el prínceps al igual que els altres magistrats, podía emetre edictes, malgrat tot , aquests no tenien vigència d'un any, sinó que duraven el que durés el emperador.
- Els decrets, que eren les decisions judicials de l'emperador quan era elegit jutge en un conflicte entre particulars. Tenen força de llei i creen precedent jurídic.
- Els rescriptes, que eren les respostes de l'emperador a diverses qüestions jurídiques que formulaven els particulars.
Tenen força de llei i creen precedent jurídic.
- Els Mandats, que eren les instruccions que l'emperador donava als seus funcionaris, i que van anar configurant una mena de dret administratiu. Tenen força general.
Tots aquests instruments són coneguts com "Constitucions Imperials" (leges). També són coneguts com a ius novum (fonaments del dret), per a diferenciar-lo del ius vetus (que comprenia el ius civile i el ius honorarium). Així, el dret imperial va ser canalitzat a través del Cognito extra ordinem, que era un procediment especial per atendre els supòsits extraordinaris, i que amb el temps es va anar convertint en el dret típic.
3.2 IUS CIVILE – IUS GENTIUM – IUS HONORARIUM: Àmbits del Dret: -El ius civile: era el Dret civil en el sentit més estricte de la paraula, era l’autèntic Dret nacional. I estava reservat, exclusivament, als ciutadans romans. Rígid, formalista i basat en respondre les necessitats d’una petita societat agrària com era la Roma antiga. Té una posició de supremàcia davant el ius honorarium. Les fonts eren el costum (mos maiorum) la L12 T, lleis comicials , plebiscitos, senadoconsultos, constitucions imperials, e interpretacions dels jurisconsultos.
Ius Gentium: Destinat a les relacions amb els estrangers. Es tracta d'un nou dret que reuneix els mínims de justícia comuns a tots els pobles del món. Aquest nou dret va ser creat pel pretor pelegrí , figura que va aparèixer al 242 aC que es va encarregar , a més de crear el ius gentium , de crear un nou procediment , el procediment formulari , el qual era més just que l'anterior ( accions de llei ) , a partir del 130 aC se'ls permet als ciutadans romans utilitzar el nou procediment , i en el 17 aC es deroga l'anterior i aquest passa a ser el d' ús normal .
-Ius honorarium (o dret pretori): creat per adaptar els ius civile a les noves circunstàncies. Dret molt més flexible i modern, adaptat a la vida econòmica i mercantil que s’havia anat desenvolupant amb l’expansió política de Roma.
-La creació del Dret pretori es creà mitjançant els edictes, els quals es podien establir per un any sencer (edicta perpetua) o bé s’establien només per a un assumpte concret (edicta repentina). Fins el 130 dC no es va redactar l’Edictum Perpetuum.
-Amb el principat s’introdueix el prínceps, el qual anirà creant el Dret de manera solapada al ja existent.
Efectivament, quan s’esgota el vigor del ius honorarium al 130 Dc, serà el Dret imperial, ius novum, que passarà a dominar tota l’evolució i la seva influència tendirà a incrementar-se amb l’augment de l’absolutisme.
Els princeps legislaven a través d'una sèrie d'instruments: - Els edictes, que tenien la mateixa funció que els dels magistrats, malgrat tot , aquests no tenien vigència d'un any, sinó que duraven el que durés el emperador.
- Els decrets, que eren les decisions judicials de l'emperador quan era elegit jutge en un conflicte entre particulars. Tenen força de llei i creen precedent jurídic.
- Els rescriptes, que eren les respostes de l'emperador a diverses qüestions jurídiques que formulaven els particulars.
Tenen força de llei i creen precedent jurídic.
- Els Mandats, que eren les instruccions que l'emperador donava als seus funcionaris, i que van anar configurant una mena de dret administratiu. Tenen força general.
Tots aquests instruments són coneguts com "Constitucions Imperials" (leges). També són coneguts com a ius novum (fonaments del dret), per a diferenciar-lo del ius vetus (que comprenia el ius civile i el ius honorarium). Així, el dret imperial va ser canalitzat a través del Cognito extra ordinem, que era un procediment especial per atendre els supòsits extraordinaris, i que amb el temps es va anar convertint en el dret típic.
L’ESTAT ROMÀ TARDÀ I EL DRET POST CLÀSSIC 4. L’ANARQUIA MILITAR (235 – 284 dC).
Amb la mort de l’últim Sever (l’any 235), s’acaba el período clàsic i comença una anarquia que portarà a l’Imperi gairebé a l’abisme. Aquesta crisi total s’estendrà tant en l’àmbit polític, com econòmic, social i cultural (només una reforma que abasteixi tots aquests aspectes podrà acabar amb la crisi). Aquesta crisi serà deguda a la debilitació econòmica de l’Imperi causada per les diverses guerres civils. Finalment, l’any 284 dC Dioclesià s’imposa.
