Resumen tema 10 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura Introducción a la economía
Año del apunte 2013
Páginas 7
Fecha de subida 08/10/2014
Descargas 1
Subido por

Descripción

Apuntes resumidos con palabras clave de cada tema

Vista previa del texto

LLIÇÓ 10 Relacions econòmiques internacionals Moviments de mercaderies i de factors productius · Característiques del comerç internacional.
Ø Creixement del comerç internacional.
Ø Modificació de les partides amb més importància en el valor total dels intercanvis.
Ø Fort creixement dels intercanvis financers.
Ø Mes protagonisme de les empreses multinacionals en el comerç mundial.
Ø Els països industrialitzats mantenen el primer lloc en el volum dels seus intercanvis.
Ø L'economia mundial s'a globalitzat, fa falta assenyalar tres grans blocs diferenciats [UE + EUA + Japó) · Coeficient d'Obertura: Assenyala el conjunt d'exportacions i importacions respecte al PIB.
CO = (( Exp + Imp ) / PIB ) x 100 · Coeficient de Cobertura: Quin percentatge de les exportacions cobreixen a les importacions.
CC = ( Exp / Imp ) x 100 · Relació real d'intercanvi: Mostra la relació entre l'índex de preus dels béns exportats i l'índex de preus dels béns importats.
RRI = Pexp / Pimp Principals teories del comerç internacional · Escola Mercantilista: Els estats han d'afavorir les exportacions i limitar les importacions.
· · Escola Clàssica: El comerç internacional afavoreix a tots els països.
o Reducció de preus.
o Ampliació d'ofertes.
o Augment d'inversions.
Teoria dels Avantatges (David Ricardo): Cada país es tindrà d'especialitzar en allò béns que ell sigui mes eficient.
· Neoclàssics: S'ha d'especialitzar en l'abundància dels seus productes, i no tant en els factors tecnològics.
· Krugman: Tenir més en compte la tecnologia i el capital humà.
· Polítiques proteccionistes: o Aranzels: impostos sobre els béns importats per augmentar el seu preu a l’interior del país i reduir el seu consum.
o Contingents: límits quantitatius a la importació.
o Barreres no aranzelàries: mesures administratives que impedeixen la lliure circulació de mercaderies (normes de qualitat, sanitàries, dumping –preus interns inferiors al cost de producció per abaratir el producte nacional) Comptabilització de fluxos econòmics amb l’exterior: Balança de Pagaments Document comptable, per comptabilitzar els fluxos econòmics amb l'exterior. Es registren totes les operacions entre la població d'un país i l'estranger, durant el període d'un any. La balança de pagaments sempre ha d'estar equilibrada, Actiu = Passiu. Pot tenir el saldo positiu (superàvit), vol dir que les importacions (ingressos) són més altes que les importacions (despeses). Pot tenir el saldo negatiu (dèficit), vol dir que ocorre el contrari.
COMPTABILITAT · Compte Corrent: o Béns: Compra i venda de productes que passen la frontera.
o Serveis: Béns i serveis adquirits a un altre país.
o Rendes: o · o · Rendes de treball: remuneració dels treballadors de la frontera.
- Rendes d'inversió: Financeres.
Transferències corrents: - Privades: Pagaments a l'estranger.
- Publica: Generades per l'estat.
Compte de capital: o · - Transferències de Capital: - Privades: Per a la liquidació de patrimoni d'immigrants.
- Publiques: Entre l'administració publica i la UE.
Adquisició d'actius immaterials no produïts: (terrenys, etc.) Compte financer: o Inversions directes: majoria d'accions +50% del valor de l'empresa.
o Inversió de Cartera: Accions, obligacions, etc.
o Altres inversions: Comercials o financeres.
Partida d'Error i omissió: [X €] – [Saldo C. Corrent + S. C. Cabdal + S. C. Financera] Tipus de canvi i sistema monetari internacional i europeu Tipus de canvi El preu d’una moneda és el tipus de canvi. Les monedes no pròpies (divises) es demanden per diversos motius: - Per efectuar els pagaments corresponents a les transaccions que es desitgen realitzar.
- Per obtenir rendibilitat en funció dels diversos tipus d’interès.
- Per especular “jugant” amb el tipus de canvi.
La demanda de divises (dòlars per a un europeu, per exemple) està influïda per: § Renda interior: els augments de renda acostumen a generar un augment del consum que, en part, procedeix de l’exterior. Per comprar els productes estrangers augmenta la demanda de divises.
§ Preus relatius: si s’encareixen els béns nacionals respecte als estrangers augmentarà la demanda de divises per comprar els béns estrangers.
§ Tipus d’interès: si els tipus d’interès nacionals disminueixen en relació amb els de l’exterior és més atractiu invertir a l’exterior i, per tant, augmenta la demanda de divises.
§ Tipus de canvi: quant més baix el tipus de canvi de les divises en relació amb la moneda nacional (quant menys euros cal pagar per un dòlar) major serà la quantitat demandada de divises.
Val a dir que els mateixos factors, a la inversa, incideixen en la demanda de la nostra moneda per part dels estrangers.
Depenent dels factors enumerats, la demanda i l’oferta de cada divisa determina el seu tipus de canvi d’equilibri. Una depreciació és la pèrdua de valor d’una moneda (augment del tipus de canvi de la divisa ja que calen més quantitats de monedes nacionals a canvi de l’altra moneda). Una apreciació és l’augment de valor de la moneda nacional. Els governs poden intervenir en els mercats de divises i alterar els tipus de canvi. Per exemple, davant una depreciació de l’euro es pot intentar frenar la pèrdua de valor mitjançant diversos mecanismes: § Comprant euros al mercat a canvi de dòlars. Es retiren euros i s’incorporen dòlars al mercat, augment el valor de l’euro enfront el dòlar. Intervenció directa de compra o venda al mercat de divises.
§ Limitant la demanda de dòlars: dificultant les importacions de béns d’Estats Units, restringint la inversió europea a EE.UU., restringint la quantitat de divises que els europeus poden canviar per dòlars. Control dels intercanvis comercials o de capital.
§ Restringint la demanda agregada europea (reduint el consum) per baixar les importacions, i elevant els tipus d’interès (fent menys atractiva la inversió a EE.UU.) Aplicació de polítiques econòmiques.
El govern (BCE al nostre cas) també pot modificar, directament, el tipus de canvi. Una devaluació implica una reducció del preu de la moneda nacional respecte a una altra (calen més monedes nacionals per una moneda estrangera). La devaluació comporta un abaratiment dels productes nacionals a l’exterior (taronges valencianes a EE.UU.) i un encariment dels productes que es paga amb divisa estrangera (petroli). Per tant. Una devaluació permet augmentar les exportacions envers les importacions, si bé l’augment dels preus importats pot generar inflació. Una revaluació és l’efecte contrari.
Actualment, cal esmentar que la major part dels intercanvis de divises es realitzen amb fins especulatius, no per comprar i vendre mercaderies (es creu que el 95% de l’intercanvi de divises és especulatiu). Aquests moviments generen diversos efectes: § Drenatge de recursos de l’activitat productiva a l’especulativa.
§ Inestabilitat al mercat de divises.
§ Incapacitat de les autoritats monetàries per resistir els “atacs” especulatius per la inexistència de reserves suficients per fer front a aquests atacs.
Sistema monetari internacional Conjunt d’institucions, convencions i normes existents per organitzar i controlar els mecanismes internacionals de pagaments.
El primer sistema monetari es va instaurar al 1850 quan es declara la lliure convertibilitat de les monedes, de manera que qualsevol moneda era immediatament convertible en or. El valor de cada moneda quedava definit per l’equivalència a una determinada quantitat d’or en poder dels bancs centrals. El moviment de les reserves d’or garantia els canvis fixes entre monedes, de manera que era un sistema de canvis fixes i, essent l’or la reserva, s’anomenava sistema de patró or. Aquest sistema es va anar deteriorant, a l’admetre els governs la convertibilitat de monedes en altres divises diferents a l’or. L’any 1944 es celebra la Conferència de Bretton Woods que un sistema d’intercanvis on les monedes mantenen una paritat fixa amb l’or o el dòlar i els bancs centrals es comprometen a mantenir la paritat (tipus de canvi) acordada mitjançant compres o vendes de monedes nacionals i divises. Es fixa un sistema de tipus de canvi fixes però ajustables.
El creixement de renda dels països europeus, amb una major presència al comerç internacional, demandaven, cada cop més, transformar en or les seves reserves de dòlars (EE.UU. paga amb or els dòlars rebuts). Cap a 1964 ja no existeix una relació entre el valor de la moneda i les reserves d’or oficials dels EE.UU. Així, el 15/08/1971 EE.UU. declara la no convertibilitat del dòlar i s’instaura el sistema de patró dòlar.
Les successives devaluacions del dòlar (per pagar els dèficits per compte corrent d’EE.UU.), s’acaba el sistema de tipus de canvi fix i es deixa que les monedes fluctuïn lliurement, instaurant-se un sistema de tipus de canvi flexibles, sense paritat oficial de les diferents monedes respecte al dòlar o qualsevol altra moneda. Ara bé, a la pràctica, els bancs centrals han intervingut per a què els tipus de canvi s’adeqüin als nivells desitjats, comprant o venent divises, establint el denominat sistema de flotació bruta. Actualment existeixen diversos règims canviaris: § Vinculació a una sola moneda. Un país vincula la seva moneda a una de les principals monedes (dòlar o euro) i no reajusta, pràcticament, la seva paritat. Quasi una tercera part dels països en desenvolupament apliquen aquest sistema (moltes excolònies europees).
§ Flexibilitat limitada enfront a una sola moneda. El valor d’una moneda es manté dins de certs marges respecte a la que li serveix de vincle. Ex: alguns països d’Orient Mig amb el dòlar.
§ Flexibilitat limitada mitjançant acords de cooperació. Combina la vinculació de diferents monedes entre sí (candidats a entrar a l’euro).
§ Flexibilitat mitjançant flotació controlada. El Banc Central fixa el tipus de canvi però el modifica freqüentment segons diversos indicadors: saldos de la balança de pagaments, les reserves disponibles, l’evolució dels mercats, etc. Ex: euro-dòlar, en teoria la flotació és lliure, però a la pràctica es controlen les fluctuacions.
Sistema monetari europeu El Tractat de la Unió Europea, conegut com Tractat de Maastricht (de 7 de febrer de 1992), va impulsar definitivament el projecte de la Unió Econòmica i Monetària (UEM).
En aquest s’establien les condicions que tots els països haurien de complir per entrar a la UEM, que van ser els següents: 1. Inflació menor o igual a 1,5 punts per sobre de la inflació mitja dels 3 Estats amb menys inflació.
2. Dèficit públic / PIB menor o igual al 3%.
3. Deute públic / PIB menor o igual al 60%.
4. Tipus d’interès menor o igual a 2 punts per sobre del tipus d’interès mig dels 3 5. Estats amb menor inflació.
6. Tipus de canvi: permanència en la banda estreta de fluctuació monetària durant un mínim de 2 anys i sense devaluar.
Donat el quadre macroeconòmic dominant, a la pràctica el Tractat de Maastricht suposa una reducció del pes del Sector Públic en l’economia. La UEM suposa: § Adopció d’una moneda única pels països de la UE que així ho desitgin: l’euro.
§ Centralització de la política monetària i canviaria en una única institució, el Banc Central Europeu (BCE). Els països, individualment, no poden devaluar la moneda.
§ Beneficis: estabilitat macroeconòmica; reducció dels costos de transacció per l’existència de monedes diferents en el context de la UE; eliminació de la incertesa en el tipus de canvi.
§ Costos: pèrdua d’autonomia per a respondre a les crisis econòmiques per la supeditació del Banc d’España al Sistema Europeu de Bancs Centrals (per exemple, no es pot devaluar la moneda per millorar la competitivitat a curt termini).
...