Comentari del Lisis de Plató (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 2º curso
Asignatura Teoria del Coneixement I
Profesor J.G.
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

UNIVERSITAT DE BARCELONA Lysis, Plató Una reflexió sobre la philia Tura Tremoleda Ruiz Desembre 2014 Teoria del Coneixement I Índex 1. Introducció.......................................................................................3 1.1 Presentació del diàleg ..................................................................................................................3 1.2 Personatges principals ................................................................................................................3 1.3 Temps i espai ...............................................................................................................................4 1.4 Tema .............................................................................................................................................4 1. 5 Estructura.....................................................................................................................................5 2. Anàlisi...............................................................................................6 2.1 Moment 0: Principi de prioritat de definició............................................................................6 2.2 Moment 1: Primera definició: no necessitat de la correspondència ..................................7 2.3 Moment 2: Refutació de la primera definició: necessitat de correspondència ...............7 2.4 Moment 3: Nova definició: l’amic és l’estimat.........................................................................8 2.5 Moment 4: Refutació de la nova definició: l’amic és qui estima...........................................9 2.6 Conclusió: Aporia.........................................................................................................................9 3. Conclusió.............................................................................................10 4. Bibliografia..........................................................................................10 2 1. Introducció 1.1 PRESENTACIÓ DEL DIÀLEG El Lisis és un diàleg platònic de l'època de joventut de l'autor, (escrit entre l’any 399 i 389aC) poc conegut i sovint molt desatès. Tradicionalment s’ha llegit sense més com una argumentació sobre la philia (amistat); i per la naturalesa de la seva temàtica i per el seu caràcter argumentativament aporètic, s’ha pres com a pròleg dels coneguts diàlegs El Convit o el Fedre i fins i tot de les ètiques aristotèliques, segons el platonista Francisco González.
El tema principal del Lisis, és doncs, la philia grega que se sol traduir per amistat, tot i que com es veu en aquest text i en molts d’altres, té un sentit molt complex en l’època grega. Juntament amb la temàtica de la philia s’hi entreveu en algun moment el tema que posteriorment es desenvoluparà al Convit: l’eros. L'obra analitza el significat de la paraula amistat (philía), intentant fer una recerca d'una definició correcta; l’excepcionalitat del diàleg rau en el fet que és la primera recerca sobre l’amistat i l’amor de la qual tenim notícia i aquesta es duu a terme segons el mètode dialèctic: indirectament, es van destruint teories falses o suposades definicions anterior i el diàleg avança de manera que es formulen preguntes que, respostes correctament, donarien lloc a una definició correcta que, en aquest cas, queda oberta.
1.2 PERSONATGES PRINCIPALS A part de Sòcrates, en aquest diàleg destaquen quatre personatges principals: en primer lloc, Hipotales, que és un jove d’aproximadament 16 anys que interpel·la a Sòcrates en el seu trajecte de l’Acadèmia al Liceu. El convida a participar a la conversa en la qual està participant amb altres joves, com ara Ctesip. Concretament estan assistint a una classe del sofista Micco, que Hipotales afirma que és admirador de Sòcrates (i podria ser per això que el convida).
En segon lloc, Lisis, personatge que dóna nom al diàleg; és un jove adolescent noble, entre 12 i 14 anys que destaca per la seva bellesa física però també per els seus coneixements i com Sòcrates mateix diu, per moltes altres qualitats. Cal esmentar que és fill de Demòcrates, del demo d’Axiona, un personatge important. El seu nom prové del verb “lyo” que vol dir ‘alliberar’, així que literalment el seu nom vol dir ‘alliberament’ o ‘qui allibera’.
El següent personatge important és Menexè, un jove de la mateixa edat que Lisis. El diàleg es basa en gran part en la relació de philia entre ambdós. El seu nom és un compost entre el verb ‘meno’ (romandre, resistir en una batalla (en terminologia militar)) i ‘xenos’ (estranger). Literalment significa ‘aquell qui resisteix l’estranger’.
Finalment, com a personatge bastant secundari (ja que la seva intervenció en el fragment analitzat és breu, trobem a Ctesi,: cosí de Menexè que també apareix a l’Eutidem. Al principi explica a Sòcrates l’amor d’Hipotales a Lisis. Literalment, el seu nom “Ktésippos” vol dir aquell qui posseeix cavalls.
3 1.3 TEMPS I ESPAI L’espai on es duu a terme el diàleg és la palestra, part del gimnàs. Era una espècie de pati porticat on tenien lloc tota classe d’exercicis físics, tot i que també podia tenir biblioteca i per tant servir d’espai de lectura i conversa. L’escena es dóna durant els festivals d’Hermes, patró dels gimnasos.
És important perquè en aquestes dates es permetia que es trenquessin les separacions pedagògiques entre adolescents i nens, de manera que Hipotales podia coincidir amb Lisis.
1.4 TEMA El diàleg comença en el moment que Ctespi i Hipotales conversen amb Sòcrates. Hipotales convida a Sòcrates a entrar a la palestra per poder parlar amb ell i amb els seus companys i Sòcrates li pregunta si està enamorat d’algun jove que hi hagi dins. Sòcrates indaga si el jove enamorat sap com ha d'actuar un " amant" (erastés) respecte del seu "estimat", i descobreix que Hipotales no sap com fer-ho; llavors, retreu la forma en què el jove actua. Finalment, Hipotales sol·licita el consell socràtic en assumptes eròtic ; Sòcrates no accedeix a la comanda de Hipotales, sinó que li ofereix mostrar-li una lliçó sobre les coses que convé dialogar amb el seu estimat a condició que Hipotales s'encarregui de fer que Lisis se li aproximi. Finalment Sòcrates ingressa a la palestra, acabant en aquest punt el pròleg del Lisis ( Cf. 203a1-206e2 ).
Aquest punt és decisiu, perquè serà a partir de la relació amb Lisis que Hipotales descriu a Sòcrates que comença la investigació sobre la philia. El significat de la paraula philia, que s’ha traduït per amistat, com s’ha esmentat anteriorment, en grec no limita el seu significat a l’amistat tal i com l’entenem avui. S'aplica no només a la pròpia amistat, sinó a estimar, especialment en a aquest amor que els grecs permetien entre persones del mateix sexe. És aquest sentiment complex del qual Plató investigar l'essència i principi en el Lisis.
Tal i com diu Francisco Rodríguez Adrados en el seu llibre Sociedad, amor y poesía en la Grecia antigua: "lo que entendemos por «amor» , si lo traducimos al griego, tiene dos componentes, que a veces son solidarios, a veces pueden faltar el uno o el otro. Un componente es aquel que se refiere a la raiz ery otras sinónimas o cuasisinónimas, que producen verbos, nombres y adjetivos dentro del campo semántico del deseo […] De otra parte, un segundo componente es el sentido expresado por la raíz phil- y otras sinónimas o cuasisinónimas que se refieren al campo de la comunidad humana, de las relaciones de afecto, acompañantes o no de las eróticas, entre dos o más personas. […] Ciertos usos de er- se traducen por nuestro «amar». Otros no; phil- es más bien «querer», ya se dijo, y comporta una gradación semántica que va de la amistad al amor" 1 Hipotales escriu llargs poemes i cançons d’amor a Lisis, elevant-lo i exaltant les seves virtuts, i Sòcrates li fa veure que d’aquesta manera no aconseguirà reciprocitat.
1 RODRÍGUEZ ADRADOS 1995, 22-23.
4 Sòcrates li fa veure a Hipotales, doncs, que no ha de fer que Lisis sigui arrogant, ja que no aconseguiria res: “-Más que a nadie, dije, apuntan a ti esos cantos, porque si llegas a conseguir un muchacho de esta clase, vas a ser tú el que salgas favorecido con tus propios discursos y canciones, que serán como un encomio al vencedor, a quien la suerte le ha deparado tal muchacho. Pero si se te escapa, cuanto más encomios hayas hecho de él tanto más ridículo parecerás por haber sido privado de tales excelencias.
El que entiende de amores, querido, no ensalza al amado hasta que lo consigue, temiendo lo que pudiera resultar. Y, al mismo tiempo, los más bellos, cuando alguien los ensalza y alaba, se hinchan de orgullo y arrogancia. ¿No te parece?.”2 Així, Sòcrates interrogarà a Lisis per a que Hipotales vegi com cal tractar-lo.
1. 5 ESTRUCTURA El fragment que s’ha analitzat va des del 211a fins el 213d. En el fragment immediatament anterior, del 207c al 211d, Sòcrates inicia les seves preguntes a Lisis, qüestionant com és possible que, si els seus pares desitgen que sigui feliç, no li permeten realitzar activitats que poden fer fins i tot els seus esclaus. Felicitat i llibertat, aquí, depenen de la maduresa i del coneixement adquirit: «En aquello en lo que hemos llegado a ser entendidos, todos confían en nosotros, griegos y bárbaros, hombres y mujeres. Haremos, pues, en esas cosas lo que queramos, y nadie podrá, de grado, impedírnoslo, sino que seremos en ellas totalmente libres y dominadores de otros, y todo esto será nuestro porque sacamos provecho de ello»3 En aquest punt entra en joc el concepte tradicional d'amistat: serà algú amic nostre per les coses en les quals som útils? El fragment analitzat comença en el moment que entra Menexè en escena, la persona amb qui suposadament Lisis manté una relació de philia i apareix el tema de l’amor correspost i es planteja si és quelcom necessari perquè hi hagi una relació d’aquestes característiques. Preguntant a Menexè sobre la seva amistat amb Lisis, Sòcrates inicia un plantejament subjectiu: qui és amic de qui, aquell qui estima o aquell qui és estimat? Entren aquí nocions com la de l'amor no correspost, que nega per tant, qualsevol tipus d'amistat, i d'expressions com ‘amic dels cavalls’ i similars. No obstant això, no s'arriba a una resposta clara.
Podem dividir el fragment en sis parts: 1. 211d-212a6: En primer lloc, trobem el principi de prioritat de la definició, en el qual Sòcrates exposa a Menexè que no té coneixements del concepte de philia, i donada la seva experiència, li demana que li defineixi.
2 3 PLATÓ, Lysis. 205e-206a PLATÓ, Lysis. 210b1-210b9.
5 2. 212 a7-212b8: En segon lloc, es planteja una primera definició que Menexè accepta: amics ho són tant aquell qui estima com aquell qui és estimat, de manera que l’amistat es defineix pel fet que hi hagi un dels dos components en la relació que estimi o que sigui estimat.
Apareix aquí la possibilitat d’amistat encara que no sigui corresposta.
3. 212b9-212d13: En tercer lloc es refuta aquesta primera definició, ja que Sòcrates fa veure a Menexè que hi ha vegades que l’amant és fins i tot odiat per l’estimat, i que, per tant, si no s’estimen entre si no poden ser amics. Aquí apareix la necessitat de l’amistat corresposta, tesi que Menexè accepta temporalment.
4. 212d14-212e12: En quart lloc, Sòcrates cita uns versos de Soló en els quals es parla de l’amistat vers els cavalls, i aquí sembla que es defineix l’amic com aquell qui és estimat, ja no hi ha necessitat que tots dos estimin. Aquesta tesi, però, és ràpidament refutada per Sòcrates.
5. 213a-213b9: En cinquè lloc, com s’ha dit, es deixa enrere la idea que l’amic és aquell qui estima i es planteja la possibilitat que l’amic sigui l’altre component en la relació: l’amant.
6. 213b10-213d9: Finalment, com ja s’ha exposat anteriorment, el fragment conclou en aporia, és a dir, no s’acaba donant una clara definició de philia. El diàleg, però, segueix explorant i investigant per arribar a una definició.
2. Anàlisi 2.1 MOMENT 0: PRINCIPI DE PRIORITAT DE DEFINICIÓ Sòcrates té davant una parella entre la qual hi ha clarament una relació de philia, o almenys d’això presumeixen. Davant aquest fet, i sempre amb l’objectiu d’ensenyar a Hipotales com ha de tractar a Lisis si vol ser un amant correcte, Sòcrates interroga a Menexè demanant-li la definició del concepte, com ha fet tantes altres vegades.
“Hay algo que deseo desde niño, como otros desean otras cosas. Quién desea tener caballos, quién perros, quién oro, quién honores. A mí, sin embargo, estas cosas me dejan frío, no así el tener amigos, cosa que me apasiona; y tener un buen amigo me gustaría más que la mejor codorniz del mundo o el mejor gallo, e incluso, por Zeus, más que el mejor caballo, que el mejor perro. Y creo, por el perro, que preferiría, con mucho, tener un compañero, a todo el oro de Darío. ¡Tan amigo de los amigos soy! Viéndoos a vosotros, a ti y a Lisis, me asombro, y os felicito porque, tan jóvenes, habéis llegado a poseer tal don, de una manera tan rápida y sencilla. Has logrado rápida y fácilmente que él sea tu amigo y tú, el suyo. Pero yo estoy tan lejos de tal cosa que no sé de qué modo se hace uno amigo de otro. Por ello, dada tu experiencia, quisiera preguntarte sobre todo esto.” 4 Trobem aquí, doncs, el principi de prioritat de definició, és a dir, el moment en el qual els interlocutors (tot i que en aquest cas és més aviat Sòcrates) s’adonen que el tema del qual volen parlar, o el concepte sobre el qual es fonamentaria la conversa que acaben d’iniciar, no acaba d’estar clar del tot.
4 PLATÓ, Lysis. 211d10-212a7.
6 Així doncs, s’inicia la recerca d’una definició mitjançant el diàleg, en el moment que Sòcrates reconeix (o fa veure) la seva ignorància sobre el tema en qüestió i ho demana al suposat expert (en aquest cas, Menexè, ja que gaudeix d’una relació de philia, segons es diu). Això es veu en les últimes línies del fragment: “Viéndoos a vosotros, a ti y a Lisis, me asombro, y os felicito porque, tan jóvenes, habéis llegado a poseer tal don, de una manera tan rápida y sencilla. Has logrado rápida y fácilmente que él sea tu amigo y tú, el suyo. Pero yo estoy tan lejos de tal cosa que no sé de qué modo se hace uno amigo de otro. Por ello, dada tu experiencia, quisiera preguntarte sobre todo esto”.5 2.2 MOMENT 1: PRIMERA DEFINICIÓ: NO NECESSITAT DE LA CORRESPONDÈNCIA A partir de la ignorància socràtica, doncs, es procedeix a l’esbós d’una primera definició. Menexè afirma que l’estimat i l’amant no es distingeixen en res, de manera que poden arribar a ser amics entre sí encara que només un dels dos estimi l’altre.
“- Dime, entonces. Cuando alguien ama a alguien, ¿quién es amigo de quién, el amante del amado, o el amado del amante? ¿O no se diferencian en nada? -En nada, dijo, me parece que se diferencian.
-¿De qué hablas?, dije yo. ¿De modo que los dos llegan a ser amigos entre sí, aunque sólo sea uno el que ame al otro? -A mí, al menos, así me lo parece, dijo.”6 Així doncs, tenim d’entrada la philia com un tipus de relació entre dues persones en la qual no hi ha la necessitat estricta d’una correspondència entre ambdós.
2.3 MOMENT 2: REFUTACIÓ DE LA PRIMERA DEFINICIÓ: NECESSITAT DE CORRESPONDÈNCIA A continuació, Sòcrates fa veure a Menexè que aquesta primera definició que han trobat no és viable, ja que hi ha ocasions en les quals l’amant no només no és correspost, sinó que és odiat pel propi estimat. En una situació així, conclouen tots dos, en la qual un estima i l’altre és estimat (i, segons la primera definició, hi ha una relació de philia), no es dóna realment aquesta relació.
Això fa canviar-los el punt de vista i afirmar que “no hi ha amic per l’amant si no és correspost”. Es passa, per tant, d’afirmar que pot existir una relació de philia entre dues persones encara que només un dels dos estimi a afirmar la necessitat de la correspondència perquè es doni aquesta relació. Es pot veure aquest fragment: “-¿Cómo? ¿No ocurre, a veces, que el amante no es correspondido por aquel a quien ama? -Ocurre.
5 6 PLATÓ, Lysis. 211e8-212a7.
PLATÓ, Lysis. 212b1-212b8.
7 -¿Y no pasa también que el amante es odiado? Cosas así parece que tienen que soportar los enamorados por parte de sus predilectos; pues amando todo lo que pueden, unos, sin embargo, creen que no son correspondidos, otros, que son odiados. ¿O no te parece esto verdad? -Sí que me parece verdadero, dijo.
-Y también en este caso, dije yo, uno ama y el otro es amado.
-Sí.
-¿Quién, pues, de ellos es el que ama?, ¿el amante al amado, ya sea correspondido o ya sea odiado, o el amado al amante? ¿O, por el contrario, ninguno, en este caso, es amigo del otro, si ambos no se aman entre sí? -A primera vista, así es.
-Pero ahora nos parece distinto de lo que nos pareció antes. Porque entonces, si uno ama, aman ambos, pero ahora, si no aman ambos, no ama ninguno.
-Es muy probable, dijo.
-Así pues, no hay amigo para el amante, si no es correspondido.
-Creo que no.”7 També en aquest fragment s’analitza la possibilitat de l’amistat de l’home amb els cavalls. Sòcrates afirma que, segons el que acaben de deduir, no és possible una amistat d’aquestes característiques perquè seria unidireccional, ja que no pot esperar-se una correspondència per part de cavalls, gossos, del vi o de la gimnàstica (exemples diversos que s’utilitzen). Així doncs, no pot haver-hi amistat amb els cavalls: “No hay, pues, amigo de los caballos, si los caballos no le aman, ni amigos de las codornices, ni amigos de los perros, ni del vino, ni de la gimnasia, ni del conocimiento, si el conocimiento, a su vez, no le corresponde.”8 2.4 MOMENT 3: NOVA DEFINICIÓ: L’AMIC ÉS L’ESTIMAT Immediatament després d’aquest fragment, però, Sòcrates cita a Soló en un vers en el qual es parla de l’amistat dels homes amb els cavalls, concretament el poeta afirma que aquell qui té aquest tipus d’amistat és feliç. Això porta a formular una nova definició de qui és l’amic: l’estimat és amic d’aquell qui estima, és a dir, el subjecte passiu que rep aquesta afecció és qui té pròpiament el títol d’amic, i és per aquesta raó que el cavall pot ser amic de l’home. Això es pot veure en el següent fragment: “O ama cada uno a estas cosas no siendo en verdad amigos, y el poeta se ha confundido cuando dice: «Feliz aquel que tiene por amigos a sus hijos y tiene caballos de pezuña única y un huésped extranjero» -Al menos a mí no me lo parece, dije.
-Entonces, ¿a ti te parece que dice verdad? -Sí.” Aquesta nova definició, però, té una durada molt efímera perquè ràpidament es refuta per passar a la definició contrària: l’amant és qui és amic, no l’estimat pròpiament.
7 8 PLATÓ, Lysis. 212b9-212d8.
PLATÓ, Lysis. 212d8-212d13.
8 2.5 MOMENT 4: REFUTACIÓ DE LA NOVA DEFINICIÓ: L’AMIC ÉS QUI ESTIMA Com ja s’ha dit, la tesi que l’estimat és amic de l’amant és refutada ràpidament per Sòcrates utilitzant l’argument de l’odi: “-O sea, el amado es amigo del amante, al parecer, oh Menéxeno, ya le ame o le odie. Es lo mismo que pasa con los niños que acaban de nacer que aún no aman, o con aquellos que odian si son reprendidos por su madre o por su padre, y que, incluso en el mismo momento en que odian, son extraordinariamente queridos por sus progenitores.
-A mí me parece que es eso lo que pasa.
Sòcrates fa veure a Menexè que estaven equivocats i que l’amic, realment és aquell qui estima, el subjecte actiu en la relació de philia.
-Según este ejemplo, no es el amado el que es amigo, sino el amante.
-Eso es claro.
-Y, en consecuencia, el que odia es el que es enemigo, no el odiado. Muchos, pues, aman a los que les son enemigos y odian, por el contrario, a los que les son amigos, y son, así, amigos de sus enemigos y enemigos de sus amigos, si es que el amado es amigo, y no sólo el que ama. En verdad que es una gran sinrazón, compañero mío, o mejor, pienso yo, es totalmente imposible ser amigo del enemigo, y enemigo del amigo.
-Parece que dices verdad, Sócrates, dijo.
-Por tanto, si esto es imposible, el amante es el que es amigo del amado.
-Así lo veo yo.
-El que odia es, pues, el enemigo del odiado.
-Necesariamente.”9 2.6 CONCLUSIÓ: APORIA Finalment, com ja s’ha indicat anteriorment, el diàleg acaba amb aporia, amb el mareig característic que apareix quan s’ha donat voltes a un tema i no es troba un definició precisa: “-Así pues, ¿no nos acaecerá que por necesidad también tengamos que conceder lo de antes, a saber, que muchas veces se es amigo de quien no lo es, y otras muchas veces hasta del enemigo, cuando alguien ama al que no le ama, o incluso ama al que le odia? -Es muy probable, dijo.
-¿Qué debemos hacer, dije yo, si ni los que se aman son amigos, ni los amados, ni los que, al mismo tiempo, aman y son amados, sino que entre otros que no sean éstos tenemos que buscar a los que llegan a ser amigos entre sí.
-Por Zeus, Sócrates -dijo él-, que no sé seguir.
-¿No será, dije, oh Menéxeno, que no hemos buscado bien?”10 No s’acaba de concloure cap definició per a la philia ni per a què consisteix ésser amic, i el fragment acaba amb aquesta inquietud de Sòcrates cap a Menexè de si han buscat bé o no aquest concepte.
Es veu aquí que el diàleg és complex tan o més que el tema.
9 PLATÓ, Lysis. 212e6-213b9.
PLATÓ, Lysis. 213b10-213d3.
10 9 3. Conclusió Així doncs, com s’ha vist, el Lisis tracta d’investigar la naturalesa de la philia o amistat i el fragment que s’ha sel·leccionat es pregunta concretament en què consisteix ser amic. Es presenten quatre hipòtesis: en primer lloc, que no hi ha necessistat de correspondència d’amistat entre els dos components de la relació de philia, entre l’estimat i l’amant. Aquesta tesi es refuta i deixa lloc a la contrària: no és possible una relació d’amistat en la qual tots dos no s’estimin, per tant la correspondència sí que és necessària. A continuació, i gràcies a l’argument que no hi pot haver amistat amb els cavalls, per exemple, es passa a afirmar que realment amic ho és aquell qui és estimat (ja que, altrament, no seria possible una relació d’aquest tipus). Aquesta hipòtesi, però, també és rebutjada, ja que Sòcrates fa veure a Menexè que en realitat segons l’exemple que posen és l’amant qui és amic, no pas l’estimat.
Finalment, el diàleg conclou amb aporia, de manera que no hi ha un consens sobre la definició de philia. El fragment acaba amb la idea que Sòcrates i Menexè no han buscat del tot bé en què consistia aquesta relació entre els dos joves i tornen a començar la discussió.
4. Bibliografia  CARRANZA MERCHÁN, DIANA MARCELA; Una aproximación a la doctrina del amor en Platón: Entre el Lisis y el Banquete. Pontificia Universidad Javeriana, 2007.
 MORALES TRONCOSO, DAVID E; Paideia e Ironía en Lisis de Platón. Universidad Diego Portales 2004-2005.
 PLATÓ, Lysis. Ed. Gredos  RODRÍGUEZ ADRADOS, Sócrates y la mirada interior. 1995, 22-23.
 SARMIENTO ANDINA, PABLO GUILLERMO; El Lisis de Platón, diálogo filosófico. Universitat de Barcelona.
 XIMENA, MARIA; Estudi sobre el Lisis. <https://es.scribd.com/doc/242226024/LISISdocx> Data de consulta: 28/10/2014 10 ...