5. EL DOMINAT Baix imperi (284 – 476 dC).
La situación de anarquía militar es perllonga fins que l'any 248 dC Dioclecià, puja al poder i aconsegueix restaurar l'ordre a l'Imperi (sortir de la crisi). Aquest nou ordre establert és la monarquia absoluta (el Dominat), on l'emperador ja no és el princeps, si no l'dominus (senyor). Així s'estableix un estat coactiu en el qual les institucions republicanes existeixen però no tenen competència. A més, l'autoritat de l'emperador emana directament de Déu.
A partir d'aquest moment orient i occident es van separant institucionalment, i la separació real es produirà en el 395 dC, quan Teodosi el Gran divideix l'imperi en dues meitats, assignant al seu fill Arcadi la meitat oriental i al seu fill Honori la meitat occidental .
I el 476 dC a la part Occidental, a causa de la crisi econòmica, a les tribus germàniques més romanitzades se’ls hi donen les terres perifèriques de l’imperi per tal que les protegeixin dels invasors. La gent es comença a qüestionar la funció dels impostos, els quals anaven destinats a l’exèrcit. Cada cop és més gran el vincle entre la població i les tribus i s’acaba perdent el control de la major part occidental de l’Imperi. (A Espanya van ser els Visigots).
Al 476 dC mor l’últim emperador a Roma i tots els símbols del poder imperial s’envien a l’imperi d’Orient (actual Istanbul, on governava Vicantí, zona que es va anar recuperant i que no va caure fins el 1453, data que posa fi a l’edat mitjana).
Finalment, l’imperi romà queda dividit entre diferents regnes independents i comença l’edat mitjana. Cada unitat serà liderada per una colònia germànica.
En l'època de l'absolutisme hi ha poca llibertat: els juristes no són tan bons com els de l'època clàssica (dret romà vulgar). En el 527 dC es porta a terme la compilació de Justinià (el més important de l'època post-clàssica).
EL CRISTIANISME I EL BAIX IMPERI -Durant aquest període sorgeixen problemes en les relacions de la Esglèsia cristiana amb l’Estat romà per ambdues parts. De manera que s’aproven els edictes següents:  Edicte de Milan: lliure determinació de seguir la religió dels cristians (313 dC.).    Edicte de Tessalònica: S’eleva l’esglèsia a religió oficial de l’imperi i s’imposa a tots els súbdits (380 dC).  DRET AL BAIX IMPERI: No es va renovar amb força productiva la Jurisprundència romana ja que l’estructura d’un estat absolutista no es un context apropiat pel desenvolupament d’una jurisprundència llibre.
En aquesta època trobem el que s'anomena Dret vulgar o Dret Post-Clàssic, format per erróneas interpretacions dels texts clàssics i també com a conseqüència de concepcions jurídiques de les provincies. Creix anàrquicament arrancant de la pràctica judicial o privada de cada dia, per a ser formulat, amb major o menor fortuna, pels juristes.
Serà durant l’imperi de Constantí que bassaran les corrents del Dret romà vulgar i les clares directrius conceptuals dels juristes clàssics s’abandonaran.
Amb Dioclecià es van fer dos col·leccions privades de les constitucions imperials:   Codis gregorià, desde Adrià fins Dioclecià Codi hermogenià, només constitucions de Dioclecià Els mateixos juristes eren incapaços de comprendre els escrits dels juristes clàssics, de tal manera que en aquesta època va ser habitual el realitzar resums senzills (epítomes) dels escrits dels juristes clàssics. Els resums més destacats són: Les Regles de Ulpià (dels escrits d'aquest autor).
Les Sentències de Paulo (de l'obra de Paulo).
D'altra banda, en un intent de sortir de la confusió sobre les fonts es va publicar l'anomenada "Llei de cites", que establia que només Gayo, Pampiniano, Paulo, Ulpià i Modestino, podien ser adduïts en un judici (el jutge resol a favor de que opinen la majoria d'aquests).
Aquesta llei no va ser capaç de corregir la situació del moment, i en un intent de reorganitzar les fonts del Dret romà, l'emperador Teodosi II va fer un recull dels juristes clàssics i de les constitucions imperials anomenada Codex Theodosianus.
-Les constitucions posteriors es van recopilar en les: novellae post-theodosianae.
Després del fi de l’imperi romà d’Occident, no s’extengueix el Dret romà perquè els reis germànics assumeixen la posició del soberà anterior. De aquí doncs, deriva la vigencia pràctica del Dret Romà Finalment, observem com el Dret romà d’Orient va prendre un gran auge durant el segle V: les aspiracions classicistes dels professors de Dret d’Escoles com la de Constantinoble van ser decisives pel ressorgiment de la Jurisprudència romana. A més, a part d’impartir el saber de les constitucions imperials i de la literatura clàssica, també van tenir molta importància pel bon èxit de la Compilació de Justinià.
1.9 La compilació de Justinià És l’obra fonamental en la història del dret occidental.
Justinià n’és l’autor, era un emperador bizantí que arriba al poder l’any 527 a.C i es planteja un projecte de reconstrucció de l’Imperi Romà per transformar Bizanci en el què havia estat el Principat. I ho va dur a terme a través de: - La recuperació de la part d’Occident del Imperi mitjançant l’expansió militar.
La construcció d’obres públiques que tenien la finalitat de fer de Bizanci una ciutat més monumental que Roma, per això hi destaquem la construcció de l’Església de Santa Sofia, I la Jurisprudència ja que Justinià estava molt interessat en el dret i volia recuperar el nivell científic i tècnic de la jurisprudència de l’Imperi Romà.
Per això va crear una comissió de savis familiaritzats amb els textos jurídics romans de l’època del Principat. Aquesta comissió estava dirigida per Triboniano i va redactar la compilació dividida en 3 parts: Codex, Diges, Institucions.
-La compil·lació de Justinia juntament amb dos annexos (Novel·les i Llibres dels feus) constitueixen el Corpus Iuris Civils.
-Justinià va donar permis als compiladors de modificar els textos per donar la coherencia de tota la recopil·lació. Per tant no estem segur que el text de la compil·lació sigui literal de les seves fonts. Aquests canvis s’anomenen: - Interpolacions: canvis introduïts per la comissió en els textos extrets. Podien fer-ho sempre que fos necessari per aportar més coherència al text, resumir-ho per adaptar-ho, etc. Aquests canvis no estan assenyalats i, per tant, costa reconèixer-los.
La compil·lació serà l'objecte d'estudi jurídic europeu de la universitat fins el segle XVIII * Paràgraf= Pr. Principi (no 1ª), és a dir el primer paràgraf el trobem en segon lloc.
1.
CODEX Col·lecció de constitucions imperials ordenades per conjunts temàtics (compravenda, arrendament, préstec,...) i dividida per 12 llibres.
 1a edició (528-529 d.C) (1r)  Justinià el 528-529 dC pren la resolució de realitzar una recopilació de les leges, o constitucions imperials. I per tant, nomena una comissió d’alts funcionaris, els quals en menys d’un any, acabaran l’obra que rep el nom de Codex. Val a dir que després de la publicació del Codex, i per a resoldre qüestions aïllades, Justinià publicà unes altres lleis, quinquaginta decisiones (les quals avui dia desconeixem).
 2a edició amb la incorporació de les Constitucions Imperials (534 d.C) (3r): Finalment, per harmonitzar el vell Codex amb el Digest i així suprimir les contradicciones dels juristes, després de la publicació del Digest, s’elabora l’edició d’un nou còdex (Codex repetitae praelectionis), que incorporés totes aquelles Constitucions imperials que ell havia dictat durant la redacció del primer.
El Codex consta d’un total de 12 llibres, els quals es subdivideixen en títols. La cita del Codex és una C seguida de 4 números que indiquen llibre, títol, Constitució i paràgraf, respectivament. En anglès utilitzen CJ seguit de 4 números separats per punts. Exemple: C.6,24,3,1 (Nombre; Llibre, títol, constitució i paràgraf).
-Als títuls trobem les constitucions imperials que s’ordenen per ordre d’antiguitat -Està dividit per paràgrafs.
-Cada constitució hi ha un Inscriptio, on posa qui és l’emperador i el destinatari 2. DIGEST (529-533 d.C) -2n- : Una nova comissió, encarregada de reunir el dret o tractats acadèmics dels juristes del Principat (ius) en una grandiosa recopilació ordenada per temes. Va ser formada a partir de juristes i advocats del praefectus praetorio.
Aquests, van acabar el treball en 3 anys i li van posar el nom de Digest. (Aquest està dividit en 50 llibres i alhora en títols).
-El Digest és la font més important de la història del Dret romà.
-En el Digest, l’inscriptio és la referència de l’autor i de l’obra de la qual s’ha tret el fragment. Gràcies a aquests es poden reconstruir les obres dels juristes més famosos del Principat i del baix imperi.
Els fragments del Digest se citen amb una D seguida de 4 números→llibre, títol, fragment, paràgraf, respectivament.
(En anglès és Dig i 4 núms. separats per punts). Exemple: D.28,5,37,1 (Llibre, títol, fragment i paràgraf) Cada llibre té una quantitat variable de títols. Les Constitucions imperials també tenen inscriptios (en el format Emperador + destinatari) i segueixen la mateixa estructura de paràgrafs. Quan les Constitucions imperials es refereixen a algú en concret (destinatari) són rescriptes, i tenen un abast concret, no públic). També tenen subscriptio (lloc i data en la qual s’han dictat).
3. INSTITUCIONS (533 D.C) -3rTambé, sota la dirección de Triboniano, es va fer un Manual Introductori pels que s’introduïen en l’estudi del Dret.
Van agafar com a referència el manual del jurista Gaius del segle II.
Les Institucions conten de 4 llibres de diverses temàtiques. Cada unitat temàtica rep el nom de “títol” i cada títol té una rúbrica (títol de títol, explicant de què va en color vermell). Dins de cada títol hi ha paràgrafs. A l’hora de numerar els paràgrafs, el primer paràgraf és el segon. El primer paràgraf s’anomena principium. Per citar-los, s’utilitza la lletra I majúscula seguida de 3 números separats per comes: el primer representa el llibre, el segon representa el títol i el tercer, el paràgraf→IJ(no.La majoria d’idiomes ho citen així però en anglès solament I).Exemple: I.2,12,1 (Llibre, títol, paràgraf) 4. ANNEXOS: 4.1. Novel·les 4.2. Llibres dels feus 4.1. NOVEL·LES: Un cop tancada la compilació de Justinià, tant Justinià com els emperadors posteriori van seguir dictant Constitucions Imperials, les quals van quedar recollides al document anomenat Novel·les (constitucions noves). A partir de l’Edat Mitjana, es van ANNEXAR les 168 Novel·les a la Compilació i per tant, s’aplicava tant les novel·les com la compilació (són importants pq quan apliquen el dret romà, també s’aplica les novel·les).
4.2. LLIBRES DELS FEUS: Durant l’Edat Mitjana es va incorporar com a segon annex uns llibres amb normes feudals, ja que havien trobat a faltar aquestes normes en les redaccions anteriors. Aquest 2n annex va rebre el nom de Llibres del Feus i també es va incorpora al currículum acadèmic.
Finalment, al s. XVI es crea el CORPUS IURIS CIVILS (Cos del Dret Civil), un document format per la Compilació de Justinià i els 2 annexos posteriors.
OBRES IMPORTANTS: El 95% del coneixement que tenim del dret romà prové de la Compilació de Justinià. La comissió compiladora tenia autorització per produir canvis, que es coneixen com interpolacions.
El 5% de les altres obres de dret romà no s’han modificat i es valora qualitativament.
1. INSTITUCIONS DE GAIOS: Només trobem una obra del Principat sobre el dret romà: Institucions de Gaios, manual del segle II aC, escrit pel professor Gaios i dirigit als seus estudiants. No només explicava com era el dret de l’època, sinó també el d’abans. Es va tornar molt popular en la seva época i a principis del segle XIX, un estudiós alemany, Nivoa, va descubrir a Verona el text de Gaios en un PALIMPSEST, a sota d’un llibre religiós. És important perquè: 1*Important perquè, ens permet observar de manera directa el dret romà, sense modificacions.
2*Abarca molts temes, al ser un manual 3*Explica també l’historia del dret.
4*És molt important, ja que ens ha fet entendre que algunes normes del Codi Civil que tenen la voluntat de continuar la tradició romana es basen en interpretacions equivocades del dret romà.
2. EPÍTOMES Els epítomes són→versions están molt resumides i simplificades d’obres clàssiques. Per aquest motiu. Té el problema de què està molt manipulat i modificat.
Però a part d’aquestes fonts també tenim diverses fonts literàries: 3. FONTS LITERÀRIES: descripcions de judicis, entre d’altres. El inconvenient és que no precisa amb vocabulari degut a seu poc coneixmenet jurídic.
4. LES FONTS EPIGRÀFIQUES I PAPIROLÒGIQUES.
Els trobem en PAPIRS. El problema dels papirs és que només se’n convserven a Egipte degut al seu clima sec. Trobem contractes, lleis municipals... Pel que fa els contractes.. a Egipte són elaborat de manera diferent a Roma.
5. LEX IMITANA (llei de bronze). És un dret romà que es publicava en moltes ciutats de la Bètica, sobretot al segle I ac o dc?? en moltes ciutats de la Bètica, gran part dels habitants es van obtener la ciutadania romana. El dret romà s’establia en aquesta Lex Imitana, que es publicava publiques a les ciutats.
6.
Un autor va copiar lletra per lletra aquesta llibre abans de que és deterioresl QUIN LLIBRE? Lex imitana????? Cap a l’any 110, es descobreix el manuscrit de Florentina i s’elabora el text de la Vulgata, sobre el qual van treballar els juristes medievals.????????????????????????????????? 6.2 DESPRÉS DE LA COMPILACIÓ DE JUSTINIÀ -Al segle VI dC L’emperador Justinià decideix fer una compilació (reunió enciclopèdica i conjunt d’escrits jurídics constitucionals imperials de l’època del Principat). Serà l’anomenada Compilació de Justinià.
-Aquesta compilació no té gaire èxit en el seu temps però al segle XI al nord d’Itàlia (Bolonya) comencem a trobar professors que reuneixen estudiants per a explicar-los el contingut d’aquestes compilacions. La categoria tècnica d’aquestes compilacions és molt superior a la que s’havia vist fins aleshores, es dona origen a les universitats.
-A partir d’aquí, es van creant universitats a altres països europeus on s’ensenya el dret del Principat. Aquestes compilacions es van convertir en l’únic objecte d’estudi per a qualsevol estudiant de Dret fins el segle XIX. Aquell Dret de les compilacions que s’explicava a les universitats s’aplicava a molts tribunals europeus.
-Al segle XIX i al XX la major part dels països eliminen la vigència de la Compilació i eliminen l’estudi d’aquesta compilació com a element essencial de l’estudi de Dret. A Espanya, el dret de la compilació va estar vigent fins el 1889. A Catalunya va seguir vigent fins l’any 1960.
-La Compilació de Justinià és l’enciclopèdia jurídica més transcendent de la història d’Europa  Cal dir doncs, que la compilació de Justinià posarà fi a l’evolució jurídica romana (que arribà al seu punt àlgid gràcies a Justinià).
7.1 ELS GLOSSADORS (S XII – XIII) Al Nord de Itàlia, es comença a ensenyar un dret molt antic que ja no estava en vigor (origen universitat). Aquest tipus d’ensenyament comença a Bolonya i durant el segle XII es creen universitats similars per tot Europa, de manera que s’explicava el mateix que a Bolonya.
Aquest aprenentatge té molt èxit, donat que la qualitat tècnica del dret de la compilació era molt superior, en relació a qualsevol text de l’època (s. XII – XIII).
A més, tots els reis d’Europa comencen a considerar com a fet important que tots els juristes que treballen per ells estiguin ben formats. Així doncs, anar a la universitat esdevé un requeriment important per trobar feina en una cort o un tribunal (es demana que hagin anat a la Universitat i que siguin propietaris d’una compilació de justinià).
L’ensenyament d’aquest dret té molt èxit, i com que els estudiants d’aquest dret ocupen les places de més importància en les corts i tribunals. Aquest dret, el dret romà, entra en vigor a la majoria de països europeus, de manera que qualsevol litigi acaba discutint-se a partir d’aquest dret.
A la major part dels països europeus el dret està format pel dret local i el dret comú (ius commune). El dret comú és el dret del Corpus iuris Civilis i el Corpus iuris canonic.
L’ensenyament laic necesita una formació de qualitat per tal de competir amb el l’ensenyament del dret eclesiasitic. Quan un jutge havia de decidir, primer mirava les normes del dret local i si no trobava la norma en qüestió, recorria al dret comú.
Les explicacions d’aquests professors (glossadors) consistien en llegir els textos del que s’estava explicant, i després es comentava la lectura. Els estudiants en principi copiaven el text i després escrivien el comentari. Posteriorment, determinats empresaris ja et venien la compilació de justinià i per tant, només calia escriure els comentaris. Després, es varen començar a vendre aquestes compilacions amb les glosses incloses, donat que aquests apunts es van anar estandarditzant. Per tant les opinions dels glossadors ens ha arribat per les glosses o anotacions que havien fet els estudiants. (Aquests professors de l’època reben el nom de glossadors ja que les glosses era la tècnica d’estudi) Característiques del ensenyament dels glossadors: • No tenien anàlisi històrica: Explicaven la compilació de justinià com si hagués estat escrita en un sol dia.
-Com no interessa la perspectiva histórica, desapareix l’inscriptio.
• No utilitzaven materials externs: explicaven el Dret sobre la base del propi Digest.
Tampoc utilitzaven ni sentències del tribunal de la pròpia època, ni dret local ni dret canònic... Es basaven en la pròpia interpretació de la compilació de justinià. Era un objecte d’estudi autònom • No fan un anàlisi filològic: No llegeixen grec, ni tenen coneixements profunds de llatí clàssic, això vol dir que molts dels textos els interpretaren equivocadament, ja que no s’entenia el significat adequat de la paraula.
