3- Papat y monaquisme (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 14
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

Papat  i  Monaquisme  a  l’Alta  Edat  Mitjana  (tema  5  del  Manual,  p.  37)     (el   que   importa   d’aquest   tema   són   els   apartats   sobre   Papat   i   Monaquisme,   ho   altre   no   es   tan   necessari   d’aprendre,   només   ho   més   bàsic)   La   fi   de   l’Imperi   Romà   d’Occident   va   consumar   la   dispersió   de   forces   polítiques   i   culturals   ja   esboçada   anys   enrere.   Encara   que   enmig   d’enormes   dubtes   i   dificultats,   l’Església   va   apresurar-­‐se  per  erigir-­‐se  com  la  nova  força  unitaria.   Tradició  cultural  romana     • Roma  continua  dominant  mitjançant  unes  elits.   • No  es  preocupa  de  l’educació  i  formació  dels  pobles  sotmesos.   • Funcionen  fins  ben  tard  les  Escoles  municipals.   • Escoles  del  gramàtic.  (ús  de  manuals  amb  nocions  de  geografia,  història,  filosofia…)     Idea   de   la   perduració   de   la   tradició   cultural   romana   en   mans   d’unes   elits   laiques,   però   sobretot   eclesiàstiques   (monjos   i   papat)   à   ells   garanteixen   la   continuació   del   saber  antic.  Isidor  de  Sevilla,  Boeci,  Cassiodor,  són  els  últims  romans,  els  salvadors  del   que  es  pot  de  l’herència  cultural  romana,  tot  i  que  adaptant-­‐la  als  interessos  de  bisbes,   eclesiàstics...     Molt   important   la   perduració   de   l’educació   del   saber   clàssic   à   l’escola   romana   no   desapareix   del   tot   a   occident,   hi   ha   espais   on   continua.   Ex:   Ravenna,   Roma,   Bolonia,   Florència...   (són   la   majoria   ciutats   italianes,   algunes   de   Provença...)   on   es   paga   als   homes   del   saber   per   mantenir   el   nivell   de   l’educació   dels   joves.   On   més   perdura   aquesta  escola  municipal  és  a  Itàlia.   Escola   del   gramàtic,   la   més   important,   per   aprendre   a   llegir   i   escriure,   és   l’escola   on   no   només  és  llegeix,  sinó  que  es  tracten  textos  que  poden  ser  d’utilitat,  com  els  d’història   clàssica,   geografia,   filosofia...   i   dret,   dret   sobre   tot   a   Bolonia,   Florènica   i   Ràvena,   perquè  no  hi  ha  res  més  exacte  que  el  dret  romà.  Aquest  té  una  lectura,  està  ben  escrit,   no  dona  peu  a  altres  interpretacions.  És  el  que  millor  transmet  unes  idees  amb  precisió.   Així,   d’aquí   surten   bons   juristes,   com   es   feia   en   el   món   romà.   El   dret   romà   es   converteix   en   llibre   de   text   escolar,   i   això   fou   el   que   salvà   al   dret   romà.   Així,   per   aprendre   la   llengua   s’usaven   altres   branques   del   saber,   llibres   de   diverses   matèries,   entre  elles  el  dret.     • Les  epístoles,  entre  Ausoni  i  Pauli  Nola  ens  parlen  d’una  llerda  estancada  en  el  passat   davant   Tarraco   i   Barcino.   Tot   i   que   ens   parlen   d’un   professor   de   retòrica,   de   nom   Flaviani,  especialitzat  en  oratòria  tècnica  i  artística,  típics  de  ciutats  amb  moviments  i   inquietuts  arquitectòniques.     Mirar  els  testimonis  de  Lleida  (no  són  casos  únics,  n’hi  a  molts,  i  a  Itàlia  encara  són  més   abundants)     • Escola   del   retòric   (per   dominar   l’oratòria:   dispositio,   elocutio,   articulatio).   Demóstenes,   Ciceró   (De   oratore),   Retòrica   a   Herenni,*   Quintilià   (Institutio   oratoria),   Lactanci  (és  considerat  el  Ciceró  cristià,  v.  313)   • Dialèctica.  Declamationes:  contraversiae,  suasoriae.   • *Fixa  els  passos:  Inventio,  dispositio,  elocutio  i  pronunciatio.   1     Fins   S.   XI   à   L’escola   del   retòric   és   la   més   important,   perquè   suposa   que   l’alumne   sap   llegir   i   escriure   correctament,   i   això   val   per   expressar-­‐se   bé,   escriure   bé.   Retòrica   pensada   sobretot   per   l’oratòria.   Els   papes   prediquen,   els   bisbes   escriuen   epístoles...   i   tot  ha  de  fer-­‐se  amb  exactitud,  com  amb  el  dret  romà.     No     perdran   els   clàssics   importants   com   Ciceró,   Demòstenes...   La   Retòrica   a   Herenni   segueix  sent  també  una  obra  de  referència.  No  se’n  coneixia  l’autor,  però  és  el  que  més   van   utilitzar.   L’hispà   Quintilià   amb   la   seva   obra,   és   una   altra   que   apareixerà   sempre,   servirà   com   a   model.   I   Lactanci   que   s’ha   vist   com   el   Ciceró   cristià,   però   no   és   tan   utilitzat  com  ell  a  l’Alta  E.Mitjana.   L’altra  de  les  parts  del  Trivium  es  la  dialèctica,  discutir,  treure  els  arguments  a  l’altre,   no   només   saber   escriure   i   expressar-­‐se   com   la   retòrica.   És   saber   convèncer   i   serà   la   gran  eina  dels  eclesiàstics,  sobretot  per  refutar  les  heretgies  que  no  deixen  d’aparèixer   durant   l’   Alta   E.Mitjana.   Advocats,   juristes   i   eclesiàstics   ho   tenen   com   el   seu   gran   objectiu.   En   el   futur,   ningú   entrarà   en   la   universitat   sense   passar   per   l’escola   del   gramàtic  i  del  retor,  i  a  vegades  de  dialèctica,  conegudes  com  facultats  de  l’art.     La  cultura  eclesiàstica     • Sant   Jeroni   (347-­‐420)   (s.   IV-­‐V)   →   traducció   de   la   Bíblia   al   llatí   sobre   text   hebreu   →   rivalitat   amb   la   versió   grega.   La   versió   llatina   s’imposa   a   Occident   (Vulgata),   fou   revisada  per  Alcuí  de  York  en  el  marc  de  l’Escola  Palatina  d’Aquisgrà  i  després  per  la   Universitat  de  París  (segle  XIII).     • Fou  la  NORMA  del  llatí  vulgar  medieval.   No  és  tampoc  cert  que  tots  els  clergues  tinguin  un  nivell  tant  alt  en  gramàtica,  i  el  món   eclesiàstic  ho  veu  un  problema.  Deixant  de  banda  si  han  dominat  o  no  la  retòrica  i  la   dialèctica,  parlem  de  que  alguns  clergues  ni  tan  sols  saben  llegir.   La   eina   +   important   de   qualsevol   eclesiàstic   à   Sant   Jeroni,   qui   parla   de   l’expansió   germànica  per  Europa,  també  va  fer  la  traducció  del  grec  i  l’arameu  de  la  Bíblia,  al  llatí,   és  la  seva  gran  obra,  i  marca  els  temps.  Això  és  el  que  es   recitarà   a   les   parròquies,  la   Vulgata,   en   el   llatí   que   la   gent   entén,   que   acaba   sent   la   pauta   que   adopta   l’Església.   El  llatí  que  encara  usa  l’Església  es  el  que  va  pautar  Jeroni.  Aquesta  llengua  vulgar  en   la  que  escriu  el  text  és  la  que  passarà.  La  seva  Bíblia  s’estén  per  tota  la  cristiandat.  El   llatí  vulgar  fa  la  funció  d’uniformització  lingüística,  com  ara  TV3.  És  converteix  en  la   llengua  model  de  referència,  a  diferència  de  la  que  tenen  las  lleis,  que  les  llegien  molts   pocs,  mentre  que  els  textos  sagrats  es  llegien  arreu.   Jeroni   fa   només   una   copia   de   la   Vulgata,   i   després   altres   en   fan   més,   però   el   que   passa   llavors  es  que  les  copies  de  copies  de  copies,  fins  el  segle  VIII,  acaben  molt  alterades,   fins   que   els   carolingis   ordenen   una   revisió   profunda   dels   textos   sagrats,   que   ja   no   s’entenen,   que   surten   disbarats...   Ja   no   hi   hauria   bons   llatinistes   a   Europa   per   les   transformacions,   i   llavors   es   busquen   escoles   catedralítiques   i   monastiques   d’Anglaterra  on  no  s’ha  facilitat  aquesta  vulgarització   à  la  correcció  que  fa  Alcuí  de   York   y   altres,   són   els   que   fixen   la   gran   pauta   que   ha   durat   fins   ara.   Així,   es   deu   als   carolingis.   Però   després   tornarà   a   passar   al   mateix   i   al   segle   XIII,   la   universitat   de   París,  on  estudien  els  clergues,  fan  una  altra  profunda  revisió.   Així,   l’ideal   de   Jeroni   era   la   pauta   del   llatí   vulgar   medieval   i   dura   fins   mitjans   XIV,   quan   veuen   que   el   llatí   dels   eclesiàstics   i   de   les   universitats,   és   un   llatí   que   fa   pena.   Seran   els   primers  humanistes,  que  buscaran  i  recuperaran  els  textos  clàssics  per  buscar  la  puresa   de   la   llengua   i   de   la   Vulgata.   Es   busca   sobretot   Ciceró.   Petrarca,   al   XIV,   és   el   primer   impulsor  d’això.       • Agustí  d’Hipona  (354-­‐430),  autor  de:  (no  cal  saber-­‐ho,  només  els  marcats)     2     -­‐  Contra  academicos      -­‐  Soliloquia      -­‐  De  beata  vita  (se  feliç  amb  el  que  tens  tu  mateix  i  amb  la  vida  solitaria)    -­‐  De  ordine      -­‐  De  libero  arbitrio     -­‐  De  vera  religione      -­‐  De  catechizandis  rudibus      -­‐  Confessioni  o  Confessiones     -­‐  De  trinitate      -­‐  De  civitate  dei     Agustí   d’Hipona   à   moltes   obres.   No   és   un   home   vulgar   com   Jeroni,   sinó   que   escriu   molt  bé.  Obres  referència  per  teòlegs  i,  també,  de  llengua,  es  una  referència  literària.   San  Agustí  es  seguirà  gran  part  de    l’E.Mitjana.     • • Nova  concepció  de  l’Estat,  pessimista:   L’Estat  és  tan  sols  un  mal  necessari,   no   és   el   lloc   on   l’home   es   pot   i   deu   realitzar-­‐se  en   plenitud,   com   havia   dit   Aristòtil.   Per   Agustí   i   l’agustinisme   l’Estat   és   una   cosa   provisional,  destinada  a  desaparèixer  quan  arribi  el  regne  de  Déu.   • • • Actituts:     REBUIG:     Sidoni   Apol·∙linar,   bisbe   de   Clermont   (471),   profundament   antigot   i   antigermànic.   Home  de  profunda  cultura  retòrica    i  erudita  (vist  fragments).   COL·∙LABORACIÓ:     Salvià  de  Lerins  (ja  n’hem  vist  fragments).   Boeci:  sap  grec  →  accès  a  la  filosofia  grega.   Tradueix  Aristòtil  (és  el  que  queda  a  l’Alta  E.M.),  Plató,  i  la  Isagoge  (lògica)  de  Porfiri.   Autor  de  la  Consolació  de  la  Filosofia.   Isidor  de  Sevilla:  autor  de  les  Etimologies.     • • • • • •   • • A  principis  del  segle  V,  Marciano  Capella,  al  “De  nupciis  Philologiae  et  Mercurii”  fixa  les   Set   Arts   Liberals   (Trivium   i   Quadrivium)   à   és   el   gran   estructurador   de   les   arts   lliberals.   Isidor  de  Sevilla  (570-­‐636)  escriu  les  “Etimologies”     Mirar   text:     Estidus   de   Wilfrid     a   Roma   (653)à   mostra,   a   través   de   la   vida   d’un   Sant,   com   s’havia   d’educar   un   noi   a   l’Edat  Mitjana.  És  el  fragment  de  la  vida  d’un  Sant,  és  l’única  informació  per  saber-­‐ho.  No  es  menciona  la  vulgata!  Vol   dir   que   no   a   tot   arreu   era   tant   important.   Ell   estava   a   Anglaterra,   a   Lindisfarne,   on   hi   havia   un   embroll  religiós   amb   cèltics...  (tonsura  à  tallament  dels  cabells  per  entrar  a  un  ordre  eclesiàstic).   Roma  es  el  centre  del  saber.  Estarà  molt  destruïda,  però  seguirà  sent  un  centre  essencial  del  saber.         EL  PAPAT      (aquí  comença  el  que  és  important!)  (p.37  del  Manual)     Papat  i  monjos  à Marca  l’Alta  Edat  Mitjana  i  la  Baixa  també,  manaran  i  tindran  gran  pes.   A  Occident,  els  papes  i  bisbes  van  heretar  una  estructura  política  en  irreversible  desintegració  i   passaren  així  a  ser  els  intermediaris  naturals  entre  l’element  indígena  i  els  invasors  bàrbars:  El   papa   Lleó   detenint   Àtila,   San   Agustí   defensant   Hipona   o   Sidoni   Apolinar   negociant   amb   els   visigots...  Els  papes  i  bisbes  van  anar  imposant  el  seu  prestigi  front  els  monarques  germànics  i   els   emperadors   de   Constantinoble.   Així,   Gelasi,   el   494,   enviava   una   carta   a   Anastasi   on   s’esdevenen  els  fonaments  de  la  tesis  medieval  dels  dos  poders:  la  potestat  reial  i  la  sagrada   3     autoritat   del   Papa,   que   estava   a   un   plànol   superior,   tot   i   que   no   impedí   que   els   emperadors   d’Orient  imposessin  els  seus  criteris  en  matèria  religiosa.     • A   l’Occident   altomedieval,   la   desintegració   de   l’Imperi   i   la   formació   dels   regnes   germànics,   deixà   com   a   una   via   de   cohesió   la   fe   imposada   per   Teodosi,   així   com   la   llengua  llatina,  a  la  que  s’adaptaren  la  majoria  de  pobles  germànics.   • En   el   moment   del   desordre,   de   la   manca   d’una   autoritat   “moral”,   de   decadència   generalitzada,  sobretot  en  l’àmbit  cultural,  l’Església  comptava  amb:     • institucions  fortes,  hereves  de  l’Imperi.   •  personatges  d’alta  formació  clàssico-­‐humanística.     Aquest  ideal  de  l’Imperi  que  ha  caigut  (el  de  San  Agustí,  etc.),  de  que  tot  s’ha  fotut,  ara   només  queda  pensar  en  la  ciutat  celestial.  L’alternativa  cohesionadora  es  la  cultura,   la  llengua,  el  llatí,  i  les  lleis,  les  normes  de  relació  humana  i  de  suport  del  poder.  I  en   aquest  moment  en  que  l’Imperi  ha  fet  fallida,  l’Imperi  passa  a  fer  aquesta  funció  amb   la  seva  autoritat  moral,  sobretot  a  Roma.  L’Església  passa  al  davant,  per  la  capacitat   del  Papa  de  decidir  que  es  bo  o  dolent,  de  saber  que  es  castigat  i  no...  també  perquè   l’Església  té  la  gent  més  erudita,  la  que  domina  bé  el  llatí,  el  vehicle  de  comunicació  són   així   els   eclesiàstics,   i   per   les   institucions   de   l’Imperi,   que   continuen   à   l’Església   continua  l’Imperi  fins  avui  (enterrament  papes,  el  sortir  per  la  finestra  en  una  distància   gran...).   L’Organització   es   manté   amb   l’Església,   però   a   Orient   no,   perquè   l’Església   serà  la  servidora  de  l’emperador,  de  l’imperi.     Algunes   comunitats   van   arribar   a   tenir   un   pes   superior   a   les   veines.   Causes:   una   tradició   de   fundació  apostòlica,  desenvolupament  en  elles  de  polèmiques  teològiques,  literatura  religiosa   important,  la  seva  mateixa  importància  política...  I  l’Església  utilitza  l’estructura  administrativa   de  l’Imperi  per  crear  la  seua  pròpia.  Tot  això  va  contribuir  en  la  fortuna  religiosa  de  ciutats  com   Jerusalem,  Antioquia,  Corint,  Efes,  Tessalònica,  Cartago,  Roma...     • Aquesta  organització,  basada  en  les  velles  províncies  romanes,  foren  conegudes  com  a   seus   metropolitanes,   i   després   arquebisbats:   Èfes,   Corint,   Cartago,   Arles,   Milà,   Aquileia,  Ràvena,  Tàrragona.   • Però   les   més   importants   foren   les   seus   patriarcals:   A   Occident,   Roma.   A   l’Orient,   Alexandria,  Antioquia,  Jerusalem  i  Constantinoble.   (título  de  patriarca,  en  un  principio  para  todos   los   obispos,   fue   reservandose   para   los   metropolitanos   de   algunas   diócesis,   todas   ellas   fundadas   por   uno   de   los   apóstoles,  que  tenían  una  relevancia  especial  en  el  gobierno  de  la  Iglesia  universal)     Presència  de  les  diòcesis,  les  arxidiòcesis,  que  venen  de  l’esquema  institucional  romà  i   passen  a  servir  per  les  funcions  administració  i  de  gestió  de  l’Església,  i  han  durat  fins   avui.  És  el  que  ha  quedat  i  tingué  gran  transcendència.     El   gran   patriarcat   d’Itàlia   es   Aquileia,   que   dona   al   mar,   i   es   la   part   més   alta   de   l’Adriàtic.   Serà   patriarcat   fins   tot   el   segle   XVIII   à   Funció   extraordinària   de   connectar   l’Adriàtic   amb   tot   l’interior,   es   el   bisbat   que   connecta   tota   la   mediterrània,   el   que   després   farà   Trieste   (que   més   bé   és   el   port   d’Aústria,   la   seva   porta   de   sortida).   El   control  d’Aquileia  arriba  al  Danubi.   L’organització  de  l’Església  pivota  sota  els  grans  patriarques.  La  ciutat  de  Roma  es  la   primerenca   seu   patriarcal,   i   a   Orient   queden   la   resta   de   seus   patriarcals   (Antioquia,   Alexandria,  Jerusalem,  Constantinoble...)     4     • Els  bisbes  de  Roma  (Papa,  en  grec,  vol  dir  pare),  a  partir  del  segle  V,  fan  prevaldre  la   qualitat   de   ser   doble   seu   apostòlica   (de   Pere   i   Pau),   i   dels   poders   de   les   claus   o   “traditio  legis”.       El   papat   romà   té   aquesta   ascendència   per   haver   estat   seus   del   emperadors,   ser   la   continuadora   de   Roma   i   ser   seu   apostòlica   de   Pere   i   Pau.   I   trobem   la   Traditio   legis   (entrega  de  la  llei,  es  un  motiu  simbòlic  de  significat  polític  i  simbòlic  de  l’art  cristià.  Es   veu   a   Crist   entregant   la   nova   llei,   suplantant   les   de   l’Antic   Testament).   I   aquesta   es   mostra   sota   diverses   formes,   dir   que   cal   fer,   que   esta   bé   i   malament,   com   manar...   à   I   la  idea  fonamental   à  El  senyor  posa  la  pau  perquè  la  mantinguin   à  diu,  així,  que  el   Papa,   té   l’obligació   de   posar   pau   i   ordre,   és   a   dir,   que   té   funcions   de   govern,   molt   important!     • • • Lleó  I  Magne.   Gelasi  I   Gregori  Magne     La   funció   dels   papes   de   governar,   de   preservar   la   pau,   les   hem   anat   veient.   Ex:   amb   Lleó   I   que   posa   l’autoritat   del   Papa   sobre   les   ordres   germàniques   i   ens   farà   veure   que   el  Papa  també  serà  el  líder  de  l’Estat,  no  només  de  la  Església.     • Lleó  I  (440-­‐461)  pactà  amb  Àtila  (a  Màntua)  que  no  saquejaria  Roma  →  prestigi  del   papat  enfront  de  Valentinià  III  que  fugí  de  Ràvena  i  es  refugià  a  Roma.  El  fet  situà  el   papat  com  a  principal  força  política  a  l’Europa  romana.   Constitució  de  Valentinià  III  (445):  obliga  l’obediència  dels  bisbes  al  Papa.      Assumeixen   paulatinament   funcions   civils   (provisió   d’aliments,   manteniment   d’aqüeductes  i  vies  de  comunicació).   Incici   un   bisbe   que   agafa   funcions   civils,   assumeix   l’ordre,   conserva   les   vies   de   comunicació,   dóna   menjar   als   pobres,   s’enfronta   amb   Àtila   à   primer   pas   per   la   consolidació  dels  Estats  Pontificis.       • •   Gelasi  I  (494)     • Carta   a   l’emperador   Anastasi   I:   "Hay   dos   poderes   con   los   cuales   mayormente   es   gobernado   éste   mundo:   la   Sagrada   autoridad   del   Sacerdocio   y   la   autoridad   de   los   Reyes.   Y   de   éstas,   la   de   los   Sacerdotes   es   la   de   mayor   peso,   siendo   que   deben   rendir   cuentas  ante  Dios,  aun  de  los  reyes  de  los  hombres."     • Reclama  l’excel·∙lència  del  poder  papal  per  sobre  de  l’imperial.   • Diferencia  la  “sacra  auctoritas”  del  papa,   • Enfront  de  la  “potestas”  de  l’emperador.   • “Liber  pontificalis”  →  segueix  la  tradició  d’arxiu  i  memòria  dels  emperadors.  Recorda   virtuts  i  obres  de  cada  papa.     Segon   pas   rere   Gregori   à   remarca   que   els   reis   poden   tenir   la   potestas,   la   capacitat   d’obligar,  de  fer  lleis,  de  castigar,  d’amenaçar  à  Hi  ha  una  altra  autoritat,  però,  que  el   papa   es   reserva,   la   auctoritas   (moral)   à   Gelasi   formula   aquesta   primera   diferenciació,  que  es  veu  amb  la  carta  a  Anastasi.  El  Papa  es  responsable  del  que  fan   els  reis.  Queda  clar  que  al  gran  Anastasi  Gelasi  li  diu  que  la  seva  autoritat  es  superior   à   Teoria   de   les   dues   espases   :   potestat   o   govern   temporal     front   de   l’Auctoritas   o   poder  espiritual  à  es  recordarà  constantment.   Es  manté  amb  una  suprema  cura  la  història.  L’Església  fa  memòria  de  la  seva  vida  i  la   seva  presència  en  aquest  món.  Fa  història  i  ho  exalta.  Escriu  la  història  des  del  principi.   5     Amb  Gelasi  ja  s’escriu  la  seva  memòria.  El  primer  llibre  d’història  de  l’Església,  el  Liber   pontificalis  à  preserva  la  memòria  dels  papes,  i  és  el  bressol  de  l’arxiu  vaticà.  Poques   institucions   han   tingut   una   cura   tan   exquisita   pels   seus   arxius   com   l’arxiu   apostòlic   vaticà.   I   amb   el   Liber   Pontificalis   es   va   ampliant   amb   el   que   va   fent   cada   papa.   Se’n   feren  moltes  copies.     Gregori  Magne  (590-­‐604)     • Primer   Papa   pròpiament   medieval   que   governa   en   una   Itàlia   desgarrada   per   la   presència  bizantina  i  llombarda.     • Gran   educació   clàssica,   fill   de   família   patrícia   romana.   Arribà   a   ser   nomenat   præfectus   urbis.   • Monjo  al  Monte  Celio,  ambaixador  del  papa  a  Constantinoble,  amic  de  sant  Leandre   de  Sevilla.   • S’adonà  que  era  arribat  el  moment  de  ser  el  cap  dels  cristians,  sotmès  a  l’emperador   d’Orient,  o  de  prendre  la  iniciativa  total  a  l’Europa  bàrbara.   -­‐Hem   vist   dos   figures   clau   per   a   la   formació   de   l’autoritat   del   bisbe   de   Roma,   amb   Lleó  I  i  Gelasi  i  la  teoria  de  les  dues  espases.  La  declaració  de  Gelasi  es  una  formulació   que   fins   al   s.   XIII   inclòs   serà   recordada   i   reiterada   constantment,   serà   un   referent   fonamental.   Però   no   trobarem   cap   figura   que   marqui   tan   l’europeitat   de   l’Església   com   Gregori   el   Magne.   Ell   governa   la   seu   romana,   l’Església   universal   entre   el   s.   VI   i   VII,  en  el  mig  de  l’Alta  Edat  Mitjana.  Ja  s’ha  acabat  el  moment  d’instal·∙lació  germànica,   aquests   ja   s’han   repartit   el   pastís   de   l’Imperi   Romà,   i   aquest   imperi   romà   ja   es   un   record  llunya  (queda  el  record,  els  clàssics...)  I  ara,  Gregori  el  gran,  pren  la  decisió  més   transcendental   de   la   història   del   Papat:   o   ser   bisbe   de   Roma   o   ser   cap   de   la   cristiandat   occidental.   Fa   ho   últim.   Ascendència   definitiva   del   Papat   sobre   el   món   occidental,primer   sobre   aquests   regnes   germànics   i   després   sobre   les   nacions   que   aniran  consolidant-­‐se.   -­‐Formació  clàssica  molt  sòlida,  ha  llegit  Sèneca  i  Ciceró.  També  coneix  molt  bé  el  món   Oriental,  ha  estat  ambaixador  del  Papa...  Conscient  de  que  l’Imperi  continua  a  Orient,   de  que  Constantinopla  encara  es  Roma  i  continua  com  el  món  Romà.  Sap  quina  terra   trepitja  a  cada  banda  d’Europa.  Pren  la  decisió  de  liderar  occident.       • Escull  l’opció  de  ser  el  cap  de  l’Europa  occidental,  mancada  d’unitat  i  de  lideratge.   • Ho  fa  amb  l’ajut  dels  monjos  benedictins  i  de  la  monarquia  franca.   • Substitueix  l’Imperi  per  Cristianitat.   • A  diferència  del  patriarca  de  Constantinoble,  s’intitula  SERVUS  SERVORUM  DEI  (servent   dels  servents  de  Déu)   • Qualifica  de  “fills”  tots  els  reis  germànics.   • Monjos   i   eclesiàstics   fan   de   consellers   reials   i   estenen   la   influència   papal   arreu   d’Europa.   -­‐S’instal·∙la     a   la   zona   del   Celio,   la   zona   més   alto-­‐medieval   de   Roma,   es   una   zona   de   retirada   de   la   zona   de   la   Roma   clàssica,   no   està   tant   al   centre.   Serà   el   gran   referent   de   la   Roma   d’aquest   moment.   I   s’inicia   la   europeïtzació   de   l’Església   à   passa   de   ser   només   romana   a   Europea   à   instruments   per   estendre   per   Europa   el   seu   ressò,   són   els   enviats  del  papes  davant  els  seus  reis,  sobretot  amb  el  monaquisme  (en  especial  dels   monjos  benedictins).  Gràcies  a  la  gran  expansió  dels  monestirs  i  els  benedictins,  l’acció   de   Roma   omple   tota   Alemanya,   França,   Anglaterra...   I   els   monjos   benedictins   establerts   a   Europa   també   es   converteixen   en   vehicle   de   romanització,   llatinització,   expansió  de  la  litúrgia  i  el  culte  i  model  eclesiàstic  romà...  arriben  a  tot  arreu,  menys   al   regne   visigot.   El   cas   visigòtic   es   deu   a   la   llunyania,   el   retard   en   la   conversió   al   6     catolicisme,   ja   que   són   arrians   fins   molt   tard,   el   rebuig   del   culte   romà   i   la   devoció   visigòtica  per  la  seva  litúrgia,  que  es  mantindrà  fossilitzada  amb  l’ocupació  musulmana   (llavors  litúrgia  mossàrab,  la  dels  visigots  que  queda  amb  els  musulmans,  que  dura  fins   al   segle   XI).   Tenen   la   voluntat   d’agafar-­‐se   la   imatge   visigòtica,   com   la   litúrgia,   les   formes  de  culte,  i  s’aguanta  fins  al  segle  XI.   -­‐Resum:  La  fides  germànica,  la  fe  dels  germànics  es  basava  en  l’arrianisme  i  al  costat,   quedava  encara  també  el  paganisme.  La  tasca  del  clergat  romà  fou  fonamental  en  el   procés   d’aquesta   conversió.   Cap   al   700,   el   catoliscisme   hauria   triomfat   oficialment   a   tot  el  territori  occidental   -­‐La  uniformització  litúrgica,  paper  molt  important  el  cant  litúrgic  à  també  s’imposa  a   Europa  el  model  de  cant  romà,  el  que  coneixem  com  a  cant  gregorià,  que  encara  avui   és  l’oficial  de  l’Església.   -­‐Gregori,   a   través   de   la   litúrgia   i   la   incidència   via   monestirs,   via   monjos   (Que   són   cultura,  darrere  hi  ha  escoles,  normes...)  à  romanització  d’Europa  à  ha  desaparegut   l’imperi  però  s’ha  substituït  pel  papat,  que  no  té  exèrcit,  però  si  força  moral.     • • • • • Després   de   les   tensions   amb   Bizanci,   renuncià   a   ser   el   cap   de   tota   la   Cristianitat,   i   optà  per  ser  el  cap  de  les  esglésies  europees.   Com  a  papa  →  enfrontament  amb  el  llombard  Agilulf  →  aliança  amb  francs.   Esmerça  recursos  propis  per  proveir  la  ciutat,  en  moments  de  fam  i  pesta.   Defensa  la  ciutat  dels  atacs  dels  llombards.     Pren  mesures  contra  la  pesta  i  els  desbordaments  del  Tíber:   – Defensor  civitatis  (defensor  de  la  ciutat)   – Consul  Dei  (Cònsol  de  Déu)   El   papa   acaba   fent   les   funcions   de   l’emperador   (decideix   sobre   l’abastiment   de   la   ciutat,  les  mesures  durant  pestes...)   à  així,  és  considerat  Defensor  Ciuitatis  (defensor   de  la  ciutat)  i  Consul  Dei  à  es  un  quasi  emperador.  La  ciutat  de  Roma  estava  assolada   per   la   fam   i   les   epidèmies   i   era   abandonada   a   la   seva   sort.   Encara   que   la   ciutat   encara   era   domini   de   Bizanci,   aquest   va   fer   poc   per   l   seva   defensa,   mentre   que   Gregori   va   carregar  amb  les  responsabilitats  administratives  de  Roma.   Els  monestirs  es  consideren  els  vehicles  de  cristianització  i  culturització  dels  pagans.   Acció   sobretot   al   món   rural,   i   substitueixen   la   xarxa   parroquial   que   ja   existia   des   del   segleV.  Però  això  estava  a  la  zona  llatina  i  mediterrània,  però  més  al  nord  no  hi  ha  res,  i   els   monjos   fan   la   funció   de   romanitzar-­‐los   i   cristianitzar-­‐los.   Monestir   =   funció   d’ordenació  del  territori  i  acabarà  creant  nous  nuclis  habitats.   Gregori  va  unificar  occident  espiritualment.     • • • • Organitza  el  “Patrimonium  Petri”  (Patrimoni  de  San  Pere),  gràcies  a  donacions.     El   patrimoni   dels   sants   és   inviolable,   indivisble   i   no   identificable   amb   cap   persona   física.   Utilitza  la  paraula  “patrimonium”,  enlloc  de  “fiscus”,  profundament  erosionada.   Bisbes  procedents  de  l’alta  o  de  classes  senatorials  →  experts  en  gestió  de  “fundia”.   Apliquen  criteris  similars  al  “patrimonium”  diocesà.   Farà   el   mateix   amb   les   donacions   que   l’Església   ha   anat   rebent   dels   emperadors,   els   grans   germànics...   també   hi   posa   ordre   i   racionalitzat.   Gregori   crea   les   bases   dels   futurs  estats  de  l’Església,  dels  estats  Pontificis,  ho  anomena  patrimonium  petri,  dels   Sants,   ningú   ho   pot   tocar,   no   és   de   ningú,   sinó   dels   Sants,   son   intocables.   És   el   futur   patrimoni  de  mans  mortes  que  es  carregarà  Mendizàbal  amb  desamortitzacions.  Però   ara   es   l’aparició   d’un   nou   fiscus.   El   fiscus   que   amb   els   emperadors   es   va   anar   desapareixent   per   donar   terres,   etc.,   ara   va   revivint,  perquè  el  fisc  de  San  Pere  és  en  el   fons   una   cosa   igual.   El   patrimoni   de   San   Pere   es   el   del   mapa,   en   la   seva   època   més   7     esplendorosa,  de  Roma  fins  Emilia  Romana.  La  disposició  final  d’aquest  patrimonium   petri   talla   Itàlia   (mapa)   à   així,   Itàlia   està   condemnada   a   tenir   un   espai   nord   fragmentat  i  un  gran  regne  del  sud.  És  una  Itàlia  absolutament  impossible  d’unificar  si   no  et  carregues  el  territori  dels  Papes,  pel  qual  obtindries  grans  condemnes,  la  oposició   de  França...     • • • • Les  seves  obres  cabdals  són:   Moralia,  sive  Expositio  in  Job,   Diàlegs,   Regula  pastoralis.     A   part   de   bon   gestor,   faceta   d’escriptor.   Diàlegs   à   col·∙lecció   de   vides   de   Sants,   exemples   de   vida   modèlica   à   gran   utilitzat   històrica.   Dóna   informació   sobre   la   cultura   medieval,  perquè  poc  més  tenim.   • A   Europa   fixa   la   idea   que   l’orde   de   la   terra   ha   de   reflectir   d’orde   celestial   (Agustí   d’Hipona:  De  civitate  Dei).   Tasca   missionera   (benedictins:   Agustí   de   Canterbury,   Bonifaci).   Assimilació   de   ritus   i   llocs   pagans   al   Cristianisme   (recordem   carta   llegida)   →   s’expandeixen   on   no   hi   ha   xarxa  urbana.   Escribí  més  de  20.000  epístoles  (se’n  conserven  unes  800).   Agustí   de   Canterbury   à   el   que   porta   els   monjos   benedictins   per   terres   angleses,   qui   funda  l’abadia  de  Canterbury.   Bonifaci  i  els  seus  monjos  fa  el  mateix  però  en  terres  que  ara  són  alemanyes,  txeques  i   eslovaques.   També   moltes   cartes   on   es   parla   de   les   seves   relacions   intenses   amb   tothom.         • •   Cartes  del  Papa  Gregori  el  Magne.     Gregori  el  Magne  al  front  del  Govern  de  Roma     “A  Pere,  sotsdiaca  [.....]  Compra  més  blats,  de  les  collites  recents,  per  cinquanta  lliures  d’or,  i  duu-­‐lo  a  Sicília,   deixa’l  en  un  lloc  on  no  es  podreixi  ni  es  faci  malbé,  de  manera  que  el  proper  mes  de  febrer  enviarem  allí  tantes  naus   com  sigui  possible  per  dur-­‐lo  cap  a  Roma.  Però  si  nosaltres  no  poguéssim  enviar-­‐hi  les  naus,  fes  per  manera   d’aconseguir-­‐les  tu  i  enviar-­‐nos  el  blat  necessari,  amb  l’ajut  de  Déu,  pel  mes  de  febrer,  llevat  d’aquella  quantitat  de  blat   que  necessitem  ara  mateix  [mesos  de  setembre  i  octubre]  de  manera  urgent,  i  que  ens  hauries  de  fer  arribar  de  la   manera  acostumada.  La  teva  experiència,  per  tant,  ha  de  vigilar  per  tal  que  el  blat  sigui  arreplegat  sense  fer  cap   violència  ni  cap  coacció  als  colons  eclesiàstics.  Aquí  hem  tingut  una  collita  molt  pobra,  de  manera  que,  si  no  es  recull  gra   de  la  Sicília,  ens  amenaça  greument  el  perill  de  la  fam.”   Epistulae,  1.70  (agost  del  591).   è El   Papa   al   front   del   govern   de   la   ciutat   de   Roma  à   A   Sicília   molts   bens   que   són   propietat   directa   de   l’Església.   El   papa   considera   Sicília   patrimoni   seu,   i   durant   tota   l’E.Medieval   i   Moderna.   Mostra   que   es   l’època   de   grans   inundacions  i  no  els  queda  collita  per  menjar  en  la  tardor.  Són  mesures  que  ens  fan  entendre  que  se’l  qualifica   com  a  gestor  del  patrimoni  romà.     Gregori,  a  la  patrícia  Rusticana.  Recordo  que  ja  fa  temps  escriure  a  la  Vostra  Excel·∙lència,  i  fins  i  tot,  sovint,  l’he   angoixada,  per  tal  que  s’apressi  a  tornar  a  venir  a  visitar  la  seu  de  Pere,  príncep  dels  apòstols.  I  no  aconsegueixo   d’entendre  l’atracció  tan  gran  que  us  provoca  la  ciutat  de  Constantinoble,  o  més  ben  dit,  no  entenc  el  vostre  oblit  per  la   ciutat  de  Roma.  Fins  ara  no  he  estat  digne  de  rebre  cap  resposta  vostra  a  les  meves  cartes  [...]  Però  si  pregunteu  al  meu   fill,  Pere,  vostre  marit  [...]  descobrireu  com  és  de  gran  l’afecte  de  tots  els  habitants  de  Roma  per  la  Vostra  Excel·∙lència,  i   com  és  de  gran  el  desig  que  hi  ha  per  reveure-­‐us.  I  si,  per  voluntat  divina,  estem  exhortats  a  estimar  fins  i  tot  els   enemics,  cal  que  reflexioneu  com  ha  de  ser  de  gran  el  no  estimar  aquells  que  us  estimen.  I  si  es  contestés  que  sí  que   8     s’estima,  us  puc  ben  assegurar  que  no  hi  ha  estimació  envers  aquells  als  quals  no  es  vol  visitar  o  veure.  I  si  teniu  por  de   les  espases  i  de  les  violències  d’Itàlia,  heu  de  considerar  de  forma  atenta  que  estaríeu  sota  la  protecció  de  sant  Pere,   príncep  dels  apòstols,  protecció  eficaç  en  aquesta  ciutat,  en  la  qual,  sense  una  població  gaire  nombrosa  i  sense  ajut  dels   soldats,  gra`cies  a  l’ajut  de  Déu  hem  romàs  il·∙lesos  durant  tants  anys,  enmig  del  brandar  de  les  espases  dels  enemics  i   dels  violents.  Tot  això  us  ho  diem  perquè  us  estimem  [...]  He  rebut  les  10  lliures  d’or  que  la  Vostra  Excel·∙lència  em  va   enviar  per  al  rescabalament  de  presoners  i  hostatges,  gràcies  al  ja  anomenat  fill  meu  que  ens  les  farà  arribar  a  la  nostra   mà.   Espistulae,  VIII,  22  (maig  del  598).   è També  molt  representativa.  S’adreça  a  una  noble  romana  que  ha  marxat  a  Bizanci,  on  hi  ha  més  nivell  de  vida  i   bona  vida.  Li  diu  que  ha  de  tornar  de  Bizanci  a  la  ctat  de  San  Pere  i  que  no  entén  el  seu  oblit  per  Roma  ni  l’atracció   de   Bizanci   (realment,   es   veu   com   Roma   es   una   caca   comparada   amb   Constantinople).   Gregori   vol   recuperar-­‐ho   tot,   els   patricis   que   han   marxat   també,   etc.   I   mostra   la   idea   d’una   ciutat   que   s’inunda   constantment,   on   hi   ha   escassetat,   però   denota   la   importància   de   la   protecció   de   San   Pere,   del   príncep   dels   Apòstols.   Els   llombards   ja   havien  començat  a  entrar  i  comencen  al  segle  VIII  a  ser  una  amenaça.  En  el  s.VII  ja  comencen  a  voler-­‐se  menjar  el   territori   de   l’Església   al   voler   unificar   la   llombardia.   Després   el   Papa   demana   ajuda   als   francs   i   acaben   amb   els   llombards  més  endavant.     Gregori,  a  Agilulf,  rei  dels  longobards.  Dono  gràcies  a  la  Vostra  Excel·∙lència  perquè,  en  haver  escoltat  la  nostra  súplica,   que  us  vam  adreçar  amb  l’absoluta  confiança  de  ser  escoltats,  heu  ordenat  de  fer  la  pau,  cosa  que  serà  de  gran   satisfacció  i  benefici  per  a  totes  les  parts  [longobards  i  bizantins].  Per  això  hem  lloat  de  gran  manera  la  vostra  prudència   i  la  vostra  bondat,  perquè  estimant  la  pau  demostreu  que  estimeu  Déu,  que  n’és  l’autor.  I  de  fet  -­‐cosa  que  Déu  vulgui   que  no  passi  mai¡-­‐  si  no  s’hagués  establert  la  pau,  s’hauria  vessat  la  sang  d’ambdues  parts,  i  sobretot  la  sang  dels   camperols,  gràcies  al  dur  esforç  dels  quals  vivim,  i  us  n’aprofiteu  totes  les  parts  combatents.  I  ja  que  estimeu  tant  la  pau,   us  preguem  que  ordeneu  als  vostres  ducs,  establerts  en  aquestes  parts,  que  mantinguin  i  conservin  amb  sinceritat  i   sense  engany  aquesta  pau,  i  no  busquin  cap  ocasió,  ressentiment  o  excusa  per  les  quals  pugui  trencar-­‐se,  de  manera  que   nosaltres  puguem  continuar  agraint-­‐vos  la  vostra  bona  voluntat.   Epistulae,  IX,  66  (novembre-­‐desembre  del  598).   è   è Gregori   s’adreça   als   llombards.   Gregori   es   el   creador   de   la   diplomàcia   vatincana,   posa   les   bases   del   saber   com   jugar  hàbilment  amb  tots  (emperador,  nouvinguts  com  llombards...).  En  la  carta  és  important  que  digui  sobre  els   camperols,  que  és  gràcies  als  quals  viuen   à  mostra  la  realitat  de  la  vida  del  moment!  I  els  insta  a  mantenir  la   pau.  Gran  exemple  de  diplomàcia,  com  en  l’anterior  .  En  totes  aquestes  cartes  queda  clar  qui  es  qui  governa,  si   més  no  moralment,  occident,  quasi  tota  Europa,  a  través  dels  monjos.   Falta   una   carta   à   cultura   cristiana   -­‐   cultura   pagana.)   (servent   dels   servents   de   Déu   =   sevus   servorum   dei).   Gregori  el  gran,  Carta  a  Dídac.  Els  bisbes  han  passat  per  l’escola  del  gramàtic,  del  retó,  són  gent  culta.  Però  rere   els  elogis  critica  com  ensenyen  la  gramàtica  amb  lectures  profanes  clàssiques.  En  aqueta  època  encara  és  viva  la   lectura  dels  clàssics,  si  fins  i  tot  perviu  a  la  Gàl·∙lia.  S’usa  molt  Ciceró,  etc.,  i  ho  critica.  Li  envia  una  carta  a  un  bisbe   d’Anglaterra  perquè  no  ensenyi  amb  elements  profans.       EL  MONAQUISME     Un   dels   pilars   fonamentals   per   entendre   l’obra   de   Gregori   el   Gran   es   el   monaquisme,   perquè   fou   el   vehicle   d’aculturació   de   l’Europa   germànica   i   la   més   nòrdica.   El   monaquisme   venia   guanyant   força   ja   des   del   segle   III   i   Orient   fou   pioner   en   això   (tenia   ja   models   judaics   i   hel·∙lenístics).   El   fenomen   monàstic   té   una   llarguíssima   tradició   a   Orient,   en   el   món   romà   oriental   comença   aviat,   amb   l’abandó   de   la   ciutat,   destacant   Egipte   i   el   món   judaic.   S’abandona   la   ciutat   i   se’n   va   al   desert.   Pràctica   molt   arrelada   en   aquests   llocs,   com   per   exemple   mostra   l’Antic   Testament.   Així,   hi   ha   precedents   à   el   món   cristino-­‐romà   adapta   aquesta  pràctica,  la  fa  seva.   Hi   ha   un   món   Oriental   i   un   Occidental   amb   tarannà   molt   diferents,   i   aquesta   diferenciació   augmenta   amb   la   fi   de   l’imp.   d’occident.   I   el   monaquisme,   que   fuig   d’una   cuitat   que   convida   al   pecat,  és  més  fort  on  hi  ha  grans  ciutats,  on  hi  ha  riqueses,  i  per  això  serà  més  fort  a  Orient,  on   a  més  hi  ha  una  gran  tradició  (Siria,  Egipte,  Palestina...)     9     • • • Monachós,  en  grec,  solitari.   De  llarga  tradició  a  Orient.  Fugida  al  desert,  pel  que  representa  la  ciutat     A  Orient:        -­‐  anacoretisme  (anachoréo,  em  retiro)→  Simeó  l’Estilita.     -­‐Eremitisme  (predominant  a  Orient)  →  sant  Antoni  d’Egipte.   -­‐Cenobitisme  àFigura  clau:  sant  Basili  (330-­‐379)  →  Mont  Athos  (Calcídia).     Aquest  fugir  del  món  pren  diverses  formes,  que  podem  anomenar  monàstiques:     -­‐l’anacoretisme:  Retirada  total,  en  solitari,  anacoreo  vol  dir  fugir,  marxar.  És  una  pràctica  de   l’Assíria  grega  i  romana,  de  l’Egipte  grec,  grans  exemples  en  el  primer  cristianisme.  Simeó  es  un   gran  exemple  d’això.     -­‐Les  formes  eremítiques:  molt  esteses  a  Orient,  més  a  Egipte  que  a  Síria,  es  troben  també  a  tot   arreu.  Sobretot  a  Egipte.  Destaca  la  figura  d’Antoni  Abat.  Viure  apartat  però  en  un  espai  en  el   que   hi   ha   altres   eremites,   no   aïllats   com   els   anacorètics.   Si   que   aspiren   a   un   aïllament   de   la   persona,   com   els   anacoretes,   però   viuen   en   una   comunitat   i   es   reuneixen   de   tant   en   tant   à   Viuen   en   edificis   o   coves   diferents,   però   en   una   zona   comú,   i   es   reuneixen   en   moments   determinats.   Un   exemple   és   Montserrat,   que   era   un   espai   d’eremites.   La   Cartoixa   és   una   derivació  d’això,  viuen  separats  entre  ells  però  es  reuneixen  en  determinats  moments.     -­‐El  que  més  a  predominat  pels  nostres  temps  es  el  cenobitisme:  retirar-­‐se  de  la  ciutat  però  no   de  forma  aïllada,  sinó  de  forma  comuna,  col·∙lectiva,  cal  suportar  al  germà,  als  altres  monjos,  i   aguantar   les   exigències   del   superior,   l’abat,   que   a   vegades   podem   veure   com   formes   de   penitència.  Això  ens  porta  a  parlar  ja  del  cenobitisme,  de  la  vida  en  comú,  en  un  mateix  espai   per  a  tots.  Avarca  un  espai  extraordinari  i  relativament  aviat.  Sant  Basili  i  tot  el  monaquisme   basilià  ha  estat  el  gran  triomfador  a  l’Orient  i  on  aquest  influeix  (Sicília,  Sardenya,  La  magna   Grècia,  el  sud  d’Itàlia...).  És  el  pare  dels  monestirs  d’Orient.     • Sant   Basili,   escriu   l’epístola:   Als   joves,   sobre   la   utilitat   de   la   literatura   grega.   (Profe   dice  que  la  leamos  sí  o  sí.   • Va   ser   traduïda   al   llatí   a   principis   del   s.   XV   per   LEONARDO   BRUNI,   canceller   de   la   república   de   Florència,   deixeble   de   Coluccio   Salutati   i   Manuel   Chrysoloras.   Tingué   enorme  influència  en  els  cercles  humanístics  florentins.  Obrí  debat  entre  defensors  del   llatí  contra  els  del  vulgar.  És  una  defensa  bestial  de  la  cultura  clàssica  i,  diu  que  si  no   van  conèixer  Jesús  es  pel  temps  en  que  van  viure.  És  un  gran  defensor  d’una  cosa  que  a   Occident   no   podrem   trobar.   Un   dels   grans   propagadors   de   l’obra   de   Basili   (que   ha   occident  passa  molt  desapercebut  perquè  els  fa  fàstic  orient  i  saben  pocs  el  grec)  es  el   gran   canceller   renaixentista   de   la   República   de   Florència.   Ell   es   el   gran   dels   grans   de   la   plenitud   de   l’humanisme   florentí,   i   busca   per   tots   els   monestirs   textos   i   manuscrit   antics,   els   copien   i   tradueixen   al   llatí,   i   Bruni,   el   millor   hel·∙lenista   del   moment,   redescobreix  a  Basili.  Leonardo  Bruni  es  una  figura  de  gran  importància.   • Entre  les  seves  obres  cal  recordar  la  Laudatio  Florentine  urbis  (defensa  de  Florència  i   del   seu   ordenament   polític   (1402))   (Florència   es   presentada   com   a   baluard   de   la   llibertat  enfront  de  Milà  en  mans  dels  Visconti).  La  compara  amb  Atenes.     LEONARDO  BRUNI:  “…non  è  alcun  luogo  in  terra  dove  maggiore  giustizia  si  trovi,  né  in   alcun  luogo  appare  tanta  libertà,  né  tra  i  maggiori  e  minori  sì  eguale  e  pari  condizioni”   Bruni,  a  part  de  traduir  aquesta  obra  en  va  escriure  d’altres,  i  quasi  tota  la  carta  que   surt  de  la  cancelleria  florentina  prové  de  ell.  Es  posa  al  servei  de  la  República  i  després   dels  Medici,  defenent  la  cultura  clàssica  i  Florència.  Conservem  obres  com  la  Laudatio   Florentini   Urbis,   recordant,   tot   i   que   no   sigui   cert,   que   Florència   també   és   filla   de   Ròmul,   gran   defensa   de   les   llibertats   florentines,   fa   un   anàlisis   de   la   trajectòria   republicana   de   Florència,   un   baluard   de   llibertat   de   Florència   comparada   amb   Milà,   en   mans   dels   Visconti,   aquesta   Milà   ataca   florència.   Compara   Florència   a   Atenes,   amb   gran  elegància  i,  tot  i  que  és  exagerat,  les  posa  al  mateix  nivell.     10       Monaquisme  oriental,  caracteritzat  per  l’autoritat  grandiosa  de  l’abat.  A  més,  intenció   d’atendre   moltíssim   a   la   cultura,   com   un   pilar   bàsic,   i   com   som   a   Grècia,   es   protegeix   la   cultura  clàssica.         Sobre  els  orígens  del  monaquisme  occidental  s’ha  especulat  molt  i  poc  sabem,  però  s’apunta  a   una  projecció  d’influències  des  d’Orient,  i  es  van  anar  consolidant  amb  una  enorme  dispersió  de   focus,  cada  zona  amb  els  seus  exatadors  i  reguladors:     • A  Occident  preval  la  vida  cenobitica.   • Precedents:  A  la  Gàl·∙lia,  Martí  de  Tours  i  Cesari  d’Arles.   • A  Hispània,  Isidor  de  Sevilla  (600-­‐636)  i  Fructuós  de  Tarragona.   • Al  nord  d’Àfrica,  Agustí  d’Hipona.   • A  Itàlia,  Cassiodor  (490-­‐583),  a  Vivarium.   • A   Irlanda,   monaquisme   celta,   de   sant   Patrici   (s.   V),   i   de   sant   Columbà   (540-­‐615)   →   autonomia   litúrgica,   i   dels   bisbes.   Penetren   al   continent   (Luxeuil,   Bobbio)   Recels   de   Roma.     El   món   que   surt   de   la   zona   anatòlica   i   l’àmbit   palestinià,   etc.   que   arriba   fins   a   calàbria,   la   Puglia   i   Sardenya,   es   dominat   pel   basilianisme   (mapa).   A   la   Península   Ibèrica   monaquisme   fructuosià   i   també   isidorià.   L’ocupació   de   la   Carteginense   pels   bizantins   podria   haver   portat   a   la   península   el   basilià.   L’imperi   cristià   a   desaparegut   i   San   agustí   també  fa  la  seva  regula,  la  regla  de  San  Agustí,  basada  en  fugir  d’un  món  de  pecats.  La   seva  regla  tindrà  un  gran  èxit  a  Occidents,  sobretot  en  l’A.  E.  Mitjana,  però  també  en  la   B.,   son   aquells   que   fan   vida   comuna   seguint   una   regla   dominical.   Els   que   viuen   al   darrere  son  canonges  i  viuen  sota  aquesta  regla.  És  regien  per  la  regla  de  San  Agustí.   Són   només   uns   principis   de   vida   comuna,   de   no   tenir   res,   etc.,   però   no   són   massa   concrets  i  el  permeten    adaptar-­‐se  a  moltes  circumstàncies  i  llocs,  s’adapta  a  tot  arreu  i   per   això   triomfa.   La   vida   anacorètica   i   de   Sant   Antoni   a   la   vall   del   Nil,   tindrà   gran   èxit   en  aquesta  àrea.     El  monaquisme  cèltic,  antiguitat  gran,  del  400,  des  de  les  ocupacions  cristianes  amb   l’evangelització  portada  a  terme  pel  bretó  Sant  Patrici,  la  qual  es  va  fer  via  monestirs.   El  monaquisme  cèltic  té  esperit  irlandès.  I  té  certa  petjada  a  Europa,  fa  progressos  al   continent,  que  després  seran  eclipsats  per  la  força  del  monaquisme  italià,  del  benedictí.   En  la  zona  tenim  també  el  monaquisme  columbà.     -­‐De   tots   els   tipus   de   monaquisme   d’Occident,   els   que   van   eclipsar   a   la   resta   foren:   el   monaquisme  cèltic  i  el  benedictí.     • Basili  i  tot  el  monauqisme  oriental  à  importància  de  l’abat  i  de  la  cultura  (saber  llegir   i   escriure,   transcriure   manuscrits,   importància   de   la   biblioteca...).   Això,   en   el   món   occidental,  no  es  pot  generalitzar.  Uns  monestirs  contats  son  centres  de  conservació   del   saber   antic,   clàssic.   Però   n’hi   ha   pocs   de   monestirs   que   ho   facin.   La   voluntat   del   monjo   no   es   ser   un   gramàtic   o   un   retor,   aspiren   a   fugir   d’aquest   món   i   a   una   vida   de   penitencia  i  perfecció.  Ser  savis  no  es  ho  important,  tot  i  que  això  sí  ho  buscaran  a   partir  del  800.           11     Benet  de  Núrsia  (480-­‐549)     • Glossat  per  Gregori  Magne  (593-­‐594).   • Mitiga  l’exagerada  disciplina  oriental  i  evita  la  solitud  anacorètica.   • Valora  el  treball  manual  i  intel·∙lectual  (ora  et  labora).     -­‐  Escriu  la  Regla  (540)  →  autonomia  absoluta,  econòmica,  política  i  espiritual.   -­‐  El  monestir  és  un  món  tancat  (clausura,  claustre),  herènica  de  la  vil·∙la  romana.     Model   del   monaquisme   mediterrani,   del   monaquisme   europeu.   1a   meitat   segle   VI   à   precedeix   a   Gregori   el   gran,   monjo   benedictí   que   coneixerà   l’obra   de   Benet   i   la   propagarà.   -­‐Benet   à  amb  la  seva  Regula  monachorum  canta  les  excel·∙lències  de  la  vida  en  comú   desenvolupada  als  monestirs,  que  són  com  grans  famílies  en  les  que  el  pare  és  l’abat.   El  coneixem  per  la  seva  regla,  la  seva  proposta  de  vida  monàstica,  i  la  biografia  que  li   fa  el  seu  deixeble  Gregori  Magne.  Benet  fa  una  certa  mitigació  de  l’esperit  penitencial   típic  de  les  pràctiques  orientals,  sobretot  anacorètiques  (per  exemple,  per  a  què  serveix   passar  60  anys  a  dalt  d’una  columna  i  aguantar  fins  perfecció?)  Ell  veu  que  millor  resar   i   treballar   per   assolir   la   perfecció.   Ell   estarà   obsessionat   pel   res,   per   orar.   Es   el   que   regularà  al  llarg  de  la  jornada,  tant  de  nit  com  de  dia.  Hi  ha  una  altra  faceta  que  es  el   treballar,  laborare.  En  l’època  de  Benet,  treballar  al  camp  es  la  feina  de  marginat,  de   desgraciat,  perquè  els  rics  i  guapos  vivien  de  la  renta.  Això  que  et  porta  al  no  oci  (nec   ocium   =   no   oci   =   negoci,   treball),   i   que   et   guia   a   la   perfecció   es   el   treball,   el   camp,   treballar   allà.   Això   es   el   labora,   no   es   el   copiar   manuscrits   o   llegir,   es   treballar   al   camp,   el   que   fan   els   ínfims   i   els   servi,   el   que   fan   els   pitjors   de   la   societat,   fer   lo   contrari   de   l’otium,  a  l’oci,  al  món  de  les  riqueses  i  la  perversió.  Guanyar-­‐se  el  pa  amb  la  seva  suor,   com   en   l’esperit   de   la   Bíblia.   Fins   molt   posteriori   d’aquest   labora,   quasi   amb   el   món   carolingi,  no  hi    haurà  activitat  cultural  important.  Abans  hi  ha  alguns  monestirs  que  en   tenen,  però  pocs.  Hi  ha  certa  vida  intel·∙lectual  (Cal  resar  i  per  això,  llegir  un  llibre,  cal   saber   llegir   i   escriure,   el   que   denominem   escola   del   gramàtic).   Aquesta   és   la   vida   intel·∙lectual   que   trobem,   així   com   aprendre   fragments   de   la   Bíblia.   La   jornada   queda   dividida   entre   l’ofici   diví   (Opus   Dei),   la   meditació,   la   lectura   i   el   treball,   tant   manual   com  intel·∙lectual.  Màxima  benedictina  à  ”L’ociositat  es  enemiga  de  l’ànima”     -­‐La   regla   que   Benet   fixa   ho   regula   tot,   no   com   la   d’Agustí   d’Hipona,   tot   queda   normalitzat,  la  regla  ho  avarca  tot.  Però  la  regla  que  ens  ha  arribat  no  es  la  seva,  sinó   la   revisió   que   en   fa   Benet   d’Aniana   en   l’època   de   Carlemany,   i   s’hi   fan   certes   modificacions,  com  el  paper  del  monestir  com  a  focus  cultural,  cosa  que  no  passava  al   principi.  Benet  de  Núrsia  no  volia  convertir  els  monjos  en  savis,  això  només  té  sentit   amb  la  reforma  cultural  de  Carlemany.     -­‐     -­‐EL  monestir  de  Benet  copia,  adapta,  la  vila  romana  dels  senyors  que  han  fugit  de  les   ciutats  i  han  creat  una  vila  rústica  apartada   à  el  claustre  queda  com  element  central   i,   al   seu   voltant,   gira   tot   (vivendes,   dependències   pel   bestiar...),   i   es   el   que   perdura   avui   dia,  tot  gira  al  voltant  del  claustre.  La  zona  de  culte  es  l’espai  més  solemne  i  rellevant.   Claustre  com  a  organitzador  de  l’espai  monàstic,  a  partir  del  model  de  la  vila  romana,   que  produeix  tot  el  que  necessita  per  consumir,  com  fan  els  monjos.       • La  presència  i  generalització  dels  scriptoria  és  tardana.  S’imposa  i  generalitza  amb  els   carolingis  (800),  i  la  reforma  de  Benet  d’Aniana.   • Tenen   biblioteques   amb   múltiples   obres   de   cant   coral,   litúrgiques   i   textos   bíblics   i   patrístics.  Sí,  hi  ha  biblioteques,  però  es  generalitzaran  tardanament.   12     • En   morir   Benet,   llegà   un   munt   de   fundacions   a   Itàlia   i,   sobretot,   un   esperit:   el   benedictisme,  que  hauria  de  convertir-­‐se  en  la  referència  més  important  de  totes  les   reformes  monàstiques  de  l’occident  medieval.     Hores  canóniques     • Maitines:  mitjanit,  les  24:00     • Laudes:  les  3:00     • Prima:  Primera  hora  després  de  sortir  el  sol,  Aproximadament  les  6:00  del  matí     • Tercia:  Tercera  hora  després  de  sortir  el  sol  les  9:00     • Sexta:  les  12:00     • Nona:  les  15:00     • Vespres:  les  18:00     • Completes:  les  21:00     La   regula   fins   i   tot   marca   els   temps.   I   el   cant   litúrgic   i   l’horari   de   resar   estan   perfectament  regulats.  I  Benet  d’Aniana  ja  farà  distinció  entre  horaris  d’estiu  i  horaris   d’hivern.           • Capítulo  39  LA  MEDIDA  DE  LA  COMIDA   •  Nos  parece  suficiente  que  en  la  comida  diaria,  ya  se  sirva  ésta  a  la  hora  sexta  o  a  la   hora   nona   (migdia),   se   sirvan   en   todas   las   mesas   dos   platos   cocidos   a   causa   de   las   flaquezas  de  algunos,  para  que  el  que  no  pueda  comer  de  uno,  coma  del  otro.  Sean,   pues,  suficientes  dos  platos  cocidos  para  todos  los  hermanos,  y  si  se  pueden  conseguir   frutas  o  legumbres,  añádase  un  tercero.   •  Baste   una   libra   bien   pesada   de   pan   al   día,   ya   sea   que   haya   una   sola   comida,   o   bien   almuerzo   y   cena.   Si   han   de   cenar,   reserve   el   mayordomo   una   tercera   parte   de   esa   misma  libra  para  darla  en  la  cena.     •  Pero   si   el   trabajo   ha   sido   mayor   del   habitual,   el   abad   tiene   plena   autoridad   para   agregar   algo,  si  cree  que  conviene,    evitando  empero,  ante  todo,  los  excesos,  para  que   nunca   el   monje   sufra   una   indigestión,   ya   que   nada   es   tan   contrario   a   todo   cristiano   como  la  glotonería,    como  dice  el  Señor:  "Miren  que  no  se  graven  sus  corazones  con  la   voracidad".   A   los   niños   de   tierna   edad   no   se   les   dé   la   misma   cantidad   que   a   los   mayores,  sino  menos,  guardando  en  todo  la  templanza.     •  Y   todos   absténganse   absolutamente   de   comer   carne   de   cuadrúpedos,   excepto   los   enfermos  muy  débiles.     L’altre   aspecte   és   el   del   règim   alimentari,   una   de   les   coses   que   més   diferencien   als   monjos   dels   altres   clergues.   Els   belatores,   els   que   fan   la   guerra,   els   nobles,   etc.,   mengen  un  munt,  quan  volen,  el  que  volen.  Però  els  laboratores,  els  infimi,  mengen  el   que  poden  i  quan  poden.  I  els  monjos  fan  això  també,  ho  tenen  regulat.  Mengen  a  la   hora  que  toca  i  el  que  toca.     • Capítulo   40   LA  MEDIDA  DE  LA  BEBIDA   •  "Cada  cual  ha  recibido  de  Dios  su  propio  don,  uno  de  una  manera,  otro  de  otra",    por   eso  establecemos  con  algún  escrúpulo  la  medida  del  sustento  de  los  demás.    Teniendo,   pues,   en   cuenta   la   flaqueza   de   los   débiles,   creemos   que   es   suficiente   para   cada   uno   13     • • una  hémina  de  vino  al  día.    Pero  aquellos  a  quienes  Dios  les  da  la  virtud  de  abstenerse,   sepan  que  han  de  tener  un  premio  particular.      Juzgue  el  superior  si  la  necesidad  del  lugar,  el  trabajo  o  el  calor  del  verano  exigen  más,   cuidando  en  todo  caso  de  que  no  se  llegue  a  la  saciedad  o  a  la  embriaguez.    Aunque   leemos   que   el   vino   en   modo   alguno   es   propio   de   los   monjes,   como   en   nuestros   tiempos  no  se  los  puede  persuadir  de  ello,  convengamos  al  menos  en  no  beber  hasta   la  saciedad  sino  moderadamente,    porque  "el  vino  hace  apostatar  hasta  a  los  sabios".      Pero  donde  las  condiciones  del  lugar  no  permiten  conseguir  la  cantidad  que  dijimos,   sino   mucho   menos,   o   nada   absolutamente,   bendigan   a   Dios   los   que   allí   viven,   y   no   murmuren.    Ante  todo  les  advertimos  esto,  que  no  murmuren.         Evolució     • Reformes   de   Benet   d’Aniana   (800)   à   va   dur   a   terme   la   resaturació   espiritual   dels   monestirs   i   ho   va   fer   a   partir   de   la   instauració   de   la   regla   de   San   Benet,   amb   només   petites  modificacions.   • Reforma  de  Cluny  (Ot  de  Cluny,  s.X)  à  dirà  que  el  traball  de  camp  el  facin  els  servi,  i   ells  es  dedicaran  més  a  l’àmbit  cultural.   • Reforma  del  Císter  (1098)  à  reupera  el  labora,  el  treball  de  camp,  per  als  monjos.   • Tots  aquests  pertanyen  al  mateix  tronc  comú,  el  benedictí.                                       14     ...

Tags: