Mercado de trabajo (2014)

Examen Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura Introducción a la Economía
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 06/10/2014
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

LLIÇÓ 2. POBLACIÓ I MERCAT DE TREBALL “El salari d’un alt executiu d’una gran corporació no és un premi del mercat per assolir objectius.
Freqüentment és un gest afectuós de l’individu a sí mateix.” John Kenneth Galbraith 2.1. Participació de la població en l’activitat econòmica La forma en què s’incorpora la major part de la població al procés de producció és mitjançant el treball assalariat. En el mercat de treball, podem classificar la població seguint els conceptes següents (seguim la classificació de l’Enquesta de Població Activa que inclou només individus de 16 i més anys, els que poden treballar): ― Població activa: és la part de població que ofereix els seus serveis al mercat de treball. Poden estar treballant (població ocupada) o no (població desocupada o en atur).
― Població inactiva: inclou els individus que tot i poder-se oferir al mercat de treball, decideixen no fer-ho: mestresses de casa, estudiants > 16 anys, «desanimats», etc.
― Població ocupada: part de la població activa que realment treballa.
― Població aturada: part de la població activa que no treballa, és a dir, població que vol treballar però no treballa.
En termes absoluts, el segon trimestre de 2013 tenim (població de 16 i més anys; dades EPA1): o Població activa: 38,2 milions Població ocupada: 16,8 milions (20,4 el 2008) Població aturada: 6,0 milions (2,4 el 2008) o Població inactiva: 15,5 milions (15,4 el 2008) Les taxes més utilitzades per a conèixer la situació del mercat de treball són (dades de 2n trimestre de 2013): 1 Totes les xifres presentades aquí segueixen l’estadística de la EPA i no l’atur registrat de l’INEM (actualment SPEE): aquest segon depèn de la normativa existent que defineix qui és i qui no és un aturat i, a més, cal que els aturats es registrin. Les dades de l’EPA són les úniques vàlides, a més, per a realitzar comparacions internacionals.
1 − Taxa d' activitat = Població activa * 100 Població => 16 anys (EPA) = 59,5% Homes (66,1%); Dones (53,3%) − Taxa d' atur = Població Població aturada activa (EPA) = 26,3% * 100 Homes (25,6%); Dones (27,1%) Taxa d’atur per edats Total Homes Dones Total 26,26 25,58 27,06 Menors 25 anys 56,14 56,3 55,95 De 25 i més anys 23,91 23,16 24,79 De 16 a 19 73,23 68,8 79,47 De 20 a 24 52,7 53,53 51,76 De 25 a 54 24,71 23,85 25,7 De 55 i més anys 19,01 19,18 18,78 Cal tenir en compte que l’atur es pot generar per pèrdua del lloc de feina (destrucció d’ocupació, de manera que dins de la població activa un ocupat es converteix en aturat) o perquè un inactiu s’incorpora al mercat de treball i no troba feina (augment de la població activa, de manera que treballen els mateixos però el nou actiu incorporat no troba feina). A Espanya, per exemple, de l’1,28 milions de nous aturats el 2008, 0,62 milions ho van ser del primer tipus i 0,66 del segon. Tipus d’atur: - Atur friccional: atur produït per les persones que busquen un tipus de feina - determinada en un moment determinat, és a dir, que inclou els individus que estan canviant d'ocupació, o els que busquen un treball el primer treball.
Atur estacional: atur com a conseqüència de l'acabament de feines de temporada (recol·lecció agrícola, turisme, esquí, festes de Nadal, rebaixes, etc.).
Atur cíclic: el produït com a conseqüència d'una recessió econòmica (crisi) i desapareix quan hi ha un període de prosperitat i creixement econòmic, és a dir, de bonança econòmica.
Atur estructural: atur que no s'explica per qüestions cícliques i que seria excessiu considerar-lo friccional.
2.2. Formació de la mà d’obra i producció Si considerem el mercat de treball, la qualificació permet obtenir uns ingressos salarials més grans, i també una probabilitat més gran de formar part de la població activa i estar ocupat. Respecte a l’activitat: - La dificultat d’incorporar-se al mercat laboral disminueix amb el nivell d’estudis.
- Les taxes d’activitat entre homes i dones només s’igualen entre aquells amb estudis superiors.
Respecte a l’atur: 2 Taxa d'atur Analfabets E. primària E. Secundària inf.
E. Secundària super.
E. Superior Total Font: INE.
Homes 2005 11,4 8,7 8,5 6,7 5,4 7,3 Dones 2012 53,1 38,0 30,9 23,1 13,4 24,6 2005 31,1 14,4 17,2 12,0 8,1 12,2 2012 58,7 35,6 32,2 25,4 16,2 24,7 Respecte als ingressos (veure l’Enquesta salarial del Ministeri de Treball): - Si considerem la diferència salarial dins de cada gènere, aquesta és major entre les dones (els hi resulta més rendible estudiar).
- La diferència salarial entre gèneres augmenta a mida que augmenta el nivell de formació: les dones amb estudis superiors també estan més discriminades respecte als homes (tenen un “sostre de vidre” en la seva progressió laboral).
Espanya és l’únic país de la OCDE en el que els graduats superiors han perdut avantatja laboral als darrers anys, de manera que la diferència entre el salari d’un graduat i un titulat ESO s’ha reduït un terç (període 1997-2004). És un país on el talent es premia poc, si considerem els següents factors: − Sobrequalificació: molts treballadors ocupen llocs de treballs de qualificació inferior a la que ells tenen (més del 31% dels treballadors ho manifesten).
− Salaris dels més qualificats poc diferenciats dels de menor nivell de qualificació, en especial respecte al món anglosaxó.
− Inestabilitat laboral. Malgrat la qualificació existeix un percentatge alt d’individus formats amb contractes temporals.
2.3 El mercat de treball: teories econòmiques Mercat de treball és el nom que rep el conjunt de processos de contractació dels treballadors per part dels empresaris. Ara bé, el que es contracta és la força de treball, i cal que l’empresari asseguri el treball (problemes de control, incentius, etc.). L’atur mereix un interès especial: una situació en què individus que volen treballar no poden, provoca una situació d’insatisfacció personal i una pèrdua de potencial productiu i increment de la despesa pública per al conjunt del país. A continuació es consideren les teories més importants sobre l’atur.
2.3.1. Teoria neoclàssica (tradicional) Aquesta teoria suposa que la demanda contracta tenint en compte que a més quantitat de treball demanada menor serà el salari que s’ofereixi, ja que el salari que estarà disposat a oferir l’empresari a mesura que contracti treball serà més petit (pels rendiments marginals decreixents del treball que suposa aquesta teoria). L’oferta de treball és una funció positiva del salari; com més alt sigui el salari més voldran treballar els individus i més renunciaran a altres activitats com ara l’oci, etc.
3 Així, en una interacció entre oferta (individus) i demanda (empreses) s’arriba a l’equilibri: el grau d’ocupació d’equilibri és aquell on es creuen les funcions o corbes respectives de demanda i oferta de treball. La teoria neoclàssica suposa que els salaris (nominals o reals2) són flexibles (poden pujar i baixar sense problema) i, per tant, sempre es pot assolir un equilibri de mercat: un excés ocasional d’oferta que provoca desocupació exigeix una reducció en els salaris per restablir l’equilibri de plena ocupació. Així, l’atur és exclusivament el resultat d’un salari excessiu, per sobre del d’equilibri, i es tractarà d’un atur voluntari, ja que es podria eliminar si els treballadors acceptessin treballar a salaris (nominals o reals) més baixos.
Els salaris poden estar per sobre dels d’equilibri perquè el mercat laboral no és de competència perfecta (plenament flexible, veure lliçó 7), per l’existència de monopolis d’oferta (sindicats), salari mínim o prestacions d’atur.
Per als neoclàssics, s’han de flexibilitzar al màxim els salaris (preferiblement els nominals) i aconseguir que el mercat de treball sigui perfectament competitiu. Per estimular l’ocupació s’ha d’afavorir l’obtenció de beneficis per part de les empreses reduint els costos, principalment els salarials.3 Són polítiques d’oferta, que busquen facilitar la producció en les condicions de costos més favorables per a les empreses.
Ara bé, els neoclàssics indiquen que, inclús al mercat més flexible, sempre hi ha una certa taxa d’atur, anomenada taxa natural d’atur, a què tendeix l’economia, a causa de la mobilitat natural dels mercats, pel temps que es triga a trobar noves feines i perquè hi ha grups marginals o desanimats que es troben en atur permanent.