18 Irneri és un dels glossadors més coneguts. I Acursi és un dels redactors de glosses més coneguts de l’època (que va reunir, cap a mitjan del s. XIII tota la labor dels seus predecessors en l’anomenada Glossa magna, que a partir d’aquella l’època, sol anar acompanyada dels manuscrits del Digest.
7.2 ELS COMENTARISTES (S. XIII – XV) (Postglossadors o consilatiores) .
Al s. XIII es produeix un canvi important en la metodologia del ensenyament del dret, sobretot per la influència de la escolàstica. I comença una nova època de coneixement, sorgeixen els comentaristes.
Els comentaristes són professors, que divergeixen dels glossadors, donat que aquests professors també treballen assessorant i fent dictàmens per a la pràctica (el professor ja no està distanciat totalment del dret). Així doncs, els comentaris apliquen el enseyament del dret a la pràctica jurídica.
- No fan anàlisi històrica ni tampoc anàlisi filològica ja que ni saben grec ni llatí.
- Però sí que fan servir materials externs degut al seu gran coneiximent jurídic per comentar i analitzar la Compilació de Justinià. Per tant els comentaristes també tenen en compte el dret canònic (papa) i el dret local.
Els comentaris volen donar una guia a qui aplica el dret: adapten el dret a la mentalitat i a la manera de fer de l’Europa de l’època, es a dir, a l’Europa medieval.
Els comentaristes són la clau per entendre perquè el dret romà pot sobreviure a l’Edat mitjana (són el pont necessari d’adaptació d’un dret molt antic a les necessitats de l’època medieval).
Destaquen Bartolo de Sassofenato. Els comentaris són tan famosos i tenen tanta importància les seves obres, que hi ha advocats que no tenen la pròpia compilació de justinià, sinó que tenen una còpia dels comentaris de Bartolo (tenen millors arguments).
7.3 LA RECEPCIÓ És el procés de difusió del Dret romà, a partir de la baixa Edat Mitjana, a través de tota Europa.
7.4 L’HUMANISME JURÍDIC (SEGLE XVI-XVIII) El segle XVI entra en crisi el comentaristes amb la nova tendencia l’humanisme jurídic.
La crisi ve produïda perquè entre la gent de classe alta es posa de moda donar una formació humanística. El mètode comentarista no cau en desús, ja que es seguirà practicant fins el segle XIX, però començarà a competir amb el metòde humanista.
Per tant al segle XVI trobem dos tipus d’universitats per estudiar drets: els que segueixen el mètode comentarista i i els que segueixen el mètode humanista.
- Com que els principals comentaristes són italians, la seva técnica s’anomena nos italianis Els primers humanistes, són françesos(destaca Cuiaci), per tant la seva técnica o manera d’ensenyar el dret romà s’anomena mos gallicus.
A partir del s.XVI, els nens es formen amb l’humanisme (moviment cultural que s’imposa al renaixament i es basa en la recuperacio de valors i de l’estetica romana o grega).
Aquests nens i adolescents veien quan estudiaven a la manera francesa, que els comentaristes no explicaven en acord al sentit originari però no era així ja que a ells els no els interessava el passat sino els importaven la manera d’aplicar textos als tribunals del present. Per tant els estudiants consideren que es una traició a la veritat i a la funció de la universitat, ja que pensen que la universitat no s’ha de abastar només en la formació o la pràctica, sinó també en la veritat. (Als professors els interessava la utilitat, als humanistes la veritat).
Es dóna als humanistes l’oportunitat d’ensenyar a les universitats de França, principalment. Més tard, les universitats es van estendre per Europa, van destacar sobretot a la península ibèrica i als països baixos en els segles XVII-XVIII.
Els humanistes tenen: - un anàlisi histórica, utilitzen materials externs (la arqueología, la literatura clàssica), per tal de descubrir el seu sentit complet de la veritat”” -fan un anàlisi filológica: allunyen la clase de la pràctica jurídica (praxis). Aquesta tendencia es mantindrà fins quasi ultimament 7.5 LA PANDECTÍSTICA (segle XIX): L’humanisme té un impacte important perquè fa que el jurista sigui cult però desvincula la docència universitaria de la pràtica.
A partir del segle XIX es produeix la codificació: es propugna tenir un Dret més simple, més accessible. La proposta que es fa és escriure el Dret en l’idioma de cada país i no sobre la base de resolució de casos sinó amb forma de normes abstractes: “al que faci X li passarà Y”.
D’aquesta manera, el Codi és la llista de normes abstractes numerades.
Per tant, a partir del segle XIX les universitats humanistes perderan interès perquè les universitas canvien: passen a donar les clases en la llengua hivernacle (del lloc on s’ubiquen), convertint la docència en un àmbit més local i ja no tant continental. Per tant en cada lloc analitzen i interpeten el dret de manera diferent.
Al segle XIX es començarà a produir la codificació: A poc a poc els països en diferents moments deroguen la compilacio de justinià i desenvolupen el seu propi codi civil.
Trobem una època on hi ha universitats que estudien el codi civil del seu país, i també universitats on encara ensenyen la Compil·lació de Justinià perquè segueix en vigor.
El codi civil de frança provoca un gran impacte, i els paisos en els quals no es codifica (no volen establir un codi civil), els professors han de crear un dret competitiu front el dret codificat, necessiten una alternativa metodològica perquè el seu dret sigui igual de pràctic i útil que els països que l’han codificat (És millor perquè s’entén i està més breu).
Tots els països que no codifiquen i mantenent vigent la Compil·lació de Justinià, seguiran el model d’Alemanya, on els profesors creen el moviment anomenat pandectística. Com que els avantatges de codificar són l’Idioma i la sistemàtica, creen uns manuals en els qual exposen el dret romà sense derogar-lo,en alemany i de manera sistematitzada, facilitat l’accés dels textos a tothom.
Ha esta molt influent en la ciencia jurídica europea, ja que la major pat dels jutges el que faran serà anar als principals manuals pandectístes i ho agafaran de referència.
ESPAÑA Espanya té mols problemes per implementar el codi perquè les corts catalanes el sabotegen ja que no volen que es derogui el dret civil especial de Catalunya. Un dels principals elements que no els agrada és el repartiment de l’herència, que en el dret castellà divideix en tres terços: el de lliure disposició, que es deixa a qui es vulgui; un segon terç que es deixa als fills; i el terç de millora, que s’ha de deixar a qualsevol descendent. A Catalunya, que s’aplica dret romà, tres quartes parts són de lliure disposició i, l’última part, va pels fills. A finals del 1889 s’aprova el Codi Civil Espanyol, que té una particularitat que el fa diferent als altres codis civils, i és que només elimina la legislació anterior en aquells territoris en què hi hagués la legislació castellana anterior, i on no hi fos, el codi civil que tinguessin romandria de manera preferent. Per això, a Catalunya, es segueix aplicant la compilació de Justinià i el dret local. Ara bé, aquests drets locals s’han de compilar, però per diversos motius aquesta compilació catalana s’allarga molt i no s’aprova fins l’any 1960, moment en què passa a aplicar-se la compilació directament.
Posteriorment, als anys 2000, s’aprova el Codi Civil de Catalunya. És per això que els juristes catalans tenen una gran influència de la pandectística catalana Per una banda trobem el codi civil española (1889), que segueix el model francés.
Aqesta tardanía es degut al conflicto territorial que tenia. Al 1851 (garcia nsoeke) va intentar eru n codi civil unificat per tota Espanya, i els diputats catalans (q eran necessaris per la majroa) van sabotejar l’arpovació ja que provocava la derogació del codi civil català, diferenciat del castella ; perquè estaba basada en la normativa tadicional castellana per tota espanya. Exemple: La normativa castellana tradicional contempla que 2/3 són pels fills. Pel codi civil català, només ha deixar als fills ¼ per repartir, això va comportar la creació de l’hereu i, s’evitava repartir el patrimoni familiar.
Al 1889 es va aplicar el codi civil castellana, ab la particlaritat de la no-aplicació a aquells territorisque tenia un codi civl propi diferent al español. Per tant codifica el dret castellà, però no l’unifica per tot el territorio nacional.
Aquells territors que no s’aplica, han de donar forma al seu dret, han de convertir el dret compilar en forma de codí, i de mentres que no s’aproba, s’aplica la compil·lació de justinia, fins el 1960, any que se aprova el codi civil català. Fins llavors s’aplicava la compilacio, juntament amb els drets tradicionals català Els juristes catalans no requereix codificació perquè segueix el models dels pandectites espantols. No poden codificar a causa de cc español del 1889, que només li permet compil·lar.
Tenen vissituds particulars amb influencia de dret romà i pandectistica alemanya.
CC de Catalunya regula totes els aspectes menys les materies que se’n carrega la constitució.
El codi civil de Catalunya és molt variat. El equip que la formulat és molt diferent tant metodologicment com ideologicament, i això es veu reflectit en el text ja que té aspectos conservadors i innovadors. És desiguatl per part de la qualitat-tècnica CCespantol, segueix el codi civl francés, i el també el dret tradicional castella (herències…) A Espanya, el 1851 es va estar a punt d’aprovar un codi unificat per tota Espanya que derogués la Compilació de Justinià. El problema van ser els diputats catalans, que van boicotejar l’aprovació del codi perquè aquest recollia el Dret castellà i hi havia algunes normes que la burgesia i els terratinents catalans no volien que s’apliquessin a Catalunya. Com per exemple la legítima (la part de l’herència que necessàriament havia d’anar¼partalshaviafills) .d’anarEnDretalscatalà,fills.En canvi, en el Dret tradicional castellà, és diferent: 2/3 necessàriament havien d’anar als fills i descendents. Al final es va aprovar el Codi l’any 1899, que no era igual al de 1851. La principal novetat del codi de 1899 és que aquest no derogava tots els Drets anteriors, Només tenia efecte derogatori en aquells territoris que no tenien el Dret tradicional castellà.
El que sí que deia el codi era que aquells territoris que tinguessin un Dret tradicional que no quedava derogat pel Codi havien de compilar. El Dret català es va redactar en forma d’articles en castellà: és la Compilació catalana (no es podia innovar, si es tractés d’un codi, sí que es podria innovar). Qualsevol norma que es volgués incorporar havia de ser demostrada que tingués un antecedent al Dret tradicional de Catalunya. En el moment en què surt la Compilació catalana de 1960 és el moment en què es deroga la Compilació de Justinià. La Compilació catalana té arrels en la Compilació justiniana i pren molta influència de la sistemàtica dels manuals pandectistes.
Un cop feta la Compilació catalana. Apareix la idea de fer un Codi Civil de Catalunya alternatiu a l’espanyol. La idea és que s’exclogui el Codi Civil espanyol excepte en aquells aspectes que digui la Constitució. El Codi Civil de Catalunya s’ha aprovat en aquests últims 10 anys i hi té molta influència Alemanya.
A les universitats espanyoles, des del segle XIII s’havia aplicat el sistema de mos italicus. La influència del mos gallicus es produeix essencialment al segle XVII a Castella (universitat de Salamanca) i al segle XVIII a Catalunya (universitat de Cervera) i a València.
Al segle XIX–XX, des del punt de vista del Dret en vigor, hi ha influència francesa i des del punt de vista del Dret acadèmic, hi ha influència alemanya.
A les universitats, els professors es formen a Alemanya perquè és el destí tradicional dels professionals de Dret espanyol. Tot i així, a les universitats espanyoles s’explica amb l’ordre d’Alemanya i no quadra l’ordre del Codi Civil espanyol amb l’ordre d’ensenyament del Dret a les universitats. (Es produeix una paradoxa).
La influència alemanya és important perquè a l’any 1900, entra en vigor el Codi Civil alemany (BGB). Per tant, acaba codificat.
.- La recepció del dret romà a Europa 2.1 Glosadors i post-glossadors Durant el segle XII es va produir un ressorgiment jurídic a Europa, que es basava íntegrament en el Corpus iuris civile. En aquest moment, la forma de literatura jurídica més característica és la glossa, que eren les anotacions entre línies o paraules concretes dels textos jurídics.
Una tasca similar és la que duen a terme els comentaristes (comenten tot un títol del Digest i l'adapten a la realitat del moment).
Després dels glosadors (els que realitzaven les glosses) apareixen els post-glossadors, que ja aprenen no només a fer aclariments dels textos jurídics, sinó també a comentar grans parts.
2.2 El procés de recepció El dret romà, amb la configuració rebuda pels glossadors i post-glossadors, es va difondre a partir de la baixa edat mitjana per tot Europa, convertint-se en el dret vigent i donant lloc al fenomen de la recepció. El dret romà en aquesta època és conegut com ius commune.
El Corpus Iuris Civilis juntament amb la tasca dels glossadors i els comentaristes és el que es coneix com la recepció (fenomen de divulgació durant tota l'Edat Mitjana per tot Europa), és el ius comune.
2.3 L'humanisme jurídic Aquest concepte fa referència a l'època del renaixement, on s'aborda l'estudi del dret romà des d'una perspectiva històrica, com un producte del passat. El dret romà, per tant, ja no és del present, sinó una herència històrica.
2.4 La pandectística El moviment pandectista neix a Alemanya de la mà de Savigny. Aquest moviment neix amb vista a la unificació alemanya per diverses raons. Cada lander tenia el seu propi dret i Alemanya volia perfilar-se com una potència industrial de primera línia. A més, els diferents drets no tenien un dret de la propietat, ja que tractava situacions de copropietat. En canvi, el dret romà configura un dret de la propietat individual molt fort (tot i que reconeix les situacions de copropietat i les seves sortides). Així doncs, els pandectistas tendeixen cap al substrat històric comú com el del dret romà, i prenen les institucions que serviran per unificar Alemanya i mostrar-la com una potència.
Com ja hem dit, Savigny lidera aquest moviment, i es desenvolupa en els escrits dels escrits dels juristes clàssics, adaptant-los a la nova situació del moment.
...

Tags: