Dret Públic T1-3 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Dret Públic
Año del apunte 2016
Páginas 16
Fecha de subida 18/09/2017
Descargas 4
Subido por

Descripción

Temes:
- El dret i l'ordenament jurídic
- Sistema institucional de l'Estat
- L'organització territorial de l'Estat

Vista previa del texto

El dret i l’ordenament jurídic DRET PÚBLIC I DRET PRIVAT: DIFERÈNCIES I NOTES CARACTERÍSTIQUES El dret és el conjunt de normes que regulen la convivència que s’apliquen de forma coactiva/imposada i que, tant en l’elaboració com en el control i execució, hi participen les institucions públiques com a garantia.
L’ordenament jurídic és el conjunt de normes que s’apliquen seguint una sèrie de regles que ordenen la mateixa relació entre les normes i les coordinen entre sí.
Les normes són les fonts formals del dret (ex: la Constitució) Les regles o disposicions normatives són les obligacions concretes que es contenen dins la norma (ex: article 10) El DRET PÚBLIC regula les relacions entre l’individu i l’Estat. Es refereix a l’actuació de l’Estat en el compliment dels seus interessos i finalitats generals, compartits per la comunitat, per tant, d’interès públic.
Ordena el règim jurídic de les institucions públiques.
El DRET PRIVAT regula les relacions jurídiques entre subjectes privats i persones jurídiques (empreses, societats…), mentre busquen realitzar els seus interessos privats. L’Estat no hi actua com a forma amb poder.
Diferències DRET PÚBLIC DRET PRIVAT Basat en la subordinació: els interessos privats són Igualtat entre totes les parts implicades, per tant, la inferiors als públics, per tant, hi ha una imposició del seva orientació és buscar que en les relacions hi dret per part de l’Estat.
hagi concurrència de voluntats entre subjectes Actuen amb una vinculació positiva en l’ordenament jurídic: no tenen llibertat per fer el que volen, sinó que només es pot realitzar el que l’ordenament jurídic estableix i com aquest ho dicta.
En les relacions d’aquest s’aplica la vinculació negativa a l’ordenament jurídic: els subjectes privats poden actuar com vulguin a no ser que l’acció estigui limitada per la llei (prohibida).
LES FONTS DEL DRET: TEORIA I TIPUS DE FONTS Les fonts del dret són aquelles normes formals que contenen obligacions jurídiques, que es poden imposar coactivament.
Hans Kelsen establí la teoria de la jerarquia jurídica per establir els diferents sistemes jurídics. Les normes jurídiques que es troben a dalt de la piràmide no poden ser contradites per normes que estan a sota d’aquesta. Per tant, hi ha normes que tenen posicions privilegiades respecte altres normes.
1 2 3 1: Constitució: Norma fundacional d’un Estat, és la norma superior de l’ordenament jurídic.
4 2: Normes de rang legal: algunes normes internacionals i les lleis (ordinàries o orgàniques) i normes elaborades pel govern amb valor de llei. Són: Estatuts d’Autonomia, lleis, Dret comunitari, tractats internacionals i altres fonts amb valor de llei (decrets-llei i decrets legislatius) 3: Reglaments que són normes aprovades per l’Administració o el Govern, limitades pel contingut de les lleis i la Constitució. Són els reglaments.
Aquestes tres primeres s’estableixen de manera generalitzada, és a dir, són de regulació general de caràcter indefinit.
4: NO són fonts jurídiques. Actuacions que estableixen obligacions jurídiques però que no tenen caràcter normatiu, és a dir, no s’estableixen de manera generalitzada. Són obligacions específiques, es fan per un cas i un moment determinats, i s’esgoten amb la seva aplicació. Es donen amb la finalitat de completar l’ordenament jurídic. Són els contractes, resolucions urídiques i actes administratius.
Els criteris (que no són fonts jurídiques) per completar una norma o interpretar l’ordenament jurídic són: - Els principis generals del dret: Valors que s’especifiquen en les normes però que no estan desenvolupats - (només estan anunciats) i s’usen per interpretar-les en casos concrets i, per tant, en l’aplicació d’aquestes.
Els desenvolupa la jurisprudència.
Les regles que es poden extreure de costums d’una societat determinada.
Com s’interrelacionen les diferents fonts del dret? - Validesa de les normes: capacitat que té la norma de ser exigida jurídicament. Perque una norma sigui vàlida ha de complir: * Ha de ser dictada er un òrgan competent * Ha de seguir el procediment d’elaboració previst establert per la legislació.
* No pot entrar en contradicció amb una norma de rang superior.
Quan s’aprova una norma, es preassumeix que aquesta és vàlida i s’aplica sense qüestinar-la. Perquè deixi de ser vàlida, s’ha d’invalidar explícitament mitjançant un òrgan judicial, qui analitza els requisits de validesa.
Pot estar vigent una norma que sigui inconstitucional si no hi ha un òrgan que la invalidi.
- Vigència de les normes: temps en el quan està produeint efectes una norma; temporalitat de l’aplicació de les normes presumptament vàlides. La norma és vàlida mentre sigui vigent, fins que queda anulada perquè es considera invàlida (ho determinen els òrgans judicials) o bé perquè és derrogada (quan s’aprova una norma que està en contradicció i deixa sense efectes la norma establerta amb anterioritat. Es dona una substitució normativa).
Les normes que produeixen efectes per la societat han de ser conegudes per aquesta, que és qui l’ha d’aplicar. Per garantir aquest coneixement públic, les normes aprovades es publiquen a través dels butlletins o diaris oficials (BOE). Aquesta publicació està garantida per la Constitució Espanyola en l’Article 93, per tant, és una obligació que tenen els poders públics, garantida constitucionalment.
 
 Les normes realitzades per òrgans supranacionals (fonts de dret internacional) han de ser publicades per butlletins oficials de l’Estat espanyol perquè entrin en vigor a Espanya, tal i com s’indica a l’Article 96 de la Constitució.
 
 La publicació oficial no marca l’entrada en vigor de les lleis, sinó que, habitualment, en la mateixa norma s’indica quan s’ha de començar a aplicar la norma. Si no s’indica, s’aplica una regla establerta a l’Article 2 del Codi Civil, que estableix que les normes, doncs, entren en vigor 20 dies després de la seva publicació completa al BOE.
 
 El temps que trancorre des de la publicació de la norma fins la seva entrada en vigor es el Vacatio legis.
- Anulació i derrogació de les normes: *Anulació: Només es pot fer respecte de normes que siguin invàlides. Aquesta anulació correspon al poder judicial, concretament, l’anulació de lleis correspon al Tribunal Constitucional i l’anulació de reglaments correspon al Tribunal Suprem (si són reglaments de l’Estat espanyol) i als Tribunals Superiors de Justícia (que hi ha un per cada comunitat autònoma i cadascú anula els reglaments del seu Govern Autonòmic). Per anular una norma, aquesta ha de ser feta per un òrgan incompetent, no s’ha seguit el procés correcte d’elaboració o perquè està en contradicció amb normes de rang superior. Un cop es derroga una norma, aquesta encara apareix en l’ordenament jurídic, però no produeix efectes. Un cop anulada, la norma desapareix, com si no hagués existit.
* Derrogació: Es suprimeix la vigència d’una norma, no per motius de validesa, sinó per motius d’oportunitat política i de discrecionalitat obligatòria per fixar uns altres criteris (es considera que un aspecte estaria millor regulat d’una altra manera). aquesta derrogació es pot fer de tres formes: • Expressa: la nova norma estableix expressament quines són les normes que derroga • Tàcitament: la norma no diu de forma explícita quina norma derroga, sinó que a falta d’aquesta menció, s’ha d’entendre que quedarien derrogades totes les normes que siguin incompatibles amb la nova norma i que tinguin el mateix o inferior rang jeràrquic.
• De forma doble (expressa i tàcitament): s’estableix de forma explícita i s’estableixen les normes incompatibles, i es diu que aquestes seran derrogades.
Com procedir quan hi ha un conflicte entre normes perquè les dos s’apliquen en la mateixa situació i regulen de manera diferent? - Superioritat de rang: Les normes superiors en rang són les que s’apliquen preferentment en cas de contradicció. Doncs, l’altra és invàlida i queda anulada.
- Competència de l’òrgan: si han estat aprovades per òrgans diferents i només un és competent per aprovarla, s’aplicaria la norma aprovada per aquest últim.
- Criteri temporal: la norma posterior derroga la norma anterior. I si són incompatibles, han d’entendre una derrogació tàcita, per tant, la norma posterior derroga la anterior si és del mateix o inferior rang.
- Criteri d’especialitat: la norma més especial/concreta preval sobre la norma més general/abstracta.
La Constitució Norma superior jeràrquicament en l’ordenament jurídic nacional. Es va publicar el 29/12/1978 i va entrar en vigor el mateix dia, tal i com ho indica la disposició final.
Va tenir efectes derogatoris sobre l’ordenament jurídic preexistent. Específicament, la disposició derogativa estableix una derogació expressa de les lleis fonamentals del franquisme i de la llei de Reforma Política de 1977. A més, deroga la llei que havia suprimit el dret foral (legislació autonòmica) de les províncies del País Vasc. Per últim, deroga qualsevol norma pre-constitucional que sigui incompatible, per tant, aquelles normes que eren compatibles amb la Constitució van seguir vigents.
La Constitució estableix regles vinculants pels ciutadans, els reconeix drets i imposa obligacions, i obliga als poders públics a establir obligacions per a totes les institucions públiques de l’Estat. També estableix les normes bàsiques de producció normativa i les competències d’aquestes (qui pot crear normes i sobre quina matèria).
Què passa si es descobreix una normativa pre-constitucional que s’ha estat aplicant però que és inconstitucional? En general, s’entén que aquesta va quedar derogada. Hi ha dues opcions: - Comunicar-li al Tribunal Constitucional, qui la pot anular - Si es tracta un òrgan diferent al TC, per exemple un jutge, aquest considera la norma inconstitucional i, per tant, com a derogada i no l’aplica en el cas específic sobre el qual ha de resoldre. Per tant, la norma es considera tàcitament derogada. En aquest cas, com que no és un òrgan oficial i no s’anula, poden haver altre òrgans que la segueixin aplicant.
Control de la constitucionalitat: Quan una norma és contraria a la Constitució, queda invalidada ja que la Constitució preval sobre aquesta. El control de constitucionalitat és la forma en la que s’ha d’actuar quan es detecta que una norma està en contradicció amb la Constitució. En aquest, l’òrgan que ha de fer aquest control és el Tribunal Constitucional respecte de les normes en rang legal. Com indica l’article 163, l’òrgan judicial ha de plantejar al TC una qüestió d’inconstitucionalitat (no pot inaplicar-la). El TC ha de decidir si és legal o no. Les normes infralegals, com reglaments, sí que es poden inaplicar, i qui els anula és el Tribunal Suprem o el Tribunal Superior de Justícia.
Les normes s’han d’interpretar sempre en conformitat amb la Constitució. Si en algun cas hi ha dubtes de si la norma pot ser inconstitucional, la seva aplicació s’ha de fer respectant el dret fonamental. No serà anulat si hi ha alguna manera d’interpretar-lo segons la Constitució.
La Constitució conté les regles sobre la seva pròpia reforma. La modificació o derogació és més rígida que la resta de normes de l’ordenament jurídic. La via prioritària de reforma seria la modificació del text base.
Aquesta reforma constitucional està regulada de l’article 166 al 169.
La iniciativa de reforma la té: - El Congrés dels Diputats, a través d’una proposta que la presentarien ⅕ part dels diputats o bé amb la unió de dos grups parlamentaris diferents - Des del Senat, presentant-la un mínim de 50 senadors de grups parlamentaris diferents - Mitjançant les Assemblees Legislatives autonòmiques (Parlaments) - NO hi ha iniciativa popular, és a dir, no es pot fer una proposta normativa presentada per un grup de ciutadans.
La reforma constitucional es pot fer per 2 vies: - Procediment ordinari: està regulat en l’article 167. Es dóna quan la reforma no és total i no afecta als articles reservats al procediment agreujat. La proposta de reforma ha de ser aprovada per majoria de ⅗ parts del Congrés dels Diputats i, posteriorment, per ⅗ parts del Senat. Si no s’aprova, es crea una comissió mixta de diputats i senadors que ha d’elaborar un nou text, que es torna a sotmetre a votació. Si tampoc s’arriba a la majoria, hi ha la possibilitat que la reforma s’accepti si al Senat hi ha una majoria absoluta i al Congrés dels Diputats s’aprova per ⅔ parts. Es pot sol·licitar voluntariament un referèndum, en - un termini de 15 dies, i la sol·licitud l’han de fer 1/10 part dels diputats o senadors. En cas que aquest es fagi, la resposta és vinculant (si surt que no, la proposta no es duu a terme).
Procediment agreujat: està regulat a l’article 168. Es dóna quan es vol canviar tota la Constitució o quan la reforma afecta a uns articles específics (establerts a l’article 168.1): Títol preliminar (articles 1-9, tracta qüestions bàsiques de configuració de l’Estat espanyol en el sistema constitucional), Capítol Segon de la Secció Primera del Títol I (articles 15-29, són els drets fonamentals), Títol II (artícles 56-65, relatius a la corona). Perquè es doni aquest tipus de reforma, cadascuna de les cambres (Congrés dels Diputats i Senat) ha d’aprovar per majoria de 2/3 parts la conveniència/necessitat de la reforma i els principis que la guiaran. Una vegada aprovat, es dóna una dissolució automàtica de les dues cambres (perden la condició de diputats i senadors) i es convoquen eleccions generals. Doncs, es constitueixen les noves cambres i aquestes han de ratificar/aprovar la decisió de reforma per majoria absoluta en el Senat (total +1 dels vots en el mateix Senat però respect el total de la cambra) i per majoria simple al Congrés dels Diputats (més vots en un sentit que en l’altre). Aquestes dues cambres han d’elaborar el text de reforma constitucional.
Aquesta proposta de reforma ha de ser aprovada per 2/3 parts (majoria qualificada) d’aquestes cambres respectivament. Si s’aprova, s’ha de convocar un referèndum, que és vinculant, és a dir, el que diu la ciutadania determina si s’aprova o no. Un exemple és la reforma de l’article 13 el 27/8/1992, per l’adaptació a les lleis internacionals.
La reforma constitucional no es pot fer en qualsevol moment ni circumstància. Els limits es troben a l’article 169, que estableix que no es pot iniciar un procés de reforma en 4 situacions: - En temps de guerra - Estat d’alarma (article 116): en situacions de catàstrofe natural, crisis sanitària, manca de recursos naturals (aliments)… - Estat d’excepció: no es poden exercir els drets i llibertats de les persones, no funcionen correctament les institucions públiques o no es presten els serveis mínims - Situació d’estat de setje: insurrecció/revolta popular o actes de força internacional contra l’Estat.
La llei orgànica 4/1981 explica les situacions en les que es dona cada cas.
Estatuts d’Autonomia Llei orgànica. Hi ha un per cada comunitat i ciutat autonòmica. La seva funció és completar l’organització i el model d’Estat prefigurat per la Constitució espanyola. Aquesta funció es manifesta en l’atribució de competències als poders públics autonòmics i completa el sistema de distribució competencial dels articles 148 i 149.
Formen part del bloc de la constitucionalitat i, per tant, quan una norma ha de ser conforme a la Constitució, s’entén que també ha de fer conforme a l’Estatut d’Autonomia.
Les lleis Subordinades a la Constitució, però jeràrquicament superiors als reglaments, per tant, en el moment d’elaborar-les el legislador només troba límits de la llibertat regulatòria en la Constitució. Aquesta, regula el procediment d’elaboració de les lleis, l’article 81 estableix les regles bàsiques de com s’estructura aquest procés. Hi ha tres fases: 1. INICIATIVA LEGISLATIVA: Es troba a l’article 87. S’estableixen els subjectes que poden presentar un text perquè es tramiti com a llei. La iniciativa pot correspondre: • Govern: Articles 88 i 89. Elabora i presenta al Parlament un projecte de llei. Aquest projecte l’ha d’aprovar el Consell de Ministres i l’envia al Congrés dels Diputats, acompanyat amb una memòria que expliqui els motius de la regulació que es proposa i els antecedents (situació que es vol corregir). Un cop es presenta, el Congrés, de forma automàtica, inicia la tramitació del procés legislatiu. La tramesa d’aquest projecte és prioritaria, passa per davant d’altres normes que s’estiguin tramitant.
• Congrés dels Diputats i Senat: Es presenta una proposició de llei. Aquesta iniciativa la pot presentar els grups parlamentaris o 15 diputats (sense importar el grup parlamentari) o 25 senadors.
Un cop presentat, no s’inicia automàticament la tramitació, sinó que abans s’ha de prendre en consideració a la Cambra corresponent. Aixpo consisteix en un debat parlamentari i, després, el ple de la cambra ha d’adoptar la mesura. Quan s’està discutint al Congrés, és necessari que el Govern exposi la seva opinió.
• Iniciativa parlamentaria: A través dels Parlaments Autonòmics (Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes). Es pot donar de dues maneres: ✴ Els Parlaments Autonòmics poden presentar una sol·licitud al Govern estatal perquè adopti un projecte de llei.
✴ Els P.A. envien la seva proposta de regulació a la mesa del Congrés, presentant directament una proposició de llei. En aquest cas, el P.A. té la opció de delegar tres representants del P.A.
a defensar la seva proposta davant del ple del Congrés, òrgan que ha d’acceptar la proposició de llei amb un tràmit de presa de consideració.
• Iniciativa popular: Article 89.3. La ciudadania pot presentar una proposició legislativa si hi ha un abal de 500.000 signatures. La proposició i les signatures es presenten a la mesa del Congrés. Hi ha materies limitades sobre les que es pot tractar; estan excloses les lleis que afecten el règim tributari i els drets fonamentals. Un cop es presenta el document, el Congrés fa un control formal i un control de legalitat de la proposta.
2. FASE CONSTITUTIVA/D’ELABORACIÓ: Discussió del text. Es dóna des de que es presenta l’iniciativa fins que s’aprova el text definitiu.
 Primer, es publica la proposició de llei en el butlletí oficial del Congrés dels Diputats. Doncs, durant un temps determinat, es poden presentar esmenes (propostes de modificació del text), que poden ser: • A l’articulat: només afecten a algun article específic. Es demana que es modifiqui, elimini o s’afegeixi algun article concret.
• A la totalitat: consisteixen en proposar un text complet alternatiu.
Un cop s’han presentat les esmenes, es fa en el ple del Congrés un debat. Si no hi ha presentada cap esmena a la totalitat, es fa un examen de la iniciativa i les esmenes a l’articulat que s’hagin presentat, realitzat per una comissió parlamentària. Dins d’aquesta comissió es designa una ponència, un grup encarregat de presentar un informe sobre la iniciativa donant la seva valoració sobre la regulació que es proposa. Aquest informe passa a la comissió, que discuteix sobre la proposició i aprova un dictamen a partir d’aquest. El dictamen passa a debat i aprovació en el ple del Congrés, que s’hauria d’aprovar per majoria simple. Doncs, la iniciativa s’envia al Senat, que disposa de dos mesos per fer els tràmits. Primer, publica la iniciativa al butlletí del Senat, la comissió analitza la iniciativa i la ponència elabora un informe d’aquesta, que es posa en debat. La comissió del Senat aprova un dictamen i en el ple del Senat es fa una deliberació.
Es poden donar tres situacions: ★ Decideixen aprovar el text exactament igual com els ha enviat el Congrés. El procés d’elaboració finalitza; la norma ha superat tots els tràmits parlamentaris i ja està acabada.
★ Es decideix introduir esmenes a l’articulat per majoria simple. Doncs, el text torna al Congrés dels Diputats i es donen més tràmits per continuar el procediment d’elaboració. Quan hi ha esmenes introduides perl Senat, el Congrés dels Diputats ha de revisar-les una a una i acceptar-les o rebutjar-les per majoria simple.
★ Decideixen per majoria absoluta rebutjar el text, es dóna el vet del Senat. En el Congrés dels Diputats es fa un debat sobre la totalitat de la proposta normativa i per majoria absoluta es pot aixecar el vet del Senat. Això suposaria que la norma s’aprovaria. Si no hi ha una majoria absoluta en un període de dos mesos, només és necessaria una majoria simple per aixecar el vet del Senat.
3. FASE DE PERFECCIONAMENT: Finalització del procediment legislatiu.
 Regulada a l’article 91 de la Constitució. El text de la norma ja és definitiu (només pot haver-hi errors materials, de transcripció), no s’ha de modificar més. Doncs, es dóna efectivitat i validesa a la norma.
Aquesta fase es conforma de tres actes, encomanades al rei (és la seva obligació), i un cop donades la norma passa a ser vàlida i produeix efectes jurídics i crea obligacions.
 En un primer moment es dóna la sanció, que és l’aprovació del rei i la signatura de la norma (apareix a baix de tot d’aquesta). En el mateix moment es dóna la promulgació, en que el rei anuncia l’aprovació de la llei concreta al Parlament, publicita l’aprovació de la norma (això apareix al ppi de la norma). Finalment, es dóna l’ordre de publicació.
Lleis Orgàniques Hi ha tres tipus de lleis: ordinàries (explicades anteriorment), orgàniques i les lleis de pressupostos. Les dues primeres tenen el mateix rang jeràrquic, però les lleis orgàniques (Estatuts d’Autonomia) serveixen per evaluar la constitucionalitat de les normes, juntament amb la Constitució.
Les lleis orgàniques segueixen un procés d’elaboració específic, més reforçat (més garanties), degut a la rellevància de les materies que regulen, són especialment sensibles. Hi ha cinc articles de la Constitució que estableixen aquestes matèries: - Articles 93, 116, 122, 150.2: regulen materies especials com les competències estatals d’una organització internacional, l’estat de setje… - Article 81: estableix que s’han de regularper llei orgànica tres matèries específiques: • Desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques (establerts als artícles 15-29) i regulació dels elements essencials (titulars, qui té el dret; contingut, com es manifesta el dret; límits del dret) • Aprovació dels Estatuts d’Autonomia • Règim electoral general Com a especialitat experimental en aquestes matèries, en el moment de l’aprovació final, s’ha de fer sempre per majoria absoluta.
La relació entre lleis ordinàries i orgàniques es regeix pel principi de competència. Tot i que no hi ha diferència jeràriquica, una llei ordinària posterior no pot derogar una llei orgànica previa perquè s’aplica la regla de competència: només es pot derogar per una altra llei orgànica degut a la especialitat de la matèria que tracta (que està reservada al procés de llei orgànica). En canvi, si s’aplica una llei orgànica que contradiu una llei ordinària ja establerta, aquesta última queda derogada.
Altres fonts amb valor de llei Decret-Llei Regulat per l’article 86 de la Constitució. És una norma de rang legal, però no l’aprova el Parlament, sinó el Govern. No hi ha llibertat absoluta en la matèria que tracta, sinó que només es poden elaborar davant d’una situació d’extraordinària i urgent necessitat, per tant, és de vigència provisional. En cas que es vulgui mantenir indefinidament, es requereix la col·laboració del Congrés dels Diputats.
Es tracta d’una norma aprovada pel Govern, per iniciativa pròpia, sense cap mena d’habilitació/autorització prèvia del Parlament. En tot cas, aquesta intervenció parlamentària del Congrés es fa amb posterioritat.
El supòsit habilitant en que és lícit aprovar un decret llei és quan aquest es d’extraordinària i urgent necessitat: es dóna una situació inusual, imprevissible i greu, i les mesures que s’adopten són necessariament immediates, amb la finalitat d’evitar danys i prejudicis en el futur. Per tant, el procediment d’elaboració de la norma és molt breu.
Perquè la norma sigui vàlida, ha d’existir una connexió directa entre la situació identificada (supòsit habilitant) i les mesures que s’adopten.
Els decrets llei estan sotmesos a un control de constitucionalitat pel TC (es duu a terme per un òrgan de rang superior degut al seu rang legislatiu), un anàlisi de validesa, tenint en compte si s’ajusta a l’article 86 de la Constitució. Si un cop analitzat es dóna que és contrari a la Constitució, aquest queda anulat. Aquest control per part del TC té com a objectiu verificar que existeix la situació extraordinària i d’urgent necessitat i que les mesures que adopta el decret llei estan relacionades amb aquesta situació. El Congrés dels Diputats també fa un control en el moment de la convalidació.
El decret llei té una sèrie de límits materials (hi ha certes matèries que no pot regular): - Ordenaments de les institucions bàsiques de l’Estat (Ajuntaments, Comunitats Autònomes, Ministeri Fiscal…). Tampoc es poden desenvolupar les funcions d’aquestes institucions.
- Drets i deures dels ciutadans, regulat pel Títol I de la Constitució, ni el seu contingut essencial.
- Règim de les comunitats autònomes. No es pot establir la distribució de competències entre aquestes i l’Estat.
- Règim electoral general (article 86.1).
- Obligatòriament s’ha de donar la convalidació parlamentària del decret llei. Aquest entra en vigor el mateix dia que es publica, però la seva vigència és provisional, de 30 dies, ja que la seva finalitat no és mantenir-se indefinidament a l’ordre jurídic degut a que es dóna per una situació concreta.
Perquè aquest pugui ser vigent de manera indefinida es requereix que sigui aprovat/convalidat pel Parlament.
Un cop han passat els 30 dies de vigència del decret llei, el Congrés dels Diputats ha de pronunciar-se acceptant o no el decret obligatòriament.
El procés de convalidació és el següent: Es realitza un debat parlamentari en el que hi participa un representant del Govern (defensa la necessitat de la mesura). En el debat pot succeir: - La votació majoritària és negativa. Doncs, el decret llei perd la vigència i deixa de produir efectes.
- La votació majoritària és positiva. El decret llei passa a tenir vigència indefinida, fins que es derogui o anuli. En l’acceptació del decret, no es pot donar cap modificació d’aquest.
Es pot donar que el decret llei es converteixi en una llei (canvi de la font del dret). Perquè això succeeixi, dintre del període de 30 dies i si s’ha donat la convalidació, es pot iniciar un procés legislatiu d’urgència amb la particularitat de que sí que es poden afegir esmenes.
Decret Legislatiu Regulat en els articles 82-85 de la Constitució. És una norma de rang legal que aprova el Govern (no el Parlament), però que requereixen una autorització parlamentària previa. Així, el Govern no actua per iniciativa pròpia, sinó que el Parlament li delega aquesta funció.
Per aprovar-se hi ha dues normes, de mateix rang jurídic: - Llei de delegació: Elaborada pel Parlament. Habilita al Govern a aprovar el Decret legislatiu. Hi ha dos tipus: • Llei de Bases: estableix els principis bàsics i directrius, i encarrega al Govern que a partir d’aquests elabori una nova regulació en una matèria concreta. El Govern disposa d’un marge per establir una nova regulació (innovació de l’ordenament jurídic).
• Llei de Refundició: No estableix cap principi, sinó que encarrega al Govern que ordeni /sistematitzi la legislació de lleis preexistents, passant diverses lleis de rang legal a una sola (unificació d’aquestes en un únic text). Així, no es crea cap nova regulació, sinó que simplement ordena les normes disperses o modificades (no fa una tasca d’innovació de l’ordenament jurídic).
El Parlament fa una delegació al Govern, però aquest últim no té capacitat per subdelegar a una altra entitat o subjecte. El Parlament no pot delegar les matèries reservades a llei orgànica (només es poden regular pel seu procediment propi). Aquesta delegació al Govern ha de ser expressa, sobre una matèria concreta (que s’ha d’explicitar) i dins d’un termini definit (marge de temps fixat pel Parlament).
La Llei de delegació no pot autoritzar mai a que el Govern pugui modificar la Llei de Bases que fa la delegació (no pot canviar les bases que estableix el Parlament).
- Decret legislatiu: aprovat pel Govern. S’ha d’aprovar i publicar sempre al butlletí oficial amb el nom de (Real) Decret Legislatiu. Aquest mai pot modificar a la Llei de Delegació, encara que tinguin el mateix rang jeràrquic. Els decrets legislatius tenen una vigència indefinida. El control judicial que es fa sobre la seva validesa el duu a terme el TC, que mira l’adequació de la norma a la Constitució i a la Llei de Delegació.
Reglaments Norma que aprova el Govern1 però que té caràcter infralegal (per sota del rang de llei).
L’article 97 de la Constitució, regula la potestat reglamentaria del Govern. L’article 24 estableix una distinció de les diferents actuacions del Govern, es diferencia entre les normes de rang legal i les que no en tenen.
Els reglaments estan ordenats jeràrquicament entre si: 1- Disposicions aprovades per reial decret del President del Govern o el Consell de Ministres. Tenen efectes generals sobre la ciutadania.
2- Disposicions aprovades per Ordre Ministerial (per un sol Ministre). Són inferiors a les disposicions anteriors (no les pot contradir, derogar…). Tenen efectes organitzatius interns de l’administració (només afecten aquesta).
Potestat normativa pròpia: quan un òrgan aprova una norma que és de la seva potestat. El Parlament té la potestat normativa de rang legislatiu. El Govern pot aprovar normes de rang inferior a les lleis (reglaments). Cada òrgan ho fa independentment, sense intervenció de l’altre òrgan, fent ús de la seva facultat pròpia d’elaborar normes.
Potestat normativa impròpia: l’òrgan elabora una norma de rang diferent al que se li està atribuït. Per exemple, el Govern pot elaborar normes de rang superior però, en aquests casos, ha de participar el Parlament (és qui té la potestat normativa pròpia).
Així, els reglaments es realitzen en el marc d’una potestat normativa pròpia -independentment de qualsevol altre poder públic.
• Procediment d’elaboració de reglaments En primer lloc, s’elabora un text normatiu previ en el qual hi hagi les idees principals del que es vol regular i com. El Govern ha de fer un informe sobre la seva necessitat i oportunitat (s’analitza que el reglament sigui necessari i que la regulació que es proposa sigui la més adequada). Doncs, s’ha de fer una memòria econòmica per tenir en compte els costos de la nova regulació. Posteriorment, es sol·liciten informes i dictamens a òrgans especialitzats. Es dóna una fase d’audiència en que s’envia la proposta de reglament a les associacions o grups interessats en la matèria que ho sol·licitin. Aquests valoren el projecte normatiu i entreguen un informe. A continuació, hi ha una fase d’informació pública en que es publica oficialment (al butlletí oficial i a la web de l’òrgan que l’elabora) el projecte de reglament (el que es considera definitiu però no està aprovat). Qualsevol persona pot presentar suggeriments sobre el projecte i l’administració està obligada a respondre’ls tots (però no de manera individualitzada, es poden acumular varies sol·licituds).
Doncs, es publica el text definitiu aprovat del reglament al butlletí oficial.
1 El Govern engloba el President, el Vicepresident, el Consell de Ministres i els ministres. Tots aquests són òrgans de l’administració pública. Cadascuna de les administracions està vinculada a un ministeri i, per tant, l’òrgan superior de cadascuna d’aquestes és el ministre.
El ministre s’encarrega d’establir el funcionament del ministeri concret del que s’ocupa. Quan s’ordena aquest funcionament, s’activa a través de reglaments que són ordres ministerials que només van dirigides a la pròpia organització (no afecten a la ciutadania).
• Relació dels reglaments amb la llei Les lleis són de rang superior als reglaments.
A vegades, els reglaments, en la seva matèria, poden no estar sotmesos/subordinats a cap norma de rang legal. En general, el reglament desenvolupa/concreta la llei. Pot haver determinades situacions que no hi hagi cap llei que les reguli, sinó només un reglament. Això és una situació excepcional i s’anomenen reglaments independents. No pot haver cap reglament independent en matèries que a la Constitució tinguin reserva de llei.
• Control jurisdiccional Quan un jutge veu que un reglament és invàlid, mira la causa d’aquesta possible invalidesa i si creu que el problema és la incompatibilitat amb una norma de rang superior. Doncs, es poden donar dos tipus de control: - El jutge pot inaplicar el reglament (no s’anula). Això pot fer-ho qualsevol òrgan judicial.
- El reglament pot ser impugnat (anulat). L’òrgan judicial que analitza la validesa del reglament és el Tribunal Suprem (respecte els reglaments del Govern estatal) i el Tribunal Nacional de Justícia (respecte els reglaments del Govern autonòmic).
Dret comunitari i Tractats Internacionals Els articles 93-96 de la Constitució s’ocupen dels Tractats internacionals. L’article 10.2 fa una interpretació dels drets fonamentals a partir dels tractats internacionals.
Els tractats internacionals són acords entre dos o més Estats, o bé amb organitzacions internacionals. La norma que regula l’elaboració d’aquests és la Convenció de Viena sobre dret dels tractats de l’any 1969.
Aquests són d’aprovació per part de l’Estat (qui té la competència), concretament pel representant d’aquest (Ministre d’Exteriors).
Tipus de tractats internacionals: - Article 93: Tractats que atribueixen competències derivades de la Constitució a una organització internacional. La garantia del compliment d’aquests correspon al Govern o les Corts Generals. Per aprovar aquests tractats s’ha de fer una llei orgànica d’autorització. Aquest sistema és el que s’ha usat, per exemple, en la integració a la UE.
- Article 94.1: Tractats sobre matèries específiques: caràcter polític o militar, que afecten a la integritat territorial de l’Estat o els drets i deures fonamentals, que impliquen obligacions financeres per Hisenda Pública, que modifiquin o deroguin alguna llei o exigeixin mesures legislatives per la seva execució). Per aprovar-se, aquests tractats necessiten una autorització previa de les Corts Generals, que, en una sessió plenaria, s’han de mostrar majoritariament d’acord.
- Article 94.2: Qualsevol altre que no s’ha especificat en els articles anteriors. L’únic requisit que aquests tractats tenen per celebrar-se és la comunicació posterior al Congrés i al Senat (això no és equivalent a una publicació).
Incorporació del dret internacional a l’ordenament jurídic intern En primer lloc, es duu a terme una negociació a nivell internacional entre Estats i organitzacions. Un cop s’ha elaborat un text que es considera suficient, es fa la seva signatura. Aquesta per sí mateixa, però, no implica que l’Estat quedi vinculat al tractat (que s’hagi d’aplicar), sinó que indica que s’està d’acord amb aquest.
Perquè s’apliqui, és necessari que el tractat quedi ratificat (article 63.2). La ratificació és competència del Rei (Cap de l’Estat) i, en aquesta actuació, el Rei ha de ser refrendat (article 64.2) pel Ministre d’Assumptes Exteriors, qui serà el responsable en cas que hi hagi alguna conseqüència.

 Perquè un tractat d’apliqui a Espanya, és necessari que sigui ratificat i publicat íntegrament (article 96.1). Un cop s’hagi donat això, ja es considerarà que forma part de l’ordenament jurídic intern i passarà a ser considerat com una norma nacional.

 Un cop introduït el tractat a la norma nacional, la jerarquia d’aquest és: 
 Els tractats internacionals queden per sota de la Constitució (són objecte de control de constitucionalitat, per tant, es pot presentar un recurs al Tribunal Constitucional al·legant que són anticonstitucionals), tal i com indica l’article 95.1. Amb les lleis té una relació d’igualtat (tenen el mateix rang) però tenen algunes peculiaritats: - Com estableix l’article 96, una llei no pot derogar ni modificar cap clàusula d’un tractat internacional. Això només es pot fer a través dels propis mecanismes del tractat (que s’indiquen al final d’aquest).
- Si el tractat implica la modificació o derogació d’una llei nacional previa, es requereix l’autorització de les Corts.
- Si hi ha una llei nacional posterior que sigui contraria al tractat internacional, aquesta és vàlida però s’inaplica perquè el dret internacional té prevalença sobre el dret nacional.
Dret de la UE El dret de la UE és de 2 tipus: - Dret originari: tractats internacionals constitutius d’aquesta organització. En l’actualitat són dos: el Tractat de la UE i el Tractat de funcionament de la UE. 
 Per formar part de la UE es va fer a través de llei orgànica ja que els òrgans de la UE passen a assumir competències dels Estats (tal i com s’indica en aquests tractats).
- En l’exercici d’aquestes competències anteriors, elaboren el que es coneix com a dret derivat, que són normes que elaboren els òrgans de la UE i hi ha de tres tipus: • Reglaments: normes d’aplicació general i directa -s’aplica a tots els Estats membres de la UE i aquests han d’aplicar el text de la norma.
• Directives: normes d’harmonització dels ordenaments interns. La seva finalitat és que es modifiquin les normes dels Estats (normativa harmonitzada entre tots els Estats). No s’apliquen directament, però sí que té efectes generals. Quan s’aprova, els Estats han d’aprovar una llei nacional que reprodueixi la normativa (transposició). Excepcionalment es poden aplicar de manera directa quan l’Estat incompleix el termini per fer la transposició de la directiva.
• Decisions: normes sobre aspectes concrets dirigides a un destinatari específic.
El dret derivat, quan s’aplica directament en l’ordenament jurídic intern espanyol, té rang legal. En cas de contradicció amb normes nacionals, el dret legal de la UE preval.
Sistema institucional de l’Estat CAP D’ESTAT El sistema espanyol és una monarquia parlamentària. El monarca no té poders públics, no adopta decisions en exercici de poder legislatiu, executiu o jurídic.
Successió a la Corona La Corona és una institució de caràcter successari (monarquia hereditaria). Aquesta successió correspon a dues causes generalitzades: - La mort del rei o reina - Abdicació: per voluntat pròpia el Rei deixa el càrrec, però això s’ha d’aprovar per llei orgànica. En aquest cas, la persona perdria el càrrec/títol, per tant, no tindria funcions dins del sistema normatiu espanyol. Els seus successors poden renunciar als drets dinàstics/successoris.
 En la successió, hi ha preferència de l’home sobre la dona i s’exclouen de la línia successòria als eventuals hereus que hagin contret matrimoni en contra de la voluntat expressa del Rei i les Corts Generals. 
 Si no hi hagués hereu, han de decidir les Corts què fer, en la forma que convingui més a l’Estat.
La regència Article 59. Una persona exerceix les funcions de Cap de l’Estat quan el titular té alguna impossibilitat: - Si el titular és menor d’edat, té les funcions de regent el pare o mare d’aquest, o el parent de major edat pròxim en la línia de successió.
- Si el titular està inhabilitat, és regent l’hereu (príncep o princesa), mentre sigui major d’edat, i sinó correspon als pares o al familiar de major edat pròxim en la línia de successió.
La Casa Reial Article 65. Òrgan administratiu auxiliar que dóna recolzament al Rei per a l’exercici de les seves funcions. És una administració pública especial perquè no s’hi accedeix per mèrit, sinó per decisió unilateral del Rei.
Prerrogatives del Cap d’Estat El Cap d’Estat és inviolable i irresponsable jurídicament. La inviolabilitat implica la immunitat davant la legislació penal administrativa sancionadora o civil. No pot ser detingut, jutjat ni cridat com a testimoni en un judici. La irresponsabilitat implica que no respon dels seus actes (no se li pot demanar responsabilitat- pagar els danys), qui assumeix la seva responsabilitat amb efectes jurídics és el càrrec que refrenda l’actuació del monarca, i poden ser els membres del Govern o el President del Congrés dels Diputats. El que s’ha de refrendar són els actes que es realitzen en compliment de les seves funcions constitucionals. L’única excepció és el nomenament i el cessament del personal de la Casa Reial i també alguns càrrecs de personal militar.
 L’actuació de refrendament que allibera de responsabilitat al Rei s’explica en la mesura que les funcions del Rei són obligatòries.
Principals funcions del Rei - Nomenament del President de les Comunitats Autònomes - Nomenar i cessar al President del Govern Estatal - Nomenar i cessar a la resta de membres del Govern Estatal a proposta del President Nomenar altres autoritats de l’Estat (ex: membres del Congrés dels Diputats) Sancionar i promulgar lleis Comandar les forces armades Assumeix la representació de l’Estat en les relacions internacionals i acredita els representants diplomàtics LES CORTS GENERALS Articles 76 fins 92. Parlament Estatal, és el poder legislatiu i té una estructura bicameral.
Estructura bicameral Les dos cambres són: - Congrés dels Diputats: representació dels interessos públics i té el paper dominant en l’elaboració de - - lleis. Està composat entre 300 i 400 diputats (actualment per 350, tal com s’estableix a la llei orgànica 5/1985 del règim electoral general). Els diputats s’escullen per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. Es fa mitjançant llistes tancades i bloquejad es (només es pot escollir el paper que es proposa, no els diputats específics). Les votacions es fan dins de la circumscripció electoral (segons la província, illa o ciutat autonòmica) i només es pot votar en aquesta. A cada ciutat autònoma correspon, com a mínim, un diputat, i a les províncies i a les illes hi ha un mínim de dos representants per cada circumscripció electoral. La resta de diputats (fins als 350) es determinen segons la població que tingui cada circumscrimpció. En el CdD hi ha una incompatibilitat: no poden ser simultàniament diputats i diputats autonòmics o senadors del Parlament Nacional.
Senat: cambra representativa d’interessos territorials. Té un paper secundari en l’elaboració de lleis -fa suggeriments perquè es replantegin alguns aspectes (tasca de “segona lectura”). Els senadors s’escullen per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, amb la diferència que es poden seleccionar (la llista no està bloquejada). Uns 208 senadors són escollits pels ciutadans (4 per cada província, 2 o 3 per illes grans -Gran Canaria, Mallorca, Tenerife-, 1 per la resta d’illes i 2 per ciutats autònomes). Adicionalment, les comunitats autònomes designen senadors (article 69.5) a través del Parlament de la comunitat autònoma (un per cadascuna). Després es pot seleccionar un senador més per cada milió d’habitants que té la comunitat autònoma. Sí que és compatible ser senador i parlamentari autonòmic. El mandat dels senadors acaba al ap de 4 anys de que comença el mandat o quan es dissol la cambra.
Prerrogatives dels parlamentaris Les prerrogatives dels parlamentaris tenen la finalitat de garantir l’exercici de les seves funcions. Aquestes són irrenunciables, la resta d’institucions han de respectar les prerrogatives. Aquestes ón: - Els diputats i senadors són inviolables, però no absolutament. Els parlamentaris no són perseguibles jurídicament per les seves opinions o votacions realitzades durant l’exercici del seu càrrec a les seves càmbres i s’extén més enllà del seu mandat però només referint a les seves actuacions a la cambra.
- Tenen immunitat, és a dir, existeix la impossibilitat de detenir o processar els parlamentaris durant el seu mandat. Hi ha una excepció: en casos de delicte flagrant (s’enxampen en el moment que s’estava cometent el delicte o acabat de fer-lo), en aquests casos, pot ser processat, però abans ho ha d’autoritzar la cambra a través del suplicatori (autorització que demana l’autoritat judicial a la cambra corresponent). Un cop es fa la sol·licitud, hi ha un temrini de 30 dies per emetre un informe i votar en el Ple si s’accepta o no la sol·licitud. Si passen 60 dies i no han dit res a la Cambra, s’entén denegat el suplicatori. Si aquest es concedeix, s’autoritza el procediment penal (ser jutjat). Si es denega, no pot ser processat i tampoc després del mandat. Tots els diputats i senadors tenen un aforament especial i només el Tribunal Suprem (àmbit estatal) o el Tribunal Superior de Justícia (àmbit autonòmic) els pot jutjar i instruir les seves causes.
Els òrgans de les cambres Hi ha dos tipus d’òrgans: - Òrgans de Govern: Duen a terme la gestió d’activitat de la cambra. Són: • President de la càmbra: òrgan unipersonal. S’encarrega de la direcció i representació de la cambra. S’escull pels propis membres de la cambra.
• Mesa: òrgan col·legiat (compost per més d’una persona) que s’encarrega de dirigir l’activitat parlamentària. Està composta pel President de la cambra, Vicepresidents (4 al CdD i 2 al Senat) i 4 secretaris. S’escull pels membres de la cambra, garantint la pluralitat de forces polítiques.
Organitza les sessions de la cambra, elabora els pressupostos i decideix sobre la tramitació d’escrits i de documents.
• Junta de Portaveus: òrgan de representació dels grups parlamentaris. NO té funcions directives, sinó que dóna opinió desde la pluralitat parlamentària.
- Òrgans de treball: són òrgans específics per fer tasques concretes de l’activitat parlamentària. Són: • Ple: reunió de tots els membres de la cambra. Té assignades les principals funcions parlamentàries: l’elaboració de la legislació i el control del Govern.
• Comissions: No es refereix a la totalitat dels membres de la cambra, sinó que és un òrgan col·legiat compost per un nombre limitat de membres de la cambra amb la finalitat que treballin matèries específiques. En el seu funcionament, reprodueixen l’estructura de la cambra (té President, Vicepresident…).
Dissolució de les cambres La creació de cada cambra està destinada a durar 4 anys (el que dura una legislació), si no hi ha cap incidència. Quan finalitza aquest període, es dissol la cambra. la dissolució també es pot donar degut a: la reforma total de la Constitució, i perquè no hi ha investidura de President passats dos mesos de l’intent d’aquesta.
 La legislatura no es pot ampliar, però sí que pot finalitzar abans per sol·licitud del President de fer una dissolució anticipada i les eleccions s’haurien de fer entre 30 i 60 dies després d’aquesta.
EL GOVERN Òrgan col·legiat que exerceix el poder executiu: desenvolupa la legislació i fa un control de compliment de la d’aquesta -fa tasques d’inspecció-, pot imposar sancions i s’encarrega de la direcció política de l’activitat administrativa.
Composició del Govern - President: dirigeix les funcions del Govern i de cadascun dels seus membres, representa tot el Govern, - estableix el programa polític, determina les directrius de política interior i exterior, proposa al Rei la dissolució de les Corts, convoca i presideix les reunions del Consell de Ministres.
Vicepresident: càrrec que té les funcions que li atribueixi el President, no està vinculat a funcions específiques. La única excepció és la substitució del President quan aquest està absent. Pot haver més d’una persona ocupant el càrrec i poden ser, alhora, ministres.
Ministres: directors d’un Ministeri (una part de l’administració pública). Hi ha la possibilitat de que no tinguin funcions de direcció dels òrgans d’un Ministeri, en aquest cas serien “Ministres sense Cartera”. Els ministres són nomenats i cessats pel Rei a proposta del President del Govern. L’elecció de ministres és totalment discrecional (es regeix per criteris de confiança política). El cessament dels ministres pot ser per les següents causes: • Mort del ministre • Dimissió voluntària • Pèrdua de confiança amb el President • El President deixa el càrrec (per mort, dimissió, en el Parlament s’ha acceptat una moció de censura o s’ha rebutjat una moció de confiança del President) i això pot afectar al càrrec de ministre.
Els ministres tenen les funcions següents: • Desenvolupar el programa polític fixat pel President en el seu Ministeri • Exercir la potestat reglamentària organitzativa per efectes interns a l’administració pública Els membres del Govern tenen aforament penal davant del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia. Estan subjectes a un règim d’incompatibilitats en l’exercici del seu càrrec: no poden dur a terme activitats públiques o privades que impliquin conflicte d’interessos (entrin en contradicció amb les seves funcions al Govern). El règim d’incompatibilitats està limitat a dos anys després de la finalització del càrrec.
Els membres del Govern estan subjectes als principis del “bon Govern” en l’exercici del seu càrrec (llei 19/2013 de transparència).
Nomenament dels memebres del Govern El nomenament del President de forma ordinaria es fa: es duu a terme una renovació dels diputats i, després, s’escull al President del Congrés. Posteriorment, es fa una reunió amb el Rei i els representant dels diferents partits polítics que tinguin representació parlamentària. El Rei fa una proposta de candidat i el President del Congrés s’encarrega de refrendar la proposta i proposa aquell candidat al Congrés. El candidat ha de presentar el seu programa políticdavant del Congrés, es fa un debat en sessió plenaria i es fa una votació per part dels diputats. En aquesta primera votació que es realitza perquè hi hagi investidura del President, ha d’haver majoria absoluta favorable. Si aquesta no es dóna, en un termini de 48h es fa una segona votació i es requereix una majoria simple favorable. Si aquesta tampoc es dóna, durant un termini de 2 mesos es poden presentar nous candidats (no tenen perquè ser membres del CdD) i si no s’ha presentat ningú que hagi tingut majoria favorable (tornant a realitzar el procés de votacions), el President del Congrés li presenta al Rei la dissolució de les Corts. Doncs, es tornen a convocar eleccions i s’inicia de nou el procés.
Si s’investeix un President, aquest és formalment nomenat pel Rei i això es refrenda pel President del CdD.
La resta d’òrgans del Govern, per ser nomenats s’ha de seguir: primer, el President fa la proposta, que va dirigida al Rei, qui fa el nomenament formal (que està refrendat pel President del Govern).
Funcions del Govern - Direcció política de les administracions públiques Iniciativa legislativa Iniciativa en la reforma constitucional Potestat legislativa impròpia pels decrets-llei i decrets legislatius Potestat normativa pròpia reglamentària (fer reglaments).
Impugnar davant del poder judicial actes i resolucions de les institucions autonòmiques Dirigeix la política exterior Exerceix funcions en matèria de defensa S’encarrega d’organitzar internament l’administració pública La moció de censura i la qüestió de confiança Mecanismes de control parlamentari del Govern - Moció de censura: la moció de censura constructiva implica que el Parlament rebutja al President actual (quan creu que aquest s'ha de canviar) i en proposa un candidat alternatiu. Aquesta impugnació del President es presenta com a mínim per un 10% dels diputats. Un cop presentada la moció pot passar: • S'aprova per majoria absoluta favorable. El President del Govern i els membres d'aquest presenten la seva dimissió al Rei. Directament, el candidat a la moció queda investit pel CdD i el Rei el nomena President del Govern.
• S'entén desestimada o rebutjada la moció de censura perquè no arriba a la majoria absoluta favorable. El President del Govern segueix exercint com a tal i els diputats que han presentat la moció no poden tornar a prensentar-ne cap més durant la mateixa legislatura. Si es presenten diferents mocions per part de diversos diputats, es debateixen totes en un mateix Ple. Es van votant totes una a una fins que una queda aprovada per majora absoluta.
La moció de censura no és voluntaria, sinó que s'imposa pel Parlament.
- Qüestió de confiança: el propi President del Govern és qui presenta la qüestió de confiança al CdD (és voluntaria però el resultat sí que el vincula). Aquest instrument es dóna davant de situacions imprevistes que impliquen un canvi en les polítiques presentades pel President en el seu debat a la investidura i en situacions de difícil governabilitat. En aquests casos,el propi President es dirigeix al Parlament per preguntar-li si encara confia en la seva capacitat per portar endavant el país en el marc d'aquest canvi de polítiques. Un cop plantejada la qüestió de confiança, es fa una sessió de debat parlamentari al CdD i,en cas que sigui aprovada per majoria simple, el President s'entén legitimat per afrontar la nova situació de canvis imprevista. Si no s'aprova, el Govern presenta la seva dimissió i,aleshores, s'inicia el procediment ordinari per designar nou president.
EL PODER JUDICIAL El Poder Judicial i les seves especialitats com a Poder Públic Poder independent, no està vinculat al poder legislatiu ni executiu. Actua estrictament per criteris jurídics (aplicant el dret vigent), per tant, no hi ha cap marge de conveniència ni oportunitat política en les seves decisions. Exerceix de mecanisme de control de la legalitat en l’actuació del Govern, de l’administració pública, de les Corts generals i de l’activitat parlamentària; contribueix a protegir els drets i llibertats individuals, controla la legalitat i el compliment del dret de l’actuació dels ciutadans.
Està format per jutges (exerceixen el càrrec als jutjats) i magistrats (exerceixen el càrrec als tribunals, que són òrgans judicials col·legiats, és a dir, hi ha més d’un magistrat que decideixen de manera conjunta).
El cos de funcionaris en el poder judicial està dividit: - Jutges i magistrats: són pròpiament el poder judicial. És un cos independents que no pot rebre ordres de cap superior jeràrquic (això no vol dir que aquestes no estiguin subjectes a controls).
- Oficina Judicial: no fa tasques relacionades amb la justícia, però presta els seus serveis a tribunals i jutjats. El cos de funcionaris és totalment dependent dels seus superiors jeràrquics (no és independent).
El poder judicial resol conflictes aplicant el dret. Aquesta aplicació fa que es pugui distingir en diferents tipus de branques jurisdiccionals: - Jurisdicció ordinària: on es trobarien els jutjats i tribunals especialitzats segons la matèria - Jurisdiccions especials: no està relacionat amb cap branca del dret, sinó que es per qüestions específiques. Són: jurisdicció constitucional, jurisdicció militar i jurisdicció comptable. Aquesta última es exercida, en l’àmbit estatal, pel Tribunal de Comptes, que fa una tasca d’inspecció/control comptable de les institucions públiques o no públiques relacionades; mira que la comptabilitat sigui regular i en cas de trobar irregularitats ho jutja i sanciona.
El Consell General del Poder Judicial (CGPD) Aquest organisme és qui exerceix el govern del Poder Judicial. S’encarrega de seleccionar els jutges, donarlos formació, establir el seu destí (on treballaran), de qui promociona en la carrera judicial (qui reuneix el mèrits) i sanciona les faltes disciplinàries.
És un òrgan col·legiat composat per 20 membres: 4 són proposats pel CdD, 4 proposats pel Senat (aquests han de ser juristes o advocats de reconeguda competència, amb més de 15 anys d’experiència i han de ser escollits per majoria de les 3/5 parts de la Cambra). Els altres 12 membres s’escullen entre jutges i magistrats i, novament, l’elecció es fa per les cambres a proposta de les diferents agrupacions de jutges i magistrats.
D’aquests, 3 han de pertànyer al Tribunal Suprem, 3 han de tenir més de 25 anys de carrera judicial i per la resta no hi ha criteri d’antiguitat.
Els jutges i magistrats Són inamovibles, no poden ser separats/suspesos/traslladats/jubilats del seu lloc de treball, si no és per causa legal. Els jutges han de ser imparcials i per això estan subjectes al règim d’abstenció i recussació, que és l’impediment de que el jutge participi en el judici quan té algun interés personal que pot afectar la seva imparcialitat. La recussació la presenta una part interessada del judici, a diferència de l’abstenció, que la presenta el propi jutge.
Tenen immunitat relativa. Només poden ser detinguts per ordre del jutge competent, llevat de que hi hagi un delicte flagrant. En aquest cas, la policia ha d’entregar-lo immediatament al jutge corresponent.
Òrgans judicials Separats per: unipersonals o col·legiats; les ordres materials (mercantils, de menors…); territorialment (municipis, CCAA, partits judicials…).
Només hi ha jerarquia en òrgans judicials a efectes de recursos que es presentin contra resolucions judicials.
És a dir, les demandes es presenten als òrgans judicials de rang inferior, però si el demandat presenta un recurs en contra de la demanda, aquest passa directament en mans d’òrgans superiors. En aquests només s’envien directament les demandes amb tràmits especials.
El Ministeri Fiscal No és poder judicial perquè no exerceix funcions jurisdiccionals (no dicta resolucions aplicant el Dret per solucionar conflictes entre diferents parts). El Ministeri Fiscal s’encarrega de: la persecució pública dels delictes i promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat i l’interès general. El Ministeri Fiscal està dirigit pel Fiscal General de l’Estat, nomenat pel Govern. Es tracta d’un cos jerarquitzat i, per tant, els càrrecs o òrgans inferiors reben ordres directes que necessàriament han de complir (si no ho fessin seria una falta disciplinària), per tant, no és un òrgan independent.
EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL Les especialitats de règim del TC Articles 159-165, això es complementa amb la Llei Orgància del TC 2/1979, reformada per última vegada per la Llei Orgànica 15/2015.
El TC està format per una pluralitat de magistrats però no és un Tribunal de la jurisdicció ordinària, sinó que és una jurisdicció especial que només s'encarrega de qüestions de dret constitucional referides especialment a la Constitució espanyola. No forma part pròpiament del poder judicial i tampoc està governat pel Consell General del Poder Judicial. A més, el TC és l'encarregat d'interpretar la Constitució i la seva interpretació vincula a tots els poder públics. Per tant, les seves interpretacions poder limitar i orientar l'exercici de la resta de poder públics.
Els Magistrats del TC Són 12 membres nomenats pel Rei. El seu nomenament és per un període de 9 anys i com a regla general no poden ser escollits com a membres del TC en dos períodes consecutius, a no ser que hagin estat en el càrrec menys de 3 anys. La proposta de nomenament la fa el Congrés a quatre persones per 3/5 parts, a proposta del Senat 4 persones més per 3/5 parts (Els Parlaments autonòmics poden presentar dins d'aquest fins a dos candidats), 2 són a proposta del Govern i 2 més a proposta del Consell General del Poder Judicial.
Els magistrats del TC han de ser escollits d'entre magistrats de la carrera judicial (jutges...), fiscals, professors d'universitats, funcionaris públics i advocats. Adicionalment, han de ser juristes de reconeguda competència amb més de 15 anys d'exercicis professional i, a més, els candidats del Congrés i del Senat, abans de ser proposats, han de comparèixer davant de la cambra que els vol proposar i presentar el seu currículum i contesten les preguntes que els hi formulen els diputats o senadors.
Òrgans i funcionament del TC Hi ha un Ple del TC (reunió dels 12 membres). El que ha de fer és escollir un President i un Vicepresident, i el mandat d'aquests té una durada de 3 anys. Tots els magistrats tenen incompatibilitats (no poden exercir simultàniament el seu càrrec públic i un altre de públic o privat) a part de les que s'apliquen als magistrats ordinàriament, no poden exercir mandats representatius (no poden ser diputats, senadors...), no poden tenir cap càrrec polític ni administratiu, ni funcions en sindicats o organitzacions professionals. Tampoc poden exercir la carrera judicial (no poden continuar sent magistrats ordinaris o fiscals) ni poden desenvolupar activitats professionals o mercantils.
El cessament dels membres del TC només pot ser per les causes limitades a la normativa i només ho pot fer el President o el Ple del TC. Els supòsits del cessament per part del President són: la mort del magistrat, la renúncia personal, per termini del mandat. El cessament el fa el Ple del TC quan es dóna: la incompatibilitat sobrevinguda, per haver deixat d'atendre diligentment els seus deures o si ha estat condemnat per delicte per dol (amb intencionalitat) o per culpa greu. Un cop cessats, i si han estat més de 3 anys en el càrrec, reben un sou igual al que tenien com a magistrats del TC durant un any. Si exerceixen durant menys d'1 any no tenen aquesta compensació econòmica. A més, també tenen aforament penal i civil davant del Tribunal Suprem (només aquest els pot investigar i jutjar).
El funcionament es pot donar a través de 2 òrgans col·legiats: - El Ple: 12 membres del TC. Resol la resta de recursos i qüestions d'inconstitucionalitat que es plantegen, o els conflictes de competències. Excepcionalment, el Ple pot autoritza a la Sala per resoldre recursos d'inconstitucionalitat, si s'ha d'aplicar doctrina consolidada; quan això es dóna, el Ple ha d'indicar quina doctrina ha d'aplicar.
- Les sales: cadascuna conformada per 6 membres. La sala 1a està presidida pel President del TC i la 2a sala està presidida pel Vicepresident del TC. Cada sala té 2 seccions, amb 3 magistrats a cada secció. Les seccions s'encarreguen de funcions de despatx ordinari d'activitats del TC i de l'admisió dels recursos d'empar (via de tutela dels drets fonamentals, quant s considera que aquests han sigut trencats). La ressolució del recurs d'empar la fa la sala. En ocasions, la secció pot dur a terme la ressolució si està autoritzada per la sala i s'hagi d'aplicar doctrina consolidada.
Funcions El TC té atribuïdes les següents funcions: - Control de constitucionalitat de les normes amb rang de llei. Hi ha dues variables: - • El recurs d'inconstitucionalitat és contra lleis i disposicions que tinguin rang legal i els pot interposar el President del Govern, el Defensor del Poble (s'encarrega de la tutela dels ciutadans davant del poder públic), 50 diputats, 50 senadors, i presidents i parlaments autonòmics.
• La qüestió inconstitucionalitat la planteja o interposa el jutge o magistrat de la jurisdicció ordinària quan ho està aplicant a un cas concret.
Tutela dels drets fonamentals. A través d'un recurs d'empar per vulneració dels articles 14-29 i 30.2. El recurs d'empar el pot interpretar qualsevol persona (física o jurídica), el Ministeri Fiscal i el Defensor del Poble.
Resol els conflictes competencials, que es donen quan hi ha diferents nivells territorials entre els òrgans públics. La interposició del recurs la fa el Govern respecte de l'òrgan que ha vulnerat la competència. El recurs també la poden presentar les entitats local quan s'ha vulnerat la seva autonomia local.
Les resolucions del TC Davant del TC es presenta un recurs que s'ha admetre. Si aquest s'admeti, el ponent (magistrat) s'encarrega d'elaborar la ponència (esborrany de sentència). Un cop aquesta està feta, es presenta davant del Ple o de la Sala, es discuteix i es fa una votació. Per ser favorable ha de ser per majoria simple. En cas que hi hagi empat, el vot del President és vot de qualitat. Les ressolucions poden ser: - Sentències: posen fi al procés judicial. Tenen un pronunciament sobre el fons de l'assumpte, és a dir, resol la qüestió principal que es plantejava.
- Interlocutòries ("autos"): posen fi al procés judicial però no entren a valorar el fons de l'assumpte, sinó que poden posar fi al procés certificat que s'ha desistit aquell recurs.
Les sentències del TC no es poden recórrer, però sí que hi ha un termini de 10 dies per sol·licitar l'aclariment de la sentència . Les ressolucions del TC vinculen els poders públics i els ciutadans, i tenen la capacitat d'establir la interpretació constitucional de les normes. Les sentències e publiquen íntegrament al BOE, igual que els vots particulars (poden ser individuals o col·lectius).
LES COMUNITATS AUTÒNOMES (CCAA) Les CCAA són i determinen l'autogovern de les regions i és un sistema per estructurar les institucions d'autogovern de nivell infraestatal.
El sistema institucional autonòmicés equivalent a les 17 CCAA, la diferència es dóna amb les ciutats autònomes, i això és perquè no tenen poder legislatiu diferenciar del poder executiu.
Parlaments autonòmics Òrgans d'una sola cambra, on hi ha una representació de tot el territori. Les lleis electorals autonòmiques són diferents per cada CCAA, tot i que tots els sistemes electorals han d'estar subjectes al sufragi universal. La circumscripció electoral electoral són les províncies, llevat de les comunitats uniprovincials, que estableixen agrupacions d'ens locals (Astúries i Múrcia).
Els parlamentaris s'escullen en directament per la ciutadania; a excepció de les ciutats autonòmiques, que no tenen parlamentaris, sinó regidors que s'escullen pel Ple de l'Ajuntament. Els parlamentaris deixen de ser-ho per: mort, fi de la legislatura o per sentència ferma (no és objecte de recurs), que pot donar-se a través de la inhabilitació o l'anul·lació de les eleccions judicialment.
Els parlamentaris són inviolables, la seva actuació en l'exercici de les seves funcions no és perseguible judicialment, i tampoc ho és quan expressa opinions ni quan voten exercint el seu càrrec. Tenen immunitat limitada i només poden ser detinguts en casos de delicte flagrant. Com a especialitat respecte els parlamentaris estatals, no és necessària cap autorització de la cambra per la seva detenció o per processarlos judicialment. Tenen aforament especial i només poden ser processats i jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de la comunitat autònoma. Excepcionalment, si l'origen és un delicte comès fora de la comunitat autònoma corresponent, el processament el fa el Tribunal Suprem.
L'estructura i funcionament dels parlaments autonòmics són similars a les del CdD. Les legislatures són de 4 anys. Hi ha un president (escollit per la Cambra per majoria absoluta), una mesa i una Junta de Portaveus.
Les funcions s'estableixen a través del Ple (totalitat dels diputats. En compliment de les funcions principals) i les Comissions, que tracten temes específics.
La funció principal és legislativa (fer lleis autonòmiques). També poden elaborar proposicions de llei i enviarles al CdD, i sol·licitar al govern que presenti un projecte de llei específic.
L'Estatut d'Autonomia es discuteix, s'elabora i s'aprova al parlament autonòmic. Després, s'envia com una proposició de llei orgànica a les Corts Generals i comença el procediment d'elaboració de llei orgànica.
El govern autonòmic Està compost per Consellers que tenen atribuïdes una sèrie de funcions de l'administració pública. L'elecció del President la fa el Parlament autonòmic seguint un procés d'investidura similar a la del govern estatal; la diferència està en que el rei no intervé en cap moment previ a la investidura, sinó que només participa en el nomenament final. Les consultes amb els representants dels grups polítics les fa el President/a del Parlament, qui també fa la proposta del candidat a President. La Constitució sí que imposa que el President del Govern autonòmic sigui un membre del Parlament autonòmic.
Un cop es presenta el candidat, aquest ha de presentar el seu programa polític al Ple i participen al debat totes les forces polítiques. En la primera votació es requereix majoria absoluta. Si aquesta es dóna, el candidat es nomena formalment pel Rei. Si no es dóna, es fa una segona votació, que ha de ser favorable per majoria simple. Si no es dóna, el candidat és rebutjat pel Parlament i es poden tornar a presentar nous candidats en un termini de, generalment, dos mesos. Si durant aquest temps no hi ha cap candidat amb suport majoritari, es dissol la cambra i es convoquen noves eleccions.
Hi ha una excepció: A Castella-la Manxa no es dissol la cambra, sinó que s'investeix el candidat del partit amb major nombre d'escons. A les ciutats autonòmiques passa el mateix, en cas que no es determini un president, és la primera persona de la llista més votada.
El mandat del president dura una legislatura i habitualment pot ser reelegit de manera il·limitada, a excepció de Castella-la Manxa, Extremadura i Múrcia, que està limitat a dos legislatures. El cessament del President es pot donar per: mort, renúncia, inhabilitació, incapacitació o pèrdua de la confiança del Parlament.
Representa la comunitat autònoma davant l'Estat, altres CCAA i en l'àmbit internacional. Si hi ha algun conveni internacional que ha de ser signat per les CCAA, es signa amb la representació del Govern. També convoca les eleccions al Parlament autonòmic i el dissol quan finalitza la legislatura o hi ha alguna causa addicional a la dissolució. Té potestat reglamentària i elabora decrets. El president autonòmic escull els membres del seu Govern.
El poder executiu de les CCAA està format per: Govern: està constituït per un president/a, vicepresident/a i consellers. El president, per ser-ho, ha hagut de ser prèviament parlamentari; la resta de membres poden no haver sigut parlamentaris anteriorment.
Els membres del. Govern tenen un règim jurídic especial, tenen immunitat parcial, no poden ser detinguts, però sí que poden ser processats, però al tenir aforament especial, el processament es realitza davant del Tribunal Superior de Justícia autonòmic.
L'administració pública autonòmica: composta de diversos departaments en funció de la matèria. El director de cadascun dels departaments és el conseller competent. Aquesta administració pot estar descentralitzada, és a dir, que hi hagi serveis específics a diverses àrees del territori.
Altres òrgans, institucions i organismes estatutaris Organismes estatutaris: Institucions públiques creades per l'Estatut d'autonomia corresponent. Són l'equivalent als òrgans constitucionals, és a dir, òrgans específics que no són administració pública creats per la Constitució. El defensor del poble (òrgan constitucional) a les CCAA es pot crear el seu equivalent com a òrgan estatutari (ex: en el cas de Catalunya és el Síndic de Greuges). El Consell d'Estat (òrgan constitucional) és un òrgan consultiu (assessorament tècnic), a Catalunya l'organisme estatutari corresponent és la Comissió Jurídica Assessora. El Tribunal de Comptes, com a òrgan estatutari seria la Sindicatura de Comptes.
L'organització territorial de l'Estat L'ESTAT I LES CCAA Territorialment, l'Estat està composat per: Estat Central, CCAA, províncies i municipis. Adicionalment, en l'àmbit local es poden crear diferents agrupacions de municipis que modifiquen aquesta organització territorial, per exemple, es poden constituir comarques, vegueries... Els òrgans locals fonamentals (municipi i província) tenen reconeguda l'autonomia per seguir els seus propis interessos i desenvolupar lliurement les seves funcions. Aquests òrgans locals, a diferència de l'Estat i les CCAA, no tenen capacitat legislativa, però sí que tenen capacitat reglamentària (només els municipis).
LES PROVÍNCIES, ELS MUNICIPIS I ALTRES ENTITATS LOCALS Els municipis estan governats per l'Ajuntament, que fa funcions tant de govern com d'administració ordinària.
Està format per un alcalde i regidors. Els alcaldes són escollits per regidors, i aquests són escollits pels ciutadans (eleccions democràtiques).
Les províncies són agrupacions de municipis, que també funciona com a divisió territorial a efectes del compliment d'obligacions de l'Estat, específicament aquesta funció es fa a través dels delegats de l'Estat (òrgan de l'administració de l'Estat que exerceix funcions d'aquest dins d'una província). Adicionalment, les províncies són un òrgan amb funcions administratives pròpies de la província. En aquest cas, això es fa a través de la Diputació Provincial. Les províncies tenen un President i Diputats provincials, escollits pels municipis. Les províncies són circumscripció electoral per les eleccions autonòmiques i per l'Estat.
ADMINISTRACIÓ TERRITORIAL I ADMINISTRACIÓ INSTRUMENTAL L'administració pública està formada per diferents òrgans i per personal professional que no són de tipus polític, sinó que són tècnics professionals i que serveixen als interessos generals, per tant, no tenen interessos propis. Està dirigida per òrgans de govern i s'encarrega de posar en pràctica les polítiques públiques, controlar que els subjectes privats, en la seva actuació, no vulnerin els interessos generals; prestar serveis a la ciutadania (educació, salut...).
Administració territorial: vinculada a un territori específic. Realitzen les funcions d'administració pública dins del seu àmbit geogràfic on tenen competències. Creades i garantides en la Constitució Administració instrumental: òrgans de l'administració pública que exerceixen funcions sense una vinculació territorial, sinó que exerceixen únicament funcions en qüestions en les quals estan especialitzats (especialitat tècnica). Només actuen en una matèria específica. Poden ser creades per les administracions territorials o pels governs. Tenen personalitat jurídica pròpia (separades de l'òrgan que les ha creat). Habitualment, actuen en plena independència en base als seus criteris tècnics. Ex: Banc d'Espanya, Consell de Seguretat Nuclear, Agència de protecció de dades...
...

Comprar Previsualizar