Historia Antiga (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Història Antiga
Profesor I.G.
Año del apunte 2014
Páginas 33
Fecha de subida 29/04/2015
Descargas 6
Subido por

Descripción

Apunts História Antiga UB 1r Historia de l'Art

Vista previa del texto

TEMA 1: Orient Próxim Geografía i recursos  Primera civilització= Pròxim Orient EL FINAL DE LA PREHISTÒRIA, PRINCIPALS AVENÇOS DEL V i IV MIL·LENNIS aC.
- irrigació.
- arada amb sementera.
- torn de terrissaire.
- roda.
- metal·lúrgia del coure i bronze.
LLENGÜES - Pobles de llengua aglutinant: sumeris.
- Pobles de llengua semita: originaris d’Aràbia, es poden dividir en troncs lingüístics: – zones nordorientals (accadis, babilonis, assiris).
– zones nordoccidentals (eblaïtes, amorreus, ugarítics, fenicis, hebreus,arameus).
– zones meridionals (nabateus, caldeus, àrabs).
- Pobles de llengües asiàniques: elamites, hurrites.
- Pobles de llengua indoeuropea: hittites, mittanis, medes, perses.
ESCRITURA CUNEÏFORME • Inventada a Uruk, c. 3500 aC.
• Fases: – Escriptura pictogràfica.
– Ideogrames.
– Fonogrames.
• S’escriu amb un punxósobre tauletes d’argila.
• Traduïda gràcies a la Roca deBehistun.
• Grotefend va desxifrar elsprimers signes a principisdel segle XIX.
El medi condiciona la vida, el nom de Mesopotàmia significa la terra entre 2 rius, el Tigris i l’Èufrates. Geogràficament tenim:  Al nord: la serralada del Kurdistan  A l’oest la serralada de Zagros  Al Sud: el Golf Pèrsic  A sud-est els deserts Aràbic i d’Àsia Que divideixen el territori en 3 zones 1. Alta Mesopotàmia, actual Síria. Zona muntanyosa plena d’afluents dels dos rius. Les ciutats més importants eren: Ninive i Assur 2. La Regió d’Acad on va formar-se l’Imperi Acadi. Les ciutats més importants eren: Acad, Sipar, Babilònia i Kish. Cal destacar que la ciutat d’Acad no surt als mapes ja que es creu que encara no ha estat descoberta.
3. Sumer. Zona molt fèrtil per l’agricultura. Les ciutats més importants eren: Uruk, Nipur, Lagash, Larsa, Ur, Eridu.
ÈUFRATES El riu Èufrates té una llargada de 2.800 Km. Neix a Anatòlia i travessa els monts orientals, entra a Síria i a Iraq desembocant al Golf Pèrsic. És un riu molt cabalós i va desenvolupar una agricultura molt productiva.
TIGRIS La seva llargada és de 1.950 Km. Més cabalós, irregular i ràpid al seu curs superior.
Cal destacar dos dades històriques, la primera és que malgrat actualment tots dos rius s’ajunten en un sol delta, això ha succeït al llarg del temps per que els al·luvions dipositats per ambdós rius ha modificat la línia de la costa al Golf Pèrsic fent que aquesta hagi retrocedit.
L’altre detall és que els cursos dels rius s’han modificat al llarg del temps sigui de manera artificial o natural, el que provoca que ens trobem ciutats perdudes en mig del desert i no entenem perquè però originàriament es trobaven situades al costat del riu. El fet que el riu canviï el seu curs pot provocar la ruïna d’una ciutat.
CLIMA Mesopotàmia era una zona de climes extrems, estius molt secs i calorosos i hiverns freds i humits. A la primavera arribava la crescuda dels rius que inundaven les terres circumdants i les enriquien per a l’agricultura. Els agricultors van fer canals amb dos objectius, controlar les crescudes i poder regar extensions més llunyanes per guanyar terreny al desert.
RECURSOS La zona és molt pobre de matèries primes, no tenen ni minerals ni metalls a destacar, tampoc pedra ni gaire fusta. Per aconseguir tots aquests productes que eren necessaris tenien que buscar-los fora, comerciant amb territoris més potents com el llevant mediterrani i ells exportaven productes manufacturats.
POBLES Els habitants de la zona tenien principalment dos característiques pròpies: Una gran varietat etnolingüística i condensació geogràfica sobretot en les zones del centre i sud ja que l’agricultura era més rica mentre que al nord per les muntanyes era més propicia la ramaderia i la vida transhumant.
Varietat etnolingüística: 1. Llengua Semita. Originaris d’Aràbia. A la zona més oriental trobem els Amorreus, els Fenicis, el Ugaritics, els Hebreus i els Arameus. A la zona oriental els Acadis, els Babilònics i els Assiris.
2. Llengua Indoeuropea. Hitites, Elamites, Irans, Hurrites (que eren barreja de dos cultures diferents).
3. Llengua Aglutinant. Els Sumers .
D’altres pobles com els Casites que van barrejar-se amb els Hurrites ja en el segle XVI aC no en sabem res de la seva cultura prèvia ja que la seva adaptació a les noves llengües i tradicions fa que s’aculturitzin perdent les seves originaries.
ESCRIPTURA CUNEIFORME A les excavacions s’han trobat milers i milers de taules d’argila. L’escriptura cuneïforme va ser inventada a Uruk cap al 3500 aC, possiblement per la necessitat de classificació dels productes. Al segle XIX va poder-se traduir gràcies a la Roca de Behistun en la que hi ha un mateix text de Dario I en Elamita i Babilònic que és una forma tardana de l’Acadi.
S’escrivia amb un punxó en forma de cunya, d’aquí li ve el nom, sobre taules d’argila que posteriorment es coïen.
A l’inici era d’escriptura pictogràfica, un dibuix d’un cap significava cap, un dibuix d’una ovella era una ovella, però això delimitava ja que hi havia conceptes més abstractes que no podien ser dibuixats per aquest motiu es va passar als ideogrames, combinacions de signes pictogràfics que podien explicar aquests conceptes i finalment va acabar en fonogrames, imatges que corresponien a un so i així és podia escriure de qualsevol tema. Hi ha entre 400 i 1000 signes i és fa servir fins al primer mil·lenni compartida per molts pobles diferents amb llengües diferents com l’Acadi o l’Arameu. La Roca de Behistun va ajudar a poder coneixer millor totes les llengües d’escriptura cuneïforme.
Al principi i fins aproximadament el 2700 aC totes les taules eren de caràcter administratiu, a partir d’aquell moment hi ha molta més varietat, religioses, històriques, encara que breus i simples. A partir del 2450 aC ja són molt més detallades i extenses.
LA DINÀMICA ENTRE NOMADES Y SEDENTARIS A les comunitats nòmades, el centre de poder era la tribu, mentre que als assentaments sedentaris era el palau.
La relació entre ells era ambigua i d’una certa desconfiança mútua, els nòmades solien establirse temporalment a les proximitats dels sedentaris per intercanviar productes ja que ells al ser ramaders disposaven de llet, carn i altres productes relacionats mentre que els sedentaris els oferien cereals i productes manufacturats, la influència era reciproca.
No és cert el tipisme de que els nòmades fossin agressius i ells tenien por de que els sedentaris els convertissin en mercenaris mentre que els sedentaris tenien por dels nòmades ja que al ser lliures eren difícils de controlar.
TEMA 2: Període Protodinàstic    PROTODINÀSTIC I (2900-2750 a.C)  Crisi aguda de la cultura d’Uruk PROTODINÀSTIC II (2750-2600 a.C.)  Recuperació sota un nou equilibri territorial: Les ciutats-regne sumèries.
PROTODINÀSTIC III (2600-2350 a.C.)  Època d’esplendor de les ciutats-regne sumèries.
El concepte “ ciutat-estat sumerià” s’ha de matissar: a) són regnes b) es documenten noms numeris i accacis (poblacions semites del desert).
Estaven també sempre en conflicte permanent Els terrenys d’aiguamolls i els desviaments dels canals de les fronteres provocaven enfrontaments armats.
Complicada lluita per l’hegemonia.
Ciutats principals  Uruk, Ur, Umma, Lagash, Kish Es produí un fort contrast entre els camperols i els exvots localitzats als temples o les joies de les tombes reials, que indiquen classes molt riques.
Una societat molt desigual, paral·lela a la recuperació comercial d’una crisi.
La vida diària esdevingué dura (es planeja la misèria d’àmplies capes socials).
El trencament dels clans i l’aparició de famílies nuclears portà un nou problema: la mort del cap de família deixava vídua i orfes.
Aparegué la primera legislació que intentava pal·liar aquest problema: el rei haurà d’esser també el protector dels desvalguts.
Els Reis Sumeris en determinats dies presidien els cerimonials principals.
En Ur, el primer día de l’any comportava la hierogàmia, unió ritual del rei i la gran sacerdotessa al temple, acte que recordava ka unió primigènia dels déus, garantia fertilitat de camps i persones.
El rei també era el cap de l’exèrcit. Les guerres esdevenien moments crucials pel monarca: podia sortir-ne reforçat o debilitat (mort).
Els reis mes poderosos aspiraven a exercir l’hegemonia: fer d’àrbitre influents dels altres reis.
El rei hegemònic era reconegut pel prestigiós reu Enlil, en la ciutat santa de Nippur, en el centre del país Sumeri.
Es significava la titulatura reial: el rei d’Urik conservava el títol d’en (senyor en sumeri).
Les ciutats com Lagas o Umma tenien un ensi (vicari de l’en).
Kis va apostar pel títol de lugal (lu= home+ gal= gran), el que viu en un égal (é=casa+ gal=gran).
Ur va copiar de Kis el terme lugal, com a reacció meridional de la decadència d’Uruk.
APARICIÓ DE L’ESTAT AL PRÒXIM ORIENT ASIÀTIC • Té lloc a la Baixa Mesopotàmia en el IV mil·lenni aC, a finals del Calcolític.
• Uruk és la ciutat líder (3500-3000 aC).
• Augment de la població.
• Especialització dels oficis i aparició de jerarquies socials.
• L’origen de la ciutat és l’origen de l’Estat.
• Origen de la ciutat i de l’Estat vinculat al temple: el en (sacerdot-rei).
• Aparició de relacions complexes entre les ciutats/aldees i entre ciutats/ciutats.
• Invenció de l’escriptura.
• Demanda de productes no alimienticis a una ampla perifèria.
• Crisi del sistema Uruk en 3000-2900 aC.
L’EDAT DEL BRONCE ANTIC És una època que a Mesopotàmia abasta gairebé mil anys (3000-2000 aC). A banda de la crisi del sistema d’Uruk, inclou el Protodinàstic sumeri, l’Imperi accadi i el període neosumeri. En ella es consolida l’estat i es succeeixen els primers imperis.
EL PROTODINÀSTIC SUMERI • El panorama polític de la Baixa Mesopotàmia entre 2900 i 2350 aC. es caracteritza per la coexistència molts regnes sumeris independents, cadascú amb una ciutat.
• Els sumeris eren l’element demogràfic principal, però no l’únic.
• Ignorem el seu origen, potser arribaren des del Càucas o des d’alguna regió del mar Caspi a inicis del IV mil·lenni aC., ja estaven en l’època Uruk.
• No eren semites ni indoeuropeus; pertanyien al conjunt de pobles caucàsics d’estirp asiànica. La seva llengua era aglutinant.
LA MONARQUIA SUMÈRIA La societat, dividida en classes, no canvià gaire en relació a l’època Uruk, però cada estat apareix governat ara per un rei local. Apareix el Palau, que subordina el Temple. Ambdós controlen la societat i la producció. Augmenten els conflictes armats entre les diverses ciutats i apareix una primera professionalització de la guerra.
Segons la ciutat el rei tenia un títol o altre 1) en: “senyor o sacerdot”, era la més antiga i la guardava Uruk. Apareix la literatura sobre Gilgamesh, el mític rei d’Uruk que és l’heroi sumeri per excel·lència.
2) ensi: “virrei del senyor”, malgrat el nom era ara també un rei independent, (ex. Umma, Lagash…).
3) lugal: “home gran”, rei guerrer que viu en un egal “casa gran = palau”, amb aspiracions a l’arbitratge sobre altres ciutats. Títol innovador inventat a la septentrional Kish, ciutat potent sobre 2700 aC.; després copiat a la meridional Ur, que pren el relleu al voltant de 2600 aC amb la I Dinastia d’Ur.
Alguna ciutat, com Nippur, al centre del país, no tenia rei. Era el santuari de tot Sumer, enllà era reconegut el rei més important del moment.
• El rei dedicava el dia a supervisar l’administració, periòdicament a presidir actes religiosos i excepcionalment a guerrejar.
• A la fi, Lugalzagesi (2342-2318 aC) des d’Umma fundà el primer gran estat de la Baixa Mesopotàmia: s’apoderà d’Uruk, Ur i Lagash.
ELS ACCADIS • Eren un poble de parla semita.
• Havien penetrat a la Baixa Mesopotàmia d’antic i eren més nombrosos al nord de Sumer.
• Assimilaren ràpidament la cultura sumèria.
• Aprofitaren la rivalitat existent entre les diverses ciutats-estat sumèries per ascendir i ocupar alts càrrecs a l’administració.
SARGON I (2333-2279 aC) • Un accadi d’orígens llegendaris (abocat en un cistell a l’Èufrates) usurpà la corona de la seva ciutat, Kish. Més endavant derrotà Lugalzagesi.
• Conquerí un imperi que comprenia tota Mesopotàmia.
• Fundà Accad (o Agadé): ciutat de nova planta encara no trobada.
• L’Imperi accadi arribà al màxim apogeu amb Naram-Sin (2254-2218 aC.), nét de Sargon), i durà fins al 2154 aC.
EL PERÍODE NEOSUMERI • La derrota dels gutteus té lloc el 2120 aC., el seu domini va ésser breu.
• Les ciutats sumerio-accàdies recuperen la seva independència i la cultura sumèria va viure un “renaixement”.
• Contemporanis del gutteus són alguns reis independents, el més destacable és Gudea de Lagash (2141-2122 aC), que crea una nova ideologia del poder.
• A la fi Ur-Namu d’Ur (2111-2095 aC): es proclamà rei de Sumer i d’Accad i funda la III Dinastia d’Ur, que reunifica de nou el país en un segon imperi una mica menor en extensió que l’accadi, però més organitzat.
• Esplendor de la ciutat d’Ur: apareix la primera ziggurat mesopotàmica.
• Shulgi (2095-2047 aC), fill d’Ur-Namu: promulga un dels més antics codis legals mesopotàmics.
• Al voltant de 2004 aC arriba a la seva fi l’Imperi de la III Dinastia d’Ur III, per descomposició interna, i pels atacs d’amorites (nòmades de l’estepa síria) i elamites (habitants de la zona urbana del sud-est d’Iran).
• Els amorites, pastors amb forta tradició tribal, s’instal·len com a conqueridors en diverses ciutats mesopotàmiques.
ART DEL PERÍODE NEOSUMERI: GUDEA DE LAGASH, c. 2140-2120 aC: SOCIETAT SUMERIO-ACCÀDIA: LLIURES: rei i família, nobles, sacerdots, funcionaris i treballadors qualificats en general.
SEMILLIURES: persones que han d’acudir voluntàriament a la crida de la monarquia en virtut de diversos llaços de dependència.
ESCLAUS: es divideix al seu torn en dos subgrups: esclaus per disposició judicial, per haver-se venut personalment o per la seva família quan eren nens; presoners de guerra.
L’EDAT DEL BRONCE MITJÀ És una època que a Mesopotàmia abasta quatre-cents cinquanta anys (2000-1550 aC).
Políticament inclou dos períodes definits: els regnes amorites (2000-1750 aC) i l’Imperi Babiloni Antic (1750-1595 aC).
ELS REGNES AMORITES • Poble semita provinent de les estepes síries, a l’oest de Mesopotàmia.
• El sumeri es converteix en una llengua morta només emprada pels escribes, l’accadi esdevé la llengua internacional; gradualment la població parla noves llegües de base més o menys amorita, com el babiloni o l’assiri.
• Un amorita, Sumu-abum (1894-1881 aC), inaugura la Dinastia I de Babilònia, en principi un petit estat en l’Èufrates.
• Hi ha regnes amorrites a Isin, Larsa, Kish, Assur, Mari i Babilònia, entre d’altres. Primer el més important és el d’Isin, a la fi el de Larsa.
EL REGNE ASSIRI ANTIC • Assíria rep el nom de la seva ciutat més important en aquell moment: Assur, en el Tigris.
• El poble assiri era una barreja de components asiànics i amorites (semites).
• En 1813 aC, Shamshi-Adad I (1813-1781 aC) fundà el Regne Antic Assiri, potent però efímer.
EXTENSIÓ DE L’IMPERI PALEOBABILONI D’HAMMURABI, c. 1750 aC.: HAMMURABI (1792-1750 aC.) • Convertí Babilònia en el regne més important de tota Mesopotàmia.
• El seu regnat es pot dividir en 3 etapes ben diferenciades: – Diplomàtica (uns 10 anys): entaula relacions de col·laboració i amistat amb els reis d’Assur, Larsa i Mari.
– Reformes internes (uns 20 anys): reformes en l'àmbit religiós, militar i econòmic (sistema de canalització).
– Etapa bèl·lica: es trenca l'equilibri anterior i es produeix un enfrontament i annexió de les potències veïnes: Larsa (1763), Mari (1759), Eshnunna (1756) i Assur (1753).
SOCIETAT MESOPOTÀMICA EN TEMPS D’HAMMURABI Classes socials: – awilu: (lliures) amb drets. Inclou mandataris privilegiats i també petits camperols propietaris – mushkenu: (mesquins) depenents o semilliures (esclaus alliberats, pastors, pescadors, arrendataris).
– wardu: (esclaus): propietat de l'Estat, dels temples o de particulars; duien un signe distintiu en la pell o en el pèl.
ECONOMIA I COMERÇ EN EL BRONZE MITJÀ • Basada en l'agricultura, les manufactures i el comerç.
• La reconstrucció dels canals frenà l’empobriment de la classe camperola.
• Esgotament gradual de les terres de la Baixa Mesopotàmia i trasllat dels nuclis importants al centre (Babilònia) i nord (Assur).
• El comerç està regulat per la reialesa, però també hi ha mercaders particulars i companyies de negocis: els comerciats assiris anaven al cor d’Anatòlia (actual Turquia) a proveir-se de metalls canviats per estany i teles.
ADMINISTRACIÓ D’HAMMURABI • Hammurabi substitueix els prínceps locals per governadors.
• Mesopotàmia es divideix en districtes o províncies.
• Tota l’administració depèn del rei, el poder del qual és total.
• Funcionaris i militars són retribuïts per l’Estat amb racions en espècie.
EL CODI D’HAMMURABI • És un monòlit (2,25 m) decorat amb les figures del déu Shamash (déu de la justícia) i d’Hammurabi.
• El text està dividit en tres seccions: pròleg, articulat legal (282 articles) i epíleg.
• El pròleg i l’epíleg són textos polítics.
• Legisla temes relacionats amb: bruixeria, propietat, família, lesions corporals, honoraris d'algunes professions, contractes i càstig als esclaus.
• Barreja la tradició sumèria (multes) amb l’amorita (llei del talió).
RELIGIÓ BABILÒNIA • El principal déu és el babiloni Marduk, però es mantenen influències sumèries i accàdies, car el poble segueix adorant als déus tradicionals.
• Els déus són antropomorfs i tenen comportaments humans.
• Marduk té el paper central en el Enuma elish (Poema de la Creació).
• Existeixen molts temples: el més cèlebre és el de Marduk a Babilònia, al costat de la seva ziggurat (de nom Etemenanki, cada ziggurat tenia un nom propi).
• També hi existeix gran personal especialitzat en els rituals quotidians.
TEMA 3: EGIPTE PANORAMA GENERAL Les primeres civilitzacions es desenvolupen gairebé com a illes amb pocs contactes entreelles: la mesopotàmica al voltant dels rius Èufrates i Tigris, l’egípcia en el Nil. Resta una tercera, de vida més breu (c. 2600-1700 aC.), en la vall del riu Indo (actual Pakistan), però gairebé no disposem de fonts escrites de la mateixa.
La contemporaneïtat entre Mesopotàmia i Egipte en els orígens és la següent:  Final del Calcolític a Mesopotàmia (fase Uruk) Predinàstic Tardà i Pretinita a Egipte.
 Bronze Antic M. (Predinàstic sumeri, Imperi accadi, neosumeri) Dinasties tinites, Imperi Antic i Primer Període Intermedi a Egipte.
 Bronze Mitjà M. (Regnes amorites, Imperi Paleobabiloni)  Imperi Mitjà, Segon Període Intermedi a Egipte.
EL FINAL DE LA PREHISTÒRIA A EGIPTE La civilització a Egipte comença una mica més tard que a Mesopotàmia, no obstant Egipte assoleix les característiques d’un Estat unificat molt aviat, c. 3065 aC, possiblement el primer estat unificat de la història. Les transformacions anteriors es resumeixen en: PREDINÀSTIC ANTIC: • Coure nadiu treballat mitjançant martellejat.
• Ceràmica feta a mà de vora negra.
• Cases de tovots.
• Formació de protociutats al Baix Egipte.
PREDINÀSTIC MITJÀ: • Aparició de la barrina de sílex que permet buidar pedres.
• Ceràmica feta a mà artísticament decorada a l’Alt Egipte.
• Agricultura basada en irrigació natural mitjançant les crescudes del riu.
• Primeres armes: caps de maça de pedra polida i arcs.
PREDINÀSTIC TARDÀ: • Increment dels excedents agrícoles: divisió del treball i estratificació de la societat.
• Increment de la població.
• Formació dels nomos, districtes regits per una capital.
• Els nomos s’agrupen en confederacions.
EGIPTE S’ORGANITZA DES DE LA PREHISTÒRIA COM UN PAÍS DUAL: L’ORIGEN DE L’ESTAT FARAÒNIC En el segle III aC. El sacerdot egipci Manetó va redactar en grec una obra que ordenava la història de l’Antic Egipte en 30 dinasties. avui sabem, però, de l’existència d’uns reis incipients anteriors, mal coneguts, que formen la “Dinastia 0”, període en que es va produir la unificació d’Egipte.
• • • • • En la mitologia egípcia primer regnava el déu Osiris, però fou mort pel déu Seth (el caos). Horus (el déu falcó), fill d’Osiris, restablí l’ordre universal.
El rei d’Egipte (faraó) era la reencarnació d’Horus en la terra, aquell que controlava el Nil i era responsable de la societat.
El faraó té punts en comú amb la idea antropològica del cabdill-fetitxe, comú a l’Àfrica nordoriental i totalment aliena a la concepció asiàtica.
La ciutat d’Hieracòmpolis en l’Alt Egipte venerava a Horus, sembla que enllà sortiren els cabdills que unificaren primer l’Alt Egipte i després tot el país.
• La tomba 100 d’Hieracòmpolis (c. 3300-3200 aC.) segurament pertanyia a un d’aquests cabdills. Les pintures de les seves parets són de les més antigues d’Egipte i, en la seva simplicitat, ja contenen l’essència de la representació del poder faraònic.
PINTURES DE LA TOMBA 100 D’HIERACÒMPOLIS: • Aprofitant la tradició de pintar els egipcis desenvoluparan el seu propi sistema d’escriptura (el jeroglífic), sobre suports i principis aliens a la tradició mesopotàmica, com a resposta a la comú necessitat de registrar grans quantitats d’excedents d’aliments i altres matèries. 3150 a.C.
• El terme faraó és bíblic, en realitat es deia Senyor de l’Alt i el Baix Egipte, títol que recordava la unió en la seva persona de les dues corones: la blanca del sud i la roja del nord.
• En un principi el faraó era representat dues vegades, cadascuna amb una corona, com el la paleta de Narmer, tal vegada el primer faraó d’Egipte.
LES PALETES DECORADES: • Les paletes d’esquist decorades desapareixen en el període tinita.
• En les paletes apareix el serej: espècie d’estendard que representa la façana de tovots del palau reial i sobre el qual s’inscriu el nom d’Horus del rei.
• El rei Escorpí, representat en una maça votiva sense serej, no pot considerarse tècnicament com el primer rei.
EL PERÍODE TINITA: • Es tracta d’un llarg període, mal conegut, format per dues dinasties: Dinastia I (30652890 aC) i Dinastia II (2890-2686 aC). La capital era compartida entre Tinis i Memfis, però acabà per predominar la segona ciutat.
• Els faraons d'aquestes dinasties també compten amb dues tombes a Abido, prop de Tinis (Alt Egipte) i a Saqqara, prop de Memfis (Baix Egipte).
• Els tractats de medicina, la momificació, la primera burocràcia, així com les primeres grans construccions funeràries en toves són creacions del període tinita. Al final del període s’inventa també l’escultura en pedra.
SOCIETAT I ORGANITZACIÓ TINITES: • L’ Administració central era dual: hi havia com dos grans “ministeris”: la Casa Blanca del sud i la Casa Vermella del nord.
• El cap de tota l’administració era el canceller.
• El país ja apareix dividit en circumscripcions anomenades sepat (en grec • nomos). L’administració provincial corria a càrrec del nomarca.
• No existia un exèrcit permanent pròpiament dit. L’armament era variat: arcs, maces, espases, ganivets, llances. Les campanyes militars eren de fet expedicions de treballadors armats per proveir el país de pedres rares i metalls del Sinaí.
• L’economia era agrícola i ramadera, condicionada per les crescudes del Nil.
• Es conreava: ordi, blat, civada, mill, all, ceba i llentia. La dieta es completa amb carn, peix del Nil i fruites.
• Tots els oficis i indústries artesanals de l’època experimenten una millora.
• Es coneixen els cultes de Ptah, Horus, Set, Min... en la Dinastia II apareix el culte de Re, elaborat pel clergat d’Heliòpolis.
L’IMPERI ANTIC: DINASTIA III: • • • • • Egipte traspassa les seves fronteres naturals per a abastir-se de matèries primeres, no es pot parlar d'un Imperi territorial. Les transformacions són internes.
Amb el faraó Djoser (2668-2649 aC) té un auge del culte de Re (Sol) i del clergat d’Heliòpolis: el culte de Re s’associa al culte real.
La suprema divinitat solar es divideix en 3 aspectes o persones, encara que sense perdre la seva identitat unitària: Jepri (Sol del matí), Re: (Sol del migdia) i Atum (o Aton) (Sol del capvespre).
Imhotep, visir i arquitecte del rei Djoser, és l’artífex del recinte funerari de Djoser. A més de metge i escriptor; en la Baixa Època se li considera déu de la medicina i fill de Ptah.
DINASTIA IV: • El faraó Snofru impulsa el pas de la piràmide esglaonada a la piràmide perfecta amb els seus experiments a Meidum (93 m); la Piràmide romboïdal (97 m) i la Piràmide Roja de Dashur (104 m).
• Després Kheops assoleix la piràmide perfecta a Guizeh (143 m).
• En aquell moment el monarca és la pròpia encarnació de Re, amb qui s’identifica en vida, però també és el fill de Re.
• La divinitat del faraó arriba a el seu moment culminant durant el regnat de Kefren, moment en que es basteix la Gran Esfinx.
• Micerí representa la continuïtat, però la seva mort prematura condicionà una reducció notable del volum de la seva piràmide. No per això el país estaba esgotat ni en crisi.
DINASTIES V i VI: • Durant aquestes dinasties els nobles cada cop tenen més poder: acumulen títols, honors, riqueses i càrrecs en el culte i en el govern. Els nobles transmeten aquests privilegis als seus descendents.
• Una mostra són los rics relleus de l’interior de la Mastaba de Ti, un alt • funcionari.
• El poder reial disminueix enfront del clergat i la noblesa cortesana, de carácter hereditari. Les piràmides esdevenen petites.
• S’incrementa la pressió fiscal sobre els sectors productius egipcis _ aquests s’acaben arruïnant i es produeix el col·lapse econòmic de l’Estat.
• Això porta al ressorgiment dels nomos: els nomarques organitzen la seva residència com una petita cort.
SOCIETAT I ORGANITZACIÓ DURANT L’IMPERI ANTIC: • El Visir:és el càrrec més important; dirigeix el govern i l'administració, és jutge suprem i president de la cort de justícia.
• L’administració està molt especialitzada i dividida en diversos serveis.
• Existència de la propietat privada: grans i petits propietaris de terres. Però la corona és la gran propietària, en especial en les dinasties III i IV.
• A partir de la Dinastia V la monarquia comença a transmetre el dret sobre aquestes propietats.
• Estrats superiors: alts dignataris de l’Estat, rics comerciants, propietaris de tallers i terres, i armadors.
• Classe mitjana: funcionaris i obrers especialitzats, professionals lliures (com mèdics o arquitectes).
• Estrats inferiors: petits propietaris agrícoles i peons agrícoles que treballen per contracte. Són el grup majoritari.
• Esclaus: no existeixen esclaus pròpiament dits, sinó presoners de guerra que són obligats a realitzar treballs forçats per a l’Estat.
EL PRIMER PERÍODE INTERMEDI: • Finalment s’arribà a la dissolució del poder central. El text Lamentacions d’Ipuur: descriu la revolta que provoca la caiguda de la monarquia menfita.
• Més que objectius revolucionaris sembla que hi ha una simple fallida de l’Estat, que porta la fam al país.
• Durant aquest període es succeeixen diverses dinasties en paral·lel: primer la capital es trasllada a Heracleòpolis, però després sorgeix una dinastía paral·lela en Tebes: el país s’ha fragmentat i s’aboca a la guerra civil.
• En aquesta època s'escriuen obres cabdals de la literatura egípcia: L’Oasita eloqüent i els Ensenyaments per al rei Merikaré (literatura política). També els Textos dels Sarcòfags (literatura religiosa, que deriva dels Textos de les Piràmides i que donarà lloc al Llibre dels Morts).
• c. 2133, el nomarca de Tebes, Mentuhotep I, es rebel·la i es proclama independent (funda la Dinastia XI). c. 2040, Heracleòpolis és conquistada per Mentuhotep II.
• Mentuhotep I redueix el volum de la piràmide per una nova concepció a favor del temple funerari, serà el model que més de sis segles després seguirà la reina Hatshepsut (Imperi Nou, Dinastia XVIII).
EGIPTE DURANT L’IMPERI MITJÀ: • La segona part de la Dinastia XI (2040-1991 aC.) i la Dinastia XII (1991-1786 aC.) formen l’Imperi Mitjà, el moment del classicisme cultural egipci.
• Pràcticament no es produeixen innovacions en les estructures socials o • administratives.
• Amb la Dinastia XII es recupera l’activitat de la corona: Canal a El Faium i Impuls al sector artesanal amb la recuperació de les piràmides.
• Gran ascens dels déus de Tebes: Amon, Mut i Jonsu.
• Política hereva de la revolució social del Primer Període Intermedi: els reis de la Dinastia XII intenten dur a terme un programa polític destinat a instal·lar a Egipte el regne de Maat, deessa de la justícia i de l’equilibri còsmic.
• Egipte exerceix un cert control polític i militar a l’est (sud de Palestina i Sinaí) i sud (en Núbia, avui el nord de Sudan), especialment amb Sesostris III.
TEMA 4: EGIPTE I EL PROXIM ORIENT ASIATIC FINS A FINALS DE L’EDAT DEL BRONZE L’EDAT DEL BRONZE RECENT • Abasta els segles XVI a XIII aC.
• És un moment d'equilibri entre les diferents potències del Mediterrani Oriental: – Anatòlia: formació de la civilització hittita, a la fi un imperi.
– Formació de l’Imperi de Mitanni en l’Alta Mesopotàmia i Síria.
– Mesopotàmia: dinastia cassita en Babilònia i regne mitjà assiri.
– El món de llevant (Ugarit, Amurru i Canaan) apareix dividit i amb un buit de poder que provocarà enfrontaments i imperialismes de les grans potències: egipcis, mitannis i hittites.
– Imperi Nou egipci (de fet té una cronologia pròpia, de mitjans del segle XVI a finals del segle XI aC).
– Fase final de la civilització minoica a Creta i desenvolupament de la civilització micènica a l’Egeu.
ANATÒLIA I ELS HITTITES • Origen indoeuropeu.
• Tres etapes històriques: – Regne Antic (s. XVII-XV).
– Regne Mitjà (s. XV-XIV).
– Imperi Hittita (s. XIV-XIII).
• Formació a Àsia Menor dels hittites entre mitjans del III i inicis del II mil·lenni, juntament amb altres pobles indoeuropeus (luvites i palaítes).
• Expansió del Regne Antic (1650-1590 aC) gràcies a monarques com Hattusil I i Mursil I.
• En 1595 aC. una expedició militar de Mursil I arriba fins a Babilònia i posa fi a la dinastia descendent d’Hammurabi. En la seva retirada els cassites es fan amb el poder de Babilònia.
L’IMPERI DE MITANNI: • Rapida dissolució del Regne Antic Hittita, el buit de poder és ocupat pels Hurri-Mitanni, producte de la fusió de dos pobles: – Hurrites: gents asiàniques assentades a l’Alta Mesopotàmia.
– Conqueridors mittanis: indoeuropeus de llengua propera al sànscrit.
• Els mitànnis revolucionen la guerra en introduir la roda radiada i el carro lleuger i la ideologia dels Maryannu (del sànscrit màrya “jove, guerrer”): guerrers dels carros mitannis.
• Les novetats els permet conquerir Assíria (est), la costa síria (oest) i les fonts de l’Eufrates i el Tigris (nord).
• Wasuganni era la seva capital, una ciutat a peu de muntanya.
• L’imperi es basava en una xarxa de vassallatges.
• Període d’esplendor al segle XV aC. En el segle XIV entren en crisi i divisió política en dos regnes, més febles. A la fi són conquerits a principis del segle XIII aC. pels hittites (oest) i assiris (est).
L’IMPERI NOU EGIPCI • El formen les dinasties XVIII (1552-1305 aC), XIX (1305-1186 aC) i XX (1186-1069 aC).
• Signifiquen un nou centralisme i un fort poder dels faraons.
• El territori egipci s’expandeix i ocupa Palestina i Síria meridional. En Núbia (Sudan) s’arribarà com mai a la 5à cascada.
EGIPTE. LA DINASTIA XVIII • La capital del regne és Tebes.
• És potencia el culte d’Amon, déu de Tebes.
• Ahmosis, germà de Kamosis primer faraó de la dinastia. Ahmosis persegueix els hickses a Palestina, neix l’Imperi.
• Amb l’Imperi Nou es crea una capa social egípcia benestant i cortesana.
• Destaca la reina Hatshepsut (1490-1468 aC), que assoleix la doble corona. Masculinitza el seu protocol; es fa representar com un home, fins i tot amb barba postissa. Envia una expedició comercial a Punt (Somàlia) (representada en el temple de Deir el-Bahari).
• Després Tutmosis III (1468-1438 aC) és el forjador de l'imperi asiàtic d'Egipte. Duu a terme fins a 17 campanyes que li enfronten amb l'Imperi de Mitanni i amb els seus regnes aliats.
Porta la frontera fins a l’Eufrates siri.
• Amenhotep II (també es pot dir Amenofis II) (1438-1412 aC) forja l’aliança amb Mitanni, que aporta pau i estabilitat en el Pròxim Orient durant prop de 75 anys. Egipte reconeix una sortida al Mediterrani de Mitanni.
• Amenhotep III (1402-1364 aC) hereta un món en calma. Crea el sincretisme d’Amon-Ra i impulsa la construcció de temples.
• Amenhotep IV (1364-1347 aC) va més enllà que el seu pare i proclama que el déu solar Aton és font de tota vida. Neix un monoteisme: el faró es converteiX en el profeta de la nova fe i passa a dir-se Akhenaton. Amenhotep IV trenca les seves relacions amb el clergat d’Amon, abandona Tebes i funda una nova capital: Akhetaton “L’horitzó d’Aton” (actual Tell-Amarna).
• Les seves reformes no tenen una veritable implantació social. Només un grup cortesà a Amarna és seguidor, a la mort del faraó s’abandonaren la ciutat i el culte.
• El període d’Amarna és de gran creativitat artística: • L’hereu de Akhenaton fou un nen de 9 anys, Tuthankhaton. Els sacerdots el convencen per tornar a l’ortodoxia d’Amon i passa a dir-se Tuthankhamon.
Mort als 18 anys, avui és conegut gràcies a la seva tomba intacta.
L’IMPERI NOU HITTITA • Contemporani d’Akhenaton és Suppiluliuma I (1380-1346 aC). Hereu d’un regne amb problemes de seguretat, el converteix en l'Imperi hittita, la primera potència d'Orient durant molts anys.
• Pacifica gairebé tota Anatòlia, però mai venç totalment als gasgas (en el nord).
• Destrueix l’Imperi de Mitanni, però amb això afavoreix l’expansió d’un altre imperi, l’assiri.
• Afebleix l’Imperi egipci a Àsia.
• La calma que regnava en el seu imperi no era real: a la seva mort esclaten diverses rebel·lions per tot arreu.
• Més tard Hattusil III (1275-1250 aC) signa un tractat de pau i aliança amb Ramsès II (1270/1268 aC).Impulsà les construccions en la capital i del santuari nacional hittita de Yäkilizäya.
• En aquesta època els hittites es converteixen en una societat palacial amb: alts dignataris, súbdits lliures (comerciants, artesans i camperols) i els no lliures (esclaus i deportats) • El rei era senyor de tots els poders de l'Estat; és summe sacerdot, cap militar i jutge principal.
Títols: meu Sol, Gran Rei i Labarna.
• Panku: era el consell assessor durant el Regne Antic, a la fi cortesà.
EGIPTE. LES DINASTIES XIX i XX • Horemheb, un militar, és el darrer representant de la Dinastia XVIII. Quan mor sense fills deixa el poder a un company d’armes: Ramsès I, que inicia la Dinastia XIX.
• La nova família reial era originària del Delta oriental, la ciutat de Tanis, en el Delta, va arribar a compartir la capitalitat amb Tebes.
• Seti I, fill de Ramsès I obté algunes victòries militars.
• El faraó més cèlebre és Ramsès II (1289-1224 aC). Al principi del seu regnat s’enfrontà al rei hittita Muwatalli pel control de Síria. La gran batalla va tenir lloc a Qadesh (c. 1284): cada potència proclamà la seva victòria.
• Vers 1270 hittites i egipcis signen un tractat de no agressió. Es conserven còpies d’aquest tractat en accadi a Egipte i Hatti. El Pròxim Orient viu un segon període d’equilibri internacional.
• Ramsès II es dedica a monumentalitzar Egipte (Abu Simbel, Ramesseum, Sala Hipòstila de Karnak, en base a la tradició i per demostrar el seu poder. Però no es renova l’administració i Egipte es mostra un gran estat poc renovat.
• A Ramsès II el succeeix Mineptah (1224-1204 aC). La situació internacional és més difícil: sufoca una revolta a Palestina i venç una coalició de pobles que ataquen Egipte des de Líbia (primera invasió dels Pobles del Mar).
• La debilitat política d’Egipte porta a un canvi de dinastia, la XX, inaugurada per un militar que pren el nom de Ramsès: Ramsès III (1184-1153 aC). Al poc de pujar al poder té que rebutjar una seriosa invasió que cercava entrar en Egipte pel Delta Oriental (segona invasió dels Pobles del Mar). Egipte es salva de majors danys, però va perdre totalment el seus dominis asiàtics. La victòria de Ramsès III es plasma en el temple de Medinet Habu.
• La resta de faraons de la dinastia prenen invariablement el nom de Ramsès (des del IV al XI) i tenen regnats molt breus. Lentament Egipte també perd el control de la seva influència en Sudan.
LA FI DE L’EDAT DEL BRONZE AL PRÒXIM ORIENT: • Els estats de la Mediterrània Oriental estimularen l’augment demogràfic més enllà de les possibilitats tècniques.
• Eren estats molt centralitzats: això els feia vulnerables davant enemics externs i diferents.
• A finals del segle XIII arriba un conjunt de pobles desplaçats de l’Egeu i Anatòlia (peleset, sherden, likku,…).
• D’una banda es produeix el col·lapse dels centres micènics i dels grans imperis d’Orient.
• Provoquen la caiguda del regne d’Ugarit.
- Hattussas, Karkemish i les principals ciutats hittites són destruïdes.
- Acaben amb la prosperitat de les ciutats del llevant palestí i de Xipre.
S’instal·len a Filistea i Mt. Carmel.
• D’altra sabem que hi ha dues incursions contra Egipte, sota Mineptah i sota Ramsès III). Egipte perd el control del seu imperi a Àsia, però es salva.
TEMA 5: EL MÓN EGEU DURANT L’EDAT DEL BRONZE La primera àrea de l’Egeu que manifesta alguna complexitat social al final de la prehistòria (muralles, escultures humanes), durant el període del Bronze Antic, són les illes centrals, conegudes com Cíclades (les illes en cercle). No obstant, els primers protagonistes que aporten una primera civilització egea (i europea) són els habitants de l’illa de Creta, ja durant el Bronze Mitjà. Aquesta civilització s’anomena minoica en honor del mític rei Minos de Creta. A diferència d’aquestes àrees, en l’extrem sudoriental del Continent europeu habitaven pobladors de parla grega, que desenvoluparen una potent civilització (anomenada micènica, en record del nucli més important, Micenes), més tard, ja en el Bronze Recent. Aquesta civilització era deutora de la minoica, però acabà per integrar-la.
ANTIGUES ESCRIPTURES A L’EGEU • Sorgeixen per la demanda d’unes societats més complexes, que adopten palaus i tributacions afins als sistemes orientals, però només prenen determinats elements.
• Jeroglífic (2000-1650 aC). Batejada així per Evans, en realitat és un sistema de notació sil·làbica. Inventada a Creta, és la més antiga i pertany a una desconeguda llengua local.
• Lineal A (sil·labari) (1800-1450 aC). També inventada a Creta, correspon a la mateixa llengua que el “jeroglífic”, però és un sistema més àgil que acabà per imposar-se en les tauletes minoiques. Com l’anterior no s’ha pogut traduir encara.
• Lineal B (sil·labari) (1500 en el Continent, 1450 a Creta-1200 aC). Adaptació en el Continent de la Lineal A per a la llengua grega (és l’escriptura grega més antiga coneguda). Arribà també a Creta, quan els grecs conquistaren Cnosós.
• Les tauletes conservades de Lineal B corresponen a les destruccions dels palaus al voltant de 1200 aC. La Lineal B fou desxifrada en 1952 per Michael Ventris i John Chadwick. Això ens ha permès reconstruir millor la societat i l’economia micèniques.
LA CIVILITZACIÓ MINOICA • Arthur Evans fou l’iniciador de les excavacions a Cnosós, especialment en (1900-1905). La cultura minoica va sorprendre en aquell moment a Occident, es considerava “modern”, exemple: un fresc de Cnosós que representa una dona fou batejat com La Parisienne en honor de la moda del moment.
• És una cultura dirigida des d’un recintes que anomenem palaus. En realitat, els minoics assoleixen un espai jerarquitzat: palaus, ciutats, capitals de districte i aldees productives.
• Els principals palaus són Cnosós, Mallia, Festos i Zacro. Es reparteixen l’illa de Creta.
• Principals característiques dels palaus: són estructures obertes i sense muralles, són construccions organitzades entorn un pati central rectangular.
• Els palaus, en l’imaginari històric grec posterior es convertiren en “El Laberint” (la casa de la labris o doble destral), seu de terribles éssers, com el minotaure... els grecs d’època clàssica ja no tenien una noció correcta de la civilització minoica, desenvolupada uns mil anys abans.
• Sense autèntics documents escrits es dedueix del registre arqueològic que la societat era jerarquitzada, de tipus piramidal, presidida per un rei en cada palau, una noblesa, uns artesans dependents del palau o dels nobles, i una gran base d’agricultors que tributen per mantenir aquesta societat.
• La producció agrícola és d’ascedència mediterrània: cereals, oli i vi, a diferència del Pròxim Orient. Els productes ramaders són importants, en especial les llanes per fabricar teixits. Els productes artesanals principals són bronzes, mobles de fusta i ceràmica, ja fabricada a torn.
• Desconeixem com s’organitzava el seu comerç, però arriba a Mesopotàmia (via Síria) i Egipte.
Els minoics arriben fins a les illes Lípari (prop de Sicília) per captar primeres matèries.
• En la seva religió s’intueix una forta presència femenina en la iconografia. També és constant la simbologia del brau.
TERA I LA FI DE LA CIVILITZACIÓ MINOICA • Durant l’edat del bronze té lloc una formidable erupció volcànica en l’illa de Tera (avui Santorini, una de les més meridionals de les Cíclades, al nord de Creta). L’erupció va destruir gran part de l’illa i va provocar formidables tsunamis, pluges de cendres i sismes.
• La possibilitat de vincular aquesta erupció amb la fi de la cultura minoica i la seva suplantació per la micènica s’ha de considerar. En els anys ’60 es va excavar a Akrotiri, la població disposava d’algunes cases senyorials amb frescos afins als de Creta, però cap palau, probablement per la reduïda extensió de l’Illa.
• El problema deriva de les datacions: les ceràmiques correlacionades amb Egipte indiquen una perduració minoica com a mínim fins a mitjans del s. XV o principis del XIV aC, mentre que les datacions físico-químiques de Tera apunten a una erupció a mitjan s. XVII aC. O bé s’haurien de canviar les datacions convencional o bé caldria considerar que el món minoic va superar aquesta devastació i que la seva integració en el món micènic obeeix a altres causes.
LA GESTACIÓ DEL MÓN MICÈNIC • Les tombes de Cercle de Micenes són il·lustratives com al Continent, en els segles XVII-XVI aC., en la perifèria del món minoic apareixen lideratges militars que s’apoderen de rutes i riqueses.
• A la fi adopten la ceràmica a torn i l’escriptura: sorgeixen els regnes micènics (Micenes, Pilos, Tebes...) que assoleixen gran esplendor en els segles XV-XIII aC.
ELS PALAUS MICÈNICS • Els micènics també desenvolupen estats burocratitzats, amb una estructura social piramidal.
Però no són una còpia exacta del món minoic, del qual prenen molts elements culturals.
• El món micènic, a diferència del minoic manifesta una profunda militarització. Centres com Micenes, Tirint o Gla contenen impressionants muralles ciclòpies.
• L’ostentació del poder micènic també es trasllada a algunes tombes monumentals, la major la coneguda com “Tresor d’Atreu” de Micenes.
• Altra diferència és que el centre del palau micènic ja no el pati, sinó el mègaron, casa-temple del rei de grans proporcions formada per un porxo, una antesala i una sala final major amb llar de foc (simbolisme de la llar de la comunitat). Quan desapareix el món micènic, el mègaron es convertirà en l’edifici central del temple grec històric, envoltat de columnes.
SOCIETAT I ECONOMIA MICÈNIQUES 1) nivell estatal: • wanax: rei, amb funcions civils i religioses.
• lawagetas: gran canceller i cap militar? 2) nivell regional: • koreter: funcionari local responsable d’un districte.
• prokoter: funcionari local ajudant del koreter.
3) nivell local: • damos: una comunitat aldeana o poble (més endavant demos).
• damokoros: responsable del damos, mena de batlle.
• gerousia: consell d’ancians del poble.
Varietat d’oficis artesanals: • guasileus: cap de colla. (més endavant basileus = rei, en el món postmicènic).
• Existència d’esclavitud: doero (masculí).
• Hi ha dones captives alimentades treballant en la fabricació de teixits.
RELIGIÓ MICÈNICA • Estat teocràtic liderat pel wanax (rei).
• En la Lineal B apareixen ja els noms dels déus clàssics grecs: Atena, Posidó..., també Dionís que es considerava d’origen oriental. En canvi marca el déu grec de l’equilibri: Apol·lo, que és d’origen anatòlic i s’adoptà després.
LA FI DEL MÓN MICÈNIC • Evidència: els palaus són destruïts vers 1200 aC. La cultura micènica sobreviu sense aquest element un segle més (ara és el moment del Vas dels Guerrers de Micenes), però va perdent organització, població i contactes amb el món exterior.
• Teories sobre el final de la cultura micènica: - Teoria clàssica: les invasions dels grecs doris (Doris i Pobles del Mar estarien connectats, les destruccions al Pròxim Orient haurien començat en l’Egeu).
- Teoria del desastre natural (Modificació del règim dels vents, gransequera, precedida de sobrepoblació).
- Teoria de les lluites internes (amb dues variants: revolta de la població o guerres entre els diferents reialmes).
TEMA 6: GRECIA DURANT L’ÈPOCA FOSCA: ÈPOCA ARCAICA L’ÈPOCA FOSCA. DEFINICIÓ Cronologia: 1200-750 aC.
Característiques: absència de textos escrits, pèrdua de monuments, decoració geomètrica en la ceràmica.
750 aC: aparició de l’alfabet grec i inici de l’Època Arcaica.
• 1200 aC: Destrucció de la societat palacial.
• 1100 aC: Fi de la cultura micènica (acaba la fase post-micènica).
• 1000 aC: Moment àlgid del descens poblacional.
Els grecs consideraren que en 776 aC. tingué lloc la Primera Olimpíada, i va esdevenir la base del calendari grec.
PERIODE SUBMICÈNIC (1200-1050 a.C.)  Inmediata destrucció dels palaus.
 Nova figura dels Basileus (rei tribal), governava una comunitat petita sense palau ni administració.
 Una mostra d’aquest temps “Vas dels Guerrers” de Micenes (primera meitat s.XII a.C.)  Hi ha una acceptable vitalitat fins al 1125 a.C.
 Xipre manden contracte amb Itàlia.
 L’empobriment s’observa a finals s.XII a.C.
 L’aïllament ila manca de subministramenty d’estany conduïren a finals del s.XI a.C., a l’edat del ferro.
PERIODE PROTÒGEOMÈTRIC (150-900 a.C.) • Cases amb materials peribles.
• Continuïtat del mègaron: de seu del poder regi micènic a la planta del temple de la col·lectivitat.
• Adopció quotidiana de la metal·lúrgia del ferro: des del s. XI aC i des de Xipre.
• Colonització d’Àsia Menor: - Des de finals del segle XI aC a finals del segle IX aC.
- Establiment d’emigrants de la Península Hel·lènica al llarg de la costa d’Àsia Menor i de les illes properes al litoral; - Agrupació segons els dialectes en 3 bandes de nord a sud: eòlica, jònica i dòrica.
 Es produeix sense destruccions, entorn de crisi progressiva.
 L’individu guanya protagonisme (1100 a.C.  Incineració dels difunts)  L’ús del ferro facilita un utillatge for i econòmic.
 Autarquia  no cal la proporció del bronze redueix la diferencia d’equipament entre el noble i un inferior. L’armadura de bronze desapareix.
 Màxima crisi d població i d’aïllament, es viu en altres entre daus.
 Apareixen col·lectivitats: Lefkandi (edifici funerari 1000 a.C.)  Complia les funcions de heroon (heroi local)  Barri del ceràmic  Atenes, necrópolis d’un dels grups mes poblats.
 Ceràmiques molt més elaborades.
*EMIGRACIÓ A GRECIA DE L’EST  Creen aldees per la zona de l’Egeu, a la Costa Asiàtica dotada de millors terres fèrtils.
 Dialèctes eòlics, jònics i dòrics.
PERÍODE GEOMÈTRIC (950-750 aC) • En el període següent sorgiran noves estructures socials sumant oikoi d’un determinat districte. És el “sinecisme”, pacte polític que és la base de la pólis o ciutat-estat. La dotació d’una capital urbana o d’unes muralles no són els elements inicials.
• La pólis és una resposta a la recuperació demogràfica que coneix tota Grècia en el s. VIII aC.
L’exemple de l’Àtica és ben il·lustratiu.
• A finals del segle VIII aC. apareixen les primeres construccions monumentals, com el temple d’Hera trobat a Argos. Superen de lluny la capacitat d’un oikos.
• La pólis.
• Grècia s’organitza en póleis (ciutats-estat) independents, prop de mil, cadascuna sense rei, dirigides per les aristocràcies agràries locals que comencen a despuntar. Aristocràcia ve del grec: aristoi (els millors), membres del grup gentilici amb llinatge.
• Les rivalitats frontereres devien animar els aristòcrates a desvincular-se d’altres aristòcrates i fomentar el “nacionalisme” local i la creació de microestats.
• Grècia també perd el seu aïllament exterior. Els fenicis visiten les costes des de finals del segle IX aC. Però el comerç en l’Egeu al llarg del segle VIII aC. passa a mans gregues i s’intensifica.
• El nou estímul comercial, ara en mans privades, fomenta l’aparició de l’alfabet grec. S’adapta l’alfabet fenici i s’introdueixen signes per a les vocals.
• El primer document grec llarg és l’anomenada “Copa de Néstor”. Data del darrer terç del segle VIII aC. i va aparèixer amb els primers colons grecs a Pitecusa (Itàlia). Demostra que els temes homèrics eren populars.
HOMER • La tradició considerava que era un poeta cec? de l’illa de Quios (Jònia), que havia viscut mitjan s. VIII aC. i havia escrit dos llargs poemes èpics: L’Ilíada (15.000 versos) i L’Odissea (12.000 versos); també se’l atribuïen altres obres com els Himnes homèrics que segur no són seves.
• El material que tracta Homer és una brillant poesia oral transmesa de generació en generació en la memòria i fixada ara per escrit. Hi ha dubtes sobre la mateixa existència d’Homer, és molt possible que les obres que coneixem fossin finalment compilades en l’Atenes de Pisístrat (segona meitat del segle VI aC). En qualsevol cas, van ser els gramàtics d’Alexandria, en el segle III aC. els que fixaren els poemes i els subdividiren en capítols.
• Els poemes homèrics es mouen encara en el pensament mític: tot passa per la voluntat dels déus, però aporten una singularitat mai vista aleshores: els déus són descrits a escala absolutament humana. Els grecs es troben als inicis d’un accelerat procés mental que al llarg de l’Edat Arcaica els portarà al pensament racional i a la seva aplicació en tots els ordres de la vida.
• El Món homèric evoca una glòria de palaus pretèrita, però la mentalitat dels herois es correspon no a un món estatal, sinó a la gran llibertat d’acció dels aristòcrates que surten de l’edat fosca com a amos i senyors del seu oikos. El paper d l’individuo és clau. Per això van gaudir de tant èxit lector en totes les èpoques gregues posteriors, inclosa Roma.
• I, no obstant, el món canviava de forma ràpida. La nova pólis anava imposant lleis a tots els seus membres. La guerra també deixava d’ésser “heroica” i esdevenia organitzada per la pólis.
A finals del segle VIII aC. les ciutats de Calcis i Eretria entren en guerra (Guerra Lelantina), en ella s’empren per primera vegada les formacions d’hoplites: soldats ciutadans que es paguen les seves armes (a banda dels aristòcrates poden fer-ho els camperols mitjans), proveïts de llances, grans escuts, cascos de bronze i protectors a les cames. La coordinació del col·lectiu, la formació és prioritària i l’heroisme individual desaconsellable.
HESÍODE • Fou un altre poeta, en aquest cas sí verídic, tot i que en sabem poc d’ells. Visqué a Ascre (Beòcia) en el pas del segle VIII al VII aC. Hesíode no era un professional com Homer, era un camperol poeta.
• Les seves obres no tracten temes tan grandiosos, bàsicament són també dues: Els Treballs i els dies (= Erga kai hemerai ), mena de calendari agrícola en vers, i Teogonia (= Theogonía), genealogia dels déus.
• Hesíode és el primer grec que s’expressa en primera persona i que transmet al lector la seva experiència i preocupacions. Aquest serà el camí que seguiran tots els lírics arcaics posteriors (Alcman, Soló, Arquíloc, Alceu, Safo...).
• Hesíode pertany ja plenament a l’Edat Arcaica, enrere queden individualitats, el seu món és presidit pels magistrats de la seva ciutat-estat, però encara està dominat per l’autarquia agrària: el missatge que vol transmetre és que la base de l’economia és l’oikós, la “casa”. El treball humà és la única manera de prosperar; d’aquesta forma assenta un dels pilars d’Occident.
• En el món d’Hesíode les coses també estan subjectes a les divinitats, però s’observa un important pas respecte Homer: tota la comunitat ha de viure conforme diké, la justícia, que afecta les relacions entre tots, propis i estrangers. Si aquesta divinitat abstracta no és atesa, s’ho comunicarà a Zeus, que portarà calamitats sobre el conjunt, en particular les guerres. Ens ve a dir que ja no és el caprici de Zeus sinó l’acció dels homes el destí últim de la comunitat.
Menys d’un segle després, en Jònia s’assistirà al darrer acte: l’aparició del pensament racional.
Els grecs faran el món (i el seu art) a escala humana.
ÈPOCA ARCAICA (750-500 aC.): ASPECTES GENERALS • Processos històrics més importants: a) aparició de la ciutat-estat (pólis); definició dels sistemes polítics: (oligarquies, tiranies, isonomies...); c) procés colonitzador.
1) La pólis (en plural, póleis) = comunitat independent i autogovernada.
2) La polis és un conjunt social constituït sobre un territori proveït d’un hàbitat central, que és la seu de les institucions polítiques.
3) La pólis arcaica és aristocràtica i cerca la eunomia o bon govern, però també s’apunta que tots els homes lliures tenen els mateixos drets o isonomia. Els seus dirigents (arconts) són magistrats o generals escollits només per un any.
• Parts de la polis: – ____ (= asti): nucli urbà.
– ____ (= chora): territori.
• Funcions del nucli urbà (asti): – reagrupar la població.
– reu de les institucions.
• Parts de la ciutat: – àgora: plaça pública.
– acròpolis: espai fortificat. La ciutat-estat no són les muralles, són elsciutadans.
• Elements que caracteritzen la polis – augment demogràfic i del rendiment agrícola.
– aparició del santuari extra-urbà.
– mode de producció agrícola i la noció de “territori”.
Tensions a la pólis: – polítiques.
– socials.
– econòmiques.
La crisi al camp: • Té lloc en la segona meitat del segle VII i al llarg de tot el segle VI aC.
• La producció familiar és sovint insuficient, en especial del petit camperol. Això porta a l’endeutament per préstec amb un aristòcrata proper.
• Paral·lelament té lloc la transformació de l’aristocràcia agrària en exportadora de vi i oli, alhora importadora de blat d’altres regions mediterrànies.
• El camperol empobrit i la seva família poden esdevenir esclaus del ric, amb la consegüent pèrdua de ciutadania. El problema esdevé alhora de tota la comunitat, que no és gaire gran, si aquesta pràctica augmenta la ciutat perdrà soldats i serà feble.
• S’arriba així a la stásis: crisi social i política evident. El problema de fons és comú, però en cada ciutat té una manifestació diferent: en Mègara: l’aristocràcia agrària contra la ramadera, en Corint el pes excessiu d’una sola família i l’empobriment general, en Atenes la rivalitat a tres bandes entre l’aristocràcia comercial, l’aristocràcia agrària i les tensions dels empobrits...
• Els nous protagonistes polítics: del moment són els legisladors, encarregats de redactar un codi de lleis i els tirans, governs anti-aristocràticsi populistes que arriben fruit d’una stásis propera a la guerra civil.
LEGISLADORS • Les lleis de la pólis tenien un problema, es basaven en l’oralitat i aquesta era patrimoni de les famílies aristocràtiques.
• Les reivindicacions populars consistien en posar per escrit les lleis i exposarles en un lloc públic. Les de Dreros (Creta), c. 630 aC. són les més antigues.
• Sovint, s’aconseguí per la via de la violència.
• Moltes ciutats acudiren a un àrbitre, un legislador imparcial, algú que redactés el que avui diríem una constitució. Es cercava una persona íntegra, de la ciutat o sovint un estranger, que així feia millor d’àrbitre social • Els legisladors esdevingueren famosos i llegendaris, alguns són clarament inventats, com Licurg, pare de la constitució espartana, altres però eren aristòcrates reals, amb visió d’estat, com Soló d’Atenes, que organitzà aquella ciutat a principis del segle VI aC en un programa de reforma i condonació de deutes.
ELS TIRANS • La solució dels legisladors, en el millor dels casos, portà la pau una generació. Les seves lleis perduraren, però el problema socioeconòmic tornà a primer terme i les tensions s’aguditzaren.
• D’altra banda, la competència entre famílies aristocràtiques per esdevenir arconts o membres dels consells relegava altres famílies iguals en la rotació en el poder. Alguns aristòcrates desplaçats assaltaren el poder de la seva ciutat recolzant-se en el poble, que tenia altres preocupacions més directes.
• La tirania és un fenomen molt desigual. Algunes ciutats agràries (Esparta) no la conegueren, altres tingueren un tirà ocasional (Mègara), o fins i tot dinasties de tirans que governaven la ciutat imposant partidaris en les magistratures (Corint, Atenes en la segona meitat del segle VI aC.).
• Els tirans no alteraren les lleis, senzillament buscaren fonts de subsistència pels desclassats, que eren la base del seu poder populista. Les formes anaven des de requises a les famílies aristocràtiques enemigues als impostos amb els que finançar obres públiques: Pisístrat d’Atenes impulsà les primeres fonts en la ciutat, Polícrates de Samos les muralles, etc. Alguns tirans eren conscients que calia fomentar l’artesanat i que el camp grec no donava per a tots: Periandre de Corint obligà tots els pares a ensenyar un ofici al marge del camp als fills, per si no podien mantenir la petita propietat.
• Malgrat la política populista, el tirà no renunciava a viure com un aristòcrata, alguns tenien petites corts i impulsaven les lletres i les arts, com Polícrates de Samos, o participaren en les competicions olímpiques (com els tirans de Siracusa, Sicília).
• La tirania solia passar per una fase moderada i més endavant (o en temps ja del fill del tirà) a una fase més dèspota quan el seu poder anòmal era qüestionat. Aquesta és la fase que ha fet famós el terme, però molts grecs no veieren la tirania inicial amb mals ulls.
• Els tirans acostumaren a les ciutats a complir les lleis i a trobar acords socials. Les societats gregues continuaren prosperant, a la fi qui sobraven eren els tirans. La pugna entre oligarquia i democràcia s’obrí pas a finals de l’arcaisme i al voltant del 500 aC. ja no quedaven tirans a l’Egeu.
APARICIÓ DE LA MONEDA • Invent atribuït al regne lidi a finals del segle VII aC.
• Les primeres monedes conegudes corresponen a ciutats gregues asiàtiques, a inicis s. VI aC.
Aviat passa al centre de l’Egeu i a finals de segle a totes les ciutats comercials gregues (Esparta tenia a gala no fer servir moneda), • La finalitat era disposar d’una eina per gestionar tributacions i multes de forma àgil, sense la burocràcia i els magatzems corresponents a la tributació en espècie pròpia dels regnes orientals.
• La seva incorporació al comerç fou posterior, però ja s’havia assolit a finals d’època arcaica.
Fins i tot s’estenia pel veí Imperi persa de Darios I.
• Les primeres monedes eren sovint d’electró (barreja natural d’or i plata) i eren simples pesos marcats. El patró habitual fou la plata i la ciutat es reconeixia per un emblema parlant (la foca en Focea, la tortuga en Egina...). La moneda guanyà en qualitat i incorporà lletres ja a principis del segle V aC.
Estàter d’electró. Samos, c. 600 aC.
Didracma de plata. Egina, c. 560 aC.
Tetradracma de plata. Siracusa, c. 485 aC.
CARACTERÍSTIQUES DE L’ESTAT ESPARTÀ Esparta fou una pólis que dominà un territori anormalment gran amb una baixa densitat humana. Els vençuts foren esclavitzats per l’estat, que també intervingué en la vida dels ciutadans espartans. Aquests, alliberats de les feines de la producció agropecuària pels esclaus, eren instruïts com a hoplites (soldats), els únics soldats professionals de l’antiga Grècia. Fins i tot les dones eren obligades a l’entrenament físic.
1) Expansionisme militar • Conquesta de la Messènia en Dues Guerres Messèniques (segles VIII-VII aC).
• Gir cap a una societat militar mitjan el segle VI aC, abans Esparta era una pólis com les altres.
• Després del gir militar: – Predomini dels valors militars (ciutadania hoplítica).
– Paper singular de la dona dintre de Grècia.
• La Lliga del Peloponnès. Les ciutats-estat per elles soles eren militarment febles, en la Grècia de finals de l’Arcaisme sorgeixen les lligues, aliances de ciutats independents que uneixen la seva defensa. La del Peloponnès, liderada per Esparta, neix a finals del s. VI aC.
– Sentit defensiu.
– Membres que no paguen tributs.
– Aportar tropes a la Lliga.
– Lideratge militar d’Esparta.
2) Societat i institucions en Esparta La societat • Homoioi: (els iguals) o espartans: soldats amb tots els drets.
• Periecs: els de la perifèria, ciutadans de segona (camperols i artesans).
• Hilotes: esclaus estatals assignats a particulars (camperols i serveis).
Institucions • La Gran Retra o llei era atribuïda a Licurg, es pretenia que era molt antiga. Era responsable de totes les característiques de la vida i l’educació espartana.
• Diarquia o doble reialesa. Esparta tenia reis vitalicis, aspecte rar entre les ciutats-estat gregues; més rar encara era tenir dues dinasties paral·leles i dos reis en actiu. La idea era que un vigilés l’altre, aspecte compartit pels cònsols romans, però aquests eren magistrats renovats cada any, no reis. Els reis espartans perduraren fins a la fi de l’estat espartà, a principis del segle II aC. Tenien funcions militars i de representació internacional.
• Gerusia: consell dels ancians (28 ancians + els 2 reis = 30). Tribunal suprem, màxima expressió grega d’una oligarquia.
• 5 èfors: magistrats renovables cada any, tenien cura del dia a dia de la ciutat.
• Apel·la: assemblea de tots els espartans de més de 30 anys. Funcions limitades, sovint consultives.
L’ESTAT D’ATENES. ORÍGENS I ASCENS • La formació d’Atenes té lloc a finals del segle VIII aC., quan s’uneixen tots els districtes de la península de l’Àtica, un dels territoris més poblats. El territori resta fixat a principis del segle VI aC., amb la annexió d’Orops (nord) i l’illa de Salamina (sud).
• Sabem poc dels primers temps, però hi hagué un intent de tirania per part de Ciló (c. 630 aC) que no prosperà. Això portà a fixar les lleis per escrit amb Dracó.
Reforma de la societat i de les institucions amb Soló (c. 594 aC).
• A principis del segle VI aC. un aristòcrata amb visió d’Estat, arbitrà una reforma social i de l’exèrcit per mitjà de dues propostes: • La seisacteia: llei que creà les bases d’un petit camperolat àtic lliure abolint els deutes.
• La reforma censitària. Reparteix les obligacions militars d’un exèrcit ciutadà on cadascú es paga l’armament, com era habitual excepte a Esparta. Crea 4 classes de ciutadans segons les seves rendes agràries.
- Pentacosiomedimnes (els de més de 500 medimnes o molt rics): dirigents.
- Hippeis (cavallers), són l’aristocràcia menor: cavalleria.
- Zeugites (ungits), són els camperols amb medis: hoplites = infants pesats.
- Tethes (caps), són els camperols pobres: auxiliars (més endavant esdevindran els remers en la marina amb un gran pes en les assemblees).
Tirania • La reforma no solucionà el fons de les tensions socials entre les faccions de l’aristocràcia per una banda i d’aquesta amb el poble per altra. Una generació després Atenes estava abocada a la stásis o conflicte.
• El conflicte porta a la tirania de Pisístrat (561-528 aC). Malgrat la irregularitat política, Atenes conegué una etapa de prosperitat.
• La tirania fou continuada pels Pisistràtides (Hípies i Hiparc, fils de Pisístrat) (528-510 aC), però la tensió política canvià en els darrers anys del segle.
TEMA7: L’ÈPOCA DE LES COLONITZACIONS LA COLONITZACIÓ FENÍCIA • Després de la crisi del 1200 aC, les ciutats fenícies es recuperen i prenen el relleu dels micènics com potència comercial en la Mediterrània.
• Aquest interès, però no fou immediat. Els fenicis exhauriren primer les possibilitats d’Orient (acords amb l’hebreu Salomó per explotar el Mar Roig, interès per Anatòlia). Gradualment trobaren dificultats en l’accés a les fonts de subministrament de matèries primeres del continent asiàtic per dues raons: - Canvi en el tipus de materials sol·licitats pels mercats del Pròxim Orient.
- Tributs exigits per l’Imperi assiri, cada cop més poderós.
• La crisi demogràfica i l’aglomeració en Tir: provoca, al seu torn, una falta d’aliments. També es detecten problemes polítics interns entre els fenicis (en la fundació de Cartago participa una branca de la casa reial Tíria).
• A partir del s. IX aC. la documentació arqueològica permet confirmar les datacions que ens ha transmès la tradició literària: la fundació de Cartago hauria tingut lloc en 814/813 aC.
• Li seguí una intensa fundació de colònies fenícies en la Mediterrània central i occidental, fins i tot en l’Atlàntic, en els segles VIII i VII aC.
• El nou enclavament s'estableix i organitza com una ciutat autònoma, més o menys confederada primer amb Tir i després amb Cartago (amb la caiguda de Tir en mans de Nabucodonossor de Babilònia).
• Elements de la fundació: - Coneixement exacte del lloc en el qual es pot realitzar la fundació de la colònia.
- Figura d'un guia o cap de l'expedició.
- Celebració del ritual religiós de fundació.
- Obtenció de terra per a conrear.
- Participació de persones de diferents grups ètnics en la fundació.
- Pagament de la desena anual: tribut instituït per a reafirmar els llaços existents entre la metròpoli i les colònies.
- Influències religioses: la identificació com grup dels colons es reafirmava mitjançant la introducció en la nova pólis del culte principal existent a la ciutat originària.
LA COLONITZACIÓ GREGA Terminologia colonial: • Apoikia: ciutat plena, sovint agrícola i gran des d’un principi.
• Emporion: establiment de tipus comercial ubicat en enclavaments estratègics.
• Cleruquia: extensió de la pròpia ciutadania a un altre territori grec (només practicada per Atenes).
Caraterístiques: • Fundació de la nova ciutat liderada per un oikistés.
• Les colònies són autònomes i independents; des d’un principi són noves ciutats-estat.
• Relació amb la ciutat mare per vincles espirituals i sovint comercials.
• Relació diversa amb els indígenes.
Causes sociopolítiques de la colonització grega: • Motius econòmics (sobre població en la Grècia de l’Egeu).
• Motius polítics: lluites entre faccions en la ciutat mare, fugida de les tiranies.
• Motius particulars de cada ciutat: el cas d’Esparta i la seva fundació: Tarent.
Etapes de la colonització: • Primer període (770-675 aC): colonització dominada per eubeus, megaris i corintis, amb colònies localitzades a la Magna Grècia (Itàlia); i eubeus establerts a la Calcídica de Tràcia (Egeu nord).
• Segon període (650-550 aC): participen grecs diversos i la colonització s’estén a la Propòntide, Mar Negre, Àfrica (Cirene a Líbia) i Extrem Occident (sud de França i Catalunya).
• Hi ha casos de colònies que aviat fundaren noves colònies (ex. a Sicília Mègara Hiblaea fundà Selinunt), també en aquest cas eren noves ciutat-estat independents.
El temple en el món colonial. Funcions: • Marcar la frontera.
• Indicar als déus el territori a protegir.
• Mantenir vincles amb la metròpoli.
• Afavorir l’hel·lenització del territori colonitzat.
Relacions dels grecs amb els indígenes: segons el grau d’evolució dels indígenes: • Etruscos: forts i culturalment avançats, s’estableixen lligams comercials.
• Sículs, tracis, escites, etc: menys avançats tècnica i socialment; a vegades reduïts a mà d’obra semi servil.
• Les fundacions comercials solien tenir pocs problemes amb els autòctons, a canvi de renunciar a una petita porció de terra aquests gaudien del comerç internacional.
• Les fundacions agrícoles eren diferents. Si les terres s’obtenen sense dificultat, les relacions amb els indígenes són pacífiques. Si les terres ja estaven explotades, la reacció grega podia ser bèl·lica i brutal.
Beneficis comercials a) Productes importats a Grècia: - Metalls: or i plata (de Tràcia, Adriàtic, i Occident); estany (de l’Occident, per mediació de Tartessos); coure i ferro (de l’Egeu i Occident).
- Cereals: les principals zones productores foren: Magna Grècia, Sicília i Mar Negre.
- Altres productes: salaons, fusta, teixits, ivori, esclaus... de llocs diversos.
b) Productes exportats des de Grècia - Ceràmica de qualitat; objectes manufacturats de metall; vi; oli.
ELS POBLES ITÀLICS • A l’arribada dels colonitzadors grecs, la península itàlica presenta una gran diversitats de pobles, en termes lingüístics i culturals.
• Els etruscos pertanyien a un substrat no indoeuropeu i habitaven entre els rius Arno i Tíber.
• Els pobles itàlics sí eren indoeuropeus i ocupaven el centre de la península i Sicília, al seu torn estaven dividits en nombroses branques amb certes diferències regionals: llatins, samnites, sículs, picens... i altres.
• Altres grups perifèrics menors: umbros, iapigis, elimis, vènets, ligurs.
• L’antiga Itàlia finalitzava en el rierol Rubicó (famós pel seu pas per Juli Cèsar) i era la península estricta. La vall del Po no era aleshores considerada Itàlia i estava poblada per altres indoeuropeus: celtes afins als de la Gàl·lia, amb pobles d’origen incert en alguns racons: ligurs (Golf de Gènova), vènets (Plana de Venècia).
ELS ETRUSCOS • Conegueren un important desenvolupament agrícola i miner autòcton ja en la Cultura Villanoviana (segles IX-VIII aC).
• A finals del segle VIII aC. adopten avenços culturals de fenicis i grecs: escriptura, ceràmica a torn i altres eines i armes.
• Però el pas més espectacular és que apareixen organitzats en ciutats-estat, unes quinze, des de 700 aC. Fenicis, grecs i etruscos contribueixen a la propagació de la ciutat mediterrània.
• Els estruscos prosseguiren la seva expansió en 700-500 aC: colonitzen al nord les regions d’Emília-Romagna i Vall del Po; al sud el Laci i la Campània i a l’oest la costa de l’illa de Còrsega.
• Les ciutats estaven presidides per un rei, però en realitat dirigides per una aristocràcia etrusca, dotada de Senats aristocràtics i magistrats renovables per temes menors.
• El rol social de la dona etrusca era molt diferent a grecs i romans, societats més patriarcals, en Etrúria la dona gaudia de presència social.
• La seva religió i cultura influí notablement en la Roma primitiva.
• A principis del segle V aC. els etruscos comencen a abandonar les zones ocupades, però les seves ciutats originals continuen en esplendor. Amb el segle IV aC. s’inicia la decadència, possiblement precedida per fortes pugnes entre l’aristocràcia i el poble; enter els segles IV-III aC. totes les ciutats cauen sota el poder de la nova potència emergent: la meridional Roma.
TEMA 8. EGIPTE I EL PRÒXIM ORIENT ASIÀTIC FINS AL 500 Ac EGIPTE. TERCER PERÍODE INTERMEDI (1069-664 aC) · Egipte altre cop dividit en unitats polítiques.
· Tres fases successives: - Època tanita: Dinastia XXI (1069-945 aC).
- Època líbia: Dinastia XXII (945-715 aC), Dinastia XXIII (818-715 aC), Dinastia XXIV (727715 aC).
- Època etíop: Dinastia XXV (716-656 aC).
· La invasió assíria. Mitjan el segle VII aC, per primera vegada Egipte depèn d’un Estat exterior.
Els reis assiris dirigeixen Egipte per mitjà de faraons vassalls, per aquest motiu els reis assiris NO es compten com una dinastia egípcia.
EGIPTE. EL PERÍODE SAÏTA (664-525 aC) = DINASTIA XXVI · Psammètic I (664-610 aC) en els darrers anys de regnat aprofita la feblesa assíria per independitzar-se.
· Egipte coneix un breu període d’esplendor impulsat per última vegada per faraons indígenes.
· El faraó Amasis s’alia amb Esparta, Nabònid de Babilònia i Cresos de Lídia per intentar frenar el creixement de l’Imperi persa de Cir II el Gran.
· Cambises II ataca Egipte poc després de la mort d’Amasis (525 aC) i conquereix el país. Els reis perses SÍ es compten, alhora, com una dinastia egípcia, la XXVII.
ANATÒLIA. FRIGIS I LIDIS • Amb els Pobles del Mar desaparició de l’Imperi Hittita Nou a principis del segle XII aC.
Fragmentació en els denominats “Principats Neohittites”.
• Els frigis creen el seu propi regne al centre-oest anatòlic. Gordion, capital frígia. Mides, rei frigi que ha passat a l’imaginari popular • El regne frigi desapareix vers 700 aC per atacs dels nòmades cimeris.
• El substitueix el regne lidi (700-546 aC), encara més a occident i costaner, amb capital a Sardes.
• Els lidis, els primers asiàtics que fan tributaris a alguns grecs, com jonis i eolis.
SÍRIA I ELS ARAMEUS • Els pobles arameus, abans nòmades al desert siri, s’assenten i formen diversos principats des de principis del segle XII aC.
• Donem nom al país: Aram = Síria en l’Antiguitat.
• El principat més famós és Damasc, que assoleix el seu màxim moment en 850- 800 aC.
FILISTEA • Els filisteus (un dels Pobles del Mar, els peleset) s'assenten en la costa palestina a principis del segle XII aC.
• Formen cinc ciutats estat, la més important Gaza.
• Són poderosos en 1150-1000 aC, després passen a dependre d’altres estats.
ELS HEBREUS • Els hebreus, abans nòmades emparentats amb els arameus, conquereixen el país de Canaán (interior de Palestina), vers 1250-1150 aC.
• En un principi s’organitzen sota 12 tribus, liderades per cabdills ocasionals o jutges.
• Vers 1000 aC Saül intenta organitzar una monarquia hebrea, però troba l’oposició interna de Samuel (un dels darrers jutges) i es derrotat pels filisteus.
• Amb David (990-960 aC.) els hebreus s’unifiquen sota una monarquia, que sotmet també països veïns: Filistea, Damasc, Amon, Moab i Edom.
• Jerusalem, capital del nou regne.
• Amb Salomó (960-920 aC).
- Relacions diplomàtiques i comercials amb Hiram I, rei de Tir.
- Construcció d’un palau.
- Construcció d’un temple (primer temple destruït pels babilonis, 586 aC).
• Els fills de Salomó no poden fer front a la crisi social. Els hebreus es divideixen en dos regnes: Israel (al nord, capital: Samària) i Judà (al sud, capital Jerusalem). També es reparteixen els vassalls, però vers 800 aC, tots els territoris exteriors que havia conquerit David.
• Els assiris comencen a principis del segle VIII aC. la conquesta d’aquests estats, completada pels babilonis a principis del segle VI aC.
FENÍCIA • Arameus, filisteus i hebreus havien reduït al Líban els cananeus. En l’edat del ferro, des del segle XII aC esdevenen els fenicis històrics.
• Organitzats en ciutats independents, la més rica vers 950 aC era Tir, que exercí influencia en les altres. Era també la més meridional i la part important de la ciutat ocupava una petita illa propera a la costa (illa fins al segle IV aC, el setge d’Alexandre el Gran va modificar la topografia).
• Els fenicis són els inventors de l’escriptura alfabètica a finals del II mil·lenni aC, el sistema que fem servir avui a Occident i gran part del món.
• Els fenicis eren camperols, artesans, però també mariners i comerciants.
• Melqart (Hèrcules) era el déu principal de Tir.
• Entre 850 i 700 aC. recuperen i amplien les rutes de navegació micèniques i funden colònies a Xipre, Àfrica, Sicília, Sardenya i Espanya.
L’IMPERI NOU ASSIRI • Els segles XII-X aC: comporten una greu crisi per a Assíria, reduïda a l’Alt Tigris, mentre en l’Alt Eufrates s’assenten les tribus aramees. La recuperació te lloc a finals del segle X aC.
• La novetat és que ara integra la guerra en l’economia: política calculada de vassallatges i conversió de territoris en províncies, amb forts tributs i deportacions de presoners.
• Això és possible gràcies a la creació de grans exèrcits amb especialistes. La guerra s’alimenta a sí mateixa i la forta despesa cau damunt els vençuts.
• Sargon II (722-705 aC) assoleix un moment d’esplendor. Es proclama “rei de la totalitat” i sotmet els arameus, neohittites, Urartu (Armènia), Babilònia, els fenicis, Xipre i Israel.
• Aconsegueix mantenir el control sobre el seu Imperi dividint-lo en 70 províncies.
• Els seus successors amplien l’imperi i incorporen Filistea, Judà, Egipte i Elam. Es superen tots els imperis anteriors.
• Amb Assurbanipal (669-630 aC) s’arriba al màxim d’expansió. Alhora és un dels monarques més cultes de l’Imperi assiri: gran biblioteca a Nínive • Nínive, capital de l’Imperi, sobrepassava els 100.000 habitants.
SOCIETAT ASSÍRIA • El rei coronava la piràmide social assíria. Periòdicament se li havia de prestar jurament davant les estàtues dels déus. Poder absolut del rei.
• La societat es trobava dividida en diversos estrats: - Homes lliures: poden ser grans famílies de la noblesa, o gent de condició inferior.
- Esclaus: de divers origen, considerats com meres mercaderies.
• L’economia es basada en l’agricultura, la ramaderia i el comerç.
• L’Estat lliurava les matèries primeres a artesans particulars, qui les venien després ja elaborades a l’Estat.
• Complexa organització administrativa.
• Governadors: responsables del control militar dels seus territoris. Els territoris dividits en 2 categories: estats vassalls i territoris provincials.
LA CAIGUDA DE L’IMPERI ASSIRI • Les conquestes afortunades tingueren la contrapartida en la reducció demogràfica assíria, en el darrer segle una part important de l’exèrcit es formada ja per vassalls.
• Els vassalls Ciaxares, rei de Mèdia, i Nabopolassar, rei de Babilònia, s’alien entre ells contra Assíria, que no pot resistir.
• Els medes prenen la ciutat d’Assur (614 aC) i, amb ajuda babilònica, capturen Nínive (612 aC), que suposa la fi de l’Imperi Nou assiri.
• Però en el Pròxim Orient només els grans estats poden aglutinar la nova realitat de barreja ètnica iniciada pels assiris.
L’IMPERI NOU BABILONI • Nabucodonossor II (604-562 aC), descendent d’àrabs assentats en el sud de Mesopotàmia (els caldeus històrics), és l’artífex d’un nou imperi que en molts aspectes recorda el desaparegut assiri.
• Realitza múltiples campanyes militars, entre elles conquesta el regne de Judà i deporta a la seva població a Babilònia; conquista Tir (573 aC).
• Després inicia una vasta política de construccions.
• La societat babilònia d’aquest moment no és estrictament la mateixa d’Hammurabi, mil doscents anys abans: - Lliures: es diferenciaven per les seves categories professionals en grans funcionaris, especialistes i obrers sense qualificar.
- Oblats: estaven sotmesos a l’estament religiós i els seus membres tenien diverses extraccions socials.
- Esclaus: la seva situació era penosa, però ja es coneixia la manumissió.
• El nou paisatge agrícola babiloni apareix dominat pels latifundis dels temples i els latifundis del rei, treballats per esclaus i assalariats.
• Ara els artesans són lliures i el temple i el palau els compren els seus productes. Babilònia és el primer centre comercial del Pròxim Orient. La ciutat supera els 100.000 habitants.
• Les operacions mercantils estan en mans de fenicis, arameus, hebreus i àrabs.
• L’any 539 aC: Cir II, rei de Pèrsia, conquesta Babilònia, cosa que suposa el final de l’Imperi neobabilònic i la seva incorporació a l’Imperi persa.
MÈDIA • Els medes eren un poble d’origen indoari (indoeuropeu), encara que amb molt mestissatge, la seva zona d’origen era al SE del llac Urmia en el nordoest de la Meseta d’Iran. Estaven emparentats amb els perses, però tenien suficients diferències lingüístiques i culturals per considerar-se diferents. Dels grecs hem heretat la confusió de parlar de “Guerres Mèdiques” per referir-nos al conflicte entre grecs i perses.
• Mèdia s’organitza com a regne a la fi del segle VIII o inicis del segle VII. Del vassallatge assiri perfeccionen la seva administració.
• Ciaxares (624-585 aC) emprèn l’expansió territorial del regne mede, ja un imperi a la caiguda d’Assíria, amb dominis des del riu Halis (avui Turquia) fins a Bàctria (avui Afganistan). Ecbàtana, la seva capital, es converteix en una gran ciutat.
• Astíages (585-550 aC) casa a la seva filla amb el rei persa vassall Cambises I. D’aquest matrimoni neix el persa Cir II el Gran.
PÈRSIA • La seva zona d’origen era propera als medes, però havien emigrat al sudest en segle VIII aC, fins a la regió sud de la plana mesopotàmica coneguda com Elam. Més enllà, en l’inhòspit altiplà iranià ocuparen el districte al qual donaren nom: Parsuash (Pèrside) i Persèpolis a la seva ciutat principal.
• Aquemenes és el nom del cap tribal que c. 700 aC, condueix el seu poble fins a la zona d’Elam-Pèrsia. Els sobirans perses (la Dinastia Aquemènida) es proclamen descendents d’ell.
• La destrucció d’Elam per part d’Assurbanipal els beneficia: el rei assiri lliura aquell país a Cir I en qualitat de vassall, que amplia el seus dominis. El seu fill Cambises I renova el vassallatge ara amb el mede Astiages.
• El descontentament de la noblesa meda amb Astiages fa que prosperi la insurrecció del seu nét, el persa Cir II el Gran (559-530 aC): no només independitza els perses, també els fa de la nit al dia (550 aC) amos de l’antic Imperi mede i tots els seus amplis territoris.
• No acaben aquí les conquestes, un a un van caient els grans regnes asiàtics: Lídia (546 aC), les ciutats gregues d'Àsia Menor (545-530 aC) i Babilònia (539 aC). Amb una política de tolerància de costums però d’imposició de tributs, els perses aquemènides es converteixen en amos d’Àsia. Cir II mor lluitant contra els Massagetes (Àsia Central).
• Els seu fill Cambises II conquereix Egipte, Líbia i els grecs de Cirene en 525 aC. Poc després hi ha una petita crisi dinàstica.
• Darios I (522-486), emparentat amb els aquemènides, puja al poder i organitza l’Imperi en satrapies, mena de grans virregnats. També prossegueix l’expansió territorial: Índia (actual Pakistan), Còlquide (Càucas) i Tràcia (extrem sudet d’Europa). Macedònia accepta el vassallatge.
• No obstant, en les ciutats gregues d’Àsia sotmeses prospera el sentiment antipersa per l’elevada tributació. En 499 aC té lloc la “Revolta jònia”, encapçalada per la ciutat de Milet.
• La revolta és sufocada, però porta la guerra a Grècia. Un exèrcit expedicionari de Darios és derrotat en la platja de Marató (Àtica), per la qual cosa els perses es retiren a Àsia.
ORGANITZACIÓ I SOCIETAT EN L’IMPERI PERSA • El rei és la màxima autoritat de l’Estat.
• La base del seu poder li ha atorgada la divinitat (Ahura-Mazda).
• La tolerància religiosa és la tònica general en la conducta de la monarquia persa.
• L’Imperi persa no té una sola capital. La cort és itinerant. Ciutats capitals: Susa, Babilònia, Ecbàtana, Pasargada i Persèpolis.
• Territoris enormes que disposen d’àmplia autonomia i que participen mitjançant tributs i contingents militars al funcionament de l’Imperi.
• El sàtrapa té molta autonomia. La seva funció pot ser temporal o vitalícia, però a poc a poc es va convertint en una heretat.
• Cada satrapia contava amb el seu propi exèrcit.
• Immortals: guàrdia personal del rei composta per 10.000 soldats d’elit procedents de Persia, Mèdia i Elam. Més endavant es llogaren mercenaris, molts d’ells grecs. Els pagaments es realitzaven habitualment en espècie. Amb Daríos I, però, s’adopta l’invent greco-lidi de la moneda i apareixen les primeres monedes de la història amb l’efígie d’un rei (els grecs no en tenien).
TEMA 9. LA PLENITUD DE GRÈCIA CLÀSSICA I ELS SISTEMES DE GOVERN EL SISTEMA DEMOCRÀTIC ATENÈS • El responsable del pas a la democràcia en Atenes 508 aC. és Clístenes.
• La reforma debilità les bases del poder de l’aristocràcia, sense recórrer a la tirania, al contrari.
• La reforma de Clístenes s’anomena isonòmica perquè implica la igualtat davant la llei. A banda de les classes censitàries, tots els ciutadans masculins són adscrits en edat adulta a un demos o districte. L’Àtica i la poblada capital es divideixen en 30 noves circumscripcions molt semblants. Cada circumscripció escull cada any un nombre de representants per crear una boulé o parlament de 500 encarregat de debatre les lleis. L’any es divideix en 10 mesos i cada més resta una comissió permanent de 50 membres; la presidència és diària i concebuda com un servei, no un honor.
• Les lleis havien d’ésser ratificades per l’Ecclesia (assemblea ciutadana).
• Com a tribunal de crims continuava existint el Consell de l’Areòpag (òrgan aristocràtic) heretat del període anterior, fins que més endavant es crearen tribunals populars.
• El generalat també va ésser demòcrata: cada 3 districtes estaven integrats en una tribu (entesa ara com a circumscripció). Cada tribu escollia cada any el seu general o strategós. Els estrategs votaven entre ells per cercar el més capaç i atorgar-li el màxim comandament.
• Les magistratures civils eren també anuals i es deien arconts. Eren 10, escollits entre escollits entre els nobles d’Atenes. Les tres principals: eren l’epònim (ministre), el polemarca (general, molt relegat) i el basileus (sacerdot).
LES GUERRES MÈDIQUES • Anomenades així pel historiador Heròdot són el conflicte entre perses i grecs.
• Primera Guerra Mèdica (491-490 aC). El rei persa Darios I, que ja dominava les costes de Tràcia i moltes illes, es trobà amb algunes ciutats gregues que recolzaren la fracassada revolta Jònia contra els perses. Darios I exigí el vassallatge dels grecs, però només ho aconseguí amb Macedònia. Atenes, Esparta i unes poques ciutats més es negaren. L’exèrcit persa enviat a Europa fou derrotat en la plana de Marató (490 aC).
• La dècada següent va suposa la radicalització de la democràcia en Atenes: sistema de l’ostracisme, dotació d’una flota amb pes dels sectors populars, etc.
• A Pèrsia regnava ara Xerxes I.
• La Segona Guerra Mèdica (480-478 aC) s’inicia amb una formidable invasió persa per mar i terra. Xerxes, momentàniament aturat en Termòpiles, acaba per ocupar la Grècia central. A la fi és derrotat per en el mar per la flota d’Atenes en Salamina (480 aC), i en terra per una coalició grega liderada per Esparta en Platea (479 aC). L’any següent els grecs alliberen les illes.
• Derrotats els perses entrem en el Període de la Grècia Clàssica, on s’albira l’enfrontament entre Esparta i Atenes. Esparta era contrària a les actuacions exteriors, però Atenes era partidària d’alliberar altres grecs de Pèrsia i prosseguir la lluita. S’arribà a un compromís.
LA LLIGA DÈLICO-ÀTICA Creada per Atenes en 478 aC, tenia les següents condicions: • Inscripció voluntària.
• Defensa mútua, però caràcter també ofensiu.
• Prosseguir la lluita contra els perses, els grecs foren totalment “alliberats” vers 449 aC. Aleshores la lliga la formaven més de 200 estats, en llur majoria petites illes i ciutats del nord i de l’est de l’Egeu.
Cada ciutat: • Aportava vaixells a la flota (o feien els grans estats), o • Pagava diners per a cobrir despeses (sovint els petits).
• La comandància era d’Atenes. En realitat hi havia molt desequilibri en favor d’aquesta • El tresor comú es guardava inicialment al santuari d’Apol·lo a l’illa de Delos.
La Lliga serví per a: • Finançar la democràcia d’Atenes.
• Assentar clerucs (colons atenesos) en territori d’altres grecs.
• La lliga es convertí en la base de l’Imperi marítim atenès. Davant el descontentament dels membres, Pèricles traslladà, el 453 aC, la seu de Delos a Atenes. El tresor serví per finançar obres com el Partenó d’Atenes.
L’ESPLENDOR D’ATENES • Després de les Guerres Mèdiques hi ha una pugna interna entre la facció aristocràtica, que cerca la bona entesa amb Esparta i la facció demòcrata, que promou la consolidació al marge d’aquesta i en base a la lliga marítima.
• Els aristòcrates perden tot poder amb la reforma d’Efialtes, 461 aC, que buida de poders el Consell de l’Areòpag.
• El succeeix Pèricles (461-429 aC), que dirigeix Atenes una generació i la porta al màxim.
• En la societat d’època clàssica, a banda dels ciutadans: (Pentacosiomedimnes, hippeis, zeugites i tethes) i ha un ampli grup de no ciutadans: les dones, els metecs i meteques (estrangers de naixement que viuen fixos a Atenes, la majoria artesans i comerciants) i esclaus i esclaves mercaderia (comprats fora i incrementats amb la democràcia).
• A la fi del segle V aC. apareix la banca privada. S’impulsa extraordinàriament l’artesanat (bona parts dels aliments d’Atenes provenen de l’exterior) i per primera vegada en moltes ciutats gregues els esclaus mercaderia esdevenen més nombrosos que els ciutadans. Aquest panorama augmentarà en època hel·lenística i ho heretarà i ampliarà a nivell mediterrani Roma fins a la fi de l’Alt Imperi romà.
LA GUERRA DEL PELOPONNÈS • Característiques: Es tracta d’una “Guerra global” entre grecs.
• Cronologia: 431-404 aC. Abasta tota una generació i arriba en el moment de major esplendor de Grècia.
• Causes. No hi ha una, coincideixen vàries: - En el terreny internacional la rivalitat Atenes/Esparta.
- Rivalitats regionals (ciutats i regions enemistades amb els veïns que s’alien amb Atenes o Esparta, segons els seus interessos).
- Rivalitat aristòcrates/demòcrates arreu Grècia: les ciutats on manen els primers opten per Esparta, on s’imposen els segons per Atenes.
• Desenvolupament: llarga duració, amb paus intermèdies i extrema crueltat, de difícil justificació en un món ja racional.
• Després d’una sort alterna, Esparta en surt vencedora.
• Conseqüències: Totes les póleis queden exhaustes. El segle IV aC comença marcat per aquest conflicte.
...