DANYS - RESUM DE TOT (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de danys
Profesor P.S.C.
Año del apunte 2016
Páginas 64
Fecha de subida 31/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

    DRET  DE  DANYS:  INTRODUCCIÓ   1.Què  és  el  dret  de  danys?   El  dret  de  danys  és  una  disciplina  que  estudia  els  instruments  de  reparació  de  què  disposa  una   persona  que  ha  sofert  un  dany.  Aquests  instruments  són,  principalment:   • • • La  responsabilitat  civil  (responsabilitat  extracontractual)   L’assegurança     Les  prestacions  públiques   El   dret   de   danys   conté   alguns   elements   que   pretenen   la   prevenció   d’aquells   danys,   mitjançant   els   elements   que   componen   la   institució   o   mitjançant   el   reconeixement   d’accions   especifiques   que  ho  permeten.     2.Quines  són  les  fonts  del  dret  de  danys?   Les   fonts   del   dret   de   danys   es   troben   disperses   en   l’ordenament   jurídic   perquè   depenent   de   la   naturalesa   del   bé   afectat   i   del   fet   que   origina   el   dany,   i   també     de   la   condició   privada   o   pública   del  causant  del  dany,  hi  ha  diverses  regulacions.  Hi  ha  tres  grans  textos:   • • • El  codi  civil  en  lo  relatiu  a  la  responsabilitat  extracontractual     El  codi  penal  respecte  de  la  responsabilitat  civil  derivada  del  delicte   Llei   30/1992   en   relació   amb   la   responsabilitat   patrimonial   de   l’Administració   Pública   (Alerta!!  Aquesta  llei  ha  estat  derogada  i  no  sé  fins  a  quin  punt  continua  sent  font  del   dret  de  danys)   També  cal  considerar  les  normes  legals  i  reglamentaries  de  prevenció  d’accidents  laborals  i  la   pluralitat  de  regles  de  responsabilitat  de  les  lleis  sectorials.     S’afirma   que   el   dret   de   danys   és   una   matèria   transversal   en   la   qual   concorren   regulacions   civils,   penals,   administratives   i   laborals.   També   ho   és   perquè   tot   i   que   la   seva   finalitat   principal   és   la   reparació   del   dany,   reconeix   accions   preventives,   com   ara   les   de   cessació   o   negatòries,   que   es   poden   trobar   en   la   regulació   dels   drets   reals   o   en   la   responsabilitat   civil   derivada   del   delicte   3.Quins  són  els  elements  bàsics  d’una  pretensió  de  danys?     S’afirma  que  han  de  concórrer  quatre  elements  perquè  prosperi  una  acció  de  danys,  que  són:     • • • • Una  acció     Un  dany   Una  relació  de  causalitat   Concurrència   de   criteris   d’imputació   subjectiva   (que   són   la   negligència   i   la   responsabilitat  subjectiva.                 4.Qui  és  responsable?  Les  possible  que  algú  respongui  pels  fets  d’altri?   Per   regla   general,   el   causant   del   dany   és   qui   ha   de   respondre,   amb   independència   de   les   circumstancies  personals  que  en  ell  concorrin  (referències  d’edat  o  capacitat  d’entendre).  És  el   que   es   coneix   amb   el   nom   de   responsabilitat   per   fet   propi.   Ara   bé,   hi   ha   casos   en   què   algú   respon   pels   danys   que   ha   causat   un   altre:   l’anomenada   responsabilitat   per   fet   aliè.   El   fonament   d’aquesta   institució   es   troba   en   la   relació   especial   que   hi   ha   entre   ambdues   persones  (causant  del  dany  i  persona  que  en  resultarà  responsable),  essent  les  mes  importants   derivades  de  l’existència  de  filiació  o  tutela,  de  vincles  laborals  o  funcionarials  o  de  deures  de   vetlla  i  de  cura.     5.Acció  i  dany     La   regla   de   responsabilitat   es   vincula   a   una   acció   o   omissió   humana.   No   es   pot   vincular,   en   canvi,  a  fets  que  una  persona  no  pot  controlar  com  els  fets  naturals.     L’acció  consisteix  en  una  activitat  humana  capaç  de  controlar  i  de  modificar  el  comportament   propi  o  el  d’altres  persones,  o  animals,  o  de  tenir  domini  sobre  les  coses;  també  pot  consistir   en  una  omissió.     Hi   ha   supòsits   que   tot   i   haver   acció,   aquesta   no   serà   rellevant   a   efectes   d’una   pretensió   de   responsabilitat.  Es  tracta  de  les  causes  d’exoneració  d’entre  les  quals  es  poden  citar  la  força   major,  el  compliment  d’un  deure  i  la  legitima  defensa  o  estat  de  necessitat.     El  dany  consisteix  en  el  perjudici  que  pateix  la  víctima  en  el  seu  patrimoni  o  en  la  seva  persona.   Es   distingeix,   entre   dany   patrimonial   (   referit   a   béns   i   despeses   econòmiques)   i   dany   no   patrimonial  (referit  a  lesions  corporals  i  el  dany  moral).   6.Causalitat  i  criteris  d’imputació  objectiva.   La   relació   de   causalitat   entre   l’acció   d’una   persona   i   el   dany   de   la   víctima   és   un   element   necessari   perquè   es   declari   la   responsabilitat   de   la   primera.   La   relació   causal   és   causalitat   natural   perquè   es   determina   per   lleis   físiques   que   poden   conduir   a   infinitat   de   causes.   Per   evitar   això,   els   tribunals   utilitzen   uns   criteris   de   causalitat   jurídica   (els   anomenats   criteris   d’imputació   objectiva)   que   permeten   identificar   la   causa   rellevant   del   dany).   El   criteri   d’imputació  utilitzat  actualment  és  el  de  la  causalitat  adequada.     7.La  negligència  com  a  paradigma  i  com  a  solució  de  defecte.   No  n’hi  ha  prou  que  s’acrediti  la  relació  de  causalitat  entre  la  conducta  d’una  persona  i  el  dany   sofert,  cal  que  hi  hagi  estat  negligent.  Una  conducta  negligent  és  aquella  que  no  s’adequa  a  les   regles   previstes,   és   aquell   comportament   que   no   es   correspon   amb   el   que   la   majoria   de   les   persones  en  la  mateixa  situació  duria  a  terme  i  que  és  generalment  esperat  per  la  societat.     Correspon  al  demandant  provar  que  el  demandat  va  ser  negligent,  tot  i  que  en  alguns  sectors   d’activitat  (en  aquells  en  els  quals  el  demandat  crea  els  riscos  que  són  causa  dels  danys  i  obté   beneficis   d’ells),   la   jurisprudència   ha   invertit   la   càrrega   d’aquesta   prova   en   perjudici   del   demandat,  que  ha  de  demostrar  que  va  ser  diligent  per  a  poder  exonerar-­‐se  de  responsabilitat.        La  negligència  (o  règim  culpable)  és  el  criteri  d’imputació  subjectiva  utilitzat  com  a  paradigma   en  la  majoria  de  lleis  i  és  el  defectiu  quan  no  se  n’ha  establert  un  d’especial.   8.La  responsabilitat  objectiva  com  a  excepció     En  un  règim  de  responsabilitat  objectiva  és  irrellevant  si  el  causant  del  dany  ja  estat  diligent,   perquè  un  cop  acreditada  la  relació  causal  entre  la  seva  conducte  i  el  dany  de  la  víctima,  se’l   considerarà   responsable.   El   règim   de   responsabilitat   objectiva   és   aplicable   als   danys   causats   per   productes   defectuosos,   per   animals   i   per   funcionament   de   l’Administració   Pública,   entre   d’altres.     9.Com  es  valora  un  dany?   Els   danys   que   recauen   sobre   bens   patrimonials   són   més   fàcilment   valorables   que   els   danys   no   patrimonials,   ja   que   existeix   un   mercat   de   referència.   Per   tant,   els   criteris   com   el   del   bé   substitutiu,   el   del   dany   emergent   i   lucre   cessat,   o   el   de   les   despeses   de   reparació   són   habitualment  utilitzats.       En  canvi,  és  més  difícil  valorar  els  danys  que  afecten  béns  no  patrimonials,  com  ara  la  vida,  les   lesions   corporals,   el   dany   moral,   perquè   no   hi   ha   cap   mercat   de   referència   que   ens   doni   un   valor  indicatiu.  En  aquest  àmbit,  el  jutge  disposa  de  discrecionalitat  per  a  valorar  el  dany,  tret   dels   supòsits   de   danys   derivats   d’accidents   de   circulació,   respecte   dels   quals   el   jutge   està   vinculat  per  un  sistema  legal  de  valoració  (els  barems)     10.Com  es  repara  un  dany?   Es  reconeixen  tres  formes  de  reparació  d’un  dany  (restitució  del  bé,  reparació  i  indemnització),   la   indemnització   és   la   més   habitual   per   la   jurisprudència.   L’opció   per   una   o   altra   forma   de   reparació  depèn  del  tipus  de  bé  afectat.  Així  mentre  que  la  restitució  i  la  reparació  són  adients   quan  es  tracta  de  danys  als  béns;  la  indemnització,  en  canvi,  quan  es  tracta  de  danys  a  bens  no   patrimonials  o  quan  les  dues  anteriors  han  esdevingut  d’execució  impossible.       EL  DRET  DE  DANYS  II   Concepte,  elements  i  distincions  bàsiques  del  dret  de  danys   El   dret   de   danys   és   una   disciplina   que   estudia   els   instruments   de   reparació   de   què   disposa   una   persona  que  ha  sofert  danys.  Aquesta  finalitat  es  pot  realitzar  mitjançant  diferents  institucions,   com   són   la   responsabilitat   civil   extracontractual,   els   ajuts   i   les   prestacions   públiques   que   sorgeixen  com  a  resposta  a  un  dany,  i  l’assegurança.  La  relació  entre  aquestes  institucions  no   es  sempre  fàcil:  de  vegades  es  complementen,  de  vegades  s’exclouen,  i  de  vegades  ni  tan  sols   coincideixen.   Tradicionalment   fou   la   responsabilitat   civil   el   mecanisme   habitual   per   a   permetre   el   rescabalament,  tant  en  el  cas  que  el  dany  es  materialitzés  en  una  relació  contractual  com  en   una   extracontractual.   L’evolució   de   la   ciència   i   la   tècnica   sumat   a   l’increment   de   riscos   la   generació   dels   quals   prové   d’activitats   que   generen   beneficis,   en   alguns   supòsits   la       responsabilitat  civil  no  resultava  eficient  perquè  en  mancar  l’acreditació  d’alguns  elements  que   la   conformen   el   dany   esdevenia   no   indemnitzable.   Per   a     evitar   els   efectes   perjudicials   que   d’això  es  deriven  i  donada  l’aversió  al  risc  de  les  persones  així  com  la  intenció  de  mantenir  el   seu  patrimoni  íntegre,  entren  en  joc  els  altres  dos  instruments  a  què  hem  fet  referència:     a) L’assegurança,   mitjançant   la   qual   una   persona   pot   o   bé   transferir   a   una   altra   (l’asseguradora)   els   efectes   patrimonials   que   es   pugui   derivar   en   el   supòsit   de   ser   declarada   responsable   o   bé   preveure   específiques   mesures   reparadores   en   favor   del   beneficiari  de  l’assegurança  per  al  cas  que  es  materialitzi  el  risc  concret.   b) Els  ajuts  i  les  prestacions  públiques,  són  utilitzats  pel  legislador  i  per  l’Administració  amb   diferents   finalitats.   Els   ajuts   són   un   mitjà   de   reparació   d’un   dany   concret   que   no   és   indemnitzable  mitjançant  la  responsabilitat  civil  o  que  presenta  moltes  dificultats  per  ser-­‐ ho  i  que,  per  ser  tan  extraordinari,  justifica  la  intervenció  de  l’Estat  en  la  seva  faceta  més   social.   Les   prestacions   públiques   són   actuacions   dutes   a   terme   per   l’Estat   que   intenten   cobrir  necessitats  bàsiques  dels  individus  i  que  es  financen  amb  aportacions  dels  mateixos   subjectes  que  més  endavant  en  gaudiran.   L’àmbit   d’estudi   principal   del   dret   de   danys   és   la   responsabilitat   civil,   més   concretament,   la   responsabilitat   civil   extracontractual,   i   els   elements   que   la   componen.   Tanmateix,   no   es   poden   deixar   de   banda   ni   l’assegurança   ni   els   ajuts   i   les   prestacions   públiques   per   a   tenir   una   visió   completa  del  sistema  i  comprendre  bé  les  conseqüències  que  resulten  d’aplicar  una  institució   o  una  altra.   Ens   trobem   davant   d’una   disciplina   que   està   essent   objecte   de   grans   transformacions,   no   únicament  en  l’ordenament  espanyol,  sinó  també  en  el  dret  comparat.     Una   de   les   principals   característiques   del   dret   de   danys   és   la   seva   transversalitat,   és   a   dir,   inclou   normes   que   es   troben   disperses   en   cossos   normatius   de   diversa   naturalesa   i   que   són   aplicables  per  diferents  ordres  jurisdiccionals.     Les   causes   d’aquesta   transversalitat   es   troben   en   la   naturalesa   del   subjecte   responsable   i   de   l’acció  que  causa  el  dany,  fets  que  donaran  lloc  a  que  s’apliqui  una  o  altra  norma  i  que  conegui   del  cas  judicial  una  o  altra  jurisdicció.  La  naturalesa  de  l’objecte  protegit  també  por  provocar   l’existència  d’una  regulació  especial.     És  molt  important  el  paper  que  la  jurisprudència  desplega  en  el  desenvolupament  del  dret  de   danys,   en   aquesta   disciplina   és   essencial.   Així   ho   demostren   algunes   de   els   seves   doctrines:   inversió  de  la  càrrega  de  la  prova,  la  teoria  del  risc  i  consegüent  atribució  de  la  responsabilitat,   sobre  el  concepte  i  l’abast  del  dany  “indemnitzable”  o  sobre  els  moments  inicials  de  còmput   dels  terminis  de  prescripció).   Elements  que  configuren  la  responsabilitat  civil   Doctrina  i  jurisprudència  identifiquen  quatre  element:   -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ El  dany  sofert  per  la  víctima   L’acció  duta  a  terme  pel  causant  del  dany   La  relació  causal  entre  el  dany  i  l’acció     L’existència  d’un  criteri  jurídic  d’imputació  subjectiva       La  concurrència  d’aquest  elements  és  necessària  perquè  una  acció  que  pretén  la  reparació  dels   danys   soferts   pugui   prosperar.   La   legislació   i   la   jurisprudència,   per   la   seva   banda,   poden   introduir  règims  o  requisits  específics  per  a  cada  un  d’ells  depenent  de  l’àmbit  de  què  es  tracti,   conformant-­‐se,  així,  la  regulació  sectorial.   a) Dany:   perjudici   que   pateix   la   víctima   en   el   seu   patrimoni   o   en   la   seva   persona.   Habitualment   es   distingeix   entre   dany   patrimonial   i   dany   no   patrimonial.   La   distinció   entre   una   i   altra   categoria   és   important   perquè   el   legislador   les   utilitza   per   a   establir   diferents   regles  referides,  per  exemple,  al  criteri  d’imputació  subjectiva,  a  la  prescripció  de  l’acció,  o   als  mètodes  de  valoració  i  de  reparació  del  dany  causat.     b) Acció:   activitat   o   omissió   humana   que   té   capacitat   per   a   controlar   i   modificar   el   comportament  propi  o  el  d’altres  persones,  o  el  dels  animals,  o  per  a  tenir  domini  sobre  els   béns.  Hi  ha  supòsits  en  els  quals,  tot  i  haver-­‐hi  acció,  aquesta  no  serà  rellevant  a  efectes   d’una  pretensió  de  responsabilitat.  Es  tracta  de  les  causes  d’exoneració  d’entre  les  quals  es   poden   citar   la   força   major,   el   compliment   d’un   deure,   la   legítima   defensa   o   l’estat   de   necessitat.   c) Relació   de   causalitat:   la   relació   de   causalitat   entre   l’acció   (o   omissió)   d’una   persona   i   el   dany   de   la   víctima   és   un   element   necessari   perquè   es   declari   la   seva   responsabilitat.   La   relació  causal  és,  en  primer  lloc,  causalitat  natural  perquè  es  determina  per  lleis  físiques,   fet  que,  per  definició,  pot  conduir  a  trobar  infinitat  de  causes.     Per  a  evitar  aquest  abast  omnicomprensiu,  els  tribunals  utilitzen  uns  criteris  de  causalitat   jurídica   (criteris   d’imputació   objectiva)   que   permeten   identificar   la   causa   rellevant   del   dany.  El  criteri  d’imputació  utilitzat  actualment  per  la  jurisprudència  és  el  de  la  causalitat   adequada.   d) Criteris  d’imputació  (subjectiva):  una  vegada  establerta  la  relació  causal  entre  l’acció  i  el   dany,   necessitem   algun   criteri   jurídic   que   atribueixi   responsabilitat   al   causant   del   dany.   Aquests   criteris   jurídics   són   coneguts   com   a   criteris   d’imputació   subjectiva   i   consisteixen   en  el  dol,  la  negligència  i  la  responsabilitat  objectiva.   La  negligència  és  el  criteri  d’imputació  subjectiva  utilitzat  com  a  paradigma  en  la  majoria   de  lleis  i  és  el  defectiu  quan  no  se  n’ha  establert  un  d’especial.   En   alguns   sectors   d’activitat   el   legislador   ha   considerat   oportú   introduir   un   règim   de   responsabilitat   objectiva,   que   prescindeix   del   requisit   de   la   culpa   del   causant,   per   a   augmentar  el  nivell  de  protecció  de  les  possibles  víctimes.  En  un  règim  de  responsabilitat   objectiva,  és  irrellevant  si  el  causant  del  dany  ha  estat  diligent,  perquè,  un  cop  acreditada   la   relació   causal   entre   la   seva   conducta   i   el   dany   de   la   víctima,   se’l   considerarà   responsable.         Distincions  bàsiques   Per   efecte   de   la   transversalitat   del   dret   de   danys   i   per   la   seva   confluència   amb   altres   branques   de   l’ordenament,   cal   tenir   presents   algunes   distincions   en   matèria   de   responsabilitat.   La   importància   d’aquestes   distincions   resideix   en   el   fet   que   determinen   el   dret   aplicable   i   la   jurisdicció  competent.       1. Per  raó  de  l’origen  de  la  responsabilitat   La  naturalesa  de  la  relació  jurídica  existent  entre  la  causa  del  dany  i  la  víctima  i  el  marc  de  la   qual   es   produeix   el   dany   és   una   circumstància   tinguda   en   compte   pera   a   qualificar   la   responsabilitat  resultant  d’una  determinada  forma.  Aquesta  qualificació  permet,  a  la  vegada,   identificar  el  conjunt  de  normes  per  les  quals  s’ha  de  regir  la  pretensió  de  responsabilitat.   a) Responsabilitat  contractual  i  extracontractual   La  distinció  entre  l’una  i  l’altra  pren  com  a  referència  si  el  dany  s’ha  produït  dintre  d’allò   que   van   pactar   i   preveure   les   parts.   La   importància   de   la   qualificació   com   una   o   altra   responsabilitat  resideix  en  el  fet  que  determina  el  règim  aplicable  a  la  pretensió  de  danys.   Les  principals  diferències  de  règim  fan  referència  a:     • Termini  de  prescripció:  la  regla  general  prescriptiva  pels  danys  contractuals  és  la   de  15  anys,  la  dels  danys  extracontractuals  és  d’1  any.   • Abast   dels   danys   indemnitzables:   en   la   responsabilitat   extracontractual   regeix   el   principi   de   reparació   íntegra   del   dany   sofert   i   és   indiferent   a   aquests   efectes   la   voluntat   del   causant   del   dany,   en   la   responsabilitat   contractual   són   objecte   d’indemnització   el   dany   emergent   i   el   lucre   cessant,   en   la   mesura   que   són   previsibles   en   el   moment   de   constitució   de   l’obligació,   i   en   el   cas   del   deutor   dolós,   aquest  respon  de  tots  els  danys  que  es  derivin  de  l  manca  de  compliment.   • Sobre   la   procedència   de   moderació   de   la   responsabilitat:   és   actualment   discutit   en  la  doctrina  si  l’article  1103  CC,  que  preveu  la  possibilitat  de  moderació  judicial   de   responsabilitat,   és   aplicable   a   la   responsabilitat   extracontractual.   No   és   aquest,   però,  un  argument  utilitzat  habitualment  per  la  jurisprudència  que  troba  en  altres   institucions  el  mecanisme  per  rebaixar  la  indemnització.     • Pluralitat   de   responsables:   mentre   que   en   la   responsabilitat   contractual   la   solidaritat   passiva   no   es   presumeix,   la   tendència   jurisprudència   en   els   casos   de   causació   plural   d’un   dany   quan   no   hi   ha   contracte   entre   les   parts   consisteix   en   l’establiment  de  la  solidaritat.   • Sobre   el   dany   moral   en   la   responsabilitat   contractual:   si   bé   la   pretensió   de   rescabalament   del   dany   moral   és   habitual   en   la   responsabilitat   extracontractual,   tradicionalment  es  va  considerar   que  no  era  procedent  el  reconeixement  del  dany   moral   en   l’incompliment   de   les   obligacions   contractuals,   ja   que   aquest   era   un   interès  que  no  quedava  protegit.  La  jurisprudència  espanyola,  però,  especialment   al  principi  dels  noranta,  reconegué  també  una  pretensió  per  dany  moral  en  l’àmbit   contractual,   decisió   que   ha   provocat   que   les   fronteres   entre   la   responsabilitat   contractual  i  l’extracontractual  quedin  més  difoses.   La   zona   de   coincidència   que   de   vegades   es   produeix   entre   ambdues   responsabilitats   ha   originat   la   teoria   jurisprudencial   de   la   unitat   de   culpa   civil,   segons   la   quan   en   un   fet   il·∙lícit   concorren  aspectes  contractuals  i  extracontractuals,  la  víctima  es  pot  acollir  tant  a  uns  com  a   uns   altres   a   l’hora   de   fonamentar   la   seva   pretensió   indemnitzatòria.   El   principal   camp   d’actuació   d’aquesta   teoria   ha   estat   la   prescripció   i,   d’aquesta   manera,   els   tribunals   han   aconseguir   no   considerar   prescrites   accions   fonamentades   únicament   en   les   normes   de   responsabilitat   extracontractual   (1   any)   tot   aplicant   el   termini   de   15   anys   previst   per   la   responsabilitat   contractual,   però   s’ha   utilitzat   per   a   ampliar   la   diligència   exigible.   Si   bé   la   víctima   por   argumentar   la   seva   demanda,   quan   escaigui,   tant   en   normes   contractuals   com       extracontractuals,  o  bé  en  les  unes  o  bé  en  les  altres,  l’especialitat  de  la  teoria  de  la  unitat  de   la  culpa  civil  consisteix  en  la  seva  aplicació  jurisprudencial:  tot  i  que  l’acord  utilitzi  únicament   normes   extracontractuals   el   tribunal   n’atén   també   d’altres   de   naturalesa   contractual   que   no   han   estat   invocades,   i   sense   que   això   signifiqui   incórrer   en   incongruència.   Aquesta   teoria   planteja  problemes  des  de  la  perspectiva  de  la  justícia  rogada  que  regeix  en  dret  privat  i  des  de   la  impossibilitat  de  defensa  per  part  del  demandat,    per  aquest  motiu  ha  estat  molt  criticada   doctrinalment,  per  la  inseguretat  jurídica  que  pot  crear.   Quan  hi  ha  una  relació  contractual  entre  les  parts,  les  regles  de  responsabilitat  contractual  han   de   ser   preferides   a   les   regles   de   responsabilitat   extracontractual,   ja   que   mitjançant   les   contractuals   les   parts   han   tingut   ocasió   d’exercir   la   seva   autonomia   privada   a   l’hora   de   gestionar  els  seus  interessos  i  han  pogut  valorar-­‐los.   b) Responsabilitat  civil  derivada  del  delicte   L’article  109  del  CP  estableix  l’obligació  de  reparar  els  danys  derivats  de  la  comissió  d’un   fet   qualificat   com   a   delicte   o   falta.   Aquest   fet   genera,   doncs,   dos   tipus   de   responsabilitats:   la  penal,  que  es  concentrarà  en  la  pena  que  escaigui  i  que  es  justifica  per  la  realització  d’un   fet   tipificat   com   a   delicte   o   falta;   i   la   civil,   que   es   concretarà   en   aquesta   obligació   de   reparació,  essent  aquest  el  seu  fonament.   Ambdues  responsabilitats  són  regulades  per  regles  diferents  i  els  seus  fonaments  tampoc   no  són  iguals,  atès  que  mentre  que  la  penal  cerca  el  càstig  per  la  violació  d’un  bé  jurídic   protegit,  la  civil  pretén  el  rescabalament  de  la  víctima.  Precisament  perquè  els  fonaments   de  les  responsabilitats  són  diversos  no  és  d’aplicació  a  la  responsabilitat  civil  el  principi  de   non   bis   in   idem.   El   jutge   penal   ha   de   resoldre   sobre   la   responsabilitat   civil   i   si   s’han   derivat   danys  i  en  la  mesura  que  no  hi  hagi  hagut  reserva  o  renúncia  de  l’acció  civil.     En  aquest  sentit,  l’article  112LECr  estableix:   “Ejercitada   solo   la   acción   penal   se   entenderá   utilitzada   tambén   la   civil,   a   no   ser   que   el   dañado  o  perjudicado  la  renunciase  o  la  reservase  expresamente  para  ejercitarla  despúes   de  terminado  el  juicio  criminal,  si  a  ello  hubiere  lugar”.   La   responsabilitat   civil   derivada   de   delicte   serà   llavors   resolta   pel   jutge   seguint   les   específiques  regels  en  el  CP  o  en  la  LO  5/2000.  Així  mateix,  la  jurisdicció  penal  gaudeix  de   preferència   en   el   coneixement   del   cas   respecte   d’altres   jurisdiccions.   Les   especialitats   sobre   la   legislació   aplicable   i   la   jurisdicció   competent   en   els   casos   de   responsabilitat   civil   derivada  de  delites  són  desenvolupades  amb  posterioritat.     A   banda   d’aquetes   diferències   concretes,   cal   tenir   present   també   que   una   sentència   penal   pot  tenir  alguna  influència  en  un  procediment  civil  de  responsabilitat.  Efectivament,  atès   que   l’ordenament   permet   la   reserva   de   l’acció   civil   per   a   exercir-­‐la   amb   posterioritat   al   procediment   penal,   cal   demanar-­‐se   en   quina   mesura   la   sentència   penal   influeix   en   l’exigència   de   responsabilitat   civil.   Sobre   això,   espot   afirmar   que   una   sentència   penal   no   provoca  l’efecte  de  cosa  jutjada  sobre  un  plet  de  responsabilitat  civil  però  sí  que  produeix   una  sèrie  d’efectes.  En  concret:     • Si  la  sentència  és  condemnatòria,  els  fets  provats  vinculen  el  tribunal  civil,  si  bé  aquest   tribunal  és  lliure  en  valorar-­‐los.   • Si  la  sentència  és  absolutòria  per  declarar-­‐se  la  inexistència  del  fet  o  per  negar  l’autoria   de   l’imputat,   el   jutge   civil   queda   vinculat   per   aquesta   apreciació.   Art   116   LECr   “La   extinción   de   la   acción   penal   no   lleva   consigo   la   de   la   civil,   a   no   ser   que   la   extinción       c) d) 2.
3.
proceda   de   haberse   declarado   por   sentencia   firme   que   no   existió   el   hecho   de   que   la   civil  hubiese  podido  nacer”.  La  sentència  penal  té  llavors  efectes  de  cosa  jutjada.   • Si   la   sentència   és   absolutòria   perquè   les   proves   en   el   procés   penal   no   són   categòriques,  el  jutge  civil  disposa  de  llibertat  absoluta  en  el  procés  civil  d’exigència  de   responsabilitat.   Responsabilitat  administrativa   En   alguns   àmbits   sectorials   intervinguts   administrativament   és   possible   que   la   realització   d’un  fet  generi  una  sanció  administrativa.  Aquesta  sanció  és  una  manifestació  del  poder  de   què   gaudeix   l’administració   per   a   controlar   la   legalitat   de   l’activitat   i   por   concórrer   amb   l’establiment  de  l’obligació  de  reparar  els  danys  causats.   Responsabilitat  per  accidents  laborals   La   manca   d’adopció   per   part   de   l’empresari   de   les   mesures   de   seguretat   i   higiene   necessàries   en   favor   dels   seus   treballadors   constitueix   un   fet   del   qual   es   poden   derivar   responsabilitats   administratives,   penals   i   responsabilitat   civil.   Novament,   doncs,   ens   trobem   amb   un   fet,   que,   contemplat   des   de   diverses   perspectives,   provoca   conseqüències   diferents:  sancions  administratives,  infraccions  penals  i  responsabilitat  civil.  Però  allò  que   interessa   des   del   dret   de   danys,   l’incompliment   de   les   mesures   de   seguretat,   serà   considerat   com   a   negligència   que   comportarà   la   corresponent   declaració   de   responsabilitat   i   conseqüent   indemnització,   la   qual   serà   compatible   amb   l’oportuna   sanció   administrativa.  Des  de  la  perspectiva  de  la  víctima,  es  reconeix  la  compatibilitat  entre  les   prestacions   públiques   derivades   d’accidents   laborals   i   la   indemnització   derivada   de   la   responsabilitat  civil  causant  del  dany.     Per  raó  de  l’exigència  del  requisit  de  la  culpa   En   atenció   a   si   cal   que   concorri   un   acte   negligent   per   part   del   causant   o   no   perquè   hagi   de   respondre  del  dany,  es  distingeix  entre  responsabilitat  per  culpa  i  responsabilitat  objectiva.   • Responsabilitat  per  culpa:  la  conducta  del  causant  del  dany  cal  que  sigui  negligent,  és   a   dir,   que   no   respecti   els   estàndards   d’actuació   que   s’esperaven   del   seu   comportament   i   que,   per   aquest   motiu,   eren   exigibles.   Aquests   paràmetres   poden   estar   establerts   legalment,   sectorialment   o   socialment.   La   negligència   constitueix   el   paràmetre  clàssic  d’imputar  subjectivament  un  dany  a  algú.   • Responsabilitat   objectiva:   el   causant   del   dany   l’ha   de   reparar   amb   independència   que   la   seva   conducta   hagi   estat   negligent   o   no.   Aquest   tipus   de   responsabilitat   és   establerta   legalment   per   a   determinats   sectors   d’activitat   i   cal   diferenciar-­‐lo   d’altres   mecanismes,  d’origen  jurisprudencial,  que  intenten  millorar  la  posició  de  la  víctima  en   el  procés  mitjançant  la  inversió  de  la  càrrega  de  la  prova  o  mitjançant  la  presumpció  de   negligència.   Per  raó  de  qui  ha  de  ser  considerat  responsable   La  responsabilitat  civil  és  el  revers  de  la  llibertat  individual,  motiu  pel  qual  fa  que  recaigui   sobre  el  causant  del  dany.  Aquesta  afirmació  és  identificada  en  dret  de  danys  sota  el  nom   de   responsabilitat   per   fet   propi   i   gran   part   de   l’estudi   dels   elements   que   componen   una   pretensió  de  danys  adopten  el  fet  propi  com  a  perspectiva  d’estudi.   Quan   sigui   individual   la   responsabilitat   civil   no   implica   que   no   es   pugui   transmetre,   a   diferència   de   la   penal.   Pensem,   per   exemple,   en   les   conseqüències   que   es   deriven   de   la   mort  del  causant  del  dany  en  un  cas  en  el  qual  entrin  en  joc  les  regles  de  responsabilitat       civil   derivada   del   delicte:   mentre   l’acció   penal   s’extingeixi,   l’acció   civil   es   pot   adreçar   contra  els  hereus.  En  aquest  sentit,  l’art.  115  LECr  estableix:   “La  acción  penal  se  extingue  por  la  muerte  del  culpable;  però  en  este  caso  subsiste  la  civil   contra  sus  herederos  y  caushabientes,  que  solo  podrà  ejercitarse  ante  la  jurisdicción  y  por   la  via  civil”.   Tot   i   així,   també   és   possible   respondre   per   fets   comesos   per   altres   persones,   institució   coneguda   com   a   “responsabilitat   per   fet   aliè”.   La   responsabilitat   per   fet   aliè   pressuposa   l’existència  d’un  vincle  (familiar,  laboral,  de  jerarquia,  de  dependència)  entre  el  causant  del   dany   i   la   persona   que   ha   de   respondre.   Aquesta   responsabilitat   pot   ser   directa   (és   a   dir,   que  qui  ha  de  respondre  ho  ha  de  fer  sense  necessitat  que  el  causant  del  dany  hagi  ests   demandat)   o   subsidiàriament   (qui   ha   de   respondre   només   ho   farà   en   la   mesura   que   el   causant  del  dany  no  ho  faci).   Fonts  del  dret  de  danys  i  jurisdicció  competent   Una   de   les   qüestions   bàsiques   a   l’hora   d’estudiar   el   dret   de   danys   és   la   referida   a   identificar   la   legislació   aplicable,   és   a   dir,   a   demanar-­‐nos   sobre   les   seves   fonts,   així   com   la   jurisdicció   que   és   competent  per  a  conèixer  d’un  cas.     Sembla  que  la  determinació  de  la  legislació  ha  de  ser  neutra  i  que  fets  substancialment  idèntics   s’han   de   resoldre   segons   les   mateixes   regles.   La   qüestió   s’agreuja   quan   les   diferents   regles   preveuen  règims  de  responsabilitat  diferents.     A  la  vegada,  cal  donar  resposta  a  la  qüestió  de  quina  jurisdicció  ha  de  conèixer  del  cas,  si  és  la   contenciosa  administrativa  o  la  civil.   Legislació  aplicable   La   determinació   de   la   legislació   aplicable   resulta   del   procés   de   subsumir   un   fet   en   l’àmbit   d’aplicació  de  la  norma  específica  de  què  es  tracti.   Tot  i  així,  hi  ha  ocasions  en  què  l’àmbit  d’aplicació  de  la  norma  no  és  clar  en  tots  els  supòsits  de   fet  i  llavors  sorgeixen  problemes  d’interpretació.   Part  general,  part  especial   És  habitual  en  la  metodologia  jurídica  distingir  entre  part  general  i  part  especial:  mentre  que  la   primera   s’ocupa   de   l’estudi   de   les   institucions   pròpies   de   la   matèria   objecte   d’atenció,   la   segona   s’encarrega   de   l’aplicació   d’aquestes   institucions   a   àmbits   concrets   que   presenten   particularitats  pròpies  i  que  són  objecte  de  regulació  per  lleis  sectorials.   Aquesta  distinció  entre  part  general  i  part  especial  també  és  operativa  en  dret  de  danys,  tot  i   que   amb   alguna   especialitat.   En   concret,   la   part   general   de   dret   de   danys,   si   bé   estudia   aquelles  institucions  bàsiques,  es  nodreix  de  diverses  fonts  legals  que  han  de  ser  tingudes  en   compte   en   analitzar-­‐les.   Per   efecte   d   ela   transversalitat   que   hem   esmentat   abans,   podem   considerar   que   la   part   general   està   conformada   per   l’estudi   de   diversos   textos   que   són   d’aplicació   defectiva   (1902   CC   responsabilitat   extracontractual,   109   CP   responsabilitat   civil   derivada  del  delicte,  art.  139  L  30/1992  responsabilitat  patrimonial  de  l’Administració).       A   la   part   general   es   contraposa   l’especial,   integrada   per   lleis   sectorials,   i   també   per   teories   jurisprudencials   específiques   per   a   un   concret   àmbit   d’activitat.   És   per   raó,   llavors,   de   la   vigència  del  principi  d’especialitat  que  aquestes  normes  han  de  ser  d’aplicació  preferent  quan   el   dany   es   trobi   dintre   del   seu   àmbit   d’aplicació,   fent   exclusió   de   les   regles   generals.   Les   regles   generals  seran  d’aplicació  en  la  mesura  que  hagin  de  ser  cridades  per  resoldre  les  (possibles  i   eventuals)  llacunes  que  hi  hagi  en  la  part  especial.     Responsabilitat  civil  derivada  del  delicte   Els   art.   109CP   i   s   i   els   art.   61-­‐64   LO/2000   contenen   normes   pròpies   en   matèria   de   responsabilitat  civil  que  el  jutge  ha  d’aplicar  quan   l’acció  que  ha  causat  el  dany  és  constitutiva   de   delicte.   Atès   que   es   tracta   de   normes   estrictament   civils   (motiu   pel   qual   la   doctrina   ha   criticat  la  dispersió  normativa  que  hi  ha  en  aquesta  matèria),  els  tribunals  han  reconegut  que   aquells  articles  no  queden  subjectes  a  les  mateixes  regles  interpretatives  com  si  es  tractés  de   normes  penals.   La  responsabilitat  civil  derivada  de  delicte  es  determina  segons  les  regles  establertes  en  el  CP   en  la  mesura  que  la  concreta  regulació  penal  no  faci  remissió  a  un  altre  text.   Aquestes  regles  de  responsabilitat  civil  derivada  de  delicte  són  preferies  a  les  contingudes  en   el  CC  i  en  la  L  30/1992  en  resoldre’s  la  responsabilitat  civil.  L’aplicació  d’una  o  altra  norma  és   important,  atès  que  difereixen  en  els  règims  de  responsabilitats.     La  responsabilitat  patrimonial  de  les  administracions  públiques   El  règim  de  responsabilitat  civil  o  patrimonial  de  els  administracions  públiques  està  contingut   en   la   Llei   30/1992   (art.   139   i   s.)   per   expressa   imposició   de   l’art.   1   d’aquesta   llei.   El   règim   configurat   per   la   Llei   30/1992   és   un   règim   de   responsabilitat   objectiva   en   el   qual   l’acció   s’ha   d’adreçar  directament  contra  l’Administració,  fins  i  tot  quan  el  dany  ha  estat  causat  per  un  dels   seus  funcionaris.  Si  bé  en  la  actualitat,  i  després  de  les  reformes  legislatives  dutes  a  terme  al   final   dels   90,   la   L30/1992   conté   el   règim   de   responsabilitat   de   les   administracions   públiques,   aquesta   és   una   qüestió   que   va   provocar   moltes   discussions   doctrinals   i   pronunciaments   jurisprudencials,  creant  així  inseguretat  jurídica.   Jurisdicció  competent   En   la   pràctica   judicial   espanyola   hi   ha   quatre   jurisdiccions   diferents   que   poden   resoldre   pretensions  de  danys:  la  civil,  la  penal,  la  contenciosa  administrativa  i  la  social.  És  per  aquesta   raó,   i   atenent   les   diferents   regles   que   operen   en   cadascuna   d’aquestes   jurisdiccions,   que   la   determinació  de  la  jurisdicció  competent  esdevé  quelcom  de  la  màxima  importància.  Tot  i  així,   de   vegades   la   identificació   de   la   jurisdicció   competent   no   és   tasca   gens   fàcil,   la   qual   cosa   ha   provocat   gran   inseguretat   jurídica   i   reaccions   disperses   del   legislador   que   regulava   sobre   la   matèria  a  mesura  que  es  plantejaven  casos  que  demostraven  els  punts  febles.  Això  és  degut  a   l’increment   de   demandes   contra   l’Administració   que   es   resolien   davant   de   la   jurisdicció   civil,   sense  que  llavors  l’Administració  pogués  utilitzar    les  seves  prerrogatives  jurisdiccionals,  i  a  la   tendència   a   considerar   que   la   jurisdicció   civil   era   més   dura   amb   l’Administració   que   la   contenciosa  administrativa.       La  preferència  de  la  jurisdicció  penal   Art  44  LOPJ  “El  orden  jurisdiccional  penal  es  siempre  preferente.  Ningún  juez  o  tribunal  podrà   plantear   conflicto   de   competència   a   los   órganos   de   dicho   orden   jurisdiccional”.   L’article   atribueix  d’aquesta  manera  la  preferència  a  la  jurisdicció  penal  per  a  conèixer  del  cas,  la  qual   cosa   produeix   que,   mentre   no   s’hagi   conclòs   la   causa   penal   (per   sentència   o   per   sobreseïment),  altres  jurisdiccions  no  podran  pronunciar-­‐se  sobre  aquesta.   L’article   111   LECr   estableix   que   les   accions   que   deriven   de   delicte   (civil   i   penal)   es   poden   exercitar   juntament   o   per   separat,   i   que   en   cas   que   estigués   pendent   l’acció   penal   no   s’exercitarà  la  civil  fins  que  no  hi  hagi  sentència  ferma.   En   alguna   ocasió   s’ha   denuncia   un   possible   abús   de   la   jurisdicció   penal   per   a   conèixer   dels   casos  de  danys,  el  qual  es  troba  fonamentat  per  dues  consideracions:   a) Per   la   càrrega   simbòlica   que   representa   l’inici   d’un   procediment   penal   contra   el   causant  d’un  dany   b) Perquè   llavors   és   el   jutge   instructor   qui   instrueix   el   sumari   i   recopila   les   proves   necessàries,  la  despesa  de  les  quals  és  assumida  per  l’erari  públic   El  jutge  penal,  així  mateix,  ha  de  resoldre  sobre  la  responsabilitat  civil,  en  cas  que  la  sentència   sigui   condemnatòria   i   en   la   mesura   que   no   hi   hagi   hagut   una   reserva   de   les   accions   per   exercitar-­‐la  en  la  jurisdicció  civil  o  una  renúncia  a  l’acció  civil.   En  cas  d’exercir-­‐se  només  l’acció  penal,  el  jutge  resoldrà  també  sobre  la  responsabilitat  civil,   atès  que  la  renúncia  ha  de  ser  expressa.   La  competència  de  la  jurisdicció  contenciosa  administrativa   S’atribueix   a   la   jurisdicció   contenciosa   administrativa   la   competència   per   a   conèixer   no   únicament   dels   casos   de   responsabilitat   de   les   administracions   sinó   també   d’altres   subjectes   (de  dret  privat)  que  van  concórrer  en  la  seva  producció.  Així  mateix,  l’exercici  de  l’acció  directa   contra  la  companyia  asseguradora  de  l’Administració  també  és  resolta  per  aquesta  jurisdicció,   sempre  que  s’hagi  demanat  també  a  l’Administració.     Per  tant,  respecte  de  l’acció  directa  reconeguda  per  l’art  76  L50/1980,  la  qual  permet  que  la   víctima   s’adreci   directament   contra   l’asseguradora   del   causant   del   dany,   es   pot   afirmar   que,   com  que  es  tracta  d’una  acció  de  naturalesa  civil,  si  només  és  exercida  contra  l’asseguradora  (i   no   es   demana   conjuntament   a   l’Administració),   la   jurisdicció   competent   per   a   conèixer   del   cas   serà  la  civil.   De   manera   semblant,   també   coneix   del   litigi   la   jurisdicció   civil   quan   l’acció   es   dirigeix   únicament  contra  el  contractista  d’una  obra  pública  i  es  fonamenti  la  pretensió  exclusivament   en   la   responsabilitat   d’aquest   contractista.   Els   danys   no   són   imputables   ni   a   l’actuació   administrativa  ni  a  l’execució  d’instruccions  de  l’Administració.     El   text   en   la   seva   actual   redacció   manifesta   la   voluntat   del   legislador   d’atribuir   a   aquesta   jurisdicció  en  exclusiva  els  casos  de  responsabilitat  de  l’Administració,  tasca  que  ha  ocupat  el   legislador  durant  el  final  dels  noranta  i  que  alguna  decisió  jurisprudencial  va  qüestionar.       Concretament,   el   legislador   ha   utilitzat   tres   textos   legals   per   establir   i   refermar   progressivament  la  competència  de  la  jurisdicció  contenciosa  administrativa  quan  es  tracta  de   la  responsabilitat  patrimonial  de  l’Administració:   a) La  L  30/1992  atribueix  en  matèria  de  danys  causats  en  la  pràctica  de  la  medicina   b) Els  danys  soferts  durant  l’execució  d’un  contracte  de  treball   c) Art.   9.4   LO   19/2003   “qualsevol   que   sigui   la   naturalesa   de   l’activitat   o   el   tipus   de   relació”   com   a   resposta   al   tractament   que   els   tribunals   feien   a   l’assistència   sanitària   en   hospitals   públics   que,   tot   i   que   prestació   pública,   la   consideraven   de   naturalesa   contractual   i,   per   tant,   mancada   del   ius   imperium   propi   de   l’actuació   de   l’Administració   quan   actua   en   relacions   de   dret   públic.   La   LO   6/1998   va   estendre   la   competència   de   l’ordre   contenciós   administratiu   als   casos   en   què   concorren   en   la   producció   del   dany   l’Administració   i   subjectes   de   naturalesa   privada.   Aquesta   regla   tracta   d’evitar   que   per   efecte   del   criteri   residual   de   competència   a   favor   de   la   jurisdicció   civil   es   resolgui   la   responsabilitat   de   l’Administració   davant   d’un   tribunal   civil   si   concorren   amb   aquella   altres   subjectes   privats.   Finalment,   el   tercer   incís,   afirma   que   si   es   demanda   conjuntament   l’asseguradora   de   l’Administració,  la  jurisdicció  continua  essent  la  contenciosa  administrativa.  Amb  aquesta   regla  es  pretén  evitar  que  continuïn  coneixent  els  tribunals  civils,  els  quals  es  declaraven   competents,   novament   per   raó   del   criteri   residual   de   competència,   perquè,   afirmaven,   l’asseguradora  no  havia  “concorregut”  a  la  producció  del  dany  sinó  que  únicament  cobrien   financerament.   La  competència  de  la  jurisdicció  civil   La   jurisdicció   civil   és   competent   per   a   conèixer   d’aquells   casos   de   responsabilitat   que   no   es   ventilen  en  la  jurisdicció  penal  i  que  no  tracten  de  la  responsabilitat  de  l’Administració  pública.   L’abast   de   la   seva   jurisdicció   queda   així   delimitat   de   manera   negativa   i   hi   queden   incloses   aquelles  pretensions  de  danys  en  les  quals  els  subjectes  involucrats  queden  subjectes  al  dret   privat.  Cal  tenir  present  que:   a) Davant   de   la   jurisdicció   civil   es   poden   resoldre   aquelles   pretensions   de   responsabilitat   civil   ex  delicto  quan  l’actor  s’hagi  reservat  aquesta  possibilitat.   b) La   jurisdicció   civil   continua   reconeixent   la   seva   competència   en   demandes   contra   l’Administració  quan  el  fet  causant  del  danys  es  produeix  amb  anterioritat  a  l’entrada  en   vigor   de   les   lleis   que   atribueixen   en   l’actualitat   aquesta   competència   a   la   contenciosa   administrativa.  Així  mateix,  l’art.  9.2  LOPJ  determina  la  jurisdicció  civil  com  la  competent   per   a   conèixer   d’aquells   casos   que   no   estiguin   atribuïts   a   cap   altre   ordenament   jurisdiccional,   esdevenint   així   una   clàusula   de   tancament   del   sistema   de   distribució   d   ela   competència  jurisdiccional.     La  competència  de  la  jurisdicció  social   La   competència   de   la   jurisdicció   laboral   la   determina   l’art.   9.5   LOPJ,   “Los   del   orden   jurisdiccional  social  conocerán  de  las  pretensiones  individuales  como  col·∙lectives,  así  como  las   reclamacions   en   materia   de   Seguridad   social   o   contra   el   Estado   cuando   le   atribuya   responsabilidad  la  legislación  laboral”.       La   Llei   del   procediment   laboral   reserva   a   la   jurisdicció   social   el   coneixement   dels   litigis   entre   empresaris   i   treballadors   que   siguin   “conseqüència   del   contracte   de   treball”.     La   jurisdicció   laboral  ha  conegut  tradicionalment  de  dos  supòsits  en  l’àmbit  de  dret  de  danys:   a) Danys  soferts  durant  la  prestació  d’assistència  sanitària  pública   b) Danys  soferts  durant  l’execució  d’un  contracte  de  treball   En  el  segon  supòsit,  hi  ha  una  pugna  en  vigent  entre  la  jurisdicció  social  i  civil  sobre  el  significat   del   contingut   de   la   relació   laboral.   La   social   es   considera   competent   perquè   entén   que   els   accidents   laborals   tenen   a   veure   amb   l’incompliment   dels   deures   de   seguretat   que   l’empresari   ha  de  complir  respecte  del  treballador,  els  quals  formen  part  del  contingut  típic  de  la  relació   laboral.   La   civil   es   considera   competent   perquè   el   contracte   de   treball   és   un   tipus   més   de   contracte,  i  com  a  tal,  té  el  seu  tractament  en  el  dret  privat;  així  mateix,  els  danys  derivats  d’un   accident   laboral   quedarien   fora   del   contingut   de   la   relació   laboral,   motiu   pel   qual   llavors   és   competent  la  jurisdicció  civil  per  efecte  de  la  clàusula  residual.   Funcions  del  dret  de  danys   Les  funcions  habitualment  reconegudes  del  dret  de  danys  són  la  demarcadora,  la  preventiva,  la   sancionadora,  la  compensatòria  i  la  distributiva.   • • Funció  demarcadora   Que  el  dret  d’una  persona  acaba  on  comença  el  d’una  altra  és  una  màxima  generalment   coneguda   i   acceptada.   El   problema   és   identificar   les   fronteres.   I   és   en   aquest   punt   on   el   dret   de   danys   s’encarrega   de   marcar-­‐les   i   d’identificar   els   espais   compresos   pels   drets   d’una   persona   i   pels   d’una   altra.   De   tal   manera   que   l’actuació   il·∙legítima   d’algú   que   se   superposi  als  dret  d’altri  generarà  una  indemnització  en  favor  de  la  persona  perjudicada.  I   així   queda   marcat   socialment   fins   on   és   permissible   que   actuï   una   persona   o,   des   de   l’altra   perspectiva,  fins  on  algú  ha  de  suportar  l’actuació  d’un  altre.   D’entre   altres   supòsits,   fora   del   dret   de   danys,   on   el   dret   desplega   una   funció   demarcadora,   el   dret   penal   ofereix   els   exemples   més   evidents.   També   són   il·∙lustratives   les   regles   referides   a   l’accessió   invertida   en   l’àmbit   de   la   propietat,   als   mecanismes   de   protecció   de   la   propietat,   així   com   l’estudi   de   la   institució   de   l’abús   de   dret   com   a   límit   general  a  l’exercici  dels  drets.     Funció  preventiva   L’establiment   de   regles   de   responsabilitat   pretén   també   aconseguir   la   prevenció   de   danys,   ja  que  el  possible  causant,  un  cop  coneix  el  seu  camp  d’actuació,  evitarà  causar  el  perjudici   perquè,  contràriament,  haurà  d’afrontar  el  pagament  d’una  indemnització.   Tot  i  així,  la  funció  preventiva  és  realitzada  de  manera  més  eficient  des  del  dret  penal,  amb   l’amenaça   de   les   sancions   penals,   i   des   del   dret   administratiu,   mitjançant   l’autorització   i   la   regulació  dels  requisits  necessaris  per  a  poder  dur  a  terme  una  concreta  activitat.  Podem   així  distingir  una  doble  perspectiva  en  atenció  a  la  materialització  del  dany:  una  ex  ante,  de   caràcter  preventiu,  i  una  altra  ex  post,  de  caràcter  indemnitzatori.   Des   d’una   altra   perspectiva,   la   funció   preventiva   també   és   exercida   en   l’exercici   de   les   accions   de   cessació   i   també   de   prohibicions   de   continuar   amb   l’activitat   que   causa   el   dany   previstes   en   la   legislació   sobre   honor,   intimitat   i   pròpia   imatge,   propietat   industrial   i   intel·∙lectual  i  drets  reals.       • • Funció  sancionadora   Algunes   vegades   s’ha   volgut   veure   en   el   dret   de   danys   un   instrument   per   a   sancionar   la   conducta  del  causant  del  dany.  La  vigència  d’aquesta  funció,  generalment  al·∙ludida  per  la   doctrina,   en   el   dret   espanyol   és   molt   discutida.   Tradicionalment   s’ha   negat   la   seva   aplicació,  atès  que  el  judici  de  responsabilitat  és  personalíssim  i  no  es  pot  transmetre  als   hereus;   d’una   altra   banda,   també   s’ha   d’al·∙legar   que   el   principi   de   reparació   íntegra   (o   funció   compensatòria)   constitueix   la   principal   funció   del   dret   de   danys   i   no   pas   el   de   castigar   la   conducta,   com   s’esdevé   en   relació   amb   la   propietat   industrial   i   intel·∙lectual,   a   l’honor,  la  intimitat  i  la  pròpia  imatge,  i  als  accidents  laborals.     En   l’actualitat   se   n’hi   pot   afegir   una   de   dret   positiu.   Relatiu   a   la   llei   aplicable   a   les   obligacions   extracontractuals   considera   que   “la   aplicació   de   una   disposició   de   la   llei   designada   pel   present   Reglament   que   conduís   a   l’assignació   de   danys   i   interessos   exemplars  o  punitius  de  naturalesa  excessiva,  pot,  segons  les  circumstàncies  del  cas  i  l’OJ   de   l’Estat   membre   de   l’òrgan   jurisdiccional   competent,   considerar-­‐se   contraria   a   l’ordre   públic  del  fòrum”.   La   manifestació   més   clara   de   la   funció   sancionadora   del   dret   de   danys   la   trobem   en   els   punitive   damages,   d’aplicació   al   common   law,   que   són   condemnes   de   diners   que   no   pretenen   la   reparació   del   dany   sinó   que   busquen   castigar,   en   un   procés   civil,   aquell   que   l’ha   causat.   L’elevada   quantia   que   s’ha   concedit   en   ocasions,   superant   amb   escreix   els   danys  soferts  per  la    víctima,  ha  provocat  un  gran  ressò  de  la  institució  en  els  mitjans  de   comunicació.   En   el   dret   espanyol,   la   sanció   de   les   conductes   per   si   mateixes   i   no   pels   resultats   que   causen   es   realitza   des   del   vessant   del   dret   penal   i   del   dret   sancionador,   prototípicament   administratiu,   però   també   les   que   puguin   imposar   els   col·∙legis   professionals   als   seus   inscrits.   Cal   destacar,   que   donada   aquesta   reserva   en   favor   del   dret   penal   i   del   dret   administratiu,   hi   ha   la   tendència   actual   a   utilitzar   els   instruments   penals   i   sancionadors   com  a  instruments  per  a  obtenir  una  sanció  més  forta  o  com  a  instrument  més  intimidatori   o  amb  una  repercussió  social  més  important,  i  oblidar  així  la  característica  del  dret  penal   com  a  ultima  ratio.   Funció  compensatòria   És  la  més  característica  i  coneguda  de  les  que  desplega  el  dret  de  danys.  Mitjançant  aqueta   es   pretén   que   la   víctima   sigui   reparada   íntegrament   dels   danys   que   ha   sofert,   reparació   que   s’aconsegueix   mitjançant   la   restitució   del   bé,   la   seva   reparació   o,   el   que   és   més   habitual,  una  indemnització.  L’acreditació  dels  danys  correspon  a  la  víctima.     La   reparació   íntegra   del   dany   sofert   és   un   principi   reconegut   per   l’ordenament   que   presenta   una   única   excepció:   el   sistema   de   valoració   dels   anys   corporals   mitjançant   barems  establerts  pels  accidents  de  circulació.   Tot  i  la  simplicitat  de  la  idea  i  les  poderoses  raons  de  justícia  que  la  justifiquen,  la  pràctica   jurídica   demostra   que   el   dret   de   danys   no   és   necessàriament   el   millor   instrument   per   a   compensar  les  víctimes,  atès  que:   a) Els  tribunals  espanyols  infravalores  els  danys,  especialment  els  danys  corporals.   b) La  justícia  no  és  ràpida  i  el  reconeixement  d’una  indemnització  quan  ha  transcorregut   molt  de  temps  des  de  la  producció  del  dany  no  pot  compensar  la  víctima.   c) Hi  ha  un  element  aleatori  a  l’hora  d’obtenir  una  sentència  favorable  en  ser  utilitzada  la   compensació  com  a  instrument  de  justícia  material.  I  aquesta  mateixa  inseguretat  es       dóna   també   en   la   quantia   que   pot   obtenir   la   víctima   o   aquella   a   la   qual   pot   ser   condemnat  el  causant.   Per  aquest  motiu,  s’ha  afirmat  en  alguna  ocasió  que  el  dret  de  danys  és  ineficaç,  insegur,   lent  i  costós,  i  que  les  seves  funcions  són  millor  executades  per  mecanismes  de  reparació   que  poden  tenir  la  naturalesa  de  públics  (ajuts)  o  privats  (assegurança).   • Funció  distributiva   La   funció   distributiva   pretén   que   el   dret   de   danys   socialitzi   el   cost   dels   accidents   i   que,   així   el   perjudicat   concret   no   l’hagi   de   suportar   tot   sol.   Aquesta   és   una   funció   força   discutida   perquè,   en   la   mesura   que   les   aplicacions   que   se   n’han   fet   solen   ser   jurisprudencials   i   no   com  a  manifestacions  del  poder  legislatiu,  no  sembla  que  hi  hagi  prou  fonament  normatiu   per   a   sostenir   la   seva   validesa.   D’altra   banda,   si   la   funció   distributiva   és   exercida   pel   poder   legislatiu   en   configurar   lleis   sobre   responsabilitat   civil,   amb   raó   s’ha   adduït   que   altres   mecanismes  (taxes)  són  els  que  han  de  desplegar  funcions  de  distribució.     Dret  de  danys  i  altres  branques  de  l’ordenament   Algunes   de   els   funcions   de   prevenció   i   reparació   són   realitzades   també   per   aquelles   altres   regulacions.   Aquesta   interacció   es   produeix   tant   amb   regulacions   que   pertanyen   al   que   habitualment  es  coneix  com  a  dret  públic  com  amb  altres  de  dret  privat.  Correspon  ara  fer  una   breu  presentació  d’algunes  d’aquelles  zones  comunes  existents  entre  el  dret  de  danys  i  altres   branques  del  dret.   • • Dret  penal   Es   troba   en   una   estreta   relació   amb   el   dret   de   danys,   ja   que   el   conforma   en   la   seva   regulació   i   el   complementa   en   aconseguir   algunes   de   les   finalitats   que   es   prediquen   d’aquest.   D’una   banda,   el   dret   penal   conté   una   regulació   pròpia   de   la   responsabilitat   civil,   l’anomenada   clàssicament   derivada   del   delicte,   que   és   la   que   ha   de   ser   aplicada   en   un   procediment   penal   que   resolgui,   a   més,   la   pretensió   de   responsabilitat   civil.   Aquella   regulació   difereix   de   l’establerta   en   altres   textos   dedicats   a   la   responsabilitat   civil.   D’una   altra   banda,   el   dret   penal   exerceix   d’una   manera   més   poderosa   que   el   dret   de   danys   les   funcions   preventiva   i   sancionadora   per   l’efecte   que   tenen   les   penes   i   per   la   naturalesa   pròpia  del  dret  penal,  com  a  manifestació  del  ius  puniendi  de  l’Estat.     Finalment,   no   es   pot   ignorar   tampoc   la   dificultat   d’assenyalar,   de   vegades,   les   fronteres   que   hi   ha   entre   el   dret   de   danys   i   el   dret   penal,   la   qual   cosa   és   conseqüència   de   l’ús   de  les   mateixes   institucions.   Això   es   veu   clarament   si   ens   demanen   sobre   la   distinció   entre   negligència  i  imprudència  punible  quan  es  tracta  de  danys  personals.  Tot  i  que,  en  altres   ocasions,   aquell   ús   compartit   d’institucions   ha   resultat   enriquidor,   com   ha   estat   amb   la   influència   que   la   jurisprudència   i   la   doctrina   penals   han   exercit   sobre   les   civils   en   el   tractament  dels  criteris  d’imputació  objectiva.     Dret  administratiu   De   manera   semblant   al   que   s’ha   comentat   en   relació   amb   el   dret   penal,   el   dret   administratiu  també  conforma  i  complementa  el  dret  de  danys.   El   conforma   per   la   regulació   pròpia   que   en   matèria   de   responsabilitat   patrimonial   de   les   administracions   públiques   conté   la   30/1992,   la   qual   estableix   un   règim   amb   peculiaritats       • respecte   d’altres   regulacions   de   responsabilitat   civil,   com   s’esdevé   amb   la   dinàmica   pròpia   de  la  responsabilitat  per  fet  aliè  i  la  vigència  d’un  règim  de  responsabilitat  objectiva  que  ha   estat  suavitzat  per  la  jurisprudència  acudint  a  un  ús  (de  vegades)  discutible  del  concepte   de  “deure  de  suportar  el  dany”  i  de  l’element  de  la  causalitat.   D’una  altra  banda  el  dret  administratiu  es  troba  en  millor  posició  que  el  dret  de  danys  per   a   exercir   una   funció   sancionadora   i   preventiva:   la   sanció,   amb   el   dret   administratiu   sancionador;  la  prevenció,  amb  el  règim  d’autoritzacions.     Finalment,   també   se   situen   en   el   dret   administratiu   aquells   ajuts   i   presentacions   públiques   concedits   per   pal·∙liar   o   reparar   danys   o   com   a   resposta   a   situacions   que   mereixen   la   intervenció  de  l’Estat,  sia  finançats  amb  els  impostos  o  amb  les  contribucions  de  col·∙lectius   específics   de   persones,   els   quals,   a   més,   no   necessàriament   han   de   consistir   en   indemnitzacions   sinó   també   poden   fer-­‐ho   en   beneficis   fiscals   o   en   avançaments   de   diners.   La  relació  que  hi  ha  entre  aquestes  mesures  i  la  responsabilitat  civil  és  quelcom  que  depèn   de  la  configuració  específica  que  hagi  establert  el  legislador  o  l’executiu,  per  la  qual  cosa   no  es  pot  donar  una  resposta  general.     Dret  civil   El  dret  de  danys  té  el  seu  origen  i  principal  desenvolupament  en  el  dret  civil,  concretament   en   qualificar-­‐se   com   una   de   les   fonts   de   les   obligacions.   Però   no   únicament   es   relaciona   amb  l’estudi  del  règim  jurídic  de  els  obligacions  sinó  que  també  s’empara  en  altres  sectors,   com   el   relatiu   als   drets   reals.   Així   mateix,   el   dret   de   danys   utilitza   conceptes   de   règims   estudiants   tradicionalment   per   la   disciplina   del   dret   civil   i   els   adapta   a   les   seves   necessitats.   Els   constants   desenvolupaments   legals,   jurisprudencials   i   doctrinals   provoquen   que,   en   l’actualitat,  estigui  justificat  l’estudi  autònom  del  dret  de  danys,  tot  separant-­‐lo  del  “dret   d’obligacions”.     A   continuació   es   fa   una   relació   d’algunes   de   les   interrelacions   més   significants   que   hi   ha   entre   l’actualitat   amb   matèries   estudiades   tradicionalment   des   del   dret  civil.   ü Dret  de  la  persona:  la  interrelació  que  hi  ha  entre  l’anomenat  dret  de  la  persona  i  el   dret   de   danys   es   manifesta   en   dos   camps:   d’una   banda,   en   el   relatiu   a   la   capacitat   natural;  d’una  altra,  en  els  anomenats  drets  de  la  personalitat.   La   capacitat   natural   és   un   criteri   ex   post   que   permet   determinar   si   una   persona   disposava   de   prou   capacitat   per   a   realitzar   l’acte   o   negoci   que   es   tractés,   tot   i   no   disposar   de   capacitat   d’obrar   plena.   Portat   al   camp   del   dret   de   danys,   la   seva   aplicació   és  possible  en  la  concepció  subjectiva  de  la  culpa  així  com  en  el  paper  que  pot  tenir  la   conducta   i   negligència   del   subjecte   com   a   víctima   sobre   la   quantia   indemnitzatòria   i   sobre  la  interrupció  del  nexe  causal  quan  ha  contribuït  a  la  producció  del  dany.   Respecte   dels   drets   de   la   personalitat   i,   molt   assenyaladament,   respecte   del   dret   a   l’honor,   a   la   intimitat   i   a   la   pròpia   imatge,   concorren   en   la   seva   protecció   el   dret   constitucional  i  el  dret  de  danys  per  la  consideració  de  drets  fonamentals  que  tenen.   Drets   de   la   personalitat   que   no   són   absoluts   sinó   que   s’han   de   posar   en   relació   amb   el   dret  a  la  llibertat  d’expressió  i  d’informació.     ü Dret  d’obligacions  i  contractes:  el  dret  d’obligacions  es  troba  en  la  gènesi  del  dret  de   danys  i,  de  fet,  tradicionalment  era  en  la  seva  seu  on  s’estudiava.  Ara  que  ja  disposa  de   disciplina  pròpia  continua  essent  tributari  d’aquell.  Això  és  així  perquè  la  regulació  que   el   CC   conté   de   la   responsabilitat   extracontractual   és   molt   minsa,   motiu   pel   qual   les       llacunes   han   estat   cobertes   per   les   regles   sobre   responsabilitat   contractual.   Així   mateix,  molta  de  la  jurisprudència  sobre  algunes  de  els  institucions  que  conformen  la   responsabilitat   contractual   ha   esta   adoptada   per   les   regles   de   la   responsabilitat   extracontractual.  D’una  altra  banda,  i  tot  i  que  les  conseqüències  d’aplicar  un  règim  o   un   altre   són   molt   diferents,   no   sempre   és   clara   la   distinció   entre   la   responsabilitat   contractual   i   l’extracontractual.   Dificultat   que   s’ha   vist   augmentada   per   l’ús   (de   vegades  imprecís)  de  la  teoria  de  la  unitat  de  la  culpa  civil  per  part  de  la  Sala  Primera   del  TS.   ü Dret  de  família:  dret  de  família  i  dret  de  danys  també  tenen  zones  de  confluència.  Així,   d’una  banda,  el  dret  de  danys  empara  algunes  de  els  categories  utilitzades  en  dret  de   família   per   a   determinar   el   parentiu   i,   així,   poder   identificar   els   possibles   legitimats   actius  o  els  beneficiaris  d’indemnitzacions  d’accidents  de  circulació);  d’altra  banda,  la   potestat  del  pare  i  de  la  mare  fonamenten  la  regulació  de  la  responsabilitat  per  fet  aliè   dels  pares  respecte  dels  danys  que  puguin  causar  els  fills  menors.     Evolució  històrica  del  dret  de  danys  i  tendències  actuals   De  la  negligència  a  la  responsabilitat  objectiva,  passant  per  la  teoria  del  risc   Històricament,  la  negligència  ha  de  ser  considerada  com  el  punt  de  partida  del  dret  de  danys.   Afirmada  la  llibertat  individual,  és  lògic  des  del  punt  de  vista  del  causant  del  dany  que  hagi  de   respondre   per   allò   que   ha   causat   per   no   haver   adoptat   les   preocupacions   degudes   i,   des   del   punt   de   vista   de   la   víctima,   és   de   justícia   que   no   hagi   de   suportar   un   dany   derivat   d’un   comportament  d’altri  que  no  s’ajusta  als  criteris  establerts  socialment  i  legalment.     Ara  bé,  la  pràctica  demostrà  que,  de  vegades,  les  víctimes  es  trobaven  amb  greus  problemes   per   aconseguir   obtenir   una   pretensió   favorable   als   seus   interessos   atès   que   no   podien   demostrat  els  seus  elements  necessaris,  en  un  règim  culpabilístic,  per  imputar  el  dany  a  algú.   Un   primer   grup   de   problemes   no   estaven   relacionats   amb   l’acreditació   del   dany,   que   efectivament   havien   sofert,   sinó,   d’una   banda,   amb   la   prova   de   la   relació   causal   entre   el   comportament  d’algú  i  el  dany  sofert,  i  d’una  altra,  amb  la  demostració  de  la  negligència  del   demandat.  Un  segon  grup  de  problemes  tenien  a  veure  amb  el  fet  que,  de  vegades,  la  víctima   no  podia  obtenir  una  indemnització  perquè  el  causant  del  dany  ni  tan  sols  havia  estat  negligent   però,   en   canvi,   s’havia   acreditat   que   havia   creat   el   risc   de   dany   i,   a   més,   havia   obtingut   beneficis  derivats  de  la  creació  del  risc.   Per   a   corregir   això   últim,   els   tribunals   començaren   a   aplicar   la   teoria   de   la   creació   del   risc,   per   la   qual   aquell   que   el   crea   i   se’n   beneficia,   ha   de   suportar   les   conseqüències   danyoses   que   se’n   deriven,  com  ara,  els  danys  que  els  altres  hagin  sofert.  Ara  bé,  el  TS  s’ha  hagut  de  pronunciar   per  evitar  que  d’aquesta  afirmació  s’entengués  que  n’hi  havia  prou  amb  el  mer  risc  per  atribuir   responsabilitat.  Un  mecanisme  utilitzat  sovint  per  la  jurisprudència  per  a  solucionar  el  primer   grup   de   problemes,   de   vegades   de   manera   conjunta   o   molt   relacionat   amb   la   teoria   de   la   creació  del  risc,  és  el  de  la  inversió  de  la  càrrega  de  la  prova  de  tal  manera  que  no  correspon  a   l’actor   demostrar   la   negligència   del   demandat   sinó   a   aquest   provar   la   seva   diligència.   En   l’actualitat,  aquesta  teoria  ha  esta  recollida  en  la  LEC  en  establir  el  principi  de  disponibilitat  i   facilitat   probatòria,   pel   qual   la   càrrega   de   la   prova   no   es   determina   ex   ante,   sinó   que       l’assumeix  la  part  que  es  troba  en  millor  posició  per  a  fer-­‐ho,  assumint  les  conseqüències  que   es  deriven  d’aquesta  manca  de  prova.     Un   tercer   mecanisme   corrector   del   sistema   culpabilístic,   per   paradoxal   que   sembli,   ha   estat   exigir  la  màxima  diligència.  Així,  la  diligència  exigible  al  causant  del  dany  va  molt  més  enllà  de   l’exigida   pels   reglaments   que   preveuen   les   mesures   de   seguretat   en   un   determinat   sector   d’activitat.  Arribats  en  aquest  punt,  el  salt  a  la  responsabilitat  objectiva  era  mol  proper.  Només   calia   una   decisió   legislativa   sobre   això.   Decisió   que   ha   estat   presa   en   alguns   àmbits   (danys   personals   d’accidents   de   circulació,   productes   defectuosos,   Administració   pública,   etc.)   en   veure’s   en   aquest   nou   règim   un   instrument   que   aconseguia   trobar   l’equilibri   entre   permetre   activitats  que  comportaven  riscos,  i  que  eren  socialment  útils,  i  la  protecció  de  la  víctima.     Nous  reptes   El   dret   de   danys   té   alguns   reptes   a   afrontar   si   vol   donar   resposta   completa   i   eficient   a   les   víctimes  i  seguretat  jurídica  al  sistema.  Destaquem:     a) Ús  de  fons  de  compensació:  sistemes  que,  finançats  de  manera  pública  o  de  manera   mixta,   indemnitzen   el   dany   sense   necessitat   d’analitzar   la   concurrència   de   negligència.   Són  sistemes  més  àgils  que  els  de  responsabilitat  que,  a  més  cobreixen  més  casos.     b) Tractament   dels   danys   massius:   aquells   que   afecten   un   nombre   molt   important   de   persones.   En   aquest   tipus   de   danys,   la   determinació   de   la   relació   causal   i   la   identificació  del  causant  presenta  molts  problemes,  també  resulta  problemàtic  el  seu   tractament  processal  a  fi  d’aconseguir  un  tracte  eficient  amb  plenes  garanties.     TEMA  2.  ELS  ELEMENTS  DE  LA  RESPONSABILITAT  CIVIL  (I)   1. ACCIÓ  I  OMISSIÓ     L’acció  consisteix  en  una  activitat  humana  capaç  de  controlar  i  de  modificar  el  comportament   propi   o   el   d’altres   persones,   o   el   dels   d’animals,   o   de   tenir   domini   sobre   les   coses.   Amb   aquesta   activitat   es   produeix   una   alteració   de   la   realitat   existent.   Els   fenòmens   naturals,   en   canvi,  no  poden  ser  considerats  com  a  accions,  ja  que  no  són  controlables  per  l’home.     Des   d’un   punt   de   vista   jurídic,   una   acció   és   un   acte   jurídic,   ja   que   es   pot   controlar   la   seva   producció   i,   una   vegada   realitzat,   te   conseqüències   jurídiques,   com   ara   fer   néixer   l’obligació   de   reparar   el   dany.   Des   del   dret   de   danys,   l’acció   és   l’antecedent   necessari   al   dany,   el   qual   ens   permet  identificar  el  subjecte  responsable  i  demanar-­‐nos  sobre  la  seva  responsabilitat.     Una  omissió  també  pot  generar  responsabilitat  civil.  Per  omissió  s’entén  no  actuar  quan  hi  ha   el   deure   de   fer-­‐ho,   deure   que   pot   venir   imposat   legalment   o   que   pot   conformar   el   comportament   exigible   d’una   persona.     El   gran   problema   de   la   omissió   és   el   de   relacionar-­‐la   amb  el  dany  sofert  ja  que  no  hi  ha  cap  mena  de  certesa  en  dir  que  si  s’hagués  realitzat  l’acció   el  dany  no  s’hauria  produït.     Hi   ha   un   important   debat   sobre   si   s’ha   de   predicar   que   l’acció   i   l’omissió   sigui   voluntària   i   antijurídica:       -­‐   respecta   la   voluntarietat:   pot   semblar   exigible   ja   que   les   persones   han   de   respondre   dels   actes  que  conscientment  poden  controlar.    El  dret  de  danys  fa  un  tractament  diferent  que  el   dret   penal   ja   que   el   dret   de   danys   considera   que   l’acció   altera   la   realitat   física,   amb   independència  que  el  subjecte  tingui  coneixement  de  les  conseqüències  que  se’n  deriven.  En   canvi,   el   dret   penal   no   considera   com   a   responsable   criminal   una   acció   duta   terme   per   un   inimputable.   Això   no   implica   que   en   dret   de   danys   una   persona   sigui   responsable   automàticament   sinó   que   s’han   d’analitzar   si   concorren   els   altres   elements   per   decidir   si   ho   és   o  no.     -­‐   Des   d’un   sentit   objectiu,   per   antijuridicitat   s’ha   entès   la   justícia   del   resultat;   en   canvi,   des   d’un   sentit   subjectiu,   antijuridicitat   significa   que   el   comportament   és   dolós   o   negligent.   L’antijuridicitat  no  és  una  conducta  necessària  perquè  presenta  excepcions,  per  tant,  no  és  un   requisit  exigible.     *la   jurisprudència   sovint   fa   referència   al   requisit   de   l’antijuridicitat   quan   tracta   de   la   negligència,  del  comportament  que  representa  l’il·∙lícit  penal  i  en  al·∙ludir  a  la  manca  de  deure   de  suportar  un  dany.     2. LA  RELACIÓ  DE  CAUSALITAT.     la   relació   de   causalitat   permet   establir   un   vincle   entre   el   comportament   d’una   persona   i   el   dany  sofert  per  una  altra.  Aquesta  relació  es  determina  per  les  lleis  físiques  o  de  la  natura,  les   quals  expliquen  per  que  s’esdevenen  fets  en  termes  d’antecedents  i  de  conseqüència.     Tradicionalment   s’afirma   que   la   relació   causal   és   un   element   sense   el   qual   no   es   pot   establir   la   responsabilitat   d’algú.   Aquesta   afirmació   és   qüestionable   quan   parlem   de   la   responsabilitat   per  fet  aliè.     Molt  sovint,  els  tribunals  confonen  causalitat  amb  negligència,  quan  aquest  fet  és  incorrecte.   Primer   s’ha   d’establir   la   relació   causal   i   després   cal   examinar   si   la   conducta   fou   negligent   per   a   així  declarar  la  responsabilitat  del  demandat.     2.1. TEORIES  CAUSALS     Tradicionalment  s’han  utilitzat  dues  teories  per  a  saber  si  hi  ha  relació  de  causalitat  entre  una   acció  i  un  dany:   • • Teoria   de   l’equivalència   de   les   condicions:   segons   aquesta   teoria,   totes   les   accions   que  es  troben  relacionades  amb  la  producció  d’un  dany  tenen  la  mateixa  contribució   causal  en  aquell  resultat,  per  la  qual  cosa  qualsevol  d’elles  pot  ser  considerada  com  a   causa  del  dany.       Problemes:   aboca   a   un   nombre   quasi   infinit   de   causes,   per   la   qual   cosa   no   és   d’utilitat   ni   atorga   seguretat   jurídica.   Per   aquests   motius   el   TS   no   l’estableix   com   a   responsabilitats.       Teoria   de   la   conditio   sine   qua   non:   aquesta   teoria   aconsegueix   limitar   l’infinit   curs   causal   al   qual   conduïa   la   teoria   de   l’equivalència   de   les   condicions   tot   identificant   la   causa   necessària   mitjançant   el   següent   procés   de   lògica   formal:   si   suprimit       mentalment  en  concret,  el  dany  no  s’hauria  produït,  aquell  ha  de  ser  considerat  com  a   causa  d’aquest.     Problema:   la   dificultat   dels   cursos   causals   el   fa   jurídicament   neutre.   Tot   i   així   els   tribunals  l’utilitzen  en  algunes  ocasions.       2.2. PROBLEMES  AMB  LA  CAUSALITAT.       Les  teories  esmentades,  pateixen  del  problema  de  ser  massa  àmplies  (teoria  de  l’equivalència=   o   molt   restrictives   (teoria   de   la   conditio   sine   qua   non)   per   la   qual   cosa   no   són   adients   per   a   resoldre  correctament  supòsits  de  pluralitat  de  causes  o  supòsits  en  els  quals  hi  ha  incertesa   sobre   la   causa   o   sobre   el   causant   del   dany.     A   continuació   es   presenten   els   desenvolupaments   que  s’han  realitzat  per  a  tractar  aquests  problemes  específics   2.2.1. PLURALITAT  DE  CAUSES:  CAUSALITAT  CONCURRENT  I  CAUSALITAT  SUCCESSIVA.     En   la   causalitat   concurrent   diversos   fets   coincideixen   temporalment   en   la   producció   d’un   dany,  tenint  prou  capacitat  cadascun  d’ells,  de  manera  individual,  per  a  produir  la  totalitat  del   dany;   en   canvi,   en   la   causalitat   successiva   el   dany   és   el   resultat   de   la   suma   de   totes   les   actuacions,  que,  de  manera  individual,  no  l’haurien  provocat.     Exemple:     • • la   contaminació   ambiental   produïda   per   diverses   indústries   que   aboquen   productes   tòxics  en  un  riuà  casualitat  successiva     dos   incendi   provocats   per   persones   diferents   que   conflueixen   en   un   habitatge,   que   acaba  sent  destruïtà  causalitat  concurrent.     La  víctima  també  pot  tenir  alguna  contribució  en  el  nexe  causal,  de  la  mateixa  manera  que  un   fet  natural  pot  concórrer  amb  el  de  l’agent.     Pot  ser,  en  el  cas  de  la  causalitat  successiva,  que  els  actes  siguin  tots  atribuïbles  a  una  única   persona,   supòsit   en   el   qual   la   regla   de   la   causalitat   servirà   per   a   afirmar   que   el   dany   indemnitzable  és  el  totalment  manifestat  i  no  cadascun  d’aquells  que,  al  llarg  del  temps,  han   anat  apareixent.     Podem  formular  les  regles  de  causalitat  següents:     a) Si   qualsevol   de   les   causes   que   concorren   són   capaces   de   manera   independent   de   causar   el   dany;   aquest   pot   ser   imputat   a   qualsevol   d’elles.   De   tal   manera   que   s’estableix  una  regla  de  solidaritat  entre  els  causants  dels  danys.       b) Si   el   dany   és   el   resultat   de   totes   les   causes,   les   quals   de   manera   independent   no   l’haurien   produït,   caldrà   veure   si   és   possible   identificar   la   contribució   causal   de   cadascun   dels   agents.   Si   això   és   possible,   la   responsabilitat   de   cada   agent   serà   determinada   per   la   seva   quota   de   participació   en   el   dany,   la   qual   cosa,   a   la   vegada,   caracteritza  l’obligació  de  reparar  de  forma  parciària.           En   canvi,   si   no   és   possible   saber   en   quina   proporció   cadascun   dels   agents   causà   el   dany,  caldrà  declarar-­‐los  tots  com  a  causants  i  així  quedaran  vinculats  entre  ells  per  les   regles  de  la  solidaritat,  que  s’estableixen  tant  en  el  pla  jurisprudencial,  que  rep  llavors   el  nom  de  solidaritat  impròpia,  com  en  el  pla  legal.         2.2.2. INCERTESA  SOBRE  LA  CAUSA:  CAUSALITAT  PROBABLÍSTICA.   La  indeterminació  de  la  causa  que  ha  provocat  el  dany  ha  de  concloure  al  fracàs  de  la  pretensió   del   dany   ja   que   manca   un   dels   requisits   necessaris   perquè   la   causa   prosperi..   A   més,   cal   acreditar    que  aquell  fet  fou  la  causa  del  dany  produït.     Tot  i  així,  els  tribunals  també  han  reconegut  que  en  alguns  grups  de  casos  s’admet  acreditada   la  prova  atenent  els  indicis  així  com  les  probabilitats  que,  segons  el  coneixement  científic,  hi   ha  que  aquell  fet  sigui  la  causa  del  dany.     La  causalitat  probabilística  presenta  alguns  problemes  en  la  seva  dinàmica:   no   especifica   quin   percentatge   s'ha   de   considerar   necessari   perquè   es   doni   com   a   provada  la  relació   • prescindeix   de   l'element   necessari   de   la   causalitat   acreditada,   per   la   qual   cosa   en   alguns  supòsits  es  respondrà  encara  que  la  causa  sigui  incerta   • és  una  solució  extremista,  ja  que  dóna  per  acreditada  la  causalitat  en  considerar  que   un  fet  fou,  probablement,  la  causa  del  dany,  però  en  canvi  condemna  la  totalitat  del   dany  sofert     2.2.3. INDETERMINACIÓ   DE   CAUSANTS:   CAUSALITAT   ALTERNATIVA   I   CAUSALITAT   COL·∙LECTIVA     • De  vegades,  la  incertesa  recau  no  sobre  la  causa  del  dany  sinó  sobre  el  causant  a  qui  atribuir   aquell  fet  i,  per  tant,  la  responsabilitat.  Sobre  això,  tot  i  que  correspon  a  l'actor  identificar  el   subjecte  responsable,  la  jurisprudència  s'ha  fixat  en  dos  supòsits:   a) Causalitat  alternativa:  en  aquest  cas,  tots  els  agents  han  realitzat  un  acte  que  podria   ser   qualificat   com   a   causa   del   dany,   però   aquest   només   es   deu   a   la   conducta   d'un   d'ells.   No   hi   ha,   doncs,   una   concurrència   o   una   successió   de   causes,   atès   que   només   n'hi  ha  una.  El  problema  resideix  en  el  fet  que  la  víctima  no  pot  identificar  dintre  del   conjunt  d'agents  –que  estan  identificats–  el  causant  del  dany.   El   tractament   adient   del   supòsit   hauria   de   ser,   d'una   banda,   l'establiment   d'una   presumpció   de   causalitat   conjunta,   vinculada   a   la   regla   de   la  responsabilitat   solidària   entre   els   agents,   mentre   no   es   pugui   identificar   el   causant   del   dany,   i   d'una   altra,   atribuir   a   cadascun   dels   demandats,   en   virtut   del   principi   de   facilitat   i   disponibilitat   probatòria  la  càrrega  de  provar  que  no  va  ser  ell  el  causant  del  dany;  en  cas  de  mancar   aquesta  prova,  quedarà  subjecte  a  la  regla  de  solidaritat  que  hem  esmentat  abans.     b) Causalitat   col·∙lectiva:   coneguda   habitualment   també   com   a   "dany   causat   per   membre   indeterminat  d'un  grup",  fem  referència  a  aquell  supòsit  en  el  qual  el  dany  és  produït       per  una  persona  o  persones  no  identificables  individualment  però  sí  per  pertànyer  a  un   grup.  Ex:  una  operació  en  un  quiròfan  on  hi  ha  metges,  infermeres...   -­‐    La  relació  de  causalitat  en  aquests  casos  es  regeix  per  les  regles  següents:   • Es   considerarà   que   tots   els   membres   del   grup   causaren   el   dany   mentre   no   es   pugui   individualitzar  la  conducta  que  causà  el  dany.   • Si  les  persones  del  grup  actuen  en  relació  de  dependència  o  el  dany  es  deriva  de  l'ús   d'elements,   per   persones   desconegudes,   sobre   els   quals   el   propietari   hauria   de   tenir   control,   és   possible   imputar   al   principal   el   dany   sofert   per   raó   de   la   responsabilitat   per  fet  aliè  i  al  propietari  per  l'activitat  de  risc  duta  a  terme.  Cal  advertir,  però,  que  es   produeix  un  salt  qualitatiu  per  a  protegir  la  víctima,  ja  que  es  renuncia  a  identificar  el   causant  concret  i,  en  canvi,  s'imputa  el  dany  a  aquell  que  ha  generat  el  risc.   • Finalment,  per  influència  del  dret  nord-­‐americà,  s'ha  plantejat  en  el  dret  europeu  de  la   responsabilitat   per   productes   la   teoria   de   la   responsabilitat   per   quota   de   mercat   (market  share  liability),  segons  la  qual  cadascun  dels  agents  hauria  de  respondre  dels   danys   causats   depenent   de   la   seva   participació   en   el   mercat.   Ex:   medicaments   comercialitzats  per  diverses  empreses.       2.3. INTERRUPCIÓ  DEL  NEXE  CAUSAL.     El   comportament   d'una   persona   deixa   de   ser   rellevant   a   efectes   de   saber   si   és   la   causa   del   dany   sofert   per   una   altra   quan   és   interromput   el   nexe   causal.   Interrupció   que   es   pot   dur   a   terme  bé  per  la  pròpia  víctima,  bé  per  una  tercera  persona,  bé  per  un  fet  aliè  i  no  controlable.     2.3.1. PER  LA  PRÒPIA  VÍCTIMA.     Quan  la  conducta  de  la  víctima  és  la  causa  exclusiva  del  dany,  ens  trobem  amb  una  interrupció   del   nexe   causal,   qualificat   habitualment   com   a   "culpa   exclusiva   de   la   víctima",   que   provoca   l'exoneració   de   responsabilitat   del   demandat.   Si   l'actuació   de   la   víctima   no   és   la   causa   exclusiva   del   dany,   sinó   que   l'actuació   del   demandat   també   té   incidència   causal   sobre   el   resultat,   cal   aplicar   la   institució   de   la   "concurrència   de   causes"   (també   coneguda   com   a   concurrència   de   culpes)   que   provoca   una   reducció   de   la   quantia   indemnitzatòria   a   rebre   per   la   víctima.   La   distinció   entre   ambdues   institucions   no   sempre   és   fàcil.   Exemple:     persona   beguda   que   caigué  en  el  forat  d'una  màquina  premsadora  que  havia  posat  ella  mateixa  en  funcionament  i   que  morí  per  les  lesions  que  la  màquina  li  provocà.  Mentre  que  el  jutge  de  Primera  Instància   desestimà  la  pretensió  de  responsabilitat  en  apreciar  culpa  exclusiva  de  la  víctima,  el  Tribunal   Suprem  confirmà  la  sentència  de  l'Audiència  per  la  qual,  atès  que  el  mecanisme  d'emergència   estava  mal  instal·∙lat,  el  propietari  de  la  màquina  contribuí  a  la  producció  del  dany.   La  jurisprudència  sol  considerar  que  hi  ha  un  cas  d'interrupció  del  nexe  causal  per  part  de  la   mateixa  víctima  quan  concorren  dos  factors:       • • d'una   banda,   que   l'actuació   de   la   víctima   sigui   volguda   i   clarament   negligent   o,   dit   d'una  altra  manera,  contrària  a  les  més  elementals  normes  de  cura  i  protecció   d'una  altra,  que  el  demandat  no  hagi  incorregut  en  negligència.   Exemples:   -­‐ -­‐ un  home  que  es  tira  de  cap  a  una  piscina  infantil     un  nen  que  pateix  danys  al  penjar-­‐se  d’una  porteria  que  no  estava  fixada  al  terra.     2.3.2.  PER  UNA  TERCERA  PERSONA     La  conducta  d'una  tercera  persona  pot  suposar  el  trencament  del  nexe  causal  de  l'acció  d'un   altre  en  la  mesura  que  el  comportament  d'aquella  persona  sigui  de  prou  entitat  i  rellevància   per   a   implicar   aquest   trencament.   Aquesta   interferència   produeix   la   desvinculació   entre   el   primer  comportament  causal  i  el  dany  sofert  finalment  per  la  víctima,  per  la  qual  cosa  hauria   de  procedir  l'exoneració  de  responsabilitat.   De  la  mateixa  manera  que  amb  el  cas  de  la  víctima,  si  el  comportament  del  tercer  contribueix   al   dany,   però   no   n'és   causa   exclusiva,   és   procedent   una   distribució   de   responsabilitats.   No   obstante,   el   sujeto   responsable   que   hubiera   satisfecho   la   indemnización   podrá   reclamar   al   tercero  la  parte  que  corresponda  a  su  intervención  en  la  producción  del  daño".   2.3.3.  FORÇA  MAJOR     La  força  major  és  un  esdeveniment  imprevisible  o  inevitable  que  exonera  de  responsabilitat,  ja   que  interfereix  plenament  en  la  relació  causal.   "Fuera  de  los  casos  expresamente  mencionados  en  la  ley,  de  los  que  así  lo  declare  la  obligación,   nadie  responderá  de  aquellos  sucesos  que  no  hubieran  podido  preverse  o  que,  previstos,  fueran   inevitables".   L'article,   tot   i   trobar-­‐se   ubicat   sistemàticament   en   la   regulació   de   la   responsabilitat  contractual,  és  d'aplicació  també  a  l'extracontractual.   Les  al·∙legacions  habituals  de  força  major  tenen  a  veure  amb  fenòmens  naturals  que,  per  causa   de   la   seva   violència   i   impossibilitat   de   control,   fan   inútil   qualsevol   acció   de   la   persona   per   a   controlar-­‐los,  per  la  qual  cosa  no  es  pot  generar  responsabilitat.  La  jurisprudència  puntualitza,   així  mateix,  que  la  força  major  també  exonera  en  aquells  sectors  d'activitat  de  risc   2.4.  CAUSES  D’EXONERACIÓ     Hi   ha   una   sèrie   de   supòsits   en   els   quals,   tot   i   que   l'acció   d'una   persona   provoca   danys,   i   per   tant  hi  ha  relació  causal,  no  neix  l'obligació  de  reparar  per  expressa  decisió  legislativa,  en  no   considerar  antijurídica  l'actuació  duta  a  terme  pel  causant  del  dany  en  atenció  a  les  especials   circumstàncies  que  concorren.  Per  aquest  motiu,  l'acció  no  genera  ni  responsabilitat  criminal   ni   civil   –amb   algunes   excepcions–,   ni   altres   conseqüències   jurídiques   com   ara,   per   exemple,   l'adopció  de  mesures  de  seguretat  penal´   Les  causes  d'exoneració  criminal  que  comporten  també  la  civil,  que  es  troben  regulades  en  el   Codi  penal,  són  legítima  defensa,  l'estat  de  necessitat  i  el  compliment  d'un  deure  o  l'exercici   d'un   dret.   L'art.   20   CP   recull   les   causes   d'exoneració   criminal,   que   estan   basades   en   la   falta       d'imputabilitat   penal   de   l'autor   del   dany   o   bé   en   la   falta   d'antijuridicitat   penal   de   l'acció   .Els   supòsits  d'exoneració  criminal  per  manca  d'antijuridicitat  penal  també  comporten  l'exoneració   de  la  responsabilitat  civil.   Les  causes  d'exoneració  contenen  uns  requisits  per  a  què  puguin  ser  al·∙legades.  La  manca  del   compliment   d'aquells   requisits   farà   que   l'acció   sigui   antijurídica   i,   per   tant,   generi   responsabilitat.      2.4.1.  LEGÍTIMA  DEFENSA   La  legítima  defensa  consisteix  en  l'actuació  en  defensa  de  la  persona  o  drets  propis  o  aliens  i   que  es  realitza  com  a  resposta  a  una  agressió  il·∙legítima.  S’exigeixen  requisits:   • • • patir  una  agressió  il·∙legítima;   ús  racional  de  la  força  utilitzada  per  a  evitar-­‐la;   manca  de  provocació  per  part  del  defensor                      2.4.2.  ESTAT  DE  NECESSITAT     L’estat  de  necessitat  és  una  causa  d'exoneració,  la  qual  es  caracteritza  perquè,  per  a  evitar-­‐se   un  mal  propi  o  aliè,  es  lesiona  un  bé  jurídic.  Per  a  apreciar  aquesta  causa  d'exoneració,  cal  que   concorrin  els  requisits  següents:   • • • Que  el  dany  causat  no  sigui  més  gran  que  el  que  es  tracta  d'evitar   Que  la  situació  de  necessitat  no  hagi  estat  provocada  intencionadament  pel  subjecte     Que  el  necessitat  no  tingui,  per  raó  del  seu  ofici  o  càrrec,  obligació  de  sacrificar-­‐se.   si   bé   la   determinació   del   dany   indemnitzable   no   està   en   relació   amb   el   dany   causat   sinó   "en   proporción  al  perjuicio  que  se  les  haya  evitado,  si  fuera  estimable  o,  en  otro  caso,  en  la  que  el   Juez  o  Tribunal  establezca  según  su  prudente  arbitrio"   El  legislador  català  ha  establert  una  regulació  de  l'estat  de  necessitat:   1)  Els  propietaris  dels  béns  han  de  tolerar  la  interferència  d'altres  persones  si  és  necessària  per   a   evitar   un   perill   present,   imminent   i   greu   i   si   el   dany   que   racionalment   es   pot   produir   és   desproporcionadament   elevat   amb   relació   al   perjudici   que   la   interferència   pot   causar   als   propietaris.   2)   Els   propietaris   a   què   fa   referència   l'apartat   1   tenen   dret   a   ser   indemnitzats   pels   danys   i   perjudicis  que  se'ls  ha  causat.   2.4.3.  COMPLIMENT  D’UN  DEURE,  EXERCICI  D’UN  DRET  O  CÀRREC.     Són  causes  d’exoneració  de  la  responsabilitat  civil  i  criminal.  Els  seus  requisits  són:   • • que   el   subjecte   actiu   sigui   una   persona   autoritzada   a   fer   ús   de   mitjans   violents   en   l'exercici  dels  deures  del  seu  càrrec   que   el   possible   delicte   s'hagi   produït   en   l'exercici   de   les   funcions   del   càrrec   corresponent       • • que  per  al  compliment  del  deure  calgui  fer  ús  de  la  violència;  dit  d'una  altra  manera,   que  no  sigui  possible  complir  l'obligació  sense  utilitzar  la  violència   que   la   violència   utilitzada  sigui  la  menor  possible  per  a  la  finalitat  pretesa  i  que  sigui   proporcional  en  relació  amb  la  situació  que  origina  la  intervenció.   2.5.ASPECTES  PROCESSALS  DE  LA  CAUSALITAT     Correspon  a  l'actor  demostrar  els  fets  sobre  els  quals  provar  la  relació  de  causalitat,  segons  la   distribució   de   la   càrrega   probatòria   establerta.   Ara   bé,   es   preveu   que   el   tribunal   tingui   present   la   disponibilitat   i   facilitat   probatòria   de   les   parts,   segons   la   qual   les   conseqüències   de   la   manca  de  prova  recauran  sobre  la  part  que  es  trobava  en  millor  posició  per  a  aportar-­‐la.  Així   mateix,   en   alguna   ocasió   també   s'ha   realitzat   una   inversió   de   la   càrrega   de   la   prova   de   la   causalitat.   "como  regla  general,  la  doctrina  jurisprudencial  atribuye  la  carga  de  la  prueba  al  perjudicado   que  ejercita  la  acción  correspondiente.  No  obstant,  a  veces  se  produce  la  inversión  de  la  carga   de  la  prueba.  Así  ocurre  en  los  casos  de  resultado  desproporcionado  o  anómalo,  cuando  se  dan   las   condi-­‐   ciones   oportunas   para   la   operatividad   de   las   reglas   especiales   de   la   carga   de   la   prueba  de  la  facilidad-­‐dificultad  probatoria,  disponibilidad  del  medio,  o  proximidad  o  cercanía   a  la  fuente  de  prueba,  así  como  en  los  que  existe  una  importante  prueba  prima  facie,  o  se  ha   generado   o   mantenido   una   situación   de   riesgo   en   cuyo   ámbito   se   ha   producido   una   daño   coherente   con   la   misma,   y   si   bien   no   hay   certeza   absoluta,   la   relación   causal   aparece   como   probable   en   un   juicio   de   probabilidad   cualificada,   sin   que   se   proporcione   una   hipótesis   alternativa  de  similar  intensidad."   La   prova   de   la   relació   causal   es   pot   realitzar   per   qualsevol   dels   mitjans   admesos   en   dret,   incloses  les  presumpcions.   La   relació   de   causalitat   no   és   susceptible   de   revisió   en   cassació,   sempre   que   no   s'hagi   establert   de   manera   il·∙lògica   o   arbitrària.   En   canvi,   els   criteris   d'imputació   objectiva   sí   que   poden  ser  objecte  de  revisió,   De   fet,   no   hi   ha   consens   en   les   diverses   sales   del   Tribunal   Suprem   sobre   si   la   relació   de   causalitat  es  tracta  d'una  qüestió  de  fet  o  de  dret.   Segurament   aquesta   discrepància   és   deguda   al   fet   que   no   comparteixen   un   concepte   comú   de   "causalitat"  i,  en  aquest  sentit,  es  pot  afirmar  que  en  la  mesura  que  el  concepte  de  causalitat   es  trobi  més  proper  a  la  imputació  objectiva,  serà  possible  la  seva  revisió  cassacional.    "El  juicio   sobre   la   causalidad   «jurídica»   se   visualiza   en   dos   secuencias,   la   primera   de   las   cuales   hace   referencia  a  la  causalidad  material  o  física,  que  se  presenta  en  el  proceso  como  un  problema   eminentemente   fáctico.   La   segunda   secuencia   –que   sí   que   es   controlable   en   casación–,   hace   referencia  al  juicio  sobre  la  adecuación  o  eficiencia  de  la  causa  física  o  material  para  generar  el   nexo  con  el  resultado  de  dañoso".   3. ELS  CRITERIS  D’IMPUTACIÓ  OBJECTIVA.     D'entre  la  pluralitat  de  causes  eventuals  que  poden  haver  provocat  un  dany,  cal  triar  quina  és   la  jurídicament  rellevant.  Aquest  judici  de  rellevància  no  es  pot  realitzar  mitjançant  les  regles       causals.   La   valoració   sobre   si   un   dany   és   jurídicament   imputable   al   comportament   d'una   persona   es   realitza   mitjançant   els   criteris   d'imputació   objectiva,   anomenats   també   "criteris   jurídics  de  causalitat.”   Els   criteris   d'imputació   objectiva   reconeguts   per   la   doctrina   i   utilitzats   per   la   jurisprudència   són:  la  causalitat  adequada;  el  fi  de  protecció  de  la  norma;  la  prohibició  de  retorn  i  el  principi   de   confiança;   els   riscos   generals   de   la   vida;   l'increment   del   risc;   el   principi   de   confiança;   i   el   consentiment  de  la  víctima  així  com  l'assumpció  de  risc.   La   seva   formulació   i   el   seu   nombre   pot   diferir   entre   els   autors   i   els   aplicadors   del   dret,   especialment   els   jutges.   Així,   per   exemple,   en   la   jurisprudència   i   en   la   doctrina   es   poden   trobar,   implícitament   o   explícitament,   altres   criteris   com   ara,   per   exemple,   el   principi   d'autoprotecció,   la   teoria   de   l'evitabilitat   segons   la   qual   "habrá   de   preguntarse   qué   hubiera   sucedido   si   el   sujeto   hubiera   actuado   conforme   a   la   norma.   Si   a   pesar   de   ello,   es   decir,   si   aunque   el   sujeto   hubiera   cumplido   con   la   norma   el   resultado   se   hubiera   producido   igualmente,   habrá   que   negar   la   imputación   objetiva   del   resultado",   la   posició   de   garant-­‐-­‐>la   declarada   responsable  havia  de  prendre  la  iniciativa  de  reforma  d'un  element  mitger  que  va  caure,  ja  que   havia  realitzat  prèviament  unes  obres  que  havien  afectat  la  seva  estabilitat,  o  el  criteri  de  la   provocació  mitjançant  el  qual  aquell  que  ha  provocat  –ha  incitat–  la  conducta  d'un  altre,  ha  de   respondre  per  aquest  fet.     3.1. TEORIA  DE  LA  CAUSALITAT  ADEQUADA     La   teoria   de   la   causalitat   adequada   és   el   criteri   utilitzat   habitualment.   Es   tracta   d'un   criteri   d'imputació   objectiva  pel   qual  es  valora  el  fet  que  és  considerat  com  a  causa.  En  concret,  es   pregunta   si   el   dany   és   la   conseqüència   probable   del   fet   considerat   com   a   causa,   tenint   en   compte,  primer,  si  té  capacitat  per  a  produir  aquell  tipus  de  dany  i,  segon,  les  circumstàncies   que   hi   concorren.   Aquesta   valoració   es   realitza   mitjançant   les   regles   del   criteri   humà   i   els   coneixements  normalment  acceptats.   Considerar  l'aptitud  d'un  fet  per  a  produir  el  dany  i  posar-­‐lo  en  relació  amb  les  circumstàncies   del   cas   concret   constitueixen   mecanismes   prou   amplis   que   donen   a   l'aplicador   del   dret   prou   marge  per  a  decidir  si  el  dany  es  troba  jurídicament  i  causalment  vinculat  amb  l'acció  d'algú,  és   a  dir,  si  es  produeix  la  imputació   La   Sala   Primera,   en   utilitzar   aquesta   teoria,   sol   fer   referència   a   una   connexió   "natural,   adequada  i  suficient"  entre  l'acció  i  el  dany  produït;  en  canvi,  la  Sala  Tercera  exigeix  del  nexe   causal  que  sigui  "directe,  immediat  i  exclusiu"  a  fi  de  vincular  l'activitat  administrativa  amb  el   dany   • • Respecta   la   immediatatà   no   queda   exclòs   que   la   expressada   relació   causal   pugui   aparèixer  sota  formes  mediates       Respecta  l’exclusivitatà  s’ha  d’entendre  en  sentit  relatiu  i  no  absolut.     Tot  i  la  diversitat  terminològica,  sembla  comú  en  ambdues  sales  que  la  teoria  de  la  causalitat   adequada  es  compon  de  dos  elements:   • el  fet  tingui  capacitat  per  a  generar  aquell  resultat       • que  del  fet  es  derivi,  com  a  conseqüència  probable,  el  dany.   Amb  el  criteri  de  l'àmbit  de  protecció  de  la  norma  es  pretén  excloure  la  imputació  en  aquells   casos  en  els  quals,  tot  i  que  l'agent  ha  incomplert  una  norma,  la  finalitat  d'aquesta  no  era  la  de   fonamentar  una  pretensió  de  responsabilitat,  sinó  una  altra  de  diferent.   Exemple:  es  desestimà  la  pretensió  de  responsabilitat  contra  un  empresari  per  la  mort  d'uns   treballadors   deguda   a   l'explosió   d'un   polvorí   proper.   L'accident   tingué   lloc   un   diumenge,   la   qual  cosa  significava  contravenir  les  normes  de  descans  setmanal.     En   otras   palabras,   la   norma   que   impone   los   deberes   pretende   evitar   ciertos   resultados,   cuando   el  resultado  no  es  uno  de  ellos,  significa  que  se  encuentra  fuera  de  su  ámbito  de  protección  y,   consecuentemente,  debe  negarse  la  imputación  de  dicho  resultado".   3.2. ÀMBIT  D’APLICACIÓ  DE  LA  NORMA   Segons   aquest   criteri,   no   es   pot   imputar   responsabilitat   a   qui   inicià   un   procés   causal   al   qual   se   sumà  la  conducta  dolosa  o  greument  negligent  d'un  tercer.   Exemple:  es  reconegué  aquest  criteri  per    exonerar  de  responsabilitat  una  companyia  elèctrica   per  la  mort  per  electrocució  d'una  persona  que,  en  instal·∙lar  una  antena  de  radioafeccionat  per   sol·∙licitud   d'una   altra,   tocà   l'estesa   elèctrica   i   rebé   una   descàrrega.   En   el   cas,   a   l'activitat   de   l'empresa  (col·∙locar  els  fils  elèctrics  a  5  metres  respecte  de  la  construcció)  se  sumà  la  conducta   d'un   tercer   (que   va   demanar   que   li   instal·∙lessin   l'antena),   clarament   negligent   (l'antena   a   instal·∙lar  tenia  8  metres  de  llargada)   3.4. INCREMENT  DEL  RISC  PERMÈS  I  RISCOS  GENERALS  DE  LA  VIDA.   El   desenvolupament   tecnològic   i   la   vida   quotidiana   generen   riscos   que   són   lícits   (anomenats   riscos  permesos)  i  que,  de  vegades,  es  materialitzen  en  danys.  Amb  la  teoria  de  l'increment  del   risc   i   dels   riscos   generals   de   la   vida   es   vol   explicar   quins   d'aquells   riscos   generaran   responsabilitat  i  quins  altres  han  de  ser  suportats  per  la  víctima.   L'increment   del   risc   permès   significa   que,   respecte   d'una   activitat   lícita,   la   conducta   de   l'agent   augmenta  la  probabilitat  que  el  risc  es  materialitzi,  motiu  pel  qual,  si  efectivament  es  produeix   el  dany,  ha  de  ser-­‐li  imputat.   Els  riscos  generals  de  la  vida,  en  canvi,  comprenen  una  sèrie  de  supòsits  en  els  quals  el  dany  és   la   manifestació   d'un   risc   amb   el   qual   les   persones   estan   acostumades   a   conviure   i   que,   per   tant,    s’accepta.   Exemple:   • • Així,   constitueix   un   risc   general   de   la   vida   la   possibilitat   de   relliscar   quan   plou   i   no   per   això  les  persones  deixen  de  sortir  al  carrer.   En   canvi,   constitueix   un   increment   del   risc   l'ús   per   part   de   l'Administració   d'una   pintura  per  als  passos  de  vianants  que  és  més  lliscant,           3.5. PRINCIPI  DE  CONFIANÇA     Segons  el  principi  de  confiança,  un  dany  no  pot  ser  imputat  a  aquella  persona  que  actua  en  la   confiança   que   el   comportament   d'altres   que   l'han   precedit   ha   estat   diligent.   Aquesta   és   una   regla  basada  en  una  societat  en  què  es  procedeix  a  una  divisió  social  del  treball.   Exemple:   La   infermera   que   facilita   al   pacient   la   medicació   que   ha   prescrit   el   metge   i   que,   segons  demostra  la  ciència  mèdica,  no  és  la  convenient   3.6.  CONSENTIMENT  DE  LA  VIDA  I  ASSUMPCIÓ  DEL  RISC   El   consentiment   i   l'assumpció   del   risc   per   part   de   la   víctima   són   criteris   pels   quals,   si   és   concretat  el  risc  descrit  i  és  conegut  per  ella,  no  s'ha  d'imputar  responsabilitat  al  causant  del   dany.   Aquest   supòsit   és   diferent   de   la   culpa   exclusiva   perquè   mentre   que   en   aquesta   la   conducta   de   la   víctima   és   clarament   negligent   o   contrària   a   les   regles   més   bàsiques   d'autoprotecció,  en  l'assumpció  del  risc  la  víctima  el  valora  i  decideix  acceptar-­‐lo.   L'assumpció  del  risc  presenta  dos  problemes  bàsics:   • • el  relatiu  a  la  informació  que  es  dóna  a  la  víctima  i,  per  tant,  la  concreció  del  risc  que   està  acceptant   d'una  altra,  la  concurrència  de  negligència  en  el  causant  del  dany.   Efectivament,  la  víctima  assumeix  un  risc  a  partir  de  la  consideració  que  l'activitat  duta  a  terme   serà  diligent;  dit  d'una  altra  manera,  entre  les  circumstàncies  que  tingué  present  la  víctima  en   acceptar  el  risc  no  es  trobava  la  negligència  del  causant  del  dany.     ELS  ELEMENTS  DE  LA  RESPONSABILITAT  CIVIL  (II)  La  imputació  subjectiva  de  responsabilitat   (negligència  enfront  de  responsabilitat  objectiva)   0.Introducció   En   dret   de   danys   hi   ha   dues   maneres   d'atribuir   la   responsabilitat   a   una   persona:   o   es   fa   per   haver   estat   negligent   (és   a   dir,   per   no   satisfer   la   diligència   que   era   d'esperar   de   la   seva   conducta)   o   es   fa   merament   per   haver   causat   el   dany.   De   la   primera   manera   se'n   diu   responsabilitat   per   culpa;   de   la   segona,   responsabilitat   objectiva.   Aquest   mòdul   analitza   ambdós  sistemes  de  responsabilitat,  coneguts  com  a  criteris  d'imputació  subjectiva,  els  quals   entren  en  joc  un  cop  s'ha  acreditat  la  relació  causal  i  se  n'ha  pogut  imputar  objectivament  el   resultat  a  una  persona.   1.  El  model  bàsic  d’imputació  subjectiva:  la  negligència   El   criteri   d'imputació   subjectiva   sobre   el   qual   es   basa   tradicionalment   la   responsabilitat   extracontractual  és  la  negligència.     Article   1902   CC:   "El   que   por   acción   u   omisión   causa   daño   a   otro   interviniendo   culpa   o   negligencia,  está  obligado  a  reparar  el  daño  causado."       El   criteri   de   la   negligència   ha   de   ser   el   que   es   consideri   aplicable   quan   no   hi   hagi   una   previsió   normativa   respecte   d'això   que   n'estableixi   un   altre   de   diferent.   En   aquest   sentit,   se   l'ha   de   considerar  com  a  criteri  defectiu.   **   El   legislador   pot   augmentar   o   rebaixar   el   criteri   de   diligència   en   els   casos   que   consideri   convenient.   **   El   dol   també   és   un   criteri   d’imputació   subjectiva   pel   qual   algú   ha   de   respondre,   no   obstant,   no  apareix  en  el  article  1902  CC  perquè  es  pressuposa  que  aquesta  conducta  serà  constitutiva   de  delicte  o  falta,  i  per  tant,  quedarà  regulada  pel  CP.   1.1 La  negligència  des  d’una  perspectiva  objectiva   La  culpa  o  negligència  pot  ser  entesa  des  de  una  doble  perspectiva,  en  un  sentit  objectiu  i  un   subjectiu.   Una   conducta   és   negligent   des   d’un   perspectiva   objectiva,   quan   vulnera   els   paràmetres   (o   estàndards)   que   són   d’aplicació   a   l’activitat   a   la   qual   pertany   i,   per   tant,   no   s’adequa  a  allò  que  era  esperable  o  exigible.   1104.1.  CC  "La  culpa  o  negligencia  del  deudor  consiste  en  la  omisión  de  aquella  diligencia  que   exija   la   naturaleza   de   la   obligación   y   corresponda   a   las   circunstancias   de   las   personas,   del   tiempo  y  del  lugar."   **Culpa/negligència   i   diligència,   en   aquest   sentit   objectiu   són   cares   d’una   mateixa   moneda   que   difereixen   segons   el   sentit   –positiu   o   negatiu-­‐.   La   diligencia   seria   per   tant,   el   comportament  no  negligent.   La   diligència   exigible   es   determina   mitjançant   diversos   mecanismes:   hi   pot   haver   estàndards   o   paràmetres   establerts   normativament   (habitualment,   pel   reglament   que   regula   el   sector   d'activitat);   o   bé   pot   ser   el   mateix   sector   que,   amb   els   coneixements   científics   i   tècnics   derivats   de   la   seva   activitat,   determini   la   conducta   dels   seus   professionals   (els   denominats   usos   del   sector   i   la   lex   artis);   i,   finalment,   ha   de   ser   el   mateix   subjecte   qui   ha   de   tenir   en   compte  les  circumstàncies  de  les  persones,  temps  i  lloc  a  què  fa  referència  l'art.  1104.1  CC  i   fer  un  judici  de  previsibilitat  sobre  els  riscos  que  es  poden  derivar  de  la  seva  conducta.   **El  criteri  del  bon  pare  de  família  o,  més  actualment,  el  de  la  persona  raonable,  és  el  criteri   de  diligència  estàndard  d'aplicació  quan  no  se  n'ha  previst  cap  altre.  Segons  l'art.  1104.2  CC,   "Cuando   la   obligación   no   exprese   la   diligencia   que   ha   de   prestarse   en   su   cumplimiento,   se   exigirá  la  que  correspondería  a  un  buen  padre  de  familia".   1.1.1.La  regulació  sectorial   Algunes  activitats  estan  regulades  i,  algunes  d'aquestes,  sotmeses  a  autorització.  La  regulació   de   l'activitat,   així   mateix,   sol   contenir   regles   que   pretenen   evitar   que   es   produeixin   danys.   L'incompliment  d'aquesta  reglamentació  i  la  producció  dels  danys  que  es  volien  evitar  duen  al   reconeixement  satisfactori  de  la  pretensió  de  responsabilitat  civil  sense  gaires  dificultats.   Pot   semblar   que   el   compliment   de   la   reglamentació   és   suficient   per   eludir   responsabilitat   (haver  actuat  diligentment  respectant  el  contingut  reglamentari),  no  obstant,  no  n’hi  ha  prou       per  exonerar-­‐ne  de  responsabilitat  acreditar  que  es  van  complir  les  disposicions  legals  en  el   concret  sector,  sinó  que  cal  acreditar  a  més  que  l’actuació  va  ser  diligent.   Així   mateix,   el   fet   de   demanar   una   diligència   superior   a   aquella   determinada   reglamentàriament  també  s'ha  justificat  en  la  teoria  del  risc  i  els  beneficis  que  en  treu  aquell   que  els  crea.   Quin  és  l'incentiu,  llavors,  des  de  la  responsabilitat  civil,  que  té  el  possible  responsable  per  a   complir  amb  les  normes  reglamentàries?  Precisament  aconseguir  l'exoneració  en  aquells  casos   en   els   quals   la   conducta   de   la   víctima   hagués   implicat   una   interferència   absoluta   del   nexe   causal  o,  cas  de  ser  negligent  (la  víctima),  aconseguir  una  compensació  de  culpes.   1.1.2.  La  Lex  Artis   La   lex   artis,   o   culpa   professional,   està   composta   per   un   conjunt   de   coneixements   científics   i   tècnics  que  són  coneguts,  divulgats  i  acceptats  per  la  majoria  de  la  professió  i  que  conformen   les   seves   regles   d'actuació.   La   seva   vulneració   porta   a   qualificar   el   comportament   de   negligent.   I,   a   contrario,   el   professional   que   respecta   i   s'adiu   amb   el   contingut   de   la   lex   artis   duu   a   terme  una  activitat  diligent,  que  no  genera  responsabilitat  perquè  manca  el  títol  d'imputació   subjectiva.   La   lex   artis   és,   necessàriament,   un   criteri   més   exigent   que   aquell   establert   legalment.   Per   aquest   motiu,   les   conductes   habituals,   reiterades   i   compartides   que   es   produeixen   en   una   professió,  però  que  són  contràries  a  les  regles  de  diligència  pròpies  no  formen  part  de  la  lex   artis.   1.1.3.  La  previsbilitat   La  previsibilitat  exigeix  que  la  persona  atengui  les  circumstàncies  del  temps,  lloc  i  persones  a   l'hora  de  decidir  com  actuar  i  poder  preveure  les  conseqüències  que  d'aquella  actuació  se'n   poden   derivar.   En   fer   aquest   judici,   aquella   persona   tindrà   en   compte   no   únicament   les   regles   generals  d'experiència,  sinó  també  les  específiques  del  sector  que  siguin  d'aplicació,  les  quals,   fins   i   tot,   poden   ser   corregides   per   a   adaptar   la   conducta   a   les   necessitats   concretes   que   es   presenten.   Es   tracta,   en   definitiva,   que   el   subjecte   es   faci   una   representació   dels   riscos   probables   que   es   poden   derivar   de   la   seva   conducta   i   que,   llavors,   adopti   les   mesures   necessàries  per  a  evitar  aquells  danys  que  estiguin  sota  el  seu  control.   Si,   feta   una   correcta   representació,   es   produeix   un   dany   que   no   estava   inclòs,   no   es   podrà   considerar   que   actuà   negligentment,   perquè   no   tenia   cap   deure   de   comportar-­‐se   d'aquella   manera.  El  fet  és  qualificat  en  alguna  ocasió  com  a  cas  fortuït.   1.2.  Negligència  des  de  la  perspectiva  subjectiva   Quan  ens  demanem  sobre  la  negligència  –o  culpa–  des  d'una  perspectiva  subjectiva  ens  estem   preguntant  si  el  subjecte  té  capacitat  per  a  entendre  les  conseqüències  de  l'acte  que  realitza.       És  a  dir,  ens  demanem  si  el  subjecte  és  imputable  a  efectes  de  la  responsabilitat  civil,  la  qual   cosa   és   important   tant   si   el   subjecte   és   el   causant   del   dany   (on   es   planteja,   estrictament,   el   problema   de   la   inimputabilitat),   com   si   és   víctima   (per   a   saber   si   la   seva   conducta   pot   tenir   rellevància  per  a  compensar).   1.2.1  Menors  d’edat   Tractant-­‐se   de   culpa   civil,   perquè   el   menor   hagi   de   respondre   (responsabilitat   per   fet   propi),   cal   que   tingui   capacitat   natural,   concepte   de   contingut   variable   i   pel   qual   es   valora   per   a   un   supòsit   concret   si   el   subjecte,   en   atenció   al   seu   grau   de   maduresa,   coneixia   el   sentit   i   les   conseqüències  d'allò  que  estava  realitzant.   El  concepte  de  capacitat  natural  es  pressuposa  a  partir  d'una  determinada  edat  (al  voltant  dels   set  anys),  però,  atès  que  es  tracta  d'un  concepte  que  el  jutge  comprova  si  el  menor  en  gaudeix   o  no,  és  possible  demostrar  que  abans  d'aquella  franja  es  disposa  de  capacitat,  com  també  que   superada  aquella  franja  no  se'n  té.   Les   franges   d'edat,   en   la   legislació   civil   no   són   rígides,   però   en   canvi   sí   que   són   fixes   en   la   regulació  penal,  són  les  següents:   • Des  que  es  neix  fins  als  set  anys:  aquestes  persones  són  inimputables,  la  qual  cosa  significa   que   el   seu   comportament   ni   genera   responsabilitat   (per   fet   propi;   els   pares   poden   arribar   a   respondre   per   fet   aliè)   ni   és   susceptible   de   ser   tingut   en   compte   en   una   compensació  de  culpes.     • Dels   set   fins   als   catorze   anys:   aquestes   persones   són   imputables   i,   per   tant,   el   seu   comportament   té   rellevància   jurídica,   però   queden   subjectes   a   un   estàndard   (determinació   de   la   negligència   en   sentit   objectiu)   rebaixat   respecte   de   les   persones   grans.     • Dels  catorze  als  divuit  anys:  són  tractats  gairebé  igual  que  els  majors  d'edat.     Si  el  fet  generador  de  culpa  és  un  il·∙lícit  penal  cal  veure  el  següent:   -­‐ Els   majors   de   catorze   i   menors   de   divuit   queden   subjectes   al   règim   de   la   LO   5/2000,   l'art.  61.3  de  la  qual  els  fa  respondre  de  manera  solidària  amb  el  seu  representant  legal   i  guardador.     -­‐ Els  menors  de  catorze  anys  queden  sotmesos  al  règim  del  Codi  civil,  per  la  qual  cosa   caldrà  distingir  segons  si  són  majors  o  menors  de  set  anys  (i  tenen  capacitat  natural)   per  a  saber  si  han  de  respondre  o  no.     1.2.2.  Incapaços   Els   incapaços   són   considerats   imputables,   ja   que   encara   que   implica   una   limitació   de   la   capacitat,   no   pot   ser   interpretada   de   manera   àmplia,   d'acord   amb   el   respecte   al   dret   al   desenvolupament  personal.       Efectivament,  la  interpretació  dels  art.  1902  i  1903  CC  porta,  d'una  banda,  a  sostenir  que  els   incapaços   responen   per   ells   mateixos,   ja   que   cap   dels   dos   articles   els   exclou   del   seu   àmbit   d'aplicació.   Aquesta   interpretació   està   en   favor   de   la   imputabilitat   que   es   veu   refermada   pel   sentit  de  la  jurisprudència.   D'altra  banda,  l'art.  118.1.1r.  in  fine  CP  predica  d'ells  la  "responsabilitat  civil  directa"  (és  a  dir,   per  fet  propi)  que  els  correspongui.   Dit   això   i   aclarit   que   els   incapaços   són   imputables   civilment,   el   que   correspon   és   analitzar   la   seva   conducta   des   del   concepte   de   "culpa   objectiva"   que   s'ha   comentat   anteriorment   de   tal   manera  que  ens  demanarem  si  la  conducta  d'un  concret  incapaç  es  correspon  a  la  del  conjunt   abstracte  d'incapaços  amb  facultats  comparables.   1.3.  La  prova  de  la  negligència  i  els  mecanismes  correctors   De   la   mateixa   manera   que   s'ha   vist   amb   la   causalitat,   correspon   a   l'actor   demostrar   els   fets   sobre  els  quals  provar  la  negligència,  segons  la  distribució  de  la  càrrega  probatòria  establerta   per   l'art.   217.2   Llei   1/2000,   de   7   de   gener,   d'enjudiciament   civil   (en   endavant,   LEC).   Ara   bé,   l'art.  217.6  LEC  preveu  que  el  Tribunal  tingui  present  la  disponibilitat  i  facilitat  probatòria  de   les  parts,  segons  la  qual  les  conseqüències  de  la  manca  de  prova  recauran  sobre  la  part  que  es   trobava  en  millor  posició  per  a  aportar-­‐la.   No  es  poden  oblidar,  tampoc,  les  específiques  regles  previstes  que  poden  alterar  la  general  ara   descrita,   com   s'esdevé   en   el   cas   de   la   responsabilitat   per   fet   aliè   prevista   per   l'art.   1903   CC,   on   es   produeix   una   inversió   de   la   càrrega   de   la   prova   per   la   qual   correspon   al   demandat   demostrar  que  actuà  de  manera  diligent  per  a  exonerar-­‐se  de  responsabilitat.   **   El   TS   ha   elaborat   diverses   teories   que   faciliten   la   càrrega   de   la   prova   per   a   la   víctima.   La   primera  és  la  teoria  del  risc,  per  la  qual  es  produeix  una  inversió  de  càrrega  en  aquells  casos  en   els   quals   el   demandat   ha   creat   un   risc,   que   es   materialitza   en   la   víctima   i   del   que   treu   un   benefici  econòmic.  Té  una  excepció:  els  danys  esdevinguts  en  una  prestació  sanitària.   **Cap   els   noranta,   el   TS   va   elaborar   noves   teories.   La   més   influent   ha   estat   la   dels   danys   desproporcionats,  segons  la  qual  es  presumeix  la  causalitat  i  negligència  en  l’acte  mèdic  quan   es  produeix  un  dany  impropi  de  l’acte  concret  i  que  sense  una  conducta  negligent  no  s’hauria   produït.  Els  tipus  de  danys  manifestats  són  desorbitats  en  relació  amb  els  riscos  de  l’activitat   mèdica  concreta.   Finalment,   la   prova   de   la   negligència   es   pot   realitzar   per   qualsevol   dels   mitjans   admesos   en   dret,  incloses  les  presumpcions.   2.LA  RESPONSABILITAT  OBJECTIVA   La   responsabilitat   objectiva   és   un   criteri   d’imputació   subjectiva   que   es   caracteritza   per   funcionar   al   marge   de   la   culpa   o   negligència   del   causant.   Per   tant,   en   un   règim   de   responsabilitat  objectiva  es  declararà  responsable  el  causant  del  dany  quan  s’hagi  establert   la  causalitat  entre  la  seva  conducta  i  el  dany  sofert  per  la  víctima.       2.1.  La  manca  del  requisit  de  la  negligència   En   el   règim   de   responsabilitat   objectiva,   el   causant   del   dany   respon   si   l'actor   demostra   el   nexe   causal   entre   el   seu   perjudici   i   la   conducta   d'aquell.   No   ha   de   provar,   a   diferència   del   règim   clàssic   basat   en   la   negligència,   que   el   causant   ha   estat   negligent.   Encara   més:   el   demandat   tampoc  no  quedaria  exonerat  si  provés  que  ha  actuat  diligentment.  Ara  bé,  no  es  tracta  d'una   responsabilitat  absoluta,  atès  que  hi  sol  haver  causes  d'exoneració  de  responsabilitat.   En   atenció   a   aquestes   consideracions,   sembla   que   el   règim   de   responsabilitat   objectiva   és   més   favorable  a  la  víctima  que  el  règim  de  la  negligència,  ja  que  evita  que  hagi  de  provar  quelcom   tan  complicat  com  la  negligència  del  cau-­‐  sant  del  dany.  Per  això  el  legislador  opta  per  aquest   règim  quan  el  potencial  causant  del  dany  crea  una  conducta  perillosa  o  quan  es  beneficia  de   l’activitat  que  ha  creat.     2.2.  Regulacions  amb  un  règim  de  responsabilitat  objectiva   Només   el   legislador   pot   imposar   un   règim   de   responsabilitat   objectiva.   En   l’ordenament   espanyol,  regeix  aquest  règim  en  els  següents  àmbits:   • Accidents   de   circulació,   administració   pública,   animals,   caça,   coses   llençades   o   caigudes   des   d’una   casa,   energia   nuclear,   medi   ambient,   navegació   aèria,   productes   defectuosos,  propietaris  i  serveis.   Els   règims   de   responsabilitat   objectiva,   així   mateix,   solen   incorporar   alguna   o   diverses   de   les   variables  següents:  assegurança  obligatòria  (per  exemple,  en  animals  perillosos  i  accidents  de   circulació),  límits  quantitatius  de  responsabilitat  (per  exemple,  en  energia  nuclear  i  productes   defectuosos)  i  valoració  legal  dels  danys  (per  exemple,  en  cotxes  i  navegació  aèria).     2.2.1.  Danys  causats  per  animal   L'art.   1905   CC   també   estableix   una   regla   de   responsabilitat   objectiva   pels   danys   causats   per   animals  en  els  termes  següents:   "El   poseedor   de   un   animal,   o   el   que  se   sirve   de   él,   es   responsable   de   los   perjuicios   que   causare,   aunque   se   le   escape   o   extravíe.   Sólo   cesará   esta   responsabilidad   en   el   caso   de   que   el   daño   proviniera  de  fuerza  mayor  o  de  culpa  del  que  lo  hubiese  sufrido."   Que   es   tracta   d'una   regla   de   responsabilitat   objectiva   queda   manifestat   en   les   dues   causes   d'exoneració  de  responsabilitat  recollides  per  l'article  (la  força  major  i  la  culpa  exclusiva  de  la   víctima).   La   raó   històrica   per   a   l'establiment   d'aquesta   regla   es   troba   en   el   benefici,   originàriament  econòmic,  que  el  posseïdor  de  l'animal  obtenia  del  risc  que  ell  havia  creat.  La   regla  sembla  d'aplicació  als  danys  causats  per  qualsevol  tipus  d'animals,  sia  domèstics  o  no.   El  responsable  és  el  posseïdor,  no  pas  el  propietari,  perquè  és  ell  qui  té  el  control  de  l'animal.   A  banda  d'una  sèrie  de  requisits  administratius  per  a  la  tinença  d'aquest  tipus  d'animals,  la  Llei   50/1999,   de   23   de   desembre,   sobre   el   règim   jurídic   de   la   tinença   d'animals   potencialment   perillosos,  establí   l'obligació  de  concertar  una   assegurança  de  responsabilitat  civil  pels  danys       que   l'animal   pogués   causar   (art.   3.d).   D'aquesta   manera   es   concreta   una   altra   de   les   notes   habituals  que  es  donen  en  la  responsabilitat  objectiva:  l'assegurança  dels  riscos.   No  obstant,  pot  ser  que  els  danys  es  produeixin  dins  de  l’esfera  contractualment  prevista  entre   les   parts,   supòsit   en   el   qual   les   regles   contractuals   han   de   ser   les   aplicables   (danys   soferts   durant   cursos   d’equitació   per   caure   del   cavall).   També   hi   ha   casos   que   es   resolen   segons   criteris  culpabilistics  (1902  CC)  i  no  de  responsabilitat  objectiva.     2.2.2.Productes  defectuosos   L'article   135   RD-­‐Leg.   1/2007   fa   respondre   els   productors   dels   danys   que   causin   els   seus   productes.   Així   mateix,   l'article   139   RD-­‐Leg.   1/2007   estableix   que   correspon   a   la   víctima   la   prova  del  dany,  de  la  relació  de  causalitat  i  del  defecte  del  producte  que  ha  causat  el  dany.   Per  tant,  ni  la  víctima  ha  de  provar  la  negligència  del  fabricant,  ni  aquest  es  pot  exonerar  de   responsabilitat  demostrant  que  el  seu  comportament  fou  diligent.  Ens  trobem,  doncs,  amb  un   règim  de  responsabilitat  objectiva  perquè  la  imputació  de  responsabilitat  es  fa  al  marge  de  la   culpa.   2.2.3.  Responsabilitat  patrimonial  de  la  Administració  pública.   1)  Caracterització  del  règim   Els   articles   139-­‐146   de   la   Llei   30/1992,   de   26   de   novembre,   de   règim   jurídic   de   les   administracions   públiques   i   del   procediment   administratiu   comú   (en   endavant,   L   30/1992),   segons   la   redacció   donada   per   la   L   4/1999,   de   13   de   gener,   regulen   amb   caràcter   general   el   règim  de  responsabilitat  patrimonial  de  l'Administració  pública.  Règim  que  es  caracteritza  per   ser  unitari  i  general,  directe  i  per  incorporar  un  règim  de  responsabilitat  objectiva.     **Que   sigui   unitari   i   general   significa   que   s'aplica   a   qualsevol   administració   pública,   amb   independència   del   seu   àmbit   d'actuació   (territorial   o   sectorial),   de   si   estan   sotmeses   al   dret   administratiu  o  al  dret  privat  ,  i  del  tipus  d'actuació  (normativa,  jurídica  o  material).   **Que  sigui  directa  suposa  que  la  pretensió  s'ha  d'adreçar  contra  l'Administració,  no  contra  –si   és  el  cas–  l'autoritat  o  el  personal  al  servei  de  l'Administració.  Encara  més:  no  hi  ha  necessitat   ni   d'identificar-­‐lo.   La   regla   no   és   d'aplicació   quan   es   tracta   de   danys   causats   per   delictes   comesos  per  les  persones  al  servei  de  l'Administració.   **El   règim   de   responsabilitat   objectiva   és   el   criteri   d'imputació   subjectiva   i   suposa   que   ni   s'exigeix   la   negligència   per   a   respondre,   ni   que   tampoc   el   comportament   diligent   permet   exonerar-­‐se  de  responsabilitat.   2)  Règim  de  responsabilitat  objectiva   És   afirmació   pacífica   tant   en   el   pla   doctrinal   com   jurisprudencial   que   la   responsabilitat   patrimonial  de  l'Administració  pública  és  objectiva.  Així  la  configura  l'art.  139.1  L  30/1992  en   establir  el  següent:   "Los   particulares   tendrán   derecho   a   ser   indemnizados   por   las   Administraciones   Públicas       correspondientes,  de  toda  lesión  que  sufran  en  cualquiera  de  sus  bienes  y  derechos,  salvo  en   los  casos  de  fuerza  mayor,  siempre  que  la  lesión  sea  consecuencia  del  funcionamiento  normal   o  anormal  de  los  servicios  públicos."   La   manca   de   referència   de   cap   criteri   pel   qual   valorar   el   funcionament   del   servei   o   la   conducta   del   personal   per   a   poder-­‐la   qualificar   de   diligent   o   de   negligent,   així   com   la   inclusió   tant   del   funcionament   normal   com   de   l'anormal   com   a   fet   generador   de   responsabilitat,   permeten   sostenir,  sens  dubte,  aquell  caràcter  objectiu.   Encara  que  la  responsabilitat  de  l’Administració  sigui  considerada  com  objectiva,  no  ha  de  ser   aquesta  responsable  de  tots  els  resultats  lesius  que  es  poden  produir  per  un  simple  us  de  les   instal·∙lacions   públiques,   ja   que   no   tots   els   danys   són   indemnitzables.   El   concepte   de   dany   indemnitzable   ha   de   permetre   distingir   entre   danys   pels   quals   ha   de   respondre   l'Administració   i   danys   que   ha   de   suportar   el   particular.   I   aquesta   distinció,   a   la   vegada,   s'ha   de   fer   sense   recórrer   a   l'anàlisi   de   la   diligència   del   causant   del   dany,   donat   el   règim   de   responsabilitat   objectiva.   Tenint   en   compte   aquestes   premisses,  es   considera   que   el   dany   indemnitzable   és   aquell  que  és  antijurídic  i,  a  la  vegada,  s'afirma  que  el  dany  és  antijurídic  quan  la  víctima  no  té   el  deure  de  suportar-­‐lo,  i  no  aquells  que  hagués  pogut  preveure  o  evitat,   D'aquesta   manera   es   vincula   lesió   amb   antijuridicitat.   Però   per   la   mateixa   con-­‐   figuració   del   sistema  com  de  responsabilitat  "objectiva"  (és  a  dir,  al  marge  de  la  negligència),  l'antijuridicitat   s'ha   de   predicar   del   resultat   (sentit   objectiu   del   concepte),   no   pas   del   comportament   del   causant  del  dany  (sentit  subjectiu),  perquè  de  fer-­‐ho  en  aquest  segon  sentit  s'estaria  realitzat   una  anàlisi  de  diligència.   L'ús  del  concepte  "antijuridicitat"  en  un  sentit  objectiu  planteja  alguns  problemes:   • D'una  banda,  un  problema  teòric,  atès  que  la  majoria  de  la  doctrina  del  dret  de  danys  no  el   considera  requisit  característic  del  dany;     • D'una   altra,   un   problema   pràctic,   ja   que   la   jurisprudència   mostra   que   en   analitzar-­‐se   la   responsabilitat  de  l'Administració  se  sol  examinar  la  seva  diligència.     •   Finalment,   exigir   l'antijuridicitat   del   comportament   no   acaba   d'encaixar   bé   amb   el   fet   que   també   s'hagi   inclòs   el   funcionament   "normal"   de   l'Administració   com   a   font   de   responsabilitat   civil.   ELS  ELEMENTS  DE  LA  RESPONSABILITAT  CIVIL  III:  el  dany  i  la  seva  reparació   0.Introducció   El  dany  és  un  dels  requisits  indispensables  perquè  es  pugui  declarar  la  responsabilitat  d'algú.   Sense   ell,   tot   i   que   concorrin   alguns   dels   altres   requisits,   no   neix   l'obligació   de   reparar.   Així,   en   aquells   casos   en   els   quals   la   conducta   d'algú   infringeix   els   reglaments   o   els   paràmetres   exigibles   però   no   causa   danys,   aquesta   conducta   pot   ser   mereixedora   d'altres   tipus   de   sancions   (per   exemple,   administratives   o   fins   i   tot   penals),   però   no   generarà   responsabilitat   civil.       Ara   bé,   la   concurrència   d'un   dany   no   és   un   requisit   suficient   per   si   mateix   perquè   neixi   aquesta   obligació   de   reparar.   Cal   que   concorrin   els   altres   elements   que   configuren   la   responsabilitat  perquè  algú  hagi  de  respondre.   1.Concepte  de  dany  i  característiques  del  dany  indemnitzable   El  dany  consisteix  en  el  detriment  que  hom  pateix  en  la  seva  persona  i/o  en  els  seus  béns  quan   no  ha  estat  acceptat,  prèviament  o  posteriorment  a  la  seva  producció.   La  percepció  individual  i  social,  juntament  amb  el  desenvolupament  tecnològic,  provoquen  una   constant  evolució  en  la  conceptualització  i  concreció  dels  danys.  No  trobem  per  tant,  una  noció   jurídica   de   dany   ,   tot   i   que   si,   en   canvi   uns   requisits   jurídics   que   se   superposen   a   aquella   noció   social   i   permeten   la   seva   reparació   quan   concorren   =   concepte   de   dany   normatiu.   Aquest   concepte  normatiu  entén  el  dany  com  la  diferencia  entre  el  valor  del  patrimoni  de  la  persona   abans  i  després  de  patir  el  dany,  i  per  tant  no  contempla  danys  que  no  fossin  patrimonials.   Hi   ha   diverses   doctrines   sobre   el   dany   que   s’han   de   relacionar   amb   el   tipus   de   sistema   de   responsabilitat   existent   en   l’ordenament.   Tradicionalment,   es   contraposen   dos   tipus   de   sistema:  els  de  danys  típics  (o  sistemes  tancats)  i  els  de  danys  atípics  (o  sistemes  oberts).  En   un   sistema   de   danys   típics,   només   són   objecte   de   rescabalament   aquells   danys   que   afecten   interessos,   béns   o   drets   identificats   pel   legislador   (per   exemple,   el   cas   alemany   o   el   cas   americà).   En   un   sistema   de   danys   atípics,   no   hi   ha   una   relació   de   danys   que   són   objecte   de   reparació  sinó  que  hi  ha  una  clàusula  general  de  responsabilitat  dintre  de  la  qual  cal  veure  si  el   dany  concret  té  cabuda.  El  sistema  espanyol  és  un  sistema  de  danys  atípics,  motiu  pel  qual  no   hi  ha  una  conceptualització  del  dany.   Així   doncs,   des   d'una   perspectiva   jurídica,   podem   afirmar   que   no   tots   els   danys   són   indemnitzables   sinó   que   només   ho   seran   aquells   que   reu-­‐   neixin   unes   determinades   característiques  i  que  quedin  compresos  dintre  de  l'àmbit  de  la  norma.   Algunes   de   les   raons   de   perquè   no   poden   ser   indemnitzables   alguns   danys,   és   la   manca   de   legitimació  activa  o  passiva,  el  transcurs  del  termini  de  prescripció  i  la  insolvencia  del  causant  (i   deutor)  dels  danys.  Tampoc  són  indemnitzables  els  que  no  es  pot  identificar  el  seu  causant,  els   que   deriven   de   fets   naturals   i   aquells   que   deriven   de   força   major   o   d’una   conducta   diligent   del   causant  segons  el  paràmetre  que  li  és  exigible.   Quan  serà  indemnitzable  un  dany  (Quins  requisits  hauran  de  concorre)?   1)   Ha   de   tractar-­‐se   d'un   dany   real,   actual   i   veritable;   en   queden   exclosos   els   possibles   danys   futurs  i  els  hipotètics.   •  Correspon  a  l'actor  demostrar  l'existència  i  l'abast  del  dany  pel  qual  reclama.   2)  El  dany  ha  de  ser  avaluable  econòmicament  o  susceptible  de  reparació.    •  Aquest  requisit  no  impossibilita  que  puguin  ser  objecte  d'indemnització  els  danys  sobre  béns   no  patrimonials.       3)  S'ha  de  poder  atribuir  a  una  conducta  humana.   4)  Cal  que  concorrin  els  requisits  generals  de  responsabilitat  (causalitat,  imputació  objectiva  i   imputació  subjectiva)  i  els  específics  de  la  legislació  que  sigui  d'aplicació  al  cas  (així,  si  es  tracta   d'un  dany  causat  per  un  producte  defectuós,  el  fabricant  ha  d'haver-­‐lo  posat  en  el  mercat;  si   d'un  derivat  de  la  circulació  de  vehicle,  aquest  ha  de  derivar  d'un  fet  de  la  circulació...).   2.Tipus  de  danys   2.1.  Per  la  seva  naturalesa   2.1.1  Danys  patrimonials:  Són  aquells  que  fan  referencia  a  béns  que  formen  part  del  patrimoni   de  la  víctima  i  que  són  susceptibles  de  valoració  en  el  mercat.  La  indemnització  que  s’atorgui   suposarà  restablir  el  patrimoni  de  la  víctima  a  l’estat  anterior  de  la  materialització  del  dany.   -­‐  Poden  ser  materials  (mobles,  salaris...)  o  immaterials  (propietat  intel·∙lectual,  industria...)   2.1.2.   Danys   no   patrimonials:   corporal   i   moral.   Es   fa   referència   a   béns   que   no   són   susceptibles   de   valoració   de   mercat,   i   no   es   podrà   restablir   la   víctima   en   la   posició   que   anteriorment   estava.  Es  caracteritzen  també  per  la  subjectivitat  del  valor  del  dany  sofert.   -­‐  Danys  corporals:  afectacions  que  pateix  el  cos  d’una  persona  i  que  deriven  de  la  conducta  del   causant   del   dany.   La   seva   valoració   és   difícil   perquè   la   indemnització   no   permet   la   reparació   del  dany  sofert  i  perquè  en  aquells  supòsits  en  els  quals  la  víctima  s’ha  vist  privada  de  la  seva   ocupació   habitual   per   causa   del   dany   corporal   sofert   la   valoració   es   pot   confondre   amb   la   dels   danys  patrimonials.   -­‐  Dany  moral:  compren  aquell  dany  de  tarannà  psicològic  o  anímic  que  pateix  una  persona  per   l’afectació   d’interessos   personals   relacionats   amb   les   creences,   l’honor   i   la   dignitat,   o   les   relacions   afectives   o   sentiments   personals.   Es   connecta   a   més   amb   el   dolor   sofert   per   les   lesions   personals   i   per   la   lesió   de   drets.   El   dany   moral   que   s’indemnitza   de   manera   més   freqüent  és  el  dany  moral  derivat  de  lesions  corporals.  Un  primer  problema  sobre  aquest  dany   és  la  seva  determinació  i  en  la  seva  valoració,  especialment  quan  no  hi  ha  danys  materials  o   corporals   derivats   d’aquell   dany   moral,   perquè   sembla   clar   que   no   ha   de   cobrir   les   mateixes   partides   indemnitzatòries   que   aquells.   Un   segon   problema   fa   referència   a   les   persones   que   poden  reclamar  per  danys  morals,  si  només  aquells  que  han  sofert  danys  corporals  o  materials,   o  bé  també  tercers  que  al·∙leguen  haver-­‐lo  sofert.   Artículo   113.   La   indemnización   de   perjuicios   materiales   y   morales   comprenderá   no   sólo   los   que   se   hubieren   causado   al   agraviado,   sino   también   los   que   se   hubieren   irrogado   a   sus   familiares   o   a   terceros.   En   el   CP   es   dona   una   interpretació   amplia   de   legitimació,   no   obstant,   la   jurisprudència   ha   restringit   alguns   supòsits   (Ex.   pares   que   reclamen   indemnització   per   danys   morals   per   la   violació   de   la   seva   filla,   casos   de   presó   preventiva...només   afecten   al   subjecte   que  ha  sofert  la  presó)   En   l’ordre   civil   no   disposem   d’una   norma   general   que   delimiti   els   legitimats   actius,   però   la   practica  judicial  mostra  un  tarannà  reestrictiu.       2.2.  Per  la  seva  durada   La  manifestació  del  dany  en  la  seva  totalitat  marca  l’inici  d’aquell  moment  i  la  possibilitat  de   valorar-­‐los,   que   es   pot   produir   poc   a   després   de   la   realització   de   la   conducta   causant   o   pot   haver  un  lapse  temporal  entre  la  conducta  i  la  manifestació  del  dany,  dificultant  la  valoració  i   l’inici  del  còmput.   2.2.1   Danys   permanents:   són   aquells   que   continuen   manifestant-­‐se   amb   posterioritat   a   què   hagi  cessat  la  causa  que  els  provocà.  El  termini  de  prescripció  comença  a  transcórrer  a  partir   del  moment  en  el  qual  adquireixen  els  danys  les  característiques  de  permanència  i  estabilitat,   sense  que  evolucionin.  Es  requereix  una  indemnització.   2.2.2  Danys  continuats:  sorgeixen  com  a  resposta  al  breu  termini  de  prescripció  que  regeix  en   dret   de   danys   i   que   és   el   d’1   any.   Es   comencen   a   manifestar   en   un   moment   concret,   llavors   no   ho  fan  amb  tota  la  seva  extensió,  sinó  que  amb  posterioritat,  tornen  a  aparèixer,  bé  com  ho   van  fer  originàriament  ,  bé  de  manera  abreujada,  o  bé  continuen  apareixent  perquè  la  causa   que  els  va  originar  no  ha  cessat.  El  moment  a  quo  del  termini  de  prescripció  es  concreta  quan   hagi  cessat  la  causa  del  dany,  s’hagin  manifestat  plenament  els  danys  si  es  tracta  d’un  procés   evolutiu  o  se  n’hagin  estabilitzat  les  seqüeles.   3.La  reparació  del  dany   3.1.  La  reparació  íntegra  del  dany   La   reparació   íntegra   del   dany   causat   és   el   principi   rector   en   matèria   de   reparació   de   danys.   Aquest   principi   no   és   discutit   en   quant   a   la   seva   formulació,   però   sí   en   allò   referit   a   la   seva   posada  en  exercici.  Sorgeixen  problemes  en  dos  aspectes:  1)  com  es  repara  el  dany?  2)  com  es   valoraren  els  danys  i  es  determina  l’abast  de  la  indemnització?   3.2.  Mecanismes  de  reparació     Hi   ha   diversos   mecanismes   per   aconseguir   la   reparació   íntegra   del   dany,   independents   entre   ells   i   que   poden   concórrer   en   un   mateix   supòsit.   Normalment   la   víctima   pot   triar   aquell   que   estimi  més  convenient,  no  obstant,  a  vegades  només  un  d’ells  és  aplicable.   3.2.1.  La  indemnització     Consisteix   en   el   pagament   d’una   quantitat   de   diners.   Aquesta   quantia   correspon   als   danys   que  han  estat  acreditats  i  que  consten  en  el  petitum  de  la  demanda.  La  indemnització  es  pot   establir  bé  a  tant  alçat,  quantia  periòdica  o  un  sistema  mixt.   3.2.2.  La  reparació  stricto  sensu   Consisteix   en   dur   a   terme   una   activitat   (obligacions   de   donar,   fer   o   no   fer)   mitjançant   la   qual   es   pretén   col·∙locar   a   la   víctima   en   la   mateixa   situació   que   es   trobava   abans   de   patir   el   dany.   Aquest  mecanisme  és  adient  quan  es  tracta  de  danys  materials.   La   reparació   l’ha   de   realitzar   bé   el   mateix   causant   del   dany,   bé   un   tercer   a   càrrec   d’aquell       causant.  La  reparació  no  és  procedent  quan  el  seu  cost  resulta  desproporcionat  en  relació  amb   el  dany  causat  o  quan  l’objecte  ha  estat  destruït.  També  pot  fracassar  aquest  mecanisme  quan   es  tracta  d’una  obligació  personalíssima  i  el  deutor  no  la  vol  dur  a  terme.   3.2.3  La  restitució   Mecanisme  pel  qual  la  persona  que  ha  estat  desposseïda  del  bé  que  legítimament  detenia,  el   recupera.   L’article   348.2   CC   reconeix   al   propietari   l’acció   reivindicatòria   per   a   recuperar   la   cosa.   S’exigeix   per  aquesta  acció  la  prova  de  la  titularitat  i  de  la  privació  il·∙legítima  de  la  cosa,  la  identificació   exacta  del  bé  i  la  possessió  no  justificada  del  demandat.   Per  altre  banda  l’article  111  CP  preveu  dos  supòsits  en  que  la  restitució  no  és  possible.  A)  quan   no   sigui   possible   (la   cosa   ha   desaparegut,   ha   estat   destruïda   o   estat   físic   que   no   satisfà   a   la   víctima)  B)  quan  el  tercer  que  hagi  adquirit  el  bé  objecte  de  restitució  es  trobi  protegit  per  les   regles  que  el  fan  irreivindicable.   3.3.  Mètodes  de  valoració   Si  el  mecanisme  de  reparació  consisteix  en  la  indemnització,  ens  plantegem  ara  com  valorem   el  dany  sofert?   3.3.1.  Danys  patrimonials:   En  aquests  danys,  el  pagament  del  detriment  del  valor  objectiu  que   ha  sofert  el  bé.  Queden  exclosos  en  aquest  mètode  valors  subjectius  o  valors  d’afecció,  sens   perjudici  que  aquests  siguin  indemnitzables  si  es  qualifiquen  com  a  dany  moral.   Des  de  una  perspectiva  civil,  el  dret  de  danys  recorre  a  les  categories  de  dany  emergent  i  lucre   cessant  establertes  per  a  la  responsabilitat  contractual  en  1106  CC.   L'art.  141  Llei  30/1992,  per  la  seva  banda,  estableix  sobre  la  valoració  del  dany  el  següent:   2.   La   indemnización   se   calculará   con   arreglo   a   los   criterios   de   valoración   establecidos   en   la   legislación   de   expropiación   forzosa,   legislación   fiscal   y   demás   normas   aplicables,   ponderándose,  en  su  caso,  las  valoraciones  predominantes  en  el  mercado.   3.   La   cuantía   de   la   indemnización   se   calculará   con   referencia   al   día   en   que   la   lesión   efectivamente   se   produjo,   sin   perjuicio   de   su   actualización   a   la   fecha   en   que   se   ponga   fin   al   procedimiento   de   responsabilidad   con   arreglo   al   índice   de   precios   al   consumo,   fijado   por   el   Instituto  Nacional  de  Estadística,  y  de  los  intereses  que  procedan  por  demora  en  el  pago  de  la   indemnización   fijada,   los   cuales   se   exigirán   con   arreglo   a   lo   establecido   en   la   Ley   General   Presupuestaria.   4.   La   indemnización   procedente   podrá   sustituirse   por   una   compensación   en   especie   o   ser   abonada  mediante  pagos  periódicos,  cuando  resulte  más  adecuado  para  lograr  la  repara-­‐  ción   debida  y  convenga  al  interés  público,  siempre  que  exista  acuerdo  con  el  interesado."   3.3.2  Danys  no  patrimonials       La  forma  més  adient  en  aquests  danys  és  la  indemnitzatòria.  La  jurisprudència  mostra  que  hi   ha   una   gran   divergència   de   quanties   indemnitzatòries   de   danys   que   són   o   semblen   comparables,  fet  que  provoca  inseguretat  jurídica.   Aquesta   inseguretat   en   la   quantificació   d’aquests   danys   ha   provocat   dues   reaccions   1)   una   primera   duta   a   terme   pels   tribunals,   els   quals   no   solen   concedir   quanties   indemnitzatories   elevades  2)  realitzada  pel  legislador  que  o  bé  ha  establert  una  quantia  màxima  per  la  qual  ha   de  respondre  el  causant  del  dany  –supòsit  utilitzat  de  vegades  en  sistemes  de  responsabilitat   objectiva,  o  bé  ha  establert  un  sistema  de  valoració  dels  danys  corporals  i  morals  d’aplicació   obligatòria.   Els  criteris  que  la  jurisprudència  utilitza  per  a  determinar  la  quantia  són  diversos  i  només  ens   donen  un  indici  de  si  la  circumstància  serà  tinguda  en  compte  o  no,  però  no  la  quantifiquen.   Així,  els  tribunals  solen  atendre,  entre  d'altres  factors,  els  següents:   • • • • La  gravetat  de  l'òrgan  o  membre  afectat.   La   naturalesa   del   dany   com   a   irreversible,   permanent,   transitori   o   concurrent   amb   altres.   L’edat  de  la  víctima   L’existència  de  persones  que  depenen  de  la  víctima   Ara   bé,   en   alguna   ocasió   el   legislador   sí   que   ha   establert   els   criteris   de   valoració   d'aquests   danys,  tot  i  que  la  formulació  oberta  dels  paràmetres  tampoc  no  permet  anticipar  de  manera   acurada  l'import  de  l'eventual  indemnització.   3.4.  Mecanismes  per  minorar  la  indemnització   3.4.1.  Intervenció  de  la  víctima   Hi   ha   concurrència   de   culpes   quan   el   comportament   de   la   víctima   concorre   amb   l’actuació   del   causant   del   dany.   El   supòsit   de   la   concurrència   és   diferent   del   de   la   culpa   exclusiva   de   la   víctima   (produeix   trencament   de   la   cadena   causal).   En   la   concurrència   de   causes   tots   dos   comportaments,  el  del  causant  del  dany  i  el  de  la  víctima,  provoquen  el  dany  resultant.   114  CP"Si  la  víctima  hubiere  contribuido  con  su  conducta  a  la  producción  del  daño  o  perjuicio   sufrido,  los  Jueces  o  Tribunales  podrán  moderar  el  importe  de  su  reparación  o  indemnización."   Tot  i  que  no  hi  ha  consens  doctrinal,  sembla  més  adient  parlar  de  concurrència  de  causes  que   de   culpes,   la   qual   cosa   no   és   una   mera   distinció   terminològica   sinó   que   té   importants   conseqüències   jurídiques.   Amb   aquesta   distinció,   en   concret,   es   permet   moderar   la   indemnització  quan  la  víctima  del  dany  és  una  persona  que  no  gaudeix  de  capacitat  natural  o   de   prou   capacitat   per   a   entendre   que   el   seu   comportament   és   negligent,   però   la   seva   actuació   ha  contribuït  causalment  a  la  producció  del  dany.  Noteu,  així,  com  en  parlar  de  causes  i  no  de   culpes   s'evita   el   problema   de   saber   si   la   víctima   va   ser   o   no   negligent   i,   fins   i   tot,   si   tenia   capacitat  per  a  percebre  que  el  seu  comportament  no  era  adequat.       L'apreciació   de   la   concurrència   comporta   la   reducció   de   la   quantia   indemnitzatòria   en   la   mesura   (habitualment   percentual)   que   el   comportament   de   la   víctima   hagi   contribuït   a   la   producció  del  dany.   La  concurrència  no  actua  com  a  criteri  automàtic  de  reducció  de  la  indemnització  sinó  que  el   jutge   disposa   de   facultat   per   a   apreciar-­‐ho.   És   per   aquest   motiu   que   tant   l'art.   114   CP   com   l'article  145  RD-­‐Leg.  1/2007  estableixen  que  els  tribunals  "podran"  moderar  la  indemnització.   Ara   bé,   en   canvi,   l'art.   1.1.4   RD-­‐Leg.   8/2004   sí   que   estableix   la   seva   consideració   obligatòria.   Segons  aquest  article:   "Si  concurrieran  la  negligencia  del  conductor  y  la  del  perjudicado,  se  procederá  a  la  equitativa   moderación   de   la   responsabilidad   y   al   reparto   de   la   cuantía   de   la   indemnización,   atendida   la   respectiva  entidad  de  las  culpas  concurrentes."   La  concurrència  de  causes  com  a  mecanisme  de  reducció  de  la  indemnització  només  desplega   efectes  respecte  dels  subjectes  que  han  concorregut  a  la  producció  del  dany,  no  pas  respecte   d'altres  possibles  perjudicats.   3.4.2.Compensatio  lucro  cum  damno   Aquesta   regla   és   una   manifestació   de   la   prohibició   d’enriquiment   injust.   S’ha   de   tenir   en   compte  em  la  quantificació  dels  danys,  els  eventuals  beneficis  que  la  producció  del  dany  hagi   reportat  a  la  víctima.  Aquests  beneficis  derivats  del  dany  no  inclouen  les  quanties  a  percebre   per   altres   fonts   indemnitzatòries   (assegurances),   atès   que   si   fos   així   mai   no   cobririen   plenament  el  risc  assegurat,  i  a  més  afavoririen  el  causant  dels  danys.   3.4.3.  Deure  de  mitigar  el  dany   No   seran   indemnitzables   aquells   danys   que   la   víctima   hagi   sofert   i   que   podia   haver   evitat   adoptant   mesures   raonables.   D’aquesta   manera   s’intenta   evitar   que   la   víctima   pretengui   la   reparació   d’un   dany   la   magnitud   del   qual   no   és   deguda   exclusivament   a   la   conducta   del   causant.   3.5.Característiques  de  l’obligació  de  reparar   L'obligació   de   reparar   és   l'instrument   mitjançant   el   qual,   en   complir-­‐se,   situarà   la   víctima   en   la   situació  en  la  qual  es  trobava  amb  anterioritat  a  patir  el  dany  o,  si  més  no,  la  indemnitzarà.   Parts:   la   deutora,   que   està   integrada   pel   causant   del   dany   i/o   per   la   persona   que   n'hagi   de   respondre,  i  la  creditora,  integrada  per  la  víctima  o  pels  seus  hereus.   Especialitats:   L   'obligació   de   reparar   es   caracteritza   per   ser   no   personalíssima,   renunciable   i,   quan   es   tracta   d'indemnitzar,   és   un   deute   de   valor   i   il·∙líquid.   Així   mateix,   en   cas   d'haver-­‐hi   una   pluralitat  de  causants  del  dany,  és  una  obligació  solidària  en  tant  que  no  s'hagi  pogut  acreditar   la  contribució  de  cadascun  d'aquells  que  el  produïren.   1)  La  característica  de  no  1)La  característica  de  no  personalíssima  converteix  el  crèdit  resultant   de   l'obligació   en   transmissible,   tret   que   es   tracti   d'indemnitzar   el   dany   moral   que   no   és       transmissible.   Aquesta   transmissió   es   pot   realitzar   tant   per   negoci   inter   vivos   com   mortis   causa.  A  més,  en  integrar-­‐se  el  crèdit  de  manera  ordinària  en  el  patrimoni  de  la  víctima,  pot  ser   objecte  d'execució  i  de  les  mesures  que  els  creditors  de  la  víctima  disposen  per  a  defensar  el   seu  crèdit  (així,  per  exemple,  acció  subrogatòria).   Des  del  punt  de  vista  de  la  part  deutora,  que  l'obligació  sigui  no  personalíssima  significa  que   pot  ser  complerta  per  una  persona  diferent  del  deutor,  perquè  l'interès  del  creditor  es  veurà   igualment  satisfet.   2)  La  víctima  pot  renunciar  a  l'exercici  de  l'acció  (tret  de  l'acció  penal  per  delicte  o  falta  que   doni   lloc   al   procediment   d'ofici:   art.   106   LECr)   així   com   a   la   reparació   del   dany.   Aquesta   renúncia  és  un  acte  gratuït  i  es  pot  realitzar  amb  anterioritat  o  posterioritat  a  la  producció  del   dany.   La   renúncia   realitzada   amb   posterioritat   a   la   producció   del   dany   és   admesa   com   a   manifestació   de   l'autonomia   privada   de   la   víctima   i   es   considera   vàlida   mentre   la   seva   voluntat  hagi  estat  formada  i  expressada  correctament.   La  renúncia  realitzada  amb  anterioritat  a  la  producció  del  dany  presenta  problemes  sobre  la   seva  admissibilitat,  tot  i  que  se  sosté  la  seva  validesa  a  partir  de  l'aplicació  de  l'art.  1102  CC,   que   l'exclou   per   quan   concorri   dol.  No   obstant,   es   considera   que   no   és   renunciable   ex   ante   l'acció  de  responsabilitat  civil  derivada  de  delicte  (per  motius  d'ordre  públic).   3)   Quan   l'obligació   de   reparar   consisteix   en   el   pagament   d'una   indemnització,   ens   trobem   davant   d'un   deute   de   valor,   amb   la   qual   cosa   es   pretén   que   la   víctima   es   vegi   compensada   totalment  en  el  moment  de  rebre  la  indemnització.  (S’han  de  tenir  en  compte  les  alteracions   experimentades  pel  diner).   4)   Que   sigui   un   deute   il·∙líquid   significa   que   cal   que   l'import   sigui   fixat   amb   posterioritat   al   naixement  de  l'obligació  de  reparar,  operació  que  s'ha  de  posar  en  relació  amb  els  criteris  de   valoració  que  s'han  comentat  anteriorment  (apartat  3.3).   5)   En   els   supòsits   de   pluralitat   de   responsables   s'afirma   que   l'obligació   és   solidària.   La   solidaritat   esdevé   així   en   la   responsabilitat   civil   extracontractual   un   mecanisme   de   garantia   financera  per  al  creditor.   La   regla,   però,   no   és   d'aplicació   quan   ha   estat   possible   distingir   el   grau   de   participació   de   cada   subjecte   en   la   producció   del   dany   (qüestió   diferent   a   l'establiment   de   les   quotes   de   participació  en  un  règim  de  solidaritat).  L'obligació,  llavors,  és  parciària:  ‘’cadascú  respon  dels   danys  que  ha  causat,  però  únicament  dels  que  ell  ha  causat’’.   4.Procediments  de  reparació   4.1.  Judicial   Cal  atendre  a  la  distribució  jurisdiccional  i  territorial  per  identificar  la  jurisdicció  pertinent  en   cada   cas,   i   el   tribunal   de   la   demarcació.   Un   cop   identificada   la   jurisdicció   serà   la   seva   llei   de       procediment  la  que  determinarà  el  tipus  de  procediment  a  seguir.   4.1.1.  Legitimació  activa   El   legitimat   actiu   habitualment   coincideix   amb   la   persona   que   ha   sofert   el   dany.   Tot   i   així,  el   concepte  de  legitimació  activa  és  més  ampli  que  el  de  víctima  per  efecte  de  la  representació,   sigui   legal,   voluntària   o   orgànica.   En   aquests   casos,   el   representant   actua   en   nom   aliè,   si   bé   també  pot  actuar  en  nom  propi,  si  es  considera  també  víctima  del  dany.  Tot  i  així,  en  aquest   darrer   cas   cal   advertir   que   el   dany   que   es   vol   indemnitzar   així   com   els   fonaments   de   la   pretensió  són  diferents.   La  víctima  només  cal  que  tingui  capacitat  per  a  ser  part,  en  canvi,  per  a  comparèixer  en  judici   sí  que  cal  gaudir  plenament  de  l'exercici  dels  drets  i,  si  no  es  fa,  s'ha  de  cridar  la  persona  que   legítimament  deté  (o  detindria)  la  representació  (art.  7  LEC).   Així   mateix,   tampoc   no   es   produeix   la   coincidència   entre   víctima   i   legitimat   actiu   quan   s'ha   transmès   l'acció   (per   negoci   inter   vivos   o   mortis   causa)   o   quan   s'ha   produït   la   successió   processal  per  efecte  de  la  transmissió  inter  vivos  o  mortis  causa  de  l'objecte  litigiós.   Finalment,  en  relació  amb  la  indemnització  per  causa  de  mort,  la  jurisprudència  és  pacífica  en   reconèixer  com  a  legitimades,  per  dret  propi,  les  persones  que  han  resultat  perjudicades  per  la   mort   donades   les   relacions   afectives   i/o   econòmiques.   S'afirma,   així   mateix,   que   la   mort   no   genera  una  pretensió  que  la  víctima  (el  difunt)  pugui  transmetre.   4.1.2.  Legitimació  passiva   La  persona  legitimada  passivament  per  a  respondre  del  dany  sol  coincidir  amb  aquella  que  el   causà,  no  obstant  pot  respondre  algú  diferent  del  causant  del  dany.     Algunes  especialitats  que  presenta  la  legitimació  passiva  es  donen  en  relació  amb  els  supòsits   següents:   •  Enssensepersonalitatjurídica.  Si  bé  habitualment  el  legitimat  passiu  gaudeix  de  personalitat   jurídica,  hi  ha  casos  en  què  això  no  és  així,  si  bé  aquesta  manca  de  personalitat  no  és  obstacle   perquè  hagi  de  respondre.     •   Mortdel   causant   deldany.   La   mort   de   la   persona   provoca,   en   l'ordre   personal,   l'extinció   de   la   capacitat   jurídica   i   en   l'ordre   patrimonial,   l'obertura   de   la   seva   successió   (l'obligació   d'indemnitzar  forma  part  del  conjunt  de  drets  i  deures  que  s'integren  en  l'herència  i,  en  aquest   sentit,   es   transmet   a   aquell   que   l'accepti   amb   els   límits   derivats   de   l'acceptació   a   benefici   d'inventari).   •   Persones   jurídiques.   La   persona   jurídica   gaudeix   de   personalitat   pròpia   i   diferent   de   la   de   les   persones,   físiques   i   jurídiques,   que   la   integren.   Per   aquest   motiu,   la   pretensió   de   responsabilitat   civil   s'ha   de   dirigir   contra   la   persona   jurídica   i,   si   s'obté   condemna,   serà   el   patrimoni  d'aquest  el  que  serà  agredit,  no  pas  el  dels  socis.  Tot  i  així,  quan  s'ha  realitzat  un  ús   fraudulent  de  la  personalitat  jurídica  els  tribunals  han  elaborat  la  teoria  de  l'aixecament  del  vel       a  fi  de  fer  respondre  les  persones  que  es  trobaven  dar-­‐  rere  d'aquell  ús  fraudulent.   •  Transmissió  del'obligació.  L'obligació  de  reparar  és  transmissible,  sia  per  negoci  inter  vivos  o   mortis  causa.  De  fet,  el  tractament  dels  dos  apartats  anteriors  relatius  a  la  mort  del  causant  del   dany   i   a   l'extinció   de   la   persona   jurídica   per   reestructuració   societària   així   ho   indiquen.   A   aquests  supòsits  cal  afegir  el  de  transferències  de  competències  entre  l'Estat  i  les  comunitats   autònomes,  el  tractament  jurisprudencial  del  qual  de  vegades  ha  estat  confús.   4.1.3.  Prescripció  de  l'acció   L'acció   per   a   exigir   la   responsabilitat   civil   s'ha   d'exercitar   en   el   termini   previst   legalment,   la   qual   cosa   planteja   l'estudi   de   dos   aspectes:   quin   és   el   termini   de   prescripció   aplicable   i   a   partir   de  quin  moment  comença  aquest  a  transcórrer.   1)El  termini   La   determinació   del   termini   concret   de   prescripció,   és   una   data   fixada   per   la   legislació.   Sorgeixen   problemes   quan   s’ha   de   fer   una   qualificació   dels   fets   i   de   la   relació   jurídica   per   esbrinar  la  legislació  aplicable  al  cas  concret.   En   dret   espanyol,   en   general,   els   terminis   de   prescripció   en   matèria   de   responsabilitat   extracontractual   són   molt   breus.   En   concret,   els   articles   1968.2   del   Codi   civil,   142.5   de   la   L   30/1992   i   59   de   l'Estatut   dels   treballadors   estableixen   el   termini   d'un   any.   Alguna   legislació   sectorial   ha   corregit   aquest   termini:   en   relació   amb   els   danys   causats   per   productes   defectuosos,   el   situa   en   tres   anys;   sobre   protecció   civil   de   l'honor,   la   intimitat   personal   i   familiar,  i  la  pròpia  imatge,  en  quatre  anys;  i  en  matèria  de  propietat  industrial  i  intel·∙lectual,   el  termini  és  el  de  cinc  anys.   El   termini   per   a   exercir   l’acció   de   responsabilitat   civil   ex   delicto:   15   anys   (majors   de   edats   i   menors   no   imputables).   Però   és   una   qüestió   diferent   del   termini   de   prescripció   de   l'acció   és   el   termini   total   o   màxim   en   el   qual  una  acció  es  pot  interposar.  Així,  textos  legislatius  moderns   estableixen   un   límit   màxim   de   responsabilitat,   dintre   del   qual   s'ha   d'haver   produir   el   dany,   per   tal  que  es  pugui  interposar  una  acció  de  responsabilitat.   2)L'inici  delcòmput   Moment  a  partir  del  qual  es  comença  a  comptar  ‘’moment  a  quo’’.  Efectivament,  l'art.  1968.2   CC  situa  l'inici  del  còmput  en  el  moment  en  què  la  víctima  va  conèixer  l'abast  del  dany);  i  l'art.   142.5   L   30/1992   fa   referència   al  moment   de   producció   del   fet   que   genera   la   pretensió,   tret   dels  casos  de  lesions  corporals,  supòsit  en  el  qual  serà  d'aplicació  el  moment  de  curació  o  de   determinació  de  les  seqüeles.     Quan  es  té  coneixement  d’aquells  danys?  1)  Alguns  casos  es  materialitza  immediatament  en   la   realització   del   fet   que   genera   responsabilitat   (danys   a   béns   patrimonials,   a   excepció   dels   recursos   naturals)   2)   de   vegades   el   dany   es   manifesta,   o   s'agreuja,   amb   posterioritat   a   la   producció  del  fet  (Exemple:  lesions  corporals).  La  solució  legal,  és  el  moment  de  curació  o  de   determinació  de  les  seqüeles;  la  solució  jurisprudencial  és  similar.       Pel  que  fa  a  l'inici  del  còmput  en  la  responsabilitat  civil  ex  delicto,  aquest  comença  amb  el   coneixement   de   la   sentència   o   la   notificació   de   la   interlocutòria   d'arxiu   de   les   actuacions   criminals.   4.2.  Extrajudicial   4.2.1.  Transacció   La  transacció  és  un  contracte  onerós  pel  qual  les  parts  eviten  la  provocació  d'un  plet  o  posen  fi   a   un   de   començat   i   que   pot   tenir   com   a   objecte   la   responsabilitat   civil,   fins   i   tot   la   derivada   de   delicte.  L'art.  19   LEC,  així  mateix,  preveu  la  transacció  judicial,  que  és  aquella  acordada  per  les   parts  en  litigi  i  homologada  pel  tribunal  que  està  coneixent  del  judici.  La  transacció  també  és   possible  quan  es  tracta  de  l'exigència  de  la  responsabilitat  patrimonial  de  l'Administració.   En  la  transacció,  com  a  contracte,  són  d'aplicació  les  regles  generals  d'obligacions  i  contractes   sobre   perfecció,   eficàcia   i   ineficàcia   (per   exemple,   per   vicis   del   consentiment),   compliment   i   responsabilitat.   La   transacció   evita   el   procediment   judicial   o   li   posa   fi,   podent-­‐se   executar   a   continuació   l'acord  (si  la  transacció  és  judicial,  l'art.  517.2.3  LEC  considera  títol  executiu  la  resolució  judicial   que  aprova  o  homologa  transaccions  judicial  o  acords  entre  les  parts  en  el  procés).   4.2.2.  Contracte  d'assegurança   Si   el   dany   està   previst   en   un   contracte   d'assegurança   i   es   materialitza   en   les   condicions   allà   previstes,   neix   l'obligació   de   l'assegurador   d'indemnitzar   i/   o   de   realitzar   les   prestacions   convingudes.   El   contracte   d'assegurança,   d'aquesta   manera,   pretén   garantir   que   la   reparació   es   realitzarà.   Efectivament,   mitjançant   aquest   contracte   una   persona   (el   prenedor)   o   bé   transfereix   a   una   altra   (l'assegurador)   els   efectes   patrimonials   que   es   puguin   derivar   en   el   supòsit   de   ser   declarada   responsable   (per   mitjà   del   contracte   d'assegurança   de   responsabilitat   civil),  o  bé  preveu  específiques  mesures  reparadores  en  favor  del  beneficiari  de  l'assegurança   per  al  cas  que  es  materialitzi  el  risc  concret  (per  mitjà  dels  contractes  d'assegurança  de  vida,   d'accidents,  i  de  malaltia  i  assistència  sanitària).   L'obligació  de  reparar  és  determinada  per  la  delimitació  del  risc  que  han  realitzat  les  parts  en   el  contracte  d'assegurança,  així  com  per  les  clàusules  limitatives  de  responsabilitat.  En  aquella   identificació   del   risc,   així   mateix,   se   solen   incloure   acotacions   geogràfiques   i   temporals,   les   quals  són  importants  a  efectes  del  càlcul  de  la  prima.   4.2.3.  Ajuts  públics   En   alguns   casos   en   els   quals   els   danys   soferts   no   són   indemnitzables   o   ho   són   difícilment   (atesa   la   insolvència   del   causant   o   la   naturalesa   del   fet   generador   del   dany),   els   poders   han   establert   mecanismes   que,   des   del   seu   vessant   social,   atorguen   a   les   víctimes   una   indemnització  amb  la  qual  es  pretén  reparar  o,  si  més  no,  pal·∙liar,  el  dany  sofert.   L'estructura   d'aquests   ajuts   sol   ser   molt   similar:   en   primer   lloc,   se   sol   incidir   en   la   finalitat       social   de   la   seva   aprovació,   la   qual   pretén   donar   una   resposta   més   eficaç   que   la   que   podria   donar   el   sistema   de   responsabilitat   civil,   si   és   que   hi   ha   una   pretensió   de   responsabilitat;   en   segon  lloc,  se  sol  exigir  la  renúncia  del  beneficiari  a  una  acció  de  danys  contra  l'Administració   per   raó   del   fet   que   justifica   l'ajut   i   es   declara   la   incompatibilitat   de   l'ajut   amb   l'obligació   nascuda   de   responsabilitat   civil;   finalment,   en   alguns   casos,   es   preveu   la   cessió   obligatòria   o   la   subrogació  de  l'Estat  en  les  accions  que  pugui  tenir  la  víctima  contra  el  causant  del  dany  per  a   així  poder-­‐li  exigir  el  pagament  de  les  quanties  abonades  en  concepte  d'ajut.   5.  Relació  entre  diverses  fonts  indemnitzatòries   Donada  l'existència  de  les  diverses  fonts  indemnitzatòries  que  poden  concórrer  en  la  reparació   del   dany   amb   la   també   establerta   per   la   responsabilitat   civil,   la   qüestió   que   es   planteja   a   continuació  és  la  relativa  a  saber  quina  relació  hi  ha  entre  elles.   5.1.  Concurrència  entre  responsabilitat  civil  i  contracte  d'assegurança   En   els   supòsits   en   els   quals   s'estableix   l'obligació   d'indemnitzar   d'un   dany   que,   a   la   vegada,   està  previst  en  un  contracte  d'assegurança,  cal  atendre  la  naturalesa  d'aquesta  assegurança,  ja   que  la  L  50/1980  distingeix  dos  supòsits.   D'una   banda,   tractant-­‐se   d'una   assegurançacontradanys   (assegurança   d'incendis,   de   robatoris,   de   transports   terrestres,   de   lucre   cessant,   de   caució,   de   crèdit,   de   responsabilitat   civil,  o  reassegurança,  segons  la  tipologia  establer-­‐  ta  per  la  L  50/1980),  l'obligació  de  reparar   derivada  de  la  responsabilitat  civil  queda  absorbida  per  l'execució  de  la  prestació  deguda  per   l'assegurador.   Ara   bé,   si   el   dany   causat   fos   superior   al   de   la   suma   assegurada   i   pagada   per   l'asseguradora,  la  víctima  es  pot  adreçar  contra  el  causant  del  dany  per  a  obtenir  la  reparació   de  la  part  encara  no  satisfeta.  En  cap  cas,  però,  la  víctima  pot  obtenir  la  reparació  pecuniària   del  mateix  dany  per  part  de  l'asseguradora  i  d'aquell  que  el  causà.   D'una   altra   banda,   en   l'assegurança   sobre   les   persones,   és   a   dir,   aquella   que   comprèn   els   riscos   que   puguin   afectar   l'existència,   integritat   corporal   o   salut   de   l'assegurat,   poden   concórrer   la   indemnització   derivada   de   la   responsabilitat   civil   i   la   prestació   deguda   pel   contracte   d'assegurança.   En   aquest   sentit,   l'art.   82   L   50/1980   exclou   la   subrogació   de   l'asseguradora   en   els   drets   que   l'assegurat   tingui   contra   el   tercer   per   raó   del   sinistre,   a   excepció  de  les  despeses  d'assistència  sanitària.   5.2.  Concurrència  entre  responsabilitat  civil  i  ajuts  i  prestacions  públiques   El  legislador  considera  que  els  ajuts  públics  són  incompatibles  amb  la  percepció  d'una  quantia   derivada  de  la  responsabilitat  civil  del  causant  donada,  precisament,  la  naturalesa  social  dels   ajuts  i  per  tal  d'evitar  l'enriquiment  injust  del  beneficiari.   Per  aquest  motiu,  declara  expressament  la  incompatibilitat  en  aquells  casos  en  els  quals  hi  ha   una   sentència   condemnatòria.   Així   mateix,   per   a   evitar   que   la   víctima   sol·∙liciti   primer   l'ajut   i   després   reclami   la   indemnització,   preveu   o   bé   la   renúncia   a   l'exercici   d'accions   de,   o   bé   exigeix   la   cessió   o   estableix   la   subrogació   de   l'Estat   en   els   drets   que   tingui   la   víctima   contra   el   causant   del  dany  per  a  exigir  als  responsables  les  quanties  satisfetes.       Respecte   de   la   relació   entre   les   prestacions   de   la   Seguretat   Social   i   la   responsabilitat   civil   derivada   d'accident   de   treball,   la   jurisprudència   es   troba   dividida:   mentre   la   Sala   Primera   admet   la   seva   independència   i   permet   acumular   les   diverses   fonts   indemnitzatòries,   la   Sala   Quarta  sosté  que  s'han  de  relacionar  de  tal  manera  que  dedueix  de  la  partida  indemnitzatòria   la  quantia  rebuda  per  la  víctima  com  a  prestació  social.   5.3.  Concurrència  entre  contracte  d'assegurança  i  ajuts  i  prestacions  públiques   No   és   aquest   un   punt   respecte   del   qual   el   legislador   hagi   tingut   especial   cura   en   el   seu   tractament   que,   en   general,   ha   omès.   Tot   i   així,   de   l'escassa   regulació   existent   es   pot   considerar   com   a   denominador   comú   la   incompatibilitat   entre   fonts   indemnitzatòries   privades   (assegurança)   i   públiques   (ajust   i   prestacions),   però   no   pas   entre   les   públiques   (ajuts   i   prestacions).     RESPONSABILITAT  PER  FET  ALIÈ   1.  GENERALITATS  SOBRE  LA  RESPONSABILITAT  PER  FET  ALIÈ   1.1.  Concepte  i  supòsit   La  responsabilitat  per  fet  aliè  (RPFA)  fa  referència  a  aquells  supòsits  en  els  quals  una  persona   respon   pels   danys   que   ha   causat   una   altra   amb   la   qual   hi   ha   un   especial   vincle   à   És   una   responsabilitat  per  fet  propi  vinculada  a  una  especialitat:  la  relació  que  hi  ha  entre  el  causant   del  dany  i  els  que  han  de  respondre  per  ell  =  acaba  responent  de  la  seva  pròpia  negligència:   Artículo  1903  CC   La   obligación   que   impone   el   artículo   anterior   es   exigible,   no   sólo   por   los   actos   u   omisiones  propios,  sino  por  los  de  aquellas  personas  de  quienes  se  debe  responder.   Cal   distingir   la   RPFA   d'altres   supòsits   com   el   de   concausació   de   danys   en   els   quals   hi   ha   vincles   de   solidaritat   entre   els   causants   (pel   que   tenen   l’acció   de   retorn   contra   els   altres   per   a   rescabalar-­‐se),   o   de   casos   de   responsabilitat   per   transmissió   de   les   obligacions   i   deutes   del   causant,  o  dels  fons  de  compensació  o  altres  sistemes  d’ajuts  o  indemnitzacions  públics.   Els  supòsits  de  RPFA  regulats  es  poden  classificar  en  atenció  a  la  naturalesa   del  vincle  entre  el   causant  i  el  responsable:   a) Relació   de   potestat,   derivada   de   la   filiació   (natural   o   adoptiva),   o   de   la   tutela   (pare   respecte  actes  del  fill/tutor  respecte  actes  del  seu  tutelat).   b) Relació   de   dependència   empresarial   o   administrativa   (empresaris   respecte   els   actes   dels  seus  treballadors/Administració  pública  respecte  els  seus  funcionaris  i  personal);   c) Relació  de  cura  i  vetlla  (guardadors  i  centres  escolars);   d) Relació  contractual,  en  haver-­‐se  assegurat  el  risc  que  finalment  s'ha  materialitzat.   Hi  ha  dues  gran  maneres  de  regular  aquesta  responsabilitat:     1. Sistema   de   responsabilitat   directa:   La   víctima   pot   demandar   el   responsable   sense   haver  de  demandar  el  causant  del  dany.       2. Sistema   de   responsabilitat   subsidiària:   El   responsable   només   haurà   d'afrontar   les   conseqüències  pecuniàries  quan  el  causant  del  dany,  que  també  ha  de  ser  demandat,   no  ho  faci.     1.2.  Fonament  i  abast  subjectiu   El  fonament  de  la  RPFA  està  en  la  relació  especial  entre  causant  i  responsable  que  justifica  que   algú  hagi  de  respondre  pels  danys  que  un  altre  causi;  és  una  mesura  de  protecció  de  la  víctima   i  una  manifestació  dels  deures  entre  ells.   Les   circumstàncies   que   activen   la   RPFA   es   determina   primer   de   forma   legal;   desprès   la   jurisprudència  perfila  l'abast  dels  cridats  a  respondre  i  dels  requisits  que  han  de  concórrer  per   a  fer-­‐ho.  Tot  i  que  les  raons  són  diverses  sembla  comú  l'existència  d'un  deure  de  control  (p.e.   en   les   relacions   familiars,   no   n'hi   ha   prou   amb   una   relació   de   parentiu,   cal   també   l'efectiu   control  –“que  se  encuentren  bajo  su  guarda”  art.  1903  CC-­‐).   La  RPFA  xoca  amb  l’afirmació  que  les  persones  únicament  responen  pels  seus  propis  actes  i  no   pas   pels   actes   d'altres,   per   això   només   s’empra   com   a   instrument   per   a   evitar   situacions   injustes  i  com  a  mesura  de  garantia  financera.   Entre   les   feines   del   legislador,   a   més   a   més   de   determinar   que   algú   hagi   de   respondre   pels   danys  causats  per  un  altre,  també  ha  de  determinar  les  persones  que  han  de  fer-­‐ho;  aquesta   concreció   es   fa   en   virtut   de   rols   socials   i   familiars,   cosa   que   planteja   dues   qüestions   relacionades  i  que  han  suscitat  polèmica:   a)  Han  de  respondre  altres  persones  que  no  es  troben  relacionades  en  els  articles  de  la  RPFA   (p.e.   si   han   de   respondre   els   fills   pels   danys   causats   pels   seus   pares   o   per   algun   germà,   un   cònjuge  pels  danys  que  causi  l’altre  o  l’Adm.  per  danys  causats  per  presos  en  règim  obert)?   No,   només   el   legislador   pot   imposar   el   deure   a   una   persona   de   respondre   pels   danys   d’una   altra   (tot   i   que   l'art.   229   CC   i   l'art.   183.1   Codi   de   família   respondre   les   persones   obligades   a   promoure  la  tutela).   b)  Les  categories  de  persones  triades  pel  legislador  es  poden  interpretar  de  manera  àmplia?     Degut   a   l'excepcionalitat   de   la   RPFA   s'ha   d'interpretar   de   manera   restrictiva   sense   admetre   ampliacions,   tot   i   així,   un   sector   doctrinal   sosté   que   la   relació   de   persones   de   l'art.   1903   CC   constitueix   un   enunciat   obert   que   pot   incloure   altres   supòsits   en   els   que   hi   hagi   un   deure   jurídic   de   control,   fet   que   justificaria   la   identitat   de   raó   amb   els   supòsits   expressament   previstos.  (com  que  en  el  concepte  de  “tutor”  s’inclogui  “guardador”  o  en  el  de  “dependent”   s¡hi  inclogui  el  de  “subcontractista”)  =  Actual  tendència  jurisprudencial.     1.3.  Fonts   En   el   dret   espanyol,   la   regulació   de   la   responsabilitat   civil   per   fet   aliè   es   troba   dispersa   en   diverses  normes  segons    la  regulació  d’aplicació:   • • Civil  (art.  1903  CC)   Penal   (arts.   118   i   120   CP   i   art.   61   LO   5/2000,   reguladora   de   la   responsabilitat   penal   del   menor)       • Administrativa  (art.  139  i  s.  Llei  30/1992,  LRJPAC)   Pel  que  la  determinació  de  la  norma  aplicable  dependrà  de  diversos  factors:   a)   Fet   constitutiu   o   no   de   delicte.   La   jurisdicció   penal   és   preferent   a   qualsevol   altra.   Pel   que   serà   d'aplicació   preferent   en   l'art.   1903   CC   (en   casos   de   responsabilitat   de   pares/tutors   &   responsabilitat  de  l'empresari),  i  en  l'art.  139  LRJPAC  (en  casos  de  responsabilitat  de  l'Adm.).   Determinat   que   la   regulació   aplicable   és   la   penal,   cal   atendre   a   l'edat   del   causant   i   a   si   concorren  causes  d'exoneració  per  veure  si  el  cobreix  el  CP  o  la  LO  5/2000.   b)   Responsabilitat   de   l'Administració   per   actes   d'un   funcionari   o   persona   al   seu   servei   no   constitutius  de  delicte  o  falta  =  S’aplica  la  LRJPAC  (pel  criteri  de  legislació  especial).   c)  La  resta  de  casos  no  coberts  per  les  legislacions  esmentades  seran  resolts  per  l'art.  1903  CC.     1.4.  Característiques  i  requisits   Per   la   diversitat   de   normes   que   regulen   la   RPFA   es   fa   difícil   trobar   característiques   comunes   ja   que   cada   norma   estableix   específiques   característiques   de   l'acció.   Tot   i   així,   habitualment   s'afirma  que  és  una  responsabilitat  directa  (responsable  pot  ser  demandat  sense  que  ho  sigui   el  causant  del   dany,   però   no   pot   al·∙legar   "benefici   d'excussió",   en  el  sentit  que  primer  s'ataqui   el   patrimoni   del   causant   i,   en   cas   d'insuficiència   d’aquest,   que   entri   el   del   responsable,   però   tampoc  exclou  la  responsabilitat  del  causant  -­‐  responsabilitat  civil  directa-­‐).  La  responsabilitat   de  les  asseguradores  –per  raó  del  contracte  d'assegurança–  també  es  configura  com  a  directa.   Si   es   demandés   conjuntament   responsable   i   causant,   i   s'obtingués   sentència   condemnatòria,   ens   trobaríem   amb   responsabilitat   solidària   dels   demandats   (situació   més   propera   a   la   responsabilitat  per  fet  propi  que  per  fet  aliè).   És  una  responsabilitat  per  culpa  en  els  casos  dels  art.  1903  CC,  118  i  120  CP,  tot  i  que  hi  ha   diferent  càrrega  probatòria:   • • Art.   1903   CC   La   inversió   de   la   càrrega   correspon   al   demandat   –l’identificat   com   a   responsable  per  l'art.  1903  CC–  qui  haurà  de  demostrar  la  seva  diligència.   Art.  118  CP:  La  inversió  de  la  càrrega  correspon  a  l'actor.     Com   que   a   la   responsabilitat   administrativa   hi   ha   un   sistema   de   responsabilitat   objectiva   la   culpa  només  es  té  en  compte  a  l’hora  d’exercir  l’acció  de  retorn  que  té  l’Adm.  De  la  mateixa   manera   que   l'art.   61   LO   5/2000   permet   la   moderació   de   la   responsabilitat   quan   els   responsables  no  haguessin  afavorit  la  conducta  del  menor  amb  dol  o  negligència  greu.   És   una   responsabilitat   que   funciona   al   marge   de   concórrer   inimputabilitat   en   el   causant.   Aquest  és  el  supòsit  pel  qual,  en  alguns  casos,  responen  pares  i  tutors.     1.5.  Exoneració  de  responsabilitat   La   RPFA   no   és   absoluta,   cal   que   concorrin   els   requisits   constitutius   de   la   responsabilitat   civil   per   fet   propi,   per   això   els   mecanismes   principals   que   permeten   que   el   cridat   com   a   responsable   s'exoneri   de   responsabilitat   estan   relacionats   amb   la   relació   de   causalitat   i   la   diligència:       a)   Relació   causal:   La   persona   cridada   a   respondre   per   fet   aliè   pot   exonerar-­‐se   quan   s'hagi   produït   una   interferència   en   el   nexe   causal   que   anul·∙li   el   del   causant   del   dany   i   el   seu   propi,   com   la   força   major,   el   cas   fortuït   o   quan   un   tercer   o   la   mateixa   víctima   han   contribuït   a   la   seva   producció.   b)  Diligència:  La  persona  que  ha  de  respondre  pot  exonerar-­‐se  quan  hagi  complert  la  diligència   exigible   per   a   evitar   el   dany.   No   serà   possible   en   els   supòsits   en   els   quals   la   responsabilitat   tingui  consideració  d'objectiva  (com  els  del  règim  de  l'Adm.  pública).   Artículo  1903  CC   La   responsabilidad   de   que   trata   este   artículo   cesará   cuando   las   personas   en   él   mencionadas   prueben   que   emplearon   toda   la   diligencia   de   un   buen   padre   de   familia   para  prevenir  el  daño.   à  La  doctrina  ha  vist  en  aquest  article  la  inversió  en  la  càrrega  de  la  prova  pel  demandat  que   és   qui   ha   de   provar   la   seva   diligència   per   exonerar-­‐se   (això   comporta   que   alguns   autors   a   afirmar   que   es   tracta   d’un   quasi   règim   de   responsabilitat   objectiva,   però   mentre   hi   continuï   havent   un   sistema   d'exoneració   mitjançant   l'acreditació   de   la   diligència,   el   règim   s'ha   de   considerar  culpabilístic  i  no  objectiu).   El   nivell   de   diligència   exigit   per   l'article   és   el   general   del   bon   pare   de   família,   tot   i   que   en   alguna  ocasió  els  tribunals  l'han  augmentat.     c)   Requisits   específics   de   cada   regulació:   Cal   tenir   en   compte   el   sentit   que   els   ha   donat   la   jurisprudència.   No   n'hi   ha   prou   que   es   doni   la   relació   de   dependència,   es   sol   exigir   la   concurrència   d'altres   requisits:   p.e.   en   el   cas   dels   tutors,   que   els   pupils   convisquin   amb   ells;   en   el   cas   dels   empresaris,   que   el   treballador   no   s'hagi   extralimitat   en   les   funcions   que   l'empresari   li  havia  encomanat,  etc.     1.6.  Dret  de  repetició   El   legislador,   en   alguns   supòsits,   reconeix   al   subjecte   responsable   que   ha   afrontat   la   indemnització  un  dret  de  repetició  contra  el  causant  a  fi  de  recuperar  les  quanties  satisfetes.   Aquest  dret  no  es  reconeix  en  tots  els  supòsits  de  RPFA  +  hi  ha  requisits  per  al  seu  exercici.   En   supòsits   de   responsabilitat   solidària,   el   deutor   que   paga   també   disposa   d'un   dret   de   repetició  (art.  1145.2  CC).  És  en  aquest  sentit  de  responsabilitat  solidària  i  no  pas  per  fet  aliè   en  què  es  permet  la  repetició  en  l'article  132  TRLGDCU,  en  relació  amb  la  responsabilitat  civil   per   danys   causats   per   productes   defectuosos,   ja   que   entre   els   subjectes   responsables   no   hi   ha   relacions  especials  de  dependència.   Els  textos  rellevants  relatius  al  dret  de  repetició  en  supòsits  de  RPFA  són  els  següents:   Artículo  1904  CC   El   que   paga   el   daño   causado   por   sus   dependientes   puede   repetir   de   éstos   lo   que   hubiese   satisfecho.   Cuando   se   trate   de   Centros   docentes   de   enseñanza   no   superior,   sus   titulares   podrán   exigir  de  los  profesores  las  cantidades  satisfechas,  si  hubiesen  incurrido  en  dolo  o  culpa   grave  en  el  ejercicio  de  sus  funciones  que  fuesen  causa  del  daño.       Suscita  diverses  qüestions:   • • Evidencia  que  no  hi  ha  acció  de  repetició  en  els  casos  de  pares  ni  tutors;   Un  sector  doctrinal  de  dret  laboral  ha  sostingut  que  aquest  art.  està  derogat  per  raó  de   la   regulació   del   contracte   de   treball   i   per   les   facultats   disciplinàries   de   què   disposa   l'empresari.   Però   no   és   així   perquè   no   hi   ha   una   derogació   expressa,   els   tribunals   el   continuen  citant  i  perquè  cobreix  més  supòsits  que  estrictament  els  laborals;   Artículo  116.2  CP   Tanto   en   los   casos   en   que   se   haga   efectiva   la   responsabilidad   solidaria   como   la   subsidiaria,  quedará  a  salvo  la  repetición  del    que  hubiere  pagado  contra  los  demás  por   las  cuotas  correspondientes  a  cada  uno.     Artículo  145.3  LRJPAC   La   Administración   correspondiente,   cuando   hubiere   indemnizado   a   los   lesionados,   exigirá  de  oficio  de  sus  autoridades  y  demás  personal  a  su  servicio  la  responsabilidad  en   que   hubieran   incurrido   por   dolo,   o   culpa   o   negligencia   graves,   previa   instrucción   del   procedimiento  que  reglamentariamente  se  establezca.   è Originalment   establia   que   l'acció   de   repetició   era   facultativa   de   l'Adm.   +   L'acció   de   repetició  no  és  procedent  en  casos  de  negligència  lleu.   També   ha   estat   recollit   en   diverses   lleis   especials,   que   l'han   acomodat   a   les   necessitats   i   exigències   requerides   per   la   matèria   regulada   (com   en   matèria   de   contracte   d'assegurança   -­‐ art.   43   L   50/1980-­‐,   en   l'àmbit   de   la   circulació   -­‐art.   10   RD-­‐Leg.   8/2004-­‐   o   el   dret   de   repetició   que  té  l’Estat  contra  jutges  i  magistrats  pels  danys  que  hagin  causat  per  dol  o  culpa  greu  i  pels   quals  ha  hagut  de  respondre    -­‐l’art.  296  LOPJ-­‐).     2.  RELACIÓ  DE  POTESTAT   Tractament   especial   respecte   dels   danys   que   subjectes   sense   plena   capacitat   d'obrar   puguin   causar:  A  banda  de  la  responsabilitat  directa  de  la  persona  sotmesa  a  potestat,  el  supòsit  més   habitual  és  el  de  pretendre  la  declaració  de  responsabilitat  de  la  persona  titular  de  la  potestat   (pares  respecte  dels  danys  que  causin  els  seus  fills  i  tutors  respecte  dels  seus  tutelats)   Ara  bé,  per  determinar  com  funciona  aquesta  RPFA,  cal  tenir  presents:   a) Distinció   de   règim   segons   siguin   d'aplicació   les   regles   civils   o   penals   per   a   exigir   la   responsabilitat;   b) Grau  de  maduresa  personal  del  subjecte  pel  qual  s'ha  de  respondre.     2.1.  Regulació  civil:  article  1903  CC   Artículo  1903  CC  (apartados  2º  y  3º)   Los   padres   son   responsables   de   los   perjuicios   causados   por   los   hijos   que   se   encuentren   bajo  su  guarda.         Los  tutores  lo  son  de  los  perjuicios  causados  por  los  menores  o  incapacitados  que  estén   bajo  su  autoridad  y  habitan  en  su  compañía.   La   idea   que   roman   en   aquest  article   i   que   justifica   el   règim   de   responsabilitat   és   que   pares   i   tutors,  en  exercici  de  la  potestat  de  la  qual  gaudeixen,  han  de  tenir  cura  i  control  de  la  persona   que  està  sota  la  seva  relació,  pel  que  si  causen  dany  hauran  de  respondre  per  allò  conegut  com   a  culpa  in  vigilando  i  culpa  in  educando.  Però  cal  que  concorrin  una  sèrie  de  circumstàncies:   I.
II.
Que  tinguin  assignada  la  tasca  de  control  sobre  el  causant  del  dany   Que  tinguin  un  control  efectiu   Respecte   del   pares,   el   concepte   fa   referència   a   una   relació   de   filiació   (tant   d’origen   natural   com  adoptiu)  que  funciona  al  marge  de  l'existència  de  matrimoni  o  de  parella  de  fet  entre  els   progenitors.   Es   crida   ambdós   progenitors   a   respondre,   això   implica   que   si   no   és   possible   determinar  en  quina  quota  respondrà  cadascun,  ho  faran  de  la  mateixa  manera.   El  requisit  "que  se  encuentren  bajo  su  guarda"  =  La  relació  de  potestat  està  vigent  (és  a  dir  que   no  ha  estat  judicialment  retirada)  però  no  s’exigeix  que  hi  hagi  proximitat  física  o  convivència   en  el  moment  de  producció  de  l'accident.   Pel   que   fa   al   tractament   dels   pares   separats   o   divorciats,   el   tractament   dels   danys   causats   pels   seus   fills   el   determinarà   la   sentència   que   conté   qui   deté   la   guarda   i   custòdia   dels   fills,   tot   i   que   si  el  dany  es  produeix  mentre  s’exerceix  el  dret  de  visita  d’un  dels  progenitors  que  no  deté  la   custòdia   haurà   de   respondre   aquest   perquè   és   qui   té   el   control   més   immediat,   sense   perjudici   que   també   pugui   respondre   el   progenitor   que   deté   la   guarda   de   manera   solidària.   En   separacions   de   fet   (on   ambos   pares   detenen   la   custòdia   legal)   respon   també   el   progenitor   que   detingui  la  custòdia  de  fet  del  menor  en  el  moment  de  l’accident.   Article  139.3  CF   En   tot   cas,   les   obligacions   de   guarda   han   d'ésser   exercides   per   aquell   dels   dos,   pare   o   mare,   que   en   cada   moment   tingui   el   menor   amb   ell,   bé   perquè   hi   tingui   assignada   de   fet   o   de   dret   la   residència   habitual,   bé   perquè   el   menor   s'hi   trobi   en   companyia   a   conseqüència  del  règim  de  comunicació  i  de  relació  que  s'hagi  establert.   Qüestió  problemàtica:  Fracàs  en  el  control  del  menor  quan  aquest  gaudeix  de  prou  maduresa   per   a   decidir   contravenir   les   indicacions   dels   seus   pares.   L’article   ni   distingeix   entre   franges   d'edat  ni  dóna  cap  instrument  per  a  permetre  reduir  la  responsabilitat.   Pel  que  fa  al  règim  dels  tutors,  cal  preguntar-­‐se  sobre  l'abast  de  la  paraula  tutors,  és  a  dir,  si   altres   persones   que   despleguen   funcions   tutelars   o   de   guarda   (com   curadors,   guardadors   de   dret  i  guardadors  de  fet)  també  hi  queden  inclosos  à  Un  sector  doctrinal  i  algunes  decisions   jurisprudencials   l'han   interpretat   en   un   sentit   obert   +   Aquestes   altres   persones   que   no   són   tutors  poden  ser  declarades  responsables  bé  per  la  regla  general  de  responsabilitat  (art.  1902   CC),  bé  per  previsions  específiques  (art.  229  CC).   D’altra   banda,   l'art.   1903   CC   a   més   a   més   de   requerir   l’actuació   negligent   del   tutor,   també   requereix   que   el   tutelat   es   trobi   sota   el   seu   control   (el   que   implica   que   administradors   patrimonials   -­‐“tutors   de   béns”-­‐   no   responguin   pels   danys   del   seu   tutelat   ja   que   no   tenen   control  personal  sobre  ell)  i  que  el  tutor  tingui  alguna  possibilitat  de  control  sobre  el  tutelat  (el   que   comporta   problemes   en   els   casos   que   el   tutelat   incompleix   les   indicacions   que   rep   o       s’escapa)  =  Un  sector  doctrinal  ha  sostingut  que,  si  no  és  possible  exercir  la  vigilància,  hauria   de   ser   procedent   l'exoneració   de   responsabilitat.   Cal   tenir   en   compte   també   la   sentència   d’incapacitació   (que   diu   la   mesura   en   que   el   tutelat   es   troba   sota   l’autoritat   del   tutor   =   Delimita  l’àmbit  de  danys  dels  que  haurà  de  respondre  el  tutor)  i  que  les  mesures  de  protecció   s’han   d’interpretar   restrictivament   (per   la   inserció   social   i   el   desenvolupament   de   l’afectat   =   Respectar  l’autonomia  del  tutelat  =  Exclusió  de  responsabilitat  del  tutor).   El  requisit  de  convivència  per  a  establir  l'obligació  de  rescabalament  dels  responsables  per  fets   aliens  és  un  requisit  irregular  respecte  dels  tutors  en  el  sentit  que  l'estableix  l'art.  1903  CC,  (no   dels   pares);   Al   CP   l'exigeix   l'art.   120.1.1,   però   no   l'art.   118.1.1.   Al   CF   tampoc   s’exigeix   que   el   tutor   convisqui   amb   el   tutelat   (només   quan   el   tutelat   és   menor);   serà   l’autoritat   judicial   qui   determinarà  si  el  tutelat  ha  de  viure  amb  el  seu  tutor  o  a  un  centre  que  l’atengui.   En   aquest   sentit   sembla   criticable   que   es   pugui   modular   el   règim   de   responsabilitat   dels   tutors   segons  tinguin  atribuïda  o  no  l'obligació  de  convivència  (quan  es  tracta  d’entitats  tutelars,  és   suficient  amb  que  el  tutelat  resideixi  en  un  establiment  sotmès  a  les  entitats  jurídiques).  Ara   bé,   en   alguna   ocasió   la   jurisprudència   ha   sostingut   que,   en   tuteles   exercides   per   persones   jurídiques   la   convivència   es   transforma   en   deures   de   seguiment   i   de   procurar   al   tutelat   un   lloc   on  residir  i  poder-­‐lo  controlar.  L'exigència  de  convivència  no  s'ha  d'identificar  amb  el  fet  que  el   fet  causant  del  dany  es  produeixi  en  aquell  moment,  ni  tampoc  amb  el  fet  que,  en  els  casos  de   persones   jurídiques,   un   representant   o   un   treballador   seu   convisqui   materialment   amb   el   tutelat.   La  responsabilitat  de  pares  i  tutors  es  regeix  segons  el  criteri  d'imputació  subjectiva  de  culpa,   pel   que   serà   necessari   que   la   seva   activitat   hagi   estat   antijurídica   =   activitat   negligent   (la   coneguda  culpa  in  vigilando,  que  en  alguna  ocasió  en  aquest  sector  també  s'ha  qualificat  com  a   in  educando)  en  la  cura  sobre  els  fills  o  tutelats.  La  inversió  de  la  càrrega  de  la  prova  sobre  la   diligència  ('art.  1903  CC)  dificulta  que  prosperi  la  pretensió  d'exoneració  de  responsabilitat.  El   paràmetre  de  diligència  escollit  pel  legislador  ha  estat  el  del  "bon  pare  de  família".     2.2.  Regulació  penal   La  responsabilitat  civil  directa  de  pares  i  tutors  està  regulada  en  2  textos  normatius  penal:  l'art.   118  CP  i  l'art.  61  LO  5/2000.  Es  determina  la  legislació  aplicable  segons  l'edat  del  causant  del   dany  i  la  concurrència  de  les  causes  d'exoneració  de  la  responsabilitat:   1) Majors   d'edat   incapacitats   sobre   els   quals   s'ha   prorrogat   la   potestat,   declarats   responsables   criminalment   pel   fet   danyós   à   Art.   120   CP   (estableix   regla   de   responsabilitat  subsidiària).   2) Majors   de   14   anys   i   menors   de   18   anys   quan   no   concorri   cap   de   les   causes   d'exoneració  de  la  responsabilitat  criminal  à  LO  5/2000.   3) En   els   casos   de   majors   de   14   anys   i   menors   de   18   anys   +   majors   d'edat   incapacitats   quan  concorrin  les  causes  d'exoneració  de  la  responsabilitat  criminal  de  l'art.  20.1  i  3   CP  (alteració/anomalia  psíquica  i  patir  alteracions  de  la  percepció)  à  Art.  118.1.1r.  CP.   4) En   els   casos   de   majors   de   14   anys   i   menors   de   18   anys   +   majors   d'edat   incapacitats,   quan   concorre   alguna   de   les   altres   causes   d'exoneració   de   la   responsabilitat   criminal   à  Art.  118  CP.         2.2.1.  Article  118.1.1r  CP   La  responsabilitat  civil  ex  delicto  (art.  109  i  116  CP  i  s.)  pretén  reparar  els  danys  derivats  de  la   comissió  d'un  delicte  o  falta.  En  principi  es  tracta  d'una  responsabilitat  per  fet  propi  (art.  116   CP).  L'exempció  de  responsabilitat  criminal  per  algunes  de  les  causes  previstes  als  art.  14  i  20   CP  no  comprèn  la  de  la  responsabilitat  civil  (art.  118  CP);  les  causes  rellevants  són  el  trastorn   mental,   l'estat   d'intoxicació,   l'alteració   greu   de   la   percepció   de   la   realitat   des   del   naixement,   l'estat  de  necessitat,  la  por  insuperable  i  l'error  invencible.  Les  regles  de  responsabilitat  civil  de   l’art.  118  s’apliquen  a:   1) Majors   d'edat   incapacitats   exempts   de   responsabilitat   criminal   per   concórrer   alguna   de  les  causes  d'exoneració  enumerades.   2) Menors  d’entre  14  i  18  anys  exempts  de  responsabilitat  criminal  per  concórrer  alguna   de  les  causes  d'exoneració  enumerar  (s’aplica  el  CP  i  no  la  LO  5/2000).   Segons   l'art.   118.1.1r.   CP,   les   persones   que   exerceixen   la   potestat   i   la   guarda   legal   i   de   fet   dels   menors   o   incapacitats   (exempts   de   responsabilitat)   només   respondran   civilment   en   els   supòsits   d'alteració   psíquica   i   d'alteració   de   la   percepció   de   la   realitat   des   de   la   infantesa.   També  estableix  que  per  exercir  l’acció  de  responsabilitat  civil  s’ha  d’adreçar  al  causant  (no  al   qui  el  guarda  o  tutor).  L'àmbit  de  persones  responsables  és  més  ampli  que  les  que  preveu  l'art.   1903  CC  perquè  a  més  a  més  de  la  potestat  inclou  la  guarda  legal  o  de  fet  =  Queden  incloses   persones   que   tenen   cura/vetlla   de   subjectes   que   es   troben   en   causes   d'exoneració   però   sense   que  hi  hagi  mecanisme  per  protegir-­‐los;  per  declarar-­‐se  la  responsabilitat  cal  que  l'actuació  del   responsable   per   fet   aliè   hagi   estat   negligent.   La   càrrega   de   prova   recau   sobre   l'actor   (a   diferència  de  l'art.  1903  CC).  La  diligència  exigible  es  determina  a  partir  de  saber  si  van  adoptar   les   mesures   necessàries   per   a   evitar   el   fet   danyós   que   finalment   es   materialitzà   =   Anàlisi   casuística  sobre  determinades  circumstàncies  que  ha  de  controlar  la  persona  que  té  la  custòdia   (com   la   temptativa   o   la   reiteració)   +   Anàlisi   de   la   seva   conducta   per   a   veure   si   era   previsible   la   realització   d'aquell   fet;   la   valoració   sobre   la   diligència   del   tutor   es   fa   en   relació   amb   el   comportament  habitual  del  subjecte  =  No  hi  ha  negligència  per  fets  que  són  nous/no  habituals,   tot   i   que   la   consideració   que   la   conducta   del   tutor   ha   estat   negligent   genera   la   seva   responsabilitat.   L'art.  118.1.1r.  CP  preveu  que  els  jutges  o  tribunals  graduïn  de  manera  equitativa  la  mesura  en   què   cada   un   dels   subjectes   ha   de   respondre   amb   els   seus   béns.   Quan   concorrin   les   altres   causes  d'exempció  (a  part  de  l'alteració  psíquica  i  de  l'alteració  de  la  percepció  de  la  realitat)   es  respon  de  la  següent  manera:   • Estat   d'intoxicació   &   Error   invencible:   Respondrà   el   menor   o   incapacitat   amb   el   seu   patrimoni.   • Estat  de  necessitat:  Respondrà  la  persona  en  benefici  de  la  qual  es  va  causar  el  dany,   sia  menor,  incapacitat  o  un  tercer.   • Por  insuperable:  Respondrà  principalment  qui  hagi  causat  la  por  i,  subsidiàriament,  el   menor  o  incapacitat.       Tot   i   que   l'art.   118   CP   preveu   diversos   supòsits   de   RPFA,   en   el   cas   del   menor   o   incapacitat   només   es   donen   els   vincles   especials   de   relació   que   inclouen   persones   que   exerceixen   la   potestat  i  la  guarda  legal  i  de  fet.   2.2.2.  Article  61  Llei  orgànica  5/2000,  de  responsabilitat  penal  del  menor   Artículo  19.2  CP   Cuando   un   menor   de   dicha   edad   [18   años]   cometa   un   hecho   delictivo   podrá   ser   responsable  con  arreglo  a  lo  dispuesto  en  la  Ley  que  regule  la  responsabilidad  penal  del   menor.   à  Llei  orgànica  5/2000,  reguladora  de  la  responsabilitat  penal  dels  menors,  tot  i  que  s'aplica   per  a  exigir  la  responsabilitat  dels  majors  de  14  anys  i  menors  de  18.   ➔ Excepció:   Els   art.   1.2   i   4   permeten   l'aplicació   d'aquesta   llei   als   majors   de   18   anys   i   menors  de  21.   L'àmbit   d'aplicació   de   la   LO   5/2000   també   està   condicionat   a   la   no-­‐existència   de   causes   d'exoneració   de   la   responsabilitat   criminal   del   menor   (art.   5.1)   =   Menor   ha   de   ser   declarat   responsable  perquè  s'apliqui,  sinó  s'aplica  l'art.  118.1.1r.  CP.   Pel  que  fa  a  la  responsabilitat  civil  (RC),  l'art.  61  LO  5/2000  estableix:   1) Que   l'acció   per   exigir-­‐la   s'exercitarà   pel   Ministeri   Fiscal   excepte   que   el   perjudicat   renunciï   a   ella,   l'exerciti   ell   (en   1   mes   des   que   se   li   notifiqui   l'obertura   de   la   peça   separada  de  RC)  o  se  la  reservi  per  exercir-­‐la  davant  l'ordre  jurisdiccional  civil.   2) Que  el  menor  ha  de  respondre  amb  els  seus  béns  =  No  és  inimputable  civil.   3) Es  tramitarà  en  peça  separada  per  cada  fet  imputat.   4) Que   si   el   responsable   és   menor   respondran   solidàriament   amb   ell   els   seus   pares/tutors/acollidors/guardadors   legals   o   de   fet   (en   aquest   ordre,   tot   i   que   ha   de   respondre   aquell   que   exerceix   la   guarda   de   fet);s'ha   discutit   l'expressió   "por   este   orden"   de   l'article,   perquè   els   cridats   en   últim   lloc   probablement   no   respondran   tot   i   que  son  els  que  es  trobin  en  millor  posició  per  evitar  el  dany.   5) Que   es   pot   moderar   la   RPFA   si   no   ha   concorregut   ni   dol   ni   negligència   greu,   pel   que,   al   respondre  solidàriament  el  menor  i  els  demés  cridats,  la  víctima  tindrà  dret  a  rebre  la   reparació   íntegra   del   dany   en   tot   cas,   reclamant   el   pagament   del   total   de   la   indemnització  del  menor.   6) Es  podrà  aplicar  també  la  LRJPAC  i  la  Llei  35/1995,  d'ajudes  i  assistència  a  les  víctimes   de  delictes  violents  i  contra  la  llibertat  sexual,  i  les  seves  disposicions  complementàries.   La  RPFA  de  l'art.  61.3  és  de  responsabilitat  objectiva,  pel  que  la  diligencia  només  serveix  per   modular  la  quantia  =  contrasta  amb  la  possibilitat  d'exoneració  que  tenen  pares  i  tutors  sota  el   règim   del   CC   i   del   CP   si   demostren   que   van   actuar   diligentment  (art.   1903   CC   in   fine)   o   si   no   es   demostra  que  ho  van  fer  negligentment  (art.  118.1.  i  120.1  CP  1995).     3.  RELACIÓ  DE  DEPENDÈNCIA  EMPRESARIAL  I  ORGANITZATIVA       Justificació  per  la  qual  el  propietari  o  qui  dirigeix  una  empresa  ha  de  respondre  pels  danys  que   causin  els  seus  treballadors:     • • L'empresari  és  qui  es  beneficia  del  risc  que  creen.   L’empresari   és   qui   té   el   poder   de   formació,   educació,   direcció   i   vigilància   sobre   els   actes  seus  actes  =  Culpa  in  eligendo  o  in  vigilando.   No   hi   ha   normes   específiques   penals   que   facin   respondre   als   empresaris   pels   fets   dels   seus   dependents   de   manera   directa,   tot   i   que   sí   de   manera   subsidiària   (art.   120   CP).   En   aquest   àmbit  només  hi  ha  regulació  civil  (i  també  normativa  sectorial):   Artículo  1903  CC   4.   Son   igualmente   [responsables]   los   dueños   o   directores   de   un   establecimiento   o   empresa   respecto   de   los   perjuicios   causados   por   sus   dependientes   en   el   servicio   de   los   ramos  en  que  los  tuvieran  empleados,  o  con  ocasión  de  sus  funciones.   L'article  requereix  que  concorrin  quatre  elements:   1) Condició  de  "propietaris  o  directors"  (poden  ser  persones  físiques  o  jurídiques).   2) Sobre   un   "establiment   o   empresa"   =   mera   activitat   empresarial   duta   a   terme   (no   cal   específica  forma  mercantil  o  societària  o  compliment  de  la  normativa).   3) Existència  d'una  relació  de  dependència.   4) L'actuació  del  dependent  dins  de  les  funcions  assignades  o  amb  ocasió  d'aquestes.     3.1.  Relació  de  dependència   El  requisit  de  dependència  s'ha  d'entendre  no  tant  en  el  sentit  de  l’existència  d'un  vincle  jurídic   entre  el  principal  i  el  dependent  (p.e.  contracte  de  treball)  sinó  com  en  un  sentit  de  capacitat   organitzativa   en   la   que   es   troba   el   dependent   à   El   principal   exerceix   funcions   de   control,   direcció  i  supervisió  a  les  quals  queda  subjecte,  establint-­‐se  així  una  relació  de  jerarquia.   Supòsits   més   problemàtics   sobre   l'existència   o   no   de   relació   de   dependència:   Contractistes   i   dels  subcontractistes  à  Resposta  només  en  la  regulació  administrativa  (i  alguna  sectorial).  A   falta  de  regulació  civil  específica,  ha  estat  la  jurisprudència  qui  n’ha  donat  resposta:   1) El   comitent   només   ha   de   ser   considerat   responsable   si   s'ha   reservat   facultats   de   direcció   o   control   o   si   té   un   deure   de   seguretat   imposat   per   altres   categories   diferents   a  la  de  comitent  (p.e.,  per  ser  propietari  de  l'immoble  on  es  realitzen  les  obres).   2) El   contractista   ha   de   ser   considerat   responsable   dels   danys   soferts   i   causats   pels   subcontractistes  quan  exerceixi  un  control  efectiu  sobre  la  tasca  que  aquests  realitzen   i  que  hagi  estat  negligent  (in  vigilando  o  in  eligendo).  La  manca  de  compliment  de  les   mesures   de   seguretat   laboral   i   de   la   correcta   instrucció   dels   treballadors   han   estat   també  paràmetres  per  a  declarar  la  responsabilitat  del  contractista.   Segon   supòsit   problemàtic:   Professional   independent   que   causa   danys   a   una   persona   quan   està   prestant   els   seus   serveis   utilitzant   els   mitjans   materials   d'una   altra   persona  à   p.e.   Metge   que   tracta   els   seus   pacients   en   una   clínica   on   no   hi   treballa   (lloga   l'espai   i   l'instrumental;   el   pacient  paga  la  prestació  al  metge,  no  la  clínica).  En  la  mesura  que  els  danys  soferts  pel  pacient   tinguin  causa  en  la  conducta  del  metge  (p.e.,  això  no  es  donaria  si  el  material  estigués  infectat:       El   material   correspon   a   la   clínica),   no   es   podrà   fer   respondre   la   clínica   per   la   manca   de   dependència;  aquest  criteri,  però,  no  s’ha  seguit  sempre  a  la  Sala  Penal  del  TS,  que  ha  declarat   la  responsabilitat  subsidiària  del  centre.     3.2.  Extralimitació  de  les  funcions   L'art.  1903  CC  exigeix  que  el  dany  causat  pel  dependent  ho  hagi  estat  en  exercici  del  seu  càrrec   a  fi  que  respongui  el  principal  à  Fonamenta  la  RPFA  de  l'empresari:  Només  ha  de  respondre   dels   actes   sobre   els   quals   té   capacitat   de   control   =   L'empresari   no   ha   de   respondre   quan   els   danys   es   derivin   d'extralimitacions;   però   la   conceptualització   d’aquestes   extralimitacions   és   complicada,   perquè   algunes   es   poden   lligar   amb   la   potestat   de   direcció   i   control   de   l'empresari.   És   per   això   que   els   tribunals   han   fet   respondre   a   l'empresari   en   alguns   supòsits   d'extralimitacions  si  han  advertit  alguna  negligència  en  el  control  i  seguiment  del  dependent.     4.  RELACIÓ  DE  DEPENDÈNCIA  ADMINISTRATIVA   4.1.  Regulació  administrativa   L'actual   configuració   del   règim   de   responsabilitat   administrativa   fa   que   no   es   pugui   adreçar   una   acció   per   a   reclamar   els   danys   soferts   contra   el   funcionari   o   personal   de   l'Administració   que  els  ha  causat,  sinó  que  cal  adreçar-­‐la  contra  l'Administració  pública  corresponent.   Artículo  145  L  30/1992   1.   Para   hacer   efectiva   la   responsabilidad   patrimonial...   los   particulares   exigirán   directamente   a   la   Administración   pública   correspondiente   las   indemnizaciones   por   los   daños   y   perjuicios   correspondientes   causados   por   las   autoridades   y   personal   a   su   servicio.   Artículo  144  L  30/1992   Cuando   las   Administraciones   públicas   actúen   en   relaciones   de   derecho   privado,   responderán   directamente   de   los   daños   y   perjuicios   causados   por   el   personal   que   se   encuentre   a   su   servicio,   considerándose   la   actuación   del   mismo   actos   propios   de   la   Administración   bajo   cuyo   servicio   se   encuentre.   La   responsabilidad   se   exigirá   de   conformidad  con  lo  previsto  en  los  artículos  139  y  siguientes  de  esta  Ley.   à Impossibiliten   una   acció   contra   el   causant   del   dany   =   RPFA   de   l'Administració.   La   responsabilitat   de   l'Administració   és   directa   +   s’haurà   esgotar   la   via   administrativa   prèvia  (art.  142  LRJPAC);   à Determinen  que  la  legislació  aplicable  serà,  amb  independència  de  la  naturalesa  de  la   relació,  la  L  30/1992  =  Configuració  com  a  objectiva  de  la  responsabilitat.   Ara   bé,   que   no   es   pugui   adreçar   l'acció   contra   el   funcionari   no   l'immunitza   à   Art.   145.2   LRJPAC   exigeix   a   l'Administració   que   repeteixi   contra   el   causant   quan   hagi   concorregut   dol   o   culpa   o   negligència   greus   (abans   era   una   acció   facultativa).   En   l'exercici   d'aquesta   acció   de   repetició  s'ha  de  tenir  en  compte:     a) El  dany  produït       b) L'existència  o  no  d'intencionalitat   c) La  responsabilitat  professional  del  causant   d) La  seva  relació  amb  el  dany  produït   Problemàtica   sobre   com   entendre   els   requisits   de   la   dependència   i   l'extralimitació   de   funcions   à  La  jurisprudència  dona  la  resposta.     4.2.  Regulació  penal   Artículo  146  LRJPAC   1.  La  responsabilidad  penal  del  personal  al  servicio  de  las  Administraciones  públicas,  así   como  la  responsabilidad  civil  derivada  del  delito  se  exigirá  de  acuerdo  con  lo  previsto  en   la  legislación  que  corresponda.   Doble  efecte:   1) Configura   l'acció   penal   com   l'únic   instrument   existent   en   el   dret   espanyol   per   procedir   directament  contra  la  persona  al  servei  de  les  administracions.   2) Remet   a   la   legislació   "que   corresponda"   per   resoldre   la   qüestió   de   la   responsabilitat   civil;  remissió  poc  clara  =  Dubte  de  si  és  a  les  del  CP  o  a  les  de  la  LRJPAC.   Art.   121   CP   exigeix   que,   si   es   pretengués   la   declaració   de   responsabilitat   civil   subsidiària   de   l'Administració,   caldrà   que   la   pretensió   s'adreci   també   contra   el   presumpte   responsable   civil   subsidiari,  creant  així  un  litisconsorci  passiu  necessari  per  a  constituir  l'acció  civil.  Segons  l'art.   121   CP,   la   responsabilitat   civil   subsidiària   de   l'Adm.   pels   actes   delictius   dels   seus   funcionaris   quan  els  danys  siguin  conseqüència  del  funcionament  dels  serveis  públics  és  compatible  amb  la   seva   pròpia   responsabilitat   civil   derivada   del   funcionament   normal   o   anormal   d'aquests   serveis,  sempre  que  no  es  doni  duplicitat  indemnitzatòria.  En  el  mateix  sentit:   Artículo  146  LRJPAC   2.  La  exigencia  de  responsabilidad  penal  del  personal  al  servicio  de  las  Administraciones   públicas   no   suspenderá   los   procedimientos   de   reconocimiento   de   responsabilidad   patrimonial   que   se   instruyan,   salvo   que   la   determinación   de   los   hechos   en   el   orden   jurisdiccional  penal  sea  necesaria  para  la  fijación  de  la  responsabilidad  patrimonial.   No   queda   clar   quin   ha   de   ser   l'ordre   jurisdiccional   competent   per   conèixer   la   responsabilitat   civil  del  funcionari  quan  la  víctima  s'ha  reservat  l'acció  civil  en  el  procediment  penal.  Sembla   que   l'acció   directa   contra   el   funcionari   en   l'ordre   Cont.-­‐Adm.   no   està   permesa   en   l'actual   esquema   de   la   responsabilitat   de   la   LRJPAC,   i   el   coneixement   per   l'ordre   Civil   tampoc   no   sembla   encaixar   amb   l'evolució   legislativa   encaminada   a   que   sigui   l'ordre   Contenciós   qui   conegui   de   la   responsabilitat   civil   pel   funcionament   dels   serveis   públics.   Tampoc   no   queda   clar   en   aquest   context   quina   hauria   de   ser   la   llei   aplicable   a   la   responsabilitat   civil   derivada   de   delicte  del  funcionari.   5.  RELACIONS  DE  CURA  I  VETLLA:  CENTRES  ESCOLARS       L'existència   de   deures   de   cura   i   vetlla   sobre   una   persona   sol   comportar   l'establiment   de   regles   de  responsabilitat  pels  danys  que  causi  à  Fonament  =  Relació  de  control:  Hom  resta  sotmès  al   control  d’algú  (qui  té  deure  cura)  en  motiu  d’una  relació,  com  seria  el  cas  de:     -­‐ -­‐ -­‐ Persones  internades  en  centres  psiquiàtrics   Presos  sota  el  control  de  l'Administració  penitenciària   Alumnes  de  centres  d'ensenyament  no  superior   L'art.  1903.5  CC  regula  la  responsabilitat  dels  centres  docents  d'ensenyament  no  superior  pels   danys  causats  pels  seus  alumnes:   Artículo  1903  CC   5.   Las   personas   o   entidades   que   sean   titulares   de   un   Centro   docente   de   enseñanza   no   superior   responderán   por   los   daños   y   perjuicios   que   causen   sus   alumnos   menores   de   edad   durante   los   períodos   de   tiempo   en   que   los   mismos   se   hallen   bajo   el   control   o   vigilancia   del   profesorado   del   Centro,   desarrollando   actividades   escolares   o   extraescolares  y  complementarias.   Quan  l’escola  sigui  de  titularitat  pública  la  jurisdicció  competent  per  conèixer  els  casos  serà  la   contenciosa   administrativa,   a   més   a   més   la   responsabilitat   s'haurà   d'exigir   segons   les   regles   de   la  LRJPAC.  Si  la  conducta  del  menor  és  un  il·∙lícit  penal  s’aplicarà  la  normativa  que  correspongui   en   atenció   a   l'edat   i   a   la   capacitat   del   menor.   És   possible   aplicar   els   art.   118.1.1r.   CP   o   61.3   LO   5/2000  perquè  es  considera  que  el  centre  docent  pot  ser  qualificat  com  a  "guardador  de  fet".   Segons   l'art.   1903.5   CC   però,   és   el   titular   del   centre   qui   respon   pels   danys   causats   pels   seus   alumnes.   Per   tant,   no   s’aplicaria   ni   als   danys   causats   per   professors   (recolzat   per   una   línia   jurisprudencial),  els  quals  queden  inclosos  en  l'àmbit  de  la  responsabilitat  de  l'empresari,  ni  a   la  responsabilitat  del  centre  per  fet  propi  (art.  1902  CC).     5.1.  Els  subjectes   L'àmbit   d'aplicació   de   l'art.   1903.5   CC   queda   delimitat   pels   requisits   exigits   als   subjectes   que   intervenen  en  el  dany:   • • • El  responsable  civil  per  fet  aliè  és  el  titular  del  centre  docent,  no  el  centre  docent   per  sí  mateix,  ni  el  professor.  El  centre  ha  de  ser  d'ensenyament  no  superior.   El  causant  del  dany  ha  de  ser  alumne  del  centre  i  menor  de  18  anys.   La  víctima  pot  ser  qualsevol  persona:  altres  alumnes,  professors,  personal  o  3rs.       5.2.  El  control  com  a  pressupòsit   Els   deures   de   cura   i   vetlla   que   té   el   centre   sobre   els   seus   alumnes   justifiquen   que   aquest   respongui  en  la  mesura  que  tingui  control  sobre  ells,  pel  que  l'article  acota  la  responsabilitat   de  manera  funcional  (mentre  es  té  control  o  vigilància)  i  no  de  manera  espacial  (els  danys  es   poden  produir  al  centre  o  fora)  ni  objectiva  (els  danys  es  poden  produir  tant  en  les  activitats   escolars  com  en  les  extraescolars  o  complementàries).       El  control  dels  menors  el  realitzen  els  professors,  els  quals  no  estan  legitimats  passivament  ex   (des  de)  art.  1903.5  CC  (sí  que  podrien  ser  demandats  si  l'acció  s'adrecés  contra  ells,  així  com  si   fossin   demandats   amb   l'escola   en   un   supòsit   de   responsabilitat   de   l'empresari).   L'art.   1904.2   CC  preveu  una  acció  de  retorn  del  titular  del  centre  contra  els  professors  pel  que  hagi  hagut  de   satisfer   quan   aquests   "hubiesen   incurrido   en   dolo   o   culpa   grave   en   el   ejercicio   de   sus   funciones   que  fuesen  causa  del  daño".     5.3.  Règim  culpabilístic   El  règim  de  responsabilitat  de  l'art.  1903.5  CC  és  culpabilístic,  si  bé  l’art.  1903.6  CC  imposa  la   càrrega  de  prova  al  demandat,  qui  haurà  de  demostrar  la  seva  diligència  per  exonerar-­‐se.     La   negligència   del   titular   del   centre   es   concreta   en   la   manca   de   control   efectiu   sobre   els   menors.  Aquesta  es  pot  deure  a:   -­‐ -­‐ L'organització  incorrecta  del  servei    (p.e.  no  preveient  prous  professors  o  persones  per   controlar  efectivament  els  menors,  no  tenint  cura  de  les  instal·∙lacions  o  materials,  etc.)   La  selecció  incorrecta  del  professorat  que  ha  de  dur  a  terme  aquell  control.     L'edat   o   circumstàncies   especials   dels   menors   són   tingudes   en   compte   per   determinar   la   diligència  exigible.     6.  LA  RESPONSABILITAT  CIVIL  SUBSIDIÀRIA   Establir  una  responsabilitat  subsidiària  significa  cridar  altres  persones  diferents  del  causant  del   dany  perquè  compensin  la  víctima  si  el  causant  no  ho  fes  =  Garantia  patrimonial  per  la  víctima,   que  veu  ampliat  el  nombre  de  persones  a  les  qui  pot  exigir  el  pagament  de  la  indemnització.   Implica  un  ordre  en  ser  cridat  a  indemnitzar.     La  regulació  de  la  responsabilitat  civil  subsidiària  (RCS)  es  troba  principalment  al  CP  =  Només   sorgeix   en   els   casos   de   responsabilitat   civil   ex   delicto.   Hi   ha   algunes   (poques)   regles   subsidiàries   de   naturalesa   civil,   però   no   s’utilitzen   habitualment.   Respecte   la   responsabilitat   administrativa,   al   haver-­‐se   d’exigir   la   responsabilitat   sempre   contra   l'Administració,   no   hi   ha   regles   de   responsabilitat   subsidiària   pròpiament   administrativa   (sí   en   els   casos   de   responsabilitat  ex  delicto).  Segons  el  CP  responen  subsidiàriament:   1) Els  autors  i  els  còmplice:   Artículo  116  CP   2.   Los   autores   y   los   cómplices,   cada   uno   dentro   de   su   respectiva   clase,   serán   responsables   solidariamente   entre   sí   por   sus   cuotas,   y   subsidiariamente   por   las   correspondientes   a   los   demás   responsables.   La   responsabilidad   subsidiaria   se   hará   efectiva:  primero,  en  los  bienes  de  los  autores,  y  después,  en  los  de  los  cómplices.   2) Els  pares  o  els  tutors  respecte  dels  danys  causats  pels  seus  fills  majors  d'edat  sotmesos   a   la   seva   potestat   o   tutela.   Cal   que   visquin   en   la   seva   companyia   i   que   hi   hagi   hagut   culpa  o  negligència:   Artículo  120  CP       1.   Los   padres   o   tutores,   por   los   daños   y   perjuicios   causados   por   los   delitos   o   faltas   cometidos  por  los  mayores  de  dieciocho  años  sujetos  a  su  patria  potestad  o  tutela  y  que   vivan  en  su  compañía,  siempre  que  haya  por  su  parte  culpa  o  negligencia.   3) Els   titulars   de   mitjans   de   difusió.   L’art.   212   CP   estableix   la   RCS   de   la   persona   física/jurídica  propietària  del  mitjà  a  través  del  que  s’ha  propagat  la  injúria/calúmnia:   Artículo  120  CP   2.   Las   personas   naturales   o   jurídicas   titulares   de   editoriales,   periódicos,   revistas,   estaciones  de  radio  o  televisión  o  de  cualquier  otro  medio  de  difusión  escrita,  hablada  o   visual,  por  los  delitos  o  faltas  cometidos  utilizando  los  medios  de  los  que  sean  titulares,   dejando  a  salvo  lo  dispuesto  en  el  artículo  212  de  este  Código.   4) Les  persones  titulars  d'establiments  o  dedicades  a  la  indústria  o  el  comerç,  pels  actes   dels  seus  treballadors  i  representants  en  l'exercici  de  les  seves  funcions:   Artículo  120  CP   3.   Las   personas   naturales   o   jurídicas,   en   los   casos   de   delitos   o   faltas   cometidos   en   los   establecimientos   de   los   que   sean   titulares,   cuando   por   parte   de   los   que   los   dirijan   o   administren,   o   de   sus   dependientes   o   empleados,   se   hayan   infringido   los   reglamentos   de   policía   o   las   disposiciones   de   la   autoridad   que   estén   relacionados   con   el   hecho   punible   cometido,  de  modo  que  éste  no  se  hubiera  producido  sin  dicha  infracción.   La  responsabilitat  neix  en  aquest  supòsit  per  l'incompliment  de  reglaments  de  policia,   fet   que   vinculat   amb   les   culpes   in   vigilando   i   in   eligendo.   Requereix   que   el   delicte   sigui   comès   en   l'establiment.   L'article   fa   respondre   el   principal   per   l'actuació   delictiva   de   qualsevol  persona,  tant  si  hi  ha  relació  de  dependència  com  si  no,  ja  que  posa  èmfasi   en   el   fet   que   el   dany   es   produeixi   en   l'establiment   del   qual   es   titular   i   en   l'incompliment   per   part   seva   o   d'algun   dependent   dels   reglaments   de   policia.   Continua:   Artículo  120  CP   4.   Las   personas   naturales   o   jurídicas   dedicadas   a   cualquier   género   de   industria   o   comercio,   por   los   delitos   o   faltas   que   hayan   cometido   sus   empleados   o   dependientes,   representantes  o  gestores  en  el  desempeño  de  sus  obligaciones  o  servicios.   Aquí   es   té   en   compte   l'exercici   d'una   activitat   comercial   i   es   desvincula   el   dany   de   l'exigència  que  el  delicte  sigui  comès  en  l'establiment.  Així,  els  elements  necessaris  que   han   de   concórrer   per   establir   la   responsabilitat   del   superior   tornen   a   se:   Relació   de   dependència  i     que   l'actuació   que   genera   la   responsabilitat   es   realitzi   en   el   desenvolupament  de  les  obligacions  assumides  (es  requereix  connexió  entre  el  delicte   i  el  compliment  dels  deures,  pel  que  si  hi  ha  desconnexió  completa,  no  hi  ha  RCS).   5) Les   persones   titulars   de   vehicles   susceptibles   de   crear   riscos   per   a   tercers,   respecte   dels  delictes  comesos  pels  seus  dependents  en  el  seu  ús:   Artículo  120  CP       5.  Las  personas  naturales  o  jurídicas  titulares  de  vehículos  susceptibles  de  crear  riesgos   para   terceros,   por   los   delitos   o   faltas   cometidos   en   la   utilización   de   aquellos   por   sus   dependientes  o  representantes  o  personas  autorizadas.   6) Els   ens   públics   pels   danys   causats   pels   funcionaris,   agents   i   autoritat   al   servei   de   l'Administració  quan  els  danys  derivin  de  l'exercici  del  càrrec:   Artículo  121  CP   El   Estado,   la   Comunidad   Autónoma,   la   provincia,   la   isla,   el   municipio   y   demás   entes   públicos,   según   los   casos,   responden   subsidiariamente   de   los   daños   causados   por   los   penalmente  responsables  de  los  delitos  dolosos  o  culposos,  cuando  éstos  sean  autoridad,   agentes  y  contratados  de  la  misma  o  funcionarios  públicos  en  el  ejercicio  de  sus  cargos  o   funciones   siempre   que   la   lesión   sea   consecuencia   directa   del   funcionamiento   de   los   servicios   públicos   que   les   estuvieren   confiados,   sin   perjuicio   de   la   responsabilidad   patrimonial   derivada   del   funcionamiento   normal   o   anormal   de   dichos   servicios   exigible   conforme   a   las   normas   de   procedimiento   administrativo,   y   sin   que,   en   ningún   caso,   pueda  darse  una  duplicidad  indemnizatoria.   Artículo  48  CP  militar   El   Estado   es   responsable   civil   subsidiario   por   los   delitos   que   hubiesen   cometido   los   militares  en  ocasión  de  ejecutar  un  acto  de  servicio,  apreciado  como  tal  en  la  sentencia.   Si   bé   aquesta   responsabilitat   subsidiària   és   procedent   en   els   delictes   en   els   quals   hi   intervé  dol  o  culpa,  també  s’ha  aplicat  en  supòsits  de  faltes.  L'art.  121  CP  exigeix  que  el   causant  del  dany  actuï  en  exercici  del  seu  càrrec  i  que  la  lesió  sigui  conseqüència  del   funcionament  del  servei.  Una  primera  línea  jurisprudencial  es  fixà  en  saber  si  l'agent  es   trobava   o   no   de   servei,   o   si   la   seva   activitat   es   podia   considerar   inclosa   en   el   servei,   de   manera  que  no  poder  qualificar-­‐lo  així  desvinculava  l'Administració  de  responsabilitat,   sense  que  es  pogués  predicar  ni  RPFA  ni  responsabilitat  subsidiària.  Aquesta  línia  s’ha   modificat   en   els   casos   en   que   l'Administració   ha   creat   el   risc   que   posteriorment   es   materialitza  en  el  dany  sofert  per  la  víctima.     7.  L'ASSEGURANÇA  DE  RESPONSABILITAT  CIVIL   7.1.  Regulació  civil   Esdevingut   el   risc   assegurat,   neix   l'obligació   de   l'asseguradora   de   fer   efectiu   el   pagament   al   beneficiari   (art.   1,   18   i   19   L   50/1980).   L'art.   76   L   50/1980   estableix   una   acció   directa   del   perjudicat  contra  l'asseguradora  del  causant:     Artículo  76  L50/1980   El  perjudicado  o  sus  herederos  tendrán  acción  directa  contra  el  asegurador  para  exigirle   el  cumplimiento  de  la  obligación  de  indemnizar,  sin  perjuicio  del  derecho  del  asegurador   a  repetir  contra  el  asegurado,  en  el  caso  de  que  sea  debido  a  conducta  dolosa  de  éste,  el   daño   o   perjuicio   causado   a   tercero.   La   acción   directa   es   inmune   a   las   excepciones   que       puedan   corresponder   al   asegurador   contra   el   asegurado.   El   asegurador   puede,   no   obstante,   oponer   la   culpa   exclusiva   del   perjudicado   y   las   excepciones   personales   que   tenga   contra   éste.   A   los   efectos   del   ejercicio   de   la   acción   directa,   el   asegurado   estará   obligado   a   manifestar   al   tercero   perjudicado   o   a   sus   herederos   la   existencia   del   contrato   de  seguro  y  su  contenido.     7.2.  Regulació  penal   La   relació   entre   el   dret   d'assegurances   i   la   responsabilitat   civil   derivada   de   delicte   presenten   algunes   especialitats   a   causa   que   el   dol   no   és   assegurable   (art.   19   L   50/1980).   Per   tant,   en   alguns  d'aquests  casos  l’asseguradora  pot  intentar  oposar-­‐se  al  pagament  al·∙legant  que  el  dany   fou  causat  amb  dol  i  que,  per  tant,  queda  fora  de  l'àmbit  contractual  del  risc  assegurat  à  El   que  impossibilita  aquest  article  és  que  l'assegurat  sigui  indemnitzat  per  un  dany  que  ell  mateix   ha   produït   dolosament,   no   que   sigui   indemnitzada   la   tercera   persona   que   ha   sofert   el   dany.   Per  evitar  el  perjudici  de  la  víctima,  hi  ha  diversos  textos  legals  que  pretenen  la  protecció  del   perjudicat  fent-­‐la  immune  de  l'al·∙legació  de  dol.   L'art.  117  CP  obliga  les  asseguradores  a  realitzar  el  pagament  dels  danys  derivats  de  la  comissió   d'un   delicte   en   l'ús   o   explotació   de   qualsevol   bé,   empresa,   indústria   o   activitat.   Aquesta   responsabilitat  és  directa.   Artículo  117  CP   Los   aseguradores   que   hubieren   asumido   el   riesgo   de   las   responsabilidades   pecuniarias   derivadas   del   uso   o   explotación   de   cualquier   bien,   empresa,   industria   o   actividad,   cuando,  como  consecuencia  de  un  hecho  previsto  en  este  Código,  se  produzca  el  evento   que  determine  el  riesgo  asegurado,  serán  responsables  civiles  directos  hasta  el  límite  de   la  indemnización  legalmente  establecida  o  convencionalmente  pactada,  sin  perjuicio  del   derecho  de  repetición  contra  quien  corresponda.   Allò   assegurat   és   l'ús   o   explotació   d'un   bé   o   d'una   indústria   i   no   l'activitat   d'una   persona   en   concret   =   Queden   coberts   per   l'assegurança   tant   els   danys   causats   per   la   conducta   de   l'assegurat  com  els  causats  per  les  persones  de  les  quals  ha  de  respondre.   Artículo  63  LO  5/2000   Las   aseguradoras   que   hubiesen   asumido   el   riesgo   de   las   responsabilidades   pecuniarias   derivadas   de   los   actos   de   los   menores   a   los   que   se   refiere   la   presente   Ley   serán   responsables  civiles  directos  hasta  el  límite  de  la  indemnización  legalmente  establecida  o   convencionalmente   pactada,   sin   perjuicio   de   su   derecho   de   repetición   contra   quien   corresponda.   En   l'àmbit   dels   accidents   de   circulació,   l'art.   10   RDLeg.   8/2004   estableix   la   facultat   de   repetició   de   l'asseguradora   contra   el   conductor,   el   propietari   del   vehicle   i   l'assegurat   si   el   dany   causat   fos  degut  a  la  conducta  dolosa  de  qualsevol  d'ells.  Aquesta  repetició  s'ha  de  fer  un  cop  realitzat   el  pagament  a  la  víctima.   Problema:   Determinar   què   comprèn   l'expressió   fet   de   la   circulació.   L'art.   1.6   RDLeg.   8/2004   estableix  que  "[e]n  todo  caso,  no  se  considerarán  hechos  de  la  circulación  los  derivados  de  la       utilización  del  vehículo  a  motor  como  instrumento  de  la  comisión  de  delitos  dolosos  contra  las   personas   y   los   bienes"   +   Art.   2.3   RD   1507/2008,   afegeix   "[e]n   todo   caso   sí   será   hecho   de   la   circulación   la   utilización   de   un   vehículo   a   motor   en   cualquiera   de   las   formas   descritas   en   el   Código  Penal  como  conducta  constitutiva  de  delito  contra  la  seguridad  vial,  incluido  el  supuesto   previsto   en   el   artículo   382   de   dicho   Código   Penal".   La   pràctica   jurisprudencial   demostra   la   dificultat  de  distingir;  el  TS  va  afirmar  en  aquest  sentit:  "El  único  supuesto  excluido  del  seguro   sería  el  de  la  utilización  del  vehículo  sólo  como  instrumento  para  la  comisión  del  delito,  pero   quedaría  incluido  cuando  utilizándose  el  vehículo  para  el  fin  que  le  es  propio,  de  desplazarse   de  un  sitio  a  otro,  se  aprovecha  esa  situación  para  acometer  deliberadamente  a  una  persona   mientras  se  circula".     ...

Comprar Previsualizar