mon actual bloc 2 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2013
Páginas 13
Fecha de subida 15/12/2014
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

6-El desenvolupament del món occidental La recuperació econòmica: Objectiu d’evitar noves guerres i unir-se per no dependre dels EUA, pel qual és necessària la cooperació entre els estats. EUA volia assumir la recuperació d’Europa mitjançant la política intervencionista. Necessitat d’acabar amb el liberalisme econòmic salvatge que va provocar el crack del 29 i d’assentar unes bases per a la cooperació entre estats, que havia de posar fi al nacionalisme econòmic, a l’ individualisme...Nacionalització de sectors claus de l’economia, planificació i reformes socials: mesures necessàries ja preses a la URSS. El Pla Marshall obligava a la coordinació econòmica dels qui el rebien, pel que es formà la OECE (Organització Europea per la Cooperació i el desenvolupament Econòmic). Comença a despuntar l’estat del benestar.
• • • Model britànic: Basat en els pressupostos de Keynes, que estableix que la prosperitat depèn de l’equilibri entre la producció i el consum de béns i serveis, alhora que d’un flux constant de diners. Inversió lògica en obres públiques i subsidis (perquè els ciutadans disposessin de diners per consumir), necessari per garantir drets i serveis tot i el risc d’inflació. GB nacionalitza el banc d’Anglaterra, mines de carbó, electricitat, gas, comunicacions, transports, producció de ferro i acer...Economia mixta amb 1/5 de nacionalitzada. Programa social que continua el dels liberals (1906-1914): assegurances, salari mínim- noves assegurances, servei sanitari públic...(laboristes) Model alemany: Marc fort per evitar la més mínima inflació.
Model francès: La quarta república nacionalitza carbó, gas, electricitat, els principals bancs...Situació similar a GB amb programa social també similar.
Creació de la UE: Després de la WWI apareixen les primeres propostes d’una unió paneuropea que reunís tots aquells països que volguessin superar les fronteres. Després de la WWII, amb la Europa dividida torna a sortir la idea d’una Europa unida. Churchill parla ja el 46 de la construcció dels EUE. Propostes d’una Europa unida mantenint les sobiranies o una Europa supranacional, una federació europea en que cada estat renunciés a la seva sobirania pròpia. Maig 49 es crea a Londres el Consell d’Europa, amb seu a Estrasburg, un organisme internacional per a la defensa dels drets humans i el foment de la cooperació. CECA (Comunitat Europea Carbó i Acer), primer pas dels EUE. Pla Schuman (Fr) de producció comuna de carbó i acer. 1950 Schuman proposa unificar la producció de C i A sota una autoritat comuna, acceptada per RFA,Fr, Itàlia, i BeNeLux. 1955 conferència de Messina on es reuneixen els països membres de la CECA. La guerra de Suez fa veure que cal una Europa unida per fer front a la hegemonia, pel que el 57 es forma a Roma la CEE (Comunitat Econòmica Europea). GB es nega a formar-ne part, i es crea la EFTA (sense resultats). El 63, GB demana d’entrar, però De Gaulle no ho permet, i és el 73 quan GB hi entra finalment (GB, Irlanda i Dinamarca). El 81 Grècia, el 86 Espanya i Portugal... 1986 es firma l’acta única, que uneix la CECA, l’Euràtom, la CEE...Tractat de Maastricht i canvi de CEE a UE (1999) Naixement de l’Euro. Actualment 28 països.
L’expansió econòmica del món capitalista: Entre inicis dels 50 i inicis dels 70, el món occidental viu un període de creixement econòmic durant el qual els països industrialitzats viuen una expansió econòmica sense precedents, que arrossega països del 2n i 3er món. Fou l’etapa en que el món capitalista entrà a la civilització del consum o estat del benestar, que alhora ampliava el benestar de la societat occidental i les diferències entre el món occidental desenvolupat i els països del 3er món) “Anys daurats del capitalisme”. Creixement fomentat per: • • • • Procés de reconstrucció dels països occidentals: Aquesta reconstrucció es du a terme amb l’ajut dels EUA (Pla Marshal). 1944, conferència monetària a Bretton Woods en que es creen institucions per regular les relacions econòmiques internacionals: L’FMI i el Banc Mundial.
Revolució tecnològica: Conseqüència de la guerra, adaptació dels avenços produïts durant la guerra en la vida civil. Renovació de les indústries tèxtil, química, metal·lúrgica...Aquesta revolució va transformar la vida quotidiana: aparició dels radiotransistors, neveres, rentadores...socialització del telèfon, automòbil, electricitat, aviació...A nivell d’oci, aparició del vinil, TV...Aquesta revolució tecnològica requeria programes de recerca i investigació per mantenir un procés permanent de transformació que anés de la invenció de nous productes a la seva aplicació en la producció. Intensificació de la recerca, que requeria inversions intensives per part dels estats, que van jugar un paper decisiu a l’invertir massivament en programes de recerca i indústries punteres (nuclear, informàtica, telecomunicacions, aeronàutica...) Això produí, d’una banda, un augment de la mà d’obra industrial- entrada de dones al món industrial venint de l’agricultura; i d’altra, la necessitat de població activa més qualificada (mà d’obra bàsica substituïda per la robòtica).
Ampliació dels mercats interiors: Augment significatiu de la capacitat de consum de la població, causat per: Augment demogràfic (baby boom 60’s i millora condicions mèdiques), assegurances per atur i malaltia, vacances pagades, jubilacions... Facilitat de crèdit per adquirir automòbils i habitatges. S’instal·la la societat de consum i augmenta el nivell de vida. Reducció desigualtats socials. Aquesta ampliació va ser fonamental per al creixement econòmic, ja que permetia augmentar la demanda i la producció. Consolidació del sistema estatal del benestar, basat en 4 pilars que l’estat ha de garantir: Habitatge, sanitat, educació i ocupació.
Intensificació dels intercanvis internacionals: El comerç de mercaderies va experimentar un creixement que va multiplicar per 10 els intercanvis internacionals.
Comerç entre països industrialitzats (països “autosuficients” comencen a importar i exportar productes industrials). Comerç entre 1er i 3er món (matèries primeres per manufactures) desigual que amplia les diferències. L’economia capitalista va passar de ser internacional a transnacional: creació de multinacionals instal·lades a l’estranger en busca de mà d’obra barata i nous mercats (IBM, CocaCola, Ford...) Paper del Japó: El “Miracle Japonès”, conversió del Japó en una gran potència internacional. El Japó havia quedat sèriament devastat, i EUA en democratitzà el sistema polític amb una nova constitució democràtica (defensa de drets, separació de poders, limitació de l’emperador...) En quant a l’economia, reforma agrària a través de la qual molts pagesos accedeixen a la terra. En quan a indústria, grans corporacions (Zaibatsu) industrials-bancàries que els EUA començaren a suprimir. Sindicalisme. EUA al Japó fins 1952 (tractat de pau de San Francisco), i comença el miracle japonès: durant els 50, l’estabilitat política i social permet el creixement econòmic amb governs conservadors. Causes: • • • • • • Valoració del treball individual Creació dels Zaikai (empreses consolidades al voltant de grups financers) en substitució dels Zaibatsu.
Paper dels bancs, en facilitar préstecs, i importància de l’estalvi (tant per part de la població com de les empreses) Elevat nivell de producció (organització empresarial, tecnologia avançada, salaris moderats/baixos...) Estructura econòmica equilibrada: Multinacionals- grans empreses- mitjanes- petites.
La guerra freda converteix al Japó en proveïdor privilegiat dels EUA (a Corea, Vietnam...). El Jaoó es convertí en la 3era potència econòmica mundial.
De la crisi del 68 a la crisi del 73: Les revoltes del 68: En plena època del consum, apareix entre la joventut una actitud de rebuig del consumisme i de la forma de vida de la societat moderna. Reivindicaven un cert retorn a la naturalesa i a la vida comunitària. Moviments Beatnik i Hippy, que apareixen als 50-60. Aquests moviments, són precedents de les revoltes estudiantils del 68, i representaven una novetat en els moviments de revolta, doncs no incloïen la classe obrera (venien de classes mitges). Eren moguts per un sentiment de frustració causat per la massificació de l’alumnat; i la generalització d’un desengany entre la joventut que es troba, 20 anys després d’una guerra en nom de la democràcia i la llibertat, amb conflictes com la guerra del Vietnam. A més, lluita per la integració racial als EUA i desengany a Europa (1961 mur de Berlin, crisi econòmica dels països subdesenvolupats...) Revoltes iniciades a les universitats americanes per als drets civils i la guerra del Vietnam. 1965 1eres mobilitzacions, i fins 1968. A Europa,les revoltes comencen a la RFA, liderades per Rudi Dutschke. A França, la mobilització començà a la universitat de Nanterre, liderada per Cohn-Bendit. Protestes contra la llei que restringia l’entrada a la universitat. Les mobilitzacions a Nanterre foren fortament reprimides, i moviments de protesta (pel tancament de Nanterre)a la Sorbona (que també fou tancada). S’inicia el Maig Francès, amb mobilitzacions diàries. La nit del 10-11 de maig, nit de les barricades. Protestes també pel Vietnam. La segona meitat de maig, els sindicats convoquen vaga, pels que els obrers entren en el moviment, però es retiren al cap de poc. De Gaulle, que era fora, torna i proposa un referèndum, dissolent el parlament i convocant eleccions. Guanya el seu partit, però perd un referèndum el 69, així que dimiteix.
7-La evolució del món socialista i la Guerra Freda des de 1953 El reformisme de Kruschev: • • Àmbit internacional: La guerra freda. Política de confrontació amb EUA. La URSS de Kruschev va buscar una distensió internacional. Política coneguda com a coexistència pacífica, que no vol dir que no busqués igualment l’hegemonia. Necessitat d’estabilitzar l’interior de la URSS i d’augmentar el nivell de vida dels soviètics. 1953, després de Corea, por a un conflicte causat per la inestabilitat internacional. Juliol 1955, nova reunió de caps d’estat EUA, URSS, Fr i GB (conferència de Ginebra, 10 anys després de Yalta i Potsdam).El maig anterior s’havien establert tractats de pau amb Àustria, pel que es posà fi a l’ocupació austríaca, prohibint-li una reunificació amb Alemanya. A Ginebra es parla de seguretat, possible unificació d’Alemanya i desarmament sense arribar a cap acord. Tot i això, segons Eisenhower, va suposar el renaixement de l’esperit de cooperació. Moment àlgid de la descolonització, en que la URSS intervé ajudant a Nasser, Lumumba...pel que la coexistència no significa la renúncia al domini. A partir dels 60, Kruschev es va anar debilitant i es obligat a dimitir el 64. Durant la seva època, hi hagué dos moments de gran tensió: • Segona crisi de Berlín (1961): A Alemanya, entre el 52 i el 61, uns 2,2 milions d’alemanys havien passat a la part occidental. Kruschev va proposar alliberar Berlin desocupant-la. Retirà les tropes, cedint el control de l’àrea de Berlin al govern de la RDA. 59 negociacions entre Kruschev i Eisenhower sense resultats (Kruschev proposà també un tractat de pau amb Alemanya que Eisenhower no acceptà). Al entrar Kennedy el 1961 i no arribar tampoc a cap acord, es construeix el mur de Berlín (agost 1961). Crisi dels avions espia en espai aeri soviètic, un dels quals va caure en una granja col·lectiva soviètica, el que causà una crisi (causà la construcció del mur).
• Crisi dels míssils de Cuba (1962): El 1959 triomfà a Cuba la revolució castrista, i es frustrà la invasió americana el 1961. Aquesta invasió, decantà a Castro cap a la URSS (operació fallida de la CIA). Kruschev decideix instal·lar a la illa míssils d’abast mitjà capaços d’abastir EUA (rèplica al desplegament americà a Turquia). Això va causar una gran tensió dins l’administració de Kennedy, ja que la pau mundial es veia amenaçada. Es plantejà l’opció militar, però Kennedy no acceptà i s’emprengué un bloqueig a Cuba. Kruschev, tement una guerra descontrolada d’abast nuclear, retirà els míssils desplegats a Cuba exigint a Kennedy que no reintentés la invasió a l’illa i que retirés els míssils de Turquia.
Relacions URSS- altres països socialistes: L’època stalinista s’havia caracteritzat per la imposició absoluta del poder soviètic.
Kruschev reconeix les diverses vies nacionals en la construcció del socialisme. Accepta Iugoslàvia (reconciliació Moscou -Belgrad). Tot i això, no permetia massa allunyament del model soviètic, com va succeir a Hongria i Polònia.
• 1956: Polònia i Hongria. Kruschev, en el XX congrès del PCUS, denuncià els crims de Stalin (1956), anunciant una desstalinització i les diverses vies de socialisme. A Polònia, el març del 56, Bierut (president stalinista) mor, i es • demana el retorn de Gomulka, expulsat anteriorment per no ser stalinista.
Vagues obreres a Poznan, durament reprimides per l’exèrcit polonès, pel que més vaques, manifestacions... Gomulka torna al govern, treu els consellers soviètics del govern i emprèn reformes, abolint la obligació de col·lectivitzar.
No invasió soviètica (mantenien el règim comunista, seguien dins del pacte de Varsòvia i recolzament de Mao i el PC xinès). Aquest fet, animà als hongaresos.
A Hongria, Imre Nagy (reformista) al govern des de 1953. Inicia el procés de desstalinització i un programa de reformes (no camps de concentració, repartiment de terres...)Rakosi, stalinista, aconseguí treure Nagy del govern i del partit el 55, i el 56, amb la tornada de Gomuka a Polònia, manifestacions d’estudiants a Hongria reclamant independència, democràcia i el retorn de Nagy. Les manifestacions s’estengueren pel país, reivindicant la revisió de les relacions amb la URSS. El PC hongarès, nomenà Nagy cap de govern, però demanà ajuda a la URSS. Llei marcial i entrada de tropes a Budapest. Nagy anuncia la reforma de nou i la marxa de les tropes soviètiques, però noves manifestacions contra la direcció del PC hongarès (stalinista). Massacra dels manifestants (60-80 morts), i, Nagy forma un nou govern amb 3 membres de partits hongaresos no comunistes, proclamant la neutralitat d’Hongria.
Kruschev decideix intervenir (1-11-56), i invasió militar a Hongria (4-11) simultània a la guerra de Suez (moment de divisió del món occidental), pel que els occidentals oblidaren Hongria. Nagy és tret del govern i el substitueix Kadar. Nagy fuig a l’ambaixada Iugoslava, pero en sortir-ne és detingut pel KGB, entregat a Kadar i penjat (1958).
La intenció dels revolucionaris no era acabar amb el sistema socialista, sinó reformar-lo; però el fet que no tinguessin uns dirigents capaços ni uns objectius clars que els soviètics haguessin pogut acceptar com en el cas de Polònia va causar el fracàs d’una revolta que no tenia per que fer-ho.
• Relacions amb Xina: Mao acceptava la submissió amb Stalin, però a la seva mort, volgué canviar la seva posició. 1956, davant la desstalinització, dissidència entre Mao i Kruschev, que acabarà amb ruptura. A més, conflicte Xina- URSS per les fronteres. Reconciliació entre Tito i Kruschev i distensió, que no interessava a Mao. Tots aquests fets, porten a la ruptura URSS-Xina el 62, i a la divisió dins del món comunista. Albània seguí a Xina.
Política interior: Kruschev volia, sense modificar l’estructura ni el model, dulcificar el programa stalinista. Calia dir part de la veritat sobre el passat stalinista, deixant reviure cert pensament crític per millorar el funcionament del sistema. Liberalització de la cultura i la vida intel·lectual. També calia portar a terme una certa descentralització de l’economia per incrementar la productivitat i el consum. Informe secret rebel·la deportacions massives, culte a la personalitat...causant un gran revolt en el món comunista. Kruschev s’hagué d’enfrontar a la vella guàrdia stalinista, però el 58 ja tenia tot el poder. Intentà suprimir una sèrie de ministeris industrials, passant-ne les funcions a consells econòmics regionals i mantenint només els ministeris d’armament, química i electricitat. Això irrità a Moscou i es produí una confusió administrativa, ja que a la pràctica es mantingué la centralització. Augment de terres cultivables. Afavorí la indústria de béns de consum. 1957 inici de la cursa espacial amb el llançament de l’Sputnik, 59 primer coet a la lluna i 61 primer home a l’espai. Publicació de “un dia en la vida de Ivan Denisovich”, 1era novel·la sobre la vida als camps de concentració. Atac al sistema, però permetia l’aparició d’una cultura dissident al marge del PC. Aquesta publicació però, es girà en contra de Kruschev i juntament amb Xina, Cuba...causà la seva dimissió.
L’era Brehznev (1964-1982) Després de la dimissió de Kruschev, període de davallada i desintegració política, social i econòmica a la URSS. Conflictes entre països de l’òrbita soviètica (primavera Praga, Polònia...) • • Situació interna: 1964 Kruschev es veu obligat a dimitir i és substituït per una direcció col·legiada amb Brehznev com a secretari general del PCUS i Kossiguin com a cap de govern (Podgorny cap del Soviet Suprem, però el 77 Brehznev el treu del càrrec per ocupar-lo ell). Nivell de formació inferior al de Lenin, Stalin o Kruschev. El primer que fa el govern de Brehznev és acabar amb la desstalinització, anant cap a un stalinisme tou: empresonament i deportació de dos escriptors, que causaran el sorgiment d’una oposició organitzada que anirà creixent. Aquesta oposició no qüestionava el sistema de base, sinó que buscava reformes. A nivell econòmic, va promocionar el pas de Kolhoz (petites granges col·lectives) a Souhoz (granges col·lectives grans estatals). No reformes en producció, i indústria frenada i incapaç d’adaptar-se als canvis tecnològics. 1970-1977 construcció de la planta de Txernòbil. Problemes de corrupció: economia submergida molt desenvolupada, gairebé una segona economia necessària pel funcionament del país. Certa tolerància en època de Kruschev a la que es veié obligat a posar fre. En època de Brehznev es va convertir en un dels pilars del sistema econòmic, doncs proporcionava productes de difícil obtenció en botigues estatals (texans, mitges, perfums, alta tecnologia...o recanvis de maquinaria industrial, necessaris per complir la planificació industrial, que retorna amb Brehzenv). Això, facilita l’aparició de màfies, constituïdes a partir del mateix PCUS.
Relacions URSS- països Europa de l’est: La URSS reconeixia la possibilitat de diverses vies nacionals de socialisme sempre i quant no es posés en dubte el model soviètic.
o Txecoslovàquia: Dins del PC txec, apareix un sector reformista liderat per A.
Dubcek. El gener de 1968, Dubcek és escollit 1er secretari del comitè central del PC txec. El president de la república era stalinista i contrari a al reforma que defensava Dubcek (coneguda com a “socialisme amb el rostre humà”, una via de socialisme en que la propietat col·lectiva dels medis de producció era compatible amb una política democràtica i pluralista de diversos partits).
Suprimeix la censura, tolerància als debats polítics, desig de rehabilitar víctimes de processos polítics...Canvi de president (Svoboda) i nou programa reformista (març- abril 68): es liberalitza la política, llibertat d’associació, autonomia econòmica de les empreses (amb elements d’autogestió i control obrer)...A nivell cultural, es permet la crítica al sistema als intel·lectuals i s’intenta restablir la llibertat religiosa. Juny 1968, “document de les 2000 paraules”, que demanava acceleració de la democratització. Congrés PC setembre 68, convocat per Dubcek. La URSS tem que el congrés aprovi la • reforma, pensant que això podria acabar amb el model, pel que la nit del 20 al 21 d’agost del 68, invasió militar de les forces del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia. No hi va haver enfrontaments armats per ordre del mateix Dubcek, que juntament amb altres dirigents, va ser arrestat i enviat a la URSS, on van ser obligats a signar el Protocol de Moscou, que els comprometia a acceptar les exigències soviètiques. Dubcek segueix al govern fins l’abril del 69, i el relleva Husak o Romania: Ceaucescu president. Es negà a intervenir a la invasió a Txecoslovàquia, i inicià relacions amb la Xina i amb països occidentals. A nivell intern, reforçà l’ortodòxia comunista, convertint Romania en un dels països més controlats pel PC i pel seu president, pel que la URSS li permetia les dissidències externes.
o Polònia: 1970 vagues obreres a Godansk per la pujada de preus decretada pel govern. Gomulka substituït per Gierek. Formació d’un front comú entre l’església, els obrers i els intel·lectuals, que es planteja una sortida del sistema i va prenent importància. 1978, el Cardenal Wojtyla és escollit Papa, fet que incentiva encara mes aquest moviment, que creix enormement. 1980 es crea el sindicat “solidaritat”, dirigit per Lech Walesa, futur 1er president de la Polònia post comunista.
Relacions internacionals: Retorn a la política de distensió, que requereix grans despeses en armament. 1972, decideixen tornar a la coexistència defensada per Kruschev per temor a un conflicte amb Xina i interessos comercials. A EUA veuen també que no es pot mantenir la situació, ja que el món ja no és bipolar (Europa, Japó, Xina) Reconeixement de les diferències ideològiques i polítiques, respecte de sobiranies i compromís de no interferir en la política interna l’un de l’altre. 1975 acords de Helsinki (EUA,URSS, Canada i tots els països europeus excepte Albània) per la pau i la seguretat al continent. Disminució de la tensió i inici del final de la Guerra Freda. Comerç obert amb la URSS a canvi del respecte d’aquesta pels drets humans i les llibertats. Reconeixement de les noves fronteres posteriors a la WWII. 1979, invasió soviètica a Afganistan per recolzar el règim comunista de Kamal (s’havia iniciat un moviment insurreccional). S’agreuja la guerra freda de nou (l’era Brehznev acaba igual que la de Kruschev). Aquesta invasió portà al fracàs de les negociacions per la limitació de les armes (SALT) iniciades el 69, doncs es firmà l’acord però el Senat americà es negà a ratificar-lo. Reagan a EUA (81), proposa abandonar les SALT i substituir-les per unes noves converses sobre la reducció d’armament nuclear (START, 82). Brehznev mor el 1982. La seva política interior deixà una economia estancada, una agricultura sense reformar i una indústria antiquada i ineficaç, el que compensava exportant petroli i gas.
Després de la mort de Brehzenv, període de transició amb dues presidències breus de membres de la vella guàrdia: • Antropov: Reformista de 68 anys qui durà un any com a secretari general del partit (morí el 84). Tingué dues iniciatives importants: Encarregà a la sociòloga Zaslavskaia un informe sobre la situació del país (1983), que esdevingué una crítica radical al sistema, ja que assenyalava que la planificació i la centralització econòmica eren un • impediment greu a la producció. A més, assenyalava que la societat soviètica estava plena de conflictes entre governants i governats (classe obrera totalment apàtica i sense motivacions. La segona iniciativa, fou l’ intent de designar Gorbatxov com a successor, a qui situà en un bon lloc Txernenco: Segon d’Antropov, qui el rellevà a la seva mort. De 74 anys, morí el 1975.
Va donar molta importància a la transparència, fet que heretà Gorbatxov.
Gorbatxov i la caiguda de la URSS: Gorbatxov ocupà el càrrec de secretari general als 54 anys, sent el més jove en molts anys.
Reformista moderat, seguidor dels seus antecessors (prengué l’informe d’Antropov i la idea de transparència de Txernenco). Discurs 1984 que apunta la necessitat de reforma econòmica acompanyada d’una reforma política que augmentés la participació dels obrers en la vida de les empreses a través dels soviets. A més, transparència informativa. Demanava revitalitzar el PC, defensant l’autogovern socialista del poble. Perestroika- conjunt de reformes econòmiques, i Glasnost- transparència informativa. Les reformes de Gorbatxov no qüestionaven el model, sinó que el reformaven.
• • Relacions internacionals: Fou l’àmbit més destacat de la política de Gorbatxov. La despresa militar crea un fre per al país, pel que vol acabar amb la Guerra Freda.
Gorbatxov es dedicà a viatjar per occident, on s’adonà de la situació d’estancament de la URSS. A EUA, Reagan encaminava la política cap a una nova cursa armamentística, i el 1985 s’iniciaren converses entre aquest i Gorbatxov sobre el desarmament.
Conferències Ginebra 85, Reykjavik 86, i tractat de Washington el 87, on acorden l’eliminació progressiva de míssils nuclears. 1988, discurs de Gorbatxov a la ONU, on es compromet a defensar els valors humans i a retirar les tropes soviètiques d’Europa oriental. Cimera de Malta entre Bush pare i Gorbatxov, en que acorden acabar la Guerra Freda, i retirada de tropes d’Afganistan, Etiòpia, Angola... de forma que el 1990 ja s’ha posat fi a totes les intervencions.
Política interna: Gran repte que no va aconseguir. Pretén una reforma econòmica mantenint la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. 1987, aprovació de la perestroika, que descentra l’economia (seguint l’informe de Zaslavskaia). Creació d’un sector privat de cooperatives, i afavoriment de la iniciativa de les grans empreses, però es mantenen els ministeris d’indústria, pel que el resultat és confús. Afloten moltes empreses submergides, que fracturen el sistema. També s’engeguen programes comuns entre empreses soviètiques i inversors estrangers, pel que es trenca l’autarquia. Millores en l’agricultura. No tot el PC esta d’acord amb la perestroika, pel que apareix un sector crític i contrareformista que contrastava amb un sector més radical que volia mes reformes; entre els quals Gorbatxov bascula fins que opta pel sector radical. 1988 formació congrés de diputats del poble, i 1989 eleccions al congrés, en que surt una majoria reformista, pel que és un suport per a Gorbatxov.
Problemes de les reformes: Es forma un moviment popular gràcies a les possibilitats que oferia la glasnost, que els intel·lectuals utilitzen per qüestionar la història soviètica. Això provocarà una crisi ideològica i desconfiança cap a un sistema incapaç de satisfer les necessitat econòmiques de la població. Proliferació d’associacions de tota mena, de forma que a finals del 87 es va crear la Federació de Clubs Socialistes.
• Conclouen que cal anar cap a un sistema democràtic constitucional; i el 1988 es crea Unió Democràtica. L’esclat de moviments nacionalistes (la URSS era una federació de 15 repúbliques teòricament iguals entre elles) als Cauques, on hi havia una gran diversitat, porta a una guerra entre Armènia i Azerbaidjan, que acaba amb la proclamació d’independència d’Armènia el 1989, i el 1990 d’Azerbaidjan, Lituània, Letònia, Estònia...
La crisi del sistema: S’inicia després de les eleccions al congrés de 1989. La proclamació d’independència s’estén a totes les repúbliques. Gorbatxov, per evitar la desintegració, proposa un nou tractat d’unió el 91, que no impedeix la disgregació. A Rússia, Jeltsin president (91), i el sector més conservador del PC+ sectors de l’exèrcit+ sectors policia política intenten un cop d’estat el 18 d’agost de 1991. Fracàs per falta de recolzament, que comportà el final definitiu de la URSS. Suspensió del comitè central, del PC...i Jeltsin assumeix el control de totes les institucions ex soviètiques. Desembre de 1991, els presidents de Rússia, Bielorrússia i Ucraïna anuncien la fi de la URSS i la comunitat d’estats independents, de la que formaran part tots els ex estats soviètics excepte Geòrgia i els 3 estats bàltics. El 25-12-1991, Gorbatxov dimiteix.
L’enfonsament del socialisme a Europa: La política de Gorbatxov, que va enfonsar la URSS, va afectar també tots els països de l’Europa socialista.
Països on ja hi havia oposició: A Polònia, Txecoslovàquia i Hongria, el procés va culminar amb unes eleccions amb majoria no comunista.
• • • Polònia: Hi havia al govern el general Jaruzelski des de 1981, qui va voler frenar el sindicat Solidaritat amb un cop d’estat en el que en va detenir el líder Lech Walesa, però la forta oposició l’obligà a alliberar-lo un any després. 1987, la influència de la perestroika arriba a Polònia, i el 89 es legalitza Solidaritat. Eleccions juny i majoria per Solidaritat. 1er govern encapçalat per un catòlic. 1990 Jaruzelski dimiteix i Lech Walesa president.
Hongria: 1985 eleccions al parlament i uns 40 escons ja no son del PC. 1987, perestroika, es formen noves forces socials que qüestionen el sistema. Canvis en la direcció del PC, i 1989 es permeten altres partits. 1990, eleccions al parlament i guanyen organitzacions no comunistes.
Txecoslovàquia: “Revolució de vellut”. 1988, gràcies a la influència de la perestroika, es poden organitzar els de la Primavera de Praga. Gener 1989, acte d’estudiants en memòria de Jan Palach, on hi ha detencions. Es crea moviment de defensa dels drets humans, i firma de la Carta 77, signada per l’escriptor Havel entre altres. PC, davant l’oposició, forma un nou govern el desembre de 1989 format per una majoria no comunista i Havel com a president.
RDA: Honecker, política de distensió i obertura a tots els països (inclosa la RFA). A nivell intern però, es mostra contrari al canvi i a la perestroika. 1989, greu crisi a la RDA, que ja no rep subsidis de la URSS, i fuga d’alemanys cap a RFA a través de Txecoslovàquia, que protesta (88), i la RDA comença a donar permisos per marxar. Nit 8-9 de novembre, un error en una roda de premsa anuncia la llibertat de pas al mur, i immediatament fuita massiva. 9 novembre comença la destrucció del mur. Refundació del partit social-demòcrata poc abans, i eleccions lliures el 1990 on surt un govern de concentració nacional. Setembre 1990, tractat de pau amb Alemanya i octubre reunificació.
Països sense oposició al PC: • • Bulgària: 1980’s, conflictes amb la minoria turca. 1989, el president es obligat a dimitir, i el PC comença a reciclar-se. Es treuen els membres més ortodoxos, el PC passa a ser Partit Socialista, i es tolera el pluralisme. 1990, eleccions que guanya el PS.
Romania: Transició encapçalada pel PC, que va provocar milers de víctimes. Dictadura de Ceaucescu, amb un dels règims mes durs de l’est: política xenòfoba cap a hongaresos...Revolta popular a Romania instrumentalitzada per un grup del PC i de l’exèrcit. Disturbis contra la política repressiva als hongaresos, que s’estenen per tot el país i reprimits per la policia política. Pocs dies després, Ceaucescu detingut, jutjat i afusellat. Eleccions 1990 guanyades pel Front de Salvació Nacional (membres reciclats del PC), i Iliescu president.
Països fora de l’òrbita soviètica: • • Albània: Hoxha president, mor el 1985. Amb la seva mort comença la transició. El succeeix Alia. Albània estava molt aïllada a nivell internacional, sent un règim autàrquic i tancat. Als 70’, sense els ajuts xinesos, ha de subsistir sola, pel que hi ha una situació de pobresa (economia basada en l’agricultura, centralitzada i planificada...) Cap intent de reforma amb la perestroika. 1990, protestes socials, pel que el PC es converteix en PS. Eleccions 1991 guanyades pel PS, i aparició de nous partits. El partit demòcrata va guanyant, però encara es viu una situació d’inestabilitat.
Iugoslàvia: 1990 desapareix el pacte de Varsòvia, i el 1991 el comecon. Tito havia creat la RFI, integrada per 6 repúbliques (Macedònia, Sèrbia, Montenegro, Croàcia, Eslovènia i Bòsnia) i 2 regions autònomes (Kosovo i Vojvodina). A la mort de Tito, presidència col·lectiva dels 6 presidents i rotació del càrrec de cap d’estat, però la crisi dels 80’ comença a fracturar l’estat (El 1982 l’estat Iugoslau es declara en bancarrota).
Aquesta crisi agreuja els conflictes interètnics i el malestar social, que donen lloc a tensions separatistes, enfrontaments entre nacions...Sèrbia, Bòsnia, i Croàcia amb mateixa llengua i diferents dialectes barrejadament; albanesos a Kosovo... Milosevic (dirigent serbi) arriba al poder el 1987, i inicia una política nacionalista sèrbia, que afecta a Kosovo i Vojvodina, i al conjunt de repúbliques en general, pel que les altres repúbliques responen (i més després de la caiguda de les altres democràcies populars).
Eslovènia planteja un referèndum per separar-se, i Croàcia havia plantejat ja una renovació política. Desembre 1990, referèndum a Eslovènia i s’aprova la independència, proclamada el 25-6-91, i automàticament, el govern federal intervé militarment, però es frenat per la UE. 1991 proclamació d’independència a Croàcia, i també intervenció militar que es converteix en una guerra interètnica, amb revoltes a Croàcia en les zones de majoria sèrbia, que es van estenent. Guerra fins el 92, alto al foc acceptat per Croàcia (busca negociar per repartir-se Bòsnia amb Sèrbia), però 1993 es reinicia la guerra fins 1995. Neteja ètnica de Serbis per part dels croats.
Alemanya va reconèixer les 2 independències al moment (juntament amb Àustria, Hongria, El Vaticà- Croàcia catòlica...)1992 reconeixement EUA i UE.
1992 independència a Macedònia i també guerra. A Bòsnia, referèndum el febrer de 1992. Majoria per la independència, acceptada per Sèrbia amb la condició que hi hagi autonomia per a les 3 comunitats (Sèrbia, Croata, Bòsnia), el que no és acceptat pel govern, que vol ser un estat nació centralitzat i té el suport del EUA. 1992, independència reconeguda pels EUA i UE, però apareixen grups paramilitars serbis que ataquen a Sarajevo i guerra. Intervé la ONU, i guerra fins 1995, creació de la RFBòsnia.
A Kosovo, reapareix la guerra el 1988, en la que intervé la OTAN. Finalment, el 2008 obté la independència, recolzada per EUA. Major base militar americana a Europa.
Independència no reconeguda per tothom (Espanya no). Montenegro, guerra 19912008, fins la caiguda de Milocevic.
5-L’orient mitjà La qüestió de Palestina i l’ascens del nacionalisme àrab: Fins al principi de la guerra freda, el Pròxim Orient formava part de l’imperi informal britànic, incloent d’Iraq al Golf Pèrsic i a Egipte, d’ on provenia el 60% del petroli consumit per GB el 1947. 1946, GB dona independència a Transjordània, on mantenen tropes. Després de la Guerra però, EUA, que fins ara es limitava a Aràbia Saudí, comença a actuar al territori, on Roosevelt es compromet a no actuar a Palestina sense consultar a jueus i àrabs.
Palestina era un territori el govern del qual la Societat de Nacions havia transferit a GB, la qual el 1917 havia proclamat la “creació d’una llar nacional per al poble jueu” sense perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves de Palestina. Tot i això, van permetre una immigració jueva il·limitada, que s’hi establí amb la idea de tenir dret a tot el territori de l’Israel bíblic. 1936, vaga general dels palestins que es convertí en revolta per frenar la immigració il·legal de jueus. Terrorisme jueu que pren força el 1939, atacant britànics i àrabs1947 pla d’un estat Palestí en que conviurien àrabs i jueus frustrat per jueus, pel que les Nacions Unides fan un nou pla de divisió en dos estats aprovat per EUA, ONU, URSS...però que els palestins no accepten, ja que dona als jueus (33% de població) un 56% de la terra, quedantse la més fèrtil. Esclata guerra civil de 6 mesos en la que Palestina només és recolzada per voluntaris de diversos països àrabs, que poc pogueren fer davant d’un exèrcit millor armat i preparat i amb l’objectiu d’expulsar els palestins del “seu” territori. Ocupació per part dels jueus de pobles, terres i ciutats àrabs amb matances indiscriminades; i acord entre el rei de Transjordània i els israelites en que el primer es queda la riba occidental del Jordà. El 1948, GB, entre Truman (partidari de la partició) i els països àrabs (que el proveïen de petroli), declara la independència de l’estat d’Israel i la seva sobirania sobre Palestina, fet que recolza Truman. L’endemà, 15 països àrabs envien tropes en recolzament dels palestins, i Stalin recolza als israelites, qui vencen gràcies a la seva superioritat i al poc interès real dels àrabs. La guerra acaba amb l’armistici, que dona a Egipte un enclau a Gaza, la costa occidental del Jordà a Transjordània, i la resta del territori que havia de ser palestí a Israel.
La crisi de 1956: Suez EUA es nega a vendre armes a Egipte sense que aquesta s’integri en el pacte de Bagdad, pel que Nasser les compra a Txecoslovàquia. EUA havia de finançar la construcció de la presa d’Assuan, però s’hi nega després que Nasser reconegués el règim de Mao, igual que el Banc Mundial. En resposta, Nasser nacionalitza el canal de Suez per finançar la construcció de la presa. Aquest gest, totalment legítim, fou molt ben rebut per la població egípcia i àrab, i convertí a Nasser en un heroi del món àrab. Pla entre Fr, GB i Israel contra Egipte, en que Israel envaeix Egipte, i GB i Fr intervindrien obligant-los a retirar les seves forces del canal. 29/9/56 Israel envaeix Egipte i donen ultimàtum a Egipte, que no l’accepta. Bombardeig britànic a El Caire i destrucció conjunta de la flota aèria egípcia. Bloqueig del canal. No aconseguiren ocupar el canal abans que la pressió d’ EUA els obligués a aturar l’atac, i Aràbia Saudita aturà les exportacions de petroli a Fr i GB. La ONU obliga a retirar les tropes. Fets simultanis a la invasió soviètica a Hongria. Aquest fet, suposà per a Egipte una derrota militar però una victòria política, en que tots els demès sortiren malparats.
La guerra dels 6 dies: Israel en crisi econòmica, primer cop des de 1948 en que hi ha més emigració que immigració.
Conflictes amb Jordània i Síria. Guerra entre Israel i la República Àrab Unida, Síria i Jordània.
...