La teoria neoclàssica “tradicional” ha tingut desenvolupaments des de mitjans del s. XX: — Teoria dels salaris d’eficiència:4 les empreses paguen uns salaris més alts que els existents en un mercat de competència perfecta (on hi ha plena ocupació) per aconseguir una productivitat més gran (i reduir els costos de rotació de la mà d’obra).
Si totes les empreses fan el mateix la taxa d’atur serà més alta que la que correspondria a uns salaris més baixos (d’equilibri). A més, els subsidis d’atur o el salari mínim incrementen el salari d’eficiència, ja que són competidors del salari.
2 Salari real = salari nominal – inflació (augment de preus). Ex: Si el salari (nominal) puja un 3% i els preus (inflació) pugen un 2%, els salaris augmenten, en termes reals, un 1%.
3 Crítica Keynesiana: els beneficis no sempre creen ocupació; es poden dedicar a incrementar els béns d’equip, afrontar costos financers, acomiadar treballadors, etc. En aquests casos, la contenció salarial no fa res més que deprimir la demanda agregada i no soluciona l’atur.
4 Stiglitz: http://es.wikipedia.org/wiki/Joseph_E._Stiglitz 4 — Teoria dels contractes implícits:5 els assalariats s’estimen més un salari rígid que una remuneració fluctuant segons la conjuntura econòmica, ja que desconeixen la situació real de l’empresa i el context general de l’economia. Si varia la conjuntura econòmica, l’empresa altera el grau d’ocupació però no els salaris, de manera que aquests no són determinants de les variacions d’ocupació. Així, en les recessions les empreses ajusten el grau d’ocupació (no els salaris) i generen atur.
— Teoria de la recerca d’ocupació:6 la informació imperfecta i les prestacions d’atur generen ineficiències en la recerca d’ocupació; es triga més a trobar feina. Cal reduir els ajuts als aturats (quantitat, cobertura i durada dels subsidis d’atur) i millorar la recerca (reformar els serveis públics com ara l’INEM i similars, privatitzar serveis de recerca, augmentar l’activitat de les Empreses de Treball Temporal) per reduir el temps de recerca i, en conseqüència, l’atur.
— Teoria del Mismatch o desajust: el mercat laboral va canviant, i crea ocupació i atur alhora.
— Qualificacions: es crea atur en algunes ocupacions (qualificacions) i llocs de treball en d’altres. L’atur es dóna perquè algunes feines (especialment les menys qualificades) ja no tenen demanda, encara que baixin els salaris. Cal augmentar el nivell educatiu i la formació de la població (seguint la teoria del capital humà)7. En un context internacional s’indica que el treball no qualificat es trasllada a països menys desenvolupats, de manera que els menys educats són els qui més pateixen l’atur als països més desenvolupats.
— Geogràfic: es genera atur en determinats territoris mentre que queden vacants en algunes àrees que no es cobreixen per la manca de mobilitat de la mà d’obra. En conseqüència, s’ha de fomentar la mobilitat geogràfica dels treballadors.
— Treballadors interns/externs (insiders/outsiders):8 les empreses contracten treballadors fixos i temporals. Els fixos (interns) estan protegits pel cost d’acomiadament i poden tenir salaris més alts. Els temporals (externs) seran els acomiadats en temps de crisi econòmica, ja que els primers regulen l’ocupació, i els salaris i el «sobrecost» que suposen les seves demandes el paguen els segons, que poden quedar a l’atur. S’ha de flexibilitzar el mercat laboral, eliminant els drets dels interns; així es contractaran més treballadors. Per tant, s’ha de reduir la protecció laboral (acomiadament), restringir el dret de vaga o reduir els acords amb els sindicats.
2.3.2. Teoria keynesiana La quantitat de treball demanada per les empreses està determinada pel volum de producció de béns i serveis que esperen fer en el mercat. L’atur està causat per una insuficiència de la demanda efectiva, és a dir, la demanda real (o efectiva) és menor que 5 Azariadis: http://en.wikipedia.org/wiki/Costas_Azariadis Stigler: http://es.wikipedia.org/wiki/George_Stigler 7 Jacob Mincer: http://en.wikipedia.org/wiki/Jacob_Mincer Gary Becker: http://es.wikipedia.org/wiki/Gary_Becker Theodore Schultz: http://es.wikipedia.org/wiki/Theodore_Schultz 8 Lindbeck: http://en.wikipedia.org/wiki/Assar_Lindbeck 6 5 l’esperada pels empresaris i, en conseqüència, les empreses redueixen el seu nivell de producció i d’ocupació generant atur.
Si Defectiva< Desperada ∇ocupació ∆ atur L’atur és involuntari, ja que no el desitgen ni les empreses ni els treballadors; sorgeix pel funcionament mateix de l’economia de mercat (la demanda no sempre iguala l’oferta).
Així, la solució haurà d’estar relacionada amb els factors que generen creixement econòmic, no amb el mercat laboral. A més, a diferència de l’escola neoclàssica, els keynesians consideren que l’oferta de treball no depèn del salari, ja que els individus s’ofereixen per treballar independentment del salari existent i que aquests no són flexibles a la baixa i, si ho fossin, no solucionarien l’atur per la seva incidència negativa sobre la inversió (es reduiria per l’augment de la incertesa econòmica davant reduccions salarials) i el consum (disminució de la demanda agregada al baixar els sous).
Per combatre l’atur cal estimular la demanda agregada (privada i pública). Com?: — Afavorint la inversió (pública o privada).
— Afavorint el consum (públic o privat).
Keynes prefereix un increment de la inversió (al consum) per l’efecte multiplicador (és a dir, si s’inverteix 100 es genera activitat econòmica o renda per un valor superior; ex: la construcció d’una carretera genera un creixement de la renda superior al valor de la construcció, ja que la carretera apropa pobles i augmenta l’activitat econòmica existent, o abans inexistent, els que treballen en la construcció gasten la renda en comerços que, a l’hora, gasten aquesta renda en altres comerços, etc.).
A més, prefereix que la intervenció sigui pública (millor per exemple que abaixar impostos i esperar a que inverteixin els agents privats) perquè la inversió privada depèn del tipus d’interès però, a més, de les expectatives dels empresaris (factor psicològic o animal spirit), negatives normalment en temps de crisi. El mateix val per als consumidors (quant a l’estat d’ànim). Així, en períodes de crisi, consumidors i inversos són pessimistes i baixades d’impostos no estimulen ni el consum ni la inversió. Per això el Sector Públic ha de suplir aquesta manca d’activitat privada.
Per l’efecte multiplicador, la despesa pública no generarà problemes de dèficit (a mig termini) perquè la renda que genera el creixement econòmic permet «pagar» la despesa pública necessària per expandir l’economia (tornar el recaptat en impostos). Ara bé, alguns neoclàssics neguen el paper beneficiós del multiplicador ja que la intervenció (o inversió) pública no sempre incideix positivament sobre el creixement econòmic (errors d’inversió) i genera endeutament que cal pagar amb posterioritat (lliçó 5). També poden existir problemes de finançament a curt termini precisament perquè hi ha situació de crisi. Al respecte, l’evidència empírica sí constata l’existència del multiplicador, si bé sí poden existir inversions públiques errònies i malbaratament de recursos públics i inclús usos alternatius al capital públic més rendibles.
Val a dir que l’Escola institucionalista afegeix a la solució d’augmentar la demanda agregada per reduir l’atur que existeixin canvis institucionals (legals) per a què els grups discriminats accedeixin al mercat primari o insider (mesures contra la discriminació, protecció sindical, ocupació pública, etc.).
6 Actius 7 Ocupats 2013TII 2012TII 2011TII 2010TIII 2009TIII 2008TIII 2007TIII 2006TIII 2005TIII 2004TIII 2003TIII 2002TIII 2001TIII 2000TIII 1999TIII 1998TIII 1997TIII 1996TIII 1995TIII 1994TIII 1993TIII 1992TIII 1991TIII 1990TIII 1989TIII 1988TIII 1987TIII 1986TIII 1985TIII 1984TIII 1983TIII 1982TIII 1981TIII 1980TIII 1979TIII 1978TIII 1977TIII 1976TIII 2.4. Mercat de treball: evidència empírica Actius i ocupats a Espanya (1976-2013II Trimestre) 24.000 22.761,30 22.000 20.000 18.000 16.783,80 16.000 14.000 12.000 10.000 Total Homes 8 Dones 28 26 24 2013TII 2011TIII 2009TIV 2008TI 2006TII 2004TIII 2002TIV 2001TI 1999TII 1997TIII 1995TIV 1994TI 1992TII 1990TIII 1988TIV 1987TI 1985TII 1983TIII 1981TIV 1980TI 1978TII 1976TIII Taxa d'atur 34 32 30 27,06 26,26 25,58 22 20 18 16 14 12 10 8 6 4 2 0 Dècada de 1970 (1975-1982) Gran augment de l’atur per la destrucció intensa de llocs de treball. Explicacions (més enllà de l’augment del preu del petroli): — Atur neoclàssic: augments dels costos salarials per sobre de la productivitat, que fan que disminueixin els beneficis i, en un entorn on no es poden disminuir els salaris (pels canvis polítics), l’ajust es fa per la via ocupació. A més, increment fiscal sobre el treball (cotitzacions a la Seguretat Social) i reducció de la dispersió salarial (inflexibilitat), que no pot cobrir-se amb augments en la productivitat.
— Estructuralisme (institucionalisme): atur per factors institucionals, no pel salari.
Aquests són: obertura exterior (augment de la competència), fi de l’emigració exterior i tornada d’emigrants, caiguda de l’ocupació agrícola, recessió mundial (reducció de les exportacions i el turisme), alts tipus d’interès (que fan caure la inversió).
Dècada de 1980 Dos períodes clarament diferenciats: - Primera meitat 1980-1985 — Atur keynesià: aprofundiment de la crisi anterior (internacionalment) per l’augment del tipus d’interès per reduir la inflació. Els nivells més alts d’inflació a Espanya respecte als països veïns fa que augmentin més els tipus d’interès i es freni l’economia més fortament (veure el següent gràfic). Al final, Espanya reduirà la inflació a nivells europeus però al cost d’un molt alt nivell d’atur. Els salaris reals es moderen i no se’ls pot acusar de generar atur. A més, hi ha mancances estructurals que limiten la creació d’ocupació: manca d’infraestructures, poca qualificació de la mà d’obra, escassa mobilitat geogràfica (per marxar d’on hi ha més atur i anar on es crea més ocupació, com en la dècada de 1960), absència de polítiques actives a l’INEM que ajudin a trobar feina, etc.
9 - Segona meitat1985-1990 - Període de creixement econòmic que genera ocupació, però en què la reducció de l’atur (del 22 % al 16 %) és menor de la que s’esperava per l’increment de la població activa (especialment entre les dones). Continuen les mancances indicades anteriorment, a més d’una política monetària errònia (pesseta sobrevalorada) que frena les exportacions. Es comença a recuperar l’ocupació però sorgeix una dualitat en el mercat de treball entre els que tenen contractes temporals i els que els tenen indefinits (pel canvi normatiu de l’any 1984).
Període de 1990-2000 - Primera meitat 1990-1995 − Atur keynesià: greu recessió. L’atur torna al 23 %. Alemanya puja el tipus d’interès al 8,75% per la inflació i el dèficit i altres països (com Espanya) han de pujar el tipus per seguir en el Sistema Monetari Europeu (fluctuació entre monedes en una banda del ±6%. A més, es donen polítiques públiques restrictives pel Tractat de Maastricht, de manera que cal reduir el consum i la inversió pública per reduir els nivells de dèficit i deute públic (veure lliçó 10). En suma, fort creixement de l’atur (entre d’altres del de llarga durada) sense creixement dels salaris reals.
- Segona meitat 1995-2000 − Fort creixement de l’ocupació i reducció de l’atur. S’inicia l’entrada significativa de població estrangera (ocupada molt majoritàriament). Polítiques: caiguda dels tipus d’interès, reducció del cost d’acomiadament i les prestacions d’atur, creixement del salari real negatiu, en un entorn de fort creixement econòmic mundial.
Període de 2000-2011 - Període 2000-2007 - Fins a finals de 2007, fortíssim creixement de l’ocupació i reducció de la taxa d’atur (arriba al mínim històric del 8%, per fi a nivells europeus).
- Període 2007-2013 - Des del darrer trimestre de 2007 es destrueix ocupació de nou. Creixement fortíssim de la taxa d’atur (fins el 24% el 2012), arribant el nombre d’aturats a 5,7 milions. Amb la crisi des de 2007 es destrueix ocupació i no és fins 2009 que deixa d’augmentar la població activa significativament (en conseqüència, des de finals de 2007 es dona un altíssim creixement de l’atur ja que segueix entrant gent al mercat de treball i part dels ocupats perden la feina.
- La lleu recuperació en el nombre d’aturats de 2010 desapareix amb les mesures contractives aplicades derivades de les imposicions de la Unió Europea per reduir el dèficit públic.
10 